Tu quoque

Ha tornat a passar, passa cada dia. Unes vegades ens n'assabentem i d'altres, la majoria, no. Algú administra el temps i les circumstàncies en què s'ha de destapar un nou escàndol, furgar amb una nova notícia l'ull de l'adversari, traficar amb dossiers secretíssims que de sobte es transformen en xerrameca de domini públic (fins a un cert punt). I torna a començar. Ja fa anys i dècades que alguna cosa fa olor de podrit en el Regne d'Espanya, amb el permís del pobre Hamlet. Instal·lats en un permanent tu quoque que els dos grans partits institucionals practiquen en una mena de tennis sinistre que fa venir torticoli als espectadors, per molt immunitzats que estiguem a aquestes alçades al frau i la malifeta, caiem sovint en la temptació o la ingenuïtat de pensar que no hi ha més vida que aquesta misèria quotidiana amb què ens bombardegen. Encara no havíem digerit la gasòfia d'Ábalos, Santos Cerdán i companyia que ens apareix la llebre de Montoro corrent esperitada pels erms de l'altiplà. La corrupció i el frau són el moll de l'os d'un estat en decadència que sobreviu amb una mala salut de ferro precisament gràcies a la violència i l'extorsió. La mateixa literatura castellana ens en forneix un fum d'exemples, en una pràctica de denúncia avui desacostumada, servida la majoria de les voltes amb l'amarga guarnició del sarcasme i la desesperació romàntica, des de la picaresca, passant per les genials dissidències de Cervantes, l'esmolada ploma de Larra o l'esperpent valleinclanesc. Però la furibunda i permanent indignació castellana s'esbrava en la intemperància verbal per acabar en fum de canyot. Això ho han heretat molt bé els argentins: de l'exabrupte demoníac poden passar en un tres i no res a l'aplaudiment més entusiasta. El conegut refrany "más vale malo conocido que bueno por conocer", que desafia tota lògica i fins la més frugal de les raons pràctiques, ho diu tot, del pessimisme, més que tràgic grotesc, d'un poble immobilitzat pel llast dels seus fantasmes històrics, condemnat a rodar la sénia dels seus fracassos i de tapar-los sota l'oripell de les banderes d'un patriotisme irascible i prepotent. Que lluny el proverbial consell que invita a no abandonar sendes velles per novelles, basat en l'ús contrastat de les coses que funcionen sempre obertes a la millora. Però què podem esperar d'un estat el cap coronat del qual va haver d'abdicar i exiliar-se a Abu Dhabi assenyalat pel frau i la corrupció per viure-hi literalment com un rei a costa de l'erari públic. Abans almenys aquests casos flagrants d'abús de poder conduïen a un canvi de règim, com quan el rebesavi de l'actual rei d'Espanya, aquell Alfons XIII de les velles cançons. Però el tu quoque que practiquen els dos grans partits de la monarquia, PSOE i PP, són focs d'artifici per no arribar al moll de l'os de la podridura. Perquè anar-hi fora tant com reconèixer els errors i les baixeses d'una transició encara exaltada com a modèlica que va amagar els crims del franquisme sota la catifa constitucional i va mantenir en l'essencial càrrecs i sous i privilegis. Però sobretot perquè proposar alguna solució efectiva a aquest estat insuportable de coses significaria renunciar a la part de la mamella que es reparteixen per torns de governança i que s'assenta sobre la injustícia, les desigualtats i la submissió als privilegis que reclama el gran capital que mou les figures del guinyol hispànic des de les ombres del BOE i de les lleis.

Doncs ha tornat a passar, com tantes altres voltes. Un cas menor de frau, sí, però paradigmàtic, que retrata el vici estès de tants professionals actuals de la política. I d'una ingenuïtat que ens parla de la frivolitat i la manca de substància amb què es prenen les coses del servei públic (convertit en oportunitat per al negoci, no cal dir-ho) i que revela la sensació d'immunitat amb què viuen aquests espavilats. Però dona, Noèlia (Núñez), diputada al Congrés i membre de la direcció del PP, jove, guapa i amb un sou de luxe assegurat, com se t'acut unflar el teu curriculum acadèmic amb títols fantasmes? I damunt presentaran el teu cas com un exemple d'honestedat i assumpció de responsabilitats per haver dimitit dels teus càrrecs. Continuarà alegrement la roda sinistra del tu quoque i tu seràs a penes una anècdota fugaç enmig del maremàgnum de frau i corrupció del sistema.

Però i nosaltres, els altres, els qui vivim o malvivim a peu pla en aquest país encara valencià? Hi ha vida lluny d'aquesta misèria o estem condemnats a entretenir-nos amb l'etern espectacle? I tant que n'hi ha! I la tenim a les mans, en la capacitat d'autocentrar-nos, de treballar pels propis interessos des de paradigmes completament oposats als que ara ens martellegen, cercant vies d'eixida (com les que il·lustra molt bé Ricard Chulià en el seu reconegut llibre) i alliberament col·lectiu. I ells, si ho volen, que continuen amb la comèdia de dessagnar-se mútuament mentre claven la mà en la caixa i escampen la merda per fer-nos creure que no hi ha remei, que vivim lligats a la sénia que gira i gira sense descans.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 25 de juliol de 2025.]

 

 

    

 [Imatge: Intersindical Valenciana]