Bascofília

Fa anys, en aquest mateix diari, vaig parlar sobre la meua passió basca. Més concretament hi desgranava algunes de les arrels personals que me la van fomentar, mantenir i ampliar amb el temps i que finalment em van dur a l'estudi de l'eusquera, llengua de la qual em declare aspirant a perpetuïtat. Des de les meues beceroles de tan extraordinari com amable idioma he gosat fins i tot traduir un parell de llibres de poesia. Amb temps i un bon diccionari es poden fer moltes coses, certament. La meua condició de bascòfil, o euskaltzaile, al capdavall i per sort no té res d'original ni de marciana, per usar un terme de quan els fantàstics habitants del planeta veí omplien el nostre univers de ciència ficció i aquells primers jocs electrònics d'imatges en pantalla que consistien a matar-ne a gavadals.

El creixent interès pels bascos, el seu país i la seua llengua i cultura entre els valencians és evident i constatable en el nombre d'estudiants que cada any s'hi acosten. I de caràcter transversal en edats, gèneres i origen social i geogràfic, tot i que manté una constant que val la pena subratllar: són (som) allò que se'n diu valencianoparlants, dels que intenten mantenir l'idioma propi en les més diverses i adverses circumstàncies. Fins els qui no el tenen com a llengua d'ús habitual, el parlen amb solvència i sense els prejudicis que tan freqüentment assalten els monolingües estrets i estrictes. Això dona moltes pistes del com i el perquè de la creixent bascofília entre valencians, que sobretot entre els més joves s'estén a l'efervescent món musical basc (s'hi estén o potser en parteix, caldria esbrinar-ho). No deu ser gens casual, doncs, que el patró es repetesca un any rere un altre amb els nouvinguts a les classes i activitats que organitza l'Euskal Etxea de València. I que ho faça amb un altra característica primordial: el biaix ideològic de les persones, que es decanta unànimement cap a l'esquerra més o menys sobiranista, nacionalista o independentista. Aquest ventall ideològic pot ser i cal que siga molt divers, però s'assenta sobre una estima envers les coses pròpies, allò que s'identifica amb la terra i el poble, la proximitat, un amàs de valors, identitats i esperances compartides de què precisament el poble basc és portaestendard. L'admiració per la resistència i espenta demostrada històricament pel poble euskaldun, de què ja parlava la cançó de Raimon El País Basc en 1967, s'ha conservat incòlume a través de les generacions fins arribar als nostres dies.

Així deu ser, doncs, estimem el que tenim i sabem amenaçat, estimem el que som i el que podem ser. I estimem també tot allò que no som i ho prenem com a exemple a seguir en la defensa dels drets individuals i col·lectius. També la llengua orgullosament usada, que mai no ho és contra les altres llengües, sinó solidàriament amb elles, en què s'expressa aquesta voluntat de ser, persistir i créixer. Potser la bascofília en augment de molts valencians, que ara s'eixampla al terreny de l'alta cultura gràcies al moment esplendorós que viu Euskal Herria després dels anys de plom, naix de la dialèctica entre la distància del que no som i la proximitat del que podríem ser (entre l'encara no però més avant sí, si ho volem). I tal volta, en els temps de deshumanització, aïllament i impotència en què anem sumint-nos, l'estima a aquest petit gran país que és el dels bascos i l'impuls del seu exemple és el millor que ens pot passar. Un poble capaç de revertir en a penes dues generacions el procés de substitució de la seua llengua i cultura i col·locar-les en el centre del projecte nacional i de tancar un conflicte armat que va durar dècades i produir ferides que encara sagnen, mereix tota la nostra simpatia. La manera com el poble basc ha sabut conciliar i fondre el doblet foixià del nou i el vell d'una manera tan nítida i peculiar, un arbre que no para de buscar la llum des de l'arrel profunda, justifica amb escreix la nostra bascofília. El País Valencià que es dessagna en l'aparatosa i estúpida orgia de l'oblit té la seua contradansa en l'alegria invençuda del txistu i l'acordió bascos, un camí possible que només els valencians podran obrir-se fent-se'l a mida. L'exemple dels bascos no té preu, però la simple imitació és impossible.

Ho hem pogut tornar a veure i viure aquests darrers dies a Durango, on se celebrava la 60a edició del seu Azoka, la fira de llibres i discos en eusquera que aplega milers i milers de participants en un bull alegre i multitudinari de vida al voltant d'un centenar llarg de casetes i més de 250 activitats. Un contempla la vitalitat d'una societat inquieta, unida en objectius comuns i diversa i fins enfrontada en les necessàries particularitats i la compara amb la indiferència amb què majoritàriament el poble valencià assisteix a la seua dissolució en favor de qualsevol bajanada que vinga de fora imposada per la pressió de la marea general (diga's la llengua, diga's el halloween, el black friday o el nadal de villancicos a tota pastilla, cada bugada de la inèrcia programada per poders espuris on els valencians anem perdent llençols); un veu els centres de les nostres ciutats i pobles oscil·lant entre la desolació més ruïnosa (pose's Alcoi com a exemple del que diem) i la invasió esborronadora del turisme (posem-hi per cas València) i ho compara amb la consciència i equilibri amb què a Euskal Herria es cuida el país i els seus habitants, i es posa les mans al cap per llevar-se el barret o la txapela i agafar impuls. I ho fa des de les altures orgulloses d'Urkiola, mentre contempla el cim lleument enfarinat del Gorbeia al sud i les impressionants parets de l'Anboto, la muntanya on segons la llegenda té casa Amalur, la deessa de la terra. O mentre passeja pels carrers d'Elorrio amb altres companys bascòfils o assisteix a la presentació de la traducció de Guillem de Núria Cadenes, on coincideix amb un grapat d'aquells valencians que no renuncien a aprendre tot de coses bones que ens poden fer avançar dignament, que no es resignen a ser esborrats dels mapes pels vents esquerps de la història. I que saben que ni és or tot el que brilla i que les comparacions poden no ser odioses.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 12 de desembre de 2025.] 

 

[El Gorbeia, al fons, vist des del Santuari d'Urkiola el 7 de desembre de 2025.]

 

Justícia, reparació i… eleccions

Entenc que les víctimes més directes de la dana, que hi van perdre familiars o amics o es van quedar sense casa o privades de les coses més necessàries, després d'un any de la tragèdia encara cremen d'indignació. Entenc que el seu clam siga persistent i ple de convicció i de fúria, que desitgen amb tota l'ànima que Mazón, màxim responsable del desastre, vaja a raure amb els seus ossos a la presó més prompte que tard. És un sentiment que s'inspira en un ideal de justícia compartit per una part no gens negligible del nostre poble, com ha quedat demostrat en les reiterades i massives mobilitzacions de l'últim any. Lluny d'enfonsar-nos en la impotència, l'obstinat recurs a mentides que ja no colen, el menyspreu i la freda indiferència d'uns polítics que es troben a anys llum del carrer no han fet més que afirmar-nos en l'exigència de justícia i reparció. No pot cicatritzar tanta ferida mentre el miserable espectacle en què s'ha convertit la política valenciana –la valenciana sobretot, la que vivim dia a dia de més a prop, en viu i en directe– continue la festa com si no hagués passat res. Un simple recanvi en les peces d'aquest escaquer sinistre –un reietó en el lloc de l'altre, un cavall (o cal dir més aviat un burro) enemic declarat de l'educació desplaçat a la crucial casella d'hisenda i economia, una dama llenguallarga encobridora d'embolics a la d'habitatge…–, i a veure si la fúria s'apaivaga i es reprenen els negocis a tot gas: els mateixos problemes, idèntica manca de projectes i solucions per al País Valencià.

Entenc, doncs, la indignació que s'ha concentrat i es concentra encara en un personatge odiós com Mazón, representant genuí d'un partit, el PP, que és especialista de l'antipolítica, la incompetència, la cerca compulsiva del tripijoc i l'ús del poder per a fins espuris. I entenc que, una vegada dimitit, es repetesca una de les frases més corejades per la multitud, "Mazón a la presó", cosa que en tot cas haurà de decidir un jutge, o més probablement una jutgessa. De moment tenim un expresident que seu tranquil al seu escó de diputat gaudint de l'aforament, d'una paga extra en reconeixement als seus mèrits com a portaveu d'una fantasmagòrica Comissió de Reglament, assessors, xofer i cotxe oficial i despatx amb vistes al mar d'Alacant. I espera't que active el seu privilegi (per una vegada el llenguatge administratiu parla clar i valencià) com a expresident i passe a assentar el cul en una poltrona del Consell Jurídic Consultiu per cobrar un plus de 75.000 euros l'any. El miratge de canvi de Pérez Llorca ha durat tant com el seu discurs en valencià, idioma que ha abandonat ràpidament per anunciar en castellà que assumia les competències en matèria de llengua i col·locava Rovira a Hisenda i Economia (nyas, coca!) i Camarero en Habitatge, entre altres destarifos típics de la casa. Els errors, la incompetència i la mala llet són reiteradament premiats en aquest país, un avís claríssim per a despistats i navegants. Si l'assumpció en la persona de Pérez Llorca de les atribucions en matèria lingüística, un misteri que tardarem poc a desvelar, és de tanta qualitat com els nomenaments dels seus Consellers i l'assegurança de la pagueta a Mazón, de qui fins ara era fidel escuder, anem apanyats. Farà bé el poble de mantenir fúria, indignació i bon cap durant molta més estona.

Però ara Mazón, protagonista i blanc predilecte de les mobilitzacions dels ciutadans, s'ha de convertir en l'actor secundari que un dia seurà en el banc dels acusats, que això només és qüestió de temps i d'insistència. Perquè si ens centrem massa en l'arbre correm el risc de perdre el bosc de vista. I en aquest País Valencià nostre no és només un arbre que s'ha de tallar, sinó tot un bosc que hem de sanejar si el volem recuperar per a la vida i el benestar comú. Entenc la indignació popular i entenc la necessitat de justícia, que passa per depurar responsabilitats fins a les últimes conseqüències, però ara cal obrir el focus, fer passes endavant i ocupar-nos del conjunt del bosc perquè no es puguen repetir la ignomínia i els desastres dels últims temps (i no només els derivats de la dana) i denunciar-ne les causes. Ara cal pressionar i fer dimitir els altres responsables de la dana i de les polítiques antivalencianes, ara cal exigir –com ja han fet diversos partits i sindicats– convocatòria d'eleccions. Els moments amagats a l'ull públic de Mazón i Vilaplana després d'El Ventorro a base de mentides són al capdavall material d'investigació judicial i de titulars de premsa, però el que realment ens ha de preocupar no és què va fer l'expresident en aquells moments terribles sinó què no va fer. I el que no va fer era i és tan evident, significa una dimissió tan nefasta en les seues funcions i responsabilitats com a cap de Govern, que el poble ja va dictar fa temps la seua sentència democràtica, de caràcter inapel·lable. Cal, doncs, que s'òbriguen les urnes, cal donar la veu a la ciutadania, condició indispensable per poder començar un cicle nou de justícia, reparació i regeneració de la vida política del País Valencià.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 5 de desembre de 2025.] 

 

 

El recanvi

Comence la columna d'avui quasi a la mateixa hora en què Juan Francisco Pérez Llorca es disposa a pronunciar el discurs que el farà president de la Generalitat, un recanvi en tota regla en substitució de la peça danyada del seu antecessor en el càrrec. S'espera d'ell, doncs, que acomplesca a la perfecció les seues funcions i que la maquinària torne a treballar a ple rendiment. Pràcticament no notarem la diferència entre Mazón Guixot i Pérez Llorca perquè tot i que el país ja no és de cap manera el que fous fins fa un any, les circumstàncies per al suport imprescindible de Vox són les mateixes. De fet, no és casualitat que la peça de recanvi siga la mà dreta de l'anterior, convenientment situada estratègicament a l'ombra del magatzem on no arribaven els enutjosos esguits del fang que tot ho empudega i emmerda. Perquè un engranatge com el de la Generalitat es moga de forma òptima cal precisament que la peça nova i la subtituïda siguen idèntiques en tot i encaixen al mil·límetre en el mateix lloc de la cadena de muntatge i producció. La substitució, òbviament, comptarà amb una atenció mediàtica a l'alçada de la solemnitat del moment, perquè d'un recanvi d'aquestes característiques depenen molts interessos, guanys i canongies. Les condicions de Vox, al capdavall, són fàcilment assumibles per un partit amb qui manté tanta simpatia, tants colpets a l'esquena, tanta història passada, i no s'esperen sorpreses. Tots dos partits són, per dir-ho d'una manera més gràfica, branques del mateix arbre franquista. No hi faltaran els moments de tensió com en les pel·lícules dolentes de suspens, amb la música a tota pastilla subratllant cada acció i el cabdill madrileny (ja hem dit que Madrid és un estat mental) de la formació més fatxa prement fortament amb la clau anglesa la peça de recanvi per assegurar-se que encaixa perfectament en les seues exigències. Sense acords previs, sense tovallons succintament gargotejats amb els objectius comuns de la croada antivalenciana per tota estratègia, però tot dat i beneït des de la Villa y Corte i pactat entre Feijóo i Abascal. Ací no s'improvisa res, que el recanvi valencià és un assaig general imprescindible com a demostració de força i sintonia entre les dues branques de la dreta espanyolíssima amb què esperen recuperar el comandament de la factoria amb seu a la capital del regne per a les pràctiques centrípetes (altrament dites centralisme extractiu menjaperifèries).

Per demostrar la identitat de les peces i les funcions, Pérez Llorca comença el seu discurs en valencià de Finestrat (un lleu vernís sempre llueix més) per descarregar responsabilitats del seu partit en el lleig afer de la dana que ha provocat el gripatge de l'anterior mecanisme i girar-les cap als rivals polítics. Això torna a sonar clarament en les Corts, molt més que el perdó protocol·lari i la promesa que “la gent visca bé, sense soroll, sense caos i sense promeses buides” [sic], moment en el qual podem suposar uns primers aplaudiments del acòlits entremesclats amb els desagradables crits de la gent que protesta a les portes del Palau de Benicarló. Canvi mecànic del presidenciable al castellà, no se m'espante la parròquia, que això del valencià només era una concessió al bilingüisme ben entès. Mateixa peça, mateixa funció. Les víctimes de la dana vetades en la seu de la sobirania popular, com si diguéssem. I les funcions reiterades de l'aparell distribuïdor? N'hi ha d'explícites i proclamades i de tàcites. Entre les primeres, la inauguració de pantans que tantes alegries va donar a Franco i l'execució d'obres en rius i barrancs, abracadabra dels negacionistes de l'escalfament global decidits a continuar amb el negoci pete qui pete, les restriccions als drets socials, els entrebancs a la llengua i la cultura, el control ferri dels mitjans de comunicació públics… Citem d'entre les tàcites la recuperació de les zones afectades per la dana, que es farà d'esquenes a la ciutadania i a major glòria d'empreses amigues. Tot en ordre de moment. La roda que el hàmster gira i gira a la gàbia sense moure's del lloc continuarà el seu viatge enlloc a ple rendiment. I no caldrà tampoc que el pinso siga gaire bo ni abundant, per allò de la proverbial mollesa dels valencians i per molt que el darrer any no haja fet més que contrariar-la. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 28 de novembre de 2025.]

 

  

 

Llum, paraula, cos

Josep J. Conill, La llavor en la fosca. Salze Editorial, Josep Porcar editor, col·lecció flors del mal, núm. 1. Castelló de la Plana, octubre de 2025.

· · ·

La publicació del darrer llibre de Josep J. Conill (Castelló de la Plana, 1961) és fruit de la feliç conjunció d'uns editors atents i sensibles, amb ganes de donar molta brega, i el desplegament d'una obra que no pot deixar indiferent ningú que s'estime de veres la poesia, la literatura i aquest país fet sovint de massa distàncies i silencis. En el cas de Salze Editorial, que comanden amb sàvia mirada els poetes Josep Porcar i Marta Vilardaga entre Osona i la Plana des de 2021, la sèrie de traduccions de poesia universal contemporània que ja ha donat cinc preciosos volums (Julia Hartwig, Dinos Khristianópulos, Louis MacNeice, Eavan Boland i Attilio Bertolucci) es complementa ara amb la col·lecció de poesia catalana contemporània que porta el baudelerià nom flors del mal en homenatge a un dels pares de la modernitat literària. El disseny dels nous llibres, marca de la casa, és al seu torn una declaració d'amor als llibres que combina molt bé classicisme, austeritat i elegància, idoni per estimular el plaer de la poesia i la lectura. Llarga vida a un projecte nascut a contracorrent de tantes coses! Pel que fa a La llavor en la fosca, el llibre que avui ens ocupa, no exagerem si diem que es tracta d'una obra monumental, destinada a perdurar (contra distàncies i silencis). Per la magnitud quantitativa (ni més ni menys que 112 poemes, la majoria d'ells de llarga extensió, repartits en 6 seccions) tant com per l'interès dels temes que aborda i la multiplicitat de formes i recursos poètics que s'hi apleguen.

Foguejat a finals dels setanta i principis dels vuitanta, quan poemes seus van aparèixer a la revista Llombriu i a l'antologia Brossa Nova (1981), Josep J. Conill no va tornar a l'edició poètica sinó molts anys després, en 2002, amb Despossessió, al qual van seguir La nit en blanc (2011) i Signes antipersona (Contra la poesia) (2016). És autor, a més, de valuosos assaigs en el camp de la sociologia del llenguatge (Del conflicte lingüístic a l'autogestió, 2007, Entre Calimero i Superman. Una política lingüística per al català, 2012) i de tres llibres d'aforismes, Submarins de butxaca (2008), Sic transit gloria, mindundi (2015) i el més recent Estelles sota les ungles (2024), i responsable de l'edició de l'obra poètica del castellonenc Màxim Alloza (1885-1945) i coeditor de Do Latim às Linguas Nacionais (2004), de Lluís Vicent Aracil. Les diverses opcions literàries i interessos de l'obra de Josep J. Conill descansen sobre una molt sòlida enciclopèdia cultural i un rigor intel·lectual desacostumats per aquestes latituds que encara fan més incomprensibles (o massa comprensibles, ai!) les distàncies i els silencis que l'assetgen. Esperem que l'edició de La llavor en la fosca contribuesca a trencar un setge que dissortadament no és l'excepció de la regla en una cultura massa dominada pels personalismes i la immediatesa.

Perquè el conjunt de la proposta poètica de Josep J. Conill naix a contracorrent de les pràctiques i poètiques avui hegemòniques. La llavor en la fosca combat el sentimentalisme i els romanticismes vagarosos amb les eines més punyents del racionalisme gràcies al control de la sintaxi, que exigeix el coneixement en profunditat de la llengua i del llenguatge poètic. La inspiració, sembla dir-nos l'autor entre versos, cal embridar-la si no volem sucumbir a les trampes del bonisme esteticista dels llocs comuns i transitar el buit i la insignificança. Si no volem convertir la poesia en un exercici gratuït i prescindible. La seua és expressió d'un nou realisme allunyat dels discursos que històricament l'han tractat d'acotar, una poesia de l'explicitació arrelada en la complexitat de l'experiència humana, epigramàtica, lluminosament esmolada en la pedra de la ironia, d'una factura radicalment clàssica (amb clars vincles amb Ausiàs, Villon, Quevedo, Donne, Baudelaire, Larkin, Gil de Biedma, Brecht i Gabriel Ferrater, aquest amb nom i cognom) per a una visió moderna sobre temes plenament vigents i punts de fricció dels pitjors mals contemporanis.

Tot i que temes i formes s'entrellacen al llarg del poemari amb reincidències, ecos, contiguïtats i variacions, a la primera de les sis seccions hi predominen els poemes sobre la paraula i l'escriptura, el llenguatge i la poesia. La segona, al seu torn, se centra més en l'amor, el desig i el plaer, l'etern combat entre Eros i Tànatos, mentre que a la tercera s'apleguen poemes dedicats a la crítica de costums, les convencions i mentides socials (el matrimoni, el consum, l'alienació de les persones…). Hi sovintegen les reinterpretacions dels gèneres literaris ("Conte cruel") i la subtilesa de les abundants referències culturals, sobretot literàries i cinematogràfiques. La part central del llibre, la quarta, abunda en motius poètics fornits per la memòria personal de l'autor gràcies als quals el lector assisteix a episodis del passat en una mena d'ajustament de comptes i a un desplegament sinuós dels temes de la senectut i la mort (llegiu l'impressionant "Crit"). La cinquena secció intensifica la presència de la mort en poemes com el magistral "En nom del pare" amb què el poeta converteix l'oració i l'esperança en un clam d'angoixa i reconeixement del dolor i la tortura humans. Finalment l'última part articula el contradiscurs poètic que desmunta el mite de Jesús i les enganyifes de la religió a través, per exemple, del monòleg dramàtic de Maria en el magnífic "Stabat Mater" o en el titulat "Teoagonia", la denúncia dels fraus de determinats lletraferits en diversos poemes, l'horror del nazisme o de Gaza en "Magatzem de l'infern 2" i la tragèdia dels fugitius i les pasteres ("Navis stultorum"), els desastres ecològics a "Gaia" o la deserció del propi idioma en "Sangtraït": "Aquells que hàgim traït / la llengua d'un nounat / en un temps traduït / malversarem el fat, // reus d'un pecat d'origen / pel verb que no hem llegat, / absents en el vertigen / buit de posteritat // d'uns mons que no són nostres, / de signes sense rostres / com rastres bruts de fum, // nuncis d'una impostura / que el crit dels morts sutura / a força de costum".

Fet i fet, la de La llavor en la fosca, la força suggestiva de la metàfora, la poesia sembrada enmig la cruel nit humana, és una festa poètica que cal celebrar com pertoca a les ocasions especials i les coses de veritat, una llavor que ha germinat per donar pas a la llum, la paraula i el cos.

[Publicat a Saó núm 518, novembre 2025.]

 

Mig segle després d'aquella mort

El pitjor d'haver de tornar-hi empès pel tàcit imperatiu de la data (escric aquesta columna el dijous 20 de novembre de 2025) no és vorejar el precipici d'una nostàlgia personal impossible, sinó constatar la dificultat d'enterrar una herència macabra: la del franquisme. Teníem disset anys i acabàvem d'arribar a València a estudiar aquella tardor tan freda i humida de Benimaclet i de la Fonteta de Sant Lluís. Podem dir amb tota seguretat que aquests cinquanta anys són tota una vida que se'ns ha escapat de les mans o hem viscut, segurament totes dues coses alhora.

Les primeres columnes que recorde haver escrit a propòsit d'aquell dia de 1975, en els meus trenta i situat en la distància del temps que any rere any ha anat eixamplant-se, tenien encara un cert regust commemoratiu, una mena d'innocent orgull d'haver aconseguit superar el període més negre de la recent història. No cal dir que amb el transcurs dels anys les sospites de la vigència de l'atado y bien atado no han fet més que confirmar-se. Es van anar congriant molt prompte, és cert, si més no en els sectors minoritaris que ens ha tocat habitar sempre. No calia sinó observar que mentre el carrer bullia de lluita i esperances, entre bastidors es preparava un retoc del guió que permetria, com en la cèlebre frase de Lampedusa, que tot canviés perquè en el fons no canviés res.

Hi havia llavors una altra dita il·lustrativa d'aquell joc d'il·lusionisme: els mateixos gossos amb els mateixos collars continuaven vigilant la hisenda. Era, fou, una realitat inapel·lable, i no només pels hàbils canvis de jaqueta, ni pel miracle democràtic de la multiplicació dels pans i els peixos podrits del franquisme en institucions que semblaven noves de trinca però que estaven viciades d'origen. El pas sense estridències i sota absolut control del franquisme monàrquic a la monarquia franquista formalment democràtica fou majoritàriament aplaudit pels hereus directes del règim i també per molts dels qui sortien de les catacumbes de la clandestinitat, les presons i l'exili. Tal vegada les presses perquè s'airegés una mica l'ambient enrarit de la dictadura, la consciència de la debilitat de les forces antifranquistes, la perspectiva d'entrada immediata en el club europeu, la por a una solsida en tota regla de l'estat i a la revolta popular, els moviments tàctics forçats pels serveis secrets nord-americans en l'escenari de la guerra freda… Potser tot al mateix temps estirant les cordes amb intensitat diversa i des de punts distants, allò que ara observem com a passat que mai no s'acaba d'explicar, van provocar aquelles pluges i els fangars actuals.

El pitjor de tornar-hi és haver de reconèixer la persistent vitalitat del cadàver de Franco, una mòmia ideològica abjecta, cruel i immunda senyorejant encara àmplies zones de la societat espanyola: gran part de l'església i els seus negocis d'instrucció educativa, la judicatura amb escassíssimes excepcions, les forces armades i el seu capità general, el conjunt legislatiu que emmordassa pobles, llengües i aspiracions democràtiques, la corrupció sistèmica per tots els laberints de l'administració, el centralisme que no defalleix i es reforça, la dreta del PP i de Vox alçant sense vergonya la bandera franquista, l'abassegador predomini d'una mitjans de formació de masses que escampen sense descans les toxines de la desinformació, el ridícul espectacle d'una classe política plena d'oportunistes furtamantes d'una absoluta mediocritat… I la insistència d'aquests dies en documentals televisius espanyols i en la memòria del rei fugat a disfressar d'èxits els errors passats per justificar les abjeccions presents i fomentar l'oblit que trava tota perspectiva de millora real futura: el triomf post mortem del franquisme xifrat en una desmemòria que té com a principal víctima els més desvalguts i els més joves.

I doncs tot és negre després de cinquanta anys? Cal arriscar un balanç. Reconèixer els problemes i la podridura és l'única manera de començar a superar-los. Mig segle després d'aquella mort ens tornem a trobar en un moment crucial. Dissipades les boires de la il·lusió democràtica i mentre el galop dels bàrbars és més estrident que mai enmig d'una crisi del règim en certa manera inèdita –i que tant es pot decantar cap a una opció més autoritària i reaccionària com cap a un moviment de ruptura i radicalitat democràtica–, vist des de la perspectiva del País Valencià i de l'any transcorregut des de la dana, tal vegada ara es poden obrir finestres que durant molt de temps han estat tancades. Si per un costat l'herència franquista continua ben viva en molts aspectes, de l'altre (i que cadascú pense quin plat de la balança pesa més) mai com ara el poble valencià havia acumulat tantes forces transformadores ni adquirit tanta consciència de la seua identitat i les seues urgències. Afortunadament els horitzons són oberts per naturalesa.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 21 de novembre de 2025.] 

 

 

 

Els bàrbars

Són prou coneguts l'origen i les accepcions de la paraula bàrbar i els seus derivats. Per als grecs antics bàrbar era sinònim d'estranger i identificava els parlants d'altres llengües. Així amb aquesta onomatopeia expressaven l'efecte sonor que els produïen unes llengües que no entenien. Amb el temps i una visió etnocèntrica, inevitable sobretot en pobles que atenyen un domini sobre d'altres, bàrbar arribà a designar tot allò que s'oposava a civilitzat, raonable, just i educat en fons i forma. Front a l'ordre imperant, doncs, la barbàrie exemplificava el caos, la força bruta, la passió violenta. No cal dir que el poder de torn, grec, romà, cristià, espanyol, europeu o nord-americà, agita l'espantall del bàrbar, l'estranger, el moro, l'indi o el jueu, poseu-hi els catalans també (inclosos els valencians) a la seua conveniència per excitar pors ancestrals i nacionalismes excloents. Si algú es pensava que la globalització suposaria el (re)coneixement de l'altre i l'acceptació de la diversitat humana com un bé a preservar, anava ben errat. Només cal mirar cap a on apunten les agulles de la brúixola demoscòpica per adonar-se que la intolerància, el fanatisme i el foment de l'odi a l'estranger, al bàrbar, estan a l'ordre del dia. Tornen els bàrbars per la senzilla raó que mai no se'n van anar, que ja eren entre nosaltres, que érem nosaltres mateixos reflectits en els espills que amb tanta insistència vam construir. En els nostres pitjors malsons, la invasió dels bàrbars sempre està produint-se i és imminent. I això fa, com en el lúcid poema de Kavafis, que la por paralitze els nostres cossos, que descuidem els propis deures, que ens preparem per al pitjor ja a punt d'arribar. Però llavors "Uns homes arribats de la frontera / han dit com ja, de bàrbars, no se'n veuen enlloc. / I de nosaltres ara què serà sense bàrbars? / Aquesta gent alguna cosa bé resolia". No hi ha moviment de més o menys extrema dreta que no tinga front a l'estranger (pobre, inferior, infidel) la fórmula indemostrable per arreglar el món, no hi ha aspirant a autòcrata que no aprofite les baixes pulsions nacionalistes per desviar l'atenció sobre les causes reals dels problemes cap al miratge dels efectes.

El gran mèrit de La invasió dels bàrbars, el film de Vicent Monsonís, és la claredat amb què mostra el fil que uneix la barbàrie franquista amb la barbàrie actual, ja blanquejada per la presumpta normalitat democràtica. Els bàrbars no són estrangers ni parlen una llengua incomprensible, sinó compatriotes que usurpen i exerceixen el poder gràcies a la violència, l'espoli sistemàtic i tota mena d'abusos, crims i injustícies. Bàrbar ja no és sinònim d'incivilitzat sinó d'inhumà, en el sentit de mancat d'escrúpols i de tot principi democràtic i capaç d'activar qualsevol mitjà per mantenir el poder i augmentar els propis guanys. El bàrbar és l'enemic de classe, el feixista que sap disfressar-se de demòcrata i moure's a gust girant amb els vents que bufen sense moure's del mateix lloc de privilegis. El bàrbar necessita promocionar l'oblit perquè entre els crims passats i els presents s'esborre tota empremta i la ignomínia puga reinventar-se.

Però contra la barbàrie –ens recorda la pel·lícula basada en la peça teatral homònima de Chema Cardeña– hi ha la tenacitat de la memòria que restaura la justícia cruelment vulnerada pels bàrbars. Contra l'oblit que alimenta la repetició dels errors i l'estabilitat d'un poder que beneficia la minoria a costa del patiment col·lectiu, hi ha aquestes persones que excaven les fosses on jauen les despulles, hi ha la voluntat d'obrir escletxes per a l'única possible llum futura: la reparació, la dignitat de les víctimes, la desactivació de les causes que perpetuen la injustícia. La invasió dels bàrbars, que ha sorprès per l'afluència massiva d'espectadors a les sales valencianes, hauria de projectar-se també en totes les escoles. Perquè els joves són la baula més feble quan la memòria històrica és desatesa, cadells a la intempèrie en temps de fomentades barbàries.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 14 de novembre de 2025.] 

 

 

 

Uns forasters de Madrid

 

Mentre vostè està llegint per ventura aquest article, dos forasters de Madrid se les apanyen per amortallar el mort que ha esdevingut Mazón i deixar-ho tot lligat i ben lligat. Vol el madrileny d'Ourense, anomenat Feijóo (fesol en bon valencià), negociar amb el madrileny de Bilbao-Amurrio Abascal el nom del successor a presidir la Generalitat per evitar les eleccions i continuar, en fi, xuplant del pot com si no hagués passat res. En la seua comèdia de mig comiat el president en funcions no va dedicar ni una sola paraula amable i creïble a les víctimes de la dana però va gastar molta saliva per esquivar tota responsabilitat, com ha fet sempre. No hi ha dubte que el seu discurs passarà a la història universal del cinisme i la infàmia. Fins en l'apel·lació a la majoria que ha sostingut fins ara el seu cadàver enmig del terrible temporal que ha assotat els valencians. El cas és que els taurons feia temps que ensumaven sang i es preparaven per a un naufragi que han entonat i forçat centenars de milers de veus del poble pels carrers. Que la paradeta no se'ls n'anés en orris, que la guerra a mort al valencià i la seua cultura (ells en diuen catalanisme i separatisme, però ja sabem què volen dir) no defallís gràcies a la santa aliança de les dretes extremades, que l'assolament del territori i els negocis d'una reconstrucció sota sospita continués amb el vent de popa de la impunitat! Aquest era el moll de l'oprobiosa intervenció amb què un falsament compungit expresident llançava i no llançava la tovallola però s'assegurava, això sí, aforament i poltrona. I l'últim avís perquè els dos forasters de Madrid, Feijóo i Abascal, o Abascal i Feijóo, tanto monta monta tanto, es posassen a la feina de dissenyar el futur immediat del País Valencià.

Com en el sainet d'Eduard Escalante Tres forasters de Madrid (1876), la majoria dels valencians continuem enlluernats pels fastos que s'escampen des de la Villa y Corte i acceptem de bona gana que uns madrilenys s'instal·len a casa nostra pensant-nos prosperar amb les bones influències i favors que aconseguirem de gent tan distingida. Però resulta que sota l'aparent distinció s'amaguen uns morts de gana que només venen a casar la filla amb un altre fals ric autòcton, La Pomera. La coentor, un desarrelament que exigeix el ridícul canvi d'idioma, es paga amb la desaparició dels estalvis, perquè la família de Madrid desplega molta pompa però no té un duro i a València viuen com uns senyors que van als bous, mengen cada dia xulles i xocolata i peixen la cotorra (còmic símbol de la vèrbola vàcua que es gasten aquests madrilenys) amb dolços i bescuits mentre paga la mà generosa de Jesinto renegant sempre fluixet. El final moralitzador d'Escalante enllaça la mort accidental de la cotorra amb el retorn de Carmelet a la nòvia valenciana de sempre, Sunsion, ja alliberat del miratge, més poètic que tangible, per Corina, la filla madrilenya, al seu torn enganyada pel falsari La Pomera. La lliçó que el sainet oferia entre rialles era fàcil d'endevinar perquè el públic identificava sense esforç la maldat de la submissió i el desarrelament en el comportament de molts conveïns víctimes de la coentor. "Val més una valenciana / que cinquanta madrilenyes!", s'exclama Sunion en un rampell d'orgull patri després que ha recuperat el nòvio de les urpes de l'alienació. Segurament l'obreta d'Escalante, tan popular a la València de finals del XIX, a penes podria ser compresa avui dia, malgrat que a la vista de les maniobres que es preparen des de Madrid per rellevar Mazón la submissió dels valencians continua tan viva com sempre, miratges autonòmics a banda. L'absència d'una política valenciana és avui tan clamorosa i significativa com aleshores i una vegada més –si la pressió popular no hi posa remei– serà des de la llunyania central que es lligaran les aliances per mantenir el poder al feu valencià. Cornuts i pagar el beure, una vegada més. Com si la dana no ho hagués canviat tot de dalt a baix, ens privaran de la via democràtica de decidir amb el vot els governants. Com si la fatídica gestió de la tragèdia no s'hagués emportat amb l'aigua i el fang el crèdit d'uns polítics –del PP i de Vox– que s'han demostrat interessadament inútils enemics del poble. Com si fos possible la reconstrucció del país amb els mateixos gossos i collars i no s'haguessen de sotmetre al veredicte imprescindible de les urnes. Com si fos possible ofegar el clam de la ciutadania a base de les intrigues palatines de sempre. No l'hem fet caure perquè ens n'imposen un altre que pixe pel mateix camal!

Però Madrid no és un lloc sinó una mentalitat, un pes, un entramat metropolità per al control colonial de les províncies. Per això no importa gaire que el madrileny Abascal haja delegat en els virreis madrilenys de Barcelona Ignacio Garriga i Montserrat Lluis (sense accent, per favor) les negociacions amb els de Feijóo, que encapçala la mà dreta de Mazón Juanfran Pérez Llorca, un altre madrileny de Finestrat. I el País Valencià empobrit que paga com un ric estendrà generosament la mà per sufragar una volta més els àpats i les festes d'uns forasters de Madrid perquè tot siga dat i beneït a esquenes de la seua realitat i els seus interessos.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 7 de novembre de 2025.] 

 

 

I ara què?

Tot indica que el funeral per les víctimes de la Dana en el primer aniversari de la tragèdia marca un punt d'inflexió. La pugna del darrer any entre la voluntat popular d'esclariment de la veritat dels fets i l'assumpció de responsabilitats amb la dimissió de Mazón com a primer pas i la bel·ligerant insistència en mentides i cortines de fum per aguantar en el càrrec per part del mateix interessat, del seu entorn i dels còmplices de Vox, està més prop que mai de resoldre's a favor de l'espenta popular. Mazón ha quedat, en el fastuós escenari del Museu de les Ciències de València, retratat en el seu aïllament, com un empestat, i escridassat per familiars de les víctimes a la vista de tothom. Al pompós funeral d'estat amb què el poder pretén, més que no consolar pèrdues irreparables, rentar-se la cara o rentar-li-la a algun dels seus representants més detestats i girar full, li ha eixit el tret per la culata. Per molt que ha estat una maniobra perfecta per ocultar l'idioma dels valencians –excepte en la cançó de La Maria, toca! i en la música sense lletra de l'universal Cant dels ocells– i reforçar de pas el fervor popular per una monarquia que conserva l'aura d'intocable i d'aliena a la prosa terrenal del populatxo, era previsible que el tret més sonor li isqués per la culata.

Malgrat que la impunitat té una llarga història al País Valencià, amb el sinistre precedent de l'accident del metro de 2006 encara viu, la insultant negativa a donar la cara del president, enrocat en un menyspreu intolerable envers les víctimes i les regles bàsiques del joc democràtic, no ha fet més que acréixer el descontent i la mobilització populars, com vam poder confirmar en la darrera impressionant manifestació del 25 d'octubre. Hi queden també retratats tots els qui per interessos oposats però complementaris han jugat al billar tot esperant que les circumstàncies els fossen propícies per a la carambola a costa del patiment i la urgència en la reconstrucció de les comarques afectades per la Dana.

En primer lloc Feijóo i el seu partit, que confiaven, potser enganyats per la fama de muelle que al poble valencià li van penjar, que la indignació i la protesta escamparien prompte i van decidir donar carta blanca a un home inepte i insensible de la talla de Mazón. No forma part de l'herència genètica del PP, és clar, rectificar o demanar disculpes ni assumir responsabilitats pels errors i malifetes. En segon lloc hi queda retratada la indigència moral dels aliats de Vox i la seua croada antivalenciana, que ha aprofitat la rebolica per extremar els atacs a la llengua i la cultura dels valencians, el negacionisme climàtic, la vulneració de drets democràtics i el setge a minories assenyalades pel dit de l'odi. Però també hi queda en entredit la tebiesa d'un PSOE que ha vist en la podridura del cadàver de Mazón una oportunitat per a la consolidació de la seua maquinària de poder i, de rebot, que les expectatives demoscòpiques li somriguen en hores baixes.

Però la previsible dimissió de Mazón, si us plau per força, no té termini fix i són massa les variables que s'hi barallen com perquè ningú puga fer apostes sobre el futur més o menys proper del País Valencià. L'exigència de la dimissió, tan insistentment reclamada pel carrer, tenia i té una altra demanda tàcita immediata: la convocatòria d'eleccions. Malgrat tot el que ha plogut i del fet que més del 60% de votants del PP opine que Mazón se n'ha d'anar, les enquestes (que ja sabem que les carrega el diable) indiquen una hegemonia de PP i Vox. Fa temps que sonen alguns noms de dirigents del PP com a possibles recanvis al defenestrable, Català i Mompó, als quals s'ha afegit en els darrers dies Pérez Llorca, l'alcalde de Finestrat i artífex de l'aliança del PP amb Vox. Qui podrà, enmig de la tempesta social i l'oposició a les maniobres de reconstrucció que ja es mouen, carregar amb el mort?

La tragèdia que es va desencadenar el 29 d'octubre de 2024 i que tantes coses es va endur va activar el termostat polític del País Valencià, la consciència creixent que les coses venen de la negligència i la ineptitud presents, sens dubte, però tenen unes arrels històriques clares: la destrucció d'un territori per l'especulació urbanicida. El termostat també avisa que només accedint a majors quotes de sobirania i autogestió i de polítiques fundades en l'interès col·lectiu els valencians podrem aspirar a un futur més digne, just i segur, a una reconstrucció sostenible, a una democràcia de major qualitat. Res, doncs, no està escrit encara, ni la més que probable caiguda de Mazón. Però només la mobilització popular sostinguda, capaç de fer un salt qualitatiu en les formes i els objectius polítics, oberta a un escenari d'eleccions, farà possible el necessari i urgent canvi de cicle polític i social per al país. No serà hora ja d'aplegar les forces capaces d'organitzar una alternativa valenciana d'esquerres?

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 31 d'octubre de 2025.] 

 

 

 

Impunitat i drets democràtics

Prompte farà un any de la terrible barrancada que assolà unes quantes comarques valencianes i s'emportà la vida d'almenys 229 persones. A penes fa un parell de dies encara emergien d'entre el fang les restes d'un home donat per desaparegut. És difícil fer balanç de l'any transcorregut, que uns han comptat amb maganxes i passes en fals que els estalvien –de moment– l'assumpció de responsabilitats per la nefasta gestió de la Dana i els altres amb dies d'esforç per recuperar una certa normalitat, acabar d'arreglar desperfectes i combatre la humitat enterca, i encara molts altres amb l'espera d'una ajuda que no arriba, d'unes explicacions que no es donen, d'una reconstrucció pensada en termes de sostenibilitat, bé comú i prevenció d'amenaces futures. Hi ha també un factor determinant per fer uns comptes tan difícils: el del suport a les víctimes, incondicional i càlid des del primer dia, que ha fet possible la solidaritat popularment organitzada, el crit de la dignitat que no es resigna davant una impunitat que necessita tota mena d'acrobàcies, el suport generosament compensat de l'extrema dreta de Vox i el beneplàcit de Madrid per aguantar Mazón en la presidència de la Generalitat. Hi ha les multitudinàries manifestacions mensuals que cada mes han desafiat la resignació i la impotència i escampat la necessitat de la defensa enèrgica dels drets socials i polítics, la urgència d'un foc nou democràtic per als valencians. Demà es tornarà a sentir amb força el crit del carrer exigint la dimissió de Mazón com a pas previ indispensable per poder girar full i iniciar un nou cicle al País Valencià. Mentrestant, i gràcies sobretot a l'enorme treball de la jutgessa de Catarroja, Nuria Ruiz, que instrueix la causa per la tragèdia de la Dana, va desembullant-se la realitat dels fets que tan zelosament es tracten d'ocultar en un foment irresponsable de la impunitat dels poderosos.

I el fet és que això, la impunitat, està convertint-se en el pitjor enemic de la democràcia per tal com destrueix els fonaments mateixos del principi irrenunciable de la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, o el que és el mateix, la conversió de la llei en paper mullat. Si el dret internacional no obliga i discrimina, ens preguntem, de què ha servit la pacient construcció de mecanismes que ens defensen contra la barbàrie i facen possible un escenari de pau i justícia? El cas de la metòdica, cínica i paranoica destrucció de Palestina per part d'un estat d'Israel governat per un delinqüent com Netanyahu clama al cel. Però no ens enganyem, la reiterada burla del dret internacional i el menyspreu pels drets humans i per la vida que s'escenifiquen en les tenebres de Gaza, no seria possible si els EUA comandats per Trump no fossen còmplices instigadors (sempre amb la perspectiva dels guanys escandalosos de la indústria armamentística) del genocidi. I el mateix podríem dir de la guerra d'Ucraïna i les aspiracions imperials de Putin. Més enllà de l'aparent voluntat pacificadora de qui pagaria una fotracada per comprar-se el premi Nobel, tan versemblant com els jocs de mans d'un tafur, la inutilitat europea que descansa en la falta d'audàcia i convenciment en la defensa de la justícia i la democràcia, són la millor garantia per preservar la impunitat dels sapastres. Netanyahu, sobre el qual pesa una ordre internacional de detenció, s'ha tornat a pixar sobre la fràgil treva de Gaza, bloqueja l'ajuda humanitària i amenaça com a postre d'annexionar-se Cisjordània, ja foradada com un formatge emmental per colònies de jueus fanàtics armats fins a les dents i ferida per excavadores que custodia l'exèrcit israelià i que arrabassen camps sencers d'oliveres als palestins.

Iàssir Arafat va portar en 1974 un ram d'olivera a l'ONU en senyal de mà estesa, però també portava una cartutxera i la funda d'una pistola (segurament sense pistola, clar). De llavors ençà ha plogut molt, sobretot bombes i mort sobre el poble palestí. El debat entre la branca d'olivera –que és el principal símbol, amb el mapamundi i els colors blau i blanc de la bandera de l'ONU– i la pistola sembla decantar-se cada vegada més cap a l'arma que engreixa els estratosfèrics beneficis que donen ales a Trump. La impunitat destrossa la democràcia arrecerada rere el poder que donen les armes i que traça un camí que porta directament a l'abisme. La millor contribució que el poble valencià podria fer, en els temps convulsos que corren, seria fer caure Mazón i la seua colla d'ineptes fantotxes i redirigir el rumb d'una democràcia en greu perill de mort per inanició a tot el món.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 24 d'octubre de 2025.] 

 

 

 

 

Mala llet parlamentària

El parlamentarisme a casa nostra no para de segregar immundícia. Hauria de ser un model de respecte i convivència, però prefereix fer d'altaveu i espill de la mala llet made in Spain. Fou abans l'ou o la gallina? ¿Hi ha els polítics que cada poble es mereix o la majoria ciutadana és una massa ensinistrada i alienada pel fosc espectacle de la política? Probablement ni una cosa ni l'altra. Però la democràcia trontollant que l'Estat espanyol arrossega des de poc després de la mort de Franco, plena de forats per on s'esgolen les bones maneres, la intel·ligència i la vacuna de la cultura, desemboca directament al clavegueram per tornar-ne a emergir, en un cicle viciós, a les més altes esferes del poder. Ja li poden posar llacets, dies de la hispanitat o de la raça, desfilades sumptuoses, gols de la Roja i tota la grandiloqüència amb què el poder intenta amagar les seues vergonyes, que la realitat dels nostres dies, mirant el teatre d'ombres parlamentari, s'assembla molt més a la baralla a garrotades del quadre de Goya que a cap altra cosa. ¿Què direm del corral valencià, presidit per un individu com Mazón, que en qualsevol altre país de tradició més sòlidament democràtica no només hauria dimitit ja fa un any sinó que ni tan sols hauria passat el mínim control de qualitat política i humana, si és que tal cosa existeix? Mirar cap a altres latituds, tanmateix, no consola gens. La mala salut de ferro del capitalisme extrem en què la humanitat està ofegant-se globalment produeix arreu monstres com Trump, Netanyahu o Putin, i no farem la llista més llarga.

Per a un determinat tipus de polític, dissortadament el més abundant, es tracta d'aconseguir o mantenir el poder a qualsevol preu i a través de qualsevol mitjà. Sense que aquest codi deontològic d'una professió que no hauria de ser-ho sinó en casos excepcional siga exclusiu de cap partit o tendència, sol ser en la bancada de les dretes on amb major solvència i persistència s'asseuen els culs capaços de prescindir de tot component ètic per tal de salvaguardar els privilegis propis i els de la pròpia classe o grup. La mala llet del fanatisme, unida a la proverbial indigència cultural de la majoria dels polítics, és un còctel perillosíssim que soscava els fonaments de la democràcia. Quan hom s'estima més la carnassa i l'excitació dels instints més sanguinaris que la raó i els arguments en la pràctica parlamentària és que l'estat de dret ja pateix una necrosi de pèssim pronòstic.

Quan el diputat del PP i exalcalde de Benidorm Manuel Pérez Fenoll, en resposta als aplaudiments que Juan Bordera va rebre dels seus companys quan es va reincorporar al seu escó després d'haver estat empresonat per les autoritat israelianes com a integrant de la Global Sumud Flotilla i haver patit maltractaments durant la seua detenció, li amolla "¡Qué gordito has vuelto de Auschwitz!", no solament està fent una broma macabra i desenfocada. Està fent pur i dur negacionisme ultradretà de doble via, rebaixant la magnitud de la tragèdia provocada pel nazisme i la del genocidi dels palestins, no menys real i documentat, encara que el seu objectiu principal era igualment innoble: menystenir l'esforç solidari de Bordera i de tots els activistes, com si en comptes d'una iniciativa que posava en risc real les seues persones i pel quan havien estat detinguts i vexats haguessen viatjat en un creuer de luxe per gaudir de les plàcides ofertes turístiques de València o Benidorm. Aquesta barreja de premeditada ignorància i voluntat narcòtica que va exhibir en mala hora el diputat benidormer és exactament la mateixa que practiquen els feixistes de Vox cada dia, de manera que no és gens desbaratat identificar els uns amb els altres com gossos amb idèntics collars. Però tot s'ha de dir, les maneres, per importants que siguen per a la bona salut democràtica (com a causa i efecte que es retroalimenten), no ens han de fer mirar el dit en comptes de la lluna. Els exabruptes de l'estil del proferit pel diputat del PP no són res comparats amb els atacs directes a la línia de flotació del poble valencià, les envestides negacionistes de la unitat de la llengua, el seu arraconament en tots els àmbits, la seua conflictivització constant, la subvenció a entitats agòniques antivalencianes i el llarg etcètera amb què està emmerdant-nos el desgovern de Mazón i els seus aliats de Vox. Estem pagant un preu massa alt perquè aquests espavilats continuen xuplant del pot de males maneres i escampant la immundícia.

Per sort cada vegada hi ha una massa crítica més gran de ciutadans que no s'empassen la mala llet parlamentària i els seus aparells de propaganda. I que ix al carrer a reclamar una pau justa per a Palestina, amb la memòria viva de totes les tragèdies passades i presents i alerta contra l'embranzida feixista que pot pintar les coses encara més negres, com ha demostrat la vaga general del 15O i les manifestacions solidàries d'aquests dies. Prompte ho farà, com des de fa un any, per clamar justícia pel desastre de la Dana i en defensa decidida del valencià i de la dignitat del País Valencià. Ai quan tota aquesta força s'articule en forma de veritable subjecte polític! S'empassaran la mala llet i els seus insults (que ho són també a la intel·ligència) amb creïlletes.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 17 d'octubre de 2025.] 

 

 

[El diputat alcoià Juan Bordera a les Corts.]