Un altre desastre a Pego que cal impedir

Ignore com funciona això, com tramen en l'ombra els grans negocis especulatius, quines són les primeres passes dels megaprojectes que ja han destruït gran part del país i que en la seua voracitat insaciable amenacen d'acabar d'emmerdar-lo de dalt a baix. Sort tenim del periodisme que investiga i desentranya el que s'amaga darrere la promesa de xauxa turística, sort de les novel·les negres que indaguen en els aspectes més foscos d'una realitat que, pel que hem vist, sempre supera la ficció. No sé com aconsegueixen vendre allò que no sols s'ha demostrat innecessari sinó rematadament perniciós per a la terra i les persones que l'habiten. Però no costa gens d'imaginar-ho a poc que pensem quina és la lògica perversa del capital i com controla els fils que mouen la maquinària del poder, allà on s'elaboren les lleis, s'estableixen prioritats, s'aproven projectes i pressupostos, es compren voluntats. "L'elogi dels diners", el famós poema que el mallorquí Anselm Turmeda va escriure a finals del segle XIV, és d'una actualitat exultant: "Diners de tort fan veritat".

D'acord, sí, els diners tenen molt de poder, són el poder. Però després de dècades d'apostar per la massificació turística, després de comprovar amb números a la mà que la gallina dels ous turística ni era gallina ni ponia ous d'or i si en ponia eren destinats a omplir les butxaques dels qui ja tenien molts diners mentre els altres ens quedàvem amb un pam de nas, els camps desertitzats, el desarrelament fet massa inerme, la indústria desmantellada, la castellanització imparable, el treball precari, l'escassesa i els preus escandalosos de l'habitatge… Després del pas triomfal del PP de Zaplana, Camps, Fabra i companyia i les seues terres mítiques, els seus camps de golf i circuits de fórmula errònia… Després d'haver vist i comprovat que la majoria dels casos de corrupció eixits a la llum tenien a veure amb l'especulació urbanística… Després que els estudis demostrassen que el turisme de masses només produïa més misèria: fins a un 35,5 % dels habitants de la Marina Alta en risc de pobresa i un 26,2 % en el conjunt del País Valencià segons dades de maig de l'Institut Valencià d'Estadística… Després de tot això, doncs, ¿com encara es poden ni tan sols plantejar nous desastres urbanístics de les dimensions del que el PAI Pego Golf, juntament amb el PAI Penya Roja, aturat des de 2008 a mig construir per fallida de l'empresa constructora, pretén dur a cap amb l'aquiescència de l'Ajuntament socialista del poble? Perquè els números no canten, bramen: una macrourbanització de més de 2.500 xalets, hotels, camp de golf i una hípica que ocuparia 160 hectàrees de terra fèrtil i horts prop de la marjal. ¿Com poden ni plantejar-se encara aquestes barbaritats tenint davant dels ulls l'il·legal Monte (Monstre) Pego estès com un malson per la falda nord del Segària en un homenatge sinistre a la lletjor i la voracitat? El desastre anunciat suposaria una estesa d'urbanitzacions que enllaçarien amb les del Verger, un poble ja molt proper a la saturació, embotit entre autopista i carreteres i amb l'ànima segrestada. Com continuem acceptant aquests torts per veritats?

Primer, pels despropòsits de les lleis urbanístiques aprovades per la Generalitat Valenciana en 1995 i 2005 en plena bombolla immobiliària, que ja sabem com va petar, i que encara fan possibles i legals els diversos abusos i descontrols dels PAIs, que ara exploten el PP i Vox (la rabosa en el galliner i el piròman en el cos de bombers). Segon, per la falta d'una política valenciana pròpia capaç de mirar pels interessos col·lectius del país i de superar l'inveterat complex de subordinació que ens fa acceptar resignadament ser la platja de Madrid, sobretot de Madrid, i el geriàtric de mig Europa. En temps del bombo mediambiental i els discursets melosos fets per amagar una voracitat que no s'atura és fàcil caure en el mateix parany que ja està fent de la ciutat de València un lloc irrespirable. Recordeu aquella broma convertida en profecia d'un constructor dels temps gloriosos de la rajola: "Quan ja no quede terreny edificable, construirem dins de la mar". Recordeu també els deliris de Trump sobre un futur urbanístic per a la Gaza devastada després del genocidi. És ací on hi ha el problema: la voracitat d'un capital que veu un terreny on nosaltres vivim un país que volem més amable, conciliat amb el medi natural i cultural, arrelat en la seua història i obert al futur. Atents amb les profecies i els deliris que avui ens semblen bromes de mal gust perquè demà poden ser realitats sinistres i sense marxa arrere. Pego i tota la Marina, el País Valencià necessita redefinir el seu present i el seu futur, el seu model econòmic, cultural, polític i social. Ara més que mai, hem de ser amb la gent de Pego i contra tota barbàrie, per molt vestida d'urbanisme amb què ens la vulguen vendre. Recordem-los-ho: aquest país no està en venda!

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 13 de juny de 2025.]

 

[Imatge de la capçalera de la manifestació a Pego per la retirada del PAI Pego Golf el passat 14 de juny. Foto: Diari La Veu del País Valencià.]

 

 

La pilota basca

Llig en la premsa un interessant article sobre pilota basca, més exactament sobre l'enèsim escàndol que part de la premsa espanyola ha muntat a compte del partit que va enfrontar recentment les seleccions d'Espanya i… Euskadi. La cosa probablement hauria passat sense pena ni glòria si l'esmentat partit no hagués tingut un caràcter internacional, oficial i classificatori per al mundial d'aquesta modalitat esportiva i, per descomptat, amb uns altres protagonistes fent rebotar la pilota sobre la incommovible paret del frontó de Gernika. Els custodis de l'antiga i duríssima paret hispana es deuen pensar que el mínim reconeixement de les identitats nacionals altres que la pròpia, central, única i imperial obrirà uns badalls en el mur que provocaran la solsida inevitable de tota la fortalesa. El que ells consideren una simple part i el tot en què aquesta part s'encabeix per gust o a la força no poden competir entre ells per una simple raó de principis, tan simple com tots els principis, acceptats per la inèrcia del costum, la fatalitat, la mà inquisidora de déu o ves a saber, que s'han d'imposar a colps de martell: la d'un poder que no ha de retre comptes ni donar raons més que a ell i per a ell mateix. La muralla que sembla inexpugnable es revela com un castell de naips quan gestos com el de les seleccions nacionals són capaços d'alçar la tòxica i inveterada pols de la indignació castellanoespanyola. Però el fet és que la coexistència de seleccions esportives és només l'indicador de la coexistència nacional en termes de drets i igualtat al si d'un estat que brega amb totes les seues armes per negar-los. O més aviat de la impossibilitat de coexistència sota un mateix sostre, vista l'obsessiva persistència amb què l'estat combat les nacions i identitats que mai no ha reconegut ni assumirà com a pròpies. Si ha de cedir a la creació de seleccions com la basca o la catalana, que són les de més sòlida resistència a la reducció a l'absurd del tot espanyol, ho farà estimulant-ne la creació per a extremenys, riojans o andalusos, posem per cas, és a dir, fent servir la fórmula del cafè per a tots i aigualir l'abast simbòlic i el perill de la seua eficiència en termes de reconeixement identitari i impuls nacional. O imposant-los uns límits: no podran lluir les seues samarretes a nivell internacional i oficial de competicions, que és un sí però no, el coitus interruptus permanent (i passeu-me l'oxímoron) de la política espanyola. Hi preval, en aquest com en tants d'altres casos, el model polític obsolet de les autonomies: mantenir la unitat i la mateixa viabilitat com a estat sobre la base d'una política extractiva, espoliadora i fiscalment deficitària per als Països Catalans i fomentar alhora l'anticatalanisme més rabiós com a narcòtic i estimulant identitari del prietas las filas. Encara que aquesta vegada els haja tocat als bascos i al seu esport ancestral, no debades conegut com a pilota basca, i amb els quals podríem establir tot de sucoses comparacions amb la pilota valenciana en termes esportius i identitaris. A fi de comptes, i entrenats per adversitats i circumstàncies històriques a desenvolupar un agut sentit del pragmatisme, la gestió de l'especificitat i l'aprofitament de badalls i oportunitats diverses quan cauen les anous de l'anouer, els bascos disposen a través del concert amb l'estat de les claus de la pròpia caixa. A Catalunya li han fet promeses de tímida reforma de l'actual sistema de finançament per pal·liar un dèficit crònic amb una singularitat que de moment és fum de canyot que no s'albira en cap horitzó. Al País Valencià, sempre a la cua per la manca d'una política i d'uns polítics propis, ni jardins ni flors: massificació turística i menyspreu fins en la pitjor catàstrofe de què tenim memòria, la de la dana. Per esquivar aquests i d'altres urgents debats i amagar tanta roba bruta com s'acumula a la bugaderia monàrquica, el braç mediàtic de l'estat és molt hàbil encenent l'escàndol i la indignació de l'espanyolada amb anècdotes com la de la referida partida Euskadi-Espanya. A tal fi mou la brama de l'elecció imposada als pelotaris de la selecció basca. No importa que es tracte d'una simple mentida, que d'això viu en bona part aquesta, ehem, premsa, ni que al final s'imposés un conjunt espanyol femení integrat per Erika Mugartegi i Arai Lejardi sobre una selecció basca formada per Elaia Gogenola i Maia Goikoetxea per 15-5 i 15-7. Ni que tots dos equips, de verd el basc i de blau l'espanyol, lluïssen sengles samarretes amb la inscripció "Euskadi Bask Country". I no crec que fos per falta de pressupost. Alguns pensaran que al final tot queda en la casa espanyola. Les pistes escampades pel Jai Alai de Gernika, però, em fan veure-ho d'una altra manera.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 6 de juny de 2025.] 

 

L'endemà de la vaga

Escric aquesta columna, en contra del meu costum, en dimecres, vespra de la vaga general que Intersindical Valenciana, CGT, CNT i Cos han convocat al País Valencià amb el suport d'un ampli ventall d'organitzacions i entitats socials i alguns partits. Ho faig avui perquè he decidit sumar-m'hi i assistir a les diverses mobilitzacions que marcaran (han marcat, des de la perspectiva temporal del lector del diari) la jornada. Algú pensarà que aturar la producció d'un escriptor té un valor merament simbòlic i no gosaré contradir-lo. Però quants gestos valen només pel que representen, quants vents humils sumats no poden convertir-se en huracà! No escriuré aquest dijous encara que a ningú li importe, i tampoc no compraré ni agafaré cap transport públic, ni consumiré més que el mínim indispensable. Lògicament no puc saber quina incidència tindrà la vaga, si afectarà molt o poc la rutina domèstica i la mecànica laboral, si la vida dels meus conciutadans, en els seus irreductibles aspectes, s'hi veurà poc o molt alterada. Que és, comptat i debatut, del que es tracta quan hom fa una vaga, i més quan la vaga té un abast general, que ens afecte. Hi afegirem: que afecte positivament el conjunt de la població, tant si l'haurà secundada com si no, pels beneficis immediats que un acte de protesta, d'insubmissió, implica (el sentiment d'unitat, l'espenta de la solidaritat entre iguals, la força de la il·lusió, la consciència del poder de la gent, l'empoderament de la ciutadania) i que moleste aquells qui sempre trauen bon rèdit dels patiments aliens. Ja sabem que els grans sindicats, peces indispensables perquè la maquinària continue funcionant, encara que siga a espentes i redolons, xerricant i plena de descosits, no s'hi han sumat. Era previsible. Potser algun dia la força del corrent social tindrà prou força per emportar-se les inèrcies i comoditats dels buròcrates i els càlculs fets amb la mà de la por i els interessos. Perquè si no era ara, ahir, quan a la desastrosa gestió de polítics infumables com els que gallegen a la colònia valenciana s'hi sumen els efectes de la dana agreujats per la negligència i la supèrbia d'uns incompetents, quan havia de dir ja n'hi ha prou el poble valencià? Si no era ahir, ara, quan l'aliança de la ultradreta autòctona d'arrel espanyola, autoritària i supremacista ha plantejat una guerra a mort contra la llengua i la cultura dels valencians i els principis democràtics i extrema les precarietats laborals i socials, quan i per què ens havíem de plantar? Es mire com es mire, la vaga general ja ha tingut, té, uns efectes extraordinaris en la salut i dignitat del País Valencià. És la primera volta que una vaga general va molt més enllà de les concretes reivindicacions dels treballadors, la primera volta que una vaga general convocada per sindicats i forces socials té un marcat caràcter polític, d'intervenció directa en la vida política del país, contra un president i un govern d'ineptes declaradament antivalencians. Precisament els partidaris de l'apoliticisme que viuen de la política però practiquen l'antipolítica de saló i negoci privat l'acusaran de política per desacreditar-la. Que es desfoguen si així es queden més tranquils. Però que no ens enganyen: quina vaga, quina protesta, quina rebel·lió no té una arrel i uns objectius polítics? Aquest pas qualitatiu en la mobilització popular marca a més un abans i un després en la història particular del País Valencià, encara que no aconseguesca a la curta els fins que busca, que és més que probable. Entre altres coses la vaga valenciana mostra la irrupció d'un subjecte de transformació col·lectiva de caràcter més transversal. A les legítimes demandes del treball s'hi sumen factors igualment determinants per a la salut social com el dret a l'habitatge o la implementació d'uns mecanismes de reconstrucció urbana i territorial favorables als interessos col·lectius i fets sobre la base de la prevenció dels efectes del canvi climàtic, la sostenibilitat mediambiental i la preservació del patrimoni natural i cultural. I no oblidem que la vaga és convocada per primera vegada per al conjunt del País Valencià, independentment d'interessos i estratègies aliens. Potser assistim a la majoria d'edat del poble valencià en termes de consciència política, responsabilitat i empoderament. Hi ha qui afirma, com el científic i activista Fernando Valladares (vegeu la informació que signa avui Joan Canela en aquest diari), que la de dijous serà la primera vaga del món per l'emergència climàtica. En tot cas hi tindran un gran protagonisme els afectats per una barrancada directament relacionada amb l'escalfament global i serà sostinguda per una alta sensibilitat mediambiental. Davant uns polítics i uns grups de poder que només pensen en la democàcia (si és que hi pensen!) en termes de guanys propis i exclusius, davant unes elits dirigents enrocades i sordes al clamor popular que es manté des de fa set mesos (avui el diari informava que 8 de cada 10 valencians pensa que Mazón hauria de dimitir), la vaga de demà tindrà la virtut d'encetar un nou cicle polític per als valencians. Segurament els responsables polítics i els grups que els donen suport continuaran mirant cap a un altre lloc, com si sentissen ploure, i minimitzaran els efectes de la vaga. I faran mal fet. Però l'èxit, com alguns afirmen, és segur a un mitjà i llarg termini. No passarem, sens dubte, del no res al tot d'un bot ni els valencians ens despertarem avui emancipats de tanta ignomínia. Hi ha l'endemà, avui mateix que llegiu açò, i l'endemà de l'endemà. No malbaratem la força acumulada i mirem decididament cap avant.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 30 de maig de 2025]

 

[Imatge de la capçalera de la manifestació del matí del 29 de maig, jornada de vaga general, carrer de Xàtiva, València.]

 

À punt amaga el valencià

Fa mesos i mesos que es veia a venir, potser des de l'aliança de PP i Vox que va donar la presidència a Carlos Mazón el detestat. De molt abans de fet. El seu model de mitjans de comunicació públics per al País Valencià, experimentat amb l'absolut fracàs que va suposar la degradació a consciència de Canal 9 i la seua clausura final, només té un objectiu: el foment d'una ciutadania embadalida amb festes, esports i concursos, alienada del seu país i els seus problemes i expectatives, a major glòria dels amos democràtics del corral valencià. Per a ells la televisió ha de ser un mitjà de propaganda que s'expresse majoritàriament en castellà i que reduesca la complexitat social a la perspectiva que interessa al poder. Les notícies s'han d'emetre sempre com flaixos descontextualitzats i subsidiaris de la maquinària informativa que dicta les normes des de Madrid. Com en temps de Zaplana, quan la televisió valenciana tenia prohibit mostrar el perfil esquerre (o sinistre) del president, estava cantat que més prompte que tard convertirien À punt en un instrument proclamat de domini i d'ocultació necessària per aconseguir-ho. Contra tot pronòstic atesos els antecedents, la televisió valenciana, infrafinançada i amb equips professionals tan esforçats com precaris, va sorprendre'ns amb nivells de qualitat i compromís comunicatiu inèdits fins aleshores. Sobretot quan calgué informar dia a dia i hora a hora sobre la dana i els nivells d'audiència del canal valencià pujaren com la bromera. Els mitjans generalistes espanyols es van cansar prompte d'allò que passava al País Valencià. Per molt greu que fos, la dana havia deixat de ser notícia i ja no era rendible informar sobre una tragèdia i unes responsabilitats polítiques que a fi de comptes els agafaven tan lluny. Però els professionals d'À punt, girant d'un colp el guió previst i en una mostra de generositat, rigor i compromís amb el país van continuar informant-ne fins pràcticament ahir mateix. Intolerable per a un president i uns partits interessats a amagar la realitat i evadir responsabilitats davant d'una tragèdia i d'unes mobilitzacions populars que cada dia els assenyalen amb el dit i d'una jutgessa decidida a aclarir els fets. Curiós país el nostre en què l'èxit d'audiència i el compliment dels deures professionals són premiats amb la dimissió forçada i la imposició de sicaris o comissaris polítics de provada solvència inquisidora com Francisco Aura o Josep Magraner. Dissortat país en mans de la burrera en què la incompetència i la submissió ben pagada són imprescindibles per al curriculum i per anar ascendint tots els graons de la misèria!

Tot À punt, doncs, per a un viatge al passat més ignominiós, amb retransmissions de bous, castellanització galopant i informatius desnerits. Folklore, autobombo, anorèxia cultural i ocultació sistemàtica de la llengua que encara és dels valencians. L'idil·li amb la nostra tele va durar tan poc i la desconnexió es preveu tan llarga! El vell model posat en marxa és coherent amb la política de devastació nacional, lingüística i cultural dels valencians que ha anat avançant per tots els fronts socials. Ara ens semblen un pecat venial els balbucejos amb què alguns professionals del ram maltracten la llengua pròpia, que deuen sentir completament aliena, una broma de simple mal gust la repetició obsessiva del mantra comunitat amb qualsevol excusa, totes aquelles immadureses d'una televisió que no s'acaba de despertar de la letargia. Això d'ara és, però, una ocultació de l'idioma propi en tota regla per terra, mar i aire. Ja sabem que la presència del valencià en tot d'àmbits socials minva de manera alarmant. Però que d'un temps ençà tots els entrevistats pel carrer, en una simulació d'espontaneïtat que és en realitat resultat d'un càlcul mil·limetrat, s'expressen en castellà, clama al cel, com solem dir. Ja no experts en mil coses que no coneix ni déu, que sempre me'ls busquen en castellà perquè es veu que no n'hi ha de valencians, sinó gent del carrer de no importa on. Ho han anunciat: també els informatius acabaran sent en castellà. I què, si segons la lleis els mitjans de comunicació públics han de vetlar per impulsar el valencià! La reducció de 800.000 euros en ajuda i foment del valencià i l'impuls a les fantasmals Acadèmia de Cultura Valenciana o Lo Rat Penat i el setge a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua són batalles de la mateixa guerra. De les múltiples raons que mouen la vaga general del 29M, la d'uns mitjans públics de qualitat i en valencià no em sembla la menor. Fem-ho per dignitat!

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 23 de maig de 2025.]

 

Salvatge!

 

Dimecres passat al Centre Octubre, organitzat per la llibreria Fan Set, vam assistir a un d'aquells rituals en què un llibre és presentat en públic. L'ocasió, malgrat que s'hi van seguir fil per randa els passos concertats d'aquest tipus de cerimònies, era especial, gosaria dir que excepcional, ja que es tractava de Salvatge!, la poesia completa (1974-2024) de Joan Navarro, un esdeveniment llargament esperat i molt ben resolt al final per l'editor, Vicent Berenguer, per a la col·lecció Poesia-Obres Completes de la Institució Alfons el Magnànim i ben emmarcat pel pròleg de Pere Císcar i l'epíleg de Jordi Marrugat. Dic excepcional i no m'erre: Navarro és el vaixell insígnia d'aquella generació de poetes que a principis dels anys setanta del segle passat van posar la proa cap a l'Ítaca de l'alta cultura perquè això, el lent destil·lat de l'excel·lència literària, deixés de ser una excepció i entrés en el port de la normalitat. I que ho fes amb plena i conseqüent consciència de l'àmbit cultural propi: els Països Catalans com a realitat tangible i com a projecte nacional des d'un País Valencià que començava a espolsar-se segles de subordinació, complexos i silenci. Cinquanta anys més tard de l'inici d'aquella aventura, contra vent i marea, els setze llibres que s'apleguen en el present volum (tres dels quals correspondències poètiques amb les pintures de Pere Salinas, un amb aquest artista i la poeta argentina Lila Zemborain i un altre amb la poeta brasilera Veronika Paulics), inclòs el dels artefactes –com l'autor els anomena– de Llindar de turbulència & Co., vint-i-cinc composicions inspirades en sengles llibres d'altres poetes, són la millor prova que també des d'una situació d'anormalitat, des dels marges d'una llengua i una cultura amenaçades tothora, es pot fer i s'ha de fer una obra extraordinària, destinada a perdurar més enllà de les circumstàncies i els vaivens històrics. Acostumats a la mirada curta de les urgències, enfangats en el combat diari per la supervivència com a poble, oblidem sovint que el país que construïm amb esforç també necessita els fonaments indispensables de l'alta cultura, de l'excel·lència exemplar, del rigor màxim, d'allò que escapa a la rutina, les obvietats i les convencions per obrir paisatges socials a la sensibilitat, la bellesa i la intel·ligència. Que al costat i en fecund diàleg amb les diverses expressions de la cultura popular hi ha d'haver també el producte estilitzat de l'alta cultura i la voluntat que aquesta arribe a un nombre cada vegada més gran de gent i fertilitze les terres sovint ermes de la inèrcia i el conformisme més o menys cofoi. Tal és el destí d'obres com la de Joan Navarro, feta sovint a contracorrent de modes, capelles i hegemonies poc o molt justificables, enmig d'un silenci opac o la indiferència dels qui volen estalviar-se el treball de l'exigència, que significa l'esforç d'aprendre i créixer sempre. La victòria final (la humil victòria del treball ben fet i reconegut al capdavall) de l'autor és també un guany col·lectiu, perquè tota obra té necessàriament una dimensió política, ètica. Nulla aesthetica sine ethica, en efecte. I això inclou, com bé observa Jordi Marrugat, l'obra tota de Navarro, des d'aquell Grills esmolen ganivets a trenc de por del primer Premi Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre: la inquietant sublevació que es preparava al fons de la llarga nit franquista, una pulsió a través de la paraula que naixia de les arrels més fondes de la persona i la llengua, al ritme de la respiració i d'un batec que el temps va convertir en una música ja indispensable. Salvatge! és el títol finalment triat per representar una obra immensa i alhora el del llibre homònim de l'autor de 1992. Amb íntimes connexions amb la poètica del seu company Salvador Jàfer i el seu Els caçadors salvatges, Joan Navarro sembla invertir amb ell el mite del salvatge (de silvaticus, propi del bosc) inventat pels pretesos civilitzats i fer de l'insult i el descrèdit l'orgull de l'irredempt proclamat admirativament. Amb una humilitat digna dels més grans, el poeta que ha inventat un nou llenguatge front als discursos del poder ens convida salvatgement, amb autèntica passió, a (re)integrar-nos a la natura, a obrir-nos a l'esplèndida bellesa de tot el que és viu, a acostar-nos als límits del coneixement d'una realitat inabastable, a repensar-nos en la infinitud de l'experiència. A ser en la plenitud de les paraules. Indestriables el poeta i el seu país, avui tots estem d'enhorabona.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 16 de maig de 2025.] 

 

Caparres al poder

 

Si en el món i el temps que ens han tocat viure la política i els seus professionals han atès ja nivells de descrèdit difícils de superar, en el context espanyol i valencià sovint hem superat amb escreix la ratlla del que és suportable. El peix es mossega la cua: la desconfiança per la mala gestió, els escàndols i abusos de poder, el menyspreu dels valors democràtics, la supèrbia i la indiferència pel patiment humà dels poderosos i tants vicis com arrossega la política institucional provoca la despolitització de la gent i la pèrdua de sentit crític per exigir responsabilitats i reclamar drets. La despolitització és responsable directa de la mala qualitat democràtica, el triomf de l'antipolítica. Contribuir a aquest descrèdit per al benefici fraudulent d'interessos privats, de clan, partit o classe, és una estratègia perfectament ordida per les dretes més o menys extremes. El somni de l'autoritari és la desaparició de tota força crítica, la neutralització dels mecanismes de control democràtic. La democràcia, llavors, es converteix en mer simulacre, una excusa per al domini i l'increment dels guanys privats a costa de la majoria social. El buit que crea la desafecció i la despolitització l'ocupen els demagogs tarambanes que ens venen duros a quatre pessetes. Aquests paràsits que xuclen la sang de la democràcia i minen el sistema des de dins en cerca del màxim i més ràpid benefici són avui una autèntica pandèmia.

L'escenari provocat per la dana al País Valencià ha posat damut la taula i a la llum del dia l'antipolítica dels caparres. Si ja sota els anteriors governs del PP la política havia arribat a les cotes més altes de la misèria moral, amb els escàndols de la Gürtel esquitxant les moquetes del Palau de la Generalitat i una llista interminable d'encausats per corrupció, el comportament absolutament impresentable dels mandataris actuals del tàndem PPVox depassa tots els límits de la paciència. D'un partit podrit (organització per delinquir, segons la definició judicial feta llavors) hem passat a haver de suportar un govern criminal. Amb una important diferència: avui l'oposició a tanta injustícia ha crescut molt en nombre, qualitat i capacitat de mobilització, la qual cosa apunta a una recuperació dels valors socials de la democràcia i la consciència política del poble valencià. L'endemà de la catàstrofe que va provocar 230 morts i pèrdues multimilionàries en infraestructures, danys mediambientals, llocs de treball i condicions de vida que comprometen greument el futur del país, Mazón hauria d'haver dimitit o l'haurien d'haver-hi forçat. Les caramboles de la política institucional, però, malgrat la tossuda lluita popular, encara l'hi mantenen amb l'únic propòsit d'eixir-se'n, tots els responsables, de rosetes i continuar amb els seus negocis, molts d'ells amb empreses del ram de la Gürtel. A tal fi, no han dubtat d'enfangar-se fins a les celles de la moral i la dignitat que no tenen cada volta que ha calgut per a la seua supervivència i amb total menyspreu per la pressió popular i pel dolor de les víctimes de la barrancada.

L'últim episodi de l'antipolítica és l'escenificació de l'opereta de la Comissió d'Investigació (sic) de les Corts controlades per PPVox, on han vetat la presència de les associacions d'afectats per la dana. L'excusa, barroera, intolerable, pròpia de la seua baixesa moral, ha estat la d'acusar-les d'interessades i partidistes. El fang que tapa i centrifuga el Govern Valencià pretén esquitxar també la jutgessa de Catarroja Núria Ruiz Tobarra, que investiga els fets de la dana. És llei de l'antipolítica impedir la independència de la justícia i assegurar la seua submissió perquè actue al dictat del poder. El tal Llanos passarà a la història com un exemple perfecte de polític furibundament antivalencià, del bracet de Susana Camarero i els detestats Rovira i Mazón. Quan la indigència ideològica i professional entra per la porta de les Corts i del Palau, la democràcia i la política entesa com un servei a la col·lectivitat n'ixen per la finestra. El govern dels caparres continua amb pas ferm cap a l'abisme on ens vol sumir. És responsabilitat de tots alliberar-nos dels paràsits, apuntalar la democràcia, portar aquest país per la senda d'un futur de justícia i dignitat.

[Publicat pel Diari La Veu del País Valencià el divendres 9 de maig de 2025.] 

Anar-se'n travessat de la llum

Ricard Garcia, Les hores ferides. XXVI Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, 2024. Epíleg de Ramon Moix. Pagès editors, Biblioteca de la Suda núm. 273.

· · ·

La poesia tota de Ricard Garcia (Sant Llorenç d'Hortons, 1962) és un esforç de llum, de clarividència, independentment dels temes que l'ocupen en cada moment o cicle: Els contorns del xiprer (2005), De secreta vida (2007), El llibre que llegies (2011), On la sang (2016) i La llum més alta (2021). O de més llum, de vegades, quan els motius que desplega i les reflexions que planteja ens porten a les veritats últimes i ineludibles de la condició humana: el pas del temps, el pes de l'absència, el malestar més íntim, la mort omnipresent, la consciència dels finals, la solsida de l'amor, la certesa dels fracassos. És llavors, enmig del dolor del món, que els poemes de Ricard Garcia es fan més nítids i lluminosos, perquè si la poesia no pot guarir els mals incurables de la vida, sí pot almenys, a través de les paraules, domesticar-los, donar-los sentit, transcendir-los.

És en la completesa estètica, del poema que ha trobat la seua forma plena, per on el rigor ètic que significa acarar-se a la veritat crua i nua en un viatge a les profunditats de les emocions es desaigua, es torna transparent i troba l'única justificació possible: anomenar el mal, apamar el dolor que ens habita, reintegrar l'home a la natura i els fenòmens on es reflecteix la podridura del temps en els cicles de la vida i de la mort. D'alguna manera el fons de Les hores ferides és una música per a violoncel, fúnebre i lenta, solemne, en largo maestoso, sobre la qual se superposa la lletra viva i alegre que no pot ser –per contrast– sinó un himne a la vida en forma d'elegia.

Omnes vulnerant, ultima necat. Totes fereixen, l'última mata. La sentència llatina que solia acompanyar rellotges de tota mena sembla inspirar el títol i els motius dels 48 poemes de Les hores ferides, llibre que en certa manera és com el negatiu de l'anterior, La llum més alta (2021). Sobre unes constants temàtiques i formals que identifiquen la poesia del seu autor –la vida en el camp i els paisatges rurals del Penedès, el pas i la consciència del temps, la persistència del passat i el buit de l'absència, la derrota del present, la memòria i la mort del pare; el poema en prosa combinat amb el poema en vers, la pulcritud i rigor de l'expressió, l'estalvi d'elements superflus i el que anomenarem poesia substancial, idea sobre la qual tornarem ara– Les hores ferides extrema la tirada elegíaca del llibre anterior amb una visió de la vida que no concedeix treva a l'expressió del dolor ("la certesa muda que no serem res", "les cicatrius, encara tendres, de tot el que ja no serà", "tot el no-res d'aquest últim hivern / tan cru que mai no acaba de passar"), del qual, com de la pedra foguera, el poeta n'extrau guspires de foc i llum.

Parlàvem de poesia subtancial (i passeu-me l'atreviment): la construïda bàsicament sobre l'enunciació dels fenòmens i les coses, escassa de verbs i acció, la que fixa el moviment incessant de la vida i esdevé una mirada que no interpreta ni pregunta, l'accés més directe a la realitat profunda i concreta de les coses, l'acceptació tàcita i extasiada del món en els seus infinits microcosmos. "L'aspror del terra i les ombres allargades de novembre", "una fulla travessada de llum groga", "La silueta flamejant dels xiprers", "L'aire vellutat i florit del sotabosc", "La tarda enredada a les branques del lledoner"… Les hores ferides és un poema de novembre, de la imminència crua de l'hivern, de paisatges nus que viuen en les fondàries de llur silenci, de llum tremolosa i cada vegada més breu. L'estiu només hi és com a record, l'agost gloriós del passat o alguna marina escadussera de veles blanques i esplendor solar.

Per acabar, parem atenció en allò que ens sembla un dels guanys més notables del llibre, la seua estructura fermament unitària. Dividit en tres seccions (cada una de les quals reprodueix un vers pouat en un poema), A contracor ("I fer camí, encara que sigui a contracor"), Els traus infinits ("Tanta veritat i els traus infinits") i Com un àngel fimbradís ("Aquest matí com un àngel fimbradís que passa"), cada secció està integrada per 8 doblets de poemes acarats, l'un en prosa, l'altre en vers, el segon dels quals és com un eco o la variació o l'escoli d'allò fixat en el primer. La duplicitat, lluny de resultar anodina o repetitiva, desplega la mirada del poeta en altres direccions, matisa: la mateixa lletra amb distinta música o a l'inrevés, cosa que d'una part incrementa l'interès de la lectura i de l'altra proporciona el plaer del reconeixement. Si els poemes en prosa i amb títol independent són més enunciatius o substancials, els versificats i ordenats per nombres perfilen amb més intensitat el món de les emocions i pensaments que els inspiren. El caos dolorós de la vida ha trobat en la perfecció de la forma poètica el millor lenitiu.

Comptat i debatut, Les hores ferides és el vast paisatge poètic, infinit i alhora transitable, d'un gran poeta, un llibre a tenir molt en compte. "Potser sí que viure hagi estat això, / una lenta defoliació: / despullar-se i tornar nu a la intempèrie, / desprendre's dels amants i dels objectes / que expliquen qui hem estat i qui ara som, / perseguir l'última claror del dia / i observar com s'enretira, discreta, / llepant les rajoles de casa nostra / fins a trobar-se amb l'ombra de la nit, / i haver-nos estimat tant, fill, i anar-se'n / travessat de la teva llum. I prou".

[Publicat a Saó núm. 512 d'abril de 2025]

 

 

Apagades

L'apagada final del papa Francesc, que tantes tones informatives ha merescut urbi et orbe, pràcticament s'ha encadenat amb l'elèctrica a Espanya i Portugal i amb la que, amb motiu del congrés del PP europeu, continua protagonitzant el detestat president Mazón, que apareix amb comptagotes per defugir les xiulades que invariablement li són dedicades amb tot l'afecte popular allà on gosa posar els peus. Conten les cròniques que l'afable porteny Jorge Mario Bergoglio fou el primer papa de la història que tenia el castellà com a primer idioma. En això, i malgrat tot, els valencians encara hi guanyem per un clar 2 a 1 gràcies als xativins Calixt III i Alexandre VI. Però els segles XV i XVI queden molt lluny, certament: "Oh Dio, la Chiesa romana en mani dei catalani!", diuen que va exclamar el cardenal venecià Pietro Bembo quan el primer, de nom Alfons de Borja i Llançol, fou nomenat papa en 1455. De Francesc recordarem l'elogiable intent, en gran part frustrat, de reforma de l'Església que va entropessar amb segles d'obscurantisme catòlic i l'hegemonia planetària de les ideologies més abjectes de l'autoritarisme. Segons com siga la fumata que eixirà del conclave, potser el record es transformarà en amarga enyorança tant entre creients com entre no creients. Pel que fa a l'apagada ja proverbial de Mazón, el Partit Popular Europeu que presideix l'alemany Manfred Weber i té com a figura més destacada la també alemanya i presidenta de la Comissió Europea Ursula von der Leyen va decidir –en contra de la proposta de Feijóo de traslladar el congrés a Madrid, conscient de la tossudesa amb què els valencians exigim la dimissió del seu protegit– mantenir la cita a València. Ja sabem que els draps bruts s'han de rentar a casa, i més entre famílies que es governen per la llei del silenci o omertà. Ignorants a consciència del que s'ha cogut i es cou en terres valencianes, després d'una tragèdia que hauria fet rodar caps en una democràcia homologada, potser els congressistes del gran partit de la dreta europea es degueren sorprendre davant el desplegament –tan emfàtic i excessiu com sempre– de la policia, que subratllava més la quantitat de la gent que ens vam aplegar al Pont de l'Assut de l'Or i la fermesa amb què cridàvem per la dimissió de l'apagat i denunciàvem la complicitat criminal. Una de les consignes recuperades el passat dimarts per denunciar la tàctica de la viu-viu amb què els reaccionaris solen espolsar-se responsabilitats de damunt fou precisament "Partit Popular partit criminal". Un cartell en anglès ho resumia perfectament: "PP supports a murderer" (el PP dona suport a un assassí). Amb tot, no crec que cap membre del PPE patís una indigestió a conseqüència d'un sopar que els manifestants presumíem de molt ben assortit en vista de la protesta (aquesta sí) popular en el pont que algun orador va rebatejar oportunament com de la Dignitat. Ni que a Mazón, reviscolat sobtadament per a l'encaixada de mans de la benvinguda als congressistes (aquest home no perd ocasió, apagat i gris com és, de xuclar càmeres i focus), li sobrevingués un atac de lluminària i de consciència que el decidís a dimitir pel bé de tots.

L'altra apagada que ja duu molta cua és l'elèctrica. Aquesta ens sorprengué en plena Fira del Llibre el matí del dia de Sant Vicent. Hi corria el rumor que havia tingut lloc a diversos països europeus i que es devia a les més inversemblants causes. Quan les autoritats més o menys incompetents tarden tant a donar alguna mena d'explicació al personal, la fantasia conspiranoica es propaga amb molta facilitat. Al final vam saber que només havia afectat Portugal i Espanya. Vam recordar que Europa encara començava als Pirineus. L'anunciat col·lapse o el que siga elèctric (i doncs tecnològic) ens posava davant l'evidència de les nostres dependències i de la pròpia fragilitat. La llum no cau del cel sinó que a més és gestionada i monopolitzada per conegudes empreses del ram, amb la deguda aquiescència de l'Estat. Veurem si més enllà d'alimentar tertúlies mediàtiques i altres bagatel·les informatives, els principals responsables (empresaris i polítics) retran comptes del fiasco i faran perquè es puguen evitar en el futur. De moment s'han tornat a posar de moda les velles ràdios i llanternes a piles, els pots en conserva i els diners analògics, en moneda i bitllets. Per no desaprofitar l'ocasió de nous prodigis, els miraclets del Sant Patró van escenificar-se amb plena normalitat per tota la ciutat. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 2 de maig de 2025.] 

 

Galícia

 

Faig recompte de les voltes que he viatjat per Galícia, cinc si no me'n deixe ni me n'invente cap, inclosa aquesta d'ara. Fou l'estiu que vaig acabar COU, un llunyà 1975, que me n'hi vaig venir amb Xavi i Ferran, en tren fins a La Corunya, on de pura xamba hi vam trobar un altre alcoià que amablement ens va acollir a sa casa, i això que només el coneixíem de vista i pel malnom, Quilo. La pàtria és, abans que res, el poble on un ha nascut i conviscut, i més, mal m'està dir-ho, en el cas d'Alcoi. Vuit anys després, en cotxe, amb la mare, tots dos sols, una intimitat inèdita de certes confessions, un viatge que va quedar escrit en unes quartilles i retratat en fotos que a hores d'ara el temps ha esgrogueït. Era l'estiu de 1986, tres anys després de morir el pare. Des de Salamanca vam pujar fins a Vigo i després Pontevedra, Santiago, Padrón, on vam visitar la casa de Rosalía de Castro i on vam comprar alguns llibres de la cèlebre poeta que encara conserve. Per la Costa da Morte vam passar per Muros, vam dinar a Corcubión i vam gaudir de l'espectacle d'un dia lluminós a Fisterre, on si el món realment no acaba, la sensació d'infinitud és més poderosa que enlloc. Per la Galícia interior vam atènyer la costa de Lugo, Cangas de Foz, on vivia (i espere que encara hi visca) un amic poeta que vaig fer a la mili, Pascual àlias Patito, i d'ací a Cudillero, ja a Astúries, perquè a Oviedo la mare esperava trobar-hi uns amics, cosa que no va poder ser. En 1989 vam estar-nos us dies, amb Begonya, a Lisboa i Porto i després vam pujar recorrent la costa de nou fins a Cangas de Foz. Anys més tard vam viure uns dies de pluja a Vigo, on la meua filla i el meu futur gendre, s'hi havien establert per raons de treball. Aquests dies de Mondariz, a la Vall del Tea, doncs, completen fins ara el meu periple gallec. La (relativa) prolixitat d'aquest relat, si més no pel que fa a alguns detalls dels recorreguts, situa la pregunta que ara em faig: quan realment coneixem alguna cosa, un país, per exemple? O aquesta altra: com trobar la identitat en la diferència i la proximitat en la distància? Volta el món i torna al born o rode per on rode, a parar a Albaida. Potser tot nou coneixement que adquirim (i el viatge sempre ho és) ens pervé per analogia i per dissimilitud del que ja sabíem, de manera que és inevitable establir connexions entre el nou i el vell. O entre Galícia, posem per cas, i el País Valencià, tan distints i distants en tot, sens dubte, però alhora amb algunes, estranyes, coincidències que tenen a veure sobretot amb les circumstàncies sociopolítiques que emmarquen ambdós països.

Ens esforcem a parlar en gallec però ens solen contestar en castellà. Hi té a veure, sens dubte, que ens allotgem en un balneari i que els residents gallecs hi són estricta minoria. Sí ho són els cambrers, tan eficaços i sol·lícits. Però abans que les paraules, els idiomes (i per tant, les identitats) es detecten per la melodia amb què són pronunciades, i això és el més difícil d'imitar del gallec, tot i la proximitat lingüística amb el català. Com entre valencians, el turisme incrementa les tendències diglòssiques i castellanitzadores de la població. Aquesta actitud és ben diferent a la que sol donar-se a Euskal Herria, on si t'adreces en èuscar a algun euskaldun sempre et contestarà en aquest idioma, agraït de l'esforç que sap que estàs fent. Valencians i gallecs, doncs, malgrat la seua pertinença nacional, encara i malgrat tot destacable i detectable, tenim en general escassa consciència del que som i del que volem ser. El predomini, en ambdós països, del conservadorisme més carrincló, reaccionari i persistent a través del PP, és un altre factor de coincidència. Per contra, Galícia té una esquerra nacional ben assentada històricament i territorialment, el BNG, que en el seu temps el Bloc Nacionalista Valencià intentà imitar amb escàs èxit, i a la qual es deu, sens dubte, la relativa puixança del nacionalisme gallec en els nostres dies. La presència de 590 regidors sobre una població de 2.703.353 habitants és prou eloqüent en aquest sentit. Per contrast amb l'actitud diglòssica, la retolació pública és molt majoritàriament només en gallec. Sembla més assumida que al País Valencià la idea de l'idioma com a tret d'integració i identitat, ni que només siga de caràcter simbòlic. La resta, però, viu en el contrast entre un país eminentment atlàntic i un de nítidament mediterrani. Galícia és quasi 6.000 km quadrats més gran que el País Valencià però té la meitat de població. El seu verd proverbial, per contrast amb el nostre paisatge més aviat eixut malgrat fenòmens plujosos que cada volta es repeteixen més i amb pitjors conseqüències, el forneix una massa forestal (eucaliptus estranys i massivament implantats a banda) magnificent, espessa i bellíssima.

Durant aquests dies ens hem convertit en criatures aquàtiques, amb banys i sessions diàries en el que una mica pomposament anomenen el Palau d'Aigua del famós balneari de Mondariz, origen també de la reconeguda aigua de taula que duu el nom d'aquest poble gallec. El temps ociós i plaent de la nostra estada és molt elàstic i ens permet amables passejos pels voltants, en especial pel jardí del Gran Hotel, una peça arquitectònica (versallesca, segons Azorín) de primera magnitud restaurada en 2009 i que complementa molt bé les estances del balneari. En un dels bancs d'aquest jardí hi ha la figura sedent, amb un llibre a la mà, d'Enrique Peinador Vela (1880-1940), metge i empresari propietari del balneari i, si hem de creure la llegenda que l'acompanya, pròcer de sensibilitat galleguista. Potser és l'escassedat d'aquests il·lustres i il·lustrats burgesos entre valencians una altra nota distintiva, però ignore si els temps actuals n'han continuat donant a Galícia ni enlloc. Passem els dies, també, evocant a la impensada novel·les de Zweig o de Thomas Mann, aquelles residències aristocràtiques, aquella densitat etèria de les històries contades, i el seu contrast amb els personatges que ara poblem el balneari. Les conquistes democràtiques, sens dubte, n'han transformat el paisatge i impulsat el negoci de la vellesa. Per molt que hi predomina una fe induïda per la talassoteràpia, el lloc dona per apamar tranquil·lament tots els contrastos del temps i de l'espai. Les preguntes inicials queden, una vegada més, incontestades. Per això continuem viatjant.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 25 d'abril de 2025.]

 

 

[Ponte de Cernadela, divendres 25 d'abril de 2025.]

 

Les tenebres del cor

Als llibres, com a tantes coses, un hi arriba quan arriba. Vull dir, perquè no semble una simple obvietat, que certs descobriments es donen no tant per l'impuls de la pròpia voluntat com per imponderables de tota mena, l'atzar si ho preferiu. Octavio Paz deia que tota trobada és una cita, i d'aquest manera l'escriptor mexicà suggereix la idea que una certa predeterminació ens lliga als esdeveniments: vistos així, ja no respondrien als tombs de la fortuna sinó als del destí, no menys capriciós. Fa bonic, no dic que no, però despullada la frase del seu vel poètic, no crec que el futur s'estiga allà plegat de braços esperant que hi arribem, com una teranyina on tard o d'hora hi ha de caure la mosca. Més aviat sovint veig la vida com un tren que travessa la vastitud d'un paisatge. El viatger mira per la finestra (que alhora reflecteix tènuement la pròpia imatge), repara en certs detalls de l'exterior, és capaç d'assaborir per uns instants la bellesa d'un cel lluminós, una arbreda, un poblet penjat dalt la muntanya, l'oneig sinuós d'un camp de blat. Però tot va quedant arrere, impossible abastar-ho amb un colp d'ull. Aquest trànsit a través del que sembla quiet (i que no ho és mai) i aquesta mirada fugaç i parcial és en bona part responsable d'una nostàlgia incurable.

Coneixia de nom Albert Sánchez Piñol, és clar, des de feia molts anys, però encara no n'havia llegit res. Malgrat l'èxit que havien assolit les seues novel·les. O precisament per això. Poc adepte a les novetats amb què el mercat literari propaga els seus productes, quasi sempre tinc prou i massa amb les obres que han superat la prova del cotó del temps, els corrents i les modes, els clubs i les capelletes. En l'aforisme "L’èxit és sempre sospitós. Sobretot el dels altres" vaig tractar d'expressar irònicament aquest meu prejudici, que sens dubte afecta molts altres escriptors i no escriptors. Però entre la addicció acrítica a les ofertes de fira, taulell i aparador i l'escepticisme, un xic amarg, de la desconfiança aplicada per principi, bé deu haver-hi un equilibri. Que és el que pot restablir la lectura, l'única eina capaç de ponderar la qualitat d'una obra literària i l'escaiença en termes culturals i artístics del seu èxit. I així és com vaig arribar fa unes setmanes al feliç país de Les tenebres del cor –feliç en tant que festa de la paraula, la sensibilitat i la intel·ligència–, una altra de les troballes que m'han arribat en els darrers temps per combatre amb força i en bona hora les meues conviccions, és a dir, els meus prejudicis, segons l'encertada fórmula de Joan Fuster. El llibre de Sánchez Piñol és una rara avis de la literatura i alena en un territori de frontera que m'estime especialment, el que viu a cavall entre l'assaig, la narració i, tot sovint, la poesia. La reflexió antropològica (l'autor fou abans antropòleg i africanista que narrador) sobre el mite dels "pigmeus" i la informació sobre els investigadors que s'hi van acostar, una història de fracassos clamorosos i d'algunes lliçons impagables, s'hi combina amb el relat de les pròpies experiències a la selva congolesa en la dècada dels 90 del passat segle. Si l'antropologia és sempre un camp fèrtil per pensar-nos com a persones i comprendre i estimar la diversitat, és especialment "útil" quan es proposa abordar aspectes com el de la identitat i les diferències dels grups humans. Lluny dels foscos interessos i els paràmetres del colonialisme, històric i tristament actual, el despullament del mite d'origen homèric del "pigmeu" (sempre entre cometes) és hàbilment assajat per l'autor per acostar-nos a la complexitat del que anomena la hiperalteritat. Comprendre i estimar una cultura com la dels mbutis de la selva congolesa ens situa en el lloc candent de les identitats humanes, del respecte i la igualtat, de la lluita contra els discursos supremacistes del colonialisme. Capgirant el títol de la famosa novel·la de Joseph Conrad, Sánchez Piñol sembla suggerir-nos que les tenebres tenen més a veure amb la ignorància i els prejudicis, la misèria i l'opressió que nien al cor dels homes que no pas amb les característiques d'una terra o d'un paisatge, els càstigs divins o els fats més tràgics. El moviment del tren dificulta la percepció del passatge i fins i tot la transfigura. Així té més valor la tenacitat i la lucidesa de l'observació. Les tenebres del cor és un llibre meravellós en tots els sentits. Potser sí que la troballa era una cita destinada a fer-me més amable aquesta primavera. Córrec a buscar un altre llibre de l'autor.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el dissabte 18 d'abril de 2025.]