diumenge, 9 de juliol del 2023

Constitució i llibertats

Circulava aquests dies per les denominades xarxes socials –sovint em semblen més aviat teranyines, si he de ser sincer– un minimanifest que denunciava "el retorn de la censura". Fet en nom d'un incert i pretensiós "els i les professionals de la cultura", el text amb prou feines ocupa quatre línies repetides en català, castellà, èuscar i gallec. La moda telegràfica de Twitter o la mandra o ves a saber què ha impedit a l'anònim redactor estirar una mica més del fil, tant almenys com la gravetat i importància del tema semblen exigir. Descartada la urgència i l'eficàcia d'una iniciativa segurament inspirada en la millor de les intencions, amb tants atemptats a la llibertat d'expressió com s'amunteguen a les hemeroteques, els arxius judicials i la simple memòria de cadascú, un no s'acaba d'explicar a què trau cap això ara amb unes formes tan vaporosament federalistes com literàriament (i qui diu literatura diu pensament, i qui diu foc diu flama com sabem per Joan Brossa) incompetents. Sé que pot semblar lleig qüestionar un escrit on es defensa la llibertat d'expressió. Però la mera invocació d'un dret bàsic de tota democràcia no pot ser un salconduit, una assegurança de vida o una vacuna que immunitze contra la crítica. Salvant les oportunes distàncies, quants atacs a la llibertat no s'han fet i es fan precisament en nom de la llibertat? Quan encara es podreix a la presó Pablo Hasél i Josep Miquel Arenas, Valtònyc, va sumant anys al seu exili, ¿a qui pretén mobilitzar en defensa de la llibertat d'expressió un manifest on es denuncia el retorn [sic] de la censura, com si hagués estat de vacances mentre navegaven vent en popa els actuals inquilins de la Moncloa? ¿No fou la dura repressió del referèndum català de l'1 d'octubre de 2017 i tot el que se'n va seguir sota els governs de Rajoy i de Sánchez un atemptat en tota regla i amb la Constitució a la mà, la mateixa que s'invoca en l'escrit anònim, contra la llibertat d'expressió? I ací arribem al lloc on el pobre escrit, d'esperit i de lletra, cau en la trampa que significa blanquejar determinades actuacions dels "nostres" alertant de l'arribada dels altres, que udolen més fort i són partidaris a ultrança de la censura. És difícil no ensumar en aquesta maniobra el fum que sol escampar una determinada esquerra espanyola, que no veu contradicció entre llibertat i defensa de la Constitució monàrquica, la mateixa que empara tantes vulneracions legals, des del dret al treball al dret a l'habitatge o el dret de poder viure en la pròpia llengua dels pobles no castellans.

Ja va sent hora, doncs, que aquesta esquerra on s'inspira directament el text al·ludit es decidesca a desbordar un marc que enguany complirà 45 anys i que la immensa majoria de ciutadans no ha votat (ha plogut molt des de llavors), si realment aspira a la transformació política i social que sol predicar i on té encara la seua raó de ser. En 1978 vaig fer cas dels qui defensaven l'abstenció davant el resultat d'un procés constituent fet d'esquenes al poble, sustentat en uns pactes que després comprovaríem que santificaven al capdavall la continuïtat del franquisme sota formes més homologables a l'entorn europeu. Avui hauria votat no a aquella Constitució incapaç de donar satisfacció a les aspiracions legítimes del nostre poble; que prohibeix explícitament l'articulació política dels Països Catalans; que condemna a la condició de llengües sense nom les que no són l'espanyola; que manté els pactes amb el Vaticà i la preeminència del catolicisme en no respectar el principi de laïcitat de l'estat; que deixa en lletra morta la separació de poders i perpetua un sistema electoral desproporcionat i injust pensat per al bipartidisme i la concentració de poder en poques mans; que salva els bancs de la ruïna, la mala gestió i el lladronici amb els diners de tots i funciona sobre un entramat inexpugnable de corrupció, favoritismes, infrafinançament i espoli fiscals de les colònies internes (com amb rigor les hem d'anomenar); que promou la mentida i les desqualificacions amb fins partidistes a través de mitjans de comunicació subvencionats i submisos, que persegueix la dissidència i fa servir els fons reservats per espiar els oponents i moure la guerra bruta; que fixa la inviolabilitat del monarca fins en casos flagrants de vulneració de les lleis i sufraga amb diners públics la fuga d'un rei que ostenta, malgrat tot, el títol d'Emèrit; que pinta amb colors d'aparença democràtica l'extrema dreta que ja baveja a les envistes del poder; que defensa a gorrotades si cal la unitat d'Espanya, que és més important que la mateixa democràcia; que ofega, elititza i separa la cultura de la vida i construeix poltrones i museus per a les mòmies… Deixem-ho ací o no acabarem l'article. Avui votaria no a aquella Constitució que ja va nàixer obsoleta i ha mantingut durant 45 anys els privilegis dels successors del franquisme. I no veig una altra manera de defensar la llibertat d'expressió i tots els altres drets que desbordant-la, que obrint processos constituents per a la creació de repúbliques lliures. Perquè Constitució i llibertats són, ara i ací, incompatibles. Digueu-me utòpic, però val més morir de somnis que d'estultícia, de submissió i de burrera.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 7 de juliol de 2023.]

 


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada