Viva!

El dimarts passat 15 d'octubre, quan es complien setanta-tres anys de la mort de Lluís Companys, el diputat d'ERC Alfred Bosch va demanar un minut de silenci a l'hemicicle en record i homenatge al president de la Generalitat assassinat per Franco, un sonor ¡Viva España! va emergir des de la caverna de la bancada del Partit –ironies de la lluita de classes– Popular. En aquell moment les càmeres estaven atentes al sol·licitant d'un reconeixement que l'Estat, a través dels seus representants electes, ha negat reiteradament des de la preconstitucional Llei d'Amnistia de 1977 fins a la més recent de Memòria Històrica (sic) de l'època de Zapatero. Les càmeres estaven atentes a Alfred Bosch, diem, i no van filmar l'ardorós diputat que amb la mateixa rapidesa amb què alguns tiren mà de la pistola quan senten parlar de cultura ell desenfundava el tic d'un crit de guerra que, sota l'aparença de saludable vitalitat, més aviat demana la mort de tota la resta de coses, en especial la dels pobles de la seua perifèria i pertinença. El ciutadà diputat del PP, vocalista del macabre contrapunt, quedarà sumit en un discret anonimat, emparat pel President del Parlament i pel ben guanyat sou que li paguem tots els contribuents per a major vergonya d'Espanya. Excepte potser en el pasdoble Y viva España, que va ser compost –ironies del patriotisme– en llengua neerlandesa per dos ciutadans de Flandes i que posteriorment popularitzà Manolo Escobar, més que res pel seu aire d'inefable patxanga de pel·lícula d'Alfredo Landa, és difícil dissociar aquest visca de la mala llet que històricament l'inspira i que molts s'entesten a perpetuar, com l'anònim maleducat del PP. Tampoc no ha contribuït gaire al reciclatge democràtic de la consigna que el pasdoble s'haja instal·lat a les goles dels aficionats més tronats i ultres de la roja. A fi de comptes, i després de tants anys de monopoli monocolor de l'animós subjuntiu, de vegades rematat amb un intimidador ¡coño!, es fa difícil assumir-lo amb la normalitat amb què desitgem que visca Hondures o el País Valencià, posem per cas. I menys si ens assalta la fundada sospita que el diputat escandalós es va mossegar la llengua abans de proferir la frase completa, que com sabem diu “¡Arriba España! ¡Viva Franco!”. En fi, nosaltres, com l'Alfred Bosch, també voldríem una Espanya ben viva, i noble, culta, rica, lliure dels seus sàtrapes, que ens deixés viure els altres, i no la moribunda obsedida a encomanar-nos la seua agonia. Viva!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 19 d'octubre de 2013.