Ho confesse: em vaig esgolar pel túnel del temps, que és el que
tard o d'hora acaba passant-li a totdéu. Quan vaig recuperar-me del
bac la Ciutat encara era allà, com els passa als que es desperten i
comproven que un dinosaure vegetarià (altrament se'ls hauria cruspit
feia temps) havia estat vetlant el seu son immemorial només per
desafiar les imprevisibles lleis de l'evolució, amb uns ulls com
unes targonges i tan sorprès com ells davant aquell miratge. Tot en
aparença continuava igual, res no indicava que ja em trobava
caminant sense una destinació concreta en ple territori futur.
Alertat pel que havia vist en tantes pel·lícules de ciència-ficció,
sabia que l'aparent normalitat era la clàssica trampa que amaga la
invasió massiva d'éssers extraterrestres. Sí, era evident, aquells
vianants externament idèntics als antics humans que travessaven un
carrer, s'aturaven davant el semàfor en roig, feien runing (havia
escoltat que ara se'n deia així), prenien cerveses en les terrasses
dels bars gaudint del sol primaveral o conduïen els seus vehicles,
eren invasors d'una remota galàxia i aprofitarien el mínim descuit
per llançar-se'm al damunt i abduir-me. Bé devien haver
sobreviscut, em deia en la meua commoció, persones de carn i os,
mortals dels de tota la vida, però on s'amagaven i quants en devien
ser eren qüestions de moment inabordables. Allà per on passava i
arreu on mirava era ple d'individus de la raça dominant que havien
pres la forma d'homes i dones de mitjana edat, xiques solitàries,
turistes que consultaven plànols, xiquets a l'eixida de l'escola,
policies patrullant els carrers. No, no era que no poguessen doblegar
el dit menovell, ni que els sorprenguesses de sobte engolint-se una
rata amb pèl i tot mentre tornaven per uns segons a la seua forma
original de fastigosos rèptils, ni que de la seua mirada absent
eixissen raigs làsers, no, la ciència-ficció té els seus límits.
Era una cosa més difícil de definir, que surava en l'ambient,
imperceptiblement anímica i m'arribava amb la certesa irrevocable de
les olors. Passava entre ells (m'esborrone en recordar-ho) com una
ombra, ningú no reparava en la meua presència. Tant d'embadaliment,
tanta indeferència no podia ser sinó una calculada maniobra de
simulació mentre esperaven que, cansat de voltar enmig d'aquell gel
de temps detingut, abaixés la guàrdia per liquidar-me. Els vaig
anomenar zombies en la meua conversa amb mi mateix (no sé què
hauria donat per haver-me trobat llavors amb una criatura humana i
poder parlar-hi!) perquè tot i que no hi tenien res a veure, no vaig
trobar una paraula més precisa per a aquell fenomen nou. Vaig
recórrer el centre de la Ciutat de dalt a baix sense trobar cap
rastre dels antics pobladors tot i que intuïa que als suburbis
encara hi devien quedar nuclis humans que organitzaven la resistència
contra l'invasor. Però encara me'n trobava molt lluny i ja em
flaquejaven les cames. La presència dels extraterrestres que
caminaven sempre mirant el seu mòbil augmentava amb la proximitat de
les hores punta (això tampoc no semblava haver canviat). Aliens als
perills del trànsit rodat, als encisos i curiositats que abans
semblaven sempre renovar-se, als canvis subtils d'oratge, a les
mirades d'altres ulls que sabies que eren ulls perquè et miraven, al
món més o menys tangible i als vols de l'ensonyament, a les
punxades de la gana i el desig, els zombies del mòbil, ubicus
i esmunyedissos, muts en la seua campana de vidre, víctimes d'un
somriure orat, passejaven la seua asèpsia amunt i avall, simulant
per fer-me creure que m'havia convertit en una ombra i, aleshores,
atrapar-me per endur-se'm al seu univers virtual sense retorn, al seu
món de cotó-en-pèl que esquiva les lleis de la biologia. Havia de
fugir d'aquell malson. Se'm tancaven els ulls i em pessigava per no
quedar-me adormit. Encara busque el forat per tornar a la màquina
que em porte al temps. He d'avisar del parany que ens reserva el
futur. No puc fallar-los ara.
[Publicat també el dissabte 16 d'abril de 2016 a Tipografia La Moderna.]
Algun lector pot pensar aquest text com una al·legoria de l'alienació contemporània —i ho és—, però jo l'entenc com una mera descripció del que podem trobar cada dia als pobles i ciutats. Jo, que no tinc mòbil ni cap aparell, al·lucine cada dia més quan veig com la gent camina, o condueix, amb la mirada fixa a la pantalleta...
ResponEliminaEn efecte, Ramon, una simple descripció del que veig cada dia, no cap visió futurista. Potser és que em faig vell (això segur) però trobe que no val la pena aquesta manera de perdre un llençol en cada bugada. La jovialitat ben entesa no coneix edats i demana almenys una certa disponibilitat física i mental per comunicar-te amb els altres en el rudimentari però indispensable ara i ací. Una abraçada.
ResponElimina