Arrel i saba dels poemes

Isabel Canet Ferrer, L'udol de la lloba. 41è Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Alcoi. Epíleg de Maria Josep Escrivà. Edicions del Buc núm. 32, la Pobla de Farnals, març de 2024.

· · ·

Els 41 poemes que componen L'udol de la lloba d'Isabel Canet Ferrer (Simat de la Valldigna, 1970) són l'inici fulgurant per a la poesia d'una autora que s'havia donat a conèixer prèviament en el camp de la narrativa amb els contes I tu, sols tu, 2019, i les novel·les La copa dels orígens, 2011, i El baró de foc, 2015, en el del retrat biogràfic i en alguns treballs col·lectius i per al foment de la lectura. La feliç coincidència del nombre de poemes i el d'anys de la convocatòria del premi d'Alcoi, fortuïta o premeditada, tant se val, reforça encara més l'exactitud amb què encaixen les peces d'aquesta obra i la commovedora bellesa amb què les paraules tracen la seua ruta pels "avencs de l'inconfessable". Poques vegades el lector té la sensació immediata d'estar assistint en viu i en directe a un despullament tan radical en cerca de la veritat i de la pròpia identitat. I de poder accedir-hi des de claus estrictament poètiques, situades a les antípodes del tràfec, ensems il·lusori i morbós, de les anècdotes banals que es venen a tant el pes en els mercadets de les emocions als nostres dies.

En efecte, el poema que obri el llibre, el titulat significativament "Dona", se'ns apareix com el poderós concentrat a partir del qual es destil·laran els altres beuratges de l'obra: "Experiència de ferro en la carn". La plena assumpció de la naturalesa tel·lúrica, sempre dual, de l'ésser humà vista i viscuda des del propi cos de dona, és un dels principals fils conductors del poemari, que en bona mesura es pot interpretar com l'esforç per desfer el "miratge idealitzat" i abandonar les "certeses diàfanes" i les altres trampes que ens para la vida per tal d'assumir, gràcies al poder alliberador de la paraula poètica, la pròpia identitat en tota la seua complexitat. Així "la carn i el ferro", així "meitat dona d'aigua, meitat lloba", així "ser d'aigua i de ferro", així "la dona i el monstre": "El repte serà la integració, / viure la unitat des de la dualitat". A reforçar aquesta perspectiva acudeixen símbols universals com el de l'Esfinx, que sembla sotjar els "poemes d'un enigma mai resolt" "en algun racó fosc del laberint". Només la reiterada operació domèstica de fènyer i coure el pa, amb les olors evocadores que convoquen els morts, com una baula que uneix el present de combat i desassossec de la dona amb el passat i el present d'altres dones, i de tant en tant la contemplació i la immersió en una naturalesa plena de força i de vida (per contraposició a un "món que ni em vol ni m'empara"), són els llocs de l'esplai en plenitud: "pastem amb l'antiga recepta, / farina d'ungles, urpades i pells, / aigua de les paraules de la ira, / llevat de coratge i ullals de lloba" ("Ferment del vespre").

Reinventar-se i reivindicar-se és sens dubte un treball de radicalitat, de recerca de les veritats més íntimes, estrany a les maniobres de l'autoengany o l'autocomplaença. Els poemes de L'udol de la lloba naixen certament d'una crisi profunda. I a grans mals, grans remeis. Però cal actuar-hi amb cautela: "Cal traure's la màscara amb molt de compte" ("Mascarada") per despullar aquell "jo que veus en mi" ("Engendramonstres") i mostrar-se com s'és completament, des de l'acceptació que "Del descontrol, de la confusió / i del desordre de la carn fem vida; / amb cames obertes, vagina oberta, / matriu i cor oberts de bat a bat" ("Mascarada"). Perquè la dona d'aigua, la lloba, abraçada de carn i ferro, se sap part d'una natura on "els fruits més dolços naixen del fem més aspre" ("Tardor") i perquè només creient en la perfectibilitat de la vida –i doncs acceptant el que és transitori, precari o imperfecte: llegiu el bellíssim "Tria urgent"– podem acarar el futur amb una certa confiança. La saba dels poemes d'Isabel Canet Ferrer i la força d'unes arrels ben enfonsades en la terra de la vida, la consciència i les paraules, han fet créixer un arbre poètic d'extraordinària bellesa i qualitat. Celebrem-ho, ben aixoplugats a la seua ombra.

[Publicat a Saó núm. 502, maig de 2024.]