Qualsevol nit

Cada dimecres, a les 19.30, s'apleguen a la plaça del poble (oficialment d'Espanya, popularment la Bandeja, potser algun dia de la República Valenciana, qui sap) per protestar contra el genocidi de Palestina. Com en d'altres llocs, dempeus contra el desànim. Ahir dimecres no devíem arribar al centenar de persones, tres banderes palestines, un parell de quadribarrades i dues pancartes. Ja som a l'estiu i fins i tot a Alcoi la calor a eixes hores pot encara ser intensa. Hi ha també el cansament de les convocatòries repetides per un desastre terrible que ha arribat al que de moment és la pitjor crisi històrica però que és més vell que el més vell dels reunits. Ignore quanta població d'origen àrab deu haver-hi a Alcoi, però segur que no deu ser poca. En canvi no soc capaç de distingir cap ni un representant d'aquesta comunitat, només una dona amb hijab i vestit negre fins als peus que s'atura i fa una foto de la concentració. Passa sovint i arreu, que els més inermes i principals afectats per qualsevol situació d'injustícia són els més remisos a alçar la veu, o els més conformats, o els més porucs. O els qui menys deuen creure que cap acció de protesta puga millorar res. Potser només confien en la sort o en l'esforç estrictament individual de supervivència. La vida els ha esbatussat massa i no han trobat aixopluc o prou escalfor en les organitzacions que defensen els drets i encara empenyen el carro de les reivindicacions. Avui ens manifestem també contra la llei de discriminació educativa que el Conseller Rovira vol fer passar pintada de llibertat i que està a punt de ser aprovada pel corró PPVox. Despleguem la primera pancarta: "La llengua no es toca". Però sí es toca, més, la rebreguen sense miraments, l'envien al racó de les coses condemnades a anar morint a poc a poc, o més ràpidament amb injeccions letals com aquesta. Però ací som per resistir i perquè l'exemple s'escampe i vença la indiferència i el desànim. Després de la foto per a la premsa, les xarxes i tot això, recomponem el cercle de la solidaritat i l'esperança, despleguem la segona pancarta. Llegim el poema "Palestina" de collita pròpia, que acaba així: "sempre torna a nàixer amb el nom / d'una flor tremolosa entre els llavis / que es diu Palestina d'esperances". Ja el va llegir en una altra ocasió l'amiga i actriu Rosanna Espinós i avui em toca a mi. S'acaba l'acte amb la lectura d'unes reflexions sobre l'eterna guerra de Palestina entre Goliat i David, amb els papers bescanviats.

En els rogles els presents, tots amics, coneguts o saludats, allarguen les salutacions i les converses i improvisen anàlisis d'urgència, amb el noble edifici de l'Ajuntament, el Campanar i allà dalt l'Alberri com a fons d'escenari. La negror del panorama i l'absència d'horitzons per a les transformacions necessàries i peremptòries és el leit-motive més insistit, en part per una inèrcia adquirida en anys de practicar de derrota en derrota, en part per no eixir del confort dels llocs comuns i una mica també per espolsar-se les responsabilitats pròpies i les dels moviments. Però "qui res no té, claror de cim!", com deia Foix. Afirma l'escriptor Josep Lozano en una entrevista recent que els valencians no ens podem permetre el luxe del pessimisme. Ho dèiem fa uns anys en forma d'aforisme (i passeu-me per una vegada dues autocites en una sola columna): "POLITICOLOGIA Estem tan fotuts que no podem permetre'ns el luxe del pessimisme. Encara estaríem més malament". De l'amarga queixa, doncs, és hora ja de passar a la molta reflexió serena sobre les causes profundes de la desmobilització i el creixement de la dreta i el feixisme, la delegació en els professionals de la política la (impossible) solució dels problemes, els enganys de l'estat i d'una democràcia fallida. És hora de pensar, decidir i organitzar-se. Perquè qualsevol nit pot sortir el sol. I si magnificar les derrotes és caure de quatre grapes en el derrotisme, passar per alt les petites, discretes, victòries produeix els mateixos efectes. I tanmateix són ací, multiplicades en a penes uns pocs dies que són la culminació de molts altres dies silenciosos o discrets com aquest de la concentració alcoiana. La de Julian Assange, per exemple, després d'anys de patiment indicible, i la del dret a ser informats sobre allò que ens afecta, la de la renovació de la cúpula judicial per a la despolitització funesta de la justícia (ja veurem fins a quin punt), la de la revisió anunciada del sistema de finançament autonòmic, començant pel de Catalunya. Sí, efectes d'una conjuntura específica i de correlacions de forces polítiques i tot el que vulgueu, però també de l'energia que mou el món: la inquietud i l'esforç de masses anònimes. Les mateixes que han fet possible l'augment de la pressió internacional per aturar el genocidi de Gaza i trobar una solució justa per a Palestina. Hi podríem afegir –ho comentem mentre fem una cervesa a la Plaça de Dins amb Júlia i Tirs, dos corredors de fons del grup ecologista La Carrasca, a qui es deu gran part d'aquesta altra petita victòria– la modernització de la línia del ferrocarril Alcoi-Xàtiva ja aprovada per fi després d'anys i panys de reclamar-la. Petits sols que surten cada nit. Hi ha cançons capaces de transmetre veritats senzilles i de convertir-les en himnes d'esperança. Més val que no ho oblidem.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 28 de juny de 2024.]