No és el que es coneixeria com el xapapote que el petrolier Prestige va començar a vessar a uns 50 quilòmetres de Finisterre el 13 de novembre de 2002. Allunyat mar endins, en una iniciativa desastrosa, el vaixell va enfonsar-se el 19 de novembre a uns 234 km de terra i alliberà una càrrega tòxica que s'estendria per 2.000 quilòmetres del litoral comprès entre el nord de Portugal i les Landes franceses. Aquella pega negra que vestí de tenebres la mar i les platges i que M. Rajoy, llavors Vicepresident del Govern Espanyol, descriví amb el seu peculiar humor negre com filets de plastilina quan eixien del buc enfonsat, fou la protagonista d'una de les catàstrofes mediambientals més severes de la història.
El que ha assolat 70 pobles del País Valencià de la Plana d'Utiel, la Foia de Bunyol, la Ribera i l'Horta Sud i ha deixat un rastre de mort i destrucció sense precedents en avingudes d'aigua no ha estat aquella marea negra, amb les 63.000 tones de material altament contaminant que es calcula que van ser vessats aquells dies de fa vint-i-dos anys. Les comparacions, ja ho sabem, són odioses, i més entre esdeveniments de naturalesa tan distinta, perquè l'envestida de la DANA s'ha cobrat de moment més de dues-centes vides humanes i ha arrasat el medi urbà on es veuen obligats a malviure centenars de milers de persones. Però en un parell d'aspectes les tragèdies s'assemblen com dues gotes d'aigua, en termes de foscor però també de llum. La mateixa incompetència de les autoritats encarregades de gestionar-les, en els dos casos del PP, amb un seguit de decisions errònies que n'agreugen les conseqüències i la malaltissa obsessió per amagar informació, minimitzar els fets i llevar-se el mort de damunt, d'una banda, i l'allau de solidaritat popular que es posa en marxa, s'autoorganitza i escampa ràpidament per tot l'espai afectat. És per aquestes coincidències que la tragèdia del Prestige i el títol de la columna d'avui m'han vingut al cap. Unes 200.000 persones es van manifestar a La Corunya l'1 de desembre d'aquell any sota el lema Nunca mais. El xapapote que alguns mariners van llançar contra càrrecs gallecs del PP o els ous amb què fou rebut Zapatero són els equivalents del fang que gent de Paiporta va disparar contra els reis, Mazón i Sánchez i va obligar-los a eixir per cames. La substància que identifica la desgràcia dels pobles convertida en el símbol de la injustícia i de la ràbia, la mateixa matèria amorfa, apegalosa i pudent que els destrossa les vides embruta el vestit dels poderosos i els deixa nus. Ni que siga per un temps i a la vista de tothom. Quants responsables polítics de la mala gestió de la tragèdia del Prestige van retre comptes davant la justícia?
Per bé que tots els dits apunten Mazón des de primera hora, fins els del seu propi partit, i que aquest lamentable personatge ja té tota la pinta d'un autèntic cadàver polític per molt que s'escarrasse encara a dissimular-ho, podria ben ser que es repetís la història de Galícia o la de l'accident del metro de València: impunitat total. Però si des de la contenció que exigeix el treball solidari i el dolor compartit volem que tragèdies com la que estem vivint els valencians no es tornen a repetir mai més hem de transformar la indignació i la ràbia, els projectils de fang i crits, en un horitzó polític que funde les bases per a una reconstrucció del país en termes radicalment diferents als imposats des del franquisme i que han donat carta blanca a l'especulació del sòl i l'urbanisme descontrolat, l'amuntegament de carn de treball i marginal en ciutats i barris lletjament infradotats, la subsidiarietat del transport públic, la construcció aberrant en llocs inundables, la destrucció de l'horta i els espais naturals i un llarg etcètera. Per a això no n'hi ha prou de fer dimitir Mazón i tot el seu equip de Govern. Exigir responsabilitats jurídiques i convocatòria avançada d'eleccions serien els primers passos per a una eixida efectiva i duradora, airosa, d'un fang que pot durar molts anys i comprometre greument el futur col·lectiu. Per posar fi a l'infrafinançament, l'espoli i el deute històric que secularment perjudica i empobreix els valencians i capgirar el sentit de la gestió pública actual, cal que ens governe gent capaç que conega i estime el país i que compte amb els millors especialistes en tots els camps. Ni Mazón ni el seu partit ni els qui fins ara, amb responsabilitats de govern, no han sabut buscar l'horitzó que el País Valencià necessita no estan capacitats per a tant. El mai més que volem multitudinari i ple de força aquest dissabte a Elx, Alacant i València hauria de ser un clamor per obrir una nova fase, decisiva, per al País Valencià.
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 8 de novembre de 2024.]
[Foto: Vilaweb 9/11/2024]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada