A aquestes alçades del no-hivern que estem gaudint enguany i després de quatre mesos sense pluja, a excepció de la que va caure tímidament la setmana passada, i gràcies, amb termòmetres enfilant-se per damunt dels 25 graus, ja no ens hauria de sorprendre res. L'anomalia va camí de convertir-se en una nova normalitat, i no sols meteorològica. La rapidesa amb què sembla estabilitzar-se el canvi climàtic –per paradoxal que puga semblar que un canvi s'estabilitze, que no ho és gens– obliga tota cuca viva, incloses les plantes, a respondre-hi. De manera que, per exemple, ja som en el tan anhelat temps de les cireres a finals de gener, si més no a la Vall de Gallinera, on els arbres van florir al ple de l'hivern i ja han donat els seus fruits, cosa que no havia passat mai. Un any més ens quedarem sense l'espectacle de la florida dels cirerers en la recòndita, altívola i estimada vall marinenca. Aquesta vegada, però, no ho podrem atribuir a un descuit directament relacionat amb la desorientació que sol provocar l'astènia primaveral ni a l'excés de treball que impedeix arribar puntual a les cites que més importen, com aquesta dels cirerers. El temps de les cireres, cançó eterna de la joventut, de l'amor i la revolta, primavera de les esperances, despertar victoriós de la vida després de la mort hivernal! Oblidem-nos-en. El món va tan de pressa que fins el calendari s'ha avançat quatre mesos d'un bot. O l'hem fet avançar-se, o hem deixat que ens arrossegués enmig de la voràgine, aquesta competició contra nosaltres mateixos per arribar més prompte enlloc. I si no estem tenint hivern, o quasi no, ens preguntem si tampoc tindrem primavera, per allò dels contrastos i els vaivens de l'oratge, la humil certesa del que consideràvem cicles de l'any al voltant dels quals s'organitzava la vida, el treball i les collites, el curs escolar, les festivitats. I sense primavera, hi haurà estiu? I tardor? Quin bolet! Tindrà algun sentit, si la cosa va com dona a entendre ara, fer fogueres per Sant Antoni en màniga curta? I les falles, en nom de quin paganisme ancestral adorador del foc i repintat de devoció mariana les haurem d'encendre si estarem fins al capdamunt d'ardències i sequedats? I si l'hivern estroncat renaix per Sant Joan amb un fred de mil dimonis, gosarem llançar-nos a l'aigua gèlida i estar-nos alegrement a la platja fins a la matinada? ¿No rebentarem d'èxit turístic amb les terrasses plenes de veïns i forasters? ¿No ens assecarà el cervell aquest sol permanent que en els bons temps tenia la delicadesa de retirar-se de tant en tant als seus palaus d'hivern? Qüestió a banda fora constatar que sí, que alguns ja el tenen sec i ben sec, el cervell volem dir, com aquests de Meliana que han decidit que el model de llengua amb què s'impartiran les classes de valencià que organitza el seu ajuntament serà el molt confús i artificiós de Lo Rat Penat, però en aquest cas no podem parlar ni de canvi, ni de meteorologia, sinó de la burrera malintencionada i reiterativa, de la normalitat d'una anomalia en un país… Tropical! Un País Tropical d'alegria torera on l'autèntic valencià [sic] que l'acumulador de càrrecs Pedro Cuesta, alcalde de Meliana, diputat provindical i vicepresident de Lo Rat Penat diu promocionar es fomenta en autèntic castellà, que serà idioma oficial del tròpic al costat de l'obligat –aquest sí– anglès. Però tornem a la meteorologia i els possibles impactes que el canvi climàtic podria tenir en l'economia domèstica i la gallina dels ous d'or (i durs) del turisme invasiu. ¿Voleu dir que l'excés solar que ja és seriosa amenaça, la perspectiva desèrtica del que un dia fou jardí de flors i horta feraç –això de les cireres només és un parèntesi o un miratge–, no provocarà la fugida en massa turística cap a latituds més fresquetes? ¿No hi haurà un enyor universal de neu, gebre, gel i rigors hivernals que ens prive de la majoria de visitants i consumidors i ens faça als valencians encara més pobres i insignificants del que la presidenta de Madrid, la inefable Sánchez Ayuso, afirma que som? Al capdavall ells, els madrilenys de la seua Comunitat, seran els primers perjudicats si tot aquest negoci de sol i platja es converteix en un infern irrespirable, amb cireres o sense. Per si de cas, i en vespres de carnaval, anem repassant la lletra i la música de Sérgio Mendes: "Moro num país tropical / Abençoado por Deus / E bonito por natureza. / Em fevereiro tem carnaval".
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 26 de gener de 2024.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada