diumenge, 4 de febrer del 2024

L'exemple de Juli Capilla

Ahir tant Vilaweb com el Diari La Veu del País Valencià se'n van fer eco i la notícia va córrer per les xarxes amb la rapidesa i el fulgor que els són pròpies. L'acompanyava un vídeo en què l'escriptor i editor Juli Capilla, en la cerimònia dels Premis Ciutat de València on rebia el premi Josep Vicent Marqués per l'assaig La terra i la paraula, i parlant en nom de tots els premiats, es dirigia a l'alcaldessa per preguntar-li si l'Ajuntament que presideix pensava celebrar el centenari de Vicent Andrés Estellés, el poeta valencià –va repetir– més important des d'Ausiàs March, que tant s'estimà la ciutat i que tants poemes li va dedicar. En la seua intervenció Juli Capilla va criticar també els casos de censura a autors com Joan Fuster, Carles Salvador o el mateix Estellés i a publicacions en català com El Temps, Saó, Camacuc i d'altres, va defensar la dignitat del País Valencià i la llibertat d'expressió i va definir la cultura i la literatura com les millors eines contra la irracionalitat, els prejudicis i la manipulació de les persones. Sentir un escriptor parlant en aquests termes en la casa ara governada per la dreta espanyolista del PPVOX, embolicada en una guerra oberta contra la llengua i la cultura dels valencians, és un plaer gairebé físic. La llumeneta d'una reparació moral a tanta vulneració de drets s'hi encén de seguida i un pensa que amb gestos com el de Juli Capilla, no tot està perdut. No és que manquen precedents d'una tal actitud, és clar, la més recent potser la de Jovi Lozano-Seser quan es va negar a assistir a l'acte en què se li havia de lliurar el premi de novel·la Enric Valor com a protesta pel menyspreu envers la llengua i la literatura catalana de la Diputació d'Alacant.

La tasca dels escriptors d'aquest país que escriuen en català ha estat històricament vinculada a la de la lluita per la llengua i la cultura de manera majoritària, a la denúncia dels abusos del poder, a la dignificació del País Valencià i l'afirmació de la unitat dels Països Catalans, a la voluntat de construcció d'una civilitat fonamentada en els valors democràtics. Les condicions adverses en què els escriptors han hagut d'alçar la seua obra –la inacabable cultura del peatge–, però, sovint els ha fet obviar el sentit últim, social i col·lectiu, de la seua tasca i embullar-se en actituds solipsistes o en la necessària però sempre parcial lluita gremial. El poder –el minso poder de les institucions valencianes– ha sabut reconduir el malestar de no pocs escriptors amb premis, honors i prebendes, llaminadures que en poc han canviat el fonamental: la relació dels escriptors amb el seu poble, la importància de la literatura i la paraula en la construcció d'una societat democràtica i més lliure, el foment de l'esperit crític i la identificació de la cultura com l'autèntic motor de la civilitat i el progrés. Però assumir la plena condició d'escriptor, en la immensa majoria dels casos de pur amateurisme, en la llengua minoritzada d'un país colonitzat i en perpetu estat de somnolència (digestiva o no, com va deixar escrit Fuster), no és gens fàcil. Laborare stanca, treballar cansa, que deia Cesare Pavese amb tota la raó. Farts d'haver de salvar el país i de treballar a més per la cara, molts escriptors van anar abandonant el compromís primordial amb la seua cultura i el seu país en nom d'una normalitat tant fictícia com algunes de les seues obres. No ha existit mai ni existirà cap normalitat mentre la precarietat i la dissolució nacional siguen la norma. El compromís íntim i poderós de cada autor amb la pròpia obra, la cerca constant del rigor i l'excel·lència, la voluntat per transcendir les circumstàncies concretes en què s'engendra per atènyer una dimensió universal, necessita també del compromís social, el seu correlat imprescindible.

Dissolts els miratges residuals sobre la normalitat de la cultura i la literatura a casa nostra i havent de rosegar ara l'os dur de la persecució més crua, l'exemple de Juli Capilla, com el de tants escriptors que no s'encanten amb faules i paranys i que continuen a peu d'obra, ens posa a tots davant l'espill de les nostres impotències i desercions. Perquè una literatura no pot sobreviure al marge de la llengua en què és escrita i del poble que la viu i conforma. Altrament ¿quin sentit tindria celebrar el centenari d'Estellés, si no som capaços d'assumir la veu d'un poble i de donar forma a les seues aspiracions de ser en plenitud? Per bé que també podem seure tranquil·lament dedicats en cos i ànima a la pròpia i incerta glòria mentre veiem passar el cadàver d'una llengua i una cultura per davant de la porta de casa. En aquest cas sapiguem almenys escriure'n l'elegia i els epitafis. Gràcies, Juli!

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 2 de febrer de 2024.]

 


 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada