diumenge, 10 d’octubre de 2021

Llicència per al crim

Llig amb estupor la informació sobre els abusos sexuals a menors que han tingut lloc a França des de 1950 perpetrats per membres de l'Església catòlica. Les xifres de la investigació d'una comissió independent esgarrifen amb la seua matemàtica sinistra: 330.000 xiquets i xiquetes (un 80 i un 20% respectivament) van ser víctimes dels crims comesos per entre 2.800 i 3.200 sacerdots i religiosos identificats. Tres de cada deu d'aquells infants van ser violats. La matemàtica, però, només és la porta d'entrada a la casa dels horrors de tantes vides destrossades, tragèdies personals en carn viva que esperen alguna cosa més que el mea culpa de les lletanies, l'escàndol dels colpets al pit i els propòsits d'esmena. Perquè per molt que el mal ha estat reconegut socialment i denunciat tantes vegades ací i allà, sobretot en els darrers temps, i que alguns culpables hagen estat jutjats, els abusos sexuals a menors continuen cometent-se cada dia. L'excepció convertida en norma de l'Església catòlica –que és al capdavall el que indiquen les xifres de la investigació, amplificades per milers d'altres casos arreu del planeta– enuncia alguna mena de llei no escrita arrelada en pràctiques ancestrals i que compta necessàriament amb la complicitat, el silenci i el consentiment de les altes esferes del poder i que atorga una llicència per al crim com una butlla infame. El control repressiu del cos i dels afectes humans que l'Església ha tractat de gestionar al llarg de la història, no és fet i fet la clau mateixa del poder, que juga amb l'anatema del pecat i el premi del plaer? La violació no és així més que l'exercici del poder en estat pur, la seua expressió pura i crua, més genuïna, i a ella es lliuren amb delectança tants sicaris del desordre establert. Arribats ací, més val dir-ho clar: l'Església catòlica s'ha guanyat a pols l'honor de ser la més antiga multinacional de déu i del crim organitzat. I llavors, com és que sabent el que sabem encara compta amb tants acòlits, seguidors i entusiastes defensors?

Si estiguéssem en condicions de contestar la pregunta potser trobaríem la raó que explica la naturalesa del poder mateix i la submissió, extensiva a tot de situacions. El que és segur és que molts fanatismes de la fe –incloses moltes de laiques– són garantia de ceguesa i immunitat. En el molt hipotètic cas que els abusos i violacions ja reconeguts a la catoliquíssima Espanya es poguessen completar amb una investigació rigorosa sobre el tema com la que han fet a França, què passaria? Ja ho hem vist en el cas del rei (encara) emèrit, fugat amb la bossa dels robatoris plena a vessar al paradís saudita gràcies als dos grans partits espanyols: vetada tota comissió parlamentària d'investigació. Ave Hispania, democratia plena, Dominus tecum. I la fiscalia de l'estat que ja s'apressa, front a tantes evidències delictives, a arxivar-ne el cas. Com tot el que afecta el PP, el partit més corrupte d'Europa i part de l'estranger protegit per la llei del silenci i la llicència per al crim, un partit –com dictaminà un jutge en el seu moment– especialitzat en l'organització del robatori i el manteniment d'un sistema fundat en la corrupció. El peix del sistema, que té tantes escates, es mossega la cua de la corrupció, del crim sistemàtic, que afecta en major o menor mesura totes les institucions i organitzacions que el sostenen i alimenten. Si es destapa i denuncia un crim, tots les fitxes del dòmino poden trontollar i anar-se'n a terra. Tenim davall els peus un volcà social que pot esclatar en qualsevol moment i provocar més transformacions geològiques que el de La Palma. És bo recordar-ho en vespres del 9 d'Octubre, que enguany denuncia precisament les agressions que va patir la manifestació del 2017 i el feixisme que, gràcies a la llicència per al crim amb què sempre ha comptat a casa nostra, blanquegen els qui tenen tants crims a amagar i remouen tothora la bruta bromera que puja amb Vox, capaç d'omplir si cal, amb l'ajuda de milers d'acòlits fervorosos i molt catòlics, una plaça de bous sencera.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 8 d''octubre de 2021.]




diumenge, 3 d’octubre de 2021

No aigualim la reciprocitat

No hi ha dubte que Joan Baldoví és el diputat valencià més conegut a dins i fora del país i un dels qui més simpaties desperta, sobretot entre gent d'esquerres i nacionalista. Mai potser el País Valencià havia tingut millor ambaixador a Madrid. S'ho guanya a pols, és clar, a base d'un treball tenaç i majorment invisible que aprofita l'altaveu mediàtic del Congrés espanyol per llançar el seu missatge de diàleg i moderació, hereu com és del trellat ancestral de la gent de la terra. La fermesa en la defensa de raons i propostes la combina bé amb l'elegància i suavitat de les formes, fins quan bonega els feixistes amb la severitat d'un mestre d'escola que no perd mai l'oremus ni cedeix al foc de la indignació. Santa i sàvia paciència la d'ell en un parlament ple de papagais a sou de la banalitat més acomodatícia! Una imatge sintetitza la doble arrel del seu discurs: camises de tall impecable arromangades a tocar de colze, elegància de qui es guanya el pa al tall cada dia. La seua oratòria, afinada amb les melodies inconfusibles de Sueca i la Ribera, està al servei d'una pedagogia que li ve d'ofici i vocació. I malgrat la imatge de bon jan que l'acompanya, Baldoví, fill dels arrossars, també té a mà la corbella de la invectiva per si cal usar-la. Altrament a la Villa y Corte ja se l'haurien menjat amb creïlletes i enviat de retorn a casa amb un dels rètols que més els agrada encolomar penjat al coll: "Paleto". Amb tot, ningú no és immune als equilibris i funambulismes que s'han de fer per caminar damunt la corda tensa dels partits i no caure un bac. Com li ha passat a Baldoví amb el tema de la reciprocitat.

Amb la seua proposta el diputat ha mostrat els mateixos titubejos, resistències i reticències que el seu partit practica des de fa anys davant la creixent demanda d'una reciprocitat efectiva entre els mitjans de comunicació en català (expressió que ja es cuidarà molt d'usar el nostre diputat i que l'obliga, com a la resta dels seus companys de partit, a tot de contorsions verbals). Acostumen d'adornar-ho amb problemes tècnics i enigmàtics càlculs d'oportunitat per no perdre el crèdit valencianista de què encara disposen, però el cert és que Més-Compromís no ha mogut un dit efectiu per la reciprocitat en un govern que pot determinar quan vol. No sé en quin lloc amaguen la maquineta que controla els nivells de popularitat i tendència de vot ni com funciona, però potser està espatlada i tergiversa les dades que proporciona. El cas és que demanar, com ha fet Baldoví amb la boca xicoteta de les millors intencions federalistes, la mútua recepció de les televisions autonòmiques de tot l'estat és una manera de fugir d'estudi, d'aigualir la justa demanda de la reciprocitat. El discurs bonista que el coneixement de llengües és molt bo per a la salut mental de la ciutadania podria estar justificat fa quaranta anys, però al País Valencià el que necessitem no és poder veure teles autonòmiques en castellà (de la Rioja, d'Extremadura o Castella la Vella, si és que en tenen), que de mitjans en castellà ja n'hi ha per donar i vendre. Si allà volen aprendre idiomes ja saben el que han de fer. No, el que reclamem és un dret tan elemental com poder compartir les que ja tenim i tindrem en la pròpia llengua al País Valencià, Catalunya, les Illes Balears i Andorra. Perquè amollada la llebre del projecte de llei de l'audiovisual, que menysprea amb nocturnitat i traïdoria les altres llengües de l'estat, la proposta de Més-Compromís és una insultant presa de pèl. El que l'elegància i el trellat de Baldoví guanyen i eixamplen per un costat se'n va per l'aigüera de l'altre amb les tebieses i funambulismes d'una formació que en cada bugada perd un llençol de credibilitat en la defensa dels nostres interessos. On es pensen els líders del partit que es troben els vots per créixer? Com es pensen que els valencians eixamplarem els nostres mercats i assegurarem el nostre futur, que és també el de la nostra llengua i cultura compartides? De tant mirar on bufa el ponent els veig molt afectats del mal polític anomenat torticoli. La gimnàstica és teràpia fàcil i saludable: cal moure el cap en totes direccions per veure la realitat completa, alçar-lo cap al nord, girar-lo cap a l'est i també cap a dins. Perquè ja no ens queden molts pèls ni molts llençols i arriba una hora en què a la botella hi ha més aigua que vi, benvolgut Baldoví.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 1 d'octubre de 2021.]

 



 

diumenge, 26 de setembre de 2021

Manuel Molins, el país i la cançó de la lileta

Comencem pel final. La cançó de la lileta, que ignore si encara és expressió viva, o forma valenciana, segons l'Alcover-Moll, de referir-se a la repetició excessiva de coses, el famós joc més conegut per la cançó de l'enfadós o pregunta parany: "La cançó de la lileta és cançó que mai s'acaba, comença per la lileta i acaba per la lilada". Més tard hi tornarem. És el cas que el passat dimecres es va presentar a l'Octubre el segon volum del Teatre complet de Manuel Molins, editat per Alfons el Magnànim, amb una remarcable presència de públic, ateses les circumstàncies i tenint en compte aquesta mena d'actes. Aplegat en tres cicles, Trilogia d'exilis, Mirades sobre Shakespeare i Llums i ombres valencianes i completat amb un conjunt de Peces curtes, el llibre aplega un total de quaranta-tres obres. Si el tercer volum és de les dimensions dels dos ja editats, el lector tindrà al seu abast prop de quatre mil pàgines de teatre, incloses no poques de dedicades a la crítica teatral. Més que la Bíblia, bromejava un dels presentadors de l'acte, Abel Guarinos. En tot cas, un esdeveniment cultural de primera magnitud. No diem res de nou si assenyalem que Molins és el valencià que més i més bé ha escrit teatre, un home imprescindible de l'escena des d'aquells ja llunyans temps del teatre independent de primers setantes, entre els quals el Grup 49 que ell fundà i dirigí. Si altres autors han anat abandonat el dur camí del teatre, exhausts per les condicions del medi i altres causes natural, i d'altres han anat formant-se i obrint-se pas en les no menys dures circumstàncies actuals, Manuel Molins, persistent i lúcid, s'ha fet fort i afermat en l'adversitat i però també en l'estima i reconeixement social per desplegar una obra en tots els sentits extraordinària. A les verdes i a les madures, vaja. No exagerava gens l'actor Pau Esteve quan des del públic estengué la transcendència del treball del nostre autor a nivell català i europeu.

La intervenció de l'autor en la presentació que referim es concentrà en la gratitud deguda a amics i familiars, al públic i companys de professió, als editors… I als seus mestres, aquelles persones, va dir, sense les quals ell no seria on és, no s'hauria dedicat al teatre en cos i ànima, mogut per una passió, insistí, que és la clau de volta de tantes empreses humanes. Així, ens parlà dels seus orígens i del seu pas pel seminari, i de l'empremta que professors com Alfons Roig i José Carlos Bernia deixaren en la seua formació intel·lectual i humana. Completava la trinitat (passeu-me la broma) Joan Fuster, a qui va conèixer en 1968 i amb qui mantingué al llarg dels anys una fructífera i sostinguda conversa al caliu de l'amistat. Fou el mestre de Sueca qui li va obrir les portes de la pròpia casa de la llengua i la cultura.

I ara ve la lileta o la cançó de l'enfadós que suscità la intervenció d'alguns dels presents en el torn de preguntes. Sembla inevitable en tot de casos remarcar els greuges (molts de reals, molts més d'inventats) respecte de Catalunya, o de Barcelona com a centre motriu. I quan es parla de teatre es parla de cultura i, comptat i debatut, del país, amb la qual cosa es cartografien no poques de les misèries i mancances que arrosseguem com a poble. La lileta fa així: a Barcelona no ens fan cas! Es tracta, en la majoria de casos, d'un ploramiquisme més aviat estèril i enganyós, propi de germà petit que no confia en les pròpies forces, una forma absurda de llançar pedres sobre la pròpia teulada. Catalunya, durant massa temps, en efecte ja en tenia prou i massa amb un poeta, un assagista i un narrador (i probablement mig dramaturg) valencians. Però és que durant massa temps els valencians en teníem prou amb un poeta, un assagista i un narrador (i potser mig dramaturg). La soferta lileta és un símptoma més de les pròpies febleses i s'hauria de transformar en reflexió, debat i acció. O és que són simple anècdota els entrebancs de tota mena que un estat advers posa a la normal circulació de la cultura catalana a banda i banda de la Sénia? La invisibilitat, que hi és, i la desconeixença mútua, que n'és causa i efecte, és en tot cas de caràcter recíproc. Dividits en autonomies i províncies i havent d'administrar el propi corral per repartir-nos les misèries, com volem fer eco a Catalunya i Barcelona si en bona mesura som inaudibles al País Valencià? Mireu l'element bàsic, vital, de la reciprocitat de mitjans en català si costa guanyar-la! Sense complexos ni falses expectatives, sense donar peixet a l'adversari compartit, obrim fronteres (sobretot mentals) imposades, trobem-nos en el reconeixement mutu, treballem per l'excel·lència, aprenguem a viure en la diversitat, confluïm en allò que ens identifica, uneix i individualitza. Tal com amb el seu teatre i el seu exemple cívic, ètic i polític ha fet tan bé Manolo Molins.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 24 de setembre de 2021.]

 


 

diumenge, 19 de setembre de 2021

Pedra, paper, tisora

Alguna instantània de la salutació d'aquest dimecres entre Pere Aragonés i Pedro Sánchez en el marc incomparable de la galeria gòtica del Palau de la Generalitat de dalt, amb els punys tancats entrexocant suaument, recordava el joc infantil pedra, paper, tisora. L'espectacle mediàtic mitjà convertit en fi–, ha relegat a segon pla les entranyables intrigues del poder i tota la cultura del secret i els secretaris d'antany. N'hi ha, és clar, i potser més que mai (sobretot de secretaris, i a Madrid!), però ara s'ha de fer veure que es juga net, amb les cartes damunt la taula, sense asos amagats. A força de voler explotar la seua teatralitat, la política ja és més que res una qüestió de gestos. Que bons actors! El visitant que baixa del cotxe, s'estira per enèsima vegada l'americana i mascareta en rostre s'inclina lleument davant el seu amfitrió i es toca amb la mà dreta oberta el pit a la banda del cor –aquest últim gest vol dir que s'estima molt els seus saludats, encara que alguns d'ells, el cap dels Mossos, posem per cas, que s'ha quadrat davant d'ell, no els haja vist en la vida. L'amfitrió, mascareta en rostre, també fa mans i mànegues per mantenir impecable tothora la seua jaqueta (potser li preocupa més assegurar-se si el darrer botó està ben cordat o descordat que tot el que es proposa dir en tan solemne reunió). Aragonès respon la salutació de Sánchez amb una lleu inclinació del cap i la mà al pit, senyal d'estima universal, i després d'obrir els braços per indicar l'òbvia direcció de la porta d'entrada al Palau mena el convidat, sempre mitja passa arrere, a passar revista a la guàrdia de Mossos. Etcètera, amb els consabuts gestos d'evitar les arrugues de l'americana i les mans al cor fins que fetes les fotos oficials, que els encarregats de protocol garantiran impol·lutes de símbols indesitjats, acompanyats de les respectives delegacions (la catalana, per causes alienes a l'empresa, notablement minvada) s'entaforen al despatx per entrar en matèria. Quina matèria? Quanta molla en podria traure el genial Chaplin per a una de les seues magistrals paròdies!

Molts comentaristes han subratllat les similituds del moment actual amb el de la transició –rebatejada per alguns maliciosos com transacció. La història, en efecte, sol repetir-se, quasi sempre més pel costat dels vicis que no de les virtuts. Rere una crisi profunda i la mort al llit del dictador s'havia de posar en marxa l'operació maquillatge, encimbellar el rei col·locat a dit, donar-li una capa de pintura democràtica, legalitzar els partits democràtics (no tots), traure els presos polítics (no tots), reconèixer les nacionalitats històriques, ma non troppo, i votar una Constitució feta a correcuita perquè Europa beneís la transacció, que incloïa la impunitat per sempre dels crims del franquisme i l'oblit com la peça marmòria que l'independentisme català (però no solament ell) amb el temps badaria. Volta el món i torna al born. Amb el rei escapat i el fill en mode rampant, la dreta fent pressió per terra, mar i aire, amb els seus mitjans de domesticació de masses i els seus jutges, l'exèrcit i les forces armades com sempre, els partits del règim repartint-se els beneficis i les restes del naufragi de l'esquerra espanyola tirant una maneta perquè la cosa no passe a mals majors, només queda acabar de domesticar els díscols catalans. Pedra, paper, tisora: pressa, pausa, terminis. Fins en la vèrbola, la història es repeteix. Sánchez copia una de les frases memorables de Suárez, Adolfo, "sin prisas pero sin pausas", amb què ens prometeren l'oro y el moro. Hi afegeix, això sí, un pessiguet no gaire original, el temps en forma de terminis. Que és exactament el que sempre gestiona perquè ho necessita per mantenir-se en el poder. Per a què? Per a mantenir-se en el poder. Veni, vedi, vici (almenys de moment) pot proclamar Sánchez en un altre cèlebre remake. Té les coses on vol per a la nova transició, temps per endavant, Europa aplaudint l'indult als presos i la fam de diàleg proclamada i l'independentisme més que dividit en pla fratricida. I la matèria de la reunió? D'autodeterminació i amnistia ni hablar del peluquín, ha insistit el President espanyol per si no havia quedat prou clar des del principi. I mentrestant, fer temps i llançar balons fora: el traspàs de competències que mai no arriben, el benestar vagarós de la ciutadania, les coses que afecten Espanya les han de decidir tots els espanyols, els límits de la llei, la recuperació de l'afecte i l'amor impossible, el rellançament de l'economia després de la pandèmia, el Prat de moment no. I els compromisos incomplerts, la guerra judicial, la repressió que continua sense despentinar-se, les clavegueres de l'estat, l'espoli inalterable, la persecució del català… ? Si Aragonés trau pedra, Sánchez farà paper; si tisora, pedra, si paper, tisora. Només un esperit messiànic com el d'Oriol Junqueras podria inspirar tanta ceguesa. Llarga vida al diàleg!

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 17 de setembre de 2020.]

 


 

diumenge, 12 de setembre de 2021

A favor del silenci

Més que no pas una realitat física, pràcticament inconcebible si no el confonem amb la simple incapacitat, més o menys aguda, de percebre els fenòmens sonors que ens envolten, el mateix cos o fenomen sonor que al capdavall som, el silenci és una actitud, una manera de viure. És evident que sense la proporció escaient de silenci tot esdevé caòtic, informe, destrellatat, i la realitat perd contorns i matisos. El silenci absolut fora el buit, la mort, el no-res. No pertany a aquest món sinó com a ideal poètic. Tanmateix es tracta en el cas pràctic d'una qüestió de proporcions, d'equilibri, perquè tan irrespirable seria un silenci perfecte en què no podríem oir ni l'eco dels propis pensaments com l'esclafit permanent a què ens han condemnat. Contra el silenci que pauta els moviments sonors del món, que els fa perceptibles, que els atén i dona forma, una música, unes paraules, la cadència del moviment de l'aigua, la dansa del vent, els petits sorolls domèstics, passes sobre l'arena, s'alça el soroll que tot ho embruta amb les seues exageracions, el seu caràcter vehement i dominant, la seua tirania. I el pitjor de tots els sorolls: el de la xerrameca que s'esbomba per tots els mitjans de domesticació i guia de masses, les mentides repetides fins a l'extenuació, les velles tàctiques goebbelsianes, el frenesí de l'estupidesa perforant els timpans de la sensibilitat i el sentit comú. Ens hem convertit en criatures sotmeses a la dictadura del soroll, contra la qual a penes podem oposar-hi una íntima resistència, la del que fuig per camins solitaris.

La tornada a la ciutat, després del parèntesi més harmònic de l'estiu, ha coincidit amb l'esclat agònic de les falles. Ja em perdonaran els impenitents apassionats de l'algaravia per als quals la festa és sinònim de soroll. Però el soroll de la traca fallera, com és universalment acceptat i reconegut, és a dir, ininterromput i omnipresent, és la millor metàfora de la nostra condició de poble majoritàriament submís, despreocupat, irreflexiu i menfotista. Entenc que a alguns el soroll convertit en tempesta (una mascletà, un alardo alcoià, un local amb molts decibelis) els done força o els eleve a l'èxtasi, entenc que en certs contextos el soroll extrem fins puga tenir virtuts terapèutiques. Puc arribar a entendre-ho si els electroxocs de soroll són pautats de manera escaient i si entre tro de bac i masclet, piula o tronador i les altres mil formes de l'estruend, hi ha el silenci i el respecte sagrat que devem al silenci dels altres. Puc entendre el ritual del soroll, però no la institucionalització del borum com a droga col·lectiva alienadora. D'entre moltes de les coses que en la meua opinió –que vull arrelada en perspectives de classe i país– haurien de canviar en les falles, i algunes de les quals han estat sàviament apuntades en aquest mateix diari per companys més entesos en la matèria, hi ha sens dubte la de la gestió del soroll i l'indispensable armistici del silenci. Una forma més amable i respectuosa amb l'entorn humà i urbà no només no afectaria l'essència ardorosa de les falles sinó que contribuiria a obrir braços i casals als eternament exclosos de la martingala del soroll festiu convertit en dogma irrefutable. I qui diu soroll, diu totes les hipèrboles que l'acompanyen, tots els excessos convertits en trista rutina, les fregitel·les que empudeguen l'aire, els altaveus foradant la nit sense més objectiu que el martiri del veïnat, el fallerisme com a passaport per a la gamberrada impune, l'ostentació suïcida i insostenible, la utilització barroera de la falla com a guerra i trinxera contra tota mena de minories i formes de pensament avançades, com a emblanquiment social de molts capitostos del fatxerio rampant. En fi, qui diu soroll, diu control exhaustiu de juntes centrals sobre qualsevol temptativa de canvi. I diu connivència amb certes formes oprobioses de domini i hegemonia social, diu complicitat del poder de torn davant l'espanyolització creixent de la festa, captiveri i coartada dels vots, diu foment de la burrera i ofec de formes més civilitzades de convivència. Ai, silenci, com tantes coses de la nostra civilitat assetjada, ja fa massa temps que et van cremar en una falla i massa temps que esperem que aquella au fènix renasca de les teues cendres, del caliu ara impossible del nostre voler!

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 10 de setembre de 2021].

 


 

diumenge, 5 de setembre de 2021

Retalls d’estiu

Com que la meteorologia és una de les formes més persistents i subtils de la malenconia (la 'bilis negra' de l'etimologia grega), vet ací un final d'estiu com déu mana, amb pluges torrencials, la mar embravida i molt d'aparat elèctric. No sabem, però, si la repetició dels fenòmens cíclics n'incrementa la sensació o l'apaivaga. El pitjor, en tot cas, és l'excés de novetats en aquest terreny tan sensible del temps i de l'oratge, i més d'ençà que som conscients dels estralls que imposa el canvi climàtic provocat per l'avarícia i l'estupidesa humana. Contra la incertesa i la manca de respostes, però, sempre tindrem a mà un d'aquells tòpics amb què ens creiem combatre el mal de queixals de l'irremeiable: "El temps ja no és el que era". O l'eixuta saviesa del refranyer: "Per ploure, venint-hi bé tothom, no plouria mai". El parpelleig solar de l'estiu no ha deixat només aiguats i inundacions. En la llunyania de les televisions apagades, fulgurant de tant en tant en les planes dels periòdics (digitals), se'n van anar els jocs olímpics de Tòquio en bona hora i els déus de l'Olimp van tornar a la seua migdiada eterna d'ambrosia i núvols, els mateixos segurament que ens van privar de contemplar un any més les llàgrimes de Sant Llorenç. Messi va tocar el dos també per la porta falsa per alimentar malenconies futures: les misèries presents sempre xoquen amb les (certes i incertes) glòries passades, és llei de vida. Àmplies masses desil·lustrades van haver d'aprendre d'un colp que el futbol també es movia amb la lògica sinistra dels negocis, que era un simple negoci, vaja, com la sopa d'all és només sopa d'all. A l'astre argentí li costarà déu i ajuda celebrar els gols en francès, el pobre. L'aeroport de Kabul, amb les forces estatunidenques i aliades fugint amb la cua entre les cames, els talibans d'ahir i d'avui reprenent el poder i el botí deixat pels fugitius i la sort de milions de persones ballant en la corda fluixa a un pam de l'abisme, quedarà també en la pupil·la de la memòria. Europa, ai, Europa, s'apressa ja, després dels numerets de les llàgrimes i la solidaritat amb les víctimes de la barbàrie dels fanàtics de l'opi, el tràfec d'armes i Al·là, a blindar les seues fronteres davant la previsible allau d'exiliats. El burca torna com a símbol universal de la ignomínia. I Europa, de nou, amb el cul a l'aire, pintamones de la diplomàcia quan el que més necessitàvem eren artistes de veritat que sabessen inventar els colors d'una realitat que no comprenem i ens ofega. L'estiu deixa, afortunadament, més retalls per evocar o per alçar-hi les perpètues flames de la nostàlgia, que són l'oblit, com aquestes falles setembrals, al·lucinades, que desperten en l'estrany per primera vegada la tendresa d'una festa que sembla recuperar part de la seua dimensió popular i humana, massa humana, només que a força de pandèmia. Dec estar jo també al·lucinant a aquestes hores. L'ansiat alliberament, després de 52 anys de penós peatge, dels trams que quedaven de l'AP-7, que algú ha batejat encertadament com el carrer major dels Països Catalans, deu ser un avançament en efectiu de llibertats futures? Per la reciprocitat d'emissions en català ja empenyen a l'una Òmnium, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear després del gran treball impulsat des d'una base capitanejada per Decidim. L'estiu deixa així mateix els retalls de papers i moments memorables passats amb els poemes de Joseba Sarrionandia (Hilda dago poesia?/¿La poesía está muerta?), Attilio Bertolucci (Porta'm amb tu) i Francesc Garriga (Cosmonauta), els articles de combat d'Hannah Arendt (Participar del món), l'assaig de Mircea Eliades (Imágenes y simbolos), la novel·la de Rafa Lahuerta (Noruega) i els relats d'Isaak Babel (Caballería roja). Afortunadament sempre hi ha coses que desconeixem, i això també és una forma de melangia. Ens deixa per fi l'estiu tots els colors del verd (i n'hi ha un fum) que es despleguen entre Zarautz i Mutriku, amb epicentre a Deba i la vall de Lastur, a la vora dels penya-segats i platges que la geologia va anar escolpint durant milions d'anys sense ni miquiua de malenconia. Ens deixa Itziar i el miracle de la maternitat de Jorge Oteiza, i l'ermita de Santa Katalina, les fagedes de Pagoeta i la remor profunda de les paraules, cançons i poemes bascos.

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 3 de setembre de 2021.]

 

 
['Maternitat' de Jorge Oteiza a Itziar.]
 

diumenge, 1 d’agost de 2021

La finestra

En el seu assaig Viure escrivint, The Writing Life en l'original anglès de 1989, l'escriptora nord-americana Annie Dillard recomana molt apassionadament treballar enfront d'una paret, d'esquena a qualsevol finestra o obertura al paisatge. Escriure és per a ella una activitat que demana un grau òptim de concentració, impossible d'aconseguir si la vista es recrea en el món extern, ni que siga només ocasionalment. Amb aquella tendència un xic moralista i maniquea freqüent al seu país, l'escriptora sembla ignorar que en qüestions d'hàbits (i en la mesura que l'escriptura ho és o pot arribar a ser-ho) les manies personals són difícilment extrapolables a d'altri. D'acord que escriure exigeix, com qualsevol activitat absorbent, precisa i delicada, molta concentració, però fer-ho mirant de tant en tant per la finestra o amb la mirada fixa en la pantalla de l'ordinador, bevent cafè, fumant més que una xemeneia o passejant en les pauses per un bosc frondós, no crec que tinga la més mínima importància ni permeta en cap cas establir un criteri universal o infal·lible. L'insistent ascetisme de la Dillard, que té alguna cosa de tortura, casa bé amb la soledat a ultrança que Wittgenstein va cercar per escriure i viure a la seua cabana de Skjolden. Les manies que crea l'ofici de viure i escriure, si no és que s'arrossega també el vici de la mitomania amb les seues imitacions infantils, cada u se les sap i fomenta. Però és que potser seguir un costum o altre determina la substància del que escrivim o hi està directament vinculat? Qui sap. Contràriament a la respectabilíssima opció d'Annie Dillard, jo m'estime més escriure de cara a un paisatge, si no directament immers en ell, a l'aire lliure, vull dir, i si no pot ser, sempre a prop d'una finestra. Voldrà dir això que els assumptes de què m'ocupe i la forma que els done estan més connectats al món extern? És que mirant per la finestra de tant en tant desvie la mirada del que realment més importa, que és el que cadascú té més a dins? Rotundament no. Virginia Wolf reclamava una habitació per a ella sola on desplegar la immensa cartografia de la seua literatura, i em sembla una exigència mínima. Pessoa escrivia dret sobre una mena d'alta calaixera, Josep Iborra ho feia en un tauler que col·locava damunt els dos braços d'una poltrona, còmodament assegut (així el vaig veure el dia que li vaig lliurar les galerades del seu Fuster portàtil a la seua vivenda de la Finca Roja), Jordi Botella ha escrit a mà les 350 pàgines de la seua novel·la Metralla abans de passar-les a ordinador. L'alcoià Gustavo Cardenal escriu de la cuina estant, mentre fa bullir l'olla, i és acompanyat d'aquest borbolleig que li venen totes les paraules, en velada connexió amb Teresa d'Àvila i el seu panteisme de perols humils. Imagine que escriptors voraços i nòmades com Josep Pla han conegut trenta mil maneres de compondre els seus textos. Salvador Espriu va escriure alguns dels seus millors poemes al llit, de memòria, abans de caure als braços de Morfeu i Fuster foradava les nits de Sueca –diuen– amb el tecleig insomne i rítmic de la seua màquina d'escriure després d'haver donat de beure a mig poble. Proust va haver de tancar-se durant anys a la seua cambra, entaforat al llit, per alçar els palaus de la seua novel·la. Yeats necessitava acoblar les seues passes a l'ona expansiva de versos que anaven creixent sobre la marxa i Estellés feia en un parpelleig el que a d'altres podia costar-los mitja vida (canviar un vers, substituir un mot, buscar una rima). Cada escriptor se les ha d'haver amb els propis i intransferibles fantasmes i, per tant, va buscant la millor manera d'enfrontar-s'hi, de vegades vacil·lant i canviant d'hàbits i posició al ritme que ho fan les personals circumstàncies. Pel que a mi respecta, i partidari com soc dels espais oberts i les finestres, admire especialment aquelles plomes que volen lliures en tota mena de cels i climes. Al capdavall moltes vegades no necessitem ni parets ni transparències, taules, ordinadors ni finestres, i escrivim en silenci, des del silenci, resseguint a penes un tènue fil que amb una mica de paciència i sort ens durà al port on ancoren els millors vaixells de la paraula, a l'espera d'altres passatgers intrèpids amb qui compartir l'aventura. 

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 30 de juliol de 2021.] 

 


 

diumenge, 25 de juliol de 2021

De l'ofrena a l'exigència?

Estic d'acord amb Vicent Partal que la conferència que el president Ximo Puig va pronunciar a Madrid el dimecres passat podria marcar un abans i un després en la política valenciana. El director de Vilaweb la vinculava amb l'article Madrid se'n va que Pasqual Maragall va publicar fa vint anys i que d'alguna manera significà per a Catalunya una fita claríssima en l'evolució del bo i millor del socialisme autòcton i d'una significativa i creixent majoria social cap a posicions independentistes. Són els dos presidents, en efecte, deutors del famós escolta, Espanya de l'oda maragalliana –en el cas del president català, a més, per raons de consanguinitat– que enfonsa les arrels en els diversos memorials de greuges i altres expressions més o menys benintencionades, més o menys aspres o irades, més o menys ingènues i esperançades, del vell federalisme. De fet, el de Puig, Armengol i un grapat de dirigents socialistes més, molts d'ells només en veu baixa i en privat, són les restes del naufragi del federalisme que encara cueja en algun paràgraf estatutari del socialisme hispànic i en algun raconet de l'ànima dels vells militants. Tot això que s'emportà la recentralització de l'estat nació impulsada pel PP i el jacobinisme majoritari a cal PSOE i que només de tant en tant –però en els darrers temps amb sorprenent recurrència i energia– emergeix, la cantinela del plurinacionalisme, la denúncia dels desequilibris territorials i de la voracitat suïcida de l'Espanya extractiva amb seu a Madrid. Siga com vulga és la primera vegada que un president valencià planteja el problema –el funest problema de Madrid, que al capdavall és el problema d'Espanya, causa i efecte alhora– tan cruament, tan clarament i amb dades tan incontestables a la mà. I aquest és un fet molt a tenir en compte, tant si respon a una iniciativa personal de Puig i el seu cercle de col·laboradors més propers (amb les seues connexions amb el món empresarial i altres poders fàctics), sobre la qual ja havia donat pistes obrint front comú amb Francina Armengol per a alguns temes o enarborant la metàfora de la commonwealth, com si forma part d'un joc estratègicament més ben elaborat del seu partit al País Valencià. Se m'escapa per complet el factor humà Ximo Puig, tan important en un polític com en qualsevol persona del ram que siga. Observant els seus equilibris i moviments, els vaivens i lluites pel control del partit, diria que l'home ha demostrat una resistència pròpia de corredor de fons, capacitat de lideratge, cintura i perspicàcia. S'hi estiga més o menys d'acord, se'l considere més o menys presoner d'un projecte impossible (el de l'Espanya guai i federalista), Ximo Puig ja ha fet el que fins ara a cap president valencià ni se li va passar pel cap: exercir de president del País Valencià, reclamar davant Madrid el que ens correspon. Podria haver continuat el seu regnat com van fer tots els seus antecessors, de Lerma a Camps i les altres anècdotes regionals tan ben pagades, fent la viu-viu amb les molletes dels pressuposts i ofrenant velles glòries a compte de l'espoli, el maltractament sistemàtic de l'estat i la invisibilitat política i esperar una amable i honorada jubilació. Si, amb Puig o sense, els valencians estem passant d'ofrenar-ho submisament tot a començar a exigir a Espanya drets secularment negats, potser Vicent Partal té raó una vegada més i hem de començar a parlar d'un nou temps per a la política valenciana. A diferència de la històrica clarividència d'un Pasqual Maragall, dubte, però, que Puig tinga al darrere una societat valenciana tan musculada en la lluita pel seu alliberament com la que tenia aquell. Que l'exigència per la condonació del deute il·legítim que ens tenalla com a poble i d'un nou sistema de finançament just per al país o la creixent demanda de reciprocitat i d'un espai comunicatiu sobirà ja formen part, gràcies a la mobilització de les forces civils organitzades, de l'agenda valenciana, ho demostra l'habilitat amb què el govern de Puig n'ha agafat oportunament guant i bandera. Si la conferència madrilenya i les portes que s'estan obrint per recuperar "les claus de la caixa" i guanyar la reciprocitat plena dels mitjans de comunicació en català eren mers equilibris de poder, tàctiques de dissuasió i control, o realment –per pressió social o compromís pedagògic o totes dues coses– es tracta d'un pas cap a la maduresa política dels valencians i una aposta decidida de futur, ho dirà només el temps. I no en caldrà gaire, potser uns pocs mesos. Mentrestant, saludem el canvi de rumb i fem pinya com a poble al voltant d'aquests objectius.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 23 de juliol de 2021.]

 


 

diumenge, 18 de juliol de 2021

Les onades

Algunes metàfores arriben a ser tan usuals que es fonen amb la nova idea o paraula que designen i releguen a un segon pla el significat primer. Tal s'ha esdevingut amb la paraula onada, com en el seu moment amb tsunami, que és d'origen japonès i vol dir una cosa així com "onades de port". Les relatives al temps i els canvis estacionals, la natura i la meteorologia són terrenys molt fèrtils per a la sembra verbal i del pensament. En alguns casos el còctel de la metàfora ha mesclat tan bé els seus ingredients que n'ha fet substància resistent al vaivé (ja que d'onades parlem) de les modes i mudances. La majoria d'aquests enllaços feliços ens arriben per via de la tradició, però d'altres els veiem créixer, ascendir i davallar, per l'impuls de la interacció social intensificada en l'extensió de les xarxes comunicatives. Hi ha metàfores que es mouen fugaces com meteorits pels cels mediàtics però d'altres són estreles que brillaran molts anys. Però quan la felicitat es converteix en un segrest que dessubstancia el significat de les coses, necessitem el concurs dels poetes perquè alliberen la paraula del captiveri de l'interès i la violència i restituesquen l'harmonia del sentit. Així sembla que passa amb la paraula onada aplicada a la pandèmia de covid-19 i les successives embranzides del darrer any i mig. Ja usava la medicina la metàfora o fou una troballa periodística o un invent de les xarxes, el funcionament de les quals recorda els mecanismes geomètrics d'expansió d'una epidèmia? Ho ignore. Però ens diuen que estem vivint la cinquena onada (ja no cal especificar de què), que ara s'acarnissa amb gent per davall dels quaranta, nombre convertit en metàfora de l'inici d'una certa decadència, i els no vacunats. Entre la desil·lusió (que necessita la il·lusió prèvia), la impaciència i la incredulitat, alguns científics avancen que la cinquena podria ser la darrera (el mateix se sol dir de la tercera). Podria ser. Amb la universalització de les vacunes, la millora del sistema sanitari i les mesures profilàctiques i de tractament de la malaltia i, molt especialment, del paradigma de les relacions dels homes entre ells i amb la natura. Podria ser.

Mentrestant contemple una vegada i una altra la mar, el moviment infinit de les ones. Com el foc, la mar és el paisatge per excel·lència de la infinitud, i la mirada no s'hi cansa mai. A la mar sempre ens fa l'efecte que està a punt de passar alguna cosa i no ens la volem perdre. Però el que s'hi veu si la saps mirar és el canvi constant, els colors, el pas de les hores, alegria de veles i vaixells, l'efecte dels vents sobre l'espill de l'aigua, a primeres hores una tramuntana molt suau, el llevant a dia avançat, el llebetjol del capvespre, la calma breu i perfecta a posta de sol, les aus que la creuen entrant i eixint per la línia de l'horitzó en què els blaus-verds-grisos-blancs de la mar sembla que toquen la volta del cel i els núvols. Em venen al cap, a la impensada, els Poemes en ondes hertzianes, la metàfora papassetiana del maquinisme jovial desplegada en vitalisme i rebel·lia, i Les ones de Virigina Wolf, la novel·la de les sis veus monologades que expliquen les vides de sengles personatges. Remunta també les ones de la memòria Álvaro de Campos, el moviment ondulant dels seus versos exaltats plens d'energia mareomotriu. Què deuen al vaivé de les onades les composicions homèriques o l'Eneida, tot ritme poètic que tinga de rerefons el mar i les seues aventures i mites? Ho rumiava desvagat mentre nadava damunt les ones a punta d'alba i veia els primers passejants de la platja, dones sobretot, d'una en una, encara somnolents, passejant el gos o caminant amb deler gimnàstic damunt l'arena. La platja ha anat omplint-se de presses i mòbils i a penes si deixa temps per contemplar la mar i les ones. Les masses estiuejants han canviat l'escenari del seu tràfec però hi solen conservar ànsies i rutines. Tampoc hi ha temps, en aquest vertigen que sembla voler frenar el pas dels dies però provoca l'efecte contrari, per a la salutació al desconegut i la conversa frugal. És fàcil ací distingir entre indígenes i forasters. En general, aquesta clientela de la platja hi actua com a estrangera, aliena al paisatge, indiferent al proïsme, ignorant esforçada de les coordenades socioculturals que configuren l'espaitemps que habita. O trepitja en tants casos, simple punt de fuga i evasió, lluny del misteri de la rotació incessant, de la bellesa de les onades del temps. Potser tots tenim el mateix aire desvalgut i convalescent davant un món que no s'atura, davant les ones que, si les saps estimar, t'encomanen l'energia vivificant del moviment i són metàfora feliç de la infinitud del temps.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 16 de juliol de 2021.]

 


 

diumenge, 11 de juliol de 2021

L'iceberg Carlos Mazón

Ja tenim ací exercint el càrrec l'alacantí Carlos Mazón Guixot, president del PP valencià des del 20 de juliol de l'any passat. En el parèntesi no es deu haver estat de braços caiguts sinó fent hores de gimnàs i preparant-se a fons per al pugilat, l'especialitat política de la casa. No sabem res del xicot, les quatre informacions succintes posades en circulació: advocat, director de l'impronunciable IVAJ, de Comerç i Consum, de la Cambra de Comerç i president de la Diputació d'Alacant. Sabem, això sí, que prosperà a l'ombra allargada d'Eduardo Zaplana, mala cosa. A diferència del que fou inefable president valencià no se li coneix cap frase per a la història com aquella en què el cartagener afirmava que havia de fer-se ric, quasi com una obligació peremptòria –aprofitant el seu càrrec, és clar. En el món de les promeses defraudades que sol ser la política, Zaplana sempre va complir les seues amb escreix: s'hi va fer immensament ric per a la seua desgràcia. Els seus votants devien saber bé per què el votaven amb reiterada fidelitat fins després de descobert el pastís, també l'actual president del PP. No sabem res del xicot, però la seua entrada en escena amb la visita a la fantasmagòrica Real Academia de Cultura Valenciana i a la col·lecció de mòmies subvencionades de Lo Rat Penat i la declaració de les seues incapacitats lingüístiques amb voluntat exemplaritzant, confirmen la impossibilitat de cap sorpresa agradable en el món del PP. El mateix de sempre, que cada vegada dona menys rèdits: antivalencianisme dissimulat amb pompa catalanòfoba i indigència intel·lectual que s'exhibeix sense complexos. Els grans partits solen produir en sèrie els seus motles (la llibertat és sempre sospitosa), però al PSOE encara hi pots trobar excepcions com Ximo Puig o Francina Armengol, que aquesta setmana han format per fi una mena de front (fins on els deixarà la democràcia plena a l'espanyola) per a la defensa dels interessos comuns de valencians i illencs, els més castigats pel sistema financer centrípet que té la seu a Madrid. Digueu-me supersticiós, però aquesta recurrència de zetes, Aznar, Zaplana, Mazón, no augura de moment res de bo. Quan el dit de Casado, tan aznarià ell, apunta, l'elegit respon des de la vella compulsió, sempre actualitzada per a desgràcia nostra, del "prietas las filas" del nacionalisme espanyol que Alfonso Guerra, més prosaic, va modificar amb la paràbola del moviment i la foto (si no t'estaves quetet, perdies càrrec i sou). Carlos Mazón és l'enèsim dirigent del PP a afirmar que sap parlar valencià però que prefereix usar el castellà per no equivocar-se. Li va fer d'amfitriona María José Català, aquella que es va disculpar pel greu defecte de parlar valencià, què volíeu? No hi ha mostra més eloqüent de les intencions de les ràncies entitats visitades pel president del PP amb la parafernàlia i els flaixos mediàtics oportuns per escampar l'estupidesa que expressar alegrement tant de menyspreu en tan poc temps per la cultura dels valencians. Emparats en una idea fal·laç de la llibertat, sempre discriminatòria envers la llengua sotmesa, aquesta genteta practica la displicència des de la torre d'ivori dels privilegis que promociona i protegeix un estat enemic de les minories nacionals. Malgrat les ínfules castellanòfones, està segur Carlos Mazón que no s'equivocarà parlant només en espanyol (amb algunes protocol·làries expressions en anglès, of course)? Algú hauria d'explicar-li que l'encert o l'equivocació no són una qüestió merament gramatical. De fet, es poden dir les barbaritats més sinistres amb una sintaxi impecable. No fan altre els gran mitjans de formació de masses al servei d'algunes causes com les que defensa el flamant president del PP, rigor sintàctic i gramatical a banda, que no és el fort dels pensaments totalitaris. La cosa, òbviament, pot anar a pitjor en tots els camps. El PP no ha rebut el correctiu històric (electoral, polític, cultural) que es mereixia com a partit més corrupte d'Europa perquè sempre ha tingut a mà un PSOE que l'ha salvat de l'abisme i uns aparells d'estat d'arrel franquista intocats i intocables que li són de la mateixa corda. Així les coses, pretendre com el conseller Vicent Soler que el gran partit de la dreta, que avui trama aliances amb Vox i les restes del naufragi de Ciutadans, se sume al consens per un finançament just per al País Valencià, és pecar d'ingenu o d'entabanador. Si Carlos Mazón és la punta de l'iceberg d'una política congelada en el temps i nefasta per als interessos del País Valencià, esperant asseguts el desglaç democràtic ens eixirà la barba o criarem malves.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 9 de juliol de 2021.]