divendres, 31 de juliol de 2020

Unides Podem: ni pot ni vol?

A instàncies de la Fiscalia General de l'Estat el Tribunal Suprem ha anul·lat el permís per anar a treballar, fer feines de voluntariat i tenir cura de familiars a què s'havien acollit els presos polítics catalans en virtut de l'article 100.2 del règim penitenciari i també el tercer grau que els permetia dormir a casa els caps de setmana. Els qui haurien de vetlar per l'aplicació de lleis i normes i garantir els drets, són els primers a transgredir-les (interpretant-les de manera esbiaixada o canviant-les sobre la marxa i per a l'ocasió) i menystenir-los. En l'enèsima mostra de parcialitat d'un aparell judicial que es mou amb finalitats nítidament polítiques amb el garrot a la mà, la identificació d'Espanya com a estat de dret ja és merament nominal. La caverna mediàtica amb seu principal a Madrid i algunes sucursals provincials apunta i presenta els drets dels presos polítics com una prova de tebiesa patriòtica, el govern de Pedro Sánchez aprofita la pressió per dinamitar l'anunciada (i mai no ratificada) voluntat de diàleg i continuar la política repressiva contra l'independentisme i la fiscalia "ho afina" sense parpellejar. En l'altre plat de la balança de la injustícia made in Spain queden absolts els setze guàrdies civils acusats de la mort de quinze migrants a la platja d'El Tarajal de Ceuta el 6 de febrer de 2014, els violadors de Girona i l'escamot feixista que va atacar la llibreria Blanquerna de Madrid. Com es pot veure, tot dins la previsible nova normalitat (és a dir, vella i coneguda normalitat), gestionada, gràcies a Déu, pel govern més progressista d'Espanya des de la II República. Deu ser per això que Pablo Iglesias ha considerat la decisió presa per l'inefable Marchena des de la poltrona del Suprem a petició de la fiscalia una "mala notícia". No, no és que el líder màxim de Podem passés per allà per ordir com qui ni vol una de les seues conegudes peces de retòrica, sinó que com tothom sap ell és ni més ni menys el Vicepresident del susdit govern. L'afirmació, feta amb la cara de bon xaval que el costum ja ha convertit en rictus, és un exercici del més pur cinisme. Vol dir que la fiscalia està fora del control del govern, que és poc menys que una colla d'incontrolats? Vol dir que les alegres confessions de Pedro Sánchez quan deia que tot govern, progressista o no, té a les mans les regnes de la fiscalia eren pura fatxenderia? Que en realitat la fiscalia, la magistratura i tota la pesca de l'estat profund, tenen les seues pròpies regles i interessos, independentment del poder democràticament establert? En qualsevol cas, dir que la vulneració arbitrària dels drets dels presos és una "mala notícia" no és només una burda manera de llevar-se les puces de damunt sinó una manifestació clara d'impotència. Si Unides Podem, segona part contractant de la primera part contractant del Govern d'Espanya, no pot reconduir la disputa política cap a les formes civilitzades del dret i la democràcia, si forma part d'un govern que no pot impedir la vulneració de drets, què fa en el fang del poder? I si fos que Unides Podem no pot sinó que no vol? No, no és una "mala notícia" la decisió del Tribunal Suprem sinó probablement dues de més: el govern espanyol ni pot ni vol reconduir la situació. Així les coses, l'única alternativa honesta fora la dimissió del Vicepresident i l'eixida d'Unides Podem del govern de coalició. Perquè la primera obligació d'un govern d'esquerres és garantir els drets i les llibertats de tots els ciutadans i, en segon, procurar unes polítiques més socials. Si no es compleix el primer requisit, el segon és senzillament inabordable o directament una presa de pèl.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 31 de juliol de 2020.]


divendres, 24 de juliol de 2020

Persistir en l'error


Ho mirem com ho mirem la repressió és un error, el recurs del dèbil. I una derrota sense pal·liatius: la de la política, que només pot ser entesa democràticament en termes de respecte a la diferència i els drets de les minories, de diàleg per a la negociació i l'acord. Per a la víctima de la repressió que pateix la vulneració de llibertats públiques, és clar, en primer i dolorós lloc, però també per al repressor, perquè el que aparentment aconsegueix a curt termini –anul·lar l'acció de la voluntat de l'opositor– es converteix a la llarga en un problema de més difícil solució per la via de la força bruta. Espanya sembla presa del gran error de voler liquidar judicialment (amb un sistema judicial fet a mida dels interessos de les elits que maneguen la gran maquinària de l'estat) el que és de naturalesa política i d'haver establert una causa general contra l'independentisme democràtic. Canvien els colors dels governs espanyols (tampoc no gaire, no ens enganyem), però l'error de la repressió persisteix, malgrat les crítiques a dins i a fora i la caiguda en picat del crèdit democràtic i el pes internacional, que a l'embadalit Estat espanyol i la majoria de la seua ciutadania no sembla llevar-los la son. Si algú es pensava que amb Pedro Sánchez i els seus aliats al poder s'obririen vies per a una solució política del conflicte, que només pot començar amb una amnistia als presos, exiliats i represaliats polítics, ja pot encendre un ciri a la Mare de Déu dels Desemparats o al sant o santa de la seua devoció. La sempre ajornada taula de diàleg de Sánchez és el més paregut a l'art i argúcia d'embolicar la troca (o fer la puta i la ramoneta), que en castellà resolen 'marejant la perdiu'. Ara és el torn dels integrants dels membres de la Mesa del Parlament que, sota la Presidenta Carme Forcadell com a cap de turc des del primer dia, van cometre el greu delicte en una democràcia de permetre i coordinar un debat polític, amb discursos, valoracions, filibusterisme unionista i votacions en seu parlamentària, és a dir, de complir amb la seua obligació. Segons el manual polític que aquests magistrats de les punyetes, i els titellaires que els mantenen en el càrrec, apliquen en la seua pràctica diària, la política és una farsa que es pot tolerar mentre no canvie res de substancial però que s'ha de reprimir sense miraments quan tinga la gosadia de transformar democràticament l'estat de coses. La derrota del repressor té un efecte perniciós en el cos abúlic de la ciutadania, que assisteix impassible a la repetició del despropòsit i a la desnutrició de la democràcia sota l'ampul·lós imperi de la llei fins al límit de l'anorèxia. El judici contra Laura Borràs, sota el fum de canyot de presumptes irregularitats administratives en tot cas menors, insisteix en l'error de voler liquidar l'oponent polític, en aquest cas una dona brillant i vibrant la paraula lliure i rigorosa de la qual els fa més por que una pedregada, amb martingales legals d'inspiració kafkiana. Per aquestes vies, l'estat llaura amb tenacitat la seua derrota, l'acumulació de causes democràtiques contra el seu autoritarisme, el descrèdit internacional, el mur dels tribunals europeus. Ningú com Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, els presos polítics civils per excel·lència, certifica amb les seus declaracions i la seua actitud la derrota de l'opció repressora de l'estat, o el que és el mateix, la victòria moral de la causa democràtica de l'independentisme. Amb el benefici que la dignitat i les raons de les víctimes de la injustícia no les altera ni minva, sinó tot el contrari, la persistència de la repressió, però les mans dels botxins i dels seus còmplices, i tota la maquinària i el mateix sistema, hi queden tacats per sempre i acceleren així el programa de la seua obsolescència.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 24 de juliol de 2020.] 

 

dimecres, 22 de juliol de 2020

El sí del no


Jordi Solà Coll, Ira. La Garúa Libros, Tanit, núm. 15. Santa Coloma de Gamenet, octubre de 2919.

· · ·

La segona part d'aquest poemari –de les cinc més un Èxode final en què s'estructura– és introduïda per una cita de Paul Celan que diu: "Parla també tu, / parla el darrer, / digues el teu judici. // Parla– / Però no decantis el no del sí. / Dóna també sentit al teu judici: / dóna-li ombra". Ira, el segon poemari publicat per Jordi Solà Coll (Barcelona, 1963) després d'Ulls de glaç (2017), és un recorregut estremidor, sense concessions, pel tàrtar de l'existència humana, una reflexió sobre el dolor i la injustícia que té en l'Holocaust –o potser més pròpiament Xoà– l'exemple històric més abassegador però que tanmateix no esgota el cúmul d'horrors que jalonen la història humana. Gosar abocar-se a la finestra sense vidres de l'horror i mirar de fit a fit els ulls de la bèstia amb el propòsit de "Dir el dolor en el llenguatge". Aquest és l'immens repte que es planteja aquell qui, fidel als testimonis literaris que en van donar compte abans, decideix agafar-ne el relleu sense que li tremole el pols, i apamant els propis abismescom volia Celan– malda per "Clavar el dolor en la parla, i que aquesta se'ns reveli en els confins de l'indicible".
Perquè la memòria dels occits, torturats, vençuts, anorreats per milions en el genocidi nazi no pot empetitir ni tapar els horrors contemporanis, els que el van precedir i els que probablement vindran encara. No es pot banalitzar el mal a força de convertir-lo en museu o monument, en lloc comú degudament desinfectat, en error de càlcul, en història passada. En cada mina que esclata, en cada camp de refugiats, en cada tortura i cada violació, en cada assassinat i cada injustícia, en cada èxode, cada fam i cada paisatge devastat avui reviu la ferida que no cauteritza. Potser perquè com diu Jordi Solà "la vida és una cel·la / sense barres" i "l'ésser vaga en el no-res sota l'ull / atent d'un déu irat / que ens manipula / en el pitjor dels mons possibles". Qui vol descriure el "Tàrtar infinit", el "tàrtar indomable", el "Tàrtar d'incertesa", qui s'ha proposat d'escandallar sense il·lusions òptiques "La tragèdia de la vida", ha de deixar a un costat ogni speranza.
Però hi ha el sí que no s'ha de decantar del no: la voluntat d'escriure infatigablement l'horror per a "l'ésser que transita / en el dolor: / l'ésser que reneix en la tenebra". És de nou Sísif carregant la pedra (mite que es materialitzaria tenebrosament i literalment en els treballs forçats en pedreres d'alguns camps d'extermini, que s'humanitza cada dia arreu del planeta de mil formes), i és tothora, i des del mateix títol del llibre, l'eco d'Albert Camus que crida a la ira i la revolta que done sentit al patiment i puga per fi vèncer-lo ("sóc l'home derruït, / que lluita i es revolta"). Ira, doncs, contra l'horror, l'única medecina possible, ira contra la indiferència, que és el nom que tenen en comú "els assassins en massa".
Cada part d'aquest corprenedor llibre està encapçalada per una cita. Es tracta, en tots els casos, d'escriptors jueus víctimes del genocidi nazi i que van acabar suïcidant-se, excepte Víktor E. Frankl, el neuròleg, psiquiatre i filòsof creador de la logoteràpia, i el nobel hongarès Imre Kertész. Completen l'extraordinari sextet Paul Celan (a qui l'autor al·ludeix en el poema que comença "Esquinça / l'arc de llum el salt al buit. / sota el pont, / orbita el crit" i en altres moments del llibre amb imatges reiterades), Tadeus Borowski, poeta polonès mort als 28 anys, Primo Levi i Jean Améry. No pocs poemes d'aquest llibre són vívides instantànies captades per l'ull atent del fotògraf ("Mires el món a través de la teva lent particular"), que ha vist "el camí de la derrota, / i l'ostracisme" que marca el seu destí. Sortir-se'n poèticament airós d'un repte com el que de bell antuvi es proposa Jordi Solà implica necessàriament "habitar-ne l'ésser aliè i copsar-ne / el dolor". I amb la forja de la paraula poètica, condensada en l'imprescindible i a frec sempre de l'indicible, llevant-se "la guspira dels ulls a les palpentes", el poeta aconsegueix fer-se càrrec del dolor universal que es concreta en cada un de nosaltres i compadir-se de les odissees actuals, amb els seus nàufrags, "l'hoste estrany" a qui cal "Obrir la llar". El lector hi trobarà episodis que formen part de la memòria transmesa de l'horror de l'extermini nazi –boscos de bedolls, xemeneies i cambres de gas, quartets de corda per a solaç dels encarregats dels forns crematoris un colp acabada la seua feina, els vagons carregats cap a l'infern i que ja eren l'infern– perfectament entrellaçats amb d'altres que ens paren a taula en els telenotícies d'ara, ben amanits i triats, dessalats al capdavall. El sí del no: "Viu la ira amb mi i transfigura't. / crida, iradament, i no neguis / al bastard el pa i l'aigua". La ira que allibera, perquè "No hi ha diferència entre senyor / i serf. i fins que no se'ns exposi / a la llum aital veritat, la condició / d'esclau romandrà consolidada". El sí i el no, indestriables: "la voluntat de ser / en el poema: clavar-hi l'atzagaia, // i endinsar-se en la ferida". Oferta perquè en la lectura puguem sentir-la, puguem reconèixer-la com a pròpia i, compartida, puguem intentar curar-la. Amb una justa ira, necessària com els poemes de Jordi Solà, com tota bellesa del sí plantada enmig el desolador universal paisatge del no.

[Publicat a Saó núm. 459 de juny de 2020.]





divendres, 17 de juliol de 2020

Una altra d'espies


La setmana s'acaba amb la perla de l'espionatge del CNI (Centro Nacional de Inteligencia diu que) a destacats líders catalans com Ernest Maragall, Anna Gabriel i el president del Parlament Roger Torrent. És a dir, a càrrec dels pressupostos generals, és a dir, pagat a escoti entre tots els súbdits del Regne Bananer d'Espanya (en encertada definició pescada aquests dies en la mar del Twitter). Com és natural i molt normal en la nova normalitat, els màxims responsables del PSOE neguen tenir cap notícia ni responsabilitat en el lleig afer dels seus subordinats, ja que ells només són el Govern de la Nació per antonomàsia i exclusió. Apuntem com a detall no menor que les escoltes il·legals a través del sofisticat programa Pegasus, només a la venda per a estats democràtics en el combat contra el terrorisme internacional, van tenir lloc en 2019 amb Pedro Sánchez com a president i Félix Sanz Roldán com a director del famós centre d'intel·ligència (sic). No és cap novetat l'ús de l'espionatge per a la guerra bruta contra independentistes catalans i altres opositors al règim, ni que en ser descoberts in fraganti els responsables polítics es facen els desmenjats, llancen balons fora o s'espolsen les puces amb avorrit gest d'indolència. Si una cosa és imprescindible perquè un regne bananer, contaminat per la corrupció i la incompetència fins a les entranyes, tot i que trontollant s'aguante encara dempeus, és la incommovible cara dura amb què es blinda tot polític per a l'exercici del poder. Ja ho sabem: ací no dimiteix ni déu. Només la tradició de les portes giratòries té tanta solidesa com l'absoluta falta de vergonya i l'ús del ciment armat per als rostres de l'elit política del regne. O l'ús de fons reservats i serveis d'espionatge que escapen a tot control democràtic i que manega, entre bambolines, el fosc personatge conegut amb el metafòric nom d'estat profund a major glòria de l'equilibri de privilegis i complicitats que corona la Corona. Però la novella crisi d'espionatge passarà, com totes les altres, sense pena ni glòria, al costat de l'enèsim escàndol del rei emèrit, boc expiatori ara d'una corona corcada dels peus a la coroneta i que malgrat tot s'entesten a apuntalar enviant el preparao i la seua senyora de gira per províncies (i evitant de trepitjar la terra hostil de Catalunya i les anunciades protestes contra la seua indesitjada presència). De manera que riurem per no plorar davant l'últim gag d'aquesta peculiar comedy caper hispànica, atents a la pantalla on uns personatges inversemblants munten els seus embolics de pastissos que s'estampen a la cara, vehicles acrobàtics enmig d'un trànsit infernal, cigars que esclaten en el moment més impensat, cases que s'ensorren com un castell de naips. Però aquests números ja no fan gens de gràcia i en la bugada de cada gag perdem un llençol de dignitat i drets democràtics. La repetició ad nauseam de colps i enganys que ens cau des de les instàncies del poder i que la majoria de súbdits suporten amb resignació cristiana i indiferència còsmica només ens fa anhelar l'aparició del cartell amb el the end que pose fi a la ridícula comèdia d'espies descontrolats, guerra bruta i polítics desacreditats nadant i guardant la roba en un estat que s'ensorra. Amb l'objectiu de la càmera que es tanca i es mou cap al final d'un túnel la pantalla donarà pas a un altre temps de república i d'esperança per als valencians i els altres pobles de l'impossible regne. Però aquest principi després del final, ai, bé que ens l'hem de guanyar també a pols, suor i treball (i un pessic de bon humor).

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 17 de juliol de 2020.]

 

divendres, 10 de juliol de 2020

Mascarades


Mentre apareixen els primers rebrots d'infecció per Coronavirus, es manté viu el debat sobre la utilitat efectiva de les mascaretes. A hores d'ara encara no hi ha evidència científica sobre la manera com el virus es transmet, si per l'aire, si a través de les petites gotes de saliva que expel·lim quan parlem, tossim o esternudem, o simplement quan respirem. I en mancar-nos aquesta certesa, no sabem molt bé fins a quin punt la mascareta és una protecció eficaç i un fre a l'extensió de la malaltia ni, en conseqüència, podem valorar amb rigor l'obligatorietat de dur-ne en espais públics. Entre tanta incertesa com envolta la Covid-19 –incertesa pròpia de malaltia nova, contra la qual no s'ha inventat encara vacuna ni tractament verificat al cent per cent–, però, ens hem anat acostumant a aquesta peça com una més del nostre vestuari. Recordem els dies del principi del confinament, que semblen haver tingut lloc en una galàxia remota del nostre passat (i en realitat fa a penes dos mesos) com un ball espectral de màscares en l'escenari desolat de les nostres ciutats. Figures lentes emboscades rere les mascaretes arrossegaven els carros de la compra i s'espantaven de la pròpia ombra que assetjava per les cantonades. Recordem l'ansietat per aconseguir-ne en un moment en què no se'n trobaven ni a les farmàcies. I quan van començar a arribar-ne amb comptagotes, haver de pagar el que sabíem preu abusiu sense parpellejar. Tota cautela era poca per protegir-nos. Tan humiliants i sospitosos com ens semblaven en altre temps el burca, el vel o el passamuntanyes, òbviament per raons distintes i fins antagòniques, només equivalents en l'efecte que persegueixen: l'ocultació de la identitat. De fet en plena paranoia islamofòbica, el debat sobre la prohibició d'algunes peces imposades a les dones pel rigor religiós, el vel, el hijab o d'altres, amb l'excusa de la seguretat desdibuixava el fons de la qüestió, íntimament relacionat amb la intolerància i la indigestió agressiva de la diversitat cultural. El passamuntanyes, en canvi, tenia mala premsa perquè busca l'ocultació deliberada de la identitat. Si el vel d'algunes musulmanes evita la temptació als ulls escandalitzadament pecaminosos dels mascles de certes ortodòxies, el passamuntanyes protegeix la identitat en accions susceptibles de punició. Protegir-se i protegir els altres, amb raó o sense, com les mascaretes que ja són una peça més de la indumentària, imprescindible en els temps que corren, més molesta ara a l'estiu, sí, però no cap tortura insuportable com afirmen alguns ploramiques de l'hedonisme classista. Mentre continua la pandèmia en forma de rebrots més o menys extensos, més o menys virulents, més o menys estables, per si les mosques i a falta d'evidència i concreció científica, farem bé de tenir la mascareta sempre a mà i a punt, neta com una patena, per solidaritat i prevalença de l'esperit comunitari, mentre perseverem en l'aprenentatge dels codis no verbals de la comunicació, el moviment dels ulls, el bressoleig del cap, l'expressiu ball de mans i dits. I per molt que sabem que la pandèmia ha mogut i mou no poques mascarades, que rere les màscares hi ha moviments sinistres i fosques intencions, càlculs de beneficis i interessos creats, tràfic de pors i especulacions inconfessables, ni que siga per si les mosques i per civisme, posem-nos la mascareta. Ja vindrà el dia d'anar a cara descoberta, ja vindrà el dia de despullar-nos.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 10 de juliol de 2020.]

 

divendres, 3 de juliol de 2020

Capitalisme (més) salvatge

Que de moment l'anunciada "nova normalitat" no sembla més que això, l'enèsima reinvenció del capitalisme en versió més salvatge. Ja en coneixem algun axioma: la crisi que la paguen els qui (més) la pateixen. Forçar els oxímorons en contextos tan poc literaris no ix debades: si és nova no pot ser normal, si és normal ja no és nova. És a dir, el mateix de sempre per molt que estiguem en juliol i que les platges vagen omplint-se de gent, fins i tot amb mascareta, la qual cosa és una novetat no gens normal. Com tampoc no és nova la versió trumpiana del capitalisme, que no és més que un capitalisme descarat, sense màscares i amb molta grandiloqüència, molta fatxenderia de western dolent i un exhibicionisme que només poden lluir els ases (i que ens perdonen els ases) rematats, que ni saben que ho són. I quan algú pregunte què era això del capitalisme salvatge (i que ens perdonen els bons salvatges) li direm que el fenomen es basava en la famosa llei de l'oferta i la demanda duta a les últimes conseqüències, molt visible en temps pandèmics, que ja comencen a ser-ho tots i arreu. Demanda de medicaments per combatre la covid-19? Oferta de remdesivir a preus estratosfèrics, a raó de 348 euros la dosi i 2.090 el tractament complet. Qui deia que el virus no hi entenia, de fronteres? I de classes, hi entén de classes? Deu tenir per casualitat alguna cosa a veure la salut amb els diners? La llei de l'oferta i la demanda és la mateixa que la llei del més fort, que és la que governa la selva i les societats humanes que se la miren amb menyspreu perquè són tan ignorants com Trump, que ni sap que ho és. Qui paga, mana, l'axioma que ho rebla tot. Per això el president nord-americà (no de la pròpia butxaca, aclarim-nos) ha comprat tot l'estoc disponible aquest mes del famós medicament fabricat per Gilead Science i el 90% del que produirà en agost i setembre. Molts pardals d'un tir, multiplicació dels beneficis en temps de crisi: gestione de puta pena la pandèmia burlant-me del virus i la ciència i de la mare que els va parir, m'ixen pacients fins per les orelles, uns 500.000, compre a preu d'or els fàrmacs a una empresa amiga o amigable amb els diners de tots per administrar-los als connacionals (rics) i de pas els sostrac a d'altres de possiblement més necessitats per eliminar molesta competència. Qui dona més? Amèrica primer, o Espanya, o França, jo primer! Capitalisme en estat pur, pobres salvatges, pobres pobres!
Rèpliques del mateix sisme, l'era postcovid tan semblant a la precovid, el juliol a la platja o a l'atur, encara que siga amb mascareta, per fer veure que estem vius, sans i estalvis. No com aquests desgraciats de Palestina, a qui Israel furta amb el beneplàcit internacional les últimes valls fèrtils (i riques en minerals, ai pobres) de Cisjordània, les del Jordà. No com aquestes guerres interminables de Síria o el Iemen, sostingudes per Turquia i l'Aràbia Saudita respectivament, clients preferents d'una indústria armamentística, l'espanyola, que ha crescut un 300% en el darrer decenni. Cal compensar els desequilibris, tenir en compte l'oferta i la demanda. I dedicar els esforços deguts a la indispensable publicitat. Si la demanda de monarquia minva de forma alarmant fins en ple estat d'alarma, res com una tournée dels reis (Sr. i Sra. Smith per als amics, i sense mascareta) per la geografia hispànica, enguany que ens hem quedat sense tour de França, per estimular-la. En fi, capitalisme més salvatge d'impossible nova normalitat, que de tan extremat pot provocar les protestes del respectable no respectat al crit de "Abaix la monarquia", "Visca la República", "Llibertat, amnistia, autodeterminació", "Treball, terra i llibertat!", "La salut per al qui la treballa", per exemple, com va passar a Badajoz fa uns dies i pot passar demà fins i tot a València. Salvatge, sí, insostenible i, per rematar-ho, assassí i suïcida, les dues coses alhora.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 3 de juliol de 2020.]

 

divendres, 26 de juny de 2020

Els GAL o la llei del silenci


Els vots del PSOE, PP i Vox han impedit la creació d'una comissió al Congrés que investigue la responsabilitat de Felipe González en els GAL, el cas més conegut de terrorisme d'estat, que ha ventilat recentment la CIA en uns papers desclassificats. Com sabem, el 80% dels 27 assassinats, 30 ferits greus i nombrosos segrestos i tortures, resta a hores d'ara en el llimb de la impunitat. D'ençà que en 1983 el periodista Xavier Vinader va començar a alçar la tapa d'aquestes clavegueres de l'Estat espanyol, i per això va ser processat, exiliat i empresonat, és molta la informació de què disposem sobre un drap molt brut que potser no es rentarà mai i que anirà podrint-se fins a convertir-se en pols d'oblit i hemeroteca. Ara per fi es confirma la sospita que el Senyor X dels documents dels GAL és Felipe González, heroi de la transició, professional de les portes giratòries i les medalles, manefla major del Regne d'Espanya i figurot blanquejat pels uns i els altres i reivindicat amb oportuna solemnitat per l'actual inquilí de la Moncloa, que també farà carrera inspirat en tan ínclit personatge. La guerra bruta, que hem vist reviscolar amb força contra l'independentisme democràtic català en els últims anys, ja s'ha normalitzat –a base de molt de silenci, molta desinformació i molta toxina banalitzada– com un ingredient més de la paella democràtica, com un mal menor més que hem de pagar a escoti perquè, senzillament, així és la vida o el principi de realitat que alguns fan passar per ciència pura. La pregunta que es fan els idealistes irredempts amb l'esperança que algun dia trobe respostes i es faça justícia per començar a jugar un joc nou, és si una 'democràcia' que justifica els crims i dona carta blanca a l'Estat perquè puga delinquir impunement és viable en termes democràtics, de drets i llibertats. Es pregunten si l'ingredient de cadàvers i barbàrie sense jutjar no perverteix el plat, si no ho contamina tot. L'expresident González ja donava pistes sobre la seua responsabilitat directa en els GAL quan en 1988 afirmava que "l'estat de dret es defensa a les tribunes i als salons, però també a les clavegueres" i reivindicava l'ús de fons reservats per a aquesta defensa. Units en l'essencial, com si els fins (en aquest cas més que dubtosos) justificassen els mitjans (en aquest cas criminals), ara voten al costat de la dreta extrema i l'extrema dreta com abans el govern de José María Aznar indultava els condemnats en 1998 a 10 anys dels quals només van arribar a complir tres mesos a la presó de Guadalajara, no sense abans haver estat acomiadats pels compañeros, que els regalaven bonics clavells rojos (de sang d'assassinats impunes) i d'haver deixat pintat una reproducció del Gernika de Picasso en un mur del presidi en un dels numerets més cínics de què hi ha notícia. Com en el cas del rei emèrit i les seues comissions i negocis corruptes i el seu fill, viatger de luxe (ho hem sabut ara) amb la reina consort, Mr & Mrs Smith, ells tan castissos, tan patriotes, tot és top secret, tot és no comment, i així es perpetua la llei del silenci avalada per la majoria democràtica de la cambra baixa. Però encara pot caure més baixa a poquet que s'esforce. Només és qüestió de temps i afany de superar-se i enfonsar-me més en la indigència moral i la irresponsabilitat política, si són coses distintes.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 26 de juny de 2020.]

 

divendres, 19 de juny de 2020

Qui no plora

Com en els temps del Comte-Duc d'Olivares, els castellans que dominen el centre, el ceptre i la corona, i també l'estat profund i els tribunals, continuen considerant muelles els valencians. Per això gosen dir-los quan i amb qui han d'usar el valencià, o català del País Valencià, una de les [sic] altres llengües espanyoles objecte d'especial respecte i protecció, segons la Constitució. Clar que aquest és un dels draps més bruts, rebregats i inútils del món, a penes apte per netejar les indecoroses deposicions dels seus lleials i desinteressats servidors. L'article 1 del títol preliminar, sense anar més lluny, afirma que Espanya propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític (per favor, no se me'n riga, evitem disgustos). Estem millor, sens dubte, que en 1716, quan a la Instrucción Secreta del Fiscal de Consejo de Castilla, per a la imposició del castellà, s'hi recomanava fer-ho de tal "manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Estem millor: han superat les cauteles de la simulació i ho fan a cara descoberta. Hi ha amors que maten i respectes i proteccions que més valdria estalviar-se.
Com els que es deriven de la sentència del Tribunal Suprem, zelós guardià de les essències tries, que obliga a usar el castellà en les relacions institucionals entre el País Valencià i Catalunya (i suposem que també les Illes Balears, la Franja de Ponent, l'Alguer, el Carxe, Andorra i la Catalunya Nord) i impedeix declarar el valencià llengua preferent de l'administració a l'objecte de pal·liar en aquest àmbit la situació de desbocada minorització que pateix i que la sentència ha decidit accelerar. La fatxenderia dels togats s'agreuja amb la situació d'interinitat permanent de l'alt tribunal provocada pel bloqueig del PP i la política prevaricadora de quotes partidistes. Res de nou: el mateix partit a instàncies del qual s'ha procedit a anul·lar diversos preceptes del Decret de Plurilingüisme controla sense dissimular el Tribunal Suprem. El peix es mossega la cua i el que no et donen els vots t'ho arregla la justícia, una justícia, diríem, ovidiana, és a dir, "justa la fusta, just el garrot" (Garrotada en swing), perquè "qui perdona certes coses té la vara del manar i depèn de com et poses més o menys t'ha de pegar" (De manars i garrotades). Als valencians i els altres usuaris i dipositaris de la llengua catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a l'Alguer, el tribunal d'injustícia suprema ens torna a perdonar la vida, torna a entrar a casa com un foraster ensuperbit per traure'ns-en, hereu directe de les almanses i el franquisme, i ens diu quan i amb qui podem o no usar la llengua amb què diem i direm bon dia.
Qui no plora no mama. Qui no es queixa, qui no expressa el greuge, qui no enlaira el clam de protesta, no el ploramiques inútil que es vol fer perdonar a base d'ofrenes a una pàtria que el desempara, que no vol que siga com és ni el que és, que el menysté per muelle i submís, que l'avorreix constitucionalment. Qui no plora. Malgrat els encomiables esforços del diputat Joan Baldoví, les flamarades d'orgull del Molt Honorable Ximo Puig i la fidelitat esforçada de milers i milers d'obrers diaris de la llengua, ens saben muelles i se'ns pixen damunt. De manera que si no plorem més i sobretot més bé, si no recuperem el múscul civil necessari per enfrontar l'enèsim abús de poder, si ens deixem arrossegar pel cagadubtisme de la Vicepresidenta Mónica Oltra, que no sap què fer davant la sentència, perdrem un altre llençol de la bugada, cada vegada més exigua, de l'aixovar col·lectiu. Cal que ens declarem insubmisos d'una imposició absurda, cal que ens omplim la boca d'un bon dia unànime i dur com una roca, cal que sumem voluntats i marquem línies roges, que movem els recursos necessaris contra la sentència, pel reconeixement legal del nom i la unitat de la llengua. Cal que exigim la reciprocitat dels mitjans de comunicació en català com l'aire que respirem, que fem de la causa de la llengua la punta de llança de la justícia social per un País Valencià lliure i democràtic. Cal que ens fem respectar i que plorem (lluitem, reclamem) també per tots aquells a qui ja no els queden ni llàgrimes.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 19 de juny de 2020.]

 

diumenge, 14 de juny de 2020

Cal·ligrafiar l'instant

Joan Navarro, La nit transeünt. Lleonard Muntaner, Editor. La Fosca, núm. 41. Palma (Mallorca), març de 2019.

· · ·

La idea del trànsit, unida a les experiències sobre el decurs del temps de cada poeta, té, no cal dir-ho, caràcter universal. No estic segur que no siga el tema per excel·lència de la poesia (ni que només siga per dur-li una mica la contrària a Wallace Stevens, per a qui, ja sabeu, Poetry is the subject of the poem). Ho és també, sens dubte i de manera explícita, en el títol d'aquest extraordinari llibre de Joan Navarro (Oliva, 1951). El trànsit, el temps, les transformacions, el moviment, l'espaitemps, la substància essencial de la vida, allò a què apunta la poesia digna d'aquest nom, i matèria que inspira també l'obra de Joan Navarro, encara que mai hi havia guanyat el protagonisme que el títol d'un llibre atorga. Poeta fonamental i capdavanter de la poesia catalana des dels primers setanta, Navarro desplega sobretot a partir de Magrana (2004), llibre que trencava un silenci de dotze anys, una obra de gran consistència, exigència i singularitat. Hi comptem, és clar, els treballs en col·laboració amb el pintor Pere Salina (Atlas, 2008, Grafies. Incisions, 2010, O: llibre d'hores, 2014, i Llum cinabri, 2015, llibre aquest que incorpora també la poeta Lila Zemborain), íntimament lligats amb l'obra poètica en solitari. El treball a quatre mans de poeta i artista és un bon exemple de suma de potències creatives, de trobada de llibertats i estils personals que conflueixen en un diàleg sinuós, fet de nou amb la matèria escàpola del temps. Completen la trajectòria poètica d'aquests anys A deslloc (2010), El plom de l'ham (2015) i aquest La nit transeünt publicat fa un any.
Hi ha algunes qualitats evidents que fan de la poesia de Navarro punt i a part en el context literari actual, sobretot el de les línies hegemòniques. Per començar, l'absència del que podríem anomenar autobiografisme explícit o exposició de les circumstàncies personals. El procés d'estilització a què Joan Navarro sotmet el material verbal, els pols abstracció/concreció que equilibren els seus poemes (l'abstracció del pensament, la concreció del coneixement científic), la festa lluminosa que són aquests cants de vida i natura, defugen els subratllats abusius del jo –de vegades perquè hom no sap mirar ni fer res més– que provoquen més d'una indigestió. I no és que el poeta es desentenga del que l'envolta, d'allò que el fa patir, del que veu i sent, sinó més aviat al contrari, perquè intenta entendre-ho en la seua complexitat, en la seua bellesa recòndita, en la seua fugacitat indomable. I quan ho fa, amb quina finesa deixa traces personals del trànsit enmig del cosmos, part del cosmos, un cosmos dins un altre cosmos, gra d'una magrana inabastable: "Els ulls vius dels pares vius", "Camuflat de mi, em compte els passos", "Obri el tap del fesolar, que l'aigua se n'ix de la canal!", "Fragments de records. El fum d'un foc inexistent", "Al llos de l'insomni, la nit anava alta", "Amb la veu de la mare que ens donava la veu, la casa, els dies de l'alegria". Les veus directes que irrompen enmig del poema, les converses amb ànimes germanes de la poesia, el pensament, l'art, el cinema i la música, Spinoza, Orides Fontela, Trakl, Benjamin, Bach, Celan, Hammershoi, Wenders, el paisatge infinit de les veus, les veus infinites del món. L'exigència formal, amb estructures poètiques sovint perfectament delimitades en les variables del poema en prosa, i la precisió en l'ús del llenguatge poètic i de la llengua, fan de la lectura dels seus poemes una experiència única. Joan Navarro és el millor biòleg de la poesia catalana, l'investigador metòdic del món, l'auscultador del temps i les distàncies. Llegir-lo és obrir-se a la sorpresa i l'emoció d'un univers que només els ulls més savis són capaços de veure i transmetre. Joan Navarro és el poeta del món minúscul, el missatger més pacient del jardí del cosmos, el ventríloc de les veus de la natura i els sons més lleus de la vida, el filòsof més afinat del llenguatge poètic.
Heus ací La nit transeünt, 1 pròleg ("Extraviats al bosc dels signes") i 4 parts d'11 poemes en prosa (de 2 paràgrafs de 5 línies més una línia final sola: 11), introduïda cada una per un poema de 30 o 32 línies. L'exactitud que busca "cal·ligrafiar el trànsit", el deler d'ordenar el caos infinit, de resseguir "les espores invisibles del sentit", d'escandallar "el temps atrapat als plecs" del poema. Èxtasi de la perfecció de les formes verbals que s'emmirallen en els models fractals, paraules transformades pel ritme entretallat que alena, que creix, que s'eixampla més enllà del silenci. Els somnis més bells de l'home convertits en poemes.

[Publicat a La Veu dels Llibres el dissabte 13 de maig de 2020.]




 

[Joan Navarro en una imatge recent a la llibreria Fan Set de València.]




🌿🌿🌿🌿






Més ressenyes sobre llibres de Joan Navarro:

http://lapedraielmarge.blogspot.com/search/label/Joan%20Navarro%203%202006 (Magrana)
http://lapedraielmarge.blogspot.com/search/label/Joan%20Navarro%20%281%29%202010 (Grafies. Incisions)
http://lapedraielmarge.blogspot.com/search/label/Joan%20Navarro%20%282%29%202010 (A deslloc)
http://lapedraielmarge.blogspot.com/search/label/Joan%20Navarro%202015 (El plom de l'ham)

   
    

divendres, 12 de juny de 2020

En avançat estat de descomposició

¿Quan acabarem de caure massivament de la figuera dels mites de la transició i de la construcció harmònica d'una democràcia modèlica i un estat del benestar triomfal sota l'ègida de la sacrosanta constitució i el vaixell insígnia d'un rei que regna però no governa –i s'embutxaca comissions milionàries, com tants altres amos i amets del corral, a l'alçada del càrrec, títols i drets hereditaris? ¿Hi ha encara algú que, honestament, puga defensar la continuïtat d'un estat que ha fet de la corrupció norma i substància adhesiva per al manteniment de la unitat a major glòria de la minoria que se'n beneficia i per a desgràcia de la majoria pencaire? ¿És un babau o un còmplice de la podridura, un xuclòcter encobert o servidor ben pagat, qui predica encara la reforma del règim des de dins sense haver de trencar un plat ni tallar un pèl corrupte ni fer neteja de res ni a fons? Què ha de passar, ens preguntem, perquè el que ens sembla obvi a alguns siga de domini públic i allà faça de la necessitat virtut i inspire col·lectivament les mesures oportunes? Si ja fa dècades que la careta del règim, gràcies als sàtrapes incompetents (però molt competents defensant privilegis espuris) que la governen en alternança per deixar intacte l'intocable, va caure per mostrar l'autèntic rostre, ¿com és que l'únic canvi és anunciat per heralds de sabres i medalles i xerric de portes giratòries com una involució a les zones més fosques de la protodemocràcia? Però encara hi ha qui esgrimirà que la corrupció no és patrimoni de ningú, que creix arreu, com si no hi hagués organismes internacionals que en mesuren la gravetat i que solen situar Espanya en molt mal lloc i com si servís de res agafar-se al consol babau dels patiments generalitzats.
Ens fem aquestes preguntes (no tan) ingènues, conscients que el que veiem o ens és mostrat amb càlcul de comptagotes, no és més que la punta de l'iceberg. Mirem al nostre voltant i ens fa l'efecte que malgrat la insostenible descomposició d'un estat que sempre balla a la corda fluixa, no solament no passa res sinó que la substància adhesiva continua funcionant de meravella i que el nombre de patriotes que s'empassen a gust les mentides repetides vint-i-quatre hores al dia i la política de bombo i platerets augmenta de manera exponencial, al ritme de les tristes estanqueres de la submissió que pengen als balcons. Ara hi ha el rei emèrit (emèrit: quina amarga ironia!) preparant el seu exili de luxe i luxúria a la República Dominicana. És l'esperpent d'un monarca hereu d'una dictadura que es refugia en una república per salvar la pell i la corona que ara porta el fill, un tipus antipàtic que viu d'esquena als pobles contra els quals regna ben amistançat amb una dreta casposa que, en connivència amb el PSOE, passa el corró majoritari damunt qualsevol intent d'investigació i aplicació de les lleis d'un estat de dret.
Però potser tot això que veiem no és més que un miratge induït enmig d'un joc d'incertes ombres, el parany perquè quedem atrapats en noves normalitats impossibles. Quina vella normalitat és tenir encara presos, exiliats i represaliats polítics? Quina vella normalitat és no anul·lar la sentència d'un judici muntat sobre mentides de gent com el destituït (sense conseqüències penals ni efectes de cap tipus) Pérez de los Cobos? Quina normalitat és privar-los de llibertat i reparació? Quina normalitat és deixar impunes les pallisses massives de ciutadans pacífics de l'1 d'octubre?
Potser en els substrats profunds de la societat hi ha moviments de plaques tectòniques invisibles que un dia faran sotsobrar l'estructura superficial que tan poderosa ens sembla encara. Les societats es mouen per l'impuls de les necessitats, els interessos, la consciència i la voluntat. Del fatalisme del no hi ha res a fer, encara hegemònic, hem d'avançar cap a la confiança que només les lluites organitzades, solidàries i compartides donen alguna opció per enfrontar el discurs trampós del tot va bé, del n'eixirem més forts i de la unitat de destí en la submissió d'aquells a qui, arrapats a interessos mesquins, poc els importa la corrupció sistèmica com a símptoma del mal més profund de la injustícia i la vulneració de drets i llibertats. I d'aquests mals endèmics plora i plorarà la criatura.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 12 de juny de 2020.]






 

divendres, 5 de juny de 2020

No puc respirar


Amb les dosis diàries de notícies retransmeses amb un clic a l'hora dels àpats ens creiem vacunats contra l'horror. Però l'horror, en les seues múltiples i inesgotables formes, té avui mil finestres per on entrar a casa i trencar el setge que les grans cadenes productores d'informació imposen a la clientela perquè els quilos d'espant devorats revertesquen en la mateixa quantitat d'indiferent impotència. El mal banalitzat, sí, a còpia d'espectacle i entreteniment. Si un passavolant anònim no hagués gravat amb el seu mòbil el que va passar en l'encreuament de l'East 38th Street amb Chicago Avenue de Minneapolis entre les 8.20 i les 8.28 i 46 segons del 25 de maig de 2020, potser ens hauríem empassat l'assassinat del negre George Floyd distretament, confós amb la massa informe de l'hamburguesa televisiva. Però el vídeo va fer la volta al món i l'horror va guanyar un nom, un rostre, una identitat, una biografia, es va humanitzar i revoltar contra la indiferenciació metòdica de les cadenes, contra el pinso diari d'espectacle anestesiador. I s'ha fet crit i denúncia contra el policia assassí, Derek Michael Chauvin, i els seus còmplices, s'ha fet clam contra un sistema que fomenta la desigualtat, la violència, la pobresa i el racisme. Aquesta vegada l'horror, amb una de les seues cares més terribles, l'asfíxia, ha escapat del joc de les còmodes caselles d'actualitat que anestesien la clientela, i s'ha transformat en multituds que desafien la pandèmia de la submissió ancestral, del feixisme que s'escampa com un virus des de les més altes instàncies del poder, amb un Trump sàdic, ase i dement que té a tir de dit el botó nuclear. Gràcies al passavolant que va filmar els vuit minuts i 46 segons d'horror agònic de George Floyd masses de negres i blancs, homes i dones de tots colors, joves i no joves han tornat a sacsejar els carrers dels Estats Units per dir a tot el món que la fatxenderia homicida de cap cowboy, amb la seua bíblia, la seua pistola i la seua bandera, no els farà renunciar a la llibertat i a la justícia. Heroi involuntari, última víctima de la llarga cadena inacabada d'esclavituds, George Floyd arreplega fatalment el testimoni de l'asfíxia, realitat i metàfora d'un sistema que oprimeix fins a l'extenuació, fins al darrer alè de vida, i actualitza la potència revolucionària que pinta amb lletres negres la denúncia del "No puc respirar", l'I can't breathe convertit en himne, la palmària simplicitat de reivindicar l'evident, que la vida dels negres sí que importa, que cada vida importa, el gest ja universal del genoll a terra i el puny en alt. Poder respirar a ple pulmó, sí, que el feixista, el policia, el poderós lleven el pes immens que ens esclafa el bescoll i no ens deixa respirar. Necessitem imperiosament l'aliment de l'aire que ens neguen, necessitem trencar les cadenes de la misèria que són causa i efecte de tots els racismes, respirar a ple pulmó, sí, sense el pes del genoll de cap Chauvin xovinista damunt el nostre bescoll. Necessitem arreu i sempre la igualtat, la fraternitat, la llibertat, la dignitat i l'esperança de dir-nos humans.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 5 de maig de 2020.]

 

dijous, 4 de juny de 2020

A la recerca de més llum


Ricard Ripoll, El món s’acaba demà. XXXVII Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez - Ciutat d’Alcoi. Pròleg de Jaume C. Pons Alorda i epíleg de Begonya Mezquita. Edicions del Buc, Poesia núm. 19/Pruna Llibres. La Pobla de Farnals, febrer de 2020.

· · ·

En el meu quadern de notes trobe aquest vers, com una fulla despresa d’un arbre que no sé en quin jardí, en quin espessorall o en quina illa es troba: «res no pot existir abans de ser escrit». Ricard Ripoll (Sueca, 1959) és un animal literari que lluita contra la literatura amb les armes de la poesia. Contra la literatura com a institució, asèpsia, adotzenament, castració o poder, contra la raó que s’avorreix i que avorreix el cos, que és sempre desig i força desbocada, amor que «sempre és ara», «cavall cap a la fosca» (B. Porcel) o «gos amb lladruc de foc i crinera de nit» (A. Bartra). Res no pot existir si no és escrit abans, tal és la reformulació de tota gènesi, tal és la fe sense déus del navegant d’aquest vaixell ebri (A. Rimbaud). Perquè si la literatura és la malaltia, el mot, el poema, és l’antibiòtic (Antibiòtic. Aforismes per a un temps de crisi, HakaBooks.com e-ditions, 2013). Escriptura genesíaca que enfonsa les arrels en l’oralitat, en els cants (molt especialment en Els Cants de Maldoror de Lautréamont que l’autor va traduir magistralment per a March Editor en 2005), en els recitatius, en les psalmòdies profètiques, en les cerimònies dels oracles i endevins, a colps de versos que són música per a tots els sentits possibles.
Les arrels de Ricard Ripoll són les d’un arbre que camina (com el de Joan Vinyoli, com el d’Antoni Clapés) seguint les empremtes de l’OULIPO (Ouvroir de Littérature Potentielle), dels surrealistes orientats pel far de Rimbaud i els simbolistes, dels avantguardistes explícits i implícits, de Josep V. Foix o Joan Brossa, de Salvat-Papasseit i Hac Mor, de Vicenç Altaió i Víctor Sunyol… i totes les subversions que encara cremen en forma d’incendi o en el redol del braser, o que són només escalfor de caliu esperant els vents propicis que alçaran les flames. La poesia de Ripoll és un diàleg sostingut especialment amb Agustí Bartra, que el poeta considera el cim més alt de la nostra poesia, font permanent d’al·lusions, motius, títols i homenatges, que el poeta escampa ací i allà com fites d’un camí esborradís que es va fent a cada passa. Ricard Ripoll és un arbre a la recerca de la llum que irradia el nomadisme, el viatge dels desposseïts que ho tenen tot perquè no volen «conèixer el desig de territori / la voluntat de poder / de tanca / de propietat» (al meu parer el poema «Teoria del nòmada» es pot comptar entre les peces magistrals de la poesia contemporània). L’obra de Ricard Ripoll és en ella mateixa un bosc frondós, un gran món on perdre’s que va iniciar-se amb Engrunes d’estels irats (1986) i De l’abrupte fins al cos (1987) i que ha anat creixent després amb Els encontres fortuïts (2001), La memòria dels mots (2003), El cant de Salvador (2007), Les flors àrtiques (2007) o La causa dels exilis (2015), entre d’altres poemaris. També ha escrit sobre teoria literària (L’écriture fragmentaire. Théories et pratiques, 2005, o Stratégies de l’illisible, 2006), la novel·la L’espai dels impossibles (2005) i traduccions, a més del ja citat Lautrémont, d’obres de Robert Desnos, Anne Garréta, Andreï Makine o Victor Segalen.
La forma, diu l’autor en una altra fulla aforística memorablement compartida amb tot d’escriptors, determina el contingut. Seguint aquest principi, més la tècnica oulipiana de la trava o obligació formal en la persecució d’una obra (i executada fil per randa en el cas d’Antibiòtic), Ricard Ripoll ha construït mil·limètricament el seu llibre per encabir-hi un fluid verbal expansiu, que es desborda tothora i creix com una «escuma noctàmbula». I com que El món s’acaba demà, perquè «és ja antic i volem un món nou», o «per fugir a les illes on descansa el secret», o potser perquè «l’amor sempre és ara», el llibre comença amb una Gènesi («D’entrada cal navegar cap a la claror»), segueix amb I La presa dels espessoralls, amb tres llargs poemes, «Cavalls d’escuma noctàmbula» (decasíl·labs blancs sense puntuació), «A mar» (alexandrins rimats AA BB…) i «A l’illa dels darrers mots» (quartets d’alexandrins de rima ABAB també sense puntuació), Primer recitatiu apocalíptic amb el poema en prosa «Esdevenir gos amb lladruc de foc i crinera de nit»; II La línia de l’horitzó, que inclou l’extensíssim poema «Espiral(s)», d’estrofes de quatre versos alexandrins AABB; Segon recitatiu apocalíptic, amb «Les balmes oblidades», un altre poema en prosa; III Les còpules llampegants, amb dos poemes en vers lliure, «Tot és apocalipsi» i el ja citat «Teoria del nòmada» i acaba amb el Tercer recitatiu apocalíptic, la prosa d’«El somni del Bòsfor», que conté la clau o índex de tot el llibre. La profusió de cites i els jocs de citació i referència literaris guien el lector en el sentit de molts dels títols de les parts constitutives del llibre i moltes de les idees que s’hi escampen. A les antípodes de la poesia denominada de «l’experiència», Ripoll viu la poesia com una experiència en ella mateixa, una aventura genesíaca (ja ho hem dit) fundada en els principis de l’«autoficció», aquells territoris en penombra constituïts com a fils narratius que s’expandeixen i concentren en successius impactes de llum, fulguren, s’apaguen, desapareixen, remunten l’oblit, suggereixen, irrompen com ecos, estronquen certeses, obrin camps infinits a la mirada. Sentències encadenades, microcosmos de filosofies eternes, veus fragmentàries que es multipliquen amb la tenacitat essencial de la vida, cal esperar que la magnífica avinentesa d’El món s’acaba demà òbriga per fi les portes de la percepció envers un poeta i una poesia escassament coneguda encara. I molt abans que tinga lloc el sentit escatològic de les seues revelacions.

[Publicat a Saó núm. 458 d'abril-maig 2020.]