dissabte, 14 de gener de 2017

Dos jutges d'un jutjat


En rigor un jutge i una jutgessa, tot i que potser la distinció genèrica no ha arribat encara a aquesta institució espanyola. I de dos jutjats, el 3 i el 4 del Contenciós Administratiu de la mateixa allunyada, estranyada, dissortada ciutat d'Alacant. I el penjat? I el fetge que es mengen els jutges? Al Contenciós número 3 sentencia el jutge titular, José Maria Magán, que un paper oficial arribat de la Generalitat catalana siga retornat al seu origen i traduït del català al castellà, ja que aquest idioma, el català, no és oficial a [sic] la Comunitat Valenciana. El jutge es menja el fetge del penjat, interpreta la llei, com molts constitucionalistes, en la seua literalitat o part més epidèrmica dels enunciats i inventa la sopa d'all. Se'l menja en plat, això sí, amb forquilla i ganivet, i ens estalvia la vergonya de dir-nos que no entén el català escrit en cap de les seues variants (inclosa l'alacantina, o exalacantina, vaja) o que simplement no li passa pels ous admetre a tràmit un document perquè està escrit en la llengua del país, que per a ell deuen ser (la llengua i el país) realitats massa exòtiques o, pitjor, provocacions intolerables, pures ganes d'emprenyar, atemptats a la unitat de l'única pàtria indissoluble bla, bla, bla. Al segon jutjat, el 4, comandat per María José Calvet Miró també els agrada el fetge de penjat, que conté molt de ferro, a la planxa, servit amb una fina salsa de franquisme ben lligada amb memòria històrica en rama de venjança permanent, malgrat que aquest darrer ingredient provoca en molts una abranor insuportable. Admesa, aquesta sí, a tràmit una al·legació del PP contra la resolució municipal de substituir quaranta-sis noms franquistes que encara pengen als carrers de la ciutat, el consistori haurà de restituir-ne les plaques. Diu la jutgessa en la seua sentència «que no hi havia raons d'urgència» per a la substitució. I té raó, si els noms franquistes de la humiliació i la venjança hi han estat 78 anys, res no impedeix que hi siguen altres 78 més com a mínim, malgrat el paper mullat de la denominada Llei de Memòria Històrica, que és un altre penjat que es bressa al vent de la impunitat, sense ulls i, el que és pitjor en aquest cas, sense fetge. Els ciutadans d'aquest país, inclosos els vencedors a les urnes a la dissortada, estranyada, allunyada ciutat d'Alacant, haurem de menjar-nos els drets lingüístics proclamats per les lleis i infinites sentències amb creïlletes i empassar-nos amb el nas tapat els crims imprescriptibles del genocidi franquista. No té sort aquesta ciutat germana, últim bastió de la II República Espanyola, que per als més grans encara vivia no fa tants anys amb una certa consistència la seua valencianitat. L'han volguda provinciana, d'esquena a les comarques del sud de què es pretén vanament capital. Jutges i jutgesses com els que ací mengen fetge són la punta de llança d'un espanyolisme ferotge i inculte que fa d'Alacant territori estranyat i alienat, colònia de tota mena d'insensateses. I no pararan de menjar-se, de menjar-nos el fetge, fins a extirpar-la del tot del seu àmbit històric. Cal posar-se una bena als ulls per no veure que darrere d'ella anirem tots els altres pobles i ciutats, el país sencer. És molta la gana dels jutges i poc el fetge amb què hi plantem cara.


 

dimarts, 10 de gener de 2017

Sense la por del llenguatge

Ramon Ramon, Els temps interromputs. Edicions del Buc núm. 8. La Pobla de Farnals, setembre de 2016.
· · ·

Cada nou llibre de Ramon Ramon (Catarroja, 1970) és un tour de force, un salt al buit del qual l'acròbata n'ix airós, engrandit per la violència de l'impuls, ennoblit pel risc de la seua aventura. Lluny d'acomodar-se a les rutines de l'ofici i les inèrcies del poetitzar, sembla que només el desig de superar els propis límits excite la libido de l'autèntic creador. Dir a aquestes alçades, i amb el poemari que fa sis de la seua collita personal, que Ramon Ramon és un dels poetes més potents que tenim, una veu insubornable aliena als cants de sirena que assetgen la singladura literària, és redundar en una obvietat. Però en la mar de miquinòries i mesquineses que és sovint tot el nostre paisatge literari i la calma exasperant que desunfla les veles i atura els vaixells en la més cruel insignificança, cal almenys pecar per obvis i seguir les vies de la insistència. Avís per a navegants. Ramon Ramon ha declarat la guerra a mort al que alguna vegada hem anomenat bellisme, que badalla pansit en les fronteres de l'inane, i alhora al realisme curt de gambals especialitzat a repetir fórmules caduques. Ramon Ramon ha fet «un foc d'estelles dins la gola del llop» i el postestellesisme ha rebentat pels aires per il·luminar com una carcassa la nit valenciana, panxcontenta i estúpidament anodina. El bumerang de la seua insolència, que rearma de raons la poesia, travessa rabent els pulcres cordons sanitaris que l'autoritat li imposa per a major glòria de la burrera. És hora, doncs, que triomfe el bony del bac en les realitats amagades, que prospere el sotrac i la convulsió, l'espasme i el terratrèmol que enderroquen els murs de la ciutat, de les ciutats segrestades. Mentrestant, llegim aquests temps interromputs.
En la nota final dubta l'autor del caràcter unitari d'un llibre escrit en el lapse de temps que va de 2002 a 2016. Però la unitat profunda hi és, i ben sòlida (en temes i tons, en referències i «personatges», fins i tot en encaixos formals), per molt que els poemes hi apareguen clarament organitzats en dos blocs complementaris: els 27 poemes primers i el llarg poema-novel·la titulat «Cronicó del semental (tempus interruptus)». A la primera part, diversa en les estructures poètiques elegides (del vers lliure al poema en prosa narrativa o al sonet) i soldada amb força tant a la història personal com a la col·lectiva, recorrem les reflexions del poeta a propòsit de l'atemptat de Madrid de l'11 de març de 2004 («El problema és que el llenguatge passa gana, / s'aprima en temps de pau»), la «Memòria històrica» sotmesa a una intervenció quirúrgica fracassada, l'amor polièdric, l'oblit, la música (de Beethoven), diverses postals valencianes («Postal d'Albufera», «Estació del Nord»), quatre poemes impagables datats a Exeter («Si un lleó fuig del circ l'Estat / el caricaturitza: els gats han de menjar / l'estofat de la raó trinxada»), ciutat viscuda des de l'estranyament d'un exili que serveix per al ric cromatisme dels contrastos («Dartmouth» és la millor descripció de l'Albufera que conec, i eficaç trituradora dels tòpics més manits), el poema en prosa «Utopia», un avançament del que serà la segona part, l'insomni de «Diazepan», dos poemes celebratius (nit de Nadal i nit de Cap d'Any), el pou del temps i els records, «Musa» («Vaig copular com un semental jove / per deixar ben prenyada / aquesta paret blanca» [la poesia]) i, finalment, el poema que dóna títol al conjunt del poemari («Estem de pas en temps interromputs»).
La segona part, o esclat final, traça la crònica del «semental» per la València dels anys 80 ençà en vuit jornades: 1 de gener, 14 de febrer, 17 de març, Dijous Sant d'abril, 1 de maig, 24 de juny-Sant Joan (en corrandes) i el 18 de juliol i 15 d'agost en decasíl·labs ben apamats. Salpebrat de cites que s'aclareixen en la nota final, el personatge que condueix la diabòlica, hilarant, vertiginosa, hiperbòlica travessia per València, alça un monument literari de l'escatologia (en els diversos sentits de la paraula), amb un peu en Joyce, un altre en Jaume Roig, i molts altres (la versatilitat té aquestes coses) repartits ací i allà en un equilibri acrobàtic que no defalleix mai. Superada la por al llenguatge, que és l'única manera de prenyar la Poesia, quan el lector queda sense alè, empastifat de dalt a baix pel fang de les paraules, purificat pel doll seminal, alimentat per la mamella virginal que s'escampa la llet des del quadre d'Antoni Peris, les veritats rotundes de la poesia brollen prolífiques del gran retaule postestellesià, del nou coral romput que dóna veu i cos a aquest temps nostre.

[Publicat a Saó núm. 421, desembre de 2016.]

 

dissabte, 7 de gener de 2017

Fills indeguts


Hi va haver un temps, no massa llunyà, en què en aquesta ciutat es nomenaven fills adoptius, predilectes o il·lustres (i ja em perdonarà el lector que ignore en què consisteix cada un d'aquests títols i d'altres de la mateixa família) amb una lleugeresa que llavors ens semblava sospitosa i que avui ja podem qualificar simplement d'estúpida o diabòlica. En els dies de vins i roses els manaires tendeixen a pensar que s'estaran tota l'eternitat escalfant la poltrona del poder, que res ni ningú no els farà abaixar mai del burro. Però hi ha taques persistents que els anys no fan més que enllegir. Fóra bo tenir a mà la llista de tots aquells honorats pels focs fatus i els besamans institucionals per poder destriar amb claredat el gra de la palla, el reconeixement als mèrits i valors de l'homenatjat a la simple maniobra d'autobombo. No es tractaria, ben entès, d'un exercici per traure velles vergonyes polítiques ja denunciades en el seu moment sinó de netejar amb fregall democràtic una llista excessivament plena d'impureses i, sobretot, redefinir els termes amb què es concedeixen aquests guardons. Amb la dubtosa excusa de la navegabilitat (que en termes polítics vol dir evitar la tempesta, assegurar-se el favor de qui més mana, arriscar el mínim, nadar i guardar la roba), massa sovint l'Ajuntament d'Alcoi ha caigut en la improvisació, l'efectisme més rudimentari i la curtedat de mires, quan no directament en l'insult a la intel·ligència i el menyspreu al poble representat. En l'etapa crepuscular de Sanus (a molts d'aquells aiguats devem aquests fangars), les pràctiques dubtoses no van escassejar. Especialment clamorosos van ser els regalets pictòrics a Zaplana i el nomenament de Federico Trillo com a fill no-sé-què que ara retorna com un bumerang per colpejar el bescoll de les vergonyes i inhibicions col·lectives fustigades per l'il·luminat de torn. I bé, es preguntarà l'amable lector o lectora, ¿quin mèrit intel·lectual, artístic, científic, polític o humà reunien aquestes eminències (l'una fugada amb les butxaques folrades en el negoci de la política; l'altre apartat del seu retir de luxúria a l'Ambaixada de Londres gràcies als ecos de l'accident del Iak-42 i al ¡Viva Honduras!)? Cap ni un, i ens remetem a les proves. Si no és que haver nascut a Cartagena (tots dos) o ser de la filà dels Gats (el segon, però supose que ja no) atorga algun plus al curriculum. Farien bé els actuals inquilins consistorials, vist el canyaret que s'ha armat, de retirar els honors concedits a don Federico. I de revisar els protocols que fan servir per a aquestes distincions i així evitar que en un futur més o menys llunyà no ens n'hàgem de penedir. Fóra especialment penós que ens tragueren els colors en l'actual conjuntura en què, gràcies als desvetlaments municipals i la seua clamorosa falta d'idees per a la ciutat, ja estem a punt de convertir-nos en la Ciutat Temàtica de la Festa, enveja de tot Espanya i bona part de l'estranger. I que Déu ens guarde dels fills indeguts, que del llepaculisme com a pràctica política inútil per a la ciutat, tan apreciada per súbdits de tota mena, ja procurarem guardar-nos-en nosaltres defensant drets i dignitat. 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 7 de gener de 2017.]


 

dissabte, 31 de desembre de 2016

Ahir i demà

Acomiadarem l'any i rebrem el nou en el mateix lloc on vam dir adéu al vell i vam veure il·luminar-se aquest que d'ací a unes hores se'n va, a la vora escocesa de la Mar del Nord. La repetició del ritual, siga on siga que et sorprenga, t'arrossegue o l'empenyes amb més o menys força i determinació (la de procurar almenys una mica d'escalfor en companyia), beu precisament la llum incerta de l'espill del temps i els miratges, invencions o certituds de la memòria. A partir d'una certa edat, però, complir amb aquestes cerimònies és més senzill i més complicat paradoxalment i alhora. Més senzill perquè el desig, sempre esbojarrat i dotat de tan escàs sentit de l'humor, amb els seus aires de grandesa que ara ens semblen manifestament ridículs, s'ha aprimat fins al límit del que creiem possible, amable o suportable. La frugal filosofia que afaiçona la dita del qui dia passa any empeny. I també força més complex i complicat, perquè sense el motor voluble del desig, que només funciona a mig gas i sota la forma més humil de l'apetència, costa més acceptar l'excusa banal del canvi d'any per entaular-se, posar la cara més sociable que podem oferir als altres, balbucejar una conversa amb desconeguts i desitjar l'inevitable Feliç Any Nou (en majúscules i en anglès) a totcristo. L'escèptic en què el temps (si no ho érem de naixement) va convertint-nos troba el lenitiu o l'excusa que necessita precisament en la incredulitat, en la manca de fe envers aquests rituals que sabem inanes: no hi perdrem res si no n'esperem gran cosa i a més, i de retruc, no haurem de fer el paperot humiliant i vanitós dels cagafestes. Amb tot, tancar l'any caducat i obrir el meló del que ve té en aquest raconet d'Escòcia alguns al·licients afegits: el lloc comunitari (dels habitants dels encontorns) on se celebra la festa és el més allunyat a les purpurines flatoses dels espots publicitaris, dignament humil i casolà, amb sopa ben calenteta per a qui en vulga, uns músics antediluvians que interpreten temes cèltics (i que confie que estaran tan en forma com l'any passat) i l'escenografia amb què es desenvolupa la passió d'aquest poble per la dansa popular. No és poc per acarar amb moderat optimisme l'entrada en el nou any, per molt vell que ens semble ja en la distància. En el balanç obligat de la data, que cada u anote pèrdues i guanys. I si l'oratge, que ací és un déu respectat i implacable, ho permet, encara tindrem un cel de limpidesa absoluta, incontaminada, de solidesa ancestral i cristal·lina, que potser trencaran unes quantes bengales. Al capdavall tot el que passa compta. Així doncs, que entre l'ahir i el demà no se'ns escapen les engrunes o els somriures que fa l'ara, que tinguen vostès una bona nit i que l'any que ve ens ho millore, ni que només siga una mica.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 31 de desembre de 2016.]

dissabte, 24 de desembre de 2016

La simbomba fosca i el caganer


Cada any, pel Solstici d'Hivern, entre Nadal i Reis, i enmig del paisatge lluminós de les ciutats, amerat d'un fred papassetià, se sent la simbomba fosca de les nits més llargues. Segur que el poeta del port i les gavines, el veí de la Barceloneta, rebel i enamorat, pobre i orfe de solemnitat, no fou el primer a sentir-la, amb el seu ritme fet de profunditats d'argila, el seu eco monocorde i escatològic, la tristesa que es disfressa amb esclats d'algaravia i nadales populars, però sí el primer a desentranyar-la en uns versos memorables i desvelar la gran trampa del narcòtic. La simbomba sempre hi és encara que ja ningú la faça sonar a força de braç i saliva si no és en forma d'espectacle i cavalcada, amb el seu contrapunt alegre, desimbolt i fosc que dessacralitza el luxe i l'eufòria descordada, la cel·lofana del sentimentalisme amb què solem embolicar la mala consciència. Si el caganer dels nostres betlems no estigués tan concentrat en les seues coses, aliè per complet als cants d'àngels i sirenes que anuncien la bona vella, es dedicaria a pegar-li fort a la simbomba amb altres caganers que, alliberats també de les seues urgències, mamprendrien botelles d'anís i canyes i matraques i armarien bona gresca. Però avui ja no toca ningú la simboma si no és en processons reglades, o amb el succedani lamentable del plàstic, perquè a les superfícies comercials (autèntics tòtems d'aquests temps) s'estimen més les campanetes i els discos ratllats de melodies forasteres perbocant com un tió antipàtic tones d'emocions envasades que compleixen estrictament els estàndards de qualitat, el codi de barres (de molta barra!) i la data de caducitat del producte en lloc ben visible (i sense que hi aparega mai la llista d'ingredients tòxics). Malgrat tot, en el fred de la nit sentirem la simbomba fosca. Arribarà amb les imatges de l'Alep massacrat, amb la notícia de desnonats d'energia, amb el nou assassinat masclista i els cartons que alberguen el cos sense nom ni rostre que dorm el son etílic sota el neó d'un caixer automàtic; arribarà amb l'atemptat que retroalimenten els fanàtics de tots els dogmes en un mercat berlinès, arribarà amb l'enèsima condemna legal de la llibertat legítima d'homes i pobles, i també amb la cadira buida i l'inexorable finitud dels cicles. Sempre, però, ens quedarà el Tirisiti, les cosquerelles profanes del sagristà, els enganys de la mestressa i el globus de Milà, per molt que per dissimular l'absoluta manca d'idees per a la ciutat a algú se li haja acudit la vella idea de convertir Alcoi en un parc temàtic obert tot l'any, de festa en festa. Però aquesta és la nova religió laica, d'un laïcisme guanyat a pols de pobresa i afany i utopia. El gran somni fraternal convertit en cerimònia, en bon humor, en abraçada, però també en oblit i evasió suïcida. Hi farem mans i mànegues i renovarem el gran escenari simbòlic, el cap sota l'ala de presents i futurs funestos, mentre al fons de la nit se sentirà un any més la simbomba fosca per recordar-nos tot el que podríem fer i el que encara fóra possible si repartíem amb trellat aquestes dosis increïbles d'energia col·lectiva. Bones festes.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 24 de desembre de 2016.]

 [El poeta Joan Salvat-Papasseit, 1894-1924]

dissabte, 17 de desembre de 2016

Forcadell i els lapsus de Rajoy


Els coneixements de llatí de Rajoy són d'ordre estrictament pràctic, oral diríem, i, pel que sembla, limitats al molt reputat gènere del lapsus linguae. Una antologia ben documentada de les seues esllavissades, des dels temps remots dels filets de plastilina fins a la molt recent invocació a les properes eleccions (no sabem si perquè són molt a prop o perquè són les següents), i que ha encès totes les alarmes i excitat tots els malabarismes del desmentit, és tasca feixuga. És curiós que etimològicament lapsus i lapse signifiquen caiguda o esvaró. Però els lapsus de Rajoy, ja dic, són tan variats i freqüents que ja no sabem si són l'excepció o més aviat la regla del seu discurs, que és el discurs de la dreta espanyola. ¿No deu ser, ens preguntem, que el que crèiem descuits verbals són en realitat la substància mateixa dels seus textos i que quan sembla que encerta el que vol dir (quatre paraules de traç gruixut, repetides com una psalmòdia: imperi de la llei amb tot el seu pes, Constitució i, darrerament, diàleg, diàleg pertot arreu) és que incorre en els seus lapsus? Amb aquesta tàctica, similar a la dels encantadors de serps i a la dels experts en hipnosi col·lectiva, està aconseguint situar-nos en el regne del lapse, un espai mort entre dos temps, en la pura inanitat d'un present sense memòria ni esperança. Aquesta il·lusió d'un instant etern, escampant-se en infinits cercles concèntrics i viciosos, és l'autèntica essència de l'Espanya radial, per això la inoperància del lapsus de Rajoy encara té robat el cor de tants espanyols com el voten, per això el gallec ha estat guardonat per l'Associació de Periodistes Parlamentaris com el millor orador [sic] de l'any. I així seguirà rodant el lapse fins al gran col·lapse final.
El mateix dia que el Suprem arxiva la causa contra Fernández Díaz i De Alonso (i legalitza de pas la guerra bruta política, ordida en seu ministerial), Carme Forcadell, Presidenta del Parlament de Catalunya, és cridada a declarar per haver «permès» un debat parlamentari, és a dir, per haver complit amb la seua obligació. Que poc dura el diàleg (o pal sense pastenaga) en casa del pobre, que poc serveix que a Soraya Sáez li òbriguen despatx a Barcelona, que inútils les formes mel·líflues d'Enric Millo! Com en la sentència contra l'estatut, que va encendre la metxa del procés d'independència, o l'encausament als responsables de la consulta del 9N o la criminalització de la llibertat d'expressió quan adopta la forma de crema de símbols intocables com la monarquia, molts ciutadans han sentit violada la seua dignitat i han expressat al carrer i multitudinàriament la seua solidaritat amb les institucions pròpies i la defensa de la democràcia. Les elits espanyoles tenen un problema que es diu Catalunya. I potser també una solució. Però han decidit matar la gallina dels ous d'or a base de pinso d'una legalitat que pesa molt encara però que adultera la base mateixa de la legitimitat democràtica i el parlamentarisme. Potser inhabilitaran la Presidenta però aquest lapse fantasmagòric té els dies comptats. Pel nord-est ja bufen els vents lliures de la nova república.


 

dissabte, 10 de desembre de 2016

El peix i la cua


Mira que bé, avui se celebra el Dia Internacional contra la Corrupció. Hi ha dies per a tot i tota cosa té el seu dia. I què fou abans, l'ou o la gallina? El peix es mossega la cua. La corrupció és causa o efecte d'un sistema democràtic amb tants badalls? La primera lliçó magistral d'aquella enyorada professora d'història als seus alumnes: el poder corromp. Entesos, però és el poder que corromp o cal una certa dosi (poca o molta) de corrupció prèvia per arribar-hi? Perquè un sospita que les grans corrupcions no existirien sense les petites corrupteles, els fraus milionaris sense les estafes menudes, les grans mentides sense les falsedats de petit calibre. Eclecticisme? Profund pessimisme sobre la misèria humana? O tot o res? No. La corrupció (i ja va sent hora de definir-la amb l'ajuda del diccionari: acció de corrompre o de corrompre's, l'efecte; corrompre: induir [algú] a obrar il·legalment, pervertir) és aliada de la complicitat, la condescendència, la indeferència, la indulgència, la despolitització i el menfotisme, entre d'altres vicis capitals tan arrelats al solar patri, sense que en siguen propietat exclusiva. El frau a la llei, sobretot en els seus vessants econòmics (l'avarícia sempre al fons del cul trencat del sac, i passe'm el lector l'al·literació), és més visible, i per tant denunciable, en èpoques de vaques magres, que quan les vaques són grosses és més fàcil fer la vista grossa. De nou el cercle viciós: la corrupció com a causa i efecte de les crisis, aquesta malaltia crònica o mala salut de ferro, l'etern retorn, infinita carretera de pujades i baixades. ¿Però que no és una corrupció de base el sistema d'explotació de l'home per l'home que denunciaven els barbuts del XIX, l'apropiació del fruit del treball aliè, la denominada democràcia representativa, l'acumulació del poder i dels seus privilegis en mans d'unes elits que viuen de contar contes? Pot haver-hi una corrupció tolerable? És només la llei escrita i sancionada la que estableix els límits i perfils de la corrupció? La corrupció és un monstre de mil cares, des de la més amable i quotidiana de la factura la voldrà amb o sense iva? a la gàrgola lletjota de desviació de fons públics per a omplir butxaques privades, una cadena d'autoindulgències, una omertà que engreixa la maquinària sinistra del poder. En qualsevol cas, les dades són, pel que sabem, i referides a manera d'exemple al País Valencià i només en el cas del frau fiscal, més que eloqüents: 9.075 milions d'euros del PIB, la qual cosa equival a 1.777,8 euros per barba, i un 24,3 % d'economia submergida. Sumem a això, que no és fum de canyot, l'iceberg de la corrupció política amb què hem conviscut alegrement les darreres dècades i comprendrem per què l'Estat espanyol s'hi situa per davall la mitjana europea i té avui més de 3.000 investigats per casos de corrupció. La misericòrdia divina, però, és infinita i el pecador més contumaç pot salvar-se en l'últim segon, de manera que sempre hi haurà la possibilitat de guanyar algun any la grossa de Nadal o tornar a votar el partit més corrupte del catàleg. Amb tot, celebrem el Dia Mundial contra la Corrupció, en majúscules, que dels pecats del piu el Nostre Senyor se'n riu. I més ara que s'acosta Santa Llúcia i el seu pas humil de puça i mentre el pardal de Nadal ja agita les seues ales.

[Publicat el dissabte 10 de desembre de 2016 a Tipografia La Moderna.]