dimarts, 21 de maig de 2019

Més Europa que mai

Les d'aquest diumenge 26 de maig són potser les eleccions europees més importants que hem viscut fins ara. Ho són per a nosaltres, especialment per a la causa de la democràcia i de Catalunya, sens dubte, però també per al conjunt dels europeus, per raons diverses i complementàries. Els dubtes, contradiccions i febleses que el projecte de construcció europea arrossega des del principi, aguditzats quan les coses s'han posat més agres i la crisi del capital ha impactat de ple en àmplies capes de població, genera dues menes de refús distints i fins contradictoris entre ells. El denominat euroescepticisme de poderosos sectors dretans que simbolitza molt bé el brexit britànic, abassegadorament anglès, i el que abanderen organitzacions d'esquerres de diverses sensibilitats i trajectòries que coincideixen en l'anàlisi que l'actual projecte europeu s'està escrivint des de dalt per afavorir els interessos dels estats i del gran capital. Com sempre, però, podem veure l'ampolla mig plena o mig buida. Dels Països Catalans estant si més no, l'exili del president Puigdemont, els consellers i conselleres i destacades dirigents independentistes, amb les victòries judicials aconseguides a Bèlgica, Alemanya, Escòcia i Suïssa, estan demostrant la utilitat i necessitat de l'espai europeu en la defensa de la democràcia i dels drets i llibertats individuals i dels pobles.
Lluny, però, de donar per bona i acabada la unió europea, especialment en aspectes crucials com les polítiques per a la pau i l'equilibri ecològic, dels models de participació democràtica i d'alternatives econòmiques al servei de les pesones, dels drets de les minories nacionals i la defensa de l'autodeterminació, de la igualtat efectiva de gènere, de la gestió eficaç i solidària del drama de migrants i refugiats, sembla consolidar-se entre nosaltres i en general a tot Europa la necessitat de participació directa en les institucions amb l'objectiu de garantir-ne millores i un desenvolupament favorable als interessos de la majoria dels ciutadans. El vell debat que suscita tota contesa electoral en bona part de les esquerres radicals sobre si participar-hi o no, sembla decantar-se cap a la forma positiva, per molt que algunes de les opcions que les representen a casa nostra s'hagen inhibit de presentar-hi candidatures pròpies, bé perquè no s'hi han vist amb cor o forces o perquè han preferit centrar-se en l'aposta municipalista o perquè confien de concentrar el vot en les dues alternatives republicanes i independentistes majoritàries o una mica per tot plegat. Siga com vulga, l'adagi fusterià pot aplicar-se ara més que mai a les eleccions europees d'aquest diumenge: «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres».
En efecte, quan l'enèsima crisi del sistema mira de recompondre, estabilitzar i augmentar els beneficis del gran capital aplicant la seua lògica despietada i depredatòria sobre homes i dones, terres i pobles, despullant drets i multiplicant, amb els seus guanys, les misèries col·lectives, i quan ho fa servint-se també de les estructures amb què l'Europa dels estats li ha parat la taula i blanquejant o organitzant directament les canilles feixistes i la demagògia populista que pesca en les aigües tèrboles de totes les crisis (que convergeixen en un punt: la desculturalització de cada vegada més àmplies masses de població); quan tot això s'escampa com una taca de petroli per Europa, cal respondre-hi amb candidatures sòlides i solidàries que arrepleguen el bo i millor de les avançades democràcies europees. Front a l'Europa burocratitzada dels estats, la solidària dels pobles; front a les minories que remenen les cireres en els espais d'ombra dels palaus i les cities, «collida de fruits» poètica i col·lectiva a camp obert. Només una acció decidida i conjunta, sempre de caràcter transnacional, contra l'amenaça feixista i les causes que la generen, pot ser efectiva a mitjà termini. Però hi ha una raó més avui, per a nosaltres ara la més important, per participar-hi i aconseguir un vot massiu i majoritari del sobiranisme: la possibilitat de trencar l'aïllament de la indiferència per la causa republicana a nivell europeu (tot i els èxits innegables que el treball coordinat dels exiliats i exiliades han aconseguit), la denúncia de la camisa de força espanyola en un context on els seus poders i capacitat de maniobra estan més limitats. Vespres, a més, de la sentència del Tribunal Suprem contra els presos i preses polítics que suposarà un nou punt d'inflexió en el procés cap a la República i per al qual cal estar preparats sumant forces. Finalment, la circumscripció única estatal d'aquestes eleccions permet concentrar el vot en aquelles candidatures que millor defensaran els nostres interessos socials i nacionals i permet visualitzar, de portes endins i de portes enfora, el suport que el sobiranisme republicà té en el conjunt dels Països Catalans. Més que la comprovació de quina de les forces independentistes hi resultarà vencedora, serà important sospesar l'avanç del conjunt del moviment, superar el 50% dels vots al Principat, fer veure que el sobiranisme també puja a les Illes Balears i (sobretot) al País Valencià, i poder desplegar al Parlament Europeu un altaveu democràtic capaç de sarzir la solidaritat dels altres pobles d'Europa i de recompondre la unitat estratègica interna cap a la República catalana.

[Publicat a llibertat.cat el dilluns 20 de maig de 2019.]

 [El rapte d'Europa, Valentin Serov, 1910.]

dissabte, 18 de maig de 2019

La rotonda (i 2)


Hi ha manera d'eixir per fi de la rotonda o estem condemnats a girar i girar fins que se'ns acaben paciència i gasolina? Però, la rotonda, com l'ase que volta la sènia o el peix que es mossega la cua, el cercle viciós o l'etern retorn, no són més que metàfores. En termes històrics, res no pot quedar absolutament immòbil, aturat. Ni es pot recuperar cap paradís perdut, per la senzilla raó que ni fou mai un paradís ni fou perdut, sinó transformat amb més o menys terrabastall o discreció a través del temps. El dilema és, descartada la possibilitat de cap equilibri perdurable i sotmeses com ho estan les societats humanes a una dialèctica de forces i interessos enfrontats que van definint en cada moment històric el sentit del moviment, avançar o continuar retrocedint. La política, en el sentit noble de la paraula, és l'art de dirimir les potències en joc d'una manera civilitzada. I necessàriament, respon a uns interessos o altres. Un dels pitjors mals del règim del 78 ha estat precisament el desprestigi de la política, la despolitització que els partits majoritaris han anat induint en la societat. La incompetència i el camuflatge dels interessos, el blindatge dels beneficis de tota mena per a la política burocràtica i professionalitzada, la connivència amb els poders fàctics del capital que mouen els fils lluny de la mirada del ciutadà, el control exhaustiu dels grans mitjans de comunicació convertits en altaveus de propaganda i transmissió ideològica són algunes de les raons que alimenten la crisi democràtica que estem patint a tots els nivells. Amb les excepcions que facen al cas, Alcoi reflecteix aquesta crisi general a petita escala. El disseny autonòmic del 78 i la tradició històrica de les forces locals potser no deixaven opció per haver seguit uns altres models, no ho sé, però el cas és que a Alcoi es reprodueixen fil per randa els vicis de la política espanyola, avui exhausta. I, per tant, idèntic model «democràtic»: vota cada quatre anys i oblida-te'n, de la música i el tocador, que el personal tècnic ja t'ho arreglarà. Així, la política convertida en mera gestió allunya en realitat el poder de decidir dels ciutadans sobre els aspectes que més l'afecten. Degudament portada al terreny de l'asèpsia, desideologitzada i sense ànima, la política es converteix llavors en un treball que garateix els interessos dels molt pocs front als interessos de la majoria, del conjunt de la societat. Però hi ha vida més enllà del bipartidisme històric d'alternança? No només n'hi ha sinó que l'hem de treballar i fer possible per eixir de la rotonda i acarar amb garanties els grans reptes de present i de futur que tenim plantejats. Cal saba nova a l'Ajuntament, amb projectes engrescadors, valents i possibles. No feu cas dels qui us diguen, ara que venen eleccions, que tenen una vareta màgica que tot ho soluciona. Confieu més en aquelles i aquells que us animen a participar activiament en la vida col·lectiva, que demanen el vostre compromís, que plantegen la democràcia d'una manera radical, que confien en l'apoderament del poble i les seues energies creatives davant els grans reptes. Que siga el govern dels més preparats, sí, dels més sabuts, però que tot ho facen a la llum del dia, oberts al plebiscit i control diaris de la gestió. Confieu en aquelles i aquells que buscaran els grans consensos de ciutat i país (els propers quatre anys de govern progressista a la Generalitat hi han d'ajudar). Voteu aquelles opcions que treballen colze amb colze amb la ciutadania per recuperar el teixit productiu de la ciutat amb idees clares per a la comarcalització i la construcció del País Valencià, per enfortir la musculatura civil, per desplegar l'autogestió i el dret de decidir-ho tot, per situar la cultura, l'educació i la sanitat en el centre del projecte ciutadà, per potenciar el transport i la gestió pública dels serveis i uns mitjans de comunicació públics de qualitat. Voteu aquelles opcions que aposten decididament pel valencià i la cultura pròpia, pels principis de sostenibilitat ecològica i per la igualtat de gènere, pels valors republicans. Guanyeu amb el vostre vot i amb el vostre esforç i il·lusions un Alcoi per al present i per al futur, guanyeu amb la vostra ciutat un País Valencià més just, més ecològic i més lliure.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 18 de maig de 2019.]

 

dimarts, 14 de maig de 2019

Contra l'ombra de Coripe


La pel·lícula que aquests dies de vacances vivim a Escòcia avança distorsionada. D'una banda la placidesa d'una primavera excepcionalment assolellada i calorosa, la cordialitat que es respira entre amics nous i vells, la bellesa d'un paisatge que invita a la contemplació i el silenci, la conversa tantes voltes ajornada que creix entre àpats i passejos. De l'altra, les sinistres notícies que ens arriben d'una Espanya com més va més enfangada en les pròpies misèries, una banda sonora estrident, un soroll de fons, un basso ostinato de mala llet, ignorància i crueltat que ve a malmetre la transparència de l'aire que respirem en aquest punt de la costa est d'Escòcia, entre Montrose i Arbroath.
A Coripe, un poblet prop de Sevilla, van afusellar i cremar un ninot que representa el president Puigdemont, amb llaç groc i tot a l'americana. Les cròniques periodístiques conten que, entre insults i molta gresca i en presència de nombrosa xicalla, els fusellers es van acarnissar especialment amb els genitals de la víctima. La policia municipal era l'encarregada de subministrar generosament la munició a la divertida concurrència que protagonitzà un any més La crema del Judes, mentre que l'AMPA local, demostrant un gran zel pedagògic, assumia la responsabilitat de la tria del personatge a liquidar. Antonio Pérez, l'alcalde socialista [sic], ha justificat l'acció tot emparant-se en la tradició, que com es veu pot servir d'aixopluc a la més pura barbàrie. En la tradició hispànica el poble sobirà només ho és en l'exercici de rituals més o menys simbòlics de violència col·lectiva contra objectius que el poder assenyala, però mai quan decideix prendre democràticament i pacífica, i d'una manera civilitzada, les pròpies determinacions.
No importa, doncs, que l'objecte de l'escarn siga un president votat per la majoria de catalans ni que al cap i a la fi es tracte d'algú tan aliè a la realitat quotidiana dels coripins i coripines com el Judes evangèlic. Del que es tracta és de cremar, linxar, eliminar l'enemic construït i instal·lat en l'imaginari col·lectiu com a encarnació del mal, de fer amb els catalans el que abans es feia amb els jueus traïdors o els moros incorregibles. El panorama que pinta aquesta burrera de Coripe, convertit dissortadament en paradigma de l'Espanya actual, dona poques opcions a un hipotètic diàleg per a la solució del conflicte entre el poble català i l'Estat. Coripe és la demostració enterca i reflectida en milers d'altres petits fenòmens quotidians del fracàs reiterat de la democràcia espanyola, que hauria d'haver estat abans que res una transformació cultural profunda que sacsegés i enterrés per a sempre les foscors atàviques de la intolerància, el feixisme i la ignorància. Al capdavall Coripe escenifica amb la seua festa la tragèdia que escriuen cada dia la majoria de polítics, magistrats, tertulians, plumífers i mitjans de comunicació mantenidors de l'estatus quo del règim monàrquic. No ho entendríem sense tenir en compte, posem per cas, les declaracions dels policies i guàrdies civils en el judici del Suprem, les bafarades immundes d'aznars, casados i cayetanes, arrimades i riberes, la insistent banda sonora de manades, valles de los caídos i bisbes ultracatòlics, tot el procés de naturalització i blanqueig del franquisme i el feixisme, però també les insolències irresponsables de psocialistes còmplices de les tones i tones de podridura que cada dia augmenten el fangar hispànic i allunyen solucions democràtiques a conflictes enquistats. Coripe o l'ombra de l'Espanya més negra.
És contra tot aquesta barbàrie que construïm el propi país cada dia. Contra el model inquisitorial, la bandera de la nostra llibertat, contra l'odi sinistre i visceral, els valors llibertaris de la nova república. En la cursa llarga la revolució democràtica de Catalunya dissiparà les ombres que fan emergir a Coripe, a l'Escorial o al Tribunal Suprem. Contra la barbàrie del linxament, la convicció civil i la força cultural que ahir, diada de Sant Jordi, també va repartir roses grogues i obert llibres i alçat bandera a Escòcia i arreu on el somni perviu i creix i es vesteix amb els millors colors de la fraternitat i la vida. Vencerem, doncs, perquè com li agrada de dir a en Jordi Puig, mentre que ells volen destruir tot allò que odien, nosaltres volem construir tot allò que estimem. I perquè com hi ha escrit en èuscar a l'entrada del museu de Sant Telm de Donostia, només es defensa allò que s'estima i només s'estima allò que es coneix. Conèixer, estimar, defensar: el triangle de la nostra fortalesa contra l'ombra sinistra de tots els coripes.

[Publicat a llibertat.cat el dijous 25 d'abril de 2019.]

 

dissabte, 11 de maig de 2019

La rotonda (1)

Pot ser tant un defecte com una virtut, que tot és qüestió de mesura i equilibris, de proporcions, però no és gens difícil identificar un alcoià o una alcoiana en no importa quin racó del món, inclosa la pròpia ciutat. Basta observar la freqüència i rapidesa amb què la paraula Alcoi aflora als seus llavis amb qualsevol excusa i les vegades que el nom de la seua ciutat va associat a episodis del passat. Direu que això no té res de particular, o que fins i tot és un fenomen universal en identitats que podríem qualificar de fortes. O que forma part de les solucions fàcils tirar mà dels llocs comuns per evitar lapses de silenci incòmodes. D'acord, però també és veritat que quan un comportament més o menys natural es converteix en hàbit o fins i tot en tic, perd la seua funció d'impuls a la sociabilitat i esdevé pur convencionalisme, un tòpic que ja no diu res. O pitjor: una trampa, una maniobra compensatòria, una escaramussa d'evasió. Els alcoians (i alcoianes, ep!) invoquem Alcoi amb una freqüència realment sorprenent, sí, i més considerant el context valencià, poc procliu en general a l'exaltació de les pròpies qualitats, qui sap si perquè fora dels quatre tòpics gastats no té massa coses de què enorgullir-se. Invoquem Alcoi de vegades fins a l'extrem d'avorrir aquella concurrència que, pobreta, no comparteix el 'privilegi' de la nostra substància identitària.
Sí, ens van llegar un món que té com a melic Alcoi, el nostre món, un món que nosaltres amplifiquem per plaer o rutina, devots o escèptics, fins als límits de l'univers conegut, potser perquè en el fons, davant l'espill inconfessable però sincer de la intimitat, ens sabem ben poca cosa. El mal és, doncs, que tothora tenim Alcoi a la boca, com a escut o nostàlgia, però hi reflexionem ben poc o no gens i sempre de passada i superficialment. El fort sentiment de 'polis' ha renunciat al necessari exercici polític, a la reflexió i el debat, a la participació creativa i els projectes col·lectius, i ens hem quedat amb el cul a l'aire. Mentre ens dedicàvem als nostres rituals, individuals o col·lectius, laics o sagrats, uns altres s'ocupaven de gestionar els recursos de tots i a fer i parlar en nom de tots (i sovint per l'interès d'uns pocs). Però la política, com la guerra, és massa important com per deixar-la en mans dels polítics, o dels militars.
Per això necessitem agafar-nos al clau roent del passat que justifique aquest vici, una mica infantil, de la supèrbia. Llavors rememorem aquells temps nebulosos de quan la ciutat encapçalava la revolució industrial i la lluita pels drets socials, l'excepcionalitat de què parla Joan Fuster, l'ànima industrial que se'ns escapa com el fum de les xemeneies sense que hi puguem fer res, apel·lem a l'Alcoi del Petroli, a l'Alcoi modernista, a l'Alcoi de primera divisió, a l'Alcoi que fou potència civil... I quan se'ns acaba el repertori de glòries passades, enmig la tristesa de tots els diumenges de vesprada de l'any, quan veiem el centre de la ciutat agonitzant gota a gota, la població minvant any rere any, el treball precari, els nostres joves obligats a emigrar, quan veiem els 3.500 vots que l'extrema dreta ha recollit de les aigües tèrboles de totes les crisis, quan veiem la poca espenta d'una esquerra que ha anat perdent un llençol en cada bugada de renúncies, de projectes i il·lusions… podem fer dues coses: voltar sense descans ni trellat la rotonda de les nostres impotències presents (convertint, com ja fem des de fa anys i panys, la nostra festa en l'excusa ideal del propi immobilisme) o tirar pel dret, decidits a replantejar-nos-ho tot, convençuts que malgrat tot Alcoi podria reinventar-se i ocupar un lloc preeminent en la construcció del país i la societat que volem.
¿Així doncs què farem, continuarem rodant en l'autocomplaença postissa de les banalitats o ens decidirem ja a tirar mà del treball i dels drets i la força col·lectiva per plantar cara a la vida, com sempre hem fet, per sembrar la llavor d'un futur més lliure i més just? El 26 de maig ens han convocat a les urnes. Sempre és bon moment per continuar fent-nos aquestes i d'altres preguntes, sempre és bon moment per intentar eixir de l'avorrida i absurda rotonda, agafar impuls i tirar pel dret. 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 11 de maig de 2019.]


dimecres, 8 de maig de 2019

Cal que sincronitzem els passos

L'any 2006 la premsa donava notícia d'una enquesta sobre fílies i fòbies dels espanyols envers els altres pobles de l'estat. Desconec els aspectes tècnics d'aquella enquesta, les preguntes, metodologia, representativitat de la mostra seleccionada i tot això, de manera que no puc dir res sobre el rigor amb què fou fet el sondatge ni sobre la poca o molta fiabilitat de les seues conclusions. En tot cas, les dades que aportava, tan distintes i distants del que era la idea més comunament acceptada pels valencians sobre ells mateixos (o més aviat sobre la imatge d'ells mateixos que creien que projectaven en els altres), em venien de perles per amanir la columneta sabàtica d'aquell 14 de gener que vaig titular «Amor no correspost». Perquè que els catalans (en l'accepció convencional del terme, ço és, els ciutadans de Catalunya) fossen els pitjor valorats pels altres era absolutament previsible, però que els valencians els seguíssem immediatament en l'oprobiós llistat de les fòbies rebentava tots els esquemes amb què havíem fet mans i mànigues per integrar-nos de ple i amb totes les conseqüències, i amb la inestimable ajuda de coaccions de tota mena, en la hispanitat. Tan simpàtics, dòcils i oberts com ens pensàvem, tan disposats a continuar ofrenant glòries i riqueses al tresor d'Espanya perquè en disposés a discreció, tan reblanits o muelles com la història ens havia fet, i resultava que encara se'ns devia veure el llautó de la catalanitat, que amb prou feines i escàs èxit havíem tractar de dissimular, corregir, ofegar i substituir per una més lluïdora espanyolitat que ens assegurés un puesto en el pervindre de la modernitat. Perquè a què es podia deure aquesta mania sinó a la identitat que l'ull aliè establia entre valencians i catalans del Principat? Valga l'anècdota –que d'això es tracta a fi de comptes– per il·lustrar la idea que per a la determinació de la identitat i la consciència de pertànyer a un poble no n'hi ha prou amb un espill on mirar-se. Sobretot quan aquest espill és dissenyat per distorsionar la imatge que projecta. A El tercer home, la pel·lícula dirigida per Carol Reed en 1949 sobre la novel·la homònima de Graham Green i protagonitzada per Orson Welles, hi ha la cèlebre seqüència a la galeria d'espills d'una fira d'atraccions. Em fa l'efecte que els valencians sempre estem disparant a l'objectiu equivocat, entre imatges distorsionades. Em fa l'efecte que no l'encertem mai.
És veritat que del 2006 ençà ha plogut, però no gaire tampoc. I en el tema que ens ocupa, la poca pluja no sempre ha estat benigna. No cal sinó observar quina ha sigut i és la resposta de la societat valenciana en termes de solidaritat activa amb el poble de Catalunya en la seua lluita per la democràcia i l'autodeterminació per constatar fins a quins nivells d'afluixament dels llaços comuns (de consciència nacional) hem arribat. El règim autonòmic en què descansa –o semblava descansar, veurem què tarden a desmantellar-lo– l'edifici constitucional espanyol no sembla haver facilitat, sinó tot el contrari, la «natural» (per raons de llengua, història, cultura i contigüitat geogràfica però també d'economia pura i dura) connectivitat dels Països Catalans. Bé que ho van deixar lligat i ben lligat, els pares de la «transició». El principal mecanisme per al mutu (re)coneixement que va significar la recepció de TV3 al País Valencià va ser tallat de soca-rel. «Ells» no disparaven enmig d'una fosca sala d'espills sinó a la llum del dia del seu objectiu uniformitzador sempre inacabat (són molt fartons). Sense televisió on «veure'ls» i «veure'ns» i tots els grans mitjans de formació de masses al servei del projecte centrípet espanyol, amb la primera entitat civil valenciana greument tocada i escarmentada per les multes pels repetidors de TV3 i els partits institucionals maldant també perquè el mal exemple de Catalunya no s'encomane als valencians, ara que estem en la cresta de l'ona però no sabem per a què, dels Països Catalans només en queda l'autopista (de peatge, això sí), la bossa de treball de professores i professors que van amunt i avall, una xarxa universitària i un mercat cultural compartit que resisteix amb penes i treballs. Sí, també ens queda una economia que va a la d'ella, tan discretament fent que no se la sent quasibé mai. I ens queda, sobretot, la necessitat que la voluntat de la gent ha de fer possible.
Perquè malgrat tots els entrebancs interns i externs, estic segur que els Països Catalans, en tant que projecte compartit, és una realitat dinàmica que anirà imposant-se per la tossudesa dels fets i la realitat, i per la voluntat de les seues gents. Mentrestant ja sabem que la casa no es comença a alçar per la teulada, perquè això va contra les lleis de la gravetat i perquè a més la casa, encara que de vegades no ho semble, té bona part dels fonaments fets i són més sòlids que no ens pensem, tot i que encara no és apta per viure-hi. El dilema País Valencià o Països Catalans és un fals dilema. Centrar-nos preferentment en l'àmbit del país on vivim, amb els seus problemes específics i el seu tempo històric, no solament no pot negar la necessitat i la voluntat de construcció nacional dels Països Catalans, sinó que és l'única forma d'escometre-la, de continuar escometent-la. I a l'inrevés. En la mesura que fem i farem País Valencià, fem i farem Països Catalans. I a l'inrevés. Com les recomanacions que Pompeu Fabra feia als valencians en el procés de normativització del català: com més aprofundireu en les pròpies variants, com més depureu l'idioma, més trobareu i consolidarem el català de tots.
La solidaritat del País Valencià amb Catalunya és avui, en ple procés d'autodeterminació, més necessària que mai. És una pura il·lusió, en el millor dels casos, pensar que els valencians tenim la mínima possibilitat d'avançar socialment i nacionalment sense Catalunya, que el que està passant a l'altre costat de la Sènia no ens afectarà, que si el poble germà és doblegat per l'autoritarisme de l'estat a nosaltres ens deixaran estar. La solidaritat és gratuïta, sí, però també necessària, un préstec sense terminis, concedit per la força de l'estima i la raó, el primer recurs d'autodefensa que tenen els pobles sotmesos a un mateix poder. La solidaritat del País Valencià envers Catalunya, en les actuals circumstàncies, podria ser motor d'apoderament democràtic del nostre poble, escola de democràcia, presa de consciència col·lectiva, ens ajudaria a afrontar els nostres problemes específics i els reptes compartits. Si Catalunya reïx en el seu projecte de construcció republicana, l'horitzó serà per a nosaltres molt més nítid. Hauríem d'acabar amb el fals dilema expressat més amunt perquè el dilema real és acabar sent integrats plenament al projecte espanyol, malgrat que no ens puguen veure ni en pintura, o continuar construint un País Valencià més lliure, més democràtic, més just. La més que probable i més o menys propera implosió del Regne d'Espanya, el règim del 78, no ens pot agafar, als valencians, amb el pas canviat de nou, sense un projecte propi més o menys sòlid i consolidat, i en aquest sentit com en tants d'altres tenim molt a aprendre de Catalunya i el procés d'apoderament democràtic del seu poble.
Les tendències hegemòniques actuals, almenys en quotes de poder polític i social, tant les decididament partidàries del projecte espanyol com les que diuen voler construir el país –com més va més comunitat– al marge de Catalunya, combatran el projecte dels Països Catalans en nom d'un realisme que mai no s'acaba de demostrar amb els fets. Els altres, però, faríem bé de sincronitzar els passos cap a la unitat en la diversitat, sense exagerar similituds ni diferències, i sempre de baix cap a dalt, assajant un munt de propostes que encara no hem posat en marxa, guanyant en l'objectiu de situar el País Valencià com a autèntic subjecte polític i el procés d'apoderament popular autodeterminista i republicà en el centre del debat i l'acció política.

[Publicat a Passos l'11 d'abril de 2019.]




dissabte, 4 de maig de 2019

Bones festes


S'han salvat de moment els mobles, com aquell qui diu, tant ací com allà a Madrid, en les darreres eleccions. No ho negarem i fins i tot ho celebrarem amb tota la prudència. Ha estat un triomf, o dos o tres, de les esquerres, de les forces sobiranistes, de les noves radicalitats democràtiques i, en conseqüència, un fracàs de l'extrema dreta i de la dreta extremada, que ha reduït el seu missatge intolerant i xenòfob a la catalanofòbia, el masclisme descordat i la defensa d'una pàtria que no és més que l'explotació de la majoria i l'espoli de la perifèria a major benefici de les elits hereves del franquisme, amb el seu rei al capdamunt. Un nyap que no funciona ni amb tot l'oli que li posen en forma de substancioses subvencions i privilegis mediàtics els amos del corral, la gran banca, l'Íbex 35 i tota la pesca i parentela, un bunyol el de la dreta espanyolista, que no troba homologació a Europa sinó en els casos furibunds de partits de semblant color a Itàlia, Hongria o Polònia. Corre Casado, en conseqüència, a arreglar-se el maquillatge després de l'orgia franquista organitzada per Aznar i companyia, que la pela és la pela, el càrrec, les medalles, el poder i la incerta glòria, a buscar els quatre milions de vots perduts pel centre ruïnós de l'Espanya impossible. Corre a enllustrar màsters i fer els cursets de ranciors i blasons que imparteix Donya Cayetana etcètera, tota una senyora experta que en bona hora se'n va a la cort eximperial. I corren bromes i brames per les xarxes que rimen fracàs amb Casado, que ell s'ho ha guanyat solet i a pols, barbamec que mossega tots els hams que li posen a la boca. I Rivera, a xuplar banqueta quatre anys més, engreixant a l'hemicicle amb el cap d'oposició ben assegut a la poltrona molleta, esmolant la llengua viperina i fent exercicis de cal·ligrafia a veure si un dia abandona el traç gros de la demagògia, cosa bastant improbable mentre els poders fàctics i de fet, inclòs un PSOE enaltit i llaminer, li donen més peixet. I li canta a Inés, Inesita, Inés: «Arrima't cap a mi / que el llençol és estret. / No vull que tu digues / que per mi passes fred». Amb l'Abascal i els seus cavalls i pistoles, heroi fatxenda de casernes i cavernes eternes (i ja em disculparà el lector o lectora tanta rima desbocant-se), poca broma. Van covar alegrement els ous de la serp, van jugar amb la memòria i van deixar els morts sense enterrar en fossars, a cel obert i en marges i cunetes, van pactar per a l'oblit a canvi d'unes molles i una democràcia de saldo amb corona, i ara els sacres reptaran, cuejaran i amenaçaran al Congrés Espanyol i a les Corts Valencianes mirant de créixer a costa de l'amargura i la pobresa. Veurem com acaba l'algaravia feixista. De moment, prenem nota dels quasi 3.500 vots que la por i la ignorància i la crisi i la falta de respostes de l'esquerra o la simple mala llet han arreplegat a l'Alcoi esborradís i quasi desdibuixat de 2019. ¿Haurem de recordar que la lluita veritable es dirimeix en el terreny de la cultura, que som el que ens empapussen per les teles i les xarxes, que som el que no llegim, que som el que ja no som? I, com el llamp de Miguel Hernández, la repressió que no cessa de moment ni amb les victòries dels astuts Pedro Sánchez i Ximo Puig, i Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí despullats impunement dels seus drets civils, condemnats a l'ostracisme per una Junta Electoral Central convertida en reserva de mòmies, apartats de la cursa per a les europees. I més horitzons per al mes que va començar amb manifestació i homenatge a Joan Valls per l'1 de maig i que continua avui amb la festa gran alcoiana endarrerida per l'atzar dels calendaris. Per Alcoi i per Sant Jordi, feu que brille viva en l'esfera una nova primavera (avui estic enganxat a la rima fàcil, què hi farem!). I després, mampreneu els grans reptes, cosiu tots els descosits, porteu la civilitat a la tintoreria i que quede a punt per als temps que ja s'acosten. Que s'acosten i se'n van cada dia. Bones festes! 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 4 de maig de 2019.

 

dissabte, 20 d’abril de 2019

Saials. Segària

El nom Segària és d'arrel iberobasca i significa una cosa així com lloc on hi ha pomeres. De fet, en èuscar poma es diu 'sagar', d'on deriven 'sagardo', sidra (literalment 'vi de poma'), o 'sagardotegi', sidreria. També sembla fora de dubte la relació entre aquest topònim i el molt comú Segarra. Siga com vulga, així es diu, en femení o en masculí segons que s'hi sobreentenga la serra o el puig, la muntanya que s'estén perpendicular a la mar des dels límits orientals de la Vall de Laguar fins a 'La cara de l'home', penyals que la imaginació popular han revestit de qualitats antropomòrfiques i on acaba abruptament la serra al terme d'El Verger. També es diu així la casa a l'Almadrava que els pares van fer per a l'estiueig i que encara pertany a la família.
· · ·
S'entendrà així que m'haja entretingut en aquests preàmbuls filològics. No és la vida, al capdavall, pura lexicologia, com va dir algú? I més les paraules que conformen la biografia personal més persistent, fites dels paisatges més íntims. I les que fan de bastida de la memòria plural, com el (o la) Segària, cruïlla de pobles i civilitzacions que s'hi superposen, s'hi barregen, hi són entrellaçats pels fils perdurables de la història.
· · ·
I aquest és el món on l'amic Jordi Botella ha sabut trobar el punt exacte de connexió entre l'experiència individual i la col·lectiva, entre el present vertiginós que s'esvaeix i el passat mig amagat que es deixa atrapar per la ment inquieta, entre matolls, balmes i tarteres. Serra antropomòrfica que el corredor tresca amunt i avall, esquivant l'abisme, entre la Vall del Girona i la Marjal de Pego, travessant el paisatge que es fa cultura, respirant el mite que mou cada passa, escoltant les veus resistents de la memòria. Dels neardentals als ibers, dels romans als àrabs, la conquesta catalana, la repoblació mallorquina, els últims moriscos, el botànic Cavanilles apamant el món, John Dos Passos visitant Dénia en els anys vint i deixant l'epitafi de la bellesa jovial en una làpida del Cementeri dels Anglesos, víctima del botxí que es diu abandó, ignorància i espoli, naufragis del temps. I Sagra, Ràfol d'Almúnia, Tormos, Benimeli, Sanet i els Negrals. Última residència en la terra de Rafael Chirbes, que va escriure la crònica, lúcida i terrible, dels nous enrunaments perpetrats a l'ombra del Montdor/Montgó i de tantes misèries i renúncies.
· · ·
En la seua cursa rebel Jordi Botella ha reconstruït el mite amb les runes amb què la cultura ret el seu homenatge a la natura, on home i paisatge es fonen en l'abraçada, on el porc senglar s'abeura a la font del manobre i el cérvol trepitja el camí que va dibuixar l'enginyer, on el prec dels déus antics es fa eco rebotant en les pedres. Home que corre immòbil el periple del pensament, paisatge que es mou incessant en la quietud i la incansable letargia. Poema dramàtic, mite que es reinventa, memòria multiplicada en els espills de la paraula: Segària. El nom és el sediment dels noms.
· · ·
I l'escriptura feta mite troba la veu i el cos, el cant es corporifica en una simfonia de sons, l'autor troba l'actor, els amics atrapen la lluna en el cove de la creació mancomunada. Juli Cantó interpreta la partitura, torna als orígens, feny el pa de la pròpia biografia amb la farina col·lectiva que creix en crit, que es fa gemec, xiuxiueig, plor, emoció, paraula. Una casa damunt les ruïnes d'una casa, una passa que en segueix una altra, dos braços que dibuixen la casa i colpegen, pedra sobre pedra, la mà damunt la mà, escenaris de memòria i desig, la roda humana que inventa eternitats efímeres i somnia fugaces transparències de la permanència: Segària s'ha fet home, ha viscut a la llum i la foscor de l'home.
· · ·
Poema corporal, orquestració de sons purs i elementals, ritme per a la dansa, xerrics de la fam, obstinacions del treball, tam-tams de l'odi, la guerra i l'extermini, música de la passió i la mort. Tot hi és, a Segària, el llegat dels mons, la casa cara a la mar eterna d'aixetes que no tanquen, una vitalitat que ens desborda i sobrepassa, llum i percussions de Pep Burgos, línia i color sobre el llenç de la cova ancestral d'Orfeo Soler.
· · ·
Segària, Segària, Segària repeteixen l'eco de les pedres i els rems que en la mar colpegen les aigües del somni, el viatge dels homes a través de l'espai temps que es multiplica en esforços d'infinit.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 20 d'abril de 2019.]




dissabte, 13 d’abril de 2019

Saials. Guerres brutes


Pot haver-hi «guerres netes»? O justes? O necessàries? Des d'una concepció estrictament pacifista i no-violenta, la resposta fora no. Això no vol dir que fins les guerres més cruentes no es regesquen per uns codis que poc o molt impliquen un cert respecte a l'enemic, un tracte «humanitari» a presoners i població civil (que sovint n'és la primera víctima, la moneda de canvi que tenen més a mà i els ix més barata). La denominada guerra bruta, doncs, prescindeix en el fons i en la forma de tots aquests codis. Qualsevol mitjà justifica els seus fins espuris. No és una simple redundància.
· · ·
En la guerra com en la guerra. A l'enemic, ni aigua. No són només els codis bèl·lics els que la guerra bruta transgredeix sinó també i alhora tot principi democràtic. Potser la guerra, qualsevol guerra, no siga més que el fracàs últim de la democràcia. Per dalt hi ha la ciutat, més o menys convulsa i contaminada, un dia plou i un altre fa sol. L'espectacle de la democràcia s'hi desplega en tota la seua grandesa. La vida és bella. Almenys mentre el món del subsòl no deixe escapar les seues fetors nauseabundes, mentre les rates i les paneroles no isquen del clavegueram. El deep state, per dir-ho més fi, on bullen a foc lent totes les guerres brutes. Els GAL, recorden? La «policia patriòtica», la concreció sinistra del «Todo por la patria». Excuses de salvapàtries. Mitjans de formació de masses ben sucats en or esbomben les mentides fabricades en el clavegueram contra enemics de tot pelatge, un dia els podemistes i el seu líder, ahir i sempre l'independentisme, demòcrates de peu, veus crítiques, ulls esparpellats, insubornables amants de la llibertat. Fa un dia esplèndid!
· · ·
En altres temps els periodistes que descobrien crims i corrupteles, bunyols i falsedats, abusos d'autoritat i atemptats a la democràcia eren considerats herois i rebien premis en reconeixement als seus crits d'alerta. Quan el Watergate dels anys setanta, per exemple. La sofisticació tècnica de què disposen els estats per a les seues guerres brutes no ha fet sinó incrementar les possibilitats i la grandària dels crims comesos. En nom de la democràcia! La guerra bruta s'acarnissa especialment contra aquells que amb les seues denúncies lluiten contra la guerra bruta. La primera batalla que cal guanyar en tota guerra és la de la informació. És a dir, la de la desinformació.
· · ·
Després de set anys refugiat a l'ambaixada equatoriana de Londres, Julian Assange, un dels fundadors de Wikileaks, fou detingut ahir. En 2010 filtrà milers de documents sobre les guerres brutes d'Afganistan i Iraq. No li perdonaran que haja tret tanta podridura del clavegueram. Convertit en símbol de la denúncia i la lliure informació sobre les guerres brutes contra la democràcia, potser l'extradiran a un país el president del qual és ferm partidari de la pena de mort, això sí, amb totes les garanties sanitàries d'asèpsia que exigeix una societa moderna i democràtica. No deixa de ser una ironia del destí que el mosso encarregat de la feina bruta de lliurar un conciutadà (des de 2012 en què fou concedida la nacionalitat equatoriana a Assange) al gringo implicat en tanta guerra bruta es diga Lenín Boltaire de nom i Moreno de cognom.
· · ·
El món democràtic i les persones que no renuncien a l'exercici diari de la llibertat tenen un deute amb Julian Assange. Els d'aquest racó del món li devem a més el compromís explícit amb les pròpies lluites democràtiques, la denúncia sense defallences, des de la cambra de l'ambaixada equatoriana que el va albergar fins ahir, dels abusos i guerres brutes de què encara som víctimes. Ni que només siga des de la consciència que la primera batalla que s'ha de guanyar en el combat pacífic per la democràcia és sempre la de la informació. La de la informació lliure i veraç a favor de la transparència i la democràcia, contra els clavegueram sinistres que promocionen les guerres brutes del poder.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 13 d'abril de 2019.]

 

dimarts, 9 d’abril de 2019

Justificació d'un sentit


Jaume Pérez-Montaner, Defensa d'una forma. Poesia completa 1976-2018. Pròleg d'Antoni Martí Monterde, epíleg de Dominic Keown. Institució Alfons el Magnànim, Centre d'Estudis i Investigacions, col·lecció «Poesia-Obres Completes», València, novembre de 2018.

· · ·

A «El poema» del llibre La casa buida (2014), en referir-se a l'escriptura poètica, diu l'autor: «parlem d'un món possible / –qui sap si sols en somnis–, // que potser no veurem / i que no serà nostre, // com un intent només / de lucidesa estranya, // la final i més bella / justificació // d'un sentit impensat / en la nostra existència». Si tot poema, efectivament i en última instància, naix i s'incardina en aquest desig de dotar de sentit la pròpia vida, en el cas del nostre autor això s'insinua i explicita de manera constant en la seua obra des d'Adveniment de l'odi, publicat en 1976. El poeta, insistint en el seu desig (paraula clau de l'univers de l'autor, concentració polisèmica que inclou també el sentit amb què ací la usem), en aquest intent «de lucidesa estranya», produeix els seus poemes, assaigs cisellats amb molta cura que són alhora la completesa d'una forma i l'expressió d'una insatisfacció que mourà la roda de la recerca permanent de sentits. Que això és també el desig, le dur désir de durer eluardià i la «insatisfactòria satisfacció» de què parla Italo Calvino.
Heus per fi en aquest Defensa d'una forma reunida la poesia completa de Jaume Pérez-Montaner, que ha decidit unir els seus cognoms amb el pont del guió, els nou llibres publicats entre 1976 i 2014 més dos d'inèdits, Punt de fuga i La llum de l'ombra. Paisatges per a Mark Rothko, tots dos datats en 2017. En aquesta mateixa col·lecció, dirigida per Vicent Berenguer, que ve a omplir un buit clamorós en l'edició de la important producció poètica valenciana de les darreres dècades, ja han vist la llum, a més del que avui comentem, sengles volums de Marc Granell i Josep Piera. Vista, doncs, en la perspectiva de temps i espai que una obra poètica completa permet, i sense ànim de subratllar en excés el forçat reduccionisme a què obliga l'aproximació a la complexitat literària d'una obra com la de Jaume Pérez-Montaner, em fa l'efecte que una metàfora que podria situar bé històricament «el sentit» de la seua producció és la de poeta-pont. Entre diversos territoris: amb la incorporació sistemàtica de la moderna tradició anglosaxona, en la pràctica poètica i en forma de motius reiteradament referenciats, d'Eliot a Stevens, d'e.e. cummings a Whitman, etc., a la poesia catalana (i més específicament valenciana); entre generacions i estètiques, com a baula entre la millor tradició de la poesia civil dels anys 50 i 60 que sap aprofitar l'impuls d'obertura formal dels corrents posteriors, especialment els dels 70. L'espai transfronterer que conscientment ocupa la poesia de Pérez-Montaner com a proposta estètica (amb el seu correlat en l'autobiografia que els poemes emmarquen) és en bona part responsable de la qualitat i transcendència d'una obra d'una gran coherència interna. Plantejada com un repte permanent de memòria, que no s'està tanmateix d'apel·lar i reivindicar l'oblit o insistir que «recordar és morir», més que en cap dels nostres autors l'obra de JP-M creix per una tensió molt interessant entre sedimentació i obertura, en forma d'espiral. Hi ha «troballes» simbòliques –lacais i rates i tot el ric aparat animalístic, flors de rododèndrons, ametles amargues, gerds, mores i maduixes, vol o cant d'aloses…– que es repeteixen de cap a cap de la seua producció i que despleguen els seus sentits per un efecte d'eco o mirall només possible des de l'autoreferencialitat quasi quasi obsessiva perquè, no ho oblidem, el poema també és concebut com una forma d'identitat alhora col·lectiva i individual (i d'ací la dialèctica entre una dicció de ressonàncies èpiques i l'intimisme radical d'algú que ha amagat el seu cor «entre les paradelles», o darrere les màscares). Aquesta tensió fa també que ens trobem davant un autèntic «animal literari» (coincident amb aquell altre «animal de records» que viu en «Temps de records» d'arrel estellesiana), que pensa que tot poema és d'alguna manera la resposta a un altre poema: «hipòcrita lector», «abril […] el més cruel dels mesos», «el duríssim desig de permanència», «tindrà la mort el gest antic / dels teus ulls», l'estranger camusià Mersault, els Maria Marcini de La muntanya màgica, «llargues nits de pedra», «ossos de sèpia», «On the road»… Defensar, fet i fet, «una forma de dir // que és la forma de ser / i pensar un món propi. / Viure fou sols això: // defensar una forma / per a allò sense forma», i a més haver-ho fet amb tota la intensitat, amb tota la saviesa. Un poeta que continua deplegant el seu ric univers en l'elegia Punt de fuga i l'admiració vital i artística de La llum de l'obra, cims d'una forma, admirables síntesis de sentits.

[Publicat a Saó núm. 446, març de 2019.]

[L'autor en la presentació del seu llibre Solatge l'11 de juny de 2009 a La Casa del Llibre.]

dissabte, 6 d’abril de 2019

Eutanàsia, església i dret a decidir


Morir dignament hauria de ser el corol·lari d'una vida digna. Sembla d'entrada inqüestionable el dret de totes les persones a defensar-se del dolor, evitar el patiment innecessari (i ho és sens dubte el que provoquen malalties cròniques i degeneratives) i posar fi a la pròpia vida quan la vida ha perdut tot sentit mental i físic, quan continuar vivint és sinònim de tortura. En pocs temes trobaríem ara i ací un consens social tan ampli com en el de l'eutanàsia, inclosa la que necessita l'ajuda d'altri per ser duta a terme. Però sol passar que la societat evoluciona a un ritme que els legisladors són incapaços de seguir. En el teatre de la política hi ha actors que no veiem però que el condicionen tant o més que els actors principals, dramaturgs o tramoistes. El dret a una mort digna ha tornat aquests dies a l'actualitat gràcies a Angel Hernández, l'home que ha ajudat a morir la seua dona, víctima d'una esclerosi múltiple que l'ha mantinguda prostrada tres dècades. Es compleixen també vint anys de la mort de Ramón Sampedro, el primer que va reclamar el seu dret a morir dignament, dret que els tribunals li van negar reiteradament, i l'aventura del qual va dur a la pantalla Alejandro Amenábar amb Mar adentro en 2004. Però hi ha sectors, en aquest i en altres qüestions que afecten drets socials i llibertats, que s'agafen com caparres a una moral i unes creences que la majoria de gent considerem obsoletes. Tal és el cas de la jerarquia catòlica espanyola, tan àgil a assenyalar la busca en l'ull aliè i tan desesperadament lenta a veure la biga en el propi. Si és que mai la veu. L'obstinació amb què combat pràctiques avui tan assumides socialment, amb la doble moral marca de la casa, té més a veure tanmateix amb la defensa de mecanismes de poder que no amb principis doctrinaris. La fal·làcia que Déu (el seu déu) és principi i fi de tot i que per tant les persones no poden disposar sobiranament de la pròpia vida seria una estupidesa si no fora una cosa molt pitjor, una crueltat imperdonable que contravé el principi cristià de la compassió. Només pensant quantes guerres no han estat beneïdes pels seus jerarques, inclosa la croada franquista, n'hi hauria prou per desmentir la sacralitat de la vida que diuen defensar. Hi ha d'haver alguna cosa més profunda que explique un comportament aparentment tan irracional però tan calculat, potser la resistència a perdre el monopoli moral que es funda en l'administració metòdica de la por entre la gent, erigint-se en intèrprets dels designis divins, la voluntat de continuar remenant les cireres i mantenir els guanys dels negocis oberts en educació, sanitat o mitjans de comunicació, de fornir coartades a la dreta més rància, de formar-ne part indestriable. Per això, conscients que la llibertat humana de decidir, consubstancial a un concepte digne de l'existència, és una medecina contra la por que manté el ramat en la seua cleda, el portaveu dels bisbes espanyols, Luis Argüello, pontifica també en el terreny del dret d'autodeterminació de Catalunya per assegurar que «no és moralment lícit», com no deuen ser moralment lícites altres formes d'exercir la llibertat. Ja s'ho faran, però, els bisbes i tota la parentela cavernària, perquè tant el dret a una mort digna com el dels pobles a decidir lliurement el seu futur seran reconeguts també ací, com ho són en altres societats més avançades, per l'espenta de la raó democràtica i el trellat del poble alliberat de pors i fantasmes que creu en la dignitat de tota vida.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 6 d'abril de 2019.]

[Angel Hernández i María José Carrasco. Foto: ara.cat

dissabte, 30 de març de 2019

Saials. No tenen por (al ridícul)


Deia Tarradellas que en política es pot fer de tot, menys el ridícul. Segurament, en la seua llarga experiència i enmig dels vaivens i reajustaments que va haver de viure, devia saber bé de què parlava. Al capdavall només pot témer el ridícul qui té un concepte més o menys democràtic de la política, qui es mou en termes d'eficàcia, servei i decència, qui se sap personatge de pas en el teatre del poder.
· · ·
Ridícul, que fa riure. El poder que es creu o fa creure que és omnímode només es deu permetre riure de portes endins. Teocràcies, monarquies, imperis, dictadures i fins democràcies falsejades són immunes al ridícul perquè aquest límit moral a l'abús de poder necessita l'espill dels altres, implica el respecte i el reconeixement de l'altre. El poder no té rostre i per això no es pot contemplar en l'espill social del ridícul (com els vampirs de les pel·lícules). No té rostre però sí protagonistes ben vacunats contra el ridícul, la vergonya i la decència, qualitats massa plebees, massa humils.
· · ·
El rei no sap que va despullat però davant els súbdits fa un ridícul espantós. Tot el món pot escoltar les rialles excepte ell i el cercle dels íntims i aduladors. I un bon dia el decapiten. La sordesa va impedir-li cap mena de prudència i prevenció.
· · ·
Hi ha voltes que el ridícul no depén de tu, que el fas sense adonar-te'n (i per això ets ridícul) com li ha passat a Felip VI (el preparao, mare de déu!) quan en el VII Congrés Internacional de la Llengua Espanyola que se celebra a l'Argentina ha canviat el nom de Jorge Luis Borges pel de José Luis (com qui esmenta la corda en casa del penjat), en un remake memorable d'aquella altra ridícula que es pensava que Saramago era una tal Sara Mago. Molts ridículs provenen de la inconsciència d'estirar més el braç que la mànega o aparentar que saps el que no saps. Només és ridícul qui, blindat en el seu poder, es pensa infal·lible. Ai si el borbó hagués llegit a temps i amb profit Fervor de Buenos Aires o Historia universal de la infamia!
· · ·
Però n'hi ha d'altres que t'hi fiques per pròpia voluntat, a consciència, com si hi trobasses no se sap quin mòrbid plaer. Li passa sovint al ridícul Borrell, més burro com més vell. Però el numeret de l'entrevista a la televisió alemanya, amb amenaces i insults al periodista, supera amb escreix els darrers serveis a la raó independentista. Davant les molt documentades xifres que Tim Sebastian esgrimia per a les seues preguntes, el ministre no sabé o no volgué respondre més que amb els tics despòtics que han arruïnat la carrera política que entre tots hem costejat.
· · ·
Segueix aquesta farsa ridícula del judici als presos independentistes. Les declaracions dels guàrdies civils i del tinent coronel Daniel Baena, àlias Tácito, es podrien qualificar de ridícules, esperpèntiques i grotesques si no fossen expressió de la pura ignomínia i la misèria humanes. La mentida no és ridícula, és cruel i injusta, i el fals testimoni, un delicte en un judici, summa perversitat quan s'hi jutgen persones innocents.
· · ·
Els innombrables vídeos que demostren la brutalitat policial de l'1 d'octubre i el compartament pacífic dels manifestants en aquesta i altres dates històriques ridiculitzen el testimoniatge dels lacais del poder, però Marchena no vol que aquests vídeos es vegen en la sala. La distància entre els fets, a la vista de tothom, i les mentides ordides contra el procés és ridícula. I per negar els fets, també han de negar les paraules, i ací el ridícul ateny categoria universal. Prohibit dir presos polítics i exiliats a TV3, però direm presos polítics i exiliats mentre hi haurà presos polítics i exiliats; prohibit pensar, prohibit respirar, però pensarem mentre podrem i respirarem mentre ens quede alè.
· · ·
Ridícula també la manera espasmòdica com el Papa esquivava els besamans dels seus acòlits. Per evitar els gèrmens, diu que. Dos mil anys d'història de l'Església per arribar ací! Però jo crec que és pitjor el ridícul que els gèrmens. Clar que hi ha poders que no tenen por (al ridícul).

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 30 de març de 2019.]

 

dissabte, 23 de març de 2019

Saials. Armar-se de raons


Acaba d'eixir Obertura republicana (Catalunya després del nacionalisme), una lúcida i lluïda anàlisi d'Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, a l'editorial Pòrtic. Front a la diària contaminació de la propaganda dels altaveus mediàtics del règim, que tant de mal fan a les ànimes càndides, les virtuts higièniques, terapèutiques i engrescadores del compromís i l'honestedat i el rigor intel·lectual i científic. Com tot assaig digne d'aquest nom, s'hi donen la mà, en perfecte equilibri, lleugeresa i densitat, amenitat i pregonesa. Predicar amb l'exemple d'haver situat la cultura en el centre del projecte republicà fent literatura d'alt vol, assaig amb voluntat d'incidència pública, d'incitació fusteriana al diàleg.
· · ·
Voltaire personificà en Càndid la innocència d'una bondat en el fons ridícula, d'optimisme a prova de bombes. Plantejada com una novel·la filosòfica, l'obra combat la idea que sempre vivim «en el millor dels mons possibles». El realista pessimisme de Voltaire no era també una incitació a l'acció per canviar l'ordre immutable de les coses que el poder proclama? Tots som fills del racionalisme il·lustrat del XVIII. Però ja no hi ha càndids. La narcosi de la propaganda mata tota innocència.
· · ·
Algunes raons nuclears del llibre: construir la nació estat (en oposició al fòrceps de l'estat nació que va fundar la majoria d'estats) «com la nova mena de nació adaptada a la globalització i per a la qual l'estat és el blindatge jurídic i institucional dels drets i llibertats dels ciutadans»; o ciutat estat a l'entorn de Barcelona i una sèrie de ciutats en xarxa (actualització d'aquella Ciutat ideal dels noucentistes) en l'escenari potsnacionalista de la Catalunya actual en forma de república; lligar de manera definitiva les aspiracions nacionals amb l'emancipació social, cares d'una mateixa moneda; definir el canvi d'hegemonia social («el temps de l'hegemonia burgesa ja ha declinat») en favor de «persones assalariades, gent de la mesocràcia popular i menestral, col·lectius professionals, autònoms, petit empresariat i membres de la funció pública»); situar la cultura en el centre del projecte republicà («partir de la cultura per enfortir la societat, partir de la nació per definir l'estat»); ubicar cultura, llengua i identitat en l'àmbit dels drets i oferir-les a la lliure adscripció i adopció de qui ho vulga; remarcar la singularitat de la cultura catalana en la seua vocació universalista; considerar la hibridació i mestissatge de la societat catalana actual com una oportunitat per al català i les seues connexions interculturals, etc.
· · ·
En unes remotes jornades de sociolingüística a Alcoi, potser de les primeres, vam coincidir amb Joan Manuel Tresserras, que hi presentava un treball. Enmig les entranyables i enyorades fregitel·les del Tropical vam compartir taula i conversa amb els amics Josep Ripollés i Rafa Xambó. La nit es va allargar a l'algaravia del Zoo Loco. Molts anys després d'aquella trobada única i fortuïta, Tresserras va ser nomenat conseller de cultura, càrrec que exercí entre 2006 i 2010. És agradable comprovar que la mateixa perícia que demostrà aquella nit jugant al futbolí és a la base del seu treball i trajectòria intel·lectual. La cultura, aquell «punt de trobada entre la història natural […] i la història social», té molts vessants complementaris i és plena de felices coincidències.
· · ·
I el País Valencià? Obertura republicana assumeix clarament el llegat de Fuster i la realitat nacional dels Països Catalans en la perspectiva, lliurement assumida per les parts, d'una «nació d'estats» entesa com a federació, un projecte no solament possible sinó necessari en l'actual context europeu i mundial. Ens hauria agradat, als d'aquesta banda, trobar més desenvolupada aquesta reflexió en el llibre, que com és lògic té objectius més peremptoris.
· · ·
Comptat i debatut: eixamplar la base del sobiranisme republicà, aconseguir majories electorals més sòlides per a l'independentisme, insistir en la multilateralitat i la celebració d'un referèndum reconegut internacionalment. I alguns mea culpa de l'independentisme: la sobrevaloració de les pròpies forces i la subestimació una mica naïf [sic] de les de l'Estat (aquesta poc versemblant, venint d'on venim). Però la distància entre l'anàlisi i la praxi política concreta és potser inevitable, raó per la qual tantes vegades el moviment republicà, en especial l'hegemònic d'ERC, ha pogut semblar tan erràtic. Siga com vulga, una magnífica obertura per a la reflexió i al debat, una manera ben argumentada d'armar-se de raons.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 23 de març de 2019.]

 [Els autors en la presentació del llibre el 31 de gener de 2019. Foto: Montserrat Boix.]