dissabte, 19 de gener de 2019

Saials. Verges 2019


Lluís Llach va publicar el disc Verges 50 l'any 1980. L'artista empordanès hi posava so als records de la seua infància al poble. El vent, amb aquella tramuntana tossuda que explica molt bé certs trets del caràcter del país, el mercat a la plaça, els carros, l'escola, la processó. / La matinada del dimecres, a les set del matí, quan es disposava a arrancar el cotxe per anar a la faena, Ignasi Sabater, l'actual alcalde del poble, fou detingut i emmanillat per uns encaputxats que es van identificar com a membres de la policia nacional. Enmig de les lleganyes del fred i la solitud del carrer d'aquelles hores, el jove es va posar a cridar per combatre la por i la indefensió i alertar els veïns. / M'eixia de ben endins, de manera espontània al principi, i ara ja ho hem convertit en ritual. Cada vegada que anant cap a Alcoi fem el canvi de rasant en què deixes el Port d'Albaida i costera avall, molt avall, entres al Comtat, si l'humor acompanya com ho sol fer, cantem País petit. El que es veu des d'aquell punt i que abasta tota la Vall del Serpis i els seus encontorns, amb el cercle de muntanyes que d'oest a est hi posen fites i altura: el Carrascar, la Serreta, que mig vela Els Plans i el Maigmó, l'Aitana, la Serrella, la Serra d'Almudaina, la Gallinera al fons, la Safor i el Benicadell tancant a la nostra esquerra el cercle. / Verges és un poblet de 1.159 habitants. En les últimes eleccions al Parlament de Catalunya hi va haver un 86,96 % de vot sobiranista, és a dir 667 d'un cens de 832. Un país petit, el mapa en miniatura d'un país. / Grups d'encaputxats d'extrema dreta es dediquen amb una certa assiduïtat a fer ràtzies nocturnes al poble per arrancar llaços grocs, amenaçar veïns amb ganivets grossos, a fer pintades intimidatòries en cases privades i punxar rodes de cotxes. Fins ara no hi hagut cap detingut ni cap investigació oficial malgrat les reiterades denúncies de l'equip municipal. / Vam ser a Verges en dues ocasions, la primera buscant la processó del Dijous Sant un Divendres Sant, que és tant com voler assistir al Dia dels Trons el Dia del Descans. Vam travessar enmig d'una boira molt densa el poble d'Ultramorts, presagi d'extraviament espaciotemporal. Hi vam tornar vint anys després, aquesta vegada de la mà de Jordi Roca i la seua dona, per gaudir de l'ancestral processó i la seua Dansa de la Mort. / Amb el Jordi vaig fer amistat en els temps foscos de la milícia en un regiment d'intervenció immediata, el Castilla 16, a Badajoz. Ens unia la filologia, la llengua, el nom, la resistència a la barbàrie, el país petit. Ell ha dedicat a la processó de Verges molts anys d'estudi, entusiasme i uns quants llibres. És un dels homes més tranquils i assenyats que conec, ferm com la roca i flexible com les branques menudes del roure (Rovira) dels seus cognoms. Conduïa tancs de guerra. Va aprofitar aquell segrest per traure's tots els carnets de conduir, inclosos camions i autobusos. / Hi ha fundades sospites que els escamots que es passegen de nit amb tota impunitat pels carrers de Verges, com ha suggerit l'alcalde, estiguen integrats en bona part per membres de la guàrdia civil i la policia nacional. / Ignasi Sabater, l'alcalde de la CUP, treballa com a professor en un institut de la zona. El dia que vam veure la processó, el Dijous Sant de 2016, hi feia de Jesús. Aquell fred dalt la creu, coronat d'espines i despullat fins on manen els cànons de la iconografia tradicional, devia ser tan distint al de la matinada del passat dimecres quan el van detenir i forcejant per posar-li les manilles el van ferir! / En la mateixa operació, indigna d'una democràcia, i a les mateixes hores en què es destapava l'enèsim escàndol de l'Espanya corrupta amb uns inspectors d'hisenda –notícia que, quines coses, està passant desapercebuda–, eren detinguts l'alcalde de Celrà i una desena de persones més que al cap d'unes hores quedaven en llibertat. / ¿Algú s'imagina que es detingués sense ordre judicial (i per tant sota la responsabilitat última del Ministre de Justícia del molt dialogant govern socialista) un alcalde, posem per cas, d'Alcoi que hagués estat Capità Moro, per exemple, en les últimes festes? / On connait la chanson: «Alguna cosa deuen haver fet». En el cas d'Ignasi Sabater l'acusaven d'haver participat en accions de protesta a què no havia assistit. Un error en la identificació fotogràfica, diuen. I així tot. / Tant costa reconèixer que Catalunya està defensant les llibertats democràtiques de tots? Encara ens estranyarà que Human Rights Watch, el principal observador internacional sobre drets humans, situe l'Estat espanyol per davall de Turquia i Síria en qualitat democràtica. / Pense molt en Jordi Roca i Rosa Maria (Ioia) aquests dies, en la força de la seua determinació, en la seua bondat, en la integritat del seu humanisme. On de vegades no arriben la raó o la informació almenys hi hauria d'arribar l'afecte, la solidaritat humana. / «Infracciones al reglamento de espectáculos, que prohíbe terminantemente que los artistas se dirijan al público y establezcan diálogo con él» (Rodolfo Martín Villa, 1975, per justificar una multa i la prohibició d'actuar a Lluís Llach). Reglamento, terminantemente… el llenguatge de l'autoritarisme és sempre el mateix i atempta sempre contra el diàleg. / En el canvi de rasant que és el pas de la Vall d'Albaida al Comtat hi ha encara un rètol on posa «Província d'Alacant», postís com una pròtesi inútil. Però jo sé que no faig més que conduir el trànsit pel meu país petit, el mateix de Jordi Roca i Ioia, de Lluís Llach, d'Ignasi Sabater, de tants anhels i esperances.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 19 de gener de 2019.]

 

dilluns, 14 de gener de 2019

La cruïlla valenciana (1)



(Prèvia i entre parèntesis, com un teló que s'obri. Simetria i polisèmia del mot cruïlla, que alberga al seu dedins altres dos mots: cru i illa. Al cor de la paraula, com un dijous equidistant, amb tres lletres que la separen del principi i tres del final, la i coronada amb dos punts, la dièresi: ï. No un punt com el de la interrogació, sinó com a mínim dos. I una etimologia que no sembla innocent per al cas que ens ocupa, puix que deriva de creu –i quina una sovint aquest país nostre!–, lloc on el camí perd la rectitud i obri un ventall d'opcions que desorienta el caminant. La cruïlla o encreuament dels valencians només té fletxes mudes que indiquen camins que no podem saber exactament on menen. D'acord, convé desdramatitzar, llevar ferro a les coses. No devem ser tan distints ni distants d'altres pobles i circumstàncies. A fi de comptes, la vida dels homes i dels pobles s'assembla en cada moment històric més a una cruïlla complexa que no a un camí unívoc o d'una sola direcció. I comencem a tancar aquest llarg teló de fons cedint a la temptació de canviar u per e i convertir la confusió i profusió de camins en tubercle comestible, elemental, en menystinguda realitat: la que va de la cruïlla a la creïlla, paraula indígena amb què la majoria de valencians designem la patata, o pataca segons uns altres. La inclinació a no prendre'ns seriosament a nosaltres mateixos, és causa o efecte que els altres i els altres altres tampoc no ens hi prenguen? La broma com a símptoma de la feblesa nacional i social dels valencians i també com a lenitiu. "Mane qui mane, cafè i bon humor" és encara la divisa d'una penya quasi centenària d'Alcoi, la Penya del Bon Humor, tot i que com a aclariment per a profans direm que la referida substància no és l'aromàtica, calenta i laboriosa –que també– sinó la més tèrbola, juganera, perversa i fins rebel del demominat cafè licor, que l'Ovidi Montllor fa responsable de la germanor entre moros i cristians –o d'obrers i patrons, o rics i pobres, etc.– a El meu poble Alcoi. Doncs això: el País Valencià a la cruïlla. Més enllà d'optimismes militants imprescindibles, els valencians ho tenim certament cru com a illa que no sap a quin arxipèlag pertany i que mentre s'acaba d'orientar corre el perill de ser completament engolit pel reflux de l'ona decadent de la hispanitat més reaccionària –si n'hi ha que no ho siga en el fons i en la forma. I un darrer apunt abans d'obrir el teló o tancar aquest llarg parèntesi. Molt a prop de l'Almodí o antic magatzem de gra de la ciutat de València hi ha el carrer Cruïlla, paraula que la majoria de valencians d'avui dia ja no saben què significa. I és el que ens proposem per als articles de l'any que avui comença: reflexionar sobre la nostra cruïlla com a poble. I que tinguem un bon any tots plegats, o almenys un any passable.)

[Publicat a llibertat.cat


dissabte, 12 de gener de 2019

Saial de l'home que camina en cadira de rodes


De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. / A les set i vint minuts del dimecres 19 de desembre de 2018, quasi al final imprevist de la vaga de fam dels presos polítics Jordi Sánchez, Jordi Turull, Josep Rull i Quim Forn, el gironí Jordi Puig va mamprendre el seu viatge des de Cas Concos des Cavaller, al sud-est de l'illa de Mallorca, en una primera etapa que el va dur fins a Campos i Montuïri, centre geogràfic de l'illa. / Per caminar, per paradoxal que semble, no sempre calen cames però sempre hi cal la força enraonada de la voluntat, el deler del viatge i els horitzons, l'ànsia imbatible de llibertat. / El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al Rosselló. Per camins i carreteres, pels pobles per on passa, sembra la digna llavor d'un esforç que germinarà en la llibertat de tots els presos i preses, perseguits i exiliats polítics i la implementació de la república. Sembra i cull: la flor de la solidaritat, el caliu de gent anònima, l'acollida de l'amistat, els llaços d'un poble que contra vent i marea resisteix dempeus i camina, camina, camina. / De la feblesa de no tenir cames, Jordi Puig n'ha fet la fortalesa de caminar impulsant la cadira de rodes amb el moviment dels seus braços i la determinació de la seua raó. Com el bon judoca, sap que cal ser flexible per vèncer un estat que combat a colps de puny i atupades. La democràcia radical i la no-violència que desobeeix acabaran fent caure l'estat que gruny amb la supèrbia de la seua força desbocada. / Els cínics en faran mofa, del seu esforç titànic, els panxacontents instal·lats en l'impossible el miraran passar de biaix, els partidaris del silenci el voldran silenciar, els pragmàtics del sofà en desaprovaran la tàctica, als predicadors del conformisme els emprenyarà l'exemple, els atiadors de pors premeran les alarmes de la mentida, els feixistes multiformes voldran degollar-lo. Només els demòcrates i generosos s'hi sentiran interpel·lats. / Tot esforç col·lectiu és la suma de voluntats individuals. No hi ha moviment conjunt sense persones concretes de carn i os (i de vegades sense cames) que empenyen la roda, sense Jordis, Sílvies, Peps, Maries, no hi ha Història sense històries. Si cada u fos capaç de mamprendre fermament el que és al seu abast, que és molt més que no pensem a voltes, per empényer horitzons col·lectius de pau, llibertat i justícia! / Recordeu Rosa Parks, recordeu Lluís Maria Xirinacs, recordeu Gandhi o Luter King o Mandela, recordeu Pau Casals, Lluís Companys, tants i tants altres. Cap esforç no és al capdavall inútil. Diuen que el vol d'una papallona pot moure un huracà («petites variacions en les condicions inicials d'un sistema dinàmic poden produir grans variacions en el comportament del sistema a llarg termini», dit amb propietat). Una societat humana no es mou igual que la climatologia ni sempre hi valen metàfores, per molt científiques que siguen, però a Catalunya milions de papallones agiten les seues ales alhora i sincopadament. Jordi Puig està ampliant amb el seu vol el mapa de l'esforç comú de la solidaritat, aquest vivàrium per a la llibertat. / Però en realitat el viatge d'en Jordi arranca de molt més enrere, de quan militant del PSAN va ser empresonat encara molt jove per l'assalt a la caserna de Berga, dels 1.663 dies que va passar entre reixes, del Tribunal Europeu dels Drets Humans d'Estrasburg que vint anys més tard va declarar nul·la la seua causa i va condemnar l'Estat espanyol a indemnitzar-lo per haver lesionat el dret de presumpció d'innocència, de l'artefacte que manipulava quan li va esclatar i li va segar les cames, de les seues febleses esdevingudes fortalesa. Tots som fills d'un passat el guió del qual no podem modificar. / La sembra del seu caminar d'avui per la llibertat en cadira de rodes és feta de llavors de paraules que quan germinaran asclaran tots els panys i totes les reixes: «La injustícia ens fa moure i si ens movem ens espera la llibertat», «Mirar amb perspectiva aclareix el futur», «Un tot sol pot fer una passa, tots units farem tot el camí», «La llibertat és el camí», «Venim de lluny i anem més lluny encara», «República per dirimir les diferències ideològiques amb les urnes i no amb les armes». / Es diu Jordi, amb la força dels seus braços de 57 anys va fent camí amb la seua cadira de rodes i avui serà entre nosaltres i serà a casa. I hi serà des d'avui per sempre.

[Publicat a Tipografia La Moderna.]


dissabte, 5 de gener de 2019

La veu de la caverna

Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C's de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se'n recorden, de l'Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la sacrosanta unitat d'Espanya i la guerra a tota ultrança contra l'independentisme, ni PP ni C's poden fer-se els estrets o els llonguis davant l'exhibició de testosterona ideològica dels fatxes pota negra de Vox. El gaspatxo andalús, qui sap si com a aperitiu per al cocido que es cuina a Madrid, és massa temptador per als qui tenen el poder espanyol inscrit en lletres d'or i sang en l'arbre genealògic i no arrosseguen massa manies, diguem-ne, de caire ètic o democràtic. De manera que el PP, que no necessita presentar-se com a partit moderat de centre com aquests professionals del camuflatge de Ciutadans, tot i que ja no enganyen ni el més babau de la classe, ha encaixat l'envit girant la truita de la demagògia: ampliar els ajuts als mascles víctimes de (torna-li la trompa al xic) violència domèstica, que es veu que haberlos haylos. Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos. Davant l'auge sobrevingut de l'extrema dreta, gràcies a la campanya gratuïta que li fan els grans mitjans de propaganda del règim monàrquic, no sé què diran personatges tan singulars i de jacobinisme tan compacte com l'actual ministre Josep Borrell, l'escriptor Vargas Llosa o l'exsecretari general del PCE Paco Frutos, que amb idèntic pas marcial i discursos carregats de catalanofòbia i burrera, van aplegar-se a Barcelona convocats per la dreta extrema de Societat Civil Catalana, compartint cartell amb l'Arrimadas de Ciutadans, l'Iceta del PSC i l'Albiol del PP. Rectifique, sí que sé què diran: no res. O pitjor, alguns d'ells, que veuen amenaçades les seues inestables poltrones en parlaments, ajuntaments i altres espais situats còmodament a l'ombra de la figuera dels pressupostos públics, demanen ara, amb el rostre immutable i galtaplè de Miquel Iceta, un front comú per parar els peus al feixisme. Passa sovint que et gites amb xiquets i t'alces pixat. Però la veu de Vox, arrelada en les profunditats tel·lúriques de la caverna espanyola, no és cosa de xiquets ni cap broma passatgera, ni simples forces de xoc que s'utilitzen quan convé a l'estat per combatre la revolta democràtica de Catalunya. Els dels punys i les pistoles, que ara passaran pels més constitucionalistes del món, ja demanen pas i sou pels serveis prestats i pels que prestaran, entre d'altres com a acusació particular (popular, en diuen, quina amarga ironia!) en el judici als presos polítics catalans. Traus al carrer la bèstia que alimentaves dissimuladament a les andrones de la història, li dones bona cosa de carn crua, l'exhibeixes en algunes places per fomentar la por dels més agosarats i ara ves i digues-li que se'n torne a caseta. Pitjor encara, deixa que campen lliures els violadors de la manada amb sentència ferma d'anys mentre mantens en la presó persones com la presidenta Carme Forcadell per haver permès un debat en seu parlamentària i digues després que això d'Espanya és una democràcia consolidada, que el rei, que la Constitució, que l'imperi de la llei i el bla, bla, bla. Tornen els crits que no volíem escoltar, s'amplia el significat de l'¡A por ellos!, voldran atrapar-nos encara en el bucle del ¡Vivan las cadenas! La cosa ja fa massa temps que va de democràcia o barbàrie. A veure fins quan podrem continuar fent la viu-viu.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 5 de gener de 2019.] 

 

divendres, 28 de desembre de 2018

Saial de final d'any

Potser és inevitable, quan s'acaba l'any i mamprén la darrera columna de la temporada, la sensació que està a punt de repetir-se una vegada més. Quants escrits del temps, peribles i volàtils, no ha confegit ja a aquestes alçades de la mateixa pel·lícula? / Repassa els títols dels articles que parlen del trànsit d'un any a un altre, aquells brindis a la lluna, aquella consciència de la fugacitat en què en gran part consisteix la vida humana. Intenta esquivar així la pura repetició, l'error imperdonable del descuit, l'autoplagi insconscient. Que la impressió del déjà vu es mantinga en els límits raonables que permeten les recreacions de la memòria, que l'eco arribe amb alguna variació novedosa, que sone la cançó però no es recorde com acaba. / I potser es tracta de prevencions innecessàries, les d'ell, perquè si alguna cosa creu haver après en aquests anys és que no es tornarà a banyar mai en les aigües d'aquell riu (els homes ja ho devien saber molt abans que Heràclit ho deixés escrit en un vers memorable) i que la cua de l'estel del temps se li escaparà sempre. / Damunt la corda fluixa del temps la pèrtiga del funambulista té el pes de l'oblit en una punta i en l'altra el de la memòria. Als seus peus s'estén l'abisme del no-res. Ell mira avant, sempre avant. Si gira el cap corre el risc de caure al buit. A més, no necessita la violència d'aquest moviment per saber qui és. Qui no és. / Ha canviat l'escenari dels darrers anys. Quants? La pèrtiga s'ha inclinat una mica pel costat de l'oblit. De nord a sud, del Mar del Nord al Mediterrani. Posats a recordar, ni recorda quan passà per darrera vegada el Cap d'Any a la casa de la platja. / Ha sentit dir que el déjà vu és un fals record, una construcció de la ment, com una trampa que projecta el temps en la pantalla de la consciència (o potser a l'inrevés: la consciència en el llençol del temps). Per no perdre's en els laberints del temps, els homes van inventar els calendaris, els rituals, els trànsits, les estacions, els aniversaris, tots aquests déjà vu, totes aquestes il·lusions de l'etern retorn contra la nàusea de la fugacitat. / El trampantojo tan eloqüent del castellà, o suggestió enganyadora que en català es pot dir enganyatall, tot i que amb un sentit més aviat verbal. Alguns artistes gràfics d'avui en dia n'han fet un art. La perfecció de l'engany, els trampantojos que amb habilitat un deu desconegut pintés aprofitant les esquerdes del temps. Només és bell si saps que és una mentida, si l'abstraus de la mecànica de les coses útils. Si et creus el que creus que veus i vols encaminar els teus passos per aquell carrer, prompte entropesses amb un mur de veritat i t'hi trenques el nas. / Fent un passeig en bicicleta l'altre dia va veure ginesta en flor. Va pensar que era un miratge. A punt d'acabar l'any ha vist un arbre florit. Li ha semblat un ametler, aquests arbres tan imprudents, tan crèduls, tan valents. Trampes del temps (en aquest cas de l'oratge). Tots hi fiquem els peus, en el poal del temps, tard o d'hora.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 29 de desembre de 2018.]


dissabte, 22 de desembre de 2018

Saials. El que hi ha (i el que també)


Comença a ser molt avorrit quan algú acaba una més o menys reflexió amb el refregit «Això és el que hi ha» per remarcar una impossibilitat, per resignar-se a un determinada situació. Per molt precisa que siga l'anàlisi (i no sol ser el cas més freqüent) que ha precedit el pretensiós colofó, per molt afinada que siga l'observació feta, el que hi ha o és aparent, com els icebergs, conviu amb el que resta submergit o no es veu. Sempre hi ha el que hi ha, això és pura redundància. I al costat d'això, allò, i allò altre, i encara allò. / Em pregunte si era oportú en l'actual context polític, que el president Ximo Puig oferís Alacant per a una futura reunió ministerial de Pedro Sánchez. Va apostar a cavall andalús perdedor i necessita congraciar-se amb el president espanyol, que no passa a hores d'ara pel seu millor moment, després de la dutxa de realisme que li ha caigut a Barcelona. Sí, segurament això aferma el bastió de Puig en el partit, però no sabem en què beneficia el País Valencià que es represente ací l'enèsima cerimònia del rentamans a compte aquesta vegada de la memòria històrica. Al costat d'aquest «això és el que hi ha», hi ha allò altre: diferenciar la docilitat valenciana de la rebel·lia de Catalunya, l'única que pot tombar una monarquia en regressió autoritària i recentralitzadora i obrir la magrana de la transformació democràtica al conjunt de pobles de l'estat. / El que també hi ha és el centenar de persones que van fer costat al dejuni solidari per la llibertat dels presos polítics fa uns dies a València. I les vint entitats que hi van donar suport, per molt que els membres d'alguna d'elles cabrien en un microbús. La brisa i la ventada poden precedir l'huracà i el més gran aiguat comença amb a penes unes gotes. També hi ha això. I el ressò mediàtic, sovint manipulat, d'un petit gest. / Durant tota la setmana l'espanyolisme tronat i els altaveus monòtons del règim s'han dedicat a excitar els sucs gàstrics del personal amb la promesa de la sang. La indesitjada visita de Sánchez també buscava la foto de respostes violentes a la provocació i a la injustícia que la inspira. Tots amb un pam de nas: civisme, trellat, fermesa. / És igual, no estan disposat a variar el relat per molt tossuda que es mostre la realitat, i els talls de carreteres i alguns fets aïllats es presentaran com un terratrèmol de violència provocat per les hordes bàrbares de l'independentisme. Això és el que hi ha: inventar la violència dels altres a veure si la pròpia apareix com a necessària i justa. I Arrimadas venent el fum de la seua querella sobre fets encara no esdevinguts. Segons quines fantasies sexuals haurien de quedar circumscrites a l'íntim terreny personal. / Sánchez buscava la fotografia impossible i s'ha trobat amb les instantànies d'una realitat social que potser no entén ni vol entendre. La malaltia obsessiva de les formes, el teatre de la política representat per titelles: els de protocol van traure les flors grogues dels primers plans. Però de forment, ni un gra, duia les butxaques buides de propostes i plenes de tics colonials que el delaten. Catalunya no pot gestionar ni el nom dels seus aeroports. / Antoni Bassas la clava: a Madrid un falangista que acabà demòcrata (Suárez) i a Barcelona un republicà que va morir marquès (Tarradellas). El «atado y bien atado» de la monarquia i el mite de la transició modèlica personificat en dos avions inservibles del passat per als aeroports infradotats de la realitat present. / És això el que vol Ximo Puig per als valencians? / No volen conèixer i menys estimar sinó tan sols posseir i per això més prompte que tard perden allò que tenien. També hi ha això: només el poble, cada dona i cada home, té una clau per al futur en la butxaca de la pròpia determinació. / Que passeu unes bones festes.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 22 de desembre de 2018.]

 [Imatge de la manifestació unitària d'ahir a Barcelona. Fotografia de Cristina Calderer per a l'ara.cat]

dissabte, 15 de desembre de 2018

Saials. Pedro i el llop i el Comte-Duc d'Olivares


Deu ser que com que els catalans són més demòcrates i saberuts que ningú diu Pedro Sánchez que acceptarà tot allò que vinga avalat per un 75% dels ciutadans de Catalunya. No el vulgar 51% propi de democràcies normals i corrents, no, el 75%. I per què no el 80, el 90 o, ja posats, el 100%? / L'oferta, pam dalt pam baix, ja la va fer Zapatero, se'n recorden? Obedients, els catalans van tirar avant el nou estatut de 2006 amb el 85% dels vots del Parlament i el poble el va ratificar en referèndum. I? Ah, no, no res, que Alfonso Guerra i companyia li van passar el ribot fins a desfigurar-lo mentre es vantaven de tan gran gesta amb tot el salero del món. D'aquell diluvi el fangar d'avui. / La demagògia cau pel seu propi pes: més del 75% (si comptem els vots de les darreres eleccions, les del 155) és partidari d'alliberar els presos polítics preventius, més del 75% és partidari d'un referèndum pactat en què puguen definir-se sobre la independència del seu país. Pren dues tasses de brou! / I doncs, ens podríem preguntar sense mala intenció, per què Pedro Sánchez fa una oferta que no ha complit en el passat, no compleix en el present i no té ni la més remota intenció de complir en el futur, i així pels segles dels segles? Perquè si no ets demòcrata almenys has de semblar-ho. Per això l'arbitrari 75%, per posar una xifra. Per donar-te temps fent veure que busques una solució que no tens al conflicte polític que no entens o entens massa. / Amb una mà la peregrina oferta, amb l'altra l'enduriment del teu discurs amb l'excusa que has vist el llop en forma de PP-C's-Vox i vols competir a veure qui la té més gran, l'espanyolitat a tota ultrança, el retorn a la caverna, la mentida sistemàtica, l'acusació de violència inexistent (de moment) i unilateral del mateix costat (de l'estat i adlàters), la conversió de la víctima en botxí, l'eixordador soroll de l'Espanya inquisidora. / Han sentit algun dirigent francès desqualificant el conjunt del moviment dels armilles grocs per violent? Si hi ha una cosa clara a l'estat veí és que el poble és sobirà. Tota la política espanyola, malgrat el maquillatge democràtic, es funda en la desconfiança radical envers allò que denominem poble. Les comparacions són odioses i les carrega el diable. / Barons del PSOE ja reclamen obertament la il·legalització dels partits independentistes (quins seran els següents, els republicans, per exemple?) i ahuquen amb l'extrema dreta del PP-C's-Vox pel colp d'estat del 155. Prompte sentirem demanar un higiènic bombardeig sobre Barcelona. / Per si no era poca tanta provocació, el govern espanyol farà un Consell de Ministres a la capital catalana, a la Llotja de Mar, el 21 de desembre, aniversari de la victòria independentista en les eleccions forçades a colp del 155 que va obrir les portes de la presó i de l'exili. Amb aquesta excusa, i que els Mossos (primer objectiu a abatre en aquests dies) no mantenen l'ordre, hi enviaran més i més policia. Més i més foc, verbal i físic, a veure si d'una vegada encenem la violència d'aquests pacifistes recalcitrants i tossuts que ens permeta davant del món tallar de socarrel tanta audàcia. / Amb la creativitat que li és característica, Òmnium ja ha convocat un «Consell Popular de Ministres» com a resposta. Em permet, modestament, proposar una altra activitat contestatària: menjades populars al carrer a base de peus de ministre, que és com a Catalunya solen anomenar els deliciosos peus de porc, en salsa o a la brasa. De res. / En qualsevol cas, l'aterratge del govern marcià entre els súbdits de Barcelona ja compta almenys amb l'il·lustre i il·lustratiu precedent del Comte-Duc d'Olivares. Vegen la joia de 1624 en què el famós conseller àulic recomana al rei «ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiere de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente, y en ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla y de esta misma manera irlo ejecutando con los otros reinos». / Més clar, aigua (i en castellà).

[Publicata Tipografia La Moderna el dissabte 15 de desembre de 2018.]


dissabte, 8 de desembre de 2018

Saials. L'ou, la serp i la vaga de fam


Diuen que l'independentisme català va despertar la fera feixista. És un argument tan fals com perillós. Fins Pablo Iglesias i companyia van flirtejar en algun moment amb una idea que desafia tota evidència i que té com a propòsit no tant impedir el reviscolament de la ultradreta com frenar la revolta democràtica de Catalunya. / El feixisme, sota el pal·li protector del franquisme i els seus hereus, intocable i intacte, sempre hi ha estat, i ben despert, com el dinosaure del conte de Monterroso, en el nucli dur de l'administració i les seues elits, en els cossos policials, en l'exèrcit i l'alta magistratura i fins en la mateixa Constitució tan glorificada com arnada. Què és al capdavall la Monarquia sinó la coronació de l'atado y bien atado del règim? / La que ha estat adormida o endormiscada amb el conte de fades de la modèlica transició, amb la propaganda mediàtica, la incultura i les grans drogues per al consum de masses era la majoria de la ciutadania. El dinosaure feixista, en tot cas, es va permetre alguna becadeta esporàdica perquè sobretot des d'Aznar ja tenia qui li procurava el pinso i no havia de calfar-se molt el cap buscant-lo. / Insomne, esparpellat, sempre amb el garrot a la mà i l'insult a la boca, la fera feixista no dorm mai. De vegades es pinta de blau cel. Que ens ho diguen als valencians. I la majoria de les voltes passa desapercebut, blanquejat, assumit per la rutina diària del menfotisme hispà, engolit amb una ració de callos i exterioritzat amb quatre rots masclistes, fatxendes i pudents. / Faríem bé de revisitar en aquests temps convulsos Brecht (Terror i misèria del III Reicht, 1938) o Bergman (L'ou de la serp, 1977), tots els qui van posar la claror del seu art i la seua intel·ligència en l'esforç de desentranyament i denúncia del feixisme. A través de la corfa de l'ou es pot veure clarament que el que s'hi amaga no és un pollet sinó la serp verinosa. / Ara xiulen i dissimulen, però què feien els Iceta, els Borrell o els Vargas Llosa morrejant-se amb Societat Civil Catalana i Vox pels carrers de Barcelona? Què feia el PSOE aplaudint amb tant d'entusiasme com el PP i C's el 155, l'a por ellos i el discurs feixistitzant de Felip VI del 3 d'octubre de 2017? Entre tots han covat l'ou de la serp que ara trau el musell a Andalusia, en el buit deixat per la deserció de l'esquerra. / El dinosaure no dorm i quan el règim de la monarquia, els privilegis, el supremacisme espanyol i els nyaps constitucionals trontolla com ara, es tira mà si cal del Tiranosaurus Rex, el gran depredador. / Vox és la serp dels nostres temps i té almenys dos cosins de Zumosol que han vetlat el seu creixement: el PP de Casado i el C's de Rivera. Compta a més amb la tebiesa del PSOE i la incompetència d'una de les polítiques més nefastes que ha donat el sistema, Susana Díaz, que a més és hereva directa de diplodocus com González, Guerra i companyia, que tampoc no dormen ni a la de tres. / Contra tot això fa anys que lluita i espenta la locomotora de Catalunya, conscient que la seua submissió i destrucció com a poble és el trofeu de caça més preuat del nacionalisme espanyol des de fa més de 150 anys. No van ser les bombes i morts d'ETA les que van despertar la fera, segons alguns, sinó la revolta democràtica de Catalunya. / No deixa de ser sorprenent que l'imaginari col·lectiu espanyol no siga antibasc però sí radicalment anticatalà (incloent-hi subreptíciament valencians i balears, no ens enganyem). És la catalanofòbia, molt anterior al denominat procés (que en part és resposta a aquella), la que excita les baixes passions de l'espanyolisme supremacista, la que fa onejar les banderes, la que envia les esquadres a vèncer perquè a Espanya torne a nàixer un dia tranuitat i emmirallat en el passat imperial i per això mateix impossible. / Expulsats jueus i moros, el feixisme que habita l'ànima de l'Espanya més negra només té els heretges d'un poble que no es resigna a la dialèctica dels punys i les pistoles per continuar la seua tasca anorreadora. / Els catalans no són (no som) l'enemic intern del feixisme, sinó l'expressió més nítida i constant de la seua xenofòbia. / Jordi Sánchez i Jordi Turull van començar la seua vaga de fam l'1 de desembre, just 45 anys després que Lluís Maria Xirinachs iniciés la seua que va durar 42 dies a la presó Model. El 4 de desembre s'hi han sumat Josep Rull i Joaquim Forn. La seua lluita extrema interpel·la a tots els demòcrates. Veurem si som capaços gràcies al seu esforç generós de despertar i vèncer la bèstia i el seu règim de complicitats i injustícies.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 8 de desembre de 2018.]


dissabte, 1 de desembre de 2018

Saials. Mariners de Santa Pola


Enmig la mar de deshumanització que banya els paradisos cobejats de l'illa europea, el petit vaixell de Santa Pola Nuestra Señora de Loreto ha salvat d'una mort segura dotze fugitius de la misèria de Senegal, Mali i Líbia i els ha acollits en la seua closca de nou a 150 milles de Malta i 100 de Líbia perquè compartesquen abric i menjar amb els catorze mariners de la tripulació del pesquer. / Els horitzons de la mar s'estenen límpids a la mirada, sense intermediaris ni càlculs d'interessos, lluny dels laberints espuris de la burocràcia que fa de pors i egoismes l'excusa per a l'imperi de la llei de la selva. L'única diplomàcia que preval en la mar és la que obliga a salvar la vida a tota costa, a oferir la mà de l'auxili, a combatre solidàriament els estralls del naufragi sense demanar papers ni res a canvi. / En setembre de 2006 el també vaixell santapolí Francisco y Catalina ja va rescatar 51 persones d'una pastera per aigües de Malta. / Com llavors els governs d'Espanya i els responsables europeus s'espolsen de damunt les puces dels apestats i demanen als mariners solidaris que els deixen en algun port de Líbia, que és tant com abandonar-los a mercè dels queixals dels taurons que volien devorar-los. / Vicent Sempere, el portaveu dels pescadors, alerta que només els queden queviures i combustible per a sis (ja cinc) dies. / El President valencià Ximo Puig ha ofert oportunament el port de València per al desembarcament dels nàufrags d'ara, com en el seu moment els de l'Aquarius, mentre la Vicepresidenta Carmen Calvo s'ompli la boca per exaltar el país dels valencians com a terra d'acollida, que és una fórmula que vist molt bé en les passarel·les de moda políticament correcta, però insisteix que se'ls queden a Líbia, on si no et venen en el mercat d'esclaus sempre et pot liquidar un dels nombrosos grups armats que campen per lliure –i qui no es consola és perquè no vol. / A un costat la solidaritat dels pobres de Santa Pola, Sant Pol, Cadis o Tenerife (gratuïta i sense fronteres), de l'altre els que s'ho miren amb llargavistes instal·lats a Madrid o Brussel·les. La reserva d'humanitat a un costat i a l'altre els que banalitzen com Borrell el dolor i els genocidis quan les víctimes són indis miserables per a major glòria d'Espanya (o de qualsevol altre imperi passat o present). / Mentre Carmen Calvo i companyia dirimeixen si els desgraciats que naveguen a bord del Nuestra Señora de Loreto són nàufrags, migrants, refugiats, exiliats o empestats, si galgos o podencos, i en quin port desembarcar-los, uns altres solidaris que només es pregunten el perquè de tanta injustícia i no què posa en documents d'identitat improbable, els d'Open Arms, s'arromanguen a aquestes hores per fer arribar als valents mariners valencians aliments i medecines. / Qui mana i decideix quina és o no terra d'acollida a quants quilòmetres o milles nàutiques d'asèptica distància? Ni en els territoris de l'altruisme solidari els valencians podem disposar de la nostra sobirania? Fins per determinar les quotes de vergonya irresponsable funciona com un rellotge el centralisme estúpid d'Espanya. / A un costat del mar o la barricada els mariners lleials, els navegants sense fronteres governats per les lleis de l'auxili i la solidaritat internacionalista, de l'altre els constructors de muralles, els del foment de l'odi a la diferència, els que miren la realitat amb els prismàtics dels seus privilegis, els descendents de franquistes, negrers i genocides. / Si la Fundació Brosseta representés la decència, en comptes d'atorgar el premi a la Convivència [sic] a Felip VI per la seua contribució a l'himne espanyol ¡A por ellos!, el donaria als mariners valencians de Santa Pola. I el gall que cantaria seria el roig i no com sempre el negre.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 1 de desembre de 2018.]


dimecres, 28 de novembre de 2018

Unitat


De tant en tant la cantarella de la unitat torna com un eco insistent al debat polític. L'entonen tant partidaris com detractors, els primers sovint com qui descobreix la sopa d'all o es reconeixen devots de la fe en la vareta de les fórmules màgiques, els segons afirmant que això de la unitat és poc més o menys una cortina de fum que amaga les intencions i contradiccions de la vida real o interessos inconfessats. Però ni els uns ni els altres no aclareixen gaire la qüestió. Perquè al capdavall, ni que només siga com a lloc comú o per inèrcia històrica, la unitat (orgànica, d'acció, estratègica...) és percebuda per les forces d'esquerra i els moviments socials com a garant de l'èxit o responsable del fracàs (si no s'articula). «La unitat fa la força», «Proletaris de tots els països, uniu-vos», «L'exemple de la mata de jonc»… La insistència a evocar la idea d'unitat fins en les sigles de partits i organitzacions no pot ser un simple reclam publicitari ple de substantius bonics com «unitat» o «unió», d'adjectius entranyables com «junts», de construccions adverbials sinuoses com «en comú» i fins metàfores més o menys llampants com «front» o «bloc». No, ni que només siga com a declaració d'intencions, ningú no vol renunciar al pedigrí unitarista, ningú no vol ser acusat de sectari. De vegades, però, es practica el contrari d'allò que es proclama perquè, assenyalat directament pel dit de déu (o de Marx, ves a saber), hi ha qui només entén la unitat si tothom s'arrenglera al seu darrera (i passeu-me la rima). Front a la unitat amb calçador que tant de mal ha fet, al monolitisme d'un o altre signe i la seua tendència a erigir monòlits al salvador de la pàtria (o de la revolució) de torn, hi ha la idea ja comunament acceptada de la unitat en la diversitat. Perquè la unitat, al nivell que siga, només és possible des de la diversitat. És enmig d'aquesta dialèctica, del xoc entre les tendències centrífugues i les centrípetes, que ens trobem en la cruïlla dels nostres dies. Potser ens valdria més, doncs, substituir una certa obsessió per la unitat per la pràctica sistemàtica del diàleg i el debat, per la confiança que només sent clars podem arribar a desenvolupar la unitat i podem entendre'ns, per salvar la tendència a escorxar-nos a la primera de canvi, d'alçar la pols de les reticències, els fratricidis, les malfiances i els prejudicis, en el fons tan humans i comprensibles per altra banda. Unitat i pluralitat no solament no es contradiuen sinó que es necessiten i impliquen mútuament si no volem caure de peus en la galleda dels totalitarismes. Que per ventura els diversos partits i organitzacions no alberguen la pluralitat al seu si? Que no han de fer equilibris entre els diversos components de la seua fórmula? I per què, doncs, sembla tan difícil articular la unitat entre forces diverses que comparteixen un mateix anhel fins i tot en moments històrics com el que avui es viu a Catalunya, en què la possibilitat de construir el propi estat des d'una perspectiva de canvis socials profunds sembla tan a l'abast i més factible que mai?
Aquests darrers dies el debat a l'entorn de la qüestió ha tornat a agafar força. Els crits per la unitat s'han fet especialment audibles en les concentracions davant les presons. Tothom enyora els temps de la gran unitat, la que va fer possible el referèndum de l'1 d'octubre, la de la gran mobilització del 3 d'octubre, aquelles grans fites de la nostra història més recent. La posada en marxa del Consell per la República, la proposta de Puigdemont en forma de globus sonda d'anar de segon de Junqueras amb l'Anna Gabriel de tercera en una candidatura independentista a les europees, la conferència de Quim Torra apel·lant a la unitat electoral dels independentistes catalans (inclosos balears i valencians), bascos i gallecs… I la proposta d'Arnaldo Otegi que Vicent Partal, director de Vilaweb, ha definit com la de la «via kurda», que uniria sota un mateix paraigua electoral el sobiranisme peninsular més el republicanisme i les forces rupturistes espanyoles.
Des de fora de la lògica, que de vegades sembla molt il·lògica, dels partits, els entrebancs i reticències a la unitat són difícils de comprendre. Hem de tornar a apel·lar a la claredat i a la necessitat d'explicar bé els problemes a la gent. L'argument que l'independentisme suma més en llistes diferenciades no deixa de ser una hipòtesi, tan vàlida, sí, com la contrària i sotmesa a les circumstàncies canviants del moment, de cada moment. La unitat d'acció i estratègica és, però, alguna cosa més que una llista electoral, una voluntat de sumar forces en una direcció. Potser és això el que està per aclarir en l'hora present i el que ajorna la desitjada unitat: no es veu clar quin és el camí que porta a la república. Més prompte que tard, però, la unitat s'ha d'afermar. Naixerà com naixen les coses que importen i duren, de la necessitat peremptòria d'avançar, naixerà empesa des de baix per a la defensa i la supervivència però també per a l'embat i la construcció. La unitat en el reconeixement i el foment de la pluralitat i la diferència, al voltant d'uns quants eixos que formen l'arquitectura transversal del país i del poble i que cal recuperar i enfortir. Amb generositat, claredat i confiança, cal cosir la unitat amb fils resistents i elàstics per fer efectiva la república.

[Publicat a llibertat.cat el mes de novembre de 2018.]


dissabte, 24 de novembre de 2018

Saials. El ministre Borrell i el gargall


Ha continuat plovent amb intensitat tota la setmana. Però ha estat al Congrés dels Diputats espanyol, una pluja de gargalls sobre el ministre Borrell que només ha sentit ell. O imaginat a força de desitjat. O impunement inventat. Ni tan sols els més propers en aquells moments al diplodocus polític, que ara comanda afers exteriors i diplomàcia, han vist res. Ni les televisions que amb insistència descontextualitzadora han repetit amb sospitosa obsessió l'episodi de l'eixida dels diputats d'ERC moguts pel mateix desig que ha inspirat Borrell, la premsa del règim i els borrascosos lladrucs de tots els que fan mans i mànegues per criminalitzar l'independentisme. / Després de la pluja i davant la manca de proves de la greu acusació borrellana, el ministre ha fet un mutis en silenci. Del Ministeri, de la política? No, dels flaixos mediàtics, amb el cap sota l'ala, però només mentre dura la pluja. / Perquè el gargall o escopinyada té amb raó cultural i biològica molt mala premsa. És un menyspreu absolut, una ofensa irreparable, una de les majors injúries contra algú. / No heu d'escopir mai, ens deien de xicotets, perquè això ho van fer els jueus a NostreSenyorJesucrist camí del Calvari, un sacrilegi, i si una escopinada de gripau et toca l'ull quedes cec per a tota la vida. / El que sorprèn de la reacció de Borrell, de qui ja coneixem vida i miracles i bufonades que busquen provocar i fer sang (amb les desinfeccions que proposà per a Catalunya i les indignes burles al presoner polític Oriol Junqueras, entre d'altres perles), ha estat el seu automatisme. La mentida compulsiva es diu així per aquesta raó: dispara sense pensar, dona aire al teu instint homicida, a l'enemic ni aigua, només gargalls immunds. / El cinisme de Borrell ja havia rebut el bany de masses escaient en aquests casos: l'ovació entusiasta de la bancada socialista dempeus. ¿I com es diu políticament d'un individu que a més de pertànyer a Societat Civil Catalana [sic] provoca amb les seues paraules l'adhesió incondicional i fervorosa de la Falange? Tingues cura dels meus amics, que dels meus enemics ja en tinc jo. / Mal si el gargall només fou una sensació no verificada: un ministre que és víctima de visions i reaccions compulsives és un perill públic i ha de dimitir immediatament. Pitjor si, com ens temem, el trist episodi respon a la tàctica de la mentida conscient i l'estratègia que beu de les clavegueres de l'estat, C's, PP, Vox i tota la catalanofòbia rampant, descordada i de baixes pulsions. En aquest cas, la destitució hauria de ser fulminant. / A fi de comptes, el diputat Gabriel Rufián no digué res que no sabéssem sobre l'actitud indigna del ministre, la seua pertinença a la feixistitzant Societat Civil Catalana, les burles a persones preses i moviments polítics rivals fetes des de la seua còmoda posició de privilegis, multinacionals i cadafals. I ni tan sols al·ludí a l'escàndol d'Abengoa (a la venda d'accions que aprofitava informació privilegiada), que li valgué una sanció de la Comissió Nacional del Mercat de Valors. / Ni de l'«ordeno y mando» amb què retirà l'estatus diplomàtic al representant de Flandes o forçà el cessament del cònsol honorari de Grècia a Barcelona per simpaties envers l'independentisme. Un angelet de somriure satànic que passarà tristament a la història per un gargall llançat en plena cara de la veritat i en seu parlamentària. / També és recordat Vicente González Lizondo per un gargall, però en descàrrec del difunt tot indica que la seua no fou una invenció arterosa. / Fins Pedro Sánchez ha fet una crida als bons modals i la cortesia parlamentària, oblidats juntament amb les virtuts de la bona oratòria en algun paràgraf perdut del diari de sessions. I la Presidenta Ana Pastor, que va expulsar de l'hemicicle el diputat d'ERC perquè estava dempeus, com els aplaudidors del cínic. Només se'n recorden, de Santa Bàrbara de l'educació, quan plouen aquests gargalls de mentides empíriques, perquè tots dos, Sánchez i Pastor, han permès l'ús i abús de l'insult unilateral de «colpistes» a l'independentisme, un altre gargall semàntic contra la veritat i els diccionaris, inclòs el de la Real Academia Española: «Actuación violenta y rápida, generalmente por fuerzas militares o rebeldes, por la que un grupo determinado se apodera o intenta apoderarse de los resortes del gobierno de un Estado, desplazando a la autoridades existentes». / Sic. Gargalls per incitar i justificar la repressió de les llibertats democràtiques de tots, aquesta regressió que està enfonsant l'estat en l'abjecció i que provoca contínues estirades d'orelles de l'Europa més polida políticament, i sens dubte molt més democràtica. 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 24 de novembre de 2018.]


 

dissabte, 17 de novembre de 2018

Saials. Pintura, aigua i la rosa dels vents


Els joves d'Arran van empastifar amb pintura groga fa un parell de dies el portal de la casa on viu el jutge Llarena a Sant Cugat del Vallès. L'acció ha estat àmpliament (i justament) criticada des dels sectors majoritaris de l'independentisme mateix. És una llàstima embrutar un color que significa llibertat amb tintura de ràbia per assenyalar algú, per molt que aquest algú s'haja guanyat a pols la nostra més pacífica, democràtica i tranquil·la repulsa. A l'enemic ni l'aigua de l'excusa per a la seua manipulació sistemàtica de paraules i fets. / A Sant Cugat, com a tota la Catalunya central, la solidaritat que es vist de groc és resolta i present arreu, sempre dins el més rigorós sentit de la netedat i el respecte per les formes. Pintades, murals, pancartes, llaços i altres visibles formes de protesta i resistència hi han atès sovint la categoria d'autèntiques instal·lacions artístiques, anònimes i col·lectives. / En un altre context la provocació d'Arran, que avui s'ha repetit amb color roig en una comissaria de Terrassa, podria haver estat interpretada com una performance. El context, en art com en política, ho és pràcticament tot. / Als sedegosos que treballen cada dia per convertir el fantasma de la fractura de Catalunya en una profecia autopropulsada a la manera aznariana (abans trencada que lliure) els ha faltat temps per beure's d'un glop l'aigua (en rigor la pintura) de la gamberrada. I tot seguit a unflar la bufa del bou que és tot aire viciat, a pol·lucionar l'ambient amb els pesticides del llenguatge que es gasten, a marejar la perdiu fins que les paraules siguen substituïdes pels seus lladrucs furiosos: separatistes, nazis, supremacistes, violents, terroristes. Maedéu! / Esport per esport, i si el motociclisme ho és, em quede amb Pep Guardiola, visitant il·lustre de Lledoners, solidari de soca i arrel, poeta dels estadis. Supose que al xaval de Cervera, el flamant multicampió, no li han explicat bé en quin món viu i ell no ha tingut temps de veure'l perquè sempre va com una moto, cosa que també li impedeix parar-se a pensar. O potser són les multinacionals que exploten el ram de la velocitat les que no han volgut que pugés al balcó de l'ajuntament perquè hi havia una pancarta pels presos. Quina barra que tenen aquests (mai millor dit, i no una, sinó moltes), quines ganes d'amargar l'alegria de la gent i d'aigualir el vi diví de les victòries! És el que es deu pensar Arrimadas, no gens sospitosa de deixar-se entendrir ni procliu a ser sorpresa en un moment de feblesa humanitària. / Les pluges torrencials d'aquests dies també parlen català amb tots els tons, matisos i maneres. Si almenys fessen callar tant de bocamoll, si fessen almenys emmudir tant de poca-solta, rentar tant de poc trellat! Si la força imparable de l'aigua no fes estralls, si només depurés la contaminació de l'aire, si només abaixés tant de fum improductiu, tanta garlanda falsa, tanta grollera infatuació! / Acció, reacció, dany, reparació. En un tres i no res van aparèixer uns voluntaris amb caretes d'Anonimus i van netejar a consciència el portal de Llarena. Potser no arribaran a port tots els vaixells de la llibertat, però si al final-que-no-té-fi només fos aquest esclat de creativitat diària, aquesta força d'enginy que pareix no tenir límits, aquest plantar cara a l'avorriment de la ignomínia, hauran valgut la pena totes les singladures, aquesta gran aventura solidària, llibertària i col·lectiva. / Bufen vents per a la recomposició de la unitat malmesa per les porres, les presons, l'exili i les blavures que deixen les injustícies i pels propis errors. Veurem si va quallant l'entesa coral i electoral del sobiranisme, amb la suma de republicans i demòcrates d'arreu, en un arc iris capaç de plantar cara a l'estat i somoure Europa. El tramuntanal de Puigdemont, el mestral d'Otegi, el gregal de Torra, el llevant dels menorquins… Hem de completar entre tots la gran rosa dels vents.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 17 de novembre de 2018.]