divendres, 25 de setembre de 2020

Els indults i Heribert Barrera

L'anunciat indult als presos i preses polítics catalans, que just ara començaria a tramitar-se segons el ministre de Justícia, té unes implicacions que m'agradaria abordar avui. En primer lloc és evident que l'indult, gràcia o perdó, no reconeix ni repara la injustícia comesa, i per tant no és de cap manera un inici de solució a un conflicte de naturalesa política. Concedit l'indult, res no asseguraria no caure de nou en el mateix error sempre que convingués als interessos del que anomenem estat profund i a l'espessa teranyina de complicitats que el sustenta. L'aparell de justícia espanyol, com s'ha demostrat a bastament en els darrers anys, és una criatura antediluviana incompatible amb la democràcia i els drets civils que reclama canvis en profunditat, impossibles al capdavall fora del context d'un canvi de règim. L'indult, doncs, és un pegot, la mostra de dues febleses: la del govern de Sánchez necessitat dels vots sobiranistes i temorós d'enfrontar les dretes furibundes (que ja llancen el crit al cel, elles tan catòliques, tan partidàries del perdó i la clemència però exercits a colps de martell d'heretges) i la de l'independentisme, perdut en pandèmies de confusió i lluites fratricides, impotent avui d'arrancar una llei d'amnistia a través de la mobilització popular. Vol dir això que l'indult no servirà de res? Sí, servirà per posar fi al segrest en què presos i preses viuen des de fa tres anys, servirà perquè recuperen la llibertat que injustament els van sostraure. Amb aquest gest (que dona compliment, per altra banda, a un tràmit administratiu iniciat a petició de persones i entitats privades) el govern espanyol busca guanyar-se algunes simpaties del món independentista, però vistos els precedents dubte molt que hi busque de veritat cap entesa, possible només a través del diàleg i la negociació política. Cal encara veure'n l'abast (afectarà els exiliats i els altres perseguits?), però benvinguda llibertat dels presos, que tampoc no mossegaran aquest ham i que continuaran lluitant per l'autodeterminació del seu poble.

L'altre dilema és més pelut, almenys en aparença: la retirada de la Medalla d'Or de Barcelona a Heribert Barrera. El de la xenofòbia i el racisme, sobretot en el vessant declaratiu, és un dels terrenys més ben adobats per a la confusió, la demagògia i l'oportunisme. Començant pel fet que haja estat tot un Manuel Valls, famós precisament per les seues actuacions racistes –aquestes sí efectuades en l'àmbit més real de l'expulsió de gitanos ordenada en 2013 des del seu flamant despatx de Ministre de l'Interior i que va costar una condemna del TEDH al govern francès. No seré jo qui pretenga llevar ferro a les desafortunades declaracions supremacistes que Barrera va fer en el seu moment, ni la defensa indigna d'una llei espúria com la d'Estrangeria del PP. Si aquelles paraules, pronunciades en plena senectut, s'arrelaven en conviccions profundes o van ser eclipses momentanis, contradictòries al capdavall amb una trajectòria professional, política, civil i humana d'altíssim valor, és cosa que correspon dilucidar als historiadors. L'ombra d'aquests pecats, en tot cas, crec que no apaga la llum d'un home que brillà amb intensitat i que dedicà tota la vida a la causa de la llibertat i del seu poble. Espaordit pels efectes (constatables arreu i històricament) de la immigració, en negligí les causes, i aquest fou l'error –inexcusable tal vegada– que ara certs oportunistes professionals aprofiten per desacreditar de rebot una altra causa: la dels partidaris de la independència de Catalunya. I en la confusió, PSC i Comuns se sumen a la maniobra i retiren a Heribert Barrera una medalla merescuda amb escreix per moltes causes i raons

 [Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 25 de setembre de 2020.] 

 



 


divendres, 18 de setembre de 2020

Elogi del president Torra

Si la maquinària judicial no s'espatla a última hora –cosa poc probable–, els cinc magistrats del Tribunal Suprem que avui jutjaran el president Quim Torra dictaran prompte la sentència escrita fa anys, en algun passadís fosc connectat directament amb les clavegueres de l'estat, quan es va decidir mamprendre una causa general contra l'independentisme que pel camí ha deixat molts altres cadàvers democràtics. Uns 2.800 ciutadans, segons dades d'Òmnium, entre encausats, presos i exiliats són víctimes avui de l'estat que ha decidit jugar totes les seues cartes repressives davant la passivitat d'una Europa que en general prefereix mirar cap a una altra banda, per molt que alguns dels seus tribunals i institucions li hagen tret les vergonyes amb sonades sentències, informes i declaracions que a l'hora de la veritat no fan tremolar el pols d'uns botxins decidits a morir matant. Torra serà així el primer president elegit democràticament que és inhabilitat per un tribunal. I ho serà amb la grollera excusa de ser el responsable últim que al balcó del Palau de la Generalitat pengés una pancarta que demanava la llibertat dels presos i, quan l'obligaren a retirar-la, una altra que reclamava una cosa tan radical com la llibertat d'expressió, també despenjada finalment fora del termini establert per la Junta Electoral Central, institució sense atribucions judicials i de rang òbviament inferior a la Generalitat.

Fins ací l'esperpent en què viu immersa la política espanyola i que culminarà, si la maquinària no s'espatla, en uns dies o setmanes amb el nou xou contra Torra. I qui diu Torra o punta de l'iceberg diu avís per a navegants o sentència contra tots els qui demanen la llibertat dels presos i no renuncien a la llibertat d'expressió de reclamar-la una i altra vegada, contra la majoria dels ciutadans que el van votar, contra el dret inalienable dels pobles a l'autodeterminació, contra el dret a desobeir ordres i lleis injustes. De vegades, també en el terreny simbòlic, l'alternativa a la confrontació democràtica amb l'estat és la pura i simple submissió.

I aquesta darrera opció no entra en els objectius ni en la manera de pensar del president Torra. Aquest home aixeca passions enfrontades des del moment que va ser elegit per al càrrec que encara ostenta. A mi m'és simpàtic per la mateixa raó per la qual molts adversaris polítics, sobretot des del nacionalisme espanyol, el detesten. Ombra de la fidelitat inexpugnable envers el president Puigdemont (dimoni amb banyes i ulleres que viu exiliat a Brussel·les) i la seua causa, davant Torra s'han alçat reptes polítics gegantins i la immensa foscor de la pandèmia, barallant-se contra els quals ha anat marcant perfil propi. Potser m'és simpàtic perquè no respon als esquemes convencional del polític professional que no és, perquè escurça la distància entre el que es pensa, es diu i es fa, perquè creu en el que pensa, diu i fa. És curiós, ens solem queixar de l'avorrida indiferència dels polítics a l'ús i quan ens en trobem un que se n'ix del motle l'avorrim per extraterrestre. Però en els temps d'inanitat i descrèdit de la política, no ser "d'eixe món" (com ho érem nosaltres quan Raimon entonava el Diguem no), no em sembla un detall menor. Es nota que és especial en la franquesa amb què parla, sense la comèdia a què ens tenen acostumats ni la retòrica rància majoritària en el gremi. Clar que la franquesa políticament incorrecta és mal vista en l'esfera del maquiavel·lisme dominant. Des de bell començ ha rebut atacs a tort i a dret i la caverna mediàtica s'ha acarnissat especialment amb ell. Si la seua experiència política, origen per altra banda de tantes condescendències, servituds i mals vicis, és limitada, ho ha compensat amb escreix amb la seua naturalesa de corredor de fons, de treballador infatigable. Els qui el qualificaven de pusil·lànime han hagut d'engolir-se molts gripaus propis quan el van veure confinat, afectat pel coronavirus, a la Casa dels Canonges i tanmateix ben ferm al governall. Els qui l'acusaven d'estrambòtic han hagut d'apropiar-se iniciatives que ell va defensar abans que ningú durant els episodis més durs de la pandèmia. Torra serà víctima no sols de la venjança insaciable dels tribunals espanyols sinó també del foc creuat entre les famílies de l'independentisme. Però trobarem a faltar el seu estil que inspira honestedat i senzillesa, les seues maneres suaus, la solidesa de la cultura d'algú que no sol parlar d'oïdes ni repeteix frases buides, l'enteresa amb què ha sabut interpretar un paper molt difícil en temps molt convulsos. I si ara l'inhabiliten, en un futur no gaire llunyà el poble per al qual ha treballat amb tant d'esforç potser tornarà a atorgar-li les credencials per a una bona governança i una honorabilitat guanyada a pols i suor.


[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 18 de setembre de 2020.]

 


 

divendres, 11 de setembre de 2020

Eixir al carrer en temps de pandèmia

Les diades de Catalunya i del País Valencià, que se celebren amb un mes menys dos dies de diferència, l'11 de setembre i el 9 d'octubre respectivament, ens situen enguany en el dilema de manifestar-nos o no al carrer i de com fer-ho per minimitzar els riscos per a la salut. Perquè la salut del cos (entesa com l'absència, tan relativa com es vulga, de malaltia), tot i ser la principal i bàsica, no és l'única que amenaça aquesta pandèmia provocada per la covid-19. Hi ha també la salut social i política, civil, imprescindible també per afrontar els reptes d'aquests temps convulsos. Hem vist els darrers mesos com la pandèmia ens canviava la vida, com afectava greument la salut de milions de persones, com s'acarnissava amb la vida dels més vulnerables, com ens obligava a restringir els nostres moviments. Per por i també per responsabilitat hem cedit espais de llibertat personal pensant en el bé comú, per molt que de vegades les directrius de les autoritats semblaven absurdes, o sospitoses, inútils o contradictòries. També hem sofert els efectes d'una gestió de la crisi que alguns van aprofitar per concentrar més poder i continuar la guerra contra la dissidència, que és la guerra contra la llibertat, per altres mitjans. L'Espanya més rància, de la mà d'un govern pretesament d'esquerres, va emergir amb força des de les cavernes impassibles de l'estat i va col·locar militars i tricornis en el lloc que només havien d'haver ocupat científics, experts, periodistes i responsables polítics. Com més s'agreuja la crisi, més creix i s'arma l'arnat nacionalisme espanyol (almenys de moment). La pandèmia també ha servit per retallar llibertats i emmordassar-nos, per emmascarar la crisi del règim o la fugida de luxe (pagada a escoti amb diners públics) del borbó pare. La crisi ha afectat tots els fronts i provocat la més greu recessió de les darreres dècades. Com peces de dòmino ben escampades damunt la taula europea, ens ha vingut el rescat econòmic dels estats més pròspers (i potser responsables), temorosos de la gran trencadissa que podria provocar la caiguda en cadena de les peces més fràgils. Milers d'ERTOs, nous i constants focus d'infeccions, augment vertiginós de les xifres de desocupats, tancament d'empreses i negocis, la crisi s'alimenta amb ànsia i delit dels més dèbils, de la misèria de més i més gent treballadora, d'una classe mitjana cada vegada més inerme i empobrida, de la por real necessària i de la por induïda per a la paràlisi, el control social, la indiferència resignada i totes les formes d'insolidaritat i d'impotència.

En aquestes circumstàncies, que agreugen l'organització d'un estat mal articulat, un règim exhaurit que fa aigües per totes bandes, la manca crònica de recursos per a major glòria d'un centre insaciable, hipertrofiat i insostenible, la impossibilitat de decidir en termes de proximitat, qualitat democràtica i sobiranies, no podem aplicar-nos l'autocensura en nom de la salut, no podem renunciar a la llibertat d'expressió de manifestar-nos pel que considerem just i necessari. Si en els dies més estrictes de la pandèmia vam saber inventar fórmules de solidaritat i protesta noves, des dels balcons i a través de les xarxes, per exemple, res no ens impedeix articular ara les manifestacions al carrer amb les màximes garanties per a la salut. Si totes les llibertats, com deia el mestre, són solidàries, també totes les formes de lluita són necessàries. I les que demanen eixir al carrer, també en temps de pandèmia, a més, imprescindibles per mantenir la bona salut social, per enfortir el múscul civil, per avançar en llibertats i justícia. Canvien els temps, es transformen les formes de lluita, però la necessitat del combat és inherent a la dignitat i la supervivència humanes. Perquè ningú no ens traurà, i menys en temps de pandèmies, les castanyes del foc i ningú no parlarà mai en nom del poble.

 [Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 11 de setembre de 2020.]




 

divendres, 4 de setembre de 2020

Fotomatons per a la història

En l'àlbum que en el futur recordarà aquests temps d'ignomínia hi haurà unes fotos en lloc preeminent: les dels quatre presidents espanyols vius, González, Aznar, Zapatero i Rajoy (l'actual, Pedro Sánchez, potser encara estarà llavors escapolint-se entre bambolines), els anomenats pares de la constitució Herrero de Miñón i Roca i Junyent, ja en edat de besavis, els sindicalistes [sic] Nicolás Redondo i Cándido Méndez (UGT) més Antonio Guitérrez i Feliciano Fidalgo (CCOO) i l'actual responsable d'exteriors europeu, el Borrell de totes les quinieles. Acompanyaran les imatges en format fotomaton, l'usual en aquella època, la carta que els susdits personatges han enviat a la jutgessa argentina María Servini en suport de Martín Villa, sobre qui pesa des de 2014 una ordre internacional de captura per la massacre del 3 de març de 1976, quan era Ministre de Relacions Sindicals, i que serà interrogat avui per la magistrada.

El mosaic que formaran aquests retrats dibuixa amb una eloqüència incontestable totes les misèries que la trontollant democràcia a l'espanyola arrossega des dels seus inicis i que en determinen el futur. Després de 44 anys dels fets de Vitòria-Gasteiz, magistralment interpretats a Campanades a morts per Lluís Llach, ja no queda pràcticament res on agafar-se per salvar els mobles del règim del 78 que tan aferrissadament defensen els màxims beneficiaris de l'espessa conxorxa d'interessos, corrupció i favors deguts. Especialment patètica i significativa és la presència entre els supporters de Martín Villa dels fins fa uns anys líders dels sindicats espanyols majoritaris. Cau el teló que intentava amagar el paper d'aquestes sindicats i queden exposades a la llum del dia les misèries a què obliga més prompte que tard el llepaculisme i el manteniment de l'estatus quo de les elits sindicals i partidistes, el gran engany del mal menor que sustenta el discurs de l'esquerra adotzenada, de l'esquerra tap, de l'esquerra caviar: connivència amb el feixisme pur i dur, amb un personatge com Martín Villa nascut de les entranyes del franquisme, professional que ha recorregut tot l'organigrama de la burocràcia de la Villa y Corte, amb càrrecs posteriors de portes giratòries en importants empreses xuclòcteres, beneficiat per la Llei d'Amnistia (que fou abans que res una llei d'autoamnistia i de punt final) de 1977. Sostenella y no enmendalla, continuen aplicant el vell codi castellà, i amb pega s'embruten més i més les mans per tapar els forats d'aquesta nau a la deriva que és Espanya.

I potser se'n sortiran en el seu propòsit en temps de crisis i pandèmia, i molts crims de lesa humanitat (que no prescriuen) quedaran de moment impunes, com els dels 5 morts i 150 ferits de bala que el 6 de març de 1976 van ser gasejats mentre es feia una assemblea multitudinària a l'església de Sant Francesc d'Assís de la capital alabesa i disparats a l'eixida per la Policia Nacional que comandava un tal Fraga Iribarne mentre un tal Rodolfo Martín Villa era Ministre de Relacions Sindicals. Potser continuaran els homenatges, les medalles i els besamans a responsables directes de crims, massacres i tortures, tractats com a fidels servidors de l'estat i excusats en l'obediència deguda, exempts d'obligacions morals i de consciència, en l'extraordinària democràcia espanyola, mentre els paralitzats, narcotitzats, indiferents, indignats o impotents anem fent per sobreviure a crisis i virus. Potser això i més, però hi quedarà almenys l'impagable document dels fotomatons i el cant sublim de Campanades a morts vetlant per la llibertat i la justícia.

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 4 de setembre de 2020.]

 



 


divendres, 31 de juliol de 2020

Unides Podem: ni pot ni vol?

A instàncies de la Fiscalia General de l'Estat el Tribunal Suprem ha anul·lat el permís per anar a treballar, fer feines de voluntariat i tenir cura de familiars a què s'havien acollit els presos polítics catalans en virtut de l'article 100.2 del règim penitenciari i també el tercer grau que els permetia dormir a casa els caps de setmana. Els qui haurien de vetlar per l'aplicació de lleis i normes i garantir els drets, són els primers a transgredir-les (interpretant-les de manera esbiaixada o canviant-les sobre la marxa i per a l'ocasió) i menystenir-los. En l'enèsima mostra de parcialitat d'un aparell judicial que es mou amb finalitats nítidament polítiques amb el garrot a la mà, la identificació d'Espanya com a estat de dret ja és merament nominal. La caverna mediàtica amb seu principal a Madrid i algunes sucursals provincials apunta i presenta els drets dels presos polítics com una prova de tebiesa patriòtica, el govern de Pedro Sánchez aprofita la pressió per dinamitar l'anunciada (i mai no ratificada) voluntat de diàleg i continuar la política repressiva contra l'independentisme i la fiscalia "ho afina" sense parpellejar. En l'altre plat de la balança de la injustícia made in Spain queden absolts els setze guàrdies civils acusats de la mort de quinze migrants a la platja d'El Tarajal de Ceuta el 6 de febrer de 2014, els violadors de Girona i l'escamot feixista que va atacar la llibreria Blanquerna de Madrid. Com es pot veure, tot dins la previsible nova normalitat (és a dir, vella i coneguda normalitat), gestionada, gràcies a Déu, pel govern més progressista d'Espanya des de la II República. Deu ser per això que Pablo Iglesias ha considerat la decisió presa per l'inefable Marchena des de la poltrona del Suprem a petició de la fiscalia una "mala notícia". No, no és que el líder màxim de Podem passés per allà per ordir com qui ni vol una de les seues conegudes peces de retòrica, sinó que com tothom sap ell és ni més ni menys el Vicepresident del susdit govern. L'afirmació, feta amb la cara de bon xaval que el costum ja ha convertit en rictus, és un exercici del més pur cinisme. Vol dir que la fiscalia està fora del control del govern, que és poc menys que una colla d'incontrolats? Vol dir que les alegres confessions de Pedro Sánchez quan deia que tot govern, progressista o no, té a les mans les regnes de la fiscalia eren pura fatxenderia? Que en realitat la fiscalia, la magistratura i tota la pesca de l'estat profund, tenen les seues pròpies regles i interessos, independentment del poder democràticament establert? En qualsevol cas, dir que la vulneració arbitrària dels drets dels presos és una "mala notícia" no és només una burda manera de llevar-se les puces de damunt sinó una manifestació clara d'impotència. Si Unides Podem, segona part contractant de la primera part contractant del Govern d'Espanya, no pot reconduir la disputa política cap a les formes civilitzades del dret i la democràcia, si forma part d'un govern que no pot impedir la vulneració de drets, què fa en el fang del poder? I si fos que Unides Podem no pot sinó que no vol? No, no és una "mala notícia" la decisió del Tribunal Suprem sinó probablement dues de més: el govern espanyol ni pot ni vol reconduir la situació. Així les coses, l'única alternativa honesta fora la dimissió del Vicepresident i l'eixida d'Unides Podem del govern de coalició. Perquè la primera obligació d'un govern d'esquerres és garantir els drets i les llibertats de tots els ciutadans i, en segon, procurar unes polítiques més socials. Si no es compleix el primer requisit, el segon és senzillament inabordable o directament una presa de pèl.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 31 de juliol de 2020.]


divendres, 24 de juliol de 2020

Persistir en l'error


Ho mirem com ho mirem la repressió és un error, el recurs del dèbil. I una derrota sense pal·liatius: la de la política, que només pot ser entesa democràticament en termes de respecte a la diferència i els drets de les minories, de diàleg per a la negociació i l'acord. Per a la víctima de la repressió que pateix la vulneració de llibertats públiques, és clar, en primer i dolorós lloc, però també per al repressor, perquè el que aparentment aconsegueix a curt termini –anul·lar l'acció de la voluntat de l'opositor– es converteix a la llarga en un problema de més difícil solució per la via de la força bruta. Espanya sembla presa del gran error de voler liquidar judicialment (amb un sistema judicial fet a mida dels interessos de les elits que maneguen la gran maquinària de l'estat) el que és de naturalesa política i d'haver establert una causa general contra l'independentisme democràtic. Canvien els colors dels governs espanyols (tampoc no gaire, no ens enganyem), però l'error de la repressió persisteix, malgrat les crítiques a dins i a fora i la caiguda en picat del crèdit democràtic i el pes internacional, que a l'embadalit Estat espanyol i la majoria de la seua ciutadania no sembla llevar-los la son. Si algú es pensava que amb Pedro Sánchez i els seus aliats al poder s'obririen vies per a una solució política del conflicte, que només pot començar amb una amnistia als presos, exiliats i represaliats polítics, ja pot encendre un ciri a la Mare de Déu dels Desemparats o al sant o santa de la seua devoció. La sempre ajornada taula de diàleg de Sánchez és el més paregut a l'art i argúcia d'embolicar la troca (o fer la puta i la ramoneta), que en castellà resolen 'marejant la perdiu'. Ara és el torn dels integrants dels membres de la Mesa del Parlament que, sota la Presidenta Carme Forcadell com a cap de turc des del primer dia, van cometre el greu delicte en una democràcia de permetre i coordinar un debat polític, amb discursos, valoracions, filibusterisme unionista i votacions en seu parlamentària, és a dir, de complir amb la seua obligació. Segons el manual polític que aquests magistrats de les punyetes, i els titellaires que els mantenen en el càrrec, apliquen en la seua pràctica diària, la política és una farsa que es pot tolerar mentre no canvie res de substancial però que s'ha de reprimir sense miraments quan tinga la gosadia de transformar democràticament l'estat de coses. La derrota del repressor té un efecte perniciós en el cos abúlic de la ciutadania, que assisteix impassible a la repetició del despropòsit i a la desnutrició de la democràcia sota l'ampul·lós imperi de la llei fins al límit de l'anorèxia. El judici contra Laura Borràs, sota el fum de canyot de presumptes irregularitats administratives en tot cas menors, insisteix en l'error de voler liquidar l'oponent polític, en aquest cas una dona brillant i vibrant la paraula lliure i rigorosa de la qual els fa més por que una pedregada, amb martingales legals d'inspiració kafkiana. Per aquestes vies, l'estat llaura amb tenacitat la seua derrota, l'acumulació de causes democràtiques contra el seu autoritarisme, el descrèdit internacional, el mur dels tribunals europeus. Ningú com Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, els presos polítics civils per excel·lència, certifica amb les seus declaracions i la seua actitud la derrota de l'opció repressora de l'estat, o el que és el mateix, la victòria moral de la causa democràtica de l'independentisme. Amb el benefici que la dignitat i les raons de les víctimes de la injustícia no les altera ni minva, sinó tot el contrari, la persistència de la repressió, però les mans dels botxins i dels seus còmplices, i tota la maquinària i el mateix sistema, hi queden tacats per sempre i acceleren així el programa de la seua obsolescència.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 24 de juliol de 2020.] 

 

dimecres, 22 de juliol de 2020

El sí del no


Jordi Solà Coll, Ira. La Garúa Libros, Tanit, núm. 15. Santa Coloma de Gamenet, octubre de 2919.

· · ·

La segona part d'aquest poemari –de les cinc més un Èxode final en què s'estructura– és introduïda per una cita de Paul Celan que diu: "Parla també tu, / parla el darrer, / digues el teu judici. // Parla– / Però no decantis el no del sí. / Dóna també sentit al teu judici: / dóna-li ombra". Ira, el segon poemari publicat per Jordi Solà Coll (Barcelona, 1963) després d'Ulls de glaç (2017), és un recorregut estremidor, sense concessions, pel tàrtar de l'existència humana, una reflexió sobre el dolor i la injustícia que té en l'Holocaust –o potser més pròpiament Xoà– l'exemple històric més abassegador però que tanmateix no esgota el cúmul d'horrors que jalonen la història humana. Gosar abocar-se a la finestra sense vidres de l'horror i mirar de fit a fit els ulls de la bèstia amb el propòsit de "Dir el dolor en el llenguatge". Aquest és l'immens repte que es planteja aquell qui, fidel als testimonis literaris que en van donar compte abans, decideix agafar-ne el relleu sense que li tremole el pols, i apamant els propis abismescom volia Celan– malda per "Clavar el dolor en la parla, i que aquesta se'ns reveli en els confins de l'indicible".
Perquè la memòria dels occits, torturats, vençuts, anorreats per milions en el genocidi nazi no pot empetitir ni tapar els horrors contemporanis, els que el van precedir i els que probablement vindran encara. No es pot banalitzar el mal a força de convertir-lo en museu o monument, en lloc comú degudament desinfectat, en error de càlcul, en història passada. En cada mina que esclata, en cada camp de refugiats, en cada tortura i cada violació, en cada assassinat i cada injustícia, en cada èxode, cada fam i cada paisatge devastat avui reviu la ferida que no cauteritza. Potser perquè com diu Jordi Solà "la vida és una cel·la / sense barres" i "l'ésser vaga en el no-res sota l'ull / atent d'un déu irat / que ens manipula / en el pitjor dels mons possibles". Qui vol descriure el "Tàrtar infinit", el "tàrtar indomable", el "Tàrtar d'incertesa", qui s'ha proposat d'escandallar sense il·lusions òptiques "La tragèdia de la vida", ha de deixar a un costat ogni speranza.
Però hi ha el sí que no s'ha de decantar del no: la voluntat d'escriure infatigablement l'horror per a "l'ésser que transita / en el dolor: / l'ésser que reneix en la tenebra". És de nou Sísif carregant la pedra (mite que es materialitzaria tenebrosament i literalment en els treballs forçats en pedreres d'alguns camps d'extermini, que s'humanitza cada dia arreu del planeta de mil formes), i és tothora, i des del mateix títol del llibre, l'eco d'Albert Camus que crida a la ira i la revolta que done sentit al patiment i puga per fi vèncer-lo ("sóc l'home derruït, / que lluita i es revolta"). Ira, doncs, contra l'horror, l'única medecina possible, ira contra la indiferència, que és el nom que tenen en comú "els assassins en massa".
Cada part d'aquest corprenedor llibre està encapçalada per una cita. Es tracta, en tots els casos, d'escriptors jueus víctimes del genocidi nazi i que van acabar suïcidant-se, excepte Víktor E. Frankl, el neuròleg, psiquiatre i filòsof creador de la logoteràpia, i el nobel hongarès Imre Kertész. Completen l'extraordinari sextet Paul Celan (a qui l'autor al·ludeix en el poema que comença "Esquinça / l'arc de llum el salt al buit. / sota el pont, / orbita el crit" i en altres moments del llibre amb imatges reiterades), Tadeus Borowski, poeta polonès mort als 28 anys, Primo Levi i Jean Améry. No pocs poemes d'aquest llibre són vívides instantànies captades per l'ull atent del fotògraf ("Mires el món a través de la teva lent particular"), que ha vist "el camí de la derrota, / i l'ostracisme" que marca el seu destí. Sortir-se'n poèticament airós d'un repte com el que de bell antuvi es proposa Jordi Solà implica necessàriament "habitar-ne l'ésser aliè i copsar-ne / el dolor". I amb la forja de la paraula poètica, condensada en l'imprescindible i a frec sempre de l'indicible, llevant-se "la guspira dels ulls a les palpentes", el poeta aconsegueix fer-se càrrec del dolor universal que es concreta en cada un de nosaltres i compadir-se de les odissees actuals, amb els seus nàufrags, "l'hoste estrany" a qui cal "Obrir la llar". El lector hi trobarà episodis que formen part de la memòria transmesa de l'horror de l'extermini nazi –boscos de bedolls, xemeneies i cambres de gas, quartets de corda per a solaç dels encarregats dels forns crematoris un colp acabada la seua feina, els vagons carregats cap a l'infern i que ja eren l'infern– perfectament entrellaçats amb d'altres que ens paren a taula en els telenotícies d'ara, ben amanits i triats, dessalats al capdavall. El sí del no: "Viu la ira amb mi i transfigura't. / crida, iradament, i no neguis / al bastard el pa i l'aigua". La ira que allibera, perquè "No hi ha diferència entre senyor / i serf. i fins que no se'ns exposi / a la llum aital veritat, la condició / d'esclau romandrà consolidada". El sí i el no, indestriables: "la voluntat de ser / en el poema: clavar-hi l'atzagaia, // i endinsar-se en la ferida". Oferta perquè en la lectura puguem sentir-la, puguem reconèixer-la com a pròpia i, compartida, puguem intentar curar-la. Amb una justa ira, necessària com els poemes de Jordi Solà, com tota bellesa del sí plantada enmig el desolador universal paisatge del no.

[Publicat a Saó núm. 459 de juny de 2020.]





divendres, 17 de juliol de 2020

Una altra d'espies


La setmana s'acaba amb la perla de l'espionatge del CNI (Centro Nacional de Inteligencia diu que) a destacats líders catalans com Ernest Maragall, Anna Gabriel i el president del Parlament Roger Torrent. És a dir, a càrrec dels pressupostos generals, és a dir, pagat a escoti entre tots els súbdits del Regne Bananer d'Espanya (en encertada definició pescada aquests dies en la mar del Twitter). Com és natural i molt normal en la nova normalitat, els màxims responsables del PSOE neguen tenir cap notícia ni responsabilitat en el lleig afer dels seus subordinats, ja que ells només són el Govern de la Nació per antonomàsia i exclusió. Apuntem com a detall no menor que les escoltes il·legals a través del sofisticat programa Pegasus, només a la venda per a estats democràtics en el combat contra el terrorisme internacional, van tenir lloc en 2019 amb Pedro Sánchez com a president i Félix Sanz Roldán com a director del famós centre d'intel·ligència (sic). No és cap novetat l'ús de l'espionatge per a la guerra bruta contra independentistes catalans i altres opositors al règim, ni que en ser descoberts in fraganti els responsables polítics es facen els desmenjats, llancen balons fora o s'espolsen les puces amb avorrit gest d'indolència. Si una cosa és imprescindible perquè un regne bananer, contaminat per la corrupció i la incompetència fins a les entranyes, tot i que trontollant s'aguante encara dempeus, és la incommovible cara dura amb què es blinda tot polític per a l'exercici del poder. Ja ho sabem: ací no dimiteix ni déu. Només la tradició de les portes giratòries té tanta solidesa com l'absoluta falta de vergonya i l'ús del ciment armat per als rostres de l'elit política del regne. O l'ús de fons reservats i serveis d'espionatge que escapen a tot control democràtic i que manega, entre bambolines, el fosc personatge conegut amb el metafòric nom d'estat profund a major glòria de l'equilibri de privilegis i complicitats que corona la Corona. Però la novella crisi d'espionatge passarà, com totes les altres, sense pena ni glòria, al costat de l'enèsim escàndol del rei emèrit, boc expiatori ara d'una corona corcada dels peus a la coroneta i que malgrat tot s'entesten a apuntalar enviant el preparao i la seua senyora de gira per províncies (i evitant de trepitjar la terra hostil de Catalunya i les anunciades protestes contra la seua indesitjada presència). De manera que riurem per no plorar davant l'últim gag d'aquesta peculiar comedy caper hispànica, atents a la pantalla on uns personatges inversemblants munten els seus embolics de pastissos que s'estampen a la cara, vehicles acrobàtics enmig d'un trànsit infernal, cigars que esclaten en el moment més impensat, cases que s'ensorren com un castell de naips. Però aquests números ja no fan gens de gràcia i en la bugada de cada gag perdem un llençol de dignitat i drets democràtics. La repetició ad nauseam de colps i enganys que ens cau des de les instàncies del poder i que la majoria de súbdits suporten amb resignació cristiana i indiferència còsmica només ens fa anhelar l'aparició del cartell amb el the end que pose fi a la ridícula comèdia d'espies descontrolats, guerra bruta i polítics desacreditats nadant i guardant la roba en un estat que s'ensorra. Amb l'objectiu de la càmera que es tanca i es mou cap al final d'un túnel la pantalla donarà pas a un altre temps de república i d'esperança per als valencians i els altres pobles de l'impossible regne. Però aquest principi després del final, ai, bé que ens l'hem de guanyar també a pols, suor i treball (i un pessic de bon humor).

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 17 de juliol de 2020.]

 

divendres, 10 de juliol de 2020

Mascarades


Mentre apareixen els primers rebrots d'infecció per Coronavirus, es manté viu el debat sobre la utilitat efectiva de les mascaretes. A hores d'ara encara no hi ha evidència científica sobre la manera com el virus es transmet, si per l'aire, si a través de les petites gotes de saliva que expel·lim quan parlem, tossim o esternudem, o simplement quan respirem. I en mancar-nos aquesta certesa, no sabem molt bé fins a quin punt la mascareta és una protecció eficaç i un fre a l'extensió de la malaltia ni, en conseqüència, podem valorar amb rigor l'obligatorietat de dur-ne en espais públics. Entre tanta incertesa com envolta la Covid-19 –incertesa pròpia de malaltia nova, contra la qual no s'ha inventat encara vacuna ni tractament verificat al cent per cent–, però, ens hem anat acostumant a aquesta peça com una més del nostre vestuari. Recordem els dies del principi del confinament, que semblen haver tingut lloc en una galàxia remota del nostre passat (i en realitat fa a penes dos mesos) com un ball espectral de màscares en l'escenari desolat de les nostres ciutats. Figures lentes emboscades rere les mascaretes arrossegaven els carros de la compra i s'espantaven de la pròpia ombra que assetjava per les cantonades. Recordem l'ansietat per aconseguir-ne en un moment en què no se'n trobaven ni a les farmàcies. I quan van començar a arribar-ne amb comptagotes, haver de pagar el que sabíem preu abusiu sense parpellejar. Tota cautela era poca per protegir-nos. Tan humiliants i sospitosos com ens semblaven en altre temps el burca, el vel o el passamuntanyes, òbviament per raons distintes i fins antagòniques, només equivalents en l'efecte que persegueixen: l'ocultació de la identitat. De fet en plena paranoia islamofòbica, el debat sobre la prohibició d'algunes peces imposades a les dones pel rigor religiós, el vel, el hijab o d'altres, amb l'excusa de la seguretat desdibuixava el fons de la qüestió, íntimament relacionat amb la intolerància i la indigestió agressiva de la diversitat cultural. El passamuntanyes, en canvi, tenia mala premsa perquè busca l'ocultació deliberada de la identitat. Si el vel d'algunes musulmanes evita la temptació als ulls escandalitzadament pecaminosos dels mascles de certes ortodòxies, el passamuntanyes protegeix la identitat en accions susceptibles de punició. Protegir-se i protegir els altres, amb raó o sense, com les mascaretes que ja són una peça més de la indumentària, imprescindible en els temps que corren, més molesta ara a l'estiu, sí, però no cap tortura insuportable com afirmen alguns ploramiques de l'hedonisme classista. Mentre continua la pandèmia en forma de rebrots més o menys extensos, més o menys virulents, més o menys estables, per si les mosques i a falta d'evidència i concreció científica, farem bé de tenir la mascareta sempre a mà i a punt, neta com una patena, per solidaritat i prevalença de l'esperit comunitari, mentre perseverem en l'aprenentatge dels codis no verbals de la comunicació, el moviment dels ulls, el bressoleig del cap, l'expressiu ball de mans i dits. I per molt que sabem que la pandèmia ha mogut i mou no poques mascarades, que rere les màscares hi ha moviments sinistres i fosques intencions, càlculs de beneficis i interessos creats, tràfic de pors i especulacions inconfessables, ni que siga per si les mosques i per civisme, posem-nos la mascareta. Ja vindrà el dia d'anar a cara descoberta, ja vindrà el dia de despullar-nos.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 10 de juliol de 2020.]

 

divendres, 3 de juliol de 2020

Capitalisme (més) salvatge

Que de moment l'anunciada "nova normalitat" no sembla més que això, l'enèsima reinvenció del capitalisme en versió més salvatge. Ja en coneixem algun axioma: la crisi que la paguen els qui (més) la pateixen. Forçar els oxímorons en contextos tan poc literaris no ix debades: si és nova no pot ser normal, si és normal ja no és nova. És a dir, el mateix de sempre per molt que estiguem en juliol i que les platges vagen omplint-se de gent, fins i tot amb mascareta, la qual cosa és una novetat no gens normal. Com tampoc no és nova la versió trumpiana del capitalisme, que no és més que un capitalisme descarat, sense màscares i amb molta grandiloqüència, molta fatxenderia de western dolent i un exhibicionisme que només poden lluir els ases (i que ens perdonen els ases) rematats, que ni saben que ho són. I quan algú pregunte què era això del capitalisme salvatge (i que ens perdonen els bons salvatges) li direm que el fenomen es basava en la famosa llei de l'oferta i la demanda duta a les últimes conseqüències, molt visible en temps pandèmics, que ja comencen a ser-ho tots i arreu. Demanda de medicaments per combatre la covid-19? Oferta de remdesivir a preus estratosfèrics, a raó de 348 euros la dosi i 2.090 el tractament complet. Qui deia que el virus no hi entenia, de fronteres? I de classes, hi entén de classes? Deu tenir per casualitat alguna cosa a veure la salut amb els diners? La llei de l'oferta i la demanda és la mateixa que la llei del més fort, que és la que governa la selva i les societats humanes que se la miren amb menyspreu perquè són tan ignorants com Trump, que ni sap que ho és. Qui paga, mana, l'axioma que ho rebla tot. Per això el president nord-americà (no de la pròpia butxaca, aclarim-nos) ha comprat tot l'estoc disponible aquest mes del famós medicament fabricat per Gilead Science i el 90% del que produirà en agost i setembre. Molts pardals d'un tir, multiplicació dels beneficis en temps de crisi: gestione de puta pena la pandèmia burlant-me del virus i la ciència i de la mare que els va parir, m'ixen pacients fins per les orelles, uns 500.000, compre a preu d'or els fàrmacs a una empresa amiga o amigable amb els diners de tots per administrar-los als connacionals (rics) i de pas els sostrac a d'altres de possiblement més necessitats per eliminar molesta competència. Qui dona més? Amèrica primer, o Espanya, o França, jo primer! Capitalisme en estat pur, pobres salvatges, pobres pobres!
Rèpliques del mateix sisme, l'era postcovid tan semblant a la precovid, el juliol a la platja o a l'atur, encara que siga amb mascareta, per fer veure que estem vius, sans i estalvis. No com aquests desgraciats de Palestina, a qui Israel furta amb el beneplàcit internacional les últimes valls fèrtils (i riques en minerals, ai pobres) de Cisjordània, les del Jordà. No com aquestes guerres interminables de Síria o el Iemen, sostingudes per Turquia i l'Aràbia Saudita respectivament, clients preferents d'una indústria armamentística, l'espanyola, que ha crescut un 300% en el darrer decenni. Cal compensar els desequilibris, tenir en compte l'oferta i la demanda. I dedicar els esforços deguts a la indispensable publicitat. Si la demanda de monarquia minva de forma alarmant fins en ple estat d'alarma, res com una tournée dels reis (Sr. i Sra. Smith per als amics, i sense mascareta) per la geografia hispànica, enguany que ens hem quedat sense tour de França, per estimular-la. En fi, capitalisme més salvatge d'impossible nova normalitat, que de tan extremat pot provocar les protestes del respectable no respectat al crit de "Abaix la monarquia", "Visca la República", "Llibertat, amnistia, autodeterminació", "Treball, terra i llibertat!", "La salut per al qui la treballa", per exemple, com va passar a Badajoz fa uns dies i pot passar demà fins i tot a València. Salvatge, sí, insostenible i, per rematar-ho, assassí i suïcida, les dues coses alhora.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 3 de juliol de 2020.]

 

divendres, 26 de juny de 2020

Els GAL o la llei del silenci


Els vots del PSOE, PP i Vox han impedit la creació d'una comissió al Congrés que investigue la responsabilitat de Felipe González en els GAL, el cas més conegut de terrorisme d'estat, que ha ventilat recentment la CIA en uns papers desclassificats. Com sabem, el 80% dels 27 assassinats, 30 ferits greus i nombrosos segrestos i tortures, resta a hores d'ara en el llimb de la impunitat. D'ençà que en 1983 el periodista Xavier Vinader va començar a alçar la tapa d'aquestes clavegueres de l'Estat espanyol, i per això va ser processat, exiliat i empresonat, és molta la informació de què disposem sobre un drap molt brut que potser no es rentarà mai i que anirà podrint-se fins a convertir-se en pols d'oblit i hemeroteca. Ara per fi es confirma la sospita que el Senyor X dels documents dels GAL és Felipe González, heroi de la transició, professional de les portes giratòries i les medalles, manefla major del Regne d'Espanya i figurot blanquejat pels uns i els altres i reivindicat amb oportuna solemnitat per l'actual inquilí de la Moncloa, que també farà carrera inspirat en tan ínclit personatge. La guerra bruta, que hem vist reviscolar amb força contra l'independentisme democràtic català en els últims anys, ja s'ha normalitzat –a base de molt de silenci, molta desinformació i molta toxina banalitzada– com un ingredient més de la paella democràtica, com un mal menor més que hem de pagar a escoti perquè, senzillament, així és la vida o el principi de realitat que alguns fan passar per ciència pura. La pregunta que es fan els idealistes irredempts amb l'esperança que algun dia trobe respostes i es faça justícia per començar a jugar un joc nou, és si una 'democràcia' que justifica els crims i dona carta blanca a l'Estat perquè puga delinquir impunement és viable en termes democràtics, de drets i llibertats. Es pregunten si l'ingredient de cadàvers i barbàrie sense jutjar no perverteix el plat, si no ho contamina tot. L'expresident González ja donava pistes sobre la seua responsabilitat directa en els GAL quan en 1988 afirmava que "l'estat de dret es defensa a les tribunes i als salons, però també a les clavegueres" i reivindicava l'ús de fons reservats per a aquesta defensa. Units en l'essencial, com si els fins (en aquest cas més que dubtosos) justificassen els mitjans (en aquest cas criminals), ara voten al costat de la dreta extrema i l'extrema dreta com abans el govern de José María Aznar indultava els condemnats en 1998 a 10 anys dels quals només van arribar a complir tres mesos a la presó de Guadalajara, no sense abans haver estat acomiadats pels compañeros, que els regalaven bonics clavells rojos (de sang d'assassinats impunes) i d'haver deixat pintat una reproducció del Gernika de Picasso en un mur del presidi en un dels numerets més cínics de què hi ha notícia. Com en el cas del rei emèrit i les seues comissions i negocis corruptes i el seu fill, viatger de luxe (ho hem sabut ara) amb la reina consort, Mr & Mrs Smith, ells tan castissos, tan patriotes, tot és top secret, tot és no comment, i així es perpetua la llei del silenci avalada per la majoria democràtica de la cambra baixa. Però encara pot caure més baixa a poquet que s'esforce. Només és qüestió de temps i afany de superar-se i enfonsar-me més en la indigència moral i la irresponsabilitat política, si són coses distintes.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 26 de juny de 2020.]

 

divendres, 19 de juny de 2020

Qui no plora

Com en els temps del Comte-Duc d'Olivares, els castellans que dominen el centre, el ceptre i la corona, i també l'estat profund i els tribunals, continuen considerant muelles els valencians. Per això gosen dir-los quan i amb qui han d'usar el valencià, o català del País Valencià, una de les [sic] altres llengües espanyoles objecte d'especial respecte i protecció, segons la Constitució. Clar que aquest és un dels draps més bruts, rebregats i inútils del món, a penes apte per netejar les indecoroses deposicions dels seus lleials i desinteressats servidors. L'article 1 del títol preliminar, sense anar més lluny, afirma que Espanya propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític (per favor, no se me'n riga, evitem disgustos). Estem millor, sens dubte, que en 1716, quan a la Instrucción Secreta del Fiscal de Consejo de Castilla, per a la imposició del castellà, s'hi recomanava fer-ho de tal "manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Estem millor: han superat les cauteles de la simulació i ho fan a cara descoberta. Hi ha amors que maten i respectes i proteccions que més valdria estalviar-se.
Com els que es deriven de la sentència del Tribunal Suprem, zelós guardià de les essències tries, que obliga a usar el castellà en les relacions institucionals entre el País Valencià i Catalunya (i suposem que també les Illes Balears, la Franja de Ponent, l'Alguer, el Carxe, Andorra i la Catalunya Nord) i impedeix declarar el valencià llengua preferent de l'administració a l'objecte de pal·liar en aquest àmbit la situació de desbocada minorització que pateix i que la sentència ha decidit accelerar. La fatxenderia dels togats s'agreuja amb la situació d'interinitat permanent de l'alt tribunal provocada pel bloqueig del PP i la política prevaricadora de quotes partidistes. Res de nou: el mateix partit a instàncies del qual s'ha procedit a anul·lar diversos preceptes del Decret de Plurilingüisme controla sense dissimular el Tribunal Suprem. El peix es mossega la cua i el que no et donen els vots t'ho arregla la justícia, una justícia, diríem, ovidiana, és a dir, "justa la fusta, just el garrot" (Garrotada en swing), perquè "qui perdona certes coses té la vara del manar i depèn de com et poses més o menys t'ha de pegar" (De manars i garrotades). Als valencians i els altres usuaris i dipositaris de la llengua catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a l'Alguer, el tribunal d'injustícia suprema ens torna a perdonar la vida, torna a entrar a casa com un foraster ensuperbit per traure'ns-en, hereu directe de les almanses i el franquisme, i ens diu quan i amb qui podem o no usar la llengua amb què diem i direm bon dia.
Qui no plora no mama. Qui no es queixa, qui no expressa el greuge, qui no enlaira el clam de protesta, no el ploramiques inútil que es vol fer perdonar a base d'ofrenes a una pàtria que el desempara, que no vol que siga com és ni el que és, que el menysté per muelle i submís, que l'avorreix constitucionalment. Qui no plora. Malgrat els encomiables esforços del diputat Joan Baldoví, les flamarades d'orgull del Molt Honorable Ximo Puig i la fidelitat esforçada de milers i milers d'obrers diaris de la llengua, ens saben muelles i se'ns pixen damunt. De manera que si no plorem més i sobretot més bé, si no recuperem el múscul civil necessari per enfrontar l'enèsim abús de poder, si ens deixem arrossegar pel cagadubtisme de la Vicepresidenta Mónica Oltra, que no sap què fer davant la sentència, perdrem un altre llençol de la bugada, cada vegada més exigua, de l'aixovar col·lectiu. Cal que ens declarem insubmisos d'una imposició absurda, cal que ens omplim la boca d'un bon dia unànime i dur com una roca, cal que sumem voluntats i marquem línies roges, que movem els recursos necessaris contra la sentència, pel reconeixement legal del nom i la unitat de la llengua. Cal que exigim la reciprocitat dels mitjans de comunicació en català com l'aire que respirem, que fem de la causa de la llengua la punta de llança de la justícia social per un País Valencià lliure i democràtic. Cal que ens fem respectar i que plorem (lluitem, reclamem) també per tots aquells a qui ja no els queden ni llàgrimes.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 19 de juny de 2020.]