divendres, 27 de novembre de 2020

En la mort de Francesc Bernàcer

Novembre és un mes propens als adeus que imposa la mort. Venen amb els primers freds seriosos, amb la fita de Tots Sants, amb la plena tardor o primavera de l'hivern que ens acosta. Per oposició als ritus que celebren el retorn de la vida de les altres dues, aquestes estacions van tan carregades de metàfores sobre l'acabament com els rius poètics més sinuosos. Sense estadístiques, val a dir, perquè ja sabem que la Senyora de la Dalla no descansa mai i encara menys en temps de pandèmia en què se li ha girat tanta faena i tan a tothora. Dilluns no havíem tingut temps de celebrar el 98è aniversari del naixement de Joan Fuster quan rebíem la notícia de la mort de l'amic, mestre i veí Francesc Bernàcer, Paco Bernàcer per als amics, i una colla important de conciutadans tractats, coneguts i saludats, als 77 anys. Com tantes coses, Paco fou herència del pare, una herència que va anar fent-se gran amb mi i el temps fins a convertir-se en un afecte ple de complicitats humanes, intel·lectuals, poètiques i civils. A la majoria dels lectors el seu nom potser no els dirà res, perquè Bernàcer tingué una vida tan discreta i silenciosa com la mort que el va sorprendre de matinada, sense avisar, alada i veloç, fins i tot suau i educada. Baste dir, però, que el seu únic llibre publicat de poemes, El pes de les ales, és un dels cims indiscutibles de la poesia catalana de tots els temps. Sense afectacions, amb el to serè amb què els més savis arriben a parlar de tu a tu a la vida i a mirar de fit a fit la mort sense necessitat d'estupefaents ni d'estridències, Francesc Bernàcer va anar filant la trama i l'ordim dels seus versos des de molt jove fins aconseguir en la primera senectut, i per fi en català, la seua llengua materna, el sorprenent teixit d'aquest llibre. L'exigència a què obliga una vivència poètica que ocupa tot el periple, convertida en una qüestió a vida o mort, en sentit últim i alè per al difícil equilibri d'estar viu, lliurat al conreu i celebració de l'amor i les paraules, el va fer auster i un pèl massa dubitatiu, però d'una dignitat insubornable. Tant de bo que el seu zel rigorós i la perspectiva del silenci com un imant irresistible hagen sigut prou indulgents amb les pròpies obres i temptatives com per regalar-nos encara la troballa d'algun tresor poètic amagat entre els seus papers. Tant de bo el temps recupere per a la civilitat i la poesia els qui com Paco Bernàcer han viscut d'esquena al soroll mediàtic i els fru-frus de l'espectacle i s'han sabut concentrar en el que realment importa, defensant la vida contra la mort, sentint el pes de la llibertat de ser un mateix radicalment i autèntica, i s'han degut només a l'amor i les paraules. El trobarem a faltar, és clar, passejant del bracet amb Carme, l'amor de sempre, l'astre del seu satèl·lit, pels carrers del poble. Aquelles encontres casuals i esporàdics en actes civils, a l'entrada o eixida de casa i de tants anys de compartir envans i veïnatge, amb aquells apunts d'impertorbable bon humor contra les maltempsades, aquella ironia tan alta com la seua figura, fugaç i apressada, com si temés arribar tard a alguna cita, com si temés fer nosa, ell que fou de tracte tan amable, ell que fou pur oxigen d'intel·ligència i franquesa! O com si des de sempre –ho sospitem ara que no ens ha donat temps d'acomiadar-lo– hagués estat buscant el seu raconet econòmic per anar-se'n. El trobarem a faltar al bell centre d'una ànima civil avui tan decandida com la d'Alcoi, la seua veu serena contra tanta mediocritat infatuada. El trobarà a faltar la seua ciutat i el seu país, ell que representa en vida i obra la petita i gran victòria de la pervivència d'una cultura i una llengua sempre amenaçades, dels dipòsits de riquesa que acumula, dels salts de qualitat per on avança. El trobaran a faltar generacions d'alumnes que van passar per les seues aules i els agraïts de les lliçons que va escampar a mans plenes com si tal cosa, el món de l'art i la cultura que tant va ajudar a redreçar des de la direcció del Centre Cultural. Lliure per fi del pes de les ales, Francesc Bernàcer ja vola pel paisatge infinit i perdurable de la memòria col·lectiva. Fins sempre, Paco, veí, amic i mestre.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 27 de novembre de 2020.] 

 

[Francesc Bernàcer llig el seu poema "Els herois i el sepulcre" a la Placeta del Fossar d'Alcoi, durant l'homenatge a Joan Valls i Jorda de l'1 de maig de 2018. Foto de Tomàs Tàpia.]


dijous, 19 de novembre de 2020

L'ama del corral i del carrer

En la línia a què ens té acostumats, clara, pedagògica, emotiva i convincent, el diputat de Compromís al Parlament espanyol Joan Baldoví va fer ahir una memorable defensa del valencià contra l'enèsima ofensiva del nacionalisme plus ultra espanyol, una vegada més a compte de la immersió lingüística i l'ús del català com a llengua vehicular de l'ensenyament. D'altres parlamentaris hi van intervenir amb el mateix propòsit de denúncia del supremacisme castellà i els lúgubres intents de reanimar el cadàver insepult del por el imperio hacia Dios. Que l'imperi, ja sabem, es guanya amb l'espasa, la creu… i la llengua. A Albert Botran, de la CUP, i Néstor Rego, del BNG, que van fer el seu parlament en català i gallec respectivament, la presidenta Meritxell Batet els va retirar la paraula precisament per usar les seues llengües tot al·legant que el castellà és l'idioma comú i reglamentari, la trampa de sempre o cercle viciós d'una llengua que esdevé comuna perquè és reglamentària i que és la reglamentària perquè és la comuna. Les altres llengües (així anomenades per evitar d'anomenar-les a la Constitució, trampa suprema) podrien ser també reglamentàries i sentides com a part del patrimoni comú amb una miqueta de bona voluntat, però aquesta voluntat és incompatible amb la història i projecte del nacionalisme espanyol (i en aquest punt som després de 42 anys de democràcia). Davant el menyspreu reiterat que situa els valencians i els altres ciutadans no castellanoespanyols com a últims de la fila, Baldoví va tocar-nos el tendre amb la reivindicació de la doble herència rebuda per via materna, la de l'amor i la de la llengua, xifrades en la nostra cançó de bressol més popular. Com quan va reivindicar l'ofici de mestre d'escola que ell mateix va exercir davant la desqualificació classista de no recorde quin xerif dels que custodien la Meca de la monarquia espanyola, Baldoví té el mèrit d'haver aportat a Madrid una veu en clau valenciana, que no és poc després de segles d'ostracisme. No és poc però dissortadament no és prou, cosa que no podem retraure al nostre esforçat parlamentari. Perquè, carregats com sempre de bona voluntat i sense que la segona part contractant necessite tenir-ne gens ni miqueta, pretendre que el valencià és tan espanyol com el castellà és entropessar contra l'evidència que l'actual estat espanyol no permetrà mai un tracte simètric, respectuós, federal si es vol, dels seus components nacionals. Per la senzilla raó que aquest estat no ens reconeix com a nació i subjecte polític i vol mantenir-nos com a secundaris de la pel·lícula, com a súbdits agraïts i obedients, i que els paguem el beure i alguna cosa més. El que ens passa amb la llengua, que hem de defensar una i altra vegada amb ungles i dents (això, amb ungles i dents), que hem d'estar sempre reivindicant contra totes les amenaces de dins i de fora, incapaços a hores d'ara de dotar-nos d'una Llei d'Igualtat Lingüística, d'obrir la llauna de la reciprocitat de televisions i ràdios o de garantir l'existència de mitjans de comunicació en català, imprescindibles per a la nostra pervivència i la nostra projecció futura com a poble; el mateix que amb la llengua i la cultura que ella vehicula i expressa, diem, ens passa amb cada un dels aspectes de la nostra vida col·lectiva, des del finançament al model econòmic, els recursos sanitaris, la gestió mediambiental o l'escola pública. La pedagogia del trellat que Baldoví tan bé representa i que tan bé alimenta la nostra malmesa dignitat com a poble, l'amabilitat de la mà estesa i l'elegància de la bona voluntat han de recolzar sobre la fermesa i l'exigència, cada vegada més urgent, cada vegada més massiva, d'espais de sobirania per poder disposar dels propis recursos en benefici del conjunt del país. Altrament l'eco de la veu valenciana a Madrid pot anar apagant-se sense pena ni glòria, rebotant contra els murs de la intransigència espanyola. I el que el franquisme no va aconseguir a martellades, bé ho poden anar procurant amb subtilesa formes aparentment menys cruentes de domini i extinció. Cal, sí, que la xiqueta cresca i arribe a ser efectivament i més enllà de la bella melodia d'una cançó l'ama del corral i del carrer, de la figuera i la parra i la flor del taronger. Gràcies per recordar-nos-ho, Baldoví.

[Publicat a Nosaltres La veu el dijous 19 de novembre de 2020.]

 


 

divendres, 13 de novembre de 2020

Pego com a exemple

Els qui ho entenen asseguren que la Guàrdia Civil és intocable, un estat dins l'estat. Fins en declaracions oficioses d'algun polític veterà ben situat en l'escalafó del règim s'ha arribat a escoltar això en forma d'avís a algun pollet acabat d'arribar al negociat i amb ganes de moure coses. El mal és que el mateix es podria dir del conjunt de les forces armades, de la magistratura o de l'elit funcionarial que, mane qui aparente manar, remena sempre les cireres. Si, posem per cas, la Guàrdia Civil s'hagués democratitzat i posat al servei de la ciutadania (submissió al poder polític i sotmetiment al control democràtic, entre d'altres), algun o altre membre del cuerpo hauria estat processat com a conseqüència dels innombrables escàndols, abusos i episodis de guerra bruta que s'han succeït en els darrers 42 anys. Parlem, és clar, dels casos coneguts perquè de l'iceberg amb prou feines si en veiem de tant en tant emergir la punta. Sense anar més lluny, en una democràcia homologable personatges com Daniel Baena o Pérez de los Cobos, importants protagonistes de la guerra bruta contra l'independentisme, missatgers de falsos testimoniatges desmuntats per la mateixa justícia, haurien estat cessats (com ho fou el segon) i expulsats de la institució. Qui té fam, diuen, somnia rotllos. S'imposa la pregunta: no deu ser que la teoria de l'estat dins l'estat és un conte per justificar la manca de voluntat dels governs de torn per democratitzar l'estat en conjunt? ¿No deu ser que la Guàrdia Civil i les altres 'anomalies' compleixen fidelment la comesa per a la qual van ser creades, la guerra bruta contra la dissidència, l'exercici autoritari i antipàtic del poder, l'amenaça sobre qualsevol intent de canvi efectiu, l'automatisme paranoic del todo por la patria? Només això explicaria en el fons la permanent inhibició del poder polític en la democratització dels 'intocables', les condecoracions escandaloses, els pressupostos estratosfèrics que es passen les urgències socials de la pandèmia pel camal: 2.341 milions per a armaments, 21.618 milions per a Defensa, un 9,8% més que l'any passat! Només això explicaria el vet constant a les investigacions sobre presumptes (deixem-ho en presumptes) irregularitats, com en el molt recent a l'operació Volkov.

Només això explicaria els fets de Pego, l'empara desacomplexada del feixisme que la Guàrdia Civil (i la Policia Nacional) executa dia sí dia també mentre els responsables polítics xiulen i miren cap a un altre cantó. Enquistats en les seues casernes, aliens per complet a l'entorn social i cultural dels nostres pobles i comarques, enrocats en els principis més reaccionaris del militarisme i del nacionalisme espanyol, els guàrdies civils es comporten de fet com una força colonial, sí, com un exèrcit d'ocupació, amb la confiança i prepotència del qui sap que el poder l'amanyaga i el protegeix, el condecora i vetla pels seus interessos. Per això s'identifiquen i sovint confonen amb els feixistes, units tots sota una mateixa bandera, una sola pàtria feta d'exclusions, un masclisme sense fissures, un menyspreu absolut a tot el que saben diferent. Els valencians ho sabem bé, encara que sovint simulem oblidar-ho: només el fet de parlar en la pròpia llengua ja ens fa sospitosos davant la Benemérita, de manera que en fugim com de la pesta, i si de cas ens veiem forçats a tractar-hi, ho farem invariablement en la seua llengua, cosa que tampoc no els inspira cap simpatia, qualitat contra la qual semblen vacunats des del bressol. A Pego la Guàrdia Civil va acompanyar una colla d'uns pocs neonazis fanàtics del Gandia CF mentre es delectaven en els seus càntics, fatxenderies i provocacions pels carrers del poble. Alertats, un bon nombre de veïns i veïnes van aplegar-se per mostrar el seu rebuig als bàrbars, que van haver de refugiar-se al camp de futbol durant unes hores sota el paraigua policial. I ja hi som, la història de sempre: protecció a l'agressor i criminalització dels demòcrates antifeixistes, amb el resultat de 9 joves identificats, detinguts i retinguts uns dies després en les sinistres casernes d'El Verger, Xàbia i Calp. El dimecres passat, en la convocatòria per demanar la llibertat dels joves i exigir responsabilitats polítiques per l'enèsim abús policial, centenars de persones es van aplegar a Pego, ja convertit en emblema de la dignitat democràtica i la resistència al feixisme, el de paisà o l'uniformat. La Delegada del Govern, Gloria Calero, i els màxims responsables del Govern Valencià, a quin costat de la ratlla que separa els demòcrates dels feixistes se situen? Miraran cap a un altre cantó i xiularan una vegada més? I la Llei de Memòria Històrica del Govern de Madrid, continuarà sent paper mullat? Canviarà alguna cosa tenir el govern més progressista de la història o el feixisme continuarà creixent a l'ombra plàcida de l'estat (o dels estats dins l'estat), la misèria moral i la incultura?

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 13 de novembre de 2020.]

 


 

divendres, 6 de novembre de 2020

Que me aspen si

En els westerns de la meua infantesa, que a Alcoi en deien pel·lícules de comboixos, amb aquella peculiar adaptació del cowboy escrit més que no pronunciat, invariablement doblats sobretot per veus mexicanes, hi havia una expressió que ens feia baquejar-nos de riure. Era allò del "Que me aspen" seguit d'un condicional. Ho enteníem o sobrenteníem més o menys bé, o això crèiem. Era, fet i fet, la típica hipèrbole que en la conversa informal ens serveix per donar credibilitat a l'afirmació que fem en condicional. Ens pensàvem que com més grossa la dèiem (i el paroxisme de l'exageració es produïa quan arribàvem a allò, també molt alcoià, del "que em mòriga ara mateix si…"), més veracitat guanyava la pròpia asseveració, que davant una tal prova de perill ningú no tenia dret a posar en dubte. Per si de cas, he consultat el Diccionario de la lengua española de la RAE (una font inesgotable d'anacronismes, racons polsosos de la història i filtracions ideològiques disfressades de ponderació filològica), on entre d'altres coses 'aspar' significa donar turment o mortificar algú o 'fijar o clavar en un aspa a un condenado a pena de muerte' (dessuet si hem de creure'ns el diccionari). Ve a tomb tot això per les eleccions nord-americanes, encara avui de resultat incert, que m'han fet venir al cap amb insistència el "Que me aspen si" dels comboixos passats pel tamís mexicà. Que me aspen, doncs, si entenc com un pelacanyes moral i intel·lectual com Trump va arribar en el seu moment a president del país (encara) més poderós del planeta i com s'hi ha estat quatre anys seguits (i esperem que no repetesca) amb el seu teatret de mentides, fatxenderia, provocacions i destarifos. Perquè comprendre-ho fora probablement tant com comprendre els mecanismes pels quals en les considerades democràcies més avançades i consolidades del món poden arribar a manar els individus més abjectes que siguem capaços d'imaginar. Que lluny l'ideal clàssic del govern dels més bons, dels més savis, dels més preparats, dels més honrats! I que me aspen si entenc aquests moviments de vots massius (encara que perda Trump, haurà consolidat una força electoral més perillosa com més increïble) si no és com la incerta suma de molts factors, que el trampós ha sabut explotar: la misèria econòmica i moral, l'aculturització, l'abisme que s'hi ha obert respecte de les elits polítiques del país. Les eleccions es mouen al capdavall molt més amb el fetge que amb el cap, amb identificacions automàtiques i interessos primaris més que no amb reflexions ponderades per a les quals les grans masses que malviuen immerses en una crisi salvatge derivada de l'enèsima transformació del capitalisme no estan capacitades. Trump representa la resposta del nacionalisme xenòfob, patriarcal i racista d'arrel feixistoide a una crisi de dimensions mundials que es repeteix amb matisos en personatges com Orban, Erdogan o en la majoria de formacions de la mateixa dreta espanyola, sense anar més lluny. Que tinguen el suport democràtic d'amplis grups socials no els atorga més ni menys raó, només ens parla d'un cert fracàs de les societats democràtiques per consensuar grans acords raonables, per marcar els mínims de la decència en el combat polític, les línies vermelles del que convenim de més cert, aquelles veritats inviolables que atresoren les paraules i que són el fonament dels equilibris polítics i socials de la convivència. Trump, i tots els d'igual o similar corda, ha fet saltar pels aires aquests mínims consensos democràtics amb l'ús de la mentida practicada sistemàticament i a consciència, amb l'arbitrarietat més forassenyada en l'articulació del llenguatge, amb l'exabrupte violent i embogit. Al bipartidisme tradicional de la democràcia nord-americana li ha estat fàcil creure que contraposant-hi el model de vellet bonhomiós i entenimentat de Biden n'hi havia prou per exorcitzar el perill d'involució planetària que Trump representa. Ja ho veurem, i serà en tot cas pels pèls i amb una fractura social difícil de suturar. La reducció de la complexitat que configura qualsevol societat, i més encara la nord-americana, facilitada per la simplificació barroera que Trump escenifica, a l'absurd bipolar de bons i dolents (o republicans i demòcrates) no ajuda a la comprensió del fenomen. En qualsevol dels casos i més enllà de tots els que me aspen si fa l'efecte que el que ha entrat en crisi probablement irreversible i sens dubte molt profunda és el mateix sistema, és el model democràtic que corcons com Trump van rosegant per dins perquè entre els uns i els altres i tots plegats han anat afeblint els punts on es mostrava més sòlid, els que ens remeten de nou i sempre a la trilogia republicana de la igualtat, la fraternitat i la llibertat, rebregada amb les mil formes i excuses de l'estupidesa, les misèries del poder i la voracitat del capitalisme.

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 6 de novembre de 2020.]

 

                                                                        [Vinyeta del Newyorker.]
 

divendres, 30 d’octubre de 2020

En estat de llufa

Ja saben, llufa: pet, bufa. L'excepcionalitat també obliga que el que hauria de ser silenciós i molt pudent siga en canvi estrepitós (però també molt pudent, amb una fetor de claveguera) i esbombat a consciència. Perquè sense el necessari ressò mediàtic de la premsa patriòtica, confidencialment alertada a temps, la llufa s'hauria dissolt sense més transcendència en l'aire tòxic de la pandèmia. Tot siga per la pàtria, és a dir, el patrimoni privat amassat amb suor i patiment públics, per l'estat d'intolerància i els assalts constants a la democràcia, per la perpetuació de l'estat dins l'estat i una Guàrdia Civil que torpedeja qualsevol possibilitat de conduir els conflictes per la via política. La pàtria de les llufes, ja saben, aquells perots de paper retallats que es pengen a l'esquena de l'innocent per a escarni públic. Senyalar amb el dit, penjar la llufa de la culpabilitat, sentenciar des del poder blindat de togats, lleis rebregades, poders fàctics, llotges camuflades d'esportives, bancs i empreses que remenen totes les cireres a l'ombra del boe i amb voracitat i força de boa constrictor, esglésies beneficiades, premsa subvencionada, eixe costum inveterat i tan hispànic, tan d'imperi en descomposició. En estat de llufa de dia, de matinada, com en la cançó de Maria del Mar Bonet sempre actual, en toc de queda nocturn, en estat d'alarma permanent, amb les metralletes i les manilles tothora a punt, amb els objectius apuntant tot intent de canvi, per legítim, democràtic i pacífic que siga, llufes a mansalva sobre tota voluntat de mudar de pàtria, llufes a les esquenes de ciutadans innocents. Com amb els presos i exiliats polítics, els més de 2.500 ciutadans represaliats, amb el manual d'ús de tot és ETA sempre a mà, la gran llufa pudent de la causa contra l'independetisme. El mateix guió, la mateixa pel·lícula repetida, per molt que les sentències de Tamara Carrasco i els CDRs, per molt que tribunals europeus i organismes internacionals, per molt que l'absolució a Trapero i la cúpula dels Mossos haja despenjat tantes llufes sinistres. O precisament per això, perquè han quedat en evidència les llufes dels Pérez de los Cobos, les Espejel, els Marchena, els Baena, els Llarena de tota mena i tota la pesca: una cortina de fum al fracàs reiterat de la repressió, una llufa tòxica per oblidar l'indignant sopar multitudinari de les elits madrilenyes la vespra del toc de queda per donar exemple de civilitat i a major glòria de la caverna mediàtica i El Espanyol de Pedro J. Ramírez. L'etern retorn nauseabund d'un estat en permanent estat d'alarma i de llufes. Amb diürnitat i traïdoria, en burda maniobra de confusió, en l'operació anomenada Volkov en honor i memòria de la batalla que falangistes de la División Azul, comandats per Muñoz Grandes, i els nazis lliuraren en 1941 en aquesta ciutat russa, sense complexos d'exaltació del franquisme, amb menyspreu fatxenda de la Llei de Memòria Històrica i tots els papers mullats d'aquest estat d'alarmes i llufes. 21 detinguts, empresaris, historiadors, càrrecs polítics, funcionaris, escorcolls amb gran aparat militar i mediàtic, llufes impossibles de verificar, excuses estrambòtiques, embolica que fa fort: subvencions fraudulentes al procés (desmentides, amb xifres a la mà, fa tres anys per tot un ministre Montoro), contuberni amb Putin (precisament amb Putin, mare de déu! i l'or de Moscou), que hauria enviat 10.000 soldats, pagat el deute (i el beure) i imprès criptomoneda per defensar la independència de Catalunya. Que tot quedarà en bluf, en pífia, en no res, com és propi de les llufes, ja ho sabem per experiència; que no hi haurà responsables de la sinistra operació ni la mínima disculpa, també. Però quedarà el mal ja fet a ciutadans culpables només de treballar pel seu país, de defensar-ne la independència legítimament, pacíficament, democràticament. Quedarà la vergonya en els qui tenim vergonya, creixerà la causa de la desafecció, de l'açò no té remei, de la voluntat d'anar-se'n. I aquesta fetor insuportable que no arriba, es veu que, a les pituïtàries insensibles del govern més progressista, massa aqueferat a aprovar uns pressupostos més socials que augmenten més d'un 6% els diners per a la Corona, amb massa maldecaps pel descontrol de la pandèmia, que si toc de queda, que si confinament perimetral, les mateixes cares des de fa set mesos maniobrant els dubtes, les marrades i incerteses, i gestionant la incompetència i l'autoritarisme que deixa anar massa llufes. Massa aqueferats per reparar en la fetor de les llufes que es pengen a compte de la pàtria i dels pressupostos generals de l'estat d'alarma. Un altre dia, si de cas, parlarem de la pandèmia.

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 30 d'octubre de 2020.]

 


 

 


 

divendres, 23 d’octubre de 2020

El Major Trapero i els altres

Aquells dies atziacs dels atemptats de la Rambla de Barcelona i de Cambrils d'agost de 2017 que van costar la vida a 16 persones a mans de jihadistes d'Estat Islàmic ens el van posar en el focus de l'actualitat. La manera com va gestionar-ho, amb informacions entenedores i sòbries, la rapidesa amb què va descabdellar els fils de la trama terrorista i el ja universal «Bueno, pues molt bé, pues adiós» amb què va desmuntar les pretensions d'un periodista espanyol que exigia que totes les respostes fossen en castellà en aquella roda de premsa internacional, el van fer entrar en l'univers de les nostres simpaties. Per fi un policia de carn i os s'assemblava als nostres herois de pel·lícula i s'allunyava dels models casposos que invariablement clonava la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. A fi de comptes, però, aquell home de Santa Coloma de Gramenet, de família originària de Valladolid, representava la normalitat d'una policia democràtica, concebuda com un servei a la ciutadania refractari als visceralismes de la testosterona patriòtica i l'"ordeno y mando" a què ens tenen acostumats els hereus directes del franquisme. Trapero, i el cos policial que comandava, els Mossos d'Esquadra, eren per fi realitats homologables a Europa i al món, un model en moltes coses antitètic al de la policia espanyola. Aquells dies ningú no la va trobar a faltar, aquella policia, desapareguda a consciència tot esperant que el marró li caigués solet a ell al damunt. Però el que li va caure fou l'èxit de l'operació i el lògic afecte de la ciutadania. Amb ell teníem la impressió que la policia podia arribar a ser una cosa que t'ajuda en comptes de ser una crueltat inventada per complicar-te l'existència. El respecte i confiança que va inspirar als ciutadans va anar creixent a les envistes del referèndum de l'1 d'octubre. Navegant entre dues aigües, en aquell no where que pretenia passar d'una legalitat a una altra legalitat, Trapero va portar el governall molt subtilment, evitant mals majors, negociant amb els grups de votants i sense necessitat d'esgrimir cap porra ni ferir ni insultar ningú. Però des de la lliçó en què va quedar retratada la policia espanyola durant els atemptats, amb passatges foscos de la guerra bruta com la connexió de l'imam de Ripoll Abdelbaki es Satty amb el CNI o el segrest d'informació vital als Mossos, Trapero i el cos que dirigia estaven sentenciats: els necessitaven per a muntar el trist sainet de la rebel·lió-sedició amb què han condemnat els líders civils i polítics de l'independentisme.

Ara tant ell com els màxims reponsables del cos Teresa Laplana, Pere Soler i Cèsar Puig han sigut absolts per l'Audiència Nacional dels delictes de què se'ls acusava. No solament això sinó que l'absolució considera un mèrit afegit les mesures adoptades durant la jornada de l'1 d'octubre per evitar mals majors i l'absència de violència, la qual cosa torna a posar en el punt de mira la Guàrdia Civil i la Policia Nacional i la ferocitat amb què s'hi van aplicar, totalment desproporcionada fins i tot des del punt de vist legal i pràctic. Gràcies als bons oficis de l'advocada Olga Tubau, el cas de Trapero i els altres comandaments dels Mossos està cridat a ser la clau que obri tots els panys d'una injustícia suprema que encara cueja i no doblega i a acostar una llei d'amnistia com a requisit previ i urgent per tornar la política al debat i la negociació i les pràctiques democràtiques. Sense desobediència, rebel·lió ni sedició, les contradiccions al si de la magistratura espanyola augmenten de portes endins i portes enfora. Potser s'ho podran empassar una vegada més perquè disposen de bons queixos i d'un estómac moral a prova de bombes, però la clau bona ja hi és.

Després, és clar, hi ha els maldecaps per on ha hagut de passar aquest home, la peça major més cobejada pels caçadors furtius de l'estat després de Carles Puigdemont, el temps i les possibilitats perdudes. Hom parla de restituir-lo en el càrrec. Per a mi, però, ja és un personatge cinematogràfic, de llegenda. Per la manera de caminar i la sòbria elegància i la tristesa del qui està avesat a l'uniforme, podria ser el Gary Cooper de High Noon (Solo ante el peligro), aquella al·legoria del maccarthisme de Zinnermann. El tall de cabell li escauria molt bé en una pel·lícula de romans, fent de Charlton Heston, per exemple, a Ben Hur. El model policíac, però, em resulta més difícil de trobar. Potser perquè Trapero representa al capdavall una Catalunya que encara no acaba d'existir, un policia normal (democràtic, per tant) i no independentista en un país de fet independent.

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 23 d'octubre de 2020.]

 


 

divendres, 16 d’octubre de 2020

Terres de Cruïlla

Carles Molins i l'escriptor Emili Gil, tots dos seniencs, ens havien embolicat en un projecte d'exploracions literàries [sic] per al pont del 9 d'Octubre. Ells dos són els principals responsables de Produccions Impossibles i de la Casa de l'Artista de la Sénia, que des de fa 24 edicions acull artistes diversos amb singulars propostes creatives. Tot i que no podíem fer-nos una idea exacta de què es pretenia de nosaltres, vam acceptar-ne el repte per curiositat, perquè era la primera vegada que participàvem en una aventura d'aquestes característiques i, sobretot, perquè ens feia goig tornar a aquestes Terres de Cruïlla que s'estenen des del Massís dels Ports i la serra del Montsià fins a la mar, el baix Ebre i el Delta i que inclouen, en un contínnuum d'espai geograficocultural, les comarques del Maestrat i Els Ports, el Matarranya, El Montsià i el Baix Ebre, amb el Camp de Tortosa, la capital i diòcesi històrica. D'entrada la idea de Terres de Cruïlla, ja convertida en esforçat lloc comú, resultava atractiva. Ara es tractava de fer tres visites guiades per l'Emili Gil mentre en Carles Molins ho gravava tot a sengles llocs emblemàtics del poble per, a partir de tot plegat, escriure alguna cosa (l'elecció del què i el com depenia per complet de nosaltres): la casa natalícia de Francesc Bonet Vidal, Rei o Virrei de Madagascar, al carrer Major, la Casa dels Ulls i l'aeròdrom construït en plena Guerra d'Espanya als afores del poble. La primera de les històries ve voltada d'un halo de llegenda i ens parla d'aquest senienc nascut en 1706 que no se sap com va arribar a Madagascar i es va casar amb la filla del rei de l'illa i, amo ja d'una immensa fortuna, se'n torna al poble, on els veïns continuaven esllomant-se com sempre per guanyar-se les garrofes, de manera que no devien estar d'humor per fer massa cas de les històries que els devia contar el Rei o Virrei, ric i viatger i potser un pèl fatxenda també. Ferit en el seu honor, Francesc Bonet va tramar la seua venjança: cap dels Bonet o Vidal amb qui estava més o menys emparentat no cobraria ni un duro de l'herència fins passats 140 anys de la seua mort. Així doncs, a partir dels anys 30 del segle XX molts seniencs i no seniencs es van mobilitzar per repartir-se la presumpta immensa fortuna i de la qual, després de molts litigis i treballs, no en veurien ni un gallet. Un narrador amb ganes de treballar hi hauria pogut sucar a pler. La Casa dels Ulls o Torre Peralta la va fer construir aquest indià que va tornar de Cuba casat amb una dona d'ascendència asturiana. 10 finestres redones a manera d'ulls de bou coronen la peculiar casa de tres plantes avui en ruïna on, finalment vídua, l'asturiana visqué aïllada els últims anys de la seua vida, espantant els xiquets que s'hi acostaven a furtar fruita. No poques mares de la Sénia degueren aprofitar-ho per aplicar als seus fills la recepta de la por que tants èxits pedagògics procura. La tercera visita, aquesta sí ben documentada històricament, tingué lloc al museu Centre d'Aviació Històrica de la Sénia i a l'aeròdrom construït enmig d'un extens camp d'oliveres (9.000 es calcula que van ser tallades) en 1937 i que donà servei a l'aviació republicana i a la Legió Còndor d'ençà que l'any següent aquelles terres caiguessen en mans dels sublevats feixistes. En aquesta ocasió ens hi guiava l'experta anima mater d'un somni fet realitat molts anys després que un joveníssim Josep Ramon Bellaubí, avui alcalde de la Sénia, reunís en memorable jornada alguns dels aviadors republicans supervivents a finals dels 70s. L'endemà de cada visita escrivíem i enregistràvem en vídeo els poemes inspirats més o menys en aquelles històries. Personalment em va resultar especialment suggestiva l'existència d'un antic rellotge al bell campanar de l'església que tenia ordenades les hores a l'inrevés, motiu pel qual segurament no va ser mai usat. Degueren pensar que no era recomanable capgirar fins a tal extrem el curs natural de les coses. Qualsevol excusa per escriure pot ser bona. Sobretot si un es troba en Terres de Cruïlla. I encara vam tenir temps de fer una visita al Delta i experimentar in situ la força i tenacitat de lo Cerç, el vent infatigable del nord-oest a qui alguns fan responsable del tarannà una mica sorrut, atramuntanat, eixut i tan peculiar de la gent d'aquestes terres. 

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 16 d'octubre de 2020.] 

 


 


divendres, 9 d’octubre de 2020

Diada


M'agradaria saber què opinen els optimistes de la voluntat (entre els quals milite) i els pessimistes de la raó (dels quals em declare fervent seguidor) sobre les estranyes circumstàncies que envolten el que alguns –cada vegada menys– anomenem encara País Valencià i algunes de les quals trobe aguditzades d'ençà de la pandèmia. Segurament avui, 9 d'octubre, serà un dia especialment procliu a tota mena de miratges, com passa sempre. Alguns ja els haurà posats en marxa la maquineta més o menys oficial de produir realitat amb això del Dia de la Comunitat, la gala de premis de la Generalitat, algun discurs degudament descafeïnat per la tele i una premsa subalterna que avui farà l'excepció i dedicarà les portades a l'emotiu florilegi de les banderes. Enguany, però, molts enyoraran els canapès per a VIPs, arrimats i encarregats i l'adrelina que sol descarregar-se a compte de la processó, diuen, cívica, i sobretot l'entrada de moros i cristians amb què han sabut despintar la jornada reivindicativa amb un vistós espectacle per a indiferents, la Covid hi obliga –i això que ens estalviarem en temps de crisi, dit siga sense mala intenció.

A les manifestacions les coses també passaran sense pena ni glòria, en el millor dels casos i amb el permís del feixistam i de l'autoritat que li riu les gràcies i li dona el salconduit per a les bravates. Arriba esllanguida des de fa anys, com un motor al ralentí que esbufega abans del gripatge final, la convocatòria de la Comissió 9 d'Octubre que encapçala ACPV. Veurem si el buit cívic que deixa el pot compensar la concentració davant l'Ajuntament del Cap i Casal, de monogràfic contingut antifeixista, alguna concentració menor dels qui sempre van a la d'ells (i amb disseny exclusiu de bandera, jas!) i, sobretot, l'alternativa amb què el diumenge 12 el veïnat de Benimaclet i simpatitzants plantaran cara a la intimidatòria concentració d'España 2000 per celebrar (eixelebrats!) el Día de la Raza, altrament dit de la Hispanidad. Convertir l'amenaça dels violents en combustible per a les pròpies i urgents causes, per comptes de l'acció-reacció tradicional, sí fora una bona notícia per aquestes latituds en general tan embadalides. Potser comencem a comprendre que si l'amo t'amolla els gossos, bé t'has de defensar de les mossegades, però qui has de denunciar sempre és l'amo (i déu i el rei, ja que hi som).

Parlava de les estranyes circumstàncies del país, amb permís d'optimistes i pessimistes, que potser no ja no són gens estranyes però sí com més va més greus i irreversibles. El setge mediaticosimbòlic que a compte de la Covid s'ha impulsat des del centre de gravetat de l'Estat, amb la connivència de no poques forces perifèriques, fa l'efecte que ha quallat més que mai entre els valencians. Per terra, mar i aire el patriotisme carca del viva España convertit ja en comportament-exhibició per defecte, en zona de confort, ni compromès ni comprometedor, en tapadora universal del destarifo generalitzat, en decolorat carnet d'identitat. Per terra, mar i aire: balcons, polseres, mascaretes, gorres, mocadors, collars per a gossos, roba esportiva, complements per a cotxes; als establiments xinesos, a les grans i petites superfícies, als mercats ambulants, a les botigues de souvenirs per a turistes… La presència de l'espanyolisme rampant és tan visualment abassegadora (i el que pels ulls entre a l'ànima es queda) que un optimistapessimista fins respira alleujat quan veu una senyera amb blau, quines coses. Com més fonda la crisi i més escandaloses les xifres del fracàs, com més evidents els estralls de la pandèmia, més s'escampa un patriotisme immunològic que no distingeix classes ni llengües, ni gènere ni pobles ni edats, transversal, empès amb alegria torera pel rigor d'un efecte dòmino que els nostres sociòlegs haurien d'estudiar atentament. Mentrestant, nosaltres, els altres, pocs o molts, invisibilitzats, inhibits, expressant-nos amb la boca xicoteta enmig del soroll, veiem passar les oportunitats de posar rumb a un projecte de país engrescador. I els altres de nosaltres que avui seuen en poltrones de poder, per esquifidet que siga, xiulant com qui sent ploure o directament contentíssims d'haver-se conegut, de mantenir en la inòpia els mitjans de comunicació propis, posant travetes a la reciprocitat de ràdios i televisions en català, que necessitem com l'aire que es respira, dos casos sagnants per al present i el futur d'una llengua i una cultura, d'un poble que avui celebra la seua Diada. Serà, doncs, un dia estrany, de principi de cap de setmana llarg, de confortable alentiment del trànsit rodat, segurament assolellat (si els pronòstics no fallen), de mascaretes, salutacions tímides i distàncies de seguretat, una mica trist, una mica decandit. Eixirem a passejar les nostres perplexitats, com diria Josep V. Marqués. Fins i tot en els diversos rogles que es formaran com illes per tot el país, amb permís dels pessimistes, hi trobarem encara algun motiu per a l'esperança, que haurem de regar amb l'esforç dels dies feiners per lluir-la, com una flor a la solapa, en el dia a dia de cada dia i en totes les diades.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 9 d'octubre de 2020.]

 





 




divendres, 2 d’octubre de 2020

Espanya (Madrid)

Isabel Díaz Ayuso, la patètica presidenta de la Comunitat (moltes comunitats distintes i una sola comunitat vertadera, desenganyeu-vos), ens ha tret de dubtes. Amb la vèrbola tòxica dels qui exhibeixen sense rubor la pròpia ignorància sota el pal·li del poder, ha consumat damunt el llit de les paraules el seu somni més humit, l'impur desig de la metàstasi completa de la capital. Que el Nostre Senyor li ho perdone. Per fi s'estén el gran forat negre, fins al darrer poblet deshabitat del Pirineu, fins a la darrera aldea exhausta d'Astúries, fins al racó més amagat de la serra de Mariola: Espanya és Madrid. L'Espanya radial, radial en mà dels més inútils, ja ha atès els últims objectius: tot és Madrid, tot parteix i tot acaba en el quilòmetre zero, el sol mai no es pon a la Puerta del Sol.

Aquests deliris, que Cervantes ja va parodiar sobre les primeres cendres d'un imperi, expliquen el reiterat fracàs d'un forat negre entossudit a ser nació. És el menyspreu machadià de tot allò que s'ignora, és l'esforç obstinat per viure en un núvol especialitzat en l'espoli, el lladronici i l'acumulació de capital en mans d'unes elits com va més cobejoses, l'ensinistrament necessari de les masses en l'obediència cega a lleis injustes, el menfotisme del cafè en llet a qualsevol hora, la megalomania de fireta i cruel destrellat del Valle de los Caídos, aquesta venjança eterna, l'horitzó del pessebre oficial com a modus vivendi, l'amiguisme i les amargors laberíntiques de Larra, la pervivència d'una Villa y Corte de reis fugats amb els diners dels contribuents i el visat en regla de l'autoritat incompetent, la dreta i l'esquerra cavernícola marxant al compàs d'una unitat fundada en l'amenaça, la coerció i la violència. Deliris que a l'hora de la veritat no serveixen per combatre una pandèmia, per moltes banderetes i molt de morro que li tires, ni per resoldre conflictes polítics de cap mena, sinó només per subjugar, imposar, escampar la metàstasi fins a la victòria o la dissolució final. Al capdavall, deu pensar la pobra presidenta, la massa dels morts i afectats per la pandèmia és la carn de canó de sempre, la de la Vallecas atonyinada, la dels Villaverde dels polígons, la de tots els suburbis que són l'Espanya en el miratge d'un Madrid hiperbòlic que ens dessagna. Perquè si Espanya és Madrid, ¿qui mana, Sánchez, Díaz Ayuso, Felipe, Lesmes, totes les bankies, un totum revolutum que enderroca presidents legítims a colps de justícia podrida i caducada i absol banquers que furten a mansalva amb el degut beneplàcit i el nihil obstat eclesiàstic? L'equilibri d'humors és un somni que la hipertensió madrilenya condueix a la ruptura democràtica que guanyarem per a cada suburbi convertit en el seu propi i natural centre. Valencian(e)s, amagueu els patos!

 [Publiucat a Nosaltres La Veu el divendres 2 d'octubre de 2020.]

 


 


divendres, 25 de setembre de 2020

Els indults i Heribert Barrera

L'anunciat indult als presos i preses polítics catalans, que just ara començaria a tramitar-se segons el ministre de Justícia, té unes implicacions que m'agradaria abordar avui. En primer lloc és evident que l'indult, gràcia o perdó, no reconeix ni repara la injustícia comesa, i per tant no és de cap manera un inici de solució a un conflicte de naturalesa política. Concedit l'indult, res no asseguraria no caure de nou en el mateix error sempre que convingués als interessos del que anomenem estat profund i a l'espessa teranyina de complicitats que el sustenta. L'aparell de justícia espanyol, com s'ha demostrat a bastament en els darrers anys, és una criatura antediluviana incompatible amb la democràcia i els drets civils que reclama canvis en profunditat, impossibles al capdavall fora del context d'un canvi de règim. L'indult, doncs, és un pegot, la mostra de dues febleses: la del govern de Sánchez necessitat dels vots sobiranistes i temorós d'enfrontar les dretes furibundes (que ja llancen el crit al cel, elles tan catòliques, tan partidàries del perdó i la clemència però exercits a colps de martell d'heretges) i la de l'independentisme, perdut en pandèmies de confusió i lluites fratricides, impotent avui d'arrancar una llei d'amnistia a través de la mobilització popular. Vol dir això que l'indult no servirà de res? Sí, servirà per posar fi al segrest en què presos i preses viuen des de fa tres anys, servirà perquè recuperen la llibertat que injustament els van sostraure. Amb aquest gest (que dona compliment, per altra banda, a un tràmit administratiu iniciat a petició de persones i entitats privades) el govern espanyol busca guanyar-se algunes simpaties del món independentista, però vistos els precedents dubte molt que hi busque de veritat cap entesa, possible només a través del diàleg i la negociació política. Cal encara veure'n l'abast (afectarà els exiliats i els altres perseguits?), però benvinguda llibertat dels presos, que tampoc no mossegaran aquest ham i que continuaran lluitant per l'autodeterminació del seu poble.

L'altre dilema és més pelut, almenys en aparença: la retirada de la Medalla d'Or de Barcelona a Heribert Barrera. El de la xenofòbia i el racisme, sobretot en el vessant declaratiu, és un dels terrenys més ben adobats per a la confusió, la demagògia i l'oportunisme. Començant pel fet que haja estat tot un Manuel Valls, famós precisament per les seues actuacions racistes –aquestes sí efectuades en l'àmbit més real de l'expulsió de gitanos ordenada en 2013 des del seu flamant despatx de Ministre de l'Interior i que va costar una condemna del TEDH al govern francès. No seré jo qui pretenga llevar ferro a les desafortunades declaracions supremacistes que Barrera va fer en el seu moment, ni la defensa indigna d'una llei espúria com la d'Estrangeria del PP. Si aquelles paraules, pronunciades en plena senectut, s'arrelaven en conviccions profundes o van ser eclipses momentanis, contradictòries al capdavall amb una trajectòria professional, política, civil i humana d'altíssim valor, és cosa que correspon dilucidar als historiadors. L'ombra d'aquests pecats, en tot cas, crec que no apaga la llum d'un home que brillà amb intensitat i que dedicà tota la vida a la causa de la llibertat i del seu poble. Espaordit pels efectes (constatables arreu i històricament) de la immigració, en negligí les causes, i aquest fou l'error –inexcusable tal vegada– que ara certs oportunistes professionals aprofiten per desacreditar de rebot una altra causa: la dels partidaris de la independència de Catalunya. I en la confusió, PSC i Comuns se sumen a la maniobra i retiren a Heribert Barrera una medalla merescuda amb escreix per moltes causes i raons

 [Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 25 de setembre de 2020.]