dissabte, 14 de juliol de 2018

El carxot d'Alemanya i la Corona

Des del 5 d'abril passat que l'estratègia judicial, política i mediàtica contra l'independentisme català no rebia un carxot de les dimensions del que acaba d'encaixar amb la negació del delicte de rebel·lió que Llanera s'entossudeix a encolomar a Puigdemont i la resta d'exiliats i presoners polítics. El mateix tribunal de Schleswig-Holstein que llavors es va negar a extradir el president per rebel·lió l'exonera ara en sentència ferma de tal delicte. Punt i a part. Comença un altre capítol del conflicte polític entre Catalunya i l'estat, encara que de moment les reaccions de les primeres espases de l'espanyolisme més torero, ranci i antediluvià (González Pons, Casado, Girauta o Rivera entre d'altres) parlen de "canallada", d'abandonar l'espai comú europeu i de l'habitual "Santiago y cierra España" que tants fruits podrits ha collit al llarg de la història. Les seues aïrades declaracions s'esbravaran tan prompte com una botella de cervesa mal tancada, d'acord, però aquests rots fatxes embruten l'aire que respiren la majoria dels espanyols i són un perill per a la salut mental pública, ja prou deteriorada a hores d'ara. Europa torna a contradir Llarena i tot el vodevil de mentides ordides per combatre amb males arts el que no poden doblegar a les urnes, l'independentisme pacífic i democràtic majoritari avui a Catalunya. Alemanya podrà extradir Puigdemont, en tot cas, per l'acusació de malversació, delicte del qual no van trobar ni rastre en l'època de Montoro, i no per falta de ganes. La conseqüència immediata del carxot alemany salta a la vista: si Puigdemont no va cometre cap delicte de rebel·lió, què fan els seus subordinats i els Jordis en presó preventiva? La resposta: patir un càstig injust impropi d'una democràcia per defensar un projecte polític. Fins quan durarà aquesta injustícia i la dels exiliats? Ací hi ha la creïlla calenta en mans del govern socialista, l'aparell judicial i el nucli dur de l'estat. Perquè mantenir-los-hi suposarà dilapidar el poc crèdit internacional que li queda al vaixell democràtic espanyol. Com Felip II, potser és que Llarena va enviar la seua euroordre per lluitar contra els homes i ha estat vençut finalment pels elements. Parlant de reis, tot i que d'una altra dinastia, la setmana informativa ha portat previsibles novetats sobre un altre ídol caigut, el del rei emèrit. Per si no en teníem prou amb tot el que hem anat sabent-ne, sembla que el "campechano" es va fer un fart d'omplir-se les reials butxaques amb el telèfon del Nóos, que utilitzava la seua amiga Corinna per col·locar els fruits dels robatoris a l'estranger i que, com a pre
mi als serveis de l'alemany, li va passar informació "sensible" del CNI sobre totdéu perquè la pogués utilitzar en cas de necessitat. Tot un exemple de patriotisme del que durant tants anys figurava com a comandant d'aquesta nau a la deriva que és Espanya. Si no fos que el títol ja estava atorgat a un Carles anterior, l'emèrit podria ostentar, en homenatge a Corinna zu Sayn-Wittgestein, el sobrenom I d'Espanya i X d'Alemanya. Qui hagués dit que tants mals junts vindrien del mateix lloc. Després de la derrota de la Roja al mundial, és el pitjor que ens podria passar. Doncs que visca la República, encara que siga la francesa, que avui és 14 de juliol!

[Publicat per Tipografia La Moderna el dissabte 14 de juliol de 2018.]

dissabte, 7 de juliol de 2018

Tracte de favor


L'entramat autonòmic que aguanta l'edifici de l'Estat serveix per al mateix que tota perifèria al capdavall i tot cercle viciós: demostrar l'existència d'un centre on resideix l'autèntic poder. L'estira i arronsa a què obliga aquesta estructura radial consisteix, com sabem, a aconseguir parcel·les de poder i diners que el centre atorgarà sempre a contracor, diguen el que diguen lleis i estatuts, com una concessió graciosa, conseqüència de la magnanimitat de qui mana i sotmesa, per això, al vaivé incert de simpaties i antipaties personals. A l'Espanya autonòmica, en bona mesura hereva política del franquisme, encara hi fuciona el tradicional «qué hay de lo mío» que ha regit durant segles d'amiguisme l'administració en l'ocàs interminable de l'imperi. Conformats a aquesta lògica, que redueix tota aspiració nacional a un corral de dimensions regionals, els polítics valencians s'han mogut tradicionalment per ací d'una manera interina, provisional. L'autèntica destinació ha estat sempre Madrid, com a llançadora de grans èxits o com a premi de consolació. La digníssima consolació de plantar el cul en el Senat fins a l'amoixamenta total d'un Joan Lerma, per exemple, com a premi a tants anys de mediocritat presidint sense exigències un país anodí, o l'esplendor ministerial connectat amb les portes giratòries de grans monopolis del malaguanyat Zaplana. A l'endemig, els cinturons de l'estupidesa i l'avarícia que frustraren la carrera de Camps cap als daurats rococós de la Cort. No deu ser casual que el primer dels nostres presidents que sembla vacunat contra aquestes pretensions siga Ximo Puig, tal vegada per convicció íntima, tal vegada perquè a l'autonomisme ja se li ha vist escandalosament el llautó i la reivindicació catalana ens ha posat a tots plegats en una altra dimensió, tal vegada perquè la seua plenitud política ha coincidit cronològicament amb la decadència (dissimulada provisionalment per la carambola de la presidència de Sánchez) del seu partit i la crisi del bipartidisme. Cas ben distint és aquest professional de pedra picada que és José Luis Ábalos, el més que discret polític de Torrent que ha sabut muntar sempre en cavall guanyador i col·locar-se en la pool position que dona opcions per gaudir l'eròtica del poder i les seues nòmines. Heus-lo, doncs, d'amo i senyor del Ministeri de Foment i mà dreta de Pedro Sánchez, exercint el control sobre les inversions de l'Estat en infraestructures, quasi res. Vingué a València i com un gall dindi desplegà tot el plomall del seu càrrec davant el seu camarada i tanmateix enemic polític Ximo Puig i dictà coneguda sentència: que no hi hauria, en el tema d'inversions per al País Valencià, tracte de favor. Passa amb tot aquell que gosa demanar el que per dret li pertoca. Des de la Villa y Corte li respondran que no s'hi valen tractes de favor. El mantra buit que intenta amagar que tota la política a Espanya descansa sobre un descarat tracte de favor a les elits extractives i els oligopolis empresarials, a les «comunitats» submises i afectes, a la monarquia i els hereus de Franco, als partits que engreixen el sistema podrit, a... Si volem aturar l'espoli estructural i agafar la paella pel mànec del que com a país i poble ens correspon en tots els àmbits, però, caldrà mirar molt més enllà de l'estret horitzó autonòmic, aquest camp de mines on les raboses del poder confonen arterosament drets amb privilegis, maregen la perdiu, perverteixen el llenguatge, ens fan perdre miserablement el temps. 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 7 de juliol de 2018.] 

 

dissabte, 30 de juny de 2018

Saials. Negació de l'evidència


Deu ser molt dur creure't que vius en una democràcia plena i sentir parlar cada dia de presos polítics. La incompatibilitat entre ambdues coses és evident: en una democràcia no pot haver-hi presos polítics. Com que negar la primera va en contra dels principis de la fe, sustentada en imponderables de tota mena, ix més barat dir que a Espanya no hi ha presos per raons polítiques. / Com era d'esperar María José Segarra, la nova fiscal general de l'estat, s'ha alineat entre els qui neguen l'estatus de polítics als presos independentistes, com abans, alhora o després ha fet Pedro Sánchez. Costa distingir ací, com volia Machado, les veus dels ecos, tot i que deu tractar-se més aviat d'una polifonia escrita i orquestrada per l'estat per tapar unes vergonyes que no sent. / Perquè demostrat fins al detall que el 20 de setembre de 2017, durant l'etern escorcoll que la Guàrdia Civil va perpetrar a la Conselleria d'Economia a Barcelona, no va haver-hi violència, ni rebel·lió ni sedició, de quin altre delicte que no siguen les pròpies idees i la voluntat de portar-les a la pràctica es pot acusar els presos polítics? D'haver convocat, d'acord amb el propi projecte polític convertit en mandat popular per les urnes, un referèndum? Enlloc no és escrit que això siga delicte. Ni tampoc haver declarat una independència que no depassa el terreny simbòlic (molt important, això sí) de les declaracions. / Què són, doncs, si no són presos polítics els presos polítics? Ostatges, víctimes de la venjança d'un estat que va ser desbordat i desobeït per dos milions llargs de ciutadans l'1 d'octubre. I que va ser incapaç, malgrat la violència deixatada, d'impedir el referèndum. / Negar l'evidència no és sempre conseqüència de la ingesta desmesurada d'alcohol o borratxera. Respon a un tic ancestral dels servidors del poder espanyol que de tant en tant els salva els mobles però que més sovint fa que se'ls venguen a preu de saldo. Els errors històrics es repeteixen quan l'anàlisi ponderada de la realitat és substituïda per la grandiloqüència buida i la fúria autoritària. / El documental de Jaume Roures sobre el 20-S que ahir es va estrenar a TV3 desmunta tota aquesta parauleria. Però no se'l miraran ni María José Segarra ni Pedro Sánchez ni, per descomptat, l'exministre de defensa i actual ambaixador espanyol als USA (amb interessos en el negoci de les armes, per axò deu ser que es mostra tan bel·ligerant) Pedro Morenés y Álvarez de Eulate. / Don Quixot, empès per la seua bogeria, també negava l'evidència dels molins de vent i els ramats d'ovelles. Però el seu és un viatge cap al realisme i el reconeixement del propi fracàs. La de Cervantes, vista així, és una novel·la heterodoxa, de la dissidència espanyola, per molt que la vulguen reduir a monument (decoratiu) nacional. / Parla el senyor Morenés, com seria normal, en nom del govern espanyol? Si és així, l'esbombada voluntat de diàleg de Sánchez és una cortina de fum. Si no, què esperen a destituir-lo? O la polifonia del nacionalisme espanyol no té identitat ni color i tanto monta monta tanto? / Tard o d'hora, però, i si de veritat volen convertir Espanya en un estat democràticament avançat, hauran de reconèixer l'existència de presos polítics, alliberar-los, indemnitzar-los pel patiment sofert i jutjar els responsables de la injustícia. / Per a la solució del conflicte polític que subjeu a l'existència de presos polítics s'haurà de produir el reconeixement del dret d'autodeterminació de Catalunya, un dret universal i inalienable de tots els pobles.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 30 de juny de 2018.]

 [El vídeo 20-S de "Sense ficció" produït per Mediapro i dirigit per Jaume Roure.]

dissabte, 23 de juny de 2018

Saial de les balances



Ovidi Montllor va gravar la «Cançó de les balances», de Josep Maria Carandell, en 1968. Oportuníssima en el seu temps i més en aquell any de revoltes i esperances, no sembla que la composició, que és un exemple d'ambient i tema medieval amb final obert, haja perdut ni un gram de vigència cinquanta anys més tard. / El distanciament històric que Carandell hi proposava assegurava en realitat la universalitat temporal i geogràfica del conte. La naturalesa d'un poder autoritari exercit en forma de monarquia (que sovint no necessita ni ceptre ni corona), el materialisme avar i barroer que considera l'home simple mercaderia, la repressió de la llibertat d'expressió, la persecució de la dissidència i l'exercici de la violència no té edat ni fronteres. / L'Espanya de 2018, com la de 1968, té qui li canta les veritats i planta cara als abusos i obsessions malatisses d'un poder cada dia més desligitimat. Les bastonades amb què es respon a la voluntat de llibertat i les torres on es tanca, a pa i aigua moderns, ciutadans demòcrates, justos i pacífics, són similars a les de fa cinquanta anys. / «Quan vindrà el dia en què a l'home / no se'l pese amb les balances?». / Les balances també serveixen per comparar situacions i casos, per mesurar què pesa més per a la justícia, si un quilo de plom o un quilo de palla, cap a quin costat es decanta la balança i si la figura al·legòrica encarregada de fer complir les lleis té els ulls ben tapats o fa trampa. / En una decisió que ha tornat a indignar gran part de l'opinió pública i que portarà cua, l'Audiència de Navarra ha deixat en llibertat sota fiança de 6.000 euros els cinc convictes de la Manada. / Les trampes codificades del llenguatge (abús sexual, violació; sedició, violència, rebel·lió…) intenten amagar la distinta vara de mesurar segons decisions prèvies de caràcter polític. / En la tradició carpetovetònica hi ha una certa condescendència amb el masclisme violent que es va manifestar amb la Manada, mentre que l'exercici pacífic i democràtic de la llibertat sempre es troba sota sospita. La pseudodemocràcia espanyola segueix venerant la força bruta gràcies a la qual les coses s'arreglen (s'agreugen) a bastonades. / Què van haver de pagar els presos polítics independentistes en un primer moment per esquivar la presó? Com és que hi continuen en qualitat de provisionals? La vara de manar és impertorbable, la vara de mesurar s'escurça o allarga segons els casos i sense que a jutges i responsables polítics els caiga la cara de vergonya. / Què hi ha pesat més en l'alliberament de les bèsties de la Manada, la iconografia de bous i mocadors i músculs que exhibeixen o la condició de militar i guàrdia civil de dos d'elles? / Cinc perillosos poca-soltes que abusen, vexen i violen en grup una jove són alliberats perquè els qui ho han decidit no hi veuen perill de reincidència ni fugida. Ignoren que la cabra avesada a saltar, salta i saltarà? / A l'altre plat de la balança hi ha també els joves d'Altsasu, protagonistes d'una picabaralla de bar d'hores fosques d'alcohol que es va saldar amb lesions menors i una camisa impol·luta en el cos d'un guàrdia civil que passava per allà amb ganes de provocació i gresca. / La Benemérita no, la Intocable. / Com tothom sap, Florentino Pérez, amo i senyor de la llotja del Bernabeu i altres bagatel·les, no té cap responsabilitat en la presa de pèl col·lectiva del Castor. Un altre escàndol al sac! / La balança espanyola no està en el fi, potser no ho ha estat mai. Són els seus desequilibris, aquests vicis d'origen, les principals causes de la reiterada i anunciada solsida, del seu fracàs històric. / «Però el poble encara sap | la cançó de les balances, | i quan s'ajunten els homes, | rient i plorant la canten». / On ets, justícia, on ets, democràcia, on ets, llibertat?

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 23 de juny de 2018.]


 

divendres, 22 de juny de 2018

Dilemes de la solidaritat


La gesta solidària de l'Aquarius i els dos vaixells italians que han salvat 629 migrants africans i els 2.230 voluntaris mobilitzats per Metges Sense Fronteres, SOS Méditerranée i les altres organitzacions que els han acollits al port de València ha causat un impacte mediàtic espectacular enmig la rutina informativa de mort i misèria diària al Mediterrani. Com sol passar, prompte l'espectacle es fondrà com a espill d'una realitat per esdevenir parpelleig d'una llum que va apagant-se: així és la llei del mercat de la notícia, amb tants estels fugaços. De moment, però, l'espill continua espitllant tenebres que vénen de molt lluny i que encara s'escamparan durant anys i anys, qui sap si convertides al capdavall en un mal endèmic ofegat en mars d'indiferència. L'espill reflecteix el vici de fons, la misèria de la fam, les guerres, la injustícia i les desigualtats esteses per amplíssimes zones del planeta i amb especial virulència en l'Àfrica negra postcolonial (o en rigor, neocolonial encara). Però també delata el cinisme o la impotència d'una Europa en mans de mercaders poc sensibles a les causes humanitàries. L'èxode de Síria i les multituds errant per l'hivern europeu entre fred, fang i filferrades, totes les guerres que avui bullen a foc lent o ràpid arreu del món, de Palestina al Kurdistan, dels rohingya de Myanmar als murs de Trump a la frontera mexicana, són espills d'un món com més va més bèstia, incapaç d'organitzar una vida digna per al conjunt de la humanitat i sostenible per a un planeta agonitzant. Peixos que es mosseguen la cua i ens plantegen tot de dilemes múltiples (i no necessàriament ni únicament duals). ¿Com esperar que el capital (passeu-me la generalització) hi pose ordre i trellat si ell és el principal responsable del destrellat mundial, per dir-ho amb paraules suaus? ¿Però com renunciar a arrancar «gestos» a aquest capital (com el del govern socialista amb l'Aquarius) i compromisos efectius per acarar els grans problemes de la humanitat? La solidaritat és força que ve de baix, que s'ha d'organitzar des de baix i que ha de forjar complicitats de classe i pobles i nacions oprimits, però també ha de construir consensos –de moment– interclassistes i transnacionals per poder ser efectiva davant l'allau d'urgències de cada dia. Sabem que l'abnegació de tantíssims voluntaris, inclosos els professionals de tot tipus d'organitzacions que treballen en l'àmbit de la col·laboració i la solidaritat internacional, cauen moltes vegades en el sac trencat de la impotència i el cercle viciós perquè al capdavall no qüestionen –la mateixa feina els ho impedeix sovint– el sistema responsable de la majoria de mals que combaten. Sabem que per sanar el malalt s'ha d'actuar sobre les causes de la malaltia. Sí, però mentre preparem des dels diversos fronts la lluita final, que és una lluita que comença i es renova cada dia, mentre anem alçant alternatives possibles perquè necessàries (i necessàries perquè possibles) al capitalisme depredador que es menja el planeta i les persones, bé haurem de proporcionar analgèsics als qui pateixen dolor i aigua als assedegats. L'antiga (i perdurable en molts llocs i casos) caritat fou justament denunciada per la cultura de les esquerres (o les cultures de l'esquerra, etc.) com a abocador de males consciències burgeses, com a perpetuadora d'un món que era injust per designi diví, com a predicadora de la resignació cristiana. Per molt que avui dia també el paper de moltes de les anomenades en el llenguatge políticament correcte ONGs són hereves d'aquesta escola de cinisme religiós, no podem obviar el fet que molts altres projectes que tenen el mateix origen han derivat el seu credo i pràctica social cap a components més nítidament solidaris, més clarament compromesos amb la transformació radical de les nostres societats. També sabem que molts programes d'ajudes i col·laboració amb llocs i països on més s'amuntega la misèria (i que forcen fluxos migratoris que Oxfam xifrava en 2015 en uns 224 milions de persones vagant pel món) s'han revelat inoperants des de tots els punts de vista. La solidaritat, doncs, és la mínima resposta immediata que exigeix la gravetat dels problemes mundials, la tendresa dels pobles i dels pobres, sí, però cal que siga de llarg recorregut, atenta tant als efectes com a les causes, i no pot negligir la dimensió política, revolucionària, anticapitalista, de la seua comesa. Les alternatives al món en què vivim han de contenir el germen del món que tindrem demà, per la mateixa raó que només si exercim ja com a persones lliures podrem aspirar algun dia a la llibertat plena. I no podem obviar el fet que, tot i el gran espectacle de l'espill exemplar de l'Aquarius i el moviment de solidaritat que ha concitat la seua gesta, la misèria no navega i naufraga només per les mediterrànies i amb les pasteres a les envistes de les pròpies costes, sinó que la tenim allotjada a dins de casa, en les ciutats i els camps on es desenvolupen genocidis lents i sistemàtics d'aparent baixa intensitat contra els quals no hi ha jutges ni policies ni lleis democràtiques, només les de l'oferta i la demanda i els límits d'inanitat que asseguren el funcionament de la màquina productiva, l'ordre imperatiu del consum, l'acumulació de capital en poques mans i el perfeccionament dels miratges del benestar que atrauen tantes falenes famolenques que al final s'hi deixen les ales i la vida. Això és el que tristament els espera a la majoria dels 629 avui rescatats i als qui vindran demà i despús-demà. Almenys mentre ajornem la indispensable solidaritat entre pobles i els espills que s'han d'alçar per al futur amb gestos, espectacle i especulacions fabricats en sèrie i adobats amb els discursos de la por i els nacionalismes xenòfobs que avui s'escampen per Europa i el món com una taca d'oli que retroalimenta les causes de la misèria i els èxodes massius. 

[Article publicat a llibertat.cat el 19 de juny de 2018.] 

 

divendres, 15 de juny de 2018

Apunt


Em reconec un inútil per a la pràctica de l'autobombo i el panxacontentisme, almenys els que s'exerceixen en comandita ('societat mercantil o industrial en la qual un o més associats són responsables i solidaris i els altres són simples aportadors de fons') i en la plaça pública, que de les vanitats personals cadascú és responsable i en paga preu i efectes. Per prudència solc veure més la botella mig buida i així evite el risc de fer tard a la bodega i quedar-me'n sense (ni mig plena ni mig buida). Em repetesc com un mantra el principi –diuen que gramscià– de l'optimisme de la voluntat i el pessimisme de la raó, però no sempre me'n surt amb aquesta gimnàstica d'equilibris. Enmig l'eufòria descordada tinc tirada a la moderació, per la qual arrossegue una certa fama, immerescuda, de cagafestes (o cagafilaes en la versió local, que no és el mateix). Per semblant raó en episodis de depressió col·lectiva em mostre coratjós perquè no m'agraden el victimisme, la lacrimogènia ni els vetlatoris que s'avancen a la mort certificada per l'especialista. Que l'esperança, vaja, és l'últim que es perd i que l'únic que no té remei, almenys de moment, és la mort. Reblem la introducció declarant-nos partidaris de la sentència que afirma que no hi ha més paradisos que els perduts i que qualsevol temps passat no fou necessàriament millor. Punt i a part.
Vaja per davant, doncs, la felicitació als professionals que han fet possible l'arbre d'À punt i les seues branques, a la voluntat política d'alçar-lo i, sobretot, a l'empenta popular i democràtica que reclama uns mitjans públics i dignes per als valencians. Entre les engrunes miserables de Canal 9 i aquest pa acabat d'eixir del forn la distància és enorme, no ho neguem. El telenotícies amb què es va estrenar ja donava pistes de professionalitat impensables en l'anterior etapa. Si de la comparació amb el precedent era fàcil eixir-ne airós, com així ha sigut, el contrast amb l'altre model veí, el de TV3, produeix de moment més ombres que llums, com és lògic també venint d'on venim (i sent qui som o ens creiem ser, tot s'ha de dir). En qualsevol cas, és excessiu llançar a volar tants coloms com se n'han llançat aquests dies a compte del plançó. Per no fer la llista massa llarga, hi ha tics (alguns d'ells simples consignes polítiques) que si no es corregeixen poden dificultar-ne el creixement. Hi ha un llast periodístic made in Canal 9 que encara hi pesa, l'etern somriure, l'alegria torera i postissa independent de la notícia, acompanyat de la superficialitat d'un prêt à porter informatiu de consum fàcil i ràpid. La tendència a accentuar (i doncs a exagerar) el costat folklòric del país ¿busca la complicitat d'una audiència que es pressuposa tan folklòrica com el mitjà o és la voluntat, revestida de frivolitat enjogassada, de convertir-la-hi? Tot plegat, i amb el concurs de tendències polítiques que es pensen que els conflictes se superen sublimant-los i no enfrontant-los, no és l'actualització del vell tòpic del Levante feliz? Es tractaria de donar peixet a una audiència que es considera patològicament infantil? És aquest el país que veuen els màxims responsables del mitjà i les autoritats polítiques? ¿Respon À punt a la realitat, multiforme, interpretable, contradictòria i movedissa que és el País Valencià, una realitat que també inclou els desigs i projectes de construcció nacional, per molt minoritaris que encara siguen? És per aquests costats que brilla més de moment el llautó de la televisió en marxa –i sense detriment dels mèrits–, l'humor facilot convertit en paradigma de la gràcia valenciana, el postís d'una llengua que la majoria dels professionals de la casa no estan avesats a usar en els registres cultes, en l'ús de la toponímia (desapareguda en acte de servei l'alternativa País Valencià), en els mapes del temps de fronteres climatològiques impossibles, en els especialistes entrevistats que en altíssima proporció s'expressen en castellà (no n'hi ha dels altres?), etc. És cert que s'ha fet un gran pas i que el camí és llarg i hi ha temps per continuar alimentant realitat i somnis. És cert que no podem estirar més el braç que la mànega però també és cert que només sent críticament exigents podrem millorar el que és possible i plantejar-nos l'excel·lència. En la reciprocitat amb les televisions de Catalunya i les Illes hi ha una oportunitat més d'ampliar audiència i qualitat. La necessària autoestima no té res a veure amb el cartró pedra de l'autobombo, que és flor de plàstic, sinó amb el reconeixement sense tabús de virtuts i defectes, amb la persistència dels projectes col·lectius, amb la confiança en la llibertat, l'alta cultura i la democràcia. Mirar-se en excés el melic només produeix una torticoli insuportable.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 16 de juny de 2018.]

 

dissabte, 9 de juny de 2018

Saials. Els pragmàtics


Si tot polític és pragmàtic per definició, no hi ha dubte que el president Puig ha demostrat ser-ho en un alt grau, la qual cosa l'ha convertit en un espècimen ben dotat per sobreviure en l'irregular hàbitat valencià. Una mena de paquiderm de la política, lent, segur i calculador. / Solem identificar els termes pràctic i pragmàtic però el primer prové del terme grec que significa `actiu´ (així la pràctica seria la `vida activa´ per oposició a la teoria, `vida contemplativa´ o especulació) mentre que el segon es definia com a `relatiu als afers públics´. / «Amor és concordança de teòrica e de pràctica a una fi», deia Ramon Llull. / Però l'atenció preferent als fets que definiria un polític pràctic o pragmàtic (els dos termes han vingut a significar el mateix en la pràctica) no sempre està en funció o en harmonia amb una teoria o ideal social, una manera d'interpretar les coses, com volia el clàssic. En aquest cas el pragmatisme es redueix a la conservació del càrrec adaptant-se als vaivens i gustos de la majoria però sense avançar ni un mil·límetre en la consecució de la teoria o ideal polític. Sospite que aquest és el tipus de polític pragmàtic que més abunda per les nostres latituds, al marge de l'adscripció partidista, model en el qual Ximo Puig excel·leix. / El manteniment en el poder contra vent i marea és la primera regla d'un professional de la política. Per a fer què? Mantenir-se en el poder. I així ad infinitum. / Potser no es diu pragmatisme la calculada ignorància de la teoria (o renúncia als ideals en nom del sentit pràctic de les coses, altrament dit realisme), però potser això explicaria que avui estengues una catifa roja per acollir les empreses obligades a abandonar Catalunya a punta de 155 (en comptes de criticar la injustícia de la mesura) i demà estengues una mà al govern veí per reclamar junts el corredor mediterrani. / Un pragmàtic farà mans i mànigues per distanciar-se de l'empestat encara que en el fons pense que al senyalat l'assisteix la raó democràtica. / En nom d'un mal entès pragmatisme han volgut aïllar els valencians de l'exemple democràtic de Catalunya quan més el necessitaven. El que val per als interessos de les mercaderies i l'economia, no val per al trànsit de la llengua, la cultura, la cohesió i el projecte democràtic i nacional d'un poble? / Si un dia vas creure en el País Valencià com a ideal polític, avui t'agafes a la vagarosa oportunitat (liquidadora de les antigues aspiracions i del que encara queda de realitat històricament conformada de la nació dels valencians) de la Comunitat Valenciana sense despentinar-te. En aquests viratges pragmàtics (o justificats com a tals) també és un fenomen la Vicepresidenta Mónica Oltra, malgrat que pertany a una coalició que es diu Compromís pel País Valencià. / Però són intercanviables com un pijama els dos conceptes? Tan poc valen les paraules (és a dir, les idees) per a un/a pragmàtic/a? / Més que a d'altres no tan descaradament pragmàtics, a aquesta mena de polítics se'ls hauria d'exigir amb més rigor el compte de resultats. / Què hi ha de les emissions de TV3 al País Valencià? Respondrà la «nova» televisió valenciana en la pràctica a les expectatives suscitades? Com quedarà el corredor mediterrani? I un finançament just per al País Valencià, com i per a quan? / En una cosa és coherent i pragmàtic el president Puig: donar el teu suport a la cara de Susana Díaz no importa encara que t'equivoques i després isca la creu de Pedro Sánchez, perquè ambdós són perfectament equiparables. Podrà res el corredor mediterrani davant l'Espanya radial dels uns i els altres? S'aconseguirà un finançament decent per als valencians o ens quedarem amb un pam de nas i els bocins de sempre? Potser és que el pragmatisme en el fons no ho era tant com deien o era en realitat una altra cosa.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 9 de juny de 2018.]



«Amor és concordança de teòrica e de pràctica a una fi»


 

dissabte, 2 de juny de 2018

Saials. Aire


Al final M. Rajoy ho ha aconseguit: és el primer president espanyol que ha d'abandonar el càrrec després d'una moció de censura. Quedarà per a la història aquest rècord del lector de Marca més famós. El periòdic esportiu li deu una subscripció vitalícia pels serveis prestats. / El que té de bo ser perdedor, després d'anys de triomfs inversemblants d'un personatge tan anodí, és que fins les cròniques dels seus rivals tendeixen a la indulgència i fins i tot al ditirambe en el moment del comiat. D'ell s'han arribat a celebrar les dots parlamentàries. Siga el que siga el que entenguem per tal cosa (si la sàvia administració de recursos retòrics, si l'ús castís del llenguatge…), n'haurem de descomptar no només tot l'aparat de falsedats que ha eixit de la seua boca, sinó els moviments descontrolats de l'ull esquerre (que experts en el llenguatge no verbal farien bé d'interpretar) i els greus problemes de fonètica, en especial amb les esses, que l'obligaven a tot de ziga-zagues discursives. / S'emporta també uns altres rècords entre cames: els filets de plastilina, molt originals com a hipèrboles a la inversa, i lapsus linguae que ja figuren entre els millors clàssics del disbarat. / Potser és la coincidència onomàstica amb un dels personatges més coneguts de Forges, però sempre he tingut la sensació que en realitat don Mariano Rajoy Brey era un dibuix animat nascut d'una vinyeta del genial humorista. / Voltat sempre d'una plèiade de personatges carregats de mala llet i males maneres, en especial aquelles que responen als noms de Cospedal i Sáenz de Santamaría, l'expresident era hàbil en l'art del camuflatge: podia semblar un corderet entre llops quan en realitat va demostrar ser l'amo d'un corral podrit, capità d'un vaixell que sotsobra, expert a desaparèixer en ple combat i amagar el cap sota l'ala. / Els papers de Bárcenas encara poden donar tant de si com aquells filets de plastilina del xapapote. I a més, paradoxes de la història, són del color prohibit, el de la ginesta que ara es troba en plena esplendor. / Moció i motiu deriven del llamotio i motivus, tots dos emparentats amb moviment (movimentum) i moment (momentum), de movere (moure). Dit d'una altra manera: el moment era propici per al moviment que significa una moció perquè n'hi havia motius de sobres. La sentència de la primera peça del Gürtel ha rebentat la resclosa que retenia les aigües pútrides del mal govern i la corrupció. El que podia haver estat riuada popular ho ha pogut salvar de moment l'enginyer hidràulic Pedro Sánchez. / Sospitem que a Pedro Sánchez i el PSOE no li importa tant el nivell de podridura atès pel règim com el fet que aquest nivell tinga l'aval d'una sentència i siga de domini públic. El flirteig del nou president amb el PP-C's les últimes setmanes i la competició per veure qui la deia més grossa ha servit perquè la moció agafés aquests dos per sorpresa. Ha mogut molt bé els moviments de la seua farsa. / El debat sobre què havia de fer l'independentisme davant la moció de censura s'ha resolt en positiu i al meu parer de manera encertada. El moviment sempre es demostra caminant. / L'actitud històrica del socialisme espanyol davant la qüestió nacional no convida gens a l'optimisme. Tanmateix, la prova jurídica sobre l'estat de corrupció del PP i del sistema havia de tenir conseqüències polítiques immediates. / Al final ha estat més mèrit del deposat que de l'entronitzat que tots (llevat del C's, a qui se li ha quedat una cara de gàrgola desconcertada que li durarà temps) s'hagen posat d'acord per passar pàgina. / S'ha obert una finestra, per petita que siga. Vindran més dies dolents, sens dubte, però sense aquest gran pes al muscle ciutadà tot sembla més lleuger. Respirem. Aire! 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 2 de juny de 2018.] 

 

dimarts, 29 de maig de 2018

Inventem sentits


Eduard Batlle, Registre fòssil. XXXVè Premi Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi de poesia. Pròleg d'Anton Not. Editorial Denes, Edicions de la Guerra núm. 121, Paterna, març de 2018.

· · ·

Eduard Batlle (Lleida, 1974) és fidel a la perspectiva que la poesia ofereix com a eina de prospecció sobre el terreny de l'experiència personal i el coneixement. Registre fòssil, llibre que segueix Elogi del desassossec (2010) i Suite borgenca (2016), és de fet una excavació en tota regla cap a les profunditats de la memòria que manlleva algunes eines lèxiques, transformades per virtut de la metàfora, a la paleontologia (el mateix concepte marc registre fòssil, ammonit, nummulits, estrats...). Lluny, però, de la presumpta asèpsia que caracteritza un registre científic, el que trobem ací és –com no podia ser altrament tractant-se de poesia, i d'una poesia que enfonsa les seues arrels en la filosofia i l'antropologia, magnífiques companyes de viatge– l'apassionada verificació de la naturalesa humana, presidida per la fadesa, la desolació, la mort i l'oblit. Paradoxalment, allò que en el camp de la paleontologia significa la permanència del passat en allò que en queda com a prova vivent de les tendències evolutives de les espècies, els fòssils, en la vida humana és un horitzó sinistre per molt que amb l'efecte distanciador de la ironia sovint se'n llimen aspreses i s'hi esquiven inútils patetismes. Fet i fet aquest llibre és l'observació atònita i adolorida, però serena, lúcida, agafada a l'íntim consol que significa la bellesa i la imperiosa necessitat d'inventar sentits per a la vida en què consisteix l'aventura poètica, del procés que va convertint la natura (i la naturalesa humana) en natura morta. Hi trobem, de fet, un poema que es titula així, «Natura morta», que no m'estic de reproduir en la seua integritat com a exemple de distanciament irònic a què al·ludíem més amunt: «Llistó. Fenàs. Asfòdel. / Marges derruïts. Terra campa. / Guineu. Aligot. Llebre. / Aragalls profunds. Carrerada blanca. // Donem per fet que sempre ha estat així. / Com si res.» En el fons, però, la consciència del destí humà, la consciència de la mort, no es converteix mai, en la mirada del poeta, en una acceptació rutinària i resignada, sinó en motiu de rebel·lió, en crit, en poema. Si hi hagués déu, sembla dir-nos l'Eduard Batlle, el blasmaríem eternament. El mal és que tampoc no ens és permès el consol de l'insult, que no hi ha exorcisme per a aquest dimoni.
Parteix el llibre d'una cita de Jesús Moncada (hi ha una evident militància en les cites d'autors de les Terres de Ponent: Anton Sala, Miquel Lladó, Guillem Viladot, Carles Reig) que introdueix el tema del poemari, clarament delimitat pel poema que fa de pòrtic i que dóna títol al conjunt. Tota construcció humana té la forma postrema del panteó, de la tomba (i tot poema, hi podríem afegir, és una forma d'epitafi). Però a partir d'ací, gràcies a una estructura molt ben travada que se sosté sobre el manteniment amb variacions de la gran metàfora fòssil (Exúvies, Ossades, Estrats i Fluids, seccions integrades per 9 poemes cadascuna), l'abstracció de l'inici i que plana com una ombra (sovint com una ombra de llum) al llarg de tot el poemari dóna pas a concrecions bellíssimes ancorades en el propi periple vital. «Ponent», per exemple, planteja el tema de l'emigració del camp a la ciutat i la desolació del món rural, tema que reapareix a «Casa» amb el suïcidi de dos ancians. «Capvespre» és una marina o escena de platja sobre l'ocultació del tedi que perpetrem amb mil maniobres de camuflatge. Pertanyen a Exúvies. A Ossades trobem algunes instantànies precioses de la memòria com «Motos» i les commovedores elegies «Sala de vetlla», «Camisa blanca» i «Sabatilles de pelfa». A Estrats, la tercera secció, el jo es transforma en un «Ammonit» «amatent al colp de piqueta» que el descobrirà/salvarà. Hi trobem dues peces, «Guardià» i el corprenedor «Deserts», sobre el dolor de l'amor. En «Somni» i «Dorms» apareix l'única forma possible d'amor intacte i permanent, el que ens torna en somnis, i el secret fòssil que mantindrà incòlume la bellesa del diamant. A Fluids, l'última part, Eduard Batlle es mou entre referents naturals més vius, sovint provinents del món de les plantes i l'agricultura («Tanys», «Rompuda») per, sense renunciar al dur guany de la lucidesa, abrigar-hi certes esperances, una «promesa de fertilitat», un «néixer tanys / en soques mortes» que contrabalancen la consciència d'un desig que «se'ns fa vell» i que «Tot ens cansa, / perquè tot és massa». Un llibre, fet i fet, que cal llegir i rellegir molt atentament, una proposta molt seriosa, un camí que sens dubte hem d'anar resseguint. 

[Publicat a Saó núm. 437, maig 2018.]

[El Jurat del XXXVè premi, d'esquerra a dreta: Núria Cadenes, Joan Navarro, Manel Rodríguez, Maria Josep Escrivà i Pau Sif, al carrer Comte Almodóvar de València, el 20 de gener de 2018.]
 
 [L'autor a la dreta, amb el cantautor alcoià Jordi Gil, al Casal Ovidi Montllor la nit del dissabte 10 de març de 2018.]
 

dissabte, 26 de maig de 2018

Saials. Proverbis


Dir santmartí en castellà és dir la matança del porc. El proverbi que afirma que a tot porc li arriba el seu santmartí ens alliçona sobre les coses inevitables, tot allò que tard o d'hora s'ha d'esdevenir per força. En el terreny moral en què solem usar l'expressió, l'horitzó d'esperança per a la satisfacció de la gana i els plaers de la gola s'eixampla amb els beneficis reparadors de la justícia. / Qui la fa la paga, diem també, però no està gens clar que la llei arribe a pronunciar-se en tots els casos en forma de veredicte inapel·lable. / Un parell d'anunciats santmartins s'han produït aquesta setmana, el final del primer capítol (peça en llenguatge jurídic) de la novel·la de fulletó coneguda com el cas Gürtel i l'entrada en presó d'un dels pinxos més esvarosos del poder, Eduardo Zaplana, Landa escabellat de la cleptocràcia a l'espanyola. El temps s'ha tornat boig: la tardor i la primavera ja es confonen. No sabem si anem o tornem d'enlloc, però segurament fem tard. / Mentre esperem amb deler poder sucar en el nucli dur d'aquesta història interminable, el que té de fons el terrer valencià i per protagonistes coneguts, votats, sostinguts i suportats veïns d'escala, ja ha quedat sentenciat per a la història allò que (no) tots sabíem: el PP és una organització criminal inventada per al lladronici. / Seguint amb els proverbis i els animals, la fins ara discreta fuga de rates del vaixell (mig) enfonsat es convertirà en escandalosa processó de rosegadors en cerca del vaixell que els porte de nou als caladors del poder. / El nou vaixell, malgrat la comedieta dels desencontres, ja està a punt però no és gens nou i té un capità format en l'escola falangista de sempre i beneït per l'invencible almirall Aznar: Albert Rivera. / Què és pitjor el remei o la malaltia? Es pot apagar el foc amb la benzina? / Et mires la fotografia: el mateix impecable tall d'americana, el mateix color blau, la mateixa camisa, la mateixa corbata roja. M. Rajoy i P. Sánchez a la porta de la Moncloa. La insistència a semblar iguals ha de descansar per força sobre el fet de ser-ho. O és que els símbols ja no són el que eren i l'hàbit no fa el monjo. / Si conservar el poder o aspirar a tenir-lo és un objectiu que se situa per damunt de qualsevol exigència ètica, si es practica sistemàticament la corrupció o s'hi és condescendent o còmplice necessari, la democràcia es podreix fins a la medul·la. / Per còmplice entenc el que fa la viu-viu amb el delicte jugant amb els adverbis i la margarida del no-sí, el que gesticula per a la galeria però és igual o pitjor, el que els aprova els pressupostos comptant només el vil metall, el qui els vota per amor a la pàtria (o addicció a la droga corrupta). / El final del fulletó de la falsa democràcia espanyola és ineluctable però encara no està escrit, encara no té forma. Sabem que el porc ha de morir i que en farem xulles, cansalada, costelles i botifarres, sabem que matarem la gana de justícia però no sabem quan ni sabem com. / P. Sánchez afluixa l'encaixada de mans amb l'organització criminal: l'olor de podridura és massa forta. Vol, diu, recuperar la normalitat, flitar amb l'ambientador barat de la moció, les eleccions, tota aquesta martingala. No voldria semblar sanguinari en temps d'inútil correcció política però si no mates el porc no te'l pots menjar. Açò no ho salva ni el flit ni el maquillatge ni possiblement déu, el gran escorxador.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 26 de maig de 2018.]

 

dilluns, 21 de maig de 2018

Llum a l'atzucac


M'estava endinsant en un atzucac d'idees bastant fosc. O potser era que la reflexió que perseguia demanava una llum que no era al meu abast. En qualsevol cas, l'atzucac (una molt útil aportació valenciana a l'estàndard català) estava ben poc il·luminat, com sovint passa quan ens posem a escriure. Volia aplicar a la situació política del País Valencià el que expressa amb més o menys fortuna el següent aforisme: «Que la prudència no us faça trair la idea, que l'audàcia no us convertesca en màrtirs inútils». Em proposava explicar com la falta d'equilibri entre els dos pols condueix al fracàs civil i polític. A la política valenciana, en efecte, li costa trobar l'equilibri, el rigor i l'eficàcia. Quan no està feta a base de renúncies més o menys clamoroses, s'alimenta d'un voluntarisme anodí que voreja l'autisme, impel·lida tant per les adverses condicions socials per què navega com per la falta de perícia dels navegants. Estava també jo a punt de sotsobrar en l'atzucac tan poc il·luminat d'aquests pensaments, quan el timbre ha vingut en la meua ajuda. Una dona baixeta m'ha allargat sense badar boca un paquet que de seguida he identificat amb una famosa editorial del país que té per costum regalar-me novetats de literatura juvenil generalment infumable –en comptes de poesia i assaig, que és el que jo li demane– com una manera subtil de prolongar la tortura que em va aplicar decapitant un dels meus llibres quan encara era una criatura. Però no. Per a la meua sorpresa i alegria es tractava d'un exemplar de Llum a l'atzucac, el dietari amb què Ramon Ramon, el meu amic de Catarroja, havia guanyat feia uns mesos el Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta. Amb la lectura atenta d'un parell de fragments del llibre en tenia prou, en una primera escaramussa, per adonar-me de la qualitat de la prosa que ara brillava entre les meues mans, aquesta llum que havia caigut com un àngel per il·luminar el meu carreró fosc. A les antípodes de tanta faramalla dietarística com s'ha publicat els darrers anys, amb aquella dèria per exhibir les banalitats d'una intimitat sense suc ni bruc, l'obra de Ramon Ramon s'alça com un gegant. El dietari, en el seu cas, té més a veure amb l'ordenació cronològica del material que amb la recreació d'anècdotes biografiades, lligades en tot cas a reflexions de molta extensió i profunditat: assaig pur i dur escrit amb la poesia en carn viva de l'experiència, pautat i amanit per una formació intel·lectual de primer ordre, mil·limètrica precisió d'una prosa que ha coronat el cim de l'excel·lència literària a casa nostra. Com si visquéssem en un país normal, en un parell de dues o tres generacions la literatura valenciana ha atès una «normalitat» des de la qual les baixures de la nostra vida col·lectiva es contemplen més insolents. Perquè sense sostreure ni un pèl al mèrit genial de l'individu, els guanys culturals i literaris sempre s'han de mesurar col·lectivament. Extrapolem el fenomen al camp civil i polític, aprofitem aquesta llum a l'atzucac. Altres fanals d'altres àmbits també vénen en el nostre ajut, la ciència, les arts, espais excepcionals estalvis del fangar general. Salvant totes les distàncies, afegint-hi tots els matisos, què en podem aprendre, d'aquesta llum que fa molts anys que brilla a Catarroja? La prudència de calcular cada passa, de sospesar cada paraula, la fidelitat i la coherència de voler donar forma al més profund que ens habita, l'audàcia del rigor, d'intentar el salt més difícil en cada línia, la passió del corrector d'estil que sap que tot és millorable. Per què ens hauríem de resignar a la mediocritat de la política considerant-la com a inevitable tenint l'espill i la llum de l'atzucac a la vora de casa? El treball rigorós i exigent, la constància, la intel·ligència, les justes mesures de prudència i audàcia, l'amplitud de mires, la sensibilitat… són valors que hem de saber també aplicar al decandit món de la nostra vida civil i política.

[Publicat a llibertat.cat]

 

dissabte, 19 de maig de 2018

Saials. Albardans


Rellig el poema de Salvador Espriu «Assentiré de grat» del Llibre de Sinera (1963) en una versió cantada que en va fer Mikel Laboa i que gravà en 1994: «Voltats de por, enmig del glaç | de burles i rialles d'albardans, | hem dit els mots que són la sang | d'aquest vell poble que volem salvar». / Albardà, de l'àrab al-bardán, el boig, el qui diu nicieses segons l'Alcover-Moll, sinònim de bufó. / El mal dels grans poemes és que la seua veritat no caduca per molt que ens semble que poden haver canviat les circumstàncies que els il·luminaren, com si la realitat històrica s'entossudís una i altra vegada a imitar l'art. / El vol gallinaci dels bufons de la cort madrilenya després de l'última (per ara) bescollada que la justícia europea ha propinat als nyaps jurídics de Llarena: Pedro Sánchez demanant de redactar una llei ad hoc per aplicar-la retrospectivament (ignorant potser que això és un impossible legal) a l'independentisme català; Albert Rivera, accelerat i bavejant com mai, presa d'aquella ànsia de qui es veu el pastís del poder a tocar, proposant de perpetuar l'estat d'excepció del 155 pels segles dels segles; M. Rajoy, llegint el Marca. I Podemos? Procurant que no entre la llum a la cambra perquè no es desperte la bèstia del feixisme (que està mirant-nos tota esparpellada) i analitzant els tweets de Torra per recarregar les piles contra el nacionalisme (dels altres). / No volies el caldo de la judicialització de la política, pren-ne dues tasses ben calentetes d'Europa! I ara qui torna al trellat de la política, el diàleg i la negociació per a la solució dels conflictes si han tallat tots els fils d'Ariadna per eixir del laberint legaloide? / Després de les declaracions de Pedro Sánchez és obligada la pregunta: queda algú amb un mínim sentit de la decència en un partit que encara es diu socialista i obrer? / Que el Nostre Senyor ens guarde de federalistes i republicans com el PSOE, que dels feixistes com Vox, Cs i PP ja ens en guardem nosaltres. / Si aquests són els albardans de palau, que es burlen tan seriosos i riuen tan patèticament a costa de la dignitat democràtica dels ciutadans, qui és el rei en realitat? Una teoria clàssica diria que el mateix Felip VI és un bufó més al servei d'un poder menys visible que mou els fils a l'ombra. El que passa és que els bufons d'avui tenen uns sous estratosfèrics, que a més es poden apujar a voluntat, però en follia i niciesa superen amb escreix els entranyables i ridículs bufons antics. / El raper Valtònic està a punt d'entrar en presó perquè consideren injúries a la corona les seues cançons. Que primmirats aquests cortesans! En la democràtica Espanya, si no ets bufó en nòmina, ple de fums, xerrameca vàcua i mala llet, i a més se t'acut posar el dit a la nafra, t'envien a la garjola. Però la llibertat d'expressió, com tothom sap, està garantida per la Constitució. / Vist tot això i més, no hi ha dubte que la Corona s'ha convertit en una corona d'espines en el cap de la democràcia i la cort en una pantomima on els albardans de sempre, amb collars tènuement diferenciats, es dediquen a atiar la por per convèncer-nos que som mules amb les albardes plenes giravoltant eternament la sènia de l'inevitable perquè rage l'aigua dels seus privilegis. / Quanta calor ens cal per al desglaç, quanta força per esquivar el destí de la sènia

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 19 de maig de 2018.]