divendres, 17 de gener de 2020

Teoria i pràctica de la bola de neu


Hi ha dos fenòmens de molt trista actualitat a l’Espanya dels nostres dies als quals podríem aplicar el conegut exemple de la bola de neu. Si deixes caure pendent avall una petita bola de neu la bola anirà creixent mentre caiga. El que va començar sent ínfim o anecdòtic, per la força de la gravetat acaba convertint-se en un fenomen descontrolat, en categoria devastadora. És perillós jugar amb foc i és perillós així mateix empènyer una bola de neu costera avall. Foc que s’escampa, com en l’infern d’Austràlia, que sembla sorgit d’un malson premonitori de Cormac McCarthy, o massa de neu que roda en forma de bola, tals em semblen la deriva autoritària del poder judicial i l’auge del feixisme. Íntimament relacionats, esperaven el moment en què, empesos per la irresponsabilitat de representants institucionals i la força de la caverna, emergirien des del fons de les andrones quan calgués defensar a tota ultrança déu, pàtria i rei, el tres-en-un aplicat a les frontisses rovellades del franquisme que va permetre obrir les portes a una democràcia falsejada sobre les cendres de la memòria i la perpetuació dels privilegis nacionals i de classe. El flamant Vicepresident Pablo Iglesias ja ha tastat, només obrir la boca, la fel amarga que es gasten els de la toga, acostumats a manar i xuplar protagonisme. Quant als seus cosins germans, bàrbars de divers pelatge com els assaltants impunes del Blanquerna o els que aquest diumenge insultaven xiquets i pares, cantants d’albades, castellers i públic en general i agredien algun dolçainer en la festa de les Magues de València, n amanyagats amb fruïció pels togats i tractats amb guant de seda per la policia des que tenim memòria. Però la neu no es compacta espontàniament en forma esfèrica. Algú s’ha d’ocupar d’amuntegar-la, donar-li forma i deixar-la rodolar com qui no vol la cosa. La revolta democràtica per la independència de Catalunya fou l’excusa perfecta per a la doble maniobra, substituir amb la maça de la llei i la repressió el debat polític i donar solta i carta blanca al feixisme, avui omnipresent en les institucions enquadrat majoritàriament en les falanges de Vox. En la foto més famosa de l’impuls al feixisme pels carrers de Barcelona hi destaca la figura rodanxona de Miquel Iceta, un polític que no mira pèl a l’hora d’assegurar-se la poltrona i que representa molt bé l’ànima reversible del PSOE. Pedro Sánchez ha parlat de desjudicialitzar la política. Ja era hora. A tal fi ha nomenat com a Fiscal de l’Estat una exministra de confiança, amb la qual cosa potser s’apaivague una mica el furor repressor de l’aparell judicial. Però el vici d’origen, l’ús partidista de la casta de la magistratura per a la defensa del conglomerat d’interessos que s’arreceren al BOE, continuarà girant en el seu cercle. Potser és que un govern, aquest govern, no hi pot fer molt més, ja que els principals ressorts de l’estat, a la sala de màquines, estan en les mateixes mans de sempre, que poc o molt has de tenir controlades i si pot ser agraïdes i tot. I no pot perquè el sistema està blindat i canviar-lo requeriria àmplies majories decidides a transitar el camí cap a la democràcia de qualitat dels estàndards europeus, possibilitat ara com ara molt allunyada de l’horitzó polític. No podrà, en fi, a base de pedaços i recosits, sense voluntat de transformació radical, tanta és la força d’una bola de neu ja convertida en allau. El cadell feixista crescut a les casernes dels Aznar, Casado i companyia vivia com la tènia solitària en les profunditats intestinals de l’estat i eixia de tant en tant per a serveis d’urgència, però ara s’ha apoltronat en escons i tribunals. I brama i bramarà fent costat als seus papàs i mamàs, i tots plegats amb ungles i dents es resistiran a amollar el substanciós mos que els engreixa a tots plegats. Només si des de baix creix i augmenta molt la calor capaç de fondre la bola i les lleis i institucions d’Europa posen fre al destrellat jurídic espanyol, podrem trobar un camí d’eixida i trencar els lligams amb l’actual estat de podridura. El panorama s’obri amb tot d’incerteses i unes quantes finestres a una esperança que sense massa il·lusions ha de confiar sobretot en les forces dels pobles.



dimecres, 8 de gener de 2020

Clau de volta


Davall les emfàtiques apel·lacions a déu, la pàtria i el rei, ja ho sabem, s’hi mou la matèria més prosaica dels interessos, sovint espuris i inconfessables. I qui diu déu diu Constitució, llei, justícia o altres paraules de pes equivalent. Perquè les paraules són peces intercanviables en el joc del monopoli, el resultat del llançament d’un dau fals executat quasi sempre per la mateixa mà de poder. No hi ha engany que no comence i acabe amb les paraules, que són la font primigènia on ens abeurem els humans. N’hi ha prou de fer una ullada o una escolta (‘acte d'escoltar atentament per adonar-se dels sorolls procedents de l'enemic’) a l’esforçada malaptesa en l’ús del llenguatge, a la lleugeresa intencionada amb què es pinten i despinten les paraules per apamar la qualitat democràtica d’una societat. Això es va poder veure (i escoltar) amb meridiana claredat a l’hemicicle del Congrés, convertit a estones en trist semicercle de plaça de bous, a compte del debat per a la investidura de Pedro Sánchez. Des de l’època efímera de la II República que no s’hi havien sentit tantes referències republicanes –excepte les d’independentistes catalans i bascos i en intervencions puntuals de representants de forces minoritàries generalment perifèriques–, començant per la cita de Manuel Azaña amb què inicià el seu discurs final el ja president espanyol. Ni s’hi havien escoltat tants visques al rei i a Espanya a pit descobert, fervor patriòtic i cascavelleig de sabres amb efusions casernàries des de les bancades d’una dreta més ultramuntana i furibunda que mai, en un vertiginós remake dels anys 30. Però la clau de volta per a la interpretació de les mascarades escandaloses de l’ultranacionalisme espanyol la donà Joan Baldoví, el diputat valencià més eficient i didàctic. Si en la primera intervenció proposà l’ús de til·la per calmar els nervis, fou en la segona quan etzibà al cap de Vox la pregunta fatal: «Quan vostè cobrava com a càrrec del PP 83.000 euros per no fer res, ho feia per déu, la pàtria o el rei?». Rere les ampul·loses escenificacions d’aquesta dreta tan ben nodrida per l’estat a costa de misèries i injustícies socials, rere l’anticatalanisme visceral, l’histrionisme descarat, el patriotisme malaltís i vociferant, la indignació i mala llet permanents, la sembra de la mentida, el caos i la confusió no hi ha més que això: la defensa d’uns privilegis, una pataqueta multimilionària, un control absolut de l’estat que de tant en tant hom posa en qüestió. El rigor mortis que se’ls va quedar a Abascal, Espinosa, Casado, Álvarez de Toledo, Arrimadas i la resta de la troupe va arribar a nivell d’obra mestra escultòrica amb un inspirat Pablo Iglesias, un elegantíssim Aitor Esteban, la contundent Laura Borràs, l’anar per feina d’Oskar Matute i Mireia Vehí i la inoblidable Montserrat Bassa, que va destapar la caixa de tots els trons en un discurs històric que també gelava la sang, generalment de coagulació tan difícil gràcies a la fluïdesa amb què es desplaça per les venes i artèries del poder d’esquerra a dreta i amunt i avall, de la bancada socialista i encontorns. Malgrat l’infatuat i provocatiu pànic de la dreta espanyola, que no cessarà en l’aldarull per terra, mar i aire, no sabem què donarà de si el que ja és definit com el govern més a l’esquerra des dels temps del Front Popular. El repte més difícil continuarà sent, malgrat la mà estesa d’ERC, la manera com gestionarà la realitat plurinacional de l’estat i el conflicte polític amb Catalunya, la recuperació de drets polítics i socials i l’aprofundiment democràtic en un sentit republicà. De moment, els senyals (que solen ser de fum per boca de Sánchez) sobre la lectura restrictiva de la Constitució i vista la cosa en una perspectiva històrica no auguren res de bo. Per sort, i a diferència dels anys 30, Europa ara hi és i a l’Estat no li convé fer de Turquia transpirinenca. La primera clau de volta serà comprovar si serveix per a la llibertat de Junqueras i els altres presos polítics i si el pactat diàleg posarà fi a la repressió, mentre a l’estepa continuarà l’udol dels llops.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 10 de gener de 2020.]


 [Joan Baldoví i Montserrat Bassa en diversos moments del debat d'investidura.]

dilluns, 16 de desembre de 2019

Pep Cortés en cos i ànima

Acte Primer. Poques persones han representat tan bé el cos i l’ànima del teatre valencià com Pep Cortés. Dic representat perquè el Pep fou abans que res i que tot un actor de cap a peus, un actor que també va haver de fer de director, dramaturg, productor i el que calgués en cada moment i ocasió per dignificar una professió en permanent perill d’extinció. Pep Cortés fou un entusiasta imprescindible, generós i incombustible, un home orquestra del teatre al servei del seu art, la cultura i el país. En el primer acte el veig fent de professor substitut i fugaç de Treballs Manuals, durant un parell de dies a tot estirar, en una classe d’adolescents de finals dels seixanta al col·legi La Salle d’Alcoi. S’alça el teló. El treball manual esdevé per obra i gràcia del Pep el primer espectacle teatral de què tinc memòria. Hi té lloc el prodigi de la representació, l’acceptació ritual que les coses són el que no són, el joc infinit de la transformació, la màgica presència de l’absent. La tarima es converteix en entaulat i la lliçó en escena, per a l’alegria dels marrecs. El professor mudat en actor estira amb totes les seues forces d’una corda que no existeix i que tanmateix és completament real gràcies al seu gest. Aquella corda, que em lliga íntimament a la bellesa i el misteri teatral, no s’ha trencat mai.
Acte Segon. A mitjan dècada dels vuitanta el Pep se’n torna a Alcoi després d’uns anys a Castelló en què ha continuat formant-se com a actor amb mil iniciatives i participant en primera línia del combat amb Esquerra Independent de Castelló. Ha abandonat el confort d’un treball segur per lliurar-se completament a la seua passió, l’aventura incerta del teatre. Porta una maleta plena de Dario Fo. I transforma el Teatro de Cámara La Cazuela, que respira les últimes alenades, en la Companyia Estable La Cassola amb el muntatge Ací no paga ni déu. L’agitació de l’adotzenada escena cultural i teatral del seu poble i del seu país és una tasca peremptòria a la qual es dedica una vegada més en cos i ànima, posant-hi en risc la pròpia salut. Pep Cortés és un bou, més concretament un Taure de descomunal força de voluntat, un prodigi de batuta sota la qual comença a reviscolar i moure’s una de les millors orquestres del teatre professional valencià. La transhumància l’obliga a compaginar el paper de director i mestre d’actors amb els mil papers que van eixint a València o Barcelona, en teatre o en cinema, sense oblidar que el país també necessita política de la bona (i ací el teniu disfressat de bisbe amb tota la ploma per encapçalar una llista d’UPV a Alcoi). Però el que més s’estima és pujar a escena, fer-hi d’actor, i el que més desitja és representar bé la pròpia vida, com confessaria en una entrevista. Les escenes culminants del segon, vertiginós, acte són papers sublims com els que representa en cos i ànima en Entre els porcs, dirigit per Carles Alfaro, amb Neus Agulló, en 1990, i L’hort dels cirerers al Lliure, amb direcció de Lluís Pasqual i amb Anna Lizaran de principal protagonista, en 2000.
Acte Tercer. El teatre, com la cultura en general al País Valencià, sotsobra en els miratges, els projectes inconsistents i l’absència crònica de polítiques decents. Abandonar o emigrar (és a dir, anar de lloguer a Catalunya, que és com ser lluny a casa) i viure en la transhumància sempre, exigències del guió. Pep funda família amb dona i fills a Planoles. Fa cine a manta, sèries per a televisió, teatre. En 2015 li donem el Premi Joan Valls i Jordà per l’Ús i Promoció del Català. L’accepta amb senzillesa i agraïment cordial, baixa una vegada més al seu poble per sotmetre’s a les incomoditats de la cerimònia i la vida nòmada. Allarguem la nit. Ens fa, sense haver d’impostar gens la veu, cinc cèntims sobre la lluita que manté amb la seua mala salut de ferro. Ha estat a punt de perdre la vida, ens conta, mentre viatjava en tren. Sort de la metgessa que va poder atendre’l in extremis, Teresa Forcades, ves per on, crec recordar. Durant els assajos de no sé quina obra o potser en el transcurs d’algun rodatge, i sense que se n’assabente ningú, es fa ell mateix la diàlisi a la seua cambra d’hotel amb un aparell cedit per l’hospital. «Per a què n’havien de saber res? Jo hi era per treballar!», ens confessava. Llavors ja s’havia jubilat i es donava d’alta cada vegada que decidia treballar en algun projecte interessant. Fou l’última trobada. I sí, en cos i ànima es va dedicar al seu art i en cos i ànima va representar el seu paper més especial, el que va tenir en la vida. Cau el teló. Però la funció continua perquè la passió de l’actor fundà moltes esperances i donà molts arbres que encara fruiten. Gràcies per sempre, Pep.




dilluns, 9 de desembre de 2019

Només el rou matinal


Manuel Bellver, Claror dels marges. 22è Premi de Poesia Josep Maria Ribelles 2018, Vila de Puçol. Onada Edicions, Poesia núm. 60. Pròleg de Manel Rodríguez-Castelló.

· · ·

Rastres de petjades sobre la neu. La pluja cau lentament damunt els boscos amerats de l'aigua de la memòria i el seu revers d'oblit. La cançó del vent bat les ales de l'arç blanc, la remor del riu persisteix aigües amunt. El solitari s'endinsa en el boscatge del sentit. Recorre el viatger el camí de si mateix dubtant a cada tombant de certesa, davant el mur del dir, a graus sota zero del pensar, on la claror il·lumina en aquest instant els marges. Tot (qualsevol cosa i res) s'esdevé en aquests poemes poblats pel silenci i la quietud, territoris on brollen fonts de paradoxes i contrasentits, espais on no passa potser res més que el llenguatge mateix com una ombra perdurable, com un eco que s'apaga en el capvespre, o millor, àmbit en què s'escriu la voluntat i l'esforç de dir i es fa transparent una meditació que es recrea immersa en el trànsit, la consciència que impulsa la seua dissolució per tornar a emergir amb una llum nova, gènesi de la identitat desposseïda, en el cercle de la vida que gira sobre el seu eix, en el joc infinit de les transformacions sinestèsiques («¿serà llum / aquest silenci?»), on els noms viuen «en discòrdia / de rent / i podridura».
El país poètic de Manuel Bellver (Sagunt, 1956) està format fins ara per deu frondosos boscos ben connectats entre ells per camins, sendes i passeres, comptant-hi aquest Claror dels marges. Des de 1997, any del seu primer recull, Dies després, la poesia de Manuel Bellver s'ha desplegat íntimament lligada al seu treball com a artista plàstic en una complementarietat molt fecunda i essencialment travada que troba la seua raó de ser, el seu sentit, en l'experiència radical de la vida i l'expressió sensitiva del pensament que aquella inspira i que aquest, al seu torn, nodreix i motllura. Per a Bellver l'art o la poesia és un camí d'experiència i d'experimentació, una recerca constant, un dubte que encén la flama de la creació, mai una certesa indeleble, una porta tancada, una obra que s'emmiralla en la seua completesa, natura morta. Cada poema dona compte de la seua visió i vivència del món, és un organisme viu, obert, en perpetu moviment de quietud, en el trànsit d'un pensament que es dissol en el no-res per tornar a buscar el batec del sentit. Concebut com una forma infinitament oberta a allò que és informe (com il·lustra la cita inicial de José Ángel Valente), com el camí d'anar i tornar del concret a l'abstracte, de l'immediat al més llunyà, el poema té qualitats pictòriques, no s'ordena en la linealitat del llenguatge verbal, sinó que es presenta com un tot transitable en múltiples i complementàries vies d’interpretació. La lectura és proposada així com a curs de llibertat, com a aventura engendradora de sentits pautada pel silenci dels espais en blanc, per ecos de memòria, pel retorn al buit on tot comença de nou. Són quadres de no-color fets amb la matèria fugissera del pensament, la llum de la reflexió, del dir que en el seu esforç d'aproximació s'alça davant el mur de l'indicible i se n'ompli.
Home, llenguatge, natura: heus ací els tres nuclis incandescents, els tres sols de l'univers poètic de Manuel Bellver, que en el seu moviment d'expansió i retracció tendeix a fondre en una única realitat, en un tot harmònic. Al principi i al final tenim això, en el llibre i en la vida i en cada un de nosaltres: un home o dona sempre sol i irreductible que diu (i expressa) el món, escèptic (del grec sképtomai, que observa sense afirmar), lluny de tota casa, caminant que oblida i s'atansa a l'enigma del buit o, absent d'ell mateix, s'atura a l'ombra del que va ser. Els marges, les vores dels camins, espais limítrofs on de vegades ens menen les passes, foraviats d'altres centres, potser procurant el propi centre, el marge constituït com a centre del marge. Això és clar. Com aquesta «claror» que ens obri la visió de les coses, una llum que també i sobretot il·lumina per dins, tot acceptant que dins i fora són convencions del llenguatge que ací no sempre funcionen.
El marge, el límit de les coses, allò que dona perfil al que és i on alhora allò que és deixa de ser-ho, on se situa la claror, el coneixement, la possibilitat de distinció dels matisos de la realitat. És quan es pot captar la claror dels marges que aquesta poesia de la meditació, aquest diàleg sostingut en soledat amb un mateix, sempre enmig de la natura essencial que som, pot fructificar, com en la bellíssima metàfora «exili d'espores» que tan bé pot resumir el sentit últim de la poesia de Manuel Bellver. Només així, en la disponibilitat que prepara la claror, aquell «rossinyol de llum» d'un altre poema, «allò» sovint indicible «per copsar l'intens» «s'adreça als marges». Els marges, òbviament i també, l'espai buscat de llibertat, lluny de la voràgine insignificant del món urbà, aquest soroll de violències i opressions que ho ofega tot i tot ho llança a perdre. Lluny d'aquell fangar, on les paraules es corporifiquen i el cos es fa paraula i dir, on el mot «respira» i «s'atansa», puja «gairebé al cim / del que vol dir», on «el nom / camina», on les síl·labes «s'aturen», en «aquest instant», ara i ací, etern present fugisser en què, sense res a les mans excepte una mica de rou matinal, el caminant ja no és hostil a allò que l'espera i està en disposició d'entomar a mans plenes tota «l'esplendor de la senzillesa» (Martin Heidegger) «amb tot allò que a dins hi té cabuda, / també sense / llenguatge» (Paul Celan).

[Publicat a Saó núm. 453, novembre 2019.]

[Fredes, la Tinença de Benifassà, 6 desembre 2019.] 

dimarts, 3 de desembre de 2019

Felip VI l'indesitjat



Els moviments de Felip VI per l’escaquer «nacional» solen ser una exhibició, entre impúdica i acomplexada, d’intolerància. La monarquia més blanquejada de tot Europa s’ha convertit en temps rècord en la institució pitjor valorada per la ciutadania. És un servei que devem als indissimulables excessos –habituals en una dinastia plena a vessar de cràpules de tota mena– del pare del rei d’ara. La persona de carn i os que s’allotja en els vestits de gala multiusos (com playmobils) damunt el tron, amb ceptre i corona, potser encara no s’havia adonat de la seua impopularitat fins que va anar a Barcelona i l’hi van rebre a colps d’Himne de Riego, cassolades i protestes. Clar que prèviament ja s’havia posat l’uniforme de piolín per beneir la brutal repressió de l’1-O. Arriba un dia que fins les peces més blindades del poder han de patir la llei de la gravetat, la incomoditat física i el menyspreu que tan bé coneixem els altres mortals. De manera que el rei blanquejat s’ha de moure per l’escaquer ben protegit pels peons o playmobils policies, la tristament famosa PN, perquè el descontent, la protesta o la simple queixa no pertorben el glamour que ha d’acompanyar tota reialesa ni vele la foto de la pau social amb els llepaculs, aconseguidors, negociants i altres professionals del canapè oficial en el paper de figurants. Així fou a València el passat 25-N, a compte dels Premis Jaume I, en l’incomparable marc de la Llotja de la Seda. Més policies que curiosos, passavolants, acòlits i… manifestants convocats a correcuita per les xarxes. Molts més i molt ràpids a l’hora d’aplicar els rigors de la Mordassa ara reiterada amb el decret digital, a impedir la llibertat d’expressió, tan constitucional ella. I així fou com una desena d’incombustibles dissidents vam ser arraconats durant l’hora prèvia al seguici triomfal del monarca mentre ens retenien documents i apuntaven dades i nosaltres aprofitàvem (i qui no aprofita la burrera policial és perquè no vol) per fer més clamorosa la protesta per la visita de l’indesitjat i denunciar a crits les virtuts de la pleníssima democràcia a l’espanyola i la blancor impol·luta de la seua monarquia. I fins a la propera, senyor rei!




dijous, 28 de novembre de 2019

La Mordassa


«No al silenci de la consciència / ni al domini arrogant de la cendra». Segons la revista nord-americana Foreign Policy Aznar és el segon pitjor expresident del món. La millor manera d’aconseguir un títol d’aquesta envergadura és haver estat prèviament un governant tan nefast, vanitós, malcarat i reaccionari com ell. «No a l’esclavatge pusil·lànime de la intolerància / ni a l’essència odorant del seu rostre». Als qui el vam patir com a dirigent del PP i president espanyol i hem d’empassar-nos les iracúndies i declaracions passades de volta que centrifuguen tothora des de les FAES els mitjans adeptes no ens ha agafat per sorpresa el veredicte. Això no ho diu la reputada revista, però Aznar és també el petimetre que més poder va acumular gràcies a la seua adhesió entusiasta al Trio de les Açores, un error d’egòlatra bel·licós que el món encara està pagant amb més misèria, sang, injustícia i feixisme. «No a les fosses comunes de l’horror / ni a la seua crua desmemòria». A nivell domèstic espanyol, que és el corral on aquest gall exhibeix impunement el seu plomall i el seu cant ridícul (per què és tan atrevida la ignorància? Per què alguns personatges són analfabets del sentit del ridícul i el trellat?), Aznar va posar fi als difícils equilibris instaurats en la transició amb el seu esperit de croada, negacionista i venjatiu. I d’aquells aiguats el fangar d’avui. «No a l’ordre de la llança / ni al reialme de la seua ferida». L’any de la invasió d’Iraq fou també el de l’edició de La Mordassa, de Manel Garcia Grau, el poeta de Benicarló que ens deixaria poc més tard amb tan sols 44 anys. Si els poetes, com tots els mortals, sempre tenen raons per revoltar-se i sembrar esperances, aquell títol i els 138 versos iniciats per la paraula no com a forma de denúncia, vist en les actuals circumstàncies, resulten premonitoris. «No al sobreseïment dels crims / ni a l’exculpació del terror: oblidar és morir». Aznar va entropessar amb el mur de les pròpies mentides, però els efectes col·laterals d’aquelles pràctiques són avui més tenebrosos que mai. I el pitjor de tots és la defecció moral on sucumbeix la societat espanyola, aquesta solsida cap a extremituds d’intolerància i por que afecta antics liberals, socialistes de nom i part d’una esquerra submisa capaç d’empassar-se els gripaus de la indecència per tocar mareta de poder i continuar empenyent el cercle viciós d’un règim podrit. «No a la melsa del silenci més mesell / ni a la falsa resistència de la prudència». Edició digital de la Llei Mordassa (2015), augmentada i corregida (2019) amb els vots de PSOE, PP, Cs i l’abstenció d’Unides Podem. «No al perill de no ser commogut per res: / l’esguard còmplice crida a la revolta». El cadàver d’aquest Campeador continua guanyant batalles, els ecos autoritaris ensordeixen tot l’espai. Toca defensar amb ungles i dents cada pam de llibertat, cada racó de drets, marcar ben clares les ratlles vermelles, toca avançar contra les mordasses. «No a la serp que, voraç, devora la llibertat / i escup el verí sobre la galerna de pau».

[Publicat a Passos el divendres 29 de novembre de 2019.]


dijous, 21 de novembre de 2019

Ègloga


En dies com aquests et sorprens que tot continue el seu curs habitual. Has pogut comprar el pa, fer unes fotocòpies i enviar un fax, que és una cosa antiga que ja només exigeixen alguns tràmits burocràtics molt rancis. Els semàfors funcionen i el trànsit de l’avinguda està tranquil quan els joves de l’institut ixen a l’hora de l’esplai per esmorzar. El món, però, com en la famosa ègloga d’Estellés, va a la catàstrofe. El món sempre va a la catàstrofe, d’un dia per a un altre, o sempre hi està anant i tal vegada la catàstrofe no siga al capdavall més que la forma inacabada i inacabable del món. Aus de mal averany sobrevolen el cel de la realitat, però no podem endevinar quan la catàstrofe diària, la normal, la de l’aluminosi que afecta l’edifici social, esdevindrà col·lapse definitiu, gran solsida. Sabem que Espanya, amb el règim del 1978, s’aguanta pels pèls, i essencialment a la contra, sota la bandera de la sagrada unitat de la pàtria, per la guerra oberta a l’independentisme català i altres formes de dissidència. Els símptomes de l’obsolescència són evidents es mire per on i com es mire. L’augment de les precarietats i la crisi econòmica. La sotsobra de les pensions. Les injustícies del sistema de finançament. La corrupció generalitzada. L’ensorrament del règim de partits. Els abusos bancaris i el descontrol del gran capital. L’emergència climàtica. La incultura. L’arrel del masclisme i la violència. L’auge de l’extrema dreta. Les eleccions com a espectacle de la intranscendència. La impossibilitat manifesta de formar govern. El descrèdit de la monarquia. La deriva autoritària. Els flagrants atemptats contra drets i llibertats… Fou abans l’ou o la gallina, Bel·lisa? Quants ous i quantes gallines hi hem de comptar, Bel·lisa? Mentre assistim a les pressions dels partidaris del mal menor d’un govern PSOE-Unides Podem contra els qui entenen la inutilitat d’apuntalar ruïnes, es feia pública la sentència dels ERO d’Andalusia. I la vara de mesurar la justícia saltava pels aires i queia a trossos. En el regne de la corrupció val més ser corrupte que amant de la llibertat. Ja bavegen amb la inhabilitació de Torra. Pedro Sánchez fa l’enèsim tomb en la seua cursa sense nord (excepte el de voler manar fins a costa de la ruïna total) cap al no-res i amb una finta de bàsquet s’espolsa la responsabilitat en el lleig afer dels ERO. Ábalos és l’encarregat d’oficiar el ritu. Si van posar la mà en el foc, com tots fan, amb el Gürtel o els GAL o el que siga, per la innocència dels seus companyons de poltrona i negoci, ja la tenen ben socarrimada. A la casa dels antics comunistes, que estan posant en comú com ajornar sine die la república i crear derivats del lexema principal de l’ortodòxia, l’enèsima constatació de la podridura del règim i del seu eternament desitjat aliat els agafa in albis. No m’estranya, si només hi veuen presos polítics amb la boca xicoteta i tot de burgesos catalans alçant dures barricades! El món va a la catàstrofe, Bel·lisa, enmig de la més absoluta normalitat. Amnistia Internacional demana la llibertat immediata de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez i l’anul·lació de la sentència perquè «criminalitza protestes legítimes». El cinturó sanitari funciona a la perfecció també per latituds valencianes i la desinformació s’hi mou a ple rendiment dins els paràmetres previstos. Potser votant la investidura de Sánchez ens cauran algunes molletes, poca cosa, però el més probable és que l’agenda valenciana torne a quedar una altra vegada oblidada en algun calaix remot. Mentrestant el món va a la catàstrofe, Bel·lisa.

[Publicat a Passos el 25 de novembre de 2019.]


 

dijous, 14 de novembre de 2019

I el geperut també!


Fa mal de dir però en aquest país hi ha un feixisme que parla i viu en valencià, per increïble que puga semblar. I que no és de fa quatre dies. Quan, acabada la guerra, un grup de falangistes va anar a detenir el poeta Joan Valls a l’oficina on treballava, assenyalant-lo, un d’ells va dir: «I el geperut també!». Entenguem-nos, potser no és un feixisme ortodox en les formes de les forces de xoc que fan la feina més bruta, ni hi comparteix estètica i altres complements secundaris. Precisament l’èxit de Vox és en bona part causa i efecte d’un canvi d’indumentària, d’una d’adaptació als estàndards de la ultradreta europea capaç de sumar grans transversalitats. Fixeu-vos en les quasi exquisites maneres (al costat d’una Arrimadas o una Álvarez de Toledo, més fatxes en les formes bilioses dels seus xous) d’Ignacio Garriga, el de Sant Cugat. Quant tardarem a veure’n un de semblant al País Valencià, encara que no siga odontòleg, negre ni «català»? El feixisme autòcton majoritari, que ni sap que ho és, té sovint origen proletari i ha crescut en els erms de la incultura, el fracàs escolar, la indigència ètica, la marginalitat i la manca de futur i projectes personals. Però també és fill de l’èxit empresarial, del treball a destall, de l’enriquiment fulgurant de l’especulació i l’amiguisme. I ocupa l’espai que deixà l’esquerra que va renunciar a a combatre per l’hegemonia social i transformar radicalment la societat a canvi de l’acomodació lucrativa al statu quo. El "nostre" feixisme també és herreu de la por, la indefensió i la manca d’identitat política, eco de l’abassegador aparell de propaganda de l’Estat i dels mecanismes d’estupidització col·lectiva.
El feixisme valencià, reviscolat a les urnes gràcies a la irresponsabilitat d’uns governants ineptes, és a més fruit d’un fenomen molt profund i estès que de la transició ençà els uns no han parat d’excitar i els altres no han sabut combatre: el blaverisme espanyolista, continuació d’un franquisme pintat de blau cel, i en conseqüència rabiosament anticatalà (i, en el fons, antivalencià). És un feixisme que conviu en harmonia amb el «regionalismo bien entendido», l’Espanya de les autonomies i l’exaltació folklòrica de la pàtria (de cartró-pedra en el millor dels casos). És un feixisme, per entendre’ns, que té carta de naturalesa des de fa molt de temps i que es camufla fàcilment en tot de manifestacions cíviques (en rigor, incíviques), un feixisme implícit, procliu a votar les opcions més reaccionàries i, el que és pitjor, a viure en un medi hostil als valors republicans i democràtics, que creix molt bé en ambients tradicionals ben arrelats en el teixit social, confraries, falles, moros i cristians, orgies taurines i altres festes de guardar. No és el feixisme pijo de genealogia familiar i soca-rel, ben armat ideològicament, i invariablement monolingüe en castellà. És un feixisme d’oportunitat, que balla al so de les orquestres hegemòniques, un feixisme voluble, àvid de respostes fàcils, profundament reaccionari i espanyolista, i que viu sense traumes aparents la seua valencianitat (a condició de no aprofundir-hi gaire i sempre que quede ben neta, contra l’evidència empírica, de tota taca de catalanitat).
És un feixisme que parla i viu en valencià, sí, i mentre el país aguante. Més val que anem desfent alguns tòpics. És, com a alguns els agrada insistir, el país que tenim, i la realitat des de la qual no tenim més remei que partir i patir si volem subvertir-la en un sentit alliberador. Una realitat sens dubte amarga que ha situat Vox com a tercera força més votada, que supera en 130.000 vots els obtinguts per Podem-Esquerra Unida i en quasi 300.000 Compromís; que és el partit més votat a Algemesí i Carcaixent, i el segon a Catarroja, que obté 4.886 vots a Vila-real, 3.823 a Borriana, 6.146 a Gandia, 5.086 a Sagunt, 8.726 a Torrent, 4.955 a Alcoi o 24.954 a Elx.
El problema és molt greu i afecta els fonaments mateixos de la pervivència del País Valencià. No té solució fàcil, però no tenim més remei que buscar-la a mitjà i llarg termini. Sabem, de moment, què no ha funcionat: la condescendència amb el feixisme latent o manifest, tàcit o escandalós, i la negativa a enfrontar-lo directament mirant cap a un altre costat o utilitzant-lo com a coartada per frenar l’avanç del País Valencià en termes d’higiene civil i cultural, de sobirania i consciència nacional i social; la lleugeresa amb què les organitzacions hegemòniques de l’esquerra s’han plegat a l’acceptació dels símbols i fins el llenguatge i les formes de l’adversari. L’aïllament irresponsable fomentat pel poder de Madrid i les institucions valencianes del país respecte de Catalunya i del conjunt dels Països Catalans, incrementat d’ençà que han aflorat les contradiccions dels conflictes polítics amb l’Estat espanyol amb el procés d’independència de Catalunya, per comptes d’evitar el mal, l’ha aguditzat. Els eufemismes i missatges dèbils, la tebiesa del valencianisme governant, l’estrucisme (passeu-me el neologisme) infantil i fins el flirteig amb les maneres i valors del «blaverisme», el paternalisme que subjau a la presumpta adaptació a la «mentalitat» o realitat dominant com a justificació de la imperícia política, lluny de dificultar l’embranzida del fenomen, l’han estimulat. Tampoc no sembla gaire eficaç buscar-hi el cos a cos per animar una mobilització política merament reactiva ni redundar massa en l’optimisme de frases fetes com aquella de «València serà la tomba del feixisme», quan més aviat tot sembla indicar el contrari. 
És hora d’agafar el bou per les banyes, d’acarar el feixisme com a fenomen de masses emblanquit per la deriva autoritària i la crisi de l’Estat que va molt més enllà –i és molt més greu i perillós– de la parafernàlia de les seues forces de xoc. És hora d’impulsar una gran entesa democràtica i de país que hi trace línies roges. Cal denunciar la falsa neutralitat dels partits institucionals, les connivències i complicitats amb el feixisme, les tebieses condescendents amb la burrera que es fan en nom del pragmatisme o el realisme. I que cadascú trie el costat de la línia que vol ocupar: el del feixisme o el de la llibertat La qual cosa implicarà traçar-ne una altra i alhora entre els partidaris de superar un règim que enfonsa les seues arrels en el feixisme encara que es diga democràtic i els partidaris de mantenir-lo contra vent i marea i amb respiració assistida. O entre República i Monarquia.

[Publicat a Passos el 19 de novembre de 2019.]

[Joan Valls en una conferència a l'antiga Casa de Cultura d'Alcoi a la dècada dels 50s.]

dimarts, 5 de novembre de 2019

Entre els qui no s'ho empassen


Reconec que la temptació de l’abstenció serà per a mi més forta que mai aquesta vegada. Vull dir l’abstenció com a actitud política, com a denúncia d’un sistema en el qual mai no vaig acabar de creure: una democràcia falsejada muntada sobre un franquisme institucional i sociològic que tots els partits parlamentaris espanyols donen per bona i aprofiten –inclosos els encontorns d’Unides Podem, que van sacrificar l’impuls transformador dels inicis en favor de l’encaix i creixement dins el règim mateix, amb escàs èxit per altra banda. Pedro Sánchez va convocar les quartes eleccions en quatre anys per pur càlcul personal i partidista i perquè no sap com solucionar el principal problema que avui hi ha plantejat per a la continuïtat del règim de 1978, el de la monarquia borbònica referendada per una Constitució obsoleta: la revolta democràtica de Catalunya per l’autodeterminació. I és que probablement aquesta democràcia autoritària (passe’m el lector el no gens innocent oxímoron) no té solució, no almenys a base de força bruta com a únic argument. Perdut en l’atzucac on l’ha menat la seua incapacitat per reinventar-se, l’estat intenta mantenir el simulacre de normalitat fins i tot jugant amb la paciència dels electors i enviant el Borbó a Barcelona enmig d’un paisatge de multitudinàries protestes, tanques de seguretat, policia armada, matemàtic premiat amb llaç groc a la solapa i molts aplaudiments, això sí, de la clac agraïda que va poder assistir a l’acte. Sí, se’m farà difícil tornar a les urnes, aportar el vot al manteniment de l’amarga farsa, el cercle viciós de l’espectacle d’uns actors tan lamentables com Sánchez, Casado, Iglesias, Rivera o Abascal, que han posat la política al nivell de la pura indigència. Se’m farà costera amunt anar a votar sent valencià i vivint al País Valencià i havent d’optar per candidats que segueixen fil per randa l’exemple grouchià, «Aquests són els meus principis. Si no li agraden, ací en tinc uns altres», excepte els del martell d’heretges i la sonsònia fatxa de sempre. El fantasma de Catalunya s’ha convertit en la coartada per a tota mena de deliris a dreta i presumpta esquerra, la negació de l’evidència, la descarada perversió del llenguatge, la promesa de presó per a Puigdemont, la penalització dels referèndums. Qui en dona més? Els partidaris del mal menor m’espantaran amb el perill del retorn d’una dreta que mai no se n’ha anat, els pragmàtics m’animaran a votar perquè un representant dels «nostres» arranque a Madrid unes molletes pressupostàries mentre la màxima representant d’ací banalitza la repressió i menysprea el dolor de presos i exiliats en nom de la legalitat injusta d’un sistema que ja no aspira a transformar. Els llestos de sempre continuaran predicant les virtuts de l’enèsima oportunitat d’assaltar el paradís a través de les urnes quan l’únic que els preocupa és mantenir la minsa infraestructura partidària amb l’ajuda dels pressupostos generals. I per molt que l’exemple de Catalunya és a tocar de mà i adaptable, continuarem, en nom de no se sap quin trellat i de l’obligat realisme dels impotents, mirant cap a una altra banda i insistint en la inèrcia de l’avorriment de derrota en derrota fins a la derrota final. En fi, com que no crec que es repetesca en la pràctica la lúcida proposta literària de Saramago per a un vot massiu en blanc i atesa la improbabilitat d’una abstenció que arribés al 70 o 80%, si al final m’hi decidesc, impulsat per aquest vell vici pseudoeròtic de les urnes, optaré pel vot simbòlic, per emprenyar, en clau autodeterminista i republicana, pel País Valencià, la dignitat democràtica i la força i raó dels revoltats. Que em compten, doncs, entre els qui no s’ho empassen.

[Publicat a Passos el 6 de novembre de 2019.]

[Foto de David Borrat. ara.cat 4/11/2019.]

 

dimarts, 29 d’octubre de 2019

Democràcia pleníssima


La vicepresidenta espanyola Carmen Calvo sembla entossudida a superar la seua antecessora en el càrrec, Soraya Sáenz de Santamaría, en aquesta cursa embogida que va de la inanitat al despropòsit. Veurem al final qui la dirà i farà més grossa, atès que l’estupidesa i la mesquinesa, a parts iguals, ja afecten tota la política espanyola en forma de pandèmia. Si fa uns dies es va referir a José Antonio Primo de Rivera, el fundador de la Falange Española dels punys i les pistoles, en termes de víctima, ara no s’ha estat d’amenaçar Bèlgica amb no se sap quines represàlies si no extradeix, com ha sol·licitat Llarena, el president Puigdemont. «Interpretarem –diu– que no és respectable que a una democràcia pleníssima com l’espanyola se li’n negue, després de la sentència del Tribunal Suprem, l’entrega». Pleníssima, en castellà, és a dir, que gaudeix de plenitud, en aquest cas democràtica, i no molt plena de, per exemple, presos polítics. Però quan el llenguatge necessita unflar-se de superlatius és que alguna cosa no funciona. L’exagerar és sovint parent del dissimular i l’amagar. Com en el desafortunat invent de l’«España Global» que dirigeix Irene Lozano sota els auspicis de Josep Borrell i amb els diners de tots. Per què tant insistir en les grans virtuts de la democràcia espanyola –o caldria dir més aviat democràcia a l’espanyola?– si ningú no els ha demanat encara comptes de veritat? Sí, per contrarestar els efectes de la denúncia internacional dels dèficits democràtics de drets i llibertats fets sobretot des de Catalunya. L’ombra de la llegenda negra, que no fou llegenda sinó història ben real i pintada amb tots els colors i els ets i uts, és molt allargada en la tradició hispànica. Excusatio non petita accusatio manifesta, això ho sabem tots. El que passa és que en paraules grosses com ara democràcia l’important no són tant les definicions com els matisos. Es preguntava ahir Joan Tardà en un acte a València si Espanya era una democràcia. I amb la mateixa pedagògica simplicitat –molt efectiva davant grans auditoris– es contestava que sí, encara que low cost. A l’altre extrem de la simplificació del broc gros hi ha l’etiqueta que per unes hores va ser la més repetida del món (cibernètic, clar) o trending topic: #SpainIsAFascistState. Doncs bé, ni molt menys una democràcia plena ni amb rigor un estat feixista. Al contrari que Groucho, Espanya forma part d’un club on admeten estats com ella. I ben pagada que n’està, per això inverteix els diners que no té en aquesta guerra de contrapropaganda que tan bé defineix l’actual crisi –democràtica. Els matisos ho són tot i més amb paraules que acostumem a estirar com un xiclet. Una nevera, posem per cas, no deixa de ser-ho perquè no funcione. El problema és que és precisament el gran club el que defineix què és i què no una democràcia. I per molt que la revolució democràtica de Catalunya va guanyant més i més solidaritat internacional, no solament fa nosa a la «democràcia pleníssima» dels superlatius sospitosos a l’espanyola sinó també al club de desentesos que formen la Unió Europea. Malgrat tot caldrà continuar explicant en què consisteix la «democràcia pleníssima» de Carmen Calvo i confiar que en el club dels demòcrates europeus acaben sabent destriar el gra de la palla i atendre els matisos. Pel bé de tots, inclosa Espanya. I per si algun dia deixen d’admetre-la-hi per estrictes raons democràtiques.

[Publicat a Passos el 31 d'octubre de 2019.]


dilluns, 28 d’octubre de 2019

Som natura i ancestres


Lluís Calvo, Ancestral. Pròleg de Vicenç Altaió. Cafè Central / Eumo Editorial, Jardins de Samarcanda #92. Vic, febrer de 2019.

· · ·

El darrer poemari de Lluís Calvo (Saragossa, 1963), Ancestral, fou escrit entre l'estiu de 2016 i la tardor de 2017. El seu assaig L'infiltrat (Estratègies d'intrusió, anonimat i resistència) és datat uns mesos després, entre gener i novembre de 2018. Els dos llibres han aparegut alhora, el febrer d'enguany, i tant si la coincidència és fruit de l'atzar com si respon a una acció deliberada (hipòtesi que sembla més plausible), els lectors no podem sinó celebrar-ho com un encert que facilita l'accés al ric univers poètic de Calvo, en expansió imparable des d'aquell ja remot Veïnatge d'hores de 1987. Venen els dos llibres precedits, a més, per l'edició a can Lleonard Muntaner de Llum a l'arsenal (2017), antologia de cent poemes seleccionats d'entre els 19 poemaris anteriors al que avui comentem. No bé havíem recuperat l'alè després d'aquella lectura, queia a les nostres mans inquietes Ancestral, i ens vam perdre a cor què vols per les seues immensitats, i encara exhausts de tants ecos i silencis fèrtils ja ens trobàvem investigant encuriosits i còmplices les profunditats geològiques de L'infiltrat. Diguem-ho curt i ras: aquests dos llibres de Lluís Calvo són un dels esdeveniments literaris més importants d'aquest 2019. I dic un i no dos perquè tot i que únics i independents, les dues obres es complementen i interpenetren, s'acoblen i ajusten, encaixen i sintonitzen, es doblen i sincronitzen de manera harmònica. I se situen totes dues en el terreny transfronterer on es dissolen les definicions genèriques i la paraula creix alliberada, reinventada, de jous, convencions i altres submises inèrcies de l'ofici de viure i escriure. Més decantat cap al discurs assagístic L'infiltrat, però sòlidament assentat en els estrats més profunds del llenguatge poètic; de construcció nítidament poètica, oberta i flexible, que permet la infiltració de l'assaig en prosa per a l'establiment d'una teoria, poètica i radical, del fet artístic en la darrera part del llibre, l'anomenada Els poders interns, en el cas d'Ancestral. D'intenció més sociològica, com un manual d'acció política per a ús tant individual com col·lectiu el primer, amb tàctiques i estratègies de resistència a les barbàries que ens sotmeten, anihilen i desnaturalitzen; com una melodia que polsa diverses tonalitats interpretada per una àmplia orquestra verbal el segon. I al centre de tots dos la font d'on brolla el cabalós riu literari de Lluís Calvo, la seua manera d'entendre i viure la vida i l'art, fosos en una unitat indissoluble i plantejats com una aventura més sensitiva que intel·lectual: la de la unió de l'home amb la naturalesa i els ancestres (de cedere, els qui han marxat abans).
53 textos componen aquesta simfonia, dividida en quatre parts: Els ossos de Sant Severí (18 poemes), Les presències (7 poemes), Ofrenes (20 poemes) i el ja citat Els poders interns, títol que complementa l'epígraf o com pintar la cripta del futur amb cent mil terabits de pigments ancestrals (8 proses i poemes). Si en L'infiltrat hi predominaven les referències al món geològic i mineral, és Ancestral una mostra del que l'autor denomina art antropològic amb constants i variadíssimes al·lusions al món botànic i animal, una font informativa suplementària però central i inesgotable per al lector més curiós i més amant de la natura. Però una obra d'aquestes dimensions, que ha sabut dibuixar amb línies poètiques perdurables els múltiples camins que menen a l'alliberament creatiu de l'home i els viatges al passat que ens portarà el futur, es resisteix tenaçment a tota reducció. Feu un petit tast del vi fort d'aquests poemes: «La natura, no pas la humanitat, / suprimirà l'avidesa», «el llenguatge ens destaca / de les bèsties / quan som capaços de callar», «abans del primer balbuceig / jo era una pedra, un gos, un arbre», «Als castrats / no ens van arrencar el sexe, / sinó la llengua», «Qui tem la mort / si viure és un ultratge?», «La contradicció / és el que resta / després de conquerir / el poema», «Les accions són / la veritable obra. / Creeu-vos, així doncs», «La poesia no és difícil, / el difícil és sobreviure / en un món que l'ha empès / a la inexistència», «l'amor és el rodamon que furta el temps», «aquell que ja no identifica / les seves badielles esdevé difunt per a ell mateix», «les flames desbocades seran més suportables / que la fredor del món que ens duu a la tomba», «Tot és mite, vers escrit en pedra, font que parla», «El poeta que idealitza és un lladre penedit», «I provenim d'enllà dels segles, / del silenci occipital dels boscos», «I com més ens apartem / de la gran fressa / més som al centre, alat, / del temps», «I la paraula que no es fa veritat […] / mereix, tan sols, la pau dels muts», «Cada poeta és fill / d'un nou dialecte», «la fosca / ve d'endins / i cal conèixer-la», «Allà on acaben els mots / s'inicia el poema». Ja sentiu la clara ebrietat?

[Publicat a Saó núm. 452, octubre de 2019.]

[Foto de Carles Mercader.]

dimarts, 22 d’octubre de 2019

Perquè creuen poder


Trobe en el cinquè cant de l’Eneida aquesta frase, «possunt, quia posse uidentur», que Miquel Dolç va traduir «poden, perquè creuen poder». Correspon a l’episodi en què Eneas organitza, per honorar la memòria del seu pare Anquises, uns jocs amb abundants trofeus: una regata, una cursa a peu, un combat pugilístic i una prova amb arc. És la confiança en les pròpies possibilitats la que fa remuntar posicions al vaixell que en la regata comanda Mnesteu, que només és superat al final per Cloant, afavorit pels déus als quals ha promès molts sacrificis si el fan vencedor. Les divinitats grecoromanes tenen aquesta gràcia realista de semblar-se completament als seus creadors humans, en virtuts tant com en vicis, com aquest de la debilitat per les adulacions i la propensió a deixar-se entabanar per corrupteles i favoritismes. El cas, però, és que no hi ha èxit o victòria, individual o col·lectiva, que no pressupose una confiança ferma en les pròpies forces per aconseguir-los, encara que en la història de Mnesteu siga la més humil d’estalviar-se l’oprobi d’arribar últim a la meta. Però en les coses d’aquest món, tot i ser indispensables, l’optimisme, la voluntat, la confiança i tota l’energia que són capaços de generar no són prou si no hi intervé el càlcul, la raó i la intel·ligència. I l’oportunitat, sotmesa sovint als capriciosos vents de l’atzar. La injusta condemna als presos i preses polítics independentistes s’ha transformat en una onada immensa de dignitat democràtica al carrer. Les Marxes per la Llibertat i la vaga general del 18 d’octubre han portat el moviment de la paràlisi i la depressió dels dos darrers anys a l’eufòria de l’acció multitudinària i col·lectiva d’aquesta setmana, que ja ha aconseguit no pocs rèdits tangibles. El primer el de la confiança en el propi poder que va posar en marxa l’ocupació de l’aeroport del Prat responent a l’efectiva crida del Tsunami Democràtic, que entre altres coses ha demostrat la inutilitat de l’actuació violenta de la policia i capgirat els plans de Grande-Marlaska i el conseller Buch i les forces combinades de Policia Nacional i Mossos d’Esquadra. Amb la retirada de la policia del carrer, un primer èxit del moviment popular, s’ha demostrat a més quina era la principal causa de la violència deixatada aquests dies: a la brutal repressió li ha eixit el tret per la culata. Els presos, ferits, mutilats, vexats i apallissats aquests dies es compten per centenars, un preu molt alt que no s’hauria pagat mai si els qui s’han omplert en va la boca de diàleg haguessen fet algun gest de distensió. Però Pedro Sánchez va anar a Barcelona a visitar un policia hospitalitzat, acompanyat de guardaespatles armats fins a les dents que es pensaven ser en un país en guerra, i va menystenir (com el seu rei el 3 d’octubre de 2017) els ferits civils i la primera autoritat de l’Estat a Catalunya, Quim Torra. I se’n va anar per la porta de darrere, entre protestes del personal sanitari i la cua entre les cames. La fermesa de la resposta popular a la sentència ha aconseguit altres èxits, a banda de despullar la retòrica buida d’un dirigent absolutament mediocre i molt made in Spain com Sánchez: la creixent solidaritat d’altres pobles de l’estat i l’eco que a Europa fa que comencen a adonar-se dels dèficits democràtics d’Espanya, de la sotsobra de la seua economia i la incompetència de la seua classe política. Al carrer, empesa principalment per les organitzacions civils i autorganitzada, la gent pot perquè creu poder mentre les institucions autonòmiques, amb un president volenterós però aïllat al capdamunt, revelen la seua impotència i els partits es veuen ara desbordats per la fermesa i potència de l’onada. El carrer possiblement sabrà cosir les voluntats disperses, les renúncies clamoroses, la falta de confiança i lideratges, la mesquinesa dels càlculs partidistes a curt termini, la impotència de les institucions segrestades, i mantenir la potència d’aquesta onada creixent que més prompte que tard trobarà el seu propòsit i la seua platja. I que els déus ens siguen favorables o que, almenys, deixen d’immiscir-se en els durs treballs dels mortals.

[Publicat a Passos el dimarts 22 d'octubre de 2019.]