dissabte, 3 de desembre de 2016

Mapes


A l'escola em vaig passar moltes hores dibuixant mapes muts d'Espanya. Eren de plàstic transparent, amb uns foradets per a les capitals de província perquè amb la punteta del llapis les hi marcasses. En realitat no hi ha mapes muts, són tots d'una eloqüència prodigiosa. El fet de retallar un o altre trosset del pastís geogràfic delata les intencions del cartògraf, és una focalització de l'objecte d'interès. La força simbòlica dels mapes és tremenda. De l'ull passen directament al cervell, on dipositen construccions mentals molt sòlides (poc o molt fictícies), d'efectes ben duradors i difícils d'extirpar. Per això l'omnipresència a l'escola franquista del mapa (polític en deien) d'Espanya, amb les seues regions, províncies, capitals, serralades, rius i tota la pesca, a l'alçada del crucifix i el retrat de Franco. Els anteriors inquilins del Govern parlaven tothora de posar el País Valencià (ells no ho deien així: eren curts de gambals també en qüestions de cartografia) en el mapa. A banda l'escassa habilitat en l'ús de les metàfores, tenien una fixació manifesta amb la geografia de l'una, grande y libre. Ignoraven el que els xiquets intuíem perquè en els nostres mapes (muts, físics o polítics) mai no apareixia el lloc on vivíem, amb els seus pobles i rius i serres, els noms del seu paisatge ni el color de la seua greografia humana, cultural i lingüística: pures abstraccions captades a vol d'ocell, sense matisos, símbols d'una realitat o una ficció muda, construïda, autoreferenciada, impossible. La guerra propagandística dels mapes ha continuat a l'Espanya de les autonomies (i amb les intocables províncies), amb colorets i banderetes, i, sobretot, amb els anomenats mapes del temps, autèntica prova del nou de la constricció mental i la voluntat de posar portes al camp fins en assumptes meteorològics, transfronterers per naturalesa. En fi, que plou a Espanya (o al nord o al sud-est, etc.), encara que a Alcoi lluesca un cel sense fissures i a Gaianes caiguen pedres com taronges. Amb tot, m'agraden els mapes, m'hi passaria hores, i les seues formes abreujades, els plànols, els croquis. Són una forma d'avançar-se al viatge o de substituir-lo, de llegir la realitat de moltes maneres, d'abandonar-se a la il·lusió de la ubiqüitat: ser a tot arreu i alhora (o quasi). Dis-me què pintes en un mapa i et diré qui ets i com penses. I si són bons per entrar-hi, també ho són per eixir-se'n i construir-ne de nous, amb noves dades, possiblitats i perspectives. En el mapa emmudit, per exemple, dels Països Catalans (que haverlos haylos) s'ha plasmat aquests dies a Vilaweb una informació ben patida i coneguda però que amb l'ajuda dels mapes econòmics adquireix inestimables virtuts didàctiques. En creixement del PIB, 3,3 dels Països Catalans front al 2,9 d'Espanya; en inversió per habitant (dades de 2014), 156 euros al País Valencià, 145 a Catalunya i 124 a les Illes Balears front a la mitjana espanyola de 242; en tant per cent de funcionaris, 12,25 (PV), 9,79 (Cat) i 12,52 (IB) front al 28,68 d'Extremadura o el 18,51 d'Andalusia; en dèficit/superàvit fiscal, -6,32 (PV), -8,7 (Cat) i -14,2 (IB) front al 17,78 d'Extremadura o el 7,57 de Galícia. En fi, perdone vostè tantes dades, però quan els mapes parlen…


 

dissabte, 26 de novembre de 2016

Indecència


La mort és una jugadora d'escacs invencible i sempre té l'última paraula: escac i mat. Els seus moviments, moguts per àgils dits d'eternitat, són imprevisibles. Però de fet sempre juga amb avantatge. Contra el seu acer imbatut debades lluita el múscul feliç amb els seus batecs finits. La derrota reiterada que infringeix als mortals ens fa veure-la com l'expressió mateixa de la indecència. Entra a les cambres sense trucar a la porta, el seu pas sigil·lós esmussa les carns més insensibles, seu a taula com un comensal golut i es menja les nostres postres. Davant la gran igualadora els enemics irreconciliables signen un armistici, encaixen els cunyats que fa anys que no es parlen, comparteixen el cafè insípid els qui no poden suportar-se. Una llei tal vegada no escrita de tan humana demana respecte pels morts, una pausa, un silenci. La norma es trenca amb la mort de sàtrapes, dictadors i botxins, tots aquells que han fet del sofriment aliè raó de vida, i llavors és lícit i higiènic destapar el xampany, encendre pirotècnies, cantar i brindar a la salut dels vius, dels encara supervivents. Rita Barberá, a qui la mort va sorprendre de matinada a la cambra d'un hotel de Madrid, no fou ben bé sàtrapa, dictadora, ni botxí mentre li durà el batec, però concentrà en la seua persona la majoria dels tics autoritaris de la dreta més cavernícola. Que ho diguen als del Cabanyal, que ho diguen a les víctimes del metro, als defensors de la dignitat dels morts de les fosses coumnes i la memòria històrica, que ho diguen a tots els dissidents valencians contra els quals va governar en els seus llargs anys de vins i roses. Que ho diguen a la ciutat que va deixar endeutada i feta un santllàtzer. Més que l'alcaldessa d'Espanya, aquella hipèrbole dels seus acòlits (molts dels quals devien el càrrec a un moviment de les seues celles i al dòmund de les majories absolutes), Rita Barberá fou la vara del manar de la València pija i inculta, venjativa i elitista, patriotera i corrupta. Malgrat això l'única indecència que hem vist aquests dies ha estat l'exhibida pels seus antics companys d'armes. Amb el cadàver encara tebi de l'estrella apagada que ells mateixos van expulsar d'aquella galàxia s'han donat al saqueig immisericorde de les seues despulles, per a la qual cosa no han dubtat d'acusar els sectors crítics amb la seua gestió d'haver-la linxada i precipitat el decès. No deixen passar ocasió per espolsar-se el mort de damunt: quan la van forçar a abandonar el partit per evitar els escàndols i amarrar els vots a Euskadi i Galícia, quan la utilitzen com a tapadora dels negocis bruts i per imposar un silenci que no és el del degut respecte als morts sinó la persecució de la crítica i la dissidència. Amb tota la indecència antidemocràtica que els caracteritza hem vist alguns capitostos alçar el dit acusador contra els discrets que aquests dies han respectat el pacte tàcit davant la dama de la dalla. A costa de l'exalcaldessa volen en realitat blanquejar els seus negocis, dificultar les investigacions, absoldre's abans d'hora, enviar-nos a l'amnèsia. S'emporta Rita Barberá els seus secrets a la tomba. Així ha estat sempre. El forat que deixa és tot voltat d'indecència.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 26 de novembre de 2016.]


dissabte, 19 de novembre de 2016

Felip de Borbó


Dues coses i mitja destacaria del previsible (i fullejat desvagadament en titulars i articles de premsa: la meua paciència lectora no dóna per més) discurs del monarca en la sessió de revestidura de Rajoy al Congrés dels Diputats. La primera és l'alineament estricte amb les tesis del president pel que fa al problema català, un monòleg vestit (la cosa va de disfresses) de diàleg sota els auspicis d'un marc legal on el quadre dels presumptes dialogadors queda mutilat just a l'alçada de la segona part contractant de la primera part etcètera. És a dir, que de monarquia o independència (o llei antitaurina, o de pobresa energètica, o…) no se'n pot parlar perquè la llei i els qui la fan no ho permeten. Si Felip VI fos la Reina de Cors d'Alícia en terra de meravelles hauria ordenat Cut the head! mirant cap al nord-est i així ja ens hauríem aclarit. Però Felip és fill de Joan Carles i cada vegada s'hi assembla més, sobretot en les grans ocasions dels discursos petits (es veu que els escriptors que viuen a l'ombra reial tenen un treball a prova d'abdicacions i altres sotracs). Però el moment estel·lar arribà quan el debutant es referí a la corrupció, així, en general, potser sense advertir que això era com esmentar la corda en casa del penjat, i la corona i l'uniforme de gala i ses emocionades senyories i fins la nina Leticia, cada dia més inexpressiva i eixuta, i les infantetes que seien impassibles i la casa reial saudita allà lluny i… començaren a tremolar. En aquell moment es pogué veure entrant a l'hemicicle l'espectre de Joan Carles amb vestit d'explorador, com acabat d'arribar de safari i disposat a revelar les raons de la seua abdicació al poble sobirà allà representat. Per sort el colofó o mitja cosa pronunciat en les altres llengües d'Espanya (gràcies) serví per dissimular el lapsus i seguir amb la cerimònia sense que la sang improbable de la poca vergonya arribés al riu impossible de la coherència. Fins ací el de sempre, parafernàlia i litúrgia d'un poder autista, besamans i tutejos en la intimitat dels còctels, desfilada per una Carrera de San Jerónimo vetada al fervor popular, el joc del monopoli dels partits de l'ordre i les raons d'estat. Entre els retallats del quadre del monòleg els de Pablo Iglesias, Alberto Garzón i Xavier Domènech, que es van estalviar l'aplaudiment d'aquella mena de veu en off corporificada en el Borbó, els valencians de Compromís i els incorregibles d'ERC i Bildu, que van declinar la invitació. I la bandera republicana d'un senador que es va passar tota l'estona davant els nassos del rei i que des del seu silenci immòbil posava almenys una nota de color en la soporífera reunió. Demà farà quaranta-un anys que va acabar-se de morir Franco. Llavors vam creure que aquell «atado y bien atado» era una de les acostumades hipèrboles del règim. Ara sabem, gràcies a l'entrevista de Victoria Prego a Adolfo Suárez que emet La Sexta Columna, que també el referèndum per la república ens fou segrestat en aquells dies. I en aquell paquet ben lligat pel dictador hi havia el pollet covat sota pal·li i educat en les acadèmies militars franquistes que va aguantar fins que l'abdicaren, pare de Felip de Borbó i d'una vasta descendència que amenaça d'eternitzar-se amb l'aplaudiment dels partits de l'ordre i la llei, una sonsònia sempre disfressada de diàleg, propòsits de boqueta i pluralisme.


 

dissabte, 12 de novembre de 2016

Cohen: flors per a Trump

Ha volgut la Roda de la Fortuna que amb a penes vint-i-quatre hores de diferència, Trump entrés amb el peu dret a la Casa Blanca i Leonard Cohen, segurament amb l'esquerre, a la Casa Negra, el lloc més fosc anunciat en el darrer disc, ja convertit en testament, You want it darker, i potser també en les primeres cançons del poeta de Montreal, qui sap si inspirades en l'illa grega d'Hidra. Cara i creu de l'Amèrica profunda, la moneda fa anys llum que gira en l'aire i no sabem de quin costat caurà, la gasofa clònica del magnat o la humil veritat de la veu i la guitarra i la profecia de cada poema penjada com un ocell nu en un fil d'aram. Precisament perquè tots els finals són previsibles, el que importen són els camins, la llavor que s'hi sembra, unes quantes flors collides. Potser Cohen ha decidit estalviar-se aquest altre temps d'ignomínia que s'obri amb la trampa de Donald Trump. Camins divergents i antitètics, la veu profunda que s'erigeix des de l'energia a colps impotent a colps revoltada dels esclaus o la banalitat del xou d'escenari i coloraines, el vòmit putrefacte de l'odi que amuntega dòlars, la ximplesa esfèrica que es mou sempre a favor del corrent, l'espill sense tamís de la misèria humana. Més val que ens apressem a dir-ho. Amb Leonard Cohen, també nosaltres renunciem avui a la coartada universal, la veritat forçada dels quants, el malson dels múltiples, la utopia merdosa de les mosques incomptables, tot adobat amb la retòrica d'un simulacre de democràcia capaç d'investir president omnipotent un fantotxe com Trump (i tots els qui tant s'hi assemblen, inclosa la desnonada Clinton). En la batalla de la cultura, quan l'esquerra deserta i la barbàrie i la pobresa entren per la porta, l'ètica i les idees salten per la finestra i s'estavellen sobre el dur asfalt de la Cinquena Avinguda. Captives i desarmades l'antiga classe obrera i les classes populars només cal esperar que arribe el qui diga que la té més llarga i la munte més bèstia, ací o a l'Amèrica de la creu profunda. Però el final és sempre previsible i el més espavilat sol endinsar-se en un camp de mines. D'ací a quatre anys, pam dalt pam baix, algú haurà de dur flors al pedestal solsit de Trump. La moneda continuarà girant en l'aire. Perquè si una cosa ens va ensenyar Cohen és que la ironia ben subministada és una força més efectiva que les bombes. Flors a tots els sàtrapes, a tots els egòlatres del poder, als antipolítics del pim-pam-pum, als privats del sentit de la decència i la vergonya, als propagadors de la mentida, als assassins de les flors i l'esperança. Perquè molt després que el temps s'haurà menjat la carn embalsamada dels faraons, Suzanne, mig boja, encara ens portarà a la vora del riu a beure te i menjar taronges de la Xina, i voldrem tastar el seu cos perfecte, i com un ocell en un fil d'aram o un borratxo en un cor a mitjanit algú triarà el seu camí perquè vol ser lliure. I es continuarà ballant aquest vals, aquest vals, aquest vals de Leonard Cohen sota les estrelles, que titil·laran encara com una moneda que es llança a l'aire.


 

dissabte, 5 de novembre de 2016

Ginzburg, Pavese, Camus


L'atzar que sol guiar els meus passos entre els llibres, i que és ple de ressonàncies i fils invisibles, m'ha portat aquesta vegada a Natalia Ginzburg. Se n'acaben de publicar dues traduccions al català, la primera de les seues novel·les, El camí que porta a ciutat, i la col·lecció d'assaigs Les petites virtuts, i allà eren els dos volums ocupant discretament el seu espai al taulell d'una llibreria de Barcelona, com qui fa temps –així veig algunes trobades felices entre llibres i lectors– per assistir a una vella cita. La prosa de l'escriptora nascuda a Palerm en 1916 però torinesa d'adopció i vocació és senzilla i profunda, un riu d'aigües transparents que et duu amablement pels paisatges de la memòria i l'experiència humana. Ha estat llegint Retrat d'un amic, de 1957, en què Ginzburg evoca sense esmentar-lo (la bona literatura sol esquivar els subratllats) el seu amic Cesare Pavese d'una manera breu i lluminosa, que em venien al cap tothora les imatges més conegudes d'Albert Camus. La suplantació era tan persistent que he hagut de buscar per internet fotografies que m'ajudassen a recompondre la figura esvaïda de l'autor de La lluna i les fogueres, un dels escriptors que més he llegit i admirat. Era simple atzar aquesta connexió involuntària? Estire del fil de les dades, els anys de naixement de Pavese (1908), Camus (1913) i Ginzburg (1916), coetanis d'una època terrible per a Europa i el món, l'ascens del feixisme, la Segona Guerra Mundial i la postguerra, i el compromís compartit ple de riscos i represàlies amb la llibertat i la dignitat humana, per convèncer-me que els lligams que gràcies a Ginzburg la meua intuïció establia entre els dos escriptors tenien una base sòlida i òbvia. Es van conèixer personalment Pavese i Camus? Van llegir-se les obres de l'altre? Són extrems que ignore per complet tot i que no deu ser difícil aclarir-ho. De moment en tinc prou d'afermar aquests lligams, de col·locar-los cara a cara i colze amb colze a la meua biblioteca mental, de continuar pensant què me'ls fa tan atractius els dos. N'hi ha detalls i coincidències que salten a la vista. Tots dos van morir joves, Camus en un accident de cotxe prop del poblet provençal de Lourmarin on és enterrat (i la sepultura del qual vaig visitar l'estiu passat amb la sorpresa afegida –no deu ser la literatura una xarxa infinita de correspondències?– de trobar-hi, aguantat per una pedra, el manuscrit d'un poema que li dedica Ponç Pons, segurament esgrafiat per la mateixa mà del poeta menorquí); Cesare Pavese, complint la profecia d'un poema escrit molts anys arrere, a l'Hotel Roma de la seua ciutat cansat de viure a quaranta-dos anys. Si per a Camus el suïcidi era el tema més seriós que havia d'abordar la filosofia, Pavese va escriure el seu propi epitafi amb les paraules succintes i terribles amb què acaba abruptament L'ofici de viure el 18 d'agost de 1950. Hi ha molt més, Sísif i Leucó, per exemple, però sobretot una manera d'entendre la literatura que encara les preguntes més difícils sense parpellejar davant els abismes de la condició humana, socialment i individualment considerada, el compromís existencial de l'intel·lectual com a home revoltat, el triomf final de les paraules. Escriptors d'ara i de sempre, tant més valuosos com més ens adonem que les seues preguntes segueixen brillant en una Europa de nou assetjada per la temptació totalitària i els camins sense eixida

[Publicat el dissabte 5 de novembre de 2016 a Tipografia La Moderna.] 

 

dimecres, 2 de novembre de 2016

L'univers en la dansa dels arbres


Empar Sáez, Quatre arbres. XXXIX Premi de Poesia Catalana Josep Maria López-Picó de la Vila de Vallirana 2015. Pròleg de Màrius Sampere. Viena Edicions, «Poesia» núm. 204, Barcelona, abril de 2015.
· · ·
El primer poemari d'Empar Sáez (Pertuis, Provença, 1963) Dona i ocell (2014) ja s'erigia sobre la tensió entre dos símbols poderosos, l'arbre i l'ocell, que remetien a un joc obert d'opòsits significatius: terra i aire, realitat i desig, arrelament i vol, vetla i somni, etc. Des de la plena consciència de la pròpia substància femenina, que es perfila i conquista en el decurs dialèctic del llenguatge poètic, l'escriptora plantejava la seua obra com un desplegament sinuós de motius i imatges que adquiria la forma de l'espiral: el paisatge que obria un poema no l'anul·lava el següent sinó que el complementava amb nous matisos i troballes. El caminant d'aquest bosc musical hi era convidat a contemplar el conjunt i també, i alhora, cada detall d'una realitat esponerosa i fascinant. Feta de transparències i de naturalesa mòbil, les paraules tenien la gracilitat del vol, no ens deixaven romandre en clarianes de certeses, ens portaven tothora per les fronteres difuses dels significats amb la veritat que només és capaç de transmetre una veu que, girada cap endins, en una intimitat despullada i antiretòrica, ens acull com una estança càlida plena de finestres de vidres transparents que reflecteixen l'hoste amb la llum de les paraules que mai no ha dit i que tanmateix intuïa i li obri alhora els ulls a un bosc d'ombres i misteri. Al bosc de la vida que glateix més enllà de cada u i des del centre de cadascú. A un Bosc màgic, que és el títol de la primera part d'aquest segon lliurament, Quatre arbres. El pas d'un llibre a un altre s'ha fet sense trencaments, sense girs bruscos, en la persistència i fidelitat a uns motius i unes formes, a una concepció del llenguatge poètic com a cerca essencial, com a despullament, com a indagació radical en la pròpia naturalesa, que és la concreció exclusiva i corpòria de la naturalesa humana: «escriu empremtes de vida i mort, / escriu profundes petjades de llum / en la terra balba del teu cos»; «la vida i la mort s'entrecreuen en cada retop d'albada». Els ecos de Dona i ocell sonen entre els versos de Quatre arbres: «Dins la gàbia immòbil de la pedra / se sent el cant de l'ocell invisible» (DiO), «Prou sabies escoltar en el buit / de la pedra el seu boscatge» (QA). El trànsit, doncs, s'ha produït per decantació natural del tema de l'arbre i el bosc, per l'eixamplament de la potència del llenguatge, per l'enriquiment lèxic, per l'aprofundiment en les virtuts sonores del poema, per la plenitud en la captació de la realitat com un tot («El món és un únic cos / fet d'innombrables ombres»), per la incorporació de poemes en forma (externa, en diríem) de prosa. La segona de les parts, Sotabosc, remet potser –després de la «màgia» desplegada en la primera secció– a un món més tel·lúric, més ocult, fet sovint de malsons i amargors ja experimentats: «un animal antic brama de nou», «tornes a sentir un fred ensordidor, / endins, / des de les profunditats fangoses del temps». Sinestèsies com la citada del «fred ensordidor» (tan eloqüent), capgiraments de les convencions del llenguatge usual com el de «va caure el dia sobre la nit» (en perfecta sintonia amb «tu saps que el temps no es mou, no s'apropa, no et defuig, no t'empaita; el temps no és»), jocs d'antítesis («m'extravio cap al centre de mi mateixa»), són alguns dels recursos que tan sàviament i mesurada trobarem en aquest bosc poètic. Però hi ha un aspecte que fa de l'escriptura d'Empar Sáez un punt i a part en la poesia del nostre temps, fins i tot la feta per dones, sobretot la produïda per elles malgrat la reiterada i saludable tendència a insistir-hi: la integració de cos i llenguatge, la creació poètica com a recerca i construcció de la pròpia identitat, el reconeixement i transgressió dels límits, l'enyorança inguarible del que no es diu. No hi ha impostació ací –ja ho hem insinuat més amunt–, ni premeditació, ni florilegi metapoètic, sinó que tot parteix des de i cap a les arrels més profundes, el moviment de fons, la rabiosa exigència del desig, la lluita per una singularitat solidària. En aquest terreny em sembla que també les aportacions d'Empar Sáez són d'una solidesa inqüestionable. «Un tany de mi brosta entre les pàgines», «els mons que s'arboren de nou en tu», «ets per atzar / dita en alguna paraula», «t'amares de tot allò que desposseeixes», «t'abrasarà les pàgines pàl·lides del cor», «acarones el buit amb les paraules», «atura't en la branca de la teva llum», «l'escorça de la pell», «terra endins / en direcció als fondals del meu cos», «desprendre'm del bocí corpori / que estranyament em designa». Un regal, un plaer per a l'esperit, la festa genesíaca dels sentits que només ens procura la gran poesia. 

[Publicat a la revista Saó núm. 419, octubre de 2016.]

[Quatre arbres d'Egon Schiele, 1917.]
 

dissabte, 29 d’octubre de 2016

La gala


Sóc poc amic d'assistir a cerimònies més o menys oficials, ho confesse, sobretot les que tenen com a excusa la literatura o la poesia. Deu ser un de defecte professional, l'ancoratge potser una mica antiquat en la idea que la cultura és encara una mena de resistència, potser la més noble, al poder i les seues maniobres d'idiotització del personal. Per desgràcia les meues suspicàcies no són més que la constatació sostinguda en el temps que, excepte en molt rares ocasions, aquestes gales només serveixen per a l'exhibició impúdica dels responsables institucionals i el foment del llepaculisme més descarat. Digem-ho clar: la cultura, entesa com a qüestionament radical i debat permanent sobre la condició humana i l'infinit ventall de les seues circumstàncies, no interessa al poder si no és per penjar-se medalletes i practicar l'esport de l'autobombo. Però aquesta vegada un company del gremi a qui havien concedit un important premi de poesia a València m'hi va convidar i no vaig veure'm amb cor de declinar la invitació pensant-me (erròniament, com després vaig comprovar) que potser anava escàs de companyia per assistir a un acte que, com és lògic, tenia una importància especial per a ell. Som-hi, doncs, vaig dir-me, conscient que l'experiència poètica s'hi reduiria, en el millor dels casos (i sense cap dubte en el de l'amic al·ludit), a la lectura d'alguns dels seus textos. Una vegada dins la gola del llop del MUVIM fantasiejava, per donar-me ànims, amb la possibilitat que els responsables de l'acte tinguessen alguna habilitat en allò que els francesos diuen savoir faire i els italians finezza, que no són més que l'art de la representació, el mínim que es pot demanar en aquests casos. Prompte van ser decebudes les meues il·lusions mentre un quartet de corda feia xerricar els seus instruments a tota pastilla i el mantenidor, que em sonava d'algun mig oblidat tràngol, bramava pel micro quan ja la sala era plena de gom a gom. El presentador resultà ser un conegut i pretès humorista de traç gruixut entossudit durant tota la gala a banalitzar la literatura (feia de rabosa en el presumpte galliner, diríem) a base de paròdies barates de concurs televisiu i la demostració empírica que perquè un text qualsevol siga bo no cal sinó llegir-lo amb l'entonació adequada, per a la qual cosa s'autodelectà en la lectura d'un prospecte de Frenadol. És clar, el que pot ser fins i tot graciós en unes festes patronals de poble o en certs sopars de falla, es converteix en estrepitós fracàs i en gairebé un insult al respectable en la gala d'uns premis literaris. Alguns, per superar l'ostracisme del PP (tot i que a ells sembla que no els va afectar gaire) creuen curar-se en salut netejant tota pàtina d'intel·lectualisme i estrafent el paper de valencianot desinhibit i mig analfabet, panxacontent i sense complexos. Vés per on exactament el que feia la dreta casposa. Perquè per a la paròdia i la dessacralització de la cultura, si és que això remotament es pretenia, hi cal molt més que un parell d'ous i una bona cara. Això sí, el còctel posterior, generós i suculent, els autors agraciats ben pagats, els inevitables practicant les reverències oportunes i els cotxes oficials, llampants i puntuals, a la porta. Bona nit, cresol, i així fent la viu-viu el país i la cultura.

[Publicat el dissabte 29 d'octubre de 2016 a Tipografia La Moderna.]