dijous, 4 de juny de 2020

A la recerca de més llum


Ricard Ripoll, El món s’acaba demà. XXXVII Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez - Ciutat d’Alcoi. Pròleg de Jaume C. Pons Alorda i epíleg de Begonya Mezquita. Edicions del Buc, Poesia núm. 19/Pruna Llibres. La Pobla de Farnals, febrer de 2020.

· · ·

En el meu quadern de notes trobe aquest vers, com una fulla despresa d’un arbre que no sé en quin jardí, en quin espessorall o en quina illa es troba: «res no pot existir abans de ser escrit». Ricard Ripoll (Sueca, 1959) és un animal literari que lluita contra la literatura amb les armes de la poesia. Contra la literatura com a institució, asèpsia, adotzenament, castració o poder, contra la raó que s’avorreix i que avorreix el cos, que és sempre desig i força desbocada, amor que «sempre és ara», «cavall cap a la fosca» (B. Porcel) o «gos amb lladruc de foc i crinera de nit» (A. Bartra). Res no pot existir si no és escrit abans, tal és la reformulació de tota gènesi, tal és la fe sense déus del navegant d’aquest vaixell ebri (A. Rimbaud). Perquè si la literatura és la malaltia, el mot, el poema, és l’antibiòtic (Antibiòtic. Aforismes per a un temps de crisi, HakaBooks.com e-ditions, 2013). Escriptura genesíaca que enfonsa les arrels en l’oralitat, en els cants (molt especialment en Els Cants de Maldoror de Lautréamont que l’autor va traduir magistralment per a March Editor en 2005), en els recitatius, en les psalmòdies profètiques, en les cerimònies dels oracles i endevins, a colps de versos que són música per a tots els sentits possibles.
Les arrels de Ricard Ripoll són les d’un arbre que camina (com el de Joan Vinyoli, com el d’Antoni Clapés) seguint les empremtes de l’OULIPO (Ouvroir de Littérature Potentielle), dels surrealistes orientats pel far de Rimbaud i els simbolistes, dels avantguardistes explícits i implícits, de Josep V. Foix o Joan Brossa, de Salvat-Papasseit i Hac Mor, de Vicenç Altaió i Víctor Sunyol… i totes les subversions que encara cremen en forma d’incendi o en el redol del braser, o que són només escalfor de caliu esperant els vents propicis que alçaran les flames. La poesia de Ripoll és un diàleg sostingut especialment amb Agustí Bartra, que el poeta considera el cim més alt de la nostra poesia, font permanent d’al·lusions, motius, títols i homenatges, que el poeta escampa ací i allà com fites d’un camí esborradís que es va fent a cada passa. Ricard Ripoll és un arbre a la recerca de la llum que irradia el nomadisme, el viatge dels desposseïts que ho tenen tot perquè no volen «conèixer el desig de territori / la voluntat de poder / de tanca / de propietat» (al meu parer el poema «Teoria del nòmada» es pot comptar entre les peces magistrals de la poesia contemporània). L’obra de Ricard Ripoll és en ella mateixa un bosc frondós, un gran món on perdre’s que va iniciar-se amb Engrunes d’estels irats (1986) i De l’abrupte fins al cos (1987) i que ha anat creixent després amb Els encontres fortuïts (2001), La memòria dels mots (2003), El cant de Salvador (2007), Les flors àrtiques (2007) o La causa dels exilis (2015), entre d’altres poemaris. També ha escrit sobre teoria literària (L’écriture fragmentaire. Théories et pratiques, 2005, o Stratégies de l’illisible, 2006), la novel·la L’espai dels impossibles (2005) i traduccions, a més del ja citat Lautrémont, d’obres de Robert Desnos, Anne Garréta, Andreï Makine o Victor Segalen.
La forma, diu l’autor en una altra fulla aforística memorablement compartida amb tot d’escriptors, determina el contingut. Seguint aquest principi, més la tècnica oulipiana de la trava o obligació formal en la persecució d’una obra (i executada fil per randa en el cas d’Antibiòtic), Ricard Ripoll ha construït mil·limètricament el seu llibre per encabir-hi un fluid verbal expansiu, que es desborda tothora i creix com una «escuma noctàmbula». I com que El món s’acaba demà, perquè «és ja antic i volem un món nou», o «per fugir a les illes on descansa el secret», o potser perquè «l’amor sempre és ara», el llibre comença amb una Gènesi («D’entrada cal navegar cap a la claror»), segueix amb I La presa dels espessoralls, amb tres llargs poemes, «Cavalls d’escuma noctàmbula» (decasíl·labs blancs sense puntuació), «A mar» (alexandrins rimats AA BB…) i «A l’illa dels darrers mots» (quartets d’alexandrins de rima ABAB també sense puntuació), Primer recitatiu apocalíptic amb el poema en prosa «Esdevenir gos amb lladruc de foc i crinera de nit»; II La línia de l’horitzó, que inclou l’extensíssim poema «Espiral(s)», d’estrofes de quatre versos alexandrins AABB; Segon recitatiu apocalíptic, amb «Les balmes oblidades», un altre poema en prosa; III Les còpules llampegants, amb dos poemes en vers lliure, «Tot és apocalipsi» i el ja citat «Teoria del nòmada» i acaba amb el Tercer recitatiu apocalíptic, la prosa d’«El somni del Bòsfor», que conté la clau o índex de tot el llibre. La profusió de cites i els jocs de citació i referència literaris guien el lector en el sentit de molts dels títols de les parts constitutives del llibre i moltes de les idees que s’hi escampen. A les antípodes de la poesia denominada de «l’experiència», Ripoll viu la poesia com una experiència en ella mateixa, una aventura genesíaca (ja ho hem dit) fundada en els principis de l’«autoficció», aquells territoris en penombra constituïts com a fils narratius que s’expandeixen i concentren en successius impactes de llum, fulguren, s’apaguen, desapareixen, remunten l’oblit, suggereixen, irrompen com ecos, estronquen certeses, obrin camps infinits a la mirada. Sentències encadenades, microcosmos de filosofies eternes, veus fragmentàries que es multipliquen amb la tenacitat essencial de la vida, cal esperar que la magnífica avinentesa d’El món s’acaba demà òbriga per fi les portes de la percepció envers un poeta i una poesia escassament coneguda encara. I molt abans que tinga lloc el sentit escatològic de les seues revelacions.

[Publicat a Saó núm. 458 d'abril-maig 2020.]


diumenge, 31 de maig de 2020

Virosfera



[Gravat a casa el diumenge 31 de maig de 2020.]


VIROSFERA

                      Conciliats, fem via
                      cap a la fi del món.
                      Gabriel Ferrater

L'immensament petit
amb l'infinitament gran
es miren fit a fit i es reconeixen.
En un gra de sorra hi veiem el món
o escoltem les veus dels auguris
en la innocència alada dels ocells
que creuen el vespre.

El que tenim tan a prop i tan a dins
com el que sembla tan lluny,
a l'espai exterior,
igualment remots i inabastables.

En aquells bassals que es formaven
en els llargs dies de pluja de la infància,
grans com estanys, com petites mars fangoses
que a l'escola ens havien ensenyat que eren plens
d'invisible vida minúscula
s'hi reflectia el ball infinit
dels cossos celestes, les galàxies
i l'univers,
i de tant en tant també la silueta fugaç
d'una oroneta o d'un avió.

Com en aquells bassals de la infantesa
l'immensament petit i l'infinitament gran
mirant-se fit a fit, fonent-se
en l'harmonia de les formes i el silenci.


[Poema publicat a El Nacional.cat el dissabte 30 de maig de 2020.]


🌱🌱🌱🌱

divendres, 29 de maig de 2020

Tricornis

No sempre el nom fa la cosa. Sovint fins i tot l'amaga. Mirem-nos, doncs, això de la Guàrdia Civil com una peculiar forma de camuflatge semàntic, com el seu verd característic enmig extensos oliverars, i a les antípodes del tricorni xarolat, impossible d'amagar amb els seus reflexos descontrolats i que deuen mantenir com una arma de dissuasió: faràs bé de pegar a fugir quan veges aparèixer-ne un per l'horitzó. Cent setanta-sis anys d'història donen per molt, òbviament, però la suma de tricorni, bigot i pistola ja és part de la memòria de la ignomínia i la confusió amb Tejero i els altres sublevats irrompent al Congrés dels Diputats. Les imatges més sòrdides de la postguerra espanyola també remeten al tricorni, capot i fusell al muscle, perquè això de civil no defineix cap essència, és clar, sinó l'abast del domini, l'objecte de control, en rigor l'enemic, que no és altre que la població civil. Per això fonamentalment aquest cos militar que té per divisa l'honor i compta amb 84.400 membres (es diu prompte) es troba repartit per tot l'estat per assegurar-ne el control i la submissió, ho pinten de verd o del color que vulguen. Quant a l'honor, més val que ho deixem córrer, que aquesta és una entelèquia massa tacada de sang i crims com perquè en fem broma. Sobretot quan en el fons res no ha canviat, ni el feix romà que adorna l'emblema del cos i que remet directament al feixisme, excepte en les formes més superficials de vestimenta, en quaranta anys de presumpta democràcia, com inalterables han quedat tots els "cossos i forces de seguretat" enfangats en el seu vici congènit. I així arribem a l'episodi que inspira aquestes línies, la destitució de l'inefable Diego Pérez de los Cobos Orihuel, salvapàtries que ja es va donar a conèixer vestit de falangista (i qui avisa no és traïdor) per posar-se a les ordres dels seus superiors quan el (no tan) frustrat colp de febrer de 1981, i la dimissió dels seus dos immediats seguidors en l'escalafó. La destitució ordenada pel ministre Grande-Marlaska es justifica ara per la pèrdua de confiança en el subordinat. La confiança, com l'honor i les condecoracions, es veu que va per dies, perquè el mateix destituït que ara l'ha perduda se la va guanyar a pols comandant l'operació d'apallissament massiu de votants pacífics l'1 d'octubre, la guerra bruta contra l'independentisme i els informes falsos, les mentides pures i dures en el judici als presos polítics catalans i el gran honor (aquest sí, i per a tota la vida) de no haver trobat ni una sola urna del referèndum. Com és, doncs, que després d'acumular tants mèrits en el full de serveis, ara me'l fulminen? Perquè apanyava nous informes falsos per inculpar el Govern com a responsable de l'expansió del virus en haver permès la manifestació del 8 de març. L'honor, insistim, té aquestes coses, però sobretot és una excusa tenebrosa per a la defensa criminal de la unitat pàtria i els privilegis dels poderosos. Curiosa guerra entre Govern i l'estat profund que la Guàrdia Civil i la resta de cossos armats tenen per honor salvaguardar. Una guerra que excita rabiosa la bancada de la dreta al complet esperant traure bon profit de la ineptitud àmpliament documentada del govern de Sánchez en la gestió de la crisi i que s'estén en la irresponsabilitat amb què ha continuat alimentant la bèstia que ara es prepara per clavar-li l'ullal. Farem bé, doncs, d'assenyalar els autèntics responsables del despropòsit que ara llancen el crit al cel en forma de destitució fulminant i ahir condecoraven i ascendien els facinerosos i els llançaven contra l'independentisme o que avui compren el silenci de les casernes amb augments de sou en plena crisi (els sanitaris desarmats poden esperar asseguts). Els profetes del mal menor també tenen prou feina a convèncer-nos de les diferències entre encobridors i executors de tortures, entre servidors del poder de guant blanc i espardenya (o tricorni), germans d'armes ara rivals que en passar el tràngol continuaran compartint vermut, himne i bandera, com sempre.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 29 de maig de 2020.] 


 

divendres, 22 de maig de 2020

L'estat d'alarma


Una cosa no podem retraure al comandament central de la pandèmia, no ser escrupolosament respectuós amb l'etimologia i la semàntica. Insuperable com a metàfora de la realitat, com tantes expressions nascudes de les entranyes verbals i literals de la burocràcia que acaben colonitzant domicilis privats i ments incultes, heus ací l'estat d'alarma. Semblava un convidat d'excepció i el vam haver d'acceptar amb por i resignació, dues criatures que van de la mà, i amb la confiança que l'estrany marxaria prompte i s'emportaria amb ell la cara de prunes agres i l'aspror de BOE que es gasta. Hoste i peix menut al tercer dia put. Però l'estat d'alarma ja fa dos mesos llargs que es passeja per casa i seu a taula i encara s'hi estarà almenys quinze dies més, dependrà de la matemàtica parlamentària i de negociacions de sotamà, ciències que ignorem la majoria dels amfitrions. Al cap de tant temps de conviure-hi i extingits els primers incendis del pànic, ara caiem en el compte que potser l'estat d'alarma no era inevitable i ni tan sols necessari. Que fins i tot ha estat contraproduent (això no ho sabrem mai perquè no ens van deixar esbrinar-ho). De fet ningú del nostre entorn no va declarar cap estat d'alarma. Potser és que l'objectiu no era el virus sinó el control polític i social inspirat en la por i la desconfiança i en una manera d'entendre l'exercici del poder que combina la infantilització permanent amb l'exigència de responsabilitat i civisme. A aquestes alçades un ja no sap si Espanya està en estat d'alarma o és un estat d'alarma. Perquè la proclamació a correcuita d'una alarma de molt dubtosa legalitat (entre d'altres coses perquè liquida de colp i de facto les autonomies, un nou 155 d'estranquis) no serví per tancar Madrid, i ara també sabem que aquella decisió fou el principal motor d'extensió de la pandèmia. Un rere l'altre s'han succeït els errors en l'estat d'alarma que presumptament havia d'evitar-los, des de la compra de material defectuós fins a la nefasta política comunicativa dels comandants de l'operació. Això sí, han tret l'exèrcit al carrer en simulacres de treballs imprescindibles que ja feien sense escarafalls bombers i serveis de neteja. Un es pregunta, doncs, per a què tant d'estat d'alarma si l'important és sempre l'eficiència i honestedat dels qui remenen les cireres, coses que en la crisi actual han tornat a brillar per la seua absència. ¿No tenien prou lleis i forces armades i prou mitjans de formació de masses i prou corona i prou jutges i prou solidesa institucional i prou científics i universitats i prou autoritat moral i prou professionals sanitaris ni prou confiança en la responsabilitat i civisme de la població per poder enfrontar la crisi del coronavirus? No, rotundament. Per això van començar la casa pel terrat d'apel·lar a la unitat nacional que els feia tremolar les cames, al patriotisme esbravat de matar mosques a canonades, a l'orgull racial de tapar-se els ulls, com fan els xiquets quan tenen por i es pensen que així conjuren el perill. L'estat d'alarma no s'inspira en la voluntat d'enfrontar amb rigor i eficiència una crisi sanitària sinó de dissimular una de política que ve de lluny i que encara veurem com s'aguditza malgrat els malabarismes. L'estat d'alarma és un instrument al servei del poder, del qui l'ostenta en el paper i rere les cortines i del qui l'agita des dels escons de l'oposició de dretes fent tant de teatre com pot. L'estat d'alarma serveix per allargar l'agonia d'un estat que s'aguanta amb el garrot a la mà i la submissió, retalla llibertats i drets, aplega sota la mateixa bandera Ciutadans i Unides Podem i PSOE, més aliats que van a la seua com el PNB. Mentrestant el peixet que van donar al feixisme perquè impactés contra Catalunya ha crescut i irradia des del barri de Salamanca de Madrid una excepció consentida pel poder de l'estat d'alarma repicant cassoles amb pals de golf i embolicant-se amb la bandera feta penjoll i escarni sobre l'estàtua de García Lorca. El peixet ja és un tauró que ensenya les dents des de l'aquari profund de la Villa y Corte. De moment també serveix al ventríloc Sánchez per mantenir el mal menor com a excusa. Però el que ha vingut amb la pandèmia, amb o sense estat d'alarma, és un mal major, un hoste indesitjat, devastador i cruel i de llarga estada. I no ens el trauran de damunt ni l'estat, ni l'alarma, ni els partits monàrquics, ni menys els taurons ansiosos per escapar de l'aquari. És un treball que necessitarà moltes mans dels pobles i molts braços arromangant-se.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 22 de maig de 2020.]


 

dilluns, 18 de maig de 2020

Gorde harriak, Aritz Gorrotxategi




Gorde harriak,
argitu bideak,
utzi arrotzak
zenbatzeari.

Utzi taupadari
itsasaldian sartzen,
utzi haizeari
apar-sua elikatzen.

Garenari
forma eman,
mugarik gabe.


[Aritz Gorrotxategi, Donostia, 1975. Muga, antologia bilingüe èuscar-castellà de poesia basca,  Ediciones el Gallo de Oro, Bilbao, 2016.]
· · ·

Desar les pedres,
il·luminar els camins,
deixar de comptar
estrangers.

Deixar el batec
entrar en la marea,
deixar el vent alimentar
el foc d'escuma.

Donar forma 
al que som,
sense fronteres.


[Traducció Manel Rodríguez-Castelló, juliol 2019.]







🌿🌿🌿🌿

divendres, 15 de maig de 2020

La culpa (no) és de Madrid


Al capdavall, a condició de no perdre la determinació, més val prendre-s'ho amb bon humor. No, la culpa no és del txa-txa-txa que tu em vas ensenyar a ballar, ni, en la peculiar versió alcoianofestiva, del plis-plai que tu em vas ensenyar a xamar. Ni tampoc, com alguns es pensen, de Madrid. Perquè les ciutats, amb els seus habitants, els seus jardins (que allà n'hi ha molts), els seus museus (que allà n'hi ha per a tots els gustos), els seus congressos dels diputats (que allà només n'hi ha un, el de sempre), els seus apartaments i hotels de luxe (ehem), les seues empreses i oligopolis (tots els que són, hi són), els seus teatres (a cabassos), els seus ministeris (tots, cada vegada distints i sempre idèntics) i, en fi, tota la rècua, inclòs el Palau Reial (que ara no caic quants n'hi ha), no són culpables de res. Perquè són abstraccions, símbols si voleu, topònims, última estació per arribar al cel i enyorar-se'n mirant-lo (perquè Madrid, quines paradoxes, és una ciutat en masculí, no com, què direm, València, Barcelona o Palma) per un forat. I llavors, de qui o de què és la culpa que el País Valencià continue des del temps del xotis (o la tarara, o la jota o del ball de Torrent), arrossegant infrafinançament, patint espoli, carregant amb un deute històric que a penes el deixa moure's?
Però l'antimadriditis històrica del nostre poble sempre va creure que, efectivament, la culpa era de Madrid. Com un refredat que torna una vegada i una altra, com una llei de les forces gravitacionals, com un (amb perdó de taula) virus d'origen desconegut i conseqüències fatals. La culpa sempre era de Madrid. Del Madrid abstracte, de la Villa y Corte on tot era luxe, festarra i vida regalada, mentre a la terreta ens esllomàvem amb l'aixada o fèiem més hores que un rellotge al taller o a la fàbrica, sempre buscant-nos la vida per pagar el beure, la contribució, els impostos i fent-nos perdonar el poc i molt pintoresc castellà que gastàvem. Perquè aquella "antimadriditis" de ramificacions futboleres amagava i amaga el veritable abast i origen del problema, la submissió del país a un poder allunyat, estrany, injust i inepte, a un projecte nacional alçat sobre la conculcació dels nostres drets, aquella antimadriditis desdibuixava la nostra condició de colònia que, malgrat tot, s'entossudia a ofrenar "noves glòries" a la metròpoli, que no és una megalòpolis situada en el centre d'un altiplà, sinó una trama d'interessos, una corona corrupta, un exèrcit, una conferència episcopal, un boe com una boa constrictor, unes elits parasitàries, una partitocràcia que s'ha halat la democràcia, un règim que continua negant-nos el pa i la sal. No, la culpa no era ni és de Madrid, sinó essencialment nostra.
L'aforisme de Fuster, tan higiènic, tan senzill i lúcid i gràfic, tan citat com poc aplicat a la pràctica, per antimadriditis, per menfotisme, per un sucursalisme que només beneficiava els quatre pinxos que remenaven les cireres, sempre a mà: "Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres". I ara que a poc a poc ens hi hem decidit, tímidament, a fer política, a gestionar les molles que amb penes i treballs ens cauen en forma de més deute, a mirar d'esprémer la taronja exhausta de l'autonomia; ara que tenim a la vista el llibre de comptes i podem estudiar el deure i l'haver; ara que tenim gent honesta i amb trellat com Joan Baldoví, que enviem a Madrid a defensar els nostres drets i interessos, i allà demana educadament, polidament, el que ens pertoca, i contribueix a la governança tapant-se el nas per votar segons quines coses a canvi de… A canvi de què? De la manca reiterada de respecte, de l'exabrupte, de l'actitud atàvica i altiva dels perdonavides arrapats com caparres al poder de tota la vida. Ara que comencem a fer política, aquest insult de la ministra de torn a la nostra dignitat i la nostra paciència: que ens inventem problemes, diu, on no n'hi ha. I ho diu ella, que és ministra i es diu Montero però es podria dir Montoro, perquè qui té el poder real pot jugar amb la bola de la veritat i fer trampes amb les xifres i la retòrica. Ara que tenim un president com Ximo Puig que gosa marcar perfil propi enmig de la crisi i la pandèmia, per responsabilitat, per interès, pel que siga, ara que ens decidim a fer política i reclamem transversalment un finançament just per al País Valencià, o gestionar el nostre desconfinament, ens cau el garrot del menyspreu d'un govern de presumpta esquerra, que fa més pupa encara.
Però la culpa no és de Madrid, cal insistir, ni de l'absència de política o de polítics a Madrid. Tal vegada és que hem d'espentar amb més força, tal vegada és que hem de canviar de política i estratègies, que hem de tirar ja pel dret, que hem de construir sobiranies i decidir. Tal vegada és que hem de ser més forts i fer-nos respectar, tal vegada és que hem de mirar menys d'esquitllentes Madrid i mirar més de cara el País Valencià i els propis nords. Tal vegada és que ens cal una altra política per guanyar-nos el nostre dret a viure, a continuar sent per poder fer un país més bo per a tots, ara més que mai enmig de totes les crisis que vindran i de les que ja hi són. Ara més que mai.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 15 de maig de 2020.]


 

dimecres, 13 de maig de 2020

El confí





Vaig escriure aquest poema el 22 de març passat, quan a penes feia una setmana del confinament. Va ser el primer d'una sèrie més o menys vinculada amb les actuals circumstàncies i que he afegit al llibre de poemes en marxa ja bastant avançat i que espere tenir enllestit –amb el permís del virus i la resta d'imponderables– a finals d'estiu o principis de la tardor. El digital alcoià Les Muntanyes em va demanar de participar en el seu projecte "Art a casa" de vídeos musicals i poètics i els vaig enviar aquest "El confí" en una gravació feta al meu estudi absolutament casolana del 5 de maig passat. I ara el teniu ací a La pedra i el marge en la secció que aquests dies he obert i que he titulat "Poemes en moviment",  precedit per "Al llindar", un poema d'Estranyament (2013) amb muntatge audiovisual de l'amic Gerard Gormezano, i "Dos gesmils", del llibre Lletra per a un àlbum (2005), també recitats per mi.

divendres, 8 de maig de 2020

Cotxes i ZAL


Després de tants dies tancats a casa, d'eixir l'estrictament necessari per fer les compres, quin plaer abandonar la gàbia i rodar en bicicleta. Si pedalejar per la ciutat és un goig que afavoreixen l'amable orografia de València i els carrils verds, fer-ho sense la histèria del trànsit motoritzat i enmig d'un aire més net i un silenci mig oblidats és un autèntic luxe. Que a això hem arribat, l'essencial convertit en article de luxe després que el condemnàssem en nom del progrés, com tantes coses. La pol·lució atmosfèrica, l'acústica i la lumínica (per no parlar ara d'altres contaminacions igualment pernicioses de l'esperit) són la manifestació més evident de la bogeria en què vam convertir l'existència humana, i arrossegada per ella, la del planeta sencer. Hem hagut de passar la primera pandèmia global per adonar-nos-en, i també per recuperar el gust per les coses elementals, aquelles que la velocitat supersònica cap al no-res havia deixat enrere. Hi ha qui diu que la Covid-19 ho canviarà tot, o que accelerarà els canvis que ja es dibuixaven en immediatesa i llunyania. No ho sé, som tan entercs en els nostres errors, som de mena tan oblidadissa! M'agradaria pensar, però, que la possibilitat de transformació radical d'un sistema injust, depredador i insostenible com el capitalista troba l'alçaprem de la necessitat de la immensa majoria per materialitzar-se. És una fruita, però, que no caurà sola, sinó organitzant la voluntat democràtica de les persones i els pobles, sinó empenyent colze amb colze amb l'ajut inestimable de la ciència i de les teories socials que van obrint-se pas contra les velles inèrcies. Pedalejant travesse alguns barris rics de la ciutat. El concert de cassoles hi és més ostentós i frenètic. Venint d'on ve, segur que no és eco de cap de les coses que jo anhele, més aviat al contrari. Probablement és el soroll de la nostàlgia per un concepte de llibertat que té precisament en el cotxe i les fantasmagories del PIB (Joan Martínez Alier), del creixement econòmic a major glòria de les elits, de la paròdia sobre la infinitud dels recursos, la vacuna absoluta contra el patiment del món que el poder i la riquesa administren. Els agrade o no, la pandèmia i la salut del planeta ens afecta a tots (i a uns molt més que a d'altres, no cal dir-ho), però els sobrevinguts contestataris voldran que ho paguem els de sempre. Deu ser molt dur que, tenint-ho tot, no pugues gaudir-ne més que amb comptagotes. Arriba, doncs, en mala hora l'anunci de la represa de les activitats per posar en marxa el pla del ZAL que fou anul·lat pel Tribunal Suprem en 2015. Alguns, sembla, no volen aprendre les lliçons de la pandèmia, alguns s'agafen com caparres als vells projectes depredadors, les obsoletes escaramusses que lliguen de mans els polítics amb les dubtoses cordes de l'economia que promet no sé quants llocs de treball directes i indirectes, el fum de canyot dels paradisos que ens ven la poderosa propaganda. Ara que és més clara que mai la necessitat del decreixement i la justícia socioambiental, ara que conceptes com economia ecològica o ecologia política, salut pública, agroecologia, habitatge digne, cultura, renda bàsica universal, proximitat, democràcia directa, malden per desemmascarar i substituir els vells mites del progrés i del capital global. Ara que prenem més consciència del valor de l'Horta i del país que encara ens envolta i ens dona vida, del dret al silenci i a l'aire net, tornen a brandar l'espantall de la ZAL per estimular el trànsit i el vertigen, la velocitat i les llunyanies, el consum d'energia contaminant, la plastificació i el desficaci. Ara que entenem el ple sentit de la consigna, que repetirem en les balconades alliberades contra el soroll armat dels uns i els altres: "Leave oil in the soil, leave coal in the hole". Deixeu el petroli en la terra i el carbó en el forat. Mal ZAL se'ls emporte!

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 8 de maig de 2020.]


 

dimarts, 5 de maig de 2020

Dos gesmils






DOS GESMILS

                         A Begonya

T'agafaves ben fort a la rella dels mots
per obrir solcs de sentit
i en la terra del pensament
hi plantaves la semença del futur.

Dos gesmils cloïen les ombres,
uns estornells repuntaven el tros de cel
d'un capvespre més o menys 
que s'abaltia en grisos
i les esferes de fum coronaven la tarda
amb els estranys efectes 
de la dicció.

Hi haurà sempre gesmils entre nosaltres,
com aquests que ara poses discretament
sobre la taula,
tàpies que desborden
raïms de flors tan blanques,
fragància d'estiu, color de vida.
Dos gesmils
desbaratant la fosca trama.



[Lletra per a un àlbum, Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, 2005. Biblioteca de la Suda 86, Pagès editors, Lleida, 2005.]




🌿🌿🌿🌿 

divendres, 1 de maig de 2020

Tornen les províncies


En realitat no se n'han anat mai. Els tímids intents per buscar una alternativa administrativa més arrelada al propi territori des del punt de vista geogràfic, cultural i econòmic al País Valencià tant com a Catalunya (que hi va una mica més avançada) o les Illes han topat sempre amb les pròpies febleses i amb la cabuderia proverbial de l'estat a moure's ni un mil·límetre dels seus principios fundamentales tant si plou, com si neva, com si faça sol. Comarques, mancomunitats, regions, comunitats autònomes, vegueries… Per molt que es demostre la ineficàcia de certes estructures corcades per a l'administració de la cosa pública –i en la crisi de la pandèmia s'ha demostrat fins a l'extenuació–, la mentalitat provinciana que imposa l'Espanya radial, amb el seu centre, el seu ceptre i la seua corona, és difícil de combatre. En aquesta més que en qualsevol altra instància politicogeogràfica constatem com els mapes, repetits per tots els mitjans a l'abast dels estats per al control social, són autèntiques camises de força que modulen la visió dels ciutadans i impedeixen qualsevol altre horitzó possible, que és expel·lit a l'espai extraterrestre. El mapa artificial i arbitrari inventat per influència francesa en 1833 continua sent el forat negre que absorbeix qualsevol alternativa nacional i racional al petit imperi, cada volta més constret i incompetent i ara en fase perillosa de recentralització. De fet, com sol passar a Espanya, el que va dissenyar la dreta amb l'aznarat però que per la força de la resistència perifèrica o les pròpies impotències no va poder culminar, ho ha dut a cap aprofitant la crisi el govern presumptament més progressista de la història (amb l'aplaudiment de les forces més reaccionàries, que dissimulen amb cassolades, esbroncades generals i males cares perquè elles mai no en tenen prou): la liquidació de facto de les autonomies. El món, amigues i amics, continua dividint-se en dues realitats irreconciliables: Madrid i provincias. L'automàtic autoritari i centralista de la tradició espanyola sempre salta quan venen mal dades i en situacions de més o menys pànic com el que vivim aquests dies interminables. És tan gran el despropòsit d'un desconfinament "provincial", que responsables autonòmics de divers signe i color, entre ells el president valencià Ximo Puig (que ha demostrat més trellat ell sol que tot el govern en ple de la Villa y Corte i confecció a mesura d'interessos elitistes), cosa que l'honora, han llançat el crit al cel i hi han oposat les pròpies alternatives. Si hi ha una cosa més nefasta que un govern desconfiat, poregós, dubitatiu i amb tirada autoritària és un govern que demostra a més un desconeixement profund, que dissimula a base de fatxenderia, de la realitat que pretén governar. Ja ho pots enraonar de mil maneres, ja els pots dir que això de les províncies no serveix ni per a nom de periòdic, que les províncies des de l'antiga Roma eren els territoris conquerits fora d'Itàlia, que, per exemple, Alcoi té més a veure amb Ontinyent o Albaida que amb Alacant, que fa decennis que en aquest país s'organitza la sanitat per àrees, comarques o departaments, de manera que es vinculen a Sagunt pobles "de Castelló", i un llarg etcètera. Que no, que províncies, amb governadors i diputacions, circumscripcions electorals, contrapoder per mantenir ben tibades les regnes del carro estatal, que ja va pel pedregal, confusions identitàries, estímul a segregacions malèvoles, direccions provincials de trànsit, burocràcia barroera, obsolescència programada, cabuderia suïcida de més honres que vaixells, la història trista i eterna. Clar, que en el fons si hi ha províncies és perquè hi ha qui es pensa i veu com a provincià, dels de callar i atorgar i creure's el conte dels mapes manipulats. Com un peix que es mossega la cua, si no trenquem els croquis mentals no eixirem mai de la província, continuarem sent uns provincians. O uns paletos, que és el mateix, contents de ser cornuts i pagar el beure, de rebre els colpets de l'amo a l'esquena.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 1 de maig de 2020.]


dijous, 23 d’abril de 2020

Sant Jordi i el virus


Ens hem de remuntar als anys de la guerra de 1936/1939 per trobar un precedent a això d'ara. Aquells anys fatídics no va haver-hi festes de moros i cristians a Alcoi. Deuen ser ja ben poques les persones que ho van viure i se'n recorden. No sé si n'hi ha hagut més, de parèntesis com aquell, d'ençà que tenim notícia de la festa, documentada almenys des del segle XVI. En els anys trenta del passat segle, coincidint amb la puixança de les organitzacions obreres, l'esquerra i el republicanisme, encara hi va haver un intent de laïcitzar i ajustar als batecs del temps una festa que tot i ser expressió genuïna de la cultura popular, el poder (eclesiàstic, civil i econòmic) controlava molt , com sempre passa. La seua represa sota el franquisme avortà tota possibilitat de canvi, n'extremà el control i el reblà amb tota la parafernàlia d'ortodòxia quasi teologal amb què avui apareix revestida si més no en els estaments que la regulen i vigilen ad majorem Sanctus Georgius gloriam (clar, que això és un dir), i que a hores d'ara encara posen molts pals a les rodes de la incorporació plena de la dona a la festa o fan d'obligat compliment alguns actes religiosos per a exercir certs càrrecs, entre més tristes coses. Potser rau ací la gràcia d'aquesta festa antiga que ha format el caràcter alcoià i s'ha deixat modelar per ell, retroalimentant-se ciutat i festa entre l'empatx i el vertigen; una festa convertida en forma de vida que tantes passions desperta, un prodigiós equilibri entre el sagrat i el profà, entre la fe (no religiosa en la immensa majoria dels casos) i la disbauxa, entre l'ordre estricte i el caos. Siga com vulga, avui els alcoians i les alcoianes, inclosos tants com n'hi ha en la diàspora i entre els quals em compte, estem tristos. No havíem imaginat, ni en el pitjor dels nostres malsons, no poder celebrar la festa en pau, disciplinadament, unànimement, esbojarradament, un abril més. I si els meus paisans temien aquests dies les sorpreses meteorològiques més que res en el món, ha sigut molt pitjor veure i viure com un maleït virus no previst en cap mapa del temps els aiguava la festa i s'erigia en el més letal cagafilaes de la història, amb el permís d'oblidades pestes. I estem més tristos avui, dia de Sant Jordi, el més bonic de l'any, el que situat entre les lluminoses entrades de totes les ebrietats i els trons eixordadors i atarantadors de l'alardo, el 23 d'abril, remou i renova una mena d'adhesió ancestral a una civilitat que sovint ens dissimula l'enyor d'una pàtria que no tenim però que és sempre una arrel tan profunda i nodridora com la dels arbres, fins els trasplantats en llunyans boscos. Aliens, per incompatibilitat de dates, al Sant Jordi de llibres i roses (cada vegada menys, sortosament, que Sant Jordi és Sant Jordi, a Alcoi, Banyeres, Barcelona o Londres) i a la reivindicació llibertària del 25 d'abril, en què majorment alcoians i alcoianes descansen dels deliris i efervescències de la festa, tal vegada la forçada clausura no només els aporta enyorances d'abrils i alegria (que al meu poble és essencialment col·lectiva i compartida) sinó també la clarividència que, al capdavall, és la pasta essencial de la vida, humil i sumària, la que més compta, aquella que amb llevats com el de la festa, fa créixer la massa més prodigiosa. Potser ens adonarem que tot i que ens descompten del curriculum un any de festes de Sant Jordi, la vida continua avant amb treballs i penes, que com sempre és costeruda com els carrers de la ciutat que va aprendre a força de mirar tots els abismes i plantar cara a totes les misèries. Lamentarem, un colp més, la deslocalització a què van sotmetre la nostra indústria, aquella que ara es prodigaria en mascaretes i bates i el material sanitari que aquests dies estranys han identificat l'esperança. I potser serien tan indulgents amb les pròpies renúncies i febleses com el seu paisà, l'Ovidi, palomino d'honor, quan arribada l'hora del resum va canviar la lletra d'El meu poble Alcoi i en comptes d'aquell dolorós "la història s'ha fet vella / i els homes l'han deixat", hi va posar "poble tossut i obert, / carrascós, clevillat". Ell sabia que arriba un moment que les febleses es transformen en la força necessària per reprendre el fil, per no perdre mai més cap passada. Potser aquest Sant Jordi de lluita contra un virus és un bon dia, malgrat tot, per recuperar la força de les lliçons que dona la història quan s'és "Com un gall matiner" que "canta i alça la cresta, / com si el seu horitzó / fora fora finestra".

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 24 d'abril de 2020.]



 

divendres, 17 d’abril de 2020

Contra la fe


Llig en alguns mitjans que l'exèrcit espanyol és la institució més ben valorada pels ciutadans de l'estat (així, en masculí plural i a l'engròs) en l'actual crisi del coronavirus. Done per descomptada la mà no gens innocent que afaiçona segons quines enquestes en segons quins temps de guerra o pau, entre segons quin personal, amb segons quines segones intencions amagades sota l'aparent indagació objectiva d'una certa realitat històrica i social. Que les enquestes les carrega el dimoni, vaja. Amén. Tot i les meues inveterades suspicàcies, conec el pa que s'hi dona, entre les majories democràtiques (desmemoritzades i emmordassades, afegirem), de manera que em pessigue amb insistència el braç per assegurar-me que no estic somiant. A fi de comptes he vist moltes vegades les multituds enfervorides assistir a desfilades i exhibicions d'ardor patriòtic i aplaudir la mateixa música militar que a mi em reté, com a Brassens, en la dolçor del llit. L'enquesta que m'ha posat de punta els cabells que ja fa molts anys que no tinc, és clar, no pregunta per l'altra gran institució espanyola, la monarquia, i això potser em salva de l'atac de pànic que no m'ha pogut provocar –de moment, i toca ferro– el refotut virus. Mentida podrida, doncs, em dic per consolar-me. A tots aquests que en tan alt concepte tenen l'heroic exèrcit espanyol els enviava jo a Cerro Muriano una temporadeta a fer instrucció militar o a Badajoz a encalçar enemics fantasmagòrics i jugar amb moltes penes i treballs a la maleïda guerra –reble. Però continue pessigant-me el braç mentre la mosca, insidiosa, brunz darrere l'orella, perquè al fons de totes les mentides i paranys sé que sempre tremola una llumeta de veritat. Repasse l'estat de la qüestió. Ens han tret soldats al carrer amb la mateixa fatxenderia amb què els més mascles discuteixen a la barra del bar a veure qui la té més grossa, no ens enganyem. I amb nocturnitat i traïdoria, amb l'excusa de la pandèmia. El recurs típic de quan les coses venen mal dades i el poder trontolla, amb el mateix reicapitageneralprimersoldatdelanació en la corda fluixa i empastifat de merda de corrupció fins a les celles. I a què els han destinats, a banda d'exhibir musculatura, pas marcial, medalles i burrera i nomenar-los portaveus oficials d'inútils parts diaris de guerra? A fumigar algun carrer i alguna residència geriàtrica amb gran profusió de mitjans de propaganda, a perseguir lladres de taronges, a intentar multar algun ciutadà díscol (però no rajoyans esportistes que es boten alegrement la clausura), a posar la Marxa Reial a tota pastilla aprofitant el silenci ambiental de viles i ciutats, a construir en un tres i no res algun hospital de campanya (toca, tira), això sí, sempre després de fer sonar les notes del no menys gloriós himne monàrquic (nyas, coca). Els han trets també perquè fossen rebuts a Pamplona amb repicada de cassoles als balcons pels mateixos desagraïts de sempre. Els han trets perquè d'alguna manera s'ha de justificar un pressupost estratosfèric que supera enguany, augmentat pel govern més d'esquerres de la història, els 30.000 milions d'euros, que fan ridículs els destinats a sanitat (ai, Santa Bàrbara, guarda'ns dels llamps i les tempestes!), educació o cultura. No hi ha res com els temps confusos de por i docilitat per fer creure la gent, que normalment no creu en déu ni en hòsties si no és com a excusa per a la disbauxa, però que sí és molt devota, obedient i supersticiosa, i només acudeix (acudia, ai) en massa a les litúrgies esportives i altres festes de guardar. La gent que no creu, però creu el que li diuen els nodos dels oligopolis mediàtics generosament subvencionats pels mateixos que amaneixen les enquestes. Perquè, és clar, si en comptes de gent incrèdula que en temps de pandèmia necessita creure fil per randa que els herois de Perejil i altres gestes bèl·liques els salvaran del desastre i que aplaudint no sap ben bé què ni per què ni per a què conjurarà els mals que l'assetgen, mals que els cauen per prescripció divina i quèhemdefer, sense que la imprevisió, el negoci i la cobdícia ni menys la ineptitud dels governants no hi tinguen res a veure… Si en comptes, remate, de fe i desmemòria ben alimentades per segles d'inquisicions i d'ignorància i pors i derrotes haguéssem conreat una bona memòria, doncs un altre gall cantaria i les enquestes no enganyarien ni a força de bombes i desfilades de tots els exèrcits. Amén.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 17 d'abril de 2020.]