divendres, 30 d’octubre de 2020

En estat de llufa

Ja saben, llufa: pet, bufa. L'excepcionalitat també obliga que el que hauria de ser silenciós i molt pudent siga en canvi estrepitós (però també molt pudent, amb una fetor de claveguera) i esbombat a consciència. Perquè sense el necessari ressò mediàtic de la premsa patriòtica, confidencialment alertada a temps, la llufa s'hauria dissolt sense més transcendència en l'aire tòxic de la pandèmia. Tot siga per la pàtria, és a dir, el patrimoni privat amassat amb suor i patiment públics, per l'estat d'intolerància i els assalts constants a la democràcia, per la perpetuació de l'estat dins l'estat i una Guàrdia Civil que torpedeja qualsevol possibilitat de conduir els conflictes per la via política. La pàtria de les llufes, ja saben, aquells perots de paper retallats que es pengen a l'esquena de l'innocent per a escarni públic. Senyalar amb el dit, penjar la llufa de la culpabilitat, sentenciar des del poder blindat de togats, lleis rebregades, poders fàctics, llotges camuflades d'esportives, bancs i empreses que remenen totes les cireres a l'ombra del boe i amb voracitat i força de boa constrictor, esglésies beneficiades, premsa subvencionada, eixe costum inveterat i tan hispànic, tan d'imperi en descomposició. En estat de llufa de dia, de matinada, com en la cançó de Maria del Mar Bonet sempre actual, en toc de queda nocturn, en estat d'alarma permanent, amb les metralletes i les manilles tothora a punt, amb els objectius apuntant tot intent de canvi, per legítim, democràtic i pacífic que siga, llufes a mansalva sobre tota voluntat de mudar de pàtria, llufes a les esquenes de ciutadans innocents. Com amb els presos i exiliats polítics, els més de 2.500 ciutadans represaliats, amb el manual d'ús de tot és ETA sempre a mà, la gran llufa pudent de la causa contra l'independetisme. El mateix guió, la mateixa pel·lícula repetida, per molt que les sentències de Tamara Carrasco i els CDRs, per molt que tribunals europeus i organismes internacionals, per molt que l'absolució a Trapero i la cúpula dels Mossos haja despenjat tantes llufes sinistres. O precisament per això, perquè han quedat en evidència les llufes dels Pérez de los Cobos, les Espejel, els Marchena, els Baena, els Llarena de tota mena i tota la pesca: una cortina de fum al fracàs reiterat de la repressió, una llufa tòxica per oblidar l'indignant sopar multitudinari de les elits madrilenyes la vespra del toc de queda per donar exemple de civilitat i a major glòria de la caverna mediàtica i El Espanyol de Pedro J. Ramírez. L'etern retorn nauseabund d'un estat en permanent estat d'alarma i de llufes. Amb diürnitat i traïdoria, en burda maniobra de confusió, en l'operació anomenada Volkov en honor i memòria de la batalla que falangistes de la División Azul, comandats per Muñoz Grandes, i els nazis lliuraren en 1941 en aquesta ciutat russa, sense complexos d'exaltació del franquisme, amb menyspreu fatxenda de la Llei de Memòria Històrica i tots els papers mullats d'aquest estat d'alarmes i llufes. 21 detinguts, empresaris, historiadors, càrrecs polítics, funcionaris, escorcolls amb gran aparat militar i mediàtic, llufes impossibles de verificar, excuses estrambòtiques, embolica que fa fort: subvencions fraudulentes al procés (desmentides, amb xifres a la mà, fa tres anys per tot un ministre Montoro), contuberni amb Putin (precisament amb Putin, mare de déu! i l'or de Moscou), que hauria enviat 10.000 soldats, pagat el deute (i el beure) i imprès criptomoneda per defensar la independència de Catalunya. Que tot quedarà en bluf, en pífia, en no res, com és propi de les llufes, ja ho sabem per experiència; que no hi haurà responsables de la sinistra operació ni la mínima disculpa, també. Però quedarà el mal ja fet a ciutadans culpables només de treballar pel seu país, de defensar-ne la independència legítimament, pacíficament, democràticament. Quedarà la vergonya en els qui tenim vergonya, creixerà la causa de la desafecció, de l'açò no té remei, de la voluntat d'anar-se'n. I aquesta fetor insuportable que no arriba, es veu que, a les pituïtàries insensibles del govern més progressista, massa aqueferat a aprovar uns pressupostos més socials que augmenten més d'un 6% els diners per a la Corona, amb massa maldecaps pel descontrol de la pandèmia, que si toc de queda, que si confinament perimetral, les mateixes cares des de fa set mesos maniobrant els dubtes, les marrades i incerteses, i gestionant la incompetència i l'autoritarisme que deixa anar massa llufes. Massa aqueferats per reparar en la fetor de les llufes que es pengen a compte de la pàtria i dels pressupostos generals de l'estat d'alarma. Un altre dia, si de cas, parlarem de la pandèmia.

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 30 d'octubre de 2020.]

 


 

 


 

divendres, 23 d’octubre de 2020

El Major Trapero i els altres

Aquells dies atziacs dels atemptats de la Rambla de Barcelona i de Cambrils d'agost de 2017 que van costar la vida a 16 persones a mans de jihadistes d'Estat Islàmic ens el van posar en el focus de l'actualitat. La manera com va gestionar-ho, amb informacions entenedores i sòbries, la rapidesa amb què va descabdellar els fils de la trama terrorista i el ja universal «Bueno, pues molt bé, pues adiós» amb què va desmuntar les pretensions d'un periodista espanyol que exigia que totes les respostes fossen en castellà en aquella roda de premsa internacional, el van fer entrar en l'univers de les nostres simpaties. Per fi un policia de carn i os s'assemblava als nostres herois de pel·lícula i s'allunyava dels models casposos que invariablement clonava la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. A fi de comptes, però, aquell home de Santa Coloma de Gramenet, de família originària de Valladolid, representava la normalitat d'una policia democràtica, concebuda com un servei a la ciutadania refractari als visceralismes de la testosterona patriòtica i l'"ordeno y mando" a què ens tenen acostumats els hereus directes del franquisme. Trapero, i el cos policial que comandava, els Mossos d'Esquadra, eren per fi realitats homologables a Europa i al món, un model en moltes coses antitètic al de la policia espanyola. Aquells dies ningú no la va trobar a faltar, aquella policia, desapareguda a consciència tot esperant que el marró li caigués solet a ell al damunt. Però el que li va caure fou l'èxit de l'operació i el lògic afecte de la ciutadania. Amb ell teníem la impressió que la policia podia arribar a ser una cosa que t'ajuda en comptes de ser una crueltat inventada per complicar-te l'existència. El respecte i confiança que va inspirar als ciutadans va anar creixent a les envistes del referèndum de l'1 d'octubre. Navegant entre dues aigües, en aquell no where que pretenia passar d'una legalitat a una altra legalitat, Trapero va portar el governall molt subtilment, evitant mals majors, negociant amb els grups de votants i sense necessitat d'esgrimir cap porra ni ferir ni insultar ningú. Però des de la lliçó en què va quedar retratada la policia espanyola durant els atemptats, amb passatges foscos de la guerra bruta com la connexió de l'imam de Ripoll Abdelbaki es Satty amb el CNI o el segrest d'informació vital als Mossos, Trapero i el cos que dirigia estaven sentenciats: els necessitaven per a muntar el trist sainet de la rebel·lió-sedició amb què han condemnat els líders civils i polítics de l'independentisme.

Ara tant ell com els màxims reponsables del cos Teresa Laplana, Pere Soler i Cèsar Puig han sigut absolts per l'Audiència Nacional dels delictes de què se'ls acusava. No solament això sinó que l'absolució considera un mèrit afegit les mesures adoptades durant la jornada de l'1 d'octubre per evitar mals majors i l'absència de violència, la qual cosa torna a posar en el punt de mira la Guàrdia Civil i la Policia Nacional i la ferocitat amb què s'hi van aplicar, totalment desproporcionada fins i tot des del punt de vist legal i pràctic. Gràcies als bons oficis de l'advocada Olga Tubau, el cas de Trapero i els altres comandaments dels Mossos està cridat a ser la clau que obri tots els panys d'una injustícia suprema que encara cueja i no doblega i a acostar una llei d'amnistia com a requisit previ i urgent per tornar la política al debat i la negociació i les pràctiques democràtiques. Sense desobediència, rebel·lió ni sedició, les contradiccions al si de la magistratura espanyola augmenten de portes endins i portes enfora. Potser s'ho podran empassar una vegada més perquè disposen de bons queixos i d'un estómac moral a prova de bombes, però la clau bona ja hi és.

Després, és clar, hi ha els maldecaps per on ha hagut de passar aquest home, la peça major més cobejada pels caçadors furtius de l'estat després de Carles Puigdemont, el temps i les possibilitats perdudes. Hom parla de restituir-lo en el càrrec. Per a mi, però, ja és un personatge cinematogràfic, de llegenda. Per la manera de caminar i la sòbria elegància i la tristesa del qui està avesat a l'uniforme, podria ser el Gary Cooper de High Noon (Solo ante el peligro), aquella al·legoria del maccarthisme de Zinnermann. El tall de cabell li escauria molt bé en una pel·lícula de romans, fent de Charlton Heston, per exemple, a Ben Hur. El model policíac, però, em resulta més difícil de trobar. Potser perquè Trapero representa al capdavall una Catalunya que encara no acaba d'existir, un policia normal (democràtic, per tant) i no independentista en un país de fet independent.

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 23 d'octubre de 2020.]

 


 

divendres, 16 d’octubre de 2020

Terres de Cruïlla

Carles Molins i l'escriptor Emili Gil, tots dos seniencs, ens havien embolicat en un projecte d'exploracions literàries [sic] per al pont del 9 d'Octubre. Ells dos són els principals responsables de Produccions Impossibles i de la Casa de l'Artista de la Sénia, que des de fa 24 edicions acull artistes diversos amb singulars propostes creatives. Tot i que no podíem fer-nos una idea exacta de què es pretenia de nosaltres, vam acceptar-ne el repte per curiositat, perquè era la primera vegada que participàvem en una aventura d'aquestes característiques i, sobretot, perquè ens feia goig tornar a aquestes Terres de Cruïlla que s'estenen des del Massís dels Ports i la serra del Montsià fins a la mar, el baix Ebre i el Delta i que inclouen, en un contínnuum d'espai geograficocultural, les comarques del Maestrat i Els Ports, el Matarranya, El Montsià i el Baix Ebre, amb el Camp de Tortosa, la capital i diòcesi històrica. D'entrada la idea de Terres de Cruïlla, ja convertida en esforçat lloc comú, resultava atractiva. Ara es tractava de fer tres visites guiades per l'Emili Gil mentre en Carles Molins ho gravava tot a sengles llocs emblemàtics del poble per, a partir de tot plegat, escriure alguna cosa (l'elecció del què i el com depenia per complet de nosaltres): la casa natalícia de Francesc Bonet Vidal, Rei o Virrei de Madagascar, al carrer Major, la Casa dels Ulls i l'aeròdrom construït en plena Guerra d'Espanya als afores del poble. La primera de les històries ve voltada d'un halo de llegenda i ens parla d'aquest senienc nascut en 1706 que no se sap com va arribar a Madagascar i es va casar amb la filla del rei de l'illa i, amo ja d'una immensa fortuna, se'n torna al poble, on els veïns continuaven esllomant-se com sempre per guanyar-se les garrofes, de manera que no devien estar d'humor per fer massa cas de les històries que els devia contar el Rei o Virrei, ric i viatger i potser un pèl fatxenda també. Ferit en el seu honor, Francesc Bonet va tramar la seua venjança: cap dels Bonet o Vidal amb qui estava més o menys emparentat no cobraria ni un duro de l'herència fins passats 140 anys de la seua mort. Així doncs, a partir dels anys 30 del segle XX molts seniencs i no seniencs es van mobilitzar per repartir-se la presumpta immensa fortuna i de la qual, després de molts litigis i treballs, no en veurien ni un gallet. Un narrador amb ganes de treballar hi hauria pogut sucar a pler. La Casa dels Ulls o Torre Peralta la va fer construir aquest indià que va tornar de Cuba casat amb una dona d'ascendència asturiana. 10 finestres redones a manera d'ulls de bou coronen la peculiar casa de tres plantes avui en ruïna on, finalment vídua, l'asturiana visqué aïllada els últims anys de la seua vida, espantant els xiquets que s'hi acostaven a furtar fruita. No poques mares de la Sénia degueren aprofitar-ho per aplicar als seus fills la recepta de la por que tants èxits pedagògics procura. La tercera visita, aquesta sí ben documentada històricament, tingué lloc al museu Centre d'Aviació Històrica de la Sénia i a l'aeròdrom construït enmig d'un extens camp d'oliveres (9.000 es calcula que van ser tallades) en 1937 i que donà servei a l'aviació republicana i a la Legió Còndor d'ençà que l'any següent aquelles terres caiguessen en mans dels sublevats feixistes. En aquesta ocasió ens hi guiava l'experta anima mater d'un somni fet realitat molts anys després que un joveníssim Josep Ramon Bellaubí, avui alcalde de la Sénia, reunís en memorable jornada alguns dels aviadors republicans supervivents a finals dels 70s. L'endemà de cada visita escrivíem i enregistràvem en vídeo els poemes inspirats més o menys en aquelles històries. Personalment em va resultar especialment suggestiva l'existència d'un antic rellotge al bell campanar de l'església que tenia ordenades les hores a l'inrevés, motiu pel qual segurament no va ser mai usat. Degueren pensar que no era recomanable capgirar fins a tal extrem el curs natural de les coses. Qualsevol excusa per escriure pot ser bona. Sobretot si un es troba en Terres de Cruïlla. I encara vam tenir temps de fer una visita al Delta i experimentar in situ la força i tenacitat de lo Cerç, el vent infatigable del nord-oest a qui alguns fan responsable del tarannà una mica sorrut, atramuntanat, eixut i tan peculiar de la gent d'aquestes terres. 

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 16 d'octubre de 2020.] 

 


 


divendres, 9 d’octubre de 2020

Diada


M'agradaria saber què opinen els optimistes de la voluntat (entre els quals milite) i els pessimistes de la raó (dels quals em declare fervent seguidor) sobre les estranyes circumstàncies que envolten el que alguns –cada vegada menys– anomenem encara País Valencià i algunes de les quals trobe aguditzades d'ençà de la pandèmia. Segurament avui, 9 d'octubre, serà un dia especialment procliu a tota mena de miratges, com passa sempre. Alguns ja els haurà posats en marxa la maquineta més o menys oficial de produir realitat amb això del Dia de la Comunitat, la gala de premis de la Generalitat, algun discurs degudament descafeïnat per la tele i una premsa subalterna que avui farà l'excepció i dedicarà les portades a l'emotiu florilegi de les banderes. Enguany, però, molts enyoraran els canapès per a VIPs, arrimats i encarregats i l'adrelina que sol descarregar-se a compte de la processó, diuen, cívica, i sobretot l'entrada de moros i cristians amb què han sabut despintar la jornada reivindicativa amb un vistós espectacle per a indiferents, la Covid hi obliga –i això que ens estalviarem en temps de crisi, dit siga sense mala intenció.

A les manifestacions les coses també passaran sense pena ni glòria, en el millor dels casos i amb el permís del feixistam i de l'autoritat que li riu les gràcies i li dona el salconduit per a les bravates. Arriba esllanguida des de fa anys, com un motor al ralentí que esbufega abans del gripatge final, la convocatòria de la Comissió 9 d'Octubre que encapçala ACPV. Veurem si el buit cívic que deixa el pot compensar la concentració davant l'Ajuntament del Cap i Casal, de monogràfic contingut antifeixista, alguna concentració menor dels qui sempre van a la d'ells (i amb disseny exclusiu de bandera, jas!) i, sobretot, l'alternativa amb què el diumenge 12 el veïnat de Benimaclet i simpatitzants plantaran cara a la intimidatòria concentració d'España 2000 per celebrar (eixelebrats!) el Día de la Raza, altrament dit de la Hispanidad. Convertir l'amenaça dels violents en combustible per a les pròpies i urgents causes, per comptes de l'acció-reacció tradicional, sí fora una bona notícia per aquestes latituds en general tan embadalides. Potser comencem a comprendre que si l'amo t'amolla els gossos, bé t'has de defensar de les mossegades, però qui has de denunciar sempre és l'amo (i déu i el rei, ja que hi som).

Parlava de les estranyes circumstàncies del país, amb permís d'optimistes i pessimistes, que potser no ja no són gens estranyes però sí com més va més greus i irreversibles. El setge mediaticosimbòlic que a compte de la Covid s'ha impulsat des del centre de gravetat de l'Estat, amb la connivència de no poques forces perifèriques, fa l'efecte que ha quallat més que mai entre els valencians. Per terra, mar i aire el patriotisme carca del viva España convertit ja en comportament-exhibició per defecte, en zona de confort, ni compromès ni comprometedor, en tapadora universal del destarifo generalitzat, en decolorat carnet d'identitat. Per terra, mar i aire: balcons, polseres, mascaretes, gorres, mocadors, collars per a gossos, roba esportiva, complements per a cotxes; als establiments xinesos, a les grans i petites superfícies, als mercats ambulants, a les botigues de souvenirs per a turistes… La presència de l'espanyolisme rampant és tan visualment abassegadora (i el que pels ulls entre a l'ànima es queda) que un optimistapessimista fins respira alleujat quan veu una senyera amb blau, quines coses. Com més fonda la crisi i més escandaloses les xifres del fracàs, com més evidents els estralls de la pandèmia, més s'escampa un patriotisme immunològic que no distingeix classes ni llengües, ni gènere ni pobles ni edats, transversal, empès amb alegria torera pel rigor d'un efecte dòmino que els nostres sociòlegs haurien d'estudiar atentament. Mentrestant, nosaltres, els altres, pocs o molts, invisibilitzats, inhibits, expressant-nos amb la boca xicoteta enmig del soroll, veiem passar les oportunitats de posar rumb a un projecte de país engrescador. I els altres de nosaltres que avui seuen en poltrones de poder, per esquifidet que siga, xiulant com qui sent ploure o directament contentíssims d'haver-se conegut, de mantenir en la inòpia els mitjans de comunicació propis, posant travetes a la reciprocitat de ràdios i televisions en català, que necessitem com l'aire que es respira, dos casos sagnants per al present i el futur d'una llengua i una cultura, d'un poble que avui celebra la seua Diada. Serà, doncs, un dia estrany, de principi de cap de setmana llarg, de confortable alentiment del trànsit rodat, segurament assolellat (si els pronòstics no fallen), de mascaretes, salutacions tímides i distàncies de seguretat, una mica trist, una mica decandit. Eixirem a passejar les nostres perplexitats, com diria Josep V. Marqués. Fins i tot en els diversos rogles que es formaran com illes per tot el país, amb permís dels pessimistes, hi trobarem encara algun motiu per a l'esperança, que haurem de regar amb l'esforç dels dies feiners per lluir-la, com una flor a la solapa, en el dia a dia de cada dia i en totes les diades.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 9 d'octubre de 2020.]

 





 




divendres, 2 d’octubre de 2020

Espanya (Madrid)

Isabel Díaz Ayuso, la patètica presidenta de la Comunitat (moltes comunitats distintes i una sola comunitat vertadera, desenganyeu-vos), ens ha tret de dubtes. Amb la vèrbola tòxica dels qui exhibeixen sense rubor la pròpia ignorància sota el pal·li del poder, ha consumat damunt el llit de les paraules el seu somni més humit, l'impur desig de la metàstasi completa de la capital. Que el Nostre Senyor li ho perdone. Per fi s'estén el gran forat negre, fins al darrer poblet deshabitat del Pirineu, fins a la darrera aldea exhausta d'Astúries, fins al racó més amagat de la serra de Mariola: Espanya és Madrid. L'Espanya radial, radial en mà dels més inútils, ja ha atès els últims objectius: tot és Madrid, tot parteix i tot acaba en el quilòmetre zero, el sol mai no es pon a la Puerta del Sol.

Aquests deliris, que Cervantes ja va parodiar sobre les primeres cendres d'un imperi, expliquen el reiterat fracàs d'un forat negre entossudit a ser nació. És el menyspreu machadià de tot allò que s'ignora, és l'esforç obstinat per viure en un núvol especialitzat en l'espoli, el lladronici i l'acumulació de capital en mans d'unes elits com va més cobejoses, l'ensinistrament necessari de les masses en l'obediència cega a lleis injustes, el menfotisme del cafè en llet a qualsevol hora, la megalomania de fireta i cruel destrellat del Valle de los Caídos, aquesta venjança eterna, l'horitzó del pessebre oficial com a modus vivendi, l'amiguisme i les amargors laberíntiques de Larra, la pervivència d'una Villa y Corte de reis fugats amb els diners dels contribuents i el visat en regla de l'autoritat incompetent, la dreta i l'esquerra cavernícola marxant al compàs d'una unitat fundada en l'amenaça, la coerció i la violència. Deliris que a l'hora de la veritat no serveixen per combatre una pandèmia, per moltes banderetes i molt de morro que li tires, ni per resoldre conflictes polítics de cap mena, sinó només per subjugar, imposar, escampar la metàstasi fins a la victòria o la dissolució final. Al capdavall, deu pensar la pobra presidenta, la massa dels morts i afectats per la pandèmia és la carn de canó de sempre, la de la Vallecas atonyinada, la dels Villaverde dels polígons, la de tots els suburbis que són l'Espanya en el miratge d'un Madrid hiperbòlic que ens dessagna. Perquè si Espanya és Madrid, ¿qui mana, Sánchez, Díaz Ayuso, Felipe, Lesmes, totes les bankies, un totum revolutum que enderroca presidents legítims a colps de justícia podrida i caducada i absol banquers que furten a mansalva amb el degut beneplàcit i el nihil obstat eclesiàstic? L'equilibri d'humors és un somni que la hipertensió madrilenya condueix a la ruptura democràtica que guanyarem per a cada suburbi convertit en el seu propi i natural centre. Valencian(e)s, amagueu els patos!

 [Publiucat a Nosaltres La Veu el divendres 2 d'octubre de 2020.]

 


 


divendres, 25 de setembre de 2020

Els indults i Heribert Barrera

L'anunciat indult als presos i preses polítics catalans, que just ara començaria a tramitar-se segons el ministre de Justícia, té unes implicacions que m'agradaria abordar avui. En primer lloc és evident que l'indult, gràcia o perdó, no reconeix ni repara la injustícia comesa, i per tant no és de cap manera un inici de solució a un conflicte de naturalesa política. Concedit l'indult, res no asseguraria no caure de nou en el mateix error sempre que convingués als interessos del que anomenem estat profund i a l'espessa teranyina de complicitats que el sustenta. L'aparell de justícia espanyol, com s'ha demostrat a bastament en els darrers anys, és una criatura antediluviana incompatible amb la democràcia i els drets civils que reclama canvis en profunditat, impossibles al capdavall fora del context d'un canvi de règim. L'indult, doncs, és un pegot, la mostra de dues febleses: la del govern de Sánchez necessitat dels vots sobiranistes i temorós d'enfrontar les dretes furibundes (que ja llancen el crit al cel, elles tan catòliques, tan partidàries del perdó i la clemència però exercits a colps de martell d'heretges) i la de l'independentisme, perdut en pandèmies de confusió i lluites fratricides, impotent avui d'arrancar una llei d'amnistia a través de la mobilització popular. Vol dir això que l'indult no servirà de res? Sí, servirà per posar fi al segrest en què presos i preses viuen des de fa tres anys, servirà perquè recuperen la llibertat que injustament els van sostraure. Amb aquest gest (que dona compliment, per altra banda, a un tràmit administratiu iniciat a petició de persones i entitats privades) el govern espanyol busca guanyar-se algunes simpaties del món independentista, però vistos els precedents dubte molt que hi busque de veritat cap entesa, possible només a través del diàleg i la negociació política. Cal encara veure'n l'abast (afectarà els exiliats i els altres perseguits?), però benvinguda llibertat dels presos, que tampoc no mossegaran aquest ham i que continuaran lluitant per l'autodeterminació del seu poble.

L'altre dilema és més pelut, almenys en aparença: la retirada de la Medalla d'Or de Barcelona a Heribert Barrera. El de la xenofòbia i el racisme, sobretot en el vessant declaratiu, és un dels terrenys més ben adobats per a la confusió, la demagògia i l'oportunisme. Començant pel fet que haja estat tot un Manuel Valls, famós precisament per les seues actuacions racistes –aquestes sí efectuades en l'àmbit més real de l'expulsió de gitanos ordenada en 2013 des del seu flamant despatx de Ministre de l'Interior i que va costar una condemna del TEDH al govern francès. No seré jo qui pretenga llevar ferro a les desafortunades declaracions supremacistes que Barrera va fer en el seu moment, ni la defensa indigna d'una llei espúria com la d'Estrangeria del PP. Si aquelles paraules, pronunciades en plena senectut, s'arrelaven en conviccions profundes o van ser eclipses momentanis, contradictòries al capdavall amb una trajectòria professional, política, civil i humana d'altíssim valor, és cosa que correspon dilucidar als historiadors. L'ombra d'aquests pecats, en tot cas, crec que no apaga la llum d'un home que brillà amb intensitat i que dedicà tota la vida a la causa de la llibertat i del seu poble. Espaordit pels efectes (constatables arreu i històricament) de la immigració, en negligí les causes, i aquest fou l'error –inexcusable tal vegada– que ara certs oportunistes professionals aprofiten per desacreditar de rebot una altra causa: la dels partidaris de la independència de Catalunya. I en la confusió, PSC i Comuns se sumen a la maniobra i retiren a Heribert Barrera una medalla merescuda amb escreix per moltes causes i raons

 [Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 25 de setembre de 2020.] 

 



 


divendres, 18 de setembre de 2020

Elogi del president Torra

Si la maquinària judicial no s'espatla a última hora –cosa poc probable–, els cinc magistrats del Tribunal Suprem que avui jutjaran el president Quim Torra dictaran prompte la sentència escrita fa anys, en algun passadís fosc connectat directament amb les clavegueres de l'estat, quan es va decidir mamprendre una causa general contra l'independentisme que pel camí ha deixat molts altres cadàvers democràtics. Uns 2.800 ciutadans, segons dades d'Òmnium, entre encausats, presos i exiliats són víctimes avui de l'estat que ha decidit jugar totes les seues cartes repressives davant la passivitat d'una Europa que en general prefereix mirar cap a una altra banda, per molt que alguns dels seus tribunals i institucions li hagen tret les vergonyes amb sonades sentències, informes i declaracions que a l'hora de la veritat no fan tremolar el pols d'uns botxins decidits a morir matant. Torra serà així el primer president elegit democràticament que és inhabilitat per un tribunal. I ho serà amb la grollera excusa de ser el responsable últim que al balcó del Palau de la Generalitat pengés una pancarta que demanava la llibertat dels presos i, quan l'obligaren a retirar-la, una altra que reclamava una cosa tan radical com la llibertat d'expressió, també despenjada finalment fora del termini establert per la Junta Electoral Central, institució sense atribucions judicials i de rang òbviament inferior a la Generalitat.

Fins ací l'esperpent en què viu immersa la política espanyola i que culminarà, si la maquinària no s'espatla, en uns dies o setmanes amb el nou xou contra Torra. I qui diu Torra o punta de l'iceberg diu avís per a navegants o sentència contra tots els qui demanen la llibertat dels presos i no renuncien a la llibertat d'expressió de reclamar-la una i altra vegada, contra la majoria dels ciutadans que el van votar, contra el dret inalienable dels pobles a l'autodeterminació, contra el dret a desobeir ordres i lleis injustes. De vegades, també en el terreny simbòlic, l'alternativa a la confrontació democràtica amb l'estat és la pura i simple submissió.

I aquesta darrera opció no entra en els objectius ni en la manera de pensar del president Torra. Aquest home aixeca passions enfrontades des del moment que va ser elegit per al càrrec que encara ostenta. A mi m'és simpàtic per la mateixa raó per la qual molts adversaris polítics, sobretot des del nacionalisme espanyol, el detesten. Ombra de la fidelitat inexpugnable envers el president Puigdemont (dimoni amb banyes i ulleres que viu exiliat a Brussel·les) i la seua causa, davant Torra s'han alçat reptes polítics gegantins i la immensa foscor de la pandèmia, barallant-se contra els quals ha anat marcant perfil propi. Potser m'és simpàtic perquè no respon als esquemes convencional del polític professional que no és, perquè escurça la distància entre el que es pensa, es diu i es fa, perquè creu en el que pensa, diu i fa. És curiós, ens solem queixar de l'avorrida indiferència dels polítics a l'ús i quan ens en trobem un que se n'ix del motle l'avorrim per extraterrestre. Però en els temps d'inanitat i descrèdit de la política, no ser "d'eixe món" (com ho érem nosaltres quan Raimon entonava el Diguem no), no em sembla un detall menor. Es nota que és especial en la franquesa amb què parla, sense la comèdia a què ens tenen acostumats ni la retòrica rància majoritària en el gremi. Clar que la franquesa políticament incorrecta és mal vista en l'esfera del maquiavel·lisme dominant. Des de bell començ ha rebut atacs a tort i a dret i la caverna mediàtica s'ha acarnissat especialment amb ell. Si la seua experiència política, origen per altra banda de tantes condescendències, servituds i mals vicis, és limitada, ho ha compensat amb escreix amb la seua naturalesa de corredor de fons, de treballador infatigable. Els qui el qualificaven de pusil·lànime han hagut d'engolir-se molts gripaus propis quan el van veure confinat, afectat pel coronavirus, a la Casa dels Canonges i tanmateix ben ferm al governall. Els qui l'acusaven d'estrambòtic han hagut d'apropiar-se iniciatives que ell va defensar abans que ningú durant els episodis més durs de la pandèmia. Torra serà víctima no sols de la venjança insaciable dels tribunals espanyols sinó també del foc creuat entre les famílies de l'independentisme. Però trobarem a faltar el seu estil que inspira honestedat i senzillesa, les seues maneres suaus, la solidesa de la cultura d'algú que no sol parlar d'oïdes ni repeteix frases buides, l'enteresa amb què ha sabut interpretar un paper molt difícil en temps molt convulsos. I si ara l'inhabiliten, en un futur no gaire llunyà el poble per al qual ha treballat amb tant d'esforç potser tornarà a atorgar-li les credencials per a una bona governança i una honorabilitat guanyada a pols i suor.


[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 18 de setembre de 2020.]

 


 

divendres, 11 de setembre de 2020

Eixir al carrer en temps de pandèmia

Les diades de Catalunya i del País Valencià, que se celebren amb un mes menys dos dies de diferència, l'11 de setembre i el 9 d'octubre respectivament, ens situen enguany en el dilema de manifestar-nos o no al carrer i de com fer-ho per minimitzar els riscos per a la salut. Perquè la salut del cos (entesa com l'absència, tan relativa com es vulga, de malaltia), tot i ser la principal i bàsica, no és l'única que amenaça aquesta pandèmia provocada per la covid-19. Hi ha també la salut social i política, civil, imprescindible també per afrontar els reptes d'aquests temps convulsos. Hem vist els darrers mesos com la pandèmia ens canviava la vida, com afectava greument la salut de milions de persones, com s'acarnissava amb la vida dels més vulnerables, com ens obligava a restringir els nostres moviments. Per por i també per responsabilitat hem cedit espais de llibertat personal pensant en el bé comú, per molt que de vegades les directrius de les autoritats semblaven absurdes, o sospitoses, inútils o contradictòries. També hem sofert els efectes d'una gestió de la crisi que alguns van aprofitar per concentrar més poder i continuar la guerra contra la dissidència, que és la guerra contra la llibertat, per altres mitjans. L'Espanya més rància, de la mà d'un govern pretesament d'esquerres, va emergir amb força des de les cavernes impassibles de l'estat i va col·locar militars i tricornis en el lloc que només havien d'haver ocupat científics, experts, periodistes i responsables polítics. Com més s'agreuja la crisi, més creix i s'arma l'arnat nacionalisme espanyol (almenys de moment). La pandèmia també ha servit per retallar llibertats i emmordassar-nos, per emmascarar la crisi del règim o la fugida de luxe (pagada a escoti amb diners públics) del borbó pare. La crisi ha afectat tots els fronts i provocat la més greu recessió de les darreres dècades. Com peces de dòmino ben escampades damunt la taula europea, ens ha vingut el rescat econòmic dels estats més pròspers (i potser responsables), temorosos de la gran trencadissa que podria provocar la caiguda en cadena de les peces més fràgils. Milers d'ERTOs, nous i constants focus d'infeccions, augment vertiginós de les xifres de desocupats, tancament d'empreses i negocis, la crisi s'alimenta amb ànsia i delit dels més dèbils, de la misèria de més i més gent treballadora, d'una classe mitjana cada vegada més inerme i empobrida, de la por real necessària i de la por induïda per a la paràlisi, el control social, la indiferència resignada i totes les formes d'insolidaritat i d'impotència.

En aquestes circumstàncies, que agreugen l'organització d'un estat mal articulat, un règim exhaurit que fa aigües per totes bandes, la manca crònica de recursos per a major glòria d'un centre insaciable, hipertrofiat i insostenible, la impossibilitat de decidir en termes de proximitat, qualitat democràtica i sobiranies, no podem aplicar-nos l'autocensura en nom de la salut, no podem renunciar a la llibertat d'expressió de manifestar-nos pel que considerem just i necessari. Si en els dies més estrictes de la pandèmia vam saber inventar fórmules de solidaritat i protesta noves, des dels balcons i a través de les xarxes, per exemple, res no ens impedeix articular ara les manifestacions al carrer amb les màximes garanties per a la salut. Si totes les llibertats, com deia el mestre, són solidàries, també totes les formes de lluita són necessàries. I les que demanen eixir al carrer, també en temps de pandèmia, a més, imprescindibles per mantenir la bona salut social, per enfortir el múscul civil, per avançar en llibertats i justícia. Canvien els temps, es transformen les formes de lluita, però la necessitat del combat és inherent a la dignitat i la supervivència humanes. Perquè ningú no ens traurà, i menys en temps de pandèmies, les castanyes del foc i ningú no parlarà mai en nom del poble.

 [Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 11 de setembre de 2020.]




 

divendres, 4 de setembre de 2020

Fotomatons per a la història

En l'àlbum que en el futur recordarà aquests temps d'ignomínia hi haurà unes fotos en lloc preeminent: les dels quatre presidents espanyols vius, González, Aznar, Zapatero i Rajoy (l'actual, Pedro Sánchez, potser encara estarà llavors escapolint-se entre bambolines), els anomenats pares de la constitució Herrero de Miñón i Roca i Junyent, ja en edat de besavis, els sindicalistes [sic] Nicolás Redondo i Cándido Méndez (UGT) més Antonio Guitérrez i Feliciano Fidalgo (CCOO) i l'actual responsable d'exteriors europeu, el Borrell de totes les quinieles. Acompanyaran les imatges en format fotomaton, l'usual en aquella època, la carta que els susdits personatges han enviat a la jutgessa argentina María Servini en suport de Martín Villa, sobre qui pesa des de 2014 una ordre internacional de captura per la massacre del 3 de març de 1976, quan era Ministre de Relacions Sindicals, i que serà interrogat avui per la magistrada.

El mosaic que formaran aquests retrats dibuixa amb una eloqüència incontestable totes les misèries que la trontollant democràcia a l'espanyola arrossega des dels seus inicis i que en determinen el futur. Després de 44 anys dels fets de Vitòria-Gasteiz, magistralment interpretats a Campanades a morts per Lluís Llach, ja no queda pràcticament res on agafar-se per salvar els mobles del règim del 78 que tan aferrissadament defensen els màxims beneficiaris de l'espessa conxorxa d'interessos, corrupció i favors deguts. Especialment patètica i significativa és la presència entre els supporters de Martín Villa dels fins fa uns anys líders dels sindicats espanyols majoritaris. Cau el teló que intentava amagar el paper d'aquestes sindicats i queden exposades a la llum del dia les misèries a què obliga més prompte que tard el llepaculisme i el manteniment de l'estatus quo de les elits sindicals i partidistes, el gran engany del mal menor que sustenta el discurs de l'esquerra adotzenada, de l'esquerra tap, de l'esquerra caviar: connivència amb el feixisme pur i dur, amb un personatge com Martín Villa nascut de les entranyes del franquisme, professional que ha recorregut tot l'organigrama de la burocràcia de la Villa y Corte, amb càrrecs posteriors de portes giratòries en importants empreses xuclòcteres, beneficiat per la Llei d'Amnistia (que fou abans que res una llei d'autoamnistia i de punt final) de 1977. Sostenella y no enmendalla, continuen aplicant el vell codi castellà, i amb pega s'embruten més i més les mans per tapar els forats d'aquesta nau a la deriva que és Espanya.

I potser se'n sortiran en el seu propòsit en temps de crisis i pandèmia, i molts crims de lesa humanitat (que no prescriuen) quedaran de moment impunes, com els dels 5 morts i 150 ferits de bala que el 6 de març de 1976 van ser gasejats mentre es feia una assemblea multitudinària a l'església de Sant Francesc d'Assís de la capital alabesa i disparats a l'eixida per la Policia Nacional que comandava un tal Fraga Iribarne mentre un tal Rodolfo Martín Villa era Ministre de Relacions Sindicals. Potser continuaran els homenatges, les medalles i els besamans a responsables directes de crims, massacres i tortures, tractats com a fidels servidors de l'estat i excusats en l'obediència deguda, exempts d'obligacions morals i de consciència, en l'extraordinària democràcia espanyola, mentre els paralitzats, narcotitzats, indiferents, indignats o impotents anem fent per sobreviure a crisis i virus. Potser això i més, però hi quedarà almenys l'impagable document dels fotomatons i el cant sublim de Campanades a morts vetlant per la llibertat i la justícia.

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 4 de setembre de 2020.]

 



 


divendres, 31 de juliol de 2020

Unides Podem: ni pot ni vol?

A instàncies de la Fiscalia General de l'Estat el Tribunal Suprem ha anul·lat el permís per anar a treballar, fer feines de voluntariat i tenir cura de familiars a què s'havien acollit els presos polítics catalans en virtut de l'article 100.2 del règim penitenciari i també el tercer grau que els permetia dormir a casa els caps de setmana. Els qui haurien de vetlar per l'aplicació de lleis i normes i garantir els drets, són els primers a transgredir-les (interpretant-les de manera esbiaixada o canviant-les sobre la marxa i per a l'ocasió) i menystenir-los. En l'enèsima mostra de parcialitat d'un aparell judicial que es mou amb finalitats nítidament polítiques amb el garrot a la mà, la identificació d'Espanya com a estat de dret ja és merament nominal. La caverna mediàtica amb seu principal a Madrid i algunes sucursals provincials apunta i presenta els drets dels presos polítics com una prova de tebiesa patriòtica, el govern de Pedro Sánchez aprofita la pressió per dinamitar l'anunciada (i mai no ratificada) voluntat de diàleg i continuar la política repressiva contra l'independentisme i la fiscalia "ho afina" sense parpellejar. En l'altre plat de la balança de la injustícia made in Spain queden absolts els setze guàrdies civils acusats de la mort de quinze migrants a la platja d'El Tarajal de Ceuta el 6 de febrer de 2014, els violadors de Girona i l'escamot feixista que va atacar la llibreria Blanquerna de Madrid. Com es pot veure, tot dins la previsible nova normalitat (és a dir, vella i coneguda normalitat), gestionada, gràcies a Déu, pel govern més progressista d'Espanya des de la II República. Deu ser per això que Pablo Iglesias ha considerat la decisió presa per l'inefable Marchena des de la poltrona del Suprem a petició de la fiscalia una "mala notícia". No, no és que el líder màxim de Podem passés per allà per ordir com qui ni vol una de les seues conegudes peces de retòrica, sinó que com tothom sap ell és ni més ni menys el Vicepresident del susdit govern. L'afirmació, feta amb la cara de bon xaval que el costum ja ha convertit en rictus, és un exercici del més pur cinisme. Vol dir que la fiscalia està fora del control del govern, que és poc menys que una colla d'incontrolats? Vol dir que les alegres confessions de Pedro Sánchez quan deia que tot govern, progressista o no, té a les mans les regnes de la fiscalia eren pura fatxenderia? Que en realitat la fiscalia, la magistratura i tota la pesca de l'estat profund, tenen les seues pròpies regles i interessos, independentment del poder democràticament establert? En qualsevol cas, dir que la vulneració arbitrària dels drets dels presos és una "mala notícia" no és només una burda manera de llevar-se les puces de damunt sinó una manifestació clara d'impotència. Si Unides Podem, segona part contractant de la primera part contractant del Govern d'Espanya, no pot reconduir la disputa política cap a les formes civilitzades del dret i la democràcia, si forma part d'un govern que no pot impedir la vulneració de drets, què fa en el fang del poder? I si fos que Unides Podem no pot sinó que no vol? No, no és una "mala notícia" la decisió del Tribunal Suprem sinó probablement dues de més: el govern espanyol ni pot ni vol reconduir la situació. Així les coses, l'única alternativa honesta fora la dimissió del Vicepresident i l'eixida d'Unides Podem del govern de coalició. Perquè la primera obligació d'un govern d'esquerres és garantir els drets i les llibertats de tots els ciutadans i, en segon, procurar unes polítiques més socials. Si no es compleix el primer requisit, el segon és senzillament inabordable o directament una presa de pèl.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 31 de juliol de 2020.]