diumenge, 17 de gener de 2021

La casa i les rates

Amb la caiguda del déu Trump, tan imminent com estrepitosa, verifiquem la bondat de les velles parèmies, la de l'arbre caigut de què tothom fa llenya, la de les torres més altes, la de les rates que fugen de la casa enrunada. La infal·libilitat aparent de molts refranys, al capdavall, es funda en una observació atenta i duradora de la realitat. Caixa de ressonància i memòria, la paremiologia acaba fixant a vegades un petit catàleg de lleis universals (des de l'àmbit necessàriament local). Però la crònica anunciada del final de certs mals que les dites contenen a penes ens consola mentre en patim els efectes. Som optimistes quan un arbre lleig com el de Trump, que sabíem que havia de caure perquè tothom en fes llenya, acaba en terra, i pessimistes mentre s'alçava opulent al bell mig del bosc. Quant tardaran a a bastir una torre tan alta des dels fonaments corromputs de l'estultícia, la ignorància i la mala fe, ens preguntem llavors? S'ha enrunat la casa, en fugen les rates, pensem, però on aniran a raure ara, en quina casa construiran el nou cau? Trump ja era un perill per al seu país i per al món molt abans d'incitar els seus fanàtics a l'assalt del Capitoli, però mentre servia als fins del seu partit i a la trama d'interessos que el mantenien en el poder, l'aplaudien els acòlits que ara en reneguen. L'única llei de la selva és la de la supervivència, les fidelitats duren el que dura la pataqueta. El cos és dèbil, i l'esperit encara més. Llegim en Tal qual de Paul Valéry, traduït per Antoni Clapés: «Amic meu, sou d'un partit –és a dir, aplaudiu o injurieu contra el vostre cor–. El partit ho vol». És probable que aquest aforisme s'inspirés directament en els autoritarismes dels convulsos anys 30 i 40 del segle XX europeu, en tantes coses semblants als nostres dies. Deixant de banda les qüestions del cor i de les conviccions morals i ideològiques, postergades avui dia en favor del sentit pràctic, pecuniari, de la majoria dels polítics professionals, el poeta francès apunta un tema que no perd vigència. Alfonso Guerra, potser el personatge que més pistes va donar perquè entenguéssem la podridura actual del règim i la contribució indispensable que els del seu partit hi van fer, ho va expressar de manera més prosaica però de similar eloqüència: «Qui es mou no ix en la foto!». Queda, ens preguntem, algun glòbul roig republicà (i federalista i obrer i socialista!) en la sang del seu partit? Algun dels socialistes que s'han alineat amb PP, C's i Vox per votar contra la investigació de les malifetes de l'encara rei emèrit ho ha fet contra el seu cor? Ho dubtem perquè sabem –en part gràcies també al refranyer– que l'home i la dona són artistes de la simulació i de l'autoengany, capaços de neutralitzar els més lleus símptomes de la mala consciència amb antiàcids com els dels «interessos del país», «el pragmatisme», «la defensa de l'ordre constitucional», «la democràcia que ens hem donat», «la unitat d'Espanya» i trampes per l'estil. Caurà l'arbre emèrit, o s'ensorrarà la torre en les calors abrusadores del desert o en l'hivern gèlid de l'exili i com les del dòmino rodolaran una a una les peces de la monarquia i del seu règim, i correran esperitades ses enyories a cal sastre per a l'oportú canvi de jaqueta (eixa vella, coneguda indignitat) i a cal ferrer a per la destral amb què en faran estelles. De moment, però, voten per la impunitat, és a dir, a favor de la corrupció, com votaran al Parlament europeu per la retirada de la immunitat a Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín per delictes inexistents ja desmuntats per la justícia belga en el cas de Lluís Puig o Adri Carrasco. Hi votaran sense tapar-se el nas ni atendre les raons del cor ni de la raó, pendents només de la cartera, de pell tan suau allà al fons de l'infern de l'americana. I buscaran a correcuita la nova casa on fer el cau.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 14 de gener de 2021.]

 


 


divendres, 8 de gener de 2021

Mala peça

 

Ara ens semblen increïbles les imatges i notícies sobre l'assalt del Dia de Reis al Congrés dels Estats Units protagonitzat per les hosts més bel·ligerants de Trump al final d'un dels seus mítings infectes. Durant unes hores eternes la democràcia més vella del món es va convertir en la més tòpica i efímera de les repúbliques bananeres. Increïble per insòlit, fa quatre anys, tanmateix, que Trump, amb la complicitat dels màxims responsables del Partit Republicà i altres ressorts menys visibles del poder, es dedica a excitar les baixes passions del que una mica a la lleugera hem denominat l'Amèrica profunda, la de la misèria xenòfoba, la del fanatisme feixistoide, la dels horitzons dissipats per successives crisis, la de la incultura televisada i el fast food de mentides a domicili, la de la violència embolicada en paper de cel·lofana bíblica, les febres de la barbàrie d'un imperi en decadència. Hi ha una altra Amèrica, és clar, tan profunda o més que la ressentida que despús-ahir va oferir-nos les imatges més escabroses dels límits i perills que assetgen la democràcia, la nord-americana i, ai!, totes les altres. Contra aquesta altra Amèrica profunda i el sistema de valors democràtics i equilibris més o menys consensuats històricament fa quatre anys que Trump i els seus sequaços es passen de rosca en la construcció de la mentida i la sembra de l'autoritarisme més descarnat i maldestre sense que la democràcia haja trobat encara l'antídot contra un verí produït al capdavall en el mateix cor que propulsa tota la sang del sistema. Trump, no ens enganyem, és la caricatura més sinistra del poder, aquella que en subratlla tots els defectes i excessos. Al cap i a la fi, el principal instigador de l'assalt al Congrés –instigació per la qual hauria de donar compte davant la justícia– ha estat votat per més de setanta milions de persones. Els seus missatges esbojarrats han connectat amb facilitat amb tanta gent com hi ha que necessita creure que un burro vola i entretenir-se amb la comèdia que tan bé ha representat aquest ciutadà Kane de la indústria hotelera, aquesta caricatura ridícula del poder capaç d'excitar fins al deliri unes masses àvides de solucions tan senzilles com falses a problemes simplificats fins a l'absurd. Trump és l'espill on les democràcies falsejades d'avui no es volen mirar perquè els torna la pitjor imatge d'elles mateixes, Trump és el babau encimbellat en temps de crisis i pandèmies a qui han deixat unflar-se, vacu i groller, dalt del seu cavall de joguina i que ara, llaminer i superb en la seua rabieta de xiquet malcriat, tant costa fer-ne davallar. Potser no serveix de res preguntar-se com un personatge així ha arribat a governar un país que encara és el més poderós del món, perquè dissortadament, amb més o menys notables diferències entre ells, no abunda entre els mandataris presents i passats el model radicalment contrari d'honestedat, saviesa, moderació, prudència, sensibilitat, grandesa d'ànim, generositat i intel·ligència exigibles a l'exercici del càrrec. Trump és possible com ho fou Hitler i tants homes diminuts, infatuats a base de bombo, estúpids i omnipotents, com ha engendrat i engendra el sistema. Trump, no ens enganyem, no és més que un mal actor que perd els papers i en la seua malaptesa entropessa i fa caure el decorat i tota la tramoia de l'escenari, un Neró (la definició, ajustadíssima, és d'Antoni Bassas) enjogassat amb el foc, un piròman de la democràcia a qui massa gent ha volgut riure les gràcies i fet créixer amb colpets a l'esquena. El perfil gros de la seua caricatura li assegura una cohort d'imitadors que ja es multipliquen com moscardes en els podrimers del sistema. Abandonarà per fi l'escenari amb renecs i bravates, de molt mala gaita i qui sap si amb algun darrer inútil gest per a la galeria de les seues hosts inflamades, però el problema continuarà sent el teatre mateix, l'estructura de l'edifici, el guió d'aquesta horrible i previsible peça dramàtica que es representa diàriament i per a tots els públics.

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 8 de gener de 2021.]

 

[Foto Agencia EFE, El Punt-Avui.]


 

divendres, 1 de gener de 2021

L'any que avui comença

A l'any que avui comença se li gira feina. El seu germà gran, el que avui ha dit adeu, ha sigut tan desgraciat, el pobre, que tothom projecta en el nouvingut les il·lusions i plaers que l'altre va frustrar. L'esperança és una flama tènue que qualsevol colp de vent pot apagar. Però ens hi agafem, sovint contra tota evidència, amb tanta força com ens cal moguts pel nostre instint de supervivència. Ningú no podria viure sense aquesta flameta, a la vora d'un caliu que colguen les cendres i que revifa amb el mateix colp de vent que altres vegades l'apaga. Parlem de l'any que per fi se n'ha anat, en parlàvem des dels primers compassos, no bé havia passat el seu hivern, i els darrers mesos han sigut un incansable fer vots perquè el temps passés de pressa i se'n dugués l'empestat. La passió de finituds de què parla Juan Gil-Albert com a genuïna de l'espècie s'ha multiplicat per mil en la convivència diària amb el dolor i la mort. Desitjar que passe el temps, com si poguessen fer-hi res els nostres laments! Accelerar el futur ha estat enguany el desig impossible de la nostra esperança, el túnel del temps per on fugir de la pandèmia, l'arma infal·lible contra un monstre mutant i encara tan desconegut. Així hem tornat sense adonar-nos-en a la pregària, al conjur, a la psalmòdia, a aquesta necessitat de confiar en el futur quan el present és només cendra que amaga les brases. Hem maleït mil vegades l'any passat, l'hem fet responsable de la major desgràcia col·lectiva que ens assota des de fa dècades, i com que el mal necessita un rostre i un culpable, l'hem assenyalat a Ell. Però ben mirat, personificant el temps, acotant-lo en la xifra abominable que ha regit els nostres destins durant 365 dies, en la volta completada del nostre periple solar, en realitat descarreguem les pròpies responsabilitats, directes o remotes, en el mal que encara ens assetja i que confiem que l'any acabat de nàixer destruesca com un Sant Jordi que venç el drac. Se li gira feina, a l'any que avui comença. El degoteig sinistre de malalts i de morts, la pressió terrible sobre el sistema sanitari, el perill de col·lapse, l'abisme que s'ha obert als peus dels més afectats per la crisi, continuen en peu de guerra. I els governs d'ací i d'allà i de més enllà, amb honroses excepcions, no donen mostres de solvència ni de confiança per acarar una trencadissa el responsable de la qual no és només el coronavirus. Aquesta és part de la feina que li hauríem de demanar al nouvingut, una mica de llum que desfaça tant de mite com hem posat en moviment com a recepta d'urgència per explicar-nos el que no sabem o se'ns amaga. Si la ciència i la tecnologia, colze amb colze, treballant per primera vegada a nivell internacional de manera tan coordinada han estat capaces de produir vacunes contra el virus en un temps rècord, l'any que avui arranca a caminar també hauria de ser el de la identificació de les causes estructurals, socials, polítiques i culturals que han coadjuvat en l'extensió del mal. Prevenir, ja ho sabem, és la millor manera de curar, si no l'única real i efectiva. I el mal de la pandèmia no pot dissimular o minimitzar altres mals més antics que continuen assolant la humanitat, encara que s'acarnissen amb major crueltat sobre la gent lluny de les murades benestants dels països rics o en les seues zones marginals víctimes de la pestilència. La primera gran pandèmia del segle XXI potser no serà l'única ni potser la pitjor. Se li gira feinada a l'any que comença si no volem que les absoltes que avui cantem al menyspreable 2020, si no en traiem les lliçons oportunes, es perden amb el silenci i les presses del temps i ens vegem obligats a haver d'entonar-les amb el nou any i amb el que el seguirà i amb tots els altres. Per això, alimentem una esperança tan feble i tan certa com una flameta que pot créixer o pot extingir-se i que és força motriu per a tots els canvis i remeis. Que el 2021 ens siga més propici: més net, més culte i més lliure.

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el dia d'Any Nou de 2021.]

 


 

divendres, 25 de desembre de 2020

Bon Nadal

No és la primera vegada que l'escriptura d'una columna m'agafa com aquell qui diu en trànsit, a la 'carretera', vull dir, lluny de l'espai acostumat i més o menys propici de l'estudi de casa. Tants anys d'ofici (i de carretera) donen per molt, certament: aeroports, autopistes, hotels, cotxes, bars, albergs de muntanya, locutoris amb ordinadors i connexió al Marroc o al Perú, quan havies de fer mans i mànigues per escriure una ç, un apòstrof o una dièresi. He arribat a dictar per telèfon les columnes a un sofert redactor que amb prou feines dominava els rudiments de l'ortografia. L'arribada del fax va estalviar-nos aquells dictats tortuosos i les inevitables errades que solien acompanyar-los però t'obligava a imprimir l'article i buscar (recerca que a vegades es convertia en viacrucis) un lloc des d'on enviar-lo perquè el redactor de torn el teclegés de nou a l'altra banda (del món, anava a dir) del cable. I sovint el mitjà s'ha convertit en el missatge o tema de l'escrit, com postulava McLuhan, perquè l'excepcionalitat de les circumstàncies en què hom escriu és un atractiu poderós, de vegades irresistible, que desperta el sentit de l'humor, l'absurd, el ridícul, l'estranyesa o la paradoxa, condiments tan escaients per a tota literatura. Space is the subject of poetry, podria haver dit el poeta nord-americà Wallace Stevens, tantes vegades parafrasejat. La urgència i immediatesa d'aquest gènere de la columna i en certa manera també dels nostres dies exigeixen alguna cosa més que el bolígraf i el paper, un ordinador, connexió a internet, per exemple. Però superats aquests esculls, qualsevol lloc pot esdevenir escenari de treball, espai de reflexió i punt de concentració per a un article. És curiós: l'espai convertit en tema de què alhora necessites abstraure-te'n malgrat tot per avançar en el teu treball. Com ara, enmig d'aquest gran centre comercial on m'he hagut de refugiar mentre em reparen el cotxe al taller del costat amb el vague propòsit de felicitar el nadal a totes les persones de bona voluntat (que són moltes més de les que ells volen i diuen). Escriure potser consisteix en això precisament, viure al bell mig del soroll del món, tot sent-ne conscient però distanciant-te'n, reinterpretar tots aquests estímuls, filtrar-los al propi llenguatge i, bategant o surant amb ell, construir un missatge en múltiples direccions. Proximitat, llunyania, dins i fora: les coordenades de tota escriptura, les frontisses de tot coneixement. El soroll de fons, el xiulets electrònics, els carros de la compra, les tasses, plats i gots amb què les cambreres feinegen, les alarmes i els mòbils, les converses esmorteïdes, les paraules del prop, les llums multicolors, les mascaretes que velen pors i confiances, somriures i agrors, el vaivè de gent tan anònima com el qui escriu ara, en aquest precís moment que passa, al bell mig de la gran nau comercial, aquesta felicitació de nadal dedicada a totes les persones de bona voluntat (moltes més, sortosament encara, de les que ells volen i diuen), a una setmana justa del final d'un any terrible. Bon Nadal, malgrat tot, mentre faig vots perquè el 2021 siga el principi del final d'aquesta pandèmia i de l'estela de moltes altres sofrences, el de la llibertat de les preses i presos, represaliats i exiliats polítics, el de la consolidació d'aquest projecte periodístic per al País Valencià que teniu davant els ulls, el de la reciprocitat dels mitjans de comunicació en català, el de l'obertura de noves finestres per a la llum i l'esperança, ara com ara encara tan difícils. Bon Nadal!

[Publicat a Nosaltres La Veu el dia de Nadal de 2020.]

 


 

divendres, 18 de desembre de 2020

Les costures del règim

Després de l'anunciada repetició arterosa del judici a Arnaldo Otegi i de la condemna de Dani Gallardo a més de quatre d'anys de presó per haver participat en una manifestació a Madrid a favor de la llibertat dels presos polítics, em pregunte fins on, quan i quant es poden forçar les costures de la justícia espanyola sense que s'esquince tot el vestit que la cobreix. La construcció de la causa contra els líders catalans i el judici ple de falsedats manifestes i irregularitats denunciades per diversos organismes internacionals i les condemnes amb què van ser sentenciats van marcar un punt de no retorn en la tossudesa dels sectors més reaccionaris de l'estat i el neofranquisme constitucionalista a mantenir a martellades i amb l'ús indiscriminat de la violència legal el règim del 78. La bola de neu no pot remuntar el pendent, està condemnada a fer-se més i més gran fins que algun element prou fort siga capaç d'aturar-la. El final de la seua inèrcia desbocada, que augmenta pel pes que va acumulant, no pot ser altre que el de la ruptura. Fins quan, on i quant pot durar el menyspreu al Tribunal Europeu de Drets Humans i tantes garanties jurídiques vulnerades els darrers anys? Fins quan es podran permetre la fatxenderia davant els propis ciutadans, Europa i el món des d'una posició de palesa debilitat institucional, social i econòmica ja clarament dependent dels diners del mannà europeu? I per la seua banda, consentiran una vegada més les institucions europees l'anomalia espanyola, la bola de neu que ja no es pot dissimular sinó a costa de caure en un descrèdit que agreujarà la mateixa crisi del projecte, ja molt tocat per totes bandes?

Doctors tenen la justícia universal i els drets humans. I ja tarden a alçar la veu en els dos casos de descosits reportats més amunt, els darrers per ara. Com tardem a alçar-la tota la ciutadania, inclosa la part majoritària que es pensa aliena, gràcies als narcòtics insistentement proporcionats pels mitjans de formació de masses, a la violació de drets crescuda exponencialment a Espanya d'ençà que uns polítics impotents, irresponsables i ineptes van abandonar la política en mans d'uns jutges que han fet de la parcialitat, la prevaricació i la fatxenderia la seua droga de cada dia.

Jutges i militars feixistes, en sintonia amb la triple dreta PP-C's-Vox, estan marcant l'agenda, com sol dir-se, llançant avisos per a navegants i amenaces cada vegada que apareix tímidament alguna idea per retornar els conflictes polítics al seu terreny de joc. Hipotètiques reformes constitucionals, pressupostos del govern social-comunista (com els agrada d'anomenar-lo amb llenguatge marcadament guerracivilista) aprovats amb el suport d'independentistes que haurien d'acabar davant un escamot d'afusellament juntament amb els centenars de milers dels seus votants, segons el deliri colpista d'algun d'aquests herois de Perejil, l'amnistia o, en fi, qualsevol petit avanç en drets i llibertats, són torpedinats pels salvapàtries dels comptes bancaris i els privilegis ancestrals. I si es forcen fins a tal extrem les costures del teixit democràtic és perquè compten amb la connivència d'un PSOE que ho aprofita per ampliar el seu centre de gravetat instal·lat en l'immobilisme, les tebieses de Podemos i aliats, i el silenci còmplice del monarca a qui tan alegrement adrecen les seues missives els salvapàtries de nòmines suculentes. Hi ha algú que controle aquesta bomba de rellotgeria? Mentrestant la pandèmia augmenta les misèries socials i adoba el terreny per a la demagògia i el feixisme, i la por universalitzada disminueix les autodefenses de la ciutadania i l'abat en la impotència. Ens movem aparentment en cercles viciosos però alguns esdeveniments poden precipitar el trencament de les costures sotmeses a aquesta tensió insuportable. I llavors necessitarem sastres de bones mans i vestits nous de trinca. Hem de continuar posant el fil a l'agulla, preparant-nos per als temps que venen, que ja són ací.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 18 de desembre de 2020.]

 


 

dimarts, 15 de desembre de 2020

Un gran poema per a la música del món. A propòsit de la poesia d'Antoni Ferrer

La radical singularitat i qualitat de la poesia d'Antoni Ferrer, des de l'inicial Fragmentos con figuras para un vaso minoico de 1978 fins al per ara darrer Variacions Goldberg, de 2015, està íntimament relacionada tant amb el conjunt de referents que la seua obra posa en moviment com amb la mateixa concepció que el poeta té de la naturalesa i funció de la poesia, responsables al capdavall de la consecució d'una forma extraordinària (en el doble sentit que solem atribuir al mot) capaç d'encabir (concentrar i multiplicar) les reflexions i preocupacions d'ordre teològic i la religiositat de l'autor, totes dues ben arrelades en l'experiència vital, tant en la del pla personal com en l'interpersonal i el col·lectiu.

Les referències que apareixen tot al llarg de l'obra d'Antoni Ferrer a través de cites literals que encapçalen poemes, de paràfrasis incorporades al cos dels textos ("Vindrà la mort. Tindré la seua mida", del conegut vers de Pavese, "no se'n partrà la forma", de Jordi de Sant Jordi, que inspira la base temàtica i formal de les Variacions Goldberg, o els ausiasmarquians "ens causa d'esperar-la" o "Que pels cabells ens lleva", entre molts exemples), de la menció d'autors i obres o de l'abundant assimilació de fragments llatins procedents de la tradició cristiana (musical i evangèlica) configuren un bigarrat mosaic d'homenatges i deutes personals, de diàlegs mantinguts en el temps i d'estímul constant a la pròpia creació poètica. Tota aquesta constel·lació de referents culturals té un caràcter òbviament explícit. 

Però n'hi hauria a més els que anomenarem implícits, aquells referents que es manifesten en els models formals, en determinades preferències en la construcció verbal, etc., que remeten a moviments artístics, moments històrics o autors concrets. Es relaciona això amb el que la crítica tradicional denomina influències, però en un sentit més ampli que depassa l'estrictament literari i textual. Només a tall d'exemple: la presència dels clàssics barrocs castellans, a través sobretot de la brillant assimilació de la poètica del Miguel Hernández de Cancionero y romancero de ausencias, en Fragmentos con figuras para un vaso minoico ("y siente hambre de ti mi dentadura", "por no tener no tengo ni ternura", "tu prisa sonora y caminera", "desperté de ser niño y me desvelo", "victorioso, / mas ya desarbolado", etc.), la reconstrucció del motle de la poesia amatòria del Càntic dels Càntics en peces com "Adàgio" de Partitura laberint (1984) o l'interessant joc d'ecos, esmenes i reflexos amb Edgar Lee Master i el seu Spoon River Anthology que és sens dubte Pietà (1993). 

Encara podríem distingir-hi, en l'àmbit dels referents en la poesia d'Antoni Ferrer, els que connecten, en forma o contingut, amb la pròpia obra i que busquen cohesionar-ne el conjunt i explicitar la permanència en el temps d'idees, reflexions, dubtes o sentiments. Aquestes reincidències tenen molt a veure amb la concepció musical que el poeta té del seu art i també del món (aspecte crucial sobre el qual tornarem més tard), sobre la base del tema amb variacions que es densifica i extrema en Variacions Goldberg però ja present des dels inicis de la seua trajectòria poètica i molt especialment en el Cant espiritual (1992) i el Cant temporal (2000). Encaixarien en aquesta autoreferencialitat també les abundants incorporacions de versos de clàssics catalans, en especial d'Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi, o Estellés en menor mesura, a les pròpies composicions o l'ús intermitent de formes verbals dessuetes (trobs, scient, co·l, defalt, vult, volp, etc.), neologismes i calcs llatins (agredolcen, terratremolen, èxsul, inult, delida, etc.), dialectalismes i d'un lèxic abundant del món de la ciència. El ressò de títols com el de la "Canción de cuna para dormir a Herodes después de la matanza de los inocentes" (1978), represa en Cançó de bressol per ajudar a benmorir galàxies (1986) i, en fi, l'extensa gamma de les al·lusions musicals i mitològiques, aconsegueixen el mateix efecte d'harmonia i coherència del conjunt.

Són aquests àmbits, el de la música i els mites grecoromans, juntament amb el derivat de la tradició cristiana, els més àmpliament i intensament desenvolupats com a referents, incentius creatius i elements per a la reflexió i el diàleg permanents que és l'obra d'Antoni Ferrer. Una simple ullada als títols de les composicions ens pot informar sobre l'abundant presència dels mites grecs (Nausicaa, Ícar, Pandora, Prometeu, Escil·la i Caribdis, Teseu, Ariadna i el Minotaure, Narcís, Sísif, Orfeu i Eurídice, Dèdal, etc.), de personatges bíblics (Adam, Osees, Job, Jacob, Herodes, etc.) i d'elements musicals (Partitura, Sonata, Allegro, Adàgio, Minuet, Rondó, Cançó, Fuga, Rèquiem, Choral, Ària, Recitatiu, Preludi, Bagatel·la, Oratori, Himne, a més de constants al·lusions a obres i músics, etc.), tots tres sovint íntimament entrellaçats.

Tota l'estructura de la poesia d'Antoni Ferrer, d'una complexitat i bellesa enormes, descansa sobre la seua concepció religiosa i musical del món i de la vida. Sembla com si el propòsit bachià de representar musicalment la paraula hi fos recorregut en sentit invers (per arribar, potser, al mateix lloc: l'exaltació majestuosa de la creació i de l'essència eterna de l'ànima, el compliment de la perpetuació de la forma en la consumpció dels éssers en l'Ésser, "Terrena epifania de la forma / D'una més altra vida absent encara"), és a dir, com si tot l'esforç poètic del nostre autor consistís a representar verbalment la música. Tots els llibres de l'autor hi remeten ja des dels títols, bé siga amb la paraula Partitura, Cançó, Bagatel·la, Cant (espiritual i temporal), Pietà (la més plàstica de tots però amb un eco musical dels Magnificat), Dansa, Variacions o la cantata Quasi oliva speciosa. La música no hi és només com a ostinato rigore, com a rerefons o marc cultural que complementa el sentit de moltes composicions; no hi és tan sols com a esquema organitzatiu que presideix la recerca de l'harmonia i les simetries, ben visible (o audible) en el manlleu de gèneres i formes musicals i especialment important en les Variacions; ho és també i radicalment en la concepció emintentment material, fònica, del poema, que extrema els seus recursos en les formes ben pautades del sonet i en la gamma d'al·literacions i altres jocs sonors presents tot al llarg de la seua obra i que mai no abandonen el nord del sentit, que no són mai gratuïts ni insignificantment joganers però que tampoc renuncien a l'alegria de la troballa. Sensibilitat especial per a la música, acumulació de bons coneixements sobre aquest art o pura passió de melòman, el fons de la concepció poeticomusical d'Antoni Ferrer és d'arrel religiosa: "Que som xifrats en temps i el temps es xifra en música, en duració pura. / I en música es desvela tot l'ésser en els éssers" (Cant temporal). Dit d'una altra manera, la vida i el món són acte de creació musical de Déu i la poesia recompon la lletra d'aquesta partitura en infinites variacions. Tota l'obra d'Antoni Ferrer, doncs, s'eleva com una gran elegia, o millor, com un rèquiem ple de l'esperança d'una altra vida que farà que viure no haja estat inútil, perquè preservarà per sempre la forma, l'essència, l'ànima de l'home i el món en la seua plenitud. Elegia, rèquiem, pietà o compassió per les altres persones, per cada element minúscul del cosmos. Aquesta és una de les característiques primordials de la seua poesia, un element que la distingeix i singularitza dins la gran tradició mística: la compassió pel sofriment humà s'hi fa denúncia de les injustícies i acosta l'expressió poètica a les formes més arrodonides i curoses de la poesia social (Neruda, Ritsos, Estellés, Hernández, posem per cas). L'ambició de l'especulació i exposició dels principis filosòfics i teològics de l'autor s'agermana amb el dolor, s'humanitza, reivindica el costat més alliberador del compromís cristià per afirmar que el seu regne és també d'aquest món.

Concebut com un cant que adopta les diverses estratègies del monòleg i de l'apel·lació recurrent a Déu, el poema pot allunyar-se sense manies dels models naturalistes que malden per imitar les formes col·loquials i alliberar-se de la temptació de voler fer (per excés o per defecte) entenedor el seu cant: qui pot no entendre el que és pura música que entra per tots els porus dels sentits? Antoni Ferrer, una vegada més, rema contracorrent dels realismes, s'aferma en l'artifici del seu art i, paradoxalment (o conseqüentment), el fa diàfan, directe, senzill i ple de sentit en la seua complexitat. Posant la lletra a la música del món el poeta ha trencat les barreres que separen l'individual de l'interpersonal, l'ínfim de l'immens, el fragment del tot. Ha caminat cap a la unitat primigènia i última i ha donat compte dels seus passos, ha donat llum amb el seu art al més recòndit de l'experiència humana, alhora personal i col·lectiva. Ha donat forma a tot allò que només pot mostrar la gran poesia.

[Publicat a Saó núm. 463 de novembre de 2020.]

 

[Antoni Ferrer a la presentació del seu llibre Pietà a La Forest d'Arana en 1993.]


divendres, 11 de desembre de 2020

El pa, les molles i la Commonwealth

Tinc molt poca confiança en la capacitat de regeneració del sistema politicosocial espanyol i de les seues institucions, començant per la tan pomposament anomenada Carta Magna, un paper que aviat va caure al toll de la realitat i les regles tàcites, que són les que mouen la maquinària del vell règim. Confiar, al capdavall, prové de fe, que és el que deuen tenir tots els heralds que durant quaranta-dos anys no han fet més que bufar amb tossuderia els clarins del poder per esbombar les pírriques victòries i el paper mullat d'una Constitució que a hores d'ara només defensen a capa i espasa els antics detractors i alhora màxims beneficiaris més tota la tropa d'aprofitats de sempre (monarquia, exèrcit, església, dretes i esquerretes). I si cal mirar abans els abanderats que les banderes, com recomanava sàviament Joan Fuster, ja em direu. És a dir, que no hi tinc gens de fe, perquè més que de fe és un assumpte de constants històriques, que alguna lliçó ensenyen. D'acord que les coses no són blanques o negres, però d'ençà que la revolta democràtica de Catalunya per la seua autodeterminació va deixar al descobert totes les trampes i misèries del règim, no hi ha tornada enrere ni per als Països Catalans (amb tons, ritmes i realitats tan diverses com es vulga) ni per als altres pobles de l'Estat i les forces realment compromeses amb els canvis en profunditat (i no de façana, com va passar en 1978). La moneda torna a girar en l'aire entre la reforma impossible del règim i les ruptures incertes enmig d'una calma aparent, en bona part imposada pel coronavirus, que s'assembla molt a la que sol precedir les tempestes. En l'horitzó només la promesa renovada de l'almoina europea que s'espera com el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos, tan oportú ara que ve Nadal, per apuntalar un casal que amenaça ruïna, però del qual a penes si n'arribaran quatre molletes als més necessitats. Ja no ens alimenten molles? Volem el pa sencer?

Qui sí té fe, i déu que li ho regracie, és el MH Ximo Puig, que en sintonia amb un assaig de Josep Vicent Boira de 2010, ha proposat la creació d'una mena de Commonwealth catalanovalenciana, a la qual s'ha sumat sense titubejos la MH Francina Armengol. Tot es vincula més o menys, si no m'enganye, amb l'anàlisi que Rafael Lluís Ninyoles ja va fer en el seu El País Valencià a l'eix mediterrani en 1992. Ignore els detalls de l'aposta del president Puig i el rigor i previsió amb què ha estat feta. No sé amb quines complicitats compta entre els del seu partit i les altres forces que (encara) confien en la reforma del règim per al que sembla un intent de reequilibri de forces, d'exercir de contrapès del poder omnímode i insaciable de la Villa y Corte. D'entrada, és evident que la Constitució prohibeix explícitament qualsevol forma de confederació entre "comunitats autònomes" (la confederació de mitjans de comunicació en català ja són altres calces). Potser només és una finta per aconseguir el gol d'un model de finançament que deixe respirar els valencians. Vicent Partal parlava fa uns dies de la tossudesa de la geografia, i potser té raó, com en tenia Ninyoles quan fonamentava la viabilitat i conveniència dels Països Catalans a partir també de consideracions econòmiques (i no només de llengua, cultura i història, que sempre són les més sofertes i rebregades). Siga com vulga, cal prendre's la proposta de Ximo Puig, que com sol passsar ha agafat Compromís amb el pas canviat i desfullant la margarida a la lluna de València, amb simpatia i el matisat escepticisme dels qui sabem com se les gasten allà a l'altiplà, amb el seu exèrcit, el seu rei, emèrit i sense mèrit, els seus tribunals, els seus partits del règim i tota la parafernàlia. Commonwealth, riquesa comuna? Mmm, sona bé, i més dit en el prestigiós idioma de Virigina Woolf, que sempre fa patxoca. I sona bé que siga precisament un socialista de Morella qui haja esmentat per primera vegada la bèstia, eufemismes a banda, com un signe de normalitat. Els camins de la fe són inescrutables. A fi de comptes també el País Valencià o els Països Catalans són en bona mesura una qüestió de confiança, de molta confiança, o no?

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 11 de desembre de 2020.]

 


 


dilluns, 7 de desembre de 2020

Quan la paraula és cos

Marta Pérez i Sierra, Punta de plom. XVI Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra. Pròleg d'Isabel M. Ortega Rion. Pagès editors, Biblioteca de la Suda núm. 224, Lleida, març 2020.

· · ·

Cada llibre de Marta Pérez i Sierra (Barcelona, 1957) és una peça única, autocentrada, un cicle complet de recerca poètica sobre una experiència personal. L'afirmació pot semblar redundant: un llibre és un llibre i cada llibre representa una unitat. Sí, però convé diferenciar clarament entre la suma més o menys coherent de poemes en una edició impresa, l'aplec poètic, com a material d'al·luvió del riu del temps, i la construcció unitària en motius i maneres, travada, estructurada, on cada part i cada peça s'articula harmoniosament amb el conjunt, on res no sembla abandonat al caprici de l'atzar ni a la comoditat mandrosa de la troballa. Punta de plom respon a aquest estadi superior de l'experiència poètica, com hi responia el llibre anterior, Escorcoll, i en general els altres treballs de l'autora. Per aconseguir-ho cal no solament trobar una clau argumental i temàtica prou sòlida sinó ser capaç de mantenir la tensió creativa a un alt nivell i concentrada en un temps ben acotat. Cal sobretot, amb totes les destreses d'un ofici que Marta Pérez i Sierra ja administra amb indubtable mestratge, tenir molt a dir i tenir la necessitat imperiosa de dir-ho pouant de l'experiència més profunda, escrivint a vida o mort tot maldant per véncer les quimeres íntimes més persistents encara que les sapiguem dolorosament "immortals". Cal tornar als orígens, cal reescriure el mite, cal obrir-se en canal: cal donar la paraula al cos, cal fer-se paraula. I cal, òbviament, que les peces que componen el conjunt, cada vers i cada poema, brillen amb llum pròpia. La partida poètica final és juga al capdavall en aquest tauler, i és ací on Marta Pérez és una autèntica campiona.

En Punta de plom hi ha tots aquests elements. L'argument narratiu que l'estructura reinterpreta el mite de la Quimera morta a mans de Bel·lerofontes amb l'ajuda de Pegàs, el cavall de Zeus, tot adaptant-lo a les circumstàncies concretes i identificables de la dona que parla (més sovint) o de qui es parla en tercera persona, Filònoe ("Soc estranya. / Soc dona. / Intrusa en aquesta llegenda obscena."). La veu poètica, que identifiquem amb aquesta dona quasi invisible, despullada com l'esposa de Lot de la seua corporeïtat, i les passes de la qual a penes si podem resseguir en el mite si no és per l'eco del seu nom, s'alça de les tenebres del passat per erigir-se en protagonista del poema, per atènyer la paraula, per fer-se cos, destí de dolor i de plaer, d'estima i desamor, de violència i sensualitat, d'autoconsciècia i afirmació, de rebel·lia i venjança.

I si a Escorcoll el passat evocat i compartit amb la germana empresonada era el refugi i l'esperança contra les ombres del present, Punta de plom (al·lusió a la sageta amb què Bel·lerofontes mata la Quimera) evoca la història tràgica d'una dona convertida en paradigma de totes les dones, de la condició femenina subjugada i del seu alliberament a través de la paraula que trenca el silenci.

Ric en referents que connecten subtilment el poemari amb el bo i millor de la poesia contemporània, en especial la feta per dones, Punta de plom concentra i recrea des d'una dicció molt personal la misteriosa transparència d'una Silvia Plath ("Després va obrir el gas / i va deixar fer, com si res"), el crit rebel, de ferida en carn viva de Maria-Mercè Marçal ("Oberta de cames, riu avall / l'alba") o la claredat expressiva i conceptual de Wislawa Szymborska ("Respirava sorollosament / com si dugués un tractor a la gola. / O una màquina infernal als pulmons."), per posar-ne tres exemples prou significatius.

El poemari traça un dibuix molt precís de la quotidianitat ofegada de la dona i la seua resistència a una domesticitat que la nega ("anell d'or fals", "taula coixa", "llit desfet", "olla desfonada"), que la mena al suïcidi de l'amor (meravellosament impactants les imatges que en parlen: "nua els dies a la no-raó / i la penja a la biga més alta", "Ja oscil·lava el meu desamor", com un cadàver a la forca). Com els bons poemes, els d'aquest llibre creixen per reducció. El joc que s'hi estableix entre l'explicitud i l'al·lusió velada al referent real i tanmateix d'una transparència misteriosa i corprenedora donen compte del misteri poètic. És com si les paraules surassen en el líquid amniòtic de l'el·lipsi, en la gestació del sentit poètic. ¿No és al capdavall tota poesia digna d'aquest nom la concreció d'un llenguatge que naix de les fondàries de l'experiència individual per il·luminar i fer comprensiu el que, gràcies a la paraula, ateny el guany de l'universal, del comunicable? La poesia de Marta Pérez parteix de l'immediat, de la realitat física més tangible, del que és més íntim i fondo, de tot allò que interpretant bé tots els signes del cos el llenguatge ha de transmetre fidelment per donar a llum el sentit. Crec que és aquesta la raó de la força vivificadora de la poesia de Punta de plom, que naix de les arrels del cos, de la paraula que s'hi engendra, naix en un part dolorós, amb un crit que creix en més vida. La poesia, sí, és la possibilitat del part continu, de la perpètua creació del món: "Tot l'Univers, el vèrtex / de la meva cuixa esquerra", "Un moixó ingenu et mira, / intransigent l'alletes / amb suc de pedres calentes", "L'ambivalència irreductible, / dolorosa, de ser far i mort".

[Publicat a Saó núm. 463, novembre 2020.]

 

[Amb Marta Pérez i Sierra el 4 d'abril de 2019 a Barcelona el dia de la presentació d'Escorcoll.]

 

divendres, 4 de desembre de 2020

Raimon, el Crac

Dels molts significats que la paraula anglesa crack conté n'hi ha un en un raconet del diccionari que és precisament el que s'ha escampat pertot arreu. Raimon, que aquest dimecres va fer 80 anys, no és un soldat ni un esportista, en el sentit literal dels mots, però sí un crac, o un as, que era com es deia abans. Raimon és un artista, una figura, un símbol, un punt i a part en la nostra història contemporània, la dels valencians, la dels catalans en general. No és, no fou només que va posar nous acords i molts decibels a la cançó, és, fou un fenomen sociològic, un terratrèmol de gran magnitud. El crac que el País Valencià havia anat gestant des de feia segles perquè un dia s'unissen la veu feta crit i la paraula, perquè s'elevés el cant acompanyat pels sons d'una guitarra esquinçada com "el gran plor de la terra", perquè es trenqués el llarg silenci de l'oblit, perquè s'espolsés d'un colp l'espessa mansuetud en què s'esllanguia un poble. Un crac que aixecava la veu i la guitarra des de l'alçada moral dels vençuts de la cullera, els de les "classes subalternes". Un crac que després de segles de desconeixement imposat i mútuament correspost (el dels uns potser més gran que els dels altres) feia possible que un poble es reconegués en la seua diversitat, en els diferents tons i cadències, en la rica varietat de les seues formes i dialectes. Un crac que va saber aprofitar el badall (que és una altra de les accepcions en anglès de crack) que havia obert Joan Fuster, sobretot Fuster, per començar sent vent i anar transformant-se en huracà. Un crac que des de Xàtiva i València va obrir la porta perquè hi anassen entrant i esbandint-se veus que multiplicaven el llegat cultural dels segles, altres gegants de la paraula dita i cantada, recitada o feta crit, l'Ovidi, Lluís Miquel i els 4 Z, Maria del Carme Girau, Joan Baptista Humet, Al Tall i tots els trobadors i trobairitz que hi han entrat després units en la seua irreductible diversitat, en el ventall multicolor dels gèneres i estils, units per la llengua en què expressen el seu art, units en la raó de la pervivència i futur d'un poble. Un crac.

Que precisament CRAC és l'acrònim triat per a l'edifici que a Xàtiva albergarà el llegat documental (discos, llibres, cartells, enregistraments audiovisuals d'actuacions, objectes artístics, manuscrits…) de Raimon i Annalisa Corti, la seua companya de tota la vida, i seu de la seua fundació: el Centre Raimon d'Activitats Culturals, que s'ubicarà al Monestir de Santa Clara, fundat extramurs de la ciutat en 1325 i rehabilitat per a l'ocasió. El viatger, després d'haver recorregut mig món, torna a casa amb el farcell ple de riques experiències, de testimoniatges de l'haver viscut intensament. Té molt de kavafiana, d'homèrica tota aquesta aventura singular que és alhora col·lectiva. El que va nàixer al carrer Blanc torna al seu poble en forma de memòria i gratitud que eixamplen les vies obertes des del dia en què, dalt la moto, a un jovenet Ramon Pelegero Sanchis, nascut l'any 40 del passat segle, li van venir a la gola les paraules en forma de crit Al vent que en farien un crac, la força imbatuda destinada a agranar les fulles seques de l'oblit i l'opressió per al desvetlament d'un poble que amb tants vents persistents com encara li bufen a la contra navega i navegarà, potser entre la sotsobra del cansament i la força de l'impuls, però més ric i més ple quan, fidel a si mateix, sap donar aixopluc als tresors que com el de Raimon resisteixen l'erosió del temps i es transformen en el fil que broda la memòria per a les generacions que vindran salvant i reinterpretant els mots i la cançó.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 4 de desembre de 2020.]

 


 

divendres, 27 de novembre de 2020

En la mort de Francesc Bernàcer

Novembre és un mes propens als adeus que imposa la mort. Venen amb els primers freds seriosos, amb la fita de Tots Sants, amb la plena tardor o primavera de l'hivern que ens acosta. Per oposició als ritus que celebren el retorn de la vida de les altres dues, aquestes estacions van tan carregades de metàfores sobre l'acabament com els rius poètics més sinuosos. Sense estadístiques, val a dir, perquè ja sabem que la Senyora de la Dalla no descansa mai i encara menys en temps de pandèmia en què se li ha girat tanta faena i tan a tothora. Dilluns no havíem tingut temps de celebrar el 98è aniversari del naixement de Joan Fuster quan rebíem la notícia de la mort de l'amic, mestre i veí Francesc Bernàcer, Paco Bernàcer per als amics, i una colla important de conciutadans tractats, coneguts i saludats, als 77 anys. Com tantes coses, Paco fou herència del pare, una herència que va anar fent-se gran amb mi i el temps fins a convertir-se en un afecte ple de complicitats humanes, intel·lectuals, poètiques i civils. A la majoria dels lectors el seu nom potser no els dirà res, perquè Bernàcer tingué una vida tan discreta i silenciosa com la mort que el va sorprendre de matinada, sense avisar, alada i veloç, fins i tot suau i educada. Baste dir, però, que el seu únic llibre publicat de poemes, El pes de les ales, és un dels cims indiscutibles de la poesia catalana de tots els temps. Sense afectacions, amb el to serè amb què els més savis arriben a parlar de tu a tu a la vida i a mirar de fit a fit la mort sense necessitat d'estupefaents ni d'estridències, Francesc Bernàcer va anar filant la trama i l'ordim dels seus versos des de molt jove fins aconseguir en la primera senectut, i per fi en català, la seua llengua materna, el sorprenent teixit d'aquest llibre. L'exigència a què obliga una vivència poètica que ocupa tot el periple, convertida en una qüestió a vida o mort, en sentit últim i alè per al difícil equilibri d'estar viu, lliurat al conreu i celebració de l'amor i les paraules, el va fer auster i un pèl massa dubitatiu, però d'una dignitat insubornable. Tant de bo que el seu zel rigorós i la perspectiva del silenci com un imant irresistible hagen sigut prou indulgents amb les pròpies obres i temptatives com per regalar-nos encara la troballa d'algun tresor poètic amagat entre els seus papers. Tant de bo el temps recupere per a la civilitat i la poesia els qui com Paco Bernàcer han viscut d'esquena al soroll mediàtic i els fru-frus de l'espectacle i s'han sabut concentrar en el que realment importa, defensant la vida contra la mort, sentint el pes de la llibertat de ser un mateix radicalment i autèntica, i s'han degut només a l'amor i les paraules. El trobarem a faltar, és clar, passejant del bracet amb Carme, l'amor de sempre, l'astre del seu satèl·lit, pels carrers del poble. Aquelles encontres casuals i esporàdics en actes civils, a l'entrada o eixida de casa i de tants anys de compartir envans i veïnatge, amb aquells apunts d'impertorbable bon humor contra les maltempsades, aquella ironia tan alta com la seua figura, fugaç i apressada, com si temés arribar tard a alguna cita, com si temés fer nosa, ell que fou de tracte tan amable, ell que fou pur oxigen d'intel·ligència i franquesa! O com si des de sempre –ho sospitem ara que no ens ha donat temps d'acomiadar-lo– hagués estat buscant el seu raconet econòmic per anar-se'n. El trobarem a faltar al bell centre d'una ànima civil avui tan decandida com la d'Alcoi, la seua veu serena contra tanta mediocritat infatuada. El trobarà a faltar la seua ciutat i el seu país, ell que representa en vida i obra la petita i gran victòria de la pervivència d'una cultura i una llengua sempre amenaçades, dels dipòsits de riquesa que acumula, dels salts de qualitat per on avança. El trobaran a faltar generacions d'alumnes que van passar per les seues aules i els agraïts de les lliçons que va escampar a mans plenes com si tal cosa, el món de l'art i la cultura que tant va ajudar a redreçar des de la direcció del Centre Cultural. Lliure per fi del pes de les ales, Francesc Bernàcer ja vola pel paisatge infinit i perdurable de la memòria col·lectiva. Fins sempre, Paco, veí, amic i mestre.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 27 de novembre de 2020.] 

 

[Francesc Bernàcer llig el seu poema "Els herois i el sepulcre" a la Placeta del Fossar d'Alcoi, durant l'homenatge a Joan Valls i Jorda de l'1 de maig de 2018. Foto de Tomàs Tàpia.]


dijous, 19 de novembre de 2020

L'ama del corral i del carrer

En la línia a què ens té acostumats, clara, pedagògica, emotiva i convincent, el diputat de Compromís al Parlament espanyol Joan Baldoví va fer ahir una memorable defensa del valencià contra l'enèsima ofensiva del nacionalisme plus ultra espanyol, una vegada més a compte de la immersió lingüística i l'ús del català com a llengua vehicular de l'ensenyament. D'altres parlamentaris hi van intervenir amb el mateix propòsit de denúncia del supremacisme castellà i els lúgubres intents de reanimar el cadàver insepult del por el imperio hacia Dios. Que l'imperi, ja sabem, es guanya amb l'espasa, la creu… i la llengua. A Albert Botran, de la CUP, i Néstor Rego, del BNG, que van fer el seu parlament en català i gallec respectivament, la presidenta Meritxell Batet els va retirar la paraula precisament per usar les seues llengües tot al·legant que el castellà és l'idioma comú i reglamentari, la trampa de sempre o cercle viciós d'una llengua que esdevé comuna perquè és reglamentària i que és la reglamentària perquè és la comuna. Les altres llengües (així anomenades per evitar d'anomenar-les a la Constitució, trampa suprema) podrien ser també reglamentàries i sentides com a part del patrimoni comú amb una miqueta de bona voluntat, però aquesta voluntat és incompatible amb la història i projecte del nacionalisme espanyol (i en aquest punt som després de 42 anys de democràcia). Davant el menyspreu reiterat que situa els valencians i els altres ciutadans no castellanoespanyols com a últims de la fila, Baldoví va tocar-nos el tendre amb la reivindicació de la doble herència rebuda per via materna, la de l'amor i la de la llengua, xifrades en la nostra cançó de bressol més popular. Com quan va reivindicar l'ofici de mestre d'escola que ell mateix va exercir davant la desqualificació classista de no recorde quin xerif dels que custodien la Meca de la monarquia espanyola, Baldoví té el mèrit d'haver aportat a Madrid una veu en clau valenciana, que no és poc després de segles d'ostracisme. No és poc però dissortadament no és prou, cosa que no podem retraure al nostre esforçat parlamentari. Perquè, carregats com sempre de bona voluntat i sense que la segona part contractant necessite tenir-ne gens ni miqueta, pretendre que el valencià és tan espanyol com el castellà és entropessar contra l'evidència que l'actual estat espanyol no permetrà mai un tracte simètric, respectuós, federal si es vol, dels seus components nacionals. Per la senzilla raó que aquest estat no ens reconeix com a nació i subjecte polític i vol mantenir-nos com a secundaris de la pel·lícula, com a súbdits agraïts i obedients, i que els paguem el beure i alguna cosa més. El que ens passa amb la llengua, que hem de defensar una i altra vegada amb ungles i dents (això, amb ungles i dents), que hem d'estar sempre reivindicant contra totes les amenaces de dins i de fora, incapaços a hores d'ara de dotar-nos d'una Llei d'Igualtat Lingüística, d'obrir la llauna de la reciprocitat de televisions i ràdios o de garantir l'existència de mitjans de comunicació en català, imprescindibles per a la nostra pervivència i la nostra projecció futura com a poble; el mateix que amb la llengua i la cultura que ella vehicula i expressa, diem, ens passa amb cada un dels aspectes de la nostra vida col·lectiva, des del finançament al model econòmic, els recursos sanitaris, la gestió mediambiental o l'escola pública. La pedagogia del trellat que Baldoví tan bé representa i que tan bé alimenta la nostra malmesa dignitat com a poble, l'amabilitat de la mà estesa i l'elegància de la bona voluntat han de recolzar sobre la fermesa i l'exigència, cada vegada més urgent, cada vegada més massiva, d'espais de sobirania per poder disposar dels propis recursos en benefici del conjunt del país. Altrament l'eco de la veu valenciana a Madrid pot anar apagant-se sense pena ni glòria, rebotant contra els murs de la intransigència espanyola. I el que el franquisme no va aconseguir a martellades, bé ho poden anar procurant amb subtilesa formes aparentment menys cruentes de domini i extinció. Cal, sí, que la xiqueta cresca i arribe a ser efectivament i més enllà de la bella melodia d'una cançó l'ama del corral i del carrer, de la figuera i la parra i la flor del taronger. Gràcies per recordar-nos-ho, Baldoví.

[Publicat a Nosaltres La veu el dijous 19 de novembre de 2020.]