diumenge, 9 de maig de 2021

Esplendor del dietari

Em referesc al tercer dels publicats per Ramon Ramon, No sé què mor, premi Andròmina de Narrativa 2020, que acaba de publicar Edicions 3 i 4. Mentre anem traient lliçons i conclusions de l'enèsima victòria del nacionalcatolicisme a Madrid i esperant que alguns dels pocs espais de què disposem al país per a la crítica literària li dediquen l'atenció que es mereix, fem-ne uns quants, ràpids, cèntims. Autor d'una obra poètica d'alt voltatge i llibres guardonats en diversos premis, Ramon Ramon suma als mals de pertinença a un país i una literatura minoritzats la tossudesa de l'escriptor de soca-rel zelós de la pròpia independència i no gens donat a la fira de les vanitats en què sol consumir-se i consumar-se bona part del geni creatiu dels autors. Sense fer-ne escarafalls ni falses declaracions de modèstia, aquesta consciència d'escriptor perifèric i "insignificant" (sic, i en això darrer s'equivoca de mig a mig) és un dels temes recurrents dels seus dietaris. A fi de comptes, el moll de l'os del dietarisme és la perícia en la construcció d'un espai de reflexió personal on sondejar les profunditats de la pròpia vida i observar també, com a través d'un periscopi, la infinitud de l'espai exterior. No cal dir que Ramon Ramon combina i alterna aquestes perspectives amb molt d'ofici, gràcies al domini extraordinari de la llengua, la possessió d'una cultura molt vasta i sòlidament assimilada i l'art de l'escriptura. Perquè no hi ha el dins sense el fora i perquè entre allò estrictament personal i el que és de més o menys domini públic hi ha tot de vasos comunicants i fils conductors que l'escriptor ha de saber lligar amb tenacitat, des de la seua condició i responsabiitat assumida de ciutadà d'un país negat i de molt incertes perspectives futures (en les seues paraules: de valencià catalanista). Així les ben trenades reflexions sobre aspectes diversos de la cultura, sobretot la més estrictament literària (però també la científica, la filosòfica i la de les arts plàstiques, la musical, etc.) hi alternen amb observacions més peremptòries a compte del pas dels dies i les circumstàncies i experiències directament vinculades al propi país. Dividit en tres parts, les corresponents a les anotacions dels anys 2017, 2018 i 2019, Ramon Ramon s'hi revela com un observador molt agut de l'actualitat política, amb sucoses reflexions sobre la trama sociològica del seu poble, Catarroja, el mal de l'anticatalanisme, el pas del temps o la presència de la mort. Impagables en especial les pàgines que l'autor hi dedica a aquest darrer tema, les visites amb l'àvia al cementeri, els rituals de les festes de guardar, els conveïns, l'evolució soferta per antics companys d'escola o amics d'infantesa o joventut, el retrat àgil de certa fauna local, la dissecció d'una burrera endèmica que devora com un corc la fusta de l'edifici civil valencià. També certs moments del seu treball com a corrector de l'editorial Afers, algunes trobades amb companys d'ofici, els estius familiars a la platja de Xeraco, el creixement dels fills de què l'autor va donant compte de tant en tant des de la perplexitat del pare que no té més remei que aprendre'n sobre la marxa, paisatges i marines molt ben viscuts i pintats. Sobre la ja ampla i bella mar del dietarisme en català que es fa al País Valencià, el vaixell de Ramon Ramon navega amb tota la seua esplendor i de manera molt singular. El lector hi trobarà una font vivíssima d'informació, entreteniment narratiu, densitat poètica, assaig sensible i intel·ligent: la gran literatura que alguns tenen el do de fer sobre la marxa de la pròpia vida i a cavall del propi temps històric. Vagen per acabar unes quantes mostres del llibre espigolades ací i allà: "La mar és una màquina d'alienació mental perfecta", "concebia la literatura com una esperança antropològica", "El temps és la verbalització de la biologia del cos", "Podem agrair a la mort, després del dolor que ens causa, una vasta herència d'amor", "El meu egoisme fou tan indecent que, per matar el meu dolor, vaig matar a poc a poc mon pare", "La mort s'ha d'aprofitar expeditivament cada dia per sentir-nos perdurables. Perquè l'eternitat s'expressa en transparències. Als tanatoris comprovem com s'allarga el capvespre", "El Kaddish pel fill no nascut d'Imre Kertész ens angoixa: no diem «no!» a perpetuar-nos en els futurs imaginats de la sang pròpia. Som lluny d'Auschwitz: l'absurd no ens entra a l'úter. Al Mediterrani d'ací droguem cada dia la història", "la felicitat és el llenguatge que es riu de si mateix i dels qui en guarden les essències", "jo estic criat a poal […], els valencians no hem anat massa enllà de la literatura de cordell o d'eructació poètica", "llegir ha deixat de ser, majoritàriament, un acte d'amor que pressuposa la voluntat d'entendre el text", "En un confessionari d'església es deuen haver dit més mentides que en una taverna", "els intel·lectuals decrèpits són hegemònics: els pensaments brosten com cards d'una realitat erma", "La rancúnia no és el dolor, l'agent de creació suprem de la història de la literatura", "Sabem qui mor entre nosaltres, però desconeixem què mor dins de nosaltres". Això. I molt més.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 7 de maig de 2021.]

 


 


diumenge, 2 de maig de 2021

El Port plou sobre mullat

Un nou projecte faraònic amenaça el nostre país, o el que és el mateix, el seu centre neuràlgic, la capital, i el seu entorn: l'ampliació del port de València. No sembla que de moment els informes independents d'economistes, grups i experts ecològics i mediambientals, geògrafs i agrònoms, que coincideixen a qualificar-lo d'innecessari, agressiu i perillós en tot d'aspectes, haja despentinat els sabuts que l'han dissenyat ni fet tremolar la mà pública encarregada d'executar-lo. Com tants somnis lucratius que solen acabar en malson per a la majoria social, de nou amenaça de ploure sobre mullat. Cal recordar la vergonya del Castor, que ens va fer cornuts i ens va obligar a més a pagar el beure? Ens hem de remetre a la barbaritat d'allargar l'agonia de la central nuclear de Cofrents aprovada d'esquena al País Valencià? Haurem de rememorar aquella època infausta plena de circuits de Fórmula 1, regates de luxe, camps de golf, terres mitificades, aeroports per anar enlloc i tornar-ne pel mateix preu, escenaris de l'autobombo, la megalomania i els negocis d'estil Gürtel, el clamorós silenci d'estadis que s'han enrunat abans de l'estrena? Farem catàleg de totes les destrosses perpetrades al país i la seua gent a compte de paradisos esvaïts com el fum i reencarnats en bancs suïssos o illes tropicals? En aquelles pluges antigues, algunes tan antigues com l'anar a peu, també ens prometien el progrés, el benestar i el treball per a tothom. Però el progrés es va convertir sovint en una bèstia voraç que s'ho menjava tot i tot ho malmetia, el benestar en voràgine i desassossec i el treball ja és quasi una simple metàfora per entretenir l'exèrcit de desocupats, l'únic que creix ací juntament amb la temperatura del planeta. Això i el desvergonyiment amb què continuen sense despentinar-se elaborant propostes que ens acosten una miqueta més a l'abisme. El capital ensalvatgit no dorm, només simula que descansa per arreplegar forces per a la següent escomesa, el proper salt a la jugular del poble. I així va fent, deixant que les coses es degraden (com el camp valencià, una riquesa immensa que estan llançant a perdre, com la costa gallina dels ous d'or ja escatainant el col·lapse, com el teixit productiu del país esfilagarsat a major glòria de foscos oligopolis, com…) per justificar una operació traumàtica, per imposar un remei més dur que la malaltia. I tirant pel dret, escudats en els vots, els laberints burocràtics, i el top secret de capital i estat. És increïble, amb la pandèmia encara sembrant horror, que no en vulguen aprendre res, que no identifiquen les prioritats que beneficien el conjunt de la ciutadania, les seues necessitats i urgències: salut, educació-cultura, treball. És increïble que projectes-negocis com el del Port de València no siguen sotmesos completament a l'escrutini independent i públic, al debat obert sense trampes i a la decisió compartida i democràtica. És increïble que la democràcia quede molt ben emmarcada, com aquella foto escolar esgrogueïda que ja només alimenta les nostàlgies, relegada als seus apectes més sinistres i formals, confosa amb tota mena de legalismes, arrancada de la seua sina referendària i nodridora. Avui ens concentrarem a sota del rellotge del Port de València, aquell símbol d'una modernitat que sempre canvia de paràmetres, vigilants del temps i la memòria, per entomar una pluja que amenaça de nou de caure sobre mullat, conjurant-nos contra l'enèsima alerta meteorològica sobre la capital i l'horta, que és tant com dir sobre el país sencer, escarmentats pels mals passats i presents i, amb tot, preservant claus que òbriguen el futur a l'esperança.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 30 d'abril de 2021.]

 


 

diumenge, 25 d’abril de 2021

Especial Sant Jordi

Tan especial que el celebrem en 21, el Dia dels Músics en què sol començar l'alcoiana festa. Tot perquè m'he deixat gratament embolicar en el ritual organitzat per la Fan Set de signar llibres, de manera que desempolsegue la ploma d'offsider i m'arme per a l'ocasió com un neòfit entradet en anys, quines coses. Tan especial, aquest Sant Jordi, que segons que m'informa l'editorial de Vicent Partal, allà no se'ls ha acudit una altra que tirar mà de plagi aixafaguitarres i declarar aquesta diada dels llibres i les roses ni més ni menys que Día del Español, eixuta barreja de gentilici, llengua i heroi tronat, que tot hi cap. Qualsevol excusa és bona per als cagafestes de sempre, fins la mort de Cervantes el 22 d'abril de 1616, tot i que en els papers de la parròquia de Sant Sebastià de Madrid, que són els que compten per a la seua història oficial, hi figura el 23, dia del nostre patró. Al pobre don Miguel, que ja es va traure de la mànega sense braç la genial paròdia del Quixot per inaugurar la novel·la moderna, li fan traure pel mateix forat aquest emfàtic dia en substitució del més sofert i casolà Dia del Llibre. Però nosaltres hem vingut a l'Octubre a signar més o menys llibres i fer bona la diada literària amb una rosa de paper estellesiana que l'Eva Gisbert s'ha tret de la màniga d'algun racó de la llibreria i ha posat delicadament sobre la taula convertida en altar de signatures. Abans d'això he quedat amb l'amic Luis Antolín, acabat d'arribar de Toledo amb el seu Cuentos de un zascandil eixit del forn, llibre que com tota bona narrativa és mig veritat i mig verídic i conté altes dosis de ficció. Mentre l'espere assistesc a un espectacle inèdit: un home que hi ha assegut als escalons del carreró de la Llotja està llegint Farem un pensament, el llibre que he vingut a signar en bona hora. I s'hi està tan tranquil mentre jo espere el meu amic! M'adone que m'observa dissimuladament. Sospita per ventura que soc l'autor del llibre que fulleja, l'autor davant el qual ha caigut sens dubte retut a les primeres de canvi? I mentre m'unfle i faig temps amb les meues fantasies, el descongut es lleva la gorra i les ulleres de llegir i adreçant-se a mi em pregunta: "És que hem d'estar-nos així esperant molta estona més o anem ja a dinar?". Que és el que fem, anar a dinar, rient i recreant de camí l'anècdota per a futurs memoràndums, al mateix lloc del crim on dues hores més tard signarem el ditxós llibre. Dues hores que ens passen volant i que acabat l'àpat despenem a la plaça Lope de Vega, un altre fènix enginyós, admirant la verticalitat de Santa Caterina i bevent un reconfortant cremadet ben elaborat. Els núvols baixos, el plugim finíssim que cau a aquesta hora i la soledat dels carrers del Mercat dibuixen una ciutat espectral, d'aire vagament nòrdic que convida a buscar aixopluc. A l'altar de l'Octubre ja s'hi està, matiner, en Pau Alabajos, bolígraf en mà i mascareta negra a joc, amb el seu premi de teatre Ciutat d'Alcoi. Tot es conjura per a aquesta glopada sobrevinguda d'enyor de pàtria. Com els de Bilbao, els alcoians naixem i vivim on ens dona la gana, com fa Hiroshi Fuji, l'alcoià de Kobe, Japó, que ha gravat en vídeo l'Himne de Festes a guitarra. Que què? No debades, per si no havia quedat prou clar, avui és el Dia dels Músics. L'Hotel Fontana, sobre el genocidi de Srebrenica de 1995, és una peça de teatre documental inspirat en els testimonis de supervivents i botxins d'aquella ignomínia. No tarda a arribar-hi l'estrella que completa la petita constel·lació d'esforçats escriptors, la flamant Núria Cadenes amb el seu justament aclamat Guillem, una altra ficció plena de veritat fins i tot històrica. Més fornida en aquestes batalles, Núria ha vingut acompanyada del seu ordinador d'escriptora a peu d'obra. I com que l'Octubre no està tan sol·licitat per a les firmes com la cèlebre escala d'Odessa del Potemkin, els convocats per Sant Jordi ens podem esplaiar amb al nostra passió compartida, el país de les paraules. En aquest punt em demana Pau que li faça cinc cèntims del meu llibre, cosa que ens serveix per derivar pels mars transgenèrics i la necessitat de buscar pels intersticis de les convencions i els models els territoris fèrtils de l'exploració creativa. Preveient el buit de les hores que ens esperen i que el conjur col·lectiu acaba convertint en peça teatral, amb entrada i eixida de curiosos personatges, jo portava No sé què mor de Ramon Ramon, que expose a col·lació per il·lustrar el tema que ens ocupa, un dietari guanyador d'un premi de narrativa on podem trobar, entre pàgines i pàgines d'alta poesia, crítica literària, notes de viatge, escriptura, en fi, encesa sobre la marxa de la vida despullada amb una capacitat d'introspecció i prospecció que esborrona. Botem de Ramon Ramon, que per a la seua desgràcia aconsegueix l'elogi unànime dels presents, a Sándor Márai i la seua novel·la dramàtica L'última trobada que, Núria, sempre atenta a tot el que passa i a tot el que roman, s'apunta amb disciplina militant. La sensació que som un fum d'escriptors els que vivifiquem la cultura i sostenim la literatura, i que la literatura és el basament que més sòlidament sosté el país, amb permís del Día del Español, va envaint-me per moments. Sort que en eixe moment arriba en Pere Ciscar amb els seus llibres davall el braç i podem treballar una mica, i sort també que amablement ens porta unes cerveses que alleugen la set de tanta fatiga. És ara l'entrada en escena d'Emili Payà, un altre compatriota que, acreditant la seua ànima àcrata i juganera, ens proposa unes suplantacions delicioses: Núria li signarà el meu llibre, Pau signarà el de Núria i un servidor el de Pau. Foto per a la premsa que eternitza el moment. És l'hora de Josep Mir, que pareix arribat de cal notari en companyia de Josep Beltran, el de Lluerna Teatre, i esbossen junts un vals en la pista buida que presideix el fil d'acer que baixa directament del cel d'Andreu Alfaro bressant-se en l'aire quiet. Decididament, avui és el dia del teatre, diguen el que diguen. L'escena final la posa Prats, el fotògraf de Carcaixent, vilatà de mirada universal, amb una instantània ràpida i testimonial, perquè ja són les vuit del vespre, hora de tancar la paradeta. De camí a casa, sota el plugim tènue i persistent, em ve al cap "Si la despullava" de Papasseit en la tonada de Serrat. En què devia estar pensant? La taral·lege sota la pluja i la màscara i ja a casa la complete amb els tres acords de guitarra amb què la senzillesa es vist d'esplendorosa vitalitat. Begonya, la Begonya Mezquita, acaba la seua lliçó de basc on line. Sopem i donem per acabat el nostre Sant Jordi particular, avançat i teatral. 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 23 d'abril de 2021.]

 

🌹 🌹 🌹

diumenge, 18 d’abril de 2021

És l'hora del sobiranisme al País Valencià?

La mentalitat subalterna majoritària dels valencians ve de lluny i es manifesta en primer lloc en la deserció de la pròpia llengua i en la lleugeresa amb què se n'accepta el progressiu embastardiment, entre molts altres símptomes. Segles de persecució i repressió pura i dura de l'estat per tal d'assimilar el País Valencià a l'imperi castellanoespanyol no passen debades. Si en alguns moments de la nostra història més recent –els anys trenta de la II República espanyola, el desvetlament valencianista dels seixanta amb l'impacte decisiu de l'obra de Joan Fuster i els seus companys de generació, els anys convulsos i confusos de finals del franquisme i d'inici (i continuïtat) de la monarquia i la Constitució– el poble valencià ha volgut desemperesir-se i erigir-se en amo del seu destí, la reacció espanyolista emparada pel poder de torn, el visible i el fàctic i el tàcit, ha estat furibunda. La repressió feixista fou una venjança en tota regla contra les forces d'esquerra i republicanes, incloses les de l'incipient nacionalisme valencià, que durà anys i panys. L'antes roja que rota de Calvo Sotelo amb què el franquisme explicitava el seu programa d'objectius preferents (i ni abans ni després no arribà a ser roja però sí molt afectada per la trencadissa de l'explotació, l'espoli i la corrupció sistemàtica en mans dels poderosos), s'aplicà sense miraments també als valencians, en bona part com a mesura profilàctica per evitar l'ona expansiva de Catalunya. L'anomenada batalla de València en realitat una escabetxada perpetrada a l'empara del poder i amb completa impunitat contra el nacionalisme d'arrel fusteriana– aconseguí una part important del seu objectiu politicosocial: la desmoralització i la confusió d'un moviment que havia aconseguit en pocs anys organitzar i posar dempeus bona part de la decandida societat civil valenciana. Els pactes subscrits a correcuita aprofitant aquella pressió per a una presumpta pax valentina van suposar de fet una renúncia clara als principals objectius del valencianisme civicopolític: la construcció nacional en termes que superassen l'atàvic provincianisme de la colònia. El regionalismo bien entendido prenia ara la forma d'un autonomisme descafeïnat amb la recuperació d'institucions històriques pintades amb un toc d'eficient modernitat, sempre sota el comandament altern del binomi PSOE-PP. I llavors, tot ben dat, beneït i repartit, al fusterianisme o catalanisme valencianista (passeu-me la redundància) li tocà el rebre acusat de tots els mals quan havia estat el principal motor d'impuls civil del País Valencià. Estan per apamar encara, en termes d'anàlisi sociològica, política i cultural rigorosa i honesta per al rearmament ideòlogic i l'acció política del país, les conseqüències d'aquella maniobra de l'espanyolisme. La denominada tercera via, presumptament equidistant del valencianisme conseqüent i l'espanyolisme pur i dur, va nàixer d'aquelles cendres a primeries dels vuitanta i ha estès la seua ombra fins a tocar de ben a prop el cor nacionalista i esquerrà del mateix Bloc. Confosos enmig d'aquelles escaramusses de tanta aparatositat, els teòrics de la tercera via es pensaven que la batalla es dirimia al nivell de la superestructura (per dir-ho en termes marxians) simbòlica i que evitant la denominació comuna de la llengua i pintant de blau la senyera o malbaratant el nom del país, el valencianisme s'escamparia com una taca d'oli i s'asseguraria el fervor de les masses. Si el valencianisme fusterià pagà alguns dels errors propis d'un moviment que no havia tingut temps per al rodatge polític, però sobretot els efectes d'una batussa que el temps ha demostrat que fou una gimnàstica per a la repressió més generalitzada dels nostres dies i que ha tacat per sempre la dubtosa democràcia plena de l'estat, les coses no li han anat molt millor al possibilisme de les terceres vies, més enllà d'algunes parcel·les de poder poc efectives per al conjunt del país i les reserves naturals dels més bel·ligerants. Si no és que confonem relatius èxits electorals i repartiment de poltrones amb avanços substancials per a la majoria dels ciutadans del país. Renunciant a la paciència dels mètodes pedagògics i a la defensa d'un consens a l'entorn de determinades coordenades històriques i científiques, el neoblaverisme pretèn desactivar per passiva l'impuls nacionalista en abstenir-se d'impugnar decididament els fonaments de la condició subalterna dels valencians, la mateixa existència en els límits actuals de l'estat. Marejat en l'algaravia dels mites i els símbols, oblida que els pobles, tots els pobles, es mouen per interessos i necessitats i no per la sinuositat flamejant de cap bandera. En renunciar explícitament a la catalanitat consubstancial al poble valencià (tan específica i diversa com ho és al capdavall i a tot arreu), també desaprofita l'impuls de les causes comunes, una major projecció internacional de la nostra cultura, el mercat d'una llengua, una història i una geografia compartides, la força motriu d'uns interessos conjunts. Haver donat peixet blau a la dreta espanyolista valenciana (i de moment no n'hi ha ni se n'espera cap altra) no li ha assegurat cap cessió ni gest per deixar de fer de la catalanofòbia i l'antivalencianisme el principal instrument d'agitació i propaganda. Mireu la que han armat a compte d'una exposició a Madrid sobre literatura catalana: vade retro! Cap renúncia, per més vestida de moderació o sentit de la responsabilitat amb què es plantege, ha estat capaç fins ara d'arrancar el mínim compromís valencianista a uns partits que a tort i a dret tenen en l'espanyolisme més reaccionari la seua raó de ser. Pitjor encara, les rebaixes, fins les fetes amb les més bones intencions, han dificultat la possibilitat de superació entre la majoria dels nostres conciutadans dels falsos dilemes valencià/català i camuflat les contradiccions que han de moure la realitat nacional i obrir-nos (o tancar-nos, ai!) les portes del futur del País Valencià. És hora d'obrir el meló d'un debat massa temps ajornat, és hora de repensar una via sobiranista d'esquerres d'ampli espectre per al nostre país. És l'hora d'agafar el bou del nostre futur com a poble valencià per les banyes.

 [Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 16 d'abril de 2021.]

 

🍃 🍃 🍃

dijous, 15 d’abril de 2021

diumenge, 11 d’abril de 2021

Amnistia i veritat

En el passatge titulat "La veritat en marxa: els articles de Zola sobre l'afer Dreyfus" d'Els còmplices –llibre que no m'estic de recomanar vivament un colp, ara sí, llegit amb gran profit i plaer– Enric Iborra reporta el cas que va sacsejar la França i gran part de l'Europa de finals del XIX i principis del XX, el famós 'afer Dreyfus'. Molts intel·lectuals, encapçalats per Émile Zola, van protagonitzar llavors una lluita memorable per la llibertat i els drets democràtics amb la defensa d'aquest capità d'origen jueu expulsat de l'exèrcit i empresonat a l'illa del Diable de la Guaiana frencesa per una falsa acusació d'espionatge. Com sabem l'article amb què Zola va iniciar la llarga campanya per la llibertat d'Alfred Dreyfus, titulat J'accuse, es va convertir en el paradigma del compromís de l'intel·lectual. Els paral·lelismes entre aquells fets i la situació actual a l'Estat espanyol i altres llocs de democràcia deficitària (deixem-ho així) han inspirat no poques reflexions. Enric Iborra també aprofita l'exemple de Dreyfus per, des del seu vessant de lector apassionat i perspicaç, especialista 'en temes generals' (així defineix Fuster l'assagista amb un punt d'ironia) de bon coneixedor de la literatura, enriquir el debat entre veritat i falsedat, o entre honestedat i frau i opòsits equivalents, que d'una manera o altra sempre acaba afectant tota reflexió que fem sobre literatura, art o cultura, inclosa la que sota formes específiques es manifesten en la política i l'exercici del poder. La veritat, o el permanent assaig d'aproximació a la realitat a través dels mecanismes de la raó, que busca la justícia social, és el que en últin terme planteja l'exemple històric de Zola-Dreyfus. I com la seua evidència troba tantes dificultats per ser reconeguda majoritàriament. Enric Iborra ho expressa d'aquesta manera tan eloqüent i inquietant: "La raó no pot convèncer la multitud obcecada, ni la pot fer recapacitar, sinó que encara l'exaspera més. Amb jutges i policies del seu costat, per acció o omissió, els partidaris de les llibertats i drets democràtics tenen mala peça al teler". La multitud obcecada, o encegada, privada a dretcient de la llibertat de pensar i fins de defensar els propis interessos, per l'antisemitisme (o la catalanofòbia en el nostre cas), fanatitzada per les formes més absurdes de l'espanyolisme antidemocràtic… Però si la raó no pot convèncer ningú, perquè és massa feble davant el poder omnímode, què ha de fer qui a través d'ella intenta guanyar espais de veritat i justícia social? La resposta a aquesta pregunta definirà tot un programa d'acció. Sense caure en maniqueismes que la mateixa història ha demostrat ser terriblement falsos, com el fet de situar la lluita per la veritat indefectiblement del costat de les esquerres i els moviments d'emancipació popular –no cal anar-se'n a l'antiga URSS per comprovar-ho–, amb l'ajuda de la transversalitat i un cert consens democràtic, veritat i raó haurien de ser sinònims d'honestedat política. Per molt utòpic que ens semble, la traïció a aquests principis hauria de ser causa d'ostracisme polític. Per comptes dels poetes, haurien d'haver estat els mentiders i els qui se serveixen de la mentida per atènyer el poder o perpetuar-s'hi els bandejats de la república de Plató. Com és ben sabut el capità Dreyfus fou rehabilitat, després d'un indult que esquivava la justícia per als culpables de l'infundi. Si no la justícia que reclamava Zola, un cert honor a la veritat hi fou restituït. Pense en aquest episodi històric tan ben recreat per l'autor d'Els còmplices. Notes sobre l'ordre sord de la literatura en relació als casos de flagrant vulneració de drets dels darrers anys a l'Estat espanyol. En el dels presos polítics catalans en primer lloc, però també en el dels xicots d'Altsasu o en el de Pablo Hasel i en d'altres de més silenciats. Com en certa manera la 'multitud obcecada' viu d'esquenes a aquesta realitat sagnant o fins aplaudeix al ritme de la música nacional que els altaveus del règim emeten les vint-i-quatre hores del dia. Hi pense aquests dies en què han tornat a privar del tercer grau penitenciari els presos i preses catalans i Amnistia Internacional n'ha tornat a denunciar la injustícia en l'informe anual sobre drets humans. Més prompte que tard, com va passar amb el capità Dreyfus, un o altre tribunal internacional farà resplendir la veritat i la raó avui segrestades arterosament. Potser guanyarem l'amnistia i farem un altre pas per la llibertat. Per això hem de traçar una línia clara per a la defensa dels drets i denunciar sense descans totes les maganxes que manipulen la consciència de la raó, la veritat i la justícia. Cal tenir sempre als llavis el J'accuse de Zola i a mà la radicalitat dels principis democràtics.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 9 d'abril de 2021.]

 

🍂  🍂  🍂

diumenge, 4 d’abril de 2021

El plor

Davant la mort, tot ens pot arribar a semblar molt poca cosa. Al costat de la vida, tot és al capdavall tan ínfim, tan irrisori! Mort i vida van entrellaçades sempre, caminant juntes, són indestriables, fins que el darrer colp les allunya cap al gran silenci del no-res. El forat negre se les engul totes dues cap a on no hi ha ja ni mort ni vida. Llegia aquests dies el dietari del president Quim Torra, aquelles pàgines d'urgència escrites en bona part en la solitud de la Casa dels Canonges, la residència oficial dels presidents de Catalunya que comunica amb el Palau de la Generalitat, mentre es trobava confinat i es recuperava de la covid. Les hores greus. Dietari de Canonges, que és el títol del llibre, arreplega les anotacions fetes entre el 15 de març i el 30 d'abril de l'any passat. Tots recordem aquells dies, cadascú amb matisos diferents sobre un fons de desolació similar, més o menys feixuga o tràgica segons els casos, de manera que el testimoniatge de Quim Torra pren en aquest context dimensions històriques, de gran valor documental, tant per la responsabilitat del càrrec institucional de l'autor com per l'amarga densitat d'aquells dies. Jo en recorde molt especialment la confusió, el desgavell, el despropòsit en què va estimbar-se la política espanyola, a penes camuflats a base de soflames patriòtiques tan buides com ridícules. Però que ni la incompetència més flagrant ni el dolor més estès (que sempre colpeja amb major virulència els més febles) no fan trontollar la poltrona dels poderosos que saben atiar a temps la por entre la població, agitar les banderes i exhibir per la tele medalles i uniformes militars, va ser una de les terribles lliçons d'aquells dies. Pena sobre pena. Però el que volia destacar del llibre és la presència del plor, la manera desinhibida com el president confessa haver plorat sovint durant aquells dies. Perquè encara avui domina el discurs segons el qual els homes no ploren, que plorar és de dones, una cosa vergonyant, impròpia de mascles valerosos. I tant que ploren, que plorem els homes! Mal fora si no, simulacions i simulacres de duresa i valor a banda. Perquè el plor ens fa humans, no el simple gemec o el lament, sinó el plor nu i desfermat, el vessament de llàgrimes. D'Aquil·les solem evocar la còlera que el va encendre per la mort de Pàtrocle. Però abans de la còlera i la set de venjança l'heroi va plorar amargament, com van plorar tots els seus compatriotes davant el cadàver del guerrer abans d'entrar en combat: "Tota la nit, al voltant d'Aquil·les de cames lleugeres, / els mirmidons ploraven Pàtrocle i tot gemegant el planyien". Plorem, fet i fet, perquè som vius, perquè som humans, perquè ens sentim commosos, com el president Torra tancat a la Casa dels Canonges plorava les desgràcies pròpies i alienes, en un gest que l'honora tant com la dedicació abnegada a la defensa de la vida dels seus conciutadans. Vaig escriure en certa ocasió que el riure era el que més ens caracteritzava com a espècie. No estic tan segur ara que algun animal no humà siga capaç de plorar, o de fer-ho almenys com ho fem nosaltres, amb plena consciència de la fortalesa del lligam de mort i vida, un plor que allibera del sentiment d'impotència, que ens concilia amb les pròpies tristeses, que ens fa immensament grans en la nostra immensa petitesa. Plorem, plorem perquè, com diu l'Ovidi Montllor: "Arribarà el dematí / que el plor serà l'alegria. / Només per aquest fruit, / jo la vida donaria".

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 2 d'abril de 2021.]

 

🌾  🌾  🌾 

dilluns, 29 de març de 2021

El llegat immens de Josep Igual

Ens acaba de deixar l'escriptor i músic de Benicarló Josep Igual Febrer. Sabíem de la seua malaltia perquè ell mateix en va donar detalls a través d'apunts de dietari que transcrivia al facebook, sense escarafalls, amb la mateixa elegància, sobrietat, discreció i rigor que caracteritzen el conjunt de la seua obra literària. No podíem sospitar, però, que el final era tan a prop, enmig d'una primavera incerta que no acaba d'assentar-se. Nascut en 1966, feia molts anys que vivia al Montsià. La trentena de llibres de poesia, relats, novel·les, dietaris i biografies que ens llega ens parlen d'un apassionat polígraf que va fer de la literatura el seu modus vivendi –sempre en precari, ai, en un país de gasiveries i mancances– i centre neuràlgic des d'on va irradiar l'immens cabal humanístic de lector impenitent i vividor d'ulls oberts, sensible i reflexiu, lliure i radical.

Ens vam tractar poc, en un parell d'ocasions: la nit que va presentar el seu segon llibre 35 poemes, que havien premiat amb el Roís de Corella, a la Forest d'Arana. Animal solitari de barra, com jo solia ser-ho, i alt com un Sant Pau, ens vam trobar en aquella hora en què les converses tremolen com una flama tènue i en l'aire queda un dring d'última copa. Corria el 1988. Anys després el vam portar a Alcoi, en 2010, quan va guanyar el 27è premi Manuel Rodríguez Martínez de poesia amb Uomo qualque. Les complicitats i la simpatia mútua es van trenar des de llavors, salvades per escadussers missatges a través de la distància entre el seu nord de cruïlles i els meus suds trèmuls. La vida és sovint un lament pel que no vam fer, pel que no farem mai, una celebració i alhora una elegia. Com els seus poemes, com els dietaris brillants que cartografiaven tan bé l'instant i el dia a dia del qui escriu a peu d'obra, d'un habitant dels marges, és a dir, del propi centre transformant-se de l'alba al vespre, i que poua del silenci ple de veus de la nit, dels vents que dansen entre la muntanya i la mar en tots els sentits possibles. El seu poemari Oliverar de l'aire (2019) és la cristal·lització última d'una veu prodigiosa: "Dissabte": L'aspra artesania dubtosa de sobreposar-se / dels abandons i les morts en vida; "Trànsit II": Diuen antics pastors / que l'oasi somnia tot el desert.

Permeteu-me que acabe aquesta nota d'urgència, tristesa i homenatge amb unes reflexions que vaig fer en el seu moment a propòsit de Uomo qualque pel que puguen contenir de síntesi, provisional, d'una obra excepcional. L'autor, hi reprenia, en certa forma amb el títol en italià, l'estellesià Un entre tants. "El concepte de civilitat que Igual comparteix amb l'Estellés i tutti quanti té, però, un caire més existencialista: el de qui comprèn i accepta que, al capdavall, tots pixem pel mateix camal i a tots ens espera idèntica desfeta. I ací s'acaben les correspondències, perquè aquella consciència estellesiana de poble s'ha difós en una de més ampli abast: la de ser home i afirmar-se, malgrat totes les misèries, en la pròpia individualitat, que recolza i s'emmiralla solidàriament en l'existència dels altres, de vegades fins a l'extrem de poder afirmar (aquest és el motiu de reflexió de l'epíleg de Josep Mir): «existeixo / en l'espill de la teua alegria incorruptible». Malgrat les successives derrotes civils i personals, dels durs embats del temps, el poeta s'aferma, com un home entre tants, en el treball de la voluntat. Enderrocades les torres d'ivori, ara com sempre, l'opció de l'escriptor no vacil·la: al costat dels ofesos, els empestats, els escèptics, les tribus erràtiques, en el cant marginal. Això és el que hi ha: sense enganys, i amb el cap ben alt".

Llegim Josep Igual, l'escriptor que no s'acaba avui ni demà.


TAULER


cabdello i descabdello

els moviments

en el tauler d'escacs

del poema.


guio les dues corts

contra el temps

i contra meu.


[Uomo qualque, 2010]

 

[Publicat a Vilaweb el 26 de març de 2021.]

 


 

diumenge, 28 de març de 2021

El còmplice

Tinc damunt la taula l'esperat i flamant llibre que acaba de publicar l'amic Enric Iborra Els còmplices. Notes sobre l'ordre sord de la literatura. Mentre trobe l'ocasió per submergir-m'hi de ple, no puc estar-me de fer-hi un frugal colp d'ull, com qui en el deler del menjar que l'espera ja n'avança el plaer d'assaborir-lo amb la vista. Aventure que el sentit que ací la paraula còmplice deu estar emparentat amb el que li donà Joan Fuster en el deliciós aforisme que dedicà al temà: còmplice és qui ens ajuda a ser com som (i, per tant, qui som). D'un hàbil gir de ploma Fuster convertí la pejorativa accepció que el mot arrossegava pels camins de la religió i la "justícia", sempre en companyia del pecat i del delicte, en solidaritat tangible, en prova d'amistat. Acudim al diccionari, eixe còmplice fidel i brillant. El mot deriva de l'adjectiu llatí complex, unit, associat, vinculat al seu torn amb plectere, plegar, entrellaçar. La hipòtesi, doncs, relacionada amb el món de la literatura i els llibres que tan sàviament llig i exposa l'Enric Iborra en lliçons impagables és més que plausible. Som el que llegim, el que hem llegit i fins el que llegirem i no llegirem, de tot allò que n'hem retingut i també de tot allò que n'hem oblidat pel camí. Em sona que aquesta evidència ja l'han convertida en eslògan comercial, però no importa. Més inquietant, tanmateix, em sembla l'epígraf del llibre, atesa la meua condició de sord radical, prematur i estereofònic. Sord? En el sentit de tàcit? Que no fa soroll? Deixem-ho ací, de moment.

La complicitat, en qualsevol cas, implica també una resistència en el temps, la solidesa (tàcita sovint, sí, sorda) que significa haver pogut superar els malentesos inevitables que ens imposa la vida i la pràctica de l'art de saber girar full, d'avançar en la lectura més correcta. Hi ha una complicitat, doncs, que s'arrecera en els plecs del temps que va afaiçonant-la, que s'expressa en els gestos més que no pas en les paraules i que al capdavall és sinònim d'amistat, perquè l'amic sempre t'ajudarà a ser com ets, t'acompanyarà en el trànsit constant i variable d'anar sent tu, et serà còmplice, en els teus canvis d'humor, en els teus èxits i fracassos. Farà amb tu un camí de correspondències. Malgrat el tòpic i la mala fama que cunyats i sogres i en general familiars sobrevinguts tenen, la complicitat també hi pot arrelar, hi arrela en tot de casos. Pense en Rafel, el Roig, el meu cunyat, aquest germà (brother in law, en diuen els anglesos, sempre tan pragmàtics) que vam acollir a casa fa tants anys i que fa quatre setmanes llargues que s'està a l'hospital en companyia de la malaltia i el dolor. Pense, sí, en el meu cunyat, aquest còmplice del temps, aquest nascut juntament, seguint l'esclaridora etimologia llatina, més càlida, més poèticament propera a la realitat. Pense en tots els malalts que aquests temps de pandèmia es troben més sols en el seu patiment i em creix per dins el sentiment de la complicitat, de l'afecte que massa sovint vol estalviar-se l'esforç de les paraules, o que no les troba quan més en té necessitat. No és, no seria possible la vida sense aquesta substància de la complicitat que ens uneix íntimament i sòlidament als altres, amb les paraules i més enllà de les paraules. Hi pense, convençut que la vida és un examen sense repesca però en canvi ple d'oportunitats, d'esmenes que reconstrueixen el present, de camins que s'adrecen al futur. Hi pense, pense en el Roig i pense també en Miguel, un altre nascut amb nosaltres que travessa similars circumstàncies, un altre vell còmplice. Mire la llum límpida de març, la vida que renaix en cada raconet. Pense en el temps, en els exàmens de cada dia, en els fulls que anem girant, en les lectures i la complicitat dels bells camins, i em concentre en la llum del dia, en la certesa d'una nova primavera que ens farà més còmplices, més sòlids, més generosos. Pense en els meus còmplices.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 26 de març de 2021.]

 

🌿 🌿 🌿 


diumenge, 21 de març de 2021

El valencià provoca accidents

De tots els termòmetres amb què podem prendre la temperatura a la llengua, el de la retolació pública és dels més clars i eficaços. Recordatori per a navegants: ja han passat trenta-nou i trenta-vuit anys de l'entrada en vigor de l'Estatut d'Autonomia i de la Llei d'Ús i Ensenyament, respectivament. Però la temperatura de la pacient, segons aquest indicador, continua evidenciant una salut molt precària. Si aquestes lleis pretenien remotament la recuperació i normalització del valencià, podem considerar-les un autèntic fracàs en aquest aspecte. Allò de l'obsolescència programada que s'aplica a tot de productes industrials, afecta també les lleis o és que n'hi ha que naixen ja mortes? Però no siguem ingenus. Ja va avisar Joan Fuster en un aforisme que resumesc de memòria que totes les lleis són de naturalesa coercitiva, incloses aquelles que semblen parlar de llibertats. Feta la llei, feta la trampa. Els successius governs monocolors –i com més va més hem de col·locar en el mateix sac l'actual tricolor–, s'han omplert la boqueta de bones intencions respecte del català, però aplicant a la pràctica la coneguda tàctica de la viu-viu. I qui diu governs diu ajuntaments, diputacions, i no diguem ja ministeris o comandàncies i tota la pesca, és a dir, allà on es prenen decisions. I on es decideix retolar l'espai públic de carrers, monuments, carreteres, informacions diverses per als ciutadans en una llengua o una altra. En aquest terreny, termòmetre senzill i indicador molt fiable de la voluntat política de manaires propis i forasters, els valencians comprovem la nul·litat manifesta en una cosa tan fàcil, pedagògica, simbòlica i relativament barata com la presència del valencià en l'espai públic. Dels aiguats del bilingüisme, mite denunciat i descrit amb pèls i senyals pels pares i hereus de la sociolingüística i més vell que el pixar a peu, al fangar d'una normalització cap a la qual no solament no es fan mai passes decidides sinó que va allunyant-se de l'horitzó d'expectatives vestida amb les excuses dels mals pagadors i al mateix ritme que el valencià s'empetiteix i pateix els efectes d'una malaltia que cursa amb febre molt alta i persistent. A la tapadora del bilingüisme, gràcies a la qual tots som iguals davant la llei però els uns més que no els altres, podíem atribuir aquells rètols tan depriments del model Alboraya-Alboraia o Alcoy-Alcoi, quan l'autoritat no reparava en despeses inútils. La cosa era demostrar que els valencians som pobrets de solemnitat, tan pobrets que sempre necessitarem el castellà per viure d'almoina i fins per tenir un nom. Després va prosperar l'acció directa per a l'extinció de la llengua (i la culminació de la colonització del poble que la parla) i ja no calia ni dissimular l'efecte: els rètols en castellà i tots muts i a la gàbia. I el silenci administratiu com a mètode de dissuasió en el laberint burocràtic mentre van menjant-nos cada dia un trosset de llengua. Però el torrentí José Luis Ábalos (i la cosa podria acabar com el ball de Torrent, efectivament, si no hi posem remei), superministre de transport, acaba d'inventar-ne una que és digna de figurar en els annals de la persecució dels drets lingüístics dels valencians. La presència del valencià en els senyals de trànsit pot provocar accidents. Així com sona. És clar que ell ho fa entendre d'una altra manera: que l'excés de paraules pot despistar el conductor, ja que en el seu bilingüisme de postura que sempre prescindirà de l'idioma propi ni li passa remotament pel cap que amb el valencià en tinguem prou per conduir, per viure i fins per beure. La nova tesi completa magistralment, no cal dir-ho, allò de la universalitat d'un castellà que entenen xinesos, àrabs i altres minories, turístiques i no, sobretot en el nivell escrit i amb toponímia de la RAE. Sense eixir-nos-en del mateix termòmetre públic, prenguem la temperatura de l'Olleria, on algunes associacions denuncien la presència única del castellà en els rètols urbans. Un altre termòmetre, el de l'escola, amb la controvertida llei que hi pretén regular (és a dir, imposar, seguint Fuster) les llengües, o el plurilingüisme trilingüe en detriment del valencià, i de la protesta de no pocs centres d'ensenyament, caldrà parlar en un altre moment. Així les coses, després d'anys i panys de marejar la perdiu, potser és hora de plantejar-se la resistència civil en termes més decidits. Podríem, per exemple, plantar-nos davant informacions (impostos, multes, ordres…) no expressades en valencià. Altrament, com fins ara, continuarem discriminats, fotuts i pagant-los puntualment el beure. Perquè qui no plora no mama, també en termes lingüístics.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 19 de març de 2021.]

 

🌱 🌱 🌱 


divendres, 19 de març de 2021

La bellesa immarcescible de l'univers

Empar Sáez, Òrbita. Tanit, núm. 21. La Garúa-Libros Tanit, Santa Coloma de Gramenet, setembre de 2020.

· · ·

Però també hauria pogut titular aquesta nota Ocella parint-se. O Fabulació repetida del món, o Òrbita de l'oblit, o La boca inacabada de la creació, o… Onsevulla que s'ature la mirada en aquest cosmos en expansió, en aquest cos que es retrau i dilata, en la sàvia melodia de signes que és el tercer poemari d'Empar Sáez (Pertuis, Provença, 1963), els ulls se n'ixen de les òrbites, es bada el cor de pedra, assistim al miracle de la multiplicació del sentit, viatgem del cos al cosmos i de l'univers a l'interior recòndit, del fang a l'estel, cap a les «ínfimes eternitats». Dit d'una altra manera, amb Òrbita accedim a l'experiència de la gran poesia, tan irreductible a les fórmules usuals de la crítica com transparent en la dansa inacabable de significacions, com poderosa en la transmissió d'emocions i en l'estímul a la intel·ligència sensible.

Precedit de Dona i ocell (2014), XXXIè Premi Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d'Alcoi, i de Quatre arbres (2015), XXXIX Premi Josep Maria López-Picó, Òrbita situa en el centre del seu moviment l'íntima connexió entre el propi cos i l'univers sencer en un joc de reflexos i ressonàncies que afecta l'estructura del llibre, dividit en dues meitats complementàries, com uns ulls que miren el cel: "Minutíssima" i "Universum".

La poesia d'Empar Sáez és d'arrel simbolista i presenta una alta condensació significativa, sense elements sobrers, exacta en la dicció. L'autora articula magistralment les connexions internes dels poemes, amb repeticions i variacions que acumulen elements i despleguen la multiplicitat de sentits, i domina molt bé el sentit arquitectònic de línies i volums que equilibren el conjunt. Però anem al gra de la substància poètica d'Òrbita. El títol és paraula que s'ha de llegir alhora en els dos sentits més usuals, com a "cavitat del crani ocupada per l'ull" i com a "camí seguit per un cos celeste en el seu moviment al voltant d’un altre". Sengles cites de Paul Celan ("El teu ull tan cec com la pedra") i de Gaston Bachelard ("La mirada és un principi còsmic") obrin "Minutíssima" per situar-nos de ple en alguns dels temes recurrents de la primera part. Òrbita, cavitat, buit, orbetat, ull, pedra, mirada, cos, còsmic… els lligams lexicològics estan molt ben marcats en el llibre, de manera que, exempts de referents fàcilment identificables i dels miratges freqüents en molta de la poesia anomenada realista, els poemes van encerclant i desplegant, en el seu moviment gravitacional, els significats, mai previs ni previsibles a la mateixa construcció verbal (el cos, ens recorda, és anterior al llenguatge). La poesia d'Empar Sáez és el resultat d'una cerca que des de les profunditats tel·lúriques de la pròpia i concreta experiència s'enlaira a l'espai obert i la llum ("Més endins, la llum cerca l'animal en flames") per traçar una òrbita que és en gran part el moviment d'autocreació del jo líric ("il·limitada / dona / de fang i paraula") a través de les paraules. Projecció i reflexió, la veu oscil·la de la primera a la segona persona, quan el jo parla amb el cos, i combina les formes en vers i en prosa, a voltes a l'interior d'una mateixa composició. "Jo mateixa no visc, no soc / fins que poderosament m'engendro, // em neixo –alaestesa–, / ocella parint-se, // em concebo amb dolor fins a l'èxtasi, existeixo". La pedra, símbol clau i polisèmic del llibre ("pedra adolorida", "pedra solitària", "pedra-nit", "pedres escrites"…), remet a la matèria inerta, al silenci, a la soledat, és absència de llum, insensibilitat, desig incomplert. "Minutíssima" es clou així: "penetrar i sortir / de l'incendi // amb els ulls cremats, // el cos en flames i flors il·leses a les mans".

"Universum" és l'ascens al cel de la paraula, l'experiència física de la infinitud, el cos que engendra el cosmos, la maternitat de la creació: "Has parit la buidor de l'univers", un univers buit com el ventre de la dona. "L'úter de l'obscur sagnava, / paria / un estel de fang" i després "Tallares el cordó umbilical a l'astre". És la mirada, els ulls que ocupen l'òrbita, els encarregats de "llaurar el món" i "Sembrar l'espai / de pedres voladores". Per a què, es pregunta la poeta, tot aquest esforç, si la llum s'ha d'extingir i ha de sobrevenir la mort? Per tal que "ocells naixents / tornin // a conversar / interminablement amb l'univers". Cant indeleble a la vida, a l'efímer i al perdurable, al petit i a l'immens, als mons lligats pel mateix cordó umbilical, "una flor implora // la bellesa / immarcescible de l'univers". Estem segurs que el llibre d'Empar Sáez està destinat a omplir molts buits, terrabuidar moltes emocions i enlairar moltes pedres voladores.

[Publicat a La Veu dels Llibres el 13 de març de 2021.]


 

 

🍃 🍃 🍃