diumenge, 18 de juliol de 2021

Les onades

Algunes metàfores arriben a ser tan usuals que es fonen amb la nova idea o paraula que designen i releguen a un segon pla el significat primer. Tal s'ha esdevingut amb la paraula onada, com en el seu moment amb tsunami, que és d'origen japonès i vol dir una cosa així com "onades de port". Les relatives al temps i els canvis estacionals, la natura i la meteorologia són terrenys molt fèrtils per a la sembra verbal i del pensament. En alguns casos el còctel de la metàfora ha mesclat tan bé els seus ingredients que n'ha fet substància resistent al vaivé (ja que d'onades parlem) de les modes i mudances. La majoria d'aquests enllaços feliços ens arriben per via de la tradició, però d'altres els veiem créixer, ascendir i davallar, per l'impuls de la interacció social intensificada en l'extensió de les xarxes comunicatives. Hi ha metàfores que es mouen fugaces com meteorits pels cels mediàtics però d'altres són estreles que brillaran molts anys. Però quan la felicitat es converteix en un segrest que dessubstancia el significat de les coses, necessitem el concurs dels poetes perquè alliberen la paraula del captiveri de l'interès i la violència i restituesquen l'harmonia del sentit. Així sembla que passa amb la paraula onada aplicada a la pandèmia de covid-19 i les successives embranzides del darrer any i mig. Ja usava la medicina la metàfora o fou una troballa periodística o un invent de les xarxes, el funcionament de les quals recorda els mecanismes geomètrics d'expansió d'una epidèmia? Ho ignore. Però ens diuen que estem vivint la cinquena onada (ja no cal especificar de què), que ara s'acarnissa amb gent per davall dels quaranta, nombre convertit en metàfora de l'inici d'una certa decadència, i els no vacunats. Entre la desil·lusió (que necessita la il·lusió prèvia), la impaciència i la incredulitat, alguns científics avancen que la cinquena podria ser la darrera (el mateix se sol dir de la tercera). Podria ser. Amb la universalització de les vacunes, la millora del sistema sanitari i les mesures profilàctiques i de tractament de la malaltia i, molt especialment, del paradigma de les relacions dels homes entre ells i amb la natura. Podria ser.

Mentrestant contemple una vegada i una altra la mar, el moviment infinit de les ones. Com el foc, la mar és el paisatge per excel·lència de la infinitud, i la mirada no s'hi cansa mai. A la mar sempre ens fa l'efecte que està a punt de passar alguna cosa i no ens la volem perdre. Però el que s'hi veu si la saps mirar és el canvi constant, els colors, el pas de les hores, alegria de veles i vaixells, l'efecte dels vents sobre l'espill de l'aigua, a primeres hores una tramuntana molt suau, el llevant a dia avançat, el llebetjol del capvespre, la calma breu i perfecta a posta de sol, les aus que la creuen entrant i eixint per la línia de l'horitzó en què els blaus-verds-grisos-blancs de la mar sembla que toquen la volta del cel i els núvols. Em venen al cap, a la impensada, els Poemes en ondes hertzianes, la metàfora papassetiana del maquinisme jovial desplegada en vitalisme i rebel·lia, i Les ones de Virigina Wolf, la novel·la de les sis veus monologades que expliquen les vides de sengles personatges. Remunta també les ones de la memòria Álvaro de Campos, el moviment ondulant dels seus versos exaltats plens d'energia mareomotriu. Què deuen al vaivé de les onades les composicions homèriques o l'Eneida, tot ritme poètic que tinga de rerefons el mar i les seues aventures i mites? Ho rumiava desvagat mentre nadava damunt les ones a punta d'alba i veia els primers passejants de la platja, dones sobretot, d'una en una, encara somnolents, passejant el gos o caminant amb deler gimnàstic damunt l'arena. La platja ha anat omplint-se de presses i mòbils i a penes si deixa temps per contemplar la mar i les ones. Les masses estiuejants han canviat l'escenari del seu tràfec però hi solen conservar ànsies i rutines. Tampoc hi ha temps, en aquest vertigen que sembla voler frenar el pas dels dies però provoca l'efecte contrari, per a la salutació al desconegut i la conversa frugal. És fàcil ací distingir entre indígenes i forasters. En general, aquesta clientela de la platja hi actua com a estrangera, aliena al paisatge, indiferent al proïsme, ignorant esforçada de les coordenades socioculturals que configuren l'espaitemps que habita. O trepitja en tants casos, simple punt de fuga i evasió, lluny del misteri de la rotació incessant, de la bellesa de les onades del temps. Potser tots tenim el mateix aire desvalgut i convalescent davant un món que no s'atura, davant les ones que, si les saps estimar, t'encomanen l'energia vivificant del moviment i són metàfora feliç de la infinitud del temps.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 16 de juliol de 2021.]

 


 

diumenge, 11 de juliol de 2021

L'iceberg Carlos Mazón

Ja tenim ací exercint el càrrec l'alacantí Carlos Mazón Guixot, president del PP valencià des del 20 de juliol de l'any passat. En el parèntesi no es deu haver estat de braços caiguts sinó fent hores de gimnàs i preparant-se a fons per al pugilat, l'especialitat política de la casa. No sabem res del xicot, les quatre informacions succintes posades en circulació: advocat, director de l'impronunciable IVAJ, de Comerç i Consum, de la Cambra de Comerç i president de la Diputació d'Alacant. Sabem, això sí, que prosperà a l'ombra allargada d'Eduardo Zaplana, mala cosa. A diferència del que fou inefable president valencià no se li coneix cap frase per a la història com aquella en què el cartagener afirmava que havia de fer-se ric, quasi com una obligació peremptòria –aprofitant el seu càrrec, és clar. En el món de les promeses defraudades que sol ser la política, Zaplana sempre va complir les seues amb escreix: s'hi va fer immensament ric per a la seua desgràcia. Els seus votants devien saber bé per què el votaven amb reiterada fidelitat fins després de descobert el pastís, també l'actual president del PP. No sabem res del xicot, però la seua entrada en escena amb la visita a la fantasmagòrica Real Academia de Cultura Valenciana i a la col·lecció de mòmies subvencionades de Lo Rat Penat i la declaració de les seues incapacitats lingüístiques amb voluntat exemplaritzant, confirmen la impossibilitat de cap sorpresa agradable en el món del PP. El mateix de sempre, que cada vegada dona menys rèdits: antivalencianisme dissimulat amb pompa catalanòfoba i indigència intel·lectual que s'exhibeix sense complexos. Els grans partits solen produir en sèrie els seus motles (la llibertat és sempre sospitosa), però al PSOE encara hi pots trobar excepcions com Ximo Puig o Francina Armengol, que aquesta setmana han format per fi una mena de front (fins on els deixarà la democràcia plena a l'espanyola) per a la defensa dels interessos comuns de valencians i illencs, els més castigats pel sistema financer centrípet que té la seu a Madrid. Digueu-me supersticiós, però aquesta recurrència de zetes, Aznar, Zaplana, Mazón, no augura de moment res de bo. Quan el dit de Casado, tan aznarià ell, apunta, l'elegit respon des de la vella compulsió, sempre actualitzada per a desgràcia nostra, del "prietas las filas" del nacionalisme espanyol que Alfonso Guerra, més prosaic, va modificar amb la paràbola del moviment i la foto (si no t'estaves quetet, perdies càrrec i sou). Carlos Mazón és l'enèsim dirigent del PP a afirmar que sap parlar valencià però que prefereix usar el castellà per no equivocar-se. Li va fer d'amfitriona María José Català, aquella que es va disculpar pel greu defecte de parlar valencià, què volíeu? No hi ha mostra més eloqüent de les intencions de les ràncies entitats visitades pel president del PP amb la parafernàlia i els flaixos mediàtics oportuns per escampar l'estupidesa que expressar alegrement tant de menyspreu en tan poc temps per la cultura dels valencians. Emparats en una idea fal·laç de la llibertat, sempre discriminatòria envers la llengua sotmesa, aquesta genteta practica la displicència des de la torre d'ivori dels privilegis que promociona i protegeix un estat enemic de les minories nacionals. Malgrat les ínfules castellanòfones, està segur Carlos Mazón que no s'equivocarà parlant només en espanyol (amb algunes protocol·làries expressions en anglès, of course)? Algú hauria d'explicar-li que l'encert o l'equivocació no són una qüestió merament gramatical. De fet, es poden dir les barbaritats més sinistres amb una sintaxi impecable. No fan altre els gran mitjans de formació de masses al servei d'algunes causes com les que defensa el flamant president del PP, rigor sintàctic i gramatical a banda, que no és el fort dels pensaments totalitaris. La cosa, òbviament, pot anar a pitjor en tots els camps. El PP no ha rebut el correctiu històric (electoral, polític, cultural) que es mereixia com a partit més corrupte d'Europa perquè sempre ha tingut a mà un PSOE que l'ha salvat de l'abisme i uns aparells d'estat d'arrel franquista intocats i intocables que li són de la mateixa corda. Així les coses, pretendre com el conseller Vicent Soler que el gran partit de la dreta, que avui trama aliances amb Vox i les restes del naufragi de Ciutadans, se sume al consens per un finançament just per al País Valencià, és pecar d'ingenu o d'entabanador. Si Carlos Mazón és la punta de l'iceberg d'una política congelada en el temps i nefasta per als interessos del País Valencià, esperant asseguts el desglaç democràtic ens eixirà la barba o criarem malves.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 9 de juliol de 2021.]

 


 

 

diumenge, 4 de juliol de 2021

L'abeurador del Cantó

Em confesse un perfecte ignorant en xafarderies i xerrameques que per terra, mar i xarxes socials inunden la vida social. Com que fa dècades que no veig cap televisió hegemònica i només m'informe de l'actualitat per via de telenotícies i del periodisme digital més crític i exigent (qualitats que considere imprescindibles en tots els casos), els ecos i pets dels famosos, els seus escàndols de fetge i banyes, lladronicis, glamur, herències, assassinats i capricis, la comèdia, en fi, representada fins a la nàusea per espavilats i espavilades de tot pelatge ben pagats i sense més mèrit que el de ser propietaris d'una llengua viperina, un cos exuberant o una cara bonica o lletja (això va a gustos) però sempre dura com el formigó, no m'arriben sinó convertits en clamor o pandèmia impossibles d'esquivar ni que només siga en forma de noms aproximats i detalls menors. Però no ho considere una virtut especial, que conste, només que tota aquesta faramalla per a la narcosi col·lectiva em fa ois, segurament és qüestió de gens. Hi ha qui corre, fa dieta o gimnàstica per mantenir-se en bona forma, jo procure allunyar-me tant com puc del soroll i l'estupidesa en qualsevol de les seues variants. Degué ser, doncs, per expansió inevitable d'algun borum mediàtic que un dia m'arribà notícia de l'existència d'un tal Toni Cantó quan es veu que ja era visitant assidu dels platós i els escenaris i beneficiari de successius escons. Repasse la Viquipèdia i comprove amb relativa sorpresa l'extens full de serveis de l'actor en peces de teatre, programes i sèries televisius i pel·lícules més o menys populars. El cordó sanitari que em protegeix i al qual tant dec en termes de salut mental (és a dir, dels propis maldecaps només jo me'n faig responsable) potser m'ha impedit també gaudir del geni del comediant. Ignore completament quina cara fa, quina veu hi posa i quin gest domina per a l'ull de la càmera o damunt la fusta d'un escenari el famós exactor. I potser no ho sabré mai, perquè l'actor es va disfressar de polític, supose que fugint de les misèries d'una professió molt exigent i tan incerta i temptat pel vil metall i la vida fàcil, continuar-hi la personal comèdia. Fou bon actor? No ho sé, però hi tinc els meus dubtes, no perquè un actor o artista en general haja de ser persona èticament irreprotxable (millor si ho és, clar, com tot), sinó perquè ha demostrat, amb el seu pas a la política més navallera i espúria, que mai no va tastar el verí incurable del teatre, sense el qual és impossible brillar a una certa altura. No se li pot retreure al capdavall aquesta mudança perquè la carn és feble i perquè la política s'ha convertit en el lloc on més bé i més ràpidament prosperen tota mena de perseguidors i pelacanyes morals. És entre aquestes bambolines que el fals polític s'ha especialitzat en l'exabrupte, el destrellat i la croada contra el meu país i la meua llengua, d'obligat compliment si vols prosperar a la Villa y Corte, que és on tallen el bacallà. És aquest el paper que no li puc perdonar, el de sipai immoral a sou, el de reaccionari a ultrança, el de cagafestes de qualsevol esperança de llibertat, exemple viu de l'autoodi i l'assimilació que tant de mal ha fet al meu poble. Només una altra comedianta de la política com Isabel Díaz Ayuso, amb picaresca i corrala de fons decoratiu, com en el seu moment Inés Arrimadas o Rosa Díez, podia seduir el seductor (amb la poltrona i els substanciosos contractes per endavant, és clar). I allà que li han posat l'abeurador al Cantó, a l'Oficina de l'Espanyol. Amb el que siga capaç de recordar de l'antic ofici impulsarà molt bé la llengua que no necessita impuls i farà de Madrid la capital europea que es veu que no és del tal idioma. Hi ha qui passa la vida així, en el seu peculiar i no gens original joc de l'oca (i tira perquè li toca) sense ser actor, ni polític, ni expert lingüista, ni gestor cultural, per la cara. Que és el que necessita un invent pseudocultural com el d'Ayuso, un expert en fum, un professional de l'ombra, un simulador sense ànima. Els seus emoluments els pagarem a escoti via espoli i dèficit fiscal, com tantes coses, què hi farem, mentre arrepleguem les molletes per al valencià que tant emprenya al nou flamant encarregat del negoci i la comèdia continua pels segles dels segles. Amén.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 2 de juliol de 2021.]

 


 

diumenge, 27 de juny de 2021

I ara què?

Ja tenim per fi els nou presos polítics catalans al carrer després de quasi tres anys i mig. L'indult, presentat a bombo i platerets pel president espanyol al Liceu com la panacea que ha d'obrir la via per a una solució del conflicte, presenta ombres i llums. Hi ha el mateix fet de l'escenificació de la mesura, que d'acord amb un guió sense contingut polític i els galls dialèctics del tenor Pedro Sánchez, s'acosta molt a l'òpera bufa en què viu instal·lada la política espanyola. En bon llatí: nihil novum sub sole. L'indult no passa tampoc la prova del cotó dels precedents històrics no sols perquè Sánchez anà a Barcelona amb les butxaques buides de propostes sinó per la mateixa pompa i circumstàncies de l'acte. No el Parlament, seu de la sobirania popular, sinó el teatre que simbolitza un glamur burgès ja molt desllavassat. Era un missatge adreçat a les elits econòmiques del país i a les càmeres mediàtiques d'una Europa que a través del seu Consell havia llançat un solemne carxot a l'Estat espanyol per la conculcació de drets i la persecució política. L'indult salva així i de moment la cara de l'Estat –la metàfora és de Xavier Melero, advocat de Joaquim Forn. Però la repressió continua com en els pitjors temps i ara mateix s'engreixa amb la condemna a cinc anys de presó al jove Marcel Vivet, les multes escandaloses que busquen arruïnar Andreu Mas-Colell i altres alts càrrecs de l'administriació i els 3.300 represaliats. Una d'aigua i una de benzina per apagar el foc. Pedro Sánchez (i tot el que representa aquest personatge dramàtic) balla en la corda fluixa que la dreta s'encarrega de tibar, fa equilibris per no perdre els vots que necessita a la seua esquerra i no pot ni vol anar a l'arrel del conflicte. Aprofitant la propaganda dels indults alguns ministres deixaven les coses clares: d'aministia i autodeterminació ni parlar-ne; no hi ha vida fora de la Constitució (irreformable); i si Puigdemont, tot i la seua immunitat, gosa posar els peus en territorio nacional l'engarjolaran sense contemplacions. Vist i oït tot això, més la inhabilitació dels presos ara lliures i l'amenaça de la tornada a presidi si reiteren actituds i activitats, podríem pensar que la mesura de gràcia és una derrota de l'independentisme, que l'estat n'ix enfortit de nou, que s'ha acabat el procés, etc. A mi, però, em fa l'efecte, com diu Carme Forcadell, que si els indults no són una gran victòria, són almenys una petita victòria, però en cap cas una derrota. Què els ha forçats sinó la persistència de la gent, els èxits judicials i diplomàtics (que no han fet més que començar) dels exiliats, les renovades majories absolutes dels partidaris de la independència? Faríem bé de no traure'n conclusions fàcils. Per a alguns tot és dat i beneït i respon a un pacte secret per desactivar la lluita per l'autodeterminació i tornar a la cleda autonomista. El gest, la pancarta i les primeres paraules dels alliberats desmentirien tot derrotisme, i també les declaracions de Pere Aragonès i la trobada amb Puigdemont. Hi ha una mena d'alleujament general amb la llibertat dels presos, una conjura per insistir en la necessitat de guanyar l'amnistia i el dret d'autodeterminació. Hi ha la vitamina de la llibertat, encara parcial i limitada a les vides particulars dels presos indultats, hi ha la fermesa que no renuncia als principis i que continua denunciant la injustícia. Tot això pot ajudar a obrir un nou cicle polític marcat per nous lideratges, mobilitzacions i objectius.

També aquesta setmana representants de Decidim (Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià) visitaven les Corts espanyoles per reunir-se amb diputats i diputades, recordar-los el dèficits fiscal que patim al País Valencià i, vista la poca disponibilitat a obrir el meló del canvi de sistema de finançament que tan malament ens tracta, proposar la condonació del deute il·legítim, xifrat en 50.000 milions d'euros en l'amortització dels quals es dedica un 28% del pressupost valencià. Ambdós són escenaris distints on comprovem la tossudesa amb què l'estat defensa els privilegis dels amos del negoci i dels seus beneficiats i blinda el que vol intocable, tot l'aparell heretat del franquisme, tot allò que al capdavall marca els dèficits democràtics d'Espanya. Però tant per reparar una maquinària de finançament que perd gas i molt perjudicial per al país com per forçar un reconeixement efectiu del dret d'autodeterminació tornarem a tocar os i a trobar-nos davant un mur. I llavors què? Com sempre, persistir en la construcció de majories democràtiques i socials que forcen la ruptura d'un estat sumit en l'obsolescència i que, malgrat tot, té una mala salut de ferro. Tan de ferro com les nostres precarietats i com haurà de ser també la voluntat del País Valencià per superar-les.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 25 de juny de 2021.]





diumenge, 20 de juny de 2021

Les ressaques

Podem atribuir-ho al moviment natural d'expansió i retracció de les aigües (de mars, de rius…). O als efectes de l'excés d'ingesta d'alcohol o qualssevol altres substàncies dures. O ara mateix al paisatge devastat que es dibuixa a les que semblen acaballes de l'actual pandèmia. Es mire com es mire sempre hi ha un endemà de la marea, de la borratxera, de l'accident, de l'excés o el defecte. Encara no t'has recuperat d'un qualsevol trasbals que n'has d'enfrontar un altre de nou sense a penes temps per recuperar forces i alè. Pedalejant per la ciutat, per alguns dels escenaris en què la ressaca de la grandiloqüència buida d'altres èpoques s'enganxa com una llapassa al present, vas repassant algunes de les cicatrius de València, l'arquitectura com a història viva que encara fumeja, els espais buits, vetats al comú, els rastres de l'elitisme, les superfícies insignificants a força d'hipèrbole i falsa magnificència. L'abandonat circuit de Fórmula I seria, en aquest sentit, el paradigma de la burrera i el faraonisme més analfabet al servei d'un sistema de corrupció que va estar a un pam d'enfonsar-nos en l'abisme. Què en farem si hem de combatre els efectes d'altres funestes ressaques, els fangs endurits de tantes pluges com vèiem caure mentre xiulàvem i miràvem cap a un altre cantó més amable? Paisatge de desolació i misèria, reialme d'escombraries i de rates, que només el millor periodisme, el de la crònica i les fotos d'Esperança Camps i Jesús Prats, és capaç d'il·luminar. I potser val més l'estridència de les ruïnes que no el dels motors de les fantasies d'un poder paranoic. Però què n'hem de fer? Ciutats d'arts simulades i ciències decoratives on habiten tots els fantasmes i deliris molt útils per a postals de contractes matrimonials acabats de signar i peus de fotos de passavolants. S'enlaira la vista del passejant per les altituds del castell kafkià que alberga la televisió valenciana, un altre monument de la megalomania de temps de negociat autonòmic i alegria pressupostària de vaques grosses. I amb l'espoli que encara ens cau damunt i tot el dèficit de recursos! Cal no pensar gens en la gent de peu, convertida en mera propietària circumstancial de vots, per traçar aquestes excuses descomunals dels negocis; no, rectifique, cal pensar-hi molt detingudament, precisament per intimidar-la, per dir-li que tot això no li pertany, que és només la trista metàfora d'un poder assentat en l'ordre immutable de la jerarquia que es paga amb els diners de tots. Què fer-ne, com no convertir la ressaca, tanta ressaca, en excusa per a la impotència? Perquè al capdavall haurem de reconèixer que vivim instal·lats en una o altra ressaca, ressaques que són formes de vida, reconèixer que som la conseqüència del que vam ser, però que no podem desistir de construir l'arquitectura del present i del futur amb els materials de tant d'enderroc com ens deixa la ineptitud i l'estultícia. S'esllangueix per la gran avinguda el crit avortat en estadis de futbol impossible, el coliseu que somiava l'eternitat i s'enfonsà en el malson de les ruïnes molt abans de conèixer l'esplendor de la glòria. Què farem amb les graderies de la fantasia i de l'engany? Com recuperarem els diners i la dignitat volatilitzada dels negocis bruts (perdó per la redundància)? A colp de pedal arribem a la ironia que va pintar amb vernís ausiasmarquià ("Veles e vents han mos desigs complir") un immens pavelló a un pam de la que encara es diu Marina Reial Joan Carles I. Els noms també poden ser una herència ruïnosa, un insult, un homenatge al menyspreu i la cleptocràcia, al pal de paller d'un sistema corrupte. Correm el risc constant d'atribuir a les ressaques les inèrcies presents, la manca de tremp polític i de la necessària gosadia, la incapacitat per als projectes col·lectius que ens mobilitzen. Correm el risc de creure'ns esclaus del llast de la història, sotmesos per voluntat divina a l'imperi dels tabús i els prejudicis, al complex de l'ase que volta la sénia. És bo pensar-hi ara que, diuen, comencem a eixir de la llarga pandèmia i entrem de ple en la nova ressaca.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 18 de juny de 2021.]

 


 [Imatge: Prats i Camps, Vilaweb 26/5/2021.]

diumenge, 13 de juny de 2021

Valencià o vacuna

No sé com ens les apanyem que els valencians sempre anem arrossegant-nos pel mal menor, i encara com. Em pose en la pell d'aquell ciutadà de l'Horta que en anar a vacunar-se i haver de signar el preceptiu consentiment, no se li acut una altra cosa que demanar l'imprès en l'idioma absent, és a dir, el propi, és a dir, el valencià. Dic "no se li acut" perquè acollir-se a un dret i exigir-ne el compliment té, en una situació de minorització nacional com la nostra (amb permís dels sociolingüistes), seriosos desavantatges, cosa que no podia ignorar el ciutadà en qüestió, elevat sense haver-ho pretès, només per haver obert la boca, a la condició d'esforçat defensor dels drets personals i col·lectius, en paladí de la resistència cultural, en valedor dels desemparats. Aquesta mena de plusvàlua que la discriminació cultural i lingüística ens imposa als valencians (i en general a totes les minories que no tenen plenament garantits els seus drets) és el preu quotidià de la dignitat. Imagine la cara d'estupor del nostre petit gran heroi del cas reportat de Mislata quan el sanitari o sanitària de torn que l'atenia contestà a la seua petició amb un categòric "Si vol vacunar-se haurà de signar l'imprès en castellà", dit probablement en un cristià correctíssim. El fals dilema (perquè un d'autèntic s'estableix entre opcions iguals, és a dir, que comporten similars efectes o, en rigor, no efectes secundaris, per assegurar la llibertat electiva) que implica el fet que comentem és en realitat l'ancestral i funcionarial "lo toma o lo deja", la manera com el poder, a través dels seus executors menors, sol posar-nos entre l'espasa i la paret. Entre l'espasa de no vacunar-se i la paret d'exercir un dret que a més està protegit per la llei (i desatès per la trampa). L'executor menor del poder, aquest metge o metgessa tan polit, aquest Pilat ridícul que es renta les mans en la safata bruta que la burocràcia posa a la seua diposició, remet el nostre valent mislater a la Conselleria, responsable última que el ditxós paperet en vernacle no haja arribat. Sense descartar altres hipòtesis, ni la Conselleria ha enviat els preceptius formularis en llengua indígena (o s'han extraviat pel camí), ni el zelós dispensador o dispensadora de vacunes contra la covid-19 ha complert amb la seua obligació d'assegurar-se'n l'abastiment. I ací tenim el nostre sofert combatent per drets elementals provocant un embús en la fila de vacunables, que ja comencen a posar-se nerviosos, debatent-se en el fals dilema, entre l'espasa i la paret: "Valencià o vacuna". Algun policia o guàrdia de seguretat, estrenu vigilant de l'ordre imperant, encara es permet la xirigota de suggerir al discriminat que faça la petició en gallec. Discriminat i vexat, heus ací el nostre conciutadà, el nostre espill de cada dia, a l'hora de vacunar-nos, de renovar el carnet de la identitat forçada o qualsevol altre tràngol administratiu, banal, quotidià, aquesta plusvàlua pagada a escoti que ens fa despendre moltes energies civils. Contra els falsos dilemes, doncs, l'impuls de la dignitat: vacuna en valencià. Perquè només sumant, multiplicant, entorpint amb el nostre esforç el funcionament de la gran maquinària de la substitució lingüística i cultural, aquest lingüicidi invisibilitzat i inexorable, convertit en perversa normalitat, podrem deixar d'arrossegar-nos pel fang del mal menor. I una vegada més amb l'Ovidi, exigim el pa sencer, vacunats i en valencià!

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 11 de juny de 2021.]

 


 

diumenge, 6 de juny de 2021

Indults i insults

Ressuscitant velles croades com l'encapçalada pel PP en temps de Rajoy contra l'estatut de Catalunya en 2006, la dreta extrema espanyola (de moment, una mera redundància) trau els seus dimonis més estimats a passejar. S'obri la veda contra els hipotètics indults als presos polítics catalans. Tot esforç és poc per salvar la pàtria dels rojos i separatistes que se la volen cruspir amb creïlletes. A postular, arrr!, com en els millors temps del nacionalcatolicisme ordenaven postular, vidriola i bandereta en mà, pels pobres xinesos, negres, indis i altres desgraciats que vivien lluny del paradís franquista. Si mai no vam saber on anaven realment a raure tants cèntims donats amb més o menys humor (un no s'havia de significar ni en els detalls aparentment menors de la controlada vida social) amb l'excusa del Domund, les signatures contra els (hipotètics) indults, abans d'anar-se'n per l'aigüera de la història, compliran amb escreix el seu objectiu d'agitació i propaganda de què viu l'acomplexat nacionalisme espanyol. Ara es tracta de pressionar Pedro Sánchez, de posar pals a les rodes del suport d'ERC al govern, d'excitar la pròpia parròquia de jutges, funcionaris, militars i altres adeptes, en nom d'una Constitució que no sembla haver rebentat pels il·lustres i sagnants indults anteriors, de Tejero a Armada, de Vera a Barrionuevo, entre moltes altres perles de la corrupció i la picaresca, colpistes, aquests sí, i terroristes, aquests també. Proclamar-se salvapàtries és una assegurança de vida que transforma obscurs delinqüents en herois populars i un salconduit per eixir de la presó entre els aplaudiments dels respectables hereus de Franco, club on ja fa anys van entrar barons socialistes i professionals de les portes giratòria com Felipe González i companyia. Si Ayuso ha fet bandera de la llibertat, res no ha impedit que els postulants contra Catalunya (més val que no ens enganyem sobre la causa última d'aquesta moguda, un a por ellos! històric) ho facen en nom de la justícia. Que vol dir venjança, al capdavall, que vol dir a l'enemic ni aigua, que vol dir "ni hablar del peluquín" de drets, que vol dir, fet i fet, mantenir la disputa política en el terreny que convé a l'espanyolisme rampant, el de l'insult i les flamerades, la caspa i l'obsessió pels símbols, la fanatització i la violència. L'espanyolisme que ens aboquen fins en la sopa és una màquina de deshumanitzar, un catolicisme identitari d'exhibició que exclou l'empatia i la pietat cristianes i es mou invariablement obeint les lleis gravitatòries de la croada. El botxí no pensarà mai en el pacte o la concòrdia sinó en la millora de la tècnica de la tortura o l'aniquilació de la seua víctima, a aquest extrem de degradació ha arribat la democràcia a l'espanyola. El més curiós del cas és que com més criden, s'inflamen, s'indignen i insulten la raó, més clamoroses van sent les seues derrotes judicials a Europa, l'última de les quals té per protagonistes Llucifer, Lilit i Belzebú (Puigemont, Ponsatí i Comín per a nosaltres), que han recuperat, de moment provisionalment, la immunitat que els correspon com a parlamentaris. La parafernàlia de la postulació amb què ara s'esbravaran com a gran iniciativa patriòtica no és al capdavall sinó un signe d'impotència i de feblesa. Els demòcrates, mentrestant, hem d'insistir fins a l'extenuació que les sentències contra els presos i la situació dels exiliats i els quasi 3.500 encausats no solament són desproporcionades sinó flagrants vulneracions de dret. Que ací hi ha la discriminació òbvia d'una minoria nacional, que la indissoluble unitat d'Espanya no és més que l'excusa per continuar esprement la mamella i beneficiar-se de foscos privilegis. Que només l'amnistia podria fer que els rius de la política tornassen a mare a través del diàleg i la negociació civilitzada que distingeixen les autèntiques democràcies dels sistemes autoritaris.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 4 de juny de 2021.]

 


 

dijous, 3 de juny de 2021

Les empremtes d'haver estimat

Ricard Garcia, La llum més alta. XXXVIII Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Alcoi 2021. Edicions del Buc_Poesia , núm. 23 / Pruna Llibres, La Pobla de Farnals, març de 2021. Epíleg de Teresa Pascual.

· · ·

Tot en la poesia de Ricard Garcia (Sant Llorenç d'Hortons, 1962) és transparent, lluminós com el títol d'aquest llibre que fa cinc en la producció poètica de l'autor. Precedit per Els contorns del xiprer (2007), De secreta vida (2008), El llibre que llegies (2012) i On la sang (2017), aquest La llum més alta reprèn i eixampla els temes i les maneres que defineixen el conjunt de la seua obra: la mirada, d'una insistència serena, sobre el paisatge del camp (els horts i els boscos, les vinyes i els oliverars, els rius i muntanyes…), el pas dels dies i les estacions, el trànsit constant d'un món que es contempla en la seua plenitud i en els seus matisos més recòndits per afermar la consciència d'un mateix i anar escampant "les empremtes inesborrables d'haver estimat", els poemes. Perquè és l'estima, en efecte, el fil que ho cus tot i d'on naixen tant la celebració de la vida dels poemes com el sentiment de pèrdua de to elegíac i la presència constant de la mort. Brilla tan alta la llum, al capdavall, perquè en coneixem les ombres, perquè hem escoltat el pas furtiu de la mort, que en el poemari troba feliçment el símbol d'una guineu escàpola i incerta, vista i no vista com un fantasma o com un somni en un revolt del camí, com una premonició, una presència a penes intuïda. Llegim en el poema que obri la tercera secció del llibre, la que dona títol al conjunt: "l'ombra esmolada de la guineu / que fuig". I en l'últim poema, "Una ombra de foc": "que s'extingirà a la vora d'un torrent / quan la guineu hagi fugit del tot". Vida i mort, eros i tànatos d'infinites variacions, en l'equilibri de llums dels poemes de Ricard Garcia, aliens per complet a qualsevol estridència, subratllat o excés, estranys igualment a l'èmfasi de l'entusiasme vital i a la greu pesantor de la tragèdia.

La forma en què Ricard Garcia troba l'equilibri per expressar la seua vivència i visió del món que és i en què és (perquè els poemes sempre busquen aquest fusió primordial de l'home i la natura en el triple eix del temps: passat, present i futur) i en què la vida pren sentit i consciència, combina sàviament les formes del poema en prosa i en vers. El to reflexiu i dialogal que hi predomina es manifesta en les formes de la segona persona del singular, el tu com a desdoblament bàsic del jo poètic: "et diu", "tu prou que ho saps", "passes el pont", "quan eres un nen", "observes", "tems la fredorada". Només en alguna ocasió aquest tu s'obri al nosaltres amorós ("T'he tingut tant / que ara em sé orfe de nosaltres", "Podem dir-nos-ho tot quan el món calla") o al vosaltres familiar ("heu decidit tornar a fer el pessebre") o també amorós en l'evocació d'un record compartit ("No era acollidor el vostre polígon"). Aquesta varietat de persones del verb té el seu equivalent en l'ús de les formes verbals del temps, segons que el poema evoque episodis del passat, descriga fets presents simultanis (en l'àmbit del poema) a l'acció de la mirada o s'avance a esdeveniments futurs des de l'experiència i la consciència del trànsit cap a la mort.

Amb un total de 47 composicions, La llum més alta s'estructura en tres parts, cada una de les quals pren el nom d'un dels seus poemes, Intrús, T'he tingut tant i La llum més alta, amb 17, 11 i 17 peces respectivament, més un poema inicial i un Epíleg. La recerca de l'equilibri i l'harmonia s'estén a l'articulació simètrica del conjunt i també a la manera com se succeeixen i encaixen les diverses peces, que solen lligar els fils de la reflexió poètica. Així, per exemple, el poema "Mans", que evoca les del pare, enllaça amb "Un feix de branques", que parla d'una visita discreta del pare per podar una oliversa i deixar una garrafa d'oli al seu fill. O com es passa de "Les fulles de l'arboç", amb el pessebre nadalenc i la perspectiva de la reunió familiar plena d'absències, a "Una dona parirà sola" (que, pel contrast que suposa entre el recer de la llar i la cruel intempèrie dels desposseïts, m'ha recordat el papassetià "Nadal" de L'irradiador del port i les gavines). Perquè en la mirada al món més proper el poeta no pot deixar de veure les tragèdies que s'esdevenen en el territori inhòspit de la injustícia social ("Bressol buit", "L'aspror de la sorra"), en els ofegats dels moviments migratoris, en els presoners anònims abandonats per "una Europa de gel que calla". Els versos finals de "Cireres" són especialment eloqüents pel que tenen de resum de l'ideari vital del poeta. La poesia ha d'anomenar totes les formes del mal, incloses les que nien en les profunditats de cadascú. Si no la felicitat, la plenitud que suposa l'acceptació de les ferides del temps i les derrotes i que permet accedir al plaer de les coses senzilles que la natura posa al nostre abast: "Acceptar derrota i cicatrius. Tornar a viure / una vida senzilla i tornar a tastar, només llavors, / la llum, molsuda i dolça, a la carn de les cireres". La llum, sempre la llum, una llum que al capdavall és a dins de cada u perquè és una actitud i una mirada més que no pas un simple fenomen físic, una manera d'ésser en el món que ens dona accés, a ulls clucs, al silenci de les coses. La llum més alta és allà on la posen els grans poetes per il·luminar la vida amb la saviesa que procuren les paraules, les que de veritat compten i perduren.

[Publicat a Saó núm. 469, maig de 2021.]

[Arxiu Ricard Garcia.]

 

diumenge, 30 de maig de 2021

Alerta amb els tafurs

L'esperat nou govern presidit per Pere Aragonès s'ha constituït per fi. Amb el permís de la tempesta de Ceuta, que temporalment escampa, i dels moviments per situar la reclamació d'un finançament just per al País Valencià en el centre del tauler polític, em sembla que aquesta és la notícia més fulgurant de la setmana, ni que només siga per tant com s'ha fet esperar i per tantes anècdotes (sovint els gestos es queden en això, en simples anècdotes) com l'han acompanyada, que comentarem succintament. Vista per TV3, sense esperar reciprocitats que no arriben, i amb el respecte degut al flamant nou Molt Honorable de dalt, l'ofrena del clavell a la placa que recorda Lluís Companys a l'entrada del Palau, tan justa i emotiva, va quedar una mica deslluïda amb el preàmbul (supose que més o menys obligat en aquests casos) una mica coent del cercavila amb xiqueta i senyora. En fi, ja s'ho faran els assessors i assessorats d'imatge, que a un servidor aquestes coses de consorcis i consòrcies que pretenen fer-nos "normals" els líders polítics sempre li han semblat massa teatrals. I el cas és que potser sí que ho són, de normalets, i més en el cas que ens ocupa, i que no contents de ser-ho, s'esforcen a semblar-ho. Segurament estem massa acostumats a l'èpica dels darrers anys i aquest afany de moderació, contenció i normalitat d'ara ens fa l'efecte que és postís i aigualit. Perquè amb la cariua de no haver trencat mai un plat del MH Pere Aragonès, no sabem com se les apanyarà amb Pedro Sánchez, el gran tafur, que va començar amb aires de bon xaval esportista del Ramiro de Maeztu, que sempre guanyaven al Cesta y punto franquista, i mira-te'l ara, instal·lat tan plàcidament en la poltrona sense despentinar-se ni en vendavals de pandèmia, veient passar els cadàvers dels rivals des de la porta de la Moncloa esbossant una mitja rialla. El gran tafur, sí senyor, que no saps mai quina carta amaga ni si va d'asos o de catxa i aprofita els seus 1,9 metres per fotre't la cartera mentre tu t'esforces a posar-te de puntetes i alçar el cap buscant-li la mirada. Davant d'Aragonès serà una torre molt difícil d'escalar per al diàleg i la negociació que, diuen, és el nord del nou cicle polític. De moment el president espanyol juga amb el io-io de l'indult als presos, que ni presentat com un acte de caritat, magnanimitat o reconciliació a l'espanyola no aconseguirà doblegar l'impasible ademán dels Casado, Abascal, misèria i companyia, que ja es freguen les mans amb l'expectativa de més sang per al ring amb la seua vocació eterna de punys i pistoles. Per si hi havia algun indici de dubte sobre el recorregut de la jugada, el Tribunal Suprem, eixa reserva espiritual del neofranquisme democràtic (sic) ja ha dit que ni pensar-ho. Feina se li gira a Aragonès amb els uns i els altres si vol moure la política del cercle viciós de repressió i autoritarisme on a l'altiplà la volen. Que Pedro Sánchez enviés a la cerimònia de presa de possessió del 132è president de la Generalitat de dalt el globus sonda d'Iceta, un altre professional de la rialleta, pot indicar per on aniran els tirs, vull dir les cartes (i les trampes). L'abraç efusiu de Cuixart a qui es descabellava ballant d'alegria pel 155 mentre a ell l'engarjolaven per haver exercit la llibertat, indigna alguns amb la mateixa intensitat amb què a d'altres admira. En qualsevol cas, cal molta solidesa i tenir-los molt ben posats per no cedir a la temptació del menyspreu, que és la forma més lleu de la venjança. L'altra anècdota que comentarem és la de la versió d'Els segadors (o segadores) amb què van voler adornar el tirabuixó, no per afegir més llenya a un foc inútil, sinó per dir que atès el context en què s'ha escenificat la "nova normalitat" (que diria algun cursi), no hi desentonava gens. Passaran les anècdotes, no hi haurà ni un dia de respir per als nous president i govern (de fet parlamentaris de les CUP i grups d'activistes per l'habitatge van voler recordar al carrer els pactes signats a propòsit de desnonaments i intervenció policial), i els problemes i reptes romandran. Veurem si avançarem o ens quedarem amb cara de pòquer davant els tafurs de sempre, que jugaran a enganyar-nos com saben fer ells, siga a compte de la taula d'un diàleg sempre ajornat o d'un nou model de finançament per al País Valencià que necessitem com l'aire que es respira. Si almenys ací baix i allà dalt estiràssem la corda en el mateix sentit que a tots ens convé, els tafurs ho tindrien més pelut per continuar pegant-nos-la amb les seues mangalotxes de sempre

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 28 de maig de 2021.] 

 


 

diumenge, 23 de maig de 2021

Cague en Ceuta!

Els nostres avis i besavis solien completar aquest renec amb "i Melilla!". És herència d'aquelles guerres colonials que sempre tenen el mateix perdedor, el poble pla de la potència estrangera, mobilitzat a la força, aliè per complet als designis de la pàtria dissenyada en despatxos i palaus forasters, i el poble envaït i massacrat, si cal, amb armes químiques, com aquell gas mostassa sobre el Rif. Aquelles guerres antigues del XIX i els anys vint del passat segle cuegen encara no sols en la memòria dels renecs, sinó també en la toponímia urbana que vol glorificar incertes gestes (Gurugú, Tetuan) o en assassins petrificats en estàtues eqüestres. Hi cueja, amb insistència de caparra, en els símbols obsolets d'antics imperis, en les places fortes de Ceuta i Melilla, en illots deserts només aptes per a l'èpica més tronada de franquistes com Aznar i companyia i els seus ridículs Perejils. Aquelles guerres embruten i perpetuen amb renovats esforços el dolor dels màrtirs anònims d'ara mateix a la tanca de Melilla, a la platja del Tarajal, a la ratonera bombardejada cada poc temps de Gaza o a l'exili àrid dels sahrauís, en els nàufrags innombrables de la frontera mediterrània. Són carn humana convertida en moneda de canvi. Aquests milers que van travessar la frontera de Ceuta estimulats pel paradís europeu perdut (millor en tot cas que l'infern africà trobat de cada dia) i rebuts amb els braços oberts de les porres, hereus dels 15 morts el 2014 en el mateix escenari, són les tornes de Mohammed VI per l'assistència mèdica, diuen, a Brahim Ghali, cap del Front Polisario i president de la RASD. Perquè tots els estats se les han d'heure un dia o altre amb l'espantall del seu enemic públic número u, Ghali o Puigdemont, Navalni o Öcalan, Mandela, Assange o Arafat, espill on no volen reflectir-se nus, qüestionats, contradits, combatuts. Aquelles guerres inútils dels nostres avis i besavis que ompliren de medalles infames les pitreres de tots els Francos i Astrays, creadores de novios de la muerte bons només per exhibir en les desfilades al costat d'una cabra i inflamar el cor de tots els nostàlgics de l'Espanya impossible i eterna. A Ceuta apallissen i rebutgen cornuts que paguen el beure i la festa de dues monarquies corruptes i tan amigues a l'hora de repartir-se el pastís del Sàhara Occidental, l'exprovíncia espanyola abandonada a la seua sort en 1975 amb tots els seus habitants a dintre. Carn de canó d'avui i de sempre, moneda de canvi amb què els territoris de frontera amenacen l'espantada Europa, les antigues metròpolis que ara es desentenen de la causa i l'efecte de no poques de les pròpies riqueses ja una mica deslluïdes. Com quan Erdogan pressiona i amolla el llast de la misèria i el vessa a cabassades a Lesbos, Malta o Lampedusa perquè s'acabe ofegant en una mar esdevinguda cementeri. Trist espill, trist eco que retorna, trista moneda que cobra el preu de la injustícia, de la terra mal repartida, del jou del colonialisme: a Ceuta, a Gaza, a l'Al-Aaiun. Els negocis que es lliguen i mantenen des de dalt en benefici dels de sempre, armes, oleoductes, carreteres, medicaments o vacunes, capital sense fronteres, es dibuixa en el mapamundi de la misèria per on els desheretats caminen buscant un lloc on accedir a l'altra banda de les filferrades, el verger on els espera el miratge on arreplegaran, en el millor dels casos, les molles caigudes de la taula de l'opulència. L'Estat espanyol fou entre 2005 i 2017 el setè exportador d'armes del món, entre altres països, a Israel i al Marroc, a qui com a prova d'amistat monàrquica se li'n feren algunes donacions en 2008. Tot sota l'empara de la Llei de Secrets Oficials franquista actualitzada en l'època de Felipe González. A Ceuta o a Palestina, als camps de refugiats de Tindouf, a Síria o al Kurdistan oblidat la mateixa torna sinistra, el mateix cercle viciós que centrifuga només mort i misèria.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 21 de maig de 2021.]