dissabte, 22 de setembre de 2018

Postveritat colpista


No sé per què es diu «postveritat» a la simple mentida. Deu ser que des que van posar en circulació allò de la postmodernitat i van decretar el final de la història es miren el buit que hi han deixat la veritat, la modernitat o la història i volen omplir-lo. Es tracta sens dubte d'una trampa verbal, perquè si la història s'ha acabat, no sé què collons fem encara ací. També deu ser que el neologisme evita la cruesa d'una paraula tan vulgar com mentida, de manera que a qui ordeix i propala mentides o mentider li diràs «amant de la postveritat» o una coentor per l'estil. Deixem per a la filosofia l'exploració dels esvarosos territoris on veritat i mentida intenten dirimir els seus límits. Cenyim-nos a un fet verificable («postverificable» si ens posem bords) i a la paraula que construeix una falsedat manifesta. Goebbels, ministre nazi de propaganda, ja sabia que una mentida repetida mil voltes es converteix en veritat, és a dir, és percebuda com a tal per una majoria social. Una democràcia de qualitat ha de servir de contrapès a la tendència del poder a fomentar la mentida en benefici propi, a la inèrcia que mou l'autoritat a l'autoritarisme. Una democràcia de qualitat vetla pel rigor i pluralitat dels mitjans de comunicació i l'educació dels ciutadans en la responsabilitat crítica. L'Espanya dels nostres dies (la «Postespanya»?) és un trist exemple, amb fondes arrels històriques, de la pràctica sistemàtica de la mentida. Mitjans (una majoria abassegadora per terra, mar i aire) i persones afectes al règim monàrquic insisteixen mil voltes en el colp d'estat per referir-se a la lluita de Catalunya per la llibertat. Però un colp d'estat vol dir violència, exèrcit, presa del poder, restricció de drets i llibertats... El 20 de setembre de 2017 la Guàrdia Civil va assaltar la Conselleria d'Economia, detenir alts càrrecs de la Generalitat i posat setge a la seu de la CUP, contravenint lleis vigents i la mateixa Constitució, per mirar d'impedir el referèndum. No solament això: la principal finalitat d'aquelles barbaritats era provocar una resposta violenta dels manifestants, per a la qual cosa, fins i tot, es van «descuidar» unes armes en un dels vehicles dels assaltants. Però el comportament de la gent, gràcies a l'actuació de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, avui en presó, i a la naturalesa no-violenta del moviment independentista, fou estrictament pacífic. Milers d'imatges, vídeos i documentals així ho certifiquen. La fiscalia, els jutges, mitjans i polítics, tanmateix, continuen esgrimint la seua «postveritat» per justificar la repressió de llibertats i del dret d'un poble a decidir democràticament el seu futur. El colp d'estat emmascarat dels aparells del poder de l'estat espanyol viola la veritat atribuint falsament al contrari un «colp» que simbolitzen molt bé els parlaments dels dirigents civils empresonats, els cordons de seguretat que van permetre eixir indemnes els assaltants, el nas de pallasso d'en Jordi Pesarrodona, l'ull que Roger Espanyol, avui també cínicament imputat per violència, va perdre defensant les urnes, els milers de clavells amb què la multitud va colpejar els guàrdies civils, la dona amb el rostre ensangonat que torna al seu col·legi per dipositar el vot, milions de cossos anònims defensant la democràcia. L'autèntic colp d'estat de l'estat, en canvi, va continuar amb la violenta repressió del referèndum, la presó, l'exili, milers de causes obertes i l'aplicació del 155. La repressió fundada en aquesta «postveritat» no ha aconseguit els seus objectius. L'independentisme és avui tan fort o més que fa un any, i la política espanyola, el govern i el parlament emmanillats per una judicialització que se'ls ha anat de les mans i està provocant ridícul i estupor a Europa. La veritat a Espanya ha mort, visca la veritat!

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 22 de setembre de 2018.]


dissabte, 15 de setembre de 2018

L'Espanya dels màsters


Passa sovint que algun escàndol més o menys anodí ve a col·locar-se oportunament en l'horitzó mediàtic per eclipsar totalment o parcial algun sol de la realitat que no agrada als productors de notícies. Així l'endemà d'una nova diada de l'11 de setembre espectacularment multitudinària, que gran part de la premsa (vejats miracle! s'exclamaria Anselm Turmeda) ha presentat com una prova irrefutable de la debilitat de l'independentisme, va rebrotar el pseudodebat de màsters, doctorats, llicenciatures, títols i altres certificats acadèmics que solen adornar els currículums de la classe política (i no política) al costat de les mentides, deformacions i deliris del nacionalisme espanyol. Pretendre que certes universitats (sobretot de l'àmbit privat i catòlic, vés per on) eren illes situades al marge de la corrupció generalitzada que ha corcat el sistema democràtic era pura ingenuïtat o desconeixement profund de com van les coses de l'ensenyament convertit en negoci. Perquè els famosos màsters, des que es van posar de moda fa uns anys imitant superficialment les formes anglosaxones, eren i són bàsicament una manera no gens dissimulada de traure diners al personal (i els pares de fills universitaris ho sabem), d'allargar artificialment unes carreres que haurien d'haver format amb escreix els estudiants per integrar-los amb èxit al món laboral. Però la decadent democràcia espanyola era incapaç de donar feina a tant d'universitari i es va traure de la màniga el requisit dels màsters i altres terrenys adobats per a la picaresca, el nyap, els favoritismes i la desmeritocràcia. Fet el negoci, feta la trampa: ja no hi compta la saviesa, la cultura, el sentit crític i la preparació dels estudiants i professionals sinó els quilos de paperassa emmarcada amb flamants títols. El símbol, que a més sol ser fals, substitueix la cosa. ¿Qui que no estiga massa contaminat per tanta propaganda no prefiriria que els polítics lluïssen menys «titulitis», falsos màsters i doctorats de quinzet, i s'aplicassen amb rigor, eficàcia i honestedat al seu ofici, que al capdavall exigeix més compromís, savoir faire, «mundologia», humanisme i sentit comú que acumulació passiva de dades i tècniques la majoria de les vegades completament prescindibles? No calia descobrir el frau dels títols per adonar-se que molts dels tristos protagonistes de la pel·lícula política espanyola eren inútils ignorants. Però hem continuat, embadalits, alimentant la farsa, sobretot els majors beneficiaris de l'invent, els addictes als fastos, el poder i les carreres meteòriques. Els falsos màsters ja van costar-li el cap a Cristina Cifuentes i ara a la ministra de sanitat Carmen Montón. Sobre l'actual líder del PP, Pablo Casado, pesen fundades sospites que ha incorregut en el mateix delicte (moral i polític si més no). Del currículum que solia publicar en web oficial l'espitós Albert Ribera van caure per casualitat no sé quants màsters, cursos i títols no prou acreditats o directament falsejats (ja es preparava per a la guerra dels màsters). El rebot anodí de la pilota política espanyola, que no entra mai en el fons de l'assumpte, ara és al terrat del doctorat de Pedro Sánchez. Ada Colau ha confessat que li van arribar proposicions deshonestes per a una carrera a la carta. Grans empreses, mitjans omnipotents responsables d'eclipsis informatius, institucions com la Universidad Rey Juan Carlos (en el nom, la penitència), elits acadèmiques que reparteixen títols a conveniència i a canvi de favors, jutges del TC que ahir eren rectors d'universitats ara sota sospita... Mentrestant, un parell de realitats palmàries: han arxivat la causa del Castor amb què Florentino Pérez va embutxacar-se molts milions dels contribuents i la Diagonal de Barcelona ha alçat de nou un clamor per la llibertat. Encara algú se sorprendrà que tanta gent vulguem anar-nos-en.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 15 de setembre de 2018.]


diumenge, 9 de setembre de 2018

Ara fa un any


El final de la temporada estival i començament de curs convida, més encara que el trànsit d'any, a omplir l'agenda de propòsits i futur però també a mirar enrere per veure tot el que s'ha escolat en els darrers dotze mesos. De vegades sembla que tot se n'haja anat en un bufit i d'altres que ha estat un any de distàncies siderals, que no ha passat res d'especial o que hem viscut coses que ens han canviat per sempre. Però les sensacions i vivències del temps són espills enganyosos i cal fugir tant dels miratges que ens fan creure que en el fons res no es mou com dels que indueixen a interpretar cada moment com un punt de no retorn. La història, al capdavall, és una partida que es juga a llarg termini en un camp molt extens i que demana uns bons prismàtics. En qualsevol cas ara fa un any de les sessions que van tenir lloc al Parlament de Catalunya i que van acabar d'obrir la caixa de Pandora de tot el que es va esdevenir després. En aquest temps s'ha aguditzat la profunda crisi que viu l'Estat espanyol, un embolic amb tres fils principals: la monarquia (i la legitimitat del règim nascut en 1978), la corrupció sistèmica i la lluita per la independència de Catalunya. En aquelles sessions maratonianes del Parlament dels 6 i 7 de setembre es van aprovar les lleis del referèndum de l'1 d'octubre i la de transitorietat que pretenia el famós salt de «la llei a la llei». Llavors es va conformar clarament també el bloc monàrquic PSC-C's-PP, que va trobar en el discurs del comunista Coscubiela (qui ho havia de dir?) motius per a l'aplaudiment entusiasta i en el filibusterisme (paraula que vam aprendre llavors), adornat amb tota mena de despropòsits indignes d'una democràcia, la tàctica per intentar frenar les iniciatives de la majoria parlamentària. Aquell teatret dels Iceta, Arrimadas i companyia fou l'excusa per aplicar el 155 i amanir unes eleccions que malgrat tot acabarien perdent, després que l'exagerat escàndol de la seua impotència servís per alimentar la fúria espanyola que, amb l'uniforme i armament oficial dels cossos de la policia i la guàrdia civil i excitada pel discurs del monarca, apallissaria ciutadans pel pecat de dipositar el vot en un referèndum d'autodeterminació convertit en anatema. Totes les alarmes que denunciaven la ficció de la democràcia espanyola van saltar aquell 1 d'octubre que va fer la volta al món. Un any després, tot i el canvi d'inquilí a la Moncloa, continuen els presos polítics a la presó i els exiliats, en una llista que no para de créixer, a l'exili. Els efectes de l'aplicació del 155, un colp d'estat en tota regla, han estat devastadors en molts aspectes, però al capdavall la Generalitat i el seu Govern s'han recuperat. Amb tota la repressió al damunt, totes les fissures i tots els contratemps, l'independentisme i el seu projecte democràtic i republicà continuen dempeus, potser tan forts o més com ara fa un any, però debatent noves estratègies, en la perplexitat que provoca sempre el convenciment de la justícia d'una causa i les dificultats de la seua consecució. El proper 11 de setembre serà un bon moment per prendre de nou el pols al moviment i recuperar la iniciativa política. L'anunciat diàleg de Sánchez no és de moment més que la consabuda cortina de fum acompanyada del desplaçament a Barcelona d'un nombrós contingent de policia per la diada. Però vindrà el primer aniversari del referèndum i el començ del judici als presos polítics. Mentrestant, la defensa del groc està convertint-se en acte de resistència per la llibertat que ja alimenta també la desnodrida causa de les esquerres i la república espanyoles. Ja són ací les fèrtils pluges de la tardor.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 8 de setembre de 2018.]


dimecres, 5 de setembre de 2018

Atlas universal poètic


Josep Maria Sala-Valldaura, Coordenades. AdiA Edicions, Ossos de Sol núm. 35. Calonge (Mallorca), febrer 2018.
· · ·

Dues línies perpendiculars es troben en un punt. Infinits punts són els zeros on s'entrecreuen espais i temps, els llocs on a estones es troben de pas el jo, el tu, cada un de nosaltres i totes les persones del verb sense excepció. En el pla cartesià, l'abscissa (coordenada horitzontal, l'espai) i l'ordenada (coordenada vertical, el temps); la latitud de nord i sud, la longitud d'est i oest, els paral·lels i els meridians que organitzen els mapes, els atles, les cartes de navegació, els plànols… Coordenades és un immens atles poètic que cartografia el ric i vast univers poètic de Josep Maria Sala-Valldaura (Gironella, 1947) i que gira sobre dues línies, De venustate (abscissa), amb 25 composicions, i Curriculum vitae (ordenada), de 25 poemes també, més dos poemes, l'inicial Entreforc i el final Punt zero, que l'autor situa en el lloc on es troben les coordenades o punt zero. El llibre es complementa amb l'apèndix Paraules finals, una eficaç guia de lectura amb què l'autor demostra una vegada més la perícia en la interpretació de textos (i en el terreny on aquesta perícia es presumeix més exigent i arriscada: el dels propis textos). En un joc de miralls virtualment infinit Paraules finals són les coordenades que situen perfectament les Coordenades i que expliquen el vol sense haver de disseccionar ni espatlar les ales, potser perquè a la bellesa –sembla dir-nos– només s'hi pot arribar a través de la bellesa. L'assaig literari de Sala-Valldaura sempre s'ha mogut en aquests paràmetres per molt que és inevitable que a qui ha viscut durant anys i panys entre els pupitres i les pissarres de tant en tant se li aparega un fantasma en forma de taxidermista («viviseccions en mans maldestres»). En pocs intel·lectuals com ell, tanmateix, es complementen i s'acoblen de manera tan harmoniosa l'ofici de poeta i el de crític, teòric, investigador i ensenyant de literatura. Llegiu en aquest sentit alguns dels darrers treballs publicats, especialment La poesia catalana i el silenci (2015) i Mig segle de poesia catalana (2018), l'estudi-antologia confeccionat a quatre mans amb Vicenç Altaió. Aquesta pàgina i mitja final és tangencial al poemari que ens ocupa, certament, però no m'estic d'assenyalar-la com un exemple reeixit de fusió entre poesia i anàlisi, un espai-temps transfronterer on brillen a l'ensems la llum de l'experiència i la lucidesa del coneixement.
Cada text dels 52 que integren aquest llibre desplega una forma poètica específica, des del sonet al poema en prosa, poemes amb i sense puntuació, amb o sense espais interestròfics, amb diverses solucions tipogràfiques (en negreta 9 poemes de caire més reflexiu que conformen un altre subconjunt) i disposicions espacials, cal·ligrames, etc. No només no se'n ressent la unitat sinó que l'exactitud en l'encaix de les peces, a la manera d'un puzle (l'autor prefereix l'exemple potser més artesanal del macramé), ens remet a un estrat més profund situat davall la disposició formal, íntimament lligat amb el virtuosisme en el maneig dels recursos poètics: l'aigua d'un riu sinuós ens hi acompanya sempre amb la seua música. És la veu del poeta, ben modulada i transparent, o allò que en el fons no canvia en els seus canvis, allò que el fa únic i identificable. La multiplicitat de formes, només possible en un viatger que ha habitat molts espais poètics, ens parla d'un altre aspecte: cada poema planteja un repte particular, demana una forma distinta, la clau que n'obre el pany. A més «L'andana del vers desgastat / és una via morta»: assajant formes distintes evitem el pitjor dels plagis, l'exercit sobre un mateix. La seguretat de les coordenades supleix ací el que la regularitat de la forma pot exigir en altres casos; més, és la xarxa que ha permès el vol lliure d'uns poemes cada un dels quals és una peça mestra singular articulada en un tot harmònic, irrepetible, de l'amplitud i la profunditat d'un atles i l'alçada d'un cim poètic. La línia espacial (la de l'abscissa) està dedicada, com indica el títol, a la bellesa en alguns dels seus múltiples vessants, l'omnipresent de la natura, la de l'horror, la de les pors mil·lenàries, «trema d'espais / a l'aguait de belleses», la de la roina (o ros), la de l'instant present, la de la boira, la de la mecànica del batre, la moribunda, l'orba, la de la fulla que cau... La línia del temps, un curriculum vitae (pinzellada d'ironia que ben aplicada no malmet la profunditat del que es diu) fet d'autenticitats d'experiències viscudes i evocades, d'autoretrats com els poemes que obren i tanquen la secció («Lliçó de botànica» i «Mirador», un sol capaç d'il·luminar tota una obra), porta de la mà el lector a través d'episodis de la infància, l'adolescència, la vida professional, el poble, els somnis, l'amor… d'una vivesa esfereïdora. No hi ha més línies (d'espai i temps, per continuar amb les coordenades) per expressar l'admiració i el deute a un gran llibre d'un gran poeta. Córrega el bon aficionat a buscar-lo a la llibreria de guàrdia més propera. I no diga que no el vam advertir a temps i en lloc escaient.

[Publicat a Saó núm. 439 de juliol de 2018.]

 










[Josep Maria Sala-Valldaura en una imatge recent. Font: AdiA edicions.]

diumenge, 2 de setembre de 2018

Notes sobre Tamil Nadu

El camí porta els viatgers a Tamil Nadu, estat dels tàmils, poble de llengua i cultura ancestrals, d'origen dravídic, del sud-est de l'Índia, de 130.058 quilòmetres quadrats, el doble que el conjunt dels Països Catalans, i més de 72 milions d'habitants, amb una densitat de 554,73 h/km2 (pels 204 nostres). Chennai, l'antic Madràs, la capital, rebenta totes les estadístiques. És un conglomerat caòtic on viuen uns 8 milions d'ànimes en una densitat difícil de superar: unes 25.000 per Km2. / Tamil Nadu t'atrapa des del primer minut, no bé has eixit de l'aeroport. Gernacions increïbles, caos circulatori, calor asfixiant, aire quasi irrespirable. Acabes d'aterrar en un altre món que potser no arribaràs a entendre, i les preguntes que et provocarà t'acompanyaran més enllà del viatge, quasi sempre sense resposta. Amb vosaltres, almenys, viatgen un parell de valuosos testimoniatges, el de Pasolini i el de V.S. Naipaul, a qui arribarà l'última hora durant el vostre periple. La carretera cap a la propera destinació, Puducherry, sembla que mena directament a l'infern. O és ja l'infern. / Sap el viatger que no ha de mirar-se amb ulls occidentals, europeus, l'espectacle que Tamil Nadu li brinda. Però no en té d'altres. No creu en fórmules ni en tòpics i no renunciarà a l'única i humil eina de què disposa: un racionalisme que a cada pas trontolla. / Acceptar no és resignar-se, la comprensió no posa a les mans una vareta màgica, cal lluitar contra el que sembla inevitable. / El caos i la misèria, el malson de la tragèdia humana, l'horror de tantes cares es disputen cada pam d'aquesta terra amb la bellesa i l'elegància de la gent. / Per dir sí els tàmils mouen delicadament el cap a un costat i un altre en bella dansa. Dibuixen amb aquest moviment el vuit jacent d'una disponibilitat còsmica. / Parla Naipaul sobre la indiferenciació en què consisteix la vida social dels pobles indis. La iconografia religiosa és idèntica des de fa milers d'anys i es reprodueix incessantment. Les dones porten el mateix invariable pentinat de xiquetes a velles. Els camions, les camionetes, els autobusos, les bicicletes, els tuc-tucs, els saris i faldes dels homes, les infinites parades, les garlandes de flors, els temples, la publicitat comercial i la política... un únic motle infinitament repetit. El narcisisme dels selfies, convertit en esport popular, potser cerca compensar el complex d'eixam o formiguer. / El banià, l'arbre sagrat a l'ombra del qual Buda va atènyer el nirvana, trau arrels de les seues branques que quan arriben a terra s'hi enfonsen i tornen a arrelar per formar nous troncs. El cercle de la bandera índia o Ashoka Chakra, l'svastika hindú que simbolitza l'evolució de l'univers, la vida sempre recreant-se. / En tot de casos la modernitat made in Occident ha fet molt de mal al país. La pesta del plàstic s'estén pertot arreu amb la seua ombra tètrica. / El carro sempre davant, els bous darrere. Van portar cotxes, van haver d'inventar una pressa que no tenien i construir-li després les carreteres. Amuntegaven cases per més tard pensar en la ciutat. El botànic de Puducherry és un monument a la indigència. A Yercaud s'enrunen xalets que ningú ha estrenat (com en tants indrets de la costa mediterrània). A Selam persisteix inacabada i en ruïna una via de formigó enlairada damunt la principal avinguda, com aquells scalèxtrics odiosos de l'Espanya dels seixantes. A les imatges omnipresents de líders polítics, sovint convertits en horroroses estàtues rígides i daurades (i amb ulleres i altres adminicles), hi veiem la mateixa casta d'individus somrients i panxacontents, nimbats de garlandes. El poder només es fa present en aquest país per clavar el dit en l'ull del poble. / Potser té raó Naipaul quan afirma que els indis no veuen la brutedat en què viuen i que els envolta (una estratègia obligada de la supervivència, encara que potser fóra millor posar-se seriosament a la feina). La neteja ací és reservada a les castes més baixes, un treball que fa ajupir-se i que humilia qui el fa. / Les netejadores, amb unes graneres tosques, no netegen, ni volent-ho podrien: la seua funció és desplaçar la merda d'un costat a un altre. La majoria de ciutats no tenen servei públic de neteja ni claveguerams en condicions. El corb hi és amo i senyor, tan escandalosament antipàtic. / Milions de persones es dediquen a tasques perfectament inútils per unes rúpies. No és l'efectivitat que hi sembla comptar sinó representar el paper assignat. Netejadores, obridors de portes, reclams humans d'hotels i restaurant amb bandereta, trencadors de tiquets, buròcrates kafkians... Hi ha molts policies (tots del mateix grup o casta) però no hem vist que servesquen per a res més que demanar de tant en tant la documentació amb desgana i recordar que hi ha un poder en l'uniforme que porten i que és inflexible. / Els ciclistes solitaris de les carreteres. Lentament avancen però el seu pedaleig, impulsat de manera antinatural des de la planta del peu o el taló, voldria en realitat anar enrere o, millor, aconseguir la immobilitat perfecta, camí del nirvana. La bicicleta ací no és alegria sinó condemna. / Els vells desnonats que caminen pels marges de les carreteres, sota un sol inclement, perduda la ment i la mirada, arrossegant la pròpia vida com un parrac en un sentit o altre del camí, fantasmes que van enlloc, que es mouen en cercle. / A les ciutats de Tamil Nadu (Chennai, Puducherry, Madurai, Thanjavur, Selam, Thiruvannamalai...) es roda una pel·lícula de ciència ficció sobre el futur de la humanitat. El que semblava aturat en un passat remot és en realitat l'escenificació del futur planetari, el seu avançament narratiu. Si aquests pobles troben alternatives al seu col·lapse tal vegada podrem un dia respirar confiats. / Els viatgers pensen en la força bella i jovial de milions i milions de joves condemnats al no-res, que somriuen i fan ballar el cap sense parar, pensen en la immensa energia que trobarà els seus canals per realitzar-se en l'ampla mar de la vida. / Entre l'espant i la tendresa, cantava Silvio Rodríguez. Entre l'horror i la bellesa transcorre el nostre viatge per Tamil Nadu. / Masses d'escolars d'uniformes impol·luts, de mirada inquieta i penetrant, d'ulls que parlen tots els idiomes, homes i dones esparpellats que porten en la sang una elegància ancestral, una vitalitat oberta, una alegria sense doblecs i un riure que es regala perquè no és de felicitat gasiva sinó de generositat (una generositat que és patrimoni dels pobres). Tanta bellesa que esquiva l'abisme del trànsit, el vol sinistre dels ocells negres, la marea del plàstic, la malaptesa somnolent de les vaques, la histèria dels macacos i la presència mòrbida de santons, esguerrats i captaires. / En tres setmanes de camí, enmig de l'infern dantesc del trànsit urbà i la voràgine de les carreteres, ni una sola vegada hem escoltat el mínim renec ni una paraula més alta que l'altra ni cap alteració, ni excés verbal ni violència. La força d'aquesta gent manté el miraculós equilibri del caos. / Tamil Nadu és una ferida en carn viva del món que encara no cauteritza, preguntes que tremolen en l'aire i estimballs de l'horror. Però també tots els camins oberts per on avancen somnis i esperances.



[llibertat.cat, setembre 2018]

dilluns, 30 de juliol de 2018

La bèstia encara hi era

Ja coneixeu l'inquietant relat d'Augusto Monterroso: "Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí". La brevetat i la dosi de surrealisme de la frase, que podria haver estat la primera d'una gran novel·la però que en canvi descarrega sobre la perícia imaginativa del lector tota la potència i potencialitat, la van encimbellar al Parnàs literari fins a convertir-la en lloc comú, el de les coses que es memoritzen fàcilment. Quan va despertar, la bèstia encara hi era. La bèstia multiforme del feixisme, monstre de mil cares, l'hidra policèfala d'alè verinós, vestida de marró, blau o negre. Quan va despertar del somni de la transició, el feixisme encara era allà. Per a alguns el desvetlament fou primerenc, d'altres no es van arribar a adormir mai amb els cants de sirena que van fer sotsobrar la nau democràtica entre l'Escil·la de l'oblit i la Caribdis de les renúncies, però la majoria dels ciutadans espanyols, narcotitzats durant tants anys pel relat de la democràcia triomfant de les elits xuclòcteres, la monarquia corrupta, el bipartidisme ben lligat..., ha viscut i encara viu anestesiada pels vapors de la propaganda o fins i tot n'és còmplice i s'hi identifica. Sí, encara els mateixos gossos i els cadells crescuts d'aquells gossos amb (no tan) distints collars. El feixisme no fou un malson que s'esvaí per una ruptura que obrís el camí de l'alliberament democràtic, social i nacional. No era un malson, era i és el malson que no ha dissipat la llum de cap albada. A longa noite de pedra de Celso Emilio Ferreiro, la nit de tants escriptors i cantants catalans, el franquisme victoriós que ha continuat guanyant tantes batalles, la bala que el capital sempre té a la recambra, dormia en el mateix llit que Fraga Iribarne, jugava al dòmino amb José Maria Aznar, enganxava els sobres de M. Rajoy o cantava cançons de bressol a Albert Rivera o Inés Arrimadas, comprava l'ànima de Boadella o treia a passejar Vargas Llosa, uns pocs exemples. Grata una mica, només una mica, la crosta de l'espanyolisme, fins i tot la d'alguns dels soi-disant d'esquerra, i emergirà la bafarada pudenta de la intolerància feixista, de la catalanofòbia visceral, dels punys i les pistoles contra la cultura.
Al País Valencià no vam deixar de patir-lo mai en les seues facetes més descarades i violentes, fins al punt que, mal dissimulat i sense complexos ni res de què penedir-se, va donar forma a un dels darrers (per ara) moviments feixistes de masses: el denominat blaverisme, amo i senyor de la nostra transició
frustrada. Jugada perfecta, alimentada pel combustible inexhaurible de la catalanofòbia i l'antivalencianisme (que són la mateixa cosa), que va aconseguir el seu propòsit, determinar la política valenciana i retardar el procés de desvetlament nacional dels valencians, que donava símptomes d'una perillosa vitalitat per als interessos de l'estat en el trencall dels anys 70/80s. Bombes a personalitats i llibreries, boicot a institucions democràtiques acabades d'estrenar, apallissaments al carrer, morts, i, sobretot, amenaça i xantatge constants d'una virulència tal que van aconseguir instal·lar la por al cos social i servir de coartada per abraçar tota mena de renúncies que encara roseguen el país. La bèstia era allà, mostrant ullals i musculatura quan calia, vetlant les armes contra qualsevol canvi substancial de l'estauts quo nascut de les entranyes del franquisme victoriós. Era allà, encastada en les vísceres del sistema, podrint les minses victòries democràtiques, ben arrelada en l'Espanya de sempre, omnipresent en casernes i comissaries, en la lletra escrita i no escrita de la seua Constitució, en els tribunals, en les togues dels jutges, en la xarxa ferroviària i els grans monopolis, a la llotja del Bernabeu i el miratge de la Roja, l'himne il·letrat i la loteria nacional, en el silenci còmplice dels intel·lectuals, en els altaveus mediàtics que es papen les almoines del poder... Sempre esperant l'oportunitat de torçar-nos una miqueta més el coll, de desinfectar-nos en massa, d'arrancar-nos el delit d'urnes i llibertat que portem a l'ànima. Era allà, mai no havia dormit com pretenien alguns il·lusos, en els tossuts clients de la sastreria del canvi de jaqueta, en els que van tornar a la camisa blava i el cara-sol sense complexos, en els vestits amb l'últim crit de la moda i en els acomodaticis de tota peresa mental. La revolta de Catalunya els ha excitat les glàndules perquè per primera vegada veuen amenaçats de veritat els seus privilegis. Llegim-ho doncs pel costat de l'ampolla mig plena: tot es qüestiona per fi perquè Catalunya ha obert els ulls de molts dorments que han vist que la bèstia feixista encara hi era i que es retorçava a les graderies del Valle de los Caídos o trencava el nas de Jordi Borràs com una hiena que lluitarà fins al darrer alè per defensar la seua carronya. La bèstia hi era, agitant-se a les clavegueres de l'estat, guardiana dels poderosos, hi era, en els ous de la serp que la unitat popular en la construcció de la República Catalana destruirà.

[Publicat a llibertat.cat en juliol de 2018.]

dissabte, 28 de juliol de 2018

Saials. Schopenhauer a la platja

La platja a l'estiu, amb la irrupció massiva de turistes i estiuejants, és l'escenari on millor s'escenifica el drama del desfici humà. Què fer, sense objectius, treballs ni reptes peremptoris, sinó abandonar-se en braços del tedi i l'avorriment mal dissimulats amb mil maniobres estúpides. / Agafe de la lleixa una vella edició d'Arthur Schopenhauer que porta per títol El amor, las mujeres y la muerte, nom merament aproximatiu i comercial ja que el llibre es complementa amb capítols dedicats als dolors del món, l'art, la moral, la religió, la política, l'home i la societat, el caràcter de diferents pobles i el capítol final, lacònicament intitulat "Algunos opúsculos". Sense pròleg, notes ni més explicacions, es tracta sens dubte d'una miscel·lània que arreplega textos de diverses obres i èpoques del filòsof alemany. Per a la meua sorpresa, i salvats alguns esculls de la visió excessivament esquemàtica, tòpica i fins reaccionària de la dona (i que hem de de situar en el seu context històric i lligar-la amb el cru realisme de l'autor), la seua prosa em sembla una delícia molt suggestiva. / Afegim a l'espectacle de la platja, que tinc davant els ulls mentre escric aquest saial, els diners que costa "gaudir" d'unes vacances en família a la Marina i comprendrem per què tant d'esforç per dissimular el desfici: passejar sense nord per la vora, cavar, homes fets i drets, inútils clots a l'arena, canviar de postura per enèsima vegada sota un sol de justícia, empassar-se arena amb l'entrepà, entretenir-se amb el mòbil com si fosses al tramvia... / Com més gran l'expectativa (en aquest cas induïda per la indústria turística) del plaer, com més intens i persistent el desig, majors l'angoixa, el desfici i l'avorriment. / M'arribava en la meua ignorància amb fama d'antipàtic. En el seu realisme sense concessions ni falses estratègies compensatòries, Schopenhauer em sembla en canvi d'una tendresa manifesta. Una de les seues idees claus, a propòsit de la condició humana, és la commiseració (ignore si el terme s'ajusta a l'original alemany), al costat de l'egoisme i la perversitat. La simpatia que em desperta aquest autor el lliga etimològicament (simpatia: patir alhora, conjuntament, sentir el mateix) amb la idea de commiseració. / Han bastat unes poques pàgines, llegides lentament, per agermanar Schopenhauer amb Nietzsche i Cioran, altres dos tendríssims antipàtics amb qui simpatitze. / Els únics que en aquest entorn semblen immunes al desfici són els infants. Ells encara poden lliurar-se al goig efímer i al plaer immediat i palpable sense la consciència de la finitud. Els adolescents, per contra, personifiquen el tedi en estat pur. Perduda la infància, encara no han après com els adults a dissimular l'angoixa. Les expectatives del plaer i la diversió constants s'acarnissen en ells punxant-los amb les espines d'una realitat molt prosaica que en va tracten d'endolcir amb les seues fantasies. A la platja, però, només hi ha xiquets o adolescents. / A la platja de Chesil de Ian McEwan és la novel·la que millor dibuixa aquest desfici humà. I en el cos i l'esperit de dos joves que s'acaben de casar i sense
massificacions turístiques. / Impagables, especialment, les reflexions sobre l'art i la música i les religions de l'ateu Schopenhauer, un filòsof que caldrà tenir sempre a mà, com certs analgèsics. És a més un escriptor que no cau mai en el trist pecat de la petulància (del llatí, per cert, 'petulans', insolent).

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 28 de juliol de 2018.]

dissabte, 21 de juliol de 2018

Saial sobre una mort petita

En els ulls de vostè, aquell admirable blau que sempre ha encisat la seua filla, es dibuixà l'estupor davant la mort que vindria a endur-se'l al cap de sis dies. Quan vam acomiadar-nos aquell dimecres, vostè en el seu silenci, jo en paraules d'esperança mal improvisades, em pensava que en el seu atzur esvaït es reflectia només el pànic de la demència que anava i tornava com un ocell d'ombra negra colpejant el seu somriure. / "Si la mort ve a buscar-me | té permís per entrar a casa, | però que sàpiga des d'ara | que mai no podré estimar-la". / Si hagués conegut vostè la cançó d'en Llach l'hauria feta seua, com tots els enamorats de la vida que l'han respirada a ple pulmó en la immediatesa sense preguntes del seu sí. / Si una cosa consola de la mort és tenir la certesa que a qui s'emporta l'ha viscuda fins al darrer alè i que el seu arrap invencible li estalvia molt de patiment anunciat, propi i aliè. / Vostè era del 37, un xiquet de potsguerra, fill de la gana i l'emigració, a les venes la sang de l'Aragó més pobre. Me l'imagine, encara un marrec, buscant-se la vida pel vell Sagunt, fent virgueries amb un baló mig estripat, traient de l'astúcia la força que el seu cos menut li escatimava. / El batxillerat elemental alçat amb esforç l'excusava de la lectura. Ja havia llegit prou en aquesta vida, ens deia, una de les seues trampes predilectes al solitari. El veig d'aprenent de barberia, vivint el nuviatge amb Encarnita a Faura ("Amb un barber? –li deien–. Menjaràs truites de pèl."), la dona de la seua vida, veig el duro que li enviava per carta guanyat afaitant xusqueros, oficials i tropa a la mitificada Mallorca de la mili, amb l'amic Jesús de ventures. El banc per fi que li permetria casar-se i fundar família. / Antonio, sogre, han convertit la mort en un comerç insípid, en aire condicionat de tanatori, en missa mal dita i pitjor sentida, buscant l'asèpsia, intentant convertir el dolor legítim en una cosa que es camufla rere les notes d'un adàgio rutinari i cites d'Agustí d'Hipona. / Així les coses, no tinc més remei que retenir-lo viu en la tendresa que regalà sempre als fills i en l'amor a la dona. En els bolets de tardor, en els espàrrecs de marge o els rotllets d'anís i les infinites vesprades de futbol i petanca. / Un xiquet de la postguerra saguntina havia d'estar fet d'aire, de cel límpid. Ja pots córrer si vols atrapar aquell bordegàs, aquell ocell que sempre vola al seu aire! / Sogre, no he conegut en aquesta vida ningú que pensant de manera tan radicalment distinta a mi em fos tan sòlidament còmplice, tan bellament amable. I això que havia furtat feia molts anys la flor preferida del seu jardí, encara que com totes les coses en aquest món fos al capdavall un préstec amb interessos. Gràcies per aquesta lliçó de tolerància que no li van ensenyar els llibres. / Malgrat l'asèpsia imposada, potser li agradaria saber que el van anar a acomiadar tantíssims veïns, amics, col·legues, familiars, coneguts i saludats. Que –no cal dir-ho– els seus, el cercle dels íntims, la família que vostè va voler l'única trinxera, van estar en tot moment a l'alçada de les circumstàncies, consolada per l'elegància amb què va fer l'última jugada en el camp de la vida, aquest adéu senzill i redó com una taronja del seu hort, resplendent i tan sucosa. Li agradarà saber que portaran amb alegria i discreció el dolor del seu record per tots els seus viatges. És una cosa que també li devem, sogre. / El tindré informat de com queden València i Barça, Atlètic Saguntí i Alcoià.

[Publicat a Tipografia La ModernaTipografia La Moderna el dissabte 21 de juliol de 2018.]

dissabte, 14 de juliol de 2018

El carxot d'Alemanya i la Corona

Des del 5 d'abril passat que l'estratègia judicial, política i mediàtica contra l'independentisme català no rebia un carxot de les dimensions del que acaba d'encaixar amb la negació del delicte de rebel·lió que Llanera s'entossudeix a encolomar a Puigdemont i la resta d'exiliats i presoners polítics. El mateix tribunal de Schleswig-Holstein que llavors es va negar a extradir el president per rebel·lió l'exonera ara en sentència ferma de tal delicte. Punt i a part. Comença un altre capítol del conflicte polític entre Catalunya i l'estat, encara que de moment les reaccions de les primeres espases de l'espanyolisme més torero, ranci i antediluvià (González Pons, Casado, Girauta o Rivera entre d'altres) parlen de "canallada", d'abandonar l'espai comú europeu i de l'habitual "Santiago y cierra España" que tants fruits podrits ha collit al llarg de la història. Les seues aïrades declaracions s'esbravaran tan prompte com una botella de cervesa mal tancada, d'acord, però aquests rots fatxes embruten l'aire que respiren la majoria dels espanyols i són un perill per a la salut mental pública, ja prou deteriorada a hores d'ara. Europa torna a contradir Llarena i tot el vodevil de mentides ordides per combatre amb males arts el que no poden doblegar a les urnes, l'independentisme pacífic i democràtic majoritari avui a Catalunya. Alemanya podrà extradir Puigdemont, en tot cas, per l'acusació de malversació, delicte del qual no van trobar ni rastre en l'època de Montoro, i no per falta de ganes. La conseqüència immediata del carxot alemany salta a la vista: si Puigdemont no va cometre cap delicte de rebel·lió, què fan els seus subordinats i els Jordis en presó preventiva? La resposta: patir un càstig injust impropi d'una democràcia per defensar un projecte polític. Fins quan durarà aquesta injustícia i la dels exiliats? Ací hi ha la creïlla calenta en mans del govern socialista, l'aparell judicial i el nucli dur de l'estat. Perquè mantenir-los-hi suposarà dilapidar el poc crèdit internacional que li queda al vaixell democràtic espanyol. Com Felip II, potser és que Llarena va enviar la seua euroordre per lluitar contra els homes i ha estat vençut finalment pels elements. Parlant de reis, tot i que d'una altra dinastia, la setmana informativa ha portat previsibles novetats sobre un altre ídol caigut, el del rei emèrit. Per si no en teníem prou amb tot el que hem anat sabent-ne, sembla que el "campechano" es va fer un fart d'omplir-se les reials butxaques amb el telèfon del Nóos, que utilitzava la seua amiga Corinna per col·locar els fruits dels robatoris a l'estranger i que, com a pre
mi als serveis de l'alemany, li va passar informació "sensible" del CNI sobre totdéu perquè la pogués utilitzar en cas de necessitat. Tot un exemple de patriotisme del que durant tants anys figurava com a comandant d'aquesta nau a la deriva que és Espanya. Si no fos que el títol ja estava atorgat a un Carles anterior, l'emèrit podria ostentar, en homenatge a Corinna zu Sayn-Wittgestein, el sobrenom I d'Espanya i X d'Alemanya. Qui hagués dit que tants mals junts vindrien del mateix lloc. Després de la derrota de la Roja al mundial, és el pitjor que ens podria passar. Doncs que visca la República, encara que siga la francesa, que avui és 14 de juliol!

[Publicat per Tipografia La Moderna el dissabte 14 de juliol de 2018.]

dissabte, 7 de juliol de 2018

Tracte de favor


L'entramat autonòmic que aguanta l'edifici de l'Estat serveix per al mateix que tota perifèria al capdavall i tot cercle viciós: demostrar l'existència d'un centre on resideix l'autèntic poder. L'estira i arronsa a què obliga aquesta estructura radial consisteix, com sabem, a aconseguir parcel·les de poder i diners que el centre atorgarà sempre a contracor, diguen el que diguen lleis i estatuts, com una concessió graciosa, conseqüència de la magnanimitat de qui mana i sotmesa, per això, al vaivé incert de simpaties i antipaties personals. A l'Espanya autonòmica, en bona mesura hereva política del franquisme, encara hi fuciona el tradicional «qué hay de lo mío» que ha regit durant segles d'amiguisme l'administració en l'ocàs interminable de l'imperi. Conformats a aquesta lògica, que redueix tota aspiració nacional a un corral de dimensions regionals, els polítics valencians s'han mogut tradicionalment per ací d'una manera interina, provisional. L'autèntica destinació ha estat sempre Madrid, com a llançadora de grans èxits o com a premi de consolació. La digníssima consolació de plantar el cul en el Senat fins a l'amoixamenta total d'un Joan Lerma, per exemple, com a premi a tants anys de mediocritat presidint sense exigències un país anodí, o l'esplendor ministerial connectat amb les portes giratòries de grans monopolis del malaguanyat Zaplana. A l'endemig, els cinturons de l'estupidesa i l'avarícia que frustraren la carrera de Camps cap als daurats rococós de la Cort. No deu ser casual que el primer dels nostres presidents que sembla vacunat contra aquestes pretensions siga Ximo Puig, tal vegada per convicció íntima, tal vegada perquè a l'autonomisme ja se li ha vist escandalosament el llautó i la reivindicació catalana ens ha posat a tots plegats en una altra dimensió, tal vegada perquè la seua plenitud política ha coincidit cronològicament amb la decadència (dissimulada provisionalment per la carambola de la presidència de Sánchez) del seu partit i la crisi del bipartidisme. Cas ben distint és aquest professional de pedra picada que és José Luis Ábalos, el més que discret polític de Torrent que ha sabut muntar sempre en cavall guanyador i col·locar-se en la pool position que dona opcions per gaudir l'eròtica del poder i les seues nòmines. Heus-lo, doncs, d'amo i senyor del Ministeri de Foment i mà dreta de Pedro Sánchez, exercint el control sobre les inversions de l'Estat en infraestructures, quasi res. Vingué a València i com un gall dindi desplegà tot el plomall del seu càrrec davant el seu camarada i tanmateix enemic polític Ximo Puig i dictà coneguda sentència: que no hi hauria, en el tema d'inversions per al País Valencià, tracte de favor. Passa amb tot aquell que gosa demanar el que per dret li pertoca. Des de la Villa y Corte li respondran que no s'hi valen tractes de favor. El mantra buit que intenta amagar que tota la política a Espanya descansa sobre un descarat tracte de favor a les elits extractives i els oligopolis empresarials, a les «comunitats» submises i afectes, a la monarquia i els hereus de Franco, als partits que engreixen el sistema podrit, a... Si volem aturar l'espoli estructural i agafar la paella pel mànec del que com a país i poble ens correspon en tots els àmbits, però, caldrà mirar molt més enllà de l'estret horitzó autonòmic, aquest camp de mines on les raboses del poder confonen arterosament drets amb privilegis, maregen la perdiu, perverteixen el llenguatge, ens fan perdre miserablement el temps. 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 7 de juliol de 2018.] 

 

dissabte, 30 de juny de 2018

Saials. Negació de l'evidència


Deu ser molt dur creure't que vius en una democràcia plena i sentir parlar cada dia de presos polítics. La incompatibilitat entre ambdues coses és evident: en una democràcia no pot haver-hi presos polítics. Com que negar la primera va en contra dels principis de la fe, sustentada en imponderables de tota mena, ix més barat dir que a Espanya no hi ha presos per raons polítiques. / Com era d'esperar María José Segarra, la nova fiscal general de l'estat, s'ha alineat entre els qui neguen l'estatus de polítics als presos independentistes, com abans, alhora o després ha fet Pedro Sánchez. Costa distingir ací, com volia Machado, les veus dels ecos, tot i que deu tractar-se més aviat d'una polifonia escrita i orquestrada per l'estat per tapar unes vergonyes que no sent. / Perquè demostrat fins al detall que el 20 de setembre de 2017, durant l'etern escorcoll que la Guàrdia Civil va perpetrar a la Conselleria d'Economia a Barcelona, no va haver-hi violència, ni rebel·lió ni sedició, de quin altre delicte que no siguen les pròpies idees i la voluntat de portar-les a la pràctica es pot acusar els presos polítics? D'haver convocat, d'acord amb el propi projecte polític convertit en mandat popular per les urnes, un referèndum? Enlloc no és escrit que això siga delicte. Ni tampoc haver declarat una independència que no depassa el terreny simbòlic (molt important, això sí) de les declaracions. / Què són, doncs, si no són presos polítics els presos polítics? Ostatges, víctimes de la venjança d'un estat que va ser desbordat i desobeït per dos milions llargs de ciutadans l'1 d'octubre. I que va ser incapaç, malgrat la violència deixatada, d'impedir el referèndum. / Negar l'evidència no és sempre conseqüència de la ingesta desmesurada d'alcohol o borratxera. Respon a un tic ancestral dels servidors del poder espanyol que de tant en tant els salva els mobles però que més sovint fa que se'ls venguen a preu de saldo. Els errors històrics es repeteixen quan l'anàlisi ponderada de la realitat és substituïda per la grandiloqüència buida i la fúria autoritària. / El documental de Jaume Roures sobre el 20-S que ahir es va estrenar a TV3 desmunta tota aquesta parauleria. Però no se'l miraran ni María José Segarra ni Pedro Sánchez ni, per descomptat, l'exministre de defensa i actual ambaixador espanyol als USA (amb interessos en el negoci de les armes, per axò deu ser que es mostra tan bel·ligerant) Pedro Morenés y Álvarez de Eulate. / Don Quixot, empès per la seua bogeria, també negava l'evidència dels molins de vent i els ramats d'ovelles. Però el seu és un viatge cap al realisme i el reconeixement del propi fracàs. La de Cervantes, vista així, és una novel·la heterodoxa, de la dissidència espanyola, per molt que la vulguen reduir a monument (decoratiu) nacional. / Parla el senyor Morenés, com seria normal, en nom del govern espanyol? Si és així, l'esbombada voluntat de diàleg de Sánchez és una cortina de fum. Si no, què esperen a destituir-lo? O la polifonia del nacionalisme espanyol no té identitat ni color i tanto monta monta tanto? / Tard o d'hora, però, i si de veritat volen convertir Espanya en un estat democràticament avançat, hauran de reconèixer l'existència de presos polítics, alliberar-los, indemnitzar-los pel patiment sofert i jutjar els responsables de la injustícia. / Per a la solució del conflicte polític que subjeu a l'existència de presos polítics s'haurà de produir el reconeixement del dret d'autodeterminació de Catalunya, un dret universal i inalienable de tots els pobles.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 30 de juny de 2018.]

 [El vídeo 20-S de "Sense ficció" produït per Mediapro i dirigit per Jaume Roure.]

dissabte, 23 de juny de 2018

Saial de les balances



Ovidi Montllor va gravar la «Cançó de les balances», de Josep Maria Carandell, en 1968. Oportuníssima en el seu temps i més en aquell any de revoltes i esperances, no sembla que la composició, que és un exemple d'ambient i tema medieval amb final obert, haja perdut ni un gram de vigència cinquanta anys més tard. / El distanciament històric que Carandell hi proposava assegurava en realitat la universalitat temporal i geogràfica del conte. La naturalesa d'un poder autoritari exercit en forma de monarquia (que sovint no necessita ni ceptre ni corona), el materialisme avar i barroer que considera l'home simple mercaderia, la repressió de la llibertat d'expressió, la persecució de la dissidència i l'exercici de la violència no té edat ni fronteres. / L'Espanya de 2018, com la de 1968, té qui li canta les veritats i planta cara als abusos i obsessions malatisses d'un poder cada dia més desligitimat. Les bastonades amb què es respon a la voluntat de llibertat i les torres on es tanca, a pa i aigua moderns, ciutadans demòcrates, justos i pacífics, són similars a les de fa cinquanta anys. / «Quan vindrà el dia en què a l'home / no se'l pese amb les balances?». / Les balances també serveixen per comparar situacions i casos, per mesurar què pesa més per a la justícia, si un quilo de plom o un quilo de palla, cap a quin costat es decanta la balança i si la figura al·legòrica encarregada de fer complir les lleis té els ulls ben tapats o fa trampa. / En una decisió que ha tornat a indignar gran part de l'opinió pública i que portarà cua, l'Audiència de Navarra ha deixat en llibertat sota fiança de 6.000 euros els cinc convictes de la Manada. / Les trampes codificades del llenguatge (abús sexual, violació; sedició, violència, rebel·lió…) intenten amagar la distinta vara de mesurar segons decisions prèvies de caràcter polític. / En la tradició carpetovetònica hi ha una certa condescendència amb el masclisme violent que es va manifestar amb la Manada, mentre que l'exercici pacífic i democràtic de la llibertat sempre es troba sota sospita. La pseudodemocràcia espanyola segueix venerant la força bruta gràcies a la qual les coses s'arreglen (s'agreugen) a bastonades. / Què van haver de pagar els presos polítics independentistes en un primer moment per esquivar la presó? Com és que hi continuen en qualitat de provisionals? La vara de manar és impertorbable, la vara de mesurar s'escurça o allarga segons els casos i sense que a jutges i responsables polítics els caiga la cara de vergonya. / Què hi ha pesat més en l'alliberament de les bèsties de la Manada, la iconografia de bous i mocadors i músculs que exhibeixen o la condició de militar i guàrdia civil de dos d'elles? / Cinc perillosos poca-soltes que abusen, vexen i violen en grup una jove són alliberats perquè els qui ho han decidit no hi veuen perill de reincidència ni fugida. Ignoren que la cabra avesada a saltar, salta i saltarà? / A l'altre plat de la balança hi ha també els joves d'Altsasu, protagonistes d'una picabaralla de bar d'hores fosques d'alcohol que es va saldar amb lesions menors i una camisa impol·luta en el cos d'un guàrdia civil que passava per allà amb ganes de provocació i gresca. / La Benemérita no, la Intocable. / Com tothom sap, Florentino Pérez, amo i senyor de la llotja del Bernabeu i altres bagatel·les, no té cap responsabilitat en la presa de pèl col·lectiva del Castor. Un altre escàndol al sac! / La balança espanyola no està en el fi, potser no ho ha estat mai. Són els seus desequilibris, aquests vicis d'origen, les principals causes de la reiterada i anunciada solsida, del seu fracàs històric. / «Però el poble encara sap | la cançó de les balances, | i quan s'ajunten els homes, | rient i plorant la canten». / On ets, justícia, on ets, democràcia, on ets, llibertat?

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 23 de juny de 2018.]