dissabte, 26 de maig de 2018

Saials. Proverbis


Dir santmartí en castellà és dir la matança del porc. El proverbi que afirma que a tot porc li arriba el seu santmartí ens alliçona sobre les coses inevitables, tot allò que tard o d'hora s'ha d'esdevenir per força. En el terreny moral en què solem usar l'expressió, l'horitzó d'esperança per a la satisfacció de la gana i els plaers de la gola s'eixampla amb els beneficis reparadors de la justícia. / Qui la fa la paga, diem també, però no està gens clar que la llei arribe a pronunciar-se en tots els casos en forma de veredicte inapel·lable. / Un parell d'anunciats santmartins s'han produït aquesta setmana, el final del primer capítol (peça en llenguatge jurídic) de la novel·la de fulletó coneguda com el cas Gürtel i l'entrada en presó d'un dels pinxos més esvarosos del poder, Eduardo Zaplana, Landa escabellat de la cleptocràcia a l'espanyola. El temps s'ha tornat boig: la tardor i la primavera ja es confonen. No sabem si anem o tornem d'enlloc, però segurament fem tard. / Mentre esperem amb deler poder sucar en el nucli dur d'aquesta història interminable, el que té de fons el terrer valencià i per protagonistes coneguts, votats, sostinguts i suportats veïns d'escala, ja ha quedat sentenciat per a la història allò que (no) tots sabíem: el PP és una organització criminal inventada per al lladronici. / Seguint amb els proverbis i els animals, la fins ara discreta fuga de rates del vaixell (mig) enfonsat es convertirà en escandalosa processó de rosegadors en cerca del vaixell que els porte de nou als caladors del poder. / El nou vaixell, malgrat la comedieta dels desencontres, ja està a punt però no és gens nou i té un capità format en l'escola falangista de sempre i beneït per l'invencible almirall Aznar: Albert Rivera. / Què és pitjor el remei o la malaltia? Es pot apagar el foc amb la benzina? / Et mires la fotografia: el mateix impecable tall d'americana, el mateix color blau, la mateixa camisa, la mateixa corbata roja. M. Rajoy i P. Sánchez a la porta de la Moncloa. La insistència a semblar iguals ha de descansar per força sobre el fet de ser-ho. O és que els símbols ja no són el que eren i l'hàbit no fa el monjo. / Si conservar el poder o aspirar a tenir-lo és un objectiu que se situa per damunt de qualsevol exigència ètica, si es practica sistemàticament la corrupció o s'hi és condescendent o còmplice necessari, la democràcia es podreix fins a la medul·la. / Per còmplice entenc el que fa la viu-viu amb el delicte jugant amb els adverbis i la margarida del no-sí, el que gesticula per a la galeria però és igual o pitjor, el que els aprova els pressupostos comptant només el vil metall, el qui els vota per amor a la pàtria (o addicció a la droga corrupta). / El final del fulletó de la falsa democràcia espanyola és ineluctable però encara no està escrit, encara no té forma. Sabem que el porc ha de morir i que en farem xulles, cansalada, costelles i botifarres, sabem que matarem la gana de justícia però no sabem quan ni sabem com. / P. Sánchez afluixa l'encaixada de mans amb l'organització criminal: l'olor de podridura és massa forta. Vol, diu, recuperar la normalitat, flitar amb l'ambientador barat de la moció, les eleccions, tota aquesta martingala. No voldria semblar sanguinari en temps d'inútil correcció política però si no mates el porc no te'l pots menjar. Açò no ho salva ni el flit ni el maquillatge ni possiblement déu, el gran escorxador.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 26 de maig de 2018.]

 

dilluns, 21 de maig de 2018

Llum a l'atzucac


M'estava endinsant en un atzucac d'idees bastant fosc. O potser era que la reflexió que perseguia demanava una llum que no era al meu abast. En qualsevol cas, l'atzucac (una molt útil aportació valenciana a l'estàndard català) estava ben poc il·luminat, com sovint passa quan ens posem a escriure. Volia aplicar a la situació política del País Valencià el que expressa amb més o menys fortuna el següent aforisme: «Que la prudència no us faça trair la idea, que l'audàcia no us convertesca en màrtirs inútils». Em proposava explicar com la falta d'equilibri entre els dos pols condueix al fracàs civil i polític. A la política valenciana, en efecte, li costa trobar l'equilibri, el rigor i l'eficàcia. Quan no està feta a base de renúncies més o menys clamoroses, s'alimenta d'un voluntarisme anodí que voreja l'autisme, impel·lida tant per les adverses condicions socials per què navega com per la falta de perícia dels navegants. Estava també jo a punt de sotsobrar en l'atzucac tan poc il·luminat d'aquests pensaments, quan el timbre ha vingut en la meua ajuda. Una dona baixeta m'ha allargat sense badar boca un paquet que de seguida he identificat amb una famosa editorial del país que té per costum regalar-me novetats de literatura juvenil generalment infumable –en comptes de poesia i assaig, que és el que jo li demane– com una manera subtil de prolongar la tortura que em va aplicar decapitant un dels meus llibres quan encara era una criatura. Però no. Per a la meua sorpresa i alegria es tractava d'un exemplar de Llum a l'atzucac, el dietari amb què Ramon Ramon, el meu amic de Catarroja, havia guanyat feia uns mesos el Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta. Amb la lectura atenta d'un parell de fragments del llibre en tenia prou, en una primera escaramussa, per adonar-me de la qualitat de la prosa que ara brillava entre les meues mans, aquesta llum que havia caigut com un àngel per il·luminar el meu carreró fosc. A les antípodes de tanta faramalla dietarística com s'ha publicat els darrers anys, amb aquella dèria per exhibir les banalitats d'una intimitat sense suc ni bruc, l'obra de Ramon Ramon s'alça com un gegant. El dietari, en el seu cas, té més a veure amb l'ordenació cronològica del material que amb la recreació d'anècdotes biografiades, lligades en tot cas a reflexions de molta extensió i profunditat: assaig pur i dur escrit amb la poesia en carn viva de l'experiència, pautat i amanit per una formació intel·lectual de primer ordre, mil·limètrica precisió d'una prosa que ha coronat el cim de l'excel·lència literària a casa nostra. Com si visquéssem en un país normal, en un parell de dues o tres generacions la literatura valenciana ha atès una «normalitat» des de la qual les baixures de la nostra vida col·lectiva es contemplen més insolents. Perquè sense sostreure ni un pèl al mèrit genial de l'individu, els guanys culturals i literaris sempre s'han de mesurar col·lectivament. Extrapolem el fenomen al camp civil i polític, aprofitem aquesta llum a l'atzucac. Altres fanals d'altres àmbits també vénen en el nostre ajut, la ciència, les arts, espais excepcionals estalvis del fangar general. Salvant totes les distàncies, afegint-hi tots els matisos, què en podem aprendre, d'aquesta llum que fa molts anys que brilla a Catarroja? La prudència de calcular cada passa, de sospesar cada paraula, la fidelitat i la coherència de voler donar forma al més profund que ens habita, l'audàcia del rigor, d'intentar el salt més difícil en cada línia, la passió del corrector d'estil que sap que tot és millorable. Per què ens hauríem de resignar a la mediocritat de la política considerant-la com a inevitable tenint l'espill i la llum de l'atzucac a la vora de casa? El treball rigorós i exigent, la constància, la intel·ligència, les justes mesures de prudència i audàcia, l'amplitud de mires, la sensibilitat… són valors que hem de saber també aplicar al decandit món de la nostra vida civil i política.

[Publicat a llibertat.cat]

 

dissabte, 19 de maig de 2018

Saials. Albardans


Rellig el poema de Salvador Espriu «Assentiré de grat» del Llibre de Sinera (1963) en una versió cantada que en va fer Mikel Laboa i que gravà en 1994: «Voltats de por, enmig del glaç | de burles i rialles d'albardans, | hem dit els mots que són la sang | d'aquest vell poble que volem salvar». / Albardà, de l'àrab al-bardán, el boig, el qui diu nicieses segons l'Alcover-Moll, sinònim de bufó. / El mal dels grans poemes és que la seua veritat no caduca per molt que ens semble que poden haver canviat les circumstàncies que els il·luminaren, com si la realitat històrica s'entossudís una i altra vegada a imitar l'art. / El vol gallinaci dels bufons de la cort madrilenya després de l'última (per ara) bescollada que la justícia europea ha propinat als nyaps jurídics de Llarena: Pedro Sánchez demanant de redactar una llei ad hoc per aplicar-la retrospectivament (ignorant potser que això és un impossible legal) a l'independentisme català; Albert Rivera, accelerat i bavejant com mai, presa d'aquella ànsia de qui es veu el pastís del poder a tocar, proposant de perpetuar l'estat d'excepció del 155 pels segles dels segles; M. Rajoy, llegint el Marca. I Podemos? Procurant que no entre la llum a la cambra perquè no es desperte la bèstia del feixisme (que està mirant-nos tota esparpellada) i analitzant els tweets de Torra per recarregar les piles contra el nacionalisme (dels altres). / No volies el caldo de la judicialització de la política, pren-ne dues tasses ben calentetes d'Europa! I ara qui torna al trellat de la política, el diàleg i la negociació per a la solució dels conflictes si han tallat tots els fils d'Ariadna per eixir del laberint legaloide? / Després de les declaracions de Pedro Sánchez és obligada la pregunta: queda algú amb un mínim sentit de la decència en un partit que encara es diu socialista i obrer? / Que el Nostre Senyor ens guarde de federalistes i republicans com el PSOE, que dels feixistes com Vox, Cs i PP ja ens en guardem nosaltres. / Si aquests són els albardans de palau, que es burlen tan seriosos i riuen tan patèticament a costa de la dignitat democràtica dels ciutadans, qui és el rei en realitat? Una teoria clàssica diria que el mateix Felip VI és un bufó més al servei d'un poder menys visible que mou els fils a l'ombra. El que passa és que els bufons d'avui tenen uns sous estratosfèrics, que a més es poden apujar a voluntat, però en follia i niciesa superen amb escreix els entranyables i ridículs bufons antics. / El raper Valtònic està a punt d'entrar en presó perquè consideren injúries a la corona les seues cançons. Que primmirats aquests cortesans! En la democràtica Espanya, si no ets bufó en nòmina, ple de fums, xerrameca vàcua i mala llet, i a més se t'acut posar el dit a la nafra, t'envien a la garjola. Però la llibertat d'expressió, com tothom sap, està garantida per la Constitució. / Vist tot això i més, no hi ha dubte que la Corona s'ha convertit en una corona d'espines en el cap de la democràcia i la cort en una pantomima on els albardans de sempre, amb collars tènuement diferenciats, es dediquen a atiar la por per convèncer-nos que som mules amb les albardes plenes giravoltant eternament la sènia de l'inevitable perquè rage l'aigua dels seus privilegis. / Quanta calor ens cal per al desglaç, quanta força per esquivar el destí de la sènia

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 19 de maig de 2018.]


 

dissabte, 12 de maig de 2018

Saials. Enemics de l'escola



L'obsessió del PP (i ara també de C's) contra l'escola pública és malaltissa. No és casual que on aquesta obsessió es manifesta de manera més pertinaç i virulenta (metzinosa) siga al País Valencià i a Catalunya (i a les Balears en l'època de Bauzá). / El cinisme en estat pur és que algú acuse algú altre de practicar aquelles coses per les quals és conegut i que caracteritzen l'acusador. Aprofitant el descrèdit social de determinades actituds o ideologies (feixisme, masclisme, corrupció, adoctrinament…), ni que només siga un descrèdit superficial, la maniobra persegueix la confusió i la banalització d'aquests comportaments i el refús impulsiu que provoquen en la gent. El cínic sap que les etiquetes falsegen les coses, indueixen a escàndol i dificulten l'argumentació enraonada. Les paraules fetes clixès substitueixen llavors la realitat, massa complexa i esmunyedissa. / La víctima és acusada de botxí, el pacífic de violent, la violada de complaent amb la violació, l'escola d'adoctrinar, el demòcrata de nazi. Manual d'ús per a feixistes. / Darrere la reiterada acusació de 'populars' i 'ciutadans' (posem les oportunes cometes en l'exemple invers i complementari de cinisme: atribuir-se qualitats dubtoses o inexistents) contra l'escola pública per adoctrinament hi subjeu la més pura ideologia nacionalcatòlica. Com que no poden controlar doctrinàriament el sistema educatiu, com feien en el franquisme i encara fan en els seus col·legis privats, religiosos i elitistes, acusen cínicament la pública d'allò que no pot fer encara que ho pretengués. / Entre els molts defectes que arrossega el sistema públic d'ensenyament, derivats tant de la gestió dels successius governs (vaivé d'inútils lleis, burocratització de la tasca docent, deshumanització de l'escola, etc.) com de la devaluació de l'educació i el triomf d'ideologies i comportaments socialment tòxics, no hi ha ni remotament el de l'adoctrinament. De no ser que prenguem per tal l'expressió de les idees, consubstancial a la pràctica docent i la llibertat de càtedra. Que hi ha professors doctrinaris, eixelebrats, professionalment dubtosos, enemics de tota liberalitat, castigadors de la diversitat i la discrepància? Sens dubte. Però en són excepció i cauen quasi tots per la banda dreta. Per exemple no pocs professors de la denominada religió, encara omnipresent a les nostres escoles com a recialla viva del franquisme, però no només. Ni PP ni C's, és clar, es refereixen a aquest tipus d'adoctrinament oficial, persistent i extemporani. / No, ells només escampen la infàmia per combatre el que més els neguiteja, l'ús normal del català, al País Valencià com a Catalunya, no ens enganyem, essencial per al sistema educatiu propi. Tot allò que no siga l'espanyol (i la doctrina i ideologia supremacista) ha de ser arrancat de soca-rel, des de l'escola que fomenta, afirmen en la seua patològica obsessió, el separatisme. / Per això donen ales a les opinions de les sis famílies que a Sant Andreu de la Barca van queixar-se perquè en algunes classes es plantegés (com és lògic i necessari en la formació humana dels estudiants) el tema de la violència policial de l'1 d'octubre. El mal ja està fet: han aconseguit atemorir i deprimir professors que se saben perseguits injustament. Però també han provocat que la comunitat escolar haja fet pinya, una vegada més, per defensar la convivència i el sistema educatiu. / Al País Valencià el ridícul ha batut rècords. La web oberta pels croats d'Isabel Bonig on incitaven a la delació anònima de professorat catalanista ha hagut de tancar convertida en la riota del personal. Una nova victòria del bon humor despulla les maniobres més sinistres dels enemics de l'escola. En una societat democràtica, on l'educació fos un valor compartit i sostret a la guerra d'interessos partidistes, l'enèsim insult a la raó del PP hauria provocat una allau de dimissions. / Hi tornaran amb qualsevol excusa. L'odi a l'escola pública és al capdavall l'odi a la llibertat, a una cultura que forma per al pensament crític, la diversitat i la igualtat en drets i deures, a la possibilitat d'imaginar i fer un món millor. Hi sembraran novament la llavor de la discòrdia, hi aplicaran sense parpellejar els principis cínics del feixisme i l'embolica que fa fort.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 12 de maig de 2018.]

 

dissabte, 5 de maig de 2018

El final d'ETA

Com és lògic tothom ha celebrat avui el final d'ETA. Tothom? No, un grup d'irreductibles espanyols capitanejats per M. Rajoy es resisteix tenaç a l'evidència dels fets i continua impassible fent cara de prunes agres. Diríem que aquesta gent té un mal humor de ferro colat i es pensa que celebrar el que per a la resta de mortals és una bona notícia fóra un insult a la memòria de les víctimes (vol dir de les pròpies víctimes). Sí, potser que l'adust caràcter castellà, forjat en la guerra i la conquista, hi tinga molt a veure. Però la parafernàlia que acompanya els discursos inanes dels màxims responsables del règim, la grandiloqüència teatral de cares llargues i un triomfalisme fet de cartó-pedra, són només l'embolcall emfàtic d'un convenciment: contra ETA vivien més bé. Rajoy, individu que es caracteritza per anar sempre unes quantes passes darrere de la realitat, ho expressava així: «Que no espere ETA obtenir cap benefici de la seua desaparició». Fan ganes d'acostar-se-li a l'orella i dir-li que ETA ja no existeix, que s'ha dissolt, i que qui no existeix tampoc no pot esperar res. Sí, sense ETA ja no té sentit el pacte antiterrorista i la llei que ha servit per engarjolar els joves d'Altsasu, per exemple. Sense ETA i el seu terrorisme desapareix també una de les principals excuses del «prietas las filas» per a tota mena d'abusos i violències. Sense ETA els conflictes nacionals i democràtics queden nus en la seua estricta dimensió política. I això els fa més por que les bombes d'ETA perquè els obliga a recórrer a la mentida sistemàtica, que potser és eficaç a curt termini però que a la llarga es gira contra els qui l'ordeixen i promocionen, com està passant amb Catalunya i l'intent de criminalització de l'independentisme. Tothom raonablement satisfet, doncs, excepte els de les cares de prunes agres, que han fet mans i mànegues per torpedinar tota iniciativa de pau (fins i tot tancant a la presó alguns dels seus màxims artífexs, Otegi i Díez Usabiaga). I ho venen, a més, com una derrota sense pal·liatius d'ETA, com si la mera existència de l'organització durant seixanta anys no fos la prova més rotunda del fracàs d'un estat incapaç de trobar fórmules de solució d'un conflicte polític. Entre véncer i convéncer Espanya sempre tria la primera opció, per molt que un poble no convençut no puga ser vençut del tot, i per això prefereix la guerra al diàleg i la negociació, la venjança a la distensió política. L'escenari de pau, que encara presenta moltes ferides per cicatritzar a banda i banda i molts obstacles a superar, hauria de servir per demostrar que en absència de violència tots els projectes polítics i totes les idees es poden defensar, aquella frase que tant els agradava repetir quan el terror d'ETA justificava l'injustificable. No se'n facen il·lusions, aquella fal·làcia va quedar al descobert a Catalunya i en tots els casos on la democràcia perd el seu nom i la podridura de les clavegueres ho inunda tot. La violència és l'autèntic patrimoni nacional d'Espanya, i faran durar tant com podran el sinistre monòleg legal, gestionant amb fermesa l'oligopoli que com una bomba-trampa un dia els pot esclatar a les mans. 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 5 de maig de 2018.] 



dimecres, 2 de maig de 2018

La bella duresa del vol


Francesc Bernàcer, El pes de les ales. XXXè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi, Editorial Denes, col·lecció de poesia Edicions de la Guerra, núm. 103. Paiporta, març de 2013. Pròleg de Jordi Botella.
· · ·
Des del primer vers d'aquest interessant poemari de Francesc Bernàcer (Alcoi, 1943) es desplega davant els ulls del lector la nítida cartografia dels sentits, les emocions i els referents per on discorrerà el viatge ací proposat. O potser des del mateix títol, d'adusta bellesa, clàssic i per tant ben carregat de connotacions, en primer lloc les que remeten al mite d'Ícar, com ens recorda Jordi Botella al ben tramat pròleg del llibre. El pes de les ales és el pes de la vida, i la vida no és més (ni menys) que un llarg i sinuós viatge. Descartats els espiritualment sedentaris, que no se la deuen estimar gaire, els amants de la vida ho són alhora del viatge, són viatgers del temps, com en Francesc Bernàcer, protagonistes d'un viatge que només pot impulsar la pròpia força, les pròpies ales de la llibertat, amb el concurs i oposició de la rosa dels vents, un viatge que és vertigen, altura, gracilitat, moviment incessant, i que ens regala, sobretot i per al que ara importa, el do de la perspectiva, el domini del paisatge. El viatge és bell però és dur, sotmès com ho està a la llei universal de la gravetat; la vida, que “no es discuteix” i “sempre té raó”, és tot el que hem heretat, tot el que som i tots els horitzons cap on volem i que inevitablement sempre se'ns allunyen en un joc que semblaria pervers si no coneguéssem i acceptàssem la mesura humana, si no ens estimàssem al capdavall les ales que ens permeten volar i també el pes que hem d'arrossegar amb elles, el pes de la pròpia consciència, del propi cos, el pes bell i feixuc de viure en aquest món.
Des de la perspectiva vital que ha atès el vol de Francesc Bernàcer –poètic i biogràfic gràcies a l'encontre i dissolució de cada ingredient en la fórmula sintètica que és la materialitat dels poemes–, hi ha en primer lloc el coneixement i acceptació d'allò que diem la realitat, des de la més immediata que comença per un mateix i que s'estén envers els altres, envers l'alteritat que també ens conforma i dóna pes. Aquest coneixement demana temps però exigeix també saber prescindir de les coses supèrflues, del pes inútil de formalismes, experimentacions i circumloquis. La de Bernàcer és una poesia d'expressió senzilla, directa, propera a les formes col·loquials i al to confessional de qui s'apressa a fer balanç (sempre provisional) del que ha estat i és el propi vol. Alhora El pes de les ales és també el recorregut d'un lletraferit pels moments (explicitats en forma d'abundants cites) literaris que jalonen el seu vol com a lector, i per tant, un diàleg sostingut amb els propis autors de referència. Senzillesa despullada dels revestiments que llasten l'expressió poètica i referencialitat de les arrels literàries, sempre oscil·lant entre la ironia i la tendresa, podrien ser algunes marques indelebles de la casa dels poemes de Bernàcer. El poemari, que sembla més una lenta sedimentació en el temps que resumeix línies diverses de treball que no pas una concentració temàtica i expressiva deguda a una acció més intensa en un lapse més breu, es desplega en tres parts: Vida i tot, amb nou composicions, Ars poetica, amb catorze, i Autografia, integrada per vint-i-cinc poemes. Correspon a la primera establir una mena de declaracions de principis, sobre la vida, sobre la utopia, sobre la mort, sobre la identitat, mentre que a la segona l'autor assaja amb diverses textures i tòpics literaris com la tirallonga monosil·làbica, el sonet, els epigrames o els epitafis, entre d'altres. Arribem així a la part més substancial i extensa del poemari, ben suggestivament titulada Autografia, en què l'autor repassa, sovint amb un to marcadament elegíac que no perd mai la tirada a l'humor que lleva ferro i transcendència a les coses (“Sempre he sigut fill únic i els meus germans / també”, del poema “Amb un tel de boirina”), certs moments crucials de la pròpia vida i dóna batalla a alguns dels seus dimonis més íntims. Abunda aquesta part en no poques peces mestres que donen compte de la maduresa poètica d'aquest poeta acabat d'estrenar per al públic: “Paisatge sense figures”, “De corporis humana fabrica”, “Verrà la morte…”, “Satèl·lit fidel del teu cos” o l'impressionant “Nen s'adorm en mare”.
De vegades la lentitud, la lluita amb les pròpies exigències i dubtes, el rigor amb què s'adopta una nova llengua literària (Bernàcer havia publicat fins ara, i amb comptagotes, majorment en castellà) és un pes que val la pena d'arrossegar si finalment l'esforç qualla en una obra tan sòlida com El pes de les ales, un començ fulgurant per a un jove poeta als setanta anys.

[Publicat a Saó núm. 381 d'abril de 2013.]

 [Francesc Bernàcer retratat per Núria Vila.]

dissabte, 28 d’abril de 2018

La Manada


Així es feien anomenar perquè organitzaven les seues caceres en grup. Homes cepats que volten la trentena, carregats de músculs i testosterona mental, experts dos d'ells en tàctiques de guerra i escaramussa per la seua condició de militar i guàrdia civil. Milhomes per fora i gallines per dins que necessiten aconseguir en ramat i amb gestes bèl·liques el que són incapaços d'obtenir personalment i en pau i de bones maneres. Perquè probablement per a ells sexe i amor són sinònims de violència i submissió, excusa d'exhibició impúdica, gresca masclista entre camarades d'armes, sadisme indissimulat que es satisfà a còpia de penetració dolorosa, d'humiliació i vexació a la víctima elegida en nits de disbauxa, alcohol i bravates. Com en algunes manades zoològiques, aquests fatxendes examinen a consciència l'objectiu, bavegen, trien entre els quilos de carn la més assequible, la més feble, miren de quin peu coixeja, quina es mou més lenta entre les boires de l'estepa-festa, abans de saltar-li al damunt, abans d'escometre la mossegada en plena jugular. Amb un full de servei ple d'heroïcitats de mascles sinistres, addictes a la jactància de xarxa i vídeo, idòlatres tristos de la imatge, exhibicionistes destrellatats, dèbils mentals, la matinada del 7 de juliol de 2016, enmig les bafarades de l'orgia dels santfermins, arrodoneixen la seua obra mestra: acorralen una xicota de 18 anys en un portal, la penetren fins a onze vegades, graven l'escena per a futures ostentacions i mòrbides delectances, li furten el mòbil per evitar denúncies. I el silenci que segueix a la ignomínia, la fugida dels covards, l'última escaramussa dels guerrers escampant la mentida i l'amenaça, intentant convertir la violació múltiple en relació consentida per la passivitat de la víctima, penúltim assalt a la dignitat que vol salvar la pell de la carn, que malda per no fer més bèstia el dolor que perpetra el violador. De tres jutges, dos dicten sentència per abús (que no agressió) sexual per a cada una de les cinc bèsties de la Manada, l'altre en demana l'absolució. Nou anys de presidi que reduiran en molt els beneficis penitenciaris i 900 euros de multa per barba. La dona és violada per segona vegada, el carrer s'indigna i es desborda en manifestacions altives, la justícia es desacredita de nou en injustícia, patriarcal, masclista. Els jutges no s'han escoltat la víctima, no han mirat als ulls del fons de l'assumpte, l'han deixada en el desempar, inerme i sola, han estat còmplices per activa i per passiva del masclisme que ens domina.
La Manada, però, no és un cas aïllat per omplir de gasòfia la premsa més reaccionària i narcòtica. La Manada es nodreix de la incultura masclista, de la violència que s'esbrava en barres de bar, rots televisius, estadis de futbol i patis d'escola, la intolerància que assetja, la barbàrie dels acudits estúpids, l'Espanya més negra, de camises blaves o burelles, el franquisme, l'aznarat, el rajoisme i els seus còmplices, la monarquia dels bastons, els forats del codi penal, el perfil esbiaixat de jutges i tribunals, el fracàs reiterat d'una democràcia fallida, l'auge dels instints depredadors i el campe qui puga, el desnonament de la idea solidària, la submissió de l'esquerra capcota, l'hegemonia de la dreta més rància, la política dels beneficis privats i l'avarícia, el capitalisme salvatge, el llenguatge de la pornografia, la misèria quotidiana, la deriva sorollosa de la inconsciència i l'abúlia política, la falta de perícia per lligar totes les injustícies que en nom de la llei i l'estat de dret es perpetren contra dones, contra pobres, contra pobles, la falta d'audàcia que desvincula la violació múltiple i la sentència indigna de les condemnes a la llibertat d'expressió, la intolerable persecució política, els presos polítics, el règim de podridura contra el qual hem d'empènyer sense descans si volem salvar la pell, si volem mantenir la dignitat, si volem viure, si volem ser lliures.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 28 d'abril de 2018.]


 

dimarts, 24 d’abril de 2018

Fendir el silenci del món


Antoni Clapés, Arbre que s'allunyà. LaBreu Edicions, Alabatre núm. 81, setembre 2017. Pròleg de Marc Romera.

· · ·

Parteix l´últim poemari d'Antoni Clapés (Sabadell, 1948), des del títol, del primer vers del famós poema de Joan Vinyoli «Algú m'ha cridat» («Jo no sóc més que un arbre que s'allunyà del bosc») que obre el poemari El callat, un llibre datat en 1955 i publicat l'any següent. L'arbre i el bosc són símbols ben arrelats de la unitat i el conjunt, o de l'home i el món, de la part i el tot. Perquè el treball d'en Clapés, una vegada més, s'insereix de ple en aquesta dialèctica des de la consciència extremada de viure en la construcció del poema o traducció d'emocions, en la veu que divaga i s'erigeix enmig del silenci per negar-lo i per negar-s'hi, per cercar-hi els límits del llenguatge i, doncs, acotar el dicible i suggerir l'indicible, el misteri que mai no es desvela. La «veu de mar fonda» que en el poema de Vinyoli crida i allunya el poeta del bosc, aquesta mar que és l'absolut informe i que impel·leix el poeta a buscar la paraula en solitud, són en els poemes d'Antoni Clapés el desert i les formacions rocoses de Tagrera (Argèlia), els espadats del Cap de la Caça alguerés, la neu cobrint els camps oberts, els boscos de la Selva Negra o els de la Catalunya central i altres espais naturals sota la pluja, la boira o la rosada, camps margenats de pedra seca, guarets que reposen en silenci, sempre extramurs del soroll urbà, però –curiosament– rarament són ací el paisatge de la mar. D'arbres sí que n'hi trobarem, amb els noms genèrics, quasi sempre tremolosos i plens d'hivern: àlbers i pollancres, pins i alzines, bedolls, faigs, una palmera observada i gatells. I ocells, quasi tots de negre plomatge o molt fosc: corbs, cornelles, merles, estornells, tords, blauets, aloses cantores, falcies, milans, voltors.
Una cita de Jules Renard que obre la tercera part del llibre, «Amb mots trobats», em sembla especialment significativa per apropar-nos al sentit (o si es vol un dels sentits, però central des del meu punt de vista) d'aquest llibre i del conjunt de l'obra de Clapés, que abasta vint-i-un poemaris que completen dos volums d'estudis literaris i un de correspondència. Diu Renard que (traduïm) «Ens passem la vida parlant d'aquest misteri: la nostra vida». Però la vida del poeta, en tant que poeta, és la poesia, o enèsima i fructífera versió de la màxima stevensiana (Wallace) segons la qual la poesia és el tema del poema. Subject o objecte permanent del pensament poètic d'Antoni Clapés, l'autor sempre parla de la poesia, però allunyat de les temptacions academicistes de la metaliteratura i les frivolitats à la page que tantes pàgines setantines van omplir. Perquè qui ha fet de l'art verbal una forma de viure no juga amb aquestes coses, perquè qui s'hi acosta des de l'emoció i la humilitat no tracta d'impressionar el lector, sinó traure'n una mica de llum, encara que siga una ombra de llum. Les sucoses reflexions sobre el tema travessen tot el present poemari, sovint després d'haver mullat el pa intel·lectual (que és molt vast i variat) en la filosofia oriental, però llegiu atentament, a tall d'exemple, el poema «Assaig», l'últim de la secció esmentada. A la següent, «Contemplant un paisatge interior», on l'autor s'exercita en el poema aforístic (fulgor de llamps isolats cosits pel fil invisible de la veu i l'agulla del pensament), hi trobem lluminoses reflexions sobre el tema: «Escriure el poema: / traduir una emoció», «Ombra i penombra del poema: / fil invisible, sempre a punt de trencar-se», «Albada – lent desvetllar-se de la llum / lent refulgir de l'escriptura». I en el pòrtic del llibre, el poema en tres parts titulat «El corb», la reflexió sobre l'escriptura-vida ateny una dimensió plàstica i simbòlica de gran potència: l'au solitària i negra del never more grallant i gratant la neu amb ungles i bec enmig la desolada immensitat silenciosa del paisatge (reconstruïda per la mirada: camps fets paisatge). Negre sobre blanc, traces de la paraula escrita que parteix del silenci i camina cap al silenci, es completa el llibre amb les seccions «Microgrames II», «Llum d'agost a Apt» (al Luberon, l'Alta Provença, terra de Dante, de Camus, de Char) i «En guaret», camí on en certa manera tornem al principi, amb un poema final que és una invitació en tota regla a no eixir mai d'aquest espai on fulgura el trànsit de la llum (per això també el diàleg constant de l'autor amb la pintura), la meditació sobre el silenci, el buit i la mort, l'etern present de la poesia: «Tot acaba en el principi. // La llum trasllada vols d'ocells aurorals, / l'invisible centelleig de la rosada damunt d'un bri d'herba. /// Has escrit, / perquè viure no et bastava // per ser el silenci / de rere el silenci. //// Per ser el so de la pàgina en blanc.» Qui no subscriuria tanta commovedora bellesa, negre sobre blanc, de la a a la zeta?

[Publicat a Saó núm. 435, març 2018]


 


dissabte, 21 d’abril de 2018

Sentit del ridícul


Fins que el tribunal de Schleswig-Holstein va desestimar l'euroordre que demanava l'extradició de Puigdemont perquè no veia fonamentada l'acusació per rebel·lió de Llarena i el va deixar en llibertat, costava déu i ajuda oposar la realitat dels fets a les mentides sistemàtiques amb què l'Estat ha decidit fer la guerra a Catalunya (i no solament a Catalunya). El 5 d'abril, però, suposà un punt i a part en allò que se'n diu el relat del conflicte. Algú de fora, no contaminat pel partidisme i els desequilibris que provoca l'avarícia de poder, trencava per fi el cercle viciós de la ficció. Però el poder espanyol (deixem-ho així, en singular masculí) no té ni ha tingut mai sentit del ridícul, que és qualitat de persones honestes, o que tenen un cert trellat o consciència de la realitat. Lluny de rectificar per no fer més el ridícul, Llarena s'ha enfonsat més i més en el fang de les mentides fabricades, i amb ell tot l'aparell judicial, mediàtic, policíac, governamental i dels partits del règim. Impasible el ademán, ja sabem. La perversió del llenguatge, primera condició per a la propagació de la mentida quan es té la paella pel mànec, té ara menys possibilitats de reeixir. Jugar, com en aquella paròdia genial de Chaplin a El gran dictador amb la bola del món, amb paraules com rebel·lió, violència, terrorisme, incitació a l'odi, colpisme, injúries greus contra la corona i tota la parafernàlia no pot eixir-los debades a mitjà termini. Ara, a més, sabem que hi ha tribunals internacionals que tard o d'hora poden fer seure més d'un jutge i responsable institucional a la banqueta dels acusats. Temps al temps. Mentrestant, fan la viu-viu tan bé com poden, sense por al ridícul. El sentit del ridícul, com el sentit comú, s'ha convertit en una utopia en l'Espanya pseudodemocràtica dels nostres dies. La borratxera del poder i la negació obstinada de la realitat, l'hijodalguisme ancestral i l'addicció crònica a l'heroïna dels privilegis hi són refractaris per força. Per això no dimiteix ni déu, ni per plastilines convertides en xapapotes, ni per pagaments documentats a un tal M. Rajoy, ni per falsos màsters. El ball continua enmig de l'anestèsia general i la ingenuïtat del personal, que no pare l'orquestra, mentre creix com la bromera el ridícul internacional i el Santiago y cierra España. A l'altra banda, per contra, hi ha motius per fi per al bon humor gràcies a la sacsejada alemanya, belga, suïssa, escocesa i fins la provinent de la molt seriosa Cambra dels Comuns britànica i el demolidor informe que posa el descobert la falsa notícia d'El País sobre no sabem quins russos o veneçolans treballant per la causa independentista. Amb tot, la història més divertida ha tingut lloc a Sant Esteve de les Roures, el poble inventat en un informe de la Guàrdia Civil, fet realitat gràcies als més de dos-cents perfils que al Twitter l'han transformat en un fenomen de primer ordre. Ni el Macondo de García Márquez conté tants detalls! La mateixa absència de sentit del ridícul que avui et fa dir que va haver-hi més de 500 policies ferits per la "violència" de l'1 d'octubre, et fa rebaixar-ne demà la xifra a un centenar, dels quals només 10 van cursar baixa del servei. Però ara no sabem si per lesions provocades per les hordes separatistes o pels excessos de la festarra a què es van lliurar aquells dies terribles de l'A por ellos. Clar que els comptes que la GC fa sobre els suposats diners invertits en els preparatius del referèndum plens d'errors clamorosos a la llum de tots supera amb escreix la nostra capacitat de sorpresa. Tot plegat fa una mica de vergonya aliena, la veritat.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 21 d'abril de 2018.]

[Portada d'El País amb la notícia desmentida per l'informe del Parlament Britànic.]
 

dissabte, 14 d’abril de 2018

Saials. On són els joves?


He treballat durant trenta-cinc anys a l'escola secundària, amb joves d'entre 12 i 18 anys. Podria dir que l'experiència acumulada en tot aquest temps m'atorga un cert crèdit (ací els màsters no els regalen, us ho assegure) per parlar amb solvència sobre el tema. Però llevat de pedagogs i psicòlegs panxacontents i sovint perniciosos, ningú no pot parlar amb exactitud sobre allò que és per naturalesa esmunyedís i mudable. / A fi de comptes parlar dels joves és parlar també d'un mateix, del que fou, d'allò que per a bé i per a mal encara és. I parlar d'un mateix sense fer massa trampes és la cosa més difícil. / Immune a tota temptació paternalista (crec no haver-ho estat ni amb la pròpia filla), sempre he tractat els joves abans que res com a persones, com a iguals, lliures perquè responsables, responsables perquè lliures. / Més enllà de l'estricta biologia, qui gosaria mamprendre-la amb definicions, paradigmes, propostes classificatòries que ens deixen la consciència més o menys en pau? Tota generalització és absurda, inclosa aquesta. / I alhora com deixar d'assenyalar unes quantes coses que semblen òbvies sobre els joves d'ara (els biològicament joves ara), sobre el seu comportament polític i social? I com fer-ho sense remetre'ns a la pròpia experiència de quan els vells d'ara érem joves? / Suso de Toro reflexionava en 2004, en el seu llibre Espanyols tots, sobre la manera com la societat actual havia aconseguit, amb la inestimable aquiescència dels més adotzenats, aïllar políticament la joventut, impel·lir-la a viure en una nit de festa perpètua aliena completament als problemes socials i al compromís cívic i polític, principalment diürn. La ressaca de l'Espanya del «botellón» o el «botellón» mateix encara duren, avui reforçats per la fantasia animada i alimentada del món virtual. / I sí, una societat que descansava sobre tones d'oblit premeditat i poruc havia de trencar els lligams de la comunicació intergeneracional, del contínuum històric que fomenta la consciència, la cohesió social i el compromís. Sempre hi ha hagut espais exclusius per a joves i espais exclusius per a vells, però hi ha hagut també sempre espais comuns, trasnfronterers per a l'aprenentatge i l'intercanvi. Els únics vells que coneixen els joves d'avui són pares, parents i mestres. Mala cosa. / El segment d'edat dels més o menys 20 als més o menys 40 està avui molt escassament representat en els moviments de lluita i protesta al carrer. I no és que, en la seua plenitud vital-laboral, les coses no els pinten més que magres avui, que no els assetgen les més negres tempestes. / Què fou d'aquella primavera valenciana de fa sis anys, que semblà l'entrada massiva dels joves al temps de les cireres, la responsabilitat i la maduresa jovial? Où sont les neiges d'antan, ens preguntem els vells, on són els joves, ens repetim els qui vam obtenir el carnet d'identitat en les lluites (improductives potser la majoria en els seus efectes polítics, però impagables en els horitzons personals) dels setantes? / L'alternativa a la revolta que és la joventut és l'alienació d'una vellesa prematura, que comença en l'esperit abans que en el cos, la submissió anodina a les estratègies de domini del poder. La joventut passa tan ràpidament (tempus fugit)! La jovialitat, però, és una qualitat que amb esforç podem convertir en perdurable, com un amor per a tota la vida. / Descordeu les vostres ments tant sovint com descordeu les vostres braguetes! Un savi consell del 68, especialment útil en temps de república i primavera com els d'ara malgrat tot.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 14 d'abril de 2018.]

 

dissabte, 7 d’abril de 2018

El revés del dret


El revés del dret és el contrari del dret, del que és just, és a dir, la injustícia. Amb l'alliberament de Carles Puigdemont i la negació del delicte de rebel·lió amb què la (in) justícia espanyola pretenia la seua extradició i la dels altres exiliats, Alemanya, com abans Bèlgica, Suïssa, Escòcia i l'ONU i més prompte que tard la resta de països i estats democràtics, ha provocat un revés d'enormes proporcions a l'Estat espanyol. Li ha dit el que és obvi però que no vol reconèixer per justificar l'espiral de repressió amb què intenta emmordassar Catalunya i qualsevol dissidència, per molt democràtica i pacífica que siga. Li ha dit que sense violència no hi ha rebel·lió ni delicte. A partir d'ara, mantenir la presó preventiva (no per prevenir un delicte infundat sinó per anorrear l'enemic polític i, a més llarg termini, arrancar les arrels de la nació catalana i les seues aspiracions de llibertat) per a Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Carme Forcadell i Dolors Bassa, apareixerà als ulls del món (inclosos els espanyols més il·lusos) com el que realment és, una flagrant injustícia pròpia d'un estat en meteòrica regressió a les formes més delirants de l'autoritarisme postdemocràtic. Amb tot i la victòria en aquesta gran batalla, la guerra per la democràcia, la llibertat i els drets socials que en forma de projecte republicà lidera Catalunya es presumeix llarga. Espanya no sol reconèixer els propis errors ni rectificar, restablir la convivència en termes més raonables i racionals, sinó tancar-se en banda i brandar l'espasa de l'odi. És el que històricament ha fet, i així li (ens) ha anat. El PP i les elits que fan servir l'estat per a benefici propi, amb la inestimable ajut dels mitjans de formació de masses, el PSOE, el PP al quadrat o C's i la inhibició irresponsable de Podemos i encontorns, va apostar per fer créixer la bromera de la catalanofòbia i l'enemic intern amb un doble propòsit: amagar sota les catifes del seu patriotisme tronat la brutícia i el col·lapse d'un règim corrupte fins a la medul·la per tal de mantenir un estat de coses favorable als seus privilegis i aconseguir la derrota definitiva del catalanisme i l'ansiada unitat monocolor d'Espanya. A tal fi havia de traure la bèstia franquista d'entre bambalines i posar-la al centre de l'escena, llançant per la borda els fràgils pactes de la transició, la sacrosanta Constitució i una democràcia plena de forats que per fi ha quedat nua davant l'espill d'Europa. Una vegada arrossegat el gruix de la societat espanyola a aquesta espiral de violència política, jurídica, policial i ideològica, qui és el valent que restitueix la vida democràtica, qui obre les portes al diàleg i la negociació? Perquè si a la voràgine (que és molt possible que malgrat el revés del dret internacional continue in crescendo, els uns –Arcadi Espada, instigador de C's i martillo de herejes catalanes– evocant la crisi postcolonial del 98 i els altres –el fatxa Federico Jiménez Losantos– amenaçant amb bombes els cafès de Munich i de fer ostatges els alemanys de les Balears) s'hi va apuntar fins el rei regnant en forma d'apuntador, qui té les mans netes per encapçalar un nou període de diàleg, entesa i convivència? M. Rajoy i tots els del beneplàcit i el 155 estan cremats. S'imposa refer l'edifici de la democràcia hispànica de dalt a baix, i en forma de repúbliques. De moment, un servidor agafa una idea d'internet i posa una botella de cava a refrescar amb gel en una urna per beure-la a la salut de Catalunya i a la pròpia. I el que va davant va davant.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 7 d'abril de 2018.]


dissabte, 31 de març de 2018

Saials. Sense Catalunya


Els propose una reflexió tan senzilla com complexa alhora en un exercici d'imaginació ucrònica. Suposem que Catalunya no existeix, o que almenys ja no existeix com la coneixem avui, que les successives derrotes han aconseguit assimilar-la completament a Espanya. La catalanitat hi ha estat reduïda a la part més innòcua del folclore i la llengua situada als límits de l'extinció. Per entendre'ns, una mena de País Valencià extrem i vist en conjunt o considerat en alguna de les seues ciutats grans. / Sense Catalunya, el seu reflex i el seu impuls, existiria el País Valencià modern –dit a la manera fusteriana–, amb les seues contradiccions i les seues esperances? / Tant als partidaris del tot (la nació completa, ja saben, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó) o res (cada un dels països que la integren), que es miren amb suspicàcia el moviment cap a la independència, com als partidaris d'una valencianitat que dilueix o amaga tota vinculació amb la resta del país els vindrà bé l'exercici que proposem. / Imaginem que Catalunya no ha pogut exercir el seu lideratge almenys des de la Renaixença i tot al llarg del segle XX. Hauria estat possible Joan Fuster, per exemple? I diem Fuster com a principal inspirador de la modernitat valenciana i el primer dels nostres escriptors completament equiparable a les grans figures més o menys coetànies del Principat. L'aportació crucial de Fuster al pensament polític del seu temps fou convertir l'afirmació clara de la catalanitat dels valencians, basada en raons de contigüitat històrica, de llengua i cultura, etc., en un projecte polític conjunt, en una nació solidàriament assumida i construïda. / El valencianisme hegemònic, però, fa anys que va renunciar a aquesta visió i que postula una mena de país endins difícil de sostenir-se sense la referència al conjunt i que obliga a tot de maniobres del que és considerat per ell com políticament correcte o viable. / Interpreta aquest valencianisme que la gran esbatussada que el catalanisme rebé durant la mal denominada transició fou conseqüència directa dels errors propis comesos (que n'hi hagué segurament, i molts) més que dels ingents mitjans esmerçats per l'espanyolisme a curtcircuitar l'entesa entre valencians i catalans. La construcció del règim fill del franquisme necessitava aquesta clau de volta. / De la mateixa manera els darrers i modestos èxits electorals del valencianisme i el relatiu (i provisional) fre a l'espanyolisme blaver serien fruit del canvi de paradigma i de les tàctiques eufemístiques generalitzades. Però potser el blaverisme s'ha replegat de moment pel desgast de la corrupció i perquè ja ha complert gran part del que pretenia: l'extensió de la catalanofòbia i l'espoliació del país. I per l'assimilació de part dels seus postulats, estil i llenguatge pels antics adversaris. / Fóra, és viable econòmicament un País Valencià sense Catalunya? / En una cosa evidentment està fracassant el valencianisme dominant, en la tasca pedagògica necessària en la construcció del país. La permissivitat envers la catalanofòbia si no el seu estímul per passiva està donant carta de naturalesa al que no pot ser-ho de cap de les maneres en una societat que es vulga plenament democràtica i informada, crítica i moderna. No desvelar que l'anticatalanisme és igual a antivalencianisme és fer trampa. / Pretendre aïllar el País Valencià (paraula que alguns ja només pronuncien amb la boca xicoteta) del seu context nacional és anar contra el signe dels temps, perdre clares passades i oportunitats o, pitjor, lliurar-lo als braços letals de l'espanyolització. / Les hipoteques del valencianisme majoritari, polític i cultural, es paguen amb el silenci còmplice davant l'allau repressiva que de moment cau sobre Catalunya, per exemple flagrant, o la renúncia inexplicada a reivindicar TV3 per als valencians, etc. / Les relacions dinàmiques entre la part i el tot, de la unitat en la diversitat, són el principal motor dels pobles que aspiren a la seua plenitud en llibertat. / [A la memòria de Vicent Escrivà i Peiró, l'escriptor de La Font d'En Carròs, guanyador amb Paradís d'enlloc del II Premi Manuel Rodríguez Martínez de Poesia en 1985: «tot s'ho engulen / tot ho roseguen / tot ho espanyen // els timbals de la fosca retrunyen al peu de les búgules».]

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 31 de març de 2018.]

[Imatge de la pel·lícula Segon origen, basada en la novel·la Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo.]