dissabte, 16 de març de 2019

El Major Trapero


En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L'escopeta nacional que és l'Espanya d'avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d'Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com que jutgen al Tribunal Suprem de Madrid. El primer va fugir en bona hora de les urpes de la repressió i és avui, diguen el que diguen els seus botxins frustrats, un ciutadà lliure europeu eximit de tota responsabilitat per la justícia belga i l'alemanya dels fets que ací li imputaven i pels quals van emetre euroordres que van haver de retirar per no augmentar més el ridícul internacional de l'escopetada. El proper 26 de maig, a més, i si cap estranya circumstància no ho impedeix, es convertirà en flamant diputat del Parlament Europeu per a disgust de tots els coiots nacionales que donarien un dit per veure entre reixes el singular correcamins d'Amer. Quant al segon, el Major Trapero, el dijous passat va fer unes declaracions davant el Tribunal Suprem que encara fan més difícil d'empassar-se les penes de presó que es demanen per ell i tots els encausats en aquesta farsa. Revelà que els Mossos tenien un pla dissenyat per detenir, si en rebien l'ordre del jutge, Puigdemont i els altres membres del govern, que havien advertit als seus superiors polítics que es mantindrien fidels a la legalitat constitucional i que no van rebre d'ells cap pressió per actuar en sentit contrari. Debades els estupefactes jutges que jutgen al jutjat es pessigaven la carn, debades els fiscals retorcien les preguntes provant de provar l'impossible. Amb la mateixa sobrietat i destresa amb què el bon policia resolgué i gestionà l'atemptat del 17 d'agost de 2017, sense miquiua de fatxenderia ni autocomplaença, com qui sap que al capdavall no està fent més que complir amb el seu deure, contestà les preguntes i dissipà les últimes maniobres que busquen l'agulla de la rebel·lió en el paller de la causa contra les idees. Trapero, fins aleshores discret comandant dels Mossos, després de l'atemptat de les Rambles fou considerat pels uns objectiu preferent a abatre i elevat pels altres al rang d'heroi nacional dotat d'un sex-appeal fet d'una austeritat que recordava el Gary Cooper de Sol davant el perill, en mànigues de camisa d'uniforme, i que es veié incrementat quan el van veure caminar toscament cap al jutjat mudat com un margalló. No acostumats a una eficàcia de perfil europeu, ells que gestionen una policia que dona problemes fins per traure's el carnet d'identitat, van aprofitar el colp del 155 per destituir el mosso i enviar-lo a fer fotocòpies fins que es convertís en el gris funcionari que tot bon espanyol ha de tenir com a aspiració suprema. Tampoc no li perdonaren que tanqués més col·legis electorals sense despentinar-se que ells a base de treballs, penes i força bruta, ni que els seus subordinats fossen aplaudits per la ciutadania mentre carregaven les perilloses urnes. No li perdonaven, sobretot, que per comptes d'un racial «¡A por ellos!» passés a la història per haver proferit aquell lacònic «Bueno, pues molt bé, pues adiós» en resposta a un periodista de monolingüisme supremacista que abandonava indignat la roda de premsa perquè el Major intervenia en català. Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat. No sabem què hauria passat si la moneda del poder efectiu, el control de la situació i del territori hagués caigut de l'altra banda. Però a més de desmuntar les acusacions muntades contra els líders independentistes i ell mateix com a víctima col·lateral, Trapero ha convertit la seua declaració en un mirall on es reflecteixen les misèries i incompetències d'un règim obsolet i els seus funcionaris de les punyetes (en el sentit que la paraula té en la llengua de Quevedo).

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 16 de març de 2019.]

 

diumenge, 10 de març de 2019

Saials. La revolució de les dones


La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t'ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcer cultural. Muda per silenciada, discretament callada, submisa, bandejada a la llar, arraconada de les decisions, desposseïda de cos i llenguatge, maltractada, assassinada, la resistència de les dones ve de lluny, potser de l'aurora humana, però floreix amb tota la força i creix com una onada imparable als nostres dies.
· · ·
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses, algunes de les quals ja són realitat en la plena assimilació i pràctica dels principis d'igualtat entre amplíssimes masses de dones (i homes). Però les llibertats conquistades s'han de consolidar defensant-les sense defalliment i eixamplant-les. L'enemic assetja tothora: la inèrcia, la inconsciència, les ciutadanes que es diuen feministes liberals, les dones de Vox, les masclistes, les sofrides, les assimilades, mirant només la part femenina. I tot el substrat de la (in) cultura masclista, sovint tàcit, invisible, subtil, el més perillós.
· · ·
A la parada del peix, les dues pescateres voltades de clientes. Demane tanda, tinc convidades a dinar. L'aprenentatge de la igualtat entre els homes de la meua edat ha estat llarg i amb tot en contra, però molt enriquidor. Com algunes dones, jo era feminista sense saber-ho. Només quan vaig adonar-me que entre dones em trobava tan bé, vaig ser-ne plenament conscient. El seu alliberament és una brisa d'aire fresc també per a nosaltres els homes, un descans, un plaer, com va veure i viure Josep Vicent Marqués abans que la majoria d'homes i dones. Tres tallades de bacallà, dos de salmó, mig quilo de clòtxines, un tallet de ventresca de tonyina. Mentre la filla i la neta fan de piquets. El feminisme troba més resistència entre les generacions de dones més grans i entre les més acomodades. El feminisme, de caràcter transversal, també conté en el seu si les contradiccions de classe. Entre la guerra i la cuina, si puc triar, deixeu-me amb la segona, però avui cal estar en peu de guerra. També menjarem coca amb tomaca. I després, els tres junts, a la manifestació.
· · ·
Avui al periòdic en vaga feminista (informa exclusivament sobre coses que s'hi relacionen) hi ha un repetori lèxic amb les cent paraules i expressions que l'autora considera essencials per entendre el feminisme actual. Tota revolució trasbalsa i transforma el llenguatge. Però alguns es pensen que canviant el gènere, que confonen amb el sexe, ja pinten de morat les paraules, quan es tracta d'una operació de més profunditat, la que afecta directament la semàntica, la paraula i la seua organització en forma de discurs, la creació de sentit. Com que la revolució de les dones és d'arrel cultural, és també literària. Onades contra el roc, muralla humana contra tota forma d'involució feixista.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 9 de març de 2019.]




divendres, 8 de març de 2019

Cultura o cultureta

Avui a penes s'usa però hi hagué un temps en què era freqüent parlar de la cultureta o el món de la cultureta amb el to de menyspreu que acompanya certs diminutius. L'etiqueta, molt de moda al final del franquisme, no la inventaren els enemics tàcits o declarats de la cultura del país, o de la cultura i el país, que en el millor dels casos no hi veien més que innòcues expressions de folklore regional ben entès i persistències antropològiques destinades als museus, però no una cultura viva, ni tan sols sota la forma de diminutiva broma. Degueren crear-la, doncs, els mateixos que havien assumit a correcuita i d'una manera superficial, merament programàtica, les ensenyances de Fuster i els seus companys de generació però que en el fons no confiaven gaire en la cultura (sense diminutius) com a alçaprem indispensable en la construcció nacional i social. Fora del binomi llengua-cultura concebut en els termes elementals i urgents de l'esforç militant s'estenia la terra desconeguda de la creació artística, el pensament o la investigació científica. Al costat de la sacralització dels grans mites de la cultura pròpia, situats en un passat més o menys remot o reduïts a la succinta trinitat de vegades ampliada a quadrilàter, hi havia aquella desconfiança de fons que suggeria el terme cultureta. Era, sí, també una manera d'abaixar els fums de certes petulàncies, de practicar el sa exercici de l'autoironia, però ni que fos de retruc s'hi expressaven alhora velades crítiques al predomini que la cultura (generalment usada en la seua versió més esquifida) semblava representar en tota la tramoia antifranquista. Les relacions entre política i cultura, al País Valencià com a tot arreu, en creure's acomplit el mínim decòrum democràtic del (re)canvi de règim, començaven a presentar les esquerdes que produeixen els malentesos i la dificultat de comprensió dels fenòmens socials.
Per a uns el denominat nacionalisme cultural, que girava principalment a l'entorn de l'eix d'ACPV i els seus precedents, taponava l'emergència d'un nacionalisme polític que, nascut al mateix cau, ara aspirava a emancipar-se'n. Els que gestionaven la part del pastís cultural remenaven també les cireres polítiques, sobretot en la seua versió més pragmàtica de subvencions i estructures. Però en el fons tant els uns com els altres es desentenien de la qualitat i bona salut de la creació cultural i de la seua capacitat d'incidència social. Els uns perquè s'ho prenien com a excusa imprescindible per a una acció política que en descuidar el múscul civil anava perdent la seua raó de ser, els altres perquè la sentien com una llosa per a les seues aspiracions institucionals, incapaços de traslladar al terreny de la pràctica i estratègia polítiques el que era evident i necessari en l'àmbit de la cultura, la unitat de fons i conseqüent dels Països Catalans. Acostumat des de l'època socialista a nadar i guardar la roba, amb el repartiment de càrrecs i encàrrecs, caramels mediàtics de poca volada i la incipient i insípida industrialització de la cultura, els seus agents principals, creadors i intel·lectuals, van anar decaient en l'atonia política més sinistra, de la qual puntualment es van espavilar contra el PP i el seu projecte de depredació sistemàtica del país fent costat a les associacions professionals que van fer de la defensa de la llengua i l'ensenyament el principal estendard de la lluita. Escaldat per les batalles (culturals i polítiques) perdudes, les multes imposades pel PP a Acció Cultural a compte de les emissions de TV3 i el simulacre d'una normalitat inexistent, ja convertida en consigna amb l'arribada al govern valencià dels partits del Botànic, van acabar de rematar la submissió del silenci en el món de la cultura. El discurs de la denominada tercera via, que pretenia l'equidistància entre el valencianisme històric (o catalanisme) i l'espanyolisme blaver, havia anat escalant posicions i convertint-se, en la pràctica, en l'hegemònic. La maniobra de la vana Acadèmia Valenciana de la Llengua ordida per Zaplana potser en seria l'exemple més eloqüent. Del concepte-motor «normalització», utòpic i dinàmic, s'havia passat al de «normalitat» com a mer decorat cinematogràfic on projectar les fantasies de l'absència de conflictes socials (culturals i polítics) i omplir amb rigor exemplar la llista d'afectes i desafectes a l'argument de la pel·lícula.
No cal dir que el silenci del món de la cultura ha esdevingut un clamor quan el País Valencià més necessitava el seu compromís, quan el setge a les llibertats democràtiques i els drets socials és més evident que mai, i no solament en l'escenari de la revolta democràtica de Catalunya. Entre el lament en petit comitè i l'ànsia de col·locar-se a bon recer de les maltempsades passades i presents i les que ja s'albiren a l'horitzó, el conjunt dels agents culturals valencians –amb totes les honroses excepcions que facen al cas– sembla haver renunciat a la seua comesa principal, ser veu de la consciència civil, contrabalança crítica del poder, espai lliure que cultiva els millors somnis de la humanitat. La Torre d'Ivori ha anat creixent a mesura que la cultura s'ofega en la impotència per incidir en la societat i ajudar a transformar radicalment el món. Embadalida en l'especulació, la investigació i la creació de models teòrics, en la majoria de casos ben valuosos, perd la seua raó de ser quan renuncia a la natural dimensió política del seu treball, quan perd de vista els seus destinataris, quan accepta de ser aïllada en els laboratoris de l'asèpsia, quan acata sense parpellejar el paper subsidiari de «cultureta», quan esquiva el cos a cos contra totes les formes d'opressió i violència. El món valencià de la cultura viu avui majoritàriament paralitzat en la paradoxa que suposa la necessitat de guanyar audiència (per a la literatura, l'art, el teatre, la música...) i la negació oportunista del seu espai natural, o dit més cruament i simbòlica, passejar-se com a catalanista convençut avui a Barcelona per parlar demà a València amb la boca xicoteta. O pitjor, aprofitar durant anys i panys la generositat acollidora dels pressupostos de «dalt», per negar ací el mínim gest de solidaritat ara que a Catalunya l'estat s'esforça en la perfecció d'un garrot que acabarà caient indefectiblement també sobre nosaltres a poquet que intentem moure'ns amb plena llibertat. La confusió i probablement la por que exemplifica aquell acudit del «que me quede como estoy» inspiren molts comportaments servils i desagraïts. Pots exhibir la cara dura de formar part d'alguna llustrosa institució de Catalunya i alhora renegar de l'avanç civil i democràtic que està suposant la convulsió del procés català i de la possibilitat que aquest projecte s'encomane a l'anestesiat poble valencià, que ningú no t'ho retraurà, tan assumit és entre nosaltres el discurs del no hi ha res a fer (excepte que la pròpia obra continue assegurada a tot risc).
La cultura valenciana ha de reprendre amb urgència la reflexió i el compromís amb el món en què vivim, començant pel propi país, i situar la revolució democràtica i els drets socials en el centre del debat públic enriquint el discurs de la seua acció política, que vol dir de la seua capacitat d'influència i de construcció civil. Abandonar la brillant Torre d'Ivori (que només brilla quan la il·lumina el sol del poder) no vol dir, en cap cas, plegar-se a estètiques determinades ni fórmules fàcils de cap realisme tocatardà. La cultura és abans que res el terreny de la llibertat, el de la provatura i experimentació permanents, el del diàleg constant. I també el de l'acumulació, el de la sedimentació que només s'aconseguirà assegurant una certa hegemonia social. Renunciar d'entrada a aquesta possibilitat és acceptar la inviabilitat del País Valencià en tant que realitat cultural i lingüística diferenciada, en tant que projecte civil i polític, l'enquistament en la infàmia d'una «cultureta» que sobreviu en la seua insignificança. Ovidi Montllor, que tant d'hora va veure-les venir, moltes de les coses que ara s'estilen, ho va deixar dit i cantat d'una altra manera: «I és que el meu cul, a còpia / de matar la cultura, / s'ha cregut ser la pròpia, / i sense cap mesura / diu que ell és el cultura. // I com que la tragèdia / demostra que cultura / amb prou feines és cul, / em preocupa el meu cul.»

[Publicat a Passos el dijous 7 de març de 2019.]

 

dilluns, 4 de març de 2019

Petit elogi d'en Jordi Cuixart


La darrera setmana de febrer el drama escenificat al Tribunal Suprem en un directe de pobresa fílmica bo per als interessos dels jutges ha entrat en la fase dels testimonis. Després d'un primer acte brillant protagonitzat per defensors i presos va arribar el clímax del segon. La intervenció de Jordi Cuixart no desmereix de cap manera les de la resta d'independentistes però tothom ha coincidit a situar la d'ell en una altra esfera, en una fita per a la història per la qualitat del discurs (per contingut i construcció) i la perícia i convenciment amb què fou enlairat. Al llarg d'aquests mesos de captiveri, precedits per una trajectòria molt sòlida com a activista civil i president d'Òmnium, en Jordi Cuixart ja havia donat moltes pistes sobre la rara qualitat de la fusta que el constitueix. Els carcellers sabien bé quina mena d'home tancaven entre reixes. El que no podien saber –el menyspreu, la prepotència i la profunda ignorància els ho impedia– era que les seues paraules acabarien d'espolsar les teranyines de les mentides tan grollerament ordides i que Jordi Cuixart, clau de volta de l'estratègia defensiva dels presos i preses, faria seure fiscals i advocats de l'estat, jutges i tot el que hi ha rere el teló, corona, institucions i lleis, forces repressives, partits, 155 i tota la pesca a la banqueta dels acusats. El president d'Òmnium ja competeix, en un univers mediàtic ple d'estrelles molt il·luminades però més o menys fugaces, amb llum pròpia i les armes perdurables de la paraula. El seu discurs, amb el guany de la vivesa oral, ja fulgura al costat dels de Zola, Luther King, Gandhi, el Che, la Pasionaria o el president Companys i la millor literatura del gènere. Una resistència tan ferma i llarga com la del poble de Catalunya ha hagut de filar molt prim en l'ús de les paraules (en una llengua a més constantment amenaçada), perquè sovint no hi havia més que això, la paraula pronunciada des del convenciment profund i la responsabilitat en l'exercici d'una llibertat que s'avança a la llibertat, que l'anuncia i esbossa i ja és de fet llibertat. Aquesta és el poder de Cuixart, el de la paraula justa. I per molt que fos pronunciada en l'idioma aliè imposat pel tribunal, com Paul Celan va escriure en l'alemany dels seus opressors, tots dos apunten al lloc únic i alhora universal de l'experiència i el dolor però també de l'esperança de la dignitat revoltada. Cuixart ha alçat el símbol que ens reconcilia amb la història i dibuixat davant els nostres ulls la solidesa d'una causa. Perquè situa la justícia, l'enteresa moral i la llibertat que fruita en paraula en un lloc inaccessible per als botxins. Ells no poden entendre el gest que es funda en la fortalesa de les coses elementals, ells i la seua parafernàlia, el seu llenguatge escleròtic fet de tics buits, ells i la mediocritat d'un tedi insondable, però nosaltres sí, els qui ens sentim poble i necessitem la saba de les paraules per vèncer la por i els dubtes, les paraules lluminoses d'un home de pau, íntegre i valent que té com a prioritat denunciar la injustícia abans que eixir de la presó. El qui ha fet de l'opressió d'avui la clau de la victòria de demà i ha dit, citant Apel·les Mestres: «si queda en peu / quelcom més fort: / nostra fermesa!». Salvats pels mots un colp més per sempre.

[Publicat a llibertat.cat el mes de març de 2019.]

 

dissabte, 2 de març de 2019

Pedreguer


«A Pedreguê / tot ho saben fê; / saben escurâ, granâ / i treure els gossos a cagâ», diuen els dels pobles dels voltants imitant la forma de parlar d'aquest poble de la Marina, que emmudeix les erres finals, potser com una romanalla de la presència mallorquina que repoblà quan l'expulsió dels moriscos tants llocs de la comarca. És ben probable que la dita continga també, al costat de la broma, l'elogi a la laboriositat i esperit emprenedor de les seues gents. Amb un deix d'indissimulada enveja el tòpic es complementa amb la consideració dels pedregueros com a gent molt orgullosa i amant de les coses pròpies, extrem que potser demostraria el fet que el municipi es negués a cedir part del seu terme quan van fer l'autopista (i per això el nom del poble no hi té el corresponent rètol, encara que això no sembla llevar la son als veïns, que deuen tenir preocupacions de més substància) i per la preferència que diuen que tenen per la serra, quan són obvis per a la resta de mortals els avantatges del turisme de masses en platges superpoblades. Incorregibles, vaja. Com en tants pobles, ciutats, termes i llogarets –i no diguem nacions i estats–, diuen que per a la gent de Pedreguer el món es divideix entre els nascuts al poble i els forasters, condició que es conserva o et conserven per molts anys que hi visques. No puc donar fe, la veritat, de tan envejables virtuts, però pot contribuir a la llegenda saber que Pedreguer té alcalde de Compromís i dos regidors de les CUP, cosa insòlita aquesta darrera, i una animada activitat cultural on el teatre i la música hi tenen destacada presència. I la poesia, que compta si més no amb les propostes que Xavier, director de la casa de cultura, duu a terme amb mans expertes, saber fer (o sabê fê) i delicadeses que revelen el bon lector. I d'això sí que en parle de primera mà gràcies al recital que amb el nom de «Pedra foguera» vaig oferir el dimecres passat davant un públic amatent i generós, entre el qual hi havia, com sol ser habitual, alguns parents i amics, inclòs el poeta Carles Mulet, impenitent foraster de Gata de Gorgos que viu des de fa molts anys a Pedreguer. Després d'una sumària i elegant presentació d'en Xavier, vaig començar a llegir en el format que trobe més amable quan recite obra pròpia, assegut, introduint cada poema amb anècdotes i pistes per a la lectura que l'oient agraeix per després viatjar més còmodament instal·lat en el tren en marxa del poema. Explicava que l'elecció del títol del recital era el meu humil homenatge a Pedreguer i el terme que s'endinsa en la Vall del Girona i mira de fit a fit el Segària, una manera d'expressar la meua dèria de recol·lector de pedres amb perfecta ignorància de la geologia, com a testimoniatges silents d'alguns viatges i instants, una crida ancestral o delit estètic, i una metàfora que s'escau molt bé a la naturalesa de la poesia. Aquest art va nàixer de l'oralitat i en l'oralitat resol la seua música, capaç d'encendre espurnes en l'aire i d'il·luminar els cors concentrats en la matèria de vida que s'escriu en paraules. Així va anar sent, en l'ambient recollit, en la ucronia del temps poètic, amb els versos d'Humus, de Lletra per a un àlbum i d'Estranyament més un feix de papers inèdits que sí, van encendre la nit com una pedra foguera i van deixar caure des de Pedreguer, com per una tartera, paraules convertides en cudols fins a les entranyes del Girona i la memòria i els llocs insubornables on es desgrana l'experiència comuna al voltant del foc de la poesia.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 2 de març de 2019.]

 [L'autor recita el poema "Passatge de Fredes" (2018, inèdit) a Pedreguer el dimecres 27 de febrer de 2019.]

dissabte, 23 de febrer de 2019

Saials. Matar un rossinyol

El cinema ha fet dels judicis un gènere que compta amb no poques obres mestres. En episodis secundaris, com a seqüència climàtica o motiu central, en pel·lícules i sèries de televisió, judicis fins en la sopa omplint la imaginació de crims, defensors i fiscals, jutges, perruques i togues, interrogatoris extenuants, jurats imprevisibles, perversos homicides, falsos culpables, argúcies i sobreactuacions, colps de maça, silenci a la sala, públic expectant, rèpliques, contrarèpliques, testimonis i patracols bíblics (nosaltres teníem missals i prou) sobre les quals es jurava solemnement de dir la veritat amb aquella lletania del la, el tota la i el res més que la.
· · ·
Aquells judicis de cine en la llunyana Amèrica i l'invariable castellà dels doblatges alimentaven l'esparança d'una reparació final de les injustícies que la vida perpetrava dia a dia. Havíem de ser bons xiquets que acceptaven amb resignació les penúries presents i futures. Al final dels temps hi hauria un macrojudici presidit per un jutge sense perruca, toga ni maça que castigaria els dolents i premiaria els bons. Mentrestant a la gran sala cinematogràfica els espectadors havien d'anar tirant, convidats de pedra en judicis sumaríssims de la vida quotidiana.
· · ·
Matar un rossinyol és una d'aquelles fites inoblidables del cine i la literatura, molt més que una simple pel·lícula de gènere o una novel·la qualsevol. Mig oblidat el film entre la boira dels records antics, ja començat el vaig identificar tan bon punt vaig veure aparèixer a la pantalla Gregory Peck. Els últims anys a l'institut solia llegir la novel·la de Harper Lee a classe. El dimecres, després d'haver seguit les declaracions dels independentistes en el judici del Suprem, em vaig trobar el regal de la pel·lícula de Robert Mulligan en VOS a la tele.
· · ·
Amb el títol original To kill a mockingbird, l'ocell que en el castellà de l'Amèrica Central i el Carib en diuen sinsonte (de centzontle, d'origen amerindi, «que té quatre-centes veus»), el mimus polyglottos capaç d'imitar el cant de molts ocells i altres sons, fou traduït pel més reconeixible «rossinyol», que és en les nostres latituds l'ocell amb fama de més bon cantor. Per això l'advocat Atticus (Gregory Peck) alliçona els seus fills que matar un mockingbird «és un pecat», perquè és un ocell que no fa més que regalar-nos el seu cant. Una crueltat, un pecat, una injustícia.
· · ·
Responent a un dels impresentables fiscals que estan traient totes les vergonyes del sistema judicial espanyol, Joaquim Forn va afirmar que el relat que feia de la violència era molt «peliculero». Si la cultura general d'aquests lletrats està a l'alçada de la seua incompetència professional, la definició de Forn és un pèl exagerada. Una invenció tan rudimentària de fets inexistents, que té com a guionista principal el jutge Llarena, no es pot haver inspirat ni en les pel·lícules més lamentables.
· · ·
Malgrat la brillant argumentació que Atticus fa per demostrar la innocència del negre Tom Robinson, acusat d'haver agredit una dona, el jurat –integrat només per homes blancs– declara culpable el seu client. Els prejudicis racials han estat més forts que la força de la raó ( i per tant que la veritat) en aquest judici. A tot arreu hi ha gent disposada a matar rossinyols. I els negres s'ho miren, muts de ràbia i impotència, al pis superior de la sala.
· · ·
Felip VI ha irromput –màxima autoritat judicial de l'Estat espanyol, jutge i part– enmig el Tribunal Suprem amb el paperet signat de la sentència per declarar que no hi ha democràcia sense llei. Efectivament. El que no ha dit és que pot haver-hi llei sense democràcia. De fet ell i la institució que representa són conseqüència directa d'una llei promulgada en ple franquisme i mai avalada pel vot democràtic de la ciutadania. Per molt que la llei ho permetés, matar elefants no deixaria de ser una crueltat, un pecat, una injustícia i una estupidesa.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 23 de febrer de 2019.]

 

dimecres, 20 de febrer de 2019

El guany del que es perd

Pau Sif, Veles. Jardins de Samarcanda #89. Cafè Central / Eumo Editorial, Vic, setembre de 2018. Epíleg de Miquel Bezares.
· · ·
D'una manera o altra, el viatge ocupa un lloc central en l'obra poètica de Pau Sif (quasi acrònim o no-pseudònim de Pau Sanchis i Ferrer, Pobla de Farnals, 1978). Així és sens dubte en el cas del llibre anterior al que avui ressenyem, Arnes (2016), i en el de Viatger que s'extravia (2011), títol que a més dona nom al blog on l'autor publica traduccions poètiques, notícies culturals, comentaris de llibres i altres artefactes literaris. No es tracta només de l'explorada relació entre vida i viatge, o entre literatura i viatge, o de les prolífiques combinacions dels tres, ni del viatge com a metàfora que s'elabora sense haver d'eixir de casa. El viatge en la poesia de Pau Sif és alhora causa i efecte de l'experiència de l'autor, que ha passat un grapat d'anys a la ciutat croata de Zadar, i en les anades i tornades entre aquest punt de la costa dàlmata i València. L'ideari vital que el poeta ha assumit és, doncs, la del 'viatger que s'extravia', perquè seguint l'etimologia, no hi ha viatge possible si no s'abandona el camí o via, cosa que a més a més comporta 'extraviament', desorientació, pèrdua que es cobra tot guany, el camí que es perd i el que es guanya en tot viatge. Com la vida mateixa, doncs.
Veles, però, és la tornada a Ítaca després d'un llarg i ric periple. I no abusem de la referència al gran clàssic («desig del retorn de les barques / amigues dels dits de l'aurora»), perquè la navegació poètica de Pau Sif no només té lloc entre Marges mediterranis i paisatges mariners compartits per tots els habitants d'aquest gresol de civilitzacions, per aprofitar la soferta metàfora, sinó que a més carrega sempre amb la maleta de la literatura, amb la visió i la consciència dels viatgers (literaris sobretot) que l'han precedit i l'acompanyen. La profusió de cites d'autors, molts d'ells italians i croats traduïts pel mateix poeta, no és aliena a aquest viatge de viatges que els poemes despleguen i on l'experiència concreta del viatger s'entremescla i s'eixampla, es busca i es perd, en d'altres viatges. Perquè tot viatge és també homenatge, record de records que se sobreposen. El viatger, doncs, torna a casa, que és el lloc dels pares, i amb el retorn el viatge completa el seu sentit, com en l'Odissea, com en tots els viatges. «Bitàcola», el poema que obri el llibre, s'emmiralla en «Tuaregs», que el tanca. El que s'ha guanyat o recuperat és també el que es perd o podria perdre's, com aquells llibres que el poeta ha enviat per avió a casa i que imagina «que es perden com muntures en la boira» (vers que m'evoca, d'altra banda, el cèlebre final de Blade Runner).
En l'endemig del joc d'espills entre pròleg i epíleg, el llibre conté tres parts. Ossos, formada per 10 poemes, ens remet al passat, a allò que hi subjeu, a la part arqueològica de les ciutats, a la memòria que perdura gràcies a la seua consistència calcària, i és un homenatge a Zadar, la bella i antiga ciutat il·líria de Jadera. La mà del poeta ens hi porta per bars i racons, per paisatges marítims, per moments on el coneixement s'amuntega en forma d'història, de guerres antigues on sentim l'eco de les més recents i sagnants i una sang sempre fresca. Amb la precisió del paisatgista i l'esperit del cronista, bateguen en els versos de Sif la nostàlgia de les pèrdues futures i l'enyor de la pròpia Ítaca («La fugida i el record no són pols / oposats»), una sensibilitat capaç d'apamar distàncies, similituds i diferències. La seua mirada, però, no pretén amagar la lletjor de les deixalles urbanes ni el dolor («aquells dolors que la bellesa amaga») i sovint pren una perspectiva diríem fílmica, amb la projecció de seqüències o instantànies, o l'acumulació d'enunciacions com plans que busquen objectivar amb les paraules el rastre esmunyedís de l'experiència. Per això potser l'ús en tres ocasions del títol Escenes (de bar, pesca i aeroport). Marges, la segona part, de també 10 composicions, es recrea a la costa italiana de l'Adriàtic, la Venècia revisitada o «casella d'eixida», una prosa a la Scuola Grande di San Rocco, aeroports i trens on el viatger pren l'impuls del Vent que mourà les Veles del navili metafòric que el durà per fi a casa. L'última part, Vent, celebra l'arribada com és costum i cerimònia ancestral, amb un «Banquet», s'estén per uns «Manaments» ambivalents entre el sí i el no, un conte en forma de «Cadena», un diàleg sobre el riu «Túria», una «Postal» viatgera i extraviada, entre altres textures, en algunes de les quals l'autor ens remet a un «any del vent» que podria ser tant el de la tornada com el d'aquella revolta cívica que va omplir fa un temps moltes places fins aleshores silencioses. L'amant dels viatges de la poesia (o a l'inrevés) té en Veles una doble ocasió d'or per veure uns paisatges ben ritmats i escandits i perdre's per llocs, sentits i emocions d'una recòndita i serena bellesa, per sentir en les pròpies veles tota la força del vent.

[Publicat a Saó núm. 444 de gener de 2019.]

 
 

dissabte, 16 de febrer de 2019

Saials. El cant de l'oriol

L'oriol es va posar sobre la branca d'aquell arbre despullat, enmig la crua letargia de l'hivern. Amb el seu plomatge de groc intens i les ales negres, com la corbata, va començar a entonar la seua melodia. Era senzilla i harmoniosa, dita amb la convicció de les veritats humils que tant temen els poderosos, i en el silenci espès de la sala es va propagar el seu eco: llibertat, igualtat, fraternitat.
· · ·
Un oriol en ple hivern? Potser fou un somni o una premonició de primavera.
· · ·
La xerrameca del jutge Marchena, assuavida i ben timbrada, feta amb les maneres de qui té plenament assumit el paperet i sap que l'observa mig món, no pot emmascarar l'elemental i massiva conculcació de drets dels processats. Començant, com és habitual, pels lingüístics. Com que el Tribunal no ha permès la traducció simultània, tant Junqueras com Forn han optat pel castellà per evitar perdre's en un discursus interruptus. I en aquest terreny, i amb el seu castellà fonèticament trontollant però sintàcticament i lèxicament redó (amb algun «la cual cosa», algun «Madre de Dios») també han guanyat la partida als inquisidors.
· · ·
La rutinària incompetència de Fidel Cadena (hi ha noms que ni fets a posta per a un fiscal) i Rosa María Seoane, ben asseguts en les seues poltrones i aixoplugats per l'ombra del poder, contra dos homes que pateixen penalitats i es juguen el futur amb les seues paraules. No només has de tenir raó sinó que a més ha de semblar-ho, per això els dos presos van mostrar-se tan convincents, perquè estan convençuts de la seua innocència penal, de la legitimitat de les seues accions i de la justícia dels seus ideals polítics.
· · ·
Quan la incompetència i la demofòbia entren per la porta i la política se n'ix per la finestra i s'allotja als tribunals, els judicis es poden convertir en parlaments. L'oratòria segrestada durant quinze mesos d'Oriol Junqueras i Joaquim Forn va brillar en l'aire enrarit de la sala, les togues arnades del poder, la caspa acumulada per segles d'estultícia.
· · ·
Però això que veurem com podrem tants ciutadans «perifèrics» inquiets, tants observadors internacionals i premsa de tot arreu, és sostret a l'ull narcotitzat de l'espanyol: han censurat l'emissió en directe del judici i TVE només el retransmet per a Catalunya.
· · ·
La millor defensa és un atac. Volien humiliar els presos polítics i el sistema judicial-polític espanyol senceret ha caigut de peus en el poal dels propis paranys. Marchena ha de mirar de biaix i amb la boca xicoteta Estrasburg i el Tribunal Europeu dels Drets Humans, Borrell contracta la inefable ultranacionalista Irene Lozano perquè banalitze les violacions i les votacions per comparació i tots es posen histèrics com González Pons o Carrizosa perquè Torras i Puigdemont faran una conferència a dues veus al Parlament Europeu. Els oriols que canten a les branques no paren de créixer en ple hivern, així a Londres com a Islàndia o a Brussel·les.
· · ·
Al cúmul d'insults contra els ciutadans de Catalunya «Marca España», gràcies al globus o bufa d'Irene Lozano, hi afegirem el de violadors (i violadores per extensió). Però el desig de votar dels catalans es funda en l'amor lliure i no en l'abús sexual de les urnes o urnofília violenta. Quins caps més retorçuts!
· · ·
Han exigit les feministes Ada i Mónica la dimissió immediata d'aquesta perillosa masclista que creu en la inviolabilitat de La Llei Patriarcal? O estaven massa ocupades observant les palletes en els ulls de certes persones que a més són independentistes?
· · ·
La demagògia d'Oltra i de Colau, des de l'esquerreta ben instal·lada, és de pedra picada però fàcil de girar com un calcetí. Què diuen quan parlen de fer «política per a les persones»? No és una redundància, com la dels «pressupostos socials»? Volen dir que només elles (els seus partits) tenen la fórmula magistral per a fer tal cosa? I si no és «per a les persones», deu ser per a les grans empreses, les elits administratives, la banca i el capital sense fronteres, els privilegis dels qui manen? Just el que es practica majoritàriament i estructural a l'Estat espanyol i arreu i que malament poden dissimular uns pressupostos, que moltes vegades no es compleixen en la pràctica. Volen posar mercromina al malalt però ell el que necessita són antibiòtics.
· · ·
Per fi una notícia que val la pena: un home mossega un gos. O dit d'una altra manera: muralles humanes fetes de caps, d'ulls, de culs, de braços, de cames i cares colpegen sense misericòrdia les pacífiques porres, pilotes de goma, escuts, botes, cascs i armilles antibales de policies i guàrdies civils practicants de la resistència pacífica i la no-violència. És tan bonic poder eixir-se'n de tant en tant de les coses normaletes!
· · ·
Alguns llauradors del país diuen que quan l'oriol o tord groc (la natura té colors que ni fets a posta) canta diu «Pitja, Pere! Pitja, Pere!» o «Són madures! Són madures!», perquè quan aquest ocell arriba les figues ja són madures. Escoltem la veu sàvia de la natura.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 16 de febrer de 2019.]

 

dissabte, 9 de febrer de 2019

Contra el diàleg


En tots aquests anys de surrealisme espanyol (i de demostració efectiva de com la realitat s'entossudeix a imitar l'art, sovint sota la forma genèrica de l'esperpento) hem vist convocades i perpetrades les més estrambòtiques manifestacions al carrer. Imitant la forma d'un dels mètodes clàssics de lluita cívica i popular però al servei dels propis i velats interessos, l'anàlisi detallada d'aquestes manifestacions posaria molta llum sobre la naturalesa antidemocràtica (per origen, és a dir, història, i per fe i conveniència) de la dreta espanyola. El fenomen deu ser molt antic però Franco i el feixisme són sens dubte els principals inspiradors contemporanis d'aquestes exhibicions de cabdillisme, demagògia i surrealisme que de tant en tant trauen a passejar pel carrer la burrera nacional en forma del que podríem anomenar el fantasma de la Plaza de Oriente. Deixem de banda el trist període que va tenir per escenari predilecte la València postfranquista i aquell assaig general que Aznar s'encarregaria d'actualitzar amb melena, bigotet i serrell i que l'actual dreta extrema que conformen a una veu PP, C's i Vox ja ha convertit en escopetada «nacional». Ja dic, el catàleg més o menys complet dels rituals cavernaris a pit descobert i sense complexos explicaria moltes coses sobre l'actual degradació democràtica i el visible retrocés en drets i llibertats. Perquè un dels fils que cusen aquestes manifestacions és la utilització de principis democràtics com el de llibertat d'expressió i manifestació precisament per clamar contra ells tot demanant-ne la restricció o impedint-ne el ple exercici als adversaris, ja degradats en enemics, traïdors, separatistes, terroristes o qualsevol de les paraules grosses que la demagògia posa en circulació i manipula quan i com li convé. Així, tant se val que el motiu siga exigir data fixa per a la celebració d'una festa sacralitzada, demanar la il·legalització de l'avortament, arreplegar firmes contra estatuts i lleis democràticament aprovats, naturalitzar la tortura animal, carregar-se la immersió lingüística, aplaudir visites papals gestionades per màfies organitzades, jugar amb la set del personal per beneir salvatges plans hidrogràfics o clamar perquè els deixen fer el seu treball d'atonyinar manifestants. A compte de la lluita de Catalunya per l'autodeterminació, els deliris de l'espanyolisme més bèstia han entrat en una espiral guerracivilista que molt d'impostació o teatralitat electoralista, sí, però que ens acosta perillosament, com un foc descontrolat, als abismes del més pur i dur feixisme. L'última maniobra dels pseudodemòcrates que tant s'omplin la boca de llibertat, llei o constitució per protegir i augmentar exclusivament els propis beneficis tindrà lloc aquest diumenge a Madrid. I ni més ni menys que convocada contra el diàleg, és a dir, la possibilitat que algú puga fer de mitjancer (relator o mediador o com vulguen dir-ne) entre partits i governs per anar dibuixant una solució democràtica al conflicte entre Catalunya i Espanya. La qüestió és senzilla –a banda la voluntat manifesta de carregar-se Pedro Sánchez, a qui ja qualifiquen de «felón» (o traïdor en el llenguatge nacionalcatòlic d'un Roberto Alcázar y Pedrín) i recuperar el poder que consideren propietat natural i privada–, si estàs contra el diàleg, que és l'essència de la democràcia, a favor de què estàs? I no importa que en el passat, quan tu governaves, hages parlat fins amb el dimoni quan convenia. Ja sabem que els catalans i les seues pretensions democràtiques exercides de manera estrictament pacífica són pitjors que ETA i molt més perillosos. Només faltava que cacatues del pes de Felipe González, Alfonso Guerra i alguns amos de negociats autonòmics del PSOE se sumassen als crits contra el diàleg. Com més va més s'ennuega l'Estat espanyol amb un conflicte la naturalesa política del qual s'entesta a negar. I negar-se a dialogar quan ja s'està amb l'aigua al coll és una forma molt estúpida, fatxenda i castissa de suïcidi. Ja tarda Europa a moure-hi peça.

[Publicat a Tipografia la Moderna el dissabte 9 de febrer de 2019.]

 

dissabte, 2 de febrer de 2019

Saials. Judici a la democràcia


«Ja m'agafen i me'n lliguen | i em porten a la presó. | –Senyor batlle, senyor batlle, | per què em porta a la presó?» / A la presó ja els hi van portar, els Jordis, els primers, fa 472 dies, després tots els altres fins a nou presos i preses polítics. Puig de les Basses, Mas d'Enric, Lledoners, Brians 2, Soto del Real, Alcalá-Meco, l'itinerari sinistre vigilat pels Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Civil. L'últim adeu de Joan Bonanit a Sant Joan de Vilatorrada, l'escalfor de centenars de persones enmig del fred hivernal que ha acompanyat els líders independentistes en el seu viatge a Madrid, on el Tribunal Suprem iniciarà, probablement el 12 de febrer, el seu judici a la democràcia. / La democràcia queda empantanada si poses davant el carro de la unitat legal i darrere la cavalleria legítima de drets i llibertats, i si a més ho fas amb tota la violència, legal o no, de què disposes. / El sedal de la realitat, sobretot quan el poder posa a treballar a tota màquina les seues fàbriques d'ordir mentides, té una tendència espantosa a embolicar-se. En aquests casos, amb molta cura i paciència, s'ha d'anar estirant del fil fins a desfer tots els nusos. / Davant el procés que una majoria significativa de catalans i catalanes van mamprendre per construir la independència del seu país, l'Estat espanyol, tancat en banda de qualsevol possibilitat de diàleg i negociació, bàsics per a la convivència, va violentar drets i llibertats. A les urnes, la pau i la civilitat, l'Estat hi va oposar els colps, els tribunals, la presó i l'exili. / «A la presó no t'hi porto | ni per lladre ni traïdor, | sinó perquè vull que em diguis | d'on has tretes tantes flors». / Davant una sentència de culpabilitat ja dictada des de la decisió d'uns jutges prevaricadors d'empresonar persones innocents, els mateixos que van haver de retirar idèntics càrrecs falsos contra els exiliats que els tribunals europeus no acceptaven, els presos i preses han decidit convertir el judici en una acusació a l'Estat i una reivindicació de drets i llibertats. / La fàbrica, amb el contramestre Borrell a la sala de màquines, funciona a ple rendiment. Una exdiputada d'UpyD, diuen que escriptora, Irene Lozano, serà l'encarregada de cantar les virtuts inexistents d'un Estat en fallida democràtica. I amb els diners de tots, clar. En castellà m'ho deia la mare: «Dime de qué presumes y te diré de qué careces». / A l'extrem del fil desenredat hi ha els principis democràtics, com el dret d'autodeterminació reconegut internacionalment. L'espanyolisme cavernari ha mogut molt bé les baixes passions identitàries perquè d'aquesta manera tot es redueix al ser o no ser i ja no cal calfar-se més el cap (i mentrestant te les claven per tots els forats), però ho diem des de fa anys i panys: el procés de Catalunya apel·la abans que res a tots els demòcrates, siguen d'on siguen i del color polític que siguen. / ¿Vols dir que en el fons d'aquesta ràbia deixatada que permet l'extrema dreta de Vox fer el paperot de l'acusació popular (en quina democràcia es permetria això?) per coincidència total amb la fiscalia, entre d'altres perles significatives, no prové en bona part per la incapacitat d'interpretar el món en què vivim i d'una por cerval a la llibertat que avui Catalunya escenifica i conquista? / D'on han eixit tantes flors democràtiques, en quin jardí secret es cultiven les roses de la civilitat, quina agosarada botànica ha permès aquesta florida primaveral de llibertat i no-violència, el subtil pol·len entossudit a fer créixer l'arbre d'un país nou al servei dels ciutadans, plural, obert i inclusiu? / «–Senyor batlle, les he tretes / de les penes del meu cor». / Si la sentència final és desfavorable als justos, la condemna a la democràcia serà llarga i penosa i la pagarem tots.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 2 de febrer de 2019.]

 

dilluns, 28 de gener de 2019

La cruïlla valenciana (2). Paisatge després de la batalla



És un exercici indispensable de realisme reconèixer que el País Valencià es troba avui dia molt per davall dels mínims necessaris per encarar amb una certa confiança els reptes presents i futurs que té plantejats a nivell social i nacional. Com poques vegades en la història, el procés per la independència de Catalunya ha posat al descobert l'enorme distància que separa valencians i catalans del Principat. Els quaranta anys llargs transcorreguts des de la mort de Franco han actuat negativament en la construcció equilibrada i conjunta dels Països Catalans. L'Espanya autonòmica va prohibir constitucionalment qualsevol mena d'organització federal entre territoris. Pensada per als casos basc i català, quedava segellada qualsevol vel·leïtat de confluència entre els territoris històrics d'Euskal Herria i els dels Països Catalans. Malgrat aquesta prohibició, com demostra el cas de la Comunitat Autònoma Basca respecte de Navarra i en certa manera també el del Principat respecte de les Illes Balears, la tímida i molt limitada democràcia espanyola, almenys en els moments de major bonança, hauria pogut permetre una certa maduració de la consciència nacional dels valencians (maduració que hauria de passar pel reconeixement normal de la seua radical catalanitat) i, per tant, de la posada en marxa de processos de confluència i col·laboració respectuosos amb la diversitat interna del país.
Com sabem, quan aquesta consciència començava a desenvolupar-se amb una certa espenta, en la frontissa dels anys de la transició, el País Valencià patí una sacsejada de terribles conseqüències, la reacció anticatalanista blavera, que aconseguí de frenar i tocar de mort aquell primer desvetlament democràtic. L'espanyolisme furibund i cavernari, estenent la confusió i promovent la por amb la violència que emparava el deep state des de les clavegueres del poder i que encara s'agafa com una caparra als privilegis instituïts durant el franquisme, es va fer l'amo absolut del corral valencià. El País Valencià es convertia en el banc de proves d'un anticatalanisme de nou encuny que descansava, a més, sobre la defecció d'una part considerable de la pròpia nació, cosa que donava ales al feixisme espanyol i la seua demagògica denúncia de «l'imperialisme català», aquell fantasma tan ben vestit. Al PSOE que va comandar amb Lerma els primers anys autonomistes i que va aprofitar la pressió blavera com a coartada per desactivar les aspiracions nacionals i socials dels valencians, el va succeir el PP de Zaplana i Camps durant un parell de decennis, i aquests ja van actuar sense miraments contra els tímids avanços del País Valencià en matèria de llengua i cultura, bases per a la consolidació de la pròpia consciència identitària. La Catalunya de Pujol estava massa ocupada a administrar el terrer autonòmic com per intervenir d'una manera més decidida en l'extinció d'aquell incendi programat des del poder central i es limitava a sufragar, a manera de compensació, algunes empreses i projectes que l'esgotadora insistència d'Eliseu Climent i ACPV plantejaven (i gràcies!) per al país. Quant als mateixos valencians, arrossegats per la desmobilització que imposà la monarquia parlamentària del franquisme reciclat amb d'èxit, van quedar exhausts d'aquella batalla perduda contra la barbàrie que va travar tantes perspectives.
En els anys que han seguit a aquell terrabastall, més que no pas a analitzar-ne amb rigor les causes i efectes, el valencianisme hegemònic que avui representa Compromís i el Bloc Nacionalista Valencià, com en el seu moment la Unitat del Poble Valencià, s'ha entretingut, amb un cert èxit pel que fa a la seua implantació institucional, si bé a costa de la rebaixa constant de canvis socials i nacionals d'una certa profunditat, en el càlcul electoral. Desacreditada en els àmbits acadèmics més exigents, la denominada tercera via s'ha anat convertit en la pràctica en el discurs predominant per a l'estrucisme polític. Per la seua banda, l'independentisme històric s'ha mantingut en els límits d'inanició residual i ineficàcia pragmàtica que arrossega dels dels anys setanta. Un cert jovent hi passa els millors anys de «desvirgament» ideològic i acaba ràpidament la cursa política, com aquella traca que acompanya tantes festes valencianes i que només deixa fum després del soroll. Alguns pretenen curar els mals del país, que són molts i persistents, atrinxerant-se en pureses ideològiques que acaben en la indigestió i el menfotisme, una universitat de cremar expectatives per excés de revolucions.
Hi ha una terra de ningú encara en aquest flanc de l'esquerra valenciana, com la que representa EUPV, que va perdent un llençol en cada bugada, o ERPV, que malgrat la potència de la seua matriu al Principat, no acaba d'alçar el mínim vol. I diverses branques de la tradició republicana autòctona. I... Com solia dir Fuster, a l'hora de la veritat els valencianistes-catalanistes (bona part dels quals, sobretot els arrecerats sota el paraigua de Compromís, fent mans i mànegues per dissimular-ho) no alcem entre tots un gat per la cua. El País Valencià és avui un peix que es mossega la cua: privat de musculatura civil, el nostre poble es mostra incapaç avui d'empènyer les formacions polítiques cap a la utilitat i la solvència; abandonat al mig del desert comunicatiu (o pitjor, envaït el seu espai mediàtic –petites excepcions a banda– pels abassegadors i alienadors mitjans espanyols), està condemnat ara com ara a dissoldre's en l'estupidesa regnant del Regne d'Espanya (si no s'hi ha dissolt majoritàriament ja), a desdibuixar-se com a nació diferenciada i anar perdent les batalles del present i tancant les portes del seu futur. Davant aquest paisatge, la constitució d'un bloc democràtic sòlid amb opcions d'oferta electoral i capaç de mobilitzar alhora el carrer a l'entorn de les grans qüestions de país i socials és el repte més urgent. Un bloc que hauria de bascular sobre la base renovada d'una societat civil avui poc consistent i fragmentada i a la qual dedicarem el proper lliurament d'aquesta «Cruïlla valenciana».

[Publicat en llibertat.cat, gener 2019.]

dissabte, 26 de gener de 2019

Saial dels ignorants


L'arribada fa uns dies de Mónica Oltra i el seu equip a la fira Fitur a Madrid coincidí amb la del rei, raó per la qual va haver d'esperar darrere el cordó de seguretat que entrés el monarca. Fou llavors que un membre de la seguretat es dirigí a la vicepresidenta, que en aquell moment departia amb un dels seus acompanyants, en els següents termes: «Dejen de hablar en valenciano». / L'interès de la notícia, goteta dissolta en el mar de les desgràcies mundials i quotidianes, rau aquesta vegada en el rang –democràtic, no cal dir-ho– de la representant valenciana, ja que dissortadament aquests abusos i menyspreus no solament tenen lloc cada dia en les situacions més diverses sinó que últimament es multipliquen de manera alarmant. El vell, rendible (per a ells) i intolerable (per a nosaltres) anticatalanisme es basa en la ignorància, el menyspreu i una forma molt particular d'odi a l'altre que, tanmateix, es reclama com a «igual». / Es tracta d'un mecanisme permanent d'exclusió de l'altre per a forçar la (suposada) inclusió en el propi grup o identitat a través del sotmetiment. No solament no t'estime i et menyspree sinó que a més t'impediré que te'n vages d'ací perquè et necessite per a alimentar i corporificar el meu odi, i sobretot necessite els teus diners. O el parlament extremeny com a vergonyant símptoma. / ¿Podem imaginar que el valerós patriota que va bonegar la vicepresidenta per parlar valencià s'hagués encarat, què sé jo, a un ambaixador suec, a un empresari alemany o a un turista anglès? / Ja els ho podem explicar, que no ho volen entendre. Molts continuen pensant que si parlem una altra llengua és amb la perversa intenció de fer-los enrabiar i posar al descobert les vergonyes de la seua ignorància. Sí, enmig del desert democràtic espanyol, molts –la majoria– encara es pensen el melic del món, un melic en negatiu, a la defensiva. L'univers de deliris en què es mou l'espanyol mitjà (després de 40 any de democràcia, SenyorMaredeDéu!) és incompatible amb una visió mínimament democràtica, lliure i realista del món. / «Castilla miserable, ayer dominadora, | envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora». Andrajos sobretot morals, que provoquen una mala llet perpètua i dessota dels quals s'ensuma la podridura de l'acomplexat violent, del fatxenda. / Ara li ha tocat tastar l'amarg sèver de la rancúnia, ignorant i maleducada, a Mónica Oltra. Allò que en diuen «supremacisme» i que sempre pretenen encolomar-nos als «altres» no distingeix entre federalistes i sobiranistes, esquerres i dretes, blancs i rojos, valencians (ai!) i catalans. / Es veu que la Casa Reial ha demanat disculpes per l'incident. Amb la boca xicoteta, perquè per la boca gran ja va parlar el rei clar –i no en català– un trist 3 d'octubre de 2017 en què beneí aquell a por ellos que tan bé explica el fons de l'assumpte. / Mónica Oltra, molt en el seu paper, prefereix no meneallo molt i diu que «això no pot passar en una fira internacional». I en altres llocs, inclosos la pròpia casa (o el que tinga de pròpia encara)? La pregunta era inevitable. Més que de la per ella invocada constitució hauríem de parlar d'educació, cultura i democràcia. / «y si les llega en sueños, como un rumor distante, | clamor de mercaderes de muelles de Levante, | no acudirán siquiera a pregutar ¿qué pasa?». / El que passa ara, un segle després que Machado es preguntés què passava, és que als molls dels ports del seu llevant els mercaders continuen noliejant de raons democràtiques els seus vaixells per a una singladura que els porte lluny de l'odi, la ignorància i el sotmetiment, a una terra més lliure. 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 26 de gener de 2019.]

[Fitur: "Dejen de hablar en valenciano"]