divendres, 14 de febrer de 2020

El peix es mossega la cua

És un fet obvi que en una situació de minorització lingüística –retracció en els usos públics i privats d’una llengua en un determinat espai– hi tenen molt a veure allò que els sociòlegs del llenguatge denominen actituds lingüístiques. Causa i alhora efecte d’un procés de substitució lingüística, aquestes actituds responen a una manera de veure i viure el fet lingüístic (i tot el que s’hi relaciona) dels parlants i tendeixen a afavorir l’extensió de la llengua hegemònica a costa de la minoritzada. Per naturalitzar actituds com la deserció o renúncia a la pròpia llengua en tot de situacions, cal que els parlants interioritzen idees com ara l’estatus que correspondria a cada llengua i que les assimilen a valors com modern/antic, bonic/lleig, útil/inútil, bona/mala educació. No cal dir que la llengua recessiva és associada sempre als pols negatius d’aquests i altres doblets enganyosos. És així com s’explica que entre els parlants minoritzats hi predominen actituds com la d’usar la pròpia llengua només en cercles propers cada vegada més restringits, o que hom considere de ‘mala educació’ fer-la servir amb desconeguts (o amb coneguts que l’entenen però no la parlen). El peix es mossega la cua, una vegada més. Sense canvis en la consciència i actituds dels parlants des del respecte a les diferències, la igualtat en els drets lingüístics i la necessitat de la cohesió i integració social en la llengua pròpia i comuna (o que aspira a ser-ho), no és possible revertir la substitució de la llengua recessiva. Entre més coses, òbviament, però necessàriament des d’un canvi majoritari de paradigma en les idees i actituds lingüístiques dels parlants. Per exemple en el ‘costum’ de parlar sempre en castellà a ‘forasters’, ‘estrangers’, ‘xurros’ o ‘castellans’ (o qualssevol altres títols discriminatoris), encara que visquen ací des de fa anys o hi hagen nascut, encara que sapiguem que no tenen el castellà com a llengua pròpia, encara que caiguem en el ridícul d’haver de parlar fort i a espaiet com si els nostres interlocutors fossen sords o babaus o ambdues coses i que acaben no entenent ni un borrall del que estem intentant-los dir. La bona educació, al marge de prejudicis interessats de dominació lingüística, sociocultural i política, recomanaria precisament parlar la llengua pròpia en aquests casos per tal d’afavorir-ne l’aprenentatge, afluixar resistències, ofrenant el tresor més preuat, les paraules, l’idioma amb què vivim, la llengua que al capdavall som. Altrament estem, potser sense saber-ho, marcant límits i distàncies, discriminant per aspectes, suposicions, hipòtesis i altres infundats prejudicis més o menys etnicistes. No hi ha major reconeixement de l’altre que parlar-hi naturalment en la pròpia llengua per regalar-li la clau que obri els panys de la casa de la llengua i la cultura que ens fa persones i ens fa iguals. Això és el que l’alcaldessa de Vic Anna Erra va intentar explicar ahir al parlament de Catalunya i que va desfermar l’enèsim escàndol, ple de calculada sobreactuació, a tort i a dret. Si hagués recomanat parlar sempre en espanyol a persones que per l’aspecte semblen turistes o estrangeres per tal de preservar l’ús i vitalitat d’aquest idioma i facilitar-ne l’aprenentatge ningú no s’hauria sentit ofès perquè això és el que passa en el cent per cent dels casos i, per tant, és vist com a natural. Pel que es veu en els escarafalls que alguns fan –errors de comunicació a banda, oportunament aclarits per l’alcaldessa–, el problema continua sent la ideologia que promou actituds de subordinació envers els parlants i les llengües no espanyoles. En el fons consideren que el castellà és llengua universal, necessària, bella, útil i tota la pesca, mentre que el català (i les altres) és particular, prescindible, rude, inútil i tot això. El peix continua mossegant-se la cua. I els qui esperen cruspir-se’l aplaudeixen encantats i movent escàndol.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 14 de febrer de 2020.]


dimecres, 12 de febrer de 2020

Dol i bellesa a la intempèrie

Josep Mir, Rellent (Poesia completa, 1977/2019). Spectrum Arts-Ediciones Carena, Spectrum València núm. 1. Pròleg de Francesc Mompó. Barcelona, octubre de 2019.

                                                                      · · ·

Ve en bona hora aquesta edició de l’obra poètica de Josep Mir (Mislata, 1956) per posar ordre a una aventura editorial més aviat irregular i caòtica, com tantes n’hi ha en aquest país nostre de terra i lletra. Abocat, quan l’anomenada i beneïda transició a penes començava a despuntar, a la finestra de l’antologia Price-Congrés de 1977 i a la de l’Antologia de la Facultat de Filosofia i Lletres del mateix any, la poesia del nostre autor era avui pràcticament introbable, amagada entre plaquettes, edicions descatalogades i publicacions furtives. Tot i que aquest Rellent, aquesta ‘humitat de l’atmosfera, sobretot la nocturna’ amb què l’autor rebla i conclou de moment (tot final, podríem dir, és una mena de principi, l’Eliott més bíblic dixit, segurament per donar la raó per endavant a Estellés) el seu periple poètic, arrossega alguns vicis de maquetació i correcció lingüística que s’haurien d’esmenar si mai se n’escomet la reedició, la summa poètica de Josep Mir acompleix la funció primordial d’aportar llum tant a la trajectòria personal com al panorama més general en què aquesta s’inscriu. Discret i marginal, de grat o per força, i aferrat a la irreductible independència de la seua veu i la seua persona, el lector té ara la possibilitat d’apamar la coherència i profunditat del conjunt i de col·locar una peça imprescindible per a completar el ric trencaclosques valencià (i català) poètic contemporani. Casual, orgànica o entrellucada des de primera hora, en els poemes inicials dels 21 anys, aquesta coherència sembla l’acompliment d’un propòsit que ocupa, com aquell que diu, tota una vida. Des de la casa primigènia, aquest úter arquitectònic de tot començament, el poeta observa el món a través de la finestra, o del vidre metonímic, i tot el periple consistirà a eixir a fora, al món, a viure’l en primera persona, a fer-li totes les preguntes possibles, a entaular-hi una conversa infinita (quasi tota la poesia d’en Mir té la forma essencial del diàleg), per tornar d’arreu i d’enlloc als llocs esvaïts que només viuen ja en la memòria, aquella placeta de la Moreria de Mislata revisitada en els darrers aplecs poètics. I tornar amb la certesa que l’únic que hi ha en la vida és la incertesa, la intempèrie, el rellent de les nits en què el singular viatger ha anat complint els designis del viatge, la llibertat de la singladura, la pregunta inesgotable. Tornar-hi havent confirmat les primeres intuïcions, havent obeït l’impuls primigeni del viatge i l’anhel del descobriment i la saviesa, tornar-hi afirmant que no hi ha casa ni tan sols en el llenguatge. El poeta es nega a acceptar els seus miratges. El llenguatge no és més que el vidre brut de la finestra que nega la limpidesa de la mirada, que el separa de fet del món, que l’en distancia, el tel que cal trencar tothora («El vidre de la finestra / Posa el silenci entre la vesprada i jo», «La finestra clivella les paraules», «Darrere el vidre fosc d’aquesta incerta cambra», «El vidre no s’esquerda» [1977]) per finalment poder afirmar: «El flum flueix mes el riu roman» [2018].
En Mir més que en cap dels nostres poetes el pessimisme del coneixement hi té el contrapès d’una de les poesies més arrauxades, vitalistes i festives de què tenim notícia. El plaer i l’èxtasi acompanyen sempre la reflexió tenebrosa i la pregunta insidiosa, insistent, adversativa. El viatger no es deixa mai vèncer pels mals averanys, els grops sinistres ni les amenaces més cruels. La seua victòria és al capdavall la seua alegria, la ingenuïtat primigènia que es reivindica i es preserva, el seu racionalisme més ferm, el de les emocions més nítides, aquesta saviesa profunda que és aferrar-se a la vida, sempre dempeus en la solidesa de la realitat. La poesia resulta ser, fet i fet, la prova indeleble d’estar viu.
Aplega el present volum, a més dels llibres i aplecs ja editats, quatre inèdits fonamentals, Els ulls sediciosos de la màscara (1993), Les pomes d’or (1995), O αιων o les ombres (2014) i Passatemps de verbívors: pelegrinatges concèntrics (2018) més Homenatges i poemes esparsos escrits entre 1989 i 2018. Hi trobem també tres dibuixos de l’autor, un d’ells usat com a il·lustració per a la coberta. Les peces italianes de Mir –que al costat d’altres innegables mèrits bé li han valgut el sobrenom de Mestre des dels temps de la Forest d’Arana– es troben, al meu parer, entre el més destacable de la producció poètica de l’autor, potser perquè gràcies al distanciament que suposa escriure al capdavall en una llengua estranya el poeta s’hi deslliura de la tendència a l’expressió més exòtica, l’anacronisme i un cert hermetisme. La poesia amatòria també hi és abundant i central, al costat dels poemes «de viatges», les riques passejades per la poesia visual i la poesia que s’inspira en les tradicions àrab i hebrea i la que grimpa i s’expandeix des dels arbres de la reflexió filosòfica i el coneixement científic. El compendi, fet i fet, d’una de les experiències poètiques més intenses i interessants de les darreres dècades.

[Publicat a Saó núm. 455, gener de 2020.]

divendres, 7 de febrer de 2020

La força dels gestos


Mentre Trump rebia els aplaudiments de rigor per l’enèsima lliçó d’autobombo i populisme a la cambra de representants nord-americana, Nancy Pelosi, speaker o presidenta demòcrata del parlament, estripava amb delicada ostentació els fulls on hi havia escrit el discurs del president i que ell mateix li havia lliurat alhora que li negava la protocol·lària encaixada. Ja sabem que Donald Trump no és només una patum impresentable sinó també un maleducat més unflat que la bufa del bou i patològicament misogin. Fa feredat pensar que a la poltrona més alta del país més poderós del planeta sasseu un cul com el de Trump, per molt que de sàtrapes com ell el món n’és ple (i així ens va a tots plegats). Requerida pels motius de la seua acció, Pelosi ha respost: «He intentat trobar una pàgina amb alguna cosa que no fos mentida». El cas és que l’estripada s’ha convertit, gràcies a lull multiplicador de les càmeres, en una autèntica performance capaç de neutralitzar els efectes exhibicionistes i narcòtics que pretenia el triomfal discurs. Nancy Pelosi ha despullat lemperador a la vista de tothom. Heus ací la força i importància dels símbols, que alguns, quan els convé, menystenen com a qüestió supèrflua, inefectiva, mancada de profunditat. Perquè el símbol, o el gest, també fa la cosa. El vent semportarà les paraules i mentides de Trump i de tots els tirans que al món han sigut i seran, però el gest de Nancy Pelosi continuarà viu en la memòria col·lectiva, com en d’altres nivells hi viuen el de Rosa Parks negant-se a abandonar el seient a l’autobús, el del jove palplantat davant el tanc a Tiananmen, el dels atletes negres amb els punys en alt a Mèxic, les sabates de Xosé Manuel Beiras o David Fernández colpejant les durícies de Fraga o Rato… com el dels braços dels ciutadans anònims que van custodiar i alçar les urnes del referèndum de l1 doctubre. Gestos, símbols convertits en immenses reserves naturals de dignitat, en balons doxigen per als qui s‘ofeguen, en alè d’horitzons per a les resistències, en escletxes de llibertat enmig els murs de la ignomínia multiforme. Els símbols que subratllen amb traç fluorescent les mentides dels manuals de loprobi, els gestos que posen la banda sonora com a contrapunt a les desfilades militars del poder, els símbols que transformen la lletra de la injustícia en himnes de llibertat, els que alimenten el contrapoder dels qui de vegades només tenen la força del gest per escampar-se com un eco. Però també poden ser ocasions perdudes, trens que passen, com el de l’absència clamorosa de Compromís que ens deixa orfes en la plantada republicana al borbó, màxim símbol dun règim podrit de la corona als peus. El negatiu dels gestos, les fotografies velades que també fan història: aplaudir republicanament el monarca perquè, afirmen entre dents, així asseguren no sé quines polítiques socials, la reiterada teoria del mal menor, la mímica dels peatges per circular per lautopista del poder, encara que siga tan minso. Fugir dels gestos per caure de ple en la teranyina de les equidistàncies. En un context de desigualtats clamoroses i injustícies flagrants, invocar la imparcialitat dels gestos no és més que agitar el fantasma de les servituds, excusa de mal pagador. Com ha fet Nancy Pelosi, un gest pot deixar en evidència les mentides del poder i tombar els símbols reincidents que el perpetuen en el seu cercle viciós. Un simple gest pot ser un assaig decidit de llibertat, un pas de gegant.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 7 de març de 2020.]


 

divendres, 31 de gener de 2020

Les coses clares

Amb els hermeneutes de la política passa com amb els hermeneutes en general, que sovint forcen tant les seues interpretacions que un ja no sap on és la frontera entre realitat i ficció, entre literalitat i pura invenció. N’hi ha prou que algun actor principal del teatre polític esternude, perquè l’analista de torn s’apresse a formular conclusions que de vegades tenen tant de valor com les que aventuren endevins, quiromàntics o àugurs. Si non è vero è ben trovato és la manera de tirar pel dret més freqüent dels qui mai no es resignen a acceptar la pròpia ignorància, exercici indispensable per acabar entenent alguna cosa del drama vertiginós, verinós i esmunyedís que es representa en el teatre de la política. Ens hem acostumat tant a llegir entre línies i en penombra que de vegades les evidències més palmàries semblen enigmes insondables, o despatxem les qüestions més embrollades en un parpelleig. Bona part de tota aquesta confusió deriva del fet que la majoria dels polítics no expliquen prou bé les seues actuacions, els seus canvis d’estratègia, els seus tombs inesperats, els seus dubtes. No volen o no poden fer-ho. Fa l’efecte que amb la gent, els seus votants i per tant la seua raó última de ser, hi mantinguen una estranya relació d’amor i odi, d’adulació i menyspreu que els impedeix comunicar-s’hi obertament, sense mitges paraules, sense llatins innecessaris. Però potser tot això és inevitable quan l’exercici del poder és considerat matèria reservada a experts, una activitat plena de gestos cap enfora i de maniobres portes endins. La complexitat de la revolució democràtica de Catalunya, que amb alts i baixos sembla ara encallada en la desorientació i la impotència, és una mostra evident del que estem dient. I en aquest sentit és especialment eloqüent el comportament d’ERC i els seus dirigents, començant per Oriol Junqueras, passant per Joan Tardà i Roger Torrent i acabant per Gabriel Rufian. Les seues actuacions de dos anys ençà, més concretament des de la inconseqüent declaració d’independència, l’entrada a presó o marxa a l’exili dels principals representants governamentals, l’aplicació del 155 i la investidura fracassada de Puigdemont, vencedor a les eleccions de desembre de 2017, són la confusa expressió d’un teatre d’ombres, on cada vegada és més evident la distància entre el que es diu i el que es fa, el que es veu damunt l’escenari i el que suposem que té lloc entre bambolines. No es tracta d’assenyalar amb el dit, com alguns fan, bons i dolents ni de desconfiar sistemàticament d’un dels actors imprescindibles del moviment independentista, sinó de mostrar les contradiccions del discurs i la pràctica política que el partit protagonitza, decandit, trist, erràtic, sense convenciment ni energia, quasi diríem que abandonat en braços de la fe incombustible del líder empresonat injustament. Potser és cert que s’ha d’eixamplar la base, que s’ha de governar mal que bé i administrar els peixos que caiguen al cove, que s’ha d’evitar la confrontació perquè l’adversari és massa poderós; potser és veritat que cal ajornar sine die el projecte d’independència i renunciar a un referèndum d’autodeterminació homologat democràticament. Potser fins i tot cal renunciar a l’amnistia o a alguna altra forma immediata de llibertat per als presos. I per descomptat que cal repetir com un mantra l’obvietat del diàleg encara que els interlocutors continuen processant-nos, menyspreant-nos, humiliant-nos. Potser algun dia es produirà el miracle i els qui ara ens combaten amb ungles i dents cauran en el compte de la bondat de l’entesa i els mecanismes democràtics, en els beneficis d’una justícia imparcial i tot això. Però per què no es diu clarament, per què no se n’argumenten pros i contres, per què es desconfia tant del poble que s’aspira a dirigir i governar? Heus ací el problema principal, la distància entre els objectius estratègics que es diuen defensar i el camí que es vol transitar per arribar-hi. Perquè quan per por, càlcul o simple malaptesa allò que es resol als despatxos, es decideix als passadissos, s’acorda en conclaves i entre bambolines o és transmès a través del metacrilat o els barrots no s’explica en els hemicicles, davant les càmeres i a micro obert i als carrers i les places, no tenim més remei que considerar una manca de fermesa democràtica i una deslleialtat incomprensible (no a la persona del president Torra, posem per cas, ni al partit o la institució que representa, sinó fet i fet al poble sobirà) acceptar per exemple la inhabilitació il·legal d’un representant democràtic. Entre altres infortunis. El diàleg de veritat, al capdavall, comença pels qui et són més propers i el primer que cal evitar són les lluites fratricides. ¿Serviran les anunciades eleccions per desbrossar el camí de la necessària entesa, de les explicacions que se’ns deuen, de les interpretacions a plena llum del dia? Serviran per anar deixant les coses clares?

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 31 de gener de 2020.]


divendres, 17 de gener de 2020

Teoria i pràctica de la bola de neu


Hi ha dos fenòmens de molt trista actualitat a l’Espanya dels nostres dies als quals podríem aplicar el conegut exemple de la bola de neu. Si deixes caure pendent avall una petita bola de neu la bola anirà creixent mentre caiga. El que va començar sent ínfim o anecdòtic, per la força de la gravetat acaba convertint-se en un fenomen descontrolat, en categoria devastadora. És perillós jugar amb foc i és perillós així mateix empènyer una bola de neu costera avall. Foc que s’escampa, com en l’infern d’Austràlia, que sembla sorgit d’un malson premonitori de Cormac McCarthy, o massa de neu que roda en forma de bola, tals em semblen la deriva autoritària del poder judicial i l’auge del feixisme. Íntimament relacionats, esperaven el moment en què, empesos per la irresponsabilitat de representants institucionals i la força de la caverna, emergirien des del fons de les andrones quan calgués defensar a tota ultrança déu, pàtria i rei, el tres-en-un aplicat a les frontisses rovellades del franquisme que va permetre obrir les portes a una democràcia falsejada sobre les cendres de la memòria i la perpetuació dels privilegis nacionals i de classe. El flamant Vicepresident Pablo Iglesias ja ha tastat, només obrir la boca, la fel amarga que es gasten els de la toga, acostumats a manar i xuplar protagonisme. Quant als seus cosins germans, bàrbars de divers pelatge com els assaltants impunes del Blanquerna o els que aquest diumenge insultaven xiquets i pares, cantants d’albades, castellers i públic en general i agredien algun dolçainer en la festa de les Magues de València, n amanyagats amb fruïció pels togats i tractats amb guant de seda per la policia des que tenim memòria. Però la neu no es compacta espontàniament en forma esfèrica. Algú s’ha d’ocupar d’amuntegar-la, donar-li forma i deixar-la rodolar com qui no vol la cosa. La revolta democràtica per la independència de Catalunya fou l’excusa perfecta per a la doble maniobra, substituir amb la maça de la llei i la repressió el debat polític i donar solta i carta blanca al feixisme, avui omnipresent en les institucions enquadrat majoritàriament en les falanges de Vox. En la foto més famosa de l’impuls al feixisme pels carrers de Barcelona hi destaca la figura rodanxona de Miquel Iceta, un polític que no mira pèl a l’hora d’assegurar-se la poltrona i que representa molt bé l’ànima reversible del PSOE. Pedro Sánchez ha parlat de desjudicialitzar la política. Ja era hora. A tal fi ha nomenat com a Fiscal de l’Estat una exministra de confiança, amb la qual cosa potser s’apaivague una mica el furor repressor de l’aparell judicial. Però el vici d’origen, l’ús partidista de la casta de la magistratura per a la defensa del conglomerat d’interessos que s’arreceren al BOE, continuarà girant en el seu cercle. Potser és que un govern, aquest govern, no hi pot fer molt més, ja que els principals ressorts de l’estat, a la sala de màquines, estan en les mateixes mans de sempre, que poc o molt has de tenir controlades i si pot ser agraïdes i tot. I no pot perquè el sistema està blindat i canviar-lo requeriria àmplies majories decidides a transitar el camí cap a la democràcia de qualitat dels estàndards europeus, possibilitat ara com ara molt allunyada de l’horitzó polític. No podrà, en fi, a base de pedaços i recosits, sense voluntat de transformació radical, tanta és la força d’una bola de neu ja convertida en allau. El cadell feixista crescut a les casernes dels Aznar, Casado i companyia vivia com la tènia solitària en les profunditats intestinals de l’estat i eixia de tant en tant per a serveis d’urgència, però ara s’ha apoltronat en escons i tribunals. I brama i bramarà fent costat als seus papàs i mamàs, i tots plegats amb ungles i dents es resistiran a amollar el substanciós mos que els engreixa. Només si des de baix creix i augmenta molt la calor capaç de fondre la bola i les lleis i institucions d’Europa posen fre al destrellat jurídic espanyol, podrem trobar un camí d’eixida i trencar els lligams amb l’actual estat de podridura. El panorama s’obri amb tot d’incerteses i unes quantes finestres a una esperança que sense massa il·lusions ha de confiar sobretot en les forces dels pobles.



dimecres, 8 de gener de 2020

Clau de volta


Davall les emfàtiques apel·lacions a déu, la pàtria i el rei, ja ho sabem, s’hi mou la matèria més prosaica dels interessos, sovint espuris i inconfessables. I qui diu déu diu Constitució, llei, justícia o altres paraules de pes equivalent. Perquè les paraules són peces intercanviables en el joc del monopoli, el resultat del llançament d’un dau fals executat quasi sempre per la mateixa mà de poder. No hi ha engany que no comence i acabe amb les paraules, que són la font primigènia on ens abeurem els humans. N’hi ha prou de fer una ullada o una escolta (‘acte d'escoltar atentament per adonar-se dels sorolls procedents de l'enemic’) a l’esforçada malaptesa en l’ús del llenguatge, a la lleugeresa intencionada amb què es pinten i despinten les paraules per apamar la qualitat democràtica d’una societat. Això es va poder veure (i escoltar) amb meridiana claredat a l’hemicicle del Congrés, convertit a estones en trist semicercle de plaça de bous, a compte del debat per a la investidura de Pedro Sánchez. Des de l’època efímera de la II República que no s’hi havien sentit tantes referències republicanes –excepte les d’independentistes catalans i bascos i en intervencions puntuals de representants de forces minoritàries generalment perifèriques–, començant per la cita de Manuel Azaña amb què inicià el seu discurs final el ja president espanyol. Ni s’hi havien escoltat tants visques al rei i a Espanya a pit descobert, fervor patriòtic i cascavelleig de sabres amb efusions casernàries des de les bancades d’una dreta més ultramuntana i furibunda que mai, en un vertiginós remake dels anys 30. Però la clau de volta per a la interpretació de les mascarades escandaloses de l’ultranacionalisme espanyol la donà Joan Baldoví, el diputat valencià més eficient i didàctic. Si en la primera intervenció proposà l’ús de til·la per calmar els nervis, fou en la segona quan etzibà al cap de Vox la pregunta fatal: «Quan vostè cobrava com a càrrec del PP 83.000 euros per no fer res, ho feia per déu, la pàtria o el rei?». Rere les ampul·loses escenificacions d’aquesta dreta tan ben nodrida per l’estat a costa de misèries i injustícies socials, rere l’anticatalanisme visceral, l’histrionisme descarat, el patriotisme malaltís i vociferant, la indignació i mala llet permanents, la sembra de la mentida, el caos i la confusió no hi ha més que això: la defensa d’uns privilegis, una pataqueta multimilionària, un control absolut de l’estat que de tant en tant hom posa en qüestió. El rigor mortis que se’ls va quedar a Abascal, Espinosa, Casado, Álvarez de Toledo, Arrimadas i la resta de la troupe va arribar a nivell d’obra mestra escultòrica amb un inspirat Pablo Iglesias, un elegantíssim Aitor Esteban, la contundent Laura Borràs, l’anar per feina d’Oskar Matute i Mireia Vehí i la inoblidable Montserrat Bassa, que va destapar la caixa de tots els trons en un discurs històric que també gelava la sang, generalment de coagulació tan difícil gràcies a la fluïdesa amb què es desplaça per les venes i artèries del poder d’esquerra a dreta i amunt i avall, de la bancada socialista i encontorns. Malgrat l’infatuat i provocatiu pànic de la dreta espanyola, que no cessarà en l’aldarull per terra, mar i aire, no sabem què donarà de si el que ja és definit com el govern més a l’esquerra des dels temps del Front Popular. El repte més difícil continuarà sent, malgrat la mà estesa d’ERC, la manera com gestionarà la realitat plurinacional de l’estat i el conflicte polític amb Catalunya, la recuperació de drets polítics i socials i l’aprofundiment democràtic en un sentit republicà. De moment, els senyals (que solen ser de fum per boca de Sánchez) sobre la lectura restrictiva de la Constitució i vista la cosa en una perspectiva històrica no auguren res de bo. Per sort, i a diferència dels anys 30, Europa ara hi és i a l’Estat no li convé fer de Turquia transpirinenca. La primera clau de volta serà comprovar si serveix per a la llibertat de Junqueras i els altres presos polítics i si el pactat diàleg posarà fi a la repressió, mentre a l’estepa continuarà l’udol dels llops.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 10 de gener de 2020.]


 [Joan Baldoví i Montserrat Bassa en diversos moments del debat d'investidura.]

dilluns, 16 de desembre de 2019

Pep Cortés en cos i ànima

Acte Primer. Poques persones han representat tan bé el cos i l’ànima del teatre valencià com Pep Cortés. Dic representat perquè el Pep fou abans que res i que tot un actor de cap a peus, un actor que també va haver de fer de director, dramaturg, productor i el que calgués en cada moment i ocasió per dignificar una professió en permanent perill d’extinció. Pep Cortés fou un entusiasta imprescindible, generós i incombustible, un home orquestra del teatre al servei del seu art, la cultura i el país. En el primer acte el veig fent de professor substitut i fugaç de Treballs Manuals, durant un parell de dies a tot estirar, en una classe d’adolescents de finals dels seixanta al col·legi La Salle d’Alcoi. S’alça el teló. El treball manual esdevé per obra i gràcia del Pep el primer espectacle teatral de què tinc memòria. Hi té lloc el prodigi de la representació, l’acceptació ritual que les coses són el que no són, el joc infinit de la transformació, la màgica presència de l’absent. La tarima es converteix en entaulat i la lliçó en escena, per a l’alegria dels marrecs. El professor mudat en actor estira amb totes les seues forces d’una corda que no existeix i que tanmateix és completament real gràcies al seu gest. Aquella corda, que em lliga íntimament a la bellesa i el misteri teatral, no s’ha trencat mai.
Acte Segon. A mitjan dècada dels vuitanta el Pep se’n torna a Alcoi després d’uns anys a Castelló en què ha continuat formant-se com a actor amb mil iniciatives i participant en primera línia del combat amb Esquerra Independent de Castelló. Ha abandonat el confort d’un treball segur per lliurar-se completament a la seua passió, l’aventura incerta del teatre. Porta una maleta plena de Dario Fo. I transforma el Teatro de Cámara La Cazuela, que respira les últimes alenades, en la Companyia Estable La Cassola amb el muntatge Ací no paga ni déu. L’agitació de l’adotzenada escena cultural i teatral del seu poble i del seu país és una tasca peremptòria a la qual es dedica una vegada més en cos i ànima, posant-hi en risc la pròpia salut. Pep Cortés és un bou, més concretament un Taure de descomunal força de voluntat, un prodigi de batuta sota la qual comença a reviscolar i moure’s una de les millors orquestres del teatre professional valencià. La transhumància l’obliga a compaginar el paper de director i mestre d’actors amb els mil papers que van eixint a València o Barcelona, en teatre o en cinema, sense oblidar que el país també necessita política de la bona (i ací el teniu disfressat de bisbe amb tota la ploma per encapçalar una llista d’UPV a Alcoi). Però el que més s’estima és pujar a escena, fer-hi d’actor, i el que més desitja és representar bé la pròpia vida, com confessaria en una entrevista. Les escenes culminants del segon, vertiginós, acte són papers sublims com els que representa en cos i ànima en Entre els porcs, dirigit per Carles Alfaro, amb Neus Agulló, en 1990, i L’hort dels cirerers al Lliure, amb direcció de Lluís Pasqual i amb Anna Lizaran de principal protagonista, en 2000.
Acte Tercer. El teatre, com la cultura en general al País Valencià, sotsobra en els miratges, els projectes inconsistents i l’absència crònica de polítiques decents. Abandonar o emigrar (és a dir, anar de lloguer a Catalunya, que és com ser lluny a casa) i viure en la transhumància sempre, exigències del guió. Pep funda família amb dona i fills a Planoles. Fa cine a manta, sèries per a televisió, teatre. En 2015 li donem el Premi Joan Valls i Jordà per l’Ús i Promoció del Català. L’accepta amb senzillesa i agraïment cordial, baixa una vegada més al seu poble per sotmetre’s a les incomoditats de la cerimònia i la vida nòmada. Allarguem la nit. Ens fa, sense haver d’impostar gens la veu, cinc cèntims sobre la lluita que manté amb la seua mala salut de ferro. Ha estat a punt de perdre la vida, ens conta, mentre viatjava en tren. Sort de la metgessa que va poder atendre’l in extremis, Teresa Forcades, ves per on, crec recordar. Durant els assajos de no sé quina obra o potser en el transcurs d’algun rodatge, i sense que se n’assabente ningú, es fa ell mateix la diàlisi a la seua cambra d’hotel amb un aparell cedit per l’hospital. «Per a què n’havien de saber res? Jo hi era per treballar!», ens confessava. Llavors ja s’havia jubilat i es donava d’alta cada vegada que decidia treballar en algun projecte interessant. Fou l’última trobada. I sí, en cos i ànima es va dedicar al seu art i en cos i ànima va representar el seu paper més especial, el que va tenir en la vida. Cau el teló. Però la funció continua perquè la passió de l’actor fundà moltes esperances i donà molts arbres que encara fruiten. Gràcies per sempre, Pep.




dilluns, 9 de desembre de 2019

Només el rou matinal


Manuel Bellver, Claror dels marges. 22è Premi de Poesia Josep Maria Ribelles 2018, Vila de Puçol. Onada Edicions, Poesia núm. 60. Pròleg de Manel Rodríguez-Castelló.

· · ·

Rastres de petjades sobre la neu. La pluja cau lentament damunt els boscos amerats de l'aigua de la memòria i el seu revers d'oblit. La cançó del vent bat les ales de l'arç blanc, la remor del riu persisteix aigües amunt. El solitari s'endinsa en el boscatge del sentit. Recorre el viatger el camí de si mateix dubtant a cada tombant de certesa, davant el mur del dir, a graus sota zero del pensar, on la claror il·lumina en aquest instant els marges. Tot (qualsevol cosa i res) s'esdevé en aquests poemes poblats pel silenci i la quietud, territoris on brollen fonts de paradoxes i contrasentits, espais on no passa potser res més que el llenguatge mateix com una ombra perdurable, com un eco que s'apaga en el capvespre, o millor, àmbit en què s'escriu la voluntat i l'esforç de dir i es fa transparent una meditació que es recrea immersa en el trànsit, la consciència que impulsa la seua dissolució per tornar a emergir amb una llum nova, gènesi de la identitat desposseïda, en el cercle de la vida que gira sobre el seu eix, en el joc infinit de les transformacions sinestèsiques («¿serà llum / aquest silenci?»), on els noms viuen «en discòrdia / de rent / i podridura».
El país poètic de Manuel Bellver (Sagunt, 1956) està format fins ara per deu frondosos boscos ben connectats entre ells per camins, sendes i passeres, comptant-hi aquest Claror dels marges. Des de 1997, any del seu primer recull, Dies després, la poesia de Manuel Bellver s'ha desplegat íntimament lligada al seu treball com a artista plàstic en una complementarietat molt fecunda i essencialment travada que troba la seua raó de ser, el seu sentit, en l'experiència radical de la vida i l'expressió sensitiva del pensament que aquella inspira i que aquest, al seu torn, nodreix i motllura. Per a Bellver l'art o la poesia és un camí d'experiència i d'experimentació, una recerca constant, un dubte que encén la flama de la creació, mai una certesa indeleble, una porta tancada, una obra que s'emmiralla en la seua completesa, natura morta. Cada poema dona compte de la seua visió i vivència del món, és un organisme viu, obert, en perpetu moviment de quietud, en el trànsit d'un pensament que es dissol en el no-res per tornar a buscar el batec del sentit. Concebut com una forma infinitament oberta a allò que és informe (com il·lustra la cita inicial de José Ángel Valente), com el camí d'anar i tornar del concret a l'abstracte, de l'immediat al més llunyà, el poema té qualitats pictòriques, no s'ordena en la linealitat del llenguatge verbal, sinó que es presenta com un tot transitable en múltiples i complementàries vies d’interpretació. La lectura és proposada així com a curs de llibertat, com a aventura engendradora de sentits pautada pel silenci dels espais en blanc, per ecos de memòria, pel retorn al buit on tot comença de nou. Són quadres de no-color fets amb la matèria fugissera del pensament, la llum de la reflexió, del dir que en el seu esforç d'aproximació s'alça davant el mur de l'indicible i se n'ompli.
Home, llenguatge, natura: heus ací els tres nuclis incandescents, els tres sols de l'univers poètic de Manuel Bellver, que en el seu moviment d'expansió i retracció tendeix a fondre en una única realitat, en un tot harmònic. Al principi i al final tenim això, en el llibre i en la vida i en cada un de nosaltres: un home o dona sempre sol i irreductible que diu (i expressa) el món, escèptic (del grec sképtomai, que observa sense afirmar), lluny de tota casa, caminant que oblida i s'atansa a l'enigma del buit o, absent d'ell mateix, s'atura a l'ombra del que va ser. Els marges, les vores dels camins, espais limítrofs on de vegades ens menen les passes, foraviats d'altres centres, potser procurant el propi centre, el marge constituït com a centre del marge. Això és clar. Com aquesta «claror» que ens obri la visió de les coses, una llum que també i sobretot il·lumina per dins, tot acceptant que dins i fora són convencions del llenguatge que ací no sempre funcionen.
El marge, el límit de les coses, allò que dona perfil al que és i on alhora allò que és deixa de ser-ho, on se situa la claror, el coneixement, la possibilitat de distinció dels matisos de la realitat. És quan es pot captar la claror dels marges que aquesta poesia de la meditació, aquest diàleg sostingut en soledat amb un mateix, sempre enmig de la natura essencial que som, pot fructificar, com en la bellíssima metàfora «exili d'espores» que tan bé pot resumir el sentit últim de la poesia de Manuel Bellver. Només així, en la disponibilitat que prepara la claror, aquell «rossinyol de llum» d'un altre poema, «allò» sovint indicible «per copsar l'intens» «s'adreça als marges». Els marges, òbviament i també, l'espai buscat de llibertat, lluny de la voràgine insignificant del món urbà, aquest soroll de violències i opressions que ho ofega tot i tot ho llança a perdre. Lluny d'aquell fangar, on les paraules es corporifiquen i el cos es fa paraula i dir, on el mot «respira» i «s'atansa», puja «gairebé al cim / del que vol dir», on «el nom / camina», on les síl·labes «s'aturen», en «aquest instant», ara i ací, etern present fugisser en què, sense res a les mans excepte una mica de rou matinal, el caminant ja no és hostil a allò que l'espera i està en disposició d'entomar a mans plenes tota «l'esplendor de la senzillesa» (Martin Heidegger) «amb tot allò que a dins hi té cabuda, / també sense / llenguatge» (Paul Celan).

[Publicat a Saó núm. 453, novembre 2019.]

[Fredes, la Tinença de Benifassà, 6 desembre 2019.] 

dimarts, 3 de desembre de 2019

Felip VI l'indesitjat



Els moviments de Felip VI per l’escaquer «nacional» solen ser una exhibició, entre impúdica i acomplexada, d’intolerància. La monarquia més blanquejada de tot Europa s’ha convertit en temps rècord en la institució pitjor valorada per la ciutadania. És un servei que devem als indissimulables excessos –habituals en una dinastia plena a vessar de cràpules de tota mena– del pare del rei d’ara. La persona de carn i os que s’allotja en els vestits de gala multiusos (com playmobils) damunt el tron, amb ceptre i corona, potser encara no s’havia adonat de la seua impopularitat fins que va anar a Barcelona i l’hi van rebre a colps d’Himne de Riego, cassolades i protestes. Clar que prèviament ja s’havia posat l’uniforme de piolín per beneir la brutal repressió de l’1-O. Arriba un dia que fins les peces més blindades del poder han de patir la llei de la gravetat, la incomoditat física i el menyspreu que tan bé coneixem els altres mortals. De manera que el rei blanquejat s’ha de moure per l’escaquer ben protegit pels peons o playmobils policies, la tristament famosa PN, perquè el descontent, la protesta o la simple queixa no pertorben el glamour que ha d’acompanyar tota reialesa ni vele la foto de la pau social amb els llepaculs, aconseguidors, negociants i altres professionals del canapè oficial en el paper de figurants. Així fou a València el passat 25-N, a compte dels Premis Jaume I, en l’incomparable marc de la Llotja de la Seda. Més policies que curiosos, passavolants, acòlits i… manifestants convocats a correcuita per les xarxes. Molts més i molt ràpids a l’hora d’aplicar els rigors de la Mordassa ara reiterada amb el decret digital, a impedir la llibertat d’expressió, tan constitucional ella. I així fou com una desena d’incombustibles dissidents vam ser arraconats durant l’hora prèvia al seguici triomfal del monarca mentre ens retenien documents i apuntaven dades i nosaltres aprofitàvem (i qui no aprofita la burrera policial és perquè no vol) per fer més clamorosa la protesta per la visita de l’indesitjat i denunciar a crits les virtuts de la pleníssima democràcia a l’espanyola i la blancor impol·luta de la seua monarquia. I fins a la propera, senyor rei!




dijous, 28 de novembre de 2019

La Mordassa


«No al silenci de la consciència / ni al domini arrogant de la cendra». Segons la revista nord-americana Foreign Policy Aznar és el segon pitjor expresident del món. La millor manera d’aconseguir un títol d’aquesta envergadura és haver estat prèviament un governant tan nefast, vanitós, malcarat i reaccionari com ell. «No a l’esclavatge pusil·lànime de la intolerància / ni a l’essència odorant del seu rostre». Als qui el vam patir com a dirigent del PP i president espanyol i hem d’empassar-nos les iracúndies i declaracions passades de volta que centrifuguen tothora des de les FAES els mitjans adeptes no ens ha agafat per sorpresa el veredicte. Això no ho diu la reputada revista, però Aznar és també el petimetre que més poder va acumular gràcies a la seua adhesió entusiasta al Trio de les Açores, un error d’egòlatra bel·licós que el món encara està pagant amb més misèria, sang, injustícia i feixisme. «No a les fosses comunes de l’horror / ni a la seua crua desmemòria». A nivell domèstic espanyol, que és el corral on aquest gall exhibeix impunement el seu plomall i el seu cant ridícul (per què és tan atrevida la ignorància? Per què alguns personatges són analfabets del sentit del ridícul i el trellat?), Aznar va posar fi als difícils equilibris instaurats en la transició amb el seu esperit de croada, negacionista i venjatiu. I d’aquells aiguats el fangar d’avui. «No a l’ordre de la llança / ni al reialme de la seua ferida». L’any de la invasió d’Iraq fou també el de l’edició de La Mordassa, de Manel Garcia Grau, el poeta de Benicarló que ens deixaria poc més tard amb tan sols 44 anys. Si els poetes, com tots els mortals, sempre tenen raons per revoltar-se i sembrar esperances, aquell títol i els 138 versos iniciats per la paraula no com a forma de denúncia, vist en les actuals circumstàncies, resulten premonitoris. «No al sobreseïment dels crims / ni a l’exculpació del terror: oblidar és morir». Aznar va entropessar amb el mur de les pròpies mentides, però els efectes col·laterals d’aquelles pràctiques són avui més tenebrosos que mai. I el pitjor de tots és la defecció moral on sucumbeix la societat espanyola, aquesta solsida cap a extremituds d’intolerància i por que afecta antics liberals, socialistes de nom i part d’una esquerra submisa capaç d’empassar-se els gripaus de la indecència per tocar mareta de poder i continuar empenyent el cercle viciós d’un règim podrit. «No a la melsa del silenci més mesell / ni a la falsa resistència de la prudència». Edició digital de la Llei Mordassa (2015), augmentada i corregida (2019) amb els vots de PSOE, PP, Cs i l’abstenció d’Unides Podem. «No al perill de no ser commogut per res: / l’esguard còmplice crida a la revolta». El cadàver d’aquest Campeador continua guanyant batalles, els ecos autoritaris ensordeixen tot l’espai. Toca defensar amb ungles i dents cada pam de llibertat, cada racó de drets, marcar ben clares les ratlles vermelles, toca avançar contra les mordasses. «No a la serp que, voraç, devora la llibertat / i escup el verí sobre la galerna de pau».

[Publicat a Passos el divendres 29 de novembre de 2019.]


dijous, 21 de novembre de 2019

Ègloga


En dies com aquests et sorprens que tot continue el seu curs habitual. Has pogut comprar el pa, fer unes fotocòpies i enviar un fax, que és una cosa antiga que ja només exigeixen alguns tràmits burocràtics molt rancis. Els semàfors funcionen i el trànsit de l’avinguda està tranquil quan els joves de l’institut ixen a l’hora de l’esplai per esmorzar. El món, però, com en la famosa ègloga d’Estellés, va a la catàstrofe. El món sempre va a la catàstrofe, d’un dia per a un altre, o sempre hi està anant i tal vegada la catàstrofe no siga al capdavall més que la forma inacabada i inacabable del món. Aus de mal averany sobrevolen el cel de la realitat, però no podem endevinar quan la catàstrofe diària, la normal, la de l’aluminosi que afecta l’edifici social, esdevindrà col·lapse definitiu, gran solsida. Sabem que Espanya, amb el règim del 1978, s’aguanta pels pèls, i essencialment a la contra, sota la bandera de la sagrada unitat de la pàtria, per la guerra oberta a l’independentisme català i altres formes de dissidència. Els símptomes de l’obsolescència són evidents es mire per on i com es mire. L’augment de les precarietats i la crisi econòmica. La sotsobra de les pensions. Les injustícies del sistema de finançament. La corrupció generalitzada. L’ensorrament del règim de partits. Els abusos bancaris i el descontrol del gran capital. L’emergència climàtica. La incultura. L’arrel del masclisme i la violència. L’auge de l’extrema dreta. Les eleccions com a espectacle de la intranscendència. La impossibilitat manifesta de formar govern. El descrèdit de la monarquia. La deriva autoritària. Els flagrants atemptats contra drets i llibertats… Fou abans l’ou o la gallina, Bel·lisa? Quants ous i quantes gallines hi hem de comptar, Bel·lisa? Mentre assistim a les pressions dels partidaris del mal menor d’un govern PSOE-Unides Podem contra els qui entenen la inutilitat d’apuntalar ruïnes, es feia pública la sentència dels ERO d’Andalusia. I la vara de mesurar la justícia saltava pels aires i queia a trossos. En el regne de la corrupció val més ser corrupte que amant de la llibertat. Ja bavegen amb la inhabilitació de Torra. Pedro Sánchez fa l’enèsim tomb en la seua cursa sense nord (excepte el de voler manar fins a costa de la ruïna total) cap al no-res i amb una finta de bàsquet s’espolsa la responsabilitat en el lleig afer dels ERO. Ábalos és l’encarregat d’oficiar el ritu. Si van posar la mà en el foc, com tots fan, amb el Gürtel o els GAL o el que siga, per la innocència dels seus companyons de poltrona i negoci, ja la tenen ben socarrimada. A la casa dels antics comunistes, que estan posant en comú com ajornar sine die la república i crear derivats del lexema principal de l’ortodòxia, l’enèsima constatació de la podridura del règim i del seu eternament desitjat aliat els agafa in albis. No m’estranya, si només hi veuen presos polítics amb la boca xicoteta i tot de burgesos catalans alçant dures barricades! El món va a la catàstrofe, Bel·lisa, enmig de la més absoluta normalitat. Amnistia Internacional demana la llibertat immediata de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez i l’anul·lació de la sentència perquè «criminalitza protestes legítimes». El cinturó sanitari funciona a la perfecció també per latituds valencianes i la desinformació s’hi mou a ple rendiment dins els paràmetres previstos. Potser votant la investidura de Sánchez ens cauran algunes molletes, poca cosa, però el més probable és que l’agenda valenciana torne a quedar una altra vegada oblidada en algun calaix remot. Mentrestant el món va a la catàstrofe, Bel·lisa.

[Publicat a Passos el 25 de novembre de 2019.]


 

dijous, 14 de novembre de 2019

I el geperut també!


Fa mal de dir però en aquest país hi ha un feixisme que parla i viu en valencià, per increïble que puga semblar. I que no és de fa quatre dies. Quan, acabada la guerra, un grup de falangistes va anar a detenir el poeta Joan Valls a l’oficina on treballava, assenyalant-lo, un d’ells va dir: «I el geperut també!». Entenguem-nos, potser no és un feixisme ortodox en les formes de les forces de xoc que fan la feina més bruta, ni hi comparteix estètica i altres complements secundaris. Precisament l’èxit de Vox és en bona part causa i efecte d’un canvi d’indumentària, d’una d’adaptació als estàndards de la ultradreta europea capaç de sumar grans transversalitats. Fixeu-vos en les quasi exquisites maneres (al costat d’una Arrimadas o una Álvarez de Toledo, més fatxes en les formes bilioses dels seus xous) d’Ignacio Garriga, el de Sant Cugat. Quant tardarem a veure’n un de semblant al País Valencià, encara que no siga odontòleg, negre ni «català»? El feixisme autòcton majoritari, que ni sap que ho és, té sovint origen proletari i ha crescut en els erms de la incultura, el fracàs escolar, la indigència ètica, la marginalitat i la manca de futur i projectes personals. Però també és fill de l’èxit empresarial, del treball a destall, de l’enriquiment fulgurant de l’especulació i l’amiguisme. I ocupa l’espai que deixà l’esquerra que va renunciar a a combatre per l’hegemonia social i transformar radicalment la societat a canvi de l’acomodació lucrativa al statu quo. El "nostre" feixisme també és herreu de la por, la indefensió i la manca d’identitat política, eco de l’abassegador aparell de propaganda de l’Estat i dels mecanismes d’estupidització col·lectiva.
El feixisme valencià, reviscolat a les urnes gràcies a la irresponsabilitat d’uns governants ineptes, és a més fruit d’un fenomen molt profund i estès que de la transició ençà els uns no han parat d’excitar i els altres no han sabut combatre: el blaverisme espanyolista, continuació d’un franquisme pintat de blau cel, i en conseqüència rabiosament anticatalà (i, en el fons, antivalencià). És un feixisme que conviu en harmonia amb el «regionalismo bien entendido», l’Espanya de les autonomies i l’exaltació folklòrica de la pàtria (de cartró-pedra en el millor dels casos). És un feixisme, per entendre’ns, que té carta de naturalesa des de fa molt de temps i que es camufla fàcilment en tot de manifestacions cíviques (en rigor, incíviques), un feixisme implícit, procliu a votar les opcions més reaccionàries i, el que és pitjor, a viure en un medi hostil als valors republicans i democràtics, que creix molt bé en ambients tradicionals ben arrelats en el teixit social, confraries, falles, moros i cristians, orgies taurines i altres festes de guardar. No és el feixisme pijo de genealogia familiar i soca-rel, ben armat ideològicament, i invariablement monolingüe en castellà. És un feixisme d’oportunitat, que balla al so de les orquestres hegemòniques, un feixisme voluble, àvid de respostes fàcils, profundament reaccionari i espanyolista, i que viu sense traumes aparents la seua valencianitat (a condició de no aprofundir-hi gaire i sempre que quede ben neta, contra l’evidència empírica, de tota taca de catalanitat).
És un feixisme que parla i viu en valencià, sí, i mentre el país aguante. Més val que anem desfent alguns tòpics. És, com a alguns els agrada insistir, el país que tenim, i la realitat des de la qual no tenim més remei que partir i patir si volem subvertir-la en un sentit alliberador. Una realitat sens dubte amarga que ha situat Vox com a tercera força més votada, que supera en 130.000 vots els obtinguts per Podem-Esquerra Unida i en quasi 300.000 Compromís; que és el partit més votat a Algemesí i Carcaixent, i el segon a Catarroja, que obté 4.886 vots a Vila-real, 3.823 a Borriana, 6.146 a Gandia, 5.086 a Sagunt, 8.726 a Torrent, 4.955 a Alcoi o 24.954 a Elx.
El problema és molt greu i afecta els fonaments mateixos de la pervivència del País Valencià. No té solució fàcil, però no tenim més remei que buscar-la a mitjà i llarg termini. Sabem, de moment, què no ha funcionat: la condescendència amb el feixisme latent o manifest, tàcit o escandalós, i la negativa a enfrontar-lo directament mirant cap a un altre costat o utilitzant-lo com a coartada per frenar l’avanç del País Valencià en termes d’higiene civil i cultural, de sobirania i consciència nacional i social; la lleugeresa amb què les organitzacions hegemòniques de l’esquerra s’han plegat a l’acceptació dels símbols i fins el llenguatge i les formes de l’adversari. L’aïllament irresponsable fomentat pel poder de Madrid i les institucions valencianes del país respecte de Catalunya i del conjunt dels Països Catalans, incrementat d’ençà que han aflorat les contradiccions dels conflictes polítics amb l’Estat espanyol amb el procés d’independència de Catalunya, per comptes d’evitar el mal, l’ha aguditzat. Els eufemismes i missatges dèbils, la tebiesa del valencianisme governant, l’estrucisme (passeu-me el neologisme) infantil i fins el flirteig amb les maneres i valors del «blaverisme», el paternalisme que subjau a la presumpta adaptació a la «mentalitat» o realitat dominant com a justificació de la imperícia política, lluny de dificultar l’embranzida del fenomen, l’han estimulat. Tampoc no sembla gaire eficaç buscar-hi el cos a cos per animar una mobilització política merament reactiva ni redundar massa en l’optimisme de frases fetes com aquella de «València serà la tomba del feixisme», quan més aviat tot sembla indicar el contrari. 
És hora d’agafar el bou per les banyes, d’acarar el feixisme com a fenomen de masses emblanquit per la deriva autoritària i la crisi de l’Estat que va molt més enllà –i és molt més greu i perillós– de la parafernàlia de les seues forces de xoc. És hora d’impulsar una gran entesa democràtica i de país que hi trace línies roges. Cal denunciar la falsa neutralitat dels partits institucionals, les connivències i complicitats amb el feixisme, les tebieses condescendents amb la burrera que es fan en nom del pragmatisme o el realisme. I que cadascú trie el costat de la línia que vol ocupar: el del feixisme o el de la llibertat La qual cosa implicarà traçar-ne una altra i alhora entre els partidaris de superar un règim que enfonsa les seues arrels en el feixisme encara que es diga democràtic i els partidaris de mantenir-lo contra vent i marea i amb respiració assistida. O entre República i Monarquia.

[Publicat a Passos el 19 de novembre de 2019.]

[Joan Valls en una conferència a l'antiga Casa de Cultura d'Alcoi a la dècada dels 50s.]