divendres, 3 d’abril de 2020

No ho oblidem


La sentència de Pedro Sánchez que el virus no hi entén, de territoris (ni persones), no era només una obvietat llançada com qui vol fer creure que ha descobert Amèrica. El president espanyol és molt aficionat a trepitjar el terreny de banalitats que no comprometen a res, potser perquè no dona més de si. Aquella resposta tramposa a les exigències de confinament de la població i tancament dels principals focus infecciosos no fou més que el preàmbul dels errors en cadena que se'n seguirien les setmanes posteriors i una manera ridícula de dissimular la liquidació de fet de l'estat de les autonomies. Entenguem-nos, davant una emergència sanitària de les dimensions de la provocada pel coronavirus tot governant pot equivocar-se. De fet, de la Xina als Estats Units passant per Europa, tots ho han fet, si bé en graus i temps molt diversos. Perquè una cosa és cometre errors puntuals a partir d'un pronòstic encertat i una altra enganyar-se de mig a mig, ignorar la naturalesa del problema i voler enfrontar-lo amb eines equivocades. L'error fonamental de Sánchez i el seu govern fou desatendre els experts i científics i l'exemple dels països que van patir abans la crisi. Deixem de moment els nyaps històrics heretats, la falta clamorosa de previsió i el desmantellament dels serveis públics per manca de les inversions necessàries, el desviament de recursos col·lectius per a les elits (incloses la Corona i l'Església Catòlica i la gran banca multirescatada), el cost d'un exèrcit que no hi ha manera de justificar, unes forces policials que no han passat mai pel tamís de la democràcia, una corrupció sistèmica i un dolorós etcètera. A partir d'aquella errada el govern espanyol va aprofitar la crisi sanitària per intentar solucionar problemes polítics i apuntalar un estat amb clars símptomes de descomposició i descrèdit. La proverbial desconfiança de la política espanyola envers els ciutadans, sovint considerats mers súbdits, porta els seus dirigents a una estratègia comunicativa de retòrica inflamada i patriotera que ha provocat més incertesa i incrementat la sensació d'indefensió i la por. No altra és la raó de la presència intimidatòria de l'exèrcit al carrer fent feines que perfectament podria haver escomès personal civil. En el fals to be or not to be entre economia i salut, mútuament implicades, el govern de Sánchez va perdre un temps magnífic intentant salvaguardar la primera a costa de la segona, cosa per altra banda impossible i que l'ha obligat a rectificar sobre la marxa i remar contracorrent en un mar cada dia més ple de naufragis i ofegats. La centralització del comandament per a la gestió de la crisi sanitària és l'altre gran error i ja ha tingut les seues conseqüències, irrisòries si no ens hi estiguéssem jugant la vida: avions carregats de material sanitari que no se sap per on volen, estafes a gran escala amb tests fraudulents, mal repartiment dels pocs recursos disponibles, burocratització entorpidora… Les mesures econòmiques de xoc, titubejants i limitades per les pressions dels mandarins del capital, no evitaran descarregar el major pes del desastre sobre les mateixes esquenes dels de sempre i contenen no poques contradiccions i excés de requisits legalistes. En aquest context, apel·lar a la insolidaritat europea amb ínfules de perdonavides per tapar davant l'auditori el balafiament històric dels recursos proporcionats per la gran mamella, no provocarà més que l'entusiasme patriòtic de la dreta extremada, però és un gest inútil. L'aplaudiment bonhomiós de la gent dels balcons pot ajudar de moment a confondre l'agraïment als veritables herois d'aquests dies atziacs amb l'adhesió tèbia a la desastrosa gestió de la pandèmia. Arreu creixen i prosperes xarxes de solidaritat i mutu suport des de la base però els principals responsables polítics continuen alimentant una malfiança crònica. Les iniciatives mampreses pel govern, amb l'aquiescència de la gran dreta i la complicitat propagandística dels mitjans de comunicació subsidiaris, no sols han agreujat una situació sanitària ja molt greu i allargat qui sap quant la seua durada, sinó que en el cel de les llibertats i els drets ja s'anuncien negres tempestes. Perquè el confinament no afecta l'altra gran pota sobre la qual trontolla la taula d'un estat democràticament molt deficitari, el poder judicial. Com les farmàcies, els hospitals, la producció i distribució d'aliments, la gran maquinària repressiva no descansa, i s'acarnissa encara més amb els grans oblidats de la pandèmia, els presos polítics, i desatén les exigències d'alliberament d'organismes internacionals sanitaris i els priva dels drets reconeguts per les seues lleis perquè puguen recloure's a casa, i els confina a dins del confinament encara més sinistre de l'injust presidi. Tot lliga, tot tanca el cercle viciós en què es mouen les coses en aquest estat d'alarma que diem Espanya. Passarà tard o d'hora la pandèmia, amb les seqüeles de mort, crisi i desolació que colpejaran més els més vulnerables. Vindrà el dia de passar comptes, de refer la vida, de replantejar moltes coses de la nostra existència col·lectiva. I en aquesta inajornable empresa ens seran més necessaris que mai els qui avui malviuen en el mig del cercle, en els fons del confinament, defensant-nos a tots contra la pandèmia de l'autoritarisme i la barbàrie, avançant-nos espais de llibertat: Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Jordi Cuixart, Josep Rull, Quim Forn, Dolors Bassa, Jordi Sánchez i Raül Romeva. Més val que no ho oblidem, que no oblidem res, que no oblidem mai.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 3 d'abril de 2020.]

 

dimecres, 1 d’abril de 2020

Al llindar




Al llindar


Hi ha un home assegut
al llindar de casa.
Menja a poc a poc
mentre deixa que la terra,
amb els contorns que va definint la llum,
les sentors que velava la nit
i els primers sons del nou dia
l'amaren al ritme de les mossegades.

En altre temps també tu seies sovint
al llindar de casa, de cara al caminet de pedres
que busca el mar.

Malgrat el trot insolent
de la mort i les banderes de núvols negres
que aixeca l'horitzó,
home o dona seuen a la porta de casa.
En la resplendor de llur mirada
combaten
un destí escrit amb lletres tenebroses
amb l'instint tossut de trèmula esperança.

Perquè vindran el llop o el requeriment del jutge,
vindrà l'hivern, la guerra i la malaltia,
el ganivet de la gelada, l'oblit
i el record amarg de vençuts dies.
Vindran ardències que portaran sequera
i tot s'ho endurà l'huracà
del temps que no descansa.

Però home i dona romandran asseguts al llindar,
l'alè del seu esforç s'haurà extingit en líquens
i herba i arbres,
potser s'haurà perdut la seua parla
i la casa serà reialme de paneroles, teranyines
i rates.
La mirada d'un altre home i una altra dona
asseguts a la porta de casa
continuarà omplint de sentit
la infinitud de cada paisatge.



    a Marisa Martínez Legarreta i German Eiguren

divendres, 27 de març de 2020

El parèntesi


Vam obrir un parèntesi al principi del confinament que no sabem com ni quan tancarem. D'ací a pocs o molts dies, potser fins haurem perdut la sensació d'estar vivint enmig d'un parèntesi. Ens semblarà que la vida era així i era açò, que l'aïllament és el preu de viure en un món convertit en una gran pandèmia on el monstre passeja tothora, letal i invisible, per l'espai exterior. Els pitjors malsons de la ciència ficció han deixat de ser ficció i han ocupat gairebé sencer el perímetre de la realitat. Pensem que tal vegada som nosaltres mateixos els qui anem transformant-nos en personatges de novel·la, que tard o d'hora la realitat acaba imitant l'art i en plagia fins els mínims detalls. En la seua prospecció sensible del món és capaç de veure coses que la gent no veiem fins que ens cauen damunt o les tenim davant del nas, i no sempre. Art i ciència són camins que sovint s'entrecreuen i ens permeten arribar al mateix lloc. Ara s'acompleixen els pronòstics que la ciència va transmetent des de fa anys més o menys relacionats amb la sobreexplotació a què la cobdícia ha sotmès el planeta i la deshumanització que imposa el progrés suïcida. El que diferencia la nova pandèmia respecte d'altres tragèdies anteriors no és al cap i a la fi la virulència, sinó la seua extensió i el fet que ha començat fent trontollar l'edifici per la part que ens semblava més sòlida, els països rics. En aquest parèntesi d'incert final l'espai públic es defineix per la distància física que ens allunya dels altres, cosa que no deixa de ser una paradoxa. En certa manera internet ja ens havia preparat per a l'aïllament en xarxa: proximitat en la llunyania (i buit en la immediatesa, ai!). És com si ja haguéssem entrat en part en una existència virtual, precisament quan la consciència de la fisicitat i la defensa del propi cos s'han convertit en absoluta preferència. Caiem també en el compte de la importància de les paraules, les úniques capaces d'esquivar els condicionaments espaciotemporals imposats pel virus, d'acostar-nos als altres que sentim tan lluny. La reducció del nostre espai als límits de la casa ens ha obligat a ajornar les urgències del futur personal i ens ha fet més permeables a un present que sempre se'ns escapa. En aquesta immersió al propi món distingim amb més precisió l'essencial de l'accessori, el que realment importa de totes les bagatel·les que han anat omplint els armaris de la vida, coses que ja sabíem i que és probable que tornem a oblidar quan tancarem per fi el parèntesi. De moment ens fem forts amb unes quantes certeses, la importància dels afectes i les paraules, la necessitat que tenim els uns dels altres i la immensa bellesa d'un món que hem situat al caire de l'abisme i del qual ara ens priva la pandèmia. Pensem en els més vulnerables, la immensa majoria, en els que són a peu d'obra fent que continue girant la roda, en els que defensen la vida amb ungles i dents als hospitals, en els que investiguen i experimenten per tots, en els que decideixen i anteposen la salut a l'economia, en els que viuen sols, en els que morin abandonats. Una tirada atàvica a la superstició ens empeny al balcó cada dia a aplaudir no sabem ben bé què, i continuem sent tan o més submisos a l'autoritat competent com ho érem abans, per molt que en la majoria de casos haja demostrat la seua radical incompetència. Encara no ens hem acostumat al sinistre silenci dels carrers, al fons del qual sentim l'udol amenaçador de la por. Sabem que ens n'hem de protegir tant com del virus i les mentides, que aquests dies es propalen com una altra pandèmia, i ens resistim tant com podem a pitjar els botons compulsius del desassossec i contribuir amb les pròpies impotències al caos que pot incitar molts a abraçar el discurs del feixisme i de la guerra. De fet ja en tenim símptomes més que preocupants amb l'espectacle (inútil per a la salut però utilíssim per a la defensa dels interessos de l'estat i del statu quo dels poderosos) de l'exèrcit espanyol simulant quefers imprescindibles i de l'antipàtic militar ple de medallotes que comanda les rodes de premsa com si visquéssem en temps del NODO. Però tot i que sabem que al capdavall la vida és un parèntesi, que la vida és allò que ens passa a tots, i que el d'ara no fa més que posar-nos davant la realitat més simple i crua, no ens resignem a no tancar-lo per continuar elaborant pacientment i amb plena llibertat les ratlles que en volen donar compte i la subratllen. No ens resignem a plegar del tot les ales del futur, perquè també els horitzons són part de la nostra essència, de manera que decidim fer dels balcons, allò que ens uneix ara als altres i alhora ens en separa, un lloc amable on alenen plantes i flors, decidim tenir cura d'aquest petit jardí domèstic amb la idea que un dia baixarem de nou al carrer i el farem més ample i el compartirem amb tothom que haja entès que canviar de dalt a baix el món és possible i necessari i que tot canvi comença a l'interior de cadascú, en els límits del parèntesi i del trànsit, i quan tots fem i traiem el millor que portem dins i ho escampem defora balconades i parèntesis. 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 27 de març de 2020.]

[Foto de Begonya Mezquita.]
 

divendres, 20 de març de 2020

Aplaudiments, cassolades


Diuen que les crisis posen a cadascú en el lloc que li pertoca i trauen el millor i el pitjor de la gent. Si la llei que fa virtut de la necessitat es compleix de nou, la crisi que aquests dies ens sacseja ens deixarà lliçons impagables. A Casado li ha faltat temps per fer-se el milhòmens saviceba citant el Churchill de sang, suor i llàgrimes, tot i que ell no fa molta pinta d’arromangar-se per arrimar el muscle ni té intenció de despentinar-se. No ho ha fet en temps de més o menys calma i no ho farà en la tempesta que els agrada anomenar guerra per excitar l’ardor patriòtic i tractar de justificar la presència de l’exèrcit al carrer, com si es poguessen matar virus a canonades. No són les lliçons sobre la ineptitud que els polítics espanyols es reparteixen de manera tossuda i transversal i que hem verificat tantes voltes el que més importa. La vigent pandèmia té precedents notables i fins més letals en la història, però la crisi del Coronavirus pot ser un punt d’inflexió amb un abans i un després. No només a nivell de l’Estat, la continuïtat del qual, de la Monarquia en avall, és avui més incerta que mai, sinó a Europa i el món. De sobte hem caigut en el compte de les nostres febleses i maleïm els diners que, sostrets a la sanitat pública, la investigació científica i la resta de necessitats bàsiques per al benestar i la supervivència, s’han esmerçat a produir màquines de guerra i altres balafiaments sinistres, inclosos el manteniment de la cleptocràcia que domina el món i que és especialment cridanera aquests dies amb l’enèsim escàndol de l’Emèrit i el seu Hereu, que aquesta nit (escric aquest article en dimecres) intentarà blanquejar la corona amb l’espot publicitari en forma de discurs que retransmetran tots els mitjans. La incompetència, extensiva als qui comanden el govern espanyol, necessita la parafernàlia buida de l’espectacle per endormiscar una audiència que de la por i la responsabilitat que la confina a casa pot passar en qualsevol moment a la indignació i la fúria. L’espectacle de l’exèrcit ocupant el lloc en els discursos que correspondria a científics i autoritats sanitàries, la posada en escena de les declaracions de Sánchez, que no té ni la delicadesa d’estalviar-nos lomnipresent corona de fons (i a cal penjat, no anomenes les cordes), són males maneres d’ocultar errors vitals com el de no haver aïllat Madrid a temps ni permès el tancament de Catalunya, fer-se un embolic amb perruqueries i fronteres que no existeixen però existeixen i recentralitzar el poder, que és precisament el que els experts en aquestes coses i el sentit comú diuen que no s’ha de fer. L’instint d’un polític és mantenir-se en el poder com siga, però subordinar el bé i la salut pública a aquest instint és, com a poc, imprudència temerària. Temps tindrem per comprovar si aquestes maniobres serveixen per apuntalar un estat en descomposició amb la falca de la poltrona o si estat i poltrones naufragaran alhora, com el vaixell que naufraga enfonsa amb ell timó i timoner.
Tot indica que el confinament va per llarg. La responsabilitat a combatre un mal com el que avui amenaça tothom, però que sí que coneix fronteres i classes i grups més o menys vulnerables, demana esforç individual, cohesió social i solidaritat. Demana aquest reconeixement en forma d’aplaudiments que brollen des dels balcons i les finestres dedicats als professionals sanitaris que s’hi estan jugant la pell, sovint en condicions precàries. Cal que aplaudim el civisme i l’esforç dels treballadors més exposats al risc. El confinament en certa manera ens deixa inermes i aïllats, i en aquestes circumstàncies agraïm aquest tipus d’iniciatives que estimulen l’autoestima col·lectiva. Però és també crucial expandir la consciència crítica capaç de corregir les pitjors inèrcies i vicis del poder, és imprescindible la protesta que ens dignifique, ens prepare per l’endemà i ens faça forts en l’autoorganització i el civisme de la responsabilitat compartida. La cassolada contra les malvestats i la corrupció de la Monarquia i de l’Estat serà el nostre eco, el nostre tam-tam, la nostra gimnàstica més eloqüent per preparar el dia de demà.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 20 de març de 2020.]

 

divendres, 13 de març de 2020

Corona i virus (o a l'inrevés)

Que tot això del Covid-19, àlias Coronavirus, va de veres ho sabíem des de feia setmanes, entre altres coses per les dràstiques mesures que els xinesos no van dubtar a aplicar al principal focus d’infecció de Wuhan, després de clamorosos silencis inicials. Encara no fa un parell de dies ningú es pensava que cancel·larien les falles o que els partits de futbol es jugarien a porta tancada, cosa perfectament previsible per als no contaminats del virus no menys letal del fanatisme. De moment, però, no s’ha produït cap rebel·lió de les masses que es pensen que la vida és una tabola sense aturador i la disbauxa un dret inalienable guanyat a pols (no com el treball, la cultura, l’habitatge o la sanitat, posem per cas). La crisi, asseguren els experts, no ha arribat al punt àlgid, i pot allargar-se encara entre dos i quatre mesos. Veurem, doncs, si la pandèmia es convertirà en pandemònium, on es concentraran els esperits infernals entossudits a fer sotsobrar la humanitat i com afectarà les nostres vides tal com les hem viscudes fins ara o pensàvem viure en un futur. Perquè el futur, de moment, queda ajornat. Com queden ajornats sine die costums tan entranyables (anava a escriure saludables) com encaixar, tocar i besar-se, i més ens valdrà reprimir l’esternut i la tos en públic si no volem ser objecte de mirades esbiaixades o d’algun reprotxe nerviós. És el moment de l’ara i ací, la qual cosa bé deu tenir algun avantatge. És per exemple l’hora d’apamar la consistència de les nostres institucions o del sistema sanitari, però sobretot la solidesa, el sentit de la responsabilitat col·lectiva i la fortalesa d’ànims de la població, dels valencians i valencianes en particular i de tothom en general. És ací on més dubtes es plantegen, perquè no es pot passar d’afirmar que vivim en el regne de xauxa a haver d’enfrontar-nos a la punyetera i letal realitat del virus d’un dia per l’altre sense que s’hi produesca més d’una indesitjada trencadissa. De sobte el món i les persones ens hem tornat fràgils i vulnerables. L’emergència climàtica i les altres evidències palmàries de la pròpia misèria, tot i ser tan o més perilloses que el Coronavirus, no ens havien situat en l’estat de consciència capaç d’ullar l’abisme, però ara hi hem de mirar senser deixar-nos-hi arrossegar per la por i el pànic. En un món global tots som part de la mateixa xarxa, no podem gaudir-ne els avantatges sense considerar els perills que entranya, de les pandèmies a l’economia, dels models de producció a la realitat de milions d’exclosos, exiliats i refugiats. I encara una altra urgència, la de decidir sobiranament per defensar els interessos col·lectius per damunt els particulars, de la vida i la salut humana i el planeta per sobre els càlculs espuris de manaires i elits i elegits de tota mena.
A qui li ha vingut al capdavall molt rebé aquesta pandèmia és a la senyorassa monarquia, els escàndols documentats de la qual han cedit amablement el lloc en tertúlies, converses de perruqueria, barcelles de mercat i altres llocs de sociable xerrameca al diabòlic virus. De manera que l’Emèrit, amb les generoses recompenses de les tiranies saudites, les pressions dels serveis d’espionatge espanyol a les examants (que l’home ja no deu estar, malgrat la fama borbònica, per a massa passions de bragueta) reials, i tota la parentela se n’eixiran de nou de rosetes. El virus brinda una coartada perfecta a la premsa del règim, que ha amagat els crims del corrupte coronat i abdicat i la institució que representa. La inviolabilitat de la corona (pare, fill i esperit sant si molt convé) és el contrari de la vulnerabilitat al Coronavirus, al qual estem tots exposats, i assegura, gràcies a la Constitució i els vots a l’uníson de PSOE, PP i Vox, el blindatge de privilegis i corrupteles que alimenten les caparres del poder en detriment dels drets democràtics i el benestar de les majories afectades per la pandèmia d’un règim obsolet i d’un capitalisme cada vegada més salvatge.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 13 de març de 2020.]


 

dimecres, 11 de març de 2020

Lliures papallones del sentit

Les flors àrtiques, Ricard Ripoll, Premi Miquel de Palol 2007. Columna Edicions, col·lecció Àuria, Barcelona, novembre de 2007.
· · ·
Els llibres solen esborrar les petjades del camí, fixar el punt de l'arribada, cremar la rica suggerència dels palimpsestos sobre els quals van inscriure's. En una maniobra intel·ligent Ricard Ripoll ens passeja per una galeria d'espills i horitzons sempre oberts, mòbils i inabastables.
· · ·
Aportem avui a la consideració del lector la veu i el traç d'un altre perifèric, arbre esponerós que creix ple de salut poètica al bell marge del camí reial (o camí real) on la institució literària basteix les seues torres de guaita i exerceix el control amb duanes plenes de filferrades. L'arbre es mou i, com volia Agustí Bartra, “camina / a través de les hores, els éssers i les pàtries / seguit de flors àrtiques (sé molt bé que existeixen)”. Es tracta de Ricard Ripoll (Sueca, 1959), professor del Departament de Filologia Francesa a l'Autònoma de Barcelona, director del GRES (Grup de Recerca en Escriptures Subversives) i de la col·lecció Palimpsest de March Editor, traductor de l'obra completa del comte de Lautréamont i de La llibertat o l'amor! de Robert Desnos. Amb Les flors àrtiques hi ha d'entrada la voluntat d'il·luminar els palimpsests d'on parteix l'autor, d'escarbotar la terra de les tradicions de la subversió i la modernitat poètica que fertilitzaren els simbolistes francesos i on van anar prenent cos les espècies més belles d'aquesta rica flora, des de Foix a Fabre o Brossa, passant per Agustí Bartra, i, més a la vora, totes les experiències que a mitjans dels setantes van ser engolides pels refluxos de la literatura més submisa i apoltronada. Les flors que germinen a l'Àrtic, que existeixen i no existeixen, imatge per antonomàsia de la utopia i de la poesia com a risc, com a dialèctica del que sempre és viu i, doncs, incomplert i inexhaurible, han escampat el seu pol·len –malgrat l'estridència dels ecos acadèmics i el seu poder mediàtic i uniforme– per l'ample paisatge valencià, des dels genesíacs Jàfer i Navarro, les petjades inesborrables de Joan Vicent Clar i els primers treballs de Josep Enric Grau i Vicent Escrivà, fins a les propostes de Josep Sou, Manuel Bellver o els més joves Josep Manuel Esteve, Josep Ribera (“I les roses absents de l'Àrtic verge”) o Elies Barberà. I en les zones més profundes del subsòl poètic, com no reconèixer la seua aroma penetrant en la millor poesia d'ara? Ignorar, en l'altra cara de la moneda, l'impuls transgressor, les tradicions de la revolta, és la manera més directa d'ascendir als llimbs d'allò superflu i prescindible, d'habitar la inòpia inoperant de concursets, capelles i escoles.
Però no basta l'impuls, la rauxa i el tremp. La poesia que no existeix i demana ser reinventada cada volta, com el lloc que habiten els nòmades sense pàtria, ens estimba al pou profund de les paraules, al silenci vertiginós de cada abisme. I així els mots han de tenir la solidesa de les pedres, contenir la melodia de músiques noves, cristal·litzar la llum d'altres galàxies, pintar-nos el blau de mirades que intuíem. I això és el que ha aconseguit, prodigiosament, Ricard Ripoll, poeta que en cada nou llibre inventa la forma i allibera les ferides del passat amb la metzina d'un oblit ple de memòria: Engrunes d'estels irats (1987), De l'abrupte fins al cos (1987), Els encontres fortuïts (2001), La Memòria dels Mots (2003) i el més recent, El cant del Salvador (2008).
Els 27 poemes de Les flors àrtiques parteixen d'uns mots essencials, espigolats a l'atzar del diccionari, es troben i col·lisionen en la sintaxi plena d'el·lipsis d'uns poemes despullats i creixen, alliberats en torrent d'energia, en la bromera d'uns poemes en prosa que solen situar-se en escenaris surreals dignes de mestre Foix. Ricard Ripoll ho explica amb altres paraules: preparació (fase física o de les essències), consolidació (fase metafísica o de la transcendència) i plenitud (fase patafísica o de l'alliberament). Proposem-ne un tast, manipulat, per a joia del lector, seguim al nostre aire aquests decursos: “La poesia es troba arreu on no hi ha el somriure de l'home amb cara de guatlla, perquè amb els mots delitosos que no volien dir res ens va tancar en cel·les d'espant i ara cal trobar quelcom que digui el buit sense arribar a donar-li nom, obrir les portes a la follia, perdre's en la passió de cada dia i desfer en silenci el teixit del temps amb paraules que es formen endins, papallones de sentit que cap xarxa no podrà atrapar. Lluny de la fredor dels matins quan passen les processons del deure, l'anhel compartit del futur per inventar, la dura realitat del desig, l'escriptura d'un poema que és combat”.

[Publicat a Saó núm. 325, febrer de 2008.]

[Ricard Ripoll, L'Escenari, Alcoi, el dissabte 7 de març de 2020. Foto Tomàs Tàpia.]

               [L'autor amb M. Rodríguez-Castelló. Foto Tomàs Tàpia.]

divendres, 6 de març de 2020

La panerola


Són els mateixos que van esbatussar a pler votants pacífics aquell 1r d’octubre, sense mirar pèl, homes, dones, joves i vells, amb ganes de fer mal. Els mateixos que eixien disparats de les clavegueres al crit de l’«¡A por ellos, oé!», convertit ràpidament en el hit parade de l’estultícia. Els mateixos que, drogats de violència, van provocar més d’un miler de ferits en a penes unes hores. Els mateixos que saltant-se a la torera la llei disparaven bales de goma i buidaven ulls, els mateixos que demanaven que els deixassen «treballar» per acabar d’imposar el seu ordre de gossos de presa a mossegades. Els mateixos que, vestits de paisans, eixien de ràtzia per fer hores extres punxant rodes, amenaçant el personal, pixar des dels balcons dels hotels on s’allotjaven, repartir hòsties, emborratxar-se i exigir que els parlassen en espanyol en aquell bar d’italians. Els mateixos que es pensen que tota llengua que no entenen (de fet totes excepte la pròpia, i segons com) ha de ser català, una ofensa imperdonable, una humiliació als seus cervells centrifugats. Els piolins que volien ser vistos com a herois en terra aliena i van posar a prova la digna hostilitat dels nadius i tones i tones de sarcasme i burla guanyats a pols. Són les paneroles a qui no es pot parlar en valencià (ni èuscar, gallec, astur-lleonès, aranès o aragonès, només en cristià) sense haver d’empassar-se un glop amarg, arriscar-se a ser emmanillat, amenaçat amb calabós o multa. En fi, les mateixes paneroles que van anar creixent en nombre a costa del pressupost franquista invertit en la misèria de l’Espanya profunda, desarrelats del bancal i el tall, i que han anat canviant de color pseudodemocràtic idèntics en la seua essència al servei de les grans paneroles de l’Estat. Els mateixos que van ser condecorats i van cobrar diners extres per les covardes gestes de Catalunya i van ser alliçonats per a declaracions falsejades contra els presos polítics. Els mateixos del Jusapol que ahir es manifestaven amb total impunitat sota la mirada còmplice de les germanes paneroles pels carrers de Madrid i llançaven petards i bengales a les portes del Congrés. Els mateixos que amagaven el rostre i prometien guerra al govern i assetjaven i insultaven la diputada catalana Laura Borràs, per això, per ser dona, catalana i independentista, ara que s’acosta el 8 de març, perquè escarmenten i prenguen nota totes elles. Els mateixos que acumulen testosterona en connivència amb les bandades de Vox, PP o Ciudadanos, aquests insectes dictiòpters tan repulsius.
Capgirant La metamorfosi, una panerola es desperta un bon dia convertida en un ésser humà enorme, que a més resulta ser el primer ministre britànic. En plena crisi del Brèxit l’objectiu d’aquesta panerola i de les altres del consell de ministres transformades en humans és enfonsar el país en la misèria. Saben que com pitjor estaran els homes, més prosperaran elles, perquè així ha estat des d’un principi: fa tres-cents milions d’anys que s’alimenten de podridura. Aquestes són les línies bàsiques de la novel·la de Ian McEwan que avança amb un peu en Kafka i l’altre en Jonathan Swift. De vegades la literatura s’assembla tant a la realitat! O potser és a la inversa? A qui interessa que les paneroles continuen fent de paneroles, envaint espais de llibertat de les persones, contaminant l’exigua democàcia? No és casualitat que aquesta democràcia mantinga una policia d’arrel feixista després de quaranta anys, al·lèrgica a les llibertats, nodrida en l’odi a l’altre, per forçar una unitat que es cau a trossos. Les paneroles estan aconseguint els seus objectius amb el vist-i-plau de les paneroles grans. Com en la faula de McEwan, ¿no deu ser una panerola el mateix rei emèrit, que ara hem sabut que tenia un compte suís ple de diners negres dels seus amics saudites, aquelles paneroles amb turbant? El que no sabem és com acabarà aquesta invasió de paneroles ni quan ens acabarà d’enfonsar a tots plegats en la pura merda. Ni si hi ha prou cucal al supermercat.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 6 de març de 2020.]



 [Foto EFE via El Nacional.cat]

divendres, 28 de febrer de 2020

Campo de Criptana

En el mateix escenari en què Cervantes fa lluitar Don Quixot amb els molins de vent transformats pels seus deliris en odiosos gegants en batalla desigual, ha tingut lloc fa uns dies l’enèsima mostra d’estupidesa (per dir-ho suau) col·lectiva, aquesta vegada en forma de trist carnaval. Allà es conserven encara dempeus alguns dels molins protagonistes de la novel·la, Burleta, Infanto i Sardinero, noms que ni fets a posta per a gegants de fantasia. Ja té mèrit superar cada any els rècords que emergeixen de les profunditats abissals de l’estimable pell de brau, però és difícil imaginar un «carnavalisme» més bèstia i horrorós que el que s’ha vist a la llegendària població de La Manxa gràcies a l’Asociación Cultural [sic] El Chaparral de Las Mesas (Conca).
A ritme de música disc, obri l’alegre comitiva un grup de dones (ací el realisme és molt més lleuger que en els personatges masculins) amb un simulacre del vestit a ratlles dels camps d’extermini per darrere i un cosset de cancan tacat de sang per davant ballant i movent amb gràcia la bandera israeliana. Hi segueix un grup d’oficials de les SS armats amb metralletes perfectament uniformats i una carrossa que imita un tren amb una queen nazi ben escotada dalt de tot, en pla estètica sado-maso, amb gorra de plat, flanquejada per dos gossos dobermans i dues xemeneies de forns crematoris. Això és el que mostra el vídeo que ha corregut com un llamp i on també es veu una segona carrossa tirada per una moto alemanya de l’època amb una gran gorra de plat i una Porta de Brandenburg de cartó pedra.
Vistes i llegides les coses de l’esperpèntic i intolerable espectacle, el debat que necessàriament hauria de provocar té poc a veure amb la llibertat d’expressió, que ens empara a tots, inclosos ignorants i fatxes. Si hem de creure algunes informacions, els protagonistes de Campo de Criptana volien homenatjar les víctimes de l’holocaust, però l’únic que han aconseguit així és fer-ne escarn, col·laborant si us plau per força amb la banalització del mal contra la qual ens va alertar Hanah Arendt tan lúcidament. Siga com vulga, si ignorància o mala llet, res no pot eximir-los de la vilesa. No hi havia entre el personal que hi va participar ningú amb dos dits de front que advertís de l’error –si d’error es tracta al capdavall? També això costa d’entendre si no és en un context on és normal el silenci còmplice, on la crítica i la dissidència envers formes i modes majoritàries (que solen ser les més simples i les més ximples) són vistes amb suspicàcia quan no perseguides; en un context com l’espanyol, construït sobre la despolitització, la desmemòria i la incultura. L’àmbit de les festes populars, inclosos espectacles esportius, és terreny especialment adobat per a manifestacions de burrera col·lectiva on sota la coartada de l’apoliticisme, el plaer desbocat i la llibertat es camina alegrement cap a l’abisme de la misèria moral més abjecta. Contra això poc poden fer les lleis i molt hauria de fer l’escola, els mitjans de comunicació, les càrregues de profunditat de la cultura, la formació en la consciència crítica del món, el desplegament dels valors de l’humanisme i els drets universals, el conreu de les formes radicals de la democràcia, la sociabilitat i la responsabilitat cívica. A Campo de Criptana, entre enganyosos molins de vent, s’han desplegat tot d’una les misèries «culturals» d’aquests temps decadents en què continua triomfant el tot s’hi val, en què s’esbomben sense ordre ni concert tota mena d’opinions i expressions tòxiques en nom d’una llibertat falsejada que està corcant els fonaments mateixos de la llibertat. No és, insistim, un problema legal, almenys no només ni fonamentalment legal. La llibertat d’expressió no val res si no funcionen els mecanismes que l’autoregulen en base a valors humans i democràtics sòlids i comunament assumits. Però a Campo de Criptana encara són ben vius els fantasmes del passat, els braços dels quals giren i giren impedint tot avanç. De la cripta espanyola emergeixen de tant en tant els més ocults deliris, els més perillosos perquè solen passar desapercebuts. Al remat és bo veure’ls en moviment immòbil, agitats pel vent incansable de la ignorància, i saber que s’endinsen en arrel profunda i els hem de combatre com el que són i no com fantasies i simulacions de democràcia.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 28 de febrer de 2020.]

 

divendres, 21 de febrer de 2020

A cal barber

Morad ja fa molts anys que viu al barri i que va muntar la seua barberia prop del mercat. Que li posés el nom del poeta andalusí més famós de València, ar-Russafí, me’n va facilitar l’elecció, l’oportunitat de la qual va confirmar la solvència humana i professional del barber. De seguida m’hi vaig presentar amb un poema emmarcat del poeta traduït al valencià, ‘Nostàlgia de València’. Morad és algerià d’origen amazic, llengua que va aprendre de l’àvia però que ha anat abandonant en favor de l’àrab, que és la que transmet als fills i la que parla amb connacionals i correligionaris. Una simple i econòmica màquina de tallar cabells hauria satisfet les minvades necessitats que tinc de perruqueria, però soc d’una època en què aquests espais encara eren fòrums d’animades tertúlies, un agradable parèntesi amenitzat per les veus de la ràdio, entre vapors de colònies i locions, escumes, xampús i massatges. A més, confiar-se a les mans d’algú que manega la navalla tan a prop del teu coll és més que un acte de fe o una decisió important: una qüestió de vida o mort. Morad, doncs, si bé no és aquell barber filòsof que em tallava els cabells de jove al carrer de Sant Joan d’Alcoi, el primer que em va parlar de Kant i Spinoza, Nietzsche o Sartre i tants altres, hi comparteix la discreció i el sentit de l’humor imprescindibles de l’ofici. Els tòpics que més compartim tots dos són el polític (amb preferència aquests anys per la primavera àrab i la revolta catalana) i el futbolístic. Morad és hereu de la passió algeriana pel futbol i camusià potser sense saber-ho. Prefereix l’elegància heroica del joc net que admira en el Barça a la grandiloqüència desmanegada i l’empenta obsessiva del Madrid, que a més sap identificar amb un poder al qual ell és al·lèrgic per històrica naturalesa. Quan ahir vaig entrar-hi hi havia dos clients davant de mi, l’un ja en mans de Morad, l’altre esperant torn. El bon dia o bona vesprada amb què invariablement m’adrece al barber i a la concurrència és un termòmetre fidelíssim de l’oratge ambiental. Els silencis hi són sovint una barreja estranya d’hostilitat i mala educació. Comencem bé, solc dir-me en aquestes ocasions.
El barber ja ha acabat amb el que seia davant l’espill, i mentre aquest s’alça i s’endreça, ignore a sant de què, potser picant l’ham que li ha posat Morad mig en broma per encetar la sofrida recurrència dels llocs comuns, fa confessió de fe: «Yo soy del Real Madrid». Li falta temps al que espera per dir que ell és de l’Atlético de Madrid, colchonero, redunda per subratllar el to castís. I quan ja la cosa sembla que anirà de veure qui la té més grossa, que si el Reial és el millor equip del món, que si l’Atleti sempre li les fa passar magres, afegeix el segon a manera d’armistici: «Del Atleti, pero de Franco». I per demostrar-ho es trau el mòbil de la butxaca amb la bandera espanyola adornada per l’aguilot. És el meu torn. I mentre m’assec, Morad es declara seguidor del Vila-real (per emprenyar els altres dos, perquè és la primera vegada que li ho sent dir) i rebla amb un discret colp de colze: «¿Y tú no eres del Barça?». La meua sordera d’audiòfons té l’avantatge que és discrecional i si te’ls lleves pots abandonar aquest món quan s’ompli de soroll estúpid, o per raons de seguretat, per evitar alguna tisorada traïdora. «Fes-me un guardiola, Morad, que açò està posant-se lleig», li faig tancant l’ull mentre me’ls lleve (i ell sap així que m’ha de deixar el cap com una bola de billar quasi). Mentre el frente nacional improvisat a ar-Russafí continua amb la seua peroració descordada, jo pense, en les profunditats d’un silenci angelical, en l’absurda pretensió de penalitzar l’exaltació del franquisme i el perill de victimitzar aquest feixisme sociològic. No sé per què em venen al cap excavadores, martells, perforadores, bigues de ferro, formigoneres, claus angleses… I aquests versos del poeta: «Com amnistiats d’un exili us crec, / que relatareu, quan hi arribeu, / les penes d’un nostàlgic que pateix».

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 21 de febrer de 2020.]


divendres, 14 de febrer de 2020

El peix es mossega la cua

És un fet obvi que en una situació de minorització lingüística –retracció en els usos públics i privats d’una llengua en un determinat espai– hi tenen molt a veure allò que els sociòlegs del llenguatge denominen actituds lingüístiques. Causa i alhora efecte d’un procés de substitució lingüística, aquestes actituds responen a una manera de veure i viure el fet lingüístic (i tot el que s’hi relaciona) dels parlants i tendeixen a afavorir l’extensió de la llengua hegemònica a costa de la minoritzada. Per naturalitzar actituds com la deserció o renúncia a la pròpia llengua en tot de situacions, cal que els parlants interioritzen idees com ara l’estatus que correspondria a cada llengua i que les assimilen a valors com modern/antic, bonic/lleig, útil/inútil, bona/mala educació. No cal dir que la llengua recessiva és associada sempre als pols negatius d’aquests i altres doblets enganyosos. És així com s’explica que entre els parlants minoritzats hi predominen actituds com la d’usar la pròpia llengua només en cercles propers cada vegada més restringits, o que hom considere de ‘mala educació’ fer-la servir amb desconeguts (o amb coneguts que l’entenen però no la parlen). El peix es mossega la cua, una vegada més. Sense canvis en la consciència i actituds dels parlants des del respecte a les diferències, la igualtat en els drets lingüístics i la necessitat de la cohesió i integració social en la llengua pròpia i comuna (o que aspira a ser-ho), no és possible revertir la substitució de la llengua recessiva. Entre més coses, òbviament, però necessàriament des d’un canvi majoritari de paradigma en les idees i actituds lingüístiques dels parlants. Per exemple en el ‘costum’ de parlar sempre en castellà a ‘forasters’, ‘estrangers’, ‘xurros’ o ‘castellans’ (o qualssevol altres títols discriminatoris), encara que visquen ací des de fa anys o hi hagen nascut, encara que sapiguem que no tenen el castellà com a llengua pròpia, encara que caiguem en el ridícul d’haver de parlar fort i a espaiet com si els nostres interlocutors fossen sords o babaus o ambdues coses i que acaben no entenent ni un borrall del que estem intentant-los dir. La bona educació, al marge de prejudicis interessats de dominació lingüística, sociocultural i política, recomanaria precisament parlar la llengua pròpia en aquests casos per tal d’afavorir-ne l’aprenentatge, afluixar resistències, ofrenant el tresor més preuat, les paraules, l’idioma amb què vivim, la llengua que al capdavall som. Altrament estem, potser sense saber-ho, marcant límits i distàncies, discriminant per aspectes, suposicions, hipòtesis i altres infundats prejudicis més o menys etnicistes. No hi ha major reconeixement de l’altre que parlar-hi naturalment en la pròpia llengua per regalar-li la clau que obri els panys de la casa de la llengua i la cultura que ens fa persones i ens fa iguals. Això és el que l’alcaldessa de Vic Anna Erra va intentar explicar ahir al parlament de Catalunya i que va desfermar l’enèsim escàndol, ple de calculada sobreactuació, a tort i a dret. Si hagués recomanat parlar sempre en espanyol a persones que per l’aspecte semblen turistes o estrangeres per tal de preservar l’ús i vitalitat d’aquest idioma i facilitar-ne l’aprenentatge ningú no s’hauria sentit ofès perquè això és el que passa en el cent per cent dels casos i, per tant, és vist com a natural. Pel que es veu en els escarafalls que alguns fan –errors de comunicació a banda, oportunament aclarits per l’alcaldessa–, el problema continua sent la ideologia que promou actituds de subordinació envers els parlants i les llengües no espanyoles. En el fons consideren que el castellà és llengua universal, necessària, bella, útil i tota la pesca, mentre que el català (i les altres) és particular, prescindible, rude, inútil i tot això. El peix continua mossegant-se la cua. I els qui esperen cruspir-se’l aplaudeixen encantats i movent escàndol.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 14 de febrer de 2020.]


dimecres, 12 de febrer de 2020

Dol i bellesa a la intempèrie

Josep Mir, Rellent (Poesia completa, 1977/2019). Spectrum Arts-Ediciones Carena, Spectrum València núm. 1. Pròleg de Francesc Mompó. Barcelona, octubre de 2019.

                                                                      · · ·

Ve en bona hora aquesta edició de l’obra poètica de Josep Mir (Mislata, 1956) per posar ordre a una aventura editorial més aviat irregular i caòtica, com tantes n’hi ha en aquest país nostre de terra i lletra. Abocat, quan l’anomenada i beneïda transició a penes començava a despuntar, a la finestra de l’antologia Price-Congrés de 1977 i a la de l’Antologia de la Facultat de Filosofia i Lletres del mateix any, la poesia del nostre autor era avui pràcticament introbable, amagada entre plaquettes, edicions descatalogades i publicacions furtives. Tot i que aquest Rellent, aquesta ‘humitat de l’atmosfera, sobretot la nocturna’ amb què l’autor rebla i conclou de moment (tot final, podríem dir, és una mena de principi, l’Eliott més bíblic dixit, segurament per donar la raó per endavant a Estellés) el seu periple poètic, arrossega alguns vicis de maquetació i correcció lingüística que s’haurien d’esmenar si mai se n’escomet la reedició, la summa poètica de Josep Mir acompleix la funció primordial d’aportar llum tant a la trajectòria personal com al panorama més general en què aquesta s’inscriu. Discret i marginal, de grat o per força, i aferrat a la irreductible independència de la seua veu i la seua persona, el lector té ara la possibilitat d’apamar la coherència i profunditat del conjunt i de col·locar una peça imprescindible per a completar el ric trencaclosques valencià (i català) poètic contemporani. Casual, orgànica o entrellucada des de primera hora, en els poemes inicials dels 21 anys, aquesta coherència sembla l’acompliment d’un propòsit que ocupa, com aquell que diu, tota una vida. Des de la casa primigènia, aquest úter arquitectònic de tot començament, el poeta observa el món a través de la finestra, o del vidre metonímic, i tot el periple consistirà a eixir a fora, al món, a viure’l en primera persona, a fer-li totes les preguntes possibles, a entaular-hi una conversa infinita (quasi tota la poesia d’en Mir té la forma essencial del diàleg), per tornar d’arreu i d’enlloc als llocs esvaïts que només viuen ja en la memòria, aquella placeta de la Moreria de Mislata revisitada en els darrers aplecs poètics. I tornar amb la certesa que l’únic que hi ha en la vida és la incertesa, la intempèrie, el rellent de les nits en què el singular viatger ha anat complint els designis del viatge, la llibertat de la singladura, la pregunta inesgotable. Tornar-hi havent confirmat les primeres intuïcions, havent obeït l’impuls primigeni del viatge i l’anhel del descobriment i la saviesa, tornar-hi afirmant que no hi ha casa ni tan sols en el llenguatge. El poeta es nega a acceptar els seus miratges. El llenguatge no és més que el vidre brut de la finestra que nega la limpidesa de la mirada, que el separa de fet del món, que l’en distancia, el tel que cal trencar tothora («El vidre de la finestra / Posa el silenci entre la vesprada i jo», «La finestra clivella les paraules», «Darrere el vidre fosc d’aquesta incerta cambra», «El vidre no s’esquerda» [1977]) per finalment poder afirmar: «El flum flueix mes el riu roman» [2018].
En Mir més que en cap dels nostres poetes el pessimisme del coneixement hi té el contrapès d’una de les poesies més arrauxades, vitalistes i festives de què tenim notícia. El plaer i l’èxtasi acompanyen sempre la reflexió tenebrosa i la pregunta insidiosa, insistent, adversativa. El viatger no es deixa mai vèncer pels mals averanys, els grops sinistres ni les amenaces més cruels. La seua victòria és al capdavall la seua alegria, la ingenuïtat primigènia que es reivindica i es preserva, el seu racionalisme més ferm, el de les emocions més nítides, aquesta saviesa profunda que és aferrar-se a la vida, sempre dempeus en la solidesa de la realitat. La poesia resulta ser, fet i fet, la prova indeleble d’estar viu.
Aplega el present volum, a més dels llibres i aplecs ja editats, quatre inèdits fonamentals, Els ulls sediciosos de la màscara (1993), Les pomes d’or (1995), O αιων o les ombres (2014) i Passatemps de verbívors: pelegrinatges concèntrics (2018) més Homenatges i poemes esparsos escrits entre 1989 i 2018. Hi trobem també tres dibuixos de l’autor, un d’ells usat com a il·lustració per a la coberta. Les peces italianes de Mir –que al costat d’altres innegables mèrits bé li han valgut el sobrenom de Mestre des dels temps de la Forest d’Arana– es troben, al meu parer, entre el més destacable de la producció poètica de l’autor, potser perquè gràcies al distanciament que suposa escriure al capdavall en una llengua estranya el poeta s’hi deslliura de la tendència a l’expressió més exòtica, l’anacronisme i un cert hermetisme. La poesia amatòria també hi és abundant i central, al costat dels poemes «de viatges», les riques passejades per la poesia visual i la poesia que s’inspira en les tradicions àrab i hebrea i la que grimpa i s’expandeix des dels arbres de la reflexió filosòfica i el coneixement científic. El compendi, fet i fet, d’una de les experiències poètiques més intenses i interessants de les darreres dècades.

[Publicat a Saó núm. 455, gener de 2020.]

divendres, 7 de febrer de 2020

La força dels gestos


Mentre Trump rebia els aplaudiments de rigor per l’enèsima lliçó d’autobombo i populisme a la cambra de representants nord-americana, Nancy Pelosi, speaker o presidenta demòcrata del parlament, estripava amb delicada ostentació els fulls on hi havia escrit el discurs del president i que ell mateix li havia lliurat alhora que li negava la protocol·lària encaixada. Ja sabem que Donald Trump no és només una patum impresentable sinó també un maleducat més unflat que la bufa del bou i patològicament misogin. Fa feredat pensar que a la poltrona més alta del país més poderós del planeta sasseu un cul com el de Trump, per molt que de sàtrapes com ell el món n’és ple (i així ens va a tots plegats). Requerida pels motius de la seua acció, Pelosi ha respost: «He intentat trobar una pàgina amb alguna cosa que no fos mentida». El cas és que l’estripada s’ha convertit, gràcies a lull multiplicador de les càmeres, en una autèntica performance capaç de neutralitzar els efectes exhibicionistes i narcòtics que pretenia el triomfal discurs. Nancy Pelosi ha despullat lemperador a la vista de tothom. Heus ací la força i importància dels símbols, que alguns, quan els convé, menystenen com a qüestió supèrflua, inefectiva, mancada de profunditat. Perquè el símbol, o el gest, també fa la cosa. El vent semportarà les paraules i mentides de Trump i de tots els tirans que al món han sigut i seran, però el gest de Nancy Pelosi continuarà viu en la memòria col·lectiva, com en d’altres nivells hi viuen el de Rosa Parks negant-se a abandonar el seient a l’autobús, el del jove palplantat davant el tanc a Tiananmen, el dels atletes negres amb els punys en alt a Mèxic, les sabates de Xosé Manuel Beiras o David Fernández colpejant les durícies de Fraga o Rato… com el dels braços dels ciutadans anònims que van custodiar i alçar les urnes del referèndum de l1 doctubre. Gestos, símbols convertits en immenses reserves naturals de dignitat, en balons doxigen per als qui s‘ofeguen, en alè d’horitzons per a les resistències, en escletxes de llibertat enmig els murs de la ignomínia multiforme. Els símbols que subratllen amb traç fluorescent les mentides dels manuals de loprobi, els gestos que posen la banda sonora com a contrapunt a les desfilades militars del poder, els símbols que transformen la lletra de la injustícia en himnes de llibertat, els que alimenten el contrapoder dels qui de vegades només tenen la força del gest per escampar-se com un eco. Però també poden ser ocasions perdudes, trens que passen, com el de l’absència clamorosa de Compromís que ens deixa orfes en la plantada republicana al borbó, màxim símbol dun règim podrit de la corona als peus. El negatiu dels gestos, les fotografies velades que també fan història: aplaudir republicanament el monarca perquè, afirmen entre dents, així asseguren no sé quines polítiques socials, la reiterada teoria del mal menor, la mímica dels peatges per circular per lautopista del poder, encara que siga tan minso. Fugir dels gestos per caure de ple en la teranyina de les equidistàncies. En un context de desigualtats clamoroses i injustícies flagrants, invocar la imparcialitat dels gestos no és més que agitar el fantasma de les servituds, excusa de mal pagador. Com ha fet Nancy Pelosi, un gest pot deixar en evidència les mentides del poder i tombar els símbols reincidents que el perpetuen en el seu cercle viciós. Un simple gest pot ser un assaig decidit de llibertat, un pas de gegant.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 7 de març de 2020.]