divendres, 12 de gener de 2018

Vicent Micó sempre en la memòria

Vicent Micó i Garcia, el nostre pare Vicent, ens va deixar ahir. Aquest capellà, nascut a l'Olleria en 1928, fou molt popular a Alcoi d'ençà que es va fer càrrec de la parròquia de Santa Rosa a finals dels anys 60. El seu compromís amb el poble, les lluites per la democràcia, els drets civils i la cultura de la pau i la no-violència, i el seu tarannà inquiet i generós, el portaren ja fa més de 40 anys a fundar una comunitat a Turballos, el poblet abandonat del comtat que va rehabilitar amb els seus amics i on hi ha establerta i arrelada una de les experiències de vida alternativa més suggestives i creatives del país. Quan li preguntaven, a ell li agradava dir que Turballos era un poble valencià i ecològic, un espai obert a tota aquella persona que ho necessités en qualsevol moment, un grup de persones que tenia en l'autoabastiment d'aliments i altres necessitats bàsiques una de les divises bàsiques. El cristianisme de Vicent, enriquit amb les ensenyances de Ghandi, era de socarrel, de terra llaurada, d'olivera i garrofer, d'amor universal a la gent i la natura, de pau i d'harmonia espiritual, equilibrat en la causa dels pobres, en la causa dels oprimits, en la causa del País Valencià. Sense renunciar mai a l'estudi i la reflexió teològica, el sentit que Vicent va donar a la seua vida era de xafar terra en el compromís i la consciència que el manament «guanyaràs el pa amb la suor del teu front» volia dir amor al proisme des del respecte rigorós a la igualtat i al dret a la diferència. Volia dir també, lluny de tot afany proselitista, que el cel en el qual va creure s'havia de construir a la terra, al marge de les misèries del poder i sovint enfrontant-s'hi. La seua església s'escriu en minúscula i és d'una fidelitat etimològica estricta al concepte d'assemblea, de comunitat humana, de conveïns, de cooperants, un comunisme fet a base d'amor i respecte per la vida i que implica una renúncia explícita als privilegis de la institució eclesiàstica per abraçar la noble causa de la solidaritat humana.
La seua militància a favor de l'idioma i la cultura catalanes (per a ell la paraula era sagrada), mantinguda amb persistència i humilitat durant tants anys, li valgueren el Premi Joan Valls i Jordà de l'any 2004. Vicent fou també una peça clau en l'organització de les Marxes per la Pau i la No-Violència, en les activitats de la Plataforma 0'7 i del grup Alcoi per la Pau. Ens deixa a més una memorable obra escrita, en forma de traduccions del Nou Testament i alguns psalms al valencià
traducció que per cert va presentar el poeta Joan Valls a Alcoi en el seu moment– però també d'articles periodístics que van ser publicats, entre d'altres, al Ciudad de Alcoy, a El Punt-Avui o a la revista Saó. Reflexions des de Turballos (2017), llibre editat encara no fa un any per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, arreplega part d'aquests escrits.
La dimensió humana de la seua figura menuda, ferma i plena de vida, tal vegada es pot resumir dient que Vicent fou un home bo, un home de bé, un home de pau i amor, paraules que lluny de la vana grandiloqüència amb què alguns volen pintar-les, tenen la profunditat i la solidesa de les coses de veritat, de les coses que perduren. Com el seu exemple i la seua memòria. Els Amics de Joan Valls, i totes aquelles persones que l'hem estimat, trobarem a faltar la seua presència fidel en companyia de l'amiga Pilar Matutano Roig cada vespre de premis i poesia, cada primer de maig d'homenatge i dignitat a la Placeta del Fossar, cada vegada que a les faldes del Benicadell i a Turballos, pels carrers d'Alcoi i en els infinits camins del país, s'anuncie el retorn de la primavera, el feliç temps de plenitud de les cireres, la fermesa de l'esperança, la seua abraçada, les seues barbes franciscanes, la seua indumentària austera, el seu somriure. Descansa en pau.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dijous 11 de gener de 2018.]


[El pare Vicent, el primer assegut a la dreta, a la tertúlia d'El Micalet, València, el dilluns 6 de juny de 2011. Entre d'altres, al seu costat Francesc Jover i Josep Lluís Bausset. Foto cedida per Josep Miquel Bausset.]

 

dissabte, 6 de gener de 2018

Saials. Lisboa


Totes les ciutats, sobretot les revisitades com Lisboa, que vagaregen per tants encontorns de la memòria viscuda i de la transmesa a través de l'experiència cultural, conformen el gran plànol sentimental, les passeres per on camina la vida. / "Lisbon revisited", el poema d'Álvaro de Campos, recitant amb veu muda la seua música callada enmig d'una pluja obliqua i estranyament càlida. / Tornar és reconèixer, contrastar les dades conservades per l'atzar de la memòria, i és perdre's pels carrerons de l'oblit. / L'oblit i la memòria es diuen ciutat blanca, la de la pedra de les esglésies, la dels llindars de portes i finestres, la dels palaus i edificis sumptuosos i cases pobres, la de la saudade sense metafísica, aquesta alteració química, aquesta broma pesada dels humors i la brisa atlàntica. / I Lisboa també està a punt de sucumbir per l'assalt del turisme de masses. Si sobreviu serà gràcies als caminants solitaris que fora de les rutes marcades fan malabarismes per les voreres més estretes del món, les d'Alfama. / No siguem puristes. Per una volta que un poeta esdevé el fetitxe de la ciutat, el bruixot de la tristesa dels lisboetes, siga Pessoa omnipresent i a bona hora, fins en les botigues de conserves! / És pels seus encanteris que són tan actius i inspirats els poetes de les parets que fan bategar la ciutat mig adormida entre la runa? Penso mas não existo, al Bairro Alto. Não fujas de ti mesmo, a Alfama. O quanto se adia se perde (tot allò que s'ajorna es perd), A fonte do rio é o mar, al Chiado, rua do Alecrim (romer). / A punt de sucumbir, la ciutat es reinventa. Es disfressa d'europea i dos carrers més avall es dessagna de pobresa. / El Partit Comunista Portuguès revindica un salari mínim de 600 euros. Els treballadors portuguesos fumen en silenci al carrer en els seus descansos. / Les lisboetes són les dones menys sofisticades i més austeres que hages vist mai. Van sempre carregades de saudade, de misteri i de bellesa. / Si hem de morir, fem-ho sense cap pressa, com t'atenen els cambrers de la ciutat blanca assetjada per la indústria del turisme. / Un turisme de passes orientades i gastronomia. Ja no és (tan) barat ni (tan) bo menjar a Lisboa. / I per a desesperació d'amants del fado com nosaltres, continuen amagant aquest cant fondo al fons de tavernes ràncies i veus marcides propenses al gat per llebre. / La misèria prova moltes formes de venjança, la majoria ineficaces, i sol revertir en més misèria. L'única revolució possible la fa la generositat de la misèria, transformada en una altra cosa. / Valeu a pena? –es pregunta Pessoa entre llaunes de sardines, bacallà o llobarro en una botiga del Rossio– Tudo vale a pena / Se a alma não é pequena. Deus ao mar o perigo e o abismo deu. / Mas nele é que espelhou o céu. / Valgué la pena? En el perill i l'abisme del mar o la ciutat, que és l'aventura que navega o camina, s'emmiralla el cel. 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 6 de gener de 2018.] 

 

dissabte, 30 de desembre de 2017

Saials de Cap d'Any


S'acosta el Cap d'Any, torquem la pols, parem la millor taula, celebrem el trànsit al nou any, el salt del set al vuit, com en el joc de l'enxanc o sambori. A peu coix, espentant la pedra, dempeus. Pensem en allò que deixem i en allò que ens espera. Per continuar dempeus, en els rituals de la repetició, en l'aventura del nou de trinca. / La sonsònia de les «retallades» és, paradoxalment, anestèsia pura. Ens volen fer creure que alguna vegada l'Estat benefactor, el Pare Patró, repartia equitativament la hisenda entre els seus fills. En quina Edat d'Or? Quan els pactes politicosocials de les forces hegemòniques de dreta i esquerra establien quin era el límit suportable de l'explotació, per exemple quants diners es destinaven a educació o sanitat o a garantir la renda de desocupats i jubilats (sempre lluny dels estàndards europeus, és clar). Es tractava de sacralitzar l'almoina, disfressada de dret social, sense posar mai en dubte el sistema de (no) repartició de la riquesa. / Però van venir de nou les vaques magres i la mamella europea ja no donava per alimentar tanta desídia i van ordenar ajustar-se el cinturó (les famoses retallades). I com que els guanys del capital i l'avarícia financera i les despeses de la corona (d'espines) i els pressupostos per a policia i militars i els fastos prescindibles i tot el sursuncorda i la bíblia en pasta eren intocables… A protestar contra les retallades de l'Estat del Benestar (un altre dels eufemismes tramposos), a pidolar les molletes que cauen de la taula del festí del capital, però sense qüestionar-ne mai les causes ni despentinar-se massa, no fos cas que despertés la fera. / Retallades? Ací ho teniu: es passen les sentències del Suprem per l'entrecuix quan volen, per exemple per pagar a Florentino Pérez per la ignomínia del Castor. D'on ixen tants diners? Algú qüestiona que el bandoler continue de president del Reial? I que no dimitesca ni déu per l'enèsim escàndol? / Els promotors de l'«¡A por ellos!» no descansen malgrat la derrota sense pal·liatius en les eleccions catalanes. Ara miren d'estimular-se somniant en la tornada de Puigdemont i engarjolar-lo. Al·leguen que és pròfug de la justícia, però ho és del garrot, que no és el mateix. És legítima autodefensa salvar la pròpia pell i la de la inviolabilitat de la institució que es representa. I continuar internacionalitzant la denúncia i la causa. / Mentre apliquen l'embolica que fa fort a compte (sobretot) de la revolta catalana, han buidat la intocable vidriola de les pensions. És inevitable pensar que s'ho han gastat en part en les descomunals despeses que implica mantenir tanta policia amarrada a Barcelona i donar-los el ranxo, per dolent que siga. Era precís això? –diríem en alcoià. / Quan una política no té més faena que acusar de racisme els patges (i patgesses, com n'hauríem ja de dir) de la festa de Reis alcoiana i ningú no la cessa és que aquesta democràcia està malalta. També això és causa de «retallades». / Que acabeu de passar unes bones festes i no us donen gat per llebre. I ara alcem la copa: «L'any que ve que mos ho millore».

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 30 de desembre de 2017.]

 

dissabte, 23 de desembre de 2017

No volies caldo?


No hi ha hagut ni una sola enquesta de la tendenciosa i submisa premsa espanyola que s'acostés ni remotament al veredicte de les urnes d'aquesta jornada històrica del 21D. Però la realitat és tossuda i l'independentisme revalida la majoria absoluta en escons i fins supera el llindar dels dos milions obtinguts sota la pluja de les porres de l'1 d'octubre. Que C's haja estat el partit més votat, en detriment d'un PP residual, serveix al bloc monàrquic de ben poc, a penes per consolidar l'estil mestretites d'Arrimadas i fer denteta per a un futur hegemònic que substituesca un PP més socarrat que una metralleta d'Alcapone a nivell d'Estat, amb la qual cosa tindrem idèntics gossos amb collars similars. Tot havia estat preparat minuciosament per terra, mar i aire. Mig govern legítim a l'exili, l'altre mig a la presó, les bombes de la desinformació caient tothora des del cel mediàtic, els habituals problemes amb el vot de l'exterior, la Virreina Soraya presumint d'haver escapçat el moviment (llança un tro de bac i es pega al peu per demostrar que la justícia està al servei del govern del PP), Iceta en pla rei del mambo amb els seus balls immorals i ridículs i el seus nyaps per solucionar res, Albiol bavejant amb el discurs més subtil de què és capaç ("¡A por ellos!") i Domènech llançat en caiguda lliure a la insignificància amb l'ajuda de les declaracions d'Iglesias i Monedero, que competien a veure qui la deia més grossa des del seu sofà de polítics de saló de la Villa y Corte (i mala confecció)... I tanmateix, com en el poema de Martí i Pol, la remor, o el groc, o la dignitat d'un poble decidit a posar en pràctica cada dia les utopies imprescindibles de la democràcia, persisteix. El colp d'estat articulat amb el 155, els entusiastes aplaudidors de la mà dura per a la preservació del seu ordre, la monarquia del borbó que s'ha proposat repetir la gesta d'abdicació i exili del seu besavi apostant a la carta perdedora de la violència, i el franquisme invicte que continua fent de corcó d'unes institucions incapaces de renovar-se, la negativa a entendre la realitat de Catalunya i la necessitat del diàleg i la negociació com a base de la política: tot això ha estat derrotat, èpicament, pels ciutadans de Catalunya. Però és molt probable que els responsables d'haver posat la democràcia contra les cordes no aprenguen la lliçó de realitat i realisme d'aquestes eleccions. És probable, fins i tot, que reaccionen com en ells és costum, amb la violenta ceguesa de l'orgull ferit, i caiguen en la temptació de voler apagar el foc amb benzina i de sufocar l'ànsia de llibertat amb més 155 i més repressió, cabotades contra la paret fins que tot rebente. M. Rajoy continua aferrant-se a la política ficció i al paper que impedeix una solució democràtica. Però els filets de plastilina, per molt que ell semble no immutar-se, estan enfonsant-lo en un pou de matèria fosca, com aquelles tristes aus que batien impotents les ales empastifades quan el xapapote. Just final d'un reialme presidit pel despropòsit i la mentida. Europa ja no li pot donar més crèdit ni més corda, i probablement tampoc el seu partit, els seus còmplices i els seus votants si no volen ser arrossegats amb ell a l'abisme que com una boca de tauró ja mostra els seus ullals.



[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 23 de desembre de 2017.]


dissabte, 16 de desembre de 2017

Fal·làcies de dreta a esquerra i viceversa


La revolució democràtica de Catalunya i la construcció de la república està trencant molts dels esquemes amb què l'anàlisi i teoria política anaven tirant. Contràriament al que podíem esperar, aquest envit democràtic no està suscitant la solidaritat, ni tan sols la simpatia, que es mereix, cosa més que lògica en el cas de les elits, dretes i estructures a què s'enfronta directament sinó tampoc en les denominades esquerres amb veleïtats més o menys republicanes. Ben mirat totes les revolucions desfan els motles de les que les van precedir, perquè tota revolució, si ho és de veritat, s'inventa a ella mateixa. La incomprensió del fenomen a dreta i esquerra parteix òbviament de la ignorància (de les circumstàncies històriques i actuals de la societat catalana), de la mandra que significa pensar i replantejar-se coses, de càlculs electorals partidistes, però sobretot d'una (in)cultura que s'abeura en les fonts ancestrals de l'espanyolisme catalanofòbic (si és que n'hi ha que no ho siga). Així, una de les coartades que l'esquerra de l'espai que representen Podemos-Izquierda Unida i les seues variants territorials, és que no es pot fer una revolució liderada, diuen, per la burgesia i la dreta. Obvien, d'aquesta manera, que la gran burgesia catalana, la del «pont aeri», la que representen La Caixa o el Banc Sabadell, el Círculo Ecuestre, Foment del Treball i d'altres, és contrària, en aliança amb la gran burgesia espanyola parasitària del BOE i de l'espoli de l'Estat, a la independència. Col·locar, per altra banda, el PDEcat en el mateix sac del PP o el C's, en tant que «dreta» sense més, és simplificar i fer trampa. ¿És el mateix una més o menys dreta catalanista de tradició republicana i democràtica, que patí la derrota civil, la mort i l'exili que el franquisme victoriós de tota la vida? ¿I com pot ser que germans de classe i ideologia «dretana» s'hagen separat en víctimes i botxins? És lícit col·locar-los en el mateix sac quan ara com ara són irreconciliables? Més que per apriorismes fàcils que ens van molt bé per calmar la (mala) consciència i creure'ns que controlem des del sofà de casa la realitat, punyetera, subtil, esmunyedissa, potser hauríem de pensar més en què fan les persones que en què són o diuen ser. Mal encaixa la radicalitat democràtica, que estan tornant a pagar amb multes, exili i presó, o les lleis contra els desnonaments, el fracking, la pobresa energètica o la renda garantida, totes tombades per l'Estat, amb les definicions a l'engròs de «burgesia» o «dreta». Sense comptar que en l'actual PDEcat hi conviuen des de socialdemòcrates i democristians a liberals i conservadors. El mateix passa en l'espectre de l'esquerra. Vistes les coses amb perspectiva, qui gosaria afirmar encara que el PSOE és d'esquerres, o federalista, o republicà, mentre avala el 155 i dona suport a Rajoy? Sol passar que els mateixos que es curen en salut i dimiteixen de la responsabilitat històrica de donar suport al procés de Catalunya des d'una perspectiva republicana, democràtica i de classe, acusant-lo de «burgès» (una fal·làcia més vella que el pixar), s'han fet un fart de pactar amb la burgesia des de la «reconciliación nacional» de 1959, la Constitució, els Pactes de la Moncloa o la Reforma Laboral, de l'acceptació de la monarquia o les lleis de punt final dels crims del franquisme. Hi ha també el malentès del que anomenarem, amb permís del diccionari, la «dirigitis»: no poden entendre un moviment transversal, que s'orienta de baix cap a dalt i s'enforteix en els lligams i la confiança entre el poble i les seues institucions perquè és una cosa inaudita en la tradició política espanyola. Siga com vulga, i sense necessitat d'avalar la independència, l'esquerra i els altres pobles de l'Estat estan perdent una ocasió d'or per obrir camins d'aprofundiment democràtic i republicà en la defensa decidida del dret de decidir i de les sobiranies populars. O és que no els interessa i prefereixen continuar fent la viu-viu pels segles dels segles? Podem dir, així, que siguen forces d'esquerra i que siguen útils per a les causes populars?

[Publicat a Tipografia la Moderna el dissabte 16 de desembre de 2017.]

dissabte, 9 de desembre de 2017

Saials. Deperta, Europa


Batre els propis rècords, com si això fos tan fàcil, ja forma part de la rutina de l'independentisme català. Marca de la casa, estil Kilian Jornet o el Barça de la darrera dècada, per tirar mà del conegut exemple esportiu. La normal anormalitat, però, no pot restar ni un gram de valor al mèrit acumulat ni al que es demostra en cada nou repte./ La guàrdia urbana de Brussel·les parla de 45.000 manifestants. Altres fonts n'eleven la xifra fins a 90.000. La premsa espanyola del règim es manté contra vent, marea i evidències en els 10.000. Això també forma part de la normalitat./ «Se cree el ladrón que todos son de su condición». No sé per què no s'apliquen a ells mateixos un proverbi tan assenyat. Titular d'El País: «El separatismo pasea su odio a España por las calles de Bruselas». Ni un sol aldarull remarcable en aquests anys, ni un vidre trencat, ni un paper en terra. No volen entendre que les coses es poden fer d'una altra manera, perquè ells no les saben fer sinó odiant els diferents, fomentant la catalanofòbia, aplicant l'argument de la porra i el (seu) DNI. A més del nombre de manifestants, hi ha la qualitat, la força democràtica basada en la raó i justícia dels arguments./ Un dels ases (que no asos) de C's feia mofa de la manifestació de Brussel·les. Deia que el que importaven eren els vots, no els «manifestòmetres», pensant-se que els del 155 ja tenen la partida guanyada. Però el cas és que les forces independentistes han guanyat totes les eleccions fins ara més el referèndum de l'1 d'octubre. És típic del llop feixista, quan li convé, posar-se la pell de corder demòcrata. Si tant s'estimen els vots, com és que no han permès mai un referèndum pactat i vinculant per a Catalunya?/. Un altre ase del mateix partit deia que li importaven més els presos d'arreu del món i les foques [sic] que els presos polítics de Catalunya. Gràcies a l'estat d'excepció que des de Catalunya s'escampa arreu d'Espanya, miserables com l'al·ludit poden amollar les seues bajanades amb alegria torera. El poble i les urnes els passaran factura./ En una democràcia normal, Albiol seria excepció i no norma. És clar que en una democràcia homologable el partit més corrupte d'Europa ja faria temps que estaria il·legalitzat. Aquest fantotxe no només es carregaria el model d'escola pública i la TV3 sinó que prohibiria l'estelada al carrer (mentre promociona l'esvàstica i la bandera borbònica amb l'aguilot)./ Que diguen el que vulguen els seus mitjans de deformació de masses. Centenars de bombers vestits de feina donen sang en un hospital de Brussel·les: «El procés cap a la independència ha estat i serà sempre no-violent i pacífic. No vessarem ni una gota de sang per la República Catalana: és massa valuosa. Això sí, la donarem!»./ Quan Pablo Iglesias va despertar de la seua melopea (art de formar melodies) el feixisme encara era allà vetlant armes i ben despert./ La capital d'Europa va reunir dos mons distants i distints: l'esforçada dignitat d'un poble de fermes conviccions democràtiques i europeistes passant fred alegrement al carrer, la trista calefacció dels buròcrates mirant-s'ho fredament des dels despatxos. Només el poble, els pobles, salven el poble, salven Europa.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 9 de desembre de 2017.] 

 [Foto de Jordi Borràs per a Vilaweb.]


 

diumenge, 3 de desembre de 2017

Les veles del capvespre


Lluís Alpera, Les síl·labes secretes. Premi Francesc Badenes Dalmau de Poesia, Alberic, 2016. Perifèric Poesia núm. 29, Catarroja, juny 2017.

· · ·

L'últim poemari de Lluís Alpera (València, 1938), després d'El nou rapte d'Europa (2008) i l'antologia bilingüe català/castellà Los mapas de Odiseo (2010), és alhora un cant elegíac i una celebració profundament vitalista. Dividit en tres seccions d'extensió desigual, la primera, Poemes del confí, aplega set composicions breus en què el poeta mira serenament la vida des de l'últim tombant del camí. La consciència d'estar habitant en aquest «confí», la regió fronterera més enllà de la qual s'estén el «nefast destí», el «no-res», «l'altra riba», empeny el poeta a fer balanç i a reafirmar-se en aquelles conviccions cíviques que han donat sentit al seu viatge a través de la vida i la poesia. D'un costat, doncs, la fidelitat a un país que sent «inacabat», «orb, sense nom», expressada a través de referents clàssics del viatge, els vaixells, els capvespres i les albes, d'arrel tant ribiana com espriuana («Domini fosc de pedra encercla / el país inacabat»), equilibrant la formulació èpica amb l'experiència més individual. A «l'hivern dels meus ossos» el poeta expressa la soledat («abandonat pels amics», «Em vaig quedant tot sol») i la preocupació pel futur que en un món tecnificat tindran els propis versos. El primer poema d'aquesta sèrie acaba així: «La llum de l'alba et convidarà de nou / a nàixer dempeus». El caràcter eminentment elegíac dels poemes s'hi combina amb la pura celebració genesíaca que contrapunta el material de tot el llibre i que s'explicita amb major intensitat en el títol de la tercera part, Un esbós d'aurora. La innegable desolació del «confí» troba un cert lenitiu en la reafirmació de la rebel·lia cívica de qui va «nàixer dempeus» (en un poema dedicat a Jaume Pérez Montaner hi torna: «nasquérem ben lliures el 38») i en la festa sensual que incita la paraula poètica capaç d'evocar l'esplendor carnal dels amors de joventut.
La segona part es titula, amb una fórmula que prefereix mantenir intacte el seu misteri (com en certa manera també fa el sintagma Les síl·labes secretes que dona títol al conjunt), Els tres mars de les tenebres, i és encapçalada per una citació de Salvatore Quasimodo que reprén un dels temes preferits de la primera part i del conjunt de l'obra alperiana: «Però l'home crida des d'on siga la sort d'una pàtria». Aquesta és la part més extensa del present llibre, estructurada d'una manera ben peculiar, sense títols que n'individualitzen les composicions, que el lector ha de destriar amb les citacions i les dedicatòries que les encapçalen. Lluís Alpera es lliura en aquesta part central del llibre, de no menys de vint-i-sis poemes, a un inestimable exercici d'homenatges personals vinculats la majoria d'ells amb la poesia i els poetes, però també un de molt emotiu a la mare i un altre a la néta com a continuadora de la transmissió lingüística i cultural, evocacions del passat (amb predomini d'exaltacions desinhibides, sovint deliberadament estellesianes, del sexe: «l'entrecuix de donzelles», «la passió pel pinyol», «grandària que t'eixia cabuda i ferotge entre les cames», «la faveta peluda») i paràfrasis i referències poètiques (Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Salvat-Papasseit, Salvador Espriu...). Menció a banda mereixen les constants al·lusions a la lluita civil i política, de vegades inserides en els homenatges a poetes amics com Jaume Pomar, Jaume Pérez Montaner o Josep Maria Llompart, i la militància poètica que se'sdevingué «allà pels anys del realisme històric» «que vàrem alletar, sense saber com», sovint enmig de la tensió entre la temptació lírica i la denúncia de les misèries socials que de vegades tant ha costat de pair. Destaquem també en aquest breu repàs la presència explícita dels esdeveniments dels darrers anys sintetitzats poèticament en forma de «vaixells d'esperança» amb «càrrega d'estelades» i l'espai dedicat a l'exaltació dels plaers gastronòmics, de la libació i els amics d'ofici en una mena d'hedonistes cants tavernaris.
L'última part, breu i en certa manera simètrica de la primera, ja ho hem dit, és Un esbós d'aurora, on s'extrema la tensió entre elegia i celebració que conforma tot el poemari, que vol obrir finestres a la llum mentre «El pols i les síl·labes secretes emigren amb sigil / de la mà de Caront vers la vora incerta de l'avern». El degà dels poetes valencians ha tornat a desplegar les veles en aquest capvespre, quan la llum del sol ponent més bé il·lumina el paisatge. I el viatge continua.

[Publicat a Saó núm. 430 d'octubre de 2017.]

[Lluís Alpera a la Glorieta d'Alcoi el març de 2008 durant l'homenatge que diversos poetes van fer a Ovidi Montllor amb motiu dels XXV Premis Manuel Rodríguez Martínez que atorga l'Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà. Foto de Tomàs Tàpia.]
 

dissabte, 2 de desembre de 2017

Saials. Grocs


Convé recordar-ho. Avui (escric en divendres) és 1 de desembre i fa dos mesos justos del referèndum de l'1 d'octubre. Aquell dia, malgrat les porres i la brutalitat policial, la confiscació d'urnes i amenaces i intimidacions de tota mena, dos milions llargs de catalans van votar. La fortalesa de la dignitat democràtica va aguantar dempeus i amb el cap ben alt l'escomesa poregosa de l'autoritarisme més descarnat./ Contra el que podia semblar, avui l'estat és més feble. Li tremolen les cames –amb greu perill per a les llibertats democràtiques, que són objectes de vidre que trontollen al seu pas marcial. No té por al ridícul, ja que hi reincideix una vegada i una altra privat com es troba d'espills, de premsa democràtica que li pare els peus, de la germana gran Europa, consentidora i plena també de tecles, i de diàleg amb tot el que no és 155, garrotada en swing (com diria l'Ovidi) i matraques de construir mentides. Té una por cerval a perdre els privilegis de les elits que viuen del conte del lladronici./ Tanta por que, en el seu deliri, ha prohibit el color groc, fa despenjar pancartes que demanen llibertat i democràcia, canvia el color de les fonts lluminoses, persegueix llaços i piulets… De moment no han tocat els semàfors. Autors del realisme màgic i poetes tenen ací una font inesgotable d'inspiració. Benvinguts al Regne Bananer d'Espanya, on els plàtans a partir d'ara seran de color blau./ Muden els colors però les causes i les idees romanen, tot i que pel que sembla els d'En Comú Podem i afins no volen adonar-se'n. Ahir es prohibia el roig, o el negre, el violeta i fins el morat republicà. Avui és aquest color humil, una mica insípid, esplendorós només en la natura, el groc, qui provoca les ires d'unes autoritats malhumorades que senten al clatell l'alè de la revolta./ Vols dir que també prohibiran la paraula `groc´?/ El cas és que som a la tardor. Dic groc i la boca se m'omple de fulles d'arbres caducifolis de la Font Roja, dels boscos de fajos de Fredes. I els ulls s'esplaien ja en ginestes primaverals, en camps de blat madur d'estiu solar, en narcisos d'Escòcia./ Quatre barres roges, de sang, sobre camp d'or. Una senyera teixida per exiliats republicans a Orà (on va ser també el comunista alcoià Enrique Peidro, pare de Lino i Emma, la infermera de mon pare) ha arribat de en fins a les mans del President Puigdemont, també exiliat a Brussel·les com Macià i Ferrer i Guàrdia abans que ell./ Mariana Pineda també brodava la seua bandera./ Un altre groc que no poden suportar els carcellers de la llibertat és el dels cabells de Mònica Terribas, la periodista de Catalunya Ràdio, denunciada pel PP davant la Junta Electoral (que cada vegada s'assembla més a una Junta Militar) per un editorial. La seua contestació, citant Montserrat Roig: «Les paraules no es poden tancar en una gàbia»./ Groga era també l'estrela que posaven als jueus internats en camps d'extermini i als dels guetos a l'alemanya nazi./ Els escamots feixistes campen lliures però Zoido no se n'ha assabentat. Un dels atacants al Blanquerna de Madrid, condemnat i excusat de moment d'entrar en presó, és cunyat del seu col·lega de Vigo, tot queda en família, com la Fundació Francisco Franco que els paguem a escoti./ Els humils saials no són grocs sinó grisos i foscos. Torquen i s'impregnen de la brutícia que lleven./ Lluny de la immundícia dels demòfobs l'home pot ser lliure si internament és fort i ho vol. I si contempla un camp de gira-sols brillar al ple migjorn amb els ulls oberts de l'esperit.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 2 de desembre de 2017.]

dissabte, 25 de novembre de 2017

Saials. Apunts d'hospital

La solidaritat interna és prèvia a tota altra. Molts no ho volen entendre. Potser perquè els és més fàcil de justificar la pròpia raó de ser a milers de quilòmetres de distància. Però pots veure el bosc si no distingeixes l'arbre que tens al costat? Se'n pot dir nacionalisme –en el bon sentit del mot– però va molt més enllà./ Als hospitals, com a les casernes i, supose, les presons, l'escriptura esdevé guerra de trinxeres. Des d'allà el soldat combat totes les formes de malvestat i fa una defensa a ultrança de la identitat pròpia./ La frontera difusa entre son i vigília estimula un pensament a ràfegues, a flaixos. Bona terra per plantar-hi versos, aforismes i altres fungicides del llenguatge./ A la meua edat no estic disposat a condescendir amb cap forma d'abús, estupidesa o poc trellat, ni disfressat de tòpic innocent. Des del respecte, la tolerància i la bona educació, sempre tinc a mà una rèplica d'urgència. En defensa pròpia, com un acte de solidaritat íntima. Amb el meu silenci que no hi compten. A mi que no m'hi compten./ Stanislaw Jerzy Lec va escriure Pensaments despentinats, Fuster deia que l'assaig era un gènere literari que s'escrivia en mànigues de camisa. A mi m'han posat un saial. Sempre és bo comparar-se amb els més grans./ Alguns vicis molt espanyols: el futbol fins en la sopa, la mesquinesa en les seues múltiples formes, la televisió engegada tot el sant dia, fins i tot per mirar-la./ M'agradaria rellegir L'escuma dels dies, de Boris Vian, però aquesta vegada en el francès original./ Al veí d'habitació li dic compañero Lorenzo. Es diu Francisco. Va nàixer en un poblet de Badajoz l'any 1931. El de la República, li dic, però es fa el desentès. És sorrut, dur i de poques paraules, com els homes de les estepes. Va treballar un fum d'anys a la mina, a Andorra (Terol). Des de 1974 viu a Benetússer però encara aspira les hacs inicials com a Extremadura. Aconseguesc fer-lo somriure amb alguna broma. Li dic que està fort com un roure i ell llueix l'elogi davant la seua dona quan ve a visitar-lo./ Tinc el cap ple de paraules, músiques i cançons, poemes, amics i amor, terres, records i oblits. I de vegades em fa mal. Troba que pot ser greu, doctora?/ La força de la raó encara és força, però dubte que la raó de la força haja sigut mai raó, ni tan sols raonable./ Li dic al compañero que jo també sóc miner o minaire. Em mira com esperant-la. De paraules, reble. No diu res. Somriu./ No serem vençuts, resava un vell espiritual negre que cantàvem a principis dels 70s. Si no acceptem com a normal l'excepcionalitat de l'estat, si interiorment ens sabem lliures, si no cedim en les veritats que ens fan inexpugnables./ Programa habitual: tones de catalanofòbia, la pantomima del Congreso, el glamur de la caspa reial, carnisseria de 'successos', futbol en tres dimensions, notes enllaunades de 'cultura', el temps. Han aconseguit que passe un dia més sense que haja passat absolutament res./ La sequera, com si l'acabassen de fabricar, s'adiu molt bé al paisatge d'hostilitat, mala llet i infelicitat que ens envolta. També aconseguiran que l'alegria es convertesca en una arma revolucionària llancívola./ Saials per torcar la pols, després ja vindrà el lleixiu./ Fins un saial d'hospital pot ser una vestimenta útil i digna.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 25 de novembre de 2017.]

dissabte, 18 de novembre de 2017

Don Òptim i don Pèssim


Ja em perdonaran la còmica (de còmic o tebeo) simplificació, però aquests dos personatges representaven molt bé les dues tendències de l'ànima humana. No eren, certament, els meus herois preferits d'infantesa, però com que cada un d'ells era ridícul a la seua manera, a mi em feien gràcia. Ni tan sols podem dir que la historieta creada per Escobar en 1964 fos gaire original. Sens dubte al costat de Carpanta, Zipi y Zape o la criada Petra, don Óptimo i don Pésimo són personatges menors, híbrids d'Oliver Hardy i Stan Laurel, Don Quixot i Sancho Panza i tantes parelles universals. El caràcter, les constants emotives que et fan veure i viure les coses d'una determiada manera, té el seu correlat físic. Som, podríem dir, d'una manera en cos i caràcter, com aquells tipus amb què certa psicologia ha volgut fixar la naturalesa esmunyedissa i fugitiva de l'home: grassonets baixets optimistes, alts eixuts pessimistes. I entremig, tota la gamma de matisos, sense oblidar que una mateixa persona pot gitar-se optimista i alçar-se pessimista o a l'inrevés, o passa la tardor i l'hivern mig decandit i a la primavera i l'estiu es troba pletòric. Don Òptim, don Pèssim, aquest darrer sempre amargat, sempre fent bona la dita «No volies caldo? Dos tasses», desgràcia rere desgràcia, buscant la infelicitat amb obstinació. I l'altre, víctima alegre de la pròpia ficció, vividor en rosa, ridícul també en la seua metòdica ignorància de les coses. I el punt d'equilibri, l'anàlisi ajustada de com són les coses, la interpretació freda i exacta de la realitat? És possible, almenys en el terreny «objectiu» dels fenòmens polítics i socials, en els vaivens de la convivència i la confrontació en la plaça pública, en el debat ideològic, en la lluita de classes i tot això i allò? És possible, més enllà de les anomenades ciències exactes, no pecar d'optimista o de pessimista, en funció de les pròpies emocions i interessos? Encara que siga després d'haver-se curat en salut afirmant allò del pessimisme de la raó i l'optimisme de la voluntat, segons l'afortunada expressió diuen que de Gramsci? ¿S'ajusta a la realitat la creença esbombada aquests dies des de la premsa del 155 (per entendre'ns) que al procés català ja se li pot cantar el gori-gori, que l'independentisme ha estat derrotat? Des d'un punt de vista dels interessos i emocions de l'unionisme, i vist a distància, podria tractar-se d'un optimisme que fóra graciós o de còmic si no tingués al darrere la seguretat perdonavides del monopoli de la violència. És un optimisme amb rostre de don Pèssim, sense alegria, funest, de prunes agres malgrat que repeteix (a veure si acaba de convèncer-se a ell mateix) la sonsònia fins a la nàusea. L'Estat espanyol: de victòria en victòria fins a la derrota final. ¿Hi ha en l'altre bàndol motius per a l'optimisme amb tota la que ha caigut, mig govern a l'exili, l'altre mig a la presó, la muralla pètria del poder, l'estultícia europea? I després de les il·legítimes i tanmateix necessàries eleccions del 21D? Potser és hora de repensar camins, d'ajustar-se a les exigències vertiginoses i desdibuixades de la realitat, però l'optimisme de la voluntat d'un poble és quasi invencible. O de derrota en derrota fins a la victòria final. Que és la que compta. Pessimisme de la raó? Hi ha, com nosaltres, qui no se'n pot permetre el luxe. O en tornarem a parlar quan hagen parlat una vegada més les urnes, la constatable realitat de la democràcia, la que al seu Estat li fa tanta por.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 18 de novembre de 2017.]


dissabte, 11 de novembre de 2017

Carta a Carme Forcadell


Estimada Carme, a l'hora que comence aquesta carta, gairebé les onze del matí, encara no hi ha notícies del teu alliberament, que han dit que es faria efectiu un colp dipositada la fiança de 150.000 euros. Haver seguit la teua lluita i escoltat les teues paraules tots aquests anys em dona dret a tutejar-te, no trobes? Perquè per a mi, com per a molta gent de dins i fora de Catalunya, ets com de casa, una més de la família. A banda el seguiment mediàtic, vaig ser molt a prop teu a l'Estació de França, escoltant el parlament que vas fer al final d'aquella manifestació multitudinària i abans de reunir-te amb el President Mas. Recorde el to ferm i suau alhora, tendre però enèrgic, de la teua veu, recorde el ritme ben pautat de les teues paraules, la destresa amb què transmeties l'autenticitat del teu ésser i la veritat objectiva de les teues proclames com a realitats indestriables. Sé que tots som d'alguna manera producte de la història. Alguns arrepleguen el llegat i el testimoni de la dignitat i la saviesa de tot un poble i hi afegeixen fruits de collita pròpia, l'exemplaritat dels seus actes; d'altres, en canvi, no poden ser més que el resultat d'un odi antic, fills espuris de la ignomínia. Mira la majoria dels polítics i governants d'aquest estat, la colla de corruptes que us ha enviat a presó, la rigidesa de qui colpeja sense parpellejar ni preguntar ni interrogar-se, els autòmats de l'imperi del garrot, els llepaculs sobrepassats per la brillantor opaca dels seus càrrecs. Tu, a les antípodes d'aquests fantotxes, no has hagut de posar-te cap careta ni penjar-te les medalles dels vanitosos per exercir amb solvència el teu càrrec de Presidenta. Continues sent la dona de poble, de Xerta, perquè ets molt més que el càrrec que tu engrandeixes. Saps que el poder es deu al poble, que el càrrec passa, que el que roman i es transmet és l'enteresa, la nuditat de la persona honesta. Per això deu ser que sempre t'he sentit tan propera. No és només el toc valencià del teu català, la limpidesa del dialecte compartit en la cruïlla del Maestrat i les Terres de l'Ebre, la fortalesa austera de la juntura del nostre país sotmesa pel mateix peatge. És que en tu veig tantes dones del meu poble, aquella dignitat que s'alça en els moments més difícils de la nit i la resistència, la força de la raó carregada de paciència, alimentant la prole, treballant a l'era, lluitant amb els preus a la plaça, al peu de la màquina, llegint i estudiant a la llum de l'espelma, la immensa tendresa de l'anar sempre per feina. Sabies el que feies quan vas acceptar el difícil repte de passar del carrer al despatx, intuïes tots els paranys del laberint, la força cega de la guerra bruta, l'odi ancestral del Minotaure. Però ser valenta no és no tenir por sinó rebel·lar-se contra ella, continuar vivint, enfortir-se en la insistència. T'han humiliat amb Alcalá-Meco perquè amb tu i els altres deu ostatges de la injustícia humilien el nostre poble per veure de doblegar l'anhel de llibertat i el clam de la raó democràtica. Els ha faltat temps, com sempre, per acusar-te de no sé quines renúncies, a tu que ets mare i coratge. Eixiràs, eixireu al carrer amb el cap ben alt i tan lliures i decidits com sempre. I més prompte que tard veurem florir els ametlers, tornarà el temps de les cireres, omplirem les places amb els nous càntics i les avingudes seran més àmplies. Fins a la llibertat sempre, gràcies per tot, Carme.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 11 de novembre de 2017.]

[Carme Forcadell i Muriel Casas en un acte públic.]

dissabte, 4 de novembre de 2017

No passaran


Mentre va funcionar sense interrupció el cercle viciós de la pseudodemocràcia espanyola, tot estava en ordre. A la manera ovidiana, premonitòria: «El poble està calmat, no s'ha posat nerviós». Vivíem en un estat on es podia defensar qualsevol idea de manera pacífica. Però la política es va convertir en el territori del bla-bla-bla, el peix que es mossega la cua, l'escenari on pèssims actors podien declamar els textos més inanes sense el perill que ningú se'ls prengués seriosament. Formalment, doncs, la llei garantia que els fabricants professionals d'idees (anomenats despectivament polítics) i els aficionats o simples ciutadans poguessen expressar públicament els seus projectes. A condició de no pretendre posar-los en pràctica, per molt bons que fossen, o especialment si eren bons. ¿De què servia, doncs, el pseudodebat polític si hi havia bones idees que no es podrien realitzar mai perquè la maquinària electoral, les lleis, els pactes secrets, les pressions invisibles, el pastís de majories i minories, el bipartidisme i el tripartidisme, els interessos sagrats de les elits i els tòtems intocables de la «nació» ho impedien? Davant aquesta pregunta tan inoportuna, els polítics de les grans maquinàries de poder i el mateix poder a què servien van començar ben prompte, ja en plena transició, a desprestigiar la política, a desinteressar el públic per una comèdia que s'esforçaven a representar tan malament. Els ciutadans havíem de deixar en mans dels professionals les grans qüestions i dedicar-nos a consumir ingents quantitats de futbol, tele i burrera. Tots els polítics, en conseqüència, eren igual i el que no podia ser no podia ser i a més era impossible (el germà de Juan Guerra dixit). La inoculació d'aquesta indiferència explicaria els fracassos estrepitosos en el mercat laboral (amb xifres insostenibles i enquistades de desocupats), amb la impotència i sovint complicitat de sindicats i partits domesticats, i la perpetuació del conflicte polític de caràcter nacional que s'arrossega des del segle XIX almenys. Però amb la refundació del franquisme dirigida pel PP (com a solució in extremis per tapar la seua gestió mafiosa de l'estat, Gürtel i tota la resta) amb la imprescindible col·laboració del PSOE, la pressió feixista de C's i la covarda inhibició de Podemos, tot ha saltat pels aires. Catalunya és una altra galàxia. No entenen que puguen haver-hi idees i projectes que posen en qüestió l'estat injust de coses, que siguen defensades de manera democràtica i pacífica, amb el concurs de les urnes, empeses per un poble unit que defensa les seues institucions, els seus polítics i la seua llibertat. I han decidit cremar tots els cartutxos en una repressió infame sobre el conjunt de la població, han decidit alimentar la bèstia del feixisme espanyol, han preferit cremar les naus del diàleg a canvi d'una honra criminal i efímera i empresonar dones i homes justos, emmudir protestes, sabotejar votacions. Són els herois inflamats i fatus de Perejil, els mateixos que marcaven les línies roges d'una constitució contra la qual votaren i que ara els serveix de mordassa, és la incompetència infantiloide d'Arrimadas, la xenofòbia violenta d'Albiol, el cinisme còmplice d'Iceta, el somriure sàdic de Soraya, la sordidesa cavernària de Rajoy. Esbatussen, empresonen, il·legalitzen perquè se saben derrotats en el terreny democràtic. La història es repeteix amb una tossudesa esfereïdora: deu presidents catalans represaliats des de Prat de la Riba. Sembraven l'odi però la rosa de la llibertat anava creixent amb fermesa de mà en mà i escampant-se pel poble. És l'hora d'eleccions constituents, és hora també de la república espanyola i del no passaran dels demòcrates.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 4 de novembre de 2017.]