dissabte, 28 de desembre del 2013

Coppini

Enmig del bollit del postfranquisme o d'allò que amb tanta imprecisió vam denominar la Transició, Madrid va inventar-se la movida. Alguns historiògrafs, ja en el caliu de les cendres, van creure veure-hi els signes d'una nova era sociocultural per a Espanya, un puré postmodern elaborat amb ingredients de música pop, plàstica, liteatura i cinema i, sobretot, nocturnitat, bars i discoteques de moda i els poderosos flaixos mediàtics que irradiava la capital d'un regne que per fi havia vençut les ombres casposes del nacionalcatolicisme. Pegamoides i almodòvars hi van créixer com bolets en l'humus assaonat per l'empenta d'un alcalde ieié (admirable en la seua senectud també per altres coses), els fluxos pressupostaris que començaven a rajar d'Europa i una gana adolescent irreprimible de lliurar-se a l'èxtasi del moment per fugir així de l'angoixa d'un passat que quedaria tancat amb pany i forrellat en els llimbs de l'oblit. Als pobles només n'arribaven els ecos i les mitges tintes d'una llegenda que adquiria les formes evanescents de la música a tota pastilla en locals on no cabia ni una agulla més. La nostra moguda no fou una simple traducció del bollit central. Si ens lliuràvem al goig i les penúries de l'estricte present, si vivíem a corre-cuita, era perquè per ací sempre havia estat més o menys així, sense glamur i amb una innata desconfiança envers aquell conreu de l'oblit que viatjava com una heroïna per les venes. No ens feia gens de gràcia tampoc que l'eclosió d'aquell estel fugaç coincidís amb el sepeli prematur de la nova cançó i el passar pàgina als crims del franquisme. Germán Coppini, ànima d'aquella excepció que foren els Golpes Bajos i que acaba de morir a cinquanta-dos anys, passa per ser un dels grans promotors de la movida, però en realitat hi navegà contracorrent amb el seu lirisme resistent. Brechtià i amarg, profund i dramàtic, subtil i existencial, fou tal vegada el primer a denunciar la vacuïtat dels lluentons que brillaven fins a la matinada i el primer sens dubte a avisar que tanta disbauxa no feia més que obviar que al capdavall aquells eren mals temps per a la lírica i que la desideologització programada aprofundiria l'abisme que ens separava de la dignitat del poema, com així ha estat. Com el seu inoblidable i boig Till, no va deixar d'embarcar-se en nobles entremaliadures fins que el fetge li va dir prou la vespra de Nadal. Ell, que va escriure el negatiu d'aquella història, concebé algunes de les cançons que sempre valdrà la pena tenir a frec de cor i llavi. Brindem per ell, agraïts, ara que també s'acaba l'any. 

Publicat a Levante-EMV, dissabte 28 de desembre de 2013.




dissabte, 21 de desembre del 2013

Missatge de Nadal

Ara que arriben, malenconies a banda, les embafoses festes de Nadal, i que l'ànima col·lectiva, sobretot la dels grans comerços i la dels polítics de poca volada, s'omple de llumenetes i de ganes de fer-la petar, Alberto Fabra no té com encolomar-nos el tradicional missatge. Volia clavar un clau i amb el martell es va fotre un colp al dit, o el que és el mateix, va tancar Canal 9 i ara no té qui el maquille, li prepare un escenari de fons invariablement blau al despatx del Palau on encara s'allotja i totes aquelles coses de la data, la simbomba i la insuportable lleugeresa dels discursos ornamentals de l'autobombo. Per no tenir, potser ni té un escriptoret a sou, especialista en repuntar el no-res amb els fils de la insignificància. Que si haurà de despendre deu mil eurets per contractar alguna empresa del ram, que no, que la casa ja disposa del material i personal necessari, que si, dat i beneït el previsiblement anodí missatge, n'enviarà el vídeo als mitjans de comunicació perquè gentilment l'escampen als quatre vents, són algunes de les hipòtesis que corren per les boques dels més atents a la pantalla fictícia del poder. Quines coses no haurà de fer el pobre president, en temps de tantes penúries, per no perdre la passada nadalenca dels discursets! Vist l'atzucac en què es troba (i nosaltres amb ell, ai!), m'atreviria a oferir-li molt humilment les següents propostes. En primer lloc que, posats a fer el paperet, no tinga en cap cas la temptació d'encomanar la tasca a un equip d'extreballadors de Canal 9 emparant-se en el fet que encara els paguen el sou, més que res perquè la primera obligació d'un president és mirar per la pròpia integritat física. Si malgrat tot considera imprescindible l'aparició televisiva, un exercici de zàping d'hemeroteca amb els vídeos successius de Lerma, Zaplana i Camps podria dissuadir-lo de fer un altre ridícul espantós, molt més apreciable amb una mirada retrospectiva, per contrast entre el que van dir els seus predecessors amb les altes cotes de misèria per fi aconseguides amb tant d'esforç. Però potser que Fabra no en traga la lliçó oportuna perquè, posem per cas, és immune al ridícul i a la vergonya. En aquest supòsit, i si encara continua convençut que la història el necessita, valor i avant, i que no pense en quants serveis haurà de prescindir la ciutadania pels diners invertits en el ditxós vídeo, tot siga per la causa. I a més li quedarà el consol que el Rei, també en caiguda lliure, si bé amb tot el pes del ceptre i la corona, encara ho té més fotut enguany. Bon Nadal.  

Publicat a Levante-EMV, dissabte 21 de desembre de 2013.



dissabte, 14 de desembre del 2013

El simposi

Al nacionalisme representat per PP, UPyD, Ciutadans i PSOE no els agrada gens la celebració aquests dies del simposi “Espanya contra Catalunya”, segons alguns perquè “fomenta l'odi”. La veritat, no m'imagine Josep Fontana o el valencià Antoni Furió i tants altres benemèrits professors fomentant res que no siga el debat i la divulgació de la recerca històrica, i menys l'odi. La incapacitat per assumir críticament el propi passat és un mal endèmic i altament nociu d'allò que diem Espanya, sobretot per als mateixos espanyols. I la veritat és que no acabe d'entendre, si no és pel fals confort de viure en un núvol de mentides, què li pot costar a un ciutadà de peu mitjanament informat reconèixer que Felip V o Franco, per posar dos exemples prou allunyats, foren uns canalles difícilment superables. Però un nacionalisme eminentment emotiu i místic com el d'arrel castellana, enyoradís perpetu d'un imperi on no es ponia el sol, deu pensar que un canalla és disculpable si és dels “nostres”. La indulgència, fins a cert punt comprensible i generalitzable a la majoria de nacionalismes, hauria de tenir, però, uns límits raonables: els dels danys inflingits a propis i estranys, historiables i historiats. De la mateixa manera que no es pot negar el genocidi perpetrat en la conquista i colonització d'Amèrica sobre els pobles indígenes o el practicat durant el franquisme, no es poden amagar els abusos i injustícies comesos sobre els països i pobles peninsulars no castellans, en especial els Països Catalans. Si no és que amb aquesta reacció d'hidalguía que ara carrega contra el simposi científic es pretenguen perpetuar els privilegis i injustícies, no del passat, sinó de l'estricte present, fent el paperet del fals ofès. Altres estats no menys bel·licosos i imperialistes que l'espanyol van passar a temps els seus comptes amb la història. Però ens trobem en plena fase de negacionisme i recentralització com a creu i ratlla a les demandes nacionals (i socials) de Catalunya. No contents d'haver fet encallar la democràcia espanyola en les baixures de la incompetència, la corrupció i la misèria moral i d'alçar un mur amb una Constitució erigida sota la vigilància dels sabres, ara la mamprenen contra acadèmics de la història. Al País Valencià això és música vella, i ací tenim Don Serafín, que no és un àngel, balbucejant contra les proves històriques que no li convenen i el tal Bauzá, rellevista de la burrera més nostrada, negant l'existència dels Països Catalans. Cap per avall els dos negadors negats i avant amb el nostre sí!

Publicat a Levante-EMV. dissabte 14 de desembre de 2013.



dissabte, 7 de desembre del 2013

Lligat i ben lligat

Una de les frases que més fortuna va fer a les darreries del franquisme va ser allò de l'“atado y bien atado” amb què el dictador assegurava blindar l'herència i la continuïtat de la seua obra en el cadell del règim, que més tard seria coronat rei amb el nom de Joan Carles I. De frases lapidàries com aquesta n'hi va haver moltes, per l'obsessió amb què el franquisme esculpia a sang i ferro la seua ridícula grandiloqüència damunt la memòria i la dignitat dels vençuts, la immensa majoria. N'hi va haver moltes, subratllades per l'espès silenci anterior al mínim alè de llibertat, però la que Franco pronuncià en 1969, quan nomenà successor i aquest jurà lleialtat al Cap d'Estat, als principis del Movimiento Nacional i les altres lleis fonamentals del regne, passà a la història. Per a uns, els addictes beneficiaris del franquisme, perquè així no havien de témer la lògica i biològica desaparició del seu cabdill, que, com el Cid, continuaria guanyant moltes batalles després de mort; per als altres, l'ampli ventall d'opositors més o menys ferms, més o menys explícits, perquè la consideraven una hipèrbole més de la demencial sintaxi del règim, conscients que tota exageració amaga una mentida i confiats que amb la seua acció desfarien el nus d'aquella corda podrida que començava a esfilagarsar-se a la carrera. Esvaïts un a un els miratges de la denominada transició i dels anys de construcció de l'estat del benestar (molletes que queien de l'àpat dels qui engreixaven gràcies a les hormones proporcionades per Europa), ara sabem que aquella frase no era només una metàfora per tranquil·litzar la tropa. Tot va quedar-hi, en efecte, ben lligat, perquè van canviar els collars (una altra frase cèlebre) però els gossos van continuar sent els mateixos. Va quedar en l'anomenat franquisme sociològic, part consubstancial a l'espanyolisme més o menys tronat, i en el feixisme pur i dur que té les metralletes dialèctiques tothora disparant des de la caverna mediàtica. I, com a punt àlgid de la perpetuïtat imperial i autoritària, el lligall fou l'aznarat, els successius governs del PP, la màquina de reciclar podridura FAES i tota la resta. La força amb què van estrényer el nus només la van véncer clarament Euskadi i Catalunya. I a les rodalies valencianes? No cal que insistim en l'herència de l'herència de l'anticatalanisme com a excusa per a perpetrar un dels robatoris més descarats de què tenim memòria. El canvi de veritat haurà de tallar per la part sana, si en queda, i costarà déu i ajuda. De desfer nusos, només se n'aprén repassant molt la història.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 7 de desembre de 2013.



dimarts, 3 de desembre del 2013

Lucidesa del no saber



Antonio Gamoneda, Canción errónea. Tusquets Editors, Marginales Nuevos Textos Sagrados núm. 278. Barcelona, octubre de 2012.
· · ·

Que la poesia, la poesia autèntica, no ha vingut a aquest món a omplir-lo de floretes ni a maquillar-ne els aspectes més foscos amb malabarismes verbals, podríem constatar-ho amb la lectura atenta d'aquest poeta excepcional i imprescindible que es diu Antonio Gamoneda. Germà de la poderosa estirp de la poesia castellana dels 50s i directament vinculat a un dels seus artífexs més lúcids, Claudio Rodríguez, el poeta d'Oviedo (1931) establert a Lleó des dels 3 anys va passar molt més de mitja vida en un marge discret del camí fins que a partir de 1988, amb el Premi Nacional de Literatura i, sobretot, de 2006 amb el Cervantes i de 2009 amb el Quijote, la seua veu poderosa, que només sonava entre cercles molt reduïts, de meritòria fidelitat i gust exquisit, va poder conquistar els territoris d'una certa popularitat, que en poesia vol dir els d'una immensa minoria (parafrasejant en contrasentit un altre gegant de les lletres castellanes). Els temps de silenci i oprobi que li van tocar viure com a derrotat civil de la guerra que guanyaren els feixistes van deixar-li una mena de molt personal memòria del fred i la pobresa i rius de paraules que, tractant-se d'un home crescut en el compromís i la lluita antifranquista, tindrien prou força per enderrocar els tímids embassaments amb què el denominat realisme social pretenia apaivagar la força d'un corrent que depassa les contingències històriques per anar a raure a la condició essencial de l'home. Després dels més recents Arden la pérdidas (2003) i Cecilia (2004), la immensa minoria de lectors de Gamoneda esperàvem amb deler l'esclat d'un llibre que no pot deixar indiferent a ningú i que, en cada nou lliurament, suposa un punt àlgid, un nou tour de force en una trajectòria plena de fulguracions i profunditats. I fet, a més, sense cap concessió a l'autocomplaença, sense buscar en les paraules (i menys en les paraules!) cap pal·liatiu a les doloroses preguntes essencials, només contestades, la majoria de les vegades, amb la simple negació d'un no sé que es repeteix com una lletania al llarg del poemari. No hi ha lenitiu davant la perspectiva de la mort i l'oblit a què s'acaren aquests poemes, ni a l'amarguesa de l'absència (especialment i reiterada centrada en la mare del poeta, Amelia); no hi ha llorer que dissimule la veritat de qui no sap, al cap d'anys i panys, si ha tingut algun sentit la seua vida, ni hi ha apòzema capaç d'abatre la indiferència a què aboca la lucidesa, el cansament de viure, el final de la caminada. I en canvi… només des de l'acceptació radical de les regles de joc, contra les quals és inútil rebel·lar-se, el poeta pot instal·lar-se en allò que sense voler-ho acceptar com a raó última de la pròpia vida: la preservació d'una coherència que depén del maneig sincer i humil de les paraules, la construcció de la veritat en poesia.
Canción errónea remet, així, a la manca de sentit de la vida. Presentat el poemari de manera unitària, amb poemes sense títol i sense cap divisió en parts del material arreplegat (a penes unes suggerències inicials, a manera d'índex, sobre els temes abordats), el llibre flueix com un llarg monòleg que de tant en tant es bifurca en diàlegs amb artistes i escriptors (entre d'altres, el que manté amb el seu amic Juan Gelman, l'altre gran viu de les lletres hispàniques). Unes Notas y confidencias de l'autor tanquen el volum amb oportuns aclariments sobre aquests diàlegs (sovint fruits de treballs a quatre mans amb artistes plàstics) i sobre la renúncia a organitzar el llibre des de paràmetres que no fossen els de l'atzar o la cronologia compositiva. Mai la realitat, la individual i també la col·lectiva, havia estat tan a prop de la mà de les paraules, i menys entre els soi-disant realistes, que més aviat l'encotillen, inútilment. La lucidesa, és clar, no ens privarà del dolor, però també solem dir que el que cou, cura. Llegiu de quina manera: “El olvido / disuelve la materia pensativa / ante los grandes vidrios / de la mentira. / Ya / todo está dirimido. // No hay causa en mí. En mí no hay / más que cansancio y / un antiguo extravío: / ir / de la inexistencia / a la inexistencia. / Es / un sueño. / Un sueño vacío. // Pero sucede. / Yo amo / todo cuanto he creído / viviente en mí. / Amé las manos / grandes de mi madre y / aquel metal antiguo / de sus ojos y aquel / cansancio lleno de luz / y de frío. // Desprecio / la eternidad. / He vivido / y no sé por qué. / Ahora / he de amar mi propia muerte / y no sé morir. // Qué equívoco.”

Publicat a Saó núm. 387, novembre 2013.

[El poeta Antonio Gamoneda fotografiat sota la neu en una imatge recent.]


dissabte, 30 de novembre del 2013

Sense senyal

Finalment, a les 12.19 del divendres 29 de novembre de 2013 (una altra data senyalada en negre del llarg calendari d'oprobis que hem suportat els valencians) Televisió Valenciana, després d'un esfereïdor coma, ha entrat en la fase d'encefal·lograma pla que és la seua mort clínica i irreversible i ha quedat sense senyal, fosa en negre. Sense senyal, els recorda alguna cosa? Sí, és l'etiqueta que fèiem servir per protestar, fa uns anys, pel tancament de les emissions de TV3 al País Valencià, pagades a escoti pels ciutadans, com hem pagat el fins ahir canal públic valencià. Sembla que una cosa ha portat l'altra, precisament quan majors nivells d'audiència havia atès gràcies a la final mostra de dignitat dels treballadors en rebel·lia que en van mantenir les emissions durant unes setmanes contra el vent i la marea d'un decret que molts identifiquen amb un rude colp d'estat. Fabra, pusil·lànime veu del seu amo de Madrid, passarà a la història per haver liderat amb mà de ferro la liquidació d'un mitjà de comunicació públic que, amb mancances pròpies d'un règim autoritari que escampava els tentacles propagandístics i de control social sense manies, era –o havia esdevingut en les darreres setmanes– públic i mínimament valencià. És llàstima que els treballadors i bona part de la ciutadania no haguessen desplegat amb prou força i extensió la dignitat democràtica a temps per evitar el desastre anunciat, però aquesta nova fase sense senyal és alhora, i paradoxalment, l'inici d'una altra que llança a l'aire senyals inequívocs de canvi. Si de moment són només senyals de fum, segur que més prompte que tard trobarem el foc que l'emet i farem per alimentar-lo fins que de tot açò no en quede sinó les cendres i una memòria crítica, una catarsi col·lectiva que òbriga als valencians la porta tapiada d'una autèntica democràcia on no càpien els monopolis, l'autoritarisme, l'estupidesa i el menfotisme. Quede també per a la memòria que la resistència ciutadana a la ignomínia ha estat encapçalada per aquells que havien estat fosos en negre des de molt abans que tancassen TVV, la part del país que, sovint sense nord clar, ha fet de la dignitat una raó de supervivència i no es va resignar mai que el seu país fos governat per ineptes especialistes en l'engany i el lladronici. Un nou cicle polític, que ha de fer tabula rasa de tota aquesta merda, construirà sobre bases radicalment distintes uns mitjans de comunicació valencians públics democràtics i en valencià. De moment, però, sense senyal. O amb tot de senyals dispersos.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 30 de novembre de 2013.




dissabte, 23 de novembre del 2013

Final de partida

Primer van inventar, per posar sordina a les reivindicacions històriques de Catalunya i Euskal Herria, allò de l'Estat de les autonomies, prompte rebatejat en cafè per a tothom. En el riu tèrbol de la transició del franquisme pur i dur a la democràcia vigilada pels vells jerarques i el poder que anava canviant de jaqueta, als valencians ens van posar la camisa de força contra la qual s'havien manifestat la immensa majoria d'ajuntaments: la de l'autonomia de via lenta, la de poble indeferenciat malgrat els cinc segles d'estat propi fins a la derrota d'Almansa. I un poble sense història i poc propens a l'autodefensa és fàcil volatilitzar-lo en comunitat descafeïnada. Mentrestant, i per allunyar-nos del perill de les veleïtats nacionals, van ordir el parany de la batalla de València, on van caure atrapats tota mena de pardalets, i la ignomínia d'un moviment feixista de masses pintat amb tots els colors del blau. A l'operació, per por i per interessos partidistes, s'hi va sumar un PSPV ja deglutit en les sigles del gran germà espanyol PSOE, amb no poques quantitats, això sí, de vaselina: el control de serveis públics com l'escola i la sanitat, les caixes d'estalvi i una radiotelevisió més o menys valenciana. Desactivades les esquerres valencianes i la mobilització popular al carrer, era qüestió de temps que el franquisme maquillat que fomentava l'anticatalanisme i la burrera incivil des del PP tornés a agafar la paella pel mànec de l'alqueria autonòmica. I ofrenant ofrenant, entre el fervor de les masses de votants i el control sense complexos d'un eficaç aparell de propaganda i autobombo i un sistema de corrupció, clientelisme i nepotisme que fou enveja de les màfies mundials i paradís de no pocs “amiguitos”, s'ho van cruspir tot, començant pel sistema financer autòcton i acabant on vostè sap i pateix. La mal anomenada crisi, a la qual amb tant d'entusiasme van contribuir, es va encarregar de la resta mentre eixien a la superfície els draps bruts d'una ensarronada monumental. A la veu recentralitzadora i ultraliberal de Madrid han respost Fabra i companyia amb la pusil·lanimitat pròpia de qui no s'ha cregut mai aquest poble o país sinó com a excusa per remenar les cireres dels propis interessos i donar-se al robatori. Tanquen la paradeta autonòmica amb un saldo multimilionari negatiu que els ciutadans haurem de pagar amb sang, suor i llàgrimes. Poden fer-ho confiats que els valencians som dòcils de mena (però no tant com ells creuen i diuen). Perquè arriba un dia en què fins el borreguet més poregós trau les dents.

Publicat a Levante-EMV,  dissabte 23 de novembre de 2013.



dissabte, 16 de novembre del 2013

Vetla

Des de la mastodòntica ciutat de la nova La Fe, a la torre D, s'albira aquests dies amb una nitidesa espectacular la línia de la mar a llevant, les muntanyes d'Alzira i la Safor al sud i en línia recta les grues de la zona portuària que transporten els immensos contenidors de les mercaderies més insospitades amb la mateixa facilitat amb què amb unes pinces ens servim un terròs de sucre moreno per al cafè. Cap al sud sobresurt ran de mar, al final de l'ampla plana del Xúquer, embut de l'horitzó i dels vents, la serra de Cullera, on algun emfàtic mandarí local volgué imitar la grandiloqüencia de Hollywood amb la redundància del subratllat toponímic ara convertit en cicatriu per a la indiferència de les garses que cacen a les plantacions d'arròs i un turisme en massa que amb el temps constituiria el símbol més cridaner de l'actual ruïna. Més al sud encara, el vigia que vetla la mar de la Marina, el Montgó, el drac gegantí dels nostres somnis i records, com una illa on s'emmiralla l'illa que sembla també Cullera vist des d'aquella banda. Saps que la nitidesa del paisatge, aquesta forma immediata i tangible de felicitat, és de naturalesa fràgil. Basta que s'alce una brisa per ací o per allà, que la humitat relativa de l'aire canvie, que augmente o minve uns graus la temperatua, que apareguen uns núvols per onsevulla, perquè es dissipe la magnificència de la vista, o deixe de ser audible la simfonia de la vida. La fragilitat del perfil que dibuixa l'encontre ancestral de la mar i la terra és la mateixa indestingible línia que separa la salut de la malaltia, la llum de l'ombra en què es pot desembocar en a penes un instant mal comptat. Penses en tot això al nou hospital de La Fe, una aposta sens dubte hiperbòlica, una exhibició de poder que està quedant al capdavall en fum, i, malgrat l'eficiència d'un servei encarregat de defensar les zones de llum contra el setge de l'ombra, no t'és difícil imaginar instal·lacions més humanes, un urbanisme mèdic que ens acostés l'esperança d'horitzons oberts i alhora més propers a la mà i les pròpies passes. Penses en tot això i en més coses mentre vetles l'amiga, guaita de la llum i de la vida, i confies que el paisatge es tornarà a obrir i us concedirà una altra oportunitat de nitidesa, una altra cançó de bellesa inapel·lable, un nou alè de llibertat.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 16 de novembre de 2013.



dissabte, 9 de novembre del 2013

Qui et plorarà, Canal 9?

Diguem-ho clar: Canal 9 fou, des de la primera emissió en 1989, un clar model de televisió, sí, però un model en negatiu per als qui pensàvem en un mitjà de comunicació modern i eficaç, democràtic, amb voluntat de pedagogia i civilitat, i en la pròpia llengua, per al País Valencià. La seua major contribució fou posar-nos davant els ulls just tot allò que no havia de ser una televisió pública valenciana. Dissipat el miratge optimista que solen provocar les coses que naixen als qui, com els valencians, estan molt necessitats, Canal 9 va continuar la dansa de despropòsits a què el PP de les majories absolutes i l'absoluta falta de vergonya democràtica va imposar un ritme frenètic que arribaria al paroxisme en el moment estel·lar de la famosa visita papal. Canal 9 no fou, no va voler ser mai, la nostra televisió, de manera que higiènicament vam decidir tallar amb l'oprobiosa cadena, de qui amargament ens burlàvem. No va ser la televisió de la part més inquieta, creativa, civilitzada del país, l'única que tenia un projecte que no fos la plàcida dissolució en la fagocitadora identitat espanyola, l'única que no proposava l'harakiri d'aquest poble amb retransmissions infinites de bous, futbol, falles i festes de tota mena i propaganda descarada per als amos de sempre. Nascuda amb Lerma i un Fabregat reciclat en censor lingüístic, dues obsessions en van determinar l'inici i la història: tapar TV3 i donar pinso a la barraqueta blavera. No fou la nostra perquè, a consciència, ens va invisibilitzar per mostrar un país d'encefal·lograma pla fet a mida del panxacontestisme i l'estupidesa. Però és que a força de renúncies, tampoc no fou de quasibé ningú excepte d'aquells voltors que visitaven els despatxos on es trossejava la multimilionària carronya a compte de les nostres butxaques. Un contramodel en la qualitat de molts pseudoprofessionals submisos improvisats en cursets de valencià de 24 hores, ben pagats d'ocultar el costat sinistre de Zaplana, en la pràctica insultant de l'endoll i el nepotisme, en l'incompliment sistemàtic de la llei que va crear l'ens públic per oferir amb comptagotes un valencià esprimatxat fins a l'extenuació, en la depuració dels crítics, en els casos d'assetjament sexual, en la dilapidació dels diners públics, en la creació i compra de productes gasofa… És des d'aquestes cendres, des d'aquesta ruïna civil, que un dia els valencians construirem la televisió pública que ens mereixem i ens pertoca. I potser ja l'estem construint fent costat als treballadors, defensant un dret popular legítim, ocupant estudis i carrers contra porcs i lladres.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 9 de novembre de 2013.



dimecres, 6 de novembre del 2013

Discurs d'energia

Flors a casa, Maria Josep Escrivà. Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2007. Edicions 62, Poesia 123, Barcelona, novembre de 2007.

Fites d'un camí sinuós que recorren les passes del desig, la primera, incerta, llum del dia, la dansa del senill a la marjal saforenca o un cementeri gal·lés on reposen els ossos de Dylan Thomas. Antologia de flors i paraules, terreny on combatre els tam-tams de guerra i el desempar del món.
· · ·
El títol de Maria Josep Escrivà (el Grau de Gandia, 1968) s'inspira en un vers del poema “Sota una petita estrella” (1972) de la poeta W. Szymborska, reproduït en la cita amb què s'obri el llibre: “Perdoneu-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa”. Com la nobel polonesa, la nostra autora palesa en el seu darrer treball dots excepcionals per conciliar el concret i singular amb l'abstracte i general en rics itineraris d'anada i tornada. Són les flors, així, motiu freqüent d'aquest poemari. En elles es fonen fragilitat i bellesa, i així esdevenen símbols per contrapuntar el dolor del món: “Calzes en el desempar de la terra”. L'experiència i la consciència d'aquest desempar, com en Szymborska, no ens han de privar de gaudir dels instants de plaer, del do excepcional de la llum i de la treva que suposa la paraula, que a fi de comptes són matèries primeres en què els poetes funden el seu treball, però els mouen a demanar perdó amb una humilitat no exempta d'ironia. La recurrència al poema-faula, que té en el magistral poema que clou el recull, “El cànter”, una recreació del popular “Conte de la lletera”, el seu punt àlgid, i que impregna en certa forma composicions com “El riu” o “Monòleg d'un cuc”, la senzillesa amb què Maria Josep Escrivà és capaç de resoldre els temes més espessos amb les armes d'una ironia molt subtil o la reinterpretació de mites bíblics (compareu la tonalitat i intenció del poema “Esmena” amb les de “La dona de Lot” de la Szymborska) són, més enllà de l'explícit títol del llibre d'Escrivà, els territoris de confluència de dues escriptures d'una mateixa i poderosa nissaga.
L'atenció al concret i al general de què parlàvem més amunt troba en Flors a casa l'encaix formal en l'alternança de poemes breus, de caire paisatgístic, molt propers a la sensibilitat dels mestres orientals (“Petita geografia del camí”, “Campanars de diumenge”…), amb d'altres de discursius i que al nostre entendre configuren la part més substancial de la proposta de Maria Josep Escrivà. El poemari s'obri amb “Els arços” i es tanca amb “El cànter”. Aquesta estructura, perfectament travada amb repeticions i referències que en cohesionen el conjunt, dóna preeminència al que en la nostra lectura interpretem com el motiu central del llibre: el desig, que des dels cercles amatoris s'eixampla i identifica com l'autèntic motor de la vida (“que no hi ha mai, sense desig, principi”). Des de la constatació que no hi ha desig sense absència, que la seua naturalesa és dialèctica, Maria Josep Escrivà ha escomès la subversió de la faula popular de la lletera i ha transformat l'exemplaritat del fracàs en el discurs de l'energia i en l'alquímia del moviment, a través dels símbols cristal·lins del desig, l'aigua, el fang, el tacte, el cànter i la font. Des d'aquest nucli incandescent el poemari recorre tots els camins del diàleg dels pronoms forts: jo-ell (“en els seus ulls de pou, en el seu cos d'olivera”), jo-tu (“Quan et desitge, / ets somni o veritat?”), ells (“Ara mateix se'ls multiplica tot”), nosaltres (“mentre ens espera l'últim sol”)…
Després de Remor alè (1993), A les palpentes del vidre (1998) i, sobretot, de Tots els noms de la pena (2002), que ja va suposar un crucial pas endavant, Maria Josep Escrivà ha aconseguit amb Flors a casa un poemari redó, madur i molt equilibrat. Darrere de tot això hi ha una dedicació plena a la poesia, una confiança en la paraula com a rescatadora de sentit, d'identitat i de bellesa i la lliçó de l'ambre que dóna a la llum els seus tresors covats en la lentitud i en el silenci. La poesia està d'enhorabona. Per aquest cantó el nostre país és invencible: ha conformat un discurs ple d'energia.


Publicat a Saó núm. 324, gener de 2008.









dissabte, 2 de novembre del 2013

El cap dels burros

Hi ha persones d'una consistència tan increïble que semblen personatges de ficció. Alfonso Rus, l'insofrible alcalde de Xàtiva, president de l'equip de futbol local, empresari, factòtum del PP i el que calga per manar i remenar les cireres, n'és un, potser el més emblemàtic, ara que el seu confrare Carlos Fabra va riu avall. I no és que ens vinguen de nou aquests fatxendes de mala jeia, entossudits a retratar-se amb la simplicitat d'un ninot de cartró pedra. Ben altrament, allò que al meu poble anomenen despectivament llauros, en la versió més esquemàtica, extrema i estrambòtica, és un tipus ben abundant en la geopolítica valenciana. Però una cosa és gallejar a la barra del bar amb la camisa descordada, a base de riallades, fer-se el milhomes davant l'aquiescència dels parroquians i proferir sonores estupideses amb la seguretat d'aquell que tot això de la cultura s'ho passa pels collons, i una altra mantenir l'actitud del busca-raons mentre es posa el segell oficial a l'última gamberrada o es fa un míting de campanya. Al capdavall, les toxines que produeixen les bravates del llauro (que no del llaurador) s'eliminen l'endemà vinclant el cos sobre la terra sota un sol que bada les pedres. Però i les d'Alfonso Rus, que s'escampen pels altaveus mediàtics fins a enrarir tot l'aire? Ell i d'altres caps de burros de la demagògia porten vint anys repartint hòsties a dojo i llançant crits des de la barra del poder amb aromes de rot de cassalla. En la manca absoluta de qualsevol indici de vergonya, en el seu manar sense complexos (i solen ser baixets i lletjos!), en el convenciment sense ombra que val la pena fer el ridícul mentre augmenten els beneficis, aquests personatges es riuen fins dels votants propis, cosa que no deixa de tenir gràcia, la gràcia d'un padre padrone o capo de la màfia. Van votar-lo perquè els va prometre que portaria la platja a Xàtiva, va dir el cap dels burros, que burros! La llista de greuges és llarga, contra els mestres, contra els discapacitats, contra el món del teatre i la cultura, com a promotor de gramàtiques pardes, encobridor de comportaments feixistes, mantenidor d'honors a Franco. Contra els més elementals principis democràtics. Però l'últim episodi protagonitzat pel cacic posa la pell de gallina. En un partit de futbol entre l'Olímpic de Xàtiva i un filial del Girona hauria impedit que s'hi guardés un minut de silenci en memòria del porter visitant, que havia mort feia poc en accident de trànsit. Mai la grolleria gratuïta d'un fatxenda hauria atès cims més alts de misèria humana. A veure què diran ara els burros si se'n confirma el despropòsit.













[El ruc rampant, el nou logo que ens hauríem de posar tossudament alçats contra tanta burrera.]

dimarts, 29 d’octubre del 2013

Converses a l'illa

Una illa, Begonya Mezquita. Edicions 96, col·lecció Razef de poesia núm. 12, Carcaixent, octubre de 2007.
· · ·

Heus ací el do de la transparència, aconseguida gràcies a una complexitat no gens aparatosa i a la construcció d'un llenguatge que reinterpreta amb destresa les formes més incontaminades de la col·loquialitat. Una illa és una festa dels sentits, la tornada d'una veu autèntica.

Malgrat que va començar a ser premiada i a publicar poemes des de ben jove, Begonya Mezquita (Sagunt, 1968) sembla una d'aquelles víctimes dels avatars editorials condemnades a sobreviure en la marginalitat de publicacions menors. A El perfecte somriure (Ajuntament de Mislata, 1989), recull emboscat en una edició introbable, van seguir Badalls d'estiu, publicat com a separata de la revista Abalorio en 1990, Entre la distància exacta i la nit (1991), quadern 27 de la desapareguda La Forest d'Arana, i L'any de les atzavares (1994), premi editat per la revista DISE. Només Signes de terra (1999) té la consistència física d'un volum normal de poesia; llàstima que veié la llum, efímera, de la mà de la caòtica 7 i Mig de Benicull de Xúquer, que si no ha destinat encara al reciclatge els seus llibres, en algun trist magatzem deuen estar omplint-se de pols. Tanmateix, heus ací Una illa, un aplec de quinze poemes datats entre 2001 i 2006, un tros de terra sola i ferma enmig de la mar, que irradia (fa, diria la poeta) molta llum i des d'on s'alcen tramuntanes de paraules capaces d'escampar la pols més enterca. A l'espera de l'edició que actualitze tant de material dispers, el faça accessible i situe en el seu lloc una veu poètica plena de potència, benvinguda siga de moment aquesta illa.
El primer poema de la sèrie, individualitzat per la lletra cursiva i l'absència de títol, vol ser el primer port d'un periple mar endins, “de soledats i versos, / una illa de llums”, clau de volta de tot l'edifici poètic, aquest “horitzó / en què cerques la set i els núvols, / l'alegria”. Si el llibre anterior de l'autora percaçava els “signes” d'una “terra” plena de verds i d'ocres a través d'una mirada viatgera, l'actual s'eixampla sovint en els cels blaus i oberts i pren consciència més exacta de la pròpia soledat des d'una perspectiva, però, igualment vitalista i sensual, desvergonyida (la recurrència a aquest motiu no sembla gratuïta), rebel i decidida. De fet, siga la terra transitada o l'espai d'una illa sota el firmament, els poemes de Begonya sempre es mouen en una direcció temporal on les coordenades passat-present-futur perden els seus contorns convencionals en el joc ucrònic del poema. Hi ha ací, potser, més insistència en l'evocació de la infantesa i de la primera joventut (“Cigonya del terrat”, “Pel camí més llarg”) que en el llibre anterior, malgrat la connexió evident entre ambdós treballs, d'escriptura gairebé coetània. Els motius de caràcter orogràfic, l'al·lusió a les estacions de l'any o als moments del dia, ja presents en anteriors treballs, adquireixen en Una illa un major protagonisme. No hi ha distància entre la dona que escriu i viu i tot allò que l'envolta. Les paraules sintonitzen amb els elements de la natura, fan possible la identificació del propi cos i la pròpia consciència amb la fluència del món i hi estableixen un diàleg fecund en què les veus es confonen. Sota l'aparença senzilla d'unes paraules que mantenen la frescor de la naturalitat i de les coses primigènies, hi batega la multiplicitat de sentits imprescindible en el dir poètic, una obertura en profunditat cap al magma confús de l'aventura humana. O, com volia Gottfried Benn, aquests poemes eleven sovint les coses al llenguatge d'allò incomprensible. Per això es fa necessari trencar la discursivitat (“És que no heu vist el rètol”), forçar la sintaxi, fixar la tombarella inesperada, concitar l'al·luvió d'associacions lliures (“fulla verda, dimecres, verb estimar”), emmirallar-se en la gràcia al·literativa (“Avui Venus avança, verge i esventrada”), reinterpretar el tam-tam de les paraules de la tribu (“Primavera […], fas silenci”, “la tarda que feia origen”, “fer demà”, “és temps de fer temps”). La poeta traça un camí ben clar, però amb constants el·lipsis n'esborra a consciència algunes petjades, i així ens concedeix el dret a perdre'ns i retrobar-nos pels seus viaranys. La forma essencial de l'autodiàleg ha trobat en el present poemari la manera de multiplicar-se en una encisadora polifonia. L'escenari de l'illa s'ha poblat de moltes veus. La soledat ha estat transcendida per l'impuls de les paraules. Una mà generosa ens ha fet guanyar una illa.


Publicat a Saó núm. 323, desembre de 2007.





















[L'autora al Pallars Sobirà en 2011.]

dissabte, 26 d’octubre del 2013

La consigna

En un moment determinat, que no sabria situar amb un mínim de precisió en el temps, les manifestacions al carrer es van convertir en celebració festiva, o lúdica, com se'n sol dir. Tot o gairebé tot s'havia transformat ja en un joc més o menys divertit, més o menys amable, en un avançament de la societat de l'oci que el sistema prometia a mans plenes quan les vaques grosses omplien els prats visuals perquè les primes i famèliques havien estat desades subtilment al lloc on s'esllanguia tot allò políticament incorrecte, la part significativa de la realitat que s'entossudia a filtrar-se per les imperfeccions d'un món ple d'esquerdes que contradeia les excel·lències d'una propaganda tenaç. La pedagogia havia de ser lúdica, els llibres abandonaven la molesta llei de la gravetat, la vida era una festa –amb l'ajuda inestimable de la coca-cola i altres preparats de laboratori. Per rescriure el guió insidiós de la nova dramatúrgia i esborrar el rictus patètic de les urgències (abolides per l'alegria universal que garantia l'estat del benestar), també les denominades esquerres, que no volien perdre ni un bocí del gran pastís ni ser acusades de massa serioses, van recórrer a mètodes que subratllaven el caràcter lúdic de les reivindicacions. Bandes de música (encara gràcies!), grups de xirimites i tabals i més recentment les insofribles batucades omplien l'aire sonor de les grans manifestacions i hi substituïen les paraules convertides en crit i objectiu, les tradicionals i avorrides consignes, amb estrèpit incontestable. Alliberades les organitzacions convocants de la necessitat d'articular formes cantables (n'hi havia prou amb el lema de la pancarta que obria la manifestació) i alliberats els ciutadans mateixos del compromís verbal de la propagació d'idees i projectes col·lectius, les manifestacions van transformar-se a poc a poc en processons festives, tàcites expressions en massa, excusa per estirar les cames i socialitzar-se entre amics, coneguts i saludats. Com el peix que es mossega la cua, allò lúdic havia derivat en ludopatia, amb les inevitables seqüeles de fàstic que acompanyen tota malaltia. L'únic crit que va ser corejat unànimement l'altre dia contra la llei Wert, a l'alçada de la seu de Bankia, fou el sofert i desagradable “Hijos de puta!”, que no descriu ni per aproximació el grau de lladronici que practica la banca amb el permís dels governants. Tenim necessitat de paraules i fartera de soroll, i el buit que deixen política i consignes només l'ompliran la barbàrie i els trons de bac, destrellats inoperants.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 26 d'octubre de 2013.



dissabte, 19 d’octubre del 2013

Viva!

El dimarts passat 15 d'octubre, quan es complien setanta-tres anys de la mort de Lluís Companys, el diputat d'ERC Alfred Bosch va demanar un minut de silenci a l'hemicicle en record i homenatge al president de la Generalitat assassinat per Franco, un sonor ¡Viva España! va emergir des de la caverna de la bancada del Partit –ironies de la lluita de classes– Popular. En aquell moment les càmeres estaven atentes al sol·licitant d'un reconeixement que l'Estat, a través dels seus representants electes, ha negat reiteradament des de la preconstitucional Llei d'Amnistia de 1977 fins a la més recent de Memòria Històrica (sic) de l'època de Zapatero. Les càmeres estaven atentes a Alfred Bosch, diem, i no van filmar l'ardorós diputat que amb la mateixa rapidesa amb què alguns tiren mà de la pistola quan senten parlar de cultura ell desenfundava el tic d'un crit de guerra que, sota l'aparença de saludable vitalitat, més aviat demana la mort de tota la resta de coses, en especial la dels pobles de la seua perifèria i pertinença. El ciutadà diputat del PP, vocalista del macabre contrapunt, quedarà sumit en un discret anonimat, emparat pel President del Parlament i pel ben guanyat sou que li paguem tots els contribuents per a major vergonya d'Espanya. Excepte potser en el pasdoble Y viva España, que va ser compost –ironies del patriotisme– en llengua neerlandesa per dos ciutadans de Flandes i que posteriorment popularitzà Manolo Escobar, més que res pel seu aire d'inefable patxanga de pel·lícula d'Alfredo Landa, és difícil dissociar aquest visca de la mala llet que històricament l'inspira i que molts s'entesten a perpetuar, com l'anònim maleducat del PP. Tampoc no ha contribuït gaire al reciclatge democràtic de la consigna que el pasdoble s'haja instal·lat a les goles dels aficionats més tronats i ultres de la roja. A fi de comptes, i després de tants anys de monopoli monocolor de l'animós subjuntiu, de vegades rematat amb un intimidador ¡coño!, es fa difícil assumir-lo amb la normalitat amb què desitgem que visca Hondures o el País Valencià, posem per cas. I menys si ens assalta la fundada sospita que el diputat escandalós es va mossegar la llengua abans de proferir la frase completa, que com sabem diu “¡Arriba España! ¡Viva Franco!”. En fi, nosaltres, com l'Alfred Bosch, també voldríem una Espanya ben viva, i noble, culta, rica, lliure dels seus sàtrapes, que ens deixés viure els altres, i no la moribunda obsedida a encomanar-nos la seua agonia. Viva!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 19 d'octubre de 2013.



dissabte, 12 d’octubre del 2013

L'enquesta

Ja sabem que les enquestes s'han de prendre amb cautela i si pot ser amb un grapat de prudent escepticisme. Sobretot les que pronostiquen futurs més o menys distants, i tant si el vaticini és contrari o favorable als propis interessos. I en aquest darrer cas, més encara, que els desenganys més dolorosos solen venir després d'esperances més o menys infundades. Amb tot, sóc dels qui celebren l'enquesta de Metroscopia publicada a El País fa uns dies per la davallada important del PP i el correlatiu augment del vot d'esquerres a les autonòmiques de 2015. Segons aquestes dades, assistiríem a un canvi de cicle polític amb la pèrdua de la majoria absoluta del PP i la possibilitat que, amb diverses variables aritmètiques, les esquerres comandassen per fi el governall de la nau a la deriva que avui és el País Valencià. De l'alegria, un bé social tan escàs, no cal privar-se'n, perquè és terapèutica i ens fa més falta que mai, però tampoc no cal xuclar-se el dit perquè tenim el cul massa pelat de derrotes i impotències. Així, i sense voler pecar de cagafestes, heus ací alguns dels dubtes que la qüestió em suscita. Estarà l'esquerra, sobretot el PSPV-PSOE, que tant desorientat i pusil·lànime s'ha mostrat practicant l'oposició, preparada per acarar el gran repte de girar la truita? Hauràs entès el sentit últim de la transformació política i social que la situació valenciana reclama? És conscient que el que aquest poble necessita no és un simple recanvi en el comandament de la nau sinó la construcció d'un nou vaixell? Serà capaç d'interpretar correctament fenòmens com el de la primavera valenciana, el moviment dels indignats, el procés d'independència de Catalunya o la revolta docent a les Balears? Sabrà transformar l'actual pirotècnia pseudodemocràtica cap a cotes més altes de democràcia radical, directa i participativa? Assumirà amb decisió la tasca pedagògica que un poble en bona part encara narcotitzat pel poder necessita? Més enllà de les urnes, voldrà ordir amb la societat civil, els sectors més qualificats i l'esquerra més a l'esquerra la imprescindible complicitat que requereixen els grans projectes col·lectius? Estarà en condicions d'impulsar i guanyar-se la força transformadora del carrer? La devastació a què ha estat sotmès el país i l'herència que deixaran els actuals reietons (que continuaran manant molt encara que governe l'esquerra) ens acaren a reptes ciclopis i apassionants. Coratge, cautelosa alegria i molta feina.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 12 d'octubre de 2013.



dimarts, 8 d’octubre del 2013

Sang a força de llenguatge

Paul Celan, De llindar en llindar. Traducció i notes d'Arnau Pons. Alabastre núm. 36, LaBreu edicions, Barcelona, maig de 2012.

· · ·



De mica en mica va traslladant-se al català l'obra de Paul Celan (Czernowitz, 1920-París, 1970), poeta jueu de parla alemanya que s'enfrontà al descomunal repte de recrear ("resemantitzar", en diu Arnau Pons) la llengua dels genocides del seu poble des de les interioritats del llenguatge poètic. En certa manera, la poesia de Paul Celan, pseudònim de Paul Antschel, també és una resposta a la controvertida, metafòrica i al capdavall fal·laç pregunta d'Adorno de si podia fer-se poesia després de la Xoà. A les versions d'Atoni Pous (1976, reeditada en 2005), la del mateix Arnau Pons Cristall alè de 1995 i a l'antologia en traducció de Karen Andrea Müller i Andreu Vidal Poemes de 2000, edició revisada en 2008 per Karen Müller i Margalida Pons, ve a afegir-se ara aquest impressionant De llindar en llindar (Von Schwelle zu Schwelle), una traducció que per rigor verbal, fidelitat poètica i amplitud interpretativa mereix figurar entre les aportacions més substancioses a la cultura poètica d'aquest país dels darrers temps. Vaja per endavant, doncs, l'admiració i gratitud pel treball desplegat en la traducció d'una obra complexa, profunda i en certa manera hermètica com la de Celan, un dels cims indiscutibles de la poesia del segle XX. Hi ha en primer lloc l'elecció del llibre, publicat en 1955 i situat, cronològicament, entre Cascall i memòria (1953) i Reixes de llenguatge (1959), un treball autònom, traducció sempre preferible –i més en el cas del poeta que ens ocupa– a l'obligada dispersió de l'antologia. Les generoses, documentades i intel·ligents notes que acompanyen els poemes, editats en alemany i en català, es revelen imprescindibles per al lector no germanòfon (i en general per a qualsevol lector, inclòs l'alemany). I no perquè la interpretació dels poemes que fa Arnau Pons, la informació i esmenes a d'altres versions, l'explicitud de tantes dades històriques i personals com il·luminen de tant en tant la intacta foscor-lluïssor de la poesia de Celan, pretenguen ni aconseguesquen cap conclusió definitiva, cap lectura més o menys canònica o canonitzable, sinó precisament pel contrari: perquè no entrebanquen la lectura creativa del lector pacient sinó que li forneixen noves perspectives, les d'un bon coneixedor de la llenga alemanya i investigador lúcid de les circumstàncies en què la poesia de Celan va anar gestant-se. Amb elements arrelats a la rica tradició simbolista, que Celan porta a altures i extremituds sorprenents, i un tractament emintentment surrealista del llenguatge, la poesia del poeta apàtrida hostatjat a París és, com bé afirma Pons, una col·lisió entre el subjecte líric i el subjecte històric. No pot entendre's aquesta infinitud de llenguatge que sagna sense tenir en compte els esdeveniments històrics que l'imanten, el fons tràgic i innomenable, si no és amb la difícil clau al·lusiva del poema, de l'extermini nazi i el silenci còmplice que l'acompanyà en tot de casos. És impossible arribar (sense que això, insistim, anul·le el fulgor dels sentits més immediats i misteriosos, tanta contorbadora bellesa, amb què brillen els poemes de Celan) al fons històric d'aquesta obra sense la informació filològica que ens parle del debat que hi manté l'autor amb Heidegger o Adorno, Ingeborg Bachman o René Char, de la mort prematura del primer fill que tingué amb la seua esposa Gisèle Lestrange, les al·lusions a Parmènides o l'autodefensa contra les acusacions de plagi de Claire Goll. Celan és un poeta infinit, inabastable, és poesia i antipoesia alhora, vibració de l'inexpressable, gota i oceà, gra d'arena i desert, extrema precisió i vaguetat inabordable. Potser, com diu George Steiner, Paul Celan és capaç de "comunicar l'essència d'allò inhumà". O d'allò profundament humà, impenetrable, una crida a "un llenguatge al nord del futur" que fa sagnar els llavis que l'articulen.

Publicat a Saó núm. 385, setembre 2013.


dissabte, 5 d’octubre del 2013

Sismes

L'empresa Castor, que explota el magatzem geològic de gas situat a una vintena de quilòmetres de la costa de Vinaròs, no es va instal·lar a la comarca veïna del Montsià perquè la legislació en matèria medioambiental és més severa (és a dir, respectuosa amb la seguretat de persones i medi ambient) a Catalunya que en terres valencianes. Tot apunta que l'activitat de l'empresa és responsable dels moviments sísmics detectats aquests darrers dies a banda i banda del riu Sènia, que no és frontera lingüística ni cultural, ni menys encara geològica, però sí mental per a alguns que confonen les línies administratives amb la realitat i per als qui governen lluny del país a Madrid o a València. Els veïns, és clar, viuen amb l'ai al cor d'ençà que amb més o menys assiduïtat senten tremolar el terra davall els peus, sense que fins ara ni les informacions del Ministeri d'Indústria ni les dels responsables del negoci (un beneficiari principal del qual és un tal Florentino Pérez, que va rebre 1.300 milions d'euros per a la seua construcció) hagen convençut ningú. Hem escoltat alcaldes i alcaldesses d'Alcanar, Ulldecona, Tarragona i Tortosa exigint la paralització preventiva i indefinida dels treballs i la protecció, que comença per una informació rigorosa, de la població. Dels ajuntaments d'aquesta banda del riu, en canvi, no n'hem sentit ni mu, no sabem si per la seua pertinença al PP, que sol practicar el prietas las filas i la ingesta massiva de gripaus, o perquè han parlat amb la boca xicoteta i les seues paraules se les ha emportades el vent, molt valent en aquelles comarques. Hi ha hagut també qui, sense voler ser alarmista, ha assenyalat una obvietat: la proximitat de la central nuclear de Vandellós, construïda quan la legislació mediambiental era una i inexistent, una altra herència del franquisme de 1967. Si amb la Via Catalana les mans de molts ciutadans valencians i catalans es van agafar com a símbol de la solidaritat que no coneix fronteres i sí germanors properes i semblances en la diversitat, ara ho hauran de tornar a fer per compartir i combatre els sismes que la mala administració que vist la submissió amb falses flors d'ofrena (no es perda el lector, com a quinta essència del llepaculisme de les autoritats valencianes, les declaracions de Rita Barberá elogiant la caiguda de les inversions en infraestructures de Montoro només perquè no és tan bèstia com la que li ha pertocat a Catalunya). Ja ho cantàvem en vida de Franco: “València, menja merda amb paciència i voràs que bona està!”. 

Publicat a Levante-EMV, dissabte 5 d'octubre de 2013.
















[Concentració contra la Plataforma a Vinaròs. Foto publicada a Vilaweb 4/10/2013.]