dissabte, 3 de desembre de 2016

Mapes


A l'escola em vaig passar moltes hores dibuixant mapes muts d'Espanya. Eren de plàstic transparent, amb uns foradets per a les capitals de província perquè amb la punteta del llapis les hi marcasses. En realitat no hi ha mapes muts, són tots d'una eloqüència prodigiosa. El fet de retallar un o altre trosset del pastís geogràfic delata les intencions del cartògraf, és una focalització de l'objecte d'interès. La força simbòlica dels mapes és tremenda. De l'ull passen directament al cervell, on dipositen construccions mentals molt sòlides (poc o molt fictícies), d'efectes ben duradors i difícils d'extirpar. Per això l'omnipresència a l'escola franquista del mapa (polític en deien) d'Espanya, amb les seues regions, províncies, capitals, serralades, rius i tota la pesca, a l'alçada del crucifix i el retrat de Franco. Els anteriors inquilins del Govern parlaven tothora de posar el País Valencià (ells no ho deien així: eren curts de gambals també en qüestions de cartografia) en el mapa. A banda l'escassa habilitat en l'ús de les metàfores, tenien una fixació manifesta amb la geografia de l'una, grande y libre. Ignoraven el que els xiquets intuíem perquè en els nostres mapes (muts, físics o polítics) mai no apareixia el lloc on vivíem, amb els seus pobles i rius i serres, els noms del seu paisatge ni el color de la seua greografia humana, cultural i lingüística: pures abstraccions captades a vol d'ocell, sense matisos, símbols d'una realitat o una ficció muda, construïda, autoreferenciada, impossible. La guerra propagandística dels mapes ha continuat a l'Espanya de les autonomies (i amb les intocables províncies), amb colorets i banderetes, i, sobretot, amb els anomenats mapes del temps, autèntica prova del nou de la constricció mental i la voluntat de posar portes al camp fins en assumptes meteorològics, transfronterers per naturalesa. En fi, que plou a Espanya (o al nord o al sud-est, etc.), encara que a Alcoi lluesca un cel sense fissures i a Gaianes caiguen pedres com taronges. Amb tot, m'agraden els mapes, m'hi passaria hores, i les seues formes abreujades, els plànols, els croquis. Són una forma d'avançar-se al viatge o de substituir-lo, de llegir la realitat de moltes maneres, d'abandonar-se a la il·lusió de la ubiqüitat: ser a tot arreu i alhora (o quasi). Dis-me què pintes en un mapa i et diré qui ets i com penses. I si són bons per entrar-hi, també ho són per eixir-se'n i construir-ne de nous, amb noves dades, possiblitats i perspectives. En el mapa emmudit, per exemple, dels Països Catalans (que haverlos haylos) s'ha plasmat aquests dies a Vilaweb una informació ben patida i coneguda però que amb l'ajuda dels mapes econòmics adquireix inestimables virtuts didàctiques. En creixement del PIB, 3,3 dels Països Catalans front al 2,9 d'Espanya; en inversió per habitant (dades de 2014), 156 euros al País Valencià, 145 a Catalunya i 124 a les Illes Balears front a la mitjana espanyola de 242; en tant per cent de funcionaris, 12,25 (PV), 9,79 (Cat) i 12,52 (IB) front al 28,68 d'Extremadura o el 18,51 d'Andalusia; en dèficit/superàvit fiscal, -6,32 (PV), -8,7 (Cat) i -14,2 (IB) front al 17,78 d'Extremadura o el 7,57 de Galícia. En fi, perdone vostè tantes dades, però quan els mapes parlen…


 

2 comentaris:

  1. I diuen que els Països Catalans no existeixen...refotuda realitat.

    ResponElimina
  2. Sí, és curiós: no existeixen però hi són. Tot al capdavall és qüestió de mapes. Una abraçada.

    ResponElimina