diumenge, 17 de gener de 2021

La casa i les rates

Amb la caiguda del déu Trump, tan imminent com estrepitosa, verifiquem la bondat de les velles parèmies, la de l'arbre caigut de què tothom fa llenya, la de les torres més altes, la de les rates que fugen de la casa enrunada. La infal·libilitat aparent de molts refranys, al capdavall, es funda en una observació atenta i duradora de la realitat. Caixa de ressonància i memòria, la paremiologia acaba fixant a vegades un petit catàleg de lleis universals (des de l'àmbit necessàriament local). Però la crònica anunciada del final de certs mals que les dites contenen a penes ens consola mentre en patim els efectes. Som optimistes quan un arbre lleig com el de Trump, que sabíem que havia de caure perquè tothom en fes llenya, acaba en terra, i pessimistes mentre s'alçava opulent al bell mig del bosc. Quant tardaran a a bastir una torre tan alta des dels fonaments corromputs de l'estultícia, la ignorància i la mala fe, ens preguntem llavors? S'ha enrunat la casa, en fugen les rates, pensem, però on aniran a raure ara, en quina casa construiran el nou cau? Trump ja era un perill per al seu país i per al món molt abans d'incitar els seus fanàtics a l'assalt del Capitoli, però mentre servia als fins del seu partit i a la trama d'interessos que el mantenien en el poder, l'aplaudien els acòlits que ara en reneguen. L'única llei de la selva és la de la supervivència, les fidelitats duren el que dura la pataqueta. El cos és dèbil, i l'esperit encara més. Llegim en Tal qual de Paul Valéry, traduït per Antoni Clapés: «Amic meu, sou d'un partit –és a dir, aplaudiu o injurieu contra el vostre cor–. El partit ho vol». És probable que aquest aforisme s'inspirés directament en els autoritarismes dels convulsos anys 30 i 40 del segle XX europeu, en tantes coses semblants als nostres dies. Deixant de banda les qüestions del cor i de les conviccions morals i ideològiques, postergades avui dia en favor del sentit pràctic, pecuniari, de la majoria dels polítics professionals, el poeta francès apunta un tema que no perd vigència. Alfonso Guerra, potser el personatge que més pistes va donar perquè entenguéssem la podridura actual del règim i la contribució indispensable que els del seu partit hi van fer, ho va expressar de manera més prosaica però de similar eloqüència: «Qui es mou no ix en la foto!». Queda, ens preguntem, algun glòbul roig republicà (i federalista i obrer i socialista!) en la sang del seu partit? Algun dels socialistes que s'han alineat amb PP, C's i Vox per votar contra la investigació de les malifetes de l'encara rei emèrit ho ha fet contra el seu cor? Ho dubtem perquè sabem –en part gràcies també al refranyer– que l'home i la dona són artistes de la simulació i de l'autoengany, capaços de neutralitzar els més lleus símptomes de la mala consciència amb antiàcids com els dels «interessos del país», «el pragmatisme», «la defensa de l'ordre constitucional», «la democràcia que ens hem donat», «la unitat d'Espanya» i trampes per l'estil. Caurà l'arbre emèrit, o s'ensorrarà la torre en les calors abrusadores del desert o en l'hivern gèlid de l'exili i com les del dòmino rodolaran una a una les peces de la monarquia i del seu règim, i correran esperitades ses enyories a cal sastre per a l'oportú canvi de jaqueta (eixa vella, coneguda indignitat) i a cal ferrer a per la destral amb què en faran estelles. De moment, però, voten per la impunitat, és a dir, a favor de la corrupció, com votaran al Parlament europeu per la retirada de la immunitat a Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín per delictes inexistents ja desmuntats per la justícia belga en el cas de Lluís Puig o Adri Carrasco. Hi votaran sense tapar-se el nas ni atendre les raons del cor ni de la raó, pendents només de la cartera, de pell tan suau allà al fons de l'infern de l'americana. I buscaran a correcuita la nova casa on fer el cau.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 14 de gener de 2021.]

 


 


divendres, 8 de gener de 2021

Mala peça

 

Ara ens semblen increïbles les imatges i notícies sobre l'assalt del Dia de Reis al Congrés dels Estats Units protagonitzat per les hosts més bel·ligerants de Trump al final d'un dels seus mítings infectes. Durant unes hores eternes la democràcia més vella del món es va convertir en la més tòpica i efímera de les repúbliques bananeres. Increïble per insòlit, fa quatre anys, tanmateix, que Trump, amb la complicitat dels màxims responsables del Partit Republicà i altres ressorts menys visibles del poder, es dedica a excitar les baixes passions del que una mica a la lleugera hem denominat l'Amèrica profunda, la de la misèria xenòfoba, la del fanatisme feixistoide, la dels horitzons dissipats per successives crisis, la de la incultura televisada i el fast food de mentides a domicili, la de la violència embolicada en paper de cel·lofana bíblica, les febres de la barbàrie d'un imperi en decadència. Hi ha una altra Amèrica, és clar, tan profunda o més que la ressentida que despús-ahir va oferir-nos les imatges més escabroses dels límits i perills que assetgen la democràcia, la nord-americana i, ai!, totes les altres. Contra aquesta altra Amèrica profunda i el sistema de valors democràtics i equilibris més o menys consensuats històricament fa quatre anys que Trump i els seus sequaços es passen de rosca en la construcció de la mentida i la sembra de l'autoritarisme més descarnat i maldestre sense que la democràcia haja trobat encara l'antídot contra un verí produït al capdavall en el mateix cor que propulsa tota la sang del sistema. Trump, no ens enganyem, és la caricatura més sinistra del poder, aquella que en subratlla tots els defectes i excessos. Al cap i a la fi, el principal instigador de l'assalt al Congrés –instigació per la qual hauria de donar compte davant la justícia– ha estat votat per més de setanta milions de persones. Els seus missatges esbojarrats han connectat amb facilitat amb tanta gent com hi ha que necessita creure que un burro vola i entretenir-se amb la comèdia que tan bé ha representat aquest ciutadà Kane de la indústria hotelera, aquesta caricatura ridícula del poder capaç d'excitar fins al deliri unes masses àvides de solucions tan senzilles com falses a problemes simplificats fins a l'absurd. Trump és l'espill on les democràcies falsejades d'avui no es volen mirar perquè els torna la pitjor imatge d'elles mateixes, Trump és el babau encimbellat en temps de crisis i pandèmies a qui han deixat unflar-se, vacu i groller, dalt del seu cavall de joguina i que ara, llaminer i superb en la seua rabieta de xiquet malcriat, tant costa fer-ne davallar. Potser no serveix de res preguntar-se com un personatge així ha arribat a governar un país que encara és el més poderós del món, perquè dissortadament, amb més o menys notables diferències entre ells, no abunda entre els mandataris presents i passats el model radicalment contrari d'honestedat, saviesa, moderació, prudència, sensibilitat, grandesa d'ànim, generositat i intel·ligència exigibles a l'exercici del càrrec. Trump és possible com ho fou Hitler i tants homes diminuts, infatuats a base de bombo, estúpids i omnipotents, com ha engendrat i engendra el sistema. Trump, no ens enganyem, no és més que un mal actor que perd els papers i en la seua malaptesa entropessa i fa caure el decorat i tota la tramoia de l'escenari, un Neró (la definició, ajustadíssima, és d'Antoni Bassas) enjogassat amb el foc, un piròman de la democràcia a qui massa gent ha volgut riure les gràcies i fet créixer amb colpets a l'esquena. El perfil gros de la seua caricatura li assegura una cohort d'imitadors que ja es multipliquen com moscardes en els podrimers del sistema. Abandonarà per fi l'escenari amb renecs i bravates, de molt mala gaita i qui sap si amb algun darrer inútil gest per a la galeria de les seues hosts inflamades, però el problema continuarà sent el teatre mateix, l'estructura de l'edifici, el guió d'aquesta horrible i previsible peça dramàtica que es representa diàriament i per a tots els públics.

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 8 de gener de 2021.]

 

[Foto Agencia EFE, El Punt-Avui.]


 

divendres, 1 de gener de 2021

L'any que avui comença

A l'any que avui comença se li gira feina. El seu germà gran, el que avui ha dit adeu, ha sigut tan desgraciat, el pobre, que tothom projecta en el nouvingut les il·lusions i plaers que l'altre va frustrar. L'esperança és una flama tènue que qualsevol colp de vent pot apagar. Però ens hi agafem, sovint contra tota evidència, amb tanta força com ens cal moguts pel nostre instint de supervivència. Ningú no podria viure sense aquesta flameta, a la vora d'un caliu que colguen les cendres i que revifa amb el mateix colp de vent que altres vegades l'apaga. Parlem de l'any que per fi se n'ha anat, en parlàvem des dels primers compassos, no bé havia passat el seu hivern, i els darrers mesos han sigut un incansable fer vots perquè el temps passés de pressa i se'n dugués l'empestat. La passió de finituds de què parla Juan Gil-Albert com a genuïna de l'espècie s'ha multiplicat per mil en la convivència diària amb el dolor i la mort. Desitjar que passe el temps, com si poguessen fer-hi res els nostres laments! Accelerar el futur ha estat enguany el desig impossible de la nostra esperança, el túnel del temps per on fugir de la pandèmia, l'arma infal·lible contra un monstre mutant i encara tan desconegut. Així hem tornat sense adonar-nos-en a la pregària, al conjur, a la psalmòdia, a aquesta necessitat de confiar en el futur quan el present és només cendra que amaga les brases. Hem maleït mil vegades l'any passat, l'hem fet responsable de la major desgràcia col·lectiva que ens assota des de fa dècades, i com que el mal necessita un rostre i un culpable, l'hem assenyalat a Ell. Però ben mirat, personificant el temps, acotant-lo en la xifra abominable que ha regit els nostres destins durant 365 dies, en la volta completada del nostre periple solar, en realitat descarreguem les pròpies responsabilitats, directes o remotes, en el mal que encara ens assetja i que confiem que l'any acabat de nàixer destruesca com un Sant Jordi que venç el drac. Se li gira feina, a l'any que avui comença. El degoteig sinistre de malalts i de morts, la pressió terrible sobre el sistema sanitari, el perill de col·lapse, l'abisme que s'ha obert als peus dels més afectats per la crisi, continuen en peu de guerra. I els governs d'ací i d'allà i de més enllà, amb honroses excepcions, no donen mostres de solvència ni de confiança per acarar una trencadissa el responsable de la qual no és només el coronavirus. Aquesta és part de la feina que li hauríem de demanar al nouvingut, una mica de llum que desfaça tant de mite com hem posat en moviment com a recepta d'urgència per explicar-nos el que no sabem o se'ns amaga. Si la ciència i la tecnologia, colze amb colze, treballant per primera vegada a nivell internacional de manera tan coordinada han estat capaces de produir vacunes contra el virus en un temps rècord, l'any que avui arranca a caminar també hauria de ser el de la identificació de les causes estructurals, socials, polítiques i culturals que han coadjuvat en l'extensió del mal. Prevenir, ja ho sabem, és la millor manera de curar, si no l'única real i efectiva. I el mal de la pandèmia no pot dissimular o minimitzar altres mals més antics que continuen assolant la humanitat, encara que s'acarnissen amb major crueltat sobre la gent lluny de les murades benestants dels països rics o en les seues zones marginals víctimes de la pestilència. La primera gran pandèmia del segle XXI potser no serà l'única ni potser la pitjor. Se li gira feinada a l'any que comença si no volem que les absoltes que avui cantem al menyspreable 2020, si no en traiem les lliçons oportunes, es perden amb el silenci i les presses del temps i ens vegem obligats a haver d'entonar-les amb el nou any i amb el que el seguirà i amb tots els altres. Per això, alimentem una esperança tan feble i tan certa com una flameta que pot créixer o pot extingir-se i que és força motriu per a tots els canvis i remeis. Que el 2021 ens siga més propici: més net, més culte i més lliure.

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el dia d'Any Nou de 2021.]