dissabte, 22 de juliol de 2017

Mar

Com l'estiu passat per aquestes dates, Mar passa una setmana a la casa de la platja amb els seus avis. És un tòpic, sí, que supose que com a regla general coneix tot d'excepcions, però no hi ha dubte que el temps que no hem pogut o sabut dedicar als fills el recuperem en certa manera amb els néts. Crec que més que una disponibilitat de temps, ho és d'esperit. La joventut podria ser el territori del futur, el temps s'hi viu vertiginosament, el present s'escapa per la mateixa ànsia descontrolada de voler-lo retenir. La vellesa pot ser, per seguir un altre conegut tòpic, el riu en el seu curs baix, prop de la desembocadura, d'aigües més quietes. Tot i l'experiència acumulada del pas inexorable del temps i la consciència més afinada de les finituds, el sol avantatge que potser proporciona l'edat quan encara es troba lliure de les pitjors xacres i hom ha pogut esquivar amb més o menys fortuna els cants de sirena de l'estupidesa dominant dels temps, és la capacitat de lliurar-se en cos i ànima a l'instant i a la successió d'instants únics i repetits del dia a dia. Sense presses, sense imminències, sense excuses, una dedicació plena i exclusiva que dura el cluc d'ulls d'una setmana. Observador privilegiat de l'edat de la faula i la meravella, de l'emoció de créixer d'hora en hora com un branquilló novell, i si no fos que la capacitat per al gaudi (i també per al sofriment) sabem que és infinit en la infància, no gosaria dir qui s'ho passa més bé, si l'avi o la néta, qui n'aprén més. Com les plantes, arbres i flors que Mar ajuda a regar cada dia mentre n'aprén els noms, laboratoris de la vida que sempre està movent-se. Com el plançó d'olivera que l'avi ha plantat perquè ella en tinga cura i vaja creixent amb un ritme paral·lel al seu. Com els capbussons ja més segurs a la platja, la col·lecció de caragoles, vidres, opercles i altres tresors marins, el descobriment del dòmino i la suma mental, el plaer de cada nova paraula, l'amistat amb les amigues les ones, que cal aprendre a respectar i no donar-los mai l'esquena perquè es poden enfurismar. I les mil històries que l'avi improvisa (ell, tan poc dotat per al relat) fantasiejant sobre l'espai que els circumda, l'origen de la cara petrificada del Segària ("quan encara vivien els dinosaures?"), el drac que una vegada fou el Montgó, les lluernes que encara poblen la memòria de la pròpia infantesa, el misteri dels caminets que envolten la casa de la platja. Aprendre a fer botar les pedres damunt de l'aigua, les històries de Mar, les històries de la mar, els jocs que es repeteixen com un ritual exacte i els que s'inventen sobre la marxa. El temps perd les seues arestes més esfereïdores al costat d'aquesta petita que creix, dels seus ulls sempre oberts al sentit amable de la vida. En la riquesa i felicitat d'ara hi ha la fortalesa de demà. No podem ser gasius en el goig d'acompanyar el creixement de la vida, que amb prou feines suggereix la foto de l'àvia i la néta en el mateix lloc de l'any passat i que s'han proposat de repetir en cada nova trobada. Cal ser-hi amb ells, ajudant-los en la destresa del vol, cal ser amb ells perquè és una manera autèntica de ser amb nosaltres, de ser nosaltres, d'enfortir-nos en aquesta bellesa sense límits.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 22 de març de 2017.]

dissabte, 15 de juliol de 2017

Dubtes comuns

Ja coneixem la posició majoritària que les diverses famílies polítiques aixoplugades sota el paraigua comú mantenen respecte del procés d'independència de Catalunya i, concretament, del referèndum que l'haurà de decidir: ni sí ni no sinó tot el contrari. Per molt que per als qui en som més fermament partidaris (del referèndum i de la independència) aquesta ambigüitat calculada ens neguiteja des de fa uns anys, no podem deixar de reconèixer que la destresa per mantenir-se en la corda fluixa tant de temps seguit té un cert mèrit. Perquè acceptar sobre el paper el dret d'autodeterminació dels pobles i negar alhora l'oportunitat d'un referèndum unilateral i de caràcter vinculant (quan s'han esgotat una rere l'altra totes les vies per pactar-lo amb l'estat) ens situa de ple en una paràlisi absurda. És, com si diguéssem, que som partidaris de la revolució sempre que es moga en els marges vaporosos de la utopia impossible. Un dels retrets que aquest món dels comuns sol fer al procés és la seua transversalitat i que s'hi balle la sardana amb la gent de l'antiga Convergència, la dreta que, com és sabut, és igual i la mateixa a tot arreu, com una rosa és una rosa. Però aquest radicalisme sobrevingut de classe sembla en bona part impostat, pensant en el seu efectisme entre els votants propis, quan recordem amb quina fermesa els antics comunistes del PSUC i del PCE van defensar els pactes de la transició, la gran entesa amb la dreta franquista que tants gripaus va obligar-nos a engolir, aquelles pluges no reconegudes de llavors per als fangars encara no apamats d'ara. Un altre argument dels comuns és que, segons ells, el projecte independentista manca d'un programa clar de transformació social, però des de la mort del dictador no s'havia conegut un moviment que debatés tan obertament i amb tanta gent implicada el que podrien ser les línies mestres de la futura (i espere que propera) república en un sentit clarament progressista (¿o és que no són iniciatives prou esquerranes, per exemple, la lluita contra la pobresa energètica, la renda mínima universal garantida, les propostes contra els desnonaments o l'anul·lació dels judicis franquistes?). La tebiesa d'ara dels comuns davant el procés com en d'altres moments de la història recent amb la lluita social i política de les classes populars els passarà factura, sens dubte, com els l'ha passada a tota l'esquerra que acomodà el cul en les butaques d'una democràcia feta de trampes i acostumà les sabates a les suavitats de les catifes del poder. En el fons hi ha una malfiança que prové de la seua cultura política: és el partit qui guia les masses i no a l'inrevés. Un problema d'immodèstia i de miopia, mals que no són exclusius de cap família. El compte enrere que ara es viu deixa poc marge a tebieses i càlculs per salvar mobles. ¿Estem amb el poble i el seu dret a decidir o amb les forces reaccionàries de l'estat instal·lades en el cercle viciós de l'immobilisme? Construïm entre tots la república o ens quedem per veure com cauen les figues pansides de la monarquia? A favor del corrent democràtic revolucionari o dels murs de contenció de l'estat i, ai, els seus privilegis de classe?

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 15 de juliol de 2017.]


dissabte, 8 de juliol de 2017

La casa


Ens identifiquem tant amb la casa on vivim que sovint arribem a considerar-la un organisme viu i independent per un mecanisme molt similiar al que en literatura anomenem personificació. ¿Però no deu ser-ho en realitat, una cosa viva, més enllà de les pròpies i més o menys creïbles impressions que en rebem, al marge fins i tot de la pròpia voluntat però en simbiosi amb els éssers de reconeguda existència biològica que la poblen (no només humans ni només visibles a ull nu)? En la seua llum i en les seues ombres, com a la caverna ancestral i a la recreada per Plató, es projecten tots els nostres somnis i fantasies, fantasmes i pesombres. Sentim bategar la casa, el parpelleig dels aparells domèstics i els seus gemecs mecànics, els xerrics de les portes, el degoteig de les aixetes. Fins els sorolls del carrer, els crits, els vehicles, el vent i la pluja hi troben el seu lloc o es converteixen en visites inoportunes que seuen amb tu al sofà i al cap d'una estona marxen. Però hi ha també els sorolls i moviments interns, com un cos que respira i transpira, d'origen incert, fusta que cruixeix, líquids que s'escolen per tubs i canyeries, un llibre que de sobte cau de la prestatgeria com empès per una mà invisible, la pintura esgotada d'un detall del quadre que s'esvaeix, la fotografia que va impregnant-se de grocs, el calendari agafat a un clau que cedeix, els pètals que volen a càmera lenta des del búcar al terra. La casa és viva i t'alberga en soledat. Com més gran i més antiga, més vida, més presències, més racons velats per l'insondable. Matèria de literatura que naix de les nostres pors i desigs més pregons: fantasmes que es corporifiquen, humitats a les parets que adopten estranyes presències, miracles i llegendes, veus d'ultratomba, encanteris i malediccions, les cases dels horrors més barates del barri del terror, els palaus incomptables de les obres mestres, la casa dels Usher solsint-se en el fons de la consciència, el secret psicòtic d'Anthony Perkins, la casa dels Buendía a Macondo, una antologia impossible per la infinitud de la matèria. Pense en tot això amb les maletes preparades per eixir de vacances. Com respirarà a partir d'ara la meua casa, en quin silenci continuaran sent les coses? I això en un món tan familiar com la casa. Però com és el món que no pot escrutar l'ull humà, l'univers que no fretura de cap presència humana? És, són si no ho veiem, si no ho sentim, si no ho habitem? La ciència, amb el seu telescopi d'intel·ligència, va fent previsions, descrivint-nos amb pèls i senyals com és el món d'allà fora. Mentrestant, la casa on amb sort vivim cada dia se'ns escapa en la seua complexitat i els seus misteris (el nom que donem a allò que ignorem). Continuarà alenant quan la deshabitarem, els seus silencis i els seus sorolls seran els nostres. I segurament hi serà encara quan tornarem a casa.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 8 de juliol de 2017.]


dissabte, 1 de juliol de 2017

A bon pas sobirà

A la sobirania li passa com al moviment, que es demostra caminant. De fet, per no estar sota el control o el poder de res ni ningú, cal moure's, cal moure's molt. L'anul·lació dels judicis franquistes aprovada per unanimitat del Parlament de Catalunya és, de fet, un exercici de sobirania política de primera magnitud. Perquè davant les tebieses, els ajornaments i les excuses de mal pagador que l'Estat espanyol practica des de fa quaranta anys no s'hi valen mitges tintes: hi estàs en contra o n'ets còmplice. No és només el gran valor simbòlic que aquesta invalidació de les injustícies del franquisme conté, sinó la reparació efectiva a les víctimes supervivents o als seus hereus, que moltes voltes han esmerçat anys i patrimoni perquè un dia s'obrís la porta a la seua dignitat i s'escoltés el clamor de tant de patiment. Ni Ciutadans ni PP han volgut quedar al marge de la decisió històrica i ser retratats per a la posteritat com uns cagafestes. Aquests dos partits, hereus ideològics i continuadors de la guerra franquista per altres mitjans, han hagut d'empassar-se uns quants gripaus i votar en sentit oposat al que voten a Madrid quan s'hi planteja el tema. En aquest sentit sí que Catalonia is different. Com en altres mostres de sobirania anteriors (la prohibició de les sagnies taurines o la llei de pobresa energètica, per exemple), podria ser que algun dels tribunals de guàrdia al servei de l'Estat declarés il·legal o anticonstitucional o improcedent o de mala educació (el destrellat no té límits) aquesta mesura. Però llavors el ridícul (reconèixer de fet la vigència i legimitat del franquisme) seria de tals dimensions, que hom hi batria un nou rècord en la llarga cursa de despropòsits que estem veient i vivint en els darrers temps. El cas és que el projecte de llei revocarà més de 63.000 condemnes, començant per la que va col·locar un president democràtic per primera i última vegada en la història d'Europa davant un pelotó d'afusellament. El cas esfereïdor del president Lluís Companys representa la tossudesa d'un Estat que no vol reconèixer les víctimes del franquisme ni passar full de veritat a aquella història d'ignomínia interminable però que alhora i paradoxalment proclama sense rubor les seues arrels i vocació democràtiques. Fum de canyot. I la sobirania al capdavall és això, posar en pràctica els mecanismes necessaris per millorar certes coses o moltes coses, tant si et diuen ase com si et diuen bèstia, tirar pel dret amb la raó democràtica per bandera. La llibertat rarament te l'atorguen, te l'has de prendre si de veritat la vols. A què esperen al Congrés dels Diputats a imitar la iniciativa catalana, a fer-se aquesta gran foto de família, a exercir per fi la sobirania popular?

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 1 de juliol de 2017.] 

[Víctimes i familiars de víctimes. Foto de Manolo Garcia per a l'ara.cat]