diumenge, 27 de juny del 2010

Estiu estrany

Està l'estiu estrany (perdó per l'al·literació), i això que només fa cinc dies que ha arribat. De fet, i si no fos per l'obstinada evidència del calendari, juraria que encara és primavera per la inconsistència d'un temps que ens fa abrasir-nos al sol i sentir calfreds a l'ombra, cosa que no ajuda a preparar-se per a l'excepcional calor que diuen que enguany toca. L'estiu està tan estrany que a Sudàfrica, on es juga el mundial, tothom va abrigat fins a les orelles perquè és hivern i fa fred. Deu ser cosa dels hemisferis, però no m'acaba de quadrar un nord càlid i un sud extrem amb un fred que pela. Per no eixir-nos del tema futbolístic, també sembla que la raresa s'ha apoderat dels estadis. ¿Qui ens havia de dir que els japonesos, amb jugadors de noms tan estranys com Honda (més adequat per participar en una cursa de motos), es rifarien un equip com el de Dinamarca, hereu del diví Laudrup, sense a penes despentinar-se i –això és el pitjor del cas– amb més d'un cabell tenyit de ros oxigenat? La cosa tindria gràcia si els autènticament rossos es tenyissen el cabell de negre, per allò dels equilibris, però quan el rigor del samurai i la precisió de l'actor de teatre nõ són substituïts per dubtoses alternatives de perruqueria i vulgars efusions per celebrar el gol, tot resulta molt estrany. Del mundial, i aquesta ebrietat per la roja (abans en dèiem la selecció) que sembla compensar el saldo deficitari nacional, amb les seues crisis i correupteles, és la irrupció del poder japonès el més destacable (no vull ni pensar el dia en què els xinesos s'enamoren del futbol). I la confirmació de Messi com el més gran. La resta va difuminant-se en la més estricta inanitat. Alemanya ha perdut carrosseria i molt més: va suar tinta per derrotar els magnífics i innocents futbolistes de Ghana. El mestissatge de França, tan lloat en temps de glòria, és avui la causa del desastre, i Itàlia ja ha fet les maletes ofegada per fi en la seua gasiveria, bona notícia. De Brasil ni parlar-ne, que jo encara recorde la final de Mèxic en blanc i negre. A Anglaterra ja fa temps que se li va passar l'arròs: no comment. Diuen que Xile juga força bé i que hi ha un tal Donovan als USA que és molt fiable. Ens portarà l'estiu una certa lògica? De moment tot és bastant estrany.

Publicat a Levante-EMV el 26 de juny de 2010

divendres, 25 de juny del 2010

Des de les trinxeres




Correspondència de guerra, Manel Alonso i Català. XIII Premi de Poesia Paco Mollà 2008 de l'Ajuntament de Petrer. Pròleg de Josep Antoni Fluixà. Editorial Aguaclara, Alacant, desembre de 2009.


És aquest el cinquè poemari que publica Manel Alonso (Puçol, 1962), després dels llibres Amb els plànols del record (1994), Oblits, mentides i homenatges (1998), Un gest de la memòria (1999) i Com una òliba (2002), arreplegats en part a l'antologia Les hores rehabilitades (2002). Animador infatigable d'empreses editorials, revistes, premis i altres projectes literaris, l'escriptura de Manel Alonso s'ha prodigat també pels camps de la novel·la i la narrativa per a xiquets i joves, en la prosa dietarística i en la crítica literària en diverses publicacions del país. Amb tot i la varietat de gèneres que l'autor ha anat conreant a través del temps per anar alçant a pes una professionalització plena de dificultats de tota mena (ai, els escriptors perifèrics de la perifèria!), em fa l'efecte que la poesia –extrem que avalaria l'eixida a la llum del llibre que avui comentem– continua sent el nucli candent de la seua literatura, la força motriu d'una manera d'entendre el món i de relacionar-se amb ell. I ho és, a més, perquè parteix de quatre veritats senzilles i irrenunciables que s'afermen cada vegada que el poeta comprova, no sense estupor, com aquesta innocència primordial és sovint sepultada sota munts de borumballa verbal i anorreada pels alambinats discursos del poder. Ja me'n perdonarà el lector la imatge simplificada, però veig aquest poeta a peu descalç treballant en un tros d'horta amb l'aixada dels mots. El seu cant, en efecte, té alguna cosa recòndita, tel·lúrica, d'immediata naturalitat, de visió primigènia i elemental, alguna cosa de la soferta llibertat del llaurador que treballa i que renega. De vegades, quan per l'efecte d'alguna borratxera literària (no solament inevitable sinó a més a més indispensable per forjar-se l'ofici d'escriptor), el poeta s'ha deixat emmirallar pel refilet mel·liflu d'alguns ocells escapats del paradís postís de la poesia, el seu treball se n'ha ressentit. És dur birbar, regar, fendir els solcs, adobar els camps per fer-hi brollar els fruits de la paraula! No crec enganyar-me si dic que aquesta Correspondència de guerra deixa arrere alguns esforços improductius i aconsegueix de lliurar al lector el bo i millor de la poesia de Manel Alonso. Però anem-hi a pams.
El poemari reprén i fon en un sol pla, en una síntesi difícil, algunes de les constants poètiques que donen sentit al treball de l'autor: la perspectiva íntima compresa en i compromesa amb l'amplitud de l'experiència humana, presidida ara i adés per la injustícia, el dolor i la tragèdia. L'excés d'explicitud produeix la majoria de les vegades baixures fangoses on la barca de la poesia sol encallar. Per sortejar aquest perill, Alonso parteix de l'experiència personal i de la solidesa de les senzilles veritats irrenunciables a què apuntàvem més amunt (la llibertat de l'individu contra totes les formes d'opressió, la solidaritat contra la desigualtat, el poble contra l'estat, la diferència contra l'igualitarisme, la memòria contra l'oblit dels mansos…) per eixamplar la seua mirada i oferir-nos un dibuix amb voluntat cartogràfica dels mals que assetgen el nostre temps. L'antídot de la concentració poètica contra la metzina paralitzant de les imatges televisives en aquest haikú de mostra: “Sol un nen juga / dins del punt de mira / d'un franctirador”. La tristesa dels camps abandonats per la desídia, les al·lusions a les darreres guerres balcàniques, la sòrdida aventura dels cayucos, el crit contra la patuleia dels urbanicides moderns, les tragèdies d'Afganistan i Iraq, la lluita de l'home per la seua emancipació, la memòria del destí atroç de jueus i moros com un bumerang que acara els valencians davant el propi espill, les eternes enganyifes de la Mare Espanya, el monstre del consumisme, entre d'altres, són els temes que omplin aquestes cròniques de guerra, plenes de dolor, sí, però també de dignitat i d'esperança. Si en el fons tot poeta és una mena de corresponal de guerra, Manel Alonso ho és ací de manera explícita i deliberada, i surt airós de la seua perillosa estada a les trinxeres perquè ha sabut decantar el seu verb més cap a la part visionària i profètica, sentenciosa i amerada de saviesa de l'Espriu de poemes com “M'han demanat que parli de la meva Europa” o del raimonià “He mirat aquesta terra” que no pas de la grandiloqüència estèril de molt tematisme social. Aquesta correspondència pot arribar així, en la seua cruesa neta i despullada, amb la força del seu lirisme sincer i directe, al cor intel·ligent dels bons lectors.

Publicat a Saó, núm. 346, febrer de 2010

dimarts, 22 de juny del 2010

El futur és el passat




Allà on les grues nien, Elies Barberà. XLVII Premi Ausiàs March. Edicions 62, poesia núm. 137, Barcelona, novembre 2009.


El futur ja és ací, hi és des de fa molt de temps. I és un futur en construcció (com en la magnífica pel·lícula de José Luis Guerín) permanent, un deliri d'activitat que anul·la tota sensació de present i converteix la memòria en horitzó d'utopia, en l'oxigen indispensable per als qui no volen acabar esborrats en la Ciutat-Espill, engolits per la voràgine del no-res de la realitat virtual. El futur ja era ací mentre Marinetti s'esgolava pel túnel dels grans fraus i salvàvem Salvat, que no va viure per contar-ho i en qui les pinzellades futuristes eren el vernís d'un somni fratern i llibertari, i Álvaro de Campos, que va convertir l'espectacle maquinal en una metafísica del poema i una explosió verbal de primeríssim ordre. El futur ja era ací, i corporificava els pitjors somnis de Mary Shelley, de Georges Orwell o d'Aldous Huxley.
El cinquè llibre d'Elies Barberà (Xàtiva, 1970), després de Mata-rates (i altres vicis), 2003, Equilibrista, 2004, Zoo, 2007, i Aixàtiva, Aixàtiva, 2008, se situa, com bona part de la seua obra precedent, al bell mig d'aquest futur-present-passat de desarrelament i misèria material i, sobretot, moral. Partint del fet que l'any 2008 dC més de la meitat de la població mundial ja vivia a Ciutat (així, en majúscules i en general), Barberà desplega el seu cant futurista, la seua oda a la Urbanitat. El material principal de la seua enginyeria poètica està format per la ironia, aconseguida gràcies a un subtil distanciament respecte del seu motiu d'inspiració, la transformació del subjecte poètic en anònima tercera persona i la paròdia de gèneres com el cant, l'oda o la crònica periodística. Aquesta, la ironia, és l'apòzema que intel·ligentment subministrada presserva el poemari del patetisme a què normalment es veu abocada la literatura que treballa sobre els grans temes (individuals i col·lectius) de manera tan explícita. Sense repte, però, i consciència del risc poca poesia es pot fer. La de Barberà, no cal dir-ho, sorteja amb fortuna els perills a què es veu abocada certa poesia pretesament social, reduccionista, gràcies al distanciament irònic i al subtil maneig dels recursos expressius de l'idioma, per molt que l'ús insistent del decasíl·lab frene en ocasions les possibilitats de desplegament dels versos i l'harmoniosa distribució dels silencis i el poema tendesca en excés a l'acumulació enumerativa.
Així, el lector sap des del principi que el lloc on nien les grues no és cap paratge més o menys virginal del nord d'Europa o de l'Àfrica septentrional, perquè aquestes grues no són ocells (per molt que també nien, arrelen o ponguen ous monstruosos) ni milotxes (“Quina grua el meu estel, / quin estel la meva grua!”), sinó màquines, símbols de la destrucció constant a què el Capital sotmet les ciutats destinades a ser els contenidors concentrats i infames de la humanitat. En més d'un sentit cal remetre's al poema “El plany de l'excavadora” (que fa uns anys va donar nom a una antologia de l'italià publicada per Bromera) de Passolini, inclòs en el cèlebre Le ceneri di Gramsci (1957), on es denunciava el creixement exponencial de la Roma de postguerra. Pel que fa als jocs amb els tecnicismes esdrúixols del poema de Barberà “Germana Anorèxia”, tot guardant les degudes distàncies de to i d'intenció, em vénen al cap alguns versos de Joan Valls de Breviari d'un eremita urbà (per cert també Premi Ausiàs March de 1974). Al costat d'algunes peces impecables i esfereïdores, aquest cant a l'anorèxia –és la primera vegada que llig un poema dedicat a aquest corcó que tan bé defineix el sentit últim d'una societat presidida per la Vaca sagrada de l'abundància– em sembla exemplar com a mostra del que la poesia de Barberà es proposa d'eixamplament temàtic i formal de la poesia d'ara. Altres poemes, que enllacen amb l'anterior llibre de l'autor, hi actuen com a contrapunt de les misèries del sistema, com a punt de fuga: la infantesa i joventut dels indòmits i els rebels no sotmesos a les normes del Tindre i l'Acumular, de la Riquesa i la Possessió, la Vanitat i l'Abundància, de l'adoració a l'Objecte-Essència, dels desterrats de la Memòria i els Propòsits, l'Avenir, l'Esperit, la Voluntat, els Valors i els Afectes.
Comptat i debatut, un llibre valent, una bona sacsada al panxacontentisme, una furonada de lucidesa, un cant antifuturista, un llibre sincer destinat a obrir vies temàtiques i tonals als bassals estantissos de la condició humana i a acarar el repte que suposa, per a la poesia, parlar de les coses que realment importen.

Publicat a Saó núm. 345, gener 2010

divendres, 18 de juny del 2010

Font del problema

Per una vegada Font de Mora l'encerta. Ha contestat “blanc” a la pregunta “de quin color és el cavall blanc de Santiago?”. O dit d'una altra manera, davant l'incontestable informe de la prova PISA que torna a situar el País Valencià a la cua en ensenyament a nivell subpirinenc (Portugal a banda), no ha tingut més remei que reconèixer el fracàs del sistema educatiu. Però ho ha fet com si fos, què sé jo, humil conserge d'institut, representant de l'AMPA en el Consell Escolar o esforçat alumne d'ESO, i no tot un Conseller d'Educació, i no el Conseller d'Educació. Ja no ens sorprèn gairebé res, però és increïble la facilitat amb què alguns es lleven de damunt les molestes puces de la responsabilitat. Acceptar que l'engranatge no rutlla sense reparar en el detall que un mateix n'és peça clau no pot ser sinó fruit de la ignorància o el cinisme. Atesos els desvetlaments amb què aquest home contribueix a la fallida del sistema a nivell valencià, ens inclinem per la segona opció: és el seu un cas d'evident cara dura. Font de Mora, a qui corresponen molts decilitres de la font del problema, fa com tenen manat els del seu partit, culpar els altres dels propis mals en una tradició que té el moment estel·lar en el famós or de Moscou (hi ha tics incurables). Fins i tot quan es vanta d'haver elevat el pressupost per a ensenyament a 5.738 euros per alumne o d'haver inaugurat no sé quantes escoles oculta que en comparació a la resta de l'Estat només Andalusia i Múrcia hi dediquen menys diners i que la contrucció de noves escoles no pot amagar la indigència en què malviuen la majoria de les ja edificades i la clamorosa falta de moltes altres. Ho vulga o no, aquest Conseller passarà a la història per la cèlebre idea d'impartir la Ciutadania en anglès, que ja sabem com va acabar, i la de la inclusió del xinès en Secundària, que ja sabem com acabarà. La gran lliçó que ens llega parla de com deixar els vells problemes intactes i alhora crear-ne un fum de nous. Alguna cosa més? Sí, la irresistible comparació amb aquell dèspota del segle XVIII que algú va col·locar, en retroactiva venjança, cap per avall. Potser d'entre les runes en què van convertint l'escola, en alguna paret que miraculosament sobrevisca a la catàstrofe, encara penjarà el popular cartell.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 19 de juny de 2010.

dissabte, 12 de juny del 2010

Majicaixa

Si el nom fa la cosa, i això no planteja massa dubtes ara i ací, el pas de l'antiga Bancaixa a Bancaja ja contenia en germen l'anunciada fusió (o confusió) amb Caja Madrid. Ignore quin nom posaran a la cosa, potser Majicaja o Madricaixa, vés a saber, però també podria ser que per mantenir la confusió s'hi optés per un d'aquelles marques anglòfones tant de moda que ens forcen al repte de la interpretació semàntica, molt complicada quan de desentranyar la substància significativa de les empreses o empresetes es tracta.
Recorden vostès els casos d'Orange Market o Forever Young, sense anar més lluny, o aquell paradigma del cinisme, Easy Concept, una idea tan fàcil i de provada eficàcia com fer amiguets de l'ànima entre la genteta del poder per embutxacar-se diners públics. Per tal d'evitar les normals susceptibilitats dels temps de crisis, doncs, i a la vista de tan escandalosos precedents, humilment jo recomanaria que els responsables de la confusió es reprimesquen les tendències anglòfiles per una vegada i bategen la criatura amb alguna de les formes híbrides apuntades més amunt, o amb aquesta tercera: Majicaixa, equidistant entre la molt madrilenya i goiesca paraula majo i la indígena caixa, més que res per allò de guardar les aparences.
I si el nom fa la cosa, més la fan les persones. Olivas, fugaç president que fou de la Generalitat, és natural de Motilla del Palancar, pas obligat cap a Madrid, com Zaplana ho és de Cartagena, pas obligat també a la capital del Regne, segons vam comprovar després. Aquests dos homes il·lustren l'excepció de tota regla: el nom o càrrec de president de la Generalitat Valenciana sí que no fa la cosa ni la persona. En fi, que sembla consumat el confús matrimoni d'interessos: ell, el nuvi, tindrà el centre operatiu a Madrid, mentre a casa de la núvia es quedarà la seu simbòlica, també per guardar les aparences. Tot siga pel SIP (Sistema Institucional de Protecció del gran capital rapinyat)! Espere que no tornen a esgrimir allò del poder valenciano perquè ara sí que ens baquejaríem de riure. Com que l'economia és l'art dels mercats, encara que la patim les persones, jo no en tinc ni idea. Però políticament em tremola alguna cosa més que la butxaca quan pense en el nou matrimoni.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 12 de juny de 2010.