dissabte, 23 de febrer de 2019

Saials. Matar un rossinyol

El cinema ha fet dels judicis un gènere que compta amb no poques obres mestres. En episodis secundaris, com a seqüència climàtica o motiu central, en pel·lícules i sèries de televisió, judicis fins en la sopa omplint la imaginació de crims, defensors i fiscals, jutges, perruques i togues, interrogatoris extenuants, jurats imprevisibles, perversos homicides, falsos culpables, argúcies i sobreactuacions, colps de maça, silenci a la sala, públic expectant, rèpliques, contrarèpliques, testimonis i patracols bíblics (nosaltres teníem missals i prou) sobre les quals es jurava solemnement de dir la veritat amb aquella lletania del la, el només i el res més.
· · ·
Aquells judicis de cine en la llunyana Amèrica i l'invariable castellà dels doblatges alimentaven l'esparança d'una reparació final de les injustícies que la vida perpetrava dia a dia. Havíem de ser bons xiquets que acceptaven amb resignació les penúries presents i futures. Al final dels temps hi hauria un macrojudici presidit per un jutge sense perruca, toga ni maça que castigaria els dolents i premiaria els bons. Mentrestant a la gran sala cinematogràfica els espectadors havien d'anar tirant, convidats de pedra en judicis sumaríssims de la vida quotidiana.
· · ·
Matar un rossinyol és una d'aquelles fites inoblidables del cine i la literatura, molt més que una simple pel·lícula de gènere o una novel·la qualsevol. Mig oblidat el film entre la boira dels records antics, ja començat el vaig identificar tan bon punt vaig veure aparèixer a la pantalla Gregory Peck. Els últims anys a l'institut solia llegir la novel·la de Harper Lee a classe. El dimecres, després d'haver seguit les declaracions dels independentistes en el judici del Suprem, em vaig trobar el regal de la pel·lícula de Robert Mulligan en VOS a la tele.
· · ·
Amb el títol original To kill a mockingbird, l'ocell que en el castellà de l'Amèrica Central i el Carib en diuen sinsonte (de centzontle, d'origen amerindi, «que té quatre-centes veus»), el mimus polyglottos capaç d'imitar el cant de molts ocells i altres sons, fou traduït pel més reconeixible «rossinyol», que és en les nostres latituds l'ocell amb fama de més bon cantor. Per això l'advocat Atticus (Gregory Peck) alliçona els seus fills que matar un mockingbird «és un pecat», perquè és un ocell que no fa més que regalar-nos el seu cant. Una crueltat, un pecat, una injustícia.
· · ·
Responent a un dels impresentables fiscals que estan traient totes les vergonyes del sistema judicial espanyol, Joaquim Forn va afirmar que el relat que feia de la violència era molt «peliculero». Si la cultura general d'aquests lletrats està a l'alçada de la seua incompetència professional, la definició de Forn és un pèl exagerada. Una invenció tan rudimentària de fets inexistents, que té com a guionista principal el jutge Llarena, no es pot haver inspirat ni en les pel·lícules més lamentables.
· · ·
Malgrat la brillant argumentació que Atticus fa per demostrar la innocència del negre Tom Robinson, acusat d'haver agredit una dona, el jurat –integrat només per homes blancs– declara culpable el seu client. Els prejudicis racials han estat més forts que la força de la raó ( i per tant que la veritat) en aquest judici. A tot arreu hi ha gent disposada a matar rossinyols. I els negres s'ho miren, muts de ràbia i impotència, al pis superior de la sala.
· · ·
Felip VI ha irromput –màxima autoritat judicial de l'Estat espanyol, jutge i part– enmig el Tribunal Suprem amb el paperet signat de la sentència per declarar que no hi ha democràcia sense llei. Efectivament. El que no ha dit és que pot haver-hi llei sense democràcia. De fet ell i la institució que representa són conseqüència directa d'una llei promulgada en ple franquisme i mai avalada pel vot democràtic de la ciutadania. Per molt que la llei ho permetés, matar elefants no deixaria de ser una crueltat, un pecat, una injustícia i una estupidesa.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 23 de febrer de 2019.]

 

dimecres, 20 de febrer de 2019

El guany del que es perd

Pau Sif, Veles. Jardins de Samarcanda #89. Cafè Central / Eumo Editorial, Vic, setembre de 2018. Epíleg de Miquel Bezares.
· · ·
D'una manera o altra, el viatge ocupa un lloc central en l'obra poètica de Pau Sif (quasi acrònim o no-pseudònim de Pau Sanchis i Ferrer, Pobla de Farnals, 1978). Així és sens dubte en el cas del llibre anterior al que avui ressenyem, Arnes (2016), i en el de Viatger que s'extravia (2011), títol que a més dona nom al blog on l'autor publica traduccions poètiques, notícies culturals, comentaris de llibres i altres artefactes literaris. No es tracta només de l'explorada relació entre vida i viatge, o entre literatura i viatge, o de les prolífiques combinacions dels tres, ni del viatge com a metàfora que s'elabora sense haver d'eixir de casa. El viatge en la poesia de Pau Sif és alhora causa i efecte de l'experiència de l'autor, que ha passat un grapat d'anys a la ciutat croata de Zadar, i en les anades i tornades entre aquest punt de la costa dàlmata i València. L'ideari vital que el poeta ha assumit és, doncs, la del 'viatger que s'extravia', perquè seguint l'etimologia, no hi ha viatge possible si no s'abandona el camí o via, cosa que a més a més comporta 'extraviament', desorientació, pèrdua que es cobra tot guany, el camí que es perd i el que es guanya en tot viatge. Com la vida mateixa, doncs.
Veles, però, és la tornada a Ítaca després d'un llarg i ric periple. I no abusem de la referència al gran clàssic («desig del retorn de les barques / amigues dels dits de l'aurora»), perquè la navegació poètica de Pau Sif no només té lloc entre Marges mediterranis i paisatges mariners compartits per tots els habitants d'aquest gresol de civilitzacions, per aprofitar la soferta metàfora, sinó que a més carrega sempre amb la maleta de la literatura, amb la visió i la consciència dels viatgers (literaris sobretot) que l'han precedit i l'acompanyen. La profusió de cites d'autors, molts d'ells italians i croats traduïts pel mateix poeta, no és aliena a aquest viatge de viatges que els poemes despleguen i on l'experiència concreta del viatger s'entremescla i s'eixampla, es busca i es perd, en d'altres viatges. Perquè tot viatge és també homenatge, record de records que se sobreposen. El viatger, doncs, torna a casa, que és el lloc dels pares, i amb el retorn el viatge completa el seu sentit, com en l'Odissea, com en tots els viatges. «Bitàcola», el poema que obri el llibre, s'emmiralla en «Tuaregs», que el tanca. El que s'ha guanyat o recuperat és també el que es perd o podria perdre's, com aquells llibres que el poeta ha enviat per avió a casa i que imagina «que es perden com muntures en la boira» (vers que m'evoca, d'altra banda, el cèlebre final de Blade Runner).
En l'endemig del joc d'espills entre pròleg i epíleg, el llibre conté tres parts. Ossos, formada per 10 poemes, ens remet al passat, a allò que hi subjeu, a la part arqueològica de les ciutats, a la memòria que perdura gràcies a la seua consistència calcària, i és un homenatge a Zadar, la bella i antiga ciutat il·líria de Jadera. La mà del poeta ens hi porta per bars i racons, per paisatges marítims, per moments on el coneixement s'amuntega en forma d'història, de guerres antigues on sentim l'eco de les més recents i sagnants i una sang sempre fresca. Amb la precisió del paisatgista i l'esperit del cronista, bateguen en els versos de Sif la nostàlgia de les pèrdues futures i l'enyor de la pròpia Ítaca («La fugida i el record no són pols / oposats»), una sensibilitat capaç d'apamar distàncies, similituds i diferències. La seua mirada, però, no pretén amagar la lletjor de les deixalles urbanes ni el dolor («aquells dolors que la bellesa amaga») i sovint pren una perspectiva diríem fílmica, amb la projecció de seqüències o instantànies, o l'acumulació d'enunciacions com plans que busquen objectivar amb les paraules el rastre esmunyedís de l'experiència. Per això potser l'ús en tres ocasions del títol Escenes (de bar, pesca i aeroport). Marges, la segona part, de també 10 composicions, es recrea a la costa italiana de l'Adriàtic, la Venècia revisitada o «casella d'eixida», una prosa a la Scuola Grande di San Rocco, aeroports i trens on el viatger pren l'impuls del Vent que mourà les Veles del navili metafòric que el durà per fi a casa. L'última part, Vent, celebra l'arribada com és costum i cerimònia ancestral, amb un «Banquet», s'estén per uns «Manaments» ambivalents entre el sí i el no, un conte en forma de «Cadena», un diàleg sobre el riu «Túria», una «Postal» viatgera i extraviada, entre altres textures, en algunes de les quals l'autor ens remet a un «any del vent» que podria ser tant el de la tornada com el d'aquella revolta cívica que va omplir fa un temps moltes places fins aleshores silencioses. L'amant dels viatges de la poesia (o a l'inrevés) té en Veles una doble ocasió d'or per veure uns paisatges ben ritmats i escandits i perdre's per llocs, sentits i emocions d'una recòndita i serena bellesa, per sentir en les pròpies veles tota la força del vent.

[Publicat a Saó núm. 444 de gener de 2019.]

 
 

dissabte, 16 de febrer de 2019

Saials. El cant de l'oriol

L'oriol es va posar sobre la branca d'aquell arbre despullat, enmig la crua letargia de l'hivern. Amb el seu plomatge de groc intens i les ales negres, com la corbata, va començar a entonar la seua melodia. Era senzilla i harmoniosa, dita amb la convicció de les veritats humils que tant temen els poderosos, i en el silenci espès de la sala es va propagar el seu eco: llibertat, igualtat, fraternitat.
· · ·
Un oriol en ple hivern? Potser fou un somni o una premonició de primavera.
· · ·
La xerrameca del jutge Marchena, assuavida i ben timbrada, feta amb les maneres de qui té plenament assumit el paperet i sap que l'observa mig món, no pot emmascarar l'elemental i massiva conculcació de drets dels processats. Començant, com és habitual, pels lingüístics. Com que el Tribunal no ha permès la traducció simultània, tant Junqueras com Forn han optat pel castellà per evitar perdre's en un discursus interruptus. I en aquest terreny, i amb el seu castellà fonèticament trontollant però sintàcticament i lèxicament redó (amb algun «la cual cosa», algun «Madre de Dios») també han guanyat la partida als inquisidors.
· · ·
La rutinària incompetència de Fidel Cadena (hi ha noms que ni fets a posta per a un fiscal) i Rosa María Seoane, ben asseguts en les seues poltrones i aixoplugats per l'ombra del poder, contra dos homes que pateixen penalitats i es juguen el futur amb les seues paraules. No només has de tenir raó sinó que a més ha de semblar-ho, per això els dos presos van mostrar-se tan convincents, perquè estan convençuts de la seua innocència penal, de la legitimitat de les seues accions i de la justícia dels seus ideals polítics.
· · ·
Quan la incompetència i la demofòbia entren per la porta i la política se n'ix per la finestra i s'allotja als tribunals, els judicis es poden convertir en parlaments. L'oratòria segrestada durant quinze mesos d'Oriol Junqueras i Joaquim Forn va brillar en l'aire enrarit de la sala, les togues arnades del poder, la caspa acumulada per segles d'estultícia.
· · ·
Però això que veurem com podrem tants ciutadans «perifèrics» inquiets, tants observadors internacionals i premsa de tot arreu, és sostret a l'ull narcotitzat de l'espanyol: han censurat l'emissió en directe del judici i TVE només el retransmet per a Catalunya.
· · ·
La millor defensa és un atac. Volien humiliar els presos polítics i el sistema judicial-polític espanyol senceret ha caigut de peus en el poal dels propis paranys. Marchena ha de mirar de biaix i amb la boca xicoteta Estrasburg i el Tribunal Europeu dels Drets Humans, Borrell contracta la inefable ultranacionalista Irene Lozano perquè banalitze les violacions i les votacions per comparació i tots es posen histèrics com González Pons o Carrizosa perquè Torras i Puigdemont faran una conferència a dues veus al Parlament Europeu. Els oriols que canten a les branques no paren de créixer en ple hivern, així a Londres com a Islàndia o a Brussel·les.
· · ·
Al cúmul d'insults contra els ciutadans de Catalunya «Marca España», gràcies al globus o bufa d'Irene Lozano, hi afegirem el de violadors (i violadores per extensió). Però el desig de votar dels catalans es funda en l'amor lliure i no en l'abús sexual de les urnes o urnofília violenta. Quins caps més retorçuts!
· · ·
Han exigit les feministes Ada i Mónica la dimissió immediata d'aquesta perillosa masclista que creu en la inviolabilitat de La Llei Patriarcal? O estaven massa ocupades observant les palletes en els ulls de certes persones que a més són independentistes?
· · ·
La demagògia d'Oltra i de Colau, des de l'esquerreta ben instal·lada, és de pedra picada però fàcil de girar com un calcetí. Què diuen quan parlen de fer «política per a les persones»? No és una redundància, com la dels «pressupostos socials»? Volen dir que només elles (els seus partits) tenen la fórmula magistral per a fer tal cosa? I si no és «per a les persones», deu ser per a les grans empreses, les elits administratives, la banca i el capital sense fronteres, els privilegis dels qui manen? Just el que es practica majoritàriament i estructural a l'Estat espanyol i arreu i que malament poden dissimular uns pressupostos, que moltes vegades no es compleixen en la pràctica. Volen posar mercromina al malalt però ell el que necessita són antibiòtics.
· · ·
Per fi una notícia que val la pena: un home mossega un gos. O dit d'una altra manera: muralles humanes fetes de caps, d'ulls, de culs, de braços, de cames i cares colpegen sense misericòrdia les pacífiques porres, pilotes de goma, escuts, botes, cascs i armilles antibales de policies i guàrdies civils practicants de la resistència pacífica i la no-violència. És tan bonic poder eixir-se'n de tant en tant de les coses normaletes!
· · ·
Alguns llauradors del país diuen que quan l'oriol o tord groc (la natura té colors que ni fets a posta) canta diu «Pitja, Pere! Pitja, Pere!» o «Són madures! Són madures!», perquè quan aquest ocell arriba les figues ja són madures. Escoltem la veu sàvia de la natura.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 16 de febrer de 2019.]

 

dissabte, 9 de febrer de 2019

Contra el diàleg


En tots aquests anys de surrealisme espanyol (i de demostració efectiva de com la realitat s'entossudeix a imitar l'art, sovint sota la forma genèrica de l'esperpento) hem vist convocades i perpetrades les més estrambòtiques manifestacions al carrer. Imitant la forma d'un dels mètodes clàssics de lluita cívica i popular però al servei dels propis i velats interessos, l'anàlisi detallada d'aquestes manifestacions posaria molta llum sobre la naturalesa antidemocràtica (per origen, és a dir, història, i per fe i conveniència) de la dreta espanyola. El fenomen deu ser molt antic però Franco i el feixisme són sens dubte els principals inspiradors contemporanis d'aquestes exhibicions de cabdillisme, demagògia i surrealisme que de tant en tant trauen a passejar pel carrer la burrera nacional en forma del que podríem anomenar el fantasma de la Plaza de Oriente. Deixem de banda el trist període que va tenir per escenari predilecte la València postfranquista i aquell assaig general que Aznar s'encarregaria d'actualitzar amb melena, bigotet i serrell i que l'actual dreta extrema que conformen a una veu PP, C's i Vox ja ha convertit en escopetada «nacional». Ja dic, el catàleg més o menys complet dels rituals cavernaris a pit descobert i sense complexos explicaria moltes coses sobre l'actual degradació democràtica i el visible retrocés en drets i llibertats. Perquè un dels fils que cusen aquestes manifestacions és la utilització de principis democràtics com el de llibertat d'expressió i manifestació precisament per clamar contra ells tot demanant-ne la restricció o impedint-ne el ple exercici als adversaris, ja degradats en enemics, traïdors, separatistes, terroristes o qualsevol de les paraules grosses que la demagògia posa en circulació i manipula quan i com li convé. Així, tant se val que el motiu siga exigir data fixa per a la celebració d'una festa sacralitzada, demanar la il·legalització de l'avortament, arreplegar firmes contra estatuts i lleis democràticament aprovats, naturalitzar la tortura animal, carregar-se la immersió lingüística, aplaudir visites papals gestionades per màfies organitzades, jugar amb la set del personal per beneir salvatges plans hidrogràfics o clamar perquè els deixen fer el seu treball d'atonyinar manifestants. A compte de la lluita de Catalunya per l'autodeterminació, els deliris de l'espanyolisme més bèstia han entrat en una espiral guerracivilista que molt d'impostació o teatralitat electoralista, sí, però que ens acosta perillosament, com un foc descontrolat, als abismes del més pur i dur feixisme. L'última maniobra dels pseudodemòcrates que tant s'omplin la boca de llibertat, llei o constitució per protegir i augmentar exclusivament els propis beneficis tindrà lloc aquest diumenge a Madrid. I ni més ni menys que convocada contra el diàleg, és a dir, la possibilitat que algú puga fer de mitjancer (relator o mediador o com vulguen dir-ne) entre partits i governs per anar dibuixant una solució democràtica al conflicte entre Catalunya i Espanya. La qüestió és senzilla –a banda la voluntat manifesta de carregar-se Pedro Sánchez, a qui ja qualifiquen de «felón» (o traïdor en el llenguatge nacionalcatòlic d'un Roberto Alcázar y Pedrín) i recuperar el poder que consideren propietat natural i privada–, si estàs contra el diàleg, que és l'essència de la democràcia, a favor de què estàs? I no importa que en el passat, quan tu governaves, hages parlat fins amb el dimoni quan convenia. Ja sabem que els catalans i les seues pretensions democràtiques exercides de manera estrictament pacífica són pitjors que ETA i molt més perillosos. Només faltava que cacatues del pes de Felipe González, Alfonso Guerra i alguns amos de negociats autonòmics del PSOE se sumassen als crits contra el diàleg. Com més va més s'ennuega l'Estat espanyol amb un conflicte la naturalesa política del qual s'entesta a negar. I negar-se a dialogar quan ja s'està amb l'aigua al coll és una forma molt estúpida, fatxenda i castissa de suïcidi. Ja tarda Europa a moure-hi peça.

[Publicat a Tipografia la Moderna el dissabte 9 de febrer de 2019.]

 

dissabte, 2 de febrer de 2019

Saials. Judici a la democràcia


«Ja m'agafen i me'n lliguen | i em porten a la presó. | –Senyor batlle, senyor batlle, | per què em porta a la presó?» / A la presó ja els hi van portar, els Jordis, els primers, fa 472 dies, després tots els altres fins a nou presos i preses polítics. Puig de les Basses, Mas d'Enric, Lledoners, Brians 2, Soto del Real, Alcalá-Meco, l'itinerari sinistre vigilat pels Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Civil. L'últim adeu de Joan Bonanit a Sant Joan de Vilatorrada, l'escalfor de centenars de persones enmig del fred hivernal que ha acompanyat els líders independentistes en el seu viatge a Madrid, on el Tribunal Suprem iniciarà, probablement el 12 de febrer, el seu judici a la democràcia. / La democràcia queda empantanada si poses davant el carro de la unitat legal i darrere la cavalleria legítima de drets i llibertats, i si a més ho fas amb tota la violència, legal o no, de què disposes. / El sedal de la realitat, sobretot quan el poder posa a treballar a tota màquina les seues fàbriques d'ordir mentides, té una tendència espantosa a embolicar-se. En aquests casos, amb molta cura i paciència, s'ha d'anar estirant del fil fins a desfer tots els nusos. / Davant el procés que una majoria significativa de catalans i catalanes van mamprendre per construir la independència del seu país, l'Estat espanyol, tancat en banda de qualsevol possibilitat de diàleg i negociació, bàsics per a la convivència, va violentar drets i llibertats. A les urnes, la pau i la civilitat, l'Estat hi va oposar els colps, els tribunals, la presó i l'exili. / «A la presó no t'hi porto | ni per lladre ni traïdor, | sinó perquè vull que em diguis | d'on has tretes tantes flors». / Davant una sentència de culpabilitat ja dictada des de la decisió d'uns jutges prevaricadors d'empresonar persones innocents, els mateixos que van haver de retirar idèntics càrrecs falsos contra els exiliats que els tribunals europeus no acceptaven, els presos i preses han decidit convertir el judici en una acusació a l'Estat i una reivindicació de drets i llibertats. / La fàbrica, amb el contramestre Borrell a la sala de màquines, funciona a ple rendiment. Una exdiputada d'UpyD, diuen que escriptora, Irene Lozano, serà l'encarregada de cantar les virtuts inexistents d'un Estat en fallida democràtica. I amb els diners de tots, clar. En castellà m'ho deia la mare: «Dime de qué presumes y te diré de qué careces». / A l'extrem del fil desenredat hi ha els principis democràtics, com el dret d'autodeterminació reconegut internacionalment. L'espanyolisme cavernari ha mogut molt bé les baixes passions identitàries perquè d'aquesta manera tot es redueix al ser o no ser i ja no cal calfar-se més el cap (i mentrestant te les claven per tots els forats), però ho diem des de fa anys i panys: el procés de Catalunya apel·la abans que res a tots els demòcrates, siguen d'on siguen i del color polític que siguen. / ¿Vols dir que en el fons d'aquesta ràbia deixatada que permet l'extrema dreta de Vox fer el paperot de l'acusació popular (en quina democràcia es permetria això?) per coincidència total amb la fiscalia, entre d'altres perles significatives, no prové en bona part per la incapacitat d'interpretar el món en què vivim i d'una por cerval a la llibertat que avui Catalunya escenifica i conquista? / D'on han eixit tantes flors democràtiques, en quin jardí secret es cultiven les roses de la civilitat, quina agosarada botànica ha permès aquesta florida primaveral de llibertat i no-violència, el subtil pol·len entossudit a fer créixer l'arbre d'un país nou al servei dels ciutadans, plural, obert i inclusiu? / «–Senyor batlle, les he tretes / de les penes del meu cor». / Si la sentència final és desfavorable als justos, la condemna a la democràcia serà llarga i penosa i la pagarem tots.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 2 de febrer de 2019.]