dissabte, 27 d’octubre del 2012

Tot és molt estrany

 Des de fa uns mesos estan passant-me coses estranyes, sorprenents, inesperades. Si cregués en l'existència de fenòmens normals, llavors les qualificaria de paranormals, però precisament vivim temps en què la tradicional frontera entre el que és normal i el que no s'ha dissolt com un terròs de sucre en el cafè del que uns denominen crisi i d'altres estafa. Siga el que siga el que està passant i el que no està passant, i amb unes xifres d'atur que ja se situen per damunt del nivell paranormal del 25 % sense que de moment s'haja produït cap esclafit social (però sí uns quants suïcidis provocats per desnonaments, poca broma), reconec que per pur sentit del ridícul hauria de substituir els adjectius de la primera frase d'aquesta columna, però com que no sé amb què, ho deixe estar. Si alguna cosa bona té la crisi o el que siga, a falta de millors definicions, és precisament la velocitat amb què les coses viatgen d'un costat a l'altre, de la normalitat a la paranormalitat, com s'ensorra el que semblava etern, com es visualitza l'ocult o es ridiculitza el solemne. La pesta moderna de la llarga agonia del capitalisme i la incerta gestació i part del que no s'albira encara està desbocant-se en una orgia en què realitat i irrealitat, veritat i mentida, sòlid i gasós i altres binomis ja inservibles s'acoblen a un ritme frenètic sense que al respectable li done temps de pensar ni de dir mu. Al modestíssim nivell de les coses que a mi, és un dir, m'han passat i que poc o molt deuen tenir a veure amb les que passen o no passen en un pla més general, i que gose de qualificar, a falta d'un adjectiu més precís, d'estranyes, en citaré un parell: he deixat de comprar el periòdic de tota la vida, que llegia des dels setze anys, i he dit adéu al fum. El canvi de premsa l'ha provocat el buit, el defecte, l'absència d'interpretacions dels temps que corren, l'horror vacui d'una espanyolitat que sembla haver renunciat a la funesta mania de pensar en llibertat que alguns, pocs, practicaven, la tornada a la moda inquisitorial com a fenomen normal i el menyspreu del diàleg com a cosa paranormal; el final de l'idil·li amb el fum es deu, en canvi, a la fartera, a l'excés, i no cal que diga més. Si el canvi de paper diari ha estat molt beneficiós per a la meua salut mental, no puc dir el mateix del buit que m'ha deixat el tabac, tot i que no perd l'esperança. Tot és molt estrany, doncs. Per a bé de tots, però, i malgrat el dejú de solucions i respostes a l'estafa que patim, òbric el nou diari i veig Berlusconi empaperat per a quatre anys. Al pas que anem cauran les torres més altes. Espere no perdre-m'ho. Per estrany que parega, tot és molt normal.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 27 d'octubre de 2012.


dissabte, 20 d’octubre del 2012

Estranger en les dues ribes

Aquesta nota fou escrita el 14 d'octubre de 2009 per a la revista Saó, que la publicaria el mateix mes en el número 342. Quasi tres anys justos més tard, el 16 d'octubre passat, se n'anava per sempre el gran poeta José Luis Parra, a qui a penes vaig tractar en l'atrotinada editorial de Víctor Orenga en 1987, quan corregia les galerades del meu llibre De foc i danses, però a qui sempre he llegit amb l'ai al cor, que és la millor manera de llegir poesia. Per sort, ens deixa una obra immensa. Ja ets a l'altra banda de la frontera, José Luis, amic.

· · ·

De la frontera, José Luis Parra. Pre-Textos Poesía, núm. 989, València, abril de 2009.

· · ·

És José Luis Parra (Madrid, 1944) una de les veus més autèntiques de l'actual panorama de la poesia castellana. I ho és, de manera brillant, des dels primers llibres publicats per Edicions de la Guerra / Café Malvarrosa, Un hacha para el hielo (1994) i Del otro lado de la cumbre (1996) i encara des de l'inicial i avui introbable Más lisonjero me vi, accèssit del Primer Certamen Literari Vila de Mislata en 1989. L'autoretrat minimalista que són les solapes dels llibres ens el dibuixa com un poeta tardà la “prehistòria” literària del qual es podria rastrejar en algunes revistes i iniciatives literàries de la València dels 70. Siga el que siga, però, el que entenguem per poeta tardà i fixem on fixem les esborradisses fronteres que separen història i prehistòria, no hi ha dubte que la poesia de Parra naix a la llum de la impremta amb uns contorns ben definits, aliena als titubejos que caracteritzen els tendres territoris de les provatures i, sobretot, com un cant de profunds tons elegíacs, com el viatge al cor de les tenebres d'una vida trencada –i, no cal dir-ho, redimida per l'elixir de la paraula. En efecte, hi ha prou de fer un colp d'ull als títols que identifiquen els llibres del nostre autor per intuir el que la seua obra té d'adéu, d'arrap per la pèrdua, del calfred que hom pot sentir quan es té el valor de mirar de fit a fit el rostre de la mort. A excepció a penes d'aquell rabeig d'aigües torrencials de Los dones suficientes (2000), tant La pérdida del reino (1997) i Tiempo de renuncia (2004) com la seua antologia Caldo de piedra (2001) –imatge que per cert té alguna cosa de celaniana–, més els poemaris ja citats unes línies més amunt, ens avancen per reducció simbòlica el sentit i la intenció últims de la poesia de Parra. És especialment significatiu i oportú, pel que té de revelador sobre la manera com el poeta entén la poesia, el títol del seu segon poemari, Un hacha para el hielo, paràfrasi de la metàfora amb què Kafka definia la funció que acomplien els llibres imprescindibles que, lluny d'afalagar els nostres sentits o d'entretenir-nos el tedi, procuren el prodigi de badar la mar gelada que habita a l'interior de cada u de nosaltres. La poesia, doncs, com un revulsiu, com un sotrac, i els versos com destrals que tallen els arbres de la veritat i ens la fan accessible en una experiència que no ens pot deixar indiferents.
És De la frontera un poemari escrit entre 2002 i 2007, en les dures rodalies de la seixantena on el poeta se sent “Ya extranjero en las dos orillas”, ço és, la de la vida i la de la mort (les dues ferides del famós poema de Miguel Hernández). Bussejar pels abismes de l'experiència i emergir a la claredat és, en el fons, el propòsit de tot poeta. L'èxit de l'aventura, que es xifra en la capacitat de commoure el lector usant amb destresa la destral de les paraules, depén de l'aptitud per a la nitidesa, per a la gracilitat verbal, per a l'equilibri que fan comunicable i perdurable el resultat de la seua immersió. Parra és, en aquest sentit, un poeta lluminós, d'una dicció clàssica i serena. I ho és encara més i per contrast tenint en compte la terra que trepitja, l'expressió del dolor en què ens embarca, cosa que només resulta possible quan la profunditat de l'elegia s'alimenta d'una estima indeleble per la vida. Si el poeta fa recompte de les seues desfetes ho fa impulsat per un vitalisme revoltat, per un desig de més vida, perquè és cul de mal seient, estranger aliè als gestos i filigranes dels acomodaticis. Entre hospitals on s'ensuma la mort concreta dels pares, habitacions plenes d'absència, en la incerta tremolor d'albes i crepuscles, en el pas d'estacions, paisatges i records, en el sentiment constant de la pèrdua, en el tràfec de la ciutat i l'escalfor dels bars, en el diàleg creatiu amb altres poetes i poemes, en l'homenatge a l'amic mort (de l'impagable poema dedicat a Víctor Orenga), Parra ens regala la llum de la seua paraula. Només un tast: “que el aura luminosa sea como el ave / que cantaba al albor, / y esperar que los muertos, ya incorruptos, / entierren en sus alas a la muerte”. Capbusseu-vos en el mar que ha obert la destral de la poesia i nadeu-hi a pler, pugeu amb la poesia del savi Parra.


El coix i el mentider

Diuen que s'agafa abans un mentider que un coix, però no estic segur que siga així a la vista de la lentitud amb què alguns notables mentiders van a raure a mans de la justícia. Parlem de mentiders a l'engròs, és clar, de professionals de l'engany, la simulació i el frau, que aprofiten el poder de què disposen per botar-se la llei (sovint dictada per ells mateixos) a la torera, i una volta a l'altre costat delinquir a consciència i golafreria. Podem suposar de quin peu coixeja la gran mentida de Blasco, però per molt que tinguéssem presa la mida a les seues troles (i cal reconèixer per una vegada algun mèrit a aquell zero a l'esquerra que fou Lerma, especialista en l'elaboració de fulminants discursos per a insomnes però primer també a avisar de la magnitud de la bola que ens havia de caure damunt), ja feia més de tres dècades que es movia per la política institucional valenciana (i qui diu això diu corrupció i mentida) sense que ningú pogués agafar-lo fins ara. I això que es mogué entre les bambalines del FRAP, les ombres xineses de mil nyaps organitzatius, els fils que movien els titelles del PSOE i la gran òpera bufa final del PP, on la gota de l'ambició ha fet vessar el got del teatre polític a compte de l'ajuda solidària internacional. En la trama de mentides ordides sempre des la sala de màquines del poder, vés per on, el de la Ribera (com diria algun locutor monocorde de Canal 9) uniria el seu destí amb un altre espectacular mentider caigut aquests dies en desgràcia, Gao Ping, ni que només fos per la via matrimonial per la qual el mafiós xinès s'embutxacà quasi mig milió d'euros públics per unes dubtoses fotografies. Segons el grau i el blindatge de l'enganyifa, costa molt més d'agafar un mentider que un coix, almenys en la perifèria valenciana, encara que tingues tractes amb algú que es diu Tauroni, nom que equival quasi a un ofici o a una declaració d'intencions. Val més que no esmentem noms de la gran factoria valenciana (per no viatjar més lluny) de la mentida, a compte de vestits de senyoret, bosses Vuitton o esportius descomunals, parcs temàtics o aeroports inservibles, perquè la llista és massa llarga i encara afecta un de cada cinc diputats del PP. Amb tot, no em diran que armar-se la gran mentida amb decorats de cartró-pedra de presumpta ajuda solidària no és com molt barroc, molt de soca-rel i molt valencià, molt digne, fet i fet, d'un personatge de l'assedegada i al capdavall ridícula grandària d'en Rafael Blasco.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 20 d'octubre de 2012.


dissabte, 13 d’octubre del 2012

El fracàs

Recorden? El de Terra Mítica, aquell nyap, fou el primer vaixell insígnia a fer estrepitosament aigua, malgrat les poalades milionàries amb què van voler salvar-lo en els temps de la superabundància (dels beneficis privats a costa del bé comú). Fou, doncs, principi i final d'una boja aventura que va durar vint anys, producte estrella de l'obsessió que pretenia lligar els gossos amb llonganisses. Tanta estupidesa segurament no hauria estat possible si Zaplana el saltataulells (que segueix imparable avui dia la seua cursa), propomocionat a l'ombra de Benidorm, no s'hagués trobat en aquells temps dirigint l'adrogueria del carrer de Cavallers. L'alegria torera i desacomplexada del de Cartagena va poder amortitzar l'invent des de la primera rajola especulativa amb què va alçar-se l'edifici, que tenia com a únic objectiu enriquir d'una tacada quatre espavilats ben col·locats i com a coartada legal la sacrosanta llibertat dels mercats, la injecció abundant de diners públics i les lleis escrites com vent de popa. Tota la pantomima de reflotació d'aquell bunyol condemnat al naufragi no fou sinó l'escenificació d'un fracàs per on es dessagnava l'alqueria autònoma, el maquillatge d'un cadàver que grotescament havia de semblar encara viu com a icona de la política de classe que el PP imposava al país mentre destrossava el seu teixit productiu i les últimes resistències de la dignitat civil. Terra Mítica fou la primera fitxa del dòmino, el primer bufit de l'huracà, la crònica anunciada d'un malson en majúscules que ha arrasat el país i que ara emet els darrers llampecs mentre a l'horitzó ja s'albira una nova majoria social per al canvi, que només podrà ser radical i de baix a dalt. El nostre particular Tren de la Bruixa arriba al final d'un llarg i fosc túnel. Mentrestant, algú com Luis Esteban, exdirectiu del nyap i també del de la CAM, assegura en seu parlamentària que la culpa d'aquest fracàs la tingueren els [sic] directors de les escoles valencianes, que preferien enviar els seus alumnes a Port Aventura. Ja em diran vostès què podíem esperar d'aquest país amb personatges tan conspicus com el citat al capdamunt de certes institucions. Però si l'acudit fos cert, llavors més a favor nostre perquè es demostraria la imprescindible existència d'una escola pública al servei de la sensibilitat i la intel·ligència dels ciutadans. Déu meu, el cos de directors com a darrer reducte de la resistència saguntina al risible fracàs d'un poble! Visca l'escola, muira Terra Mítica!  

Publicat a Levante-EMV, dissabte 13 d'octubre de 2012.


dissabte, 6 d’octubre del 2012

Sense novetat

Tal vegada l'única novetat que envolta el 9 d'Octubre d'enguany és que Canal 9, segons tinc entès, no retransmetrà la Processó Cívica, que no sé per què encara es diu així malgrat els episodis d'incivisme per a què històricament ha servit d'excusa. Ignore si hi ha gent que veu aquestes coses per la tele i quines són les xifres dels radicals partidaris d'ofrenar noves glòries a Espanya que acudeixen a la cita més emblemàtica (puix que d'emblemes exclusivament va la cosa) del blaverisme institucionalitzat. La no compareixença de les càmeres de la televisió autònoma (però sempre dependent del poder de torn, central i perifèric), no es deu a cap canvi en la trajectòria carrinclona que defineix la casa, sinó fruit de la vaga dels seus treballadors, que ja veuen sobre els caps la immensa guillotina de l'ERO que n'enviarà 1.200 al carrer i que ja ha obert expedient a 50 d'ells que van gosar protestar en viu i en directe. Els serveis mínims de rigor sí permetran informar, en canvi, sobre el ritual de besamans, autobombo i canapès que se celebrarà com sempre i amb una mica menys de glamour i, suposem, menys copes i picadetes per barba, al Palau de la Generalitat, així com l'èxtasi de la davallada de la Senyera erecta des del balcó de l'Ajuntament i el solemne Te Deum de la Catedral. Poca novetat, doncs, si no és que considerem com a tal la neteja en vespres de la gran diada d'alguns càrrecs del PP imputats en una causa o altra que ara passaran a la cambra dels mals endreços fins que l'oblit, la carpetada judicial o el riu de la història se'ls enduran avall, confosos en el poti-poti que avui encapçala l'extotpoderós Blasco i que integren ja un de cada cinc diputats-imputats del partit, poca broma. El gest de Fabra-Ciscar, així, sembla una cosa molt torera i per a la galeria electoral, feta una mica a contracor i per salvar els mobles. Però heus ací de nou el 9 d'Octubre, tan dessubstanciat institucionalment com ho és des de l'invent de la Comunitat, que almenys ens excita la curiositat de comprovar quants partidaris de l'himne de les ofrenes queden dempeus per defensar la brutal retallada amb què l'Estat paga els serveis prestats i la fidelitat a prova de bombes (i pressupost) dels súbdits valencians. O com ens ho farà empassar el Molt Honorable en el seu discurs per a l'ocasió, que apostem que serà tan pobre en la retòrica i el contingut com ho és des que el temps és temps per aquestes rodalies del regne. 

Publicat a Levante-EMV, dissabte 6 d'octubre de 2012.

[Foto de CCOO-PV.]