dissabte, 31 de desembre del 2016

Ahir i demà

Acomiadarem l'any i rebrem el nou en el mateix lloc on vam dir adéu al vell i vam veure il·luminar-se aquest que d'ací a unes hores se'n va, a la vora escocesa de la Mar del Nord. La repetició del ritual, siga on siga que et sorprenga, t'arrossegue o l'empenyes amb més o menys força i determinació (la de procurar almenys una mica d'escalfor en companyia), beu precisament la llum incerta de l'espill del temps i els miratges, invencions o certituds de la memòria. A partir d'una certa edat, però, complir amb aquestes cerimònies és més senzill i més complicat paradoxalment i alhora. Més senzill perquè el desig, sempre esbojarrat i dotat de tan escàs sentit de l'humor, amb els seus aires de grandesa que ara ens semblen manifestament ridículs, s'ha aprimat fins al límit del que creiem possible, amable o suportable. La frugal filosofia que afaiçona la dita del qui dia passa any empeny. I també força més complex i complicat, perquè sense el motor voluble del desig, que només funciona a mig gas i sota la forma més humil de l'apetència, costa més acceptar l'excusa banal del canvi d'any per entaular-se, posar la cara més sociable que podem oferir als altres, balbucejar una conversa amb desconeguts i desitjar l'inevitable Feliç Any Nou (en majúscules i en anglès) a totcristo. L'escèptic en què el temps (si no ho érem de naixement) va convertint-nos troba el lenitiu o l'excusa que necessita precisament en la incredulitat, en la manca de fe envers aquests rituals que sabem inanes: no hi perdrem res si no n'esperem gran cosa i a més, i de retruc, no haurem de fer el paperot humiliant i vanitós dels cagafestes. Amb tot, tancar l'any caducat i obrir el meló del que ve té en aquest raconet d'Escòcia alguns al·licients afegits: el lloc comunitari (dels habitants dels encontorns) on se celebra la festa és el més allunyat a les purpurines flatoses dels espots publicitaris, dignament humil i casolà, amb sopa ben calenteta per a qui en vulga, uns músics antediluvians que interpreten temes cèltics (i que confie que estaran tan en forma com l'any passat) i l'escenografia amb què es desenvolupa la passió d'aquest poble per la dansa popular. No és poc per acarar amb moderat optimisme l'entrada en el nou any, per molt vell que ens semble ja en la distància. En el balanç obligat de la data, que cada u anote pèrdues i guanys. I si l'oratge, que ací és un déu respectat i implacable, ho permet, encara tindrem un cel de limpidesa absoluta, incontaminada, de solidesa ancestral i cristal·lina, que potser trencaran unes quantes bengales. Al capdavall tot el que passa compta. Així doncs, que entre l'ahir i el demà no se'ns escapen les engrunes o els somriures que fa l'ara, que tinguen vostès una bona nit i que l'any que ve ens ho millore, ni que només siga una mica.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 31 de desembre de 2016.]

dissabte, 24 de desembre del 2016

La simbomba fosca i el caganer


Cada any, pel Solstici d'Hivern, entre Nadal i Reis, i enmig del paisatge lluminós de les ciutats, amerat d'un fred papassetià, se sent la simbomba fosca de les nits més llargues. Segur que el poeta del port i les gavines, el veí de la Barceloneta, rebel i enamorat, pobre i orfe de solemnitat, no fou el primer a sentir-la, amb el seu ritme fet de profunditats d'argila, el seu eco monocorde i escatològic, la tristesa que es disfressa amb esclats d'algaravia i nadales populars, però sí el primer a desentranyar-la en uns versos memorables i desvelar la gran trampa del narcòtic. La simbomba sempre hi és encara que ja ningú la faça sonar a força de braç i saliva si no és en forma d'espectacle i cavalcada, amb el seu contrapunt alegre, desimbolt i fosc que dessacralitza el luxe i l'eufòria descordada, la cel·lofana del sentimentalisme amb què solem embolicar la mala consciència. Si el caganer dels nostres betlems no estigués tan concentrat en les seues coses, aliè per complet als cants d'àngels i sirenes que anuncien la bona vella, es dedicaria a pegar-li fort a la simbomba amb altres caganers que, alliberats també de les seues urgències, mamprendrien botelles d'anís i canyes i matraques i armarien bona gresca. Però avui ja no toca ningú la simboma si no és en processons reglades, o amb el succedani lamentable del plàstic, perquè a les superfícies comercials (autèntics tòtems d'aquests temps) s'estimen més les campanetes i els discos ratllats de melodies forasteres perbocant com un tió antipàtic tones d'emocions envasades que compleixen estrictament els estàndards de qualitat, el codi de barres (de molta barra!) i la data de caducitat del producte en lloc ben visible (i sense que hi aparega mai la llista d'ingredients tòxics). Malgrat tot, en el fred de la nit sentirem la simbomba fosca. Arribarà amb les imatges de l'Alep massacrat, amb la notícia de desnonats d'energia, amb el nou assassinat masclista i els cartons que alberguen el cos sense nom ni rostre que dorm el son etílic sota el neó d'un caixer automàtic; arribarà amb l'atemptat que retroalimenten els fanàtics de tots els dogmes en un mercat berlinès, arribarà amb l'enèsima condemna legal de la llibertat legítima d'homes i pobles, i també amb la cadira buida i l'inexorable finitud dels cicles. Sempre, però, ens quedarà el Tirisiti, les cosquerelles profanes del sagristà, els enganys de la mestressa i el globus de Milà, per molt que per dissimular l'absoluta manca d'idees per a la ciutat a algú se li haja acudit la vella idea de convertir Alcoi en un parc temàtic obert tot l'any, de festa en festa. Però aquesta és la nova religió laica, d'un laïcisme guanyat a pols de pobresa i afany i utopia. El gran somni fraternal convertit en cerimònia, en bon humor, en abraçada, però també en oblit i evasió suïcida. Hi farem mans i mànegues i renovarem el gran escenari simbòlic, el cap sota l'ala de presents i futurs funestos, mentre al fons de la nit se sentirà un any més la simbomba fosca per recordar-nos tot el que podríem fer i el que encara fóra possible si repartíem amb trellat aquestes dosis increïbles d'energia col·lectiva. Bones festes.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 24 de desembre de 2016.]

 [El poeta Joan Salvat-Papasseit, 1894-1924]

dissabte, 17 de desembre del 2016

Forcadell i els lapsus de Rajoy


Els coneixements de llatí de Rajoy són d'ordre estrictament pràctic, oral diríem, i, pel que sembla, limitats al molt reputat gènere del lapsus linguae. Una antologia ben documentada de les seues esllavissades, des dels temps remots dels filets de plastilina fins a la molt recent invocació a les properes eleccions (no sabem si perquè són molt a prop o perquè són les següents), i que ha encès totes les alarmes i excitat tots els malabarismes del desmentit, és tasca feixuga. És curiós que etimològicament lapsus i lapse signifiquen caiguda o esvaró. Però els lapsus de Rajoy, ja dic, són tan variats i freqüents que ja no sabem si són l'excepció o més aviat la regla del seu discurs, que és el discurs de la dreta espanyola. ¿No deu ser, ens preguntem, que el que crèiem descuits verbals són en realitat la substància mateixa dels seus textos i que quan sembla que encerta el que vol dir (quatre paraules de traç gruixut, repetides com una psalmòdia: imperi de la llei amb tot el seu pes, Constitució i, darrerament, diàleg, diàleg pertot arreu) és que incorre en els seus lapsus? Amb aquesta tàctica, similar a la dels encantadors de serps i a la dels experts en hipnosi col·lectiva, està aconseguint situar-nos en el regne del lapse, un espai mort entre dos temps, en la pura inanitat d'un present sense memòria ni esperança. Aquesta il·lusió d'un instant etern, escampant-se en infinits cercles concèntrics i viciosos, és l'autèntica essència de l'Espanya radial, per això la inoperància del lapsus de Rajoy encara té robat el cor de tants espanyols com el voten, per això el gallec ha estat guardonat per l'Associació de Periodistes Parlamentaris com el millor orador [sic] de l'any. I així seguirà rodant el lapse fins al gran col·lapse final.
El mateix dia que el Suprem arxiva la causa contra Fernández Díaz i De Alonso (i legalitza de pas la guerra bruta política, ordida en seu ministerial), Carme Forcadell, Presidenta del Parlament de Catalunya, és cridada a declarar per haver «permès» un debat parlamentari, és a dir, per haver complit amb la seua obligació. Que poc dura el diàleg (o pal sense pastenaga) en casa del pobre, que poc serveix que a Soraya Sáez li òbriguen despatx a Barcelona, que inútils les formes mel·líflues d'Enric Millo! Com en la sentència contra l'estatut, que va encendre la metxa del procés d'independència, o l'encausament als responsables de la consulta del 9N o la criminalització de la llibertat d'expressió quan adopta la forma de crema de símbols intocables com la monarquia, molts ciutadans han sentit violada la seua dignitat i han expressat al carrer i multitudinàriament la seua solidaritat amb les institucions pròpies i la defensa de la democràcia. Les elits espanyoles tenen un problema que es diu Catalunya. I potser també una solució. Però han decidit matar la gallina dels ous d'or a base de pinso d'una legalitat que pesa molt encara però que adultera la base mateixa de la legitimitat democràtica i el parlamentarisme. Potser inhabilitaran la Presidenta però aquest lapse fantasmagòric té els dies comptats. Pel nord-est ja bufen els vents lliures de la nova república.


 

dissabte, 10 de desembre del 2016

El peix i la cua


Mira que bé, avui se celebra el Dia Internacional contra la Corrupció. Hi ha dies per a tot i tota cosa té el seu dia. I què fou abans, l'ou o la gallina? El peix es mossega la cua. La corrupció és causa o efecte d'un sistema democràtic amb tants badalls? La primera lliçó magistral d'aquella enyorada professora d'història als seus alumnes: el poder corromp. Entesos, però és el poder que corromp o cal una certa dosi (poca o molta) de corrupció prèvia per arribar-hi? Perquè un sospita que les grans corrupcions no existirien sense les petites corrupteles, els fraus milionaris sense les estafes menudes, les grans mentides sense les falsedats de petit calibre. Eclecticisme? Profund pessimisme sobre la misèria humana? O tot o res? No. La corrupció (i ja va sent hora de definir-la amb l'ajuda del diccionari: acció de corrompre o de corrompre's, l'efecte; corrompre: induir [algú] a obrar il·legalment, pervertir) és aliada de la complicitat, la condescendència, la indeferència, la indulgència, la despolitització i el menfotisme, entre d'altres vicis capitals tan arrelats al solar patri, sense que en siguen propietat exclusiva. El frau a la llei, sobretot en els seus vessants econòmics (l'avarícia sempre al fons del cul trencat del sac, i passe'm el lector l'al·literació), és més visible, i per tant denunciable, en èpoques de vaques magres, que quan les vaques són grosses és més fàcil fer la vista grossa. De nou el cercle viciós: la corrupció com a causa i efecte de les crisis, aquesta malaltia crònica o mala salut de ferro, l'etern retorn, infinita carretera de pujades i baixades. ¿Però que no és una corrupció de base el sistema d'explotació de l'home per l'home que denunciaven els barbuts del XIX, l'apropiació del fruit del treball aliè, la denominada democràcia representativa, l'acumulació del poder i dels seus privilegis en mans d'unes elits que viuen de contar contes? Pot haver-hi una corrupció tolerable? És només la llei escrita i sancionada la que estableix els límits i perfils de la corrupció? La corrupció és un monstre de mil cares, des de la més amable i quotidiana de la factura la voldrà amb o sense iva? a la gàrgola lletjota de desviació de fons públics per a omplir butxaques privades, una cadena d'autoindulgències, una omertà que engreixa la maquinària sinistra del poder. En qualsevol cas, les dades són, pel que sabem, i referides a manera d'exemple al País Valencià i només en el cas del frau fiscal, més que eloqüents: 9.075 milions d'euros del PIB, la qual cosa equival a 1.777,8 euros per barba, i un 24,3 % d'economia submergida. Sumem a això, que no és fum de canyot, l'iceberg de la corrupció política amb què hem conviscut alegrement les darreres dècades i comprendrem per què l'Estat espanyol s'hi situa per davall la mitjana europea i té avui més de 3.000 investigats per casos de corrupció. La misericòrdia divina, però, és infinita i el pecador més contumaç pot salvar-se en l'últim segon, de manera que sempre hi haurà la possibilitat de guanyar algun any la grossa de Nadal o tornar a votar el partit més corrupte del catàleg. Amb tot, celebrem el Dia Mundial contra la Corrupció, en majúscules, que dels pecats del piu el Nostre Senyor se'n riu. I més ara que s'acosta Santa Llúcia i el seu pas humil de puça i mentre el pardal de Nadal ja agita les seues ales.

[Publicat el dissabte 10 de desembre de 2016 a Tipografia La Moderna.]

 

dissabte, 3 de desembre del 2016

Mapes


A l'escola em vaig passar moltes hores dibuixant mapes muts d'Espanya. Eren de plàstic transparent, amb uns foradets per a les capitals de província perquè amb la punteta del llapis les hi marcasses. En realitat no hi ha mapes muts, són tots d'una eloqüència prodigiosa. El fet de retallar un o altre trosset del pastís geogràfic delata les intencions del cartògraf, és una focalització de l'objecte d'interès. La força simbòlica dels mapes és tremenda. De l'ull passen directament al cervell, on dipositen construccions mentals molt sòlides (poc o molt fictícies), d'efectes ben duradors i difícils d'extirpar. Per això l'omnipresència a l'escola franquista del mapa (polític en deien) d'Espanya, amb les seues regions, províncies, capitals, serralades, rius i tota la pesca, a l'alçada del crucifix i el retrat de Franco. Els anteriors inquilins del Govern parlaven tothora de posar el País Valencià (ells no ho deien així: eren curts de gambals també en qüestions de cartografia) en el mapa. A banda l'escassa habilitat en l'ús de les metàfores, tenien una fixació manifesta amb la geografia de l'una, grande y libre. Ignoraven el que els xiquets intuíem perquè en els nostres mapes (muts, físics o polítics) mai no apareixia el lloc on vivíem, amb els seus pobles i rius i serres, els noms del seu paisatge ni el color de la seua greografia humana, cultural i lingüística: pures abstraccions captades a vol d'ocell, sense matisos, símbols d'una realitat o una ficció muda, construïda, autoreferenciada, impossible. La guerra propagandística dels mapes ha continuat a l'Espanya de les autonomies (i amb les intocables províncies), amb colorets i banderetes, i, sobretot, amb els anomenats mapes del temps, autèntica prova del nou de la constricció mental i la voluntat de posar portes al camp fins en assumptes meteorològics, transfronterers per naturalesa. En fi, que plou a Espanya (o al nord o al sud-est, etc.), encara que a Alcoi lluesca un cel sense fissures i a Gaianes caiguen pedres com taronges. Amb tot, m'agraden els mapes, m'hi passaria hores, i les seues formes abreujades, els plànols, els croquis. Són una forma d'avançar-se al viatge o de substituir-lo, de llegir la realitat de moltes maneres, d'abandonar-se a la il·lusió de la ubiqüitat: ser a tot arreu i alhora (o quasi). Dis-me què pintes en un mapa i et diré qui ets i com penses. I si són bons per entrar-hi, també ho són per eixir-se'n i construir-ne de nous, amb noves dades, possiblitats i perspectives. En el mapa emmudit, per exemple, dels Països Catalans (que haverlos haylos) s'ha plasmat aquests dies a Vilaweb una informació ben patida i coneguda però que amb l'ajuda dels mapes econòmics adquireix inestimables virtuts didàctiques. En creixement del PIB, 3,3 dels Països Catalans front al 2,9 d'Espanya; en inversió per habitant (dades de 2014), 156 euros al País Valencià, 145 a Catalunya i 124 a les Illes Balears front a la mitjana espanyola de 242; en tant per cent de funcionaris, 12,25 (PV), 9,79 (Cat) i 12,52 (IB) front al 28,68 d'Extremadura o el 18,51 d'Andalusia; en dèficit/superàvit fiscal, -6,32 (PV), -8,7 (Cat) i -14,2 (IB) front al 17,78 d'Extremadura o el 7,57 de Galícia. En fi, perdone vostè tantes dades, però quan els mapes parlen…


 

dissabte, 26 de novembre del 2016

Indecència


La mort és una jugadora d'escacs invencible i sempre té l'última paraula: escac i mat. Els seus moviments, moguts per àgils dits d'eternitat, són imprevisibles. Però de fet sempre juga amb avantatge. Contra el seu acer imbatut debades lluita el múscul feliç amb els seus batecs finits. La derrota reiterada que infringeix als mortals ens fa veure-la com l'expressió mateixa de la indecència. Entra a les cambres sense trucar a la porta, el seu pas sigil·lós esmussa les carns més insensibles, seu a taula com un comensal golut i es menja les nostres postres. Davant la gran igualadora els enemics irreconciliables signen un armistici, encaixen els cunyats que fa anys que no es parlen, comparteixen el cafè insípid els qui no poden suportar-se. Una llei tal vegada no escrita de tan humana demana respecte pels morts, una pausa, un silenci. La norma es trenca amb la mort de sàtrapes, dictadors i botxins, tots aquells que han fet del sofriment aliè raó de vida, i llavors és lícit i higiènic destapar el xampany, encendre pirotècnies, cantar i brindar a la salut dels vius, dels encara supervivents. Rita Barberá, a qui la mort va sorprendre de matinada a la cambra d'un hotel de Madrid, no fou ben bé sàtrapa, dictadora, ni botxí mentre li durà el batec, però concentrà en la seua persona la majoria dels tics autoritaris de la dreta més cavernícola. Que ho diguen als del Cabanyal, que ho diguen a les víctimes del metro, als defensors de la dignitat dels morts de les fosses coumnes i la memòria històrica, que ho diguen a tots els dissidents valencians contra els quals va governar en els seus llargs anys de vins i roses. Que ho diguen a la ciutat que va deixar endeutada i feta un santllàtzer. Més que l'alcaldessa d'Espanya, aquella hipèrbole dels seus acòlits (molts dels quals devien el càrrec a un moviment de les seues celles i al dòmund de les majories absolutes), Rita Barberá fou la vara del manar de la València pija i inculta, venjativa i elitista, patriotera i corrupta. Malgrat això l'única indecència que hem vist aquests dies ha estat l'exhibida pels seus antics companys d'armes. Amb el cadàver encara tebi de l'estrella apagada que ells mateixos van expulsar d'aquella galàxia s'han donat al saqueig immisericorde de les seues despulles, per a la qual cosa no han dubtat d'acusar els sectors crítics amb la seua gestió d'haver-la linxada i precipitat el decès. No deixen passar ocasió per espolsar-se el mort de damunt: quan la van forçar a abandonar el partit per evitar els escàndols i amarrar els vots a Euskadi i Galícia, quan la utilitzen com a tapadora dels negocis bruts i per imposar un silenci que no és el del degut respecte als morts sinó la persecució de la crítica i la dissidència. Amb tota la indecència antidemocràtica que els caracteritza hem vist alguns capitostos alçar el dit acusador contra els discrets que aquests dies han respectat el pacte tàcit davant la dama de la dalla. A costa de l'exalcaldessa volen en realitat blanquejar els seus negocis, dificultar les investigacions, absoldre's abans d'hora, enviar-nos a l'amnèsia. S'emporta Rita Barberá els seus secrets a la tomba. Així ha estat sempre. El forat que deixa és tot voltat d'indecència.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 26 de novembre de 2016.]


dissabte, 19 de novembre del 2016

Felip de Borbó


Dues coses i mitja destacaria del previsible (i fullejat desvagadament en titulars i articles de premsa: la meua paciència lectora no dóna per més) discurs del monarca en la sessió de revestidura de Rajoy al Congrés dels Diputats. La primera és l'alineament estricte amb les tesis del president pel que fa al problema català, un monòleg vestit (la cosa va de disfresses) de diàleg sota els auspicis d'un marc legal on el quadre dels presumptes dialogadors queda mutilat just a l'alçada de la segona part contractant de la primera part etcètera. És a dir, que de monarquia o independència (o llei antitaurina, o de pobresa energètica, o…) no se'n pot parlar perquè la llei i els qui la fan no ho permeten. Si Felip VI fos la Reina de Cors d'Alícia en terra de meravelles hauria ordenat Cut the head! mirant cap al nord-est i així ja ens hauríem aclarit. Però Felip és fill de Joan Carles i cada vegada s'hi assembla més, sobretot en les grans ocasions dels discursos petits (es veu que els escriptors que viuen a l'ombra reial tenen un treball a prova d'abdicacions i altres sotracs). Però el moment estel·lar arribà quan el debutant es referí a la corrupció, així, en general, potser sense advertir que això era com esmentar la corda en casa del penjat, i la corona i l'uniforme de gala i ses emocionades senyories i fins la nina Leticia, cada dia més inexpressiva i eixuta, i les infantetes que seien impassibles i la casa reial saudita allà lluny i… començaren a tremolar. En aquell moment es pogué veure entrant a l'hemicicle l'espectre de Joan Carles amb vestit d'explorador, com acabat d'arribar de safari i disposat a revelar les raons de la seua abdicació al poble sobirà allà representat. Per sort el colofó o mitja cosa pronunciat en les altres llengües d'Espanya (gràcies) serví per dissimular el lapsus i seguir amb la cerimònia sense que la sang improbable de la poca vergonya arribés al riu impossible de la coherència. Fins ací el de sempre, parafernàlia i litúrgia d'un poder autista, besamans i tutejos en la intimitat dels còctels, desfilada per una Carrera de San Jerónimo vetada al fervor popular, el joc del monopoli dels partits de l'ordre i les raons d'estat. Entre els retallats del quadre del monòleg els de Pablo Iglesias, Alberto Garzón i Xavier Domènech, que es van estalviar l'aplaudiment d'aquella mena de veu en off corporificada en el Borbó, els valencians de Compromís i els incorregibles d'ERC i Bildu, que van declinar la invitació. I la bandera republicana d'un senador que es va passar tota l'estona davant els nassos del rei i que des del seu silenci immòbil posava almenys una nota de color en la soporífera reunió. Demà farà quaranta-un anys que va acabar-se de morir Franco. Llavors vam creure que aquell «atado y bien atado» era una de les acostumades hipèrboles del règim. Ara sabem, gràcies a l'entrevista de Victoria Prego a Adolfo Suárez que emet La Sexta Columna, que també el referèndum per la república ens fou segrestat en aquells dies. I en aquell paquet ben lligat pel dictador hi havia el pollet covat sota pal·li i educat en les acadèmies militars franquistes que va aguantar fins que l'abdicaren, pare de Felip de Borbó i d'una vasta descendència que amenaça d'eternitzar-se amb l'aplaudiment dels partits de l'ordre i la llei, una sonsònia sempre disfressada de diàleg, propòsits de boqueta i pluralisme.


 

dissabte, 12 de novembre del 2016

Cohen: flors per a Trump

Ha volgut la Roda de la Fortuna que amb a penes vint-i-quatre hores de diferència, Trump entrés amb el peu dret a la Casa Blanca i Leonard Cohen, segurament amb l'esquerre, a la Casa Negra, el lloc més fosc anunciat en el darrer disc, ja convertit en testament, You want it darker, i potser també en les primeres cançons del poeta de Montreal, qui sap si inspirades en l'illa grega d'Hidra. Cara i creu de l'Amèrica profunda, la moneda fa anys llum que gira en l'aire i no sabem de quin costat caurà, la gasofa clònica del magnat o la humil veritat de la veu i la guitarra i la profecia de cada poema penjada com un ocell nu en un fil d'aram. Precisament perquè tots els finals són previsibles, el que importen són els camins, la llavor que s'hi sembra, unes quantes flors collides. Potser Cohen ha decidit estalviar-se aquest altre temps d'ignomínia que s'obri amb la trampa de Donald Trump. Camins divergents i antitètics, la veu profunda que s'erigeix des de l'energia a colps impotent a colps revoltada dels esclaus o la banalitat del xou d'escenari i coloraines, el vòmit putrefacte de l'odi que amuntega dòlars, la ximplesa esfèrica que es mou sempre a favor del corrent, l'espill sense tamís de la misèria humana. Més val que ens apressem a dir-ho. Amb Leonard Cohen, també nosaltres renunciem avui a la coartada universal, la veritat forçada dels quants, el malson dels múltiples, la utopia merdosa de les mosques incomptables, tot adobat amb la retòrica d'un simulacre de democràcia capaç d'investir president omnipotent un fantotxe com Trump (i tots els qui tant s'hi assemblen, inclosa la desnonada Clinton). En la batalla de la cultura, quan l'esquerra deserta i la barbàrie i la pobresa entren per la porta, l'ètica i les idees salten per la finestra i s'estavellen sobre el dur asfalt de la Cinquena Avinguda. Captives i desarmades l'antiga classe obrera i les classes populars només cal esperar que arribe el qui diga que la té més llarga i la munte més bèstia, ací o a l'Amèrica de la creu profunda. Però el final és sempre previsible i el més espavilat sol endinsar-se en un camp de mines. D'ací a quatre anys, pam dalt pam baix, algú haurà de dur flors al pedestal solsit de Trump. La moneda continuarà girant en l'aire. Perquè si una cosa ens va ensenyar Cohen és que la ironia ben subministada és una força més efectiva que les bombes. Flors a tots els sàtrapes, a tots els egòlatres del poder, als antipolítics del pim-pam-pum, als privats del sentit de la decència i la vergonya, als propagadors de la mentida, als assassins de les flors i l'esperança. Perquè molt després que el temps s'haurà menjat la carn embalsamada dels faraons, Suzanne, mig boja, encara ens portarà a la vora del riu a beure te i menjar taronges de la Xina, i voldrem tastar el seu cos perfecte, i com un ocell en un fil d'aram o un borratxo en un cor a mitjanit algú triarà el seu camí perquè vol ser lliure. I es continuarà ballant aquest vals, aquest vals, aquest vals de Leonard Cohen sota les estrelles, que titil·laran encara com una moneda que es llança a l'aire.


 

dissabte, 5 de novembre del 2016

Ginzburg, Pavese, Camus


L'atzar que sol guiar els meus passos entre els llibres, i que és ple de ressonàncies i fils invisibles, m'ha portat aquesta vegada a Natalia Ginzburg. Se n'acaben de publicar dues traduccions al català, la primera de les seues novel·les, El camí que porta a ciutat, i la col·lecció d'assaigs Les petites virtuts, i allà eren els dos volums ocupant discretament el seu espai al taulell d'una llibreria de Barcelona, com qui fa temps –així veig algunes trobades felices entre llibres i lectors– per assistir a una vella cita. La prosa de l'escriptora nascuda a Palerm en 1916 però torinesa d'adopció i vocació és senzilla i profunda, un riu d'aigües transparents que et duu amablement pels paisatges de la memòria i l'experiència humana. Ha estat llegint Retrat d'un amic, de 1957, en què Ginzburg evoca sense esmentar-lo (la bona literatura sol esquivar els subratllats) el seu amic Cesare Pavese d'una manera breu i lluminosa, que em venien al cap tothora les imatges més conegudes d'Albert Camus. La suplantació era tan persistent que he hagut de buscar per internet fotografies que m'ajudassen a recompondre la figura esvaïda de l'autor de La lluna i les fogueres, un dels escriptors que més he llegit i admirat. Era simple atzar aquesta connexió involuntària? Estire del fil de les dades, els anys de naixement de Pavese (1908), Camus (1913) i Ginzburg (1916), coetanis d'una època terrible per a Europa i el món, l'ascens del feixisme, la Segona Guerra Mundial i la postguerra, i el compromís compartit ple de riscos i represàlies amb la llibertat i la dignitat humana, per convèncer-me que els lligams que gràcies a Ginzburg la meua intuïció establia entre els dos escriptors tenien una base sòlida i òbvia. Es van conèixer personalment Pavese i Camus? Van llegir-se les obres de l'altre? Són extrems que ignore per complet tot i que no deu ser difícil aclarir-ho. De moment en tinc prou d'afermar aquests lligams, de col·locar-los cara a cara i colze amb colze a la meua biblioteca mental, de continuar pensant què me'ls fa tan atractius els dos. N'hi ha detalls i coincidències que salten a la vista. Tots dos van morir joves, Camus en un accident de cotxe prop del poblet provençal de Lourmarin on és enterrat (i la sepultura del qual vaig visitar l'estiu passat amb la sorpresa afegida –no deu ser la literatura una xarxa infinita de correspondències?– de trobar-hi, aguantat per una pedra, el manuscrit d'un poema que li dedica Ponç Pons, segurament esgrafiat per la mateixa mà del poeta menorquí); Cesare Pavese, complint la profecia d'un poema escrit molts anys arrere, a l'Hotel Roma de la seua ciutat cansat de viure a quaranta-dos anys. Si per a Camus el suïcidi era el tema més seriós que havia d'abordar la filosofia, Pavese va escriure el seu propi epitafi amb les paraules succintes i terribles amb què acaba abruptament L'ofici de viure el 18 d'agost de 1950. Hi ha molt més, Sísif i Leucó, per exemple, però sobretot una manera d'entendre la literatura que encara les preguntes més difícils sense parpellejar davant els abismes de la condició humana, socialment i individualment considerada, el compromís existencial de l'intel·lectual com a home revoltat, el triomf final de les paraules. Escriptors d'ara i de sempre, tant més valuosos com més ens adonem que les seues preguntes segueixen brillant en una Europa de nou assetjada per la temptació totalitària i els camins sense eixida

[Publicat el dissabte 5 de novembre de 2016 a Tipografia La Moderna.] 

 

dimecres, 2 de novembre del 2016

L'univers en la dansa dels arbres


Empar Sáez, Quatre arbres. XXXIX Premi de Poesia Catalana Josep Maria López-Picó de la Vila de Vallirana 2015. Pròleg de Màrius Sampere. Viena Edicions, «Poesia» núm. 204, Barcelona, abril de 2015.
· · ·
El primer poemari d'Empar Sáez (Pertuis, Provença, 1963) Dona i ocell (2014) ja s'erigia sobre la tensió entre dos símbols poderosos, l'arbre i l'ocell, que remetien a un joc obert d'opòsits significatius: terra i aire, realitat i desig, arrelament i vol, vetla i somni, etc. Des de la plena consciència de la pròpia substància femenina, que es perfila i conquista en el decurs dialèctic del llenguatge poètic, l'escriptora plantejava la seua obra com un desplegament sinuós de motius i imatges que adquiria la forma de l'espiral: el paisatge que obria un poema no l'anul·lava el següent sinó que el complementava amb nous matisos i troballes. El caminant d'aquest bosc musical hi era convidat a contemplar el conjunt i també, i alhora, cada detall d'una realitat esponerosa i fascinant. Feta de transparències i de naturalesa mòbil, les paraules tenien la gracilitat del vol, no ens deixaven romandre en clarianes de certeses, ens portaven tothora per les fronteres difuses dels significats amb la veritat que només és capaç de transmetre una veu que, girada cap endins, en una intimitat despullada i antiretòrica, ens acull com una estança càlida plena de finestres de vidres transparents que reflecteixen l'hoste amb la llum de les paraules que mai no ha dit i que tanmateix intuïa i li obri alhora els ulls a un bosc d'ombres i misteri. Al bosc de la vida que glateix més enllà de cada u i des del centre de cadascú. A un Bosc màgic, que és el títol de la primera part d'aquest segon lliurament, Quatre arbres. El pas d'un llibre a un altre s'ha fet sense trencaments, sense girs bruscos, en la persistència i fidelitat a uns motius i unes formes, a una concepció del llenguatge poètic com a cerca essencial, com a despullament, com a indagació radical en la pròpia naturalesa, que és la concreció exclusiva i corpòria de la naturalesa humana: «escriu empremtes de vida i mort, / escriu profundes petjades de llum / en la terra balba del teu cos»; «la vida i la mort s'entrecreuen en cada retop d'albada». Els ecos de Dona i ocell sonen entre els versos de Quatre arbres: «Dins la gàbia immòbil de la pedra / se sent el cant de l'ocell invisible» (DiO), «Prou sabies escoltar en el buit / de la pedra el seu boscatge» (QA). El trànsit, doncs, s'ha produït per decantació natural del tema de l'arbre i el bosc, per l'eixamplament de la potència del llenguatge, per l'enriquiment lèxic, per l'aprofundiment en les virtuts sonores del poema, per la plenitud en la captació de la realitat com un tot («El món és un únic cos / fet d'innombrables ombres»), per la incorporació de poemes en forma (externa, en diríem) de prosa. La segona de les parts, Sotabosc, remet potser –després de la «màgia» desplegada en la primera secció– a un món més tel·lúric, més ocult, fet sovint de malsons i amargors ja experimentats: «un animal antic brama de nou», «tornes a sentir un fred ensordidor, / endins, / des de les profunditats fangoses del temps». Sinestèsies com la citada del «fred ensordidor» (tan eloqüent), capgiraments de les convencions del llenguatge usual com el de «va caure el dia sobre la nit» (en perfecta sintonia amb «tu saps que el temps no es mou, no s'apropa, no et defuig, no t'empaita; el temps no és»), jocs d'antítesis («m'extravio cap al centre de mi mateixa»), són alguns dels recursos que tan sàviament i mesurada trobarem en aquest bosc poètic. Però hi ha un aspecte que fa de l'escriptura d'Empar Sáez un punt i a part en la poesia del nostre temps, fins i tot la feta per dones, sobretot la produïda per elles malgrat la reiterada i saludable tendència a insistir-hi: la integració de cos i llenguatge, la creació poètica com a recerca i construcció de la pròpia identitat, el reconeixement i transgressió dels límits, l'enyorança inguarible del que no es diu. No hi ha impostació ací –ja ho hem insinuat més amunt–, ni premeditació, ni florilegi metapoètic, sinó que tot parteix des de i cap a les arrels més profundes, el moviment de fons, la rabiosa exigència del desig, la lluita per una singularitat solidària. En aquest terreny em sembla que també les aportacions d'Empar Sáez són d'una solidesa inqüestionable. «Un tany de mi brosta entre les pàgines», «els mons que s'arboren de nou en tu», «ets per atzar / dita en alguna paraula», «t'amares de tot allò que desposseeixes», «t'abrasarà les pàgines pàl·lides del cor», «acarones el buit amb les paraules», «atura't en la branca de la teva llum», «l'escorça de la pell», «terra endins / en direcció als fondals del meu cos», «desprendre'm del bocí corpori / que estranyament em designa». Un regal, un plaer per a l'esperit, la festa genesíaca dels sentits que només ens procura la gran poesia. 

[Publicat a la revista Saó núm. 419, octubre de 2016.]

[Quatre arbres d'Egon Schiele, 1917.]
 

dissabte, 29 d’octubre del 2016

La gala


Sóc poc amic d'assistir a cerimònies més o menys oficials, ho confesse, sobretot les que tenen com a excusa la literatura o la poesia. Deu ser un defecte professional, l'ancoratge potser una mica antiquat en la idea que la cultura és encara una mena de resistència, potser la més noble, al poder i les seues maniobres d'idiotització del personal. Per desgràcia les meues suspicàcies no són més que la constatació sostinguda en el temps que, excepte en molt rares ocasions, aquestes gales només serveixen per a l'exhibició impúdica dels responsables institucionals i el foment del llepaculisme més descarat. Digem-ho clar: la cultura, entesa com a qüestionament radical i debat permanent sobre la condició humana i l'infinit ventall de les seues circumstàncies, no interessa al poder si no és per penjar-se medalletes i practicar l'esport de l'autobombo. Però aquesta vegada un company del gremi a qui havien concedit un important premi de poesia a València m'hi va convidar i no vaig veure'm amb cor de declinar la invitació pensant-me (erròniament, com després vaig comprovar) que potser anava escàs de companyia per assistir a un acte que, com és lògic, tenia una importància especial per a ell. Som-hi, doncs, vaig dir-me, conscient que l'experiència poètica s'hi reduiria, en el millor dels casos (i sense cap dubte en el de l'amic al·ludit), a la lectura d'alguns dels seus textos. Una vegada dins la gola del llop del MUVIM fantasiejava, per donar-me ànims, amb la possibilitat que els responsables de l'acte tinguessen alguna habilitat en allò que els francesos diuen savoir faire i els italians finezza, que no són més que l'art de la representació, el mínim que es pot demanar en aquests casos. Prompte van ser decebudes les meues il·lusions mentre un quartet de corda feia xerricar els seus instruments a tota pastilla i el mantenidor, que em sonava d'algun mig oblidat tràngol, bramava pel micro quan ja la sala era plena de gom a gom. El presentador resultà ser un conegut i pretès humorista de traç gruixut entossudit durant tota la gala a banalitzar la literatura (feia de rabosa en el presumpte galliner, diríem) a base de paròdies barates de concurs televisiu i la demostració empírica que perquè un text qualsevol siga bo no cal sinó llegir-lo amb l'entonació adequada, per a la qual cosa s'autodelectà en la lectura d'un prospecte de Frenadol. És clar, el que pot ser fins i tot graciós en unes festes patronals de poble o en certs sopars de falla, es converteix en estrepitós fracàs i en gairebé un insult al respectable en la gala d'uns premis literaris. Alguns, per superar l'ostracisme del PP (tot i que a ells sembla que no els va afectar gaire) creuen curar-se en salut netejant tota pàtina d'intel·lectualisme i estrafent el paper de valencianot desinhibit i mig analfabet, panxacontent i sense complexos. Vés per on exactament el que feia la dreta casposa. Perquè per a la paròdia i la dessacralització de la cultura, si és que això remotament es pretenia, hi cal molt més que un parell d'ous i una bona cara. Això sí, el còctel posterior, generós i suculent, els autors agraciats ben pagats, els inevitables practicant les reverències oportunes i els cotxes oficials, llampants i puntuals, a la porta. Bona nit, cresol, i així fent la viu-viu el país i la cultura.

[Publicat el dissabte 29 d'octubre de 2016 a Tipografia La Moderna.]

 

dissabte, 22 d’octubre del 2016

Bous per ous


A l'enemic ni aigua, ja se sap. Davant la inoperància embadalida de l'Estat espanyol i els seus representants electes (que dels no electes, com ara el rei, Déu ens guarda de demanar-ne comptes), Catalunya és una vegada més la clau de volta, la línia vermella, l'eixida de l'atzucac. La història es plagia a ella mateixa amb nous guions i personatges. Som on érem, on hem estat tantes vegades: els bous de Catalunya tirant del carro del canvi d'una Espanya que es resisteix amb ungles i dents a les lleis de la dinàmica, com la de l'anul·lació de les sentències franquistes i el reconeixement a les víctimes. El panxacontetisme espanyol és la disfressa d'una melangia enterca, l'etern retorn de la impotència més pètria al so de les castanyoles, alegria massa cridanera i impostada. S'agrada a ella mateixa, tan contenta de no haver-se conegut, complaguda en la imatge esperpèntica que s'esbossa en el carrerons on miolen els gats amb els pèls de punta. Li agraden les tertúlies de cafè que discorren entre dilemes falsos en l'ambient enrarit de fum de tabac fort i mosques voleiant tedioses, l'honra o els vaixells, Rajoy o noves eleccions pintades de destí tràgic. Els antics socialistes, empesos per l'Espanya del subsidi, atrapats en la teranyina d'impulsar, en nom del bé nacional (en realitat, dels propis interessos de casta subvencionada), el govern d'un partit podrit (PP per més senyes) que en un país democràtic estaria ja fora de la llei. Per terra, mar i aire, foc a l'enemic: Carme Forcadell perquè representa un parlament (i un país) que gosa parlamentar, el nou projecte de RTVV, que pagarem els valencians, perquè invisibles i calladets estem més guapos. I els bous per quins set sous? Perquè Espanya, amb els collons dels qui manen i el silenci i la complicitat dels qui són manats, inclosos intel·lectuals de saló a sou i cul apoltronat en butaques d'infinites acadèmies i butxaques plenes de premis, bombo i platerets, tres orelles, la cua i volta a la plaça) és partidària d'igualar-nos pels baixos de cafè descafeïnat per a tothom i tauromàquia d'obligat compliment. Si difícil és entendre que algú es delecte amb la tortura d'un animal en el cercle d'arena, més difícil ho és que t'ho imposen, és a dir, que neguen el dret de la gent democràticament expressat en lleis i eleccions a impedir aquesta salvatjada en la pròpia terra. Emprenedoria empresarial? Estratègia financera que ens traurà de pobres? Espectacle obsolet que no dóna ni per a pipes, ètiques i estètiques a banda. Els informatius d'Antena 3, que veig d'esquitllentes a l'hospital, trauen la imatge de les multituds que a Barcelona reclamen el retorn a l'esperpent del rogle ibèric: trenta persones mal comptades. A la set perifèrica se li ha de gravar amb ferro roent el nom de qui mana i imposar-li els bous per ous, que amb la pura set no acaben de dessagnar-se. Però l'estocada ha topat aquesta vegada amb un os massa dur, el consens social, la voluntat majoritària de tenir festes en pau, la urticària que produeix en la sensibilitat moderna la bàrbara exaltació de la sang, el bou eternament agonitzant en el cercle viciós de l'arena ibèrica. Sempre ens veuran com a ramat i voldran torejar-nos. Però avui el nostre nom és Forcadell de dignitat, a punt per fer justícia a les injustícies del franquisme, per transformar la pena moribunda dels bous en ous de pasqua, bollits o estrellats, en aliment nutrici per a una gana tan noble, tan vella.

[Publicat el dissabte 22 d'octubre de 2016 a Tipografia La Moderna.]

  
[Vinyeta d'Anthony Garner per a l'ara.cat.]
 

dissabte, 15 d’octubre del 2016

Dylan i els dies

Hi ha moltes maneres de comptar els dies. El poeta Gabriel Ferrater, per exemple, els col·locava al costat de les dones en el seu famós recopilatori Les dones i els dies. El que sembla que hi devia ser pertinent, en el seu còmput, eren els dies viscuts en l'experiència moral –ell ho hauria dit així– amorosa. Hi ha més sovint qui els departeix entre feiners i festius, els marcats en blau i en roig en els calendaris a l'ús. Per al productivisme triomfant dels nostres dies (i ací dies és la socorreguda metonímia de temps o època o qualsevol altra imprecisa manera de referir-nos-hi), en especial aquell que s'expressa per boca de la política, ser digne d'atenció o tingut en compte significa guanyar-se un lloc en l'agenda, l'espai on els dies s'organitzen rigorosament i s'omplin de cites, de projectes a la vista, de telèfons i adreces. Una qüestió que no figure en l'agenda (ara falta saber en l'agenda de qui) està condemnada a viure en els llimbs, a ser ajornada sine die, és a dir, sense data fixa, sense dia assenyalat que la vulga contestar. La febril recerca proustiana del temps perdut, que al seu torn és una batalla perduda de bestreta, va aconseguir la victòria final, gràcies a la persistència de la memòria i la perícia de la construcció verbal, que és la narració esplendorosa d'alguns dies salvats de les flames de l'oblit. La paciència i l'esperança dels homes, dues cares de la mateixa moneda, s'enforteixen en l'adagi que assegura que qui dia passa any empeny. L'extensió universal del mòbil, que permet captar les instantànies de coses que encara no han passat, ens porta l'enyor d'aquells dies retratats amb tota cura i que s'esgrogueïen en el marc de la foto o entre la tauleta de braser o l'aparador i el vidre que els protegia. A l'hiperbòlic, i per això dubtós, "todos los días" del castellà oposa la nostra llengua un "cada dia" més modest i immediat, amb els peus a terra atents a la maltempsada o l'imprevist. La memòria, tan selectiva, emmagatzema dies de dejú, dies de moltes nits ("Dies i nits recorrent camins" deia una cançó de Jordi Botella), festes de guardar, d'obligat compliment (de la Raça, de la Hispanitat o Nacional, que els ho diguen als de Badalona), amb cabra o sense, per molt que en contrapartida no són pocs els qui prefereixen quedar-se al llit, fora del ramat ("pues la música militar nunca me supo levantar", Ibáñez-Brassens). Dies de roses i vi, dies de glòria, nits qualssevol en què pot sortir el sol, nits eternes sota el brunzir dels avions i la terrible fosforescència de les bombes. Fins i tot dies psiquedèlics que en nombre de vuit s'encabeixen màgicament en una sols setmana (Eight days a week). Hi ha també dies que duraran anys (Ovidi) però aquests encara estan per arribar i veure.  L'actor subratlla amb tinta especial els dies d'estrena, l'escriptor xifra la seua raó de ser (i el seu sou) en els dies que conta sobre un paper, els dies que compten. Aquesta modesta contribució a la tipografia, moderna i universal, que és la columna setmanal fa temps que em compta els dies de set en set, que passen, no cal dir-ho, en una exhalació atemporal. La proximitat més que merament fònica entre contar i comptar sempre m'ha semblat molt suggestiva. Potser la vida són quatre dies mal comptats, però els que per a mi més compten són els dies contats (o escrits). I també els que se'n van anar i encara vénen escoltant Bob Dylan, travessant com un llamp la mar de fons dels dies: "In the darkness of my night, / In the bright of my day". El dia del Nobel al trobador més gran dels nostres dies, que ja havien premiat milions de persones arreu del món cada dia, l'elèctric, l'acústic, l'immortal Dylan.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 15 d'octubre de 2016.]


dissabte, 8 d’octubre del 2016

Teoria del mal menor


Ara no sabria dir si l'inveterat pessimisme hispànic és una conseqüència dels seus dèficits històrics o causa d'una incapacitat lamentable per solucionar segons quins problemes i millorar les coses. Del que no tinc dubte és que, adornat de moltes maneres, és un producte molt made in spain i ja assumit amb naturalitat en rodals encara no del tot spain com el nostre. El pessimisme del poder no és ben bé el del poble però ambdós es complementen i sincronitzen de meravella. El primer, que es condimenta en les profunditats cavernàries de la dreta, ho és d'una manera professional i descansa en interessos de classe (o casta). La seua màxima favorita ve a dir que les coses sempre han rodat així i que no es poden canviar, principi que Alfonso Guerra, amb el seu peculiar accent andalús, va reformular dient que el que no pot ser no pot ser i a més és impossible. El pensament polític espanyol és molt barat: per aquesta tautologia sense gràcia l'esmentada mà dreta de Felipe González va passar a la història (ah, i per l'entusiasme amb què va aplicar el ribot –literalment «el cepillo»– a l'Estatut que havia votat el poble de Catalunya). El pessimisme popular, al seu torn, no és només l'esgotament històric per les causes perdudes, les morts i els patiments en mil batalles, sinó sobretot la constatació que, en l'aiguabarreig i dissolució de les ideologies i privat de mètodes d'asèpsia social, el virus del pessimisme dominant infecta sense remei el cos de la ciutadania. De manera que enfangats, per inèrcia i per peresa, en el pessimisme pregonat amb aires de flamenco, bous, festes de guardar i l'espectacle sempitern de les competicions esportives i la femta televisiva, sempre ens diuen que hem de decidir el menor entre dos mals. La faula esgotada de la transició es decidí entre l'espasa del franquisme i el punyal d'una democràcia amb més forats que un formatge gruyère. I el mateix amb el bipartidisme que en resultà i que malgrat tot encara cueja. La incapacitat d'arribar a pactes i compromisos dels representants electes no és mai analitzada des de la perspectiva de la manca de cultura democràtica. Els uns i els altres es limiten a conjurar el fantasma de les terceres eleccions (mal major) per tal que acceptem resignadament un govern presidit per Rajoy (mal menor), cap visible d'un partit i un sistema corruptes fins al moll de l'os. En el fons hi ha l'aversió a les urnes, que s'expressa nítidament i per la via penal en el cas de Catalunya. I la por, segurament justificada, que aquesta vegada els ciutadans els enviaríem a fer la mà (possibilitat que, malgrat el pessimisme regnant, que també té uns límits, es mantindrà amb un Rajoy que ha perdut tota credibilitat i al qual se li amunteguen els cadàvers polítics de manera alarmant). Però el pessimisme és un mal que es cura si som capaços de superar l'estretor bipolar. Crec que la gran lliçó democràtica de Catalunya, tant per a Espanya com per a Europa, és que està intentant superar els dilemes falsos que planteja el pessimisme. El seu és un optimisme tan urgent com l'aire que es respira. Trencar amb la inèrcia i el cercle viciós i canviar les coses des de la base no només és possible sinó també estrictament necessari. 

[Publicat el dissabte 8 d'octubre de 2016 a Tipografia La Moderna.]

 

dissabte, 1 d’octubre del 2016

Portes giratòries


L'encertada metàfora de les portes giratòries –ara treballe en això que se'n diu política i a canvi de determinats gestos i gestions, quan me'n retire, tinc assegurat un contracte supermilionari en alguna empresa pública o privadaem recorda l'acudit del borratxo. Tan pet estava aquell home a qui negaven la penúltima copa en tots els bars, que no s'adonava que cada vegada que girava la porta entrava trontollant al mateix local i que acaba preguntant al de la barra: «Però és que tots els bars són teus?». La borratxera dels professionals de les portes giratòries no és etílica sinó de fums, d'excés de poder, d'egos unflats per altaveus mediàtics, de medalles que valen el seu pes en or, de colps a l'esquena i, sobretot, de diners fàcils com a premi als serveis prestats a l'autèntic poder. En qualsevol país democràtic aquesta pràctica estaria perseguida per la llei i provocaria el refús unànime de la ciutadania. Però a Espanya adoren o adorem les estàtues i ens encanten els rics i la parafernàlia i importa un rave l'origen de les fortunes, que ja presumim fraudulent, perquè nosaltres faríem exactament el mateix, i pixorro l'últim. La dreta formal duu en l'ADN aquesta habilitat per passar de l'escó al càrrec empresarial en un tancar i obrir d'ulls i sense haver de canviar de camisa. Però gràcies a energúmens com Felipe González i molts altres soi-disant socialistes i esquerrans (i aquests sí han hagut de canviar-hi alguna cosa més que la camisa), el mal s'ha fet transversal i sistèmic. Aquesta és l'hora, però, que cap militant del PSOE ha piulat pel que és a totes llums un robatori i un mal irreperable al crèdit de la política, si li'n queda cap. Al contrari, el blindatge d'expresident li ha assegurat una baronia vitalícia des d'on continuar emmerdant i remenant les cireres. D'aquest personatge, que fa anys que es rebolca en el fang de la història i encara li riuen les gràcies, ja ho hem vist pràcticament tot: ser i no ser a l'OTAN per acabar sent-hi del tot, armar els GAL, netejar amb salfumant les taquetes de marxisme que encara lluïa la samarreta socialista, covertir-se finalment en adalil de l'Espanya única i rància i aliat necessari del PP i del manteniment de l'status quo que li assegura les garrofes milionàries. S'ho manega tan rebé amb les portes giratòries que no només li obrin el Consell d'Administració de Gas Natural sinó també les seus del seu partit, on continua sent l'intocable, herència llustrosa dels anys de vins i roses (ja marcides). En menys del que triga una porta a girar, les seues declaracions contra Pedro Sánchez del matí es van convertir a la vesprada en un motí en tota regla de barons i baronesses que ha fet petar pels aires l'antic partit de Pablo Iglesias (l'altre). Com un borratxo empedreït, de tant girar fa l'efecte que no sap on és, si dins o fora, si trepitja el mateix local o un altre, però no li importa, perquè els que són com ell fan de la realitat un vestit a mida. A diferència del pobre de l'acudit, no pregunta al cambrer si tots els bars són d'ell, perquè efectivament ho són, de González. Molt bé, però què pinta Ximo Puig en aquest merder? Això sí és preocupant, i molt.

[Publicat el dissabte 1 d'octubre de 2016 a Tipografia La Moderna.]

 

dissabte, 24 de setembre del 2016

Bon rotllo


Se'n recorden, quan en un país anomenat Espanya s'afirmava que qualsevol idea política es podia defensar per vies democràtiques i pacífiques? Però llavors ETA va abandonar les armes i els va agafar, com se sol dir, en boles. Com que l'existència del terrorisme era una excusa perfecta per mantenir ben engreixada la maquinària repressiva i uniformitzadora del poder, pau i democràcia es van convertir prompte en dogmatisme constitucional, un fòrceps amb el qual enviar a la il·legalitat tot allò que no cabés en una carta magna [sic] que ja aleshores era paper mullat d'una època històrica periclitada. Ens estarem de reportar ací els abusos que els intèrprets de la bíblia constitucional han anat perpetrant en nom (paradoxalment) de la llibertat, la unitat, la democràcia i altres paraules santificades del mateix estil. El cas és que quan l'independentisme català va començar a dibuixar horitzons tangibles amb una presència massiva i transversal entre el poble i les institucions de Catalunya, els llops esteparis van haver de passar de la incredulitat inicial a l'estupor, del menysteniment orgullós i ridícul a la pràctica sistemàtica de la guerra bruta. El llop no està acostumat a negociar, només a imposar-se a queixalades, i com que a més ja és vell i té la dentadura feta un sentllàtzer, s'enroca en la síndrome del bufat, que consisteix a negar tota evidència. Mancat d'idees, alternatives i reflexos, el llop s'esgargamella avisant que l'independentisme és el llop, que porta violència i enfrontament i que trenca la convivència. Debades per a ell, que confon interessadament el conflicte i el debat polítics amb la crispació (el castellà ho expressa molt bé: se cree el ladrón que todos son de su condición), l'independentisme ha donat proves palpables de civilitat, pacifisme i exquisidesa democràtica. La idea que Catalunya es trencava era, en boca del llop, una profecia que pretenia autocomplir-se, un desig mal dissimulat, una negació enterca de l'evidència. Aquesta setmana hem tingut l'enèsima oportunitat de comprovar que la lluita ideològica, legítima i necessària, es pot resoldre per vies civilitzades, amb la qual cosa la convivència, en termes de respecte a les idees dels altres i al seu dret a expressar-les, el bon rotllo diríem, n'ix reforçada. A les festes de la Mercè de Barcelona hi ha hagut enguany pregó oficial de l'escriptor unionista Pérez Andújar i pregó alternatiu independentista de l'actor Toni Albà disfressat de Felip V sense que s'hi haja trencat cap plat ni dit una mala paraula. Si els esteparis solen resoldre les seues disputes a garrotades, com en el cèlebre quadre de Goya, que s'ho facen mirar, però que no emprenyen els altres amb els seus fantasmes. Feijóo, un altre baró gallec (i em sap greu sobretot pels gallecs) i successor dels Rajoy, Fraga i Franco, ha reblat el clau de la demagògia barata afirmant que no es pot negociar amb «la pistola del separatisme damunt la taula». I així tornem al principi. Tu demana urnes que ells ja trauran les pistoles. Quant temps més estaran sense govern i penjats en la mala llet de la seua inòpia? Nosaltres, en tot cas, preferim el bon rotllo.

[Publicat el dissabte 24 de setembre de 2016 a Tipografia La Moderna.]

 

dimarts, 20 de setembre del 2016

En la solfa i en l'escriure


UNES REFLEXIONS SOBRE LA POESIA D'OVIDI MONTLLOR
1
La cançó que clou l'àlbum d'Ovidi Montllor De manars i garrotades (1977), que dóna títol al disc i fou composta a l'estil valencià de l'u i el dos, diu a la segona estrofa: “Com que la cançó és per a viure / No volem violentar, / Ni en la solfa ni en l'escriure, / Al qui ens ha de perdonar.” Amb la fina ironia que caracteritza el nostre autor, la cançó acaba demanant “l'amnistia,/ la justícia i llibertat / i el dret a l'autonomia” i invocant la intercessió de la Mare de Déu dels Desemparats. Enmig de la incertesa i turbulències de la denominada transició democràtica, l'Ovidi, fidel a les seues arrels proletàries, ja apuntava els problemes que el canvi de sistema, més aparent que real, deixaria irresolts: “El preu que es paga per viure / Quan més pobre ix més car. / Quan més ric el preu és lliure: / Pots pagar o no pagar.” Aquesta desconfiança en els “nous amos”, compartida, no cal dir-ho, per una part de l'esquerra i de les classes populars, abunda en la seua producció d'aquells anys i seria premonitòria, al capdavall, no solament de les desil·lusions democràtiques que se'n van seguir a nivell col·lectiu sinó també de les penúries i dificultats que aquest artista de veu insubornable hauria de patir en carn pròpia, perquè: “Qui perdona certes coses / Té la vara del manar, / I depén de com et poses / Més o menys t'ha de pegar.” Per força, doncs, les acusacions de l'Ovidi, carregades de raó i sentit comú, de tan òbvies diríem, havien de “violentar” els amos del manar i del garrot, tant en la solfa com en l'escriure –en la música i la poesia, ja unides per sempre en la forma de les seues cançons.
L'Ovidi fou, com s'ha dit a bastament, un artista polifacètic. Ho va anar sent de mica en mica, en una recerca constant de l'excel·lència i la feina ben feta i aprofitant els mitjans que més bé s'adeien a la seua naturalesa rebel i sensible i al seu impuls creatiu. Expressar la vida (la pròpia i la compartida) i col·laborar solidàriament en la seua transformació des de posicions revolucionàries fou, en essència, el propòsit que animà el treball artístic d'Ovidi Montllor.
Fill de la classe obrera alcoiana i dels seus ideals llibertaris i humanistes, hereu de la derrota i la memòria, aquell xicot estava destinat a consumir la seua vida en una fàbrica, però un parell de circumstàncies van ajudar-lo a forjar-se un altre camí: el seu treball com a actor aficionat en el grup La Cassola d'Alcoi, que a primeries dels seixantes desplegava una de les apostes més interessants del teatre independent del país, i el posterior trasllat a Barcelona, on vivia el seu oncle l'escriptor alcoià Rafael Mengual. Si l'efeverscent capital catalana li obrí les portes d'un univers ple de possibilitats, la biblioteca del seu oncle l'inicià en la via de la lectura i l'autoaprenentatge.
Compaginant els mil oficis que amb tant d'humor ha enumerat en algun paper memorable amb els assajos en diversos grups de teatre de Barcelona, l'Ovidi prompte faria el salt –una mica per xamba, un molt per l'embranzida d'aquell moviment que ja era conegut arreu com la nova cançó– a la música, a la cançó. Mentre d'altres s'especialitzaven en una sola direcció, l'Ovidi, saltant les fronteres convencionals dels gèneres, aprofitava la seua experiència en ambdós camps i la posava al servei d'una forma de fer i d'expressar única i que constitueix la seua aportació major al món de l'art escènica, la interpretació i la cultura catalana (i, per tant, universal). El teatre i la cançó, al capdavall, són continents units per l'istme de la paraula, extensos territoris de l'art verbal. I això fou aquest artista polifacètic i genial, un actor que a més cantava i interpretava els seus textos i els d'altri, un poeta. Un poeta en l'accepció concreta d'autor de poemes i cançons i en una de més general i flexible, la que atorga a la poesia l'autenticitat, la profunditat i la veritat que exigim a tota expressió artística.
Aquest poeta, doncs, havia trobat en la cançó, interpretada dalt de l'escenari i davant el públic, l'àmbit transfronterer idoni (teatre, música i poesia) per desplegar tota la seua força expressiva i contribuir al seu propòsit primordial, canviar la vida, i a ella va dedicar els seus millors esforços mentre les circumstàncies polítiques i socials del país i la salut li ho van permetre. Això fa que el directe d'Ovidi, acompanyat pels seus músics i sobretot pel més constant d'ells, el Toti Soler, constituesca el patrimoni immaterial més important de l'artista, a penes preservat en alguns documents audiovisuals de l'època i en la memòria del seu públic. D'altres vegades tenim prou i massa amb els discos gravats per avaluar la immensa aportació d'Ovidi al món de la música i la cançó.
I si aquesta opció artística, aquest treball de fecunda síntesi, fa d'ell un cas singular en el món de la cançó, hi ha un altre aspecte de caràcter diguem-ne sociològic que el situa com a rara avis en l'àmbit de l'alta cultura (i que el fa volar amb l'estol que conformen, sense esgotar-ne la llista, un Vicent Andrés Estellés, un Salvat-Papasseit o un Joan Brossa, tres poetes molt estimats per l'Ovidi), i que hem apuntat més amunt. L'extracció obrera del nostre autor i la fidelitat al seu poble li confereixen la consciència que, al capdavall, havia entrat en un món tradicionalment reservat a les classes il·lustres i il·lustrades, i que la cultura en majúscules, fins i tot en els casos més ben intencionats, no deixa de ser sovint un flonjo entreteniment, un artifici destinat a falsejar una realitat molt prosaica. No hi ha poeta més refractari a les petulàncies engolades ni a les acadèmies de bones lletres, als tripijocs de les aparences, a les enganyifes mel·líflues i a les excuses de mal pagador que l'Ovidi. El desencís i el desemmascarament de les trampes que llavors ja es covaven (Els banyetes, Una nit a l'òpera, Món divertit, Encara nois, encara, Als nous amos, entre altres cançons), expressats amb dolorosa ràbia o amb l'humor més higiènic, i que tant molestaren –no ho oblidem– i molesten el poder, són un lúcid exercici contracorrent: no debades l'Ovidi era un gat escaldat de la classe treballadora alcoiana.

2
Arribats ací, potser val la pena que ens centrem en el vessant més estrictament poètic de l'Ovidi com a creador de poemes per ser cantats, recitats o llegits i com a impagable divulgador de poesia. En aquest sentit, com tants companys de generació i tants cantautors de les darreres fornades, la contribució d'Ovidi a la poesia presenta un doble vessant: allibera un grapat de bons poetes contemporanis dels cenacles i dels llibres per donar-los al gran públic (o almenys a un públic més ampli), a través de composicions musicals i de recitacions que amb el temps han esdevingut un punt de referència ineludible en l'art de la interpretació vocal del poema. Gràcies en bona part a ell, la fonètica valenciana, articulada amb les modulacions característiques de l'àrea d'Alcoi, ha entrat amb força i normalitat a l'escena i ha donat veu a alguns dels més grans poetes catalans. Ja no cal –i passeu-me la broma– que siga reservat a un valencià el paper de graciós hortolà en la comèdia pàtria.
Només entre els discos gravats aplegats a Ovidi Montllor. Antologia publicats per Dahiz Produccions en 2000 (i irremeiablement, com insinuàvem adés, es deuen haver perdut molts recitals memorables, entre d'altres el que va oferir a pèl a la Casa de Cultura d'Alcoi sobre poetes joves valencians l'any 1985, si no em falla la memòria), hi trobem els següents autors: Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Pere Quart, François Villon-Feliu Formosa, Joan Vergés, Joan Brossa, Josep Maria de Sagarra, Carles Riba, Josep Carner, J. Supervielle i Jaume Subirana.
Així, qualsevol aproximació seriosa a l'obra poètica d'Ovidi hauria de començar per fixar-ne el catàleg complet, sense renunciar a l'escorcoll atent entre els papers personals del poeta, feina prèvia a la necessària publicació de la seua poesia. Amb tot i que el poeta alcoià fou sobretot un compositor de cançons (autor, doncs, de la solfa i de l'escriure), i que això parteix d'unes estratègies comunicatives distintes a la simple operació escriptural de poemes concebuts per a la lectura, no hem d'oblidar aquesta darrera faceta, coneguda en part o totalment gràcies als llibres Ovidi Montllor d'Enrique Cerdán Tato (Ed. Júcar, 1980), L'Ovidi de Núria Cadenas (Tres i Quatre, 2002) i els no consultats per qui açò subscriu Poemes i cançons (Galba Edicions, 1978) i Poemes i dibuixos (Taller Picasso, 1985).
Com escometia l'Ovidi l'acoblament de lletra i música en què consisteix la creació d'una cançó és una pregunta que no em veig amb cor de contestar ara com ara. Partia del poema? Arrancava amb una tonada? És probable, fins i tot, que els camins de composició fossen variables i que en ocasions l'autor hi fes servir, diríem, una tècnica mixta. Tret, però, dels casos en què el text conserva els traços de l'apunt, de poemes escrits a rajaploma dictats per les urgències, d'esbossos per a futures incursions, gosaria dir que la majoria de poemes de l'Ovidi estan pensats per a la cançó. Siga com vulga, Ovidi coneix i estima l'alt valor de la paraula, la seua qualitat com a combustible per al pensament i l'emoció, i s'hi aplica amb humilitat i constància. Meticulós i perfeccionista, com a bon poeta, no s'està de tornar sobre vells temes i de reelaborar-los en un esforç de superació i d'aprenentatge (citem a tall d'exemple la darrera versió d'El meu poble Alcoi, poema-cançó que justificaria una vida). Però tornem a l'inventari de les seues composicions i avancem-ne, per a estudiosos i aficionats més pacients que vulguen completar la present recerca, unes dades quantitatives abans de referir-nos a algunes de les qualitats de la poesia que avui ocupa les nostres reflexions.
La solfa i la lletra d'Ovidi Montllor, a banda els poemes d'altres autors recitats i/o cantats ja esmentats més amunt més 2 cançons de J.M. Carandell i 2 més de Toti Soler, està formada per 48 cançons (incloent-hi La cançó d'Hèctor que apareix a la pel·lícula Hèctor del realitzador alcoià Carlos Pérez de 1982 i El meu poble Alcoi, versió molt personal de la cançó de Jacques Brel Le plat pays), 3 poemes propis recitats i 8 de recitats i cantats, i els següents poemes publicats (més els que es puguen trobar en els dos llibres no consultats): 1 poema dedicat a Apel·les Fenosa (Ovidi Montllor. Antologia, 2000), 1 poema dedicat a Joan Valls (Foc secret, La Forest d'Arana, València 1993), 3 poemes publicats a Ovidi Montllor i 36 que aporta l'edició L'Ovidi. Això ens dóna un total de 100 composicions poètiques ben comptades1.
Les cançons són, doncs, la part més extensa i substanciosa, més arrodonida, de la producció poètica d'Ovidi. No debades s'hi va guanyar la vida durant un bon grapat d'anys, mostrant al públic el fruit de les seues creacions i gravant discos (amb la responsabilitat que suposa donar-los forma definitiva). Constitueixen, també, la part més coneguda de l'artista. L'edició del seu primer disc, un single de 1968 que incloïa La fera ferotge, Lliçó de sumes i verbs, Cançó de les balances i Cançó de llaurador, i la de l'LP 4.02.42, de 1980, marquen aproximadament els límits temporals on cal ubicar la poesia d'Ovidi (el projecte Verí-good, que cal situar pels volts de 1993, any en què se li va declarar la malaltia, va restar inacabat –tot i que afortudament l'autor va poder gravar la darrera i definitiva versió d'El meu poble Alcoi i enllestir almenys un parell d'altres grandíssimes cançons). Ben mirat, molta feina per a tan pocs anys, dotze, a un ritme de quasi un disc per any. I perquè a partir de 4.02.42 les coses es van girar en el món de la cultura i la cançó catalana (i potser també en molts altres mons), amb els dubtosos pactes per a l'oblit de la democràcia, i aquests peluts subversius que tanmateix no tenien pèls a la llengua, dels quals l'Ovidi sempre en fou abanderat, van haver de plegar els faristols i treballar per uns temps més bons que, si més no en el seu cas, ja no arribarien. Altrament –però això ja no té remei–, no sabem què hauria donat de si la poesia, la cançó d'Ovidi.

3
Una de les primeres coses que captiva de la poesia d'Ovidi, vista en conjunt, és la immensa varietat de tons, registres i formes que presenta. Ja hem apuntat més amunt que la concepció que Ovidi té de la cançó està estretament lligada a la seua condició d'actor, fins al punt que això determina també la forma última que aquesta adopta en tant que lletra o construcció verbal, en tant que poema. Tot hi és, d'entrada, al servei de la interpretació i d'una eficàcia comunicativa que adquireix la seua autèntica dimensió en contacte directe amb el públic a través del cos i de la veu del poeta-actor, mitjançant el disc o el recital en directe.
Si bé tots els denominats cantautors reuneixen en una mateixa persona la condició de trobadors (autors) i joglars (intèrprets) de la cançó, no ho és menys que Ovidi hi introdueix una gamma tan rica de recursos expressius i teatrals que en fan un cas ben singular, un estil inconfusible. Pot ser més o menys fàcil cantar una peça de l'Ovidi, però resulta impossible interpretar-la com ell ho fa, i aquesta és tal volta la prova del que estem dient. Hi ha una part molt important no escrita en la seua proposta poètica i que ens remet a les acotacions de l'escriptura teatral, unes acotacions en blanc íntimament relacionades amb el talent expressiu de l'autor. Per això, uns poemes d'aparença moltes voltes senzilla guanyen en capacitat suggestiva i es despleguen semànticament gràcies a la interpretació. Aquesta qualitat respon, ens sembla, a la manera planera (antisofisticada diríem) com l'Ovidi entén la vida i proposa de plantar-li cara, xafant de peus a terra, reivindicant el sentit comú (de classe treballadora) contra les soflames alambinades amb què es revesteixen els discursos del poder. Més que no pas en la complexitat del missatge, és en l'autenticitat que transmet la interpretació, en el subratllat del gest, on el poeta busca allò que és sentit en comú, la complicitat del seu públic en un marc històric concret, les raons que fonamenten una fraternitat revolucionària. En la poètica d'Ovidi hi ha el convenciment que només sent un mateix i traçant la crònica d'un temps es pot accedir a la universalitat i a la atemporalitat a què la bona poesia aspira sempre.
La varietat de tons, registres i formes que presenta la poesia d'Ovidi es relaciona, doncs, amb la immensa gamma de recursos expressius d'un gran actor. Perquè es tracta –no ho oblidem– de donar compte de la vida, una realitat complexa i infinita, a través de les més diverses experiències que l'individu té en unes circumstàncies determinades. Donar-ne compte per ajudar a canviar-la. L'Ovidi no s'encasella mai en una fórmula exitosa per a l'elaboració de les seues cançons. Tot i que manté unes constants temàtiques i formals des dels seus inicis, en la seua obra es produeix, des del meu punt de vista, un clar in crescendo pel que fa a la qualitat i ambició artística del producte poètic.
En alguns aspectes, no costa d'imbricar la seua poesia dels primers discos amb la que feien la majoria dels poetes de la generació dels anys seixantes, els denominats realistes. L'elecció de fórmules col·loquials i dialectals i en general l'aprofitament dels recursos propis de l'oralitat (molt important en el cas d'Ovidi, que sovint cedeix la veu als personatges que poblen les seues cançons: Sí senyor, Una nit a l'òpera –subtil homenatge marxià–, Història d'un amic, El diluvi, De l'espai no te'n refies mai o Carta a casa, per exemple), la nitidesa en el dibuix del contorn social de cada poema, la senzillesa del missatge, l'atenció a les penúries quotidianes del treballador, el contradiscurs al poder, el despullament del tòpic, són algunes de les característiques de l'Ovidi realista. El seu realisme, però, com el d'altres bons poetes més o menys ubicables històricament en les coordenades del realisme, és molt lliure i personal i experimenta aviat els canvis que es produirien en la poesia a partir dels setantes.
Tot i que sovint l'explicitud ideològica és ben remarcable en els seus textos –citem, per exemple, La samarreta o La cançó del cansat–, amb l'Ovidi no tens mai la sensació del reduccionisme fàcil o la consiga, perquè al fons de tot hi ha l'home amb les seues emocions, la dimensió vitalista i humana com un antídot, l'autenticitat que esperem de la poesia (rellegiu aquella utopia de Serà un dia que durarà anys). Hi ha un altre fet que singularitza el nostre autor en aquest context poètic i que ja hem esbossat unes línies més amunt: l'Ovidi fou un avançat del desencís, un dels primers a alçar la veu contra els paranys de la democràcia. En les actuals circumstàncies les seues cançons es revaloritzen des d'aquesta perspectiva, prova que el seu realisme ha aconseguit traspassar les fronteres del temps (i, ai, de l'espai!).
En la seua evolució poètica, d'obertura i experimentació, de recerca infatigable de l'excel·lència expressiva, em sembla que hi ha un fet crucial: la trobada Ovidi-Estellés. Preferesc parlar de trobada i no pas de mera influència unidireccional perquè es produeix a partir de la coincidència de dos tarannàs poètics i vitals, de dues sensibilitats molt properes, i perquè d'alguna manera tampoc el poeta de Burjassot i la seua poesia haurien estat les mateixes sense la col·laboració de l'Ovidi. Pel que fa a aquest, els LPs del qual vénen a ser com els llibres per als poetes convencionals (pel que tenen de proposta unitària i de germen de futurs treballs, per exemple), els efectes de la trobada amb Estellés apunten des de primera hora, des d'Un entre tants (1972), títol que parafraseja la primera part del Llibre de meravelles, i impregnen moltes de les composicions posteriors, en especial la magnífica cançó Història d'A. Val la pena remarcar-ho tot i la complexitat –que sovint desencadena l'arbitrarietat– que suposa parlar d'influències en el camp de la poesia. Des d'aquesta perspectiva, i a tall d'anècdota, ¿com no relacionar d'alguna manera La fera ferotge amb el poema de José Agustín Goytisolo Érase una vez, malgrat que en la cançó d'Ovidi la faula hi pren unes dimensions paròdiques molt més accentuades? ¿O com no vincular –malgrat ara la immensa distància melòdica– el Perquè vull amb la cançó de Brassens Le parapluie?
Siga com vulga, la poesia d'Ovidi guanya en transparència i en complexitat formal a cada nou disc. Tot preservant les línies inicials, temàtiques i d'estil, s'obre constantment a noves experimentacions i va abandonant alguns tics realistes prescindibles (i n'hi ha ben pocs, tot siga dit). Crònica d'un temps (1973), títol també molt estellesià, amplia els registres poètics i sonors del primer LP, des de l'elegia Als pares amb tota la impotència, memòria dolorosa dels vençuts, a la sàtira d'Els banyetes. El disc A Alcoi (1974), que se situa en l'epicentre de la producció ovidiana i és, al meu parer, juntament amb 4.02.42, la seua obra mestra, és un fecund esforç de síntesi musical i poètica (poeticomusical) a la qual contribueix de manera decisiva el protagonisme instrumental de la guitarra de Toti Soler. Al costat de peces més populars com Una nit a l'òpera o Les meues vacances hi destaca la bellesa d'un vals que, com El meu poble Alcoi, té l'honor d'haver-se constituït en un himne de civisme, tendresa, memòria i dignitat: Homenatge a Teresa. No hi falta tampoc la mordacitat de cançons com Món divertit o Va com va o el dramatisme esborronador (una de les línies ovidianes més destacables) d'una peça com A la vida.
De manars i garrotades i Bon vent… i barca nova!, de 1977 i 1979 respectivament, se situen al bell mig de les expectatives (i les frustracions, com ja hem vist) de la transició democràtica. En el primer d'aquests discos, que recupera dues de les cançons d'Ovidi més antigues que no havien estat gravades però sí cantades en públic quan l'autoritat (in)competent ho permetia, La samarreta i L'escola de Ribera (les arrels i la memòria, un altre dels grans motius de la poesia ovidiana), ja s'hi fa palès el desencís amb temes com Als companys o Encara nois, encara. És ben significatiu, per altra banda, que un fragment del poema Sageta de foc d'un poeta tan ovidià com Salvat-Papasseit, amb poemes del qual el nostre autor havia gravat tot un LP l'any 1975, encapçale i tanque aquest treball en un gest a favor de l'amnistia dels presos que llavors exigien les forces democràtiques. El segon dels discos conté peces d'una delicadesa exquisita com Montserrat o Dos anònims, inspirada aquesta en dos poemes del cançoner popular i que, paràbola sobre la pau i la llibertat, representa una línia de reconstrucció de melodies tradicionals que l'emparenten amb La cançó del llaurador o De manars i garrotades. El títol d'aquest LP ens suggereix, a través de la fraseologia popular, la idea de canvi, de crisi personal (Autocrítica i crítica), la necessitat d'enfrontar la nova realitat democràtica tot mantenint-se fidel a les pròpies conviccions en un esforç de coherència. La primera cançó, Bogeria amb números, dedicada a Jacques Brel, és molt representativa dels jocs fònics ovidians, ja aprofitats en composicions anteriors com El desesperat o Garrotada en swing. La cançó del cansat, que ja hem citat més amunt i que l'autor dedicà a Joan Fuser, s'inscriu en aquella voluntat del poeta de fer la crònica del seu temps i té el valor documental que suposa reivindicar el sentit comú en el context de la denominada batalla de València i el contracolp blaver d'aquells anys d'atemptats i ignomínia (ni esclarits ni dissipats mai del tot).
El disc 4.02.42, gravat quan l'Ovidi encara tenia 38 anys, és una obra de plena maduresa creativa. La solfa i l'escriure d'Ovidi apuntaven ja molt alt. Es troben ací les peces més arrodonides des del punt de vist de l'escriptura poètica i algunes de les cançons més emblemàtiques de l'autor. El sarcasme, que es deixata en antipoemes com Baralla de la vida i jo o la crítica a les flatulències culturalistes de Culminació, línies tan característiques de l'Ovidi, es contrabalancen amb delicadíssimes peces com Balada del pas pel món (la reflexió sobre el pas del temps i la mort és una altra de les seues constants temàtiques), Cues d'estels, Cançó per a dues guitarres i un amor o Tot esperant Ulisses. El talent expressiu i teatral s'hi combina d'una manera magistral amb uns recursos melòdics molt estilitzats. Per desgràcia per a tots, i per les circumstàncies ja denunciades amb coratge i valentia pel mateix Ovidi, l'autor alcoià ja no tornaria a gravar cap disc. El malaguanyat Verí-good, que almenys ens va brindar l'oportunitat de disposar de l'última versió d'El meu poble Alcoi i d'altres dues boníssimes cançons, Si mai de tu m'he d'allunyar i Què et sembla, Toti?, és el brillant colofó a la trajectòria apassionant d'un poeta imperible, el testament d'un artista de llarg alè que viu i viurà en la memòria del seu poble.

[Article fou publicat en el número 23 de la revista Eines de l'IES Pare Vitòria d'Alcoi en el dossier Ovidi transversal, 2009, i en el llibre col·lectiu A Ovidi Montllor. Un temps, una estima, una idea editat en 2016 per Lo Diable Gros i coordinat per Carla González Collantes]
 
1Les dades concretes consignades en aquest article de 2009 es refereixen, només, al que llavors hi havia editat d'Ovidi. El recent llibre d'en Jordi Tormo Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula (Sembra Llibres, Carcaixent, 2015), que es documenta a partir d'arxius inèdits de l'autor, dóna a la llum molts textos (apunts i esborranys la majoria d'ells) que no van poder ser tinguts en consideració ací.