dissabte, 25 de maig de 2019

Alcoi (Europa)

Hi hagué un temps en què els productes fabricats ací lluïen invariablement allò d'Alcoy (España). Dic lluïen perquè es tractava al capdavall d'una manera bastant curiosa de donar-se cert aire de grandesa. Normalment, si a un no li havia tocat el premi de ser capital de «província», es col·locava modestament i entre parèntesis l'obligada referència administrativa instaurada pels Borbons en 1833 i que el franquisme ens va empapussar en forma de sopa bova. Així San Carlos de la Rápita (Tarragona) com Játiva (Valencia), Saelices (Cuenca) com Don Benito (Badajoz). Però posats en l'enutjosa tasca d'haver d'ubicar-se en un món sempre extern i sempre llunyà, els poders fàctics alcoians defugien d'aquesta manera singular l'oprobi alacantinista i contribuïen de pas a l'indissimulat desig de tot alcoià i alcoiana de ser «coseta». A fi de comptes la gran nebulosa del topònim espanyol no comprometia a res o fins i tot podia ajudar a blanquejar un full de serveis més aviat tacat de republicanisme roig i negre i fins d'algunes vel·leïtats separatistes i una raonable tirada a l'anticlericalisme. Amb aquesta denominació d'origen aprofitàvem per fer-nos els originals, per molt que al capdavall ho fèiem amb segell oficial franquista i remetent-nos de rebot al made in spain o al Spain is different de Fraga Iribarne. De l'originalitat estrambòtica a la vulgaritat més provinciana i el ridícul es pot viatjar a la velocitat del llamp.
Alcoi, però, continua sent per a bé i per a mal el melic del món. I Espanya roman en la mateixa nebulosa, amb el BOE que feia sospirar els nostres fabricants, amb les províncies perfectament inútils dibuixades en lliçons d'obligada geografia. Espanya sempre igual a ella mateixa, amb els seus ministeris i les seues forces d'ordre, la seua llengua per antonomàsia i obstinada substracció, cada vegada més arnada i intransigent i menys democràtica. Igual que sempre, amb una dreta ultra i cavernícola passada de revolucions i instal·lada en l'insult permanent a la raó, les males maneres, la intolerància i la fatxenderia, l'a por ellos i el vivan las caenas. És en aquest escenari hipernarcotitzat, de recentralització de l'estat i pèrdua clamorosa de drets i llibertats, amb una esquerra espanyola claudicant incapaç d'agafar el bou per les banyes, que també els alcoians i alcoianes som cridats a les urnes. Els nostres vots poden ser llavor d'esperança, si sabem mobilitzar-los, contra cercles viciosos i rotondes sense eixida. Amb ells i la nostra espenta tenim dues claus, la de la porta d'un Ajuntament on es pot concentrar el bo i millor d'una vella història que faríem bé d'actualitzar per al segle XXI, la de la ciutat-estat, i la d'una Europa que pot ser la porta d'eixida alternativa a l'Espanya demofòbica i autista de la monarquia i el règim obsolet del 78, una Europa que garantesca els drets i llibertats que ací es vulneren cada dia. I amb les dues claus a la mà, votant en termes de república, democràcia radical, drets socials i sobirania dels pobles, pararem els peus a la dreta cavernícola i obrirem molts panys i moltes portes.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 25 de maig de 2019.]

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada