dijous, 19 de novembre de 2020

L'ama del corral i del carrer

En la línia a què ens té acostumats, clara, pedagògica, emotiva i convincent, el diputat de Compromís al Parlament espanyol Joan Baldoví va fer ahir una memorable defensa del valencià contra l'enèsima ofensiva del nacionalisme plus ultra espanyol, una vegada més a compte de la immersió lingüística i l'ús del català com a llengua vehicular de l'ensenyament. D'altres parlamentaris hi van intervenir amb el mateix propòsit de denúncia del supremacisme castellà i els lúgubres intents de reanimar el cadàver insepult del por el imperio hacia Dios. Que l'imperi, ja sabem, es guanya amb l'espasa, la creu… i la llengua. A Albert Botran, de la CUP, i Néstor Rego, del BNG, que van fer el seu parlament en català i gallec respectivament, la presidenta Meritxell Batet els va retirar la paraula precisament per usar les seues llengües tot al·legant que el castellà és l'idioma comú i reglamentari, la trampa de sempre o cercle viciós d'una llengua que esdevé comuna perquè és reglamentària i que és la reglamentària perquè és la comuna. Les altres llengües (així anomenades per evitar d'anomenar-les a la Constitució, trampa suprema) podrien ser també reglamentàries i sentides com a part del patrimoni comú amb una miqueta de bona voluntat, però aquesta voluntat és incompatible amb la història i projecte del nacionalisme espanyol (i en aquest punt som després de 42 anys de democràcia). Davant el menyspreu reiterat que situa els valencians i els altres ciutadans no castellanoespanyols com a últims de la fila, Baldoví va tocar-nos el tendre amb la reivindicació de la doble herència rebuda per via materna, la de l'amor i la de la llengua, xifrades en la nostra cançó de bressol més popular. Com quan va reivindicar l'ofici de mestre d'escola que ell mateix va exercir davant la desqualificació classista de no recorde quin xerif dels que custodien la Meca de la monarquia espanyola, Baldoví té el mèrit d'haver aportat a Madrid una veu en clau valenciana, que no és poc després de segles d'ostracisme. No és poc però dissortadament no és prou, cosa que no podem retraure al nostre esforçat parlamentari. Perquè, carregats com sempre de bona voluntat i sense que la segona part contractant necessite tenir-ne gens ni miqueta, pretendre que el valencià és tan espanyol com el castellà és entropessar contra l'evidència que l'actual estat espanyol no permetrà mai un tracte simètric, respectuós, federal si es vol, dels seus components nacionals. Per la senzilla raó que aquest estat no ens reconeix com a nació i subjecte polític i vol mantenir-nos com a secundaris de la pel·lícula, com a súbdits agraïts i obedients, i que els paguem el beure i alguna cosa més. El que ens passa amb la llengua, que hem de defensar una i altra vegada amb ungles i dents (això, amb ungles i dents), que hem d'estar sempre reivindicant contra totes les amenaces de dins i de fora, incapaços a hores d'ara de dotar-nos d'una Llei d'Igualtat Lingüística, d'obrir la llauna de la reciprocitat de televisions i ràdios o de garantir l'existència de mitjans de comunicació en català, imprescindibles per a la nostra pervivència i la nostra projecció futura com a poble; el mateix que amb la llengua i la cultura que ella vehicula i expressa, diem, ens passa amb cada un dels aspectes de la nostra vida col·lectiva, des del finançament al model econòmic, els recursos sanitaris, la gestió mediambiental o l'escola pública. La pedagogia del trellat que Baldoví tan bé representa i que tan bé alimenta la nostra malmesa dignitat com a poble, l'amabilitat de la mà estesa i l'elegància de la bona voluntat han de recolzar sobre la fermesa i l'exigència, cada vegada més urgent, cada vegada més massiva, d'espais de sobirania per poder disposar dels propis recursos en benefici del conjunt del país. Altrament l'eco de la veu valenciana a Madrid pot anar apagant-se sense pena ni glòria, rebotant contra els murs de la intransigència espanyola. I el que el franquisme no va aconseguir a martellades, bé ho poden anar procurant amb subtilesa formes aparentment menys cruentes de domini i extinció. Cal, sí, que la xiqueta cresca i arribe a ser efectivament i més enllà de la bella melodia d'una cançó l'ama del corral i del carrer, de la figuera i la parra i la flor del taronger. Gràcies per recordar-nos-ho, Baldoví.

[Publicat a Nosaltres La veu el dijous 19 de novembre de 2020.]

 


 

3 comentaris:

  1. Gràcies per defensar la nostra identitat, de forma tan aclaridora i estimada. Eres la flama valenciana a les Corts. Un altra vegada gràcies amic Baldovi. Paco Guzmán.

    ResponSuprimeix
  2. Li transmetré el vostre regraciament al diputat si en tinc ocasió, però recordeu que és al Congrés dels Diputats de Madrid, no a les Corts Valencianes.

    ResponSuprimeix