divendres, 9 de novembre de 2018

Saials. A contrapeu


Suposem que l'exercici del poder, encara que siga el molt humil d'administrar una autonomia de segona divisió, i més en el cas de partits neòfits, és una cura d'humilitat. En el millor dels casos. Una cura d'humilitat, de realisme en diuen alguns. / Però això depén en bona mesura de les perspectives inicials, dels propòsits. És obligat, per neòfit que sigues, que en tant que polític i per tant amb vocació de poder, hages indagat en la seua naturalesa, t'hi hages preparat, t'hages vacunat contra les seues misèries, t'hages curat en salut. / Si del que es tracta és de conservar-lo a qualsevol preu per afavorir la minoria a qui serveixes i ensabonar la teua majoria electoral, que ja t'encarregaràs d'engalipar com siga, res a dir. Ets dels de tota la vida i faràs mans i mànigues per continuar xuplant del pot i mantenir la democràcia en el nivell d'inanició adequat perquè rode eternament la roda sense moure's, o l'imprescindible per no caure. / Però si hi vas venir per transformar poc o molt la societat –quina altra justificació podria tenir la teua existència?– i et dius de més o menys esquerra, la cura de presumpte realisme té els seus límits, per moltes coartades que fabriques: no trair en el fons ni la forma el propi ideari i el programa per què vas ser elegit. / Tenir el poder (del govern si més no) pot induir-te a la humilitat que rebaixa els teus somnis o fums (si en tenies), i al reconeixement de la teua impotència, o pot sumir-te en la borratxera de creure't omnipotent. Per desgràcia és el segon cas el que més abunda, sovint sota la forma del simulacre (fas veure que manes sabent que el bacallà es talla molt lluny). No estàs acostumat a beure. / Una autonomia com la valenciana, encara que de segona, al cap i a la fi fa moure molts duros i moltes poltrones i provoca moltes borratxeres, moltes renúncies, moltes navallades. / Naturalment sempre hi ha qui veu la botella mig plena i qui la veu mig buida. També qui la veu o diu que la veu sempre plena. / Justificar les teues renúncies escudant-te en la immaduresa de la societat a què et deus és negar el principi pedagògic que ha d'inspirar l'acció d'un govern transformador. No expliques als xiquets, que són massa burros, els principis de la ciència. No et claves en bucs d'humanitats que ells no entenen un borrall. El mal mestre pressuposa en els deixebles la mateixa incompetència que l'afecta a ell. / Per tal de mantenir-te en el poder gastes més forces en l'estudi de les enquestes que en la construcció resolta dels teus projectes. I quan les enquestes indiquen el contrari del que tu pressuposaves o del que t'interessa? / Juliol de 2018, Revista Contexto (ctxt): al País Valencià hi ha un 38,6 % de partidaris de la monarquia i un 60 % que prefereixen la república. / A compte dels premis Jaume I i no sé quina faramalla més la plana major dels partits en el govern ha perdut el cul per fer-se la foto amb l'impopular Felip VI. Per què? Per a què? / La famosa i enganyosa transició ja ens va sorprendre amb el pas canviat, als valencians. Malgrat les enquestes (i els vots dels ajuntaments), ens va tocar una autonomia de segona. L'estat ja en tenia prou amb les demandes de les «nacionalitats històriques». / Ara trontolla més que no volen admetre tot el règim nascut en 1978. El podrimer ho infecta tot de la monarquia en avall, passant pel poder judicial i els seus escàndols diaris, l'ascens de l'extrema dreta que impulsen PP i C's i que els arrossega, la conculcació galopant de drets i llibertats democràtics, el setge informatiu, la llei de la selva, la inviabilitat de l'Espanya actual… ¿Ens tornaran a agafar a contrapeu les reprovacions al rei que ja mouen molts ajuntaments també fora de Catalunya, els referèndums sobre monarquia o república que ja fan fins a Madrid? / ¿És un cordó sanitari per als valencians el que pretenen els partits del Botànic insistint amb la lliçó més prescindible del temari, la que parla de reis i súbdits? Que ningú ens encomane la perillosa malaltia de voler decidir per nosaltres mateixos? Volen condemnar-nos a l'eterna adolescència i fer-nos creure que un burro vola? Que no podem veure TV3 perquè ja en tenim prou i massa amb À punt? Que la barrera del 5 % electoral no toca rebaixar-la ara que ja s'exerceix el poder o poderet? Que ens alliberaran de l'impost afegit i exclusiu de l'AP7 amb una cabotada d'Abalos? Que a Madrid ens solucionaran de bona gana el tema del finançament? / Es proclamarà la república i encara estarem negociant la reforma de l'estatut. Sempre a la cua i amb el pas canviat.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 10 de novembre de 2018.]



divendres, 2 de novembre de 2018

Saials. Lledoners

Cada dia s'enfronten en el camp de batalla llibertat i opressió, horitzó i filferrada, presos i carcellers, llum i tenebra, urnes i porres, democràcia i dictadura amb armes desiguals. L'encarregat de pesar la veritat i la mentida fa trampes amb la balança. / La Fiscalia demana penes de 25 anys per a Junqueras i entre 16 i 17 per a la resta de presos polítics. L'acusació escriu la lletra de l'oprobi per a la música intolerable de la condemna. Sedició? Malversació? Manifestació, votació, declaració parlamentària en compliment del deure democràtic de representació política. / La vespra d'avui, l'ahir de l'acusació anunciada, més de 15.000 persones clamaven per la llibertat al Pla de Lledoners, on són tancats els presos polítics. El demà d'avui, el de la sentència escrita, l'endemà de la injustícia, un Tribunal Internacional, potser a Estrasburg, acabarà condemnant els responsables de l'estat que amb la causa general contra l'independentisme han posat la democràcia contra les cordes. / El lledoner és un arbre de la família de les cannabàcies. Tot i que li agraden les riberes, la proximitat de corrents d'aigua, pot arribar a viure entre 500 i 600 anys en tota mena de terrenys. La fusta del lledoner, forta i flexible, és molt usada per a forques, mànecs, jous i altres eines del camp. La seua resistència a plagues el fa molt apreciat també en jardineria. / L'absolució de Puigdemont a Alemanya i les successives resolucions de la justícia a Escòcia, Bèlgica i Suïssa situen tot el procediment espanyol contra els independentistes catalans a nivell d'autèntica i dolorosa farsa. / De quina fusta està fet el poble que lluita i persisteix, que empeny i avança, que llaura camins inèdits de llibertat ? / Els viatgers, que anaven a Girona, es van aturar al Pla de Lledoners, a tocar de Manresa, a Sant Joan de Vilatorrada, per unir-se al clam per la llibertat. Allà la bellesa del dia i el paisatge fitava amb la lletjor inexpugnable de la presó, el perfil de Montserrat a contrallum amb el sofriment d'uns homes justos, la soledat del vent amb la solidaritat que desplega les seues banderes a ranvespre, les cançons amb l'alè gèlid de la justícia convertida en fil d'aram. No era l'única paradoxa del dia que al Pla de Lledoners no hi hagués cap lledoner. / Cada dona i cada home en la seua singularitat, sentint-se part d'un cor unànime, era un arbre, un bosc que fitava amb el desert i el combatia, que resistia la violència del poder, que llaurava el futur d'una república lliure. I als tancats entre els murs de Lledoners, i a Carme Forcadell i Dolors Bassa, a tots els exiliats i exiliades els va arribar la fragor del bosc que avança, la lluita justa que s'alça contra vent i marea. / Aquella cobla era visitant habitual del Pla de Lledoners i foradava els murs amb els sons de La Santa Espina, El cant de la senyera i Els segadors, aquelles músiques que tornarien a prohibir, aquella llengua que voldrien emmudir. Un jove del poble, a qui ja tots anomenen "Joan Bona Nit", hi puja cada vespre de cada dia per saludar amb el seu crit els presos als quatre vents invençuts. Tambor del Bruc de la veu solidària. Molts trens fan sonar els seus xiulets quan hi passen. / La condemna de demà als acusats serà la condemna de despús-demà no l'altre, sense apel·lació possible, que dictarà la jutgessa Història contra els botxins d'ara, els silencis còmplices, la clac de meritoris i voluntaris de la Santa Inquisició i la Croada Anticatalana dels nostres dies. / El fruit de l'arbre, que en condicions normals creix en abundància, és dolç i madura a la tardor. / Els van enterrar amb fúria d'oblit, nocturnitat i traïdoria, però no sabien que ells eren llavor. On hi havia hagut abans un erm va anar creixent un bosc d'esponerosos i resistents lledoners, arbres d'ombra amable que estenen les seues branques per cels de memòria i dignitat.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 3 de novembre de 2018.]