Saials. Segària

El nom Segària és d'arrel iberobasca i significa una cosa així com lloc on hi ha pomeres. De fet, en èuscar poma es diu 'sagar', d'on deriven 'sagardo', sidra (literalment 'vi de poma'), o 'sagardotegi', sidreria. També sembla fora de dubte la relació entre aquest topònim i el molt comú Segarra. Siga com vulga, així es diu, en femení o en masculí segons que s'hi sobreentenga la serra o el puig, la muntanya que s'estén perpendicular a la mar des dels límits orientals de la Vall de Laguar fins a 'La cara de l'home', penyals que la imaginació popular han revestit de qualitats antropomòrfiques i on acaba abruptament la serra al terme d'El Verger. També es diu així la casa a l'Almadrava que els pares van fer per a l'estiueig i que encara pertany a la família.
· · ·
S'entendrà així que m'haja entretingut en aquests preàmbuls filològics. No és la vida, al capdavall, pura lexicologia, com va dir algú? I més les paraules que conformen la biografia personal més persistent, fites dels paisatges més íntims. I les que fan de bastida de la memòria plural, com el (o la) Segària, cruïlla de pobles i civilitzacions que s'hi superposen, s'hi barregen, hi són entrellaçats pels fils perdurables de la història.
· · ·
I aquest és el món on l'amic Jordi Botella ha sabut trobar el punt exacte de connexió entre l'experiència individual i la col·lectiva, entre el present vertiginós que s'esvaeix i el passat mig amagat que es deixa atrapar per la ment inquieta, entre matolls, balmes i tarteres. Serra antropomòrfica que el corredor tresca amunt i avall, esquivant l'abisme, entre la Vall del Girona i la Marjal de Pego, travessant el paisatge que es fa cultura, respirant el mite que mou cada passa, escoltant les veus resistents de la memòria. Dels neardentals als ibers, dels romans als àrabs, la conquesta catalana, la repoblació mallorquina, els últims moriscos, el botànic Cavanilles apamant el món, John Dos Passos visitant Dénia en els anys vint i deixant l'epitafi de la bellesa jovial en una làpida del Cementeri dels Anglesos, víctima del botxí que es diu abandó, ignorància i espoli, naufragis del temps. I Sagra, Ràfol d'Almúnia, Tormos, Benimeli, Sanet i els Negrals. Última residència en la terra de Rafael Chirbes, que va escriure la crònica, lúcida i terrible, dels nous enrunaments perpetrats a l'ombra del Montdor/Montgó i de tantes misèries i renúncies.
· · ·
En la seua cursa rebel Jordi Botella ha reconstruït el mite amb les runes amb què la cultura ret el seu homenatge a la natura, on home i paisatge es fonen en l'abraçada, on el porc senglar s'abeura a la font del manobre i el cérvol trepitja el camí que va dibuixar l'enginyer, on el prec dels déus antics es fa eco rebotant en les pedres. Home que corre immòbil el periple del pensament, paisatge que es mou incessant en la quietud i la incansable letargia. Poema dramàtic, mite que es reinventa, memòria multiplicada en els espills de la paraula: Segària. El nom és el sediment dels noms.
· · ·
I l'escriptura feta mite troba la veu i el cos, el cant es corporifica en una simfonia de sons, l'autor troba l'actor, els amics atrapen la lluna en el cove de la creació mancomunada. Juli Cantó interpreta la partitura, torna als orígens, feny el pa de la pròpia biografia amb la farina col·lectiva que creix en crit, que es fa gemec, xiuxiueig, plor, emoció, paraula. Una casa damunt les ruïnes d'una casa, una passa que en segueix una altra, dos braços que dibuixen la casa i colpegen, pedra sobre pedra, la mà damunt la mà, escenaris de memòria i desig, la roda humana que inventa eternitats efímeres i somnia fugaces transparències de la permanència: Segària s'ha fet home, ha viscut a la llum i la foscor de l'home.
· · ·
Poema corporal, orquestració de sons purs i elementals, ritme per a la dansa, xerrics de la fam, obstinacions del treball, tam-tams de l'odi, la guerra i l'extermini, música de la passió i la mort. Tot hi és, a Segària, el llegat dels mons, la casa cara a la mar eterna d'aixetes que no tanquen, una vitalitat que ens desborda i sobrepassa, llum i percussions de Pep Burgos, línia i color sobre el llenç de la cova ancestral d'Orfeo Soler.
· · ·
Segària, Segària, Segària repeteixen l'eco de les pedres i els rems que en la mar colpegen les aigües del somni, el viatge dels homes a través de l'espai temps que es multiplica en esforços d'infinit.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 20 d'abril de 2019.]

Saials. Guerres brutes

Pot haver-hi «guerres netes»? O justes? O necessàries? Des d'una concepció estrictament pacifista i no-violenta, la resposta fora no. Això no vol dir que fins les guerres més cruentes no es regesquen per uns codis que poc o molt impliquen un cert respecte a l'enemic, un tracte «humanitari» a presoners i població civil (que sovint n'és la primera víctima, la moneda de canvi que tenen més a mà i els ix més barata). La denominada guerra bruta, doncs, prescindeix en el fons i en la forma de tots aquests codis. Qualsevol mitjà justifica els seus fins espuris. No és una simple redundància.

· · ·

En la guerra com en la guerra. A l'enemic, ni aigua. No són només els codis bèl·lics els que la guerra bruta transgredeix sinó també i alhora tot principi democràtic. Potser la guerra, qualsevol guerra, no siga més que el fracàs últim de la democràcia. Per dalt hi ha la ciutat, més o menys convulsa i contaminada, un dia plou i un altre fa sol. L'espectacle de la democràcia s'hi desplega en tota la seua grandesa. La vida és bella. Almenys mentre el món del subsòl no deixe escapar les seues fetors nauseabundes, mentre les rates i les paneroles no isquen del clavegueram. El deep state, per dir-ho més fi, on bullen a foc lent totes les guerres brutes. Els GAL, recorden? La «policia patriòtica», la concreció sinistra del «Todo por la patria». Excuses de salvapàtries. Mitjans de formació de masses ben sucats en or esbomben les mentides fabricades en el clavegueram contra enemics de tot pelatge, un dia els podemistes i el seu líder, ahir i sempre l'independentisme, demòcrates de peu, veus crítiques, ulls esparpellats, insubornables amants de la llibertat. Fa un dia esplèndid!

· · ·

En altres temps els periodistes que descobrien crims i corrupteles, bunyols i falsedats, abusos d'autoritat i atemptats a la democràcia eren considerats herois i rebien premis en reconeixement als seus crits d'alerta. Quan el Watergate dels anys setanta, per exemple. La sofisticació tècnica de què disposen els estats per a les seues guerres brutes no ha fet sinó incrementar les possibilitats i la grandària dels crims comesos. En nom de la democràcia! La guerra bruta s'acarnissa especialment contra aquells que amb les seues denúncies lluiten contra la guerra bruta. La primera batalla que cal guanyar en tota guerra és la de la informació. És a dir, la de la desinformació.

· · ·

Després de set anys refugiat a l'ambaixada equatoriana de Londres, Julian Assange, un dels fundadors de Wikileaks, fou detingut ahir. En 2010 filtrà milers de documents sobre les guerres brutes d'Afganistan i Iraq. No li perdonaran que haja tret tanta podridura del clavegueram. Convertit en símbol de la denúncia i la lliure informació sobre les guerres brutes contra la democràcia, potser l'extradiran a un país el president del qual és ferm partidari de la pena de mort, això sí, amb totes les garanties sanitàries d'asèpsia que exigeix una societa moderna i democràtica. No deixa de ser una ironia del destí que el mosso encarregat de la feina bruta de lliurar un conciutadà (des de 2012 en què fou concedida la nacionalitat equatoriana a Assange) al gringo implicat en tanta guerra bruta es diga Lenín Boltaire de nom i Moreno de cognom.

· · ·

El món democràtic i les persones que no renuncien a l'exercici diari de la llibertat tenen un deute amb Julian Assange. Els d'aquest racó del món li devem a més el compromís explícit amb les pròpies lluites democràtiques, la denúncia sense defallences, des de la cambra de l'ambaixada equatoriana que el va albergar fins ahir, dels abusos i guerres brutes de què encara som víctimes. Ni que només siga des de la consciència que la primera batalla que s'ha de guanyar en el combat pacífic per la democràcia és sempre la de la informació. La de la informació lliure i veraç a favor de la transparència i la democràcia, contra els clavegueram sinistres que promocionen les guerres brutes del poder.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 13 d'abril de 2019.]

 

Justificació d'un sentit

Jaume Pérez-Montaner, Defensa d'una forma. Poesia completa 1976-2018. Pròleg d'Antoni Martí Monterde, epíleg de Dominic Keown. Institució Alfons el Magnànim, Centre d'Estudis i Investigacions, col·lecció «Poesia-Obres Completes», València, novembre de 2018.

· · ·

A «El poema» del llibre La casa buida (2014), en referir-se a l'escriptura poètica, diu l'autor: «parlem d'un món possible / –qui sap si sols en somnis–, // que potser no veurem / i que no serà nostre, // com un intent només / de lucidesa estranya, // la final i més bella / justificació // d'un sentit impensat / en la nostra existència». Si tot poema, efectivament i en última instància, naix i s'incardina en aquest desig de dotar de sentit la pròpia vida, en el cas del nostre autor això s'insinua i explicita de manera constant en la seua obra des d'Adveniment de l'odi, publicat en 1976. El poeta, insistint en el seu desig (paraula clau de l'univers de l'autor, concentració polisèmica que inclou també el sentit amb què ací la usem), en aquest intent «de lucidesa estranya», produeix els seus poemes, assaigs cisellats amb molta cura que són alhora la completesa d'una forma i l'expressió d'una insatisfacció que mourà la roda de la recerca permanent de sentits. Que això és també el desig, le dur désir de durer eluardià i la «insatisfactòria satisfacció» de què parla Italo Calvino.

Heus per fi en aquest Defensa d'una forma reunida la poesia completa de Jaume Pérez-Montaner, que ha decidit unir els seus cognoms amb el pont del guió, els nou llibres publicats entre 1976 i 2014 més dos d'inèdits, Punt de fuga i La llum de l'ombra. Paisatges per a Mark Rothko, tots dos datats en 2017. En aquesta mateixa col·lecció, dirigida per Vicent Berenguer, que ve a omplir un buit clamorós en l'edició de la important producció poètica valenciana de les darreres dècades, ja han vist la llum, a més del que avui comentem, sengles volums de Marc Granell i Josep Piera. Vista, doncs, en la perspectiva de temps i espai que una obra poètica completa permet, i sense ànim de subratllar en excés el forçat reduccionisme a què obliga l'aproximació a la complexitat literària d'una obra com la de Jaume Pérez-Montaner, em fa l'efecte que una metàfora que podria situar bé històricament «el sentit» de la seua producció és la de poeta-pont. Entre diversos territoris: amb la incorporació sistemàtica de la moderna tradició anglosaxona, en la pràctica poètica i en forma de motius reiteradament referenciats, d'Eliot a Stevens, d'e.e. cummings a Whitman, etc., a la poesia catalana (i més específicament valenciana); entre generacions i estètiques, com a baula entre la millor tradició de la poesia civil dels anys 50 i 60 que sap aprofitar l'impuls d'obertura formal dels corrents posteriors, especialment els dels 70. L'espai transfronterer que conscientment ocupa la poesia de Pérez-Montaner com a proposta estètica (amb el seu correlat en l'autobiografia que els poemes emmarquen) és en bona part responsable de la qualitat i transcendència d'una obra d'una gran coherència interna. Plantejada com un repte permanent de memòria, que no s'està tanmateix d'apel·lar i reivindicar l'oblit o insistir que «recordar és morir», més que en cap dels nostres autors l'obra de JP-M creix per una tensió molt interessant entre sedimentació i obertura, en forma d'espiral. Hi ha «troballes» simbòliques –lacais i rates i tot el ric aparat animalístic, flors de rododèndrons, ametles amargues, gerds, mores i maduixes, vol o cant d'aloses…– que es repeteixen de cap a cap de la seua producció i que despleguen els seus sentits per un efecte d'eco o mirall només possible des de l'autoreferencialitat quasi quasi obsessiva perquè, no ho oblidem, el poema també és concebut com una forma d'identitat alhora col·lectiva i individual (i d'ací la dialèctica entre una dicció de ressonàncies èpiques i l'intimisme radical d'algú que ha amagat el seu cor «entre les paradelles», o darrere les màscares). Aquesta tensió fa també que ens trobem davant un autèntic «animal literari» (coincident amb aquell altre «animal de records» que viu en «Temps de records» d'arrel estellesiana), que pensa que tot poema és d'alguna manera la resposta a un altre poema: «hipòcrita lector», «abril […] el més cruel dels mesos», «el duríssim desig de permanència», «tindrà la mort el gest antic / dels teus ulls», l'estranger camusià Mersault, els Maria Marcini de La muntanya màgica, «llargues nits de pedra», «ossos de sèpia», «On the road»… Defensar, fet i fet, «una forma de dir // que és la forma de ser / i pensar un món propi. / Viure fou sols això: // defensar una forma / per a allò sense forma», i a més haver-ho fet amb tota la intensitat, amb tota la saviesa. Un poeta que continua deplegant el seu ric univers en l'elegia Punt de fuga i l'admiració vital i artística de La llum de l'obra, cims d'una forma, admirables síntesis de sentits.

[Publicat a Saó núm. 446, març de 2019.]

[L'autor en la presentació del seu llibre Solatge l'11 de juny de 2009 a La Casa del Llibre.]

Eutanàsia, església i dret a decidir

Morir dignament hauria de ser el corol·lari d'una vida digna. Sembla d'entrada inqüestionable el dret de totes les persones a defensar-se del dolor, evitar el patiment innecessari (i ho és sens dubte el que provoquen malalties cròniques i degeneratives) i posar fi a la pròpia vida quan la vida ha perdut tot sentit mental i físic, quan continuar vivint és sinònim de tortura. En pocs temes trobaríem ara i ací un consens social tan ampli com en el de l'eutanàsia, inclosa la que necessita l'ajuda d'altri per ser duta a terme. Però sol passar que la societat evoluciona a un ritme que els legisladors són incapaços de seguir. En el teatre de la política hi ha actors que no veiem però que el condicionen tant o més que els actors principals, dramaturgs o tramoistes. El dret a una mort digna ha tornat aquests dies a l'actualitat gràcies a Angel Hernández, l'home que ha ajudat a morir la seua dona, víctima d'una esclerosi múltiple que l'ha mantinguda prostrada tres dècades. Es compleixen també vint anys de la mort de Ramón Sampedro, el primer que va reclamar el seu dret a morir dignament, dret que els tribunals li van negar reiteradament, i l'aventura del qual va dur a la pantalla Alejandro Amenábar amb Mar adentro en 2004. Però hi ha sectors, en aquest i en altres qüestions que afecten drets socials i llibertats, que s'agafen com caparres a una moral i unes creences que la majoria de gent considerem obsoletes. Tal és el cas de la jerarquia catòlica espanyola, tan àgil a assenyalar la busca en l'ull aliè i tan desesperadament lenta a veure la biga en el propi. Si és que mai la veu. L'obstinació amb què combat pràctiques avui tan assumides socialment, amb la doble moral marca de la casa, té més a veure tanmateix amb la defensa de mecanismes de poder que no amb principis doctrinaris. La fal·làcia que Déu (el seu déu) és principi i fi de tot i que per tant les persones no poden disposar sobiranament de la pròpia vida seria una estupidesa si no fora una cosa molt pitjor, una crueltat imperdonable que contravé el principi cristià de la compassió. Només pensant quantes guerres no han estat beneïdes pels seus jerarques, inclosa la croada franquista, n'hi hauria prou per desmentir la sacralitat de la vida que diuen defensar. Hi ha d'haver alguna cosa més profunda que explique un comportament aparentment tan irracional però tan calculat, potser la resistència a perdre el monopoli moral que es funda en l'administració metòdica de la por entre la gent, erigint-se en intèrprets dels designis divins, la voluntat de continuar remenant les cireres i mantenir els guanys dels negocis oberts en educació, sanitat o mitjans de comunicació, de fornir coartades a la dreta més rància, de formar-ne part indestriable. Per això, conscients que la llibertat humana de decidir, consubstancial a un concepte digne de l'existència, és una medecina contra la por que manté el ramat en la seua cleda, el portaveu dels bisbes espanyols, Luis Argüello, pontifica també en el terreny del dret d'autodeterminació de Catalunya per assegurar que «no és moralment lícit», com no deuen ser moralment lícites altres formes d'exercir la llibertat. Ja s'ho faran, però, els bisbes i tota la parentela cavernària, perquè tant el dret a una mort digna com el dels pobles a decidir lliurement el seu futur seran reconeguts també ací, com ho són en altres societats més avançades, per l'espenta de la raó democràtica i el trellat del poble alliberat de pors i fantasmes que creu en la dignitat de tota vida.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 6 d'abril de 2019.]

[Angel Hernández i María José Carrasco. Foto: ara.cat]