diumenge, 27 de febrer del 2022

Les Alfàbegues

 

Una guerra minúscula en expansió, la dels patis i aules de les escoles, la dels barris més maltractats per les successives crisis, la dels graners de vots que alimenten la intolerància i la violència contra qualsevol mena d'heterodòxia. Enquistat en les més altes instàncies de l'estat, pol·len que s'escampa des dels jardins ben regats de les urbanitzacions i barris pijos, en l'exèrcit, la judicatura, entre tertulians que viuen de l'escàndol, la verborrea malcarada i la lletra grossa, en la premsa més castissa de l'eterna caverna, en el cap de trons de la monarquia, en la saba de les dretes centrals, en la jerarquia eclesiàstica i les sagristies, en el patriotisme espanyol multicolor, el feixisme de mil cares. Què esperàvem que passés amb la tintura superficial amb què vam envernissar la democràcia? Com esperàvem que hi reaccionassen els més vulnerables de la tribu, adolescents entretinguts amb paradisos virtuals i perspectives de misèria, amb la política feta espectacle i coartada per al robatori? Davant la falta de respostes, creix la urgència per veure simplificades les coses i agafar-se al ferro roent dels qui sempre disposen de manuals d'ús falsificats i venen bíblies de l'absolut per dominar el corral aprofitant el buit que deixen la cultura i el pensament convertits en articles de luxe, bagatel·les per als últims minuts del telenotícies. Seduïts pels cants de sirena, joves de l'institut Les Alfàbegues de Bétera van agredir un professor del centre perquè vivia i expressava amb normalitat la seua identitat, que no agrada a aquests mascles ferotges. I ho van fer enarborant banderes d'Espanya, veges, perquè després diguen que aquests símbols són draps sense valor, perquè si ho fossen a ningú se li acudiria embolcallar-s'hi per violentar els altres en nom d'una pàtria. Aquests joves de les banderes són cadells feixistes tal volta sense saber-ho i juguen a la guerra imitant aquells que tiren pel dret obrint-se pas a hòsties, sectaris d'un feixisme latent o sorollós que creix com els bolets en els terrenys desertitzats de la banalitat, els horitzons fatus del consum i el campe qui puga. No és nou però es multiplica fàcilment en els erms que llaura l'absència d'ideologia i consciència solidària. No és nou, són rebrots de les llopades que violen dones o s'alimenten de la testosterona mental d'alguns gimnasos. No és nou i sí encara minoritari, malgrat tot, i cal com a Benimaclet, com a Pego, fer-hi front, i despullar-lo a l'escola, com es fa cada dia, com segur que s'ha fet també a Les Alfàbegues. Cal, sobretot, tallar el cordó umbilical que alimenta, protegeix i blanqueja el feixisme de més alta o més baixa intensitat, cal denunciar la complicitat i identificació amb els violents que tan sovint practiquen les forces policials, cal denunciar la connexió entre espanyolisme i feixisme i qualsevol nacionalisme que pretenga subordinar i espoliar els altres, que pretenga reduir la riquesa dels matisos d'una realitat polièdrica i escàpola als motles de la pròpia ideologia. Cal sobretot oferir i estimular alternatives vives a tant d'adolescent enlluernat pels neons d'una societat embadalida i poregosa, embrutida pel mercantilisme, dominada per les màquines d'un poder cada vegada més al·lèrgic als principis de la democràcia. Cal parar-los els peus, a ells i als qui hi flirtegen en busca del vot ingenu. Els del trist episodi de Les Alfàbegues, la minúscula guerra que de tant en tant s'esbomba ací i allà i se n'ix de mare i que és en la majoria dels casos invisible als ulls de les càmeres, aquests joves mimètics són a fi de comptes la carn de canó necessària d'una guerra que es lliura en escenaris molt més amplis i molt més foscos. I és ací on cal dirigir els focus, per atacar les causes i evitar-ne els efectes, observar la lluna, no el dit que l'assenyala, denunciar els amos dels gossos més que no pas els gossos i les seues, tristes i doloroses, mossegades.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 25 de febrer de 2022.]

 


 

diumenge, 20 de febrer del 2022

Aquella primavera, aquest hivern

Fa almenys una setmana que se'n parla. La que ràpidament fou batejada com la Primavera Valenciana ha fet deu anys, número redó que convida a la reflexió i al balanç. Que són precisament el que un modestament troba a faltar en la majoria dels articles que se li han dedicat, entre la ingenuïtat i el panegíric. O inspirats en la no gens dissimulada voluntat d'assimilar aquella contestació als interessos propis de part o partit i de practicar, per contrast amb les circumstàncies que la van provocar, l'autobombo personal o històric, que al final són el mateix. I ja estem ací de nou, fent fugina de responsabilitats (els qui en tenen, que de savis doctors en sociologia, pel que es veu, el país en va ple), traient conclusions previsibles per corroborar les pròpies intuïcions, sovint indestriables dels interessos més prosaics. La maniobra consisteix a situar en aquell moviment l'origen de la pròpia hegemonia electoral, gràcies a la qual el País Valencià va canviar de la nit al dia les pràctiques mafioses amb què el PP governava per entrar en un nou cicle de plenitud democràtica i pau social. Difícils de demostrar causes i efectes, atès que les eleccions que canviarien el color polític del país tindrien lloc tres anys després d'aquells fets. Sembla com si l'esclat primaveral que protagonitzaren (sobretot) el joves (sobretot) estudiants de (sobretot) la ciutat de València, i que qüestionava molt més que les bèsties retallades en serveis socials i drets, vingués del no-res i tingués com a fi únic llevar els uns i posar-hi els altres per tal que els professionals de la política acabassen arreglant tot aquell destarifo. S'agrana així cap a casa i es desactiva la part més creativa i radical (d'arrel, sí) i el sentit últim de tot allò que, com és obvi, fou més explícit en l'expressió de les negacions que en la de les afirmacions. Mal servei a la causa democràtica i a la memòria històrica. Però el poder de torn sol actuar així per legitimar-se: integrar la part més innòcua i superficial dels moviments, posar-se darrere de banderes i maneres oblidades al traster, xuplar la roda de l'èxit i penjar-se les medalles.

Ningú, doncs, no té dret d'apropiar-se de cap primavera sense embrutar-se les mans, perquè l'únic i exclusiu protagonista i hereu d'aquella revolta efímera fou la joventut i el poble anònim, la multitud autoorganitzada i decidida a trencar pors i inèrcies. Ni ningú no podrà arreplegar amb bonics canals institucionals tota l'aigua que porten els rius populars de l'entusiasme per canviar les coses i que de tant en tant, com en els breus dies de la primavera de 2012, se n'ixen de mare. Ni convertir l'experiència de la revolta en un museu de cera. El que llavors la generació d'estudiants de secundària que va encendre la metxa i aguantar les porres indiscriminades del poder va fer va ser caure en l'evidència que aquesta democràcia no era com la pintaven, com la pinten. Que, en efecte, érem els enemics, per molt que pretenguéssem no ser-ho, del poder que representaven aquells policies i els seus comandaments a les casernes i als despatxos. La lliçó fou amarga però impagable, una entrada a hòsties en el món de la responsabilitat i la consciència política. I no, tota aquella injustícia, no l'arreglaren les urnes, que han deixat intactes els abusos policials i les responsabilitats polítiques. Es parla molt de la Primavera, desactivada com a revulsiu, i poc de la Intifalla que va saber ocupar el sagrari faller exclusiu de la dreta, que va oposar els llibres i els crits de protesta a la burrera institucional que monopolitzava el balcó de l'Ajuntament. La brutalitat policial (que és la de l'estat, convé no oblidar-ho) descarregada sobre joves indefensos pels carrers de València no seria més que la continuïtat d'una mateixa injustícia històrica i avantsala del que després s'escamparia com un xapapote per tot Catalunya contra la seua lluita democràtica per l'autodeterminació. I es repetiria cada vegada que, en l'hivern enterc d'un règim corcat, grups de ciutadans es neguen a l'obediència deguda i la impassibilitat del ramat. Com a Pego l'octubre de 2020, quan els joves defensaren el poble de l'atac d'un grup de nazis forasters, i on com sol passar en qualsevol hivern, la policia apallissa els manifestants i protegeix els agressors i la fiscalia ho afina demanant 9 anys de presó per a 14 joves defensors de la llibertat. Les llums bellíssimes d'aquella primavera de 2012 no poden servir per ocultar la insistència de l'hivern d'ara, la cruesa amb què el feixisme es blanqueja i la injustícia es perpetua. Fou a València fa deu anys, és a Pego avui, a les 19.00. A aquests hiverns han de seguir noves primaveres que apliquen les lliçons de tantes lluites.

 [Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 18 de febrer de 2022.]

 

[Foto: Vicent Camarena]
 


diumenge, 13 de febrer del 2022

El basc i jo

Encara que potser és veritat que dir jo ja és una redundància, una manera d'anomenar una realitat esmunyedissa però que al capdavall ens acompanya de principi a final, com una ombra. O encara que, com deia un altre que va caure en el compte de la palmària evidència: "De tan obvi que no hi havia pensat mai: jo soc l'únic que m'anomene així". I malgrat, en fi, redundància o evidència, qui sap si simple exageració, jo i el basc, o el basc i jo, com ens van ensenyar de xicotets, sempre anteposant les altres coses i les altres persones a un mateix, per educació, deien, per deferència, per elegància. Jo doncs, aproximadament l'individu de la foto que us mira des del capitell d'aquesta columna i que, des d'on ara soc, no puc veure, i el basc, la llengua dels bascos, l'èuscar. Quan es va despertar en mi l'interès per aquesta llengua sense filiació coneguda o reconeguda (perquè això de l'origen sona a conte bíblic), aquest illot únic en el complex mar lingüístic d'Europa i del món? Per què m'hi vaig encaminar? ¿Potser des que encara un xiquet m'impressionà el crit raimonià de Tots els colors del verd de la seua famosa, breu i corprenedora cançó de 1971 El País Basc, aquell dolor tan arrelat, aquell fort gora, gora que s'enlairava contra totes les malvestats, el verd i l'aigua pertot i un sol tímid barallant-se amb aquell cel de plom? ¿La gravació clandestina que el pare tenia a casa i en què se sentia els presos i el públic cantar a cor l'Eusko Gudariak desafiant el tribunal franquista del Procés de Burgos? ¿La primera vegada que vaig sentir dos homes cofats amb txapela i amb tots els atributs físics del tòpic antropològic parlant en èuscar al carrer, a Irun, l'any 1979? ¿O més tard, en el meu exili militar a Badajoz, amb el tracte directe amb parlants bascos (euskaldunak), que me'n van ensenyar alguna paraula, i amb els quals vaig aprendre, per exemple, que el nom de la llengua és part indissoluble de l'arrel que també defineix el país, l'ésser basc, eusko? Un, doncs, pot ser basc per vocació, per residència, políticament, civilment, però només serà euskaldun (l'èuscar no distingeix gènere excepte en algunes paraules de lexema diferent, com nosaltres home/dona, pare/mare, etc.) en la mesura que coneix i comparteix l'euskara. Aplicat això al nostre cas, seria balder així dir-nos valencianoparlants o catalanoparlants per simple redundància. Imagineu quines implicacions tindria això. ¿Degué prosperar aquesta estima envers el basc, que moltes vegades visc com un amor impossible, mentre escoltava el Txoria txori cantat per Agustin Mendiola, company d'anhels i patiments allà a Extremadura? ¿Quina poesia profunda, de bellesa tel·lúrica, m'arribava amb les paraules que el poeta Joxean Artze escrigué en 1957 i amb les quals Mikel Laboa compongué la cançó més universal del repertori basc en 1968? Perquè també nosaltres estàvem tancats en aquella gàbia del Castilla 16 al final d'un règim autoritari i militarista que encara no s'ha acabat i hauríem volgut que algú tan noble com el protagonista de la cançó de Laboa, per amor, no hagués volgut tallar-nos les ales, a nosaltres, que també érem ocells. Potser em ve de tot això plegat, dels viatges incomptables a Euskal Herria dels darrers anys, de perdre'ns pels seus racons més recòndits, de recórrer en bicicleta els encontorns de Lekeitio, Gernika o la vall del Bidasoa, de tornar sempre a Donostia, d'haver admirat l'última transformació radical de Bilbo. El cas és que un bon dia vam veure que es feien classes d'èuscar a l'antic Racó de la Corbella del carrer Maldonado de València i ens hi vam apuntar. Llavors vam conèixer part de la diàspora basca de la nostra ciutat, refosa ara en Laurak Bat Euskal Etxea, una entitat que la seu al cèntric carrer Peu de la Creu, a tocar del Mercat Central.

Aprendre basc és per a mi com agranar fulles en dia ventós: quan ja en tens el muntonet fet, un vent traïdor pega un bufit i, buf! te l'escampa. Vivint en un context no basc i sent sord com un cudol, els coneixements gramaticals, la perícia amb els diccionaris i fins la sensibilitat poètica hi compten ben poc. Sísif i jo (ell) arrosseguem similar pedra, només que en el meu cas no estic obligat a pujar cap muntanya i ho faig a la manera ovidiana, perquè vull, ja dic, per culpa d'una atracció crescuda amb temps i estima. No me'n puc queixar, doncs, encara que els meus "avanços" en el domini del basc unificat o estàndard (l'euskara batua) siguen tan lents i incerts que encara no em permeten després de tants anys més que balbucejar el remot idioma, com un "alfabet fosforescent de pedres". A fi de comptes, un dels esports més populars dels bascos és el dels harrijasotzaileak o alçadors de pedres, i si no per la força física, per la voluntat que hi pose (dispersa i oscil·lant entre altres mil quefers, aficions i urgències), em faig la il·lusió que m'assemble a aquells forçuts. No caurem en la ximpleria de liquidar la qüestió apel·lant a la dificultat del basc, que t'obliga a remoure tota la matèria grisa verbal de dalt a baix i d'un costat a l'altre sense parar, perquè totes les llengües són igualment fàcils (per als seus usuaris) i difícils (per al qui les desconeixen). Potser és també que trobe en les coses basques tot allò que als valencians ens manca i a la inversa que, amb tota la gosadia del món d'una persona que no parla l'èuscar (no l'acaba de parlar amb una certa fluïdesa, vaja), vaig traduir en 2019 poemes de quatre poetes bascos, Felipe Juaristi, Juan Ramon Makuso, Pello Otxoteko i Aritz Gorrotxategi, que han convergit ara en el llibre Muga, publicat gràcies a un editor tan agosarat en el seu terreny com jo en el meu, Josep Martínez de Pruna/Edicions del Buc. Els horitzons, doncs, que són tan oberts i infinits, com això del basc, alimentaran sempre la meua dèria per navegar i la meua passió pels ponts, com el que humilment ara hem estès amb aquest llibre entre el País Valencià i Euskal Herria, i viceversa.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 11 de febrer de 2022.]

 



 


diumenge, 6 de febrer del 2022

La reforma de Díaz i l'escó de Juvillà

Mentre escric aquestes línies el Parlament espanyol debat sobre el projecte de reforma laboral presentat per Yolanda Díaz, que molt probablement serà aprovat amb un còctel estrany de vots. A més dels partits del govern, PSOE i Unides Podem, hi votaran a favor Més País, Compromís, Ciutadans, Partit Regionalista de Cantàbria, Terol Existeix, PDECat, Nova Canàries, Coalició Canària i Unión del Pueblo Navarro. Això, una mena de tutti frutti mal lligat que no deu ser casual que haja rebut el beneplàcit (en sentit literal: aprovació de qui és superior) de la FAES d'Aznar, de la patronal de la CEOE, de Fátima Báñez, principal impulsora de l'anterior reforma del PP, i fins d'Ana Botín (nom que ni fet a posta per a una nissaga de banquers). Segurament moguts per la filosofia popularitzada per Alfonso Guerra, que d'això en sabia un fum, "qui es mou no ix a la foto", els sindicats CCOO i UGT, també hi estan a favor. A aquestes desercions històriques dels partidaris del mal menor, que a la que et descuides es gira en major, ja estem acostumats i no s'hi pot afegir gran cosa. Els llençols de militància i credibilitat que perden en cada bugada amb què apuntalen un règim hostil a la democràcia i als drets dels treballadors malament es deu compensar amb les subvencions, els alliberats (així se'n diu) i l'ocupació dels llocs d'influencers en què han convertit la pràctica sindical. Mut i callosa. Per veïnatge em preocupa més el paper assignat o assumit en aquesta comèdia per Compromís i el seu diputat Joan Baldoví, que ja ha mogut una resposta organitzada per part de destacats afiliats del partit valencianista. El suport infal·lible que aquesta formació està brindant a Pedro Sánchez (en aquesta ocasió via Yolanda Díaz) no sembla revertir en cap millora palpable per al País Valencià. Els dubtes d'última hora de dos diputats d'UPN podrien comprometre l'aprovació d'una reforma sobre la qual el més suau que he sentit dir és que emblanquina el projecte vigent aprovat en l'època de Rajoy. Llecs en la matèria que ens ocupa i en els envitricollats laberints de la lletra petita i la legalitis, seguirem el bon consell fusterià: "Fieu-vos més dels banderers que no dels colors". Darrere dels banderers de la COPE i els bisbes, de la banca dels beneficis siderals, de la FAES i de les JONS i Ciutadans, entre més espècimens, quina causa es pot defensar per als treballadors que no siga espúria? No sembla sinó que Compromís, una vegada més, s'ha equivocat de bandera i de bàndol. De què serveix remenar les cireres si sempre els les donen als mateixos? Salvarà Yolanda Díaz els mobles d'una legislatura que passa sense pena ni glòria per al "govern més esquerrà de la història"?

Lluny de Madrid i les innòcues reformes que justifiquen el sou d'un ministre (en aquest cas ministra), sobre Catalunya plana de nou una greu amenaça que ens afecta a tots: la Junta Electoral Central ordena retirar l'acta al diputat de la CUP Pau Juvillà, com abans al president Torra, destituït pel dit inquisidor del mateix òrgan burocràtic i pel mateix delicte. Pancartes i llaços grocs són armes poderoses que l'Estat, a través d'aquests subalterns de la JEC i si cal amb l'empenta del Tribunal Suprem o del que siga menester, fan mans i mànegues per combatre. Si llavors el President del Parlament, Roger Torrent, va acatar l'ordre sense parpellejar, més fotut ho té Laura Borràs amb el que de moment només és un ajornament que ha suspès les activitats de la Cambra. En joc hi ha la plena sobirania dels representants de la voluntat popular, com ampul·losament s'afirma en les constitucions democràtiques a propòsit dels parlaments. Però la història i l'article 155 demostren a bastament que Espanya és marxista: té uns principis que quan no li agraden pot canviar-los en un tres i no res per uns altres de ben diferents, de les garanties a la llibertat d'expressió a la censura pura i dura i la persecució legal, per exemple. Acceptar que la JEC pose i lleve diputats a conveniència, en la seua guerra declarada contra l'independentisme, és probablement una línia tan roja com passar-se la immersió lingüística i el sistema educatiu de Catalunya per l'entrecuix. Però hi ha prou força i clarividència per resistir-s'hi i desobeir, que és l'única opció digna quan la llei i la trampa són manifestament injustes? O és que hem de passar-nos la vida reculant amb els mals menors, com proposa no poca gent entre el veïnat? No tardarem a saber-ho.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 4 de febrer de 2022.]

 

[Pau Juvillà quan encara era diputat del Parlament de Catalunya.]