divendres, 9 de novembre de 2018

Saials. A contrapeu


Suposem que l'exercici del poder, encara que siga el molt humil d'administrar una autonomia de segona divisió, i més en el cas de partits neòfits, és una cura d'humilitat. En el millor dels casos. Una cura d'humilitat, de realisme en diuen alguns. / Però això depén en bona mesura de les perspectives inicials, dels propòsits. És obligat, per neòfit que sigues, que en tant que polític i per tant amb vocació de poder, hages indagat en la seua naturalesa, t'hi hages preparat, t'hages vacunat contra les seues misèries, t'hages curat en salut. / Si del que es tracta és de conservar-lo a qualsevol preu per afavorir la minoria a qui serveixes i ensabonar la teua majoria electoral, que ja t'encarregaràs d'engalipar com siga, res a dir. Ets dels de tota la vida i faràs mans i mànigues per continuar xuplant del pot i mantenir la democràcia en el nivell d'inanició adequat perquè rode eternament la roda sense moure's, o l'imprescindible per no caure. / Però si hi vas venir per transformar poc o molt la societat –quina altra justificació podria tenir la teua existència?– i et dius de més o menys esquerra, la cura de presumpte realisme té els seus límits, per moltes coartades que fabriques: no trair en el fons ni la forma el propi ideari i el programa per què vas ser elegit. / Tenir el poder (del govern si més no) pot induir-te a la humilitat que rebaixa els teus somnis o fums (si en tenies), i al reconeixement de la teua impotència, o pot sumir-te en la borratxera de creure't omnipotent. Per desgràcia és el segon cas el que més abunda, sovint sota la forma del simulacre (fas veure que manes sabent que el bacallà es talla molt lluny). No estàs acostumat a beure. / Una autonomia com la valenciana, encara que de segona, al cap i a la fi fa moure molts duros i moltes poltrones i provoca moltes borratxeres, moltes renúncies, moltes navallades. / Naturalment sempre hi ha qui veu la botella mig plena i qui la veu mig buida. També qui la veu o diu que la veu sempre plena. / Justificar les teues renúncies escudant-te en la immaduresa de la societat a què et deus és negar el principi pedagògic que ha d'inspirar l'acció d'un govern transformador. No expliques als xiquets, que són massa burros, els principis de la ciència. No et claves en bucs d'humanitats que ells no entenen un borrall. El mal mestre pressuposa en els deixebles la mateixa incompetència que l'afecta a ell. / Per tal de mantenir-te en el poder gastes més forces en l'estudi de les enquestes que en la construcció resolta dels teus projectes. I quan les enquestes indiquen el contrari del que tu pressuposaves o del que t'interessa? / Juliol de 2018, Revista Contexto (ctxt): al País Valencià hi ha un 38,6 % de partidaris de la monarquia i un 60 % que prefereixen la república. / A compte dels premis Jaume I i no sé quina faramalla més la plana major dels partits en el govern ha perdut el cul per fer-se la foto amb l'impopular Felip VI. Per què? Per a què? / La famosa i enganyosa transició ja ens va sorprendre amb el pas canviat, als valencians. Malgrat les enquestes (i els vots dels ajuntaments), ens va tocar una autonomia de segona. L'estat ja en tenia prou amb les demandes de les «nacionalitats històriques». / Ara trontolla més que no volen admetre tot el règim nascut en 1978. El podrimer ho infecta tot de la monarquia en avall, passant pel poder judicial i els seus escàndols diaris, l'ascens de l'extrema dreta que impulsen PP i C's i que els arrossega, la conculcació galopant de drets i llibertats democràtics, el setge informatiu, la llei de la selva, la inviabilitat de l'Espanya actual… ¿Ens tornaran a agafar a contrapeu les reprovacions al rei que ja mouen molts ajuntaments també fora de Catalunya, els referèndums sobre monarquia o república que ja fan fins a Madrid? / ¿És un cordó sanitari per als valencians el que pretenen els partits del Botànic insistint amb la lliçó més prescindible del temari, la que parla de reis i súbdits? Que ningú ens encomane la perillosa malaltia de voler decidir per nosaltres mateixos? Volen condemnar-nos a l'eterna adolescència i fer-nos creure que un burro vola? Que no podem veure TV3 perquè ja en tenim prou i massa amb À punt? Que la barrera del 5 % electoral no toca rebaixar-la ara que ja s'exerceix el poder o poderet? Que ens alliberaran de l'impost afegit i exclusiu de l'AP7 amb una cabotada d'Abalos? Que a Madrid ens solucionaran de bona gana el tema del finançament? / Es proclamarà la república i encara estarem negociant la reforma de l'estatut. Sempre a la cua i amb el pas canviat.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 10 de novembre de 2018.]



divendres, 2 de novembre de 2018

Saials. Lledoners

Cada dia s'enfronten en el camp de batalla llibertat i opressió, horitzó i filferrada, presos i carcellers, llum i tenebra, urnes i porres, democràcia i dictadura amb armes desiguals. L'encarregat de pesar la veritat i la mentida fa trampes amb la balança. / La Fiscalia demana penes de 25 anys per a Junqueras i entre 16 i 17 per a la resta de presos polítics. L'acusació escriu la lletra de l'oprobi per a la música intolerable de la condemna. Sedició? Malversació? Manifestació, votació, declaració parlamentària en compliment del deure democràtic de representació política. / La vespra d'avui, l'ahir de l'acusació anunciada, més de 15.000 persones clamaven per la llibertat al Pla de Lledoners, on són tancats els presos polítics. El demà d'avui, el de la sentència escrita, l'endemà de la injustícia, un Tribunal Internacional, potser a Estrasburg, acabarà condemnant els responsables de l'estat que amb la causa general contra l'independentisme han posat la democràcia contra les cordes. / El lledoner és un arbre de la família de les cannabàcies. Tot i que li agraden les riberes, la proximitat de corrents d'aigua, pot arribar a viure entre 500 i 600 anys en tota mena de terrenys. La fusta del lledoner, forta i flexible, és molt usada per a forques, mànecs, jous i altres eines del camp. La seua resistència a plagues el fa molt apreciat també en jardineria. / L'absolució de Puigdemont a Alemanya i les successives resolucions de la justícia a Escòcia, Bèlgica i Suïssa situen tot el procediment espanyol contra els independentistes catalans a nivell d'autèntica i dolorosa farsa. / De quina fusta està fet el poble que lluita i persisteix, que empeny i avança, que llaura camins inèdits de llibertat ? / Els viatgers, que anaven a Girona, es van aturar al Pla de Lledoners, a tocar de Manresa, a Sant Joan de Vilatorrada, per unir-se al clam per la llibertat. Allà la bellesa del dia i el paisatge fitava amb la lletjor inexpugnable de la presó, el perfil de Montserrat a contrallum amb el sofriment d'uns homes justos, la soledat del vent amb la solidaritat que desplega les seues banderes a ranvespre, les cançons amb l'alè gèlid de la justícia convertida en fil d'aram. No era l'única paradoxa del dia que al Pla de Lledoners no hi hagués cap lledoner. / Cada dona i cada home en la seua singularitat, sentint-se part d'un cor unànime, era un arbre, un bosc que fitava amb el desert i el combatia, que resistia la violència del poder, que llaurava el futur d'una república lliure. I als tancats entre els murs de Lledoners, i a Carme Forcadell i Dolors Bassa, a tots els exiliats i exiliades els va arribar la fragor del bosc que avança, la lluita justa que s'alça contra vent i marea. / Aquella cobla era visitant habitual del Pla de Lledoners i foradava els murs amb els sons de La Santa Espina, El cant de la senyera i Els segadors, aquelles músiques que tornarien a prohibir, aquella llengua que voldrien emmudir. Un jove del poble, a qui ja tots anomenen "Joan Bona Nit", hi puja cada vespre de cada dia per saludar amb el seu crit els presos als quatre vents invençuts. Tambor del Bruc de la veu solidària. Molts trens fan sonar els seus xiulets quan hi passen. / La condemna de demà als acusats serà la condemna de despús-demà no l'altre, sense apel·lació possible, que dictarà la jutgessa Història contra els botxins d'ara, els silencis còmplices, la clac de meritoris i voluntaris de la Santa Inquisició i la Croada Anticatalana dels nostres dies. / El fruit de l'arbre, que en condicions normals creix en abundància, és dolç i madura a la tardor. / Els van enterrar amb fúria d'oblit, nocturnitat i traïdoria, però no sabien que ells eren llavor. On hi havia hagut abans un erm va anar creixent un bosc d'esponerosos i resistents lledoners, arbres d'ombra amable que estenen les seues branques per cels de memòria i dignitat.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 3 de novembre de 2018.]



dissabte, 27 d’octubre de 2018

Saials. L'interès i la necessitat


El brutal esquarterament del periodista Jamal Khashoggi al Consolat saudí d'Istanbul, segons tots els indicis a mans de personal a sou del règim teocràtic de Riad, ha tornat a posar en el punt de mira els negocis que molts països decents mantenen amb una de les dictadures més sagnants del planeta. / Amb l'abstenció dels parlamentaris del PSOE i el PP l'Europarlament va votar un embargament conjunt a la venda d'armes a l'Aràbia Saudita. / La participació saudita en la guerra del Iemen, amb milers de civils morts en bombardejos indiscriminats i a conseqüència del bloqueig imposat a l'ajuda humanitària sumats a la repressió a què la petromonarquia dels Saud sotmet el seu poble (segons Amnistia Internacional almenys 147 persones hi van patir pena de mort en 2017) fan més difícil blanquejar tant de negoci tèrbol a la vista del públic. / Ni en el nom d'Al·là ni dels ingents interessos que se n'obtenen, la connivència i camaraderia amb el règim saudita (que controla també no pocs dels fils que mouen el terrorisme islamista) de molts països democràtics cada dia és més difícil de justificar. / Malgrat tot, el president de torn espanyol Pedro Sánchez defensa la venda d'armes a aquell país apel·lant als «interessos d'Espanya», fent bloc amb el PP i amb l'abstenció de Ciutadans al Congrés. / La demagògia en safata de llautó: altrament podrien desaparèixer els llocs de treball que proporcionen les fàbriques d'armes. / Ens hauria agradat sentir el mateix quan el rescat públic a la banca privada, per exemple, o els successius reajustaments industrials i agrícoles, o les pressions per desplaçar seus d'empreses fora de Catalunya o la destrucció del teixit productiu valencià o els premis al frau del Castor. Quants «llocs de treball» no s'haurien pogut crear amb totes aquelles despeses fetes, sens dubte, per «l'interès d'Espanya»? / Es parla d'interès legítim. Ho és el negoci d'armes que promociona guerres (per a què són les armes si no?) i genocidis? És legítim l'interès de la fabricació d'amiant, posem per cas, o de la tala descontrolada d'arbres, o d'empreses periodístiques que fomenten l'odi i la mentida, o…? / Amb tot, hem d'agrair al president la sinceritat, perquè ja se sap què volen dir quan parlen d'Espanya, ja se sap què signifiquen aquestes hipèrboles. Els interessos d'Espanya són, en realitat, els de les seues elits, les grans empreses que porten el negoci de l'AVE o la Fórmula I (Agag, el gendre d'Aznar) de la Seca a la Meca, la monarquia, l'Estat profund que es mou dins l'Estat superficial, tots els que s'amorren a la gran mamella del règim del 78, gestors i polítics inclosos. / Com que aquests interessos privats i privatius rarament reverteixen en l'interès general sinó que més aviat hi col·lisionen, més val que quan parlem del segon ho fem en termes de necessitat, més ajustat a la realitat. / Ells tenen interessos, és a dir, guanys, beneficis, com els que s'obtenen per les hipoteques, perquè tenen els diners, el poder i els negocis, però els altres tenim més aviat necessitats, i no únicament econòmiques ni solament bàsiques. / «El negoci no té cor, el negoci no té entranyes», cantaven Weiss i Baum en El retaule del flautista de Jordi Teixidor, ni el capital té fronteres ni vergonya. Però sí les persones, la majoria de persones. O haurien de tenir-ne –de vergonya almenys. / «L'interès d'Espanya» és realment i en bona part el que va proporcionar tants sucosos com inexplicats dividends a Joan Carles I abans i segurament a Felip VI ara, ja convertit en amfitrió que no mira pèl quan d'allotjar al seu palau (pagat per tots) el sàtrapa hereu saudita Mohamed bin Salman es tracta. Els diners i els collons per a les ocasions i per l'interès d'Espanya. / Qui ho havia de dir, un president socialista defensant l'interès dels monarques i les elits econòmiques amb les pròpies armes. / El pitjor del cas és que tal volta no pot fer una altra cosa, que està en el càrrec precisament per a això. / Amb raó Clausewitz deixà escrit que la guerra és la continuació de la política per altres mitjans. O era a l'inrevés?

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 27 d'octubre de 2018.]

 

diumenge, 21 d’octubre de 2018

Quan diem no


L'èxit de la manifestació del darrer 9 d'Octubre a València va sorprendre propis i estranys. Certament, aplegar no menys de 15.000 persones en un context com l'actual valencià, no caracteritzat precisament per mobilitzacions i projectes socials poc o molt multitudinaris, és un fet que no passa desapercebut. Fins i tot les dues o tres cites anuals d'obligat compliment a la capital valenciana, com la que ara comentem, han anat perdent vigor. Quan els anys negres del PP, per la pressió per terra, mar i aire a què van sotmetre el país i que no va arribar a provocar (tret d'episodis puntuals contra la corrupció, per l'escola pública o durant l'efímera «Primavera valenciana») una resposta a l'alçada de les urgències. En una societat en general inerme i poc articulada com la valenciana, desinformada i cada colp més espanyolitzada (cares d'una mateixa moneda), no sol funcionar l'axioma que afirma que com més malament, més bé, regla que arreu presenta més anomalies que verificacions. En els anys de Govern del Botànic, en fi, per la desmobilització que sol provocar pensar que ja s'ha aconseguit alguna cosa, pel descans de poder respirar –amb restriccions de tota mena, no cal dir-ho– una mica d'aire net després d'anys de pol·lució pepera, pels pactes tàcits de silenci tramats des de dalt, per la manca de força dels de baix. Un parell d'excepcions de signe ben distint a la pax valentina dels últims anys em venen, però, a la memòria: la manifestació quasi espontània que va haver-hi a València la nit del referèndum de l'1 d'octubre després de la salvatge actuació de les forces repressives i l'«oficial» per un finançament més just. Entre el sí i el no, entre el no i el sí, doncs, aquest poble nostre en «perpetu estat de somnolència digestiva», com deia Fuster, una somnolència, tanmateix, sovint més narcòtica que digestiva, ja que el poder (deixem-ho així, en masculí singular) té molts recursos per administrar la dosi adequada d'opis diversos al poble. Però aquesta somnolència històrica de tant en tant els valencians ens l'espolsem amb fermesa i decisió, i no només per anar a pencar cada dia i complir amb els deures quotidians i les malediccions bíbliques sinó també per eixir al carrer a lluitar i estendre la protesta i la solidaritat. Com va passar el 9 d'octubre, una manifestació que va sorprendre a tots i que potser, si sabem aprofitar-ne l'impuls, pot marcar un punt d'inflexió. S'anunciava amb dubtes sobre la seua oportunitat entre certs membres de la comissó que l'organitza, es presentava en dues convocatòries diferenciades (la denominada unitària de la Comissió 9 d'Octubre i la dels Antifeixistes País Valencià) i, sobretot, hi pesava l'amenaça directa del feixisme local, que l'any anterior ja va intentar avortar-la i que va deixar-hi no pocs episodis de violència i agressions. Per postres, la tebiesa del Delegat del Govern, que havia permès diverses concentracions de l'extrema dreta convocades per sigles fantasmes situades estratègicament al llarg del recorregut que havien de fer les forces d'esquerra, podia fer desistir de manifestar-se el més coratjós. No sé si en la vergonyant argumentació –o excusa de mal pagador– amb la qual PSPV/PSOE i UGT es desmarcaven de la manifestació hi pesa més la misèria política del psocialisme o la demostració que l'èxit de les mobilitzacions escapa al que diguen o deixen de dir i fer alguns aparells institucionalistes. Res, doncs, no feia preveure l'èxit contra vent i marea de la convocatòria. Però la confluència de les dues manifestacions imposada pel sentit comú, el bon treball del servei d'ordre, l'inèdit zel amb què la policia –cal reconèixer-ho aquesta vegada– va protegir la marxa (el Delegat, vist com havien anat les coses l'any passat i davant els advertiments dels organitzadors, s'hi jugava el càrrec) i, sobretot, la força i determinació amb què la gent va acudir-hi i la sensatesa amb què va evitar en tot moment caure en la provocació dels feixistes, van ser els principals impulsors de l'èxit. Tothom, però, ha estat molt prudent a l'hora de valorar-lo. S'hi ha volgut veure la força reactiva de l'antifeixisme més que la propositiva de l'alliberament social i nacional, però s'oblida en aquest cas que la majoria de l'antifexisme organitzat també se situa en les coordenades d'aquests horitzons. Era molt important parar els peus al feixisme, desmuntar el relat de la seua hegemonia en la societat valenciana (quan en realitat es tracta de grupuscles molt violents però ben organitzats i que cal no menystenir; hi ha un altre feixisme, sociològic, amb aparences de tolerant i vestit de blau democràtic, i aquest és el realment perillós, el que cal véncer a força de trellat, cultura i combat). Calia eixir massivament al carrer i cridar sense por, i això es va aconseguir amb escreix. La manifestació a més era plena de gom a gom de gent jove i d'energia, elements que trobe molt significatius i que podrien apuntar a un canvi de tendència, a un punt final a certes inèrcies menfotistes molt nocives. Calia una reposta urgent a l'intent del feixisme de tornar a embolicar la troca d'aquella batalla de València que va deixar el nostre poble ple de blaus i bonys, un feixisme que s'ha de combatre amb noves armes i arguments i evitant errors passats. Però també cal passar del moviment reactiu a les propostes constructives, dels nos als sís. Perquè, de nou citant Joan Fuster i el seu Sagitari, cal fer-se sempre la pregunta: «Quan dic no, ¿a què dic sí?». Respondre-hi era i és un repte principal. Els sís implícits en alguns nos cal explicitar-los i explicar-los, desenvolupar-los i convertir-los en motors de canvis radicals.

[Publicat a llibertat.cat el 16 d'octubre de 2018.]


dissabte, 20 d’octubre de 2018

Saials. Poesia, música, fageda

Feia temps que els viatgers no es deixaven caure per aquestes comarques de la Catalunya Vella. Aprofitant la participació en el XVIII Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat del Vallès a què ella havia estat convidada, mamprenen el breu viatge cap al nord. / La pluja, torrencial en molts moments, els acompanya durant bona part del trajecte però va amainant a mesura que s'acosten a la seua destinació. Pel retrovisor i les notícies de la ràdio s'assabenten dels molts litres caiguts al País Valencià, de petites inundacions i suspensió d'actes programats i classes en molts llocs. Les malifetes tardorals de la gota freda. / El fil conductor d'un dels actes central del festival, un recital de poesia i música dirigit per l'inquiet i multifacètic poeta Josep Pedrals, són precisament les relacions entre les dues arts germanes. De l'abstracció de la música a la concreció de la poesia o a l'inrevés, de la concreció de la música a l'abstracció poètica. El mateix Pedrals ho suggereix molt bé invertint la cèlebre fórmula: "El llenguatge és una música universal". / L'espectacle no brilla a gran altura però satisfà amb escreix les expectatives del públic, que l'ovaciona amb entusiasme. Als viatgers a més els ha brindat l'oportunitat de xarrar una estona amb el vell amic Joan Elies Adell, flamant nou dirctor de la Institució de les Lletres Catalanes, a qui no veien des de feia anys i panys. La mateixa rialla explosiva, la mateixa bonhomia una mica tenyida pels colors del temps. / A Serinyà, al Pla de l'Estany, la comarca de Banyoles, els viatgers han llogat una habitació en una masia com tantes rehabilitada per al turisme rural. Bé, no pas com tantes. Ens informa la propietària que el pare, un senyor de Barcelona, la va adquirir fa una cinquantena d'anys i que l'origen del mas es remunta al segle XII. El primer que crida l'atenció dels viatgers és un magnífic Sant Jordi modernista pintat sobre noble fusta llaurada que presideix una de les moltes estances de la casa. / Poesia, música, fageda. El bosc d'en Jordà, a tocar d'Olot, la capital de la Garrotxa, era l'altre gran objectiu de l'escapada. / El conegut poema de Joan Maragall "La fageda d'en Jordà" inscrit en una làpida i un monòlit dedicat al poeta presideixen l'inici d'un dels itineraris per aquests antics volcans que ara poblen els faigs en companyia de roures, grèvols, freixes, aurons i molts altres arbres. / A la fageda li falten potser un parell o tres de setmanes per atènyer aquella coloració tardoral que converteix el bosc en una gran simfonia de formes i colors. Però ha plogut tota la setmana i les fulles formen un tapís suau sobre la terra xopa. Les arrels dels faigs, que cal evitar perquè són molt esvaroses i per no ferir-les amb les botes, hi sobresurten formant de tant en tant escales naturals, esquelets vegetals, serps quietes. La molsa cobreix totes les pedres, grans i lleugeres, d'origen volcànic. Camins vorejats per parets de pedra seca, cel de fulles que tamisen la llum, branques que suren en l'aire net. / No ha estat l'ansiada explosió dels grocs, però el bosc ens ha regalat la seua música callada, la seua poesia sense paraules. / Un altre groc de lluita i esperança ompli els pobles per on passem, Olot, Esponellà, Crespià, Melianta, Sant Julià de Ramis, Castellfollit de la Roca, Sant Jaume de Llierca, Besalú... / Cada nom té la seua poesia, la seua música, el seu bosc per descobrir. /  L'any 2002 ell va titular una antologia de la seua poesia Música del sentit. També volia dir tot això.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 20 d'octubre de 2018.]

dissabte, 13 d’octubre de 2018

Saials. El rei reprovat

Si les monarquies, fins les més respectades, glamuroses, neutrals i sotmeses a un control democràtic més rigorós (pense en Gran Bretanya, Holanda o els regnes escandinaus) són avui pura arqueologia, què direm d'una monarquia que és continuació natural del règim franquista, que s'ha demostrat corrupta fins a les celles, amb tendència a immiscir-se en els afers públics bufant sempre a favor de qui més mana, que gaudeix per llei d'inviolabilitat i no està subjecta a cap tipus de responsabilitat? / L'endemà del referèndum de l'1 d'octubre de 2017, Felip VI va eixir a la televisió amb cara de prunes agres per beneir la violència exercida per les denominades forces de seguretat contra els ciutadans de Catalunya que defensaven les urnes. Aquell dia insòlit el rei va aconseguir almenys dues coses: passar-se la (seua) Constitució per l'entrecuix abandonant la funció d'àrbitre i guanyar-se a pols l'enemistat per a sempre de la majoria del poble de Catalunya (i de fora de Catalunya). Un rei convertit en hooligan que entona l'himne de l'A por ellos és alguna cosa més que arqueologia, és un disbarat, una injustícia flagrant. / Pressionat o no per les obscures forces del poder del qual forma part o actuant per iniciativa pròpia, Felip VI el Preparao va declarar aquell dia de fet la independència de Catalunya. / A l'arqueologia el que és de l'arqueologia, a la democràcia i les llibertats, el dret a decidir el que més convinga, sense prerrogatives d'inviolabilitat ni irresponsabilitats de cap mena. / Afegim-hi tot l'historial que acumula la infausta dinastia dels Borbons, les aventures crapuloses del pare per les quals va haver d'abdicar in extremis, el negoci de les armes amb dictadures àrabs, els milions amassats no se sap com (però se sospita), la delinqüència organitzada del clan que té el gendre en presó d'or i la infanta fresca com una lletuga. / Un parlament democràtic és l'òrgan on resideix la sobirania del poble que l'ha elegit. Les seues declaracions no tenen conseqüències jurídiques però són d'una importància política enorme. El Parlament de Catalunya ha reprovat el rei Felip VI pel seu paper en el conflicte (incloses les telefonades a grans empreses per sabotejar l'economia catalana amb la retirada de fons bancaris i el trasllat de seus) i ha demanat l'abolició de la institució. És un acte conseqüent i de pura responsabilitat democràtica. / Ho ha fet amb els vots de Junts per Catalunya, ERC i els Comuns la vespra del 12 d'octubre, Dia de la Hispanitat, que és continuació del seu precedent, el de la Raça. / Com sol passar en aquesta Espanya que només s'escandalitza quan li convé (quan convé als remenadors de les cireres del poder), no han faltat amenaces de llançar la declaració als gossos judicials, que sempre mosseguen pel mateix costat. Insisteix Sánchez en la línia inaugurada per Rajoy i el PP: judicialitzar la política. Les veròniques pel diàleg que sol executar al mig de la plaça són per entretenir l'afició, un passatemps mentre es prepara l'anhelada estocada. /Quin paper històric el del PSOE, salvar la monarquia, salvar el règim podrit del 78, l'estat de coses i privilegis, la inviolabilitat i la irresponsabilitat! Què hi ha darrere el tarannà i les formes? El PSOE no és alternativa, sinó part del problema. / Però els xicons de Podemos han anant sol·lícits a aprovar-li els pressupostos (que no inclouen cap de les reivindicacions valencianes, dit siga de pas). / Fa tot l'efecte d'una comedieta que es repeteix eternament, un teatre d'ombres que es projecta en les parets mediàtiques mentre va eixamplant-se l'aluminosi del mur a l'espera de la gran solsida. / Algú a Espanya té una idea, a banda el truculent himne borbònic de l'A por ellos i la via judicial i la negació arterosa dels drets democràtics?

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 13 d'octubre de 2018.]

dissabte, 6 d’octubre de 2018

Saials d'octubre


Parlen més de setembre, per allò del final de les vacances, però octubre és l'autèntic mes dels retorns. Setembre, quan érem infants, encara ens concedia una treva, un ajornament que sovint tenia la forma de tempestes plenes de fulgors, esclats i aigua a dojo. Ja fa molt que això es va acabar, aquesta indulgència de l'estiu que es resisteix a anar-se'n, per la mania de tenir-nos controlats i ocupats en l'agredolç refugi de l'aula. Octubre, però, és l'arribada de la fresca i de la caiguda de les primeres fulles mortes, i ja serà per sempre més quan ens va dir adéu Charles Aznavour. Octubre és també el mes de la fugida, de girar cantons. / Somnie que travesse a poc a poc la Fageda d'En Jordà, a la Garrotxa –on no he estat mai–, i que camine per Fredes, la Font Roja o a la vora del riu Esk, a Escòcia, a tocar dels faigs, sobre una catifa de fulles mortes, humides, amb la remor de l'aigua, corrent amunt. / El 9 d'octubre de 1977 es van manifestar a València unes 600.000 persones per reclamar l'estatut d'autonomia. Uns dies abans, a Alacant, moria assassinat Miquel Grau a mans del feixista Miguel Ángel Panadero Sandoval. En vista de la inesperada mobilització popular, l'enginyeria de l'estat posaria en marxa l'anomenada Batalla de València, que ens va deixar una autonomia descafeïnada, una entronització sense precedents de la burrera i la immundícia social i solsides estructurals que encara perduren. / Octubre torna, amb les seues dates, les seues insistències, les seues febleses. Quaranta-un any després de l'efemèride de 1977 costa afirmar que la pervivència, en termes nacionals, culturals i polítics del País Valencià estiga assegurada. La pax romana a què alegrement es van plegar sectors hegemònics de l'esquerra, com a efecte col·lateral d'aquell fracàs, com a coartada per tocar mareta de poder, va deixar uns quants cadàvers a les cunetes del país: una consciència de valencianitat en retrocés més enllà del simple folklore, molts pals a les rodes de la normalització del català, uns noms agranats –els noms amb les coses– cap a l'oblit que ja defugen dignes usuaris d'altres temps, un curtcircuit molt ben programat dels vincles que uneixen ambdós costats de la Sènia (i més ara: cal evitar com siga el contagi de la grip revolucionària democràtica de Catalunya), una creixent marginació de la cultura no embadalida en ofrenes a uns o altres ni subvencionada, una benedicció panxacontenta de la incultura com a forma de submissió imposada, un interès a allargar l'anorèxia de la societat civil valenciana. / Torna octubre amb l'amenaça d'un feixisme que sempre ha estat l'amo del corral i del carrer, engreixat a l'ombra del poder més sinistre. Torna el blaveram a enlletgir i impedir si pot el reviscolament sempre ajornat, sempre en la corda fluixa, d'aquest poble. Noséquantes contramanifestacions fatxes imprudentment permeses per la Delegació del Govern Espanyol per a la vesprada del 9 d'octubre. / I malgrat amenaces i desistiments, febleses i confusions, mirarem l'ampolla mig plena, eixirem una vegada més al carrer, amb «llum als ulls i força al braç», «en senyal de germandat», «en senyal de llibertat», sabent com sabem que després de tardor i hivern, primavera i estiu ens esperen. I torna a començar l'octubre que va fugint-se'n per badalls de llum i d'ombra.

[Publicat per Tipografia La Moderna el dissabte 6 d'octubre de 2018.]


dimarts, 2 d’octubre de 2018

Viure no és necessari, caminar sí


És Plutarc, en Vides paral·leles, qui atribueix al general romà Pompeu la màxima Navigare necesse est, vivere non necesse («Navegar és necessari, viure no»). Des de Jason i els Argonautes o la Lliga Hanseàtica, que diuen que la tenien com a emblema, fins a Pessoa, que oportunament transforma «navegar» en «crear», i Caetano Veloso, que compon una bella cançó amb els versos del portuguès, i unes quantes ramificacions més (a mi em va arribar de la mà de l'heterònim de Pessoa Bernardo Soares, el sedentari de la baixa, i de l'amic Josep Mir, que titulà amb ella un llibre de poemes en 1986), la frase ha fet fortuna com a símbol del viatge. Com totes aquestes càpsules de saber i tots els versos que realment valen la pena, la sentència se sosté sota la forma enigmàtica de la paradoxa. Que potser navegar no és al capdavall viure, una forma si més no de viure –ens preguntem perplexos en la nostra ingenuïtat? I en verbalitzar la pregunta, intuïm la resposta: no, és més important navegar que viure. O viure no val la pena si no és navegant. O no navegar és com estar mort. Etcètera. Cal complir amb el deure fins i tot posant en risc la pròpia vida, que és el que sembla que Pompeu estava dient als seus homes per animar-los a embarcar-se enmig de la tempesta. Navegar, viatjar, caminar… Sinònims de moviment, de canvi, d'aventura. I del deure militar de Pompeu a l'íntima convicció, al propòsit personal, al compromís ineludible que reclama una altra cèlebre màxima, «Coneix-te a tu mateix», llindar necessari de tota saviesa, primer impuls per a la gran aventura, premissa de l'oracle, camí de futur que es fa trepitjant cada present.
Heus ací, doncs, València-Toledo paso a paso, un llibre viscut i escrit pel caminant Luis Antolín, navegant de mars profunds, intens viatger del moment. Amb ell el nostre amic respon a la crida ancestral, tan humana, que agermana viatge i paraula. Perquè quan l'home va començar a construir-se a ell mateix (un camí que no acabarà sinó en el darrer alè humà, perquè la vida és essencialment transhumància) i va decidir abandonar el bressol africà i escampar-se pel món, inventava probablement dues coses alhora: el viatge i el llenguatge. Molt s'ha escrit de com el nostre cervell va anar modelant-se amb l'ús de les primeres eines, per tallar, per ferir o fer foc. ¿Tot això hauria estat impossible sense moure's del mateix lloc, més o menys confortable, sense la «invenció» del viatge? ¿I si el viatge no hagués servit per transmetre, a través de la paraula, les aventures viscudes, per fantasiejar una miqueta sobre els animals vistos o els llocs visitats, per acumular més i més informació? ¿I si després dels perills de la caça o de les jornades de recol·lecció de fruits, a la vora del foc els homes no haguessen inventat la «literatura»? Contar allò viscut, amb els obligats pessics de sal subjectiva que demana tot llenguatge, assegurava la possibilitat de reviure les aventures, de traure'n lliçons i ensenyances, de descobrir nous matisos inspirats pel relat mateix, d'alçar la memòria del viatge compartit, de traduir a paraules totes les meravelles vistes, de representar (és a dir, tornar a fer present) davant els altres el sentit del propi viatge.
És viatge allò que no pot ser dit? No és en l'esforç de dir-lo que el viatge existeix? No vivim, com deia García Márquez, per contar-ho? «De contar-ho a passar-ho», diuen al meu poble, amb la qual cosa no només s'afirma la distància entre viure la experiència, amb els seus perills i trasbalsos, i contar-la als altres sinó també la importància que per als humans té poder compartir-la –insistim, a través del llenguatge i només a través d'ell (amb succedanis com el de la fotografia a què després al·ludirem). Que pocs viatjarien si sabessen que el seu viatge no deixaria rastre, que no podria ser llegat als altres. Caminar és necessari, viure no. Conèixer-se caminant, canviant de paisatges, és sovint reconèixer-se, buscar-se en l'alteritat, en tot allò que en rigor no sóc jo per veure i viure precisament què és el que no canvia (com volia Octavio Paz) en els meus canvis. Eixim al món per descobrir el món i només ens trobem amb nosaltres mateixos, això sí, enriquits en el contacte amb ell, en el diàleg inesgotable amb les coses que ens envolten, els llocs i les persones que ens trobem en els rics espais transfronterers on es parlen totes les llengües, jugant entre el dins i el fora, vagant pels tres temps possibles, anant d'un lloc a un altre. ¿Eixiríem a viatjar sense la més o menys certesa de poder tornar (i contar-ho)? «Volta el món i torna al born», diem en català. En un relat que vaig demanar fa molts anys als meus alumnes, un d'ells imaginava que una nau extraterrestre el convidava a fer un viatge intergalàctic. La resposta de l'alumne-protagonista, de tan senzilla i sincera, em va commoure: «Jo, si he de tornar, vaig».
València-Toledo paso a paso és en certa forma l'acompliment d'un cicle, el tancament (ni que només siga provisional: tot és provisional, tot és un viatge) d'un cercle vital. Vist així, vist a peu i pas a pas, Luis desfà el camí que el va dur al País Valencià molts anys arrere. El turista, generalment, viatja per allunyar-se d'ell mateix agafant-se a les mateixes rutines que l'encadenen a casa. Vol trobar el mateix plat que menja cada dia. Torna del seu viatge amb una col·lecció de fotografies fetes a l'atzar, com trofeus de caça, però la seua aventura asèptica i superficial. Si la seua vida ha experimentat algun canvi, no està capacitat per percebre'l, només vol reafirmar-se, no aventurar-se en el bosc de les preguntes i els dubtes. El caminant en canvi es busca a ell mateix en el paisatge que va recorrent pas a pas i busca també els altres, escolta les veus que s'acosten i s'allunyen, les paraules que realment signifiquen, que només poden dir-se enmig del silenci. El bon caminant, com en la cançó de Silvio Rodríguez, intenta el difícil equilibri entre el pas i l'horitzó per no perdre's en el camí. Però ve que s'hi perd a voltes, i en la pèrdua experimenta la possibilitat de retrobar-se un mateix en el camí. El camí és la vida, visitada per diverses veus (en el llibre de Luis, les notes apressades, les descripcions del paisatge, la informació botànica, el manual de consulta, els dibuixos i els esbossos, els aforismes i poemes, l'única certesa que ens és donada: «Sóc ara i ací, distint i idèntic a cada pas»), travessant les diverses circumstàncies del camí, el camí que es diu a ell mateix, el camí que parla del camí: literatura. Posem-hi de viatges, posem-hi del viatge de Luis, a peu, de València a Toledo i per paratges de Burgos, del 24 d'abril al 13 de maig i del 5 al 7 de juny de 2017. Un tram de la vida sostret a les ungles implacables de l'oblit. Els qui hem acompanyat moltes jornades aquest caminant (en el meu cas al llarg de 35 anys) trobem en el llibre que avui presentem un munt de suggerències i coneixements. Sense recargolaments superflus, crec que Luis s'hi ha donat sencer i pas a pas, hi ha donat el millor d'ell mateix: la curiositat invicta que alimenta la capacitat d'observació, la sensibilitat per llegir el paisatge, la fraternitat ociosa, el desfici creatiu, l'impuls del qui es cansa i no es cansa, la fe de vida, la il·lusió que el joc del camí mai no s'acaba. Qualsevol lector trobarà en aquestes pàgines el testimoniatge senzill, sincer i impagable, escrit pas a pas, d'una aventura alhora rabiosament personal però transferible, íntima però socialitzada gràcies a l'esforç de lucidesa que en el fons és tota paraula. Gràcies, Luis, per obrir-nos noves rutes, per acostar-nos l'alè de camins mai abans trepitjats. I per haver portat una mica de cada un de nosaltres en la teua motxilla.

[Text llegit al Centre Cívic del Port de Sagunt l'1 d'octubre de 2018. Post número 501 d'aquest blog, que inaugura la secció "Fora de sèrie".]

 [Luis Antolín en una excursió per la serra d'Espadà allà per l'any 2005.]



divendres, 28 de setembre de 2018

Homenatge a JB


Em permetrà l'amable lector d'aquesta columneta que passege avui per terrenys més personals per parlar una mica del meu amic. Però qui és JB? El famós whisky? El poeta Joan Brossa? James Bond? No, JB és Jordi Botella, el meu amic Jordi. I ve a compte açò perquè la revista El Gratis ha tingut l'encert de concedir-li un premi Palmell, mà de futur 2018 per la seu tasca al capdavant del Centre Cultural d'Alcoi (1986-2000). Per una vegada algú és profeta en la seua terra, més val tard que no mai. Profeta, a més, en les arenes movedisses de la cultura, que sol ofegar-se en cultureta i estafa. Els timbals de l'alcoyanía, tan estridents llavors com ara, no van poder impedir que l'inexpert i jove director remés contracorrent per endinsar-se en mars nunca dantes navegados, com els portuguesos d'Os Lusíadas. No és aquest lloc per a l'inventari però sí per recordar que alguns dels primers projectes de JB van ser aquell Alcoi-Lisboa en homenatge a Pessoa i la commemoració dels trenta anys de La cançó de Mariola de Joan Valls. Avís per a navegants, cosmopolites de calbot i beats del localisme. Les raons de l'èxit i la influència que per fi algú reconeix a la gestió de JB són moltes i molt diverses, però subratllem-ne algunes. La primera és que JB no és profeta, sinó artista, però dels profètics, amb una cultura molt sòlida i molt ben armada per a la raó crítica. La segona és que va aplicar a aquella santa casa (símbol d'esplendors passades, quan Alcoi tenia seu del Banc d'Espanya, ora pro nobis) els infal·libles principis dels drapaires mamats a casa: no estirar més el braç que la mànega i vigilar els comptes del deure i de l'haver. És a dir, la frugal i difícil síntesi del trellat amb uns principis ètics a prova de bombes, una al·lèrgia innata a la infatuació, al figurar i al vici conformista de «ser coseta». I moltes pàgines ben païdes (prematurament) de Nietzsche, de Faulkner, i tutti quanti de casa i d'arreu, erudició que no ha fet d'ell mai un docte cagalló com tants se'n veuen en aquests rodals de la cultura i la incultura perquè per a ell la cultura és simplement la vida. En el seu pas pel Centre de Cultura JB va seguir les passes del llop estepari, del disciplinat resistent que ha estat i continua sent el meu amic. Hi estava, com se sol dir, més soles que la una en la seua tasca, enmig d'una ciutat que anava perdent un llençol en cada bugada, sumida en la impotència del que va poder ser i no fou i del que podent ser tampoc no es veu enlloc, dedicada a mitges al totxo (i així ens va) i a la sublimació festiva (i així ens lluu), perduda i sense nord. Els qui no el coneixien llavors prompte es van poder adonar que JB, a més de solitari, era corredor de fons, com es demostraria molts anys després literalment, quan l'homenatjat ja es trobava lliure d'aquells maldecaps i pujava i baixava muntanyes com un esperitat acumulant trofeus i marques (de veterà). En un substrat més profund que la meritòria tasca d'excitar la cultura en una ciutat fèrtil però abandonada com un ermàs hi ha el seu treball com a escriptor, íntimament lligat a l'anterior i alhora independent. Però per a això, i per a donar altres pistes personals d'una amistat que ja dura mig segle, necessitaria escriure una biografia de JB que alhora seria una autobiografia. Fet i fet JB és l'espill que m'ha servit d'exemple, de rèplica, d'estímul, de consell i no sé quantes coses més d'ençà que vam conèixer-nos quan encara portàvem pantalons curts, anàvem junts a escola i fantasiejàvem amb les pel·lícules d'espies, llavors molt de moda. El títol Vides paral·leles de Plutarc de Queronea podria aplicar-se al nostre cas, però no sé quin dels dos seria el grec i quin el romà, que en qüestió de clàssics Jordi sempre ha anat molt per davant (a banda aptituds personals, va triar el batxillerat de lletres quan jo encara penava entre les ciències). Si no fou ell qui m'ensenyà a parlar en valencià, estic segur que en fou un dels principals inductors, perquè amb dotze o tretze anys ja componia alguna cançó en l'idioma del país. Això de país vindria més tard, perquè Alcoi llavors, per a nosaltres, era el món –amb el permís d'Agres i de l'Almadrava, lloc aquest darrer que ha acabat esdevenint mútua fortalesa. En fi, que la resta, amistat mútua i literatura compartida, és, fet i fet, poesia, com deia aquell, i la deixarem per a un altre dia. Llarga vida!

[Publicat a Tipografia La Moderna el divendres 28 de setembre de 2018.]

 [Imatge de JB captada per Tomàs Tàpia en el lliurament del premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d'Alcoi el dissabte 10 de març de 2018.]

dimarts, 25 de setembre de 2018

Per un octubre valencià combatiu


Darrers dies d'un estiu especialment xafogós, amb pluges oportunes, generoses i ben repartides al país de pitjor fama pluviomètrica, si hem de creure Raimon («Al meu país la pluja no sap ploure»). L'anunciada i complida frescor ens avança una tardor que no serà menys ardent que l'estiu sinó potser més, per raons no meteorològiques. El calendari és d'upa al Principat de Catalunya, esperem que amb ecos i rèpliques significatives a la resta del país. Venen dies de marcar amb roig, contenir l'alè i eixir al carrer. Els valencians també hi tenim un parell de cites, que octubre és temps de bolets (en l'accepció literal i en la figurada de contratemps o desengany) però també d'esperances fundades en la persistència i en la recerca obstinada d'aquella clau estellesiana que obria tots els panys i que cantà l'Ovidi. De panys, en tenim per donar i vendre encara, però de claus, no tantes. Anem a pams. Prompte farà un any de l'infaust darrer 9 d'Octubre, aquella manifestació de la vesprada marcada per la tebiesa organitzativa i la descordamenta feixista que la convertí en atzucac no apte per a cardíacs. Aquell dia, com a resposta impotent i furiosa a l'èxit del referèndum de l'1 octubre, el blaverisme filofeixista tornà a eixir en massa al carrer a rebentar la manifestació, objectiu que en part aconseguí. Si la bèstia havia sojornat en estat de baixa intensitat durant el llarg regnat del PP (ja li feien des de dalt la feina bruta de manera oficial i eficaç), el 9 d'Octubre de 2017 van aparèixer de nou tots els fantasmes que excita el catalanisme a casa nostra. Tenien molta set de venjança i violència, sobretot contra tot allò que al País Valencià significa una esquerra que no ha claudicat ni ha acabat arrecerant-se a l'ombra institucional com a coartada i que té en la causa de Catalunya la seua pròpia causa, però també contra el govern moderat de Ximo Puig i Mònica Oltra, que en la seua no gens innocent confusió el feixisme identifica amb el catalanisme. S'inaugurava la temporada de la solta de les hordes feixistes arreu dels Països Catalans, es refermaven a la vista de tots les baules que uneixen l'extrema dreta amb forces policials, tribunals i amb els qui haurien de vetlar per les llibertats democràtiques però només saben funcionar a colps de mordassa. Des d'aquell dia hem assistit a la progressiva mobilització del feixisme, i a Dénia el 8 de setembre, a la concentració per la llibertat dels presos, i a Bétera el 14, al VII Aplec del Camp de Túria, n'hem tingut unes mostres i un avançament del que potser ens espera el 9 d'Octubre si no s'hi prenen mesures. Les agressions de la diada de l'any passat van tenir una resposta digna en la manifestació antifeixista que va omplir els carrers de València poc després. Però vulgues que no, la constant i temible amenaça fatxa (és sempre aquest el seu autèntic objectiu) demana denúncia i autodefensa, i això sovint ens despista del propi camí per entrar en l'esvarós terreny acció-reacció. Ben mirat, també passa això amb tota la repressió desfermada per l'estat, els presos, perseguits i exiliats. Hi has de fer front i acumular forces, gent i raons, alhora que construeixes l'alternativa perquè tot això siga algun dia definitivament un malson del passat.
Per tot plegat no deixa de ser preocupant que algú s'haja encarregat aquests dies d'escampar el rumor de la desconvocatòria de la manifestació històrica de la vesprada per centrar-se a «defensar» l'anomenada «processó cívica» del dematí (un espectacle d'incivisme que es repeteix any rere any amb l'impagable concurs del feixisme). Rumor, veritat o globus sonda, en tot cas la iniciativa respondria més a la voluntat de tornar o perpetuar certs favors institucionals que no a la de contenir el tsunami feixista. Ben altrament, la renúncia a la manifestació reivindicativa del 9 d'Octubre no faria sinó donar ales a la reacció, a corroborar-li l'eficàcia tàctica. Què se li ha perdut a l'esquerra valenciana en un acte que des de la mal anomenada transició es va regalar a la dreta sense cap contrapartida i, a més, amb l'assumpció de credo i simbologia per part del PSPV-PSOE (i com més va més també de Compromís i algunes forces del denominat nacionalisme cultural) que ha marcat l'etapa autonòmica en què estem encara enfangats? Per què no es fa davallar des del balcó de l'ajuntament de València el penó de la conquesta zelosament sostret a l'ull públic? Per què no es fa per recuperar aquell acte republicà que restituí la celebració del 9 d'Octubre en els anys 30? Per què ni tan sols es reivindica la institució del Dia Nacional del País Valencià de 1976 i 1977? Però bé, intentem guanyar per al país l'acte institucional, fem-lo democràtic i civilitzat, festiu i reivindicatiu, aïllem el feixisme i els botiflers que l'han monopolitzat fins ara, però no per traure les castanyes del foc a un govern i uns partits que no han variat ni un mil·límetre el format i el contingut de l'acte. Assistim-hi, però, amb garanties de seguretat per als participants amb la neutralització dels violents i de respecte a la diversitat i les dissidències democràtiques. Democratitzem després de tants anys aquesta «processó» sinistra, casposa i patriotera, convertim-la en voluntat de construcció nacional i de lluita pels avanços socials.
Amb tot, esperem que la hipòtesi de la desconvocatòria de la manifestació no siga més que un altre dels dubtes que de tant en tant assalten els valencians i que es dissiparà com el fum en un dia radiant. La Comissió 9 d'Octubre, que fins ara s'ha encarregat de convocar la manifestació unitària, ho ha de continuar fent, millorant-ne alguns aspectes (difusió, seguretat, objectius, contingut polític...), sumant-hi més col·lectius i entitats, assumint un perfil més combatiu. L'altra cita és a El Puig, el darrer diumenge d'octubre, que hauria de plantejar-se el repte de convertir-se en la gran trobada de les forces que tenen com a denominador comú un País Valencià més just, democràtic i lliure, no incompatible amb les festes particulars de partits i faccions. Altrament correm el risc que de l'històric aplec només ens en quede la nostàlgia, i en forma de cançó. Amb tot, la feina que tenim els valencians no és d'un dia ni d'un mes, sinó d'un dia a dia de treball, de molta gent, d'anys, d'idees més fresques, d'horitzons més lluminosos. En la bugada del 9 d'Octubre, però, no podem perdre-hi cap llençol, i menys el de la manifestació unitària de les esquerres.
 
[Publicat a llibertat.cat el 24 de setembre de 2018.]


dissabte, 22 de setembre de 2018

Postveritat colpista


No sé per què es diu «postveritat» a la simple mentida. Deu ser que des que van posar en circulació allò de la postmodernitat i van decretar el final de la història es miren el buit que hi han deixat la veritat, la modernitat o la història i volen omplir-lo. Es tracta sens dubte d'una trampa verbal, perquè si la història s'ha acabat, no sé què collons fem encara ací. També deu ser que el neologisme evita la cruesa d'una paraula tan vulgar com mentida, de manera que a qui ordeix i propala mentides o mentider li diràs «amant de la postveritat» o una coentor per l'estil. Deixem per a la filosofia l'exploració dels esvarosos territoris on veritat i mentida intenten dirimir els seus límits. Cenyim-nos a un fet verificable («postverificable» si ens posem bords) i a la paraula que construeix una falsedat manifesta. Goebbels, ministre nazi de propaganda, ja sabia que una mentida repetida mil voltes es converteix en veritat, és a dir, és percebuda com a tal per una majoria social. Una democràcia de qualitat ha de servir de contrapès a la tendència del poder a fomentar la mentida en benefici propi, a la inèrcia que mou l'autoritat a l'autoritarisme. Una democràcia de qualitat vetla pel rigor i pluralitat dels mitjans de comunicació i l'educació dels ciutadans en la responsabilitat crítica. L'Espanya dels nostres dies (la «Postespanya»?) és un trist exemple, amb fondes arrels històriques, de la pràctica sistemàtica de la mentida. Mitjans (una majoria abassegadora per terra, mar i aire) i persones afectes al règim monàrquic insisteixen mil voltes en el colp d'estat per referir-se a la lluita de Catalunya per la llibertat. Però un colp d'estat vol dir violència, exèrcit, presa del poder, restricció de drets i llibertats... El 20 de setembre de 2017 la Guàrdia Civil va assaltar la Conselleria d'Economia, detenir alts càrrecs de la Generalitat i posat setge a la seu de la CUP, contravenint lleis vigents i la mateixa Constitució, per mirar d'impedir el referèndum. No solament això: la principal finalitat d'aquelles barbaritats era provocar una resposta violenta dels manifestants, per a la qual cosa, fins i tot, es van «descuidar» unes armes en un dels vehicles dels assaltants. Però el comportament de la gent, gràcies a l'actuació de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, avui en presó, i a la naturalesa no-violenta del moviment independentista, fou estrictament pacífic. Milers d'imatges, vídeos i documentals així ho certifiquen. La fiscalia, els jutges, mitjans i polítics, tanmateix, continuen esgrimint la seua «postveritat» per justificar la repressió de llibertats i del dret d'un poble a decidir democràticament el seu futur. El colp d'estat emmascarat dels aparells del poder de l'estat espanyol viola la veritat atribuint falsament al contrari un «colp» que simbolitzen molt bé els parlaments dels dirigents civils empresonats, els cordons de seguretat que van permetre eixir indemnes els assaltants, el nas de pallasso d'en Jordi Pesarrodona, l'ull que Roger Espanyol, avui també cínicament imputat per violència, va perdre defensant les urnes, els milers de clavells amb què la multitud va colpejar els guàrdies civils, la dona amb el rostre ensangonat que torna al seu col·legi per dipositar el vot, milions de cossos anònims defensant la democràcia. L'autèntic colp d'estat de l'estat, en canvi, va continuar amb la violenta repressió del referèndum, la presó, l'exili, milers de causes obertes i l'aplicació del 155. La repressió fundada en aquesta «postveritat» no ha aconseguit els seus objectius. L'independentisme és avui tan fort o més que fa un any, i la política espanyola, el govern i el parlament emmanillats per una judicialització que se'ls ha anat de les mans i està provocant ridícul i estupor a Europa. La veritat a Espanya ha mort, visca la veritat!

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 22 de setembre de 2018.]


dissabte, 15 de setembre de 2018

L'Espanya dels màsters


Passa sovint que algun escàndol més o menys anodí ve a col·locar-se oportunament en l'horitzó mediàtic per eclipsar totalment o parcial algun sol de la realitat que no agrada als productors de notícies. Així l'endemà d'una nova diada de l'11 de setembre espectacularment multitudinària, que gran part de la premsa (vejats miracle! s'exclamaria Anselm Turmeda) ha presentat com una prova irrefutable de la debilitat de l'independentisme, va rebrotar el pseudodebat de màsters, doctorats, llicenciatures, títols i altres certificats acadèmics que solen adornar els currículums de la classe política (i no política) al costat de les mentides, deformacions i deliris del nacionalisme espanyol. Pretendre que certes universitats (sobretot de l'àmbit privat i catòlic, vés per on) eren illes situades al marge de la corrupció generalitzada que ha corcat el sistema democràtic era pura ingenuïtat o desconeixement profund de com van les coses de l'ensenyament convertit en negoci. Perquè els famosos màsters, des que es van posar de moda fa uns anys imitant superficialment les formes anglosaxones, eren i són bàsicament una manera no gens dissimulada de traure diners al personal (i els pares de fills universitaris ho sabem), d'allargar artificialment unes carreres que haurien d'haver format amb escreix els estudiants per integrar-los amb èxit al món laboral. Però la decadent democràcia espanyola era incapaç de donar feina a tant d'universitari i es va traure de la màniga el requisit dels màsters i altres terrenys adobats per a la picaresca, el nyap, els favoritismes i la desmeritocràcia. Fet el negoci, feta la trampa: ja no hi compta la saviesa, la cultura, el sentit crític i la preparació dels estudiants i professionals sinó els quilos de paperassa emmarcada amb flamants títols. El símbol, que a més sol ser fals, substitueix la cosa. ¿Qui que no estiga massa contaminat per tanta propaganda no prefiriria que els polítics lluïssen menys «titulitis», falsos màsters i doctorats de quinzet, i s'aplicassen amb rigor, eficàcia i honestedat al seu ofici, que al capdavall exigeix més compromís, savoir faire, «mundologia», humanisme i sentit comú que acumulació passiva de dades i tècniques la majoria de les vegades completament prescindibles? No calia descobrir el frau dels títols per adonar-se que molts dels tristos protagonistes de la pel·lícula política espanyola eren inútils ignorants. Però hem continuat, embadalits, alimentant la farsa, sobretot els majors beneficiaris de l'invent, els addictes als fastos, el poder i les carreres meteòriques. Els falsos màsters ja van costar-li el cap a Cristina Cifuentes i ara a la ministra de sanitat Carmen Montón. Sobre l'actual líder del PP, Pablo Casado, pesen fundades sospites que ha incorregut en el mateix delicte (moral i polític si més no). Del currículum que solia publicar en web oficial l'espitós Albert Ribera van caure per casualitat no sé quants màsters, cursos i títols no prou acreditats o directament falsejats (ja es preparava per a la guerra dels màsters). El rebot anodí de la pilota política espanyola, que no entra mai en el fons de l'assumpte, ara és al terrat del doctorat de Pedro Sánchez. Ada Colau ha confessat que li van arribar proposicions deshonestes per a una carrera a la carta. Grans empreses, mitjans omnipotents responsables d'eclipsis informatius, institucions com la Universidad Rey Juan Carlos (en el nom, la penitència), elits acadèmiques que reparteixen títols a conveniència i a canvi de favors, jutges del TC que ahir eren rectors d'universitats ara sota sospita... Mentrestant, un parell de realitats palmàries: han arxivat la causa del Castor amb què Florentino Pérez va embutxacar-se molts milions dels contribuents i la Diagonal de Barcelona ha alçat de nou un clamor per la llibertat. Encara algú se sorprendrà que tanta gent vulguem anar-nos-en.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 15 de setembre de 2018.]


diumenge, 9 de setembre de 2018

Ara fa un any


El final de la temporada estival i començament de curs convida, més encara que el trànsit d'any, a omplir l'agenda de propòsits i futur però també a mirar enrere per veure tot el que s'ha escolat en els darrers dotze mesos. De vegades sembla que tot se n'haja anat en un bufit i d'altres que ha estat un any de distàncies siderals, que no ha passat res d'especial o que hem viscut coses que ens han canviat per sempre. Però les sensacions i vivències del temps són espills enganyosos i cal fugir tant dels miratges que ens fan creure que en el fons res no es mou com dels que indueixen a interpretar cada moment com un punt de no retorn. La història, al capdavall, és una partida que es juga a llarg termini en un camp molt extens i que demana uns bons prismàtics. En qualsevol cas ara fa un any de les sessions que van tenir lloc al Parlament de Catalunya i que van acabar d'obrir la caixa de Pandora de tot el que es va esdevenir després. En aquest temps s'ha aguditzat la profunda crisi que viu l'Estat espanyol, un embolic amb tres fils principals: la monarquia (i la legitimitat del règim nascut en 1978), la corrupció sistèmica i la lluita per la independència de Catalunya. En aquelles sessions maratonianes del Parlament dels 6 i 7 de setembre es van aprovar les lleis del referèndum de l'1 d'octubre i la de transitorietat que pretenia el famós salt de «la llei a la llei». Llavors es va conformar clarament també el bloc monàrquic PSC-C's-PP, que va trobar en el discurs del comunista Coscubiela (qui ho havia de dir?) motius per a l'aplaudiment entusiasta i en el filibusterisme (paraula que vam aprendre llavors), adornat amb tota mena de despropòsits indignes d'una democràcia, la tàctica per intentar frenar les iniciatives de la majoria parlamentària. Aquell teatret dels Iceta, Arrimadas i companyia fou l'excusa per aplicar el 155 i amanir unes eleccions que malgrat tot acabarien perdent, després que l'exagerat escàndol de la seua impotència servís per alimentar la fúria espanyola que, amb l'uniforme i armament oficial dels cossos de la policia i la guàrdia civil i excitada pel discurs del monarca, apallissaria ciutadans pel pecat de dipositar el vot en un referèndum d'autodeterminació convertit en anatema. Totes les alarmes que denunciaven la ficció de la democràcia espanyola van saltar aquell 1 d'octubre que va fer la volta al món. Un any després, tot i el canvi d'inquilí a la Moncloa, continuen els presos polítics a la presó i els exiliats, en una llista que no para de créixer, a l'exili. Els efectes de l'aplicació del 155, un colp d'estat en tota regla, han estat devastadors en molts aspectes, però al capdavall la Generalitat i el seu Govern s'han recuperat. Amb tota la repressió al damunt, totes les fissures i tots els contratemps, l'independentisme i el seu projecte democràtic i republicà continuen dempeus, potser tan forts o més com ara fa un any, però debatent noves estratègies, en la perplexitat que provoca sempre el convenciment de la justícia d'una causa i les dificultats de la seua consecució. El proper 11 de setembre serà un bon moment per prendre de nou el pols al moviment i recuperar la iniciativa política. L'anunciat diàleg de Sánchez no és de moment més que la consabuda cortina de fum acompanyada del desplaçament a Barcelona d'un nombrós contingent de policia per la diada. Però vindrà el primer aniversari del referèndum i el començ del judici als presos polítics. Mentrestant, la defensa del groc està convertint-se en acte de resistència per la llibertat que ja alimenta també la desnodrida causa de les esquerres i la república espanyoles. Ja són ací les fèrtils pluges de la tardor.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 8 de setembre de 2018.]


dimecres, 5 de setembre de 2018

Atlas universal poètic


Josep Maria Sala-Valldaura, Coordenades. AdiA Edicions, Ossos de Sol núm. 35. Calonge (Mallorca), febrer 2018.
· · ·

Dues línies perpendiculars es troben en un punt. Infinits punts són els zeros on s'entrecreuen espais i temps, els llocs on a estones es troben de pas el jo, el tu, cada un de nosaltres i totes les persones del verb sense excepció. En el pla cartesià, l'abscissa (coordenada horitzontal, l'espai) i l'ordenada (coordenada vertical, el temps); la latitud de nord i sud, la longitud d'est i oest, els paral·lels i els meridians que organitzen els mapes, els atles, les cartes de navegació, els plànols… Coordenades és un immens atles poètic que cartografia el ric i vast univers poètic de Josep Maria Sala-Valldaura (Gironella, 1947) i que gira sobre dues línies, De venustate (abscissa), amb 25 composicions, i Curriculum vitae (ordenada), de 25 poemes també, més dos poemes, l'inicial Entreforc i el final Punt zero, que l'autor situa en el lloc on es troben les coordenades o punt zero. El llibre es complementa amb l'apèndix Paraules finals, una eficaç guia de lectura amb què l'autor demostra una vegada més la perícia en la interpretació de textos (i en el terreny on aquesta perícia es presumeix més exigent i arriscada: el dels propis textos). En un joc de miralls virtualment infinit Paraules finals són les coordenades que situen perfectament les Coordenades i que expliquen el vol sense haver de disseccionar ni espatlar les ales, potser perquè a la bellesa –sembla dir-nos– només s'hi pot arribar a través de la bellesa. L'assaig literari de Sala-Valldaura sempre s'ha mogut en aquests paràmetres per molt que és inevitable que a qui ha viscut durant anys i panys entre els pupitres i les pissarres de tant en tant se li aparega un fantasma en forma de taxidermista («viviseccions en mans maldestres»). En pocs intel·lectuals com ell, tanmateix, es complementen i s'acoblen de manera tan harmoniosa l'ofici de poeta i el de crític, teòric, investigador i ensenyant de literatura. Llegiu en aquest sentit alguns dels darrers treballs publicats, especialment La poesia catalana i el silenci (2015) i Mig segle de poesia catalana (2018), l'estudi-antologia confeccionat a quatre mans amb Vicenç Altaió. Aquesta pàgina i mitja final és tangencial al poemari que ens ocupa, certament, però no m'estic d'assenyalar-la com un exemple reeixit de fusió entre poesia i anàlisi, un espai-temps transfronterer on brillen a l'ensems la llum de l'experiència i la lucidesa del coneixement.
Cada text dels 52 que integren aquest llibre desplega una forma poètica específica, des del sonet al poema en prosa, poemes amb i sense puntuació, amb o sense espais interestròfics, amb diverses solucions tipogràfiques (en negreta 9 poemes de caire més reflexiu que conformen un altre subconjunt) i disposicions espacials, cal·ligrames, etc. No només no se'n ressent la unitat sinó que l'exactitud en l'encaix de les peces, a la manera d'un puzle (l'autor prefereix l'exemple potser més artesanal del macramé), ens remet a un estrat més profund situat davall la disposició formal, íntimament lligat amb el virtuosisme en el maneig dels recursos poètics: l'aigua d'un riu sinuós ens hi acompanya sempre amb la seua música. És la veu del poeta, ben modulada i transparent, o allò que en el fons no canvia en els seus canvis, allò que el fa únic i identificable. La multiplicitat de formes, només possible en un viatger que ha habitat molts espais poètics, ens parla d'un altre aspecte: cada poema planteja un repte particular, demana una forma distinta, la clau que n'obre el pany. A més «L'andana del vers desgastat / és una via morta»: assajant formes distintes evitem el pitjor dels plagis, l'exercit sobre un mateix. La seguretat de les coordenades supleix ací el que la regularitat de la forma pot exigir en altres casos; més, és la xarxa que ha permès el vol lliure d'uns poemes cada un dels quals és una peça mestra singular articulada en un tot harmònic, irrepetible, de l'amplitud i la profunditat d'un atles i l'alçada d'un cim poètic. La línia espacial (la de l'abscissa) està dedicada, com indica el títol, a la bellesa en alguns dels seus múltiples vessants, l'omnipresent de la natura, la de l'horror, la de les pors mil·lenàries, «trema d'espais / a l'aguait de belleses», la de la roina (o ros), la de l'instant present, la de la boira, la de la mecànica del batre, la moribunda, l'orba, la de la fulla que cau... La línia del temps, un curriculum vitae (pinzellada d'ironia que ben aplicada no malmet la profunditat del que es diu) fet d'autenticitats d'experiències viscudes i evocades, d'autoretrats com els poemes que obren i tanquen la secció («Lliçó de botànica» i «Mirador», un sol capaç d'il·luminar tota una obra), porta de la mà el lector a través d'episodis de la infància, l'adolescència, la vida professional, el poble, els somnis, l'amor… d'una vivesa esfereïdora. No hi ha més línies (d'espai i temps, per continuar amb les coordenades) per expressar l'admiració i el deute a un gran llibre d'un gran poeta. Córrega el bon aficionat a buscar-lo a la llibreria de guàrdia més propera. I no diga que no el vam advertir a temps i en lloc escaient.

[Publicat a Saó núm. 439 de juliol de 2018.]

 










[Josep Maria Sala-Valldaura en una imatge recent. Font: AdiA edicions.]