dissabte, 29 de juliol de 2017

Defensem la democràcia

S'ha dit de totes les maneres, però convé recordar-ho davant els embats autoritaris d'un estat i un govern que, com en ells és tradició, no pretenen convèncer sinó simplement vèncer a qualsevol preu utilitzant tots els mitjans legals, paral·legals o directament il·legals per aconseguir-ho. La fortalesa del projecte sobiranista rau, en canvi, en la defensa radical dels drets democràtics, el primer i principal el de decidir, el de votar en pau. Podem estar a favor o en contra de la independència, però la defensa de la llibertat d'expressió i de la legimitat de tot projecte polític pacífic i democràtic ha de ser assumida plenament per tots els demòcrates. No ho semblen i no ho són gens els qui han negat reiteradament aquests drets esgrimint la raó de la força, criminalitzant tota dissidència, manipulant descaradament els tribunals de justícia, ignorant de fet la separació de poders, promovent la guerra bruta. El compte enrere per al referèndum de l'1 d'octubre està extremant l'estratègia de la intimidació i la por exercides des de l'imperi de la força. Enviar la Guàrdia Civil al parlament de Catalunya, representant de la sobirania popular, pretén ser una demostració d'aquesta força (inútil i fins ridícula per altra banda: la Benemérita fou desarmada a l'entrada pels responsables de la seguretat del recinte i obligada a esperar durant hores per rebre la documentació que sol·licitava). Perduda la partida de la dialèctica per incompareixença, l'estat ha decidit cremar els darrers cartutxos d'aquest procés insistint en una retallada de drets democràtics i flirtejant irresponsablement amb allò que està convertint-se de fet en un estat d'excepció no declarat.  L'assetjament mediàtic s'extrema també amb tota mena de fal·làcies i tergiversacions: cal fer passar per normal allò que no ho és de cap de les maneres (no ho és, certament, que no se sàpia qui ordena la Guàrdia Civil interrogar càrrecs electes i voluntaris i activistes, entre altres vulneracions de l'estat de dret). Potser aquestes mesures de força pròpies d'un autoritarisme que Aznar va actualitzar en el seu moment, l'espanyolisme tarambana del manque pierda i per ous que també aplaudeixen Felipe González, Guerra o Zapatero i en general l'establishment, aconsegueixen tancar files i obtenir el vistiplau i l'aplaudiment dels vençuts i convençuts propis, però ha d'alertar els demòcrates de tot l'estat i proporciona, als uns, arguments de pes per a la refundació d'una Espanya impossible, i als altres l'impuls decisiu per fer el salt a una república independent. La defensa i aprofundiment de la democràcia ens interpel·la a tots, també els valencians, que hem vist els darrers dies com es torpedina el Decret de Plurilingüisme aprovat pels nostres representants i ratificat en la majoria dels centres d'ensenyament del país. La història tendeix a plagiar-se a ella mateixa. Primer van detenir independentistes, però jo no ho era; després republicans, però tampoc ho era; finalment vingueren a per demòcrates i simpatitzants... Se'n recorden? Hem de trencar la cadena sinistra en defensa de la democràcia.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 29 de juliol de 2017.]

dissabte, 22 de juliol de 2017

Mar

Com l'estiu passat per aquestes dates, Mar passa una setmana a la casa de la platja amb els seus avis. És un tòpic, sí, que supose que com a regla general coneix tot d'excepcions, però no hi ha dubte que el temps que no hem pogut o sabut dedicar als fills el recuperem en certa manera amb els néts. Crec que més que una disponibilitat de temps, ho és d'esperit. La joventut podria ser el territori del futur, el temps s'hi viu vertiginosament, el present s'escapa per la mateixa ànsia descontrolada de voler-lo retenir. La vellesa pot ser, per seguir un altre conegut tòpic, el riu en el seu curs baix, prop de la desembocadura, d'aigües més quietes. Tot i l'experiència acumulada del pas inexorable del temps i la consciència més afinada de les finituds, el sol avantatge que potser proporciona l'edat quan encara es troba lliure de les pitjors xacres i hom ha pogut esquivar amb més o menys fortuna els cants de sirena de l'estupidesa dominant dels temps, és la capacitat de lliurar-se en cos i ànima a l'instant i a la successió d'instants únics i repetits del dia a dia. Sense presses, sense imminències, sense excuses, una dedicació plena i exclusiva que dura el cluc d'ulls d'una setmana. Observador privilegiat de l'edat de la faula i la meravella, de l'emoció de créixer d'hora en hora com un branquilló novell, i si no fos que la capacitat per al gaudi (i també per al sofriment) sabem que és infinit en la infància, no gosaria dir qui s'ho passa més bé, si l'avi o la néta, qui n'aprén més. Com les plantes, arbres i flors que Mar ajuda a regar cada dia mentre n'aprén els noms, laboratoris de la vida que sempre està movent-se. Com el plançó d'olivera que l'avi ha plantat perquè ella en tinga cura i vaja creixent amb un ritme paral·lel al seu. Com els capbussons ja més segurs a la platja, la col·lecció de caragoles, vidres, opercles i altres tresors marins, el descobriment del dòmino i la suma mental, el plaer de cada nova paraula, l'amistat amb les amigues les ones, que cal aprendre a respectar i no donar-los mai l'esquena perquè es poden enfurismar. I les mil històries que l'avi improvisa (ell, tan poc dotat per al relat) fantasiejant sobre l'espai que els circumda, l'origen de la cara petrificada del Segària ("quan encara vivien els dinosaures?"), el drac que una vegada fou el Montgó, les lluernes que encara poblen la memòria de la pròpia infantesa, el misteri dels caminets que envolten la casa de la platja. Aprendre a fer botar les pedres damunt de l'aigua, les històries de Mar, les històries de la mar, els jocs que es repeteixen com un ritual exacte i els que s'inventen sobre la marxa. El temps perd les seues arestes més esfereïdores al costat d'aquesta petita que creix, dels seus ulls sempre oberts al sentit amable de la vida. En la riquesa i felicitat d'ara hi ha la fortalesa de demà. No podem ser gasius en el goig d'acompanyar el creixement de la vida, que amb prou feines suggereix la foto de l'àvia i la néta en el mateix lloc de l'any passat i que s'han proposat de repetir en cada nova trobada. Cal ser-hi amb ells, ajudant-los en la destresa del vol, cal ser amb ells perquè és una manera autèntica de ser amb nosaltres, de ser nosaltres, d'enfortir-nos en aquesta bellesa sense límits.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 22 de març de 2017.]

dissabte, 15 de juliol de 2017

Dubtes comuns

Ja coneixem la posició majoritària que les diverses famílies polítiques aixoplugades sota el paraigua comú mantenen respecte del procés d'independència de Catalunya i, concretament, del referèndum que l'haurà de decidir: ni sí ni no sinó tot el contrari. Per molt que per als qui en som més fermament partidaris (del referèndum i de la independència) aquesta ambigüitat calculada ens neguiteja des de fa uns anys, no podem deixar de reconèixer que la destresa per mantenir-se en la corda fluixa tant de temps seguit té un cert mèrit. Perquè acceptar sobre el paper el dret d'autodeterminació dels pobles i negar alhora l'oportunitat d'un referèndum unilateral i de caràcter vinculant (quan s'han esgotat una rere l'altra totes les vies per pactar-lo amb l'estat) ens situa de ple en una paràlisi absurda. És, com si diguéssem, que som partidaris de la revolució sempre que es moga en els marges vaporosos de la utopia impossible. Un dels retrets que aquest món dels comuns sol fer al procés és la seua transversalitat i que s'hi balle la sardana amb la gent de l'antiga Convergència, la dreta que, com és sabut, és igual i la mateixa a tot arreu, com una rosa és una rosa. Però aquest radicalisme sobrevingut de classe sembla en bona part impostat, pensant en el seu efectisme entre els votants propis, quan recordem amb quina fermesa els antics comunistes del PSUC i del PCE van defensar els pactes de la transició, la gran entesa amb la dreta franquista que tants gripaus va obligar-nos a engolir, aquelles pluges no reconegudes de llavors per als fangars encara no apamats d'ara. Un altre argument dels comuns és que, segons ells, el projecte independentista manca d'un programa clar de transformació social, però des de la mort del dictador no s'havia conegut un moviment que debatés tan obertament i amb tanta gent implicada el que podrien ser les línies mestres de la futura (i espere que propera) república en un sentit clarament progressista (¿o és que no són iniciatives prou esquerranes, per exemple, la lluita contra la pobresa energètica, la renda mínima universal garantida, les propostes contra els desnonaments o l'anul·lació dels judicis franquistes?). La tebiesa d'ara dels comuns davant el procés com en d'altres moments de la història recent amb la lluita social i política de les classes populars els passarà factura, sens dubte, com els l'ha passada a tota l'esquerra que acomodà el cul en les butaques d'una democràcia feta de trampes i acostumà les sabates a les suavitats de les catifes del poder. En el fons hi ha una malfiança que prové de la seua cultura política: és el partit qui guia les masses i no a l'inrevés. Un problema d'immodèstia i de miopia, mals que no són exclusius de cap família. El compte enrere que ara es viu deixa poc marge a tebieses i càlculs per salvar mobles. ¿Estem amb el poble i el seu dret a decidir o amb les forces reaccionàries de l'estat instal·lades en el cercle viciós de l'immobilisme? Construïm entre tots la república o ens quedem per veure com cauen les figues pansides de la monarquia? A favor del corrent democràtic revolucionari o dels murs de contenció de l'estat i, ai, els seus privilegis de classe?

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 15 de juliol de 2017.]


dissabte, 8 de juliol de 2017

La casa


Ens identifiquem tant amb la casa on vivim que sovint arribem a considerar-la un organisme viu i independent per un mecanisme molt similiar al que en literatura anomenem personificació. ¿Però no deu ser-ho en realitat, una cosa viva, més enllà de les pròpies i més o menys creïbles impressions que en rebem, al marge fins i tot de la pròpia voluntat però en simbiosi amb els éssers de reconeguda existència biològica que la poblen (no només humans ni només visibles a ull nu)? En la seua llum i en les seues ombres, com a la caverna ancestral i a la recreada per Plató, es projecten tots els nostres somnis i fantasies, fantasmes i pesombres. Sentim bategar la casa, el parpelleig dels aparells domèstics i els seus gemecs mecànics, els xerrics de les portes, el degoteig de les aixetes. Fins els sorolls del carrer, els crits, els vehicles, el vent i la pluja hi troben el seu lloc o es converteixen en visites inoportunes que seuen amb tu al sofà i al cap d'una estona marxen. Però hi ha també els sorolls i moviments interns, com un cos que respira i transpira, d'origen incert, fusta que cruixeix, líquids que s'escolen per tubs i canyeries, un llibre que de sobte cau de la prestatgeria com empès per una mà invisible, la pintura esgotada d'un detall del quadre que s'esvaeix, la fotografia que va impregnant-se de grocs, el calendari agafat a un clau que cedeix, els pètals que volen a càmera lenta des del búcar al terra. La casa és viva i t'alberga en soledat. Com més gran i més antiga, més vida, més presències, més racons velats per l'insondable. Matèria de literatura que naix de les nostres pors i desigs més pregons: fantasmes que es corporifiquen, humitats a les parets que adopten estranyes presències, miracles i llegendes, veus d'ultratomba, encanteris i malediccions, les cases dels horrors més barates del barri del terror, els palaus incomptables de les obres mestres, la casa dels Usher solsint-se en el fons de la consciència, el secret psicòtic d'Anthony Perkins, la casa dels Buendía a Macondo, una antologia impossible per la infinitud de la matèria. Pense en tot això amb les maletes preparades per eixir de vacances. Com respirarà a partir d'ara la meua casa, en quin silenci continuaran sent les coses? I això en un món tan familiar com la casa. Però com és el món que no pot escrutar l'ull humà, l'univers que no fretura de cap presència humana? És, són si no ho veiem, si no ho sentim, si no ho habitem? La ciència, amb el seu telescopi d'intel·ligència, va fent previsions, descrivint-nos amb pèls i senyals com és el món d'allà fora. Mentrestant, la casa on amb sort vivim cada dia se'ns escapa en la seua complexitat i els seus misteris (el nom que donem a allò que ignorem). Continuarà alenant quan la deshabitarem, els seus silencis i els seus sorolls seran els nostres. I segurament hi serà encara quan tornarem a casa.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 8 de juliol de 2017.]


dissabte, 1 de juliol de 2017

A bon pas sobirà

A la sobirania li passa com al moviment, que es demostra caminant. De fet, per no estar sota el control o el poder de res ni ningú, cal moure's, cal moure's molt. L'anul·lació dels judicis franquistes aprovada per unanimitat del Parlament de Catalunya és, de fet, un exercici de sobirania política de primera magnitud. Perquè davant les tebieses, els ajornaments i les excuses de mal pagador que l'Estat espanyol practica des de fa quaranta anys no s'hi valen mitges tintes: hi estàs en contra o n'ets còmplice. No és només el gran valor simbòlic que aquesta invalidació de les injustícies del franquisme conté, sinó la reparació efectiva a les víctimes supervivents o als seus hereus, que moltes voltes han esmerçat anys i patrimoni perquè un dia s'obrís la porta a la seua dignitat i s'escoltés el clamor de tant de patiment. Ni Ciutadans ni PP han volgut quedar al marge de la decisió històrica i ser retratats per a la posteritat com uns cagafestes. Aquests dos partits, hereus ideològics i continuadors de la guerra franquista per altres mitjans, han hagut d'empassar-se uns quants gripaus i votar en sentit oposat al que voten a Madrid quan s'hi planteja el tema. En aquest sentit sí que Catalonia is different. Com en altres mostres de sobirania anteriors (la prohibició de les sagnies taurines o la llei de pobresa energètica, per exemple), podria ser que algun dels tribunals de guàrdia al servei de l'Estat declarés il·legal o anticonstitucional o improcedent o de mala educació (el destrellat no té límits) aquesta mesura. Però llavors el ridícul (reconèixer de fet la vigència i legimitat del franquisme) seria de tals dimensions, que hom hi batria un nou rècord en la llarga cursa de despropòsits que estem veient i vivint en els darrers temps. El cas és que el projecte de llei revocarà més de 63.000 condemnes, començant per la que va col·locar un president democràtic per primera i última vegada en la història d'Europa davant un pelotó d'afusellament. El cas esfereïdor del president Lluís Companys representa la tossudesa d'un Estat que no vol reconèixer les víctimes del franquisme ni passar full de veritat a aquella història d'ignomínia interminable però que alhora i paradoxalment proclama sense rubor les seues arrels i vocació democràtiques. Fum de canyot. I la sobirania al capdavall és això, posar en pràctica els mecanismes necessaris per millorar certes coses o moltes coses, tant si et diuen ase com si et diuen bèstia, tirar pel dret amb la raó democràtica per bandera. La llibertat rarament te l'atorguen, te l'has de prendre si de veritat la vols. A què esperen al Congrés dels Diputats a imitar la iniciativa catalana, a fer-se aquesta gran foto de família, a exercir per fi la sobirania popular?

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 1 de juliol de 2017.] 

[Víctimes i familiars de víctimes. Foto de Manolo Garcia per a l'ara.cat]
 

dissabte, 24 de juny de 2017

The end


El final de curs, almenys per als qui ja tenim una certa edat i experiència, és una pel·lícula coneguda que es projecta en un cinema de reestrena enmig d'una basca implacable. Però la sala és buida, com els corredors i les aules. Només el soroll del projector, tan paregut al d'un ventilador, els talls bruscos i previsibles quan la cosa es posava interessant, un cinema paradís que en cada lloc i per a cada persona té un nom distint, però on abunden els goya, els avenida, els principal, els monterrey i tota la pesca. La pel·lícula que es torna a projectar per a un sol espectador que pots ser tu sempre va del mateix però és molt difícil d'explicar. De fet no és més que la repetició d'una sola seqüència realitzada a la manera que abans en dèiem d'art i assaig, una fórmula molt adient per dissimular algunes ignoràncies, i projectada una i altra vegada sobre la pantalla blanca del temps. És això, el temps, l'opacitat del temps amb el soroll de fons d'un ventilador vell, insistent, que centrifuga un aire enrarit que costa respirar enmig d'aules i corredors buits. La pel·lícula és l'única seqüència, que un dia serà l'última, de final de cicle, d'un temps mort entre dos temps presidits per l'acció, d'una classe a una altra, pupitres i pissarres en silenci, passes que no ressonen, veus que només habiten en el teu cervell, el pes d'un passat indesxifrable, irreductible a les convencions d'un mal argument cinematogràfic. Per la pantalla passen algunes ombres semblants a la teua. Intueixes que poden ser altres espectadors que veuen la mateixa pel·lícula en sales buides idèntiques a la teua. Bé intentaries suscitar-hi algun tema de conversa, però desisteixes prompte. Saps que per definició no es pot parlar amb una ombra. Què fan tantes hores allà, però, escoltant el soroll del ventilador? Consulten cartipassos, omplen quilòmetres d'informes que saben perfectament inútils, miren cap a una altra banda sempre, que els deixen estar, s'amagarien en el racó més recòndit, es tapen les orelles, es neguen obstinats al somriure del bon dia. Potser és que, com tu mateix, són presos en el no-temps metafísic del final de curs, encara no vacances perquè cal continuar uns dies més l'esforçada comèdia entre les ombres, però ja estiu tòrrid on es projecta al fons de cada consciència la muda pel·lícula del temps llançat al poal d'un avorriment que no té ales. Guaita, no sembla aquell que ara gira el corredor a l'alçada de l'escala i en baixa com absent (això tan sols ho imagines) un a un els graons l'ombra de Joseph K? Ja pots invocar tots els fantasmes de la literatura universal, que ací no hi ha més que aquesta pel·lícula muda. I hauràs de veure-la una vegada més, assegut a la teua butaca, enmig de la basca i el silenci de la sala buida, el soroll del ventilador, les ombres que passen amb els seus miratges. Fins al conegut rètol final, que potser serà l'últim. Llavors algú apagarà la llum, emmudirà el ventilador i serà per fi de dia.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 24 de juny de 2017.]
 

dissabte, 17 de juny de 2017

Alliberament


La meua tebiesa en la fe tecnològica m'ha dut sovint a creure'm un amable habitant del pleistocè, o un infeliç heretge aspirant reiterat a la foguera, segons com es mire. Els meus companys de generació han fet en general un esforç admirable per posar-se al dia en el maneig i comprensió de tota mena d'invents i aparells domèstics. En el fons molts d'ells han aconseguit amb la seua destresa superar el complex de carrossa que inevitablement et sobrevé a partir d'una determinada edat (abans això es combatia vestint tothora una xandall horrible, fent colps a l'esquena dels més joves i imitant el seu argot sinòptic grapejant quatre tòpics: una humiliació en tota regla). No ha estat mai el meu cas. He arribat sempre tan tard al mercat de la moda que els objectes em queien dels dits de pura obsolescència programada (aquesta la vaig aprendre prompte): vídeos que ja no s'usaven, televisors que no cabien al saló, magnetòfons de l'any de la polca, contestadors automàtics d'espies de tebeo, ordinadors sense memòria… Aquesta meua desconfiança potser té també a veure amb l'experiència professional a l'escola, on els mitjans van acabar substituint els fins i les formes els continguts i on cada vegada que les tecnologies i succedanis (la fam) entraven per la porta, les humanitats (l'amor) se n'eixien per la finestra. Fins al dia que vaig decidir canviar el mòbil vell (jo encara usava SMS i la veu per parlar) pel que la meua dona havia abandonat a favor d'una virgueria d'última generació. Em pensava que així contribuïa a l'equilibri ecològic i l'estalvi familiar. Portava dues setmanes amunt i avall, contractes, targetes SIM i tota la pesca, fins que a la botiga em van dir que el que passava era que havia d'alliberar el meu mòbil. Mentiria si digués que no havia sentit parlar d'alliberar mòbils o que no ho havia vist anunciat en molts establiments, però com que relacionava aquesta paraula amb la famosa cançó d'El Titi i no pocs moviments de lluita política i social (del PSAN a l'OAP, passant pel Font d'Alliberament Gai), em pensava que es tractava d'un cas més de manipulació sinistra del llenguatge, de caràcter merament metafòric. Comprenga'm, per a la majoria de mortals això és el pa de cada dia, però jo era un perfecte neòfit en la matèria. El genial Kafka i totes les distopies literàries es van quedar curts! Alliberar un mòbil! Al capdavall és com si haguesses comprat un piano però només poguesses tocar-lo amb la mà esquerra, i si ho intentes amb les dues es bloqueja. O un cotxe que només pot circular per algunes carreteres. Tens un mòbil unit a una companyia concreta, una unitat de destí, un matrimoni forçat en un país on el divorci costa un ull de la cara i és un tràmit interminablement kafkià. Ara entenia per què hi havia llocs on alliberaven mòbils. Eren com moviments guerrillers en lluita per la llibertat d'espais ocupats pels tentacles de grans corporacions telefòniques. Un repte major que el clàssic de voler emancipar classes, persones, pobles, dones… Començava a entendre també l'abducció que el mòbil provoca en cossos humans poc entrenats en la vida i la lectura, la presència massiva de zombies tothora i a tot arreu. El mal és que després d'alliberar els mòbils ens caldrà tornar a alliberar persones. Podíem haver començat per ací, no?

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 17 de juny de 2017.]


dissabte, 10 de juny de 2017

Els caminants i el mur


Al pati dels tarongers del Palau de la Generalitat de Catalunya, amb la imatge de fons del sant Jordi de Frederic Galcerà coronant la font i en presència dels membres del seu govern i dels diputats de Junts pel Sí i la CUP, Carles Puigdemont ha anunciat amb tota la solemnitat i rigor propis de l'ocasió la data i la pregunta del referèndum d'independència. La imatge a hores d'ara ja ha tingut temps de fer un parell de voltes al planeta i d'allotjar-se en les principals capçaleres del món, amb un missatge dialècticament incontestable: el dret inalienable d'un poble a decidir el seu futur a través del vot. El camí que queda fins a l'1 d'octubre és costerut, com ho han sigut cada un dels trams recorreguts, i no sabem què farà l'Estat espanyol per alçar-hi el mur, tot i que coneixent les maneres que es gasta, des de la guerra bruta als tics autoritaris, la dinamita demagògica, la manca absurda d'alternativa i argumentari, la catalanofòbia descarada, podem témer-nos el pitjor. Una reacció violenta o un pas mal calculat per part del govern espanyol poden precipitar, però, un final no desitjat, una declaració unilateral d'independència justificada en absència de garanties democràtiques. Haver aplicat la tàctica de la terra cremada dels vells conquistadors tancant una a una totes les portes al diàleg té ara unes conseqüències que més d'un dirigent unionista deu lamentar en silenci. Ha volgut la coincidència que el mateix dia de l'anunci de la data i la pregunta del referèndum el Tribunal Constitucional declarés inconstitucional l'amnistia fiscal que en 2012 aplicà Cristóbal Montoro. En plena crisi, amb desnonaments immisericordes, cues massives a les oficines de l'atur i milers i milers de ciutadans en perill imminent d'exclusió social, aquella autoamnistia fou una de les burles més cruels als drets democràtics i al principi d'igualtat escrit en la lletra de la Constitució. Per a benefici de no pocs amiguets (de l'ànima interessada), el frau era massivament legalitzat amb l'excusa d'una recaptació d'impostos que prompte es revelaria ridícula. ¿Ha dit algú de dimitir per aquell abús mafiós avui senyalat fins pel dòcil dit de l'alt tribunal? Depuració d'alguna responsabilitat? Ho sentim però aquest és un verb que no es flexiona en el Regne d'Espanya si no és amb la corda al coll i l'abisme als peus, i encara gràcies. En qualsevol cas, poden estar tranquils els milionaris defraudadors, perquè la sentència del TC només hi veu un defecte de forma (un decret llei per comptes d'una llei): immunitat assegurada pels segles dels segles. ¿I són aquests especialistes en nyaps i arreglets de casta els mateixos que volen impedir votar els catalans emparant-se en una constitució que giren a la seua conveniència com un calcetí suat? Exacte. I cada pas que fan o que no fan alimenta les raons de voler anar-se'n. Avui, per exemple, els valencians som convocats a clamar contra l'espoli a què l'estat ens sotmet. Aquesta presa de consciència col·lectiva, aquest pas per la dignitat d'un poble generalment atònit, és un altre dels efectes beneficiosos del procés de Catalunya. El destí dels caminants és saltar el mur que els trava l'horitzó.
 
[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 10 de juny de 2017.]


dimarts, 6 de juny de 2017

Merèixer la font


Carles Mulet, Talismà. XXXIV Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Alcoi. Editorial Denes, Edicions de la Guerra núm. 119, Paiporta, març de 2017.
· · ·
Objecte al qual hom atribueix un poder màgic i duu a tot arreu. Figuradament, cosa que té, o a la qual hom atribueix, un gran poder. Talismà. Cadascun dels signes utilitzats en l'escriptura germànica més antiga, amb un valor alhora gràfic i màgic. Runa. Aquests referents de caràcter esotèric emmarquen la proposta del poemari de Carles Mulet (Gata, 1953) que es va alçar amb el XXXIV Premi Manuel Rodríguez Martínez. Ho explicita en una nota final del llibre el mateix autor, que ens hi parla del punt d'arrancada del treball, el mètode de composició del material i la seua ordenació en set parts, cadascuna de les quals porta el nom de sengles runes o lletres que el pur atzar va disposar d'aquesta manera quan el poeta va trobar un saquet de runes perdut des de feia molt de temps. No és habitual aquesta mena d'explicacions en un llibre de poemes; per donar-nos a tastar el plat cuinat i a taules parades potser no és imprescindible visitar la cuina i el rebost ni sospesar la solidesa dels atifells ni la qualitat de les matèries primeres. Però Carles Mulet ens n'ha volgut mostrar la recepta, desbrossar-nos una mica el camí d'interpretació dels poemes, conscient potser del caràcter aleatori de la seua creació (n'hi ha que no ho siga al capdavall?). Però la naturalesa essencialment hermètica i autoreflexiva de la seua poesia s'hi resisteix amb ungles i dents, empesa per la força suggestiva, per la capacitat de multiplicar les ressonàncies significatives, per la rebequeria a descansar en paisatges de certituds. La nota final a què al·ludim, doncs, s'esforça a establir lligams entre les runes i els poemes de cada part, a marcar les fites del camí d'experiència i coneixement que van impulsar i modelar el treball, però al remat el que fa és convidar-nos a un altre joc diferent del dels poemes, amb unes regles predeterminades. Farà bé el lector de prendre-s'ho amb cautela i mai al peu impossible de la lletra.
Perquè el festí poètic de Carles Mulet, complex i esmunyedís, precís i alhora ple de calculades vaguetats, com tot gran exercici poètic, és irreductible, clos i autosuficient però obert a les complituds del lector, sempre provisionals, que caminarà fent equilibris sobre la tensa corda de l'oblit i la memòria. Assenyalem, d'entrada, la misteriosa força d'una veu ben singular en el panorama poètic dels nostres dies, d'una veu que s'eixampla sense titubejos ni concessions, radical en la seua recerca de sentit. És la poesia, entesa com un escandall de profunditats, una mena de talismà que conjura els mals de viure? Que els alleuja, els amida, els dóna sentit? Què ens procura si no l'experiència estètica al capdavall? De quin cereal està feta aquesta set de ser, de comprendre, de recordar, d'estimar que és la poesia?: "cereal que el vent apama / mentre el futur tremola", "l'esqueix del sexe, / com una fam de forment, / s'hi dreça / encara", "el triomf daurat de la dalla / sobre el coll de les messes", "l'endormiscada música / dels cereals". Aquest poemari és una font inesgotable d'ecos i sentits que recorren el territori d'una vida per "ensalvatgir l'experiència / fins que esdevé poètica". Arbitrarietat de l'atzar i, alhora, voluntat dels passos que avancen pel camí triat/trobat. L'única relació contemporània de la poesia amb la màgia és l'encaix perfecte de la formulació en què finalment consisteix l'acte verbal, i és per aquest cantó que se'ns revela el joc d'analogies sígniques de Talismà. La memòria esdevinguda arcà, les mirades sobre l'esquelet de l'abisme, la voluntat que es transforma en volença, l'impuls jovial del desig, el reequilibri del sexe... De tot això i més, amb la sensualitat i la intel·ligència com a ingredients fonamentals i la perícia verbal com a exigència, està fet aquest subtil plat. I una veritat guanyada en cada vers es fa eco entre les nostres coses, humilitat de qui coneix l'esforç que significa merèixer beure: "Envolar-se vol remor / l'esquitx sorprès d'un broll / d'au o d'aigua // l'enlaire és gest femella / cal humiliar-se per merèixer / la font".
 
[Publicat a Saó núm. 426 de maig de 2017.]

[L'autor en la presentació del seu llibre l'11 de març de 2017 al Casal Ovidi Montllor d'Alcoi.]

dissabte, 3 de juny de 2017

La rabosa en el galliner


Ja coneixeu la famosa faula: un dia a l'amo del corral se li va acudir la brillant idea de col·locar una rabosa d'encarregada del galliner. No cal explicar com va acabar la cosa perquè ja us la podeu imaginar, però hauria estat molt pitjor si no haguessen caigut en el compte que la rabosa té la funesta mania, vés per on, de menjar gallines, i feta dimitir, no sense excusar-se abans d'haver-la confosa amb un gos pastor lleial i ben ensinistrat. Però com que aquesta mena d'equivocacions sovintejaven tant en aquell poble (un dia es va descobrir que el cap dels bombers era piròman, que el jutge tenia carnet del partit, que al capellà responsable de la catequesi li agradaven els xiquets, que el director del banc es cruspia els estalvis dels clients en paradisos fiscals, que el cap de la policia inventava proves falses contra els líders independentistes, que...), la gent va començar a sospitar que el problema en realitat eren els amos del corral i la manera com havien organitzat, per a benefici propi, el corral mateix. El fiscal Moix, forçat a dimitir per a enèsim i provisional alleujament dels amos del corral, era un gat (per fer honor al nom) amb negocis no declarats a Panamà, una rabosa corrupta encarregada de perseguir la corrupció fins que els seus ullals han resplendit a la llum pública i l'escàndol s'ha sumat a l'interminable llistat de podridura, amb noms i cognoms, que s'acumula per tots els racons del corral però que encara manté dempeus Rajoy i els seus adlàters. Que en aquestes circumstàncies el mosso del corral, Pedro Sánchez, s'apresse diligent a amagar tanta brutesa i apuntalar els taulons corcats del galliner, més que un signe de debilitat política és simple manca de decència i connivència mal dissimulada amb el règim corrupte. Uns i altres, mentre Rajoy tria la corbata que es posarà per anar a declarar en persona pel cas Gürtel (ell hauria preferit fer-ho a través de l'ectoplasma espiritista de la pantalla, que es deu pensar que esquitxa menys, però no ha colat), confien que l'amuntegament d'escàndols, aquesta fartera diària, anul·larà per excés de llum tota possibilitat de visió. I no els falta raó: el malalt crònic té una mala salut de ferro i és tan intens i escampat el seu dolor, que ja ni se n'adona. Ens hem familiaritzat tant amb aquesta pesta del corral que comença a semblar-nos normal. Ens debatem, doncs, entre la impotència de pensar que això no té remei, que una nova rabosa substituirà la rabosa caiguda i que el cercle viciós és per sempre, i l'aventura de la ruptura amb el corral podrit i la construcció d'una nova estança més oberta i diàfana. Amb tot, el que sabem del cas Moix no és res comparat amb l'Operació Catalunya, una via directa, segons que han demostrat periodistes de Público, a les clavegueres del corral. Ells ja han apostat pel cercle viciós mentre el puguen aguantar i els garantesca el poder i els privilegis, a costa precisament de la democràcia. I què esperem tots els altres mentre el corral se'ns cau a trossos?

[Publicat a Tipografia LaModerna el dissabte 3 de juny de 2017.]


dissabte, 27 de maig de 2017

Perversió


La perversió de la democràcia és abans que res una perversió del llenguatge, el peix que es mossega la cua. Autoritarismes de signe divers tenen en comú la manipulació immisericorde de les paraules. Reduir-les al seu antull, llançar-les com bombes de raïm contra els adversaris, impugnar el sentit comú dels diccionaris, controlar el discurs amb camises de força, els és tan necessari com l'aire que respiren (i que no ens deixen respirar als altres). La mentida descarnada és més fàcil d'objectar perquè tard o d'hora es troben les proves que destapen l'engany, tot i que no sempre s'agafa abans un mentider que un coix. En canvi la perversió de les paraules és una mentida més subtil que juga a favor de la inèrcia, els tabús i la ignorància. Ens vacunen des de xicotets contra tota mena de malalties però per fer front a la greu intoxicació, sovint letal, que produeixen les paraules manipulades no hi ha remei eficaç més que a base de grans dosis de cultura i sentit crític que has d'actualitzar constantment, com el sistema operatiu dels ordinadors. Aznar fou, en la cresta de la seua ona i quan es creia omnipotent perquè li deixaven posar les cames damunt la taula del ranxo de Bush, un mentider compulsiu. Les falsetats a propòsit de les armes de destrucció massiva de Sadam Hussein i l'atribució de l'atemptat d'Atocha a ETA van ser tan descarades que li van costar el càrrec. Rajoy no és menys fal·laç, però les seues troles ho solen ser per omissió o per analogies delirants com aquells filets de plastilina pels quals passarà a la història universal de la infàmia. Rajoy viu instal·lat en la mentida del buit i les evasives però comença a revelar-se com un manipulador radical del sentit de les paraules, cosa, com hem dit, que el fa més perillós i resistent (i així aguanta ferm a la poltrona de president). Comparar el procés català per la independència amb un colp d'estat (consigna per ell beneïda i ja popularitzada per importants jerarques del seu partit) ens faria baquejar-nos de riure si no fos que la bola busca ser en el fons la justificació de qualsevol barbaritat, inclosa la que podria desfermar-se manu militari per impedir l'exercici democràtic de les urnes. Les paraules les arma el diable i causen autèntics estralls. L'adust castellà Aznar tenia un sol perfil, un tic autoritari que no podia dissimular ni rient sota el bigoti. Rajoy és més bon actor perquè té les virtuts del camaleó i és capaç de dir alhora una cosa i la contrària, i no sé quina part de culpa hi tenen els aires atlàntics de Galícia combinats amb l'eixutor manxega. Probablement no hi ha cap misteri en aquest titella del poder que mouen veritables actors en l'ombra. Tota l'oferta que és capaç de fer a Puigdemont és que es deixe desplomar per la immensa majoria del Congrés contrària al diàleg i la solució política per a Catalunya, com van fer amb Ibarretxe. Aquesta és la seua mà estesa: la derrota i el ridícul sense pal·liatius de l'enemic. Colp d'estat? Colp de porta, en tot cas, o colp democràtic, colp de puny de la dignitat d'un poble sobre la taula d'un Estat corrupte que juga al pòquer amb els diners de tots i les cartes marcades, monopolitza la banca i a més perverteix barroerament el sentit de les paraules.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 27 de maig de 2017.]


dissabte, 20 de maig de 2017

I ara els llibres


Aprofitant la denúncia del sindicat de mestres AMES, proper a Societat Civil Catalana i Ciutadans, que veu adoctrinament i falta de rigor en textos escolars a Catalunya, el Ministeri d'Educació ha instat l'Alta Inspecció de l'Estat (ignoràvem que tal cosa existís, la veritat) a elaborar un informe sobre els materials sospitosos. El zel amb què els màxims responsables de l'educació a Espanya vetlen per la qualitat de l'ensenyament dels nostres estudiants és, com tothom sap, incloses les partides pressupostàries que hi dediquen, extrem i d'una eficàcia a prova de bombes. Els abnegats «sindicalistes» de la denúncia, que segurament caben tots en un taxi xicotet, han trobat arguments tan peregrins per demostrar el perniciós adoctrinament que es perpetra a les escoles catalanes com la preferència per l'àmbit comarcal del territori (en detriment de les provincias de tota la vida) i l'atenció a l'estudi de les institucions autòctones, que deixa en un segon pla, amb indissimulada tebiesa patriòtica, la monarquia, la Constitució i altres estructures d'estat. I és que això de les matèries d'estudi, i més en el camp de les humanitats en general i en el de la història (o les històries) en particular és molt pelut. Descomptat el rigor amb què professors i editorials elaboren els llibres de text, i que òbviament pot variar segons els casos, les acusacions vénen pel cantó de la tria temàtica, de la focalització a què tota anàlisi obliga. No debades del que es tracta és d'inspeccionar els llibres de Catalunya i no, posem per cas, els de Castella-Lleó o Madrid. No deu agradar als conspicus inspeccionadors, vaja, que els xiquets aprenguen abans el que ha passat al propi país o la geografia on viuen que les aventures del Cid Campeador o que el Pisuerga passa per Valladolid. Deuen saber que la història, al capdavall, és una construcció de memòria, un relat de carn i ossos fet des del present, una interpretació subjectiva de fets documentats, i no s'equivoquen, però simulen –des dels seus interessos centrípets– que d'Història (en majúscules i en singular, com la Llengua i la Literatura) només n'hi ha una. Són tan interessadament cecs que denuncien la palla en l'ull aliè i no volen veure la biga en el propi. Oberts tots els fronts de la guerra per terra, mar i aire contra la voluntat majoritària dels catalans d'autodeterminar-se, fins i tot amb (o gràcies a) la restricció desbocada de les llibertats democràtiques, ara toca mamprendre-la contra els llibres de text i el sistema educatiu català (vencedor reiterat de totes les enquestes de qualitat fetes a l'estat). Hi ha també la popular dita castellana «se cree el ladrón que todos son de su condición», una nostàlgia del NODO nacional, de la censura d'un nihil obstat que faran renàixer a la que badem. Jo els recomanaria un passeget pels centres de secundària valencians, on la pròpia història és sistemàtica amagada per la Història. Encara costa fer-los adjectivar l'assignatura de Lengua, que és la implícita i universal gràcies a una història on mai no es ponia el sol però que ara viu tristament entre les ombres. Però no crec que el sobrevingut zel pel rigor i contra l'adoctrinament a les escoles els done per a tant. València, com Catalunya, queden massa lluny, als marges d'una realitat alçada –aquesta sí– a base de molta doctrina sostinguda en el temps, invisible per als qui tenen l'ull ple de bigues i necessària per a la sacrosanta unitat i l'assimilació dels altres.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 20 de maig de 2017.]


dissabte, 13 de maig de 2017

L'altra història (encara)


Em va telefonar Toni Ginés, a qui no veia des de feia un grapat d'anys, perquè volia explicar-me una història sobre els afusellats de Paterna i un documental que estava preparant sobre aquest tema. A Toni el vaig conèixer de jove, quan festejava amb qui seria la seua primera muller, alcoiana amiga d'una germana meua. Ja no ens vam tornar a veure sinó al cap dels anys, de tard en tard pels laberints de la nit valenciana, quan ell ja era casat amb una altra dona. La història que volia contar-me, i que serveix de fil conductor del documental, és més o menys aquesta. El seu avi (ell en diu mon iaio) Antoni Ginés era del Castellar, el mateix poble on va nàixer ma mare. L'home tenia una petita impremta a Russafa. Aficionat, com tants treballadors del gremi, als llibres i ric en inquietuds culturals, ideològiques i humanístiques, va evolucionar del republicanisme d'inspiració blasquista al sindicalisme de la CNT. El cas és que com que també tenia maneta per a la poesia, li van encomanar uns versos per a la fallera major d'un d'aquells anys de la República i tota la seua cort d'honor, de la qual formava part la xiqueta Meneta Castelló, ma mare. Passada la guerra, aquell individu bonhomiós, il·lustrat i treballador, que havia contribuït a evitar alguns crims i abusos contra capellans i gent de dreta durant els temps de la revolució, va ser empresonat a la Model de València. Allà va patir tortures que no el van matar perquè un company de presidi, el prestigiós metge Joan Baptista Peset i Aleixandre, rector de la Universitat de València i primer diputat pel Front Popular, el curava cada dia. Tots dos coneixerien el mateix destí davant un pelotó d'afusellament feixista contra el paretó de Paterna, on van morir altres 2.238 republicans més. Mentre va ser a la presó, Antoni Ginés aprofitava les visites dels familiars per fer-los arribar notes manuscrites hàbilment dissimulades entre els plecs de roba bruta. Així va poder-los informar de com aniria vestit el dia que l'assassinarien perquè poguessen identificar-ne més fàcilment el cadàver. Hi havia una mort més temible que la mort, la invencible de l'oblit, per això entre els condemnats van subornar l'enterrador perquè a la fossa els col·locassen en un lloc prèviament fixat i comunicat als parents. Gràcies a tan sàvies previsions la família va poder rescatar-ne les despulles i donar-los digna sepultura en els 70s. Toni ha guardat zelosament la memòria i els papers de l'avi tot aquest temps. Amb 62 anys el meu amic ha invertit tots els seus estalvis en la realització del documental. En certa manera hi reviuen els ulls d'aquell xiquet (el fill de l'impressor i pare de Toni) que una freda matinada, dalt d'un arbre, va veure el fulgor homicida dels fusells mentre escoltava «Visca la República!», uns cossos queien a terra i després es feia un silenci que dura tants anys i que el documental de Toni ajudarà a omplir de memòria i veritat. Demà se'n rodarà l'última escena a El Terrer, el lloc del cèlebre paretó, mentre es dipositaran clavells rojos en homenatge als morts de Paterna i a les víctimes de tots els genocidis, sonarà El cant dels ocells i llegiré uns versos que restitueixen una gratitud antiga, viscuda a Castellar de l'Horta i salvada per la fidelitat d'una memòria. (2017. Congrés dels Diputats, Madrid. El dictador continuarà enterrat amb tots els honors en el monument que van construir milers de presos republicans, molts dels quals també hi són enterrats.)

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 13 de maig de 2017.]


dissabte, 6 de maig de 2017

El peix basc


Durant dècades d'autonomisme la Convergència de Pujol es va especialitzar en allò que s'ha anomenat la política del peix al cove, és a dir, anar omplint el cabàs (de transferències, d'inversions, de promeses) de mica en mica. Era com el nostre `el que va davant va davant´, sempre lent i precari, sempre per davall de les necessitats, que obliga a vigilar infatigablement que el sarnatxo torne a casa amb algun peix que altre, encara que siga menut. Fou i és l'Espanya que centralitza impostos i recursos i reparteix gasivament i amb tota mena de maganxes, un enquistat problema de finançament que amenaça la pervivència mateixa de l'Estat i converteix el tripijoc autonòmic en una escola de procuradors d'almoines i artistes en la gesticulació que afevoreix el tracte de favor per part de l'Estat-Pare de Madrid. L'etern qué hay de lo mío del laberint burocràtic espanyol. Fa temps que majoritàriament a Catalunya es van fartar d'aquest mercadeig humiliant, i crec que no m'erre si dic que els valencians també comencem a estar-ne tips. Bascos i navarresos, per contra, es van assegurar les garrofes amb el denominat cupo del seu règim foral, gràcies al qual, després de recaptar els propis impostos, en trametien una part acordada a l'Estat. El resultat d'aquest sistema (i no seré jo qui negue les peculiaritats de cada país i el dret dels seus ciutadans a dotar-se de les fórmules de finançament que creguen escaients) nega la presumpta igualtat de tots els espanyols en el terreny tan real dels recursos econòmics i és particularment i tossudament sagnant per als Països Catalans. Els darrers pressupostos de Rajoy, eixos que s'aprovaran amb el vot del PNB i de Ciudadanos, foren considerats per la majoria de formacions valencianes com una burla en tota regla que fa inviable l'autonomia. Amb cupo i blindatge foral, els bascos del PNB han aprofitat la feblesa de Rajoy (en nombre d'escons, amuntegament de casos de corrupció i manca d'alternatives a la independència catalana) per canviar vots per peixos grossos (rebaixar el cupo i aconseguir a més que els tornen 1.500 milions d'euros que, diuen, havien pagat de més) i permetre que el PP continue ballant en la corda fluixa mentre es nega a mirar als seus peus els cocodrils de l'agonia amb la boca ben oberta. Els bascos sempre han estat bons mariners, acostumats a pescar la tonyina, el bacallà o la balena. De les seues captures en l'alta mar de la corrompuda política espanyola ningú no els acusarà d'insolidaris, fenicis ni egoistes, coses reservades per a la clàssica i immutable catalanofòbia (que inclou, no cal dir-ho, la valencianofòbia). Està molt bé i bon profit que els faça. Llàstima, però, que remant amb tanta força cap als caladors més rics hagen de pagar, al capdavall, un preu tan elevat com el de neutralitzar el sobiranisme euskaldun i alimentar la imatge falsa d'un Rajoy dialogant, capaç de cedir quan les xifres manen. Catalunya queda aïllada i Euskal Herria vacunada contra contagis indesitjables. Ah, i sense que s'haja parlat de procés de pau ni acostament de presos ni qüestions polítiques que a ningú no importen. Un negoci redó, lligat en el més estricte apoliticisme, de mutus beneficis, entre velles hidalguies que ho celebraran amb brindis campechanos (jatorrak en basc) de bon vi de Rioja. Osasuna.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 6 de maig de 2017.]


dissabte, 29 d’abril de 2017

La bugada i el llençol

S'acosta un altre 1r de maig que es preveu tan descolorit i atònit com els dels darrers temps. La falta de pistonada d'un sindicalisme majoritàriament submís, que ha anat abandonant pel camí els somnis de transformació política i social i desat el combat ideològic al calaix dels congelats (o llançat directament a la brossa), manté a pesar de tot la històrica cita com una litúrgia cada dia més descafeïnada. Sembla paradoxal que com més ofega la crisi i la xifra de desocupats se'n munta pels núvols, més inermes i sense resposta es queden les organitzacions que abans es deien de classe, inclosos partits de més o menys esquerra. De fet ja quasi ningú parla de classe obrera i plantejar el binomi dreta-esquerra comença a semblar un anacronisme de mal gust. En el desert aculturitzat dels pàries, amb sobredosis de tele i futbol i els miracles d'un estat del benestar convertits en purs miratges, creix ara la flor negra de la por. La famèlica legió mor en guerres llunyanes, naufraga en pasteres o s'aferra amb ungles i dents a treballs que voregen l'esclavitud, però no té dret ni temps per a somiar, i allà on la deixen votar i conserva engrunes dels seus drets socials sovint es llança a l'os podrit d'un Trump o una Le Pen. Tanmateix i encara que morts de mort natural o induïda alguns conceptes com els suara esmentats, alguns s'escarrassen a traure llustre a base de molt de cristasol a paraules de reconeguda prosàpia que els jocs del monopoli i la traïció semàntica van llançar a perdre. El cas més flagrant potser siga el del PSOE, que encara té la barra de dir-se socialista i obrer per molt que, en rigor, només respon a la veritat dels extrems de les seues sigles. Com que és impossible servir alhora déu i el dimoni i mancat de nord i lideratge, en cada una de les seues bugades perd un llençol. Que amb tota la que ha caigut i cau s'afanyés, a canvi de mantenir certs privilegis acumulats en el seu full de serveis, a apuntalar la sotsobra corrupta del PP en el poder és potser la bugada més escandalosa. Un altre llençol: les declaracions de Zapatero afirmant que Susana Díaz no era apreciada a Catalunya per dona i andalusa (i no per psocialista espanyolista, per exemple). Si no és un pur deliri diríem que es tracta d'un insult en tota regla, a la intel·ligència en general i a la dels catalans en particular. Però mentre la bugaderia estiga en mans de barons carregats de sexennis experts en portes giratòries com l'esmentat, o Felipe González o Guerra o la temible Díaz i tota la parentela, anem (van) apanyats. La bugada de la setmana ha vingut a compte de la moció a Rajoy que proposa Podem i els seus aliats. Deixem de banda l'oportunitat i fins la fórmula triada i la improvisació amb què sembla que s'ha plantejat. Fins i tot sospitant que la jugada d'Iglesias puga perseguir altres objectius més tangibles que fer descavalvar Rajoy, com ara posar en evidència la pusil·lanimitat del PSOE, em sembla que una moció, o un escac de similars dimensions, és en aquests moments no solament raonable sinó necessària. El que no pot ser és que l'estat es caiga a trossos i ací ningú no moga un dit. Sepultats sota les seues runes ja no hi haurà temps ni per a les ambulàncies. I despús-demà és 1r de maig, qui ho diria.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 29 d'abril de 2017.]


 

dissabte, 22 d’abril de 2017

Estat del benestar del lladronici


L'afamada transició espanyola potser es va acabar el dia que les canyeries de l'estat van començar a gotejar, a la vista de tothom, els primers escàndols de corrupció generalitzada. Es fa difícil precisar-ne la data però el cas és que vam passar de l'autocràcia casposa del franquisme a la dipsocràcia democràtica (passe'm el lector l'oxímoron), beneïda per una constitució de glamurós consens que ja era pura lletra morta. Manava llavors el PSOE de González o havíem començat a escalar amb Aznar els més alts cims de la misèria? Durant un temps va colar allò de l'estat del benestar, un mantra que repetien fins els més conspicus sindicalistes. Sí ho era, sí, un estat del benestar, però del lladronici i amb seu principal a Madrid, al club de negocis i fraus de la llotja del Bernabeu, al BOE, la partitocràcia de les majories del PP, les altes instàncies del poder judicial, la premsa domesticada, la connivència interessada dels atlants de l'esquerreta ben col·locada i les alqueries i cortijos regionals. Fou precisament en un d'aquestes sucursals, la valenciana, on les canyeries van rebentar de manera estentòria convertint el degoteig de la corrupció en un doll imparable de podridura que va deixar el país empantanat. L'última emergència del líquid llefiscós de les clavegueres corruptes ha tingut lloc aquests dies a Madrid en la persona de l'expresident d'aquella comunitat i mà dreta d'Esperanza Aguirre, Ignacio González, a compte de foscos negocis amb el Canal Isabel II, la subministradora d'aigua. Convertir les empreses, ben alimentades pel pinso oficial, en tapadores legals i públiques de fraus a gran escala és un dels mètodes predilectes d'aquestes màfies. L'enèsim episodi ha tingut un protagonista d'excepció, Eduardo Zaplana, un figura en tota regla nascut de les entranyes del picarisme espanyol i la fatxenderia de platja benidormina, un visionari que es va alçar des de l'alcaldia del seu poble d'adopció a la direcció del negociat valencià de la Generalitat per anar a entretenir-se a un o dos ministeris i, per la porta giratòria que s'obri als bons taurons, als beneficis de Telefonica (sense accent). En conversa telefònica (amb accent murcià) gravada li deia al seu col·lega ara detingut que tranqui, que el nou fiscal, tan moix, no l'investigaria, que era home de palla com tants xuclòcters. No sabem quin preu cobrarà l'executiu de Cartagena per aquest servei impagable a la dilucidació de l'ús partidista de la maquinària judicial de l'Espanya eterna. ¿Com pot ser, ens preguntem mentre don Mariano Rajoy es posa la corbata per anar a declarar en el judici del cas Gürtel, que el partit més corrupte d'Europa, i potser ens quedem curts, es mantinga sa i estalvi en el poder? La resposta està en el vent o potser en la butxaca de Zaplana i companyia. Amb transició o sense potser és que el poder a Espanya, gavines o clavells, ha anat sempre així encara que molts, la majoria, no vulguen baixar del burro.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 21 d'abril de 2017.]

 [El segon per la dreta, l'esmentat Ignacio González a la llotja del Bernabeu.]

dissabte, 15 d’abril de 2017

República

Divendres 14 d'abril. Una altra passió no menys sagnant, vuitantasisè aniversari de la proclamació d'aquella república efímera i tràgica del 31. Aniversari d'oblits, desistiments i traïcions, d'esforçades memòries perservades sempre a contracorrent de vendavals i altaveus oficials, de banderes brodades a mitja veu, d'ajornats impulsos, de democràcia alçada des de baix. El silenci continua sent clamorós, prohibides les senyeres republicanes en balcons municipals i espais de poder, que la bandera monàrquica i dels exèrcits onege a mitja asta a les casernes per la mort del redemptor que fou coronat d'espines rei dels jueus. La república es quedà sense valedors, llevat d'alguns grups menors que arribaren exhausts a la transició, llevat de la digníssima excepció d'aquella ERC d'Heribert Barrera. La monarquia de Joan Carles I fou la continuació legitimada del franquisme, el blindatge d'antics privilegis de la casta destronada pel vot popular, la moneda de canvi per tenir domesticada una esquerra fatigada en la resistència, impacient per agafar-se al clau ardent d'una democràcia vacil·lant, amenaçada pel soroll dels sabres invictes tacats per quaranta anys de persistent fratricidi. Absurd de les dicotomies que es plantegen quan el botxí encara té poder per signar decrets llei i una mà forta acariciant el garrot vil: la monarquia o el caos. I fou, encara que no ens ho pogués semblar al principi, la monarquia del caos llançada a tota hòstia per la Muntanya Russa de la història, amb índexs de popularitat que no paraven de créixer gràcies a episodis dubtosos com el del 23F. El cloroform de la transició funcionava bé i aquell impossible de la democràtica monarquia exhibia una mala salut de ferro. El record de la república que va poder ser i no fou anava esprimatxant-se en el xiuxiueig cada vegada més feble de l'Himne de Riego, en els incerts floriments tossuts d'abril, en enyorances d'avis que feien catúfols. Però el rei de bastons dels milions acumulats amb avarícia, de les matances de paquiderms, de les aventures públiques i descordades, però les crisis dels pobres, el gruyère d'una corrupció ja indissimulable, però l'abdicació induïda en el cos del moribund, la peça de recanvi perquè no s'acabés d'enfonsar el vaixell espanyol, l'aznarat neocon, les guerres i mentides, l'esgotament d'una constitució ballant en la corda fluixa, la dignitat republicana d'una Catalunya que
es converteix en l'única i difícil via democràtica que aspira a obrir la llauna segellada de l'immutable, del cercle viciós, de l'autisme de pa escàs i excés de circ de l'Espanya de Rajoy. I així va tornant de l'oblit l'oblidada, l'amagada en converses secretes i estadístiques, convertida en clau de volta de la utopia democràtica i la decència, l'aparcada en la lletra menuda dels programes d'alguns partits d'esquerres, va tornant vestida de noves senyeres en primavera, va adquirint la forma de referèndums necessaris, d'alternativa a tanta podridura. Encara la tapen redobles de tambor, estridències legionàries, els comandaments de les televisions que estan esgotant les nostres piles; li posen traves els de sempre, aliats sota pal·li, esmunyidors de pressupostos, gaudidors de privilegis, senyorets i senyoretes, les caparres del poder. Però va acostant-se a pits oberts, amb una alegria que esclatarà a les places, encara jove d'il·lusions, de promeses incomplides, de repartiment de poders, de repúbliques lliures. Vindrà com l'abril, en el temps de les cireres desbordant-se.

[Publicat a Tipografia La Moderna  el dissabte 15 d'abril de 2017.]

dissabte, 8 d’abril de 2017

Diners per a presons


Fa onze anys es va publicar una curiosa enquesta sobre les fílies i fòbies que susciten als espanyols els altres espanyols. Cap sorpresa quant al poble que ocupava els nivells inferiors del termòmetre de les simpaties (o el més elevat en el grau d'antipatia, vaja). Ho ha endevinat l'amable lector: els catalans. La novetat, per als més innocents, consistia a comprovar –amb la incerta exactitud de l'enquesta a la mà– quin devia ser el penúltim (o el segon) col·lectiu a qui corresponia tan curiós privilegi. Quin? Els valencians, sí, tan festius i oberts, tan formalets i obedients, que a penes havien gosat trencar quatre plats en la història. La cosa, com es veu, anava per famílies, per molt que havíem fet mans i mànegues per oblidar allò de cosins germans. L'estrambòtica enquesta publicada en 2006 va passar sense pena ni glòria, tal vegada perquè llavors estàvem en plena orgia de l'espoli capitanejat per les hordes del PP. ¿Podria explicar l'animadversió que els valencians (i els seus cosins germans) inspirem a la resta de l'estat els menyspreu sistemàtic que s'expressa amb tots els ets i els uts cada any als Pressupostos Generals de l'Estat? Bé, no exagerem, una cosa són les manies que se sedimenten en l'imaginari col·lectiu amb els moviments freàtics de la història i els efectes de la persistent erosió ideològica i una altra les peles. En aquest sentit, em sembla que si el País Valencià rep un tracte radicalment injust en el repartiment dels diners que li pertanyen (la mala fama de rics i laboriosos amaga la nostra penúria actual) i li són furtats sistemàticament és perquè no hem sabut fer-nos respectar, perquè hem acceptat submisos el nostre paper de figurants més atents a cantar glòries alienes que a fomentar les pròpies. I qui no plora… Potser tota aquesta fluixera, ruïnosa ja fins a límits escandalosos, comença a tocar fons. Se'n queixava fa uns dies, amb ironia amarga, Joan Ribó, l'alcalde de València: malgrat que ens han sostret un 33 % d'ingressos respecte de les xifres de l'any passat (ja irrisòries per allunyades de la nostra realitat demogràfica i del que santament aportem a l'estat amb els nostres impostos de poble pobre que paga com si fos ric), l'única partida que s'ha vist incrementada en els PGE ha estat la dedicada a presons. Com que la cosa no està per bromes, malgrat que la inconsciència d'aquest estat on no pintem res és una font inesgotable de l'humor més negre, no direm que l'augment per a institucions penitenciàries (per dir-ho a la manera fina) està pensat per als molts xoriços del partit en el poder de Madrid que ara porguen les seues penes entre reixes ni en previsió dels molts altres que se'ls hi podrien sumar. Que no els falte de res, inclosos bons cohibes per al Rus. El nostre proverbial conformisme, ja dic, comença a trontollar. És difícil assumir la consigna del capità moro popularitzat per Castillo («Això ho pague jo!») en temps de misèries. Fins els empresaris fa temps que mouen el cul. I el ple del parlament, en un gest històric, va acceptar per unanimitat (i amb els vots dels pepers, qui els ho havia de dir) una declaració de rebuig a la burla de Montoro. Si calladets ja no els quèiem bé, no hi tenim res a perdre defensant amb força i dignitat el que simplement és nostre.

[Publicat a Tipografia LaModerna el dissabte 8 d'abril de 2017.]


dissabte, 1 d’abril de 2017

No li direm franquisme


L'amic es disposava a travessar aquell pas de vianants en verd quan un cotxe que hi passava en roig el va obligar bruscament a aturar-se. El va seguir amb la mirada fins que va veure el temerari conductor entrant en una placeta reservada als vehicles de la comissaria que hi ha prop de sa casa. S'hi va dirigir disposat a retraure-li, tant si era un agent com si no, el lleig incivisme. Quan hi va arribar, l'infractor ja pujava les escales i obria la porta de la comissaria. Després de dir bon dia el meu amic va explicar als dos policies de guàrdia que volia parlar amb aquell senyor que acabava d'entrar perquè s'havia botat un semàfor en roig. «¿Botat? ¿Tú entiendes lo que dice?», es miraven amb sorna els policies. A partir d'ací la història és la mateixa que es repeteix cada dia en comissaries, aeroports, jutjats i finestretes vàries quan un ciutadà fa ús del dret a parlar la pròpia llengua, reconegut en papers oficials però sistemàticament ignorat i aixafat en laberints quotidians, oficines sinistres, espais amagats a l'ull públic on campa amb total impunitat l'abús de poder sota qualsevol de les seues formes. I contra les manides fal·làcies amb què esgrimeixen les desraons de la força («Esto es España y aquí se habla español»), malament s'hi pot invocar la llei, l'oficialitat del valencià i la bíblia en pasta de la democràcia i els drets civils. Si cal, parapetats en l'uniforme i l'Estat que els protegeix, t'amenacen, t'humilien, es neguen a admetre la teua queixa en el registre d'una entrada que tanca amb clau la fatxenderia, l'arbitrarietat i la burrera. No és que en els cursos de formació del cos (i l'ànima) de la policia «nacional», si és que en fan, no els expliquen la realitat plurilingüe de l'estat, sinó que els deuen alliçonar exactament per al contrari, per ignorar-la categòricament i imposar el boç del monolingüisme, no fóra cas que els agents es contaminassen amb el virus de la cultura, la llengua i altres impertinències. I ací, en tribunals i duanes, finestretes i despatxos sinistres, comissaries, casernes i calabossos, viu pletòric de salut el quist del franquisme (i en partits de poder i negocis, mitjans de formació de masses, col·legis catòlics, estadis de futbol i urbanitzacions selectes… el BOE, la monarquia i el Concordat amb la Santa Seu…). El mal és que ja no li podem dir així, després de més de quaranta anys de l'operació fallida, i quedar-nos tan amples. Es diu democràcia, mal que ens pese, i constitució, i imperi de la llei, l'abracadabra que usa Rajoy per fer la viu-viu i estalviar-se la «funesta mania de pensar», molt anterior al franquisme. El microscopi d'una comissaria de barri, on s'humilia un ciutadà que s'expressa en la pròpia llengua i que el que vol és ser atès i servit amb eficàcia i respecte, ens ajuda a entendre, amb el concurs del telescopi, la judicialització de la política que intenta frenar el procés d'emancipació de Catalunya, però també la llei mordassa i totes les excepcions ja fa anys convertides en norma. Clar i valencià: aquest estat no ens vol sinó assimilats i emmordassats i pagant el beure, i encara faltaria veure-ho. D'acord, continuarem demanat la pau i la paraula, com Blas de Otero en 1955, però el nostre nom està ja escrit tremolant en un paper, perquè som ciutadans de segona i assumim l'impost doble de pagar a qui ens trepitja i se'ns burla sense por a ser cridat a l'ordre que ell mateix representa.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 1 d'abril de 2017.]


dissabte, 25 de març de 2017

Miquel Grau


D'assassinats n'hi hagué molts abans d'aquell i n'hi hauria molts després, ací i allà, oblidats a les vores dels camins i els fossars segellats, a les presons, els camps i les muntanyes, els calabossos i les casernes, tremolant de fred i estupor en els silencis de calç i en la flama trèmula de les petites memòries personals. Però Miquel Grau tenia vint anys i estava enganxant cartells que convocaven a la Diada del País Valencià l'octubre de 1977 quan una rajola llançada des d'una finestra a la Plaça dels Estels pel feixista Miguel Ángel Panadero Sandoval li va destrossar el cap. Aquell jove alacantí, militant del Moviment Comunista del País Valencià, es convertí en mala hora en el primer mort valencià de la transició i en el símbol de la lluita per les llibertats nacionals i la democràcia. El seu assassí, fill d'una família afavorida pel franquisme amb concessions en el negoci de les benzineres i propera a Fuerza Nueva, fou condemnat a dotze anys de presó en 1978, però gràcies a un indult del govern de Suárez a penes si en va complir quatre. Avui és procurador de justícia i té despatx a València. La història de la immunitat d'aquella transició en fals que legalitzà la desmemòria a canvi d'un molt limitat sistema de llibertats es tornaria a repetir arran de l'assassinat a Montanejos de Guillem Agulló a mans de Pedro Cuevas, que tan sols complí quatre (nombre ja convertit en xifra de la vergonya) dels catorze anys a què fou sentenciat. Ni els tímids avanços de la Llei de Memòria Històrica de Zapatero, paper mullat a tots els efectes, ni els quasi quaranta anys transcorreguts des de la mort de Miquel Grau han servit de res per a l'aplicació de la justícia i la restitució de la dignitat de les víctimes i el reconeixement històric. La democràcia espanyola va nàixer en la sotsobra del pacte pel silenci, la inviolabilitat dels privilegis de classe, l'aplicació de l'argamassa monàrquica per mantenir-ho tot «atado y bien atado» i la camisa de força contra pobles i nacions, i dóna mostres, a Alacant com a Barcelona i arreu, d'una deriva que no ha acabat ja en naufragi gràcies al fort control dels mitjans d'evasió de masses que exerceixen les grans corporacions amb seu a la capital del regne, el conreu sistemàtic de l'analfabetització de la desmemòria i la mala salut de ferro dels grans partits del poder. Miquel Grau i Guillem Agulló, amb tot, van tenir els seus cantors en Al Tall i Obrint Pas respectivament, i després de tants anys en què a força de cantar i de plantar cara a la ignomínia començaven a ocupar el seu lloc en el reconeixement oficial i en el degut homenatge del seu poble, una nova mort els amenaça. Un jutge d'Alacant ha revocat, amb la (seua) llei a la mà i a petició del PP, la decisió democràtica de l'ajuntament de dedicar un carrer de la ciutat al primer assassinat de la transició. Fa feredat veure la fotografia del funcionari de torn arrancant el nom de Miquel Grau i restituint, en el que podem anomenar el jorn dels miserables, el de l'aviador franquista García Morato i els altres feixistes que tornen a senyorejar impunement els carrers de la ciutat. Aquesta és la seua constitució i la seua llei, aquesta és una vegada més la derrota de la civilitat i la democràcia, la nostra derrota.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 25 de març de 2017.]



dissabte, 18 de març de 2017

Pau

L'hivern ha estat desacostumadament dur també a la Marina. La imatge insòlita del Montgó, les platges i fins el jardí vora mar (com en la novel·la de Mercè Rodoreda, sí, però de fet ja hi havia una vil·la ací al costat, avui transformada de dalt a baix però encara dempeus, que es deia igual, Vora mar Victoria, el nom de la primera propietària) coberts de neu era rigorosament inèdita en la nostra memòria. Tot i que també generós de pluges que han deixat la terra ben assaonada, els arbres se n'han ressentit, especialment l'olivera gran i la garrofera, que amb la primavera a les envistes i ja ben palpable en els dies lluminosos d'aquests idus de març presenten un aspecte abatut i trist, amb branques nues que no presagien res de bo. No viuen, certament, en el seu hàbitat més favorable, ja ho sabíem quan els vam trasplantar, però hi va pesar més el desig de la seua companyia que les raons assenyades de la botànica. En qualsevol cas, la mar i les seues ventades amarades de sal és enemiga declarada de la majoria d'arbres. Només les invencibles acàcies i els tamarius, i les palmeres (que no són arbres) hi prosperen. L'amenaça de la sequedat, amb l'ajuda de la mà humana i el concurs de la primavera, no menys enterca, potser salvaran garrofera i olivera. Tímidament el magraner i la prunera, a qui ja entonàvem el gori-gori, han tret brots nous. Els seguirà la llimera, que en l'esforç de fer quatre llimes també ha quedat exhausta, mentre el magnolier, el més vell i esquifit del planter, potser tornarà a concentrar les seues energies per donar a llum un parell d'immenses flors blanques, i gràcies. Per celebrar l'arribada de l'estació benigna hem plantat roses, hibiscus i romer. També celebrem el naixement de Pau, el nostre segon nét, plançó de dos dies nascut en bona hora, sa i tranquil en la seua fragilitat que  inspira tota la tendresa del món. Ja fa mesos que els seus pares li van posar el nom, gairebé des del dia que van saber que havia quallat la feliç conjunció, si no abans, abans del principi, perquè sens dubte és més fàcil parlar amb algú o referir-s'hi si ja compta amb la identitat que concreten els noms. Pau, doncs, com un arbre preciós que pujarà amunt, a recer de maltempsades que de tant en tant l'hauran de tocar (esperem que només de gairell, i amb mals en tot cas reparables). Malgrat que d'acord amb una certa tradició que s'emmiralla en la il·lusió dels noms com a signe de la permanència a l'avi li hauria agradat que hagués heretat el seu nom, trobe al capdavall que Pau sona molt bé, potser immillorable, i que és un nom ple de ressonàncies, feliç en la seua radical polisèmia, redó en el seu monosíl·lab, obert en la seua línia prosòdica i en la seua concisió de diftong decreixent. No li mancaran al xiquet, mentre va creixent, exemples prodigiosos del seu nom on aixoplugar-se. Músics, artistes, poetes... Però això són jocs d'endevinalles per entretenir tardes mandroses. El que val és que Pau ja té un nom, que ja pertany a aquest món, i que ell mateix, amb el temps, esdevindrà un món en ell mateix. El que és menester, com deien els vells, és que siga bo, i fort, i digne i lliure, feliç enmig de tots els esclats de primavera que l'esperen, en cada retorn de Persèfone, amb les seues flors i les seues esperances. El que és menester és que visca plenament el temps que li serà concedit, que sàpia arreplegar brins de saviesa, que aconseguesca dotar de sentit la pròpia vida. Pau encetant horitzons, acumulant forces. El miracle de la vida.

dissabte, 11 de març de 2017

Senyor pirotècnic

La setmana ha estat generosa en agradables sorpreses. I com que tampoc no han faltat les habituals reinicidències en els despropòsits del xou celtibèric, hem pogut passar-hi amb els humors raonablement equilibrats. Apuntem en l'haver de la primavera que ja s'ensuma la històrica i prodigiosa remuntada (paraula ja incorporada al lèxic de l'italià) del Barça. Però com que la premsa del món mundial ha esgotat tots els adjectius i més del cas, paladegem una vegada més les síl·labes dels herois, tots homes, del Dia de la Dona: Suárez, Iniesta, Messi, Neymar (2) i Sergi Roberto, el llorejat xiquet de Reus. Amb aquest precedent insòlit ja no sembla tan difícil la independència, per molt que se m'objectarà –amb raó– que les comparacions són odioses. Però com diuen al meu poble: el que va davant va davant. Afegim al còmput optimista la inauguració a València dels cinemes Alba Texas, l'antic Albatros, una iniciativa del director Ventura Pons que ofereix bones reposicions subtitulades en valencià a tres i quatre euros i matinals els diumenges per al públic infantil també en valencià. De no menys històric que la victòria blaugrana podem qualificar el projecte. Acabem amb l'anunci del nom per a la RTVV, que porta una à que encara dubta si unir-se a un punt o a mèdia, i les primeres declaracions de la flamant directora, Empar Marco. No em negaran que les tres novetats al·ludides són un magnífic prolegomen a la primavera (no solament meteorològica) que ja s'ensuma amb la flor del taronger que el dijous va començar el seu esclat. Però hi ha la calç com hi ha l'arena, n'hi ha de verdes i de madures, i no tot poden ser flors i violes. El pirotècnic ocult, d'exactitud mil·limètrica, ja ha rebut l'ordre, compte arrere per a l'orgia in crescendo del soroll que porta aparellada aquesta astènia marçosa, una estranya levitació amb què el cos indefens es defensa de la brutal descàrrega. Carrers i avingudes impúnement ocupades no solament pels anomenats monuments fallers sinó també pel que en diuen `paradors´ d'una activitat frenètica que no para més que per a la diària ingesta de bunyols i xurros. Reconeguem, tanmateix, l'esforç de Ribó, l'alcalde de València, per democratitzar almenys el balcó principal del consistori, fins ara monopolitzat per tota mena de ninots feixistoides o directament feixistes. Com els que s'arreceren als llocs més inexpugnables de l'estructura falleril i que, verbigràcia, pretenien nomenar faller d'honor [sic] la Fundación Francisco Franco. Si algú albergava dubtes sobre la finalitat del control de les denominades festes populars (incloses, ai, les de moros i cristians), que observe l'obstinació amb què les caparres s'aferren al cos de la víctima. Més sinistres: la reinstauració dels noms franquistes als carrers d'Alacant per via judicial a iniciativa del PP, per a vergonya de la memòria històrica i una democràcia en fallida permanent. Què més? L'enèsima vaga a l'ensenyament i Rajoy fent-se el suec. La demanda balear per facilitar la mobilitat dels illencs amb una tarifa raonable per a vols i vaixells i l'olímpic menyspreu de la majoria del corró. La pregunta en anglès d'un periodista en roda de premsa i Rajoy fent-se alguna cosa més que el suec. Tan difícil seria posar-li un intèrpret o que la festa d'uns es fes sense agredir els altres? Per exemple. Ai, senyor pirotècnic.

[Publicat el dissabte 11 de març de 2017 a Tipografia La Moderna.]