dissabte, 22 d’abril de 2017

Estat del benestar del lladronici


L'afamada transició espanyola potser es va acabar el dia que les canyeries de l'estat van començar a gotejar, a la vista de tothom, els primers escàndols de corrupció generalitzada. Es fa difícil precisar-ne la data però el cas és que vam passar de l'autocràcia casposa del franquisme a la dipsocràcia democràtica (passe'm el lector l'oxímoron), beneïda per una constitució de glamurós consens que ja era pura lletra morta. Manava llavors el PSOE de González o havíem començat a escalar amb Aznar els més alts cims de la misèria? Durant un temps va colar allò de l'estat del benestar, un mantra que repetien fins els més conspicus sindicalistes. Sí ho era, sí, un estat del benestar, però del lladronici i amb seu principal a Madrid, al club de negocis i fraus de la llotja del Bernabeu, al BOE, la partitocràcia de les majories del PP, les altes instàncies del poder judicial, la premsa domesticada, la connivència interessada dels atlants de l'esquerreta ben col·locada i les alqueries i cortijos regionals. Fou precisament en un d'aquestes sucursals, la valenciana, on les canyeries van rebentar de manera estentòria convertint el degoteig de la corrupció en un doll imparable de podridura que va deixar el país empantanat. L'última emergència del líquid llefiscós de les clavegueres corruptes ha tingut lloc aquests dies a Madrid en la persona de l'expresident d'aquella comunitat i mà dreta d'Esperanza Aguirre, Ignacio González, a compte de foscos negocis amb el Canal Isabel II, la subministradora d'aigua. Convertir les empreses, ben alimentades pel pinso oficial, en tapadores legals i públiques de fraus a gran escala és un dels mètodes predilectes d'aquestes màfies. L'enèsim episodi ha tingut un protagonista d'excepció, Eduardo Zaplana, un figura en tota regla nascut de les entranyes del picarisme espanyol i la fatxenderia de platja benidormina, un visionari que es va alçar des de l'alcaldia del seu poble d'adopció a la direcció del negociat valencià de la Generalitat per anar a entretenir-se a un o dos ministeris i, per la porta giratòria que s'obri als bons taurons, als beneficis de Telefonica (sense accent). En conversa telefònica (amb accent murcià) gravada li deia al seu col·lega ara detingut que tranqui, que el nou fiscal, tan moix, no l'investigaria, que era home de palla com tants xuclòcters. No sabem quin preu cobrarà l'executiu de Cartagena per aquest servei impagable a la dilucidació de l'ús partidista de la maquinària judicial de l'Espanya eterna. ¿Com pot ser, ens preguntem mentre don Mariano Rajoy es posa la corbata per anar a declarar en el judici del cas Gürtel, que el partit més corrupte d'Europa, i potser ens quedem curts, es mantinga sa i estalvi en el poder? La resposta està en el vent o potser en la butxaca de Zaplana i companyia. Amb transició o sense potser és que el poder a Espanya, gavines o clavells, ha anat sempre així encara que molts, la majoria, no vulguen baixar del burro.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 21 d'abril de 2017.]

 [El segon per la dreta, l'esmentat Ignacio González a la llotja del Bernabeu.]

dissabte, 15 d’abril de 2017

República

Divendres 14 d'abril. Una altra passió no menys sagnant, vuitantasisè aniversari de la proclamació d'aquella república efímera i tràgica del 31. Aniversari d'oblits, desistiments i traïcions, d'esforçades memòries perservades sempre a contracorrent de vendavals i altaveus oficials, de banderes brodades a mitja veu, d'ajornats impulsos, de democràcia alçada des de baix. El silenci continua sent clamorós, prohibides les senyeres republicanes en balcons municipals i espais de poder, que la bandera monàrquica i dels exèrcits onege a mitja asta a les casernes per la mort del redemptor que fou coronat d'espines rei dels jueus. La república es quedà sense valedors, llevat d'alguns grups menors que arribaren exhausts a la transició, llevat de la digníssima excepció d'aquella ERC d'Heribert Barrera. La monarquia de Joan Carles I fou la continuació legitimada del franquisme, el blindatge d'antics privilegis de la casta destronada pel vot popular, la moneda de canvi per tenir domesticada una esquerra fatigada en la resistència, impacient per agafar-se al clau ardent d'una democràcia vacil·lant, amenaçada pel soroll dels sabres invictes tacats per quaranta anys de persistent fratricidi. Absurd de les dicotomies que es plantegen quan el botxí encara té poder per signar decrets llei i una mà forta acariciant el garrot vil: la monarquia o el caos. I fou, encara que no ens ho pogués semblar al principi, la monarquia del caos llançada a tota hòstia per la Muntanya Russa de la història, amb índexs de popularitat que no paraven de créixer gràcies a episodis dubtosos com el del 23F. El cloroform de la transició funcionava bé i aquell impossible de la democràtica monarquia exhibia una mala salut de ferro. El record de la república que va poder ser i no fou anava esprimatxant-se en el xiuxiueig cada vegada més feble de l'Himne de Riego, en els incerts floriments tossuts d'abril, en enyorances d'avis que feien catúfols. Però el rei de bastons dels milions acumulats amb avarícia, de les matances de paquiderms, de les aventures públiques i descordades, però les crisis dels pobres, el gruyère d'una corrupció ja indissimulable, però l'abdicació induïda en el cos del moribund, la peça de recanvi perquè no s'acabés d'enfonsar el vaixell espanyol, l'aznarat neocon, les guerres i mentides, l'esgotament d'una constitució ballant en la corda fluixa, la dignitat republicana d'una Catalunya que
es converteix en l'única i difícil via democràtica que aspira a obrir la llauna segellada de l'immutable, del cercle viciós, de l'autisme de pa escàs i excés de circ de l'Espanya de Rajoy. I així va tornant de l'oblit l'oblidada, l'amagada en converses secretes i estadístiques, convertida en clau de volta de la utopia democràtica i la decència, l'aparcada en la lletra menuda dels programes d'alguns partits d'esquerres, va tornant vestida de noves senyeres en primavera, va adquirint la forma de referèndums necessaris, d'alternativa a tanta podridura. Encara la tapen redobles de tambor, estridències legionàries, els comandaments de les televisions que estan esgotant les nostres piles; li posen traves els de sempre, aliats sota pal·li, esmunyidors de pressupostos, gaudidors de privilegis, senyorets i senyoretes, les caparres del poder. Però va acostant-se a pits oberts, amb una alegria que esclatarà a les places, encara jove d'il·lusions, de promeses incomplides, de repartiment de poders, de repúbliques lliures. Vindrà com l'abril, en el temps de les cireres desbordant-se.

[Publicat a Tipografia La Moderna  el dissabte 15 d'abril de 2017.]

dissabte, 8 d’abril de 2017

Diners per a presons


Fa onze anys es va publicar una curiosa enquesta sobre les fílies i fòbies que susciten als espanyols els altres espanyols. Cap sorpresa quant al poble que ocupava els nivells inferiors del termòmetre de les simpaties (o el més elevat en el grau d'antipatia, vaja). Ho ha endevinat l'amable lector: els catalans. La novetat, per als més innocents, consistia a comprovar –amb la incerta exactitud de l'enquesta a la mà– quin devia ser el penúltim (o el segon) col·lectiu a qui corresponia tan curiós privilegi. Quin? Els valencians, sí, tan festius i oberts, tan formalets i obedients, que a penes havien gosat trencar quatre plats en la història. La cosa, com es veu, anava per famílies, per molt que havíem fet mans i mànegues per oblidar allò de cosins germans. L'estrambòtica enquesta publicada en 2006 va passar sense pena ni glòria, tal vegada perquè llavors estàvem en plena orgia de l'espoli capitanejat per les hordes del PP. ¿Podria explicar l'animadversió que els valencians (i els seus cosins germans) inspirem a la resta de l'estat els menyspreu sistemàtic que s'expressa amb tots els ets i els uts cada any als Pressupostos Generals de l'Estat? Bé, no exagerem, una cosa són les manies que se sedimenten en l'imaginari col·lectiu amb els moviments freàtics de la història i els efectes de la persistent erosió ideològica i una altra les peles. En aquest sentit, em sembla que si el País Valencià rep un tracte radicalment injust en el repartiment dels diners que li pertanyen (la mala fama de rics i laboriosos amaga la nostra penúria actual) i li són furtats sistemàticament és perquè no hem sabut fer-nos respectar, perquè hem acceptat submisos el nostre paper de figurants més atents a cantar glòries alienes que a fomentar les pròpies. I qui no plora… Potser tota aquesta fluixera, ruïnosa ja fins a límits escandalosos, comença a tocar fons. Se'n queixava fa uns dies, amb ironia amarga, Joan Ribó, l'alcalde de València: malgrat que ens han sostret un 33 % d'ingressos respecte de les xifres de l'any passat (ja irrisòries per allunyades de la nostra realitat demogràfica i del que santament aportem a l'estat amb els nostres impostos de poble pobre que paga com si fos ric), l'única partida que s'ha vist incrementada en els PGE ha estat la dedicada a presons. Com que la cosa no està per bromes, malgrat que la inconsciència d'aquest estat on no pintem res és una font inesgotable de l'humor més negre, no direm que l'augment per a institucions penitenciàries (per dir-ho a la manera fina) està pensat per als molts xoriços del partit en el poder de Madrid que ara porguen les seues penes entre reixes ni en previsió dels molts altres que se'ls hi podrien sumar. Que no els falte de res, inclosos bons cohibes per al Rus. El nostre proverbial conformisme, ja dic, comença a trontollar. És difícil assumir la consigna del capità moro popularitzat per Castillo («Això ho pague jo!») en temps de misèries. Fins els empresaris fa temps que mouen el cul. I el ple del parlament, en un gest històric, va acceptar per unanimitat (i amb els vots dels pepers, qui els ho havia de dir) una declaració de rebuig a la burla de Montoro. Si calladets ja no els quèiem bé, no hi tenim res a perdre defensant amb força i dignitat el que simplement és nostre.

[Publicat a Tipografia LaModerna el dissabte 8 d'abril de 2017.]


dissabte, 1 d’abril de 2017

No li direm franquisme


L'amic es disposava a travessar aquell pas de vianants en verd quan un cotxe que hi passava en roig el va obligar bruscament a aturar-se. El va seguir amb la mirada fins que va veure el temerari conductor entrant en una placeta reservada als vehicles de la comissaria que hi ha prop de sa casa. S'hi va dirigir disposat a retraure-li, tant si era un agent com si no, el lleig incivisme. Quan hi va arribar, l'infractor ja pujava les escales i obria la porta de la comissaria. Després de dir bon dia el meu amic va explicar als dos policies de guàrdia que volia parlar amb aquell senyor que acabava d'entrar perquè s'havia botat un semàfor en roig. «¿Botat? ¿Tú entiendes lo que dice?», es miraven amb sorna els policies. A partir d'ací la història és la mateixa que es repeteix cada dia en comissaries, aeroports, jutjats i finestretes vàries quan un ciutadà fa ús del dret a parlar la pròpia llengua, reconegut en papers oficials però sistemàticament ignorat i aixafat en laberints quotidians, oficines sinistres, espais amagats a l'ull públic on campa amb total impunitat l'abús de poder sota qualsevol de les seues formes. I contra les manides fal·làcies amb què esgrimeixen les desraons de la força («Esto es España y aquí se habla español»), malament s'hi pot invocar la llei, l'oficialitat del valencià i la bíblia en pasta de la democràcia i els drets civils. Si cal, parapetats en l'uniforme i l'Estat que els protegeix, t'amenacen, t'humilien, es neguen a admetre la teua queixa en el registre d'una entrada que tanca amb clau la fatxenderia, l'arbitrarietat i la burrera. No és que en els cursos de formació del cos (i l'ànima) de la policia «nacional», si és que en fan, no els expliquen la realitat plurilingüe de l'estat, sinó que els deuen alliçonar exactament per al contrari, per ignorar-la categòricament i imposar el boç del monolingüisme, no fóra cas que els agents es contaminassen amb el virus de la cultura, la llengua i altres impertinències. I ací, en tribunals i duanes, finestretes i despatxos sinistres, comissaries, casernes i calabossos, viu pletòric de salut el quist del franquisme (i en partits de poder i negocis, mitjans de formació de masses, col·legis catòlics, estadis de futbol i urbanitzacions selectes… el BOE, la monarquia i el Concordat amb la Santa Seu…). El mal és que ja no li podem dir així, després de més de quaranta anys de l'operació fallida, i quedar-nos tan amples. Es diu democràcia, mal que ens pese, i constitució, i imperi de la llei, l'abracadabra que usa Rajoy per fer la viu-viu i estalviar-se la «funesta mania de pensar», molt anterior al franquisme. El microscopi d'una comissaria de barri, on s'humilia un ciutadà que s'expressa en la pròpia llengua i que el que vol és ser atès i servit amb eficàcia i respecte, ens ajuda a entendre, amb el concurs del telescopi, la judicialització de la política que intenta frenar el procés d'emancipació de Catalunya, però també la llei mordassa i totes les excepcions ja fa anys convertides en norma. Clar i valencià: aquest estat no ens vol sinó assimilats i emmordassats i pagant el beure, i encara faltaria veure-ho. D'acord, continuarem demanat la pau i la paraula, com Blas de Otero en 1955, però el nostre nom està ja escrit tremolant en un paper, perquè som ciutadans de segona i assumim l'impost doble de pagar a qui ens trepitja i se'ns burla sense por a ser cridat a l'ordre que ell mateix representa.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 1 d'abril de 2017.]


dissabte, 25 de març de 2017

Miquel Grau


D'assassinats n'hi hagué molts abans d'aquell i n'hi hauria molts després, ací i allà, oblidats a les vores dels camins i els fossars segellats, a les presons, els camps i les muntanyes, els calabossos i les casernes, tremolant de fred i estupor en els silencis de calç i en la flama trèmula de les petites memòries personals. Però Miquel Grau tenia vint anys i estava enganxant cartells que convocaven a la Diada del País Valencià l'octubre de 1977 quan una rajola llançada des d'una finestra a la Plaça dels Estels pel feixista Miguel Ángel Panadero Sandoval li va destrossar el cap. Aquell jove alacantí, militant del Moviment Comunista del País Valencià, es convertí en mala hora en el primer mort valencià de la transició i en el símbol de la lluita per les llibertats nacionals i la democràcia. El seu assassí, fill d'una família afavorida pel franquisme amb concessions en el negoci de les benzineres i propera a Fuerza Nueva, fou condemnat a dotze anys de presó en 1978, però gràcies a un indult del govern de Suárez a penes si en va complir quatre. Avui és procurador de justícia i té despatx a València. La història de la immunitat d'aquella transició en fals que legalitzà la desmemòria a canvi d'un molt limitat sistema de llibertats es tornaria a repetir arran de l'assassinat a Montanejos de Guillem Agulló a mans de Pedro Cuevas, que tan sols complí quatre (nombre ja convertit en xifra de la vergonya) dels catorze anys a què fou sentenciat. Ni els tímids avanços de la Llei de Memòria Històrica de Zapatero, paper mullat a tots els efectes, ni els quasi quaranta anys transcorreguts des de la mort de Miquel Grau han servit de res per a l'aplicació de la justícia i la restitució de la dignitat de les víctimes i el reconeixement històric. La democràcia espanyola va nàixer en la sotsobra del pacte pel silenci, la inviolabilitat dels privilegis de classe, l'aplicació de l'argamassa monàrquica per mantenir-ho tot «atado y bien atado» i la camisa de força contra pobles i nacions, i dóna mostres, a Alacant com a Barcelona i arreu, d'una deriva que no ha acabat ja en naufragi gràcies al fort control dels mitjans d'evasió de masses que exerceixen les grans corporacions amb seu a la capital del regne, el conreu sistemàtic de l'analfabetització de la desmemòria i la mala salut de ferro dels grans partits del poder. Miquel Grau i Guillem Agulló, amb tot, van tenir els seus cantors en Al Tall i Obrint Pas respectivament, i després de tants anys en què a força de cantar i de plantar cara a la ignomínia començaven a ocupar el seu lloc en el reconeixement oficial i en el degut homenatge del seu poble, una nova mort els amenaça. Un jutge d'Alacant ha revocat, amb la (seua) llei a la mà i a petició del PP, la decisió democràtica de l'ajuntament de dedicar un carrer de la ciutat al primer assassinat de la transició. Fa feredat veure la fotografia del funcionari de torn arrancant el nom de Miquel Grau i restituint, en el que podem anomenar el jorn dels miserables, el de l'aviador franquista García Morato i els altres feixistes que tornen a senyorejar impunement els carrers de la ciutat. Aquesta és la seua constitució i la seua llei, aquesta és una vegada més la derrota de la civilitat i la democràcia, la nostra derrota.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 25 de març de 2017.]



dissabte, 18 de març de 2017

Pau

L'hivern ha estat desacostumadament dur també a la Marina. La imatge insòlita del Montgó, les platges i fins el jardí vora mar (com en la novel·la de Mercè Rodoreda, sí, però de fet ja hi havia una vil·la ací al costat, avui transformada de dalt a baix però encara dempeus, que es deia igual, Vora mar Victoria, el nom de la primera propietària) coberts de neu era rigorosament inèdita en la nostra memòria. Tot i que també generós de pluges que han deixat la terra ben assaonada, els arbres se n'han ressentit, especialment l'olivera gran i la garrofera, que amb la primavera a les envistes i ja ben palpable en els dies lluminosos d'aquests idus de març presenten un aspecte abatut i trist, amb branques nues que no presagien res de bo. No viuen, certament, en el seu hàbitat més favorable, ja ho sabíem quan els vam trasplantar, però hi va pesar més el desig de la seua companyia que les raons assenyades de la botànica. En qualsevol cas, la mar i les seues ventades amarades de sal és enemiga declarada de la majoria d'arbres. Només les invencibles acàcies i els tamarius, i les palmeres (que no són arbres) hi prosperen. L'amenaça de la sequedat, amb l'ajuda de la mà humana i el concurs de la primavera, no menys enterca, potser salvaran garrofera i olivera. Tímidament el magraner i la prunera, a qui ja entonàvem el gori-gori, han tret brots nous. Els seguirà la llimera, que en l'esforç de fer quatre llimes també ha quedat exhausta, mentre el magnolier, el més vell i esquifit del planter, potser tornarà a concentrar les seues energies per donar a llum un parell d'immenses flors blanques, i gràcies. Per celebrar l'arribada de l'estació benigna hem plantat roses, hibiscus i romer. També celebrem el naixement de Pau, el nostre segon nét, plançó de dos dies nascut en bona hora, sa i tranquil en la seua fragilitat que  inspira tota la tendresa del món. Ja fa mesos que els seus pares li van posar el nom, gairebé des del dia que van saber que havia quallat la feliç conjunció, si no abans, abans del principi, perquè sens dubte és més fàcil parlar amb algú o referir-s'hi si ja compta amb la identitat que concreten els noms. Pau, doncs, com un arbre preciós que pujarà amunt, a recer de maltempsades que de tant en tant l'hauran de tocar (esperem que només de gairell, i amb mals en tot cas reparables). Malgrat que d'acord amb una certa tradició que s'emmiralla en la il·lusió dels noms com a signe de la permanència a l'avi li hauria agradat que hagués heretat el seu nom, trobe al capdavall que Pau sona molt bé, potser immillorable, i que és un nom ple de ressonàncies, feliç en la seua radical polisèmia, redó en el seu monosíl·lab, obert en la seua línia prosòdica i en la seua concisió de diftong decreixent. No li mancaran al xiquet, mentre va creixent, exemples prodigiosos del seu nom on aixoplugar-se. Músics, artistes, poetes... Però això són jocs d'endevinalles per entretenir tardes mandroses. El que val és que Pau ja té un nom, que ja pertany a aquest món, i que ell mateix, amb el temps, esdevindrà un món en ell mateix. El que és menester, com deien els vells, és que siga bo, i fort, i digne i lliure, feliç enmig de tots els esclats de primavera que l'esperen, en cada retorn de Persèfone, amb les seues flors i les seues esperances. El que és menester és que visca plenament el temps que li serà concedit, que sàpia arreplegar brins de saviesa, que aconseguesca dotar de sentit la pròpia vida. Pau encetant horitzons, acumulant forces. El miracle de la vida.

dissabte, 11 de març de 2017

Senyor pirotècnic

La setmana ha estat generosa en agradables sorpreses. I com que tampoc no han faltat les habituals reinicidències en els despropòsits del xou celtibèric, hem pogut passar-hi amb els humors raonablement equilibrats. Apuntem en l'haver de la primavera que ja s'ensuma la històrica i prodigiosa remuntada (paraula ja incorporada al lèxic de l'italià) del Barça. Però com que la premsa del món mundial ha esgotat tots els adjectius i més del cas, paladegem una vegada més les síl·labes dels herois, tots homes, del Dia de la Dona: Suárez, Iniesta, Messi, Neymar (2) i Sergi Roberto, el llorejat xiquet de Reus. Amb aquest precedent insòlit ja no sembla tan difícil la independència, per molt que se m'objectarà –amb raó– que les comparacions són odioses. Però com diuen al meu poble: el que va davant va davant. Afegim al còmput optimista la inauguració a València dels cinemes Alba Texas, l'antic Albatros, una iniciativa del director Ventura Pons que ofereix bones reposicions subtitulades en valencià a tres i quatre euros i matinals els diumenges per al públic infantil també en valencià. De no menys històric que la victòria blaugrana podem qualificar el projecte. Acabem amb l'anunci del nom per a la RTVV, que porta una à que encara dubta si unir-se a un punt o a mèdia, i les primeres declaracions de la flamant directora, Empar Marco. No em negaran que les tres novetats al·ludides són un magnífic prolegomen a la primavera (no solament meteorològica) que ja s'ensuma amb la flor del taronger que el dijous va començar el seu esclat. Però hi ha la calç com hi ha l'arena, n'hi ha de verdes i de madures, i no tot poden ser flors i violes. El pirotècnic ocult, d'exactitud mil·limètrica, ja ha rebut l'ordre, compte arrere per a l'orgia in crescendo del soroll que porta aparellada aquesta astènia marçosa, una estranya levitació amb què el cos indefens es defensa de la brutal descàrrega. Carrers i avingudes impúnement ocupades no solament pels anomenats monuments fallers sinó també pel que en diuen `paradors´ d'una activitat frenètica que no para més que per a la diària ingesta de bunyols i xurros. Reconeguem, tanmateix, l'esforç de Ribó, l'alcalde de València, per democratitzar almenys el balcó principal del consistori, fins ara monopolitzat per tota mena de ninots feixistoides o directament feixistes. Com els que s'arreceren als llocs més inexpugnables de l'estructura falleril i que, verbigràcia, pretenien nomenar faller d'honor [sic] la Fundación Francisco Franco. Si algú albergava dubtes sobre la finalitat del control de les denominades festes populars (incloses, ai, les de moros i cristians), que observe l'obstinació amb què les caparres s'aferren al cos de la víctima. Més sinistres: la reinstauració dels noms franquistes als carrers d'Alacant per via judicial a iniciativa del PP, per a vergonya de la memòria històrica i una democràcia en fallida permanent. Què més? L'enèsima vaga a l'ensenyament i Rajoy fent-se el suec. La demanda balear per facilitar la mobilitat dels illencs amb una tarifa raonable per a vols i vaixells i l'olímpic menyspreu de la majoria del corró. La pregunta en anglès d'un periodista en roda de premsa i Rajoy fent-se alguna cosa més que el suec. Tan difícil seria posar-li un intèrpret o que la festa d'uns es fes sense agredir els altres? Per exemple. Ai, senyor pirotècnic.

[Publicat el dissabte 11 de març de 2017 a Tipografia La Moderna.]

  

dissabte, 4 de març de 2017

Fills de Procust


Instal·lats a perpetuïtat en un maligne infantilisme, pretenen reduir la realitat (complexa, esmunyedissa, rica i diversa) a la mida dels seus dogmes intocables. El feixisme és polièdric, pot posar-se camisa negra, blava o terrosa i laica o la casulla ultracatòlica, però sempre fomenta l'odi i la instransigència a major glòria d'un estat de coses que garanteix la injustícia i els privilegis de casta i classe. En la seua versió més lleugera, eficaç i perillosa, pot declarar-se fins i tot defensor de la democràcia mentre això beneficie els seus interessos. La serp adapta bé el seu cos a la forma i grandària de l'animal que s'engul. Amb la mateixa vehemència amb què demana reprimir qualsevol dissidència, exigeix la llibertat d'expressió per escampar la seua fel verinosa. Es pot dir FAES, Manos Limpias o Hazte Oír i disfressar-se de defensor de la vida, però no dubta ni un instant a apropiar-se del nom d'Espanya i enlairar el seu martell d'heretges o invocar Santiago per tancar-se en banda i imposar a totcristo la claustrofòbica unitat de destí de la seua pàtria. En absència de fogueres i forques, paredons i garrots vils, jueus, bruixes i altres peces a qui penjar sambenets, la croada contemporània s'acarnissa amb especial virulència contra la llibertat sexual, sempre fora del control de la jerarquia, sempre díscola i pecaminosa. Enfonsant les seues peülles en la ximplesa arcaica del sentenciós «al pan pan y al vino vino», aplicat rutinàriament al paisatge infinit i ple de matisos de la identitat humana, una d'aquestes organitzacions feixistes, Hazte Oír, pretén escampar el que ja es coneix com transfòbia (contra lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals) a bord d'un autobús pintat amb missatges per als xiquets (la pederàstia sol ser una de les marques de la casa) que anatemitzen formes de vida que no ajustades al seu dogma. La reacció en defensa dels drets de les persones, però, no s'ha fet esperar i tres velles capitals republicanes, València, Barcelona i Madrid més la Bella Easo basca, han vetat, llei en mà, la presència d'aquests altaveus burells de l'odi i la violència. Arran d'això la premsa més compromesa ha informat a bastament sobre els vincles d'Hazte Oír, capitanejat per l'advocat Ignacio Arsuaga (parent al seu torn de l'inefable Rodrigo Rato) amb la secta integrista mexicana El Yunque. I una dada eloqüent sobre com el feixisme més light sovint empara les seues forces de xoc més audaces: Hazte Oír fou declarada associació d'«utilitat pública» en els temps en què Jorge Fernández Díaz (sí, exacte, el de l'Operació Catalunya i similars perles) comandava el Ministeri de l'Interior. El bandit Procust tallava els peus dels seus hostes o n'estirava els membres fins a ajustar-los a la mida dels seus llits. Força sàdicament la vida i la realitat perquè càpien còmodament (i amb gran dolor de les víctimes) en la indigència de la teua ment i en la butxaca dels teus interessos. Teseu acabà finalment amb Procust i els seus suplicis. El nostre heroi d'avui branda les armes de la democràcia, la llibertat i la cultura, que és complexitat, contra la temptació dels populismes simplificadors i autoritaris.

[Publicat el dissabte 4 de març a Tipografia La Moderna.]

 

dissabte, 25 de febrer de 2017

Uns més que altres


Es dispara l'esquellinc automàtic, catrinc-catranc, «Tots els espanyols són iguals davant la llei». Muuu, buuu respon el ramat. L'endemà del circ muntat a consciència en el judici als responsables polítics de la consulta del 9N a Catalunya i quan ja seien a la banqueta dels acusats pel cas Nóos la germana del rei d'Espanya i el seu duc trempat, les campanes i els coloms van esclatar en l'aire mediàtic en boca dels defensors a ultrança dels seus privilegis (constitucionals i no). Veieu com tots som iguals davant la llei? Catrinc-catranc, tornava la matraca penjada al coll de la ramaderia submisa o subversiva. Tota una infanta, tot un noble trempat (empalmado, en l'argot electrònic del xicot, que més que dibuixar un cas de priapisme volia dir empalmado a la xarxa delictiva de subministraments de riqueses que entre d'altres representen la casa reial i el PP) retent comptes davant la justícia imparcial, déu meu, quin exemple de democràcia avançada! I les veus més audibles de la pàtria única, empetitida i sotmesa, Miquel Roca, advocat de la susdita infanta, els xiquets de Ciutadans, Rivera i Arrimadas, l'impertorbable Rajoy, la sempreviva i somrient flor de Soraya i un llarg etcètera agitant l'esquellinc, catrinc-catranc, tots iguals. Fins i tot Juan Luis Cebrián, entossudit a pispar-li audiència a Jiménez Losantos (ai aquells progres d'altres temps avui muntats en el vil metall!), reclamava l'engarjolament de Mas i l'assistència de la benemèrita per posar coto a tantos desmanes (democràtics). S'ha acabat la comèdia en l'aniversari del 23F, vaja, i s'haurien de menjar les pròpies paraules com si fos un plat de coradeta: multa per a l'esposa embadalida, llibertat sense fiança per al duc, que podrà disposar del passaport en el seu retir a Suïssa (un lloc molt adient per a segons quins xoriços i molt ric en vaques i esquelles) i que s'haurà de presentar, això sí, davant el jutge cada ics dies. Tots iguals… però uns més que altres, malgrat el que diguen matraques i esquellincs, salvapàtries i protegits, acòlits i espavilats. Ens remetem a les proves. El raper mallorquí, Valtònyc, condemnat a presó per unes cançons que hauria d'emparar la llibertat d'expressió, Joan Josep Nuet, representant de CSQP a la Mesa del Parlament de Catalunya exclòs de la querella de la fiscalia general per no ser independentista [sic], substituït el fiscal que investigava la vinculació del president peper de Múrcia amb la corrupció, els pàries i famolencs que entren cada dia a la presó per furtar alguna cosa per menjar, els alcaldes i regidors a qui retiren els passaport per parlar de trencar ous per fer les truites, i més senyora, i més. Però les infinites esquelles que tots portem al coll, sotmesos o subversius, no paren de moure la monòtona fressa. L'espiral de la injustícia (que es produeix en una pseudodemocràcia on ells s'ho guisen i ells s'ho mengen i on la separació de poders es dissipa enmig d'una pudor terrible) està arribant al vertigen i acostant el col·lapse del sistema. Alguna cosa fa olor a podridura, a molta podridura, al Regne d'Espanya. I els esquellots, catrinc-catranc, no tenen prou força sinestèsica per dissimular-la.

dilluns, 20 de febrer de 2017

Endins de l'úter viu


Josep Maria Balbastre, Úter. 19è premi de poesia Josep Maria Ribelles Vila de Puçol. Onada Edicions, Poesia núm. 35. Benicarló, febrer 2016.
· · ·
Ens valem d'aquestes paraules extretes del poema de Raó del cos (2000) de Maria-Mercè Marçal que l'autor cita en l'encapçalament de la quarta i darrera secció del llibre, la que dóna precisament nom al conjunt, Úter, perquè ens semblen reveladores d'una de les bigues mestres en què descansa tot l'edifici significatiu de l'últim treball de Josep Maria Balbastre (Ròtova, 1964). Més enllà de la dualitat naixença-mort com a fites a termini fix, assistim al llarg del desplegament del llibre (i m'atreviria a dir del conjunt de l'obra poètica de l'autor) al moviment perpetu, cíclic i estacional, de l'home i la natura (de l'home en la natura), de l'anar i tornar de l'una a l'altra. Úter o matriu, lloc on s'engendra la vida, des del punt de vista no tant de la maternitat com del nascut o renascut (o desnascut), aixopluc ancestral, el paradís perdut a què es torna per acció de l'amor, raó del cos: «que em tornes a nàixer», «a la teua terra calenta caic», «úter anterior al llenguatge, larva de paraula», «el meu exili de l'amor», «per a concebre'm de nou», «L'oli que raja del teu úter / que me'l bec que m'anomena i que em busca». La insistida imatge de la nuditat del cos, del cos despullat d'afegits superflus, és el símbol de l'autenticitat, la simplicitat, la puresa i la bellesa essencials, i el cos de l'amada, essencialitzat en l'úter recòndit, camí i receptacle de l'amor, lenitiu per al cos adolorit, font per al desconhort, medecina contra el desconsol. Tot això es desplega més explícitament (però sense abandonar mai el frec remorós del silenci, el suggeriment el·líptic, l'austera concentració de sentit) en aquesta part final del llibre. Però abans, seguint l'ordre proposat de lectura, hem assistit a altres tres moviments: Quadern de camp (20 poemes), El lament de la terra (12) i Les fulles mortes (13), que amb els 17 poemes que conté Úter conformen un conjunt de 62 peces. El vaivé dialèctic (naixença-mort) que pauta el llibre també té el seu reflex en la manera com està organitzat el conjunt, a la naturalesa compositiva de les diverses seccions, de manera que hi trobem un vincle evident entre la primera i la tercera part, d'una banda, i entre la segona i la quarta de l'altra: poemes més discursius en què la veu poètica més s'acosta a la dicció del diàleg, referenciats i a estones narratius, en el primer cas, front a les formes més replegades, sintètiques, sense signes de puntuació, del segon grup. Contracció-expansió, sístole-diàstole del cos viu dels poemes: pols complementaris, inseparables. Quadern de camp traça itineraris pel bosc, sovint a trenc de crepuscle. L'escriptura es pobla dels elements de la natura, entre els quals el propi cos, com un arbre més, el silenci tenaç de la paraula que es busca, que «la pluja va banyant», la memòria dels morts arribada amb la pebrella o el rovelló, el cementiri de marges solsits per les aiguades, la mort personificada per «Les petjades del caçador / que avancen per l'arbreda». El lament de la terra és el de «tot l'univers creat» que «gemega i sofreix dolors de part» (Rom 8, 22), i per això hi emergeix la veu femenina: «Nua / m'enfonsaré / a l'aigua / n'emergiré / per respirar / travessant els senyals / de la bellesa». El lament de la terra «naix del solatge / d'aquest dolor», «gota a gota / des del solatge / del dolor / cap a l'origen de la finitud». Les fulles mortes, la tercera part, pren el títol de la cançó de Jacques Prévert i música de Joseph Kosma coneguda sobretot per la versió d'Yves Montand. Tot i les connexions evidents, com hem dit, amb la primera secció, els poemes vénen ací despullats de títols i són més variables quant a la solució formal, que inclou un parell de composicions en prosa. La fusió entre cos i escriptura, a través dels diversos referents natural, i el tema del pas del temps ja presents en Quadern de camp, es despleguen ací amb major intensitat («Escriu-me el cos, emplena'l / dels mots que encenen cada vespre / un instant lluminós de goig»), també des de la nostàlgia de l'amor («i em sent com terra / sense llavor / l'úter trencat / que ara refaig / bressol fecund») o des de l'«exili de l'amor», aquell «amor fòssil, ambre / duramen del temps» que trobarem a l'última part del llibre.
Amb aquest darrer lliurament, tan brillant i poderós com tots els seus llibres anteriors, Josep Maria Balbastre continua desplegant amb fermesa, intel·ligència i passió, una de les obres poètiques més suggestives del panorama actual. Acompanyar des de la lectura el vol altiu, majestuós i solitari d'aquesta rara avis és una aventura plena de sentit, un autèntic plaer.

[Publicat a Saó núm. 423 de febrer de 2017.]

[L'autor en una imatge recent apareguda a La veu del País Valencià.]

dissabte, 18 de febrer de 2017

Mediterranis


Ja sabeu: segons les darreres informacions, la Mediterrània s'ha desplaçat més de tres-cents quilòmetres cap a l'interior de la península Ibèrica i ja banya la platja de Madrid. No és que l'estat i les seues elits xuclòcteres, en la seua esbojarrada omnipotència (llastada de no poques i ben contrastades impotències) ja manen sobre la geologia i les altres foteses de la naturalesa. La maniobra, de moment, és més burda i consisteix a desviar els diners europeus per al denominat corredor mediterrani per arreglar-se la connexió entre les estacions d'Atocha i Chamartín. Nihil novum sub sole, res de nou sota el sol, dit amb la proverbial i infal·lible llatinada. Si amb els diners dels refugiats de la guerra de Síria i altres pàries que no han acollit subvencionen expatriacions forçoses i amenitats repressives múltiples, i no els cau la cara de la vergonya que no tenen, es deuen pensar que redibuixar la geografia al seu caprici i interès és com bufar i fer ampolles, un joc de xiquets. Per desgràcia per a ells la puta mare natura, la història, la cultura i fins l'economia i tot això són tossudes. Ofegant l'àrea més productiva i de major projecció europea, l'eix mediterrani, no solament extremen l'agonia que es percep passejant pels horts de tarongers de València o els carrers desolats d'Alcoi, per exemple, sinó que es llancen al capdavall pedres sobre la pròpia teulada. Què faran quan se'ls acaben les nostres mamelles? Fins els dòcils empresaris valencians ja comencen a clamar al cel, símptoma de la inviabilitat d'una Espanya radial que construeix AVEs (quin aviram inútil!) per unir el no-res a major glòria dels florentinos de torn mentre, sense anar més lluny, condemna a la indigència de tram i velocitat decimonònica el tren que connecta Alcoi al propi país i al món. Tot això té el seu correlat verbal en la rància grandiloqüència que es gasten i amb la qual dissumulen la malaptesa per interpretar la realitat: Rajoy i les amputacions doloroses (ell deu preferir els matrimonis malavinguts i la violència domèstica del mascle), la fiscal fumadora i l'agressivitat extrema (que poc viatjada, que calenteta en la torre d'ivori!), la legalitat de martell del ministre Català contra la legimitat democràtica. De Mediterranis, cert, n'hi ha molts, no només el de les platges de Levante ni el de les desviacions geogràfiques. Hi ha també el de la ineludible urgència dels refugiats, les pasteres, els nàufrags i els morts que no vol Madrid però tampoc Europa. Però hi ha també el de la consciència solidària que es va congregar en concert l'altre dia al Palau Sant Jordi i que avui recorrerà els carrers de Barcelona. Com desmunta tot aquest moviment les excuses per justificar la intervenció violenta i penal sobre Catalunya. L'estat només s'apunta al mediterranisme quan pot fer caixa reescrivint les lleis de la natura o quan vol convertir la costa en el seu xiringuito. Fora dels mapes, sí, hi ha potser molts mediterranis. El que reclamem és justament el reconeixement i el respecte a totes les opcions democràtiques. I ara com ara no n'hi ha de més completa, transversal, cívica i pacífica que la de la independència, inclosa la que permetrà acollir solidàriament tots els refugiats possibles.


 

dissabte, 11 de febrer de 2017

Feblesa civil


En aquest país nostre (el valencià, per més senyes) sembla que estiguem condemnats a moure'ns, quan ens movem, a la cama coixa, o que sempre anem en una bicicleta d'un sol pedal, trontollant pels camins de la història. No crec que es tracte de cap maledicció bíblica o que els déus ens forcen a jugar sempre amb daus perdedors. Però quan una cama, posem-hi la civil, funciona a ple rendiment o quasi, l'altra, per exemple la política, coixeja de manera estentòria. Això és el que ens va passar, simplificant molt, des dels anys seixantes, i de manera molt eloqüent amb els primers revessos d'aquella transició i el cúmul de despropòsits per a la construcció democràtica i nacional que se'n van seguir. Si la desmobilització per la qual es van escarrassar els partits –sobretot el PSOE i el conjunt de la dreta, però no solament– que van gestionar els primers anys de la democràcia (més formal que real, ara ho sabem) no va triomfar completament va ser gràcies, precisament, a la potència del món civil articulat majoritàriament al voltant d'Acció Cultural del País Valencià i el seu entramat organitzatiu. De fet, l'única oposició real i mínimament efectiva que el neofranquisme representat pel PP va tenir a casa nostra durant molts anys fou la que s'aplegava al voltant d'aquesta entitat, autèntica frontissa de la societat civil valenciana amb voluntat inequívoca de transformació política. L'ambigüitat calculada que suposava mantenir la vocació política però inhibir-se a l'hora de prendre partit (o contribuir decididament a formar-lo), l'excessiva dependència de la subvenció institucional, el model vertical del seu funcionament i, sobretot, l'assumpció de projectes mastodòntics difícils de mantenir i de dubtosa eficàcia (pense sobretot en el Centre Octubre però també en els Casals Jaume I o en la revista El Temps) són algunes de les raons de la pèrdua lamentable de pistonada de l'antic buc insígnia. N'hi ha més, sens dubte, com ara l'ofec de les injustes multes pels repetidors de TV3, però una d'elles em sembla determinant: l'oblit que la força d'un projecte civil i col·lectiu, de país, rau sempre en la seua base, en els socis, en la gent, i en la capacitat de créixer, d'incidir en la societat en què viu. No direm, ni de bon tros, que l'altra cama, la política, avui es trobe pletòrica ni que el rendiment i visualització del seu treball siguen òptims, però almenys va fer possible prompte farà dos anys un tomb electoral lleugerament inclinat a l'esquerra i al país. Mancada la bicicleta, però, de l'altre pedal, costa déu i ajuda moure-la, avançar discretament i sense gaire soroll però amb decisió i a bon ritme. La feblesa civil s'ha extremat en mala hora perquè sense aquest contrapès la capacitat pedagògica de tota acció política i la pressió crítica als titubejos i desorientacions que l'amenacen queden molt minvats. Que el País Valencià malvisca perfectament aliè al procés que està vivint en aquests dies Catalunya és un símptoma evident d'atònita feblesa (ni una sola crida a la solidaritat amb els encausats i la democràcia per la votació del 9N!). Urgeix repensar de dalt a baix el món civil valencià i tonificar-lo. Anant a la cama coixa no tenim res a fer contra la velocitat a què avança el bòlid de la desertització del país.


 

dissabte, 4 de febrer de 2017

La independència i el 3%


El poder corromp. La coneguda sentència, sumàriament expressada, vol tenir un abast universal però li manquen les circumstàncies concretes de cada cas particular, allò que avui diríem el context, perquè puguem entendre en profunditat el funcionament de la llei. És l'exercici del poder allò que corromp el poderós, que no ho seria abans de prendre el poder? És la corrupció, d'una o altra mena, condició prèvia per exercir-lo? La corrupció és un virus estrany al sistema democràtic o part essencial d'ell? És la democràcia la representació formal d'una escena que té com a teló de fons la pràctica corrupta sistemàtica? Podem parlar de nivells de corrupció? De fet, hi ha mapes que assenyalen el «grau» de corrupció dels diversos estats a partir de diverses variables com la percepció que en té el ciutadà. Des de fa uns anys sabem que la titubejant democràcia espanyola, en altres temps exaltada a base de molt de bombo i platerets, completament falsejats, assentava la major part del seu cul en una poltrona corrupta fins al moll. Cap dels grans partits del poder, especialment el PP, no escapa, ara ho sabem, a les pràctiques mafioses de captació de diners a canvi de determinats favors. La majoria d'aquests casos, que tenen grans empreses i empresaris com a instigadors i beneficiaris del sistema clientelar, mai no ixen a la llum. I quan ixen, i com que el sistema de corrupció generalitzada no és possible sense la més o menys connivència del poder judicial, les reparacions i conseqüències solen distribuir-se en funció de determinats interessos de partit i de poder. Estem atrapats, doncs, en un cercle viciós. Fa dotze anys que es va destapar el cas de les comissions del 3% que Convergència (ara PDEcat) presumptament cobrava a empresaris per al finançament de la formació (i que siga només això, diners per al partit) sense que fins ara n'haja transcendit gran cosa ni se n'hagen trobat grans i clars culpables. Les operacions de persecució d'aquests fraus sempre han tingut una posada en escena certament espectacular, vespres d'inici de la campanya de Junts pel Sí o de la compareixença de Mas, Ortega i Rigau davant la justícia. No sembla imparcial ni innocent, una vegada més, l'actuació de la fiscalia. Però és precisament al món de l'independentisme a qui més interessa esclarir tot aquest afer i arribar fins al fons de la qüestió. Per diverses raons: perquè sobre un procés nítidament popular i democràtic no pot recaure cap sospita de condescendència o comprensió envers la corrupció (tot i que l'acció d'uns més o menys pocs o de les elits d'un partit no pot tacar tot un moviment); perquè és la manera de demostrar que només a través d'un procés de construcció nacional i democràtica massiva aquestes coses poden posar-se de veritat en net; perquè la raó de ser última d'un procés cap a la independència, que passe la pantalla (com ara es diu) de la transició adulterada del 78, és la construcció d'un estat i una societat d'alta qualitat democràtica on el càncer de la corrupció siga bandejat i efectivament perseguit, en què siga excepció a la norma i no, com ara sembla evident, la llei mateixa.

dissabte, 28 de gener de 2017

Literatura i escola


Sovint oblidem que l'escola i la societat són dos espills que s'escruten mútuament, dos espills amb quatre ulls que es reflecteixen i emmirallen en l'escenari fluctuant del temps, que anomenem història quan el poblen els personatges del drama, els homes. L'una es contempla en l'altra amb els seus vicis i virtuts, les seues mancances i contradiccions, les seues esperances i defalliments. Per això les grans utopies socials, des dels il·lustrats si més no, i amb especial èmfasi en els moviments revolucionaris del XIX i el XX, han fet de la pedagogia l'eina principal de transformació social, d'engendrament de l'home nou. L'educació, convertida en dret elemental i raó d'estat, universalitzada, laica i democràtica, havia de complir una funció anivelladora de les desigualtats socials i escampar arreu els ideals de justícia, fraternitat i llibertat. En la pràctica, però, la institucionalització de l'escola també ha servit exactament per al contrari, per a monopolitzar el control social, per alienar l'individu i menar el ramat per les estretes sendes de déu, pàtria o rei. Al potencial alliberador de l'ensenyament públic els poderosos sempre hi han oposat la privacitat elitista, la catequesi indissimulada, l'alliçonament a major glòria de la submissió i el statu quo dominant. L'escola es mira en els ulls de la societat i es pregunta si la imparable dessubstanciació de les humanitats (i molt especialment la literatura en les seues diverses formes) en els vigents plans d'estudi és un accident fortuït de la història o respon a una mena d'evolució natural de l'homo literatus a l'homo tecnologicus, entesos com realitats irreconciliables. L'escola es mira en l'espill del seu doble i només hi veu contradir sistemàticament els postulats que li donaven sentit des del segle XVIII almenys, les arrels literàries de l'humanisme, només hi veu la gasofa televisiva convertida en pinso social, el menysteniment constant de la intel·ligència, la burla dels autènticament savis, una banalització de la condició humana que no sembla tocar fons. Es mira en el seu espill i no vol ser excepció a la norma, no vol instruir en les arts i les lletres i el sentit crític i creatiu dels joves. I per ofegar la mala consciència es diu que així ho dicta el mercat, que ha d'adaptar-se als temps que corren, que prémer un botonet ens estalviarà el gran esforç de pensar i repensar-nos cada dia. A les nostres escoles –meritòries excepcions a banda, que sempre n'hi ha– se celebra cada dia un ofici de difunts per l'ànima de la literatura i totes les branques de les humanitats mortes en acció de combat. O pitjor, s'hi segueix mansament el cercle viciós de lleis perfectament inútils per a l'educació enmig del silenci i la indeferència de la majoria. I així l'homo tecologicus, convenientment desil·letrat, sembla que ha arribat per quedar-s'hi, amb el seu analfabetisme radical, el seu avorriment insondable mancat dels somnis i monstres que engendra la raó. Només espere que després de tant de brou insípid, de tant de mercantilisme de fum i canyot, algun dia tornem a estar en disposició de reinventar la sopa d'all, d'aprendre per fi que els fonaments de la cultura humana són valors imprescriptibles i universals. Que així siga.


 

dissabte, 21 de gener de 2017

Neu, pluja, llum


Sense ser estranya, ni de bon tros, al país, sobretot a les comarques més altes de l'interior, la neu tampoc no és visitant puntual ni fidel dels nostres hiverns. No allò d'enfarinar de tant en tant els cims més alts sinó la descàrrega lenta i copiosa de neu que emblanquina el paisatge i trasbalsa la vida quotidiana i alça parèntesis de temps en un procés que s'inicia amb alegria i que sovint, passats els primers emmirallaments, acaba en disgust, en molèstia, en càlcul de pèrdues. Excepte els més jovials, els xiquets, que ho viuen amb un entusiasme sense defalliments, com un escac i mat a la rutina, una hora de pati que pot durar dies. Deu ser per la nostàlgia incurable de la infantesa que sempre trobem a faltar la neu i ens fa l'efecte que ja no neva com antany, el mateix que li passava a François Villon quan al segle XV es preguntava «mais où sont les neiges d'antan?». Sí, ubi sunt? Però una cosa és la generosa mà de pintura gràcies a la qual tota la realitat se'ns transforma amablement i una altra de ben diferent el fred que arrapa quan no hi ha manera de combatre'l. El lenitiu, purament verbal, que un amic meu sol aplicar en aquests casos diu: «Per a què vull tenir fred si no tinc abric?». A l'hora de la veritat, però, el conjur poètic serveix de ben poca cosa. La climatologia, també, s'acarnissa amb els més febles i indefensos; és, diríem, una qüestió de classe, de poder, una necessitat convertida en privilegi. Calefacció i aparells d'aire condicionat són, encara, motiu de distinció social. Viure frescos a l'estiu i abrigats i calentets a l'hivern, heus ací la frugal condició per a la felicitat humana (i després, amb la panxa plena, a filosofar). Per això resulten tan dramàtiques, insultants i esgarrifoses aquelles fotografies de gent inerme, literalment pelada de fred i xopa de dalt a baix sota la neu i la pluja, trepitjant el fang, movent-se penosament en massa pels camins abandonats d'ahir i avui d'una Europa pròspera, èticament i políticament tan pobra. Europa reviu tragèdies passades, aquells camps de concentració i extermini en blanc i negre, en els refugiats de les guerres d'avui, incapaç de donar abric i un plat de sopa, d'assegurar la mínima dignitat possible, als pàries d'aquests temps, autòctons o forasters. I quan la pluja es desboca, com aquests dies de fúria i vent, sempre hi ha els oportuns venedors de paraigües que a fi de comptes es guanyen amb esforç el seu sou i són tan útils. Però hi ha les aus de rapinya veritables, les grans companyies que gestionen la necessitat elemental d'escalfor. «El negoci no té cor, el negoci no té entranyes; ara guanyen les finances, ara guanya qui té l'or», cantaven els fabricants Weiss i Baun a El retaule del flautista, la magnífica farsa de Jordi Teixidor que tan bé radiografia la naturalesa del capitalisme: dels mals col·lectius els més despietats sempre en trauen bons beneficis. Fa fred que arrapa i les elèctriques, a la vista de l'augment en la demanda d'energia, anuncien increments històrics del preu de la llum. El govern espanyol diu que està al cas per evitar abusos. Ja ho veurem. El mateix govern, no ho oblidem, va tenir la barra de carregar-se la llei catalana contra la pobresa energètica sense parpellejar. O com diu el mateix poeta surrealista citat més amunt: «El cielo está tarambintantintulado. ¿Quién lo desentambintantintulará?». Etcètera. Abrigue's. 


[Imatge d'Alcoi apareguda a aramultimedia.]
 

dissabte, 14 de gener de 2017

Dos jutges d'un jutjat


En rigor un jutge i una jutgessa, tot i que potser la distinció genèrica no ha arribat encara a aquesta institució espanyola. I de dos jutjats, el 3 i el 4 del Contenciós Administratiu de la mateixa allunyada, estranyada, dissortada ciutat d'Alacant. I el penjat? I el fetge que es mengen els jutges? Al Contenciós número 3 sentencia el jutge titular, José Maria Magán, que un paper oficial arribat de la Generalitat catalana siga retornat al seu origen i traduït del català al castellà, ja que aquest idioma, el català, no és oficial a [sic] la Comunitat Valenciana. El jutge es menja el fetge del penjat, interpreta la llei, com molts constitucionalistes, en la seua literalitat o part més epidèrmica dels enunciats i inventa la sopa d'all. Se'l menja en plat, això sí, amb forquilla i ganivet, i ens estalvia la vergonya de dir-nos que no entén el català escrit en cap de les seues variants (inclosa l'alacantina, o exalacantina, vaja) o que simplement no li passa pels ous admetre a tràmit un document perquè està escrit en la llengua del país, que per a ell deuen ser (la llengua i el país) realitats massa exòtiques o, pitjor, provocacions intolerables, pures ganes d'emprenyar, atemptats a la unitat de l'única pàtria indissoluble bla, bla, bla. Al segon jutjat, el 4, comandat per María José Calvet Miró també els agrada el fetge de penjat, que conté molt de ferro, a la planxa, servit amb una fina salsa de franquisme ben lligada amb memòria històrica en rama de venjança permanent, malgrat que aquest darrer ingredient provoca en molts una abranor insuportable. Admesa, aquesta sí, a tràmit una al·legació del PP contra la resolució municipal de substituir quaranta-sis noms franquistes que encara pengen als carrers de la ciutat, el consistori haurà de restituir-ne les plaques. Diu la jutgessa en la seua sentència «que no hi havia raons d'urgència» per a la substitució. I té raó, si els noms franquistes de la humiliació i la venjança hi han estat 78 anys, res no impedeix que hi siguen altres 78 més com a mínim, malgrat el paper mullat de la denominada Llei de Memòria Històrica, que és un altre penjat que es bressa al vent de la impunitat, sense ulls i, el que és pitjor en aquest cas, sense fetge. Els ciutadans d'aquest país, inclosos els vencedors a les urnes a la dissortada, estranyada, allunyada ciutat d'Alacant, haurem de menjar-nos els drets lingüístics proclamats per les lleis i infinites sentències amb creïlletes i empassar-nos amb el nas tapat els crims imprescriptibles del genocidi franquista. No té sort aquesta ciutat germana, últim bastió de la II República Espanyola, que per als més grans encara vivia no fa tants anys amb una certa consistència la seua valencianitat. L'han volguda provinciana, d'esquena a les comarques del sud de què es pretén vanament capital. Jutges i jutgesses com els que ací mengen fetge són la punta de llança d'un espanyolisme ferotge i inculte que fa d'Alacant territori estranyat i alienat, colònia de tota mena d'insensateses. I no pararan de menjar-se, de menjar-nos el fetge, fins a extirpar-la del tot del seu àmbit històric. Cal posar-se una bena als ulls per no veure que darrere d'ella anirem tots els altres pobles i ciutats, el país sencer. És molta la gana dels jutges i poc el fetge amb què hi plantem cara.


 

dimarts, 10 de gener de 2017

Sense la por del llenguatge

Ramon Ramon, Els temps interromputs. Edicions del Buc núm. 8. La Pobla de Farnals, setembre de 2016.
· · ·

Cada nou llibre de Ramon Ramon (Catarroja, 1970) és un tour de force, un salt al buit del qual l'acròbata n'ix airós, engrandit per la violència de l'impuls, ennoblit pel risc de la seua aventura. Lluny d'acomodar-se a les rutines de l'ofici i les inèrcies del poetitzar, sembla que només el desig de superar els propis límits excite la libido de l'autèntic creador. Dir a aquestes alçades, i amb el poemari que fa sis de la seua collita personal, que Ramon Ramon és un dels poetes més potents que tenim, una veu insubornable aliena als cants de sirena que assetgen la singladura literària, és redundar en una obvietat. Però en la mar de miquinòries i mesquineses que és sovint tot el nostre paisatge literari i la calma exasperant que desunfla les veles i atura els vaixells en la més cruel insignificança, cal almenys pecar per obvis i seguir les vies de la insistència. Avís per a navegants. Ramon Ramon ha declarat la guerra a mort al que alguna vegada hem anomenat bellisme, que badalla pansit en les fronteres de l'inane, i alhora al realisme curt de gambals especialitzat a repetir fórmules caduques. Ramon Ramon ha fet «un foc d'estelles dins la gola del llop» i el postestellesisme ha rebentat pels aires per il·luminar com una carcassa la nit valenciana, panxcontenta i estúpidament anodina. El bumerang de la seua insolència, que rearma de raons la poesia, travessa rabent els pulcres cordons sanitaris que l'autoritat li imposa per a major glòria de la burrera. És hora, doncs, que triomfe el bony del bac en les realitats amagades, que prospere el sotrac i la convulsió, l'espasme i el terratrèmol que enderroquen els murs de la ciutat, de les ciutats segrestades. Mentrestant, llegim aquests temps interromputs.
En la nota final dubta l'autor del caràcter unitari d'un llibre escrit en el lapse de temps que va de 2002 a 2016. Però la unitat profunda hi és, i ben sòlida (en temes i tons, en referències i «personatges», fins i tot en encaixos formals), per molt que els poemes hi apareguen clarament organitzats en dos blocs complementaris: els 27 poemes primers i el llarg poema-novel·la titulat «Cronicó del semental (tempus interruptus)». A la primera part, diversa en les estructures poètiques elegides (del vers lliure al poema en prosa narrativa o al sonet) i soldada amb força tant a la història personal com a la col·lectiva, recorrem les reflexions del poeta a propòsit de l'atemptat de Madrid de l'11 de març de 2004 («El problema és que el llenguatge passa gana, / s'aprima en temps de pau»), la «Memòria històrica» sotmesa a una intervenció quirúrgica fracassada, l'amor polièdric, l'oblit, la música (de Beethoven), diverses postals valencianes («Postal d'Albufera», «Estació del Nord»), quatre poemes impagables datats a Exeter («Si un lleó fuig del circ l'Estat / el caricaturitza: els gats han de menjar / l'estofat de la raó trinxada»), ciutat viscuda des de l'estranyament d'un exili que serveix per al ric cromatisme dels contrastos («Dartmouth» és la millor descripció de l'Albufera que conec, i eficaç trituradora dels tòpics més manits), el poema en prosa «Utopia», un avançament del que serà la segona part, l'insomni de «Diazepan», dos poemes celebratius (nit de Nadal i nit de Cap d'Any), el pou del temps i els records, «Musa» («Vaig copular com un semental jove / per deixar ben prenyada / aquesta paret blanca» [la poesia]) i, finalment, el poema que dóna títol al conjunt del poemari («Estem de pas en temps interromputs»).
La segona part, o esclat final, traça la crònica del «semental» per la València dels anys 80 ençà en vuit jornades: 1 de gener, 14 de febrer, 17 de març, Dijous Sant d'abril, 1 de maig, 24 de juny-Sant Joan (en corrandes) i el 18 de juliol i 15 d'agost en decasíl·labs ben apamats. Salpebrat de cites que s'aclareixen en la nota final, el personatge que condueix la diabòlica, hilarant, vertiginosa, hiperbòlica travessia per València, alça un monument literari de l'escatologia (en els diversos sentits de la paraula), amb un peu en Joyce, un altre en Jaume Roig, i molts altres (la versatilitat té aquestes coses) repartits ací i allà en un equilibri acrobàtic que no defalleix mai. Superada la por al llenguatge, que és l'única manera de prenyar la Poesia, quan el lector queda sense alè, empastifat de dalt a baix pel fang de les paraules, purificat pel doll seminal, alimentat per la mamella virginal que s'escampa la llet des del quadre d'Antoni Peris, les veritats rotundes de la poesia brollen prolífiques del gran retaule postestellesià, del nou coral romput que dóna veu i cos a aquest temps nostre.

[Publicat a Saó núm. 421, desembre de 2016.]

 

dissabte, 7 de gener de 2017

Fills indeguts


Hi va haver un temps, no massa llunyà, en què en aquesta ciutat es nomenaven fills adoptius, predilectes o il·lustres (i ja em perdonarà el lector que ignore en què consisteix cada un d'aquests títols i d'altres de la mateixa família) amb una lleugeresa que llavors ens semblava sospitosa i que avui ja podem qualificar simplement d'estúpida o diabòlica. En els dies de vins i roses els manaires tendeixen a pensar que s'estaran tota l'eternitat escalfant la poltrona del poder, que res ni ningú no els farà abaixar mai del burro. Però hi ha taques persistents que els anys no fan més que enllegir. Fóra bo tenir a mà la llista de tots aquells honorats pels focs fatus i els besamans institucionals per poder destriar amb claredat el gra de la palla, el reconeixement als mèrits i valors de l'homenatjat a la simple maniobra d'autobombo. No es tractaria, ben entès, d'un exercici per traure velles vergonyes polítiques ja denunciades en el seu moment sinó de netejar amb fregall democràtic una llista excessivament plena d'impureses i, sobretot, redefinir els termes amb què es concedeixen aquests guardons. Amb la dubtosa excusa de la navegabilitat (que en termes polítics vol dir evitar la tempesta, assegurar-se el favor de qui més mana, arriscar el mínim, nadar i guardar la roba), massa sovint l'Ajuntament d'Alcoi ha caigut en la improvisació, l'efectisme més rudimentari i la curtedat de mires, quan no directament en l'insult a la intel·ligència i el menyspreu al poble representat. En l'etapa crepuscular de Sanus (a molts d'aquells aiguats devem aquests fangars), les pràctiques dubtoses no van escassejar. Especialment clamorosos van ser els regalets pictòrics a Zaplana i el nomenament de Federico Trillo com a fill no-sé-què que ara retorna com un bumerang per colpejar el bescoll de les vergonyes i inhibicions col·lectives fustigades per l'il·luminat de torn. I bé, es preguntarà l'amable lector o lectora, ¿quin mèrit intel·lectual, artístic, científic, polític o humà reunien aquestes eminències (l'una fugada amb les butxaques folrades en el negoci de la política; l'altre apartat del seu retir de luxúria a l'Ambaixada de Londres gràcies als ecos de l'accident del Iak-42 i al ¡Viva Honduras!)? Cap ni un, i ens remetem a les proves. Si no és que haver nascut a Cartagena (tots dos) o ser de la filà dels Gats (el segon, però supose que ja no) atorga algun plus al curriculum. Farien bé els actuals inquilins consistorials, vist el canyaret que s'ha armat, de retirar els honors concedits a don Federico. I de revisar els protocols que fan servir per a aquestes distincions i així evitar que en un futur més o menys llunyà no ens n'hàgem de penedir. Fóra especialment penós que ens tragueren els colors en l'actual conjuntura en què, gràcies als desvetlaments municipals i la seua clamorosa falta d'idees per a la ciutat, ja estem a punt de convertir-nos en la Ciutat Temàtica de la Festa, enveja de tot Espanya i bona part de l'estranger. I que Déu ens guarde dels fills indeguts, que del llepaculisme com a pràctica política inútil per a la ciutat, tan apreciada per súbdits de tota mena, ja procurarem guardar-nos-en nosaltres defensant drets i dignitat. 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 7 de gener de 2017.]