dimarts, 28 d’abril del 2015

Anar-se'n com una pregunta


Josep Porcar, Preguntes. Edició de 100 exemplars numerats i signats per l'autor. Pròleg de Dolors Miquel. Il·lustracions de Porcar Queral. Castelló de la Plana, març de 2015.
· · ·
Qui pregunta ja respon? Qui pregunta subtilment i amb insistència de matisos multiplica les possibilitats de la resposta fins a l'infinit? Qui burxa amb les preguntes parteix d'una «fam de camins» que s'obrin tothora a «camins de fam»? Les preguntes són fam que no troba pa, ni blat ni camp. Els poemes, tots els poemes, són en el fons preguntes sense resposta resolts en la forma de la seua indagació, en la quieta vibració de les paraules, en la seua tenacitat contra l'oblit i per l'oblit. Un llibre que parla de l'amor, del desamor que l'enclou? Un llibre que parla més aviat de l'amar, quasi sempre velat en el sil·labeig d'un dir el·líptic, com un somni dins un somni (Edgar Allan Poe): «aquesta mar que abans salpava de nosaltres». Per això tal vegada el darrer llibre de Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973) recorre sovint als jocs de la sinestèsia, aquella combinació d'elements procedents de diversos dominis sensorials que produeix els sentits més insospitats: «mans / ullpreses pel primer llambreig», «el perfum cantat / per la guatlla», «desfer-se'n són set / colors de silenci», «un món / ensumat entre les dents», «Per una blanca / carícia», «un glop balmat». La pregunta dóna forma al dubte i la incertesa i ales a la paraula que ajudarà a cicatritzar la ferida. El poema representa l'harmonia, tètrica en un cert sentit, de l'uròbor, la serp que es menja la cua i forma així el perfecte cercle viciós, l'espai de les preguntes sense resposta, un constant recomençar: al·legoria de l'amar, dels amants devorats per l'amor, «de quan érem uns altres / cadàvers», «quan el doll […] / esperava, fins al darrer desig, / el primer cuc de podridura».
I perquè les preguntes dels poemes tinguen sentit, perquè puguen créixer en l'exactitud de la forma, han d'allunyar-se dels tòpics a l'ús, han de renunciar a les teranyines de l'anècdota, a la pols que el temps diposita sobre la matèria perible dels mots. Porcar aconsegueix caminar amb pas ferm sobre aquest camp de mines de la literatura a força de tensar els mots al màxim, d'evitar les sendes fàcils, d'escorcollar-se minuciosament les entranyes del desengany. Aquest és el triomf del poema: alçar-se entre les ruïnes, afirmar-se sense titubejos des d'un esquinçament interior que no admet les tèbies escaramusses de les respostes ni l'oli mel·liflu de l'autocommiseració. Empresa poèticament ben arriscada i l'única possible en un poeta que ja ha donat moltes proves de la seua solidesa. El paisatge de l'amar s'ha poblat de microbis, fragments trencats de ceràmica, ganivets i sílexs tallants, formigues i aranyes, larves, crancs, meduses, cucs, anguiles, raps i serps. I el fil que trena la memòria, l'escandall que apama la profunditat de la mar de la vida, deixa obertes totes les preguntes i cauteritza els teixits malalts d'absència: 1. «per què fer pols / del pol·len»; 2. «fragments / de la ceràmica, a cada negra / esquerda pregunten al fang»; 3. «quines paraules en el sentit s'espellen»; 4. «on viuen / les mans»; 5. «de quina mirada mor / l'última pestanya»; 6. «Espores de llum?»; 7. «anar-se'n com una pregunta»; 8. «de quin déu és la parpella / on hem d'aterrar demà»; 9. «flor o medusa?»; 10. «de quin groc l'amor esgarria / mans?»; 11. «Abans veritat i ara formigues?»; 12. «Qui s'ha après el manual d'instruccions?»; 13. «quanta vida despentina un pèl»; 14. «terrós? vol vostè tastar un altre / vi?»; 15. «Pregunta al poema»; 16. «I preguntar és l'únic que li'n dóna?»; 17. «en quina sang corren, / amb quin alè, / per quines cames»; 18. «com si fores / la més bella / resposta sense preguntes»; 19. «aquest grapat d'adéus / fendint-se sense llustre ni sang»; 20. «Si és que era aigua, allò, i no bava / de lluç; si eren talaies i no burilles»; i 21. «a quin tresor de l'illa de l'oblit».
Vint-i-un poemes en forma de múltiples preguntes, acompanyats pels dibuixos de Porcar Queral amb sengles cites de poemes i poetes molt diversos. Un llibre molt ben editat (també la pulcritud en el terreny de l'edició és marca de la casa). Una adreça on sol·licitar-ne exemplars, que no seran fàcils de trobar en llibreries: www.porcar.net. Un llibre prim de molta gruixària. I, segons que explica l'autor en la breu nota que en fa d'epíleg, escrit entre el 28 de juliol i el 28 d'agost de 2014. Un pont cap a nous horitzons, després del celebrat Llambreig (2013), Premi de la Crítica dels Escriptors del País Valencià (AELC). Llarga vida a preguntes que sempre ens faran bategar.

[Publicat a Saó núm. 403, abril 2015.]




dissabte, 25 d’abril del 2015

Saquejar


Ho atribueixen a un lapsus linguae, un error involuntari del llenguatge pel qual on vols dir una paraula n'hi dius una altra. En la distància significativa entre la paraula no dita i ajustada a un context i una finalitat determinats i la que irromp de sobte sense avisar és on rau la força de l'impacte que pot produir la substitució. Posem per cas aquells lapsus, els més freqüents, provocats per la proximitat fònica de les paraules, quasi sempre innocus. Si em comptes de dir «Tens un bon cos» dius «Tens un bon mos», la cosa pren un altre aire però no té major importància en la majoria de casos (i cases) perquè la diferència entre ambdós mots no és insalvable. Però si ets, per exemple, Vicepresidenta d'un govern i el lapsus et sobrevé davant la concurrència de càmeres i periodistes, en ple exercici d'autobombo sobre els èxits de la teua gestió, i en lloc de dir «sanejar» (l'economia del país) dius «saquejar» (l'economia del país i tota la resta), llavors tenim un cas com un cabàs. Perquè el milímetre que separa la ena de la cu es converteix, en el pla semàntic, en una catapulta que t'envia a les antípodes del sentit, d'on ja no podràs tornar per molt que t'esforces amb rectificacions i disculpes. («No, si jo volia dir `sanejar´, però m'ha eixit això». «No cal que s'amoïne, senyora Cospedal, que l'hem entesa perfectament».) Per a bé i per a mal en els nostres dies les paraules ja no se les emporta el vent, perquè queden ben enregistrades per càmeres i hemeroteques i amplificades en el youtube. És massa fàcil pensar, en el terrible cas que ens ocupa, que a la dirigent en qüestió l'ha traïda el subconscient (o més aviat el conscient: la consciència d'estar mentint per enèsima vegada, com és públic i notori) i que gràcies a la pretesa suplantació verbal ha aconseguit una obra mestra de la història dels lapsus. També podríem entretenir-nos imaginant en qui podia estar pensant la Cospedal en el fatídic moment. En Zaplana? En Bárcenas? En Rajoy? En Aznar? En Matas? En Camps? En Cotino? En Rato o Rita Barberà? En ella mateixa sense anar més lluny? La infinitat de casos a l'abast i les múltiples combinacions que se'n deriven farien tediós el càlcul, a més d'inútil. Perquè, descartades genialitats verbals improbables en una dona de les seues característiques, estic segur que Cospedal va dir el que volia dir, aquest verb inesborrable de tres síl·labes, amb tots els ets i els uts, sa-que-jar. La proximitat de l'abisme a què s'aboca el PP com a peça imprescindible i el conjunt del sistema saquejador (els ciutadans saquejats ja hi som des de fa anys i panys però fins fa poc no ens n'havíem adonat), a penes insinuat a les enquestes, els està fent canviar d'estratègia. No és que no els agrade mentir sinó que ja no els queden mentides, i han decidit passar a la veritat, convençuts que el qui la diu mereix el benefici del perdó, en forma d'oblit, disculpa i fins de reincidència. Es tracta d'un recurs a la desesperada, l'última bala d'un partit i un sistema agònics. Potser fins i tot un dia entonen alguna cosa semblant al mea culpa, ells que són tan de missa i de saquejar. Però o molt m'equivoque o això no ho salva ni Déu amb la seua infinita misericòrdia. Per si no ho teníem clar, amb la Cospedal ha caigut l'última trinxera de la mentida. Ara només ens queda assaltar la veritat, tota la veritat i res més que la veritat. Amén.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 25 d'abril de 2015.]


dissabte, 18 d’abril del 2015

El whatsapp


Tinc la impressió que està a punt de complir-se la profecia, si no s'ha complit ja en molts aspectes, de la pel·lícula de Wim Wenders Bis aus Ende des Welt (Fins a la fi del món, 1991). Els protagonistes d'aquesta esborronadora història acaben sent víctimes, fins a l'extrem de l'embogida addicció, del seu invent: una sofisticada tecnologia els permet veure en una pantalla els somnis (amb els seus reguitzells infinit de records, obsessions, frustracions, desigs i visites d'ultratomba) que han covat durant la nit. Els límits entre la realitat de cada dia, inclosos els matisos inexplorables i misteriosos que també la conformen, i la ficció onírica, amb els seus llampecs de verisme, hi queda de sobte abolida, o, com diríem ara, el món virtual acaba per engolir-se les connexions analògiques del món real, la nit que es menja el dia. La droga els proporciona, en aparença, la possibilitat de reviure el passat, la sensació de recuperar-lo cada nit i cada dia, la il·lusió de l'etern retorn.
Comentàvem a classe la novel·la que els feia llegir aquell trimestre, Matar un rossinyol de Harper Lee. Per una d'aquelles circumval·lacions del discurs havíem arribat a l'exploració dels terrenys on realitat i ficció (o veritat i mentida) s'estremesclen de manera subtil per a la creació d'una història. Els deia que tot record, en especial els relatius a la infància, no deixa de ser al capdavall una cosa inventada, o reinventada; que a partir d'una certa edat les persones som conscients que en el relat d'un mateix intervenen factors que ja no sabem si pertanyen al món del viscut, al del somni o al de la simple invenció obstinada. Que hi ha coses en la memòria personal, els deia, que sobreviuen en algun lloc vague i difuminat, remot, que dubtem si van passar de veres o són mera ficció; que les oscil·lacions de memòria i oblit eren consubstancials al fet de viure; que les fronteres entre novel·la i història són arenes movedisses. «No ho heu experimentat mai encara en el terreny personal?», reblava.
Aquell alumne de batxillerat a qui sempre havia de demanar que es llevés els auriculars que solia portar a manera d'amulet o excrecència corporal, propietari d'una d'aquelles barbes serrades que abans només portaven les persones d'una certa edat, va ser l'únic a contestar-me amb la vehemència del desvagat: «Això us passa només als de la vostra generació». Superat el primer rampell d'estupor pel que vagament intuïa com un desficaci en to major (a l'escola se senten moltes bestieses), i passant per alt què volia dir «la vostra generació», vaig demanar-li que s'expliqués. I ho va fer: «Amb el whatsapp…». Vaig haver de continuar els punts suspensius mentalment: l'ús de les maquinetes i les xarxes socials impedeix les vel·leïtats de la memòria, anul·la la possibilitat de l'error o la incertesa, només has de prémer el botó per saber si una cosa és realitat o ficció, la imaginació és desterrada dels territoris íntims per anar a morir als tristos pantans de la literatura. Deixem-ho córrer. Sabia que aquella resposta impensada no seria subscrita per la majoria dels altres whatsappers, que si de veritat els donassen a triar entre la certesa incommovible dels seus aparells i la voluble reconstrucció de la pròpia memòria, no s'ho pensarien dues voltes. Però aquella falòrnia no ha deixat d'inquietar-me. Avui faig els 57 però l'estupidesa humana, fins la més innocent o merament simptomàtica, no deixa de sorprendre'm. I de preocupar-me com a símptoma.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 18 d'abril de 2015.]

[Una imatge de la pel·lícula Bis aus Ende des Welt.]

dissabte, 11 d’abril del 2015

El cant dels ocells

Rotllar la primera cigarreta del dia, després del desdejuni, assegut a la porta de casa davant del jardí, és el ritual amb què comença la diària immersió en el món, aquest món d'Angus, a la costa oriental d'Escòcia. És l'hora en què, empesa per aquests primers dies d'un abril brillant, no gens cruel, i desacostumadament temperat, la terra es lleva els tels de boirina que el vent porta del mar i tot es desempereseix amb una parsimònia favorable a la contemplació dels mil matisos del despertar. És el quiet moviment amb què parla una naturalesa que sembla perfectament aliena a l'aldarull i les passions humanes. Arbres i flors i ocells són els actors principals de l'escena. En un parell de setmanes, amb canvis que són perceptibles dia a dia i fins d'hora en hora, l'estació haurà culminat aquest prodigi. Persèfone torna de l'Hades amb un ram de narcisos, que és precisament la flor que pinta de groc intens jardins, marges de camins i fins plantacions senceres que formen trenes daurades sobre els fons verd d'alguns tossals aquests dies a Angus. Per donar-hi moviment, dimensions aèries i melodia, hi ha els ocells, els grans intèrprets de la natura. N'hi ha els que volen alt, travessant el blau límpid del cel, còrvids de tota mena, àguiles i ocells de presa de vol sinuós, gavines, coloms i tudons, oques i ànecs multicolors, i els que es mouen ran de terra com els escandalosos faisans. Però hi ha els ocells petits, amics dels jardins, a la vista dels quals l'observador lamenta la seua ignorància ornitològica, perquè la mirada atenta enyora sempre el saber, com si només les paraules que anomenen les coses fossen la clau mestra que ens permet obrir-les. La cantadissa harmònica dels ocells menuts, pautada per mesurats silencis, regala la seua immensa varietat de tons i ritmes a les oïdes més dures, obstruïdes en el sord soroll urbà i la xerrameca prescindible. Aquest cant dels ocells, com els seus moviments gràcils i precisos i l'aleteig singular de cada espècie, és el contrapunt joiós, volàtil i lleuger, a la patètica grandiloqüència que massa sovint senyoreja la vida humana. O això li sembla a l'observador, no se sap per quina ancestral tendència a atorgar (impulsor nexe de les   paraules!) significats, potser fets a mida, al que en rigor no pot tenir-ne. Però els sentits s'amaren  d'aquest espectacle gratuït que recomença cada dia. I per una vegada almenys, amb això en té prou, i agraeix aquest cant dels ocells enmig de l'esclat de la natura, la tornada ritual de Persèfone, la vida elemental que és mesura de la bellesa.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 11 d'abril de 2015.]



dissabte, 4 d’abril del 2015

Volar

No hi havíem tornat des del Cap d'Any de 2013, fa un any i tres mesos. El nostre vol a Glasgow ix d'Alacant, on arribem amb temps per fer un cafè i badar tranquil·lament fins a l'hora d'embarcar. Sobretot després de la tragèdia dels Alps, que encara cueja per tots els mitjans, és inevitable pensar en aquests casos, quan estàs a punt de pujar a l'avió, en luctuoses probabilitats. Per molt que les estadístiques són eloqüents quant a la seguretat dels vols aeris, la imaginació –més impulsada per la inèrcia d'haver d'omplir el tediós i ingrat, de vegades humiliant, temps de control d'equipatges i passatgers que no pas inspirada en pors serioses (en aquest cas faries bé t'estalviar-te el viatge)– sol anar-se'n per aquestes dreceres una mica pel·liculeres, sobretot quan d'un colp d'ull guaites que la passatgera que et precedeix en la fila té un bitllet per a… Düsseldorf! Molt s'ha insistit aquests dies en el denominat factor humà (que a mi sempre m'evoca la gran novel·la de Graham Green), menys controlable, sembla, que les sofisticades màquines amb què tal volta ens hem fet la vida més amable i segura. Queden lluny els temps en què un televisor recuperava la imatge a força de colps violents, com els que aplicàvem sobre l'esquena d'algú a qui preteníem ajudar a tossir, i la gimnàstica d'espentar motos i cotxes que tenien una accentuada propensió a aturar-se en el moment més inoportú. Sempre s'hi ha de comptar, clar, amb el factor humà, i en ambdós sentits de la direcció: la catàstrofe i la salvació. Però el que no s'acaba d'entendre, sobretot d'ençà que l'11S disparés la paranoia universal de l'alarma permanent i l'obsessió malaltissa i interessada per la seguretat, és que no hi hagués prevista una situació com la que l'avió alemany sinistrat ha posat tristament sobre la taula: algú es pot tancar a la cabina de comandament i fer una bogeria sense que ningú puga evitar-ho. Potser és veritat que la millor seguretat, la més eficaç, sol ser la més discreta i sigil·losa, que a més té la virtut de no alarmar inútilment el personal (el pànic és aliat perfecte del perill per provocar el cataclisme). Per això l'ostentació de les normes de control als aeroports tenen alguna cosa d'inquietant, són massa teatrals, com pensades per a un espectacle que no sempre tranquil·litza i que sovint provoca maldecaps innecessaris als passatgers. Siga com vulga, tenim tres hores de plàcida navegació fins a Glasgow i amb l'ajuda de la novel·la d'Emili Teixidor que estic rellegint, les vagues i habituals temences de l'avió van dissipant-se. Arribem a la capital escocesa enmig del seu oratge habitual en aquestes dates, fred, pluja i vent: fraternal abraç de les coses entranyables. I l'endemà es desperta de la mateixa manera, la qual cosa no ens priva (això podríem fer!) de passejar sota la pluja pels carrers del centre, una barreja fantàstica d'art victorià i edificiacions modernes destinades al furor de les botigues. La imaginació, però, va a la d'ella, ara excitada per la pluja i l'escenari que a bots i barrals dibuixa. Sort, em dic, que ací no va arribar la febre calatraviana: no haurien guanyat per a esvarades amb aquesta aigua. Visitem en un bot el GOMA, el museu d'art modern de la ciutat, que no ens proporciona la calor que buscàvem, amb permís de Gauguin, William Blake i Durer. Em ve al cap l'amic Rafa Xambó, que va estar-s'hi un any i que va tornar a València amb un grapat de bones cançons i unes pàgines delicioses per al seu dietari. I una vella xemeneia i el seu forn industrial que encara és dempeus a Alcoi, al llit del Serpis, i que fou forjada en aquesta ciutat fabril, esparpellada i canviant sota la pluja, com testimonia una placa sòlidament gravada en ferro i en anglès. I Álvaro de Campos, l'heterònim per a qui Fernando Pessoa va inventar uns estudis d'enginyeria a la vora del riu Clyde i una maleta sempre a punt per al viatge. Aquestes són les primeres impressions d'aquest nou vol a terres d'Escòcia.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 4 d'abril de 2015.]