dijous, 3 d’octubre de 2019

Aventures i tribulacions d'una valenciana als Estats Units d'Amèrica


Lourdes Toledo, Amèrica endins. XXè Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta 2018. Textures núm. 32, Edicions Bromera, Alzira, març de 2019.
· · ·
Amb el llibre que avui presentem a Alcoi, Amèrica endins, Lourdes Toledo va guanyar el XXè Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta dels Premis Ciutat d’Alzira corresponents al 2018. Tot i l’evident atractiu del títol, que sembla poar de la memorable tradició nord-americana pel ganxo mediàtic, l’obra es podria haver anomenat, amb un punt més descarnat d’ironia, amb les paraules que encapçalen aquestes línies: Aventures i tribulacions d’una valenciana als Estats Units d’Amèrica. Si Mark Twain va publicar en 1889 la cèlebre Un ianqui en la cort del rei Artús (A Connecticut Yankee in King Arthur’s Court, en la forma original), considerada la primera novel·la ucrònica, ara les tornes es giren i ens trobem una europea (mediterrània i valenciana per més senyes) viatjant al regne no gens ucrònic del far west i sud de Nord-Amèrica, carregada amb la maleta de les seues perplexitats i incerteses i acompanyada dels dos fills i el marit per treballar-hi com a professora d’espanyol durant els tres cursos que s’estenen entre 2014 i 2017.
Però a diferència de la famosa novel·la, allò que Lourdes Toledo transcriu al llarg dels 41 capítols ben comptats que conformen el llibre, no pertany en rigor al món de la ficció, sinó al del testimoniatge, al de la memòria, al del reportatge, al d’aquells territoris transfronterers (com els que l’autora travessa durant les llargues excursions pels Estats Units) que s’eixamplen entre el periodisme i la literatura més estricta. Assaig, fet i fet, o dietarisme, o llibre de viatge, autobiografia, narració, que una mica de tot trobareu per les pàgines d’Amèrica endins.
Al capdavall ens agafem a les definicions donant per descomptada la nostra acceptació dels tòpics més adobats i emmascarats per la indolència o la necessitat. Per això ens creiem viatgers quan la majoria de les vegades, i en el millor dels casos, som simples turistes, transeünts, passatgers més o menys perplexos d’una realitat inabastable. Són temps de bolets a tort i a dret (i mai millor dit ara que ja la tardor sembla que ha arribat per fi) en què les aventures es compren per peces i es poden reservar còmodament on line. Lourdes Toledo malda en aquestes pàgines, no sempre amb èxit, per sortir-se’n, dels camins massa trepitjats i les idees preconcebudes, dels paranys que en especial la societat nord-americana (que en això és model universal) tan bé sap parar als més il·lusos, feliços o despreocupats. I ho fa entre l’atracció fatal, sota els efectes de l’embruix de la fascinació, i la mirada crítica, entre la tendència al camuflatge que et permet sobreviure en un medi hostil i l’afirmació personal més rebel. En el fons el seu llibre és, més que no pas les peripècies més o menys amables o amargues a què ens convida a assistir des de la lectura, l’autèntic viatge. Tota literatura ho és, al capdavall. I és la voluntat de construir, le dur désir de durer que naix de les deus profundes de la insatisfacció, la que realment mou les cames i els motors dels cotxes i les rodes dels trens i els rems de les barques i el fragor dels avions. Més enllà de la matèria concreta de vida que no es pot rescatar, que no es pot encasellar en còmodes capítols, com qui col·lecciona souvenirs de l’experiència (és curiós que dues paraules assimilades internacionalment al viatge tinguen origen francès, turisme i souvenir, degueren ser els primers a gaudir d’unes vacances pagades), és l’esforç de posar negre sobre blanc, de veure imprès en lletra el fruit del propi viatge vital, la voluntat de transmetre-ho, el vell vici de contar i xafardejar, allò que hi compta. És ací on rau el major valor d’Amèrica endins. Situada l’aventura americana en una cruïlla vital de l’autora (amb fills adolescents, un marit del qual s’acabarà separant en el transcurs del periple americà, i la visita d’una mare septuagenària que, com aquell que diu, no havia eixit mai del poble), de vegades he tingut la sensació que és més important allò que s’intueix en el rerefons de l’escenari que l’escriptora munta i que té com a actriu principal i protagonista a ella mateixa que no pas el que efectivament s’hi diu: intuïcions mig velades, esforços i lluites amargues, passió per descobrir i conèixer, una gana infinita de saber, una curiositat a prova de bombes i una voluntat de donar sentit a una vida que potser sense l’escriptura no valdria tant.
Amèrica endins és també, en la part des del meu punt de vista més atractiva, una mirada sobre el paisatge de les immensitats naturals del país, sobretot quan és capaç de sostreure’s a tots els tòpics cinematogràfics, publicitaris i culturals que entelen la visió original de les coses. Per conèixer és imprescindible oblidar, per omplir primer hem de buidar. La paradoxa final potser consisteix en l’admiració profunda envers un país ple d’injustícies i misèries, la insistència a pintar de color rosa (o roig, o ocre) una societat profundament insana, sense que arribe a trobar-se el punt d’equilibri necessari perquè l’amor i el desafecte puguen ser comprensibles i transitables per al lector menys embadalit, més exigent en la part de poesia que tota gran prosa ha de cercar, aquella veritat última de les coses.
Amb tot, crec que no m’enganye si dic que l’aventura autèntica tot just comença ara, quan aparentment ha acabat un viatge, una part d’un viatge, i continua vida enllà pels camins difícils i apassionants de la paraula. En aquest sentit estic convençut que Lourdes Toledo creixerà, i creixerà molt, si sap fer net de les pròpies experiències, si és honesta amb les exigències de l’ofici, si fuig a temps dels cants de sirena que a tots ens criden cap als espadats de la banalitat i la pirotècnia fàcil, l’aplaudiment i l’ensabonada amb interès. Llarga vida, doncs, a l’aventura de Lourdes Toledo!
 
[València, 27 de setembre de 2019.]


dimarts, 3 de setembre de 2019

Ajudar a nàixer


Carles Mulet, Naixement d'Islàndia. Premi Vicent Andrés Estellés dels XLVII Premis Octubre 2018. Tres i Quatre, S. L., Poesia 3 i 4 núm. 180, València, març de 2019.

· · ·

Els viatgers que tornen d'Islàndia solen referir-s'hi com al paradís de la geologia, l'espectacle viu de les forces tel·lúriques, la natura en perpetu moviment recreant-se, reinventant-se, plegant i desplegant els plànols provisionals del seu cos. Islàndia té nom de dona, sens dubte, i el deu al gel (ís en islandès). Així comença precisament l'últim llibre de Carles Mulet (Gata de Gorgos, 1953): «Islàndia, / flor de gel i lava // la llet nodridora dels primers rius / aletejant entre la pedra». Potser és una casualitat (i si non è vero è ben trovato), però en aquest poema inicial hi trobem els quatre elements en què el llibre s'estructura d'una manera volgudament simètrica, amb deu poemes en cada part: Islàndia-flor-pedra (Terra), gel-llet-rius (Aigua), lava (Foc), aletejant (Aire). Perquè la mirada del poeta proporciona una altra mena de visió geològica, la que a partir de la creació verbal irromp en nous significats, lligams novells entre coses aparentment aïllades, el territori on millor es plasma l'encaix de l'home en el món, aquest acoblament primigeni perpètuament renovant-se en infinits rituals lúbrics i dolorosos. ¿Pot haver-hi, doncs, des d'una determinada perspectiva, una terra més propera i més propensa a la creació poètica que aquesta illa on entrexoquen les plaques teutòniques d'Euràsia i Nord-Amèrica amb lògic i gran terrabastall, una festa més fèrtil per a la mirada silenciosa i creativa del poeta?
Així ho va viure i veure aquest viatger-geòleg-poeta que és Carles Mulet, com un naixement, en estat de gràcia, en equilibri inestable, la natura parint-se a ella mateixa, un part múltiple i singular. I, és clar, a la boca dels poemes van venir-hi guèisers com paraules, volcans de metàfores, silencis boreals, estius insomnes (el llarg dia boreal de les nits del poeta), bedolls tremolosos, xatracs de versos migratoris, laves de sang, neus d'esperma que s'envola, fiords i escletxes femelles, obsidianes d'albes que es confonen amb l'obscur, glaceres i degotims del desig, el món en carn viva. És un naixement, no ho oblidem, i només naix allò que té vida, que és vida i té cos. Per això Islàndia sua i respira, prenys de desig, per això pareix que menstrua i segrega, batega i gemega, perquè en la mirada sempre amarada de vida del poeta, l'illa corporifica l'essència femenina, maternal i acollidora, sensual i mistèrica. L'illa és un dona en estat primigeni, oberta a les profunditats del desig en carn viva. És un poeta, no ho oblidem, l'observador més conspicu de la realitat, el que posa llum damunt l'aparença muda de les coses.
En el maremàgnum sensual d'Islàndia, enmig els vaivens insistents d'eros i thànatos, on «tot fa l'esplet / just mentre s'enfonsa», sentim la música especial dels poemes de Mulet fent el contrapunt a l'estrèpit del món en dansa i lluita titànica (bellíssima imatge: «la veu aspira al vent / com el nu a la dansa»). És la música del silenci dels poemes, la reflexió quieta de les hores, les paraules callades que ho diuen tot, que ho veuen tot («El món sencer / s'escorre amb un renill / blau de penyals»), l'equilibri que s'imposa al caos, la cabana de la paraula prop dels freds perpetus de l'Àrtic. El món és un animal, un cavall salvatge, una lliçó de voluptat, un frec i una tremolor, i ens transporta a l'essencial de nosaltres, a les profunditats abismals i lluminoses. És en el més fondo de cadascú, sembla dir-nos el poeta, on hi ha la llum més clara. Per això el poeta despulla i concentra el material de què disposa, amolla tot llast que puga malmetre el vol cap al significat, omet, prescindeix, estalvia tot excés de paraula perquè el misteri que es proposa investigar romanga intacte i velat en la seua transparència: «l'arpa cerca el ram / amb aquell seu anunci / atordidor / de campana». Els poemes són com notes de viatge, apunts al natural, escrits mentre naix el món davant els ulls corpresos del poeta, que viu en un present d'èxtasi («i l'acord de la mar / adorm l'orgull del temps») que a penes si deixa espai a cap malenconia ni rastre del passat. Quan això passa –en una ocasió comptada– el poeta escriu amb ressons papassetians, com no podia ser d'altra manera tractant-se del desig convertit en escriptura: «i el corser, / que ho veu, / s'enyora del risc / flamejant del baladre». Tornar, amb Naixement d'Islàndia, a la puresa elemental, als «Mots del miracle»: «la poesia / ensuma el presagi, / el delit d'una saliva / que s'avança a les nafres». I el poeta és com una llevadora.

[València, 17 de juny de 2019, 75è aniversari de la proclamació de la República d'Islàndia. Publicat a Saó núm. 450 juliol 2019.]


dissabte, 27 de juliol de 2019

La foto


Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d'un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l'estiu de 1987 s'entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en hores creatives baixes, Paul Benjamin (William Hurt). El motiu central del film, que és el que ara m'interessa destacar, és la fotografia que cada dia a la mateixa hora l'estanquer fa del que passa davant el seu establiment. I el que passa és sobretot el temps, protagonista indiscutible de totes i cada una de les puntuals instantànies. Podríem dir-ho d'una altra manera: sobre el mateix escenari urbà l'ull de la càmera capta cada dia un fet singular i irrepetible. Anodí o sublim, discret o estrident, clar o tèrbol, és al final la fusió de l'espai i el temps el que es produeix en la foto. La seqüència completa d'aquest gest repetit de la fotografia a la mateixa hora de cada dia, l'àlbum final sencer, traçaria un univers complet d'esdeveniments, la suma d'una vida. El temps passa però malgrat tots els nostres rituals de fixació, repetició i retorn, no hi ha dos dies idèntics ni dues hores que puguem dir iguals, ni torna a passar el que ja va passar un dia. O almenys no de la mateixa manera mai. És la necessitat de retenir el temps, amb el gest de la càmera o de l'escriptura, el que millor demostra la impossibilitat d'atrapar-lo. I llavors comprenem que l'únic que podem fer és lliurar-nos al seu trànsit, assaborint els seus ecos, acompanyant els seus cicles, l'únic que podem fer és acostumar-nos a viure en la paradoxa que l'única repetició possible és la de la fugacitat, i acceptar amb dignitat el paper de testimonis de la bellesa del passatge.
Front a la voràgine d'imatges que pauten els nostres dies, l'emmagatzematge inútil de flors seques que ens proporciona la tecnologia, aquesta por al buit que ens fa disparar fotos com un gànster borratxo i avançar-nos estúpidament al que encara no ha passat, m'agrada recordar la pel·lícula del fotògraf estanquer i la seua dèria per captar l'essència del temps (que no deu ser altra la raó de ser tant de la fotografia com de la paraula). Ell posa l'ull sempre en el mateix paisatge i deixa que l'atzar impressione la pel·lícula i li regale el tema. Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes. L'entrada de quatre esglaons del Segària, la casa familiar de la Marina, i la tàpia d'una de les casetes del camí dels Monjo (que es diu així només ho sabem els supervivents d'altres temps, dels vells temps). Els amics i amigues d'Alcoi de tota la vida més alguns altres que s'hi han anat afegint asseguts a l'escala, Begonya i Mar –la dona i la neta respectivamentamb els braços oberts d'esquena a la tàpia, somrient més o menys, amb una flor a la mà, una gorra, un ninot de fira, una bicicleta al costat enguany. El ritual de la instantània que vol captar les fissures del temps, el trànsit, els colors del passatge, la certesa documental que vam viure en un temps i en un espai, que vam saber assaborir la bellesa d'aquesta fugacitat i maldar per retenir-la i multiplicar-la. La fotografia de l'escala conté variacions, com un drama on entren i ixen personatges segons l'acció. Alguns d'ells ja van fer el seu mutis definitiu i ara hi són presents en la seua absència indeleble. Són les pel·lícules quietes d'unes vides irrepetibles en l'esplendor i desenvolupament del seu trànsit.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 27 de juliol de 2019.]



dissabte, 20 de juliol de 2019

Saials. Intel·ligència

En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l'ètim llatí, que significa `comprendre´, que n'és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals. Al servei i per a major glòria, és clar, dels estats constituïts i dels seus interessos, en temps de guerra i també en temps de pau, quan es juga a la política concebuda com la guerra per altres mitjans (així va capgirar oportunament Lenin la famosa sentència de Clausewitz).
· · ·
Intel·ligència, doncs, mesclada amb altres ingredients més prosaics com crueltat, manca d'escrúpols, astúcia, sang freda, tot en el poti-poti que es posa a bullir quan es persegueixen els fins sense reparar en els mitjans. Els diners i els collons per a les ocasions. Fins en les democràcies més avançades hi ha uns serveis secrets, d'intel·ligència, informació o espionatge que treballen des de les masmorres, clavegueres o deep state sense haver de sotmetre's sempre als rigors del control parlamentari. Excepte quan esclata l'escàndol i algun afer secret es converteix en un secret a veus i evidència periodística (allà on el periodisme manté el bon gust d'exercir com a quart poder). I llavors s'hi produeix aquella cosa tan rara per ací com una dimissió, precedida d'explicacions en seu parlamentària a través de comissions nomenades per esbrinar la veritat d'un cas. En algunes democràcies avançades.
· · ·
No cal dir que aquests serveis els paguem entre tots però que disposen de fons reservats perfectament opacs. Quan arran del doble atemptat del 17 d'agost de 2017 a Barcelona i Cambrils es va començar a informar sobre les connexions entre el capitost terrorista i imam de Ripoll Es-Satti i el CNI en qualitat de confident, es va proposar crear una comissió parlamentària que investigués tan tèrbol afer. Els partits monàrquics (PP, C's i PSOE) s'hi van negar. I ho continuen fent. Raons d'estat. Amb un atemptat pel mig que va costar tantes vides humanes.
· · ·
Si no estiguéssem parlant de la tragèdia que va precedir el referèndum de l'1 d'octubre i que va ser molt ben gestionada per uns Mossos d'Esquadra comandats per Josep Lluís Trapero i el conseller Joaquim Forn, avui caiguts en desgràcia (l'enveja és molt lletja) i jutjats per rebel·lió, faríem una antologia còmica de l'espionatge, gènere narratiu amb un peu en la novel·la negra i un altre en l'aventura pura i dura d'arreu i sempre. La seriosa la deixaríem als experts. Però és el cas que tant de secretisme monàrquic només pot alimentar la sospita que hi va haver com a poc flagrant negligència per part dels responsables del CNI, en aquell moment sota les ordres directes de Soraya Sáenz de Santamaría. Per començar, amb l'ocultació d'informació vital als Mossos. O alguna cosa més? L'embolica que fa fort, la cerca del caos i la violència per veure d'avortar un referèndum democràtic? El Centro Nacional de Inteligencia a l'endemig de la guerra bruta contra Catalunya? Tant de bo que Público puga anar desentranyant tots els fils d'aquesta trama tan negra. Els contribuents tenim dret a conèixer tota la veritat. I a comprendre, usant la nostra intel·ligència.
· · ·
Només des del nacionalisme més exacerbat, dominant i excloent, es pot negar una comissió parlamentària d'investigació. Democràcia bananera l'espanyola, que demostra ben poca intel·ligència llançant pedres d'obscurantisme damunt la pròpia teulada. I que manté un CNI dedicat fonamentalment al conreu de la guerra bruta dins les fronteres de l'estat i contra ciutadans (encara) espanyols.
· · ·
L'endemà de l'atemptat del 17 d'agost va haver-hi una multitudinària manifestació a Barcelona encapçalada per familiars de les víctimes, responsables civils i professionals de la seguretat darrere la pancarta amb el lema «No tinc por». Una vegada més, contra l'amenaça de fractura social i les reaccions xenòfobes, Catalunya donava una lliçó de civisme. Capitanejats per Felip VI, hi van acudir a fer-se la foto, com les mosques a la merda, Mariano Rajoy i la plana major institucional espanyola. Els manifestants, que es van ensumar la jugada, van respondre-hi amb sonores esbroncades. Alguna cosa d'aquell democràtic refús a la monarquia xuclòctera inspiraria el discurs salvapàtries del Borbó del 3 d'octubre. Continuava la guerra i la venjança per altres mitjans. Todo por la patria. La dels privilegis, les raons d'estat i els serveis d'intel·ligència com a guàrdia pretoriana de la monarquia i gran centrifugadora de guerra bruta que acabarà esguitant-ho tot.
· · ·
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans, sempre respectuosos amb la llei universal dels drets humans. L'únic espionatge amable fou el del «Superagente 86», «Anacleto agente secreto» i «Mortadelo y Filemón». En tindríem prou també amb les novel·les de Graham Green, John le Carré i els grans del gènere. I en comptes del CNI, la TIA. I riure per no plorar.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 20 de juliol de 2019.]

 

dissabte, 13 de juliol de 2019

Saials. Atzucacs

En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l'atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l'especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
· · ·
Encara una conquista més: el doble sentit, la metàfora. Nou terreny comú en el camí d'eixamplar horitzons de significat, imatges mentals, idees i conceptes: la petita llàntia d'un mot que il·lumina zones fosques, que desentranya l'ocult. La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac. L'homografia perfecta d'aquesta expressió entre les dues llengües (català i francès) em va fer creure que aquella petita llibreria del Barri Llatí de París era catalana. Estava especialitzada, en canvi, en temes occitans i hi vaig comprar una edició antiga de poemes de Clementina Arderiu.
· · ·
A l'Estat espanyol hem tingut quatre eleccions generals en quatre anys. L'acció política sembla instal·lada, efectivament, en un atzucac o cul de sac. D'alguna manera que personalment trobe misteriosa estem acostumant-nos a fer la viu-viu sense pressupostos, governs estables i, conseqüentment, a viure sense res que puga assimilar-se a allò que no fa pas gaire consideràvem la política. Així es fa difícil desempallegar-se d'aquesta sensació de viure en el costat més fosc de l'etern retorn, enmig de la inoperància convertida en art de sobreviure, la crisi d'un règim que balla en la corda fluixa d'un equilibri inestable. Potser al capdavall el pitjor de tot és que l'atzucac ens arribarà a semblar el més natural del món o que acabarem confonent un carreró sense eixida amb una àmplia, lluminosa i ventilada avinguda.
· · ·
L'atzucac en què es troba la política espanyola té una causa coneguda i principal: la crisi catalana. Pedro Sánchez guanyà les eleccions amb vagues promeses de diàleg i de viratge a l'esquerra. Ni una cosa ni l'altra. A l'atzucac aleteja un peix que es mossega la cua. Sense diàleg que dirimesca, canalitze i done eixida a les diferències, no hi ha manera de trencar amb el malefici de l'atzucac. Però el diàleg, l'entesa, el pacte, la coalició no formen part de la «cultura» política espanyola. Tots els governs que hi ha hagut en «democràcia» han estat monocolors. Ací només es vol vèncer, no convèncer. Punt mort, atzucac.
· · ·
També la política catalana sembla haver arribat a l'atzucac a què el 155 i la repressió de l'Estat, més les pròpies incompetències, l'han menat. El que no han aconseguit les porres, l'espionatge i els gargalls de Borrell ho estan propiciant les tàctiques més subtils que provoquen la divisió en les files independentistes. L'últim episodi dels pactes per al pastís de la Diputació, precedit pel veto a la investidura de Puigdemont, la inhabilitació dels diputats presos i el gran nyap de l'Ajuntament de Barcelona, no han fet més que posar al descobert desencontres que venen de lluny i que amenacen de fer intransitable el camí a la independència.
· · ·
En un i altre cas, la naturalització de la paràlisi que és d'alguna manera el segrest del vot popular i el frau de la política com a via de solució dels problemes, està fent com més va més prescindible, patètic i instranscendent el joc dels partits, els balls de saló institucional. Potser el que es pretén és que acabem mirant cap a un altre costat, que és el que majoritàriament ja fan els ciutadans espanyols, amb greu risc per a les butxaques dels contribuents i la salut social. Si la societat catalana es veu també arrossegada al fangar de la indiferència i la despolitització, anem apanyats.
· · ·
De vegades, però, la força del corrent impetuós de l'aigua pot rebentar els murs que traven el carrer. No podem descartar que els aiguats, amb les pluges que sol portar la tardor, s'enduguen per davant el que viu en l'aparent immobilitat dels cercles viciosos i els atzucacs. La meteorologia és sempre tan imprevisible!

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 13 de juliol de 2019.]


divendres, 5 de juliol de 2019

Penúria

Amb un to de tristesa no exempt de pessics d'agre humor, es lamentava en aquestes mateixes pàgines l'amic Francesc Pou de com la majoria de gent veu els escriptors ("eixos penjats que escriuen", segons la gràfica definició de l'autor). La displicència que Pou atribueix a la cambrera que va atendre un grup d'escriptors en un restaurant d'Altea ("¡Ah, ésos de la poesía!", en castellà, no per casualitat) és, efectivament, un símptoma molt significatiu del mal dels nostres dies, però no sempre s'expressa de manera tan clara. Diuen que la ignorància és molt atrevida, i ho és, sens dubte. Perquè només des de la més profunda ignorància i una indiscreció que fomenten els hàbits "comunicatius" d'avui, més uns grams de desimbolta innocència, es pot llançar un comentari com el transcrit i quedar-se tan tranquil·la, sense reparar en la seua naturalesa ofensiva. Ni que només fos per l'ús del demostratiu eixos, impersonalitzador i pejoratiu en aquest context, a ningú amb dos dits de front se li acudiria usar-lo, i menys destinat a la pròpia clientela. Aparellada a la desculturització programada dels nostres dies hi ha la manca radical d'educació, aquell trellat dels nostres majors, aquell coneixement insistent que havia de presidir els nostres actes. No ens enganyem, l'ignorant menyspreu envers els escriptors i la cultura en general no és fortuït. És més, gosaria dir que la penúria en què malviu la cultura a l'Estat espanyol (amb significatives diferències de grau segons els països) és la mostra més evident del fracàs democràtic. No crec que en aquest sentit el País Valencià siga cap excepció, com indiquen obstinadament els índex de lectura i altres paràmetres, a pesar que disposem (encara) d'una llengua i cultura pròpies, compartides i diferenciades, la preservació i foment de les quals ja és o hauria de ser un fenomen cultural de primera magnitud. Però sí, per a la majoria de la gent, els escriptors són extraterrestres, eixos de la poesia. ¿Podem dir-ne democràtica una societat despullada de cultura, d'abassegadora majoria d'il·letrats dedicats compulsivament a ingerir el fast food del manipulat espectacle multimèdia, desarrelada de savieses ancestrals, sense defenses davant la submissió progressiva i vertiginosa a les formes, actituds i valors que imposa un poder espuri i estrany? Es queixa amb raó Francesc Pou d'un fenomen molt vell que ací ningú no es pren la molèstia d'analitzar ni menys d'enfrontar i subvertir. A la política i l'estatus quo ja els va bé així, amb el foment de masses vacunades contra la cultura que voten el que els diuen cada cert temps, cada vegada més estranyats, més despersonalitzats. Uns per por i altres per pena, els uns maldant per desactivar el que la cultura té de crítica i revulsiu, de recerca i canvi, els altres col·locant-la en el florer innocu de rutinaris programes electorals i entaforant-la en la foscor dels museus. I promovent entre tots la indigència d'infrastructures i l'absència de projectes alliberadors de futur (vegen vostès À punt), matant la cultura a colps de subvenció de passarel·la, comprant clamorosos silencis còmplices. No ens enganyem, a l'Espanya pseudodemocràtica d'avui fa anys que va triomfar l'eslògan feixista del "menys llatí i més esport" en la forma subsidiària de la retransmissió televisiva i l'adscripció cavernària a la pàtria del futbol. I no es tracta, ben entès, de fer excloents fenòmens que pertanyen a àmbits distints, sinó de situar la cultura en el centre de l'activitat, l'intercanvi i l'horitzó social, com a element fonamental de la perfectibilitat humana. I els escriptors, en el lloc que els correspon, que no és el de la falsa sacralització del pedestal, el túmul funerari o el museu de rareres extraterrestres, sinó en el centre de la vida, els conflictes i les esperances. El dia que els pobles van deixar de llegir el periòdic, per entendre'ns, van perdre l'arma democràtica més important que tenien, la de la cultura. Si no hem entès això, no hem entès res.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 6 de juliol de 2019.]

dissabte, 29 de juny de 2019

Saials. Incendis

Als focs propiciatoris de Sant Joan que marquen l'inici de l'estiu els ha seguits la primera onada de calor seriosa, amb temperatures properes als 40 graus en extenses zones. El primer gran incendi, a la Ribera d'Ebre, ha cremat més de 6.000 hectàrees. Les condicions meteorològiques més l'escalfament global i l'abandonament dels boscos i les terres de conreu han donat aire al foc devastador. La natura parla, sovint gemega, plora i crida, però encara mirem xiulant cap a una altra banda.
· · ·
A les pantalles mediàtiques, per exemple, que anuncien amb tota la traca, bombo i platerets i castells artificials la boda d'un famós futbolista, erigit en model (abjecte) de conducta, gran capità de la fúria i la raça. Continua l'orgia de l'estupidesa malgrat totes les misèries, guerres, injustícies i esgotament planetari. Continuem xiulant mentre el foc tot ho crema.
· · ·
A l'enemic ni aigua. Ni quan ha de combatre el foc. Titular de premsa: «El Tribunal Constitucional tomba 15 articles de la llei catalana contra el canvi climàtic». La va impugnar el PP en temps de Rajoy i, entre altres coses, establia la creació d'impostos per l'emissió de diòxid de carboni dels vehicles i la prohibició del fracking o obertura de pous per a l'obtenció de gas i petroli que va provocar terratrèmols i maldecaps a les costes de Vinaròs i Tortosa i beneficis empresarials al president del club de futbol del jugador que protagonitzarà la boda del segle. Que serà tan glamurosa com la del rei d'Espanya o la filla d'Aznar a l'Escorial, voltada d'incendis.
· · ·
Perpetuar l'incendi per traure'n bons dividends, com el Castor del susdit president. A l'enemic ni aigua. Comprovada l'eficàcia, per exemple, del «tot és ETA», simplificat un conflicte històric tan complex com el basc amb la fórmula dels bons i els dolents, com una història del far west (o el nord tenebrós) contada per un autòmat amb veu en off, torna-li la trompa al xic. No s'han de cauteritzar ferides, ni alegrar-se per l'extinció del foc, sinó burxar i manipular la memòria de les víctimes. Potser pels efectes col·laterals de la maniobra: criminalització de l'independentisme pacífic i democràtic de Catalunya. Contra ETA alguns vivien més bé. I a Otegi, que va patir sis anys d'injusta presó, si el traiem en una entrevista és per dilapidar-lo, per alimentar la gran pira.
· · ·
Contra el canvi climàtic plantejat com a emergència no s'hi valen bromes, perquè ja no serien bromes sinó pràctiques genocides, per activa i per passiva, contra les generacions presents (sobretot les que viuen sense aire condicionat, aigua ni sostre) i futures. Això té l'excepció d'algun estat tan obsessiu com ineficient que santifica la unitat i menysprea l'acció contra el canvi climàtic. Un estat que ni fa ni deixa fer i un govern (el socialista ara) que manté la intervenció de les finances de la Generalitat Catalana perquè no li agraden les declaracions del seu president. Ni probablement les iniciatives contra l'emissió de gasos que provoquen l'efecte hivernacle ni potser tampoc la llibertat d'expressió en segons quins casos, ni les opinions de l'ONU o Amnistia Internacional sobre els presos polítics.
· · ·
Cremen els incendis mentre es casen els putxinel·lis mediàtics. Entre el pa i el circ dels clàssics sembla que ens delim més pel segon, almenys de moment i ja veurem fins quan.
· · ·
Mentrestant, al centre geogràfic i polític de la Península Ibèrica, un grup d'irredempts patriotes es resistia amb ungles i dents a l'emergència climàtica, proclamada amb fins arterosos per una esquerra que atemptava així contra la llibertat de moure's en cotxe i contaminar sense manies per la capital del regne. La mordassa s'aplica a les consciències i les boques, no al trànsit rodat, el fum, la resplendor metàl·lica dels vehicles, la velocitat sense limitacions, l'Espanya eterna. Queda sense efecte la regulació del trànsit de la perversa Carmena.
· · ·
La mateixa tribu de patriotes, crescuts a l'ombra d'íbex, pepes i cesses i tota la borumballa mediàtica, ja havia donat proves de la seua finesa despenjant del despatx que acabava d'ocupar un dels seus electes un quadre sobre la igualtat de les persones per un egregi retrat del monarca. Com es diu en castellà? «Dios los crea y ellos se juntan», per exemple?
· · ·
No és possible posar-se d'acord ni a propòsit de l'emergència climàtica arxidemostrada per la ciència i l'evidència? Es manifesten benintencionats xiquets de països rics del planeta i la jugada sembla més aviat una broma mediàtica per desactivar consciències i iniciatives. La preservació equilibrada de la vida al planeta xoca contra la naturalesa depredadora del capital. La gallina dels ous d'or se la menjaran, ells també, amb creïlletes. Però potser en un altre planeta d'una galàxia remota. I fins aleshores o revolució o incendis.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 29 de juny de 2019.]

[El Món. Foto: Jordi Borràs.] 

dilluns, 24 de juny de 2019

Votats i vetats

S'emparen en la llei perquè a fi de comptes disposen dels mecanismes, en forma de monopoli, per interpretar-la, administrar-la i fer-la complir. El famós imperi de la llei té més, en el cas que ens ocupa, d'imperi que no de llei, si entenem per llei el fruit provisional d'un consens democràtic que depén d'uns pactes i d'uns equilibris que sempre estan renovant-se. Però quan l'Estat espanyol (o les elits que el controlen) va decidir enviar als jutjats allò que no havia d'haver eixit mai dels parlaments, les seus dels partits, la societat civil, els altaveus mediàtics o les urnes, és a dir, la política entesa en un sentit democràtic, per tal de criminalitzar la principal dissidència des del franquisme, la voluntat majoritària del poble de Catalunya de crear una república pròpia, la llei es va convertir en trampa i presó. En trampa perquè la "unitat indissoluble" d'Espanya justificava aberracions legals com el 155, un colp d'estat (mal) dissimulat, o l'ús i abús il·legal de la força bruta contra ciutadans pacífics. Tot el que va seguir aquells dies d'octubre de 2017, començant pel discurs del rei, que es botava a la torera el paper de representació que li atorga la Constitució, la presó i l'exili dels principals dirigents del procés i la persecució de milers de ciutadans en la causa general contra l'inependentisme que l'Estat continua executant amb mà de ferro (i cap de suro), fins al judici en què s'ha pretès sense èxit demostrar l'impossible d'una violència que només fou policial, tot això i més ha posat contra les cordes una democràcia tan poc consistent com l'espanyola. Però tot aquest furor repressiu no és en el fons més que la demostració de la feblesa del poder. El que s'ha tancat a la presó, amb irresponsable menyspreu dels dictàmens de prestigiosos organismes internacionals, és la possibilitat de tornar a la política; és la democràcia el que avui està entre reixes. En el joc curt, òbviament, l'Estat s'imposa, però a la llarga –com ja s'ha demostrat en les resolucions judicials europees que afecten Puigdemont i els altres exiliats–, Espanya va perdent en cada bugada un llençol, i el més important de tots, la defecció política i moral en què està sumint, no la víctima directa i col·lectiva del seu afany repressiu, l'independentisme, sinó la pròpia ciutadania embrutida en l'a por ellos i la substitució d'una certa racionalitat democràtica pel retorn a les formes més extremes del feixisme sociològic. L'estat fatxendeja, en fi, perquè té por. I tem com una mala cosa el que per molt que s'hi escarrasse no podrà evitar, la presa de possessió de Puigdemont, Comín i Junqueras com a parlamentaris electes europeus, perquè això els atorga la plena immunitat. Fent servir les trampes de la llei, de moment, despulla dels seus drets representants votats per 2.282.895 ciutadans. La grandiloqüència amb què mouen la seua propaganda i els pals que posen a les rodes dels drets democràtics toparan al capdavall contra els murs d'Europa. No perquè ella ens haja de traure les castanyes del foc autoritari d'un estat que veta el vot, certament, sinó perquè tampoc no pot fer la viu-viu indefinidament quan és la voluntat de més de dos milions de votants el que està segrestant-se, per molt que de moment fatxendege i s'escarote Espanya, que no pot encomanar, per molt que ho pretenga, els seus mals i malapteses a Europa.

[Publicat per Tipografia La Moderna el dilluns 24 de juny de 2019.]

dimarts, 18 de juny de 2019

Llimar barrots a colps de vers


Marta Pérez i Sierra, Escorcoll. XXXVI Premi Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d'Alcoi. edicions del buc _ poesia núm. 17, La Pobla de Farnals, març 2019. Epíleg de Jordi Botella.

· · ·

Quan la poesia s'engendra en les fondàries doloroses de l'experiència i les paraules busquen desesperadament l'equilibri que certes circumstàncies de la vida ens neguen; quan ens veiem impel·lits a enfrontar la malvestat i la desgràcia a un nivell on només arriba la força i transparència de la paraula; quan necessitem preguntar-nos els perquès, preservar i compartir els records més íntims, aixoplugar qui ha perdut la llar de l'esperança, donar veu a qui n'és privat, ales al caigut, perfum al malalt d'anòsmia, paisatge i horitzons al captiu; quan volem enderrocar els murs de la injustícia alçant la casa del llenguatge poètic... les retòriques de la banalitat salten pulveritzades. Naix llavors el que sembla tan espontani, fràgil i senzill i alhora tan meravellós com una obra de la natura, però que no és al capdavall sinó fruit de l'anhel més humà, de l'esforç i la perícia del poeta. No exagerem gens si diem que Escorcoll, l'últim llibre de Marta Pérez i Sierra (Barcelona, 1957) concentra les qualitats que fan la poesia gràcil i profunda alhora. El tema carcerari, personificat en la germana presa a Can Brians i a la qual, sota el nom d'Abigail, van adreçats els poemes en un diàleg dividit en cinc seccions (Vis-a-vis, L'alè de les cel·les, Barrots i vidre doble, De perfil i Cent vuitanta-sis passes d'anada i tornada) i un total de 49 composicions, és el motiu central des del qual s'eixampla, com els cercles que traça una pedra en caure a l'aigua, la història familiar de precisos detalls, des de la infantesa compartida, els pares i els estius, fins a la caiguda en el cercle infernal i l'alliberament del retorn final a casa. Tot inspirat per la voluntat de comprendre, acceptar i estimar la germana, condicions que preparen el camí de la llibertat.
El viatge al fons d'aquesta experiència, sent com és de caràcter poètic, es fa essencialment amb els ulls de la sensibilitat. El món sensorial de Marta Pérez és d'una exuberància extraordinària, construïda lluny de la lògica que regeix els moviments d'una societat espúria, injusta i cruel amb les persones més febles i crescuda en un territori que no pot violar l'escorcoll del carceller anònim ni l'ull escrutador de cap panòptic: l'olor com a clau del codi que defineix la vida i la mort. L'olfacte és el més primitiu, radical i directe dels nostres sentits, el que potser amb major força ens connecta amb realitats profundes que sovint escapen al control intel·ligent de les emocions. Podem dubtar d'una visió, però una olor rarament enganya, per a bé i per a mal. És curiosa, en aquest sentit, la proximitat lèxica entre les paraules gregues osmé, olor, i osmós, impuls. Per aquest camí, la poeta ens porta al paisatge de les sinestèsies, aquelles metàfores que recomponen per a la intel·ligibilitat poètica el que la realitat regla, confon i desvirtua, un territori fèrtil per a la investigació poètica: «el teu perfum es pinta de grocs pàl·lids», «l'aroma de la sal / als llavis», «l'aroma del perdó» («Perfum de Betània»), «als ulls inodors», «Alè verd», «Olor de vermell», «Olor de t'estimo», «olor gris perla». Gran part de l'esforç de comprensió i de la voluntat d'estima envers la germana es dedica a restituir-li el món d'olors de què l'han privada el captiveri íntim i el de la presó. I a través de les sensacions olfactives, la bondat del món compartit de la infantesa de les germanes que els poemes evoquen per ofegar aquella altra olor de la por, del zotal, el «color lleixiu» «al passadís del desordre», l'«Olor d'inadaptades», el «tuf de tancat», l'«agra desolació». El passat de fortalesa i vida comuna i el futur d'esperança, amb el seu alliberament dels sentits presos, front al present amarg del captiveri: ser lliure, ens diu la poeta, és tornar a aprendre a olorar les roses. Lluny del discurs pautat i alienant de l'ordre, de la raó de lleis i tribunals, Marta Pérez i Sierra alça el de les emocions i l'estima, duu la batalla per la dignitat de la germana (que és la dignitat de totes les dones preses) al seu terreny. Una altra arma l'ajuda en aquesta causa: l'oposició de dues formes antagòniques de diàleg, el càlid amb germana i pares i l'impersonal dels carcellers de veu imperativa. La paraula de Marta Pérez i Sierra, plena de saviesa i bondat, ve a omplir per les escletxes per on es filtra la bona poesia i des de la intimitat amatent i dolorosa i les raons personals els buits que en el cos social vol deixar la tenacitat cruel dels carcellers. Les circumstàncies històriques han volgut afegir aquest valor al valor del testimoniatge humà, pregon i únic que aquests poemes atresoren.

[Publicat a Saó núm 448, maig 2019.]

[L'autor de la ressenya i la poeta Marta Pérez i Sierra el dia de la presentació del premi al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi el dissabte 9 de març de 2019.]

dissabte, 15 de juny de 2019

Saials. Judici a la llibertat

Dimecres, amb les últimes declaracions dels acusats, va quedar vist per a sentència el judici al Tribunal Suprem. Jordi Cuixart, president d'Òmnium, i Jordi Sànchez, expresident de l'Assemblea Nacional Catalana i avui diputat electe al Congrés espanyol, ja sumen 605 dies de presó, una mica menys els altres: Teresa Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Turull, Raül Romeva, Josep Rull, Joaquim Forn i Oriol Junqueras. S'hi ha jutjat tres independentistes més: Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila.
· · ·
Vist per a sentència. Fredor escabrosa d'algunes paraules. I tantes imatges com quedaran en la memòria: l'escenari de la representació i el seu barroquisme coent, la impostada educació del jutge Marchena, doble del vampir cinematogràfic més famós, Christopher Lee, els altres jutges ensopits carregats de punyetes que els fan semblar figures de guinyol (les de les garrotades), la malaptesa escandalosa dels fiscals, els engominats de Vox i l'obscena publicitat a compte de l'erari públic, les veus dels policies invisibles que la fiscalia va dur de testimonis i les declaracions repetides com un mantra après a correcuita i malament. Memòria de la ignomínia que ha tret a la llum les misèries d'un estat ple de forats per on democràcia i llibertat van directes a l'aigüera i es perden clavegueres avall. I després de cinquanta-tantes sessions, «impasible el ademán», sense aportar ni una sola prova del que sosté, la fiscalia tancada en banda en l'acusació fantasmagòrica de rebel·lió, sedició i malversació i en la petició de penes severíssimes. Si has de dir una mentida, digues-la ben grossa, i no se t'acudesca rectificar, que això és de savis i gent feble. Sospites fundades que la sentència ja està escrita per mà incommovible.
· · ·
Hem vist moltes coses en aquest judici a la llibertat, un fangar cada vegada més espès d'on no saben com eixir els paquiderms polítics i judicials que hi van començar clapotejant, s'hi van rebolcar amb delectança després i on acabaran ofegant-se. Cuixart la va encertar: s'hi jutjaria el mateix estat demofòbic. Els carcellers del règim del 78 volen guanyar temps, que passe l'onada de denúncies internacionals (Aministia Internacional, grups de parlamentaris i juristes, el PEN, la principal associació d'escriptors, l'ONU…), que minve la indignació, que els dissidents aprenguen la lliçó d'escarment, que donem per perduda la batalla per la llibertat.
· · ·
A l'altre plat de la balança els discursos dels advocats de la defensa desmuntant una a una les peces de la maquinària construïda contra les idees, la llibertat i el dret d'autodeterminació que s'exerceix a les urnes, Andreu Van den Eynde, Xavier Melero, Jordi Pina, Marina Roig, Judit Genè, Olga Arderiu, Pau Molins, Mariano Bergés, Josep Riba… Aquests noms també els recordarem. Urnes contra porres, el pes de la llei lligat amb una corda al coll de la llibertat, la unitat d'Espanya a força de mordassa contra les aspiracions d'un poble singular a viure en peu d'igualtat entre els altres pobles del món. A l'altre plat de la balança, la serena dignitat d'uns acusats que es reafirmen en les pròpies conviccions i els principis de la no-violència: «Ho tornaríem a fer», «No ens fareu sentir odi contra els altres pobles de l'estat», «Torneu el conflicte al lloc de la política i el diàleg».
· · ·
Vist el que hem vist i oït el que hem oït, res que no siga l'absolució i la indemnització pel mal sofert injustament, el restabliment dels drets polítics dels presos electes, res que no siga l'obertura de vies reals de diàleg (i no les cortines de fum que acostuma a alçar el policia bo de la pel·lícula que avui representa el PSOE) no farà sinó empitjorar la ferida i créixer la indignació i la protesta.
· · ·
Compten els carcellers també amb el silenci dels anyells, el ramat multitudinari de la majoria, a qui mantenen en la més estricta dieta informativa, famèlica legió d'intoxicats per als quals el judici és, en el millor dels casos, un destorb, una molèstia, una moscarda insidiosa a l'hora sagrada de la sesta. Compten amb els obedients que enfangats en irrenunciables prejudicis s'estimen més mirar cap a una altra banda perquè l'espill de les paraules en llibertat els torna una imatge molt lletja.
· · ·
Compten també amb la mudesa còmplice dels partits institucionals que aquests dies ordeixen pactes, es reparteixen canongies i corren estúpids vels sobre la realitat convençuts que l'Espanya apedaçada del 78 té més vides que un gat i que cal col·locar-se en lloc estalvi, en la zona de confort que donen alcaldies, escons, càrrecs, besamans al monarca, còctels i piscolabis –i qui sap si seients en consells administratius de renom i bons marges per a la jubilació.
· · ·
El poble tornarà a votar i a traspassar les portes que pretenguen barrar-li el pas (Jordi Sànchez). El que hem de tèmer, si de veritat volem una democràcia de qualitat, no és la desobediència que mou el món i que protagonitzen ciutadans responsables units en una causa comuna en temps d'egoisme individualista, sinó el ramat obedient i submís, el poregós, el que assumeix sense parpellejar el discurs de l'odi i la intolerància (Jordi Cuixart). Això sí fa por, i molta.
· · ·
L'octubre de 2017 Catalunya i Espanya van entrar en un camí sense retorn que la repressió desfermada per l'estat i la resposta organitzada de la majoria de catalans no han fet més que aprofundir. Es pensa algú que la sentència del judici a la llibertat que dictaran més prompte que tard suposarà cap punt i final a un conflicte d'arrels tan profundes i de naturalesa cultural i política? Algú es pensa que Espanya podrà girar pàgina com si no hagués passat res i recuperar sense esforç el crèdit perdut davant el món i de la pròpia ciutadania cada dia més desobedient? 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 15 de juny de 2019.]


 

dissabte, 8 de juny de 2019

Saials. Democràcia pervertida

Va nàixer coixa, reconeguem-ho. Més exactament coixa sota el pes de la corona d'una monarquia imposada pel dictador Franco i una caixa forta blindada on van quedar dipositades les barbaritats que el règim havia perpetrat durant quaranta anys. La impunitat de crims cotra la humanitat que no prescriuen va donar pas a la impunitat de crims contra la humanitat que no prescriuen. I s'hi va entronitzar el principi lampedusià que afirma que cal que tot canvie perquè res no canvie. La sospita que aquella operació mantenia els mateixos gossos amb distints collars fou ràpidament corregida per l'evidència: eren els mateixos gossos i els mateixos collars. Més alguns altres que tapant-se el nas, mirant cap a un altre costat, jurant sobre les santes escriptures de la realitat o amb desinhibida alegria es van afegir a la festa.
· · ·
«Col·loqueu-vos», animava l'admirat alcalde ieié Tierno Galván en una broma que resultaria premonitòria. Molts, efectivament, es van col·locar, en les poltrones de la política i altres seients reservats del teatre democràtic (mentre el que ara es diu deep state franquista i les seues conxorxes continuava movent els fils entre bastidors). Però el `col·locó´ de la majoria era d'una altra mena: el produït per la il·lusió de respirar la novetat de certes llibertats guanyades (i vigilades) i subvencionades per la mà generosa d'Europa. La hipoteca de l'oblit, amb la clàusula de la monarquia intocable i la unitat a martellades d'Espanya, paga uns interessos molt alts: la despolitització generalitzada, la aculturització programada.
· · ·
En els marges van quedar els perepunyetes, contraris a l'intercanvi de cromos que l'oposició franquista de l'esquerra majoritària i el nacionalisme moderat van mantenir amb els poders fàctics i els hereus de Franco. Mentre ETA va insistir en la seua aposta de trets i sang, la guerra bruta de l'estat i la vulneració de drets democràtics es complaïa i retroalimentava amb la coartada. La princesa que havia mossegat la poma enverinada continuava adormida en la seua urna de vidre, votava cada quatre anys, tolerava les enormes xifres d'atur, assistia impàvida a l'espectacle cada dia més grotesc de la corrupció generalitzada, de la podridura profunda de l'estat que arribava al paroxisme en l'època del PP. Dormia profundament.
· · ·
Si l'alegre jovenalla del PSOE, avui plena de xacres i canes però ben instal·lada, gràcies a l'abracadabra de les portes giratòries, en llocs ben remunerats del capital omnipotent, havia representat bé el seu paper de modernitzador de la vella Espanya (a còpia de subvencions fantasmagòriques), amb Aznar tot allò se'n va anar en orris. La caspa neofranquista es feia visible de nou, els morts creixien com bolets en fosses comunes, tàpies i marges de camins, es trencaven els difícils equilibris de la transició, es passava el ribot sobre lleis referendades pel poble, es blindaven els interessos de la banca, saltava pels aires la separació de poders, es deixava la política en mans dels jutges, es burlaven descaradament del personal. La despolitització, la manca de cultura i la narcosi informativa són un corcó voraç en mans dels poderosos.
· · ·
Malgrat els estralls de la crisi social, econòmica i democràtica el conjunt de l'esquerra encara hegemònica a Espanya, del PSOE a Podemos passant per Esquerra Unida, encara no ha mesurat la magnitud dels errors de la transició a què devem en bona part la deriva autoritària dels nostres dies. Més aviat, com en el cas del PSOE, ha assumit plenament el seu paper de fre a les llibertats, de còmplice i beneficiari dels privilegis heretats del règim de Franco.
· · ·
En veure la bella princesa adormida dins la seua urna de vidre el príncep s'hi va enamorar en un impuls de passió, la va besar en la boca i ella de sobte va despertar de la llarga letargia. No li va agradar res del que va veure, o potser el verí de la poma era massa fort, i va tornar a l'oblit del seu somni. Potser no fou un príncep sinó un bandoler que passava pel bosc, un republicà, un independentista.
· · ·
I així arribem a la perversió del sistema democràtic que representa el judici contra els presos polítics catalans. En un mateix dia la fiscalia de l'estat manté l'acusació sobre fets no provats de cap manera contra els independentistes i el Tribunal Suprem paralitza l'exhumació de Franco, a qui a més considera cap d'estat des de l'1 d'octubre de 1936 (quan encara resistia dempeus el govern legítim i democràtic de la República) i el 20 de novembre de 1975. No us perdeu la significativa imatge de l'encaixada entre el rei i el líder de Vox d'ahir a la Zarzuela. Quina sintonia! Com dos vells camarades d'armes, marcials, regis, eqüestres!
· · ·
La princesa, però, continua dormint. Li han pervertit les paraules, les idees, l'han marejada amb les mentides, colpisme, rebel·lió, diàleg, violència ambiental, muralles humanes, li han segrestat les imatges, li han subministrat noves dosis intravenoses de verí desinformatiu contra el qual no estava immunitzada. Li han dit que els tribunals de justícia europeus, les organitzacions internacionals defensores dels drets humans, l'ONU i tota la pesca són fruit d'un contuberni, de la mala llet i l'enveja, d'aquell or de Moscou que encara ho paga tot. Potser un dia despertarà. Llavors qui sap si el vaixell democràtic espanyol ja s'haurà enfonsat del tot. El que és segur és que la llibertat i l'autodeterminació continuaran sent drets inalienables de les persones i dels pobles.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 8 de juny de 2019.]

dissabte, 1 de juny de 2019

Llums i ombres


Com a l'hora de valorar la quantitat de líquid de la botella, si mig plena o mig buida, és inevitable que la llum, en impactar contra els objectes opacs de la realitat, projecte una zona d'ombra. Llum i ombra, com dia i nit, caminen juntes, s'impliquen mútuament, i només Peter Pan pot perdre la pròpia ombra en un descuit, tan bé com estaria que els mortals la perdéssem també de tant en tant! El do de la transparència, però, és reservat als habitants del País de Mai Més o suggerida només per alguna construcció poètica («llumombra», V. Escrivà) i tan sols els vampirs són exempts de reflectir-se als cruels espills de la realitat. En el llenguatge popular tenir bona o mala ombra equival a tenir bon o mal averany. I de qualsevol cosa ens preguntem si presenta més llums que no pas ombres o a l'inrevés. Així podem veure també els resultats de les últimes eleccions municipals i europees, mig plenes o mig buides, depenent del lloc des d'on ens les mirem. Per molt que les xifres, els vots fets i comptats, són iguals per a tots i objectius, cadascú els llegirà d'una manera distinta i fins contradictòria. Fins a tal punt hi pesen els interessos particulars, que la interpretació d'uns resultats electorals és sovint el més paregut a un exercici de màgia negra, un espectacle d'ombres xineses o una exhibició de pur cinisme. Ja se sap, sovint importa més la representació de la realitat que la realitat mateixa, per molt esmunyedissa i interpretable que siga a vegades, de manera que hi ha autèntics especialistes a vendre fum tot l'any i tothora però especialment en èpoques electorals (ja esteses com una gran ombra damunt tota pràctica política). Exemple del que diem és l'ocultació del triomf clamorós de Puigdemont en particular a les eleccions europees i el de l'independentisme en general, ja pràcticament amb el 50% dels vots a Catalunya. Els fabricants de fum són els mateixos que s'entossudeixen a caminar pel costat salvatge de la democràcia, disposats a vulnerar-la quan els convé amb la pretensió absurda de canviar la voluntat dels votants: representants legítims despullats dels seus drets, polítics i dirigents civils empresonats per les seues idees, sinistre espectacle d'un judici muntat sobre falsedats manifestes. Ombres i més ombres sobre l'Estat espanyol, contra el qual s'acumulen més i més denúncies, ara la de l'ONU sobre la detenció arbitrària dels presos polítics i l'exigència d'alliberament immediat. I en el còmput personal: llum de la baixada general dels fums a l'extrema dreta i els seus còmplices de la dreta extrema (i ombra de l'entrada, per primera vegada en la història democràtica d'Alcoi, del representant d'un partit feixista a l'Ajuntament), llum de la superació del 50% del vot independentista (i ombra de les estranyes aliances que es concitaran per evitar que Maragall, el més votat, siga el proper alcalde de Barcelona), llum de la renovació de Joan Ribó a la capital del País Valencià (i ombra del fracàs del conjunt de les esquerres fragmentades com a alternativa a la reiteració viciada a la capital de l'Alcoià). Amb aquest balanç de llum crec que podem continuar caminant amb una certa confiança de botella mig plena, però hem d'estar molt atents a les zones d'ombra que es projecten amb tossudesa. Perquè és ací, dels relatius i provisionals fracassos de la llum present, d'on realment podem aprendre, d'on podrem pouar tota la llum futura.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 1 de juny de 2019.]

 

dissabte, 25 de maig de 2019

Alcoi (Europa)

Hi hagué un temps en què els productes fabricats ací lluïen invariablement allò d'Alcoy (España). Dic lluïen perquè es tractava al capdavall d'una manera bastant curiosa de donar-se cert aire de grandesa. Normalment, si a un no li havia tocat el premi de ser capital de «província», es col·locava modestament i entre parèntesis l'obligada referència administrativa instaurada pels Borbons en 1833 i que el franquisme ens va empapussar en forma de sopa bova. Així San Carlos de la Rápita (Tarragona) com Játiva (Valencia), Saelices (Cuenca) com Don Benito (Badajoz). Però posats en l'enutjosa tasca d'haver d'ubicar-se en un món sempre extern i sempre llunyà, els poders fàctics alcoians defugien d'aquesta manera singular l'oprobi alacantinista i contribuïen de pas a l'indissimulat desig de tot alcoià i alcoiana de ser «coseta». A fi de comptes la gran nebulosa del topònim espanyol no comprometia a res o fins i tot podia ajudar a blanquejar un full de serveis més aviat tacat de republicanisme roig i negre i fins d'algunes vel·leïtats separatistes i una raonable tirada a l'anticlericalisme. Amb aquesta denominació d'origen aprofitàvem per fer-nos els originals, per molt que al capdavall ho fèiem amb segell oficial franquista i remetent-nos de rebot al made in spain o al Spain is different de Fraga Iribarne. De l'originalitat estrambòtica a la vulgaritat més provinciana i el ridícul es pot viatjar a la velocitat del llamp.
Alcoi, però, continua sent per a bé i per a mal el melic del món. I Espanya roman en la mateixa nebulosa, amb el BOE que feia sospirar els nostres fabricants, amb les províncies perfectament inútils dibuixades en lliçons d'obligada geografia. Espanya sempre igual a ella mateixa, amb els seus ministeris i les seues forces d'ordre, la seua llengua per antonomàsia i obstinada substracció, cada vegada més arnada i intransigent i menys democràtica. Igual que sempre, amb una dreta ultra i cavernícola passada de revolucions i instal·lada en l'insult permanent a la raó, les males maneres, la intolerància i la fatxenderia, l'a por ellos i el vivan las caenas. És en aquest escenari hipernarcotitzat, de recentralització de l'estat i pèrdua clamorosa de drets i llibertats, amb una esquerra espanyola claudicant incapaç d'agafar el bou per les banyes, que també els alcoians i alcoianes som cridats a les urnes. Els nostres vots poden ser llavor d'esperança, si sabem mobilitzar-los, contra cercles viciosos i rotondes sense eixida. Amb ells i la nostra espenta tenim dues claus, la de la porta d'un Ajuntament on es pot concentrar el bo i millor d'una vella història que faríem bé d'actualitzar per al segle XXI, la de la ciutat-estat, i la d'una Europa que pot ser la porta d'eixida alternativa a l'Espanya demofòbica i autista de la monarquia i el règim obsolet del 78, una Europa que garantesca els drets i llibertats que ací es vulneren cada dia. I amb les dues claus a la mà, votant en termes de república, democràcia radical, drets socials i sobirania dels pobles, pararem els peus a la dreta cavernícola i obrirem molts panys i moltes portes.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 25 de maig de 2019.]

 

dimarts, 21 de maig de 2019

Més Europa que mai

Les d'aquest diumenge 26 de maig són potser les eleccions europees més importants que hem viscut fins ara. Ho són per a nosaltres, especialment per a la causa de la democràcia i de Catalunya, sens dubte, però també per al conjunt dels europeus, per raons diverses i complementàries. Els dubtes, contradiccions i febleses que el projecte de construcció europea arrossega des del principi, aguditzats quan les coses s'han posat més agres i la crisi del capital ha impactat de ple en àmplies capes de població, genera dues menes de refús distints i fins contradictoris entre ells. El denominat euroescepticisme de poderosos sectors dretans que simbolitza molt bé el brexit britànic, abassegadorament anglès, i el que abanderen organitzacions d'esquerres de diverses sensibilitats i trajectòries que coincideixen en l'anàlisi que l'actual projecte europeu s'està escrivint des de dalt per afavorir els interessos dels estats i del gran capital. Com sempre, però, podem veure l'ampolla mig plena o mig buida. Dels Països Catalans estant si més no, l'exili del president Puigdemont, els consellers i conselleres i destacades dirigents independentistes, amb les victòries judicials aconseguides a Bèlgica, Alemanya, Escòcia i Suïssa, estan demostrant la utilitat i necessitat de l'espai europeu en la defensa de la democràcia i dels drets i llibertats individuals i dels pobles.
Lluny, però, de donar per bona i acabada la unió europea, especialment en aspectes crucials com les polítiques per a la pau i l'equilibri ecològic, dels models de participació democràtica i d'alternatives econòmiques al servei de les pesones, dels drets de les minories nacionals i la defensa de l'autodeterminació, de la igualtat efectiva de gènere, de la gestió eficaç i solidària del drama de migrants i refugiats, sembla consolidar-se entre nosaltres i en general a tot Europa la necessitat de participació directa en les institucions amb l'objectiu de garantir-ne millores i un desenvolupament favorable als interessos de la majoria dels ciutadans. El vell debat que suscita tota contesa electoral en bona part de les esquerres radicals sobre si participar-hi o no, sembla decantar-se cap a la forma positiva, per molt que algunes de les opcions que les representen a casa nostra s'hagen inhibit de presentar-hi candidatures pròpies, bé perquè no s'hi han vist amb cor o forces o perquè han preferit centrar-se en l'aposta municipalista o perquè confien de concentrar el vot en les dues alternatives republicanes i independentistes majoritàries o una mica per tot plegat. Siga com vulga, l'adagi fusterià pot aplicar-se ara més que mai a les eleccions europees d'aquest diumenge: «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres».
En efecte, quan l'enèsima crisi del sistema mira de recompondre, estabilitzar i augmentar els beneficis del gran capital aplicant la seua lògica despietada i depredatòria sobre homes i dones, terres i pobles, despullant drets i multiplicant, amb els seus guanys, les misèries col·lectives, i quan ho fa servint-se també de les estructures amb què l'Europa dels estats li ha parat la taula i blanquejant o organitzant directament les canilles feixistes i la demagògia populista que pesca en les aigües tèrboles de totes les crisis (que convergeixen en un punt: la desculturalització de cada vegada més àmplies masses de població); quan tot això s'escampa com una taca de petroli per Europa, cal respondre-hi amb candidatures sòlides i solidàries que arrepleguen el bo i millor de les avançades democràcies europees. Front a l'Europa burocratitzada dels estats, la solidària dels pobles; front a les minories que remenen les cireres en els espais d'ombra dels palaus i les cities, «collida de fruits» poètica i col·lectiva a camp obert. Només una acció decidida i conjunta, sempre de caràcter transnacional, contra l'amenaça feixista i les causes que la generen, pot ser efectiva a mitjà termini. Però hi ha una raó més avui, per a nosaltres ara la més important, per participar-hi i aconseguir un vot massiu i majoritari del sobiranisme: la possibilitat de trencar l'aïllament de la indiferència per la causa republicana a nivell europeu (tot i els èxits innegables que el treball coordinat dels exiliats i exiliades han aconseguit), la denúncia de la camisa de força espanyola en un context on els seus poders i capacitat de maniobra estan més limitats. Vespres, a més, de la sentència del Tribunal Suprem contra els presos i preses polítics que suposarà un nou punt d'inflexió en el procés cap a la República i per al qual cal estar preparats sumant forces. Finalment, la circumscripció única estatal d'aquestes eleccions permet concentrar el vot en aquelles candidatures que millor defensaran els nostres interessos socials i nacionals i permet visualitzar, de portes endins i de portes enfora, el suport que el sobiranisme republicà té en el conjunt dels Països Catalans. Més que la comprovació de quina de les forces independentistes hi resultarà vencedora, serà important sospesar l'avanç del conjunt del moviment, superar el 50% dels vots al Principat, fer veure que el sobiranisme també puja a les Illes Balears i (sobretot) al País Valencià, i poder desplegar al Parlament Europeu un altaveu democràtic capaç de sarzir la solidaritat dels altres pobles d'Europa i de recompondre la unitat estratègica interna cap a la República catalana.

[Publicat a llibertat.cat el dilluns 20 de maig de 2019.]

 [El rapte d'Europa, Valentin Serov, 1910.]