dimarts, 18 de juny de 2019

Llimar barrots a colps de vers


Marta Pérez i Sierra, Escorcoll. XXXVI Premi Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d'Alcoi. edicions del buc _ poesia núm. 17, La Pobla de Farnals, març 2019. Epíleg de Jordi Botella.

· · ·

Quan la poesia s'engendra en les fondàries doloroses de l'experiència i les paraules busquen desesperadament l'equilibri que certes circumstàncies de la vida ens neguen; quan ens veiem impel·lits a enfrontar la malvestat i la desgràcia a un nivell on només arriba la força i transparència de la paraula; quan necessitem preguntar-nos els perquès, preservar i compartir els records més íntims, aixoplugar qui ha perdut la llar de l'esperança, donar veu a qui n'és privat, ales al caigut, perfum al malalt d'anòsmia, paisatge i horitzons al captiu; quan volem enderrocar els murs de la injustícia alçant la casa del llenguatge poètic... les retòriques de la banalitat salten pulveritzades. Naix llavors el que sembla tan espontani, fràgil i senzill i alhora tan meravellós com una obra de la natura, però que no és al capdavall sinó fruit de l'anhel més humà, de l'esforç i la perícia del poeta. No exagerem gens si diem que Escorcoll, l'últim llibre de Marta Pérez i Sierra (Barcelona, 1957) concentra les qualitats que fan la poesia gràcil i profunda alhora. El tema carcerari, personificat en la germana presa a Can Brians i a la qual, sota el nom d'Abigail, van adreçats els poemes en un diàleg dividit en cinc seccions (Vis-a-vis, L'alè de les cel·les, Barrots i vidre doble, De perfil i Cent vuitanta-sis passes d'anada i tornada) i un total de 49 composicions, és el motiu central des del qual s'eixampla, com els cercles que traça una pedra en caure a l'aigua, la història familiar de precisos detalls, des de la infantesa compartida, els pares i els estius, fins a la caiguda en el cercle infernal i l'alliberament del retorn final a casa. Tot inspirat per la voluntat de comprendre, acceptar i estimar la germana, condicions que preparen el camí de la llibertat.
El viatge al fons d'aquesta experiència, sent com és de caràcter poètic, es fa essencialment amb els ulls de la sensibilitat. El món sensorial de Marta Pérez és d'una exuberància extraordinària, construïda lluny de la lògica que regeix els moviments d'una societat espúria, injusta i cruel amb les persones més febles i crescuda en un territori que no pot violar l'escorcoll del carceller anònim ni l'ull escrutador de cap panòptic: l'olor com a clau del codi que defineix la vida i la mort. L'olfacte és el més primitiu, radical i directe dels nostres sentits, el que potser amb major força ens connecta amb realitats profundes que sovint escapen al control intel·ligent de les emocions. Podem dubtar d'una visió, però una olor rarament enganya, per a bé i per a mal. És curiosa, en aquest sentit, la proximitat lèxica entre les paraules gregues osmé, olor, i osmós, impuls. Per aquest camí, la poeta ens porta al paisatge de les sinestèsies, aquelles metàfores que recomponen per a la intel·ligibilitat poètica el que la realitat regla, confon i desvirtua, un territori fèrtil per a la investigació poètica: «el teu perfum es pinta de grocs pàl·lids», «l'aroma de la sal / als llavis», «l'aroma del perdó» («Perfum de Betània»), «als ulls inodors», «Alè verd», «Olor de vermell», «Olor de t'estimo», «olor gris perla». Gran part de l'esforç de comprensió i de la voluntat d'estima envers la germana es dedica a restituir-li el món d'olors de què l'han privada el captiveri íntim i el de la presó. I a través de les sensacions olfactives, la bondat del món compartit de la infantesa de les germanes que els poemes evoquen per ofegar aquella altra olor de la por, del zotal, el «color lleixiu» «al passadís del desordre», l'«Olor d'inadaptades», el «tuf de tancat», l'«agra desolació». El passat de fortalesa i vida comuna i el futur d'esperança, amb el seu alliberament dels sentits presos, front al present amarg del captiveri: ser lliure, ens diu la poeta, és tornar a aprendre a olorar les roses. Lluny del discurs pautat i alienant de l'ordre, de la raó de lleis i tribunals, Marta Pérez i Sierra alça el de les emocions i l'estima, duu la batalla per la dignitat de la germana (que és la dignitat de totes les dones preses) al seu terreny. Una altra arma l'ajuda en aquesta causa: l'oposició de dues formes antagòniques de diàleg, el càlid amb germana i pares i l'impersonal dels carcellers de veu imperativa. La paraula de Marta Pérez i Sierra, plena de saviesa i bondat, ve a omplir per les escletxes per on es filtra la bona poesia i des de la intimitat amatent i dolorosa i les raons personals els buits que en el cos social vol deixar la tenacitat cruel dels carcellers. Les circumstàncies històriques han volgut afegir aquest valor al valor del testimoniatge humà, pregon i únic que aquests poemes atresoren.

[Publicat a Saó núm 448, maig 2019.]

[L'autor de la ressenya i la poeta Marta Pérez i Sierra el dia de la presentació del premi al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi el dissabte 9 de març de 2019.]

dissabte, 15 de juny de 2019

Saials. Judici a la llibertat

Dimecres, amb les últimes declaracions dels acusats, va quedar vist per a sentència el judici al Tribunal Suprem. Jordi Cuixart, president d'Òmnium, i Jordi Sànchez, expresident de l'Assemblea Nacional Catalana i avui diputat electe al Congrés espanyol, ja sumen 605 dies de presó, una mica menys els altres: Teresa Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Turull, Raül Romeva, Josep Rull, Joaquim Forn i Oriol Junqueras. S'hi ha jutjat tres independentistes més: Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila.
· · ·
Vist per a sentència. Fredor escabrosa d'algunes paraules. I tantes imatges com quedaran en la memòria: l'escenari de la representació i el seu barroquisme coent, la impostada educació del jutge Marchena, doble del vampir cinematogràfic més famós, Christopher Lee, els altres jutges ensopits carregats de punyetes que els fan semblar figures de guinyol (les de les garrotades), la malaptesa escandalosa dels fiscals, els engominats de Vox i l'obscena publicitat a compte de l'erari públic, les veus dels policies invisibles que la fiscalia va dur de testimonis i les declaracions repetides com un mantra après a correcuita i malament. Memòria de la ignomínia que ha tret a la llum les misèries d'un estat ple de forats per on democràcia i llibertat van directes a l'aigüera i es perden clavegueres avall. I després de cinquanta-tantes sessions, «impasible el ademán», sense aportar ni una sola prova del que sosté, la fiscalia tancada en banda en l'acusació fantasmagòrica de rebel·lió, sedició i malversació i en la petició de penes severíssimes. Si has de dir una mentida, digues-la ben grossa, i no se t'acudesca rectificar, que això és de savis i gent feble. Sospites fundades que la sentència ja està escrita per mà incommovible.
· · ·
Hem vist moltes coses en aquest judici a la llibertat, un fangar cada vegada més espès d'on no saben com eixir els paquiderms polítics i judicials que hi van començar clapotejant, s'hi van rebolcar amb delectança després i on acabaran ofegant-se. Cuixart la va encertar: s'hi jutjaria el mateix estat demofòbic. Els carcellers del règim del 78 volen guanyar temps, que passe l'onada de denúncies internacionals (Aministia Internacional, grups de parlamentaris i juristes, el PEN, la principal associació d'escriptors, l'ONU…), que minve la indignació, que els dissidents aprenguen la lliçó d'escarment, que donem per perduda la batalla per la llibertat.
· · ·
A l'altre plat de la balança els discursos dels advocats de la defensa desmuntant una a una les peces de la maquinària construïda contra les idees, la llibertat i el dret d'autodeterminació que s'exerceix a les urnes, Andreu Van den Eynde, Xavier Melero, Jordi Pina, Marina Roig, Judit Genè, Olga Arderiu, Pau Molins, Mariano Bergés, Josep Riba… Aquests noms també els recordarem. Urnes contra porres, el pes de la llei lligat amb una corda al coll de la llibertat, la unitat d'Espanya a força de mordassa contra les aspiracions d'un poble singular a viure en peu d'igualtat entre els altres pobles del món. A l'altre plat de la balança, la serena dignitat d'uns acusats que es reafirmen en les pròpies conviccions i els principis de la no-violència: «Ho tornaríem a fer», «No ens fareu sentir odi contra els altres pobles de l'estat», «Torneu el conflicte al lloc de la política i el diàleg».
· · ·
Vist el que hem vist i oït el que hem oït, res que no siga l'absolució i la indemnització pel mal sofert injustament, el restabliment dels drets polítics dels presos electes, res que no siga l'obertura de vies reals de diàleg (i no les cortines de fum que acostuma a alçar el policia bo de la pel·lícula que avui representa el PSOE) no farà sinó empitjorar la ferida i créixer la indignació i la protesta.
· · ·
Compten els carcellers també amb el silenci dels anyells, el ramat multitudinari de la majoria, a qui mantenen en la més estricta dieta informativa, famèlica legió d'intoxicats per als quals el judici és, en el millor dels casos, un destorb, una molèstia, una moscarda insidiosa a l'hora sagrada de la sesta. Compten amb els obedients que enfangats en irrenunciables prejudicis s'estimen més mirar cap a una altra banda perquè l'espill de les paraules en llibertat els torna una imatge molt lletja.
· · ·
Compten també amb la mudesa còmplice dels partits institucionals que aquests dies ordeixen pactes, es reparteixen canongies i corren estúpids vels sobre la realitat convençuts que l'Espanya apedaçada del 78 té més vides que un gat i que cal col·locar-se en lloc estalvi, en la zona de confort que donen alcaldies, escons, càrrecs, besamans al monarca, còctels i piscolabis –i qui sap si seients en consells administratius de renom i bons marges per a la jubilació.
· · ·
El poble tornarà a votar i a traspassar les portes que pretenguen barrar-li el pas (Jordi Sànchez). El que hem de tèmer, si de veritat volem una democràcia de qualitat, no és la desobediència que mou el món i que protagonitzen ciutadans responsables units en una causa comuna en temps d'egoisme individualista, sinó el ramat obedient i submís, el poregós, el que assumeix sense parpellejar el discurs de l'odi i la intolerància (Jordi Cuixart). Això sí fa por, i molta.
· · ·
L'octubre de 2017 Catalunya i Espanya van entrar en un camí sense retorn que la repressió desfermada per l'estat i la resposta organitzada de la majoria de catalans no han fet més que aprofundir. Es pensa algú que la sentència del judici a la llibertat que dictaran més prompte que tard suposarà cap punt i final a un conflicte d'arrels tan profundes i de naturalesa cultural i política? Algú es pensa que Espanya podrà girar pàgina com si no hagués passat res i recuperar sense esforç el crèdit perdut davant el món i de la pròpia ciutadania cada dia més desobedient? 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 15 de juny de 2019.]


 

dissabte, 8 de juny de 2019

Saials. Democràcia pervertida

Va nàixer coixa, reconeguem-ho. Més exactament coixa sota el pes de la corona d'una monarquia imposada pel dictador Franco i una caixa forta blindada on van quedar dipositades les barbaritats que el règim havia perpetrat durant quaranta anys. La impunitat de crims cotra la humanitat que no prescriuen va donar pas a la impunitat de crims contra la humanitat que no prescriuen. I s'hi va entronitzar el principi lampedusià que afirma que cal que tot canvie perquè res no canvie. La sospita que aquella operació mantenia els mateixos gossos amb distints collars fou ràpidament corregida per l'evidència: eren els mateixos gossos i els mateixos collars. Més alguns altres que tapant-se el nas, mirant cap a un altre costat, jurant sobre les santes escriptures de la realitat o amb desinhibida alegria es van afegir a la festa.
· · ·
«Col·loqueu-vos», animava l'admirat alcalde ieié Tierno Galván en una broma que resultaria premonitòria. Molts, efectivament, es van col·locar, en les poltrones de la política i altres seients reservats del teatre democràtic (mentre el que ara es diu deep state franquista i les seues conxorxes continuava movent els fils entre bastidors). Però el `col·locó´ de la majoria era d'una altra mena: el produït per la il·lusió de respirar la novetat de certes llibertats guanyades (i vigilades) i subvencionades per la mà generosa d'Europa. La hipoteca de l'oblit, amb la clàusula de la monarquia intocable i la unitat a martellades d'Espanya, paga uns interessos molt alts: la despolitització generalitzada, la aculturització programada.
· · ·
En els marges van quedar els perepunyetes, contraris a l'intercanvi de cromos que l'oposició franquista de l'esquerra majoritària i el nacionalisme moderat van mantenir amb els poders fàctics i els hereus de Franco. Mentre ETA va insistir en la seua aposta de trets i sang, la guerra bruta de l'estat i la vulneració de drets democràtics es complaïa i retroalimentava amb la coartada. La princesa que havia mossegat la poma enverinada continuava adormida en la seua urna de vidre, votava cada quatre anys, tolerava les enormes xifres d'atur, assistia impàvida a l'espectacle cada dia més grotesc de la corrupció generalitzada, de la podridura profunda de l'estat que arribava al paroxisme en l'època del PP. Dormia profundament.
· · ·
Si l'alegre jovenalla del PSOE, avui plena de xacres i canes però ben instal·lada, gràcies a l'abracadabra de les portes giratòries, en llocs ben remunerats del capital omnipotent, havia representat bé el seu paper de modernitzador de la vella Espanya (a còpia de subvencions fantasmagòriques), amb Aznar tot allò se'n va anar en orris. La caspa neofranquista es feia visible de nou, els morts creixien com bolets en fosses comunes, tàpies i marges de camins, es trencaven els difícils equilibris de la transició, es passava el ribot sobre lleis referendades pel poble, es blindaven els interessos de la banca, saltava pels aires la separació de poders, es deixava la política en mans dels jutges, es burlaven descaradament del personal. La despolitització, la manca de cultura i la narcosi informativa són un corcó voraç en mans dels poderosos.
· · ·
Malgrat els estralls de la crisi social, econòmica i democràtica el conjunt de l'esquerra encara hegemònica a Espanya, del PSOE a Podemos passant per Esquerra Unida, encara no ha mesurat la magnitud dels errors de la transició a què devem en bona part la deriva autoritària dels nostres dies. Més aviat, com en el cas del PSOE, ha assumit plenament el seu paper de fre a les llibertats, de còmplice i beneficiari dels privilegis heretats del règim de Franco.
· · ·
En veure la bella princesa adormida dins la seua urna de vidre el príncep s'hi va enamorar en un impuls de passió, la va besar en la boca i ella de sobte va despertar de la llarga letargia. No li va agradar res del que va veure, o potser el verí de la poma era massa fort, i va tornar a l'oblit del seu somni. Potser no fou un príncep sinó un bandoler que passava pel bosc, un republicà, un independentista.
· · ·
I així arribem a la perversió del sistema democràtic que representa el judici contra els presos polítics catalans. En un mateix dia la fiscalia de l'estat manté l'acusació sobre fets no provats de cap manera contra els independentistes i el Tribunal Suprem paralitza l'exhumació de Franco, a qui a més considera cap d'estat des de l'1 d'octubre de 1936 (quan encara resistia dempeus el govern legítim i democràtic de la República) i el 20 de novembre de 1975. No us perdeu la significativa imatge de l'encaixada entre el rei i el líder de Vox d'ahir a la Zarzuela. Quina sintonia! Com dos vells camarades d'armes, marcials, regis, eqüestres!
· · ·
La princesa, però, continua dormint. Li han pervertit les paraules, les idees, l'han marejada amb les mentides, colpisme, rebel·lió, diàleg, violència ambiental, muralles humanes, li han segrestat les imatges, li han subministrat noves dosis intravenoses de verí desinformatiu contra el qual no estava immunitzada. Li han dit que els tribunals de justícia europeus, les organitzacions internacionals defensores dels drets humans, l'ONU i tota la pesca són fruit d'un contuberni, de la mala llet i l'enveja, d'aquell or de Moscou que encara ho paga tot. Potser un dia despertarà. Llavors qui sap si el vaixell democràtic espanyol ja s'haurà enfonsat del tot. El que és segur és que la llibertat i l'autodeterminació continuaran sent drets inalienables de les persones i dels pobles.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 8 de juny de 2019.]

dissabte, 1 de juny de 2019

Llums i ombres


Com a l'hora de valorar la quantitat de líquid de la botella, si mig plena o mig buida, és inevitable que la llum, en impactar contra els objectes opacs de la realitat, projecte una zona d'ombra. Llum i ombra, com dia i nit, caminen juntes, s'impliquen mútuament, i només Peter Pan pot perdre la pròpia ombra en un descuit, tan bé com estaria que els mortals la perdéssem també de tant en tant! El do de la transparència, però, és reservat als habitants del País de Mai Més o suggerida només per alguna construcció poètica («llumombra», V. Escrivà) i tan sols els vampirs són exempts de reflectir-se als cruels espills de la realitat. En el llenguatge popular tenir bona o mala ombra equival a tenir bon o mal averany. I de qualsevol cosa ens preguntem si presenta més llums que no pas ombres o a l'inrevés. Així podem veure també els resultats de les últimes eleccions municipals i europees, mig plenes o mig buides, depenent del lloc des d'on ens les mirem. Per molt que les xifres, els vots fets i comptats, són iguals per a tots i objectius, cadascú els llegirà d'una manera distinta i fins contradictòria. Fins a tal punt hi pesen els interessos particulars, que la interpretació d'uns resultats electorals és sovint el més paregut a un exercici de màgia negra, un espectacle d'ombres xineses o una exhibició de pur cinisme. Ja se sap, sovint importa més la representació de la realitat que la realitat mateixa, per molt esmunyedissa i interpretable que siga a vegades, de manera que hi ha autèntics especialistes a vendre fum tot l'any i tothora però especialment en èpoques electorals (ja esteses com una gran ombra damunt tota pràctica política). Exemple del que diem és l'ocultació del triomf clamorós de Puigdemont en particular a les eleccions europees i el de l'independentisme en general, ja pràcticament amb el 50% dels vots a Catalunya. Els fabricants de fum són els mateixos que s'entossudeixen a caminar pel costat salvatge de la democràcia, disposats a vulnerar-la quan els convé amb la pretensió absurda de canviar la voluntat dels votants: representants legítims despullats dels seus drets, polítics i dirigents civils empresonats per les seues idees, sinistre espectacle d'un judici muntat sobre falsedats manifestes. Ombres i més ombres sobre l'Estat espanyol, contra el qual s'acumulen més i més denúncies, ara la de l'ONU sobre la detenció arbitrària dels presos polítics i l'exigència d'alliberament immediat. I en el còmput personal: llum de la baixada general dels fums a l'extrema dreta i els seus còmplices de la dreta extrema (i ombra de l'entrada, per primera vegada en la història democràtica d'Alcoi, del representant d'un partit feixista a l'Ajuntament), llum de la superació del 50% del vot independentista (i ombra de les estranyes aliances que es concitaran per evitar que Maragall, el més votat, siga el proper alcalde de Barcelona), llum de la renovació de Joan Ribó a la capital del País Valencià (i ombra del fracàs del conjunt de les esquerres fragmentades com a alternativa a la reiteració viciada a la capital de l'Alcoià). Amb aquest balanç de llum crec que podem continuar caminant amb una certa confiança de botella mig plena, però hem d'estar molt atents a les zones d'ombra que es projecten amb tossudesa. Perquè és ací, dels relatius i provisionals fracassos de la llum present, d'on realment podem aprendre, d'on podrem pouar tota la llum futura.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 1 de juny de 2019.]

 

dissabte, 25 de maig de 2019

Alcoi (Europa)

Hi hagué un temps en què els productes fabricats ací lluïen invariablement allò d'Alcoy (España). Dic lluïen perquè es tractava al capdavall d'una manera bastant curiosa de donar-se cert aire de grandesa. Normalment, si a un no li havia tocat el premi de ser capital de «província», es col·locava modestament i entre parèntesis l'obligada referència administrativa instaurada pels Borbons en 1833 i que el franquisme ens va empapussar en forma de sopa bova. Així San Carlos de la Rápita (Tarragona) com Játiva (Valencia), Saelices (Cuenca) com Don Benito (Badajoz). Però posats en l'enutjosa tasca d'haver d'ubicar-se en un món sempre extern i sempre llunyà, els poders fàctics alcoians defugien d'aquesta manera singular l'oprobi alacantinista i contribuïen de pas a l'indissimulat desig de tot alcoià i alcoiana de ser «coseta». A fi de comptes la gran nebulosa del topònim espanyol no comprometia a res o fins i tot podia ajudar a blanquejar un full de serveis més aviat tacat de republicanisme roig i negre i fins d'algunes vel·leïtats separatistes i una raonable tirada a l'anticlericalisme. Amb aquesta denominació d'origen aprofitàvem per fer-nos els originals, per molt que al capdavall ho fèiem amb segell oficial franquista i remetent-nos de rebot al made in spain o al Spain is different de Fraga Iribarne. De l'originalitat estrambòtica a la vulgaritat més provinciana i el ridícul es pot viatjar a la velocitat del llamp.
Alcoi, però, continua sent per a bé i per a mal el melic del món. I Espanya roman en la mateixa nebulosa, amb el BOE que feia sospirar els nostres fabricants, amb les províncies perfectament inútils dibuixades en lliçons d'obligada geografia. Espanya sempre igual a ella mateixa, amb els seus ministeris i les seues forces d'ordre, la seua llengua per antonomàsia i obstinada substracció, cada vegada més arnada i intransigent i menys democràtica. Igual que sempre, amb una dreta ultra i cavernícola passada de revolucions i instal·lada en l'insult permanent a la raó, les males maneres, la intolerància i la fatxenderia, l'a por ellos i el vivan las caenas. És en aquest escenari hipernarcotitzat, de recentralització de l'estat i pèrdua clamorosa de drets i llibertats, amb una esquerra espanyola claudicant incapaç d'agafar el bou per les banyes, que també els alcoians i alcoianes som cridats a les urnes. Els nostres vots poden ser llavor d'esperança, si sabem mobilitzar-los, contra cercles viciosos i rotondes sense eixida. Amb ells i la nostra espenta tenim dues claus, la de la porta d'un Ajuntament on es pot concentrar el bo i millor d'una vella història que faríem bé d'actualitzar per al segle XXI, la de la ciutat-estat, i la d'una Europa que pot ser la porta d'eixida alternativa a l'Espanya demofòbica i autista de la monarquia i el règim obsolet del 78, una Europa que garantesca els drets i llibertats que ací es vulneren cada dia. I amb les dues claus a la mà, votant en termes de república, democràcia radical, drets socials i sobirania dels pobles, pararem els peus a la dreta cavernícola i obrirem molts panys i moltes portes.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 25 de maig de 2019.]

 

dimarts, 21 de maig de 2019

Més Europa que mai

Les d'aquest diumenge 26 de maig són potser les eleccions europees més importants que hem viscut fins ara. Ho són per a nosaltres, especialment per a la causa de la democràcia i de Catalunya, sens dubte, però també per al conjunt dels europeus, per raons diverses i complementàries. Els dubtes, contradiccions i febleses que el projecte de construcció europea arrossega des del principi, aguditzats quan les coses s'han posat més agres i la crisi del capital ha impactat de ple en àmplies capes de població, genera dues menes de refús distints i fins contradictoris entre ells. El denominat euroescepticisme de poderosos sectors dretans que simbolitza molt bé el brexit britànic, abassegadorament anglès, i el que abanderen organitzacions d'esquerres de diverses sensibilitats i trajectòries que coincideixen en l'anàlisi que l'actual projecte europeu s'està escrivint des de dalt per afavorir els interessos dels estats i del gran capital. Com sempre, però, podem veure l'ampolla mig plena o mig buida. Dels Països Catalans estant si més no, l'exili del president Puigdemont, els consellers i conselleres i destacades dirigents independentistes, amb les victòries judicials aconseguides a Bèlgica, Alemanya, Escòcia i Suïssa, estan demostrant la utilitat i necessitat de l'espai europeu en la defensa de la democràcia i dels drets i llibertats individuals i dels pobles.
Lluny, però, de donar per bona i acabada la unió europea, especialment en aspectes crucials com les polítiques per a la pau i l'equilibri ecològic, dels models de participació democràtica i d'alternatives econòmiques al servei de les pesones, dels drets de les minories nacionals i la defensa de l'autodeterminació, de la igualtat efectiva de gènere, de la gestió eficaç i solidària del drama de migrants i refugiats, sembla consolidar-se entre nosaltres i en general a tot Europa la necessitat de participació directa en les institucions amb l'objectiu de garantir-ne millores i un desenvolupament favorable als interessos de la majoria dels ciutadans. El vell debat que suscita tota contesa electoral en bona part de les esquerres radicals sobre si participar-hi o no, sembla decantar-se cap a la forma positiva, per molt que algunes de les opcions que les representen a casa nostra s'hagen inhibit de presentar-hi candidatures pròpies, bé perquè no s'hi han vist amb cor o forces o perquè han preferit centrar-se en l'aposta municipalista o perquè confien de concentrar el vot en les dues alternatives republicanes i independentistes majoritàries o una mica per tot plegat. Siga com vulga, l'adagi fusterià pot aplicar-se ara més que mai a les eleccions europees d'aquest diumenge: «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres».
En efecte, quan l'enèsima crisi del sistema mira de recompondre, estabilitzar i augmentar els beneficis del gran capital aplicant la seua lògica despietada i depredatòria sobre homes i dones, terres i pobles, despullant drets i multiplicant, amb els seus guanys, les misèries col·lectives, i quan ho fa servint-se també de les estructures amb què l'Europa dels estats li ha parat la taula i blanquejant o organitzant directament les canilles feixistes i la demagògia populista que pesca en les aigües tèrboles de totes les crisis (que convergeixen en un punt: la desculturalització de cada vegada més àmplies masses de població); quan tot això s'escampa com una taca de petroli per Europa, cal respondre-hi amb candidatures sòlides i solidàries que arrepleguen el bo i millor de les avançades democràcies europees. Front a l'Europa burocratitzada dels estats, la solidària dels pobles; front a les minories que remenen les cireres en els espais d'ombra dels palaus i les cities, «collida de fruits» poètica i col·lectiva a camp obert. Només una acció decidida i conjunta, sempre de caràcter transnacional, contra l'amenaça feixista i les causes que la generen, pot ser efectiva a mitjà termini. Però hi ha una raó més avui, per a nosaltres ara la més important, per participar-hi i aconseguir un vot massiu i majoritari del sobiranisme: la possibilitat de trencar l'aïllament de la indiferència per la causa republicana a nivell europeu (tot i els èxits innegables que el treball coordinat dels exiliats i exiliades han aconseguit), la denúncia de la camisa de força espanyola en un context on els seus poders i capacitat de maniobra estan més limitats. Vespres, a més, de la sentència del Tribunal Suprem contra els presos i preses polítics que suposarà un nou punt d'inflexió en el procés cap a la República i per al qual cal estar preparats sumant forces. Finalment, la circumscripció única estatal d'aquestes eleccions permet concentrar el vot en aquelles candidatures que millor defensaran els nostres interessos socials i nacionals i permet visualitzar, de portes endins i de portes enfora, el suport que el sobiranisme republicà té en el conjunt dels Països Catalans. Més que la comprovació de quina de les forces independentistes hi resultarà vencedora, serà important sospesar l'avanç del conjunt del moviment, superar el 50% dels vots al Principat, fer veure que el sobiranisme també puja a les Illes Balears i (sobretot) al País Valencià, i poder desplegar al Parlament Europeu un altaveu democràtic capaç de sarzir la solidaritat dels altres pobles d'Europa i de recompondre la unitat estratègica interna cap a la República catalana.

[Publicat a llibertat.cat el dilluns 20 de maig de 2019.]

 [El rapte d'Europa, Valentin Serov, 1910.]

dissabte, 18 de maig de 2019

La rotonda (i 2)


Hi ha manera d'eixir per fi de la rotonda o estem condemnats a girar i girar fins que se'ns acaben paciència i gasolina? Però, la rotonda, com l'ase que volta la sènia o el peix que es mossega la cua, el cercle viciós o l'etern retorn, no són més que metàfores. En termes històrics, res no pot quedar absolutament immòbil, aturat. Ni es pot recuperar cap paradís perdut, per la senzilla raó que ni fou mai un paradís ni fou perdut, sinó transformat amb més o menys terrabastall o discreció a través del temps. El dilema és, descartada la possibilitat de cap equilibri perdurable i sotmeses com ho estan les societats humanes a una dialèctica de forces i interessos enfrontats que van definint en cada moment històric el sentit del moviment, avançar o continuar retrocedint. La política, en el sentit noble de la paraula, és l'art de dirimir les potències en joc d'una manera civilitzada. I necessàriament, respon a uns interessos o altres. Un dels pitjors mals del règim del 78 ha estat precisament el desprestigi de la política, la despolitització que els partits majoritaris han anat induint en la societat. La incompetència i el camuflatge dels interessos, el blindatge dels beneficis de tota mena per a la política burocràtica i professionalitzada, la connivència amb els poders fàctics del capital que mouen els fils lluny de la mirada del ciutadà, el control exhaustiu dels grans mitjans de comunicació convertits en altaveus de propaganda i transmissió ideològica són algunes de les raons que alimenten la crisi democràtica que estem patint a tots els nivells. Amb les excepcions que facen al cas, Alcoi reflecteix aquesta crisi general a petita escala. El disseny autonòmic del 78 i la tradició històrica de les forces locals potser no deixaven opció per haver seguit uns altres models, no ho sé, però el cas és que a Alcoi es reprodueixen fil per randa els vicis de la política espanyola, avui exhausta. I, per tant, idèntic model «democràtic»: vota cada quatre anys i oblida-te'n, de la música i el tocador, que el personal tècnic ja t'ho arreglarà. Així, la política convertida en mera gestió allunya en realitat el poder de decidir dels ciutadans sobre els aspectes que més l'afecten. Degudament portada al terreny de l'asèpsia, desideologitzada i sense ànima, la política es converteix llavors en un treball que garateix els interessos dels molt pocs front als interessos de la majoria, del conjunt de la societat. Però hi ha vida més enllà del bipartidisme històric d'alternança? No només n'hi ha sinó que l'hem de treballar i fer possible per eixir de la rotonda i acarar amb garanties els grans reptes de present i de futur que tenim plantejats. Cal saba nova a l'Ajuntament, amb projectes engrescadors, valents i possibles. No feu cas dels qui us diguen, ara que venen eleccions, que tenen una vareta màgica que tot ho soluciona. Confieu més en aquelles i aquells que us animen a participar activiament en la vida col·lectiva, que demanen el vostre compromís, que plantegen la democràcia d'una manera radical, que confien en l'apoderament del poble i les seues energies creatives davant els grans reptes. Que siga el govern dels més preparats, sí, dels més sabuts, però que tot ho facen a la llum del dia, oberts al plebiscit i control diaris de la gestió. Confieu en aquelles i aquells que buscaran els grans consensos de ciutat i país (els propers quatre anys de govern progressista a la Generalitat hi han d'ajudar). Voteu aquelles opcions que treballen colze amb colze amb la ciutadania per recuperar el teixit productiu de la ciutat amb idees clares per a la comarcalització i la construcció del País Valencià, per enfortir la musculatura civil, per desplegar l'autogestió i el dret de decidir-ho tot, per situar la cultura, l'educació i la sanitat en el centre del projecte ciutadà, per potenciar el transport i la gestió pública dels serveis i uns mitjans de comunicació públics de qualitat. Voteu aquelles opcions que aposten decididament pel valencià i la cultura pròpia, pels principis de sostenibilitat ecològica i per la igualtat de gènere, pels valors republicans. Guanyeu amb el vostre vot i amb el vostre esforç i il·lusions un Alcoi per al present i per al futur, guanyeu amb la vostra ciutat un País Valencià més just, més ecològic i més lliure.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 18 de maig de 2019.]

 

dimarts, 14 de maig de 2019

Contra l'ombra de Coripe


La pel·lícula que aquests dies de vacances vivim a Escòcia avança distorsionada. D'una banda la placidesa d'una primavera excepcionalment assolellada i calorosa, la cordialitat que es respira entre amics nous i vells, la bellesa d'un paisatge que invita a la contemplació i el silenci, la conversa tantes voltes ajornada que creix entre àpats i passejos. De l'altra, les sinistres notícies que ens arriben d'una Espanya com més va més enfangada en les pròpies misèries, una banda sonora estrident, un soroll de fons, un basso ostinato de mala llet, ignorància i crueltat que ve a malmetre la transparència de l'aire que respirem en aquest punt de la costa est d'Escòcia, entre Montrose i Arbroath.
A Coripe, un poblet prop de Sevilla, van afusellar i cremar un ninot que representa el president Puigdemont, amb llaç groc i tot a l'americana. Les cròniques periodístiques conten que, entre insults i molta gresca i en presència de nombrosa xicalla, els fusellers es van acarnissar especialment amb els genitals de la víctima. La policia municipal era l'encarregada de subministrar generosament la munició a la divertida concurrència que protagonitzà un any més La crema del Judes, mentre que l'AMPA local, demostrant un gran zel pedagògic, assumia la responsabilitat de la tria del personatge a liquidar. Antonio Pérez, l'alcalde socialista [sic], ha justificat l'acció tot emparant-se en la tradició, que com es veu pot servir d'aixopluc a la més pura barbàrie. En la tradició hispànica el poble sobirà només ho és en l'exercici de rituals més o menys simbòlics de violència col·lectiva contra objectius que el poder assenyala, però mai quan decideix prendre democràticament i pacífica, i d'una manera civilitzada, les pròpies determinacions.
No importa, doncs, que l'objecte de l'escarn siga un president votat per la majoria de catalans ni que al cap i a la fi es tracte d'algú tan aliè a la realitat quotidiana dels coripins i coripines com el Judes evangèlic. Del que es tracta és de cremar, linxar, eliminar l'enemic construït i instal·lat en l'imaginari col·lectiu com a encarnació del mal, de fer amb els catalans el que abans es feia amb els jueus traïdors o els moros incorregibles. El panorama que pinta aquesta burrera de Coripe, convertit dissortadament en paradigma de l'Espanya actual, dona poques opcions a un hipotètic diàleg per a la solució del conflicte entre el poble català i l'Estat. Coripe és la demostració enterca i reflectida en milers d'altres petits fenòmens quotidians del fracàs reiterat de la democràcia espanyola, que hauria d'haver estat abans que res una transformació cultural profunda que sacsegés i enterrés per a sempre les foscors atàviques de la intolerància, el feixisme i la ignorància. Al capdavall Coripe escenifica amb la seua festa la tragèdia que escriuen cada dia la majoria de polítics, magistrats, tertulians, plumífers i mitjans de comunicació mantenidors de l'estatus quo del règim monàrquic. No ho entendríem sense tenir en compte, posem per cas, les declaracions dels policies i guàrdies civils en el judici del Suprem, les bafarades immundes d'aznars, casados i cayetanes, arrimades i riberes, la insistent banda sonora de manades, valles de los caídos i bisbes ultracatòlics, tot el procés de naturalització i blanqueig del franquisme i el feixisme, però també les insolències irresponsables de psocialistes còmplices de les tones i tones de podridura que cada dia augmenten el fangar hispànic i allunyen solucions democràtiques a conflictes enquistats. Coripe o l'ombra de l'Espanya més negra.
És contra tot aquesta barbàrie que construïm el propi país cada dia. Contra el model inquisitorial, la bandera de la nostra llibertat, contra l'odi sinistre i visceral, els valors llibertaris de la nova república. En la cursa llarga la revolució democràtica de Catalunya dissiparà les ombres que fan emergir a Coripe, a l'Escorial o al Tribunal Suprem. Contra la barbàrie del linxament, la convicció civil i la força cultural que ahir, diada de Sant Jordi, també va repartir roses grogues i obert llibres i alçat bandera a Escòcia i arreu on el somni perviu i creix i es vesteix amb els millors colors de la fraternitat i la vida. Vencerem, doncs, perquè com li agrada de dir a en Jordi Puig, mentre que ells volen destruir tot allò que odien, nosaltres volem construir tot allò que estimem. I perquè com hi ha escrit en èuscar a l'entrada del museu de Sant Telm de Donostia, només es defensa allò que s'estima i només s'estima allò que es coneix. Conèixer, estimar, defensar: el triangle de la nostra fortalesa contra l'ombra sinistra de tots els coripes.

[Publicat a llibertat.cat el dijous 25 d'abril de 2019.]

 

dissabte, 11 de maig de 2019

La rotonda (1)

Pot ser tant un defecte com una virtut, que tot és qüestió de mesura i equilibris, de proporcions, però no és gens difícil identificar un alcoià o una alcoiana en no importa quin racó del món, inclosa la pròpia ciutat. Basta observar la freqüència i rapidesa amb què la paraula Alcoi aflora als seus llavis amb qualsevol excusa i les vegades que el nom de la seua ciutat va associat a episodis del passat. Direu que això no té res de particular, o que fins i tot és un fenomen universal en identitats que podríem qualificar de fortes. O que forma part de les solucions fàcils tirar mà dels llocs comuns per evitar lapses de silenci incòmodes. D'acord, però també és veritat que quan un comportament més o menys natural es converteix en hàbit o fins i tot en tic, perd la seua funció d'impuls a la sociabilitat i esdevé pur convencionalisme, un tòpic que ja no diu res. O pitjor: una trampa, una maniobra compensatòria, una escaramussa d'evasió. Els alcoians (i alcoianes, ep!) invoquem Alcoi amb una freqüència realment sorprenent, sí, i més considerant el context valencià, poc procliu en general a l'exaltació de les pròpies qualitats, qui sap si perquè fora dels quatre tòpics gastats no té massa coses de què enorgullir-se. Invoquem Alcoi de vegades fins a l'extrem d'avorrir aquella concurrència que, pobreta, no comparteix el 'privilegi' de la nostra substància identitària.
Sí, ens van llegar un món que té com a melic Alcoi, el nostre món, un món que nosaltres amplifiquem per plaer o rutina, devots o escèptics, fins als límits de l'univers conegut, potser perquè en el fons, davant l'espill inconfessable però sincer de la intimitat, ens sabem ben poca cosa. El mal és, doncs, que tothora tenim Alcoi a la boca, com a escut o nostàlgia, però hi reflexionem ben poc o no gens i sempre de passada i superficialment. El fort sentiment de 'polis' ha renunciat al necessari exercici polític, a la reflexió i el debat, a la participació creativa i els projectes col·lectius, i ens hem quedat amb el cul a l'aire. Mentre ens dedicàvem als nostres rituals, individuals o col·lectius, laics o sagrats, uns altres s'ocupaven de gestionar els recursos de tots i a fer i parlar en nom de tots (i sovint per l'interès d'uns pocs). Però la política, com la guerra, és massa important com per deixar-la en mans dels polítics, o dels militars.
Per això necessitem agafar-nos al clau roent del passat que justifique aquest vici, una mica infantil, de la supèrbia. Llavors rememorem aquells temps nebulosos de quan la ciutat encapçalava la revolució industrial i la lluita pels drets socials, l'excepcionalitat de què parla Joan Fuster, l'ànima industrial que se'ns escapa com el fum de les xemeneies sense que hi puguem fer res, apel·lem a l'Alcoi del Petroli, a l'Alcoi modernista, a l'Alcoi de primera divisió, a l'Alcoi que fou potència civil... I quan se'ns acaba el repertori de glòries passades, enmig la tristesa de tots els diumenges de vesprada de l'any, quan veiem el centre de la ciutat agonitzant gota a gota, la població minvant any rere any, el treball precari, els nostres joves obligats a emigrar, quan veiem els 3.500 vots que l'extrema dreta ha recollit de les aigües tèrboles de totes les crisis, quan veiem la poca espenta d'una esquerra que ha anat perdent un llençol en cada bugada de renúncies, de projectes i il·lusions… podem fer dues coses: voltar sense descans ni trellat la rotonda de les nostres impotències presents (convertint, com ja fem des de fa anys i panys, la nostra festa en l'excusa ideal del propi immobilisme) o tirar pel dret, decidits a replantejar-nos-ho tot, convençuts que malgrat tot Alcoi podria reinventar-se i ocupar un lloc preeminent en la construcció del país i la societat que volem.
¿Així doncs què farem, continuarem rodant en l'autocomplaença postissa de les banalitats o ens decidirem ja a tirar mà del treball i dels drets i la força col·lectiva per plantar cara a la vida, com sempre hem fet, per sembrar la llavor d'un futur més lliure i més just? El 26 de maig ens han convocat a les urnes. Sempre és bon moment per continuar fent-nos aquestes i d'altres preguntes, sempre és bon moment per intentar eixir de l'avorrida i absurda rotonda, agafar impuls i tirar pel dret. 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 11 de maig de 2019.]


dimecres, 8 de maig de 2019

Cal que sincronitzem els passos

L'any 2006 la premsa donava notícia d'una enquesta sobre fílies i fòbies dels espanyols envers els altres pobles de l'estat. Desconec els aspectes tècnics d'aquella enquesta, les preguntes, metodologia, representativitat de la mostra seleccionada i tot això, de manera que no puc dir res sobre el rigor amb què fou fet el sondatge ni sobre la poca o molta fiabilitat de les seues conclusions. En tot cas, les dades que aportava, tan distintes i distants del que era la idea més comunament acceptada pels valencians sobre ells mateixos (o més aviat sobre la imatge d'ells mateixos que creien que projectaven en els altres), em venien de perles per amanir la columneta sabàtica d'aquell 14 de gener que vaig titular «Amor no correspost». Perquè que els catalans (en l'accepció convencional del terme, ço és, els ciutadans de Catalunya) fossen els pitjor valorats pels altres era absolutament previsible, però que els valencians els seguíssem immediatament en l'oprobiós llistat de les fòbies rebentava tots els esquemes amb què havíem fet mans i mànigues per integrar-nos de ple i amb totes les conseqüències, i amb la inestimable ajuda de coaccions de tota mena, en la hispanitat. Tan simpàtics, dòcils i oberts com ens pensàvem, tan disposats a continuar ofrenant glòries i riqueses al tresor d'Espanya perquè en disposés a discreció, tan reblanits o muelles com la història ens havia fet, i resultava que encara se'ns devia veure el llautó de la catalanitat, que amb prou feines i escàs èxit havíem tractar de dissimular, corregir, ofegar i substituir per una més lluïdora espanyolitat que ens assegurés un puesto en el pervindre de la modernitat. Perquè a què es podia deure aquesta mania sinó a la identitat que l'ull aliè establia entre valencians i catalans del Principat? Valga l'anècdota –que d'això es tracta a fi de comptes– per il·lustrar la idea que per a la determinació de la identitat i la consciència de pertànyer a un poble no n'hi ha prou amb un espill on mirar-se. Sobretot quan aquest espill és dissenyat per distorsionar la imatge que projecta. A El tercer home, la pel·lícula dirigida per Carol Reed en 1949 sobre la novel·la homònima de Graham Green i protagonitzada per Orson Welles, hi ha la cèlebre seqüència a la galeria d'espills d'una fira d'atraccions. Em fa l'efecte que els valencians sempre estem disparant a l'objectiu equivocat, entre imatges distorsionades. Em fa l'efecte que no l'encertem mai.
És veritat que del 2006 ençà ha plogut, però no gaire tampoc. I en el tema que ens ocupa, la poca pluja no sempre ha estat benigna. No cal sinó observar quina ha sigut i és la resposta de la societat valenciana en termes de solidaritat activa amb el poble de Catalunya en la seua lluita per la democràcia i l'autodeterminació per constatar fins a quins nivells d'afluixament dels llaços comuns (de consciència nacional) hem arribat. El règim autonòmic en què descansa –o semblava descansar, veurem què tarden a desmantellar-lo– l'edifici constitucional espanyol no sembla haver facilitat, sinó tot el contrari, la «natural» (per raons de llengua, història, cultura i contigüitat geogràfica però també d'economia pura i dura) connectivitat dels Països Catalans. Bé que ho van deixar lligat i ben lligat, els pares de la «transició». El principal mecanisme per al mutu (re)coneixement que va significar la recepció de TV3 al País Valencià va ser tallat de soca-rel. «Ells» no disparaven enmig d'una fosca sala d'espills sinó a la llum del dia del seu objectiu uniformitzador sempre inacabat (són molt fartons). Sense televisió on «veure'ls» i «veure'ns» i tots els grans mitjans de formació de masses al servei del projecte centrípet espanyol, amb la primera entitat civil valenciana greument tocada i escarmentada per les multes pels repetidors de TV3 i els partits institucionals maldant també perquè el mal exemple de Catalunya no s'encomane als valencians, ara que estem en la cresta de l'ona però no sabem per a què, dels Països Catalans només en queda l'autopista (de peatge, això sí), la bossa de treball de professores i professors que van amunt i avall, una xarxa universitària i un mercat cultural compartit que resisteix amb penes i treballs. Sí, també ens queda una economia que va a la d'ella, tan discretament fent que no se la sent quasibé mai. I ens queda, sobretot, la necessitat que la voluntat de la gent ha de fer possible.
Perquè malgrat tots els entrebancs interns i externs, estic segur que els Països Catalans, en tant que projecte compartit, és una realitat dinàmica que anirà imposant-se per la tossudesa dels fets i la realitat, i per la voluntat de les seues gents. Mentrestant ja sabem que la casa no es comença a alçar per la teulada, perquè això va contra les lleis de la gravetat i perquè a més la casa, encara que de vegades no ho semble, té bona part dels fonaments fets i són més sòlids que no ens pensem, tot i que encara no és apta per viure-hi. El dilema País Valencià o Països Catalans és un fals dilema. Centrar-nos preferentment en l'àmbit del país on vivim, amb els seus problemes específics i el seu tempo històric, no solament no pot negar la necessitat i la voluntat de construcció nacional dels Països Catalans, sinó que és l'única forma d'escometre-la, de continuar escometent-la. I a l'inrevés. En la mesura que fem i farem País Valencià, fem i farem Països Catalans. I a l'inrevés. Com les recomanacions que Pompeu Fabra feia als valencians en el procés de normativització del català: com més aprofundireu en les pròpies variants, com més depureu l'idioma, més trobareu i consolidarem el català de tots.
La solidaritat del País Valencià amb Catalunya és avui, en ple procés d'autodeterminació, més necessària que mai. És una pura il·lusió, en el millor dels casos, pensar que els valencians tenim la mínima possibilitat d'avançar socialment i nacionalment sense Catalunya, que el que està passant a l'altre costat de la Sènia no ens afectarà, que si el poble germà és doblegat per l'autoritarisme de l'estat a nosaltres ens deixaran estar. La solidaritat és gratuïta, sí, però també necessària, un préstec sense terminis, concedit per la força de l'estima i la raó, el primer recurs d'autodefensa que tenen els pobles sotmesos a un mateix poder. La solidaritat del País Valencià envers Catalunya, en les actuals circumstàncies, podria ser motor d'apoderament democràtic del nostre poble, escola de democràcia, presa de consciència col·lectiva, ens ajudaria a afrontar els nostres problemes específics i els reptes compartits. Si Catalunya reïx en el seu projecte de construcció republicana, l'horitzó serà per a nosaltres molt més nítid. Hauríem d'acabar amb el fals dilema expressat més amunt perquè el dilema real és acabar sent integrats plenament al projecte espanyol, malgrat que no ens puguen veure ni en pintura, o continuar construint un País Valencià més lliure, més democràtic, més just. La més que probable i més o menys propera implosió del Regne d'Espanya, el règim del 78, no ens pot agafar, als valencians, amb el pas canviat de nou, sense un projecte propi més o menys sòlid i consolidat, i en aquest sentit com en tants d'altres tenim molt a aprendre de Catalunya i el procés d'apoderament democràtic del seu poble.
Les tendències hegemòniques actuals, almenys en quotes de poder polític i social, tant les decididament partidàries del projecte espanyol com les que diuen voler construir el país –com més va més comunitat– al marge de Catalunya, combatran el projecte dels Països Catalans en nom d'un realisme que mai no s'acaba de demostrar amb els fets. Els altres, però, faríem bé de sincronitzar els passos cap a la unitat en la diversitat, sense exagerar similituds ni diferències, i sempre de baix cap a dalt, assajant un munt de propostes que encara no hem posat en marxa, guanyant en l'objectiu de situar el País Valencià com a autèntic subjecte polític i el procés d'apoderament popular autodeterminista i republicà en el centre del debat i l'acció política.

[Publicat a Passos l'11 d'abril de 2019.]




dissabte, 4 de maig de 2019

Bones festes


S'han salvat de moment els mobles, com aquell qui diu, tant ací com allà a Madrid, en les darreres eleccions. No ho negarem i fins i tot ho celebrarem amb tota la prudència. Ha estat un triomf, o dos o tres, de les esquerres, de les forces sobiranistes, de les noves radicalitats democràtiques i, en conseqüència, un fracàs de l'extrema dreta i de la dreta extremada, que ha reduït el seu missatge intolerant i xenòfob a la catalanofòbia, el masclisme descordat i la defensa d'una pàtria que no és més que l'explotació de la majoria i l'espoli de la perifèria a major benefici de les elits hereves del franquisme, amb el seu rei al capdamunt. Un nyap que no funciona ni amb tot l'oli que li posen en forma de substancioses subvencions i privilegis mediàtics els amos del corral, la gran banca, l'Íbex 35 i tota la pesca i parentela, un bunyol el de la dreta espanyolista, que no troba homologació a Europa sinó en els casos furibunds de partits de semblant color a Itàlia, Hongria o Polònia. Corre Casado, en conseqüència, a arreglar-se el maquillatge després de l'orgia franquista organitzada per Aznar i companyia, que la pela és la pela, el càrrec, les medalles, el poder i la incerta glòria, a buscar els quatre milions de vots perduts pel centre ruïnós de l'Espanya impossible. Corre a enllustrar màsters i fer els cursets de ranciors i blasons que imparteix Donya Cayetana etcètera, tota una senyora experta que en bona hora se'n va a la cort eximperial. I corren bromes i brames per les xarxes que rimen fracàs amb Casado, que ell s'ho ha guanyat solet i a pols, barbamec que mossega tots els hams que li posen a la boca. I Rivera, a xuplar banqueta quatre anys més, engreixant a l'hemicicle amb el cap d'oposició ben assegut a la poltrona molleta, esmolant la llengua viperina i fent exercicis de cal·ligrafia a veure si un dia abandona el traç gros de la demagògia, cosa bastant improbable mentre els poders fàctics i de fet, inclòs un PSOE enaltit i llaminer, li donen més peixet. I li canta a Inés, Inesita, Inés: «Arrima't cap a mi / que el llençol és estret. / No vull que tu digues / que per mi passes fred». Amb l'Abascal i els seus cavalls i pistoles, heroi fatxenda de casernes i cavernes eternes (i ja em disculparà el lector o lectora tanta rima desbocant-se), poca broma. Van covar alegrement els ous de la serp, van jugar amb la memòria i van deixar els morts sense enterrar en fossars, a cel obert i en marges i cunetes, van pactar per a l'oblit a canvi d'unes molles i una democràcia de saldo amb corona, i ara els sacres reptaran, cuejaran i amenaçaran al Congrés Espanyol i a les Corts Valencianes mirant de créixer a costa de l'amargura i la pobresa. Veurem com acaba l'algaravia feixista. De moment, prenem nota dels quasi 3.500 vots que la por i la ignorància i la crisi i la falta de respostes de l'esquerra o la simple mala llet han arreplegat a l'Alcoi esborradís i quasi desdibuixat de 2019. ¿Haurem de recordar que la lluita veritable es dirimeix en el terreny de la cultura, que som el que ens empapussen per les teles i les xarxes, que som el que no llegim, que som el que ja no som? I, com el llamp de Miguel Hernández, la repressió que no cessa de moment ni amb les victòries dels astuts Pedro Sánchez i Ximo Puig, i Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí despullats impunement dels seus drets civils, condemnats a l'ostracisme per una Junta Electoral Central convertida en reserva de mòmies, apartats de la cursa per a les europees. I més horitzons per al mes que va començar amb manifestació i homenatge a Joan Valls per l'1 de maig i que continua avui amb la festa gran alcoiana endarrerida per l'atzar dels calendaris. Per Alcoi i per Sant Jordi, feu que brille viva en l'esfera una nova primavera (avui estic enganxat a la rima fàcil, què hi farem!). I després, mampreneu els grans reptes, cosiu tots els descosits, porteu la civilitat a la tintoreria i que quede a punt per als temps que ja s'acosten. Que s'acosten i se'n van cada dia. Bones festes! 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 4 de maig de 2019.

 

dissabte, 20 d’abril de 2019

Saials. Segària

El nom Segària és d'arrel iberobasca i significa una cosa així com lloc on hi ha pomeres. De fet, en èuscar poma es diu 'sagar', d'on deriven 'sagardo', sidra (literalment 'vi de poma'), o 'sagardotegi', sidreria. També sembla fora de dubte la relació entre aquest topònim i el molt comú Segarra. Siga com vulga, així es diu, en femení o en masculí segons que s'hi sobreentenga la serra o el puig, la muntanya que s'estén perpendicular a la mar des dels límits orientals de la Vall de Laguar fins a 'La cara de l'home', penyals que la imaginació popular han revestit de qualitats antropomòrfiques i on acaba abruptament la serra al terme d'El Verger. També es diu així la casa a l'Almadrava que els pares van fer per a l'estiueig i que encara pertany a la família.
· · ·
S'entendrà així que m'haja entretingut en aquests preàmbuls filològics. No és la vida, al capdavall, pura lexicologia, com va dir algú? I més les paraules que conformen la biografia personal més persistent, fites dels paisatges més íntims. I les que fan de bastida de la memòria plural, com el (o la) Segària, cruïlla de pobles i civilitzacions que s'hi superposen, s'hi barregen, hi són entrellaçats pels fils perdurables de la història.
· · ·
I aquest és el món on l'amic Jordi Botella ha sabut trobar el punt exacte de connexió entre l'experiència individual i la col·lectiva, entre el present vertiginós que s'esvaeix i el passat mig amagat que es deixa atrapar per la ment inquieta, entre matolls, balmes i tarteres. Serra antropomòrfica que el corredor tresca amunt i avall, esquivant l'abisme, entre la Vall del Girona i la Marjal de Pego, travessant el paisatge que es fa cultura, respirant el mite que mou cada passa, escoltant les veus resistents de la memòria. Dels neardentals als ibers, dels romans als àrabs, la conquesta catalana, la repoblació mallorquina, els últims moriscos, el botànic Cavanilles apamant el món, John Dos Passos visitant Dénia en els anys vint i deixant l'epitafi de la bellesa jovial en una làpida del Cementeri dels Anglesos, víctima del botxí que es diu abandó, ignorància i espoli, naufragis del temps. I Sagra, Ràfol d'Almúnia, Tormos, Benimeli, Sanet i els Negrals. Última residència en la terra de Rafael Chirbes, que va escriure la crònica, lúcida i terrible, dels nous enrunaments perpetrats a l'ombra del Montdor/Montgó i de tantes misèries i renúncies.
· · ·
En la seua cursa rebel Jordi Botella ha reconstruït el mite amb les runes amb què la cultura ret el seu homenatge a la natura, on home i paisatge es fonen en l'abraçada, on el porc senglar s'abeura a la font del manobre i el cérvol trepitja el camí que va dibuixar l'enginyer, on el prec dels déus antics es fa eco rebotant en les pedres. Home que corre immòbil el periple del pensament, paisatge que es mou incessant en la quietud i la incansable letargia. Poema dramàtic, mite que es reinventa, memòria multiplicada en els espills de la paraula: Segària. El nom és el sediment dels noms.
· · ·
I l'escriptura feta mite troba la veu i el cos, el cant es corporifica en una simfonia de sons, l'autor troba l'actor, els amics atrapen la lluna en el cove de la creació mancomunada. Juli Cantó interpreta la partitura, torna als orígens, feny el pa de la pròpia biografia amb la farina col·lectiva que creix en crit, que es fa gemec, xiuxiueig, plor, emoció, paraula. Una casa damunt les ruïnes d'una casa, una passa que en segueix una altra, dos braços que dibuixen la casa i colpegen, pedra sobre pedra, la mà damunt la mà, escenaris de memòria i desig, la roda humana que inventa eternitats efímeres i somnia fugaces transparències de la permanència: Segària s'ha fet home, ha viscut a la llum i la foscor de l'home.
· · ·
Poema corporal, orquestració de sons purs i elementals, ritme per a la dansa, xerrics de la fam, obstinacions del treball, tam-tams de l'odi, la guerra i l'extermini, música de la passió i la mort. Tot hi és, a Segària, el llegat dels mons, la casa cara a la mar eterna d'aixetes que no tanquen, una vitalitat que ens desborda i sobrepassa, llum i percussions de Pep Burgos, línia i color sobre el llenç de la cova ancestral d'Orfeo Soler.
· · ·
Segària, Segària, Segària repeteixen l'eco de les pedres i els rems que en la mar colpegen les aigües del somni, el viatge dels homes a través de l'espai temps que es multiplica en esforços d'infinit.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 20 d'abril de 2019.]




dissabte, 13 d’abril de 2019

Saials. Guerres brutes


Pot haver-hi «guerres netes»? O justes? O necessàries? Des d'una concepció estrictament pacifista i no-violenta, la resposta fora no. Això no vol dir que fins les guerres més cruentes no es regesquen per uns codis que poc o molt impliquen un cert respecte a l'enemic, un tracte «humanitari» a presoners i població civil (que sovint n'és la primera víctima, la moneda de canvi que tenen més a mà i els ix més barata). La denominada guerra bruta, doncs, prescindeix en el fons i en la forma de tots aquests codis. Qualsevol mitjà justifica els seus fins espuris. No és una simple redundància.
· · ·
En la guerra com en la guerra. A l'enemic, ni aigua. No són només els codis bèl·lics els que la guerra bruta transgredeix sinó també i alhora tot principi democràtic. Potser la guerra, qualsevol guerra, no siga més que el fracàs últim de la democràcia. Per dalt hi ha la ciutat, més o menys convulsa i contaminada, un dia plou i un altre fa sol. L'espectacle de la democràcia s'hi desplega en tota la seua grandesa. La vida és bella. Almenys mentre el món del subsòl no deixe escapar les seues fetors nauseabundes, mentre les rates i les paneroles no isquen del clavegueram. El deep state, per dir-ho més fi, on bullen a foc lent totes les guerres brutes. Els GAL, recorden? La «policia patriòtica», la concreció sinistra del «Todo por la patria». Excuses de salvapàtries. Mitjans de formació de masses ben sucats en or esbomben les mentides fabricades en el clavegueram contra enemics de tot pelatge, un dia els podemistes i el seu líder, ahir i sempre l'independentisme, demòcrates de peu, veus crítiques, ulls esparpellats, insubornables amants de la llibertat. Fa un dia esplèndid!
· · ·
En altres temps els periodistes que descobrien crims i corrupteles, bunyols i falsedats, abusos d'autoritat i atemptats a la democràcia eren considerats herois i rebien premis en reconeixement als seus crits d'alerta. Quan el Watergate dels anys setanta, per exemple. La sofisticació tècnica de què disposen els estats per a les seues guerres brutes no ha fet sinó incrementar les possibilitats i la grandària dels crims comesos. En nom de la democràcia! La guerra bruta s'acarnissa especialment contra aquells que amb les seues denúncies lluiten contra la guerra bruta. La primera batalla que cal guanyar en tota guerra és la de la informació. És a dir, la de la desinformació.
· · ·
Després de set anys refugiat a l'ambaixada equatoriana de Londres, Julian Assange, un dels fundadors de Wikileaks, fou detingut ahir. En 2010 filtrà milers de documents sobre les guerres brutes d'Afganistan i Iraq. No li perdonaran que haja tret tanta podridura del clavegueram. Convertit en símbol de la denúncia i la lliure informació sobre les guerres brutes contra la democràcia, potser l'extradiran a un país el president del qual és ferm partidari de la pena de mort, això sí, amb totes les garanties sanitàries d'asèpsia que exigeix una societa moderna i democràtica. No deixa de ser una ironia del destí que el mosso encarregat de la feina bruta de lliurar un conciutadà (des de 2012 en què fou concedida la nacionalitat equatoriana a Assange) al gringo implicat en tanta guerra bruta es diga Lenín Boltaire de nom i Moreno de cognom.
· · ·
El món democràtic i les persones que no renuncien a l'exercici diari de la llibertat tenen un deute amb Julian Assange. Els d'aquest racó del món li devem a més el compromís explícit amb les pròpies lluites democràtiques, la denúncia sense defallences, des de la cambra de l'ambaixada equatoriana que el va albergar fins ahir, dels abusos i guerres brutes de què encara som víctimes. Ni que només siga des de la consciència que la primera batalla que s'ha de guanyar en el combat pacífic per la democràcia és sempre la de la informació. La de la informació lliure i veraç a favor de la transparència i la democràcia, contra els clavegueram sinistres que promocionen les guerres brutes del poder.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 13 d'abril de 2019.]

 

dimarts, 9 d’abril de 2019

Justificació d'un sentit


Jaume Pérez-Montaner, Defensa d'una forma. Poesia completa 1976-2018. Pròleg d'Antoni Martí Monterde, epíleg de Dominic Keown. Institució Alfons el Magnànim, Centre d'Estudis i Investigacions, col·lecció «Poesia-Obres Completes», València, novembre de 2018.

· · ·

A «El poema» del llibre La casa buida (2014), en referir-se a l'escriptura poètica, diu l'autor: «parlem d'un món possible / –qui sap si sols en somnis–, // que potser no veurem / i que no serà nostre, // com un intent només / de lucidesa estranya, // la final i més bella / justificació // d'un sentit impensat / en la nostra existència». Si tot poema, efectivament i en última instància, naix i s'incardina en aquest desig de dotar de sentit la pròpia vida, en el cas del nostre autor això s'insinua i explicita de manera constant en la seua obra des d'Adveniment de l'odi, publicat en 1976. El poeta, insistint en el seu desig (paraula clau de l'univers de l'autor, concentració polisèmica que inclou també el sentit amb què ací la usem), en aquest intent «de lucidesa estranya», produeix els seus poemes, assaigs cisellats amb molta cura que són alhora la completesa d'una forma i l'expressió d'una insatisfacció que mourà la roda de la recerca permanent de sentits. Que això és també el desig, le dur désir de durer eluardià i la «insatisfactòria satisfacció» de què parla Italo Calvino.
Heus per fi en aquest Defensa d'una forma reunida la poesia completa de Jaume Pérez-Montaner, que ha decidit unir els seus cognoms amb el pont del guió, els nou llibres publicats entre 1976 i 2014 més dos d'inèdits, Punt de fuga i La llum de l'ombra. Paisatges per a Mark Rothko, tots dos datats en 2017. En aquesta mateixa col·lecció, dirigida per Vicent Berenguer, que ve a omplir un buit clamorós en l'edició de la important producció poètica valenciana de les darreres dècades, ja han vist la llum, a més del que avui comentem, sengles volums de Marc Granell i Josep Piera. Vista, doncs, en la perspectiva de temps i espai que una obra poètica completa permet, i sense ànim de subratllar en excés el forçat reduccionisme a què obliga l'aproximació a la complexitat literària d'una obra com la de Jaume Pérez-Montaner, em fa l'efecte que una metàfora que podria situar bé històricament «el sentit» de la seua producció és la de poeta-pont. Entre diversos territoris: amb la incorporació sistemàtica de la moderna tradició anglosaxona, en la pràctica poètica i en forma de motius reiteradament referenciats, d'Eliot a Stevens, d'e.e. cummings a Whitman, etc., a la poesia catalana (i més específicament valenciana); entre generacions i estètiques, com a baula entre la millor tradició de la poesia civil dels anys 50 i 60 que sap aprofitar l'impuls d'obertura formal dels corrents posteriors, especialment els dels 70. L'espai transfronterer que conscientment ocupa la poesia de Pérez-Montaner com a proposta estètica (amb el seu correlat en l'autobiografia que els poemes emmarquen) és en bona part responsable de la qualitat i transcendència d'una obra d'una gran coherència interna. Plantejada com un repte permanent de memòria, que no s'està tanmateix d'apel·lar i reivindicar l'oblit o insistir que «recordar és morir», més que en cap dels nostres autors l'obra de JP-M creix per una tensió molt interessant entre sedimentació i obertura, en forma d'espiral. Hi ha «troballes» simbòliques –lacais i rates i tot el ric aparat animalístic, flors de rododèndrons, ametles amargues, gerds, mores i maduixes, vol o cant d'aloses…– que es repeteixen de cap a cap de la seua producció i que despleguen els seus sentits per un efecte d'eco o mirall només possible des de l'autoreferencialitat quasi quasi obsessiva perquè, no ho oblidem, el poema també és concebut com una forma d'identitat alhora col·lectiva i individual (i d'ací la dialèctica entre una dicció de ressonàncies èpiques i l'intimisme radical d'algú que ha amagat el seu cor «entre les paradelles», o darrere les màscares). Aquesta tensió fa també que ens trobem davant un autèntic «animal literari» (coincident amb aquell altre «animal de records» que viu en «Temps de records» d'arrel estellesiana), que pensa que tot poema és d'alguna manera la resposta a un altre poema: «hipòcrita lector», «abril […] el més cruel dels mesos», «el duríssim desig de permanència», «tindrà la mort el gest antic / dels teus ulls», l'estranger camusià Mersault, els Maria Marcini de La muntanya màgica, «llargues nits de pedra», «ossos de sèpia», «On the road»… Defensar, fet i fet, «una forma de dir // que és la forma de ser / i pensar un món propi. / Viure fou sols això: // defensar una forma / per a allò sense forma», i a més haver-ho fet amb tota la intensitat, amb tota la saviesa. Un poeta que continua deplegant el seu ric univers en l'elegia Punt de fuga i l'admiració vital i artística de La llum de l'obra, cims d'una forma, admirables síntesis de sentits.

[Publicat a Saó núm. 446, març de 2019.]

[L'autor en la presentació del seu llibre Solatge l'11 de juny de 2009 a La Casa del Llibre.]