dissabte, 20 de maig de 2017

I ara els llibres


Aprofitant la denúncia del sindicat de mestres AMES, proper a Societat Civil Catalana i Ciutadans, que veu adoctrinament i falta de rigor en textos escolars a Catalunya, el Ministeri d'Educació ha instat l'Alta Inspecció de l'Estat (ignoràvem que tal cosa existís, la veritat) a elaborar un informe sobre els materials sospitosos. El zel amb què els màxims responsables de l'educació a Espanya vetlen per la qualitat de l'ensenyament dels nostres estudiants és, com tothom sap, incloses les partides pressupostàries que hi dediquen, extrem i d'una eficàcia a prova de bombes. Els abnegats «sindicalistes» de la denúncia, que segurament caben tots en un taxi xicotet, han trobat arguments tan peregrins per demostrar el perniciós adoctrinament que es perpetra a les escoles catalanes com la preferència per l'àmbit comarcal del territori (en detriment de les provincias de tota la vida) i l'atenció a l'estudi de les institucions autòctones, que deixa en un segon pla, amb indissimulada tebiesa patriòtica, la monarquia, la Constitució i altres estructures d'estat. I és que això de les matèries d'estudi, i més en el camp de les humanitats en general i en el de la història (o les històries) en particular és molt pelut. Descomptat el rigor amb què professors i editorials elaboren els llibres de text, i que òbviament pot variar segons els casos, les acusacions vénen pel cantó de la tria temàtica, de la focalització a què tota anàlisi obliga. No debades del que es tracta és d'inspeccionar els llibres de Catalunya i no, posem per cas, els de Castella-Lleó o Madrid. No deu agradar als conspicus inspeccionadors, vaja, que els xiquets aprenguen abans el que ha passat al propi país o la geografia on viuen que les aventures del Cid Campeador o que el Pisuerga passa per Valladolid. Deuen saber que la història, al capdavall, és una construcció de memòria, un relat de carn i ossos fet des del present, una interpretació subjectiva de fets documentats, i no s'equivoquen, però simulen –des dels seus interessos centrípets– que d'Història (en majúscules i en singular, com la Llengua i la Literatura) només n'hi ha una. Són tan interessadament cecs que denuncien la palla en l'ull aliè i no volen veure la biga en el propi. Oberts tots els fronts de la guerra per terra, mar i aire contra la voluntat majoritària dels catalans d'autodeterminar-se, fins i tot amb (o gràcies a) la restricció desbocada de les llibertats democràtiques, ara toca mamprendre-la contra els llibres de text i el sistema educatiu català (vencedor reiterat de totes les enquestes de qualitat fetes a l'estat). Hi ha també la popular dita castellana «se cree el ladrón que todos son de su condición», una nostàlgia del NODO nacional, de la censura d'un nihil obstat que faran renàixer a la que badem. Jo els recomanaria un passeget pels centres de secundària valencians, on la pròpia història és sistemàtica amagada per la Història. Encara costa fer-los adjectivar l'assignatura de Lengua, que és la implícita i universal gràcies a una història on mai no es ponia el sol però que ara viu tristament entre les ombres. Però no crec que el sobrevingut zel pel rigor i contra l'adoctrinament a les escoles els done per a tant. València, com Catalunya, queden massa lluny, als marges d'una realitat alçada –aquesta sí– a base de molta doctrina sostinguda en el temps, invisible per als qui tenen l'ull ple de bigues i necessària per a la sacrosanta unitat i l'assimilació dels altres.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 20 de maig de 2017.]


dissabte, 13 de maig de 2017

L'altra història (encara)


Em va telefonar Toni Ginés, a qui no veia des de feia un grapat d'anys, perquè volia explicar-me una història sobre els afusellats de Paterna i un documental que estava preparant sobre aquest tema. A Toni el vaig conèixer de jove, quan festejava amb qui seria la seua primera muller, alcoiana amiga d'una germana meua. Ja no ens vam tornar a veure sinó al cap dels anys, de tard en tard pels laberints de la nit valenciana, quan ell ja era casat amb una altra dona. La història que volia contar-me, i que serveix de fil conductor del documental, és més o menys aquesta. El seu avi (ell en diu mon iaio) Antoni Ginés era del Castellar, el mateix poble on va nàixer ma mare. L'home tenia una petita impremta a Russafa. Aficionat, com tants treballadors del gremi, als llibres i ric en inquietuds culturals, ideològiques i humanístiques, va evolucionar del republicanisme d'inspiració blasquista al sindicalisme de la CNT. El cas és que com que també tenia maneta per a la poesia, li van encomanar uns versos per a la fallera major d'un d'aquells anys de la República i tota la seua cort d'honor, de la qual formava part la xiqueta Meneta Castelló, ma mare. Passada la guerra, aquell individu bonhomiós, il·lustrat i treballador, que havia contribuït a evitar alguns crims i abusos contra capellans i gent de dreta durant els temps de la revolució, va ser empresonat a la Model de València. Allà va patir tortures que no el van matar perquè un company de presidi, el prestigiós metge Joan Baptista Peset i Aleixandre, rector de la Universitat de València i primer diputat pel Front Popular, el curava cada dia. Tots dos coneixerien el mateix destí davant un pelotó d'afusellament feixista contra el paretó de Paterna, on van morir altres 2.238 republicans més. Mentre va ser a la presó, Antoni Ginés aprofitava les visites dels familiars per fer-los arribar notes manuscrites hàbilment dissimulades entre els plecs de roba bruta. Així va poder-los informar de com aniria vestit el dia que l'assassinarien perquè poguessen identificar-ne més fàcilment el cadàver. Hi havia una mort més temible que la mort, la invencible de l'oblit, per això entre els condemnats van subornar l'enterrador perquè a la fossa els col·locassen en un lloc prèviament fixat i comunicat als parents. Gràcies a tan sàvies previsions la família va poder rescatar-ne les despulles i donar-los digna sepultura en els 70s. Toni ha guardat zelosament la memòria i els papers de l'avi tot aquest temps. Amb 62 anys el meu amic ha invertit tots els seus estalvis en la realització del documental. En certa manera hi reviuen els ulls d'aquell xiquet (el fill de l'impressor i pare de Toni) que una freda matinada, dalt d'un arbre, va veure el fulgor homicida dels fusells mentre escoltava «Visca la República!», uns cossos queien a terra i després es feia un silenci que dura tants anys i que el documental de Toni ajudarà a omplir de memòria i veritat. Demà se'n rodarà l'última escena a El Terrer, el lloc del cèlebre paretó, mentre es dipositaran clavells rojos en homenatge als morts de Paterna i a les víctimes de tots els genocidis, sonarà El cant dels ocells i llegiré uns versos que restitueixen una gratitud antiga, viscuda a Castellar de l'Horta i salvada per la fidelitat d'una memòria. (2017. Congrés dels Diputats, Madrid. El dictador continuarà enterrat amb tots els honors en el monument que van construir milers de presos republicans, molts dels quals també hi són enterrats.)

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 13 de maig de 2017.]


dissabte, 6 de maig de 2017

El peix basc


Durant dècades d'autonomisme la Convergència de Pujol es va especialitzar en allò que s'ha anomenat la política del peix al cove, és a dir, anar omplint el cabàs (de transferències, d'inversions, de promeses) de mica en mica. Era com el nostre `el que va davant va davant´, sempre lent i precari, sempre per davall de les necessitats, que obliga a vigilar infatigablement que el sarnatxo torne a casa amb algun peix que altre, encara que siga menut. Fou i és l'Espanya que centralitza impostos i recursos i reparteix gasivament i amb tota mena de maganxes, un enquistat problema de finançament que amenaça la pervivència mateixa de l'Estat i converteix el tripijoc autonòmic en una escola de procuradors d'almoines i artistes en la gesticulació que afevoreix el tracte de favor per part de l'Estat-Pare de Madrid. L'etern qué hay de lo mío del laberint burocràtic espanyol. Fa temps que majoritàriament a Catalunya es van fartar d'aquest mercadeig humiliant, i crec que no m'erre si dic que els valencians també comencem a estar-ne tips. Bascos i navarresos, per contra, es van assegurar les garrofes amb el denominat cupo del seu règim foral, gràcies al qual, després de recaptar els propis impostos, en trametien una part acordada a l'Estat. El resultat d'aquest sistema (i no seré jo qui negue les peculiaritats de cada país i el dret dels seus ciutadans a dotar-se de les fórmules de finançament que creguen escaients) nega la presumpta igualtat de tots els espanyols en el terreny tan real dels recursos econòmics i és particularment i tossudament sagnant per als Països Catalans. Els darrers pressupostos de Rajoy, eixos que s'aprovaran amb el vot del PNB i de Ciudadanos, foren considerats per la majoria de formacions valencianes com una burla en tota regla que fa inviable l'autonomia. Amb cupo i blindatge foral, els bascos del PNB han aprofitat la feblesa de Rajoy (en nombre d'escons, amuntegament de casos de corrupció i manca d'alternatives a la independència catalana) per canviar vots per peixos grossos (rebaixar el cupo i aconseguir a més que els tornen 1.500 milions d'euros que, diuen, havien pagat de més) i permetre que el PP continue ballant en la corda fluixa mentre es nega a mirar als seus peus els cocodrils de l'agonia amb la boca ben oberta. Els bascos sempre han estat bons mariners, acostumats a pescar la tonyina, el bacallà o la balena. De les seues captures en l'alta mar de la corrompuda política espanyola ningú no els acusarà d'insolidaris, fenicis ni egoistes, coses reservades per a la clàssica i immutable catalanofòbia (que inclou, no cal dir-ho, la valencianofòbia). Està molt bé i bon profit que els faça. Llàstima, però, que remant amb tanta força cap als caladors més rics hagen de pagar, al capdavall, un preu tan elevat com el de neutralitzar el sobiranisme euskaldun i alimentar la imatge falsa d'un Rajoy dialogant, capaç de cedir quan les xifres manen. Catalunya queda aïllada i Euskal Herria vacunada contra contagis indesitjables. Ah, i sense que s'haja parlat de procés de pau ni acostament de presos ni qüestions polítiques que a ningú no importen. Un negoci redó, lligat en el més estricte apoliticisme, de mutus beneficis, entre velles hidalguies que ho celebraran amb brindis campechanos (jatorrak en basc) de bon vi de Rioja. Osasuna.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 6 de maig de 2017.]