dissabte, 30 de novembre del 2013

Sense senyal

Finalment, a les 12.19 del divendres 29 de novembre de 2013 (una altra data senyalada en negre del llarg calendari d'oprobis que hem suportat els valencians) Televisió Valenciana, després d'un esfereïdor coma, ha entrat en la fase d'encefal·lograma pla que és la seua mort clínica i irreversible i ha quedat sense senyal, fosa en negre. Sense senyal, els recorda alguna cosa? Sí, és l'etiqueta que fèiem servir per protestar, fa uns anys, pel tancament de les emissions de TV3 al País Valencià, pagades a escoti pels ciutadans, com hem pagat el fins ahir canal públic valencià. Sembla que una cosa ha portat l'altra, precisament quan majors nivells d'audiència havia atès gràcies a la final mostra de dignitat dels treballadors en rebel·lia que en van mantenir les emissions durant unes setmanes contra el vent i la marea d'un decret que molts identifiquen amb un rude colp d'estat. Fabra, pusil·lànime veu del seu amo de Madrid, passarà a la història per haver liderat amb mà de ferro la liquidació d'un mitjà de comunicació públic que, amb mancances pròpies d'un règim autoritari que escampava els tentacles propagandístics i de control social sense manies, era –o havia esdevingut en les darreres setmanes– públic i mínimament valencià. És llàstima que els treballadors i bona part de la ciutadania no haguessen desplegat amb prou força i extensió la dignitat democràtica a temps per evitar el desastre anunciat, però aquesta nova fase sense senyal és alhora, i paradoxalment, l'inici d'una altra que llança a l'aire senyals inequívocs de canvi. Si de moment són només senyals de fum, segur que més prompte que tard trobarem el foc que l'emet i farem per alimentar-lo fins que de tot açò no en quede sinó les cendres i una memòria crítica, una catarsi col·lectiva que òbriga als valencians la porta tapiada d'una autèntica democràcia on no càpien els monopolis, l'autoritarisme, l'estupidesa i el menfotisme. Quede també per a la memòria que la resistència ciutadana a la ignomínia ha estat encapçalada per aquells que havien estat fosos en negre des de molt abans que tancassen TVV, la part del país que, sovint sense nord clar, ha fet de la dignitat una raó de supervivència i no es va resignar mai que el seu país fos governat per ineptes especialistes en l'engany i el lladronici. Un nou cicle polític, que ha de fer tabula rasa de tota aquesta merda, construirà sobre bases radicalment distintes uns mitjans de comunicació valencians públics democràtics i en valencià. De moment, però, sense senyal. O amb tot de senyals dispersos.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 30 de novembre de 2013.




dissabte, 23 de novembre del 2013

Final de partida

Primer van inventar, per posar sordina a les reivindicacions històriques de Catalunya i Euskal Herria, allò de l'Estat de les autonomies, prompte rebatejat en cafè per a tothom. En el riu tèrbol de la transició del franquisme pur i dur a la democràcia vigilada pels vells jerarques i el poder que anava canviant de jaqueta, als valencians ens van posar la camisa de força contra la qual s'havien manifestat la immensa majoria d'ajuntaments: la de l'autonomia de via lenta, la de poble indeferenciat malgrat els cinc segles d'estat propi fins a la derrota d'Almansa. I un poble sense història i poc propens a l'autodefensa és fàcil volatilitzar-lo en comunitat descafeïnada. Mentrestant, i per allunyar-nos del perill de les veleïtats nacionals, van ordir el parany de la batalla de València, on van caure atrapats tota mena de pardalets, i la ignomínia d'un moviment feixista de masses pintat amb tots els colors del blau. A l'operació, per por i per interessos partidistes, s'hi va sumar un PSPV ja deglutit en les sigles del gran germà espanyol PSOE, amb no poques quantitats, això sí, de vaselina: el control de serveis públics com l'escola i la sanitat, les caixes d'estalvi i una radiotelevisió més o menys valenciana. Desactivades les esquerres valencianes i la mobilització popular al carrer, era qüestió de temps que el franquisme maquillat que fomentava l'anticatalanisme i la burrera incivil des del PP tornés a agafar la paella pel mànec de l'alqueria autonòmica. I ofrenant ofrenant, entre el fervor de les masses de votants i el control sense complexos d'un eficaç aparell de propaganda i autobombo i un sistema de corrupció, clientelisme i nepotisme que fou enveja de les màfies mundials i paradís de no pocs “amiguitos”, s'ho van cruspir tot, començant pel sistema financer autòcton i acabant on vostè sap i pateix. La mal anomenada crisi, a la qual amb tant d'entusiasme van contribuir, es va encarregar de la resta mentre eixien a la superfície els draps bruts d'una ensarronada monumental. A la veu recentralitzadora i ultraliberal de Madrid han respost Fabra i companyia amb la pusil·lanimitat pròpia de qui no s'ha cregut mai aquest poble o país sinó com a excusa per remenar les cireres dels propis interessos i donar-se al robatori. Tanquen la paradeta autonòmica amb un saldo multimilionari negatiu que els ciutadans haurem de pagar amb sang, suor i llàgrimes. Poden fer-ho confiats que els valencians som dòcils de mena (però no tant com ells creuen i diuen). Perquè arriba un dia en què fins el borreguet més poregós trau les dents.

Publicat a Levante-EMV,  dissabte 23 de novembre de 2013.



dissabte, 16 de novembre del 2013

Vetla

Des de la mastodòntica ciutat de la nova La Fe, a la torre D, s'albira aquests dies amb una nitidesa espectacular la línia de la mar a llevant, les muntanyes d'Alzira i la Safor al sud i en línia recta les grues de la zona portuària que transporten els immensos contenidors de les mercaderies més insospitades amb la mateixa facilitat amb què amb unes pinces ens servim un terròs de sucre moreno per al cafè. Cap al sud sobresurt ran de mar, al final de l'ampla plana del Xúquer, embut de l'horitzó i dels vents, la serra de Cullera, on algun emfàtic mandarí local volgué imitar la grandiloqüencia de Hollywood amb la redundància del subratllat toponímic ara convertit en cicatriu per a la indiferència de les garses que cacen a les plantacions d'arròs i un turisme en massa que amb el temps constituiria el símbol més cridaner de l'actual ruïna. Més al sud encara, el vigia que vetla la mar de la Marina, el Montgó, el drac gegantí dels nostres somnis i records, com una illa on s'emmiralla l'illa que sembla també Cullera vist des d'aquella banda. Saps que la nitidesa del paisatge, aquesta forma immediata i tangible de felicitat, és de naturalesa fràgil. Basta que s'alce una brisa per ací o per allà, que la humitat relativa de l'aire canvie, que augmente o minve uns graus la temperatua, que apareguen uns núvols per onsevulla, perquè es dissipe la magnificència de la vista, o deixe de ser audible la simfonia de la vida. La fragilitat del perfil que dibuixa l'encontre ancestral de la mar i la terra és la mateixa indestingible línia que separa la salut de la malaltia, la llum de l'ombra en què es pot desembocar en a penes un instant mal comptat. Penses en tot això al nou hospital de La Fe, una aposta sens dubte hiperbòlica, una exhibició de poder que està quedant al capdavall en fum, i, malgrat l'eficiència d'un servei encarregat de defensar les zones de llum contra el setge de l'ombra, no t'és difícil imaginar instal·lacions més humanes, un urbanisme mèdic que ens acostés l'esperança d'horitzons oberts i alhora més propers a la mà i les pròpies passes. Penses en tot això i en més coses mentre vetles l'amiga, guaita de la llum i de la vida, i confies que el paisatge es tornarà a obrir i us concedirà una altra oportunitat de nitidesa, una altra cançó de bellesa inapel·lable, un nou alè de llibertat.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 16 de novembre de 2013.



dissabte, 9 de novembre del 2013

Qui et plorarà, Canal 9?

Diguem-ho clar: Canal 9 fou, des de la primera emissió en 1989, un clar model de televisió, sí, però un model en negatiu per als qui pensàvem en un mitjà de comunicació modern i eficaç, democràtic, amb voluntat de pedagogia i civilitat, i en la pròpia llengua, per al País Valencià. La seua major contribució fou posar-nos davant els ulls just tot allò que no havia de ser una televisió pública valenciana. Dissipat el miratge optimista que solen provocar les coses que naixen als qui, com els valencians, estan molt necessitats, Canal 9 va continuar la dansa de despropòsits a què el PP de les majories absolutes i l'absoluta falta de vergonya democràtica va imposar un ritme frenètic que arribaria al paroxisme en el moment estel·lar de la famosa visita papal. Canal 9 no fou, no va voler ser mai, la nostra televisió, de manera que higiènicament vam decidir tallar amb l'oprobiosa cadena, de qui amargament ens burlàvem. No va ser la televisió de la part més inquieta, creativa, civilitzada del país, l'única que tenia un projecte que no fos la plàcida dissolució en la fagocitadora identitat espanyola, l'única que no proposava l'harakiri d'aquest poble amb retransmissions infinites de bous, futbol, falles i festes de tota mena i propaganda descarada per als amos de sempre. Nascuda amb Lerma i un Fabregat reciclat en censor lingüístic, dues obsessions en van determinar l'inici i la història: tapar TV3 i donar pinso a la barraqueta blavera. No fou la nostra perquè, a consciència, ens va invisibilitzar per mostrar un país d'encefal·lograma pla fet a mida del panxacontestisme i l'estupidesa. Però és que a força de renúncies, tampoc no fou de quasibé ningú excepte d'aquells voltors que visitaven els despatxos on es trossejava la multimilionària carronya a compte de les nostres butxaques. Un contramodel en la qualitat de molts pseudoprofessionals submisos improvisats en cursets de valencià de 24 hores, ben pagats d'ocultar el costat sinistre de Zaplana, en la pràctica insultant de l'endoll i el nepotisme, en l'incompliment sistemàtic de la llei que va crear l'ens públic per oferir amb comptagotes un valencià esprimatxat fins a l'extenuació, en la depuració dels crítics, en els casos d'assetjament sexual, en la dilapidació dels diners públics, en la creació i compra de productes gasofa… És des d'aquestes cendres, des d'aquesta ruïna civil, que un dia els valencians construirem la televisió pública que ens mereixem i ens pertoca. I potser ja l'estem construint fent costat als treballadors, defensant un dret popular legítim, ocupant estudis i carrers contra porcs i lladres.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 9 de novembre de 2013.



dimecres, 6 de novembre del 2013

Discurs d'energia

Flors a casa, Maria Josep Escrivà. Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2007. Edicions 62, Poesia 123, Barcelona, novembre de 2007.

Fites d'un camí sinuós que recorren les passes del desig, la primera, incerta, llum del dia, la dansa del senill a la marjal saforenca o un cementeri gal·lés on reposen els ossos de Dylan Thomas. Antologia de flors i paraules, terreny on combatre els tam-tams de guerra i el desempar del món.
· · ·
El títol de Maria Josep Escrivà (el Grau de Gandia, 1968) s'inspira en un vers del poema “Sota una petita estrella” (1972) de la poeta W. Szymborska, reproduït en la cita amb què s'obri el llibre: “Perdoneu-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa”. Com la nobel polonesa, la nostra autora palesa en el seu darrer treball dots excepcionals per conciliar el concret i singular amb l'abstracte i general en rics itineraris d'anada i tornada. Són les flors, així, motiu freqüent d'aquest poemari. En elles es fonen fragilitat i bellesa, i així esdevenen símbols per contrapuntar el dolor del món: “Calzes en el desempar de la terra”. L'experiència i la consciència d'aquest desempar, com en Szymborska, no ens han de privar de gaudir dels instants de plaer, del do excepcional de la llum i de la treva que suposa la paraula, que a fi de comptes són matèries primeres en què els poetes funden el seu treball, però els mouen a demanar perdó amb una humilitat no exempta d'ironia. La recurrència al poema-faula, que té en el magistral poema que clou el recull, “El cànter”, una recreació del popular “Conte de la lletera”, el seu punt àlgid, i que impregna en certa forma composicions com “El riu” o “Monòleg d'un cuc”, la senzillesa amb què Maria Josep Escrivà és capaç de resoldre els temes més espessos amb les armes d'una ironia molt subtil o la reinterpretació de mites bíblics (compareu la tonalitat i intenció del poema “Esmena” amb les de “La dona de Lot” de la Szymborska) són, més enllà de l'explícit títol del llibre d'Escrivà, els territoris de confluència de dues escriptures d'una mateixa i poderosa nissaga.
L'atenció al concret i al general de què parlàvem més amunt troba en Flors a casa l'encaix formal en l'alternança de poemes breus, de caire paisatgístic, molt propers a la sensibilitat dels mestres orientals (“Petita geografia del camí”, “Campanars de diumenge”…), amb d'altres de discursius i que al nostre entendre configuren la part més substancial de la proposta de Maria Josep Escrivà. El poemari s'obri amb “Els arços” i es tanca amb “El cànter”. Aquesta estructura, perfectament travada amb repeticions i referències que en cohesionen el conjunt, dóna preeminència al que en la nostra lectura interpretem com el motiu central del llibre: el desig, que des dels cercles amatoris s'eixampla i identifica com l'autèntic motor de la vida (“que no hi ha mai, sense desig, principi”). Des de la constatació que no hi ha desig sense absència, que la seua naturalesa és dialèctica, Maria Josep Escrivà ha escomès la subversió de la faula popular de la lletera i ha transformat l'exemplaritat del fracàs en el discurs de l'energia i en l'alquímia del moviment, a través dels símbols cristal·lins del desig, l'aigua, el fang, el tacte, el cànter i la font. Des d'aquest nucli incandescent el poemari recorre tots els camins del diàleg dels pronoms forts: jo-ell (“en els seus ulls de pou, en el seu cos d'olivera”), jo-tu (“Quan et desitge, / ets somni o veritat?”), ells (“Ara mateix se'ls multiplica tot”), nosaltres (“mentre ens espera l'últim sol”)…
Després de Remor alè (1993), A les palpentes del vidre (1998) i, sobretot, de Tots els noms de la pena (2002), que ja va suposar un crucial pas endavant, Maria Josep Escrivà ha aconseguit amb Flors a casa un poemari redó, madur i molt equilibrat. Darrere de tot això hi ha una dedicació plena a la poesia, una confiança en la paraula com a rescatadora de sentit, d'identitat i de bellesa i la lliçó de l'ambre que dóna a la llum els seus tresors covats en la lentitud i en el silenci. La poesia està d'enhorabona. Per aquest cantó el nostre país és invencible: ha conformat un discurs ple d'energia.


Publicat a Saó núm. 324, gener de 2008.









dissabte, 2 de novembre del 2013

El cap dels burros

Hi ha persones d'una consistència tan increïble que semblen personatges de ficció. Alfonso Rus, l'insofrible alcalde de Xàtiva, president de l'equip de futbol local, empresari, factòtum del PP i el que calga per manar i remenar les cireres, n'és un, potser el més emblemàtic, ara que el seu confrare Carlos Fabra va riu avall. I no és que ens vinguen de nou aquests fatxendes de mala jeia, entossudits a retratar-se amb la simplicitat d'un ninot de cartró pedra. Ben altrament, allò que al meu poble anomenen despectivament llauros, en la versió més esquemàtica, extrema i estrambòtica, és un tipus ben abundant en la geopolítica valenciana. Però una cosa és gallejar a la barra del bar amb la camisa descordada, a base de riallades, fer-se el milhomes davant l'aquiescència dels parroquians i proferir sonores estupideses amb la seguretat d'aquell que tot això de la cultura s'ho passa pels collons, i una altra mantenir l'actitud del busca-raons mentre es posa el segell oficial a l'última gamberrada o es fa un míting de campanya. Al capdavall, les toxines que produeixen les bravates del llauro (que no del llaurador) s'eliminen l'endemà vinclant el cos sobre la terra sota un sol que bada les pedres. Però i les d'Alfonso Rus, que s'escampen pels altaveus mediàtics fins a enrarir tot l'aire? Ell i d'altres caps de burros de la demagògia porten vint anys repartint hòsties a dojo i llançant crits des de la barra del poder amb aromes de rot de cassalla. En la manca absoluta de qualsevol indici de vergonya, en el seu manar sense complexos (i solen ser baixets i lletjos!), en el convenciment sense ombra que val la pena fer el ridícul mentre augmenten els beneficis, aquests personatges es riuen fins dels votants propis, cosa que no deixa de tenir gràcia, la gràcia d'un padre padrone o capo de la màfia. Van votar-lo perquè els va prometre que portaria la platja a Xàtiva, va dir el cap dels burros, que burros! La llista de greuges és llarga, contra els mestres, contra els discapacitats, contra el món del teatre i la cultura, com a promotor de gramàtiques pardes, encobridor de comportaments feixistes, mantenidor d'honors a Franco. Contra els més elementals principis democràtics. Però l'últim episodi protagonitzat pel cacic posa la pell de gallina. En un partit de futbol entre l'Olímpic de Xàtiva i un filial del Girona hauria impedit que s'hi guardés un minut de silenci en memòria del porter visitant, que havia mort feia poc en accident de trànsit. Mai la grolleria gratuïta d'un fatxenda hauria atès cims més alts de misèria humana. A veure què diran ara els burros si se'n confirma el despropòsit.













[El ruc rampant, el nou logo que ens hauríem de posar tossudament alçats contra tanta burrera.]