diumenge, 24 de març del 2024

El valencià i la memòria

La llengua, qualsevol llengua, és com un riu de memòria que connecta els seus usuaris amb el passat i les fonts primigènies i els projecta alhora cap al futur en un moviment constant de les seues aigües. Aquest riu, al llarg dels segles, va modelant el paisatge cultural de cada poble. Amb raó –i romanticismes a banda– s'ha dit sempre que la llengua és l'ànima d'un poble. Com en el poema d'Espriu podríem afirmar que poble i llengua són indestriables, que s'impliquen i construeixen recíprocament, que la llengua és el poble i que el poble és la llengua. Això ho saben molt bé els enemics declarats del valencià. No és que vinguéssem d'un temps de vaques grosses, més aviat rares per aquestes contrades, amb el Botànic, però d'ençà que el tàndem que conformen la dreta extrema i l'extrema dreta de PP i Vox va ocupar les principals institucions del país, declaracions i iniciatives redunden en una obsessió –que no podem qualificar sinó de malaltissa– de presecució del valencià. ¿O com es diu la voluntat inequívoca proclamada als quatre vents de torpedinar sistemàticament les bases de la seua recuperació com a llengua pròpia i minoritzada dels valencians? Sí, ho saben molt bé, que el valencià és allò que ens fa valencians, sovint amb una claredat que ja voldrien tenir molts valencianoparlants. Per això incideixen directament en la qualitat de l'ensenyament de la llengua, amb un menyspreu absolut a la Universitat que forma experts en Filologia Catalana, que han de competir amb especialistes en altres branques de la docència. Algú s'imagina quina una es muntaria si s'apliqués el mateix criteri al castellà, l'anglès o les matemàtiques? I si la història (invariablement d'Espanya) la pogués impartir un tecnòleg sense els coneixements adequats? Si el nivell de provocació i croada antivalenciana és tan exagerat és perquè –per fatxenderia, per burrera, per la confiança que dona estar ben connectats amb els poders més reaccionaris de l'estat– se senten forts, perquè no hem estat capaços de teixir la trama civil capaç de frenar i revertir aquestes aberracions que lesionen greument els drets del conjunt del País Valencià. Donant veu i legitimitat a Hablamos español, un grup més aviat fosc i "apartidista" (sic) però que balla al ritme dels interessos del PP i Vox, s'avancen passes en l'objectiu de convertir el valencià en una matèria optativa. Quan des d'aquesta mena de plataformes es denuncia l'obligatorietat del valencià no cal que els assenyalem que el castellà sí ho és, d'obligatori, arreu i sempre, perquè parteixen d'un supermacisme cultural i lingüístic que pretén relegar el valencià, en el millor dels casos, a funcions merament domèstiques i arraconar-lo si pot ser a la intimitat de la cambra per subsumir-nos definitivament a la seua espanyolitat de martells i heretges, de dèficits democràtics, de mediocritat i mala hòstia. No és casualitat que el borum que estan movent a compte de l'opcionalitat del valencià, que fa saltar pels aires un dels consensos bàsics del nostre sistema educatiu, vaja de la mà de la derogació de la Llei de Memòria Històrica amb què ara comencen a alçar polseguera. Rebaixa les exigències educatives i socials que poden millorar la vida de la nostra llengua, col·loca-hi el sí però no d'un plurilingüisme que s'ha revelat tan inútil com trampós, renuncia a l'espai comunicatiu comú i a la reciprocitat de canals en la pròpia llengua, i acabaràs arrossegant-te pel fang i demanant que no t'escanyen tan fort, que a penes si pots respirar. Fa uns mesos es va donar a conèixer una plataforma, -NOS, que havia de plantejar les formes de la resistència davant tant d'atropellament. Se sap que hi ha en marxa iniciatives que han de recórrer el país de dalt a baix, però aquesta és l'hora que, almenys que jo sàpia, no s'ha convocat a ningú ni a cap de les associacions que ens hi vam adherir. I el moment d'emergència lingüística (i nacional) no permet més dubtes ni dilacions. Fer front amb tota l'efectivitat possible a aquesta operació de destrucció de les bases mínimes que permeten avançar en l'ús social de la llengua demana transversalitat de les forces de què disposem i demana que, si volem uns fonaments sòlids, el moviment vaja de baix cap a dalt i compte amb un nivell de comunicació i transparència d'alta qualitat. És molt el que en aquests moments els valencians ens hi juguem. Potser la primavera, amb les trobades d'Escola Valenciana i la convocatòria del 25 d'abril, és bon moment per bufar ben fort sobre les brases de la resistència i la dignitat.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 22 de març de 2024.] 

 

[Foto d'Andrea Rodríguez Lluch]


dimarts, 19 de març del 2024

Roc dur

La tecnologia aplicada a la política no més finalitat que la propaganda que permet l'accés a majors quotes de poder dels professionals dels partits. La confusió entre comunicació i publicitat té a veure amb l'únic principi que compta en aquest món: ocupar el poder per mantenir-s'hi tant de temps com siga possible. Però allò que es mou a la vista del públic, en el dia a dia de les declaracions, els pseudodebats, els discursos a la llum de mòbils i gravadores, continua sent un teatre de la pitjor qualitat, un seguit de gags inconnexos que la bona premsa –aquella que no és simple eco de la veu d'un amo– tractarà de reconstruir i interpretar perquè els ciutadans puguen fer-se una idea aproximada del que realment passa. La política convertida en espectacle d'uns actors omnipresents escrutats per les càmeres en els detalls més ínfims i de vegades fins quan són al bany o al llit és un estímul per a l'ocultació i la simulació. Entre el que es proclama i el que són les veritables causes i fins de l'acció política s'obri un espai fosc procliu als malentesos, la mentida, l'especulació i el secretisme. Paradoxalment, en temps presidits per l'ull invisible que tot ho veu, la política s'ha fet més opaca, més esmunyedissa al control democràtic i més sinistra. Els polítics, que depenen de l'amplificació constant dels seus gestos i paraules que permeten els avanços tecnològics de la informació, en són alhora beneficiaris directes i víctimes. Atrapats en els càlculs que els proporcionen els mètodes d'escrutini, propaganda i màrqueting, la política va dessubstanciant els principis ideològics i desdibuixant-se com a servei social per convertir-se en un mal teatre ple de mutis incomprensibles i acotacions il·legibles, monòlegs sense trellat i diàlegs impossibles, confusos moviments entre bambolines, xiuxiuejos d'apuntador, ombres que es projecten al fons de l'escenari, maldestres canvis de decorat.

Què hi ha darrere de la convocatòria avançada d'eleccions de Pere Aragonès? És veritat que els Comuns s'han negat a votar els pressupostos perquè es declaren incompatibles amb el faraònic projecte del Hard Rock o hi ha alguna raó més pedestre i menys altruista? Com és que ERC no hi ha cedit quan no fa gaire temps també se'n declarava radicalment contrària? Quin és el grau de dependència envers el PSC d'Illa, que hi vol veure el nou mannà, i d'aquest amb el poder bancari i els projectes que es coven a Madrid? És la supressió de l'impost de successions el que realment preocupa els juntaires? Serà capaç la CUP d'obrir el paraigua mentre continua fent només com si sentís ploure? ¿No pot un govern, per molt en minoria que estiga, suspendre un projecte com el del gran casino del Hard Rock que contradiu no solament els principis de sostenibilitat mediambiental i productiva sinó els més elementals del sentit comú? Siga com siga, la incerta situació política de Catalunya –que té una mala salut de ferro– somou tot el tauler hispànic, de manera que Pedro Sánchez es veu obligat a prorrogar els pressupostos actuals amb la llei d'amnistia a punt de ser aprovada. Mentrestant Mazón, a qui comencen a créixer-li alguns bolets (bombers, llauradors, educació) per culpa de la política de terra cremada escrita amb els traços més gruixuts i bocuts de què tenim memòria, es va reunir amb els de Foment del Treball per veure de vendre més peix al principal client dels valencians, que no és altre –o tempora, o mores– que Catalunya. No hi ha millor medecina contra la catalanofòbia que un bon negoci. A veure si això l'anima a aprendre les beceroles de l'idioma dels valencians i l'ajuda amb el gripau que Vox li ha posat a la boca i que ell tot solet s'ha empassat amb excuses de mal pagador en el tema de Guillem Agulló. Tindrem uns dies de pax fallera, bàrbara i sorollosa, després dels quals anirà aclarint-se l'embull i a enredant-se'n un altre. Que tot això és un no parar i en el fons un roc (o rock) molt dur.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 15 de març de 2024.]

 



 


dilluns, 11 de març del 2024

El malson feixista

Ha passat a Castelló de la Plana, per les festes de la Magdalena, com altres vegades a Benimaclet, pels carrers de València el 9 d'octubre de 2017, a Pego o en qualsevol lloc i moment del País Valencià. La recent agressió feixista, neonazi, ultra o com millor vulguem definir aquesta barbàrie organitzada que enfonsa les arrels en el franquisme i que sempre ha comptat amb bones connexions i connivències institucionals, ha ferit dotze persones, una de les quals un home de 32 anys que ha hagut de passar uns dies a l'UCI. És la història interminable que torna i s'intensifica cada vegada que el País Valencià ha manifestat la seua voluntat d'avançar nacionalment i d'eixamplar conquistes socials, en multitudinaris aplecs i manifestacions commemoratives o en les feines del dia a dia, treballs de formiga i resistència. Sempre hi són, adaptats al medi gràcies a la seua capacitat simbiòtica, en el fanatisme del futbol, en gimnasos i no pocs espais fallers, en empreses anomenades de seguretat, en locals d'oci nocturn, en la foscor de prostíbuls i tràfic d'estupefaents. Sempre hi són escampant la llavor de l'odi les forces de xoc de la dreta de la dreta que es fan pagar els seus serveis intimidatoris contra les llibertats, la democràcia i els moviments populars més inquiets amb la protecció top secret que comença per llevar ferro als seus crims. Són els vigilants extrems d'un ordre que al País Valencià els ha emparats sempre i que s'han cobrat el seu tribut de sang en les persones de Miquel Grau o Guillem Agulló, les bombes a llibreries, a Fuster o Sanchis Guarner, les agressions constants a peu de carrer. Són els qui sempre remen a favor del corrent creixent d'incultura, els qui més bé cullen el descrèdit de la política i les frustracions socials, amb la demagògia i l'engany per bandera. Especialistes en la venda de fum de solucions irreals que pretenen reduir la complexitat a força de punys i pistoles, sempre volen més sang. I odien profundament qualsevol cosa que sone a valencià i depasse la mera dimensió d'un folklore que han dominat i convertit en tòpic i servesca de tapadora i excusa per assecar la saba del País Valencià. Són l'expressió més furibunda de l'espanyolisme.

No sembla casual que l'atac contra la gent aplegada a la Cosa Nostra de la capital de la Plana s'haja produït després que el responsable de VOX de Seguretat i Emergències (mare meua, la rabosa vigilant el galliner!), el regidor Antonio Ortolà, assenyalés reiteradament aquesta entitat com a font d'inseguretat [sic]. Ja en coneixem el mecanisme: els uns apunten perquè d'altres facen la feina bruta. No deu ser casual que la policia municipal, sota la responsabilitat del susdit regidor, desaparegués estranyament del lloc dels fets poc abans de la irrupció dels feixistes. Més que una condemna protocol·lària i oportunista, cal exigir investigacions rigoroses i conseqüències polítiques per un seguit de negligències que esquitxen la màxima autoritat municipal, l'alcaldessa Begoña Carrasco, del PP. Tampoc no és casualitat que l'enèsima agressió s'haja produït en un context d'hegemonia política del matrimoni PPVOX i després que hagen estat sentenciats a multes i penes de presó alguns dels atacants de la manifestació del 9 d'octubre a València. Tota condemna sense pal·liatius i l'esclariment complet dels fets de Castelló que no facen (que no faran) els assenyalarà com a còmplices necessaris del feixisme. En estranya sintonia amb les agressions a la Cosa Nostra les Corts acaben d'esborrar el nom de Guillem Agulló del seu premi a la convivència i del passeig del Jardí dels Vivers que va inaugurar Joan Ribó. L'espill de la memòria només pot molestar còmplices, justificadors i executors del vil assassinat. La decisió institucional ha fet saltar pels aires la unanimitat dels partits aconseguida excepcionalment per a la creació del guardó en una mena de revenja post mortem. Mentre aquesta dreta no sàpia situar-se clarament al costat correcte de la línia que separa la llibertat i els drets democràtics de la barbàrie i el feixisme, difícilment podrem parlar d'una democràcia consolidada en aquest país. El subconscient (o el molt conscient i dissimulat) traeix sovint el PP quan vol fer-se passar per partit democràtic i homologable, perquè en el fons beneeix tot el que puga frenar el catalanisme com a mal suprem i amenaça suprema als seus privilegis. D'ací molt especialment plora la criatura, de la dimonització del valencianisme atiada en bloc per la dreta i consentida per certa esquerra amb l'excusa de no se sap quines glòries a Espanya i com a expressió de la fòbia anticatalana, impossible de distingir de l'antivalenciana. Combatre el feixisme és desemmascarar aquest joc sinistre que dura dècades i que ha tornat i tornarà a atacar les llibertats. Avui, diada del 8 de març, és bo recordar les lliçons del passat per fer front comú contra el malson d'un feixisme que ens amenaça a tots.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 8 de març de 2024.]

 

                                                                                        [Guillem Agulló.]

diumenge, 3 de març del 2024

Valls

El cantautor alcoià Hugo Mas acaba de traure nou disc, la qual cosa sempre és una bona notícia per als amants de la cançó i la poesia. Malgrat l'impuls creatiu que defineix bé la trajectòria d'aquest artista, no és fàcil compondre cançons, gravar discos, escriure guions i poesia, fer d'actor i director de cinema, actuar en directe i alhora dedicar-te amb passió a la professió que constitueix la teua font d'ingressos, l'enginyeria forestal i l'entomologia, que entre d'altres coses et duu constantment amunt i avall per Europa a fer conferències i coordinar polítiques de prevenció de plagues i preservació forestal. I no és gens fàcil si, a més a més, tens família, dona i tres fills, i uns pares que comencen a tenir una edat. D'aquest bon amic, però, sempre m'ha sorprès precisament la tranquil·litat amb què gestiona la complexitat, que mai no és motiu de queixa sinó de satisfacció, amb l'orgull indissimulat dels qui saben que es llauren tothora el camí que recorren. Una de les claus d'aquesta manera de fer diria que rau en l'equilibri que suposa la formació científica combinada amb una sensibilitat artística extraordinària. El que per a molts implica una contradicció insuportable entre l'obligació i la devoció Hugo Mas ho resol de manera natural i enriquidora, potser perquè aquesta distinció simplement no té cap raó de ser per a ell. Compondre cançons o poemes deu consistir al capdavall en una capacitat d'observació i recerca tan metòdica, complexa i apassionant com l'elaboració de trampes per a coleòpters i l'aprofitament de les troballes de laboratori en què fonamentar la protecció dels boscos. Potser hem fet un gra massa de la professionalitat dels artistes, en un país de tantes mancances i arrossegats pel productivisme que converteix la creació cultural en simple mercaderia, i per tant sotmesa a les lleis del mercat, del més fort i del campe qui puga. I oblidem, com afirmava el dramaturg rus Vsévolod Meierhold, que cal fer-se pagar per produir l'art que ells volen que faces, però que sovint t'ho has de pagar per fer l'art que tu vols fer. Aquest principi elemental, que en els temps que corren al País Valencià és de rabiosa actualitat i cobra el seu ple sentit aplicat a projectes col·lectius, explicaria en part la manera pausada, meditada i tranquil·la com Hugo Mas va eixamplant en profunditat i alçada la seua obra artística, pluridisciplinària i compromesa amb el rigor i la responsabilitat política.

Però parlàvem de Valls, el disc que Hugo Mas acaba de gravar amb vuit poemes musicats i cantats per ell mateix del seu paisà, el poeta Joan Valls i Jordà (1917-1989), amb arranjaments de Vicent Colonques, el pianista del trio jazzístic BRON que completen Tico Porcar a la bateria i Matt Baker al baríton i al contrabaix. Projecte llargament covat, el resultat musical és fidel als principis acústics de l'autor i a les seues demostrades aptituds vocals i interpretatives, però alhora s'adapta bé a les característiques de la banda que l'acompanya i a la naturalesa poètica dels textos de Valls. L'integren, ja ho hem dit, vuit peces que pertanyen a dos dels llibres més importants del poeta, Anys i paranys (1985) i Quadern vermell (1986), que juntament amb el pòstum La rosa quotidiana (1990) constitueixen el genuí testament poètic del "millor poeta del carrer del Carme", com irònicament li agradava definir-se. Amb el nou disc, que ve precedit pels àlbums Hugo Mas (2010), Wegener (amb els Arthur Caravan, 2014), Pentàpolis (2015) i Ethiopiques / Bum Bum Bum (2017), Hugo Mas traça una línia de continuïtat amb els seus paisans Francesc Moisés i Jordi Gil, que en els anys vuitanta i noranta van musicar poemes de Joan Valls, i obri alhora la seua poesia cap a nous universos sonors. En boca de l'Hugo els poemes comencen sent xiuxiuejats més que recitats, zelosos de l'espai d'intimitat que la poesia sembla reclamar com una confessió a cau d'orella per acabar, en un in crescendo molt de la casa, cantats gairebé a crits, empesos pel vendaval de la veu poderosa de l'intèrpret. Per bé que el treball respon –com no podia ser altrament– a una lectura molt personal del món de Valls, la delicadesa i respecte amb què Hugo els ha tractats transmeten bé l'esperit poètic, ple d'ofici, maduresa i sensibilitat social, de l'autor d'Alcoi. Amb el nou lliurament Hugo Mas no solament fa un decidit pas avant en la seua trajectòria artística sinó que contribueix de manera magnífica al coneixement d'un dels poetes més importants de la lírica catalana de tots els temps, encara avui tristament relegat a la zona de penombra a què la ignorància, la gasiveria i l'obsessiu monocultiu cultural valencià condemnen algunes veus autèntiques molt valuoses. És hora d'obrir la finestra i respirar l'aire nou de Valls.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 1 de març de 2024.]