diumenge, 28 de gener del 2024

País Tropical

A aquestes alçades del no-hivern que estem gaudint enguany i després de quatre mesos sense pluja, a excepció de la que va caure tímidament la setmana passada, i gràcies, amb termòmetres enfilant-se per damunt dels 25 graus, ja no ens hauria de sorprendre res. L'anomalia va camí de convertir-se en una nova normalitat, i no sols meteorològica. La rapidesa amb què sembla estabilitzar-se el canvi climàtic –per paradoxal que puga semblar que un canvi s'estabilitze, que no ho és gens– obliga tota cuca viva, incloses les plantes, a respondre-hi. De manera que, per exemple, ja som en el tan anhelat temps de les cireres a finals de gener, si més no a la Vall de Gallinera, on els arbres van florir al ple de l'hivern i ja han donat els seus fruits, cosa que no havia passat mai. Un any més ens quedarem sense l'espectacle de la florida dels cirerers en la recòndita, altívola i estimada vall marinenca. Aquesta vegada, però, no ho podrem atribuir a un descuit directament relacionat amb la desorientació que sol provocar l'astènia primaveral ni a l'excés de treball que impedeix arribar puntual a les cites que més importen, com aquesta dels cirerers. El temps de les cireres, cançó eterna de la joventut, de l'amor i la revolta, primavera de les esperances, despertar victoriós de la vida després de la mort hivernal! Oblidem-nos-en. El món va tan de pressa que fins el calendari s'ha avançat quatre mesos d'un bot. O l'hem fet avançar-se, o hem deixat que ens arrossegués enmig de la voràgine, aquesta competició contra nosaltres mateixos per arribar més prompte enlloc. I si no estem tenint hivern, o quasi no, ens preguntem si tampoc tindrem primavera, per allò dels contrastos i els vaivens de l'oratge, la humil certesa del que consideràvem cicles de l'any al voltant dels quals s'organitzava la vida, el treball i les collites, el curs escolar, les festivitats. I sense primavera, hi haurà estiu? I tardor? Quin bolet! Tindrà algun sentit, si la cosa va com dona a entendre ara, fer fogueres per Sant Antoni en màniga curta? I les falles, en nom de quin paganisme ancestral adorador del foc i repintat de devoció mariana les haurem d'encendre si estarem fins al capdamunt d'ardències i sequedats? I si l'hivern estroncat renaix per Sant Joan amb un fred de mil dimonis, gosarem llançar-nos a l'aigua gèlida i estar-nos alegrement a la platja fins a la matinada? ¿No rebentarem d'èxit turístic amb les terrasses plenes de veïns i forasters? ¿No ens assecarà el cervell aquest sol permanent que en els bons temps tenia la delicadesa de retirar-se de tant en tant als seus palaus d'hivern? Qüestió a banda fora constatar que sí, que alguns ja el tenen sec i ben sec, el cervell volem dir, com aquests de Meliana que han decidit que el model de llengua amb què s'impartiran les classes de valencià que organitza el seu ajuntament serà el molt confús i artificiós de Lo Rat Penat, però en aquest cas no podem parlar ni de canvi, ni de meteorologia, sinó de la burrera malintencionada i reiterativa, de la normalitat d'una anomalia en un país… Tropical! Un País Tropical d'alegria torera on l'autèntic valencià [sic] que l'acumulador de càrrecs Pedro Cuesta, alcalde de Meliana, diputat provindical i vicepresident de Lo Rat Penat diu promocionar es fomenta en autèntic castellà, que serà idioma oficial del tròpic al costat de l'obligat –aquest sí– anglès. Però tornem a la meteorologia i els possibles impactes que el canvi climàtic podria tenir en l'economia domèstica i la gallina dels ous d'or (i durs) del turisme invasiu. ¿Voleu dir que l'excés solar que ja és seriosa amenaça, la perspectiva desèrtica del que un dia fou jardí de flors i horta feraç –això de les cireres només és un parèntesi o un miratge–, no provocarà la fugida en massa turística cap a latituds més fresquetes? ¿No hi haurà un enyor universal de neu, gebre, gel i rigors hivernals que ens prive de la majoria de visitants i consumidors i ens faça als valencians encara més pobres i insignificants del que la presidenta de Madrid, la inefable Sánchez Ayuso, afirma que som? Al capdavall ells, els madrilenys de la seua Comunitat, seran els primers perjudicats si tot aquest negoci de sol i platja es converteix en un infern irrespirable, amb cireres o sense. Per si de cas, i en vespres de carnaval, anem repassant la lletra i la música de Sérgio Mendes: "Moro num país tropical / Abençoado por Deus / E bonito por natureza. / Em fevereiro tem carnaval".

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 26 de gener de 2024.]

 


 

diumenge, 21 de gener del 2024

Resistència civil

La bota malaia PPVox continua pressionant la base del país, els peus amb què camina, la llengua amb què viu, amb què té dret a viure, i la cultura que s'hi vehicula des de fa segles. Avui impedeixen la distribució de la revista Espai Carraixet a l'Ajuntament de Meliana, demà retiren la subvenció a Saó al de Montserrat, despús-demà li tocarà el rebre a Camacuc. No hi ha setmana ni dia que en l'àmbit institucional i en milers de situacions quotidianes no tinguem un disgust a compte de la llengua, que vol dir de la dignitat personal i col·lectiva. Demanes en un restaurant qualsevol i es dispara el pilot automàtic de l'hábleme en castellano que no le entiendo quan encara no t'ha donat temps ni a parlar. I si del que es tracta és de fer una gestió a la Policía Nacional, posem per cas, la consciència i intuïció de parlant minoritzat fa que et planteges mossegar-te la llengua tan bon punt ixes de casa, no siga cas que l'agent de torn gallege i amenace d'emmanillar-te si continues parlant-li en el teu idioma. I si et paren per fer-te una prova d'alcoholèmia? Et deixaran entrar a la discoteca si parles al porter en valencià? I si t'han d'atendre a l'ambulatori? Si vas al notari o te les has de veure amb el jutge? Quantes vulneracions dels drets lingüístics deuen haver-se produït en els darrers temps, mentre ens pensàvem emparats per lleis i estatuts? Quants abusos no s'estan cometent ara mateix mentre escric aquesta columna?

Però del lament no se'n trau res i sí d'una actitud ferma, d'una denúncia, d'una protesta. A aquestes alçades de la pel·lícula, després de l'experiència dels anys de màxima corrupció institucional, amb la Generalitat i l'Ajuntament de la capital en mans de la dreta espanyolista, i amb l'augment de pressió sobre la bota malaia que exerceix ara el seu matrimoni amb el feixisme, les cartes són damunt la taula. En coneixem al detall les trampes i els objectius, declarats sense complexos des del primer dia que les urnes els van donar la majoria. No, ací qui plora no mama quasi mai. El plor, a més, s'ha convertit en l'expressió autòctona més genuïna de la impotència, en una maniobra que vol justificar la inèrcia i la passivitat civil sota excuses de mals pagadors com ara "ací no hi ha res a fer", "el poble els ha votats", "els valencians som addictes al menfotisme" i similars. I si tota la vitalitat i l'enginy d'aquest poble se'n va amb la traca o el trabuc dels dies de festa, malament ho tenim; si festa i impuls cívic s'exclouen mútuament, malament rai.

Mai com en les actuals circumstàncies no s'ha fet tan evident l'afirmació que "només el poble salva el poble". I si no el salva, almenys ho intenta amb totes les seues forces. Dels partits institucionals presumptament situats a l'esquerra, PSPV i Compromís, no podem esperar res, desapareguts com estan en el no-combat i els càlculs i interessos partidistes que fan impossible per exemple la recuperació del dret civil valencià, un finançament just per al país, el requisit del valencià, la immersió lingüística a l'escola, la simple presència de l'accent valencià al Congrés o la retirada de l'obscur projecte d'ampliació del port de València. Urgeix, doncs, alçar una organització civil unitària i transversal que aplegue el màxim de les nostres forces i efectius i siga capaç de donar forma a la resistència que recupere i amplie l'espai social perdut. Els milers i milers de valencians actius i conscients no podem resignar-nos a la invisibilitat a què ens aboca el procés de substitució lingüística i hibridació nacional que estem patint, el més descarat des del franquisme, i que ens situa en les darreres fases d'assimilació completa a la nació castellanoespanyola. De lliçons d'arreu i de tots els temps no ens en falten per acarar el repte organitzatiu i programàtic, de manera que no cal inventar la sopa d'all per posar en marxa un moviment de resistència civil i d'anar convertint-lo en una mena d'Assemblea Nacional Valenciana. Hi sobren plors i desistiments emmascarats de gravetat teòrica, hi sobren els protagonismes dels qui sempre volen dur la pancarta i aparèixer a la foto, dels custodis de veritats inqüestionables, dels mediocres que només busquen prosperar a l'ombra de l'arbre més gran. Hi cal esforç i generositat, capacitat de sacrifici, trellat i treball, perquè als valencians ningú no ens regala mai res. Ens cal intel·ligència per combatre els tòpics fàcils dels quatre dogmes socials i nacionals, ens cal acumular entusiasme i energia que s'encomane, la força de la joventut, l'experiència dels més vells i la determinació, sensibilitat, passió i saber fer de les dones.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 19 de gener de 2024.]

 


 

diumenge, 14 de gener del 2024

País Valencià més que mai

En bona mesura la solidesa d'un país depén de la capacitat de la seua gent d'arribar a consensos, de posar-se d'acord en uns mínims que n'asseguren la projecció futura, que ha d'implicar el reconeixement del seu passat. Hi hauria d'haver coses essencials en la vida d'un poble a defensar sempre, blindades davant les justes diferències i les lluites partidistes i de classe, la llengua, la cultura, l'art i la ciència, la qualitat dels mitjans de comunicació, el medi ambient, l'educació, la sanitat, el dret a l'habitatge i al treball, la igualtat de gènere i, en fi, tot allò que conforma l'esponerós i tothora amenaçat arbre dels drets humans. El patriotisme ben entès parteix d'aquesta entesa primordial que fa viable i atractiu un país. Aquest consens bàsic no fou mai possible al País Valencià excepte en el breu lapse de la il·lusió (dit siga amb tots els sentits del mot) preautonòmica. De seguida la dreta franquista, que havia abraçat alguns dels principis que li asseguraven el camuflatge per al trànsit a l'homologació democràtica, ben impulsada per una subtil maniobra d'estat, veié l'oportunitat d'or per créixer embolicant la troca identitària d'un país que a penes havia tingut temps de llevar-se les lleganyes de la dictadura. L'anticatalanisme mostrava els seus ullals abraçant-se al blau de la senyera, anatemitzant el nom del país i negant l'evidència de la unitat del català. Era la fórmula més eficaç per continuar ofrenant noves glòries a Espanya. No li calia ni dissimular que rere el blau coronat les serps verinoses del feixisme covaven els seus ous gràcies a la impunitat fomentada en despatxos, comissaries i palaus. La ràpida conversió al feixisme blaver de Consuelo Reyna o Manuel Broseta i de tants personatges sinistres com havien flirtejat amb el valencianisme i els valors democràtics fou el símptoma més evident que la dreta trencava tots els consensos possibles amb la negació de la major: la mateixa existència d'un País Valencià reconciliat amb la pròpia història en una perspectiva de plenitud nacional (més just, més lliure, més net, com reclamava la candidatura que va convergir al voltant de la figura de l'enyorat Josep Vicent Marqués). L'espanyolisme hegemònic, d'arrel franquista i blavera, va llançar per l'aigüera els tímids avanços que els valencians havien aconseguit nacionalment i socialment des del final de la dictadura fins a la destitució del President Albinyana, gràcies a la tebiesa amb què la pax lermista va encarar la cosa nostra per assegurar-se la mamella del poder. Però l'adob reaccionari havia alimentat bé el camp valencià, on brostarien personatges com Lizondo, Rita Barberà i un Zaplana que sense despentinar-se i immune a les vehemències folklòriques de la dreta del Cap i Casal i amb l'exclusiu objectiu de forrarse asseguraria amb els també processats Olivas i l'inefable Francisco Camps el complet domini de l'alqueria valenciana durant dues llargues dècades. Mentre el vent els va venir de popa, fins es van permetre aparentar que apostaven per un cert consens amb la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, un abeurador on han anat a raure no poques mòmies del blaverisme de sempre. La moderació del Botànic, però, no els va animar a tornar al mínim consens. I per tal de recuperar un poder que saben que els ve de casta no han dubtat de disparar la traca anticatalana (antivalenciana, per si hi havia algun dubte) sempre que els ha convingut. Com quan van voler aprovar aquella llei impresentable de les senyes d'identitat que avui el fosc Sentandreu pretén ressuscitar amb l'objectiu de declarar il·legals la denominació País Valencià i l'afirmació de la unitat de la llengua. La bufa del bou tot aire. L'anunciada croada contra el país, que ara té l'excusa de VOX repartint-se en dolça concupiscència amb el PP el negociat valencià, adquireix la fórmula del gas mostassa amb què s'escampa l'odi antivalencià. Disfressada amb la defensa de lo nostre no pretén més que la submissió final a l'espanyolisme rampant i la dissolució identitària i de projecte nacional en els negocis de Madrid, això ja ho sabem. Per a què tanta traca que segons tots els experts no té recorregut legal? Moure soroll, assetjar, arruixar la por, arraconar-nos més i més. De manera que, com sempre, ens veiem en el dilema d'haver d'oposar-nos-hi amb totes les forces sabent que potser així donem ales a una reacció que se n'anirà en salves. Però si, com bé diu Fuster, totes les llibertats són solidàries, també ho han de ser les lluites per impulsar-les. I com que no tot se n'ha anat per l'aigüera de tebieses i renúncies i encara ens queda país per estona (molt més del que ells volen i diuen i nosaltres ens pensem de vegades), què tal si solidàriament plantem cara, d'un en un, de dos en dos, en grup, des de tots els racons del país, des de tots els àmbits de la nostra civilitat, a l'enèsim intent de destruir-nos? I si ho aprofitem per dir ben alt a què diem sí quan diem no (Fuster dixit també)?

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 12 de geer de 2024.]

 


 

diumenge, 7 de gener del 2024

Disneylència

No content d'haver retirat el suport municipal a Les Magues de Gener, l'Ajuntament de València ha decidit incloure personatges de Disney, en alegre promiscuïtat amb alguns altres de la Bíblia, en la Cavalcada de Reis d'avui. El boicot a la tradició republicana de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat-Sororitat, que provoca urticària als del bàndol nacionalcatòlic, és un pas més en l'intent de transformar la capital en centre temàtic de coentor mundial capaç d'atraure més turisme. En el fons del que es tracta és de despullar fins a la desintegració final tot element diferenciador, autèntic i genuí, i de substituir-lo per qualsevol acuditcil, somordo i infantiloide (que no infantil), adjectius que s'ajusten com un guant a la marca Disney, fàbrica d'il·lusions amb què l'imperi colonitza, desdibuixa i embadaleix el món des de fa més d'un segle. Si la llengua dels castellans fou companya inseparable de l'espasa en la forja d'un imperi on mai no es ponia el sol i que va deixar en els fossars de la història llengües, cultures i pobles sencers, al costat de la Bíblia omnipresent i en versió anglesa hi figura tot l'entramat de personatges, cançonetes i mons multicolors que sosté un dels millors negocis del capitalisme transnacional. El món ja era global abans d'internet gràcies a Disney, precisament –i amb el permís de la Coca-Cola, les grans tabaqueres i la indústria armamentística, entre altres genials aportacions made in USA. De manera que en perfecta sintonia amb la política de desarrelament anticultural marca de la casa PPVOX, València se sumarà a la festa d'ofrenar noves glòries a l'imperi de l'estupidesa. I d'Espanya, com sempre, que no debades tota la parafernàlia viscosa dels perotets animats i les mel·líflues pel·lícules amb actors de carn i os de la famosa factoria nord-americana, es projecta invariablement en castellà. Disney no és, com els cada vegada més abundants rètols comercials dels nostres carrers, més que el vernís amb què se sofistica i disfressa una espanyolització galopant. A la Cavalcada dels Reis d'Orient hi haurà enguany uns altres convidats de luxe: Policia Local i Nacional a cavall (no sabem si disfressats de pastorets o de soldats romans o amb l'uniforme de gala, que també diu molt a l'ocasió) i una carrossa especial que passejarà el cos i l'ànima de les nostres falleres majors, que amb els actuals governants de la cosa nostra tenen festa assegurada tot l'any. Les empreses patrocinadores –cal repartir bé els guanys del negoci públic entre privades i selectes mans– faran publicitat dels seus productes per a alegria d'infants, innocents i acòlits. I perquè no siga dit que als organitzadors del nyap no els preocupa la lectura, l'eslògan Un niño que lee será un adulto que piensa apareixerà sobre un gran llibre del Quixot darrere del qual hi haurà escenes representades de la novel·la que en faran el subratllat oportú. No cal dir que de la greu (i fantasmagòrica: quants dels organitzadors de la cavalcada deuen haver llegit Cervantes o qualsevol altre autor?) activitat lectora i de la no menys greu del pensar, n'han quedat sistemàticament exclosos autors i obres de la nostra literatura. Pobre Cervantes, de nou sota el jou que el justifica com a arma llancívola de l'imperi, ell que tant es va estimar el Tirant i Catalunya! Girem-los la impostura: un xiquet que veu per enèsima volta les figures anodines de Disney i se les menja fins en la sopa nadalenca sense altres ingredients de la terra que contraresten els perniciosos efectes del fast food, no serà mai un adult que pense.

Sort, però, que Les Magues tornaran el dia 14 gràcies a la Societat Coral El Micalet i al suport popular. Sort també que podrem veure, si la nit és clara, l'anunciada pluja d'estreles dels Quadràntids, un espectacle molt més interessant que la pallassada (que segur que no els perdonen els pallassos de veritat i ofici) del circ PPVOX. I si la nit no és clara també estaria molt bé que l'aigua tornés de nou, després de mesos i mesos, a regar en forma de pluja copiosa i fins d'aiguat benèfic aquesta terra eixuta que el vent de ponent castiga de manera tan constant i cruel. Toquem ferro i encomanem-nos als Reis i a les Magues, sempre tan generosos!

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 5 de gener de 2024.]