dissabte, 25 de novembre del 2017

Saials. Apunts d'hospital

La solidaritat interna és prèvia a tota altra. Molts no ho volen entendre. Potser perquè els és més fàcil de justificar la pròpia raó de ser a milers de quilòmetres de distància. Però pots veure el bosc si no distingeixes l'arbre que tens al costat? Se'n pot dir nacionalisme –en el bon sentit del mot– però va molt més enllà./ Als hospitals, com a les casernes i, supose, les presons, l'escriptura esdevé guerra de trinxeres. Des d'allà el soldat combat totes les formes de malvestat i fa una defensa a ultrança de la identitat pròpia./ La frontera difusa entre son i vigília estimula un pensament a ràfegues, a flaixos. Bona terra per plantar-hi versos, aforismes i altres fungicides del llenguatge./ A la meua edat no estic disposat a condescendir amb cap forma d'abús, estupidesa o poc trellat, ni disfressat de tòpic innocent. Des del respecte, la tolerància i la bona educació, sempre tinc a mà una rèplica d'urgència. En defensa pròpia, com un acte de solidaritat íntima. Amb el meu silenci que no hi compten. A mi que no m'hi compten./ Stanislaw Jerzy Lec va escriure Pensaments despentinats, Fuster deia que l'assaig era un gènere literari que s'escrivia en mànigues de camisa. A mi m'han posat un saial. Sempre és bo comparar-se amb els més grans./ Alguns vicis molt espanyols: el futbol fins en la sopa, la mesquinesa en les seues múltiples formes, la televisió engegada tot el sant dia, fins i tot per mirar-la./ M'agradaria rellegir L'escuma dels dies, de Boris Vian, però aquesta vegada en el francès original./ Al veí d'habitació li dic compañero Lorenzo. Es diu Francisco. Va nàixer en un poblet de Badajoz l'any 1931. El de la República, li dic, però es fa el desentès. És sorrut, dur i de poques paraules, com els homes de les estepes. Va treballar un fum d'anys a la mina, a Andorra (Terol). Des de 1974 viu a Benetússer però encara aspira les hacs inicials com a Extremadura. Aconseguesc fer-lo somriure amb alguna broma. Li dic que està fort com un roure i ell llueix l'elogi davant la seua dona quan ve a visitar-lo./ Tinc el cap ple de paraules, músiques i cançons, poemes, amics i amor, terres, records i oblits. I de vegades em fa mal. Troba que pot ser greu, doctora?/ La força de la raó encara és força, però dubte que la raó de la força haja sigut mai raó, ni tan sols raonable./ Li dic al compañero que jo també sóc miner o minaire. Em mira com esperant-la. De paraules, reble. No diu res. Somriu./ No serem vençuts, resava un vell espiritual negre que cantàvem a principis dels 70s. Si no acceptem com a normal l'excepcionalitat de l'estat, si interiorment ens sabem lliures, si no cedim en les veritats que ens fan inexpugnables./ Programa habitual: tones de catalanofòbia, la pantomima del Congreso, el glamur de la caspa reial, carnisseria de 'successos', futbol en tres dimensions, notes enllaunades de 'cultura', el temps. Han aconseguit que passe un dia més sense que haja passat absolutament res./ La sequera, com si l'acabassen de fabricar, s'adiu molt bé al paisatge d'hostilitat, mala llet i infelicitat que ens envolta. També aconseguiran que l'alegria es convertesca en una arma revolucionària llancívola./ Saials per torcar la pols, després ja vindrà el lleixiu./ Fins un saial d'hospital pot ser una vestimenta útil i digna.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 25 de novembre de 2017.]

dissabte, 18 de novembre del 2017

Don Òptim i don Pèssim


Ja em perdonaran la còmica (de còmic o tebeo) simplificació, però aquests dos personatges representaven molt bé les dues tendències de l'ànima humana. No eren, certament, els meus herois preferits d'infantesa, però com que cada un d'ells era ridícul a la seua manera, a mi em feien gràcia. Ni tan sols podem dir que la historieta creada per Escobar en 1964 fos gaire original. Sens dubte al costat de Carpanta, Zipi y Zape o la criada Petra, don Óptimo i don Pésimo són personatges menors, híbrids d'Oliver Hardy i Stan Laurel, Don Quixot i Sancho Panza i tantes parelles universals. El caràcter, les constants emotives que et fan veure i viure les coses d'una determiada manera, té el seu correlat físic. Som, podríem dir, d'una manera en cos i caràcter, com aquells tipus amb què certa psicologia ha volgut fixar la naturalesa esmunyedissa i fugitiva de l'home: grassonets baixets optimistes, alts eixuts pessimistes. I entremig, tota la gamma de matisos, sense oblidar que una mateixa persona pot gitar-se optimista i alçar-se pessimista o a l'inrevés, o passa la tardor i l'hivern mig decandit i a la primavera i l'estiu es troba pletòric. Don Òptim, don Pèssim, aquest darrer sempre amargat, sempre fent bona la dita «No volies caldo? Dos tasses», desgràcia rere desgràcia, buscant la infelicitat amb obstinació. I l'altre, víctima alegre de la pròpia ficció, vividor en rosa, ridícul també en la seua metòdica ignorància de les coses. I el punt d'equilibri, l'anàlisi ajustada de com són les coses, la interpretació freda i exacta de la realitat? És possible, almenys en el terreny «objectiu» dels fenòmens polítics i socials, en els vaivens de la convivència i la confrontació en la plaça pública, en el debat ideològic, en la lluita de classes i tot això i allò? És possible, més enllà de les anomenades ciències exactes, no pecar d'optimista o de pessimista, en funció de les pròpies emocions i interessos? Encara que siga després d'haver-se curat en salut afirmant allò del pessimisme de la raó i l'optimisme de la voluntat, segons l'afortunada expressió diuen que de Gramsci? ¿S'ajusta a la realitat la creença esbombada aquests dies des de la premsa del 155 (per entendre'ns) que al procés català ja se li pot cantar el gori-gori, que l'independentisme ha estat derrotat? Des d'un punt de vista dels interessos i emocions de l'unionisme, i vist a distància, podria tractar-se d'un optimisme que fóra graciós o de còmic si no tingués al darrere la seguretat perdonavides del monopoli de la violència. És un optimisme amb rostre de don Pèssim, sense alegria, funest, de prunes agres malgrat que repeteix (a veure si acaba de convèncer-se a ell mateix) la sonsònia fins a la nàusea. L'Estat espanyol: de victòria en victòria fins a la derrota final. ¿Hi ha en l'altre bàndol motius per a l'optimisme amb tota la que ha caigut, mig govern a l'exili, l'altre mig a la presó, la muralla pètria del poder, l'estultícia europea? I després de les il·legítimes i tanmateix necessàries eleccions del 21D? Potser és hora de repensar camins, d'ajustar-se a les exigències vertiginoses i desdibuixades de la realitat, però l'optimisme de la voluntat d'un poble és quasi invencible. O de derrota en derrota fins a la victòria final. Que és la que compta. Pessimisme de la raó? Hi ha, com nosaltres, qui no se'n pot permetre el luxe. O en tornarem a parlar quan hagen parlat una vegada més les urnes, la constatable realitat de la democràcia, la que al seu Estat li fa tanta por.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 18 de novembre de 2017.]


dissabte, 11 de novembre del 2017

Carta a Carme Forcadell


Estimada Carme, a l'hora que comence aquesta carta, gairebé les onze del matí, encara no hi ha notícies del teu alliberament, que han dit que es faria efectiu un colp dipositada la fiança de 150.000 euros. Haver seguit la teua lluita i escoltat les teues paraules tots aquests anys em dona dret a tutejar-te, no trobes? Perquè per a mi, com per a molta gent de dins i fora de Catalunya, ets com de casa, una més de la família. A banda el seguiment mediàtic, vaig ser molt a prop teu a l'Estació de França, escoltant el parlament que vas fer al final d'aquella manifestació multitudinària i abans de reunir-te amb el President Mas. Recorde el to ferm i suau alhora, tendre però enèrgic, de la teua veu, recorde el ritme ben pautat de les teues paraules, la destresa amb què transmeties l'autenticitat del teu ésser i la veritat objectiva de les teues proclames com a realitats indestriables. Sé que tots som d'alguna manera producte de la història. Alguns arrepleguen el llegat i el testimoni de la dignitat i la saviesa de tot un poble i hi afegeixen fruits de collita pròpia, l'exemplaritat dels seus actes; d'altres, en canvi, no poden ser més que el resultat d'un odi antic, fills espuris de la ignomínia. Mira la majoria dels polítics i governants d'aquest estat, la colla de corruptes que us ha enviat a presó, la rigidesa de qui colpeja sense parpellejar ni preguntar ni interrogar-se, els autòmats de l'imperi del garrot, els llepaculs sobrepassats per la brillantor opaca dels seus càrrecs. Tu, a les antípodes d'aquests fantotxes, no has hagut de posar-te cap careta ni penjar-te les medalles dels vanitosos per exercir amb solvència el teu càrrec de Presidenta. Continues sent la dona de poble, de Xerta, perquè ets molt més que el càrrec que tu engrandeixes. Saps que el poder es deu al poble, que el càrrec passa, que el que roman i es transmet és l'enteresa, la nuditat de la persona honesta. Per això deu ser que sempre t'he sentit tan propera. No és només el toc valencià del teu català, la limpidesa del dialecte compartit en la cruïlla del Maestrat i les Terres de l'Ebre, la fortalesa austera de la juntura del nostre país sotmesa pel mateix peatge. És que en tu veig tantes dones del meu poble, aquella dignitat que s'alça en els moments més difícils de la nit i la resistència, la força de la raó carregada de paciència, alimentant la prole, treballant a l'era, lluitant amb els preus a la plaça, al peu de la màquina, llegint i estudiant a la llum de l'espelma, la immensa tendresa de l'anar sempre per feina. Sabies el que feies quan vas acceptar el difícil repte de passar del carrer al despatx, intuïes tots els paranys del laberint, la força cega de la guerra bruta, l'odi ancestral del Minotaure. Però ser valenta no és no tenir por sinó rebel·lar-se contra ella, continuar vivint, enfortir-se en la insistència. T'han humiliat amb Alcalá-Meco perquè amb tu i els altres deu ostatges de la injustícia humilien el nostre poble per veure de doblegar l'anhel de llibertat i el clam de la raó democràtica. Els ha faltat temps, com sempre, per acusar-te de no sé quines renúncies, a tu que ets mare i coratge. Eixiràs, eixireu al carrer amb el cap ben alt i tan lliures i decidits com sempre. I més prompte que tard veurem florir els ametlers, tornarà el temps de les cireres, omplirem les places amb els nous càntics i les avingudes seran més àmplies. Fins a la llibertat sempre, gràcies per tot, Carme.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 11 de novembre de 2017.]

[Carme Forcadell i Muriel Casas en un acte públic.]

dissabte, 4 de novembre del 2017

No passaran


Mentre va funcionar sense interrupció el cercle viciós de la pseudodemocràcia espanyola, tot estava en ordre. A la manera ovidiana, premonitòria: «El poble està calmat, no s'ha posat nerviós». Vivíem en un estat on es podia defensar qualsevol idea de manera pacífica. Però la política es va convertir en el territori del bla-bla-bla, el peix que es mossega la cua, l'escenari on pèssims actors podien declamar els textos més inanes sense el perill que ningú se'ls prengués seriosament. Formalment, doncs, la llei garantia que els fabricants professionals d'idees (anomenats despectivament polítics) i els aficionats o simples ciutadans poguessen expressar públicament els seus projectes. A condició de no pretendre posar-los en pràctica, per molt bons que fossen, o especialment si eren bons. ¿De què servia, doncs, el pseudodebat polític si hi havia bones idees que no es podrien realitzar mai perquè la maquinària electoral, les lleis, els pactes secrets, les pressions invisibles, el pastís de majories i minories, el bipartidisme i el tripartidisme, els interessos sagrats de les elits i els tòtems intocables de la «nació» ho impedien? Davant aquesta pregunta tan inoportuna, els polítics de les grans maquinàries de poder i el mateix poder a què servien van començar ben prompte, ja en plena transició, a desprestigiar la política, a desinteressar el públic per una comèdia que s'esforçaven a representar tan malament. Els ciutadans havíem de deixar en mans dels professionals les grans qüestions i dedicar-nos a consumir ingents quantitats de futbol, tele i burrera. Tots els polítics, en conseqüència, eren igual i el que no podia ser no podia ser i a més era impossible (el germà de Juan Guerra dixit). La inoculació d'aquesta indiferència explicaria els fracassos estrepitosos en el mercat laboral (amb xifres insostenibles i enquistades de desocupats), amb la impotència i sovint complicitat de sindicats i partits domesticats, i la perpetuació del conflicte polític de caràcter nacional que s'arrossega des del segle XIX almenys. Però amb la refundació del franquisme dirigida pel PP (com a solució in extremis per tapar la seua gestió mafiosa de l'estat, Gürtel i tota la resta) amb la imprescindible col·laboració del PSOE, la pressió feixista de C's i la covarda inhibició de Podemos, tot ha saltat pels aires. Catalunya és una altra galàxia. No entenen que puguen haver-hi idees i projectes que posen en qüestió l'estat injust de coses, que siguen defensades de manera democràtica i pacífica, amb el concurs de les urnes, empeses per un poble unit que defensa les seues institucions, els seus polítics i la seua llibertat. I han decidit cremar tots els cartutxos en una repressió infame sobre el conjunt de la població, han decidit alimentar la bèstia del feixisme espanyol, han preferit cremar les naus del diàleg a canvi d'una honra criminal i efímera i empresonar dones i homes justos, emmudir protestes, sabotejar votacions. Són els herois inflamats i fatus de Perejil, els mateixos que marcaven les línies roges d'una constitució contra la qual votaren i que ara els serveix de mordassa, és la incompetència infantiloide d'Arrimadas, la xenofòbia violenta d'Albiol, el cinisme còmplice d'Iceta, el somriure sàdic de Soraya, la sordidesa cavernària de Rajoy. Esbatussen, empresonen, il·legalitzen perquè se saben derrotats en el terreny democràtic. La història es repeteix amb una tossudesa esfereïdora: deu presidents catalans represaliats des de Prat de la Riba. Sembraven l'odi però la rosa de la llibertat anava creixent amb fermesa de mà en mà i escampant-se pel poble. És l'hora d'eleccions constituents, és hora també de la república espanyola i del no passaran dels demòcrates.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 4 de novembre de 2017.]