La part del que es perd

Josep Maria Sala-Valldaura, Refer el no-res. Biblioteca de la Suda núm. 251, Pagès editors, Lleida, 2022.

· · ·

Es pot reconstruir el que no existeix? Pot refer-se el no-res? Només en poesia tenen sentit, un sentit positiu, aquestes paradoxes, perquè la poesia viu en i per elles, és lloc on el significat perd les seues arestes i una nova realitat creada per la paraula altera els plans lògics de l'experiència. ¿No escrivim sempre partint de zero, recreant allò que el temps ha dissipat, reinventant les ombres que fan les flames de "les velles alimares dels desigs ja perduts"? ¿No ens acosta l'escriptura a l'experiència d'estranyament que és transitar per les coordenades canviants, il·lusòries, de l'espai-temps, als miratges que amb prou feines la paraula aconseguirà de retenir? Refer el no-res és "Pensar en blanc sobre el blanc / i escriure a la neu, / amb guixos humits, / un mot fet de floc, de ros o de pluja", és traçar "la memòria de l'oblit", "tinta negra / que repassa el blanc de l'oblit". La proposició infinitament assertiva de Sala-Valldaura ja respon la pregunta inicial amb cada mot i cada poema i encara permet desplegar una altra pregunta: es pot escriure si no és del no-res?

Josep Maria Sala-Valldaura (Gironella, 1947) torna a sorprendre'ns amb un poemari magistral, no perquè no hagués donat sobrades mostres de rigor, passió i saviesa al llarg de la vintena de poemaris precedents, sinó perquè no és gens fàcil (malgrat els beneficis o llasts que proporciona el domini de l'ofici) mantenir ni superar el llistó d'una qualitat poètica ben forjada en el temps. Perquè és el temps, el que ell s'emporta amb runes, restes i vestigis, el nucli temàtic central, el sol al voltant del qual, desplaçant-se en variacions i combinacions, formes, ecos i jocs de miralls, giravolta tot el sistema poètic. El que s'emporta i el que, en el corrent imparable, "resta a la mà": "una part del que es perd". Front a l'oblit del temps, o més aviat fos amb ell, l'esforç de la memòria, la tenacitat de l'escriptura. Suma final de la poesia, feta de restes, de les ombres escàpoles del temps, la paraula que sobreviu en el trànsit; victòria d'una derrota, castell de runes que s'alça des de les arenes movedisses del temps. I llavors el tast perdurable, l'emoció compartida, la tremolor on conviuen les paradoxes sense estridències: la reconstrucció fructífera del no-res ens reconcilia amb el destí i ens procura una certa harmonia, dona sentit al que es perd irremissiblement i també al que hi resta. Al capdavall, fora una estúpida ingratitud no reconèixer que "tot hivern amaga un lluc de primavera", no besllumar "l'instant / del llampec dins la foscor del cel", no assumir la bellesa que nia en l'erosió, en la il·lusió de l'eternitat: "Furguem l'eternitat en el pas indefugible del temps", "No són menys bells els còdols / arrossegats per la mar / que els antics penyals on bramava". Si la poesia és capaç de donar expressió a les derrotes més implacables, també sap arribar a la plena acceptació de la condició humana i a la caducitat de tota forma de vida. Per això el poeta recomana "Ésser modest com la cendra, / que fou fusta / i ha après de volar i aturar-se".

Dividit en tres parts íntimament lligades pel tema que despunta des del títol i per la vinculació semàntica dels noms de les seccions (Runes, Restes i Vestigis), la construcció del poemari respon a una voluntat d'ordre i simetria, amb dos poemes inicials i dos de finals que emmarquen les parts, de quinze poemes cada una. Diríem que refer el no-res és una tasca titànica on tot atzar ha de ser sotmès a l'escrutini de la raó i la voluntat, a la força que suma als impulsos de l'emoció l'equilibri de l'intel·lecte. Com en el precedent Coordenades, la poesia de Sala-Valldaura és una festa de la forma que encabeix i escampa el flux poètic. Els poemes hi transcorren en una tensió emotiva a la qual bé podríem aplicar, tot salvant les degudes distàncies, la combinació gramsciana de "l'optimisme de la voluntat i el pessimisme de la raó", si al remat l'assumpció serena i conseqüent dels estralls del temps no fos pur i dur realisme. És potser aquesta alegria de la forma, on s'apaivaguen per l'alquímia poètica les misèries i contradiccions de la vida, la que dona sempre un sentit positiu a l'aventura de refer el no-res.

Sense ànim de reduir la complexitat d'un treball tan sinuós i ben traçat i alhora tan accessible com el que ens ocupa, intentem, almenys, ajustar algunes claus als panys proposats per Josep Maria Sala-Valldaura ("però no pas la clau d'un pany abandonat"). Runes subratlla un viatge als espais del passat remot, el de la infància, i deixa constància de l'erosió del temps i els enderrocs, morts i "paisatges desolats de la memòria", amb imatges de sabor zen com "les branques es vinclen per manca d'ocells" o udols silenciosos que ressonen al fons de la consciència com en "El gos de l'absència / borda al xamfrà que t'espera". Poemes com "Munt de residus" o "Casa de l'exili", es resolen en forma de cal·ligrama, especialment apreciada pel poeta. Restes furga en les herències rebudes del passat i encara vives, malgrat que "Érem i som i allò que érem no som", es concentra en evocacions més precises ("la remor de les fàbriques", "l'espetec de la llenya / que l'avi carbona"), i reconeix en el propi cos "el tacte tossut d'un esforç ancestral" o la resistència dels records en la fusta i l'argamassa que aguanten bé el pas del temps. Vestigis expressa molt bé la fusió dels records i evocacions del passat amb les reflexions de caràcter més abstracte que ells provoquen. Hi ha espai també, en el polisèmic "Tradicció", per enaltir la memòria col·lectiva, aquesta forma coral de resistència ("Tot i callar la vella derrota dels pobres, / en la tremolor de les mans / els pares expliquen la tortura de l'avi", "Els baguls són plens d'ideals somniats / que la fredor de les golfes no ha pas destenyit"), i d'assumir en la pròpia llengua l'"Eco de tants silencis". I malgrat que en "El joc de bales" (o boles) final el poeta afirma que "La memòria és oblit curull de trampes / i la llengua, una mentida", estem convençuts que Josep Maria Sala-Valldaura un colp més l'encerta de ple amb un poemari fet per resistir en forma i contingut les males passades del temps esquerp i també l'estúpida gasiveria de la tribu.

[Publicat a Saó núm. 495 d'octubre de 2023.]

 

 

La Dama del Llobregat

El pitjor no és la previsibilitat del discurs feixista en boca dels professionals de la confusió, aquest malson històric del qual sembla que no acabarem de despertar. En la paleta de colors de les ideologies autoritàries hi caben fenòmens tan distants i en aparença tan distints com un Putin, un Netanyahu, l'argentí de la motoserra, nouvingut de moda en el panorama de la fatxenderia mundial, Javier Milei, l'increïble home Trump, o els més autèntics espècimens del nacionalcatolicisme espanyol, clàssics com Aznar, Abascal o Ayuso (la Triple A), o bufanúvols de la talla d'un Mazón, alumne avantatjat de Zaplana, i tots els qui ell ha assegut a les cadires de comandament de la Generalitat sense despentinar-se. El pitjor, dic, no és que els estirabots d'aquesta gent siguen productes prefabricats i de sobres coneguts i patits, sinó l'habilitat demostrada en el control de les regnes de poder i en l'ofuscació que els seus paranys provoquen en el cos electoral majoritari que els vota. D'ací, com se sol dir, plora la criatura, de l'erm cultural que fa possible que pobres i desarrapats, treballadors esforçats i pencaires precaris, autònoms i aturats, joves i vells, dones i perifèrics (a més dels tradicionals beneficiats del règim, en forma d'almoina per baix, i dels hereus a qui el privilegi els ve de casta) hi creguen cegament, s'empassen l'ham pudent de les seues mentides. El mal és la batalla que les esquerres no han sabut lliurar per l'hegemonia cultural, l'abandó de l'escola, el menysteniment del poder transformador de l'art i el llibre. El mal que explica en part l'onada reaccionària, al carrer i a les urnes, és l'abassegador domini dels mitjans d'informació convertits en mitjans de formació de masses. Ja no es qüestionaven els instruments d'adotzenament col·lectiu com la televisió o el futbol ni els seus continguts no gens innocents d'entreteniment, xafarderia i burrera, ni es tenia en compte la llengua i el llenguatge amb què s'adobaven els narcòtics de l'estupidesa. Es tractava només de controlar una racioneta del gran pastís, d'aprofitar l'ínfim espai disponible per a la crítica amable, d'acceptar submisament el predomini connatural de les dretes, d'aconseguir la pagueta o la canongia i fer la viu-viu esperant que la figa madura de la revolució caigués tota sola. Ja sabem que l'única causa perduda és la que hom renuncia a perseguir. I així van avui les paraules, com penjolls de roba bruta en els fils d'estendre, un prêt à porter d'usar i llançar, un fast food insípid i barat (encara que valga un dineral) –Espanya, llibertat, democràcia…– buidades de sentit, útils per a tapar un forat i sarzir un descosit.

D'ençà que va seure a la poltrona presidencial i conquistat el títol de Molt Honorable, Mazón no ha dit res que no estigués previst en el manual del capitost valencià decidit a ofrenar noves glòries a Espanya passant abans per la taquilla de la pròpia butxaca: anticatalanisme de matí, vesprada i nit, obediència cega a les consignes dels seus superiors a Madrid, més turisme, més rajola, menys escola i sanitat, més negocis privats a l'ombra dels tarongers del palau de la Generalitat. Amb ell han tornat la desacomplexada guerra contra el valencià i la cultura, la negació de la violència masclista, el menyspreu de les conseqüències del canvi climàtic, les privatitzacions fins en la sopa, l'ocultació d'una mínima agenda valenciana, tot el que fou pa de cada dia per al País Valencià amb Zaplana, Olivas, Camps i Fabra pastat amb la farina del blat de la sucursal desllavassada del socialisme valencià. No ha dit res de nou Mazón ni ho dirà. La seua és una fórmula que s'eixamplarà en el buit a fi d'acabar de depredar el que queda de país i fins que els casos de corrupció comencen a esclatar-li a les mans i de l'enèsima fartera d'incompetència la societat valenciana faça possible un canvi de cicle. I si diu res que no hagen dit els qui el van precedir en la burrera, no esperem que el trellat democràtic inspire les seues paraules. Vacunat contra qualsevol sentiment de vergonya, ni tan sols de la vergonya torera que tampoc té Barrera, pot afirmar sense que li caiga la cara en terra que si la Dama d'Elx fos la Dama del Llobregat, ja la tindríem a casa. Una declaració d'impotència en reconèixer que el País Valencià no compta per a res a la Villa y Corte? Expressió de l'admiració que li produeix la laboriositat catalana, capaç de traure pans de les pedres i beneficiar-se de les seues influències? No, és clar. És la mateixa faramalla anticatalana (antivalenciana) de sempre, el discurs de l'odi en què s'inspira la dreta furibunda del PPVOX en coordinació amb els jutges i la catoliquíssima Conferència Episcopal per llançar la seua pirotècnia contra l'amnistia i els pactes que han fet possible la investidura de Pedro Sánchez. Fins quan ens empassarem l'ham de les mentides els peixets valencians, fins quan els durarà tanta pólvora mullada? 

[Publicat el divendres 24 de novembre de 2023 al Diari La Veu del País Valencià.] 

 

 

 

Llibres, llibres

El pare era un lector àvid, d'una curiositat insaciable, exigent i enciclopèdica. La biblioteca que ens va llegar ha estat el millor testimoniatge, silenciós i discret, tothora present, no solament de la seua trajectòria intel·lectual sinó també de la seua vida. Quan els llibres, la lectura, tot el que per entendre'ns anomenem cultura, ocupen el centre neuràlgic d'una persona, ja no hi ha distinció possible entre vida i literatura, són un tot indestriable, una pel·lícula i la seua banda sonora. El recorde sempre amb un llibre, un periòdic, una revista a les mans. Fins i tot a l'hora dels àpats llegia com si s'acabés el món, com efectivament farà un dia o altre. Però com que també era apassionat del diàleg i el debat, de tant en tant, si en algun moment la conversa girava cap alguna zona del seu interès, abaixava el paper imprès que fins aleshores semblava haver-lo aïllat del món i intervenia com si no hagués perdut detall del que passava. Aquest equilibri entre concentració i dispersió, entre lectura i observació, sempre em va semblar prodigiós i exemplar: la lectura –ens demostrava amb el seu capteniment– no ens allunya de les coses, ens hi acosta d'una manera més completa i complexa. És el mateix que Fuster planteja en algun paper contra la falsa dicotomia dels llibres o la vida. No era, al capdavall, que es desentengués de la família i de tot allò que l'envoltava, sinó que aprofitava fins el darrer minut del temps lliure que li deixaven les múltiples obligacions i l'atenció als pacients. Ara comprenc que llegir era per a ell –i per a la majoria de lectors– també una forma d'autodefensa i resistència, una manera de posar sordina a l'estridència del món.

Però per als qui ja hem acumulat anys i llibres en nombre considerable arriba un moment que decidir on anirà a raure tant de material es converteix en una preocupació. Com sabem, el saber sí ocupa lloc. Sobretot, com en el meu cas, quan a la biblioteca pròpia s'hi suma l'heretada, constituïda per uns quants milers de volums que hem hagut de traginar d'ací cap allà, amb alguna estació intermèdia, des de la casa familiar d'Alcoi a la de la Marina. I revisar-los un a un, desempolsegar-los, organitzar-los, marcar-los amb un exlibris amb el famós quadre de Picasso "Mà amb ram de flors" de 1958 i la llegenda "Biblioteca Dr. Manuel Rodríguez Martínez (Madrid, 1920-Alcoi, 1983), metge neuropsiquiatre i escriptor" que n'identifica la procedència i ajorna l'oblit inevitable, triar-ne per regalar a amics, coneguts i saludats que saps que ho agraeixen. Per altra banda, ja fa temps que vam deixar d'enorgullir-nos pel cúmul de llibres perquè eren la millor demostració d'haver viscut (amb els higiènics oblits que ho fan possible). No és només la manca d'espai material on mantenir-los sinó sobretot la negativa a condemnar-los a un silenci que s'omplirà de pols, a un horitzó de vulgar pasta de paper o de foguera quixotesca. Tenen dret a conquistar noves vides, ens diem, de repetir-se com un eco, de buscar la carícia d'altres mans i l'atenció de nous ulls. I llavors comença una recerca de qui se'n farà càrrec, qui voldrà donar-los una nova oportunitat, qui entendrà el valor del que atresoren, qui menysprearà per fals el tòpic universal que afirma que tot és a internet. Descartats els llibreters de vell, que no els volen ni regalats, les biblioteques públiques que no es dignen ni contestar els teus correus, els museus de la medicina, les universitats i d'altres benemèrites institucions culturals, arribes a la penosa conclusió que ningú no vol llibres. La majoria de campanyes de promoció de la lectura, els llibres i la literatura, fires, congressos, presentacions i tota la parafernàlia, et semblen simples operacions comercials que s'acaben en elles mateixes, de curta volada. La gent, la societat, no s'estima els llibres, que continuen sent objectes de luxe d'estrictes minories. Ahir mateix, quan ja havien donat per extingit l'incendi que va cremar a Ràfol d'Almúnia i Benimeli, el poble d'Isa Tròlec on ens trobàvem per dinar, i quan ja havia aparcat el cotxe, una senyora major em va abordar per preguntar-me si jo entenia de comandaments de televisió. En dir-li que no, que ni idea, i preguntar-me ella què faria sense televisió, no se'm va acudir altra que dir-li: "Doncs agafe un llibre i llija". Em va mirar com si estigués boig, va fer mitja volta amb un gest de menyspreu, i se'n va anar sense dir res.

Aquest dimecres vam tornar a carregar la major part dels llibres del pare a la furgoneta, sobretot les quilomètriques enciclopèdies que en constitueixen la part més gruixuda, però aquesta vegada per portar-los a una destinació feliç, tal volta definitiva, on podran complir amb la seua funció de transmissió i creació de cultura a la seu d'Ondara de l'Insitut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta (IECMA). Tot gràcies a l'interès que des del primer moment, d'una manera natural i decidida, va mostrar l'amic Mateu Artigues Puigcerver de Pedreguer, vocal de l'entitat, que venia a posar un sí preciós a tots els nos que un darrere l'altre havíem rebut fins ara. Amb el temps, la biblioteca del pare (exceptuant-ne la part mèdica, que ho té més difícil per trobar allotjament), juntament amb d'altres donacions, serà catalogada i posada a disposició del públic. La sensació d'alleujament pel deure complit se'm barreja amb la nostàlgia pel temps perdut i l'allunyament d'allò que al capdavall resumeix i dona sentit a gran part de les nostres vides. Però saber que encara hi ha persones i institucions capaces de fer-se càrrec del patrimoni cultural comú, que posen el propi espai al servei de la gent, que valoren l'esforç de preservació d'un llegat literari, alimenta la confiança en el futur del nostre país malgrat tots els malgrats. Perquè encara hi ha qui, com Mateu i la gent de l'IECMA, considera aquell poema visual de Brossa que combina llibres i lliures molt més que un simple joc de paraules, molt més que una feliç troballa. Gràcies!

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 17 de novembre de 2023.]

 

La fúria espanyola

A falta de joc bonic i intel·ligent, tècnic i subtil, el poti-poti que històricament ha sigut la selecció espanyola de futbol va trobar l'excusa per excitar el decaigut orgull patriòtic amb la pirotècnica fórmula de la fúria, encara en plena ressaca imperial, que pareix que no s'acaba mai. Com és sabut el mite fou rescatat arran d'un partit contra Suècia en què el jugador basc Belauste (José María Belaustegigoitia Landaluze de nom complet en èuscar) va demanar la pilota i, empenyent-la juntament amb dos jugadors suecs i el porter, la va fer entrar d'aquella manera dins la porteria. No deixa de ser curiós que el protagonista de les cròniques d'una tal gesta, el susdit jugador del Bilbao, fos, a més de basc, advocat i fervent patriota del PNB, que quasi perdés la medalla que li pertocava per la seua negativa a enlairar la rojigualda i que morís a l'exili de Mèxic en 1964. Amb la fúria es poden saquejar ciutats, certament, com van fer els Terços de Flandes amotinats en Mechelen (1572), Anvers i Maastricht (1576), veritables inspiradors històrics de l'eslògan, però molt més rarament guanyar trofeus si no va acompanyada d'altres mèrits, com va passar quan els xicots de Guardiola van posar-hi el trellat necessari. Com en el NO-DO de trista memòria, el franquisme fou la veu atiplada de Matías Prats, unflada fins a l'extenuació per a la narració de dubtoses gestes que amb prou feines amagaven la fam circumdant, que no era només de pa. El doblatge de les pel·lícules i la veu monòtona dels partes va constituir durant molt de temps la banda sonora oficial, tan buida com plena de fúria, de l'Espanya franquista, que va trobar el seu contrapunt mordaç i desmitificador en el film de Francesc Betriu Furia española, de 1975, l'últim que va veure, segons algun testimoni, Franco abans de passar a millor vida (els qui vam quedar més o menys vius, vull dir).

Davant la fúria, real o fingida, en qualsevol cas patètica i ridícula, un no sap en conseqüència si riure o plorar. Perquè com tantes coses que no canvien, la intransigència, la mania de pegar cabotades contra la paret i voler arreglar les coses per collons (i per tant no arreglar-les mai), el perpetu estat de mala llet que defineix més bé que altres components la sociologia majoritària espanyola, la fúria ha tornat a l'ordre del dia amb els aldarulls protagonitzats, amb inèdites barricades, focs i càrregues dels amics policies i alguna detenció. Probablement devem a Aznar la represa sistemàtica de la fúria a nivell polític, la mateixa que han anat assumint amb el temps aconseguidors de la talla d'un Felipe González o un Alfonso Guerra. Van perdre el poder (el del govern, no tots els altres) gràcies a les astúcies i la perícia en el driblatge de Pedro Sánchez i la seua capacitat per cosir pactes impossibles. Però el gos no amolla el gos ni a bastonades, sinó que a lladrucs i mossegades vol retenir-lo sense reparar en les formes, l'esportivitat (paraula estranya als partidaris radicals de la fúria) ni el mínim sentit democràtic. La dreta eclesiàstica, judicial, política i mediàtica, els uns per tapar les vergonyes de la pederàstia massiva i sistemàtica, tots defensant a mort els negocis i els privilegis a compte de la pàtria en perill, han encès les fogueres i ressuscitat uns fantasmes que ja no tenen la mínima vergonya de traure a passejar, ara que el blanqueig potsfranquista ja no necessita més centrifugats i aprofitant l'onada neoconservadora i trumpista que s'alça a bona part d'Europa. Catalunya, com sempre, amb el dimoni Puigdemont al capdamunt, i la possibilitat d'una amnistia més o menys completa, són la pólvora que encén la fúria espanyola, ara ja també dirigida cap a Pedro Sánchez i un PSOE que tan irresponsablement va col·laborar en l'emblanquiment del franquisme manifestant-se amb PP, Ciudadanos i Vox quan va preferir salvar abans el règim del 78 que la democràcia. La fúria espanyola, ja dic, fa riure i plorar, i no dubta de banalitzar el terrorisme penjant-lo al coll dels adversaris polítics. És la fúria que pretén sotmetre les minories nacionals i recosir Espanya agitant el sonall (de moment només sonall) de les casernes i el colp d'estat. I quan els passarà la fúria, si mai els passa, comprovaran que el dinosaure se n'ha anat ja, perquè com més insistiran en la violència i la força com a manera de (no) resoldre els problemes i de perpetuar-se en la burrera, més ganes tindrem tots d'anar-nos-en.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 10 de novembre de 2023.] 

 

                              [Furia española, Francesc Betriu, 1975. Hi va actuar també l'Ovidi Montllor.]
 

L'hereva, la Corona i la poesia

L'enèsima operació d'emblanquiment reial ens agafa en plena campanya d'una altra ofensiva no menys lucrativa (per a segons qui, és clar, que mai no plou a gust de tothom) com és la de la completa indigeneïtzació (perdó per la paraulota, si és que encara queden indígenes de res) del halloween. La veritat, i dit siga ja sense acritud i resignadament davant la constant invasió de l'estupidesa universal sota múltiples formes, no he vist en ma vida una festa amb més poca gràcia que aquest carnestoltes teranyinós, ensucrat i coent. Havent perdut pel camí castanyades i panellets, animetes i contarelles i memòria dels propis morts, només faltava el sorollós negoci halloweenesc per embrutar una tardor en vies d'extinció. En fi, clamar en el desert i armar-se de resistència interior, què hi farem. No deu ser casualitat, doncs, l'espectacle paral·lel que han muntat a compte de la majoria d'edat de l'hereva coronària, el seu jurament de la Constitució o brindis al sol tota vestideta de blanc davant d'una mare experiodista amb clars signes de decadent avorriment i l'agre pare que penja el medallot a la filla amb cotinguda emoció, com correspon a les figures règies on els últims i poderosos conglomerats franquistes hi tenen dipositades totes les esperances. N'hauríem pogut dir El dia dels morts vivents si no fos que els seus protagonistes són ben vius i manen l'any sencer des de fa segles. La festassa amb besamans i pastissets rojigualdos, l'habitual desfilada militar en uniforme de gala pleistocènica, la clac de sangoneres reials que s'hi aplega i fins la benzina i el fastuós Phantom IV Rolls Royce (fins en això els ressons fantasmals del halloween), un dels tres models exclusius que va comprar Franco en 1952 per dissimular la seua petitesa, a compte, com sempre, del sofert populatxo, inclòs el que va aplaudir amb entusiasme tant de destarifo. No hi va faltar la cirereta poètica, imprescindible en aquest tipus de cerimònies, que demostra la utilitat del gènere per a enaltiment de la vacuïtat amb què el poder disfressa els seus negocis. L'encarregada del protocol, Francina Armengol, segurament la més republicana de la família socialista, va despatxar l'acte citant l'estellesià "El que val és la consciència de no ser res si no s'és poble" del Llibre de meravelles, afirmació que aplicada a l'hereva de la Corona, que per definició no pot ser ni serà mai poble, equival a condemnar-la a l'ostracisme més oprobiós. Malgrat tot, la ironia ha sentat molt malament entre certs fèrvids lectors del poema citat, que consideren que no era aquell el lloc ni el moment adequat per repetir-lo ad nauseam i ignorants de les més subtils teories de l'entrisme en seu parlamentària. L'altre detallet poètic de la jornada el va patir el meu amic, el poeta basc Felipe Juaristi, amb un bonic bihotz zintzoa bezain bezala, com un cor obert, virtut que està en flagrant contradicció amb la nissaga de l'hereva de la Corona, com la història s'ha encarregat tossudament de demostrar, de manera que no sé si felicitar l'amic Juaristi o acompanyar-lo en el sentiment. Quedava, en fi, la quota femenina o feminista de l'acte, que va ser hàbilment coberta amb un vers de la gallega Xohana Torres Eu tamén [quero] navegar que es pot traduir per jo també [vull] navegar (o jo també [vull] pernil, cosa per altra banda tan lògica i justa), perquè la funció complís amb les regles del políticament correcte i no semblés que el jurament constitucional de la futura reina, jove, somrient i vestida de blanc com una núvia moderna i cosmopolita, però tan espanyola i amb pantalons, era una carnavalada d'arreplegats i pelacanyes només preocupats pels propis privilegis. Poble, cor, navegar. Exceptuant-ne la tirada a les regates de la borbònica família i les maniobres marítimes a bord de l'explícit i memorable Bribón de l'avi patern de la xiqueta, estrictament literal, no descartem segones intencions republicanes de la presidenta mallorquina. Perquè quan el poble i el cor entraran per la porta gran de les institucions, la monarquia haurà d'eixir-ne per la finestra. És potser per això que hi ha qui afirma que la sang no arribarà al riu, que la corona caurà a trossos abans de poder ser col·locada en el reial cap de la somrient hereva. Que així siga, amén.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 3 de novembre de 2023.]