Cap d'Any a Tànger

Els viatgers es deixen embolicar per una vegada en un d'aquells viatges organitzats que t'ho posen tot en safata de plata. L'excusa bé que s'ho valia, certament, i la falta de temps per preparar-lo encara el feia més recomanable: una breu estada per Tànger i el Rif, de Tetuan a Xauen, més una visita a Assilah, a la costa atlàntica. Un bon pla per celebrar el Cap d'Any i l'Any Nou i posar en pràctica la subtil mesura de les distàncies entre l'universal i l'específic, el proper i el llunyà en què al capdavall consisteix tot viatge. Coneixien una mica Marràqueix, on van ser uns dies lluminosos de març de feia quinze anys. La ciutat els va fascinar tant que hi han tornat una vegada i una altra en els records i les evocacions compartides. Just un any després, el 28 d'abril de 2011, hi va haver un atemptat suïcida en el restaurant Argana de la famosa plaça Djemà-al-Fna on ells anaven a dinar o sopar quasi cada dia i que va costar disset morts, turistes la majoria. Però si la capital del sud marroquí és la porta del desert i l'Atles, topònim que segons alguns podria estar relacionat amb la paraula amaziga que designa muntanya, adrar, i d'altres vinculen amb el mite grec de Perseu, les ciutats i pobles del Rif, també habitats des de temps ancestrals pels amazics, s'alcen a la vora del Mediterrani fins als 2.456 metres del Jebel Tidirhine en un territori històricament maltractat pels diversos poders i per això mateix orgullós de la seua independència i procliu a subversions anticolonials com l'encapçalada per Abd el-Krim, president de l'efímera República del Rif (1921-1926). Tot això sembla avui, un segle més tard, aigua passada, almenys a simple vista. El Marroc actual ha xafat a fons l'accelerador de la modernització i després d'una bona rentada de la seua cara més autàrquica, sòlidament assentada sobre una monarquia que reuneix en la persona de Mohammed VI la màxima representació política i l'autoritat religiosa, va llançat com una de les economies més sòlides del continent africà. Tànger, la flamant capital de la regió, ja és la segona més poblada del Marroc amb 1.275.428 d'habitants segons algunes fonts, després de Casablanca (ad Dar-al-Bayda, els sona?). La zona marítima, l'autèntic nou centre neuràlgic de la ciutat, reuneix en pocs quilòmetres quadrats tot el que la globalització capitalista dissenya per als escenaris urbanístics, comercials i financers puixants d'arreu del món: l'escaparata multicolor d'hotels de moltes plantes, els bancs d'ací i d'allà, les botigues de luxe, les marques més globals i tots els altres simulacres del poder. Als nadius, lògicament, sembla enlluernar-los i omplir-los d'orgull tanta prosperitat, però a aquests visitants tot això els recorda èpoques pretèrites del seu propi país, els anys del desarrollismo franquista. Coneixen el perill del furor turístic en què el Marroc s'ha embarcat decididament i coneixen l'urbanicidi que es construeix sempre damunt runes d'oblit. Però s'estan d'explicar-ho a l'home que els fa de guia, Ibrahim, que s'extasia exposant, micro en mà, les virtuts del nou Marroc, les xifres indiscutibles del seu èxit, la mà de sant del seu monarca, constructor de tots els nous hospitals, de les àmplies avingudes, dels jardins i de tot quant contempla la vista una mica desconfiada de l'observador ocasional a qui tota aquesta propaganda li arriba com una música cansada de lletra coneguda i fàtua. Tots tenim dret a equivocar-nos en l'intent de prosperar. Si cada poble és desgraciat a la seua manera, hi ha formes segures i més o menys universals i directes de trobar la pròpia ruïna, i el que estiga lliure de pecat, que llance la primera pedra. Però venint de terres on regna la corrupció i les maganxes especulatives, els fastos que quasi sempre resulten buits i l'acumulació de la riquesa en poques mans, tot això fa olor de socarrim. El marroquisme de pedra picada del nostre guia té la seua extensió visual: arreu el retrat del monarca deïficat, els controls de la policia que vetla per la 'seguretat' del personal, la bandera i el lema oficial, "Déu, Pàtria i Rei", una mesquita a cada grapat de cases i una escampada de hijab i altres rigoroses peces d'ocultació femenina com no la recordaven del viatge anterior al sud profund. Els viatgers també s'estan d'explicar al guia que el lema patri és idèntic al dels carlins espanyols o l'origen de l'expressió tan valenciana de "Me cague en Ceuta" (Sebta en àrab). Tot, doncs, va vent en popa en aquest país, un vent que aquests dies bufa més fort amb la Copa d'Àfrica de Futbol, on la selecció local té moltes paperetes per eixir-ne campiona. "Hem invertit molt –diu Ibrahim– en futbol gràcies a Mohammed VI, que ha ordenat construir molts camps i creat escoles per a l'organització de les seleccions nacionals". Tot són, pel que sembla, inversions per a no se sap ben bé què. O sí, per al de sempre i els de sempre. Aquesta vegada els viatgers no poden dissimular una rialleta no gaire comprometedora. La Copa d'Àfrica, d'altra banda i malgrat els ecos que els hi arriben de les victòries de la selecció espanyola i les seues algaravies, ha afegit un color més humà al desllavassat rigor islàmic de la indumentària, sobretot quan les dones negres passegen les seues exuberàncies pels carrers quasi com en una dansa. Al cap i a la fi aquest marroquisme que ja veu en el turisme la seua gallina dels ous d'or potser només és la part oficial, escenogràfica i superficial d'una realitat molt més complexa i menys amable. Ací al nord, tot i el creixement d'un turisme encara incipient, el camperol es veu empès a proletaritzar-se en condicions de treball que segur que no deuen ser xauxa. La porta mal tancada de l'ocupació i apropiació del Sàhara Occidental, amb la crua repressió del moviment independentista, i l'eclosió d'una joventut molt nombrosa i cada vegada més conscient dels seus drets democràtics poden ser alguns dels maldecaps que ensordiran la banda sonora del triomfalisme de les elits beneficiades pel règim i la gent d'ordre que una prosperitat innegable arrossega cap als seus projectes plena d'entusiasme. Encara que el Marroc guanye la copa, hi ha molt de partit per endavant. Un altre dia el viatger potser us parlarà de Tetuan, Xauen i Assilah, que bé es mereixen un viatge, organitzat o no. I feliç any nou, sense bombo ni platerets, però de tot cor!

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 2 de gener de 2026.] 

 

 

[Gran Mesquita de Tànger, Rue de la Marine, 1 de gener de 2026.] 

 

L'espill de Badalona

Els fets són coneguts. Vespres de les entranyables festes nadalenques, quan els termòmetres tenen el costum de baixar tant, a petició de l'alcalde Xavier Garcia Albiol, la jutgessa encarregada del cas va donar el vistiplau per desallotjar l'antic Institut B9 de Badalona amb la condició que als refugiats se'ls facilités un lloc alternatiu on viure. Però aquesta condició fou vulnerada i els 400 ocupants de l'edifici es van veure de sobte al carrer fa cosa d'una setmana. El reiterat alcalde de Badalona, que ja va per la seua tercera legislatura en el càrrec, es va fer famós precisament pels seus exabruptes xenòfobs i les promeses de netejar la ciutat de negres, moros i altres criatures infrahumanes, amb papers o sense. En això, amb les seues maneres de fatxenda i un discurs obertament feixistoide, Garcia Albiol fou un avançat dels temps que ens portarien Trump, Vox o Aliança Catalana i una tendència al fanatisme que aspira a arreglar les coses a hòsties (i sense tocar ni un pèl dels poderosos ni qüestionar ni de lluny un sistema que es retroalimenta en la violència i la misèria, ves per on). El mèrit del seu èxit polític, malgrat haver estat esguitat pels Papers de Pandora, una caixa que no es va arribar a obrir mai, se l'ha de repartir amb una esquerra absent on més fa falta i amb una tendència suïcida a les picabaralles partidistes. Perquè si deixar 400 persones, assenyalades sistemàticament com a delinqüents, indesitjables i causants de tots els mals, a la intempèrie quan les condicions meteorològiques són més crues ja és un greu atemptat contra els drets humans, l'espectacle de la disputa per la carronya posterior al desallotjament posa la carn de gallina. En efecte, atiats pel discurs oficial antimigrants del seu batle i les seues promeses etnicistes, grups de respectables badalonins, la majoria dels quals segurament fills o nets de migrants espanyols (això sí, i per dret de cuixa o de colònia!) es van manifestar contra el reallotjament de part dels expulsats en una parròquia. És sobre aquesta desmemòria, hereva de la despolitització i la incultura i alimentada per la llei de la selva que fomenta el capitalisme, que el fantasma del feixisme creix i es multiplica. És l'absència d'una esquerra incapaç de llegir la realitat i ben apoltronada en la seua institucionalitis, més totes les trampes que el capitalisme sap parar tan subtilment i amb tants mitjans de persuasió, que és possible que el més pobres vegen en els més miserables els seus enemics. Les societats on conviu l'opulència amb la precarietat i on les crisis sistèmiques sempre es resolen a favor dels poderosos i les perifèries on l'estat del benestar perd el seu nom són el terreny adobat per a la proliferació de la barbàrie promoguda pel feixisme, fons transversal de moltes dretes, versió extrema d'un capitalisme avui desbocat en una avarícia d'ordre planetari que ja amenaça la mateixa supervivència humana. I així, quan la demagògia de falsos culpables i solucions irreals entra per la porta, la solidaritat se n'ix d'estampida per la finestra.

¿Quantes badalones hi ha en girar la cantonada de casa nostra substituint la lluita de classes i la legitimitat de la utopia per la depravació que s'acarnissa en els més dèbils i fa servir l'odi com a fals antídot de la pròpia impotència i menjar ràpid per a l'anorèxia del present? En l'espill de Badalona es multipliquen fins a l'infinit les imatges que millor defineixen la barbàrie galopant dels nostres dies. Veure-hi clar, en el batibull de les seues causes i efectes, és responsabilitat de tots els qui pensem que contra ella no hi ha arma més eficaç que la lluita per la cultura, que és la defensa de la vida, la pluralitat, els drets, la igualtat i la justícia. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 26 de desembre de 2025.]

 

 

 

El gustet valencià

La nova Consellera d'Educació, Carmen Ortí, ha fet la seua posada de llarg en el càrrec amb una roda de premsa. Com a la immensa majoria de polítics que un bon dia apareixen damunt de la poltrona, fins ahir mateix ignorava per complet l'existència d'aquesta senyora. Em pregunte d'on els deuen traure, els polítics, quins mèrits atresoren o quins estudis han cursat per fer-se valedors del lloc a què són destinats. Sí ens consta, en canvi, que molts d'ells ignoren absolutament el tema de què s'han d'ocupar. Com en el cas de la dissortada Salomé Pradas, potser t'assignen un lloc de màxima responsabilitat en, posem per cas, emergències, quan tu del que entens és de lleis i plets i coses per l'estil. I llavors passa el que passa. Perquè més que a posar solucions als problemes i urgències dels administrats el polític comú aspira a gaudir tranquil·lament del càrrec, sense massa ensurts, i fa vots perquè la realitat es mantinga com una bassa d'oli mentre ell es dedica a llegir la premsa esportiva, papallonejar entre canapès i inauguracions de qualsevol fotesa i deixar que vagen caient els fulls del calendari i les nòmines, invariablement abundoses. Passa, però, que la realitat és molt fotuda i a la que et descuides te la munta amb inundacions brutals, vagues inoportunes o protestes vàries que semblen expressament programades per emprenyar-te i omplir d'espines el teu camí de roses. En tal cas la reacció en el càrrec per al qual no estaves preparat pot ser més visceral i maldestra. Això li passà a l'inoblidable antecessor de Carmen Ortí, José Antonio Rovira, expert en economia aplicada i política que resultà ser un absolut negat en matèria educativa i cultural. Naix d'aquesta circumstància repetida tant insistentment en el nostre sistema –polítics no preparats per desenvolupar correctament les seues funcions– l'expressió "posar una rabosa a vigilar el galliner" o "contractar un piròman com a encarregat d'una benzinera". ¿Com podia ser Conseller d'Educació valencià un personatge la prioritat del qual era marginar la llengua pròpia (no d'ell, confés renegat, sinó dels seus administrats i la del país segons la definició estatutària)? ¿O com va poder ser President de la Generalitat un individu absolutament aliè a la realitat valenciana que sempre va anteposar els plaers privats a les necessitats col·lectives? Arribem a la conclusió que la majoria de professionals del ram són intercanviables i prescindibles, o hostils i tòxics en el pitjor dels casos, sense mèrits computables per a l'exercici de les seues comeses com no siguen la fidelitat a l'amo, el jurament als principis fonamentals del moviment o partit i l'habilitat en el subtil art del llepaculisme i els colpets a l'esquena.

Però tornem al tema que ens ocupa de la nova Consellera i els primers indicis de per on poden anar els trets educatius i lingüístics. I donem-li temps, perquè en la primera roda de premsa ha dit coses de molta substància que faríem bé prendre'ns seriosament. Per exemple que [sic] "el valencià s'ha d'usar per gust, no per imposició". Als factors que els experts sociolingüistes assenyalen com a beneficiosos per a una llengua minoritzada com la nostra –prestigiar-ne l'ús des de les instàncies de poder, impulsar-ne la presència en els mitjans de comunicació públics i privats, alimentar la lleialtat i autoestima dels usuaris, establir-ne el coneixement com a requisit indispensable per a la funció pública, considerar-la com l'element primordial per a la cohesió i integració socials, etc., etc.–, la flamant nova Consellera hi afegeix un aspecte vital que no havíem teoritzat fins ara, el del gust. Com no hi havíem caigut encara? La fórmula em sembla tan revolucionària en temps depressius presidits per tota mena de fatalismes que a partir d'ara la recuperació del valencià en tots els àmbits i la suma de nous parlants seran cosa de bufar i fer botelles. El gust! O, millor, el gustet per eixa tirada tan valenciana pels diminutius. Ja imagine els eslògans que presidiran les campanyes de promoció del valencià, altament efectius en el context d'un poble tan procliu a la festa i la bona vida (In tutta Catalogna non è più lasciva ed amorosa città): "Després d'una esgotadora jornada, lliura't al plaer del valencià", "A la taula i al llit al primer crit de gustet en valencià!", "Fes-ho en valencià: dona més gust!"… Efectivament, deixem les imposicions per a les llengües antipàticament majoritàries, que a nosaltres ens és reservat tot el gust. Fills de Tirant i Carmesina, un idioma que produeix tant de plaer no morirà mai!

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 19 de desembre de 2025.] 

 

                                                    [Gravat d'una edició francesa del Tirant del s. XVIII]
 

Bascofília

Fa anys, en aquest mateix diari, vaig parlar sobre la meua passió basca. Més concretament hi desgranava algunes de les arrels personals que me la van fomentar, mantenir i ampliar amb el temps i que finalment em van dur a l'estudi de l'eusquera, llengua de la qual em declare aspirant a perpetuïtat. Des de les meues beceroles de tan extraordinari com amable idioma he gosat fins i tot traduir un parell de llibres de poesia. Amb temps i un bon diccionari es poden fer moltes coses, certament. La meua condició de bascòfil, o euskaltzaile, al capdavall i per sort no té res d'original ni de marciana, per usar un terme de quan els fantàstics habitants del planeta veí omplien el nostre univers de ciència ficció i aquells primers jocs electrònics d'imatges en pantalla que consistien a matar-ne a gavadals.

El creixent interès pels bascos, el seu país i la seua llengua i cultura entre els valencians és evident i constatable en el nombre d'estudiants que cada any s'hi acosten. I de caràcter transversal en edats, gèneres i origen social i geogràfic, tot i que manté una constant que val la pena subratllar: són (som) allò que se'n diu valencianoparlants, dels que intenten mantenir l'idioma propi en les més diverses i adverses circumstàncies. Fins els qui no el tenen com a llengua d'ús habitual, el parlen amb solvència i sense els prejudicis que tan freqüentment assalten els monolingües estrets i estrictes. Això dona moltes pistes del com i el perquè de la creixent bascofília entre valencians, que sobretot entre els més joves s'estén a l'efervescent món musical basc (s'hi estén o potser en parteix, caldria esbrinar-ho). No deu ser gens casual, doncs, que el patró es repetesca un any rere un altre amb els nouvinguts a les classes i activitats que organitza l'Euskal Etxea de València. I que ho faça amb un altra característica primordial: el biaix ideològic de les persones, que es decanta unànimement cap a l'esquerra més o menys sobiranista, nacionalista o independentista. Aquest ventall ideològic pot ser i cal que siga molt divers, però s'assenta sobre una estima envers les coses pròpies, allò que s'identifica amb la terra i el poble, la proximitat, un amàs de valors, identitats i esperances compartides de què precisament el poble basc és portaestendard. L'admiració per la resistència i espenta demostrada històricament pel poble euskaldun, de què ja parlava la cançó de Raimon El País Basc en 1967, s'ha conservat incòlume a través de les generacions fins arribar als nostres dies.

Així deu ser, doncs, estimem el que tenim i sabem amenaçat, estimem el que som i el que podem ser. I estimem també tot allò que no som i ho prenem com a exemple a seguir en la defensa dels drets individuals i col·lectius. També la llengua orgullosament usada, que mai no ho és contra les altres llengües, sinó solidàriament amb elles, en què s'expressa aquesta voluntat de ser, persistir i créixer. Potser la bascofília en augment de molts valencians, que ara s'eixampla al terreny de l'alta cultura gràcies al moment esplendorós que viu Euskal Herria després dels anys de plom, naix de la dialèctica entre la distància del que no som i la proximitat del que podríem ser (entre l'encara no però més avant sí, si ho volem). I tal volta, en els temps de deshumanització, aïllament i impotència en què anem sumint-nos, l'estima a aquest petit gran país que és el dels bascos i l'impuls del seu exemple és el millor que ens pot passar. Un poble capaç de revertir en a penes dues generacions el procés de substitució de la seua llengua i cultura i col·locar-les en el centre del projecte nacional i de tancar un conflicte armat que va durar dècades i produir ferides que encara sagnen, mereix tota la nostra simpatia. La manera com el poble basc ha sabut conciliar i fondre el doblet foixià del nou i el vell d'una manera tan nítida i peculiar, un arbre que no para de buscar la llum des de l'arrel profunda, justifica amb escreix la nostra bascofília. El País Valencià que es dessagna en l'aparatosa i estúpida orgia de l'oblit té la seua contradansa en l'alegria invençuda del txistu i l'acordió bascos, un camí possible que només els valencians podran obrir-se fent-se'l a mida. L'exemple dels bascos no té preu, però la simple imitació és impossible.

Ho hem pogut tornar a veure i viure aquests darrers dies a Durango, on se celebrava la 60a edició del seu Azoka, la fira de llibres i discos en eusquera que aplega milers i milers de participants en un bull alegre i multitudinari de vida al voltant d'un centenar llarg de casetes i més de 250 activitats. Un contempla la vitalitat d'una societat inquieta, unida en objectius comuns i diversa i fins enfrontada en les necessàries particularitats i la compara amb la indiferència amb què majoritàriament el poble valencià assisteix a la seua dissolució en favor de qualsevol bajanada que vinga de fora imposada per la pressió de la marea general (diga's la llengua, diga's el halloween, el black friday o el nadal de villancicos a tota pastilla, cada bugada de la inèrcia programada per poders espuris on els valencians anem perdent llençols); un veu els centres de les nostres ciutats i pobles oscil·lant entre la desolació més ruïnosa (pose's Alcoi com a exemple del que diem) i la invasió esborronadora del turisme (posem-hi per cas València) i ho compara amb la consciència i equilibri amb què a Euskal Herria es cuida el país i els seus habitants, i es posa les mans al cap per llevar-se el barret o la txapela i agafar impuls. I ho fa des de les altures orgulloses d'Urkiola, mentre contempla el cim lleument enfarinat del Gorbeia al sud i les impressionants parets de l'Anboto, la muntanya on segons la llegenda té casa Amalur, la deessa de la terra. O mentre passeja pels carrers d'Elorrio amb altres companys bascòfils o assisteix a la presentació de la traducció de Guillem de Núria Cadenes, on coincideix amb un grapat d'aquells valencians que no renuncien a aprendre tot de coses bones que ens poden fer avançar dignament, que no es resignen a ser esborrats dels mapes pels vents esquerps de la història. I que saben que ni és or tot el que brilla i que les comparacions poden no ser odioses.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 12 de desembre de 2025.] 

 

[El Gorbeia, al fons, vist des del Santuari d'Urkiola el 7 de desembre de 2025.]

 

Justícia, reparació i… eleccions

Entenc que les víctimes més directes de la dana, que hi van perdre familiars o amics o es van quedar sense casa o privades de les coses més necessàries, després d'un any de la tragèdia encara cremen d'indignació. Entenc que el seu clam siga persistent i ple de convicció i de fúria, que desitgen amb tota l'ànima que Mazón, màxim responsable del desastre, vaja a raure amb els seus ossos a la presó més prompte que tard. És un sentiment que s'inspira en un ideal de justícia compartit per una part no gens negligible del nostre poble, com ha quedat demostrat en les reiterades i massives mobilitzacions de l'últim any. Lluny d'enfonsar-nos en la impotència, l'obstinat recurs a mentides que ja no colen, el menyspreu i la freda indiferència d'uns polítics que es troben a anys llum del carrer no han fet més que afirmar-nos en l'exigència de justícia i reparció. No pot cicatritzar tanta ferida mentre el miserable espectacle en què s'ha convertit la política valenciana –la valenciana sobretot, la que vivim dia a dia de més a prop, en viu i en directe– continue la festa com si no hagués passat res. Un simple recanvi en les peces d'aquest escaquer sinistre –un reietó en el lloc de l'altre, un cavall (o cal dir més aviat un burro) enemic declarat de l'educació desplaçat a la crucial casella d'hisenda i economia, una dama llenguallarga encobridora d'embolics a la d'habitatge…–, i a veure si la fúria s'apaivaga i es reprenen els negocis a tot gas: els mateixos problemes, idèntica manca de projectes i solucions per al País Valencià.

Entenc, doncs, la indignació que s'ha concentrat i es concentra encara en un personatge odiós com Mazón, representant genuí d'un partit, el PP, que és especialista de l'antipolítica, la incompetència, la cerca compulsiva del tripijoc i l'ús del poder per a fins espuris. I entenc que, una vegada dimitit, es repetesca una de les frases més corejades per la multitud, "Mazón a la presó", cosa que en tot cas haurà de decidir un jutge, o més probablement una jutgessa. De moment tenim un expresident que seu tranquil al seu escó de diputat gaudint de l'aforament, d'una paga extra en reconeixement als seus mèrits com a portaveu d'una fantasmagòrica Comissió de Reglament, assessors, xofer i cotxe oficial i despatx amb vistes al mar d'Alacant. I espera't que active el seu privilegi (per una vegada el llenguatge administratiu parla clar i valencià) com a expresident i passe a assentar el cul en una poltrona del Consell Jurídic Consultiu per cobrar un plus de 75.000 euros l'any. El miratge de canvi de Pérez Llorca ha durat tant com el seu discurs en valencià, idioma que ha abandonat ràpidament per anunciar en castellà que assumia les competències en matèria de llengua i col·locava Rovira a Hisenda i Economia (nyas, coca!) i Camarero en Habitatge, entre altres destarifos típics de la casa. Els errors, la incompetència i la mala llet són reiteradament premiats en aquest país, un avís claríssim per a despistats i navegants. Si l'assumpció en la persona de Pérez Llorca de les atribucions en matèria lingüística, un misteri que tardarem poc a desvelar, és de tanta qualitat com els nomenaments dels seus Consellers i l'assegurança de la pagueta a Mazón, de qui fins ara era fidel escuder, anem apanyats. Farà bé el poble de mantenir fúria, indignació i bon cap durant molta més estona.

Però ara Mazón, protagonista i blanc predilecte de les mobilitzacions dels ciutadans, s'ha de convertir en l'actor secundari que un dia seurà en el banc dels acusats, que això només és qüestió de temps i d'insistència. Perquè si ens centrem massa en l'arbre correm el risc de perdre el bosc de vista. I en aquest País Valencià nostre no és només un arbre que s'ha de tallar, sinó tot un bosc que hem de sanejar si el volem recuperar per a la vida i el benestar comú. Entenc la indignació popular i entenc la necessitat de justícia, que passa per depurar responsabilitats fins a les últimes conseqüències, però ara cal obrir el focus, fer passes endavant i ocupar-nos del conjunt del bosc perquè no es puguen repetir la ignomínia i els desastres dels últims temps (i no només els derivats de la dana) i denunciar-ne les causes. Ara cal pressionar i fer dimitir els altres responsables de la dana i de les polítiques antivalencianes, ara cal exigir –com ja han fet diversos partits i sindicats– convocatòria d'eleccions. Els moments amagats a l'ull públic de Mazón i Vilaplana després d'El Ventorro a base de mentides són al capdavall material d'investigació judicial i de titulars de premsa, però el que realment ens ha de preocupar no és què va fer l'expresident en aquells moments terribles sinó què no va fer. I el que no va fer era i és tan evident, significa una dimissió tan nefasta en les seues funcions i responsabilitats com a cap de Govern, que el poble ja va dictar fa temps la seua sentència democràtica, de caràcter inapel·lable. Cal, doncs, que s'òbriguen les urnes, cal donar la veu a la ciutadania, condició indispensable per poder començar un cicle nou de justícia, reparació i regeneració de la vida política del País Valencià.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 5 de desembre de 2025.] 

 

 

El recanvi

Comence la columna d'avui quasi a la mateixa hora en què Juan Francisco Pérez Llorca es disposa a pronunciar el discurs que el farà president de la Generalitat, un recanvi en tota regla en substitució de la peça danyada del seu antecessor en el càrrec. S'espera d'ell, doncs, que acomplesca a la perfecció les seues funcions i que la maquinària torne a treballar a ple rendiment. Pràcticament no notarem la diferència entre Mazón Guixot i Pérez Llorca perquè tot i que el país ja no és de cap manera el que fous fins fa un any, les circumstàncies per al suport imprescindible de Vox són les mateixes. De fet, no és casualitat que la peça de recanvi siga la mà dreta de l'anterior, convenientment situada estratègicament a l'ombra del magatzem on no arribaven els enutjosos esguits del fang que tot ho empudega i emmerda. Perquè un engranatge com el de la Generalitat es moga de forma òptima cal precisament que la peça nova i la subtituïda siguen idèntiques en tot i encaixen al mil·límetre en el mateix lloc de la cadena de muntatge i producció. La substitució, òbviament, comptarà amb una atenció mediàtica a l'alçada de la solemnitat del moment, perquè d'un recanvi d'aquestes característiques depenen molts interessos, guanys i canongies. Les condicions de Vox, al capdavall, són fàcilment assumibles per un partit amb qui manté tanta simpatia, tants colpets a l'esquena, tanta història passada, i no s'esperen sorpreses. Tots dos partits són, per dir-ho d'una manera més gràfica, branques del mateix arbre franquista. No hi faltaran els moments de tensió com en les pel·lícules dolentes de suspens, amb la música a tota pastilla subratllant cada acció i el cabdill madrileny (ja hem dit que Madrid és un estat mental) de la formació més fatxa prement fortament amb la clau anglesa la peça de recanvi per assegurar-se que encaixa perfectament en les seues exigències. Sense acords previs, sense tovallons succintament gargotejats amb els objectius comuns de la croada antivalenciana per tota estratègia, però tot dat i beneït des de la Villa y Corte i pactat entre Feijóo i Abascal. Ací no s'improvisa res, que el recanvi valencià és un assaig general imprescindible com a demostració de força i sintonia entre les dues branques de la dreta espanyolíssima amb què esperen recuperar el comandament de la factoria amb seu a la capital del regne per a les pràctiques centrípetes (altrament dites centralisme extractiu menjaperifèries).

Per demostrar la identitat de les peces i les funcions, Pérez Llorca comença el seu discurs en valencià de Finestrat (un lleu vernís sempre llueix més) per descarregar responsabilitats del seu partit en el lleig afer de la dana que ha provocat el gripatge de l'anterior mecanisme i girar-les cap als rivals polítics. Això torna a sonar clarament en les Corts, molt més que el perdó protocol·lari i la promesa que “la gent visca bé, sense soroll, sense caos i sense promeses buides” [sic], moment en el qual podem suposar uns primers aplaudiments del acòlits entremesclats amb els desagradables crits de la gent que protesta a les portes del Palau de Benicarló. Canvi mecànic del presidenciable al castellà, no se m'espante la parròquia, que això del valencià només era una concessió al bilingüisme ben entès. Mateixa peça, mateixa funció. Les víctimes de la dana vetades en la seu de la sobirania popular, com si diguéssem. I les funcions reiterades de l'aparell distribuïdor? N'hi ha d'explícites i proclamades i de tàcites. Entre les primeres, la inauguració de pantans que tantes alegries va donar a Franco i l'execució d'obres en rius i barrancs, abracadabra dels negacionistes de l'escalfament global decidits a continuar amb el negoci pete qui pete, les restriccions als drets socials, els entrebancs a la llengua i la cultura, el control ferri dels mitjans de comunicació públics… Citem d'entre les tàcites la recuperació de les zones afectades per la dana, que es farà d'esquenes a la ciutadania i a major glòria d'empreses amigues. Tot en ordre de moment. La roda que el hàmster gira i gira a la gàbia sense moure's del lloc continuarà el seu viatge enlloc a ple rendiment. I no caldrà tampoc que el pinso siga gaire bo ni abundant, per allò de la proverbial mollesa dels valencians i per molt que el darrer any no haja fet més que contrariar-la. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 28 de novembre de 2025.]

 

  

 

Llum, paraula, cos

Josep J. Conill, La llavor en la fosca. Salze Editorial, Josep Porcar editor, col·lecció flors del mal, núm. 1. Castelló de la Plana, octubre de 2025.

· · ·

La publicació del darrer llibre de Josep J. Conill (Castelló de la Plana, 1961) és fruit de la feliç conjunció d'uns editors atents i sensibles, amb ganes de donar molta brega, i el desplegament d'una obra que no pot deixar indiferent ningú que s'estime de veres la poesia, la literatura i aquest país fet sovint de massa distàncies i silencis. En el cas de Salze Editorial, que comanden amb sàvia mirada els poetes Josep Porcar i Marta Vilardaga entre Osona i la Plana des de 2021, la sèrie de traduccions de poesia universal contemporània que ja ha donat cinc preciosos volums (Julia Hartwig, Dinos Khristianópulos, Louis MacNeice, Eavan Boland i Attilio Bertolucci) es complementa ara amb la col·lecció de poesia catalana contemporània que porta el baudelerià nom flors del mal en homenatge a un dels pares de la modernitat literària. El disseny dels nous llibres, marca de la casa, és al seu torn una declaració d'amor als llibres que combina molt bé classicisme, austeritat i elegància, idoni per estimular el plaer de la poesia i la lectura. Llarga vida a un projecte nascut a contracorrent de tantes coses! Pel que fa a La llavor en la fosca, el llibre que avui ens ocupa, no exagerem si diem que es tracta d'una obra monumental, destinada a perdurar (contra distàncies i silencis). Per la magnitud quantitativa (ni més ni menys que 112 poemes, la majoria d'ells de llarga extensió, repartits en 6 seccions) tant com per l'interès dels temes que aborda i la multiplicitat de formes i recursos poètics que s'hi apleguen.

Foguejat a finals dels setanta i principis dels vuitanta, quan poemes seus van aparèixer a la revista Llombriu i a l'antologia Brossa Nova (1981), Josep J. Conill no va tornar a l'edició poètica sinó molts anys després, en 2002, amb Despossessió, al qual van seguir La nit en blanc (2011) i Signes antipersona (Contra la poesia) (2016). És autor, a més, de valuosos assaigs en el camp de la sociologia del llenguatge (Del conflicte lingüístic a l'autogestió, 2007, Entre Calimero i Superman. Una política lingüística per al català, 2012) i de tres llibres d'aforismes, Submarins de butxaca (2008), Sic transit gloria, mindundi (2015) i el més recent Estelles sota les ungles (2024), i responsable de l'edició de l'obra poètica del castellonenc Màxim Alloza (1885-1945) i coeditor de Do Latim às Linguas Nacionais (2004), de Lluís Vicent Aracil. Les diverses opcions literàries i interessos de l'obra de Josep J. Conill descansen sobre una molt sòlida enciclopèdia cultural i un rigor intel·lectual desacostumats per aquestes latituds que encara fan més incomprensibles (o massa comprensibles, ai!) les distàncies i els silencis que l'assetgen. Esperem que l'edició de La llavor en la fosca contribuesca a trencar un setge que dissortadament no és l'excepció de la regla en una cultura massa dominada pels personalismes i la immediatesa.

Perquè el conjunt de la proposta poètica de Josep J. Conill naix a contracorrent de les pràctiques i poètiques avui hegemòniques. La llavor en la fosca combat el sentimentalisme i els romanticismes vagarosos amb les eines més punyents del racionalisme gràcies al control de la sintaxi, que exigeix el coneixement en profunditat de la llengua i del llenguatge poètic. La inspiració, sembla dir-nos l'autor entre versos, cal embridar-la si no volem sucumbir a les trampes del bonisme esteticista dels llocs comuns i transitar el buit i la insignificança. Si no volem convertir la poesia en un exercici gratuït i prescindible. La seua és expressió d'un nou realisme allunyat dels discursos que històricament l'han tractat d'acotar, una poesia de l'explicitació arrelada en la complexitat de l'experiència humana, epigramàtica, lluminosament esmolada en la pedra de la ironia, d'una factura radicalment clàssica (amb clars vincles amb Ausiàs, Villon, Quevedo, Donne, Baudelaire, Larkin, Gil de Biedma, Brecht i Gabriel Ferrater, aquest amb nom i cognom) per a una visió moderna sobre temes plenament vigents i punts de fricció dels pitjors mals contemporanis.

Tot i que temes i formes s'entrellacen al llarg del poemari amb reincidències, ecos, contiguïtats i variacions, a la primera de les sis seccions hi predominen els poemes sobre la paraula i l'escriptura, el llenguatge i la poesia. La segona, al seu torn, se centra més en l'amor, el desig i el plaer, l'etern combat entre Eros i Tànatos, mentre que a la tercera s'apleguen poemes dedicats a la crítica de costums, les convencions i mentides socials (el matrimoni, el consum, l'alienació de les persones…). Hi sovintegen les reinterpretacions dels gèneres literaris ("Conte cruel") i la subtilesa de les abundants referències culturals, sobretot literàries i cinematogràfiques. La part central del llibre, la quarta, abunda en motius poètics fornits per la memòria personal de l'autor gràcies als quals el lector assisteix a episodis del passat en una mena d'ajustament de comptes i a un desplegament sinuós dels temes de la senectut i la mort (llegiu l'impressionant "Crit"). La cinquena secció intensifica la presència de la mort en poemes com el magistral "En nom del pare" amb què el poeta converteix l'oració i l'esperança en un clam d'angoixa i reconeixement del dolor i la tortura humans. Finalment l'última part articula el contradiscurs poètic que desmunta el mite de Jesús i les enganyifes de la religió a través, per exemple, del monòleg dramàtic de Maria en el magnífic "Stabat Mater" o en el titulat "Teoagonia", la denúncia dels fraus de determinats lletraferits en diversos poemes, l'horror del nazisme o de Gaza en "Magatzem de l'infern 2" i la tragèdia dels fugitius i les pasteres ("Navis stultorum"), els desastres ecològics a "Gaia" o la deserció del propi idioma en "Sangtraït": "Aquells que hàgim traït / la llengua d'un nounat / en un temps traduït / malversarem el fat, // reus d'un pecat d'origen / pel verb que no hem llegat, / absents en el vertigen / buit de posteritat // d'uns mons que no són nostres, / de signes sense rostres / com rastres bruts de fum, // nuncis d'una impostura / que el crit dels morts sutura / a força de costum".

Fet i fet, la de La llavor en la fosca, la força suggestiva de la metàfora, la poesia sembrada enmig la cruel nit humana, és una festa poètica que cal celebrar com pertoca a les ocasions especials i les coses de veritat, una llavor que ha germinat per donar pas a la llum, la paraula i el cos.

[Publicat a Saó núm 518, novembre 2025.]

 

Mig segle després d'aquella mort

El pitjor d'haver de tornar-hi empès pel tàcit imperatiu de la data (escric aquesta columna el dijous 20 de novembre de 2025) no és vorejar el precipici d'una nostàlgia personal impossible, sinó constatar la dificultat d'enterrar una herència macabra: la del franquisme. Teníem disset anys i acabàvem d'arribar a València a estudiar aquella tardor tan freda i humida de Benimaclet i de la Fonteta de Sant Lluís. Podem dir amb tota seguretat que aquests cinquanta anys són tota una vida que se'ns ha escapat de les mans o hem viscut, segurament totes dues coses alhora.

Les primeres columnes que recorde haver escrit a propòsit d'aquell dia de 1975, en els meus trenta i situat en la distància del temps que any rere any ha anat eixamplant-se, tenien encara un cert regust commemoratiu, una mena d'innocent orgull d'haver aconseguit superar el període més negre de la recent història. No cal dir que amb el transcurs dels anys les sospites de la vigència de l'atado y bien atado no han fet més que confirmar-se. Es van anar congriant molt prompte, és cert, si més no en els sectors minoritaris que ens ha tocat habitar sempre. No calia sinó observar que mentre el carrer bullia de lluita i esperances, entre bastidors es preparava un retoc del guió que permetria, com en la cèlebre frase de Lampedusa, que tot canviés perquè en el fons no canviés res.

Hi havia llavors una altra dita il·lustrativa d'aquell joc d'il·lusionisme: els mateixos gossos amb els mateixos collars continuaven vigilant la hisenda. Era, fou, una realitat inapel·lable, i no només pels hàbils canvis de jaqueta, ni pel miracle democràtic de la multiplicació dels pans i els peixos podrits del franquisme en institucions que semblaven noves de trinca però que estaven viciades d'origen. El pas sense estridències i sota absolut control del franquisme monàrquic a la monarquia franquista formalment democràtica fou majoritàriament aplaudit pels hereus directes del règim i també per molts dels qui sortien de les catacumbes de la clandestinitat, les presons i l'exili. Tal vegada les presses perquè s'airegés una mica l'ambient enrarit de la dictadura, la consciència de la debilitat de les forces antifranquistes, la perspectiva d'entrada immediata en el club europeu, la por a una solsida en tota regla de l'estat i a la revolta popular, els moviments tàctics forçats pels serveis secrets nord-americans en l'escenari de la guerra freda… Potser tot al mateix temps estirant les cordes amb intensitat diversa i des de punts distants, allò que ara observem com a passat que mai no s'acaba d'explicar, van provocar aquelles pluges i els fangars actuals.

El pitjor de tornar-hi és haver de reconèixer la persistent vitalitat del cadàver de Franco, una mòmia ideològica abjecta, cruel i immunda senyorejant encara àmplies zones de la societat espanyola: gran part de l'església i els seus negocis d'instrucció educativa, la judicatura amb escassíssimes excepcions, les forces armades i el seu capità general, el conjunt legislatiu que emmordassa pobles, llengües i aspiracions democràtiques, la corrupció sistèmica per tots els laberints de l'administració, el centralisme que no defalleix i es reforça, la dreta del PP i de Vox alçant sense vergonya la bandera franquista, l'abassegador predomini d'una mitjans de formació de masses que escampen sense descans les toxines de la desinformació, el ridícul espectacle d'una classe política plena d'oportunistes furtamantes d'una absoluta mediocritat… I la insistència d'aquests dies en documentals televisius espanyols i en la memòria del rei fugat a disfressar d'èxits els errors passats per justificar les abjeccions presents i fomentar l'oblit que trava tota perspectiva de millora real futura: el triomf post mortem del franquisme xifrat en una desmemòria que té com a principal víctima els més desvalguts i els més joves.

I doncs tot és negre després de cinquanta anys? Cal arriscar un balanç. Reconèixer els problemes i la podridura és l'única manera de començar a superar-los. Mig segle després d'aquella mort ens tornem a trobar en un moment crucial. Dissipades les boires de la il·lusió democràtica i mentre el galop dels bàrbars és més estrident que mai enmig d'una crisi del règim en certa manera inèdita –i que tant es pot decantar cap a una opció més autoritària i reaccionària com cap a un moviment de ruptura i radicalitat democràtica–, vist des de la perspectiva del País Valencià i de l'any transcorregut des de la dana, tal vegada ara es poden obrir finestres que durant molt de temps han estat tancades. Si per un costat l'herència franquista continua ben viva en molts aspectes, de l'altre (i que cadascú pense quin plat de la balança pesa més) mai com ara el poble valencià havia acumulat tantes forces transformadores ni adquirit tanta consciència de la seua identitat i les seues urgències. Afortunadament els horitzons són oberts per naturalesa.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 21 de novembre de 2025.] 

 

 

 

Els bàrbars

Són prou coneguts l'origen i les accepcions de la paraula bàrbar i els seus derivats. Per als grecs antics bàrbar era sinònim d'estranger i identificava els parlants d'altres llengües. Així amb aquesta onomatopeia expressaven l'efecte sonor que els produïen unes llengües que no entenien. Amb el temps i una visió etnocèntrica, inevitable sobretot en pobles que atenyen un domini sobre d'altres, bàrbar arribà a designar tot allò que s'oposava a civilitzat, raonable, just i educat en fons i forma. Front a l'ordre imperant, doncs, la barbàrie exemplificava el caos, la força bruta, la passió violenta. No cal dir que el poder de torn, grec, romà, cristià, espanyol, europeu o nord-americà, agita l'espantall del bàrbar, l'estranger, el moro, l'indi o el jueu, poseu-hi els catalans també (inclosos els valencians) a la seua conveniència per excitar pors ancestrals i nacionalismes excloents. Si algú es pensava que la globalització suposaria el (re)coneixement de l'altre i l'acceptació de la diversitat humana com un bé a preservar, anava ben errat. Només cal mirar cap a on apunten les agulles de la brúixola demoscòpica per adonar-se que la intolerància, el fanatisme i el foment de l'odi a l'estranger, al bàrbar, estan a l'ordre del dia. Tornen els bàrbars per la senzilla raó que mai no se'n van anar, que ja eren entre nosaltres, que érem nosaltres mateixos reflectits en els espills que amb tanta insistència vam construir. En els nostres pitjors malsons, la invasió dels bàrbars sempre està produint-se i és imminent. I això fa, com en el lúcid poema de Kavafis, que la por paralitze els nostres cossos, que descuidem els propis deures, que ens preparem per al pitjor ja a punt d'arribar. Però llavors "Uns homes arribats de la frontera / han dit com ja, de bàrbars, no se'n veuen enlloc. / I de nosaltres ara què serà sense bàrbars? / Aquesta gent alguna cosa bé resolia". No hi ha moviment de més o menys extrema dreta que no tinga front a l'estranger (pobre, inferior, infidel) la fórmula indemostrable per arreglar el món, no hi ha aspirant a autòcrata que no aprofite les baixes pulsions nacionalistes per desviar l'atenció sobre les causes reals dels problemes cap al miratge dels efectes.

El gran mèrit de La invasió dels bàrbars, el film de Vicent Monsonís, és la claredat amb què mostra el fil que uneix la barbàrie franquista amb la barbàrie actual, ja blanquejada per la presumpta normalitat democràtica. Els bàrbars no són estrangers ni parlen una llengua incomprensible, sinó compatriotes que usurpen i exerceixen el poder gràcies a la violència, l'espoli sistemàtic i tota mena d'abusos, crims i injustícies. Bàrbar ja no és sinònim d'incivilitzat sinó d'inhumà, en el sentit de mancat d'escrúpols i de tot principi democràtic i capaç d'activar qualsevol mitjà per mantenir el poder i augmentar els propis guanys. El bàrbar és l'enemic de classe, el feixista que sap disfressar-se de demòcrata i moure's a gust girant amb els vents que bufen sense moure's del mateix lloc de privilegis. El bàrbar necessita promocionar l'oblit perquè entre els crims passats i els presents s'esborre tota empremta i la ignomínia puga reinventar-se.

Però contra la barbàrie –ens recorda la pel·lícula basada en la peça teatral homònima de Chema Cardeña– hi ha la tenacitat de la memòria que restaura la justícia cruelment vulnerada pels bàrbars. Contra l'oblit que alimenta la repetició dels errors i l'estabilitat d'un poder que beneficia la minoria a costa del patiment col·lectiu, hi ha aquestes persones que excaven les fosses on jauen les despulles, hi ha la voluntat d'obrir escletxes per a l'única possible llum futura: la reparació, la dignitat de les víctimes, la desactivació de les causes que perpetuen la injustícia. La invasió dels bàrbars, que ha sorprès per l'afluència massiva d'espectadors a les sales valencianes, hauria de projectar-se també en totes les escoles. Perquè els joves són la baula més feble quan la memòria històrica és desatesa, cadells a la intempèrie en temps de fomentades barbàries.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 14 de novembre de 2025.] 

 

 

 

Uns forasters de Madrid

 

Mentre vostè està llegint per ventura aquest article, dos forasters de Madrid se les apanyen per amortallar el mort que ha esdevingut Mazón i deixar-ho tot lligat i ben lligat. Vol el madrileny d'Ourense, anomenat Feijóo (fesol en bon valencià), negociar amb el madrileny de Bilbao-Amurrio Abascal el nom del successor a presidir la Generalitat per evitar les eleccions i continuar, en fi, xuplant del pot com si no hagués passat res. En la seua comèdia de mig comiat el president en funcions no va dedicar ni una sola paraula amable i creïble a les víctimes de la dana però va gastar molta saliva per esquivar tota responsabilitat, com ha fet sempre. No hi ha dubte que el seu discurs passarà a la història universal del cinisme i la infàmia. Fins en l'apel·lació a la majoria que ha sostingut fins ara el seu cadàver enmig del terrible temporal que ha assotat els valencians. El cas és que els taurons feia temps que ensumaven sang i es preparaven per a un naufragi que han entonat i forçat centenars de milers de veus del poble pels carrers. Que la paradeta no se'ls n'anés en orris, que la guerra a mort al valencià i la seua cultura (ells en diuen catalanisme i separatisme, però ja sabem què volen dir) no defallís gràcies a la santa aliança de les dretes extremades, que l'assolament del territori i els negocis d'una reconstrucció sota sospita continués amb el vent de popa de la impunitat! Aquest era el moll de l'oprobiosa intervenció amb què un falsament compungit expresident llançava i no llançava la tovallola però s'assegurava, això sí, aforament i poltrona. I l'últim avís perquè els dos forasters de Madrid, Feijóo i Abascal, o Abascal i Feijóo, tanto monta monta tanto, es posassen a la feina de dissenyar el futur immediat del País Valencià.

Com en el sainet d'Eduard Escalante Tres forasters de Madrid (1876), la majoria dels valencians continuem enlluernats pels fastos que s'escampen des de la Villa y Corte i acceptem de bona gana que uns madrilenys s'instal·len a casa nostra pensant-nos prosperar amb les bones influències i favors que aconseguirem de gent tan distingida. Però resulta que sota l'aparent distinció s'amaguen uns morts de gana que només venen a casar la filla amb un altre fals ric autòcton, La Pomera. La coentor, un desarrelament que exigeix el ridícul canvi d'idioma, es paga amb la desaparició dels estalvis, perquè la família de Madrid desplega molta pompa però no té un duro i a València viuen com uns senyors que van als bous, mengen cada dia xulles i xocolata i peixen la cotorra (còmic símbol de la vèrbola vàcua que es gasten aquests madrilenys) amb dolços i bescuits mentre paga la mà generosa de Jesinto renegant sempre fluixet. El final moralitzador d'Escalante enllaça la mort accidental de la cotorra amb el retorn de Carmelet a la nòvia valenciana de sempre, Sunsion, ja alliberat del miratge, més poètic que tangible, per Corina, la filla madrilenya, al seu torn enganyada pel falsari La Pomera. La lliçó que el sainet oferia entre rialles era fàcil d'endevinar perquè el públic identificava sense esforç la maldat de la submissió i el desarrelament en el comportament de molts conveïns víctimes de la coentor. "Val més una valenciana / que cinquanta madrilenyes!", s'exclama Sunion en un rampell d'orgull patri després que ha recuperat el nòvio de les urpes de l'alienació. Segurament l'obreta d'Escalante, tan popular a la València de finals del XIX, a penes podria ser compresa avui dia, malgrat que a la vista de les maniobres que es preparen des de Madrid per rellevar Mazón la submissió dels valencians continua tan viva com sempre, miratges autonòmics a banda. L'absència d'una política valenciana és avui tan clamorosa i significativa com aleshores i una vegada més –si la pressió popular no hi posa remei– serà des de la llunyania central que es lligaran les aliances per mantenir el poder al feu valencià. Cornuts i pagar el beure, una vegada més. Com si la dana no ho hagués canviat tot de dalt a baix, ens privaran de la via democràtica de decidir amb el vot els governants. Com si la fatídica gestió de la tragèdia no s'hagués emportat amb l'aigua i el fang el crèdit d'uns polítics –del PP i de Vox– que s'han demostrat interessadament inútils enemics del poble. Com si fos possible la reconstrucció del país amb els mateixos gossos i collars i no s'haguessen de sotmetre al veredicte imprescindible de les urnes. Com si fos possible ofegar el clam de la ciutadania a base de les intrigues palatines de sempre. No l'hem fet caure perquè ens n'imposen un altre que pixe pel mateix camal!

Però Madrid no és un lloc sinó una mentalitat, un pes, un entramat metropolità per al control colonial de les províncies. Per això no importa gaire que el madrileny Abascal haja delegat en els virreis madrilenys de Barcelona Ignacio Garriga i Montserrat Lluis (sense accent, per favor) les negociacions amb els de Feijóo, que encapçala la mà dreta de Mazón Juanfran Pérez Llorca, un altre madrileny de Finestrat. I el País Valencià empobrit que paga com un ric estendrà generosament la mà per sufragar una volta més els àpats i les festes d'uns forasters de Madrid perquè tot siga dat i beneït a esquenes de la seua realitat i els seus interessos.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 7 de novembre de 2025.]