I ara què?

Tot indica que el funeral per les víctimes de la Dana en el primer aniversari de la tragèdia marca un punt d'inflexió. La pugna del darrer any entre la voluntat popular d'esclariment de la veritat dels fets i l'assumpció de responsabilitats amb la dimissió de Mazón com a primer pas i la bel·ligerant insistència en mentides i cortines de fum per aguantar en el càrrec per part del mateix interessat, del seu entorn i dels còmplices de Vox, està més prop que mai de resoldre's a favor de l'espenta popular. Mazón ha quedat, en el fastuós escenari del Museu de les Ciències de València, retratat en el seu aïllament, com un empestat, i escridassat per familiars de les víctimes a la vista de tothom. Al pompós funeral d'estat amb què el poder pretén, més que no consolar pèrdues irreparables, rentar-se la cara o rentar-li-la a algun dels seus representants més detestats i girar full, li ha eixit el tret per la culata. Per molt que ha estat una maniobra perfecta per ocultar l'idioma dels valencians –excepte en la cançó de La Maria, toca! i en la música sense lletra de l'universal Cant dels ocells– i reforçar de pas el fervor popular per una monarquia que conserva l'aura d'intocable i d'aliena a la prosa terrenal del populatxo, era previsible que el tret més sonor li isqués per la culata.

Malgrat que la impunitat té una llarga història al País Valencià, amb el sinistre precedent de l'accident del metro de 2006 encara viu, la insultant negativa a donar la cara del president, enrocat en un menyspreu intolerable envers les víctimes i les regles bàsiques del joc democràtic, no ha fet més que acréixer el descontent i la mobilització populars, com vam poder confirmar en la darrera impressionant manifestació del 25 d'octubre. Hi queden també retratats tots els qui per interessos oposats però complementaris han jugat al billar tot esperant que les circumstàncies els fossen propícies per a la carambola a costa del patiment i la urgència en la reconstrucció de les comarques afectades per la Dana.

En primer lloc Feijóo i el seu partit, que confiaven, potser enganyats per la fama de muelle que al poble valencià li van penjar, que la indignació i la protesta escamparien prompte i van decidir donar carta blanca a un home inepte i insensible de la talla de Mazón. No forma part de l'herència genètica del PP, és clar, rectificar o demanar disculpes ni assumir responsabilitats pels errors i malifetes. En segon lloc hi queda retratada la indigència moral dels aliats de Vox i la seua croada antivalenciana, que ha aprofitat la rebolica per extremar els atacs a la llengua i la cultura dels valencians, el negacionisme climàtic, la vulneració de drets democràtics i el setge a minories assenyalades pel dit de l'odi. Però també hi queda en entredit la tebiesa d'un PSOE que ha vist en la podridura del cadàver de Mazón una oportunitat per a la consolidació de la seua maquinària de poder i, de rebot, que les expectatives demoscòpiques li somriguen en hores baixes.

Però la previsible dimissió de Mazón, si us plau per força, no té termini fix i són massa les variables que s'hi barallen com perquè ningú puga fer apostes sobre el futur més o menys proper del País Valencià. L'exigència de la dimissió, tan insistentment reclamada pel carrer, tenia i té una altra demanda tàcita immediata: la convocatòria d'eleccions. Malgrat tot el que ha plogut i del fet que més del 60% de votants del PP opine que Mazón se n'ha d'anar, les enquestes (que ja sabem que les carrega el diable) indiquen una hegemonia de PP i Vox. Fa temps que sonen alguns noms de dirigents del PP com a possibles recanvis al defenestrable, Català i Mompó, als quals s'ha afegit en els darrers dies Pérez Llorca, l'alcalde de Finestrat i artífex de l'aliança del PP amb Vox. Qui podrà, enmig de la tempesta social i l'oposició a les maniobres de reconstrucció que ja es mouen, carregar amb el mort?

La tragèdia que es va desencadenar el 29 d'octubre de 2024 i que tantes coses es va endur va activar el termostat polític del País Valencià, la consciència creixent que les coses venen de la negligència i la ineptitud presents, sens dubte, però tenen unes arrels històriques clares: la destrucció d'un territori per l'especulació urbanicida. El termostat també avisa que només accedint a majors quotes de sobirania i autogestió i de polítiques fundades en l'interès col·lectiu els valencians podrem aspirar a un futur més digne, just i segur, a una reconstrucció sostenible, a una democràcia de major qualitat. Res, doncs, no està escrit encara, ni la més que probable caiguda de Mazón. Però només la mobilització popular sostinguda, capaç de fer un salt qualitatiu en les formes i els objectius polítics, oberta a un escenari d'eleccions, farà possible el necessari i urgent canvi de cicle polític i social per al país. No serà hora ja d'aplegar les forces capaces d'organitzar una alternativa valenciana d'esquerres?

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 31 d'octubre de 2025.] 

 

 

 

Impunitat i drets democràtics

Prompte farà un any de la terrible barrancada que assolà unes quantes comarques valencianes i s'emportà la vida d'almenys 229 persones. A penes fa un parell de dies encara emergien d'entre el fang les restes d'un home donat per desaparegut. És difícil fer balanç de l'any transcorregut, que uns han comptat amb maganxes i passes en fals que els estalvien –de moment– l'assumpció de responsabilitats per la nefasta gestió de la Dana i els altres amb dies d'esforç per recuperar una certa normalitat, acabar d'arreglar desperfectes i combatre la humitat enterca, i encara molts altres amb l'espera d'una ajuda que no arriba, d'unes explicacions que no es donen, d'una reconstrucció pensada en termes de sostenibilitat, bé comú i prevenció d'amenaces futures. Hi ha també un factor determinant per fer uns comptes tan difícils: el del suport a les víctimes, incondicional i càlid des del primer dia, que ha fet possible la solidaritat popularment organitzada, el crit de la dignitat que no es resigna davant una impunitat que necessita tota mena d'acrobàcies, el suport generosament compensat de l'extrema dreta de Vox i el beneplàcit de Madrid per aguantar Mazón en la presidència de la Generalitat. Hi ha les multitudinàries manifestacions mensuals que cada mes han desafiat la resignació i la impotència i escampat la necessitat de la defensa enèrgica dels drets socials i polítics, la urgència d'un foc nou democràtic per als valencians. Demà es tornarà a sentir amb força el crit del carrer exigint la dimissió de Mazón com a pas previ indispensable per poder girar full i iniciar un nou cicle al País Valencià. Mentrestant, i gràcies sobretot a l'enorme treball de la jutgessa de Catarroja, Nuria Ruiz, que instrueix la causa per la tragèdia de la Dana, va desembullant-se la realitat dels fets que tan zelosament es tracten d'ocultar en un foment irresponsable de la impunitat dels poderosos.

I el fet és que això, la impunitat, està convertint-se en el pitjor enemic de la democràcia per tal com destrueix els fonaments mateixos del principi irrenunciable de la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, o el que és el mateix, la conversió de la llei en paper mullat. Si el dret internacional no obliga i discrimina, ens preguntem, de què ha servit la pacient construcció de mecanismes que ens defensen contra la barbàrie i facen possible un escenari de pau i justícia? El cas de la metòdica, cínica i paranoica destrucció de Palestina per part d'un estat d'Israel governat per un delinqüent com Netanyahu clama al cel. Però no ens enganyem, la reiterada burla del dret internacional i el menyspreu pels drets humans i per la vida que s'escenifiquen en les tenebres de Gaza, no seria possible si els EUA comandats per Trump no fossen còmplices instigadors (sempre amb la perspectiva dels guanys escandalosos de la indústria armamentística) del genocidi. I el mateix podríem dir de la guerra d'Ucraïna i les aspiracions imperials de Putin. Més enllà de l'aparent voluntat pacificadora de qui pagaria una fotracada per comprar-se el premi Nobel, tan versemblant com els jocs de mans d'un tafur, la inutilitat europea que descansa en la falta d'audàcia i convenciment en la defensa de la justícia i la democràcia, són la millor garantia per preservar la impunitat dels sapastres. Netanyahu, sobre el qual pesa una ordre internacional de detenció, s'ha tornat a pixar sobre la fràgil treva de Gaza, bloqueja l'ajuda humanitària i amenaça com a postre d'annexionar-se Cisjordània, ja foradada com un formatge emmental per colònies de jueus fanàtics armats fins a les dents i ferida per excavadores que custodia l'exèrcit israelià i que arrabassen camps sencers d'oliveres als palestins.

Iàssir Arafat va portar en 1974 un ram d'olivera a l'ONU en senyal de mà estesa, però també portava una cartutxera i la funda d'una pistola (segurament sense pistola, clar). De llavors ençà ha plogut molt, sobretot bombes i mort sobre el poble palestí. El debat entre la branca d'olivera –que és el principal símbol, amb el mapamundi i els colors blau i blanc de la bandera de l'ONU– i la pistola sembla decantar-se cada vegada més cap a l'arma que engreixa els estratosfèrics beneficis que donen ales a Trump. La impunitat destrossa la democràcia arrecerada rere el poder que donen les armes i que traça un camí que porta directament a l'abisme. La millor contribució que el poble valencià podria fer, en els temps convulsos que corren, seria fer caure Mazón i la seua colla d'ineptes fantotxes i redirigir el rumb d'una democràcia en greu perill de mort per inanició a tot el món.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 24 d'octubre de 2025.] 

 

 

 

 

Mala llet parlamentària

El parlamentarisme a casa nostra no para de segregar immundícia. Hauria de ser un model de respecte i convivència, però prefereix fer d'altaveu i espill de la mala llet made in Spain. Fou abans l'ou o la gallina? ¿Hi ha els polítics que cada poble es mereix o la majoria ciutadana és una massa ensinistrada i alienada pel fosc espectacle de la política? Probablement ni una cosa ni l'altra. Però la democràcia trontollant que l'Estat espanyol arrossega des de poc després de la mort de Franco, plena de forats per on s'esgolen les bones maneres, la intel·ligència i la vacuna de la cultura, desemboca directament al clavegueram per tornar-ne a emergir, en un cicle viciós, a les més altes esferes del poder. Ja li poden posar llacets, dies de la hispanitat o de la raça, desfilades sumptuoses, gols de la Roja i tota la grandiloqüència amb què el poder intenta amagar les seues vergonyes, que la realitat dels nostres dies, mirant el teatre d'ombres parlamentari, s'assembla molt més a la baralla a garrotades del quadre de Goya que a cap altra cosa. ¿Què direm del corral valencià, presidit per un individu com Mazón, que en qualsevol altre país de tradició més sòlidament democràtica no només hauria dimitit ja fa un any sinó que ni tan sols hauria passat el mínim control de qualitat política i humana, si és que tal cosa existeix? Mirar cap a altres latituds, tanmateix, no consola gens. La mala salut de ferro del capitalisme extrem en què la humanitat està ofegant-se globalment produeix arreu monstres com Trump, Netanyahu o Putin, i no farem la llista més llarga.

Per a un determinat tipus de polític, dissortadament el més abundant, es tracta d'aconseguir o mantenir el poder a qualsevol preu i a través de qualsevol mitjà. Sense que aquest codi deontològic d'una professió que no hauria de ser-ho sinó en casos excepcional siga exclusiu de cap partit o tendència, sol ser en la bancada de les dretes on amb major solvència i persistència s'asseuen els culs capaços de prescindir de tot component ètic per tal de salvaguardar els privilegis propis i els de la pròpia classe o grup. La mala llet del fanatisme, unida a la proverbial indigència cultural de la majoria dels polítics, és un còctel perillosíssim que soscava els fonaments de la democràcia. Quan hom s'estima més la carnassa i l'excitació dels instints més sanguinaris que la raó i els arguments en la pràctica parlamentària és que l'estat de dret ja pateix una necrosi de pèssim pronòstic.

Quan el diputat del PP i exalcalde de Benidorm Manuel Pérez Fenoll, en resposta als aplaudiments que Juan Bordera va rebre dels seus companys quan es va reincorporar al seu escó després d'haver estat empresonat per les autoritat israelianes com a integrant de la Global Sumud Flotilla i haver patit maltractaments durant la seua detenció, li amolla "¡Qué gordito has vuelto de Auschwitz!", no solament està fent una broma macabra i desenfocada. Està fent pur i dur negacionisme ultradretà de doble via, rebaixant la magnitud de la tragèdia provocada pel nazisme i la del genocidi dels palestins, no menys real i documentat, encara que el seu objectiu principal era igualment innoble: menystenir l'esforç solidari de Bordera i de tots els activistes, com si en comptes d'una iniciativa que posava en risc real les seues persones i pel quan havien estat detinguts i vexats haguessen viatjat en un creuer de luxe per gaudir de les plàcides ofertes turístiques de València o Benidorm. Aquesta barreja de premeditada ignorància i voluntat narcòtica que va exhibir en mala hora el diputat benidormer és exactament la mateixa que practiquen els feixistes de Vox cada dia, de manera que no és gens desbaratat identificar els uns amb els altres com gossos amb idèntics collars. Però tot s'ha de dir, les maneres, per importants que siguen per a la bona salut democràtica (com a causa i efecte que es retroalimenten), no ens han de fer mirar el dit en comptes de la lluna. Els exabruptes de l'estil del proferit pel diputat del PP no són res comparats amb els atacs directes a la línia de flotació del poble valencià, les envestides negacionistes de la unitat de la llengua, el seu arraconament en tots els àmbits, la seua conflictivització constant, la subvenció a entitats agòniques antivalencianes i el llarg etcètera amb què està emmerdant-nos el desgovern de Mazón i els seus aliats de Vox. Estem pagant un preu massa alt perquè aquests espavilats continuen xuplant del pot de males maneres i escampant la immundícia.

Per sort cada vegada hi ha una massa crítica més gran de ciutadans que no s'empassen la mala llet parlamentària i els seus aparells de propaganda. I que ix al carrer a reclamar una pau justa per a Palestina, amb la memòria viva de totes les tragèdies passades i presents i alerta contra l'embranzida feixista que pot pintar les coses encara més negres, com ha demostrat la vaga general del 15O i les manifestacions solidàries d'aquests dies. Prompte ho farà, com des de fa un any, per clamar justícia pel desastre de la Dana i en defensa decidida del valencià i de la dignitat del País Valencià. Ai quan tota aquesta força s'articule en forma de veritable subjecte polític! S'empassaran la mala llet i els seus insults (que ho són també a la intel·ligència) amb creïlletes.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 17 d'octubre de 2025.] 

 

 

[El diputat alcoià Juan Bordera a les Corts.] 

 

El senyeramòbil i més coses de la Diada

Tinc el cor encès en flama des que he sabut per la premsa que l'Ajuntament de María José Català disposa d'un vehicle perquè la senyera de València no es banye en cas de pluja tempestuosa, que és el que sembla que pronostiquen els meteoròlegs per al 9 d'Octubre. Serà una imitació del papamòbil amb què els Summes Pontífexs, des de l'atemptat a Joan Pau II en 1981, es donen els seus banys de masses sense mullar-se i estalvis dels sempre imprevisibles atacs terroristes, que el món és ple de bojos, fanàtics i violents. És clar que el Papa, en funció del seu alt càrrec, deu tenir una protecció especial de l'Altíssim, però l'ajuda dels vidres blindats d'un Mercedes-Benz Classe ML dona molta tranquil·litat, no m'ho negaran. El cotxe de María José Català també és blanc, com el del Papa, i per bé que per la forma recorda una miquiua els de les funeràries, el no-color, neutre i llampant, sembla ideal per transportar la Reial Senyera. Perquè el cas és que el solemne drap, a nivell solemnement simbòlic, no s'haja d'inclinar mai, que prou genuflex està tot el que ell representa, la totalitat del poble valencià i les seues institucions històriques. Diria més, com més parafernàlia i més carcasses en el cel tardoral del país, més folklòrica, dessubstanciada i prescindible és l'existència d'uns símbols que si per a alguna cosa serveixen és per continuar amagant tota mena d'espavilats, falsaris i facinerosos sota els seus plecs incorruptes. Fa bé, doncs, l'Ajuntament de María José Català de protegir la il·lustre senyera de les inclemències, que com sempre no seran merament meteorològiques. De fet, i per molt que se l'haja volgut disfressar de processó i de cívica, el ritual d'abaixar la senyera des del balcó consistorial i dur-la de passeig pels carrers de la capital ha estat històricament, des dels anys tèrbols de la transició, la principal manifestació de força de l'espanyolisme d'ultradreta, la cerimònia més reeixida de fre i assetjament als tímids avanços democràtics del País Valencià. Perquè processó deriva de procedir, avançar, que és precisament el que han tractat i tracten d'impedir les forces que majoritàriament s'hi concentren, a les quals podem aplicar-los tota mena d'ajectius menys el de cíviques. O molt m'equivoque o l'ús del senyeramòbil tindrà, però, un efecte imprevist i segurament no desitjat pels seus promotors: accentuar, amb l'ajuda del vidres blindats i la flamant carrosseria del vehicle, la distància insalvable entre el poble i la cosa, entre el símbol santificat i imposat a crits, espentons, alguna que altra bomba i les morts de Miquel Grau i Guillem Agulló, i la possibilitat d'un avanç efectiu en drets, qualitat democràtica i capacitat d'autodeterminació dels valencians.

La Diada, afortunadament, no es reduirà a l'estrambòtica, inoperant i furibunda adoració dels símbols com a excusa de mal pagador per exaltar l'espanyolisme blaver i continuar enredant el personal de bona voluntat (que bé n'hi deu haver també, dic jo). Ni als canapès i fotos de rigor, els discursos buits de l'autoritat incompetent, les maniobres exhibicionistes contra el valencià. Ni a l'escenografia narcòtica de la desfilada de Moros i Cristians, incapaç de superar en esplendor altres actualitzacions de l'inveterat pa i circ de tan provada eficàcia.

Vespres del primer aniversari de la Dana, de la mort de 229 persones, de tants danys encara no reparats i d'un reconstrucció que es fa d'esquenes als afectats i amb totes les sospites de negoci brut damunt la taula, Mazón i el seu govern d'irresponsables estan més nus que mai, amb les proves fresquetes de la seua negligència acumulant-se en el jutjat. A les portes del Palau de la Generalitat, a les 9.00, s'haurà concentrat gent convocada per l'Acord Social Valencià per xiular els intents desesperadament fatxendes de Mazón i companyia per mantenir-se nus i a la intempèrie i continuar esquivant responsabilitats i fent negocis. I a la vesprada, cridats per la Comissió Nou d'Octubre, hi haurà la manifestació moguda pel lema de Terra i Dignitat, que volent-ho dir tot en tres paraules forçosament es dissol en els límits vaporosos de la seua poeticitat. Ens calen bones dosis de poesia, sens dubte, en els temps obscurs que corren, i paraules com llamps que ens il·luminen i orienten. Però ni els símbols ni la millor poesia per ells sols no trencaran la muralla d'ignomínia que ens manté dividits i sotmesos a uns poders estranys.

Passat un any més el 9 d'Octubre sense pena ni glòria, i en el millor dels casos, el principal repte continua sent aplegar i organitzar més i nous braços per desplegar senyeres, per rescatar la força dels símbols neutralitzada per l'espanyolisme i traçar les velles i noves sendes del civisme que el poble valencià ha de recórrer si vol construir-se en plena sobirania.

 [Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 10 d'octubre de 2025.]

 

 

 

La cruïlla mediterrània

Aquesta setmana s'ha presentat a València el Breviari mediterrani, l'aclamat assaig de Predrag Matvejevic traduït per primera vegada al català per Pau Sanchis Ferrer i publicat el maig passat per LaBreu. Acompanyava el poeta, traductor i editor de La Pobla de Farnals el narrador i assagista Joan Benesiu i tots dos van demostrar amb escreix que són tan bons conversadors com escriptors. A més de compartir aixopluc en l'editorial Periscopi, aquests autors són aguts observadors del món eslau i com a tals (o a l'inrevés), bons caminants per territoris de frontera. Les passes que recorren l'assaig de Benesiu Trieste, una ciutat a plec de mapa ressonen en la traducció de Sanchis L'altra Venècia, del mateix Matvejevic (o viceversa), llibres publicats el mateix any 2024.

Breviari mediterrani és d'eixa mena de llibres que un no dubta a qualificar de deliciós i suculent, una lectura amable que no decau en cap moment i que compleix a la perfecció l'ideal càssic de delectar ensenyant (o viceversa). Però el llibre no només s'assaboreix, sinó que també excita amablement tots els altres sentits. D'una manera certament singular –com potser tot gran llibre al capdavall– que escapa als rigors de les definicions genèriques, navegant per les seues pàgines assistim al desplegament apoteòsic d'un magnífic assaig sobre el Mediterrani. Els presentadors van insistir especialment en l'estructura de mosaic que el llibre presenta i la varietat de perspectives que ofereix, amb predomini de la visió filològica, l'estudi cartogràfic, la lírica dels retrats humans i del paisatge i, en fi, l'amplíssim catàleg de temes que el llibre aborda. Editat per primera vegada en croat en 1987, el llibre és en certa manera l'espill meridional d'El Danubi, l'obra de Claudio Magris publicada un any abans, mar que alimenta el curs fluvial de l'escriptor de Trieste. Breviari mediterrani va conèixer successives ampliacions a mesura que anava sent traduït a les diverses llengües i responia a les suggeriments de lectors, traductors i editors fins que va completar la seua forma en 2010. Una autèntica opera aperta, doncs, molt representativa del caràcter dialèctic que tot assaig procura, que desfà molt dels mites construïts històricament i que té com un dels principals guanys haver-nos acostat al món mediterrani des de la mirada eslava de l'autor. Perquè sovint oblidem que Eslovènia, Croàcia, Bòsnia o Albània també són Mediterrani. Com a resposta a la incitació reflexiva, l'estudi i la conversa que el llibre alimenta, els autors es preguntaven al final de l'acte quin element de mediterraneïtat podia haver-se deixat l'autor en el tinter. Va esmentar Sanchis els castells d'arena, de què Benesiu informava que n'hi ha tot un tractat escrit, crec, per un escriptor francès. En disculpa de Matvejevic direm, però, que els castells d'arena no tenen la consistència dels fars o els vaixells i les veles, ni òbviament de les oliveres, les figueres o la vinya, i que les ones han demostrat una vocació inveterada a desfer-los quan arriben a la platja, com fet i fet tots els somnis que es construeixen amb material tan fràgil. Però com que el tractat té un marcat caràcter historiogràfic i mira un passat tancat entre els límits de la seua infinitud, el que jo trobe a faltar-hi és un acostament més decidit al present, tan esvarós en la seua confusió, tan escàpol. I si tot assaig es causa d'esperar, com ens ensenyen els clàssics, per molt que del futur per definició ningú no en pot parlar, ens hauria agradat trobar-ne alguna hipòtesi, algun senyal d'alarma que alimentés l'esforçada esperança.

I és que no crec que hi haja un altre espai del planeta on s'acumule una tal densitat de confluències i divergències geogràfiques, socials, polítiques, lingüístiques i religioses, culturals, com a la Mediterrània, la mar que uneix i separa tres continents. De fet, més que cap altra cosa, el nostre mar és una cruïlla de fronteres plena de contrastos, el mapa xicotet que més bé representa avui el conjunt d'una humanitat decidida a estimbar-se en un abisme d'injustícia i destrucció, l'espai que comparteixen creuers i pasteres, invasió turística i bombes, luxe i misèria i que avui té la ferida més sagnant oberta a Llevant.

Quan redacte aquestes línies, moltes de les embarcacions de la flotilla solidària Global Sumud que navega cap a Gaza han estat assaltades per l'exèrcit israelià mentre es feien escàpols els vaixells de l'armada espanyola i italiana teòricament enviats a mar oberta per protegir-la. Molts dels activistes han estat detinguts per les autoritats d'Israel, entre ells el diputat valencià Juan Bordera, fill d'Alcoi, l'exalcaldessa de Barcelona Ada Colau i la joveníssima activista sueca pels drets humans Greta Thunberg. L'anunciada enèsima violació del dret internacional per part d'Israel i el silenci europeu que l'acompanya són un espill clamorós de la insensatesa i la incapacitat política per posar fre a la barbàrie. Hi ha anunciades manifestacions a tot arreu en solidaritat amb el poble palestí. Mentre Trump ven cara la proposta de pau i damunt d'ella ja traça el miserable trampós, en comandita amb Netanyahu, els plànols dels propers negocis amb tinta de la sang palestina i escanya una mica més la impotència d'Europa i de l'ONU, la resposta civil, desobedient i organitzada és avui l'únic alè d'esperança. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el 3 d'octubre de 2025.] 

 

 

 

Mazón i els venedors de fum

Si Mazón hagués accedit al seu càrrec per generació espontània, no eixiríem del nostre estupor que una cosa així fos possible. Només cal sentir-lo parlar. Però el president ve d'on ve, precedit per Zaplana, de qui n'és fill polític, Olivas, Camps i Fabra, i fou bressolat i batejat en l'època del totxo i dels mil ridículs eventos (paraulota que va quedar encastada en la parla popular com a signe funest dels temps) amb què van saber enllustrar els seus negocis més tèrbols. No ens ha d'estranyar que el manual d'ús polític de Mazón es funde en dos principis molt senzills, marca de la casa: enriqueix-te tan ràpidament com pugues i procura que els teus també s'enriquesquen i la resta et serà concedida sense problemes. Ja sabem com van acabar els altres presidents valencians del PP: dos condemnats per corrupció i dos que se'n van eixir de rosetes malgrat tots els indicis que els assenyalaven i gràcies a una justícia que carrega ostentosament cap a la dreta i per això té greus problemes de sastreria. Uns i altres, polítics procuradors i jutges convertits en àrbitres sobrevinguts de la política, tenen al seu torn un amplíssim arbre genealògic que enfonsa les seues arrels en el franquisme.

Per aconseguir els seus objectius Mazón, tot i la debacle de l'esquerra institucional derivada d'una altíssima abstenció, disposava d'una majoria molt exigua que necessità recolzar-se en els culs que descasaven en els escons de l'extrema dreta de Vox, cosa que el d'Alacant va fer encantat de la vida. A un polític amb principis tan succints com irrenunciables tant li fa alimentar la bèstia negra del feixisme (a fi de comptes, són de la mateixa classe) si amb això s'assegura poltrona i beneficis. Unflat d'ignorància i prepotència, però, les forces incontrolables de la meteorologia, agreujades per dècades de deixadesa i pilotades fàcils, se li van interposar en el camí dels dies triomfals de vi i de roses en forma de dana bestial i des de llavors no menys de 229 cadàvers pengen a l'esquena de la seua negligència i del seu govern. La bola ha anat fent-se més i més gran, però malgrat la indignació i l'espenta del carrer i gràcies al suport condicionat de Vox, l'encara president ha aconseguit el seu primer objectiu: exhaurir el termini que li assegura 75.000 euros anuals per dos anys, que seran quinze si completa la legislatura, més xofer, oficina i tota la pesca. Aquestes raons crematístiques, que són l'ADN de la seua vocació política, són el millor antídot contra qualsevol vel·leïtat –si n'hi hagués cap– d'assumpció de responsabilitats en forma de dimissió. Contra vent i marea, mentre els del seu partit l'aplaudesquen i tinga en la butxaca els vots de Vox, l'Honorable sempre preferirà salvar el sou que l'honor. Ben mirat, amb el fum de Mazón tots hi guanyen. Només que amb ells el país (valencià vull dir, és clar) perd i s'enfonsa una mica més en la desolació d'una reconstrucció impossible amb els actuals paràmetres i que és molt més que econòmica. D'ençà de l'entronització del torero empresari Vicente Barrera com a Vicepresident i Conseller de Cultura i la política d'enderroc practicada per Rovira en el departament d'ensenyament, les cartes dels tafurs són ben visibles damunt la taula pública i el fum s'estén per assegurar els negocis de la simulada reconstrucció que es practiquen d'amagatotis i que potser algun dia eixiran a la llum. Cal molta cara dura per tapar tanta vergonya. Cal vendre molt de fum en discursos de cinc hores com el de l'altre dia en seu parlamentària amb el típic estil seu de metralleta i en absència d'una oposició farta de tanta demagògia però impotent davant un desastre que posa contra les cordes els mateixos principis democràtics i uns representants de víctimes de la dana abatuts per la insultant i insistent supèrbia d'uns governants amb cor de ferro. Un poble conscient i orgullós de la seua identitat nacional i dels seus drets democràtics seria sens dubte un obstacle important per a aquests sàtrapes procuradors de negocis. De manera que l'alternativa que Mazón proposà en la seua peroració durant els vuit minuts ben comptats en què maltractà sense miraments la llengua dels valencians, fou tornar a brandar l'espantall de l'anticatalanisme: vèncer les últimes resistències a la política d'extermini cultural i lingüístic, començant per canviar el nom de l'AVL i transformar la institució en un club de vellets ben pagats fent becadetes en crepuscles tediosos a favor de la secessió i les eternes gòries a Espanya. Fum i més fum sobre la trista vida política amb què se'ns rifen als valencians. Vox bavejava de deliris imperials des dels seus escons convertits en búnquers d'odi i espanyolisme i els acòlits del PP, a falta de més feina, aplaudien a rabiar. Els altres, els encara no dissipats entre el fum, tornarem al carrer aquest diumenge per continuar escampant la llavor solidària.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 26 de setembre de 2025.] 

 

 

 

L'enemic públic número u

Potser no hi ha major ignorant que aquell que ignora fins i tot la pròpia ignorància. Que no sap que no sap, vaja, al contrari que Sòcrates, de qui Plató reporta la coneguda sentència del "Només sé que no sé res" amb què l'atenenc pretenia desmuntar la pretensió de saber alguna cosa amb absoluta certesa. La història, per desgràcia, sol fer poc cas dels filòsofs més entenimentats, o els empeny a beure cicuta, i en canvi alimenta fins a la sacietat els convençuts de pedra picada, ignorants de la pròpia ignorància. Els temps actuals han tornat a decantar la balança cap a l'única raó de la força capaç de doblegar la força de la raó: la força bruta, la violència armada, el control eficaç de l'entrellat del poder. Així van enfonsant-se, com vaixells massa vells, els valors democràtics fundats en la raó pràctica dels consensos, l'equilibri dels drets i els deures, l'ideal universal de la dignitat humana i el respecte per la vida. Si mai l'havíem abandonat del tot, ara tornem de ple al camí de la guerra global, màxima expressió de la raó de la força, la que no pretén de cap de les maneres actuar sobre les causes que alimenten les desigualtats, els conflictes i el patiment humans sinó simplement vèncer i exterminar l'enemic, silenciar les veus crítiques, augmentar els beneficis i els privilegis a costa del dolor que provoca a la immensa majoria de la poblacó mundial. Tot el sistema depredador, encara sostingut amb l'aparença de democràcies formals, col·lapsa quan homes com Trump, Putin o Netanyahu capitanegen poderosos estats amb absolut menyspreu per les forces de la raó i els drets humans més elementals. Els sàtrapes dels nostres dies són nombrosos, fanàtics convençuts de la seua omnipotència. Segurament la majoria d'aquests acaparadors compulsius de poder són casos de manual psiquiàtric. Ja ho dirà la història escrita i les biografies, que sempre arriben a destemps. Però a fi de comptes no hi són per casualitat, ni com a fruit natural de l'evolució política i social, tampoc per mèrits propis com la prudència, la saviesa o la intel·ligència, valors que teníem com a inherents a l'exercici del govern, avui convertit en una mena de tir al plat a cegues. Són el resultat d'una fallida democràtica en tota regla, l'excepció (esperem almenys que ho siga) feixista que torna per intentar imposar l'ordre imperial favorable als seus interessos insaciables. Perquè la malura s'estengués tan ràpidament per tot el món calia abans arrancar els últims brots de raó i aïllar la seua força amb tota la indústria pesada que es dedica a fabricar la confusió, la ignorància i la mentida. Calia també donar peixet, l'antic pa i circ, a les masses de ciutadans beneficiades amb les engrunes pel poder colonial i neutralitzar l'ancestral anhel de revolució i més vida fent-los creure que vivien en el millor dels mons possibles. Les hienes apareixen quan el cadàver encara tebi del món comença a podrir-se, en el pitjor moment, quan els problemes a escala planetària amenacen de fer-se irresolubles. Sobre la terra devastada de Gaza i el país dels palestins els voltors fan els seus càlculs de negoci. Amb la força de les armes, la ignorància s'estén arreu i és pretensiosa i cruel, inhumana. Trump és tal vegada el millor exemple del que pot donar de si un capitalisme desbocat incapaç de controlar-se ni fent servir les pròpies regles, l'invent democràtic que el reietó considera un vestit vell que cal llançar a la brossa. Ens pot semblar ridícul i patètic i sens dubte ho és d'una manera tan extrema que il·lumina els pitjors precedents històrics, una mescla de l'histrionisme de Hitler, l'impuls homicida i sanguinari de Calígula, l'antipolítica cruel de Franco, les obsessions assassines de Stalin que tan bé expliquen Putin i tants altres delirants a qui els poders van entronitzar per a desgràcia del món. Ens pot semblar que cada vegada que tanca el puny i obri la boca, l'emperador Trump va nu, però això l'ignorant no ho veu perquè és aliè al mínim sentit del ridícul, víctima dels seus deliris de grandesa. Els sàtrapes cauran sens dubte amb estrèpit, però és possible que la seua caiguda ens arrossegue a tots en una guerra absurda. Tan de bo que sapiguem reaccionar a temps. Perquè a un ignorant li calen bones lliçons de civisme i revolta que l'aparten del poder com a enemic públic número u d'un món ja prou exhaust.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 19 de setembre de 2025.] 

 

 

 

La III guerra mundial

Hi ha qui afirma des de fa mesos que ens trobem a les portes d'una tercera guerra mundial (amb tot i afortunadament encara no mereixedora de les preceptives majúscules) i hi ha qui, com el l'amic Vicent Partal, sosté que ja hi som de fet. Com sabem, l'anterior va començar en silenci, sense declaracions solemnes, amb la invasió de Polònia per l'exèrcit alemany i la resposta també silenciosa i poruga de les democràcies europees. En aquests i altres aspectes –la profunda crisi del capitalisme, amb l'ascens del feixisme i la incertesa generalitzada en assumpte de drets polítics i socials– la situació actual, efectivament, recorda molt el final dels anys trenta si no és que està repetint-los fil per randa. Amb els flancs nord i est d'Europa, Ucraïna i Gaza, assotats pel flagell de la devastació i la inhibició impotent de la Unió Europa, la mínima espurna pot provocar el gran foc. I aquesta espurna ha sobrevolat el cel de Polònia (una altra sinistra coincidència) en forma de drons russos que a la matinada d'aquest dimecres han estat abatuts per l'exèrcit polonès. Polònia ja ho ha denunciat a l'OTAN tot definint la violació del seu espai aeri com "una amenaça real per a la seguretat dels ciutadans" i advertint que un gran conflicte obert amb Rússia "és més a prop que mai des de la II Guerra Mundial". Les comparacions, una vegada més, no són tan odioses com de vegades hom afirma. Amb els papers bescanviats, es repeteix aquella jugada. El relleu de l'Alemanya nazi i expansionista l'ha agafat en el front nord l'autòcrata Putin, ben ensinistrat pel KGB dels anys de plom fred, encantat de tenir enfront un pallasso (i que ens perdonen els pallassos autèntics) de les dimensions estrafolàries de Trump, mentre que al front de l'est, Israel, un altre producte de la II Guerra Mundial, principal representant d'un poble històricament massacrat, duu a cap el seu projecte d'extermini dels palestins en un remake cruel de la solució final nazi sense que ningú li haja parat els peus. Després de la destrucció metòdica de Gaza, després dels més de 65.000 morts i dels que moren cada dia, de milers i milers de ferits i d'una fam provocada pel bloqueig a tota ajuda humanitària, avui la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen –ahir ho va fer Pedro Sánchez–, proposa per primera vegada sancions contra Israel i la suspensió del tractat d'associació amb aquest estat. Sempre fem tard, encara que benvingudes respostes a l'alçada terrible de les circumstàncies. Però l'antic amic americà, que té com a portaveu el president borinot d'aquell país, té altres plans per a un futur sense palestins a Gaza i per això aplaudeix el genocidi: la construcció d'un immens ressort a la vora paradisíaca de la Mediterrània perquè els rics occidentals i també orientals, àrabs inclosos, hi puguen gaudir de tota mena de luxes. En això la guerra anunciada o ja en marxa no s'assemblaria a cap dels horrors de la segona perquè proclamar a bombo i platerets, en el peculiar estil de Trump, aquests projectes depassa de molt la imaginació de les ments més retorçudes i perverses. Potser al capdavall sempre ha estat així i la guerra no siga més que la continuació del negoci per mitjans infinitament més cruents. Gràcies, Mr Trump. Però quan hagen retirat els milions de tones de les runes de Gaza i endreçat el nou edèn encara els quedarà un material més feixuc i resistent que els farà la vida impossible: la memòria del poble els perseguirà sempre.

L'equilibri inestable de la mútua amenaça atòmica dels anys de la Guerra Freda i els dos blocs enfrontats, que al cap i a la fi presentaven dos models diferenciats de societat, va desaparèixer amb la dissolució de la Unió Soviètica. Ens pensàvem que podíem transitar a partir de llavors un camí més planer, de pau i col·laboració multilateral, però en canvi el que ha vingut després és molt pitjor. Els europeus ens trobem enmig de dos imperis: l'un, l'americà, defensant amb ungles i dents i una sobreactuació ridícula la seua hegemonia en franca davallada. L'altre, el rus, animat pel que considera (no sense raó) una societat envellida i decadent, l'europea, que si encara conserva els valors democràtics és de pura inèrcia, dèbil i incapaç d'aturar les seues ànsies expansionistes. I al darrere la Xina, no menys imperial amb els seus mateixos ciutadans i nacions, fregant-se les mans i amb la botella de xampany posada a refrescar per quan brindarà pel nou domini asiàtic que ella ha de liderar. Dos capitalismes ferotges enfrontats just quan el planeta ateny els límits de la seua resistència. I la immensa majoria de la població mundial contenint l'alè perquè les guerres més o menys locals no vagen expandint-se en el gran incendi d'una tercera guerra global, no declarada, però ja en marxa: la voracitat d'un sistema que no repararà en mitjans per enviar-nos a tots plegats a la merda. La resistència ha deixat de ser una consigna per esdevenir una qüestió de vida o mort.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 12 de setembre de 2025.]

 

 

 

Per estar dins la vida

Aina Riera Serra, Poar la set. XLII Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Alcoi 2025. Epíleg de Maria Antònia Massanet. Edicions del Buc núm. 36, La Pobla de Farnals, març 2025.

· · ·

El llibre de la mallorquina Aina Riera Serra (Palma, 1982) ve precedit d'altres dos poemaris més, A la taigà (2021) i Aquest llegat (2024), del recull de relats Ran de bàratre (2021) i de la novel·la Tota la terra no omplirà mai aquest buit (2024). És així mateix autora del documental Som elles sobre dones poetes de Mallorca (2013) i coautora, en col·laboració amb Maria Antònia Massanet, de l'antologia poètica Amb accent a la neutra (2014). És llicenciada en Comunicació Audiovisual i ha treballat com a periodista en diversos mitjans. El treball que avui comentem, Poar la set, l'integren 49 poemes d'extensió diversa, amb títols i sense. Tot i que hi predominen els poemes llargs i de mitja distància (entre sis i vint-i-tants versos, posem per cas), almenys en dotze ocasions el poema es resol en cinc o menys versos. Nombres canten. És en aquest subgrup de poemes breus, intercalats mesuradament entre els poemes llargs i els mitjans, on s'extrema la tendència de la poeta a l'aforisme, la impressió fugaç, el joc visual i el pensament a raig. I a l'autoretrat íntim i la ironia: "El que digui el meu cos va a missa. / Per això he tornat tan beata." O el titulat "Ai": "Menj panettone i deix caure totes les miques per terra. / He oblidat com menja una al·lota / decent / com / jo."

Encapçalat per la poderosa imatge del títol i per sengles cites d'Andreu Vidal, Joan Vinyoli i Joan Tomàs Martínez, el llibre s'alça des de l'experiència i la idea que el desig i l'amor són l'aigua que mou la sénia de la vida. Per això és inútil i amarg mirar l'aigua morta del passat (Vidal), per això el desig, que és fretura (Vinyoli), és l'únic que ens permet no morir del tot, per això el vell i bell combat del desig porta el delit. Per això l'infinitiu Poar la set, no l'aigua, sinó el desig d'aigua que la calma sempre temporalment. O com va deixar escrit Italo Calvino: "Sobre aquest estat de desig convé ser més precisos: hom observa un estat de desig quan d'un estat de satisfacció es passa a un estat de creixent satisfacció i per tant, tot seguit, a un estat d'insatisfactòria satisfacció, és a dir, de desig".

Val la pena subratllar que no es pot reduir el desig al que en essència és la seua dimensió eroticoamatòria i agafar-lo (ell, esmunyedís per naturalesa!) en un sentit més ampli, la pulsió, la inquietud, el principi que mou l'existència humana. La necessitat d'omplir el buit o la mancança que ens conforma, la cerca de l'altre, del cos, de la presència de l'altre, s'estén a la construcció inacabable del propi jo, la sagnant lluita per l'equilibri i el "Hygee", la paraula noruegodanesa que designa el sentiment de benestar, d'ambient alegre, íntim i càlid que dona nom a un poema: "quan llar és un país d'amor". Així es desprèn de la lectura d'uns poemes definits per la recerca (formal en tant que vital), per la llibertat, per la passió, per la veritat, contra la desesperança i l'angoixa, contra l'odi i les guerres. Les de Gaza i Ucraïna són presents als poemes "Cap al sud" i "Sang al Prípiat" respectivament, sense efectismes i molt emotivament, molt reals en la seua transmissió quasi fílmica, documental: heus ací la seua força, la de les imatges en la seua abassegadora immediatesa, sense proclames, com a testimoniatges crus de la veritat.

Els poemes d'Aina Riera, que naixen i s'expandeixen, ja ho hem dit, des de l'epicentre del desig, marquen també un transcurs, un viatge. Hi ha la solitud en què s'interroga a una mateixa i s'hi dialoga, burxant i despullant les convencions, i hi ha els companys d'aquest viatge i als quals van dedicats alguns poemes, en forma de carta ("A Dani Martínez"), homenatge ("A Laura Riera") o elegia ("A na Jeanette"). El final del poema que comença "Si jo no necessitàs tanta pell…", d'on hem extret el títol d'aquesta ressenya, és un bon exemple d'introspecció i autoretrat que no m'estic de citar i que l'autora recita magistralment (ho vam poder comprovar en directe el passat 15 de març a Alcoi): "Però som així, com m'ha fet l'hivern, mai sadolla i quieta, / d'anhel hodiern i vibrant esperit i ritual de recerca. / Tenc en el mot, la voluptat, i la pell somalla, / per estar dins la vida, com ella m'hi vol, / exultant i exhausta". El de la poesia no és un joc de mera estètica o un posat glamurós per a dies aigualits sinó un repte a vida o mort, tràgic i alliberador ensems, per a qui es declara "malalta de món" i diu ser "una carnisseria" ("aquí, la meva víscera trinxada per a tu, / perquè la roseguis lentament i pausada, / de sexe obert, / recordes?") o estimar "prou la vida per no convertir-la en deixia". Perquè "escriure poesia / és com saltar sense calces per damunt la lava".

I el viatge, poada i satisfeta la set, acaba de moment en uns poemes inspirats en terres d'Uruguai, Cabo Polonio, "Monte Ombú", amb el seu bosc de bellaombres, la flor del Sietecueros, d'on emergeix "l'inici d'aquest no-final". El de la pell, com el d'aquest arbre americà, és motiu recurrent en Poar la set com a símbol d'autodefensa, de frontera permeable entre el dins i el fora. La poesia d'Aina Riera és un volcà actiu amb erupcions que fertilitzen i vivifiquen, molt en sintonia amb altres poetes dones que hem visitat ací darrerament (Alba Palau, Isabel Canet). El final del llibre ens deixa amb la delitosa set de més poesia. Què més es pot demanar?: "estirar / amb aquest rovell / que ja assedega".

[Publicat a Saó núm. 517 d'octubre de 2025.]