L'Escrita

Com tants noms de lloc dels Pirineus i especialment per terres pallareses, l'Escrita, el riu d'Espot, també podria tenir el seu origen en el basc, o en l'iberobasc, hipòtesi lingüística que avui dia sembla recuperar partidaris. De fet l'estudiós basc i iberista Javier Goitia el vincula amb l'arrel laskarreta, que significaria "lloc de roca solta". Nascut a l'Estany de Sant Maurici a 1.900 metres sobre el nivell del mar passa pel poble d'Espot, situat a poc més de 1.200 metres d'altitud i desemboca a la Noguera Pallaresa prop de l'embassament de la Torrassa, a 900 metres. La seua vida és, doncs, torrencial, com correspon a un riu d'alta muntanya que recorre en a penes divuit quilòmetres un desnivell de 1.000 metres, de manera que, certa o no, l'Escrita fa honor sens dubte a la seua etimologia. Etimologies a banda, que el nom del riu porte en les seues entranyes, per homofonia, la paraula escrit i per tant la idea d'escriptura, va inspirar el treball del poeta Perejaume titulat precisament L'Escrita (2025), un llibre lluminós en què l'artista de Sant Pol de Mar, entre l'assaig i la poesia, reflexiona sobre els lligams entre l'escriptura i la terra, o entre paraula i naturalesa. Com que personalment coneixia abans el riu d'Espot i el seu nom, el títol d'aquest llibre, que ocupa gairebé tot l'espai de la coberta en l'edició de L'Altra Editorial, em va cridar l'atenció de seguida. Llegint-lo el viatger evoca la veu del riu que baixa i que va arreplegant les aigües dels vessants majestuosos que envolten el gorg profund i estrepitós del seu curs, l'enterca resistència de la pedra, la insistència geològica de l'aigua. I sí, pensa, "És una follia que l'espècie humana haja decidit oblidar la natura", com afirma Perejaume en una entrevista que li va fer Jordi Nopca per a l'Ara.

Per recuperar la presència de la natura, que en aquest entorn del Pallars Sobirà es revela amb tota la seua força, plenitud i bellesa, és que els viatgers han deixat arrere les estridències de l'aglomeració fallera –convertida dissortadament en paràmetre extrem i eixordador dels temps que corren– i han entomat com un regal deliciós la música de l'Escrita escrivint més enllà del temps la lletra de la seua cançó de vida. Com la paraula, la veu del riu discorre entre silencis, compon melodies d'harmonies sinuoses, es precipita cap a significats impensats, crea i recrea incessantment el sentit de la seua existència, es reinventa en cada tombant, ompli la soledat dels caminants. El riu parla, les paraules flueixen obrint estimballs sonors. Els topònims l'acompanyen i són albergs de memòria: Esterri, la Bonaigua travessada en Sis-cents fa una eternitat, Llavorsí, porta d'entrada al paradís, València d'Àneu, Arreu d'ombres mudes, Borén, Isil (isil, silenci en eusquera), Son, Jou… Com les fenedures de les altes muntanyes, els boscos canviants, els arbres despullats encara, bedolls, moixeres de guilla, la primavera incipient que s'insinua en els brots novells, tot brillant com l'aigua que davalla, Sant Maurici redescobert en una immobilitat glaçada de sords batecs, les sendes cobertes de neu i gel, l'escorrim sonor, permanent, de les aigües, un isard que travessa fugaç el silenci de l'avetar, el pit-roig entremaliat que juga entre les branques menudes de l'avellaner, els primers avions en l'aire net, les primeres papallones tremoloses, l'escriptura de les empremtes sobre la neu. El poema infinit de l'Escrita, fill dels aiguavessants misteriosos dels Encantats, la muntanya màgica travessada de llegendes. Els viatgers recomponen el lligam ancestral que els uneix a la terra, caminen al costat de l'Escrita, respiren fondo, escolten en silenci.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 20 de març de 2026.]

 

 [L'Escrita entre l'Estany de Sant Maurici i Espot, març de 2026.]

La ciutat ocupada

Cada any la mateixa història en l'etern retorn de les falles. No de la festa que diuen que un dia va ser popular, crítica, tolerant i no sé quines virtuts més. Sinó la que, reinventada i beneïda pel franquisme, ha continuat la seua marxa triomfal en democràcia als sons submisos de l'Himne Regional i que, superant amb escreix tots els rècords de burrera, mor d'èxit multicolor, sorollós i bàrbar cada nova primavera. Lluny de buscar un equilibri entre les ganes irreprimibles de disbauxa permanent fomentades pels aparells de propaganda oficial i la vida de cada dia de la gent, amb les seues necessitats de mobilitat i treball, d'alimentació i atenció sanitària, totes eixes coses, la balança es decanta invariablement pel costat fàcil i espectacular del circ. El pa ja veurem, encara que sempre ens quedaran els xurros i els bunyols, per molt cars i infectes que siguen en la majoria dels casos. El refús a les incomoditats i el col·lapse que la ciutat pateix aquests dies, tanmateix, només es manifesta en privat i sempre amb sordina, en un to amarg d'impotència i resignació. Fins quan? Ja es veuen samarretes "d'afectats per les falles", que en la pràctica som tots els expulsats d'una festa controlada jeràrquicament des de temps immemorials per les classes dominants i que reprodueix fins a l'extenuació els clixés que millor contribueixen a la perpetuació de la submissió col·lectiva dels valencians i un estat de narcosi i incultura els efectes del qual ja afecten greument el cos social. La reconquista de la balconada municipal i del Palau de la Generalitat pel PP i Vox no ha fet més que extremar la deriva insostenible de les falles. El llistat de greuges i inconvenients d'un model festiu que sembla intocable però que demana a crits una reforma en profunditat és molt llarg però el resumeix bé la constatació de l'ocupació privada de l'espai públic. Aquell vers tan bonic que afirma que "els carrers seran sempre nostres" és un crit col·lectiu que en el món de les falles redueix autoritàriament el nosaltres als fallers i en fa un plural excloent i reaccionari. Ja fa massa temps que les falles són la gallina dels ous d'or d'unes classes dirigents radicalment valencianòfobes que continuaran explotant-la fins al darrer sospir. Malgrat que la gallina ja escataina dolorosament, encara més ofegada per la massificació turística, li falta l'aire, se li perd l'ànima en moviments desesperats de curta volada. Les falles, diguem-ho clar, són així una llanda per a la immensa majoria de la població i fins un malson a poquet que estigues malalt i necessites una ambulància, o busques un taxi, o estigues esperant l'autobús… Diria fins i tot que hi ha un cert sadisme en el comportament panxacontent de la majoria de comissions falleres, com si el seu dret a la festa només fos possible fomentant el malestar i xoqués a consciència amb el dret a viure en pau dels altres. ¿Quants carrers no són tancats arbitràriament durant dies i dies perquè fallers i falleres s'esbraven amb els seus sopars, traques, balls i tota la pesca de la parafernàlia ritual durant unes hores? Quants escandalosos aparells de megafonia no bramen a les nits per a quatre gats, més o menys borratxos? El pressupost per a neteja i reposició del mobiliari urbà destrossat durant la guerra fallera ascendeix enguany a 3.200.000 d'euros, un augment generós del 70% executat per l'exultant mà de l'alcaldessa Català que paguem tots, inclosos els qui no llancem ni una burilla a terra o fugim cames ajudeu-me perquè la ciutat quede sota exclusiu domini del destrellat. Hi ha qui predica la militància en falles alternatives o insisteix en la intifalla, que enguany arribarà amb redoblades causes per a la revolta. Em sembla molt bé, perquè diuen que tota pedra fa marge. Cremarà el món sencer i continuaran caient bombes més enllà de l'horitzó. No passa res, l'orgia fallera està programada per sobreviure sense despentinar-se en la seua bombolla. A fi de comptes la mort és només un espectacle mediàtic ofegat pels decibels de la pólvora i la màgia primaveral del foc. I si passa pel costat és millor no mirar-la als ulls i continuar fent la viu-viu. Benvinguts de nou a la ciutat ocupada.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 13 de març de 2026.]

 

Embolicar la troca

L'experiència ens diu que res no és el que sembla, que les coses, fins les aparentment més senzilles, es presten sempre a múltiples lectures. Les interpretacions que en fem tampoc no són pures ni innocents, sinó que arrosseguen el vici de les pròpies circumstàncies i manies. Convivim malament amb el dubte i ens emprenya molt haver de reconèixer la pròpia ignorància. Som animals de veritats unívoques amb una tirada insana al fanatisme. Tot depèn del color del vidre a través del qual observem la realitat, en efecte. De l'aplicació pràctica d'aquella suspicàcia sistemàtica que proposava Joan Fuster tant pot nàixer la més nècia teoria conspirativa com un nou paradigma científic. És difícil trobar el punt d'equilibri entre la tendència a xuplar-nos el dit per mantenir-nos en la il·lusió d'una infància perpètua i la sospita que estem voltats d'ombres que esmolen la navalla que ens degollarà a la propera cantonada. La santa innocència i la paranoia de la desconfiança naixen segurament de la mateixa font poruga. D'ací l'habilitat humana per embolicar la troca. O és que potser la troca s'embolica sola a poc que hi posem la mà de la nostra ignorància.

La política, entesa com la projecció pública de l'exercici del poder, és el terreny idoni per estimular tant la innocència com la suspicàcia. Per defecte o per excés, és molt difícil interpretar-ne els rituals, els gestos, el llenguatge i, en últim terme, els propòsits i les conseqüències. Politicòlegs i analistes del ram fan mans i mànigues per transmetre'ns la lectura correcta de les paraules i accions dels gurús de la tribu. Però aquesta hermenèutica, imprescindible, no cal dir-ho, tant pot contribuir a augmentar la confusió com a posar-hi una mica de llum. Si el discurs del polític extrema la seua simplificació per adaptar-se barroerament a l'oïda del llec, cau de cap en el fang del populisme, que aprofita la ignorància per manipular la massa i servir els propis interessos de casta. Si s'enroca darrere els tecnicismes i les frases fetes per amagar la falta clamorosa d'idees ja sabem de quin peu coixeja. Parlar clar i català, amb arguments sòlids i els mínims dogmes possibles, no és a l'abast de la majoria dels professionals de la cosa pública, per desgràcia. La tendència més comuna és embolicar la troca. Mal, doncs, si la complexitat es redueix a un menjar ràpid de moltes calories i poca substància, mal si no se'n sap traure l'aigua clara i l'excés d'ingredients mata el sabor del putxero.

El "No a la guerra" declarat per Pedro Sánchez és l'exemple més recent del que estem dient. Com aquells kremlinòlegs d'antany, experts a desvelar el sentit dels gestos i les paraules, la posada en escena i el moment triat pels líders soviètics, una plèiade de periodistes s'esforça a prendre les mides exactes del que es diu i del que no es diu, dels propòsits explícits i les intencions ocultes del president espanyol. No cal dir que la troca ja estava embolicada abans, durant i després d'una iniciativa que ha posat dels nervis Trump i descol·locat la dreta espanyola, que a l'hora de la veritat sempre se li escola el patriotisme per la butxaca foradada d'una moral de conveniència i algun que altre líder de la indecisa Europa. També l'esquerra de l'esquerra, no acostumada que li pispen la cartera de les pancartes de les causes nobles de manera tan descarada. No cal dir que ens alegrem que algú amb poder pose una mica de trellat en hores tan baixes i apel·le tan sumptuosament com potser estèril al dret internacional, encara que aquest algú siga un expert en els equilibris i la tècnica de l'oportunisme com Sánchez. Feina tindran els crítics a interpretar una història que promet ser interminable i nosaltres a deixar-nos convèncer. Però no ens oblidem de l'essencial: el cost en vides humanes, patiment i misèria que jau sota les bombes. Per embolicar la troca, al capdavall, ningú com el zombi Aznar, per a qui el no a la guerra és (traduïm) criminalment ingenu i lògicament absurd. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 6 de març de 2026.] 

 

 

 

Bombes i traca

De tant en tant a la premsa afecta al règim, no per casualitat generosament subvencionada, li entra el pànic. Cada vegada que sembla empitjorar la mala salut de ferro de la monarquia, pal de paller de tot el muntatge constitucional, arma l'enèsima campanya de blanqueig institucional. Per exemple a compte de la desclassificació de papers secrets del 23F quaranta cinc anys després d'aquella perillosa fantotxada. Abans de l'examen minuciós dels documents per part dels historiadors, ja han posat la nota final: un excel·lent per a l'hereu de Franco, emèrit i fugat, que va salvar Espanya dels facciosos encapçalats per aquells Tejero, Armada i Milans del Bosch. Aplicada de manera retroactiva, la medalla salvadora del 23F torna a lluir com si fos nova en el seu vestit de gala i l'exculpa dels negocis fraudulents que li ha permès la democràcia coronada. Malgrat les ombres, la tardança del rei en l'aparició televisada d'aquell dia, les converses que va mantenir amb els principals implicats en el colp, la intervenció directa d'agents dels serveis secrets o la impunitat amb què es va obsequiar no pocs integrants de la trama colpista.

Benvinguda desclassificació, doncs, encara que tardana i perfectament controlada pels millors TEDAX (Tècnic Especialista en Desactivació d'Artefactes Explosius), els artificiers de tota la vida. Perquè les preguntes pertinents depassen el 23F per estendre's a la mateixa existència de documents "confidencials" i de lleis que els emparen, els top secret ordenats en nom de la seguretat dels estats o les seues elits, aquells fons reservats d'informació que escapen al control democràtic i són causa constant d'excessos i injustícies. Posem-hi els GAL, els seus segrestats i morts sota el paraigua intocable del todo por la patria, posem-hi la guerra bruta contra l'independentisme català, reiteradament descoberta i denunciada sense a penes conseqüències. Hi ha coses que no emergiran mai a la llum des de les clavegueres de l'estat i que com en el cas de Tejero, que moria a Alzira a 93 anys l'endemà de la desclassificació dels papers del 23F, se n'aniran a la tomba amb els seus responsables.

Però, bombes o simple traca (ara que s'acosten falles), la setmana ha anat carregada de notícies que poc o molt duran cua. La bomba de la imputació que la jutgessa Nuria Ruiz ha elevat al TSJ contra Mazón, a qui el displicent Feijóo continua mantenint sota el paraigua del partit, contestada per la reacció nerviosa de l'Audiència de València d'obrir judici oral contra Mónica Oltra. Doble o triple vara de mesurar d'un sistema judicial sobrepoblat de magistrats que són jutge i part. La traca l'ha posada de nou la Conselleria d'Educació en censurar els escriptors no nascuts al País Valencià en el curriculum de literatura catalana, altrament dita valencià-literatura. L'amputació es remunta al paleolític de l'època de Tarancon i és un gest per a la galeria fet amb tota la mala bava però inviable. Ja sabem que l'espanyolisme de PPVox no té cap sentit de la decència ni de la vergonya en la seua estratègia de confusió manipuladora. Per molt que els seus atacs siguen un insult a la intel·ligència, saben que una literatura és una llengua i que una llengua i una cultura és un poble, amb tots els matisos que facen al cas. Els Països Catalans continuen sent l'enemic públic número u, el gran tabú del règim, el secret més ben guardat per l'estat. Però sovint la traca més inofensiva es descontrola i provoca un incendi de conseqüències imprevisibles. Jugar amb foc té aquestes coses.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el 27 de febrer de 2026.]