Manel Rodríguez-Castelló, Estimats poetes. Lletra Impresa Edicions, Col·lecció Rara Avis núm. 15. Gandia, 2025. Pròleg de Josep Maria Sala-Valldaura.
· · ·
L’alcoià Manel Rodríguez-Castelló (1958) va assolir aviat un merescut prestigi de poeta quan de vint anys guanyà el premi Vicent Andrés Estellés amb el recull La ciutat del tràngol. Un poeta precoç, doncs; però, després, fins al 2022, publicaria onze poemaris més sense desmerèixer aquell primer. Amb els anys, però, com era d’esperar d’un intel·lectual militant, ha cultivat assíduament la prosa periodística, textos que va reunir periòdicament en aplecs: Els dies contats (2002) i La pedra i el marge (2007 i 2011). I sota aquest mateix epígraf encara continua periòdicament comentant temes d’actualitat.
D’altra banda, els crítics literaris –si més no a partir de la publicació del recull de 2003, Humus–, s’han referit a ell com a poeta que “pretén un acostament a les essències” (Àngel Montesinos) i fins tot al “grau d’abstracció i concreció que acostuma a tenir tota la lírica d’aquest poeta” (Lluís Alpera). No té res d’estrany, doncs, que darrerament haja derivat la seua atenció envers les “essències” i l’“abstracció” en el quefer literari general, però sobretot en el poètic, centre d’interès d’aquest darrer llibre seu editat per Lletra Impresa Estimats poetes.
Segons que el mateix autor explica en la nota introductòria, “els quaranta–nou escrits de tema literari que s’apleguen en el present volum van ser concebuts al llarg de més de tres dècades de treball intermitent realitzat des del més estricte amateurisme. (...) Pel que fa al lector, només ell podrà completar el sentit del llibre, en el diàleg fecund que és tota lectura, si la proposta que se l’hi presenta té la virtut de captar el seu interès, si el pot acompanyar en una passejada amable, si li provoca alguna mena de plaer o entreteniment. Fins i tot si li és útil com a font documental d’autors i obres, si arriba a transmetre-li la passió per la paraula i la poesia que inspira l’autor, si li semblen estimulants les reflexions i experiències que hi trobarà escrites.”
Abans d’arribar, però, a l’acarament amb el quefer poètic com a primordial, l'autor freqüentarà la prosa assagística sobre altres temàtiques. El llibre resultant, de 2021, també editat per Lletra Impresa, ho fou sota el títol ben significatiu de Farem un pensament, com una invitació al lector. Quant al contingut d’aquest llibre anterior, es tracta d'una col·lecció d'aforismes, que l’autor anomena “metaforismes”, i d'una sèrie d'articles sobre la realitat social conflictiva del moment de l’escriptura (“saials”: per la seua estructura fragmentària).
Si fa no fa la reflexió sobre el quefer poètic del mateix autor i sobre els poetes que ha estudiat amb les seues lectures és el tema general d’Estimats poetes. Són textos, una vegada més, ja donats a conèixer per separat en ocasions diverses o bé editats en publicacions literàries: pròlegs de llibres, conferències, articles per a revistes, homenatges i semblances, estudis monogràfics, columnes, traduccions, presentacions d’actes...
En la primera part del llibre, Constants vitals, l'autor aplega treballs sobre dos poetes alcoians contemporanis, Joan Valls, l’estudi més extens, a qui anomena “poeta imprescindible”, i Ovidi Montllor, que són d’allò més interessant del llibre per la informació que aporta i per l’anàlisi de tots dos personatges. També inclou en aquesta part dos articles a propòsit de Vicent Andrés Estellés. Però Joan Valls, un amic de la llar de Manel Rodríguez, sembla ser el poeta i el personatge que més el va influir.
La segona part, Raons de poesia, ja pel títol suggereix el propòsit més aviat assagístic que documental dels sis textos que aplega: “Cànons i laberint en la poesia valenciana actual”, “A favor de la poesia”, “Els poetes”, “L’escriptor i la perifèria”, “El valencià en la creació literària actual” i el darrer d’aquesta secció, “Poesia i memòria”, un text més que excel·lent al meu parer.
Les parts tercera, Dels companys de bord, i quarta, Cròniques, testimonis i versions, reuneixen nombrosos textos d’extensió variable, breus en general, sobre algun llibre literari, no necessàriament de poemes, o algun autor. Són bons exemples els articles de la tercera part dedicats a dos escriptors alcoians, Jordi Botella i la seua novel·la Metralla i Júlia, d'Isabel Clara Simó; però Joan Valls i Ovidi Montllor tornen a eixir més d’una vegada en la quarta part, on també abunden referències a molts altres escriptors nostrats del segle XX: Joan Fuster i Josep Pla, imprescindibles o Salvador Espriu, i assajos sobre Joan Garí, Emili Rodríguez-Bernabeu, Manuel Bellver, Antoni Ferrer, Josep Mir, Enric Valor, Jaume Pérez Montaner, Joan Jordà, Josep Planaspachs, Josep Ribera, Robert Llopis o Luis Antolín.
Tanmateix és en la tercera secció del llibre on es presta major atenció a dilucidar alguna que altra qüestió conceptual, filosòfica fins i tot. És potser ací, a la part titulada Dels companys de bord, on es troben els intents més aconseguits d’aproximació als termes abstractes que solem fer servir en parlar de literatura. És ben curiosa la definició d’assaig que l'autor aporta tot fent l’ullet al lector: “L’assaig, d’entrada, és un paraigua prou ample, elàstic i generós com perquè un escriptor amb destresa hi puga aixoplugar totes les formes d’escriptura, totes les modulacions de què siga capaç la seua veu”. Incansable, Manel Rodríguez-Castelló hi analitza endemés parells de conceptes dubtosament contraposats habitualment i que poden despertar confusions, com “plagi” i “creació”, “viure” i “morir”, “desig” i “calma”. Sobre la “condició humana”, tan important en tota mena de literatura: “història” i “realitat”, “veritat” i “versemblança”.
Antoni Prats
[Ressenya publicada en L'Aiguadolç núm. 54, IECMA, tardor de 2025.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada