dissabte, 15 de gener de 2011

La soledat del fumador de fons

No sé què emprenya més de la recent llei antitabac, si l'expulsió dels viciosos del paradís uterí dels bars (els altres llocs públics ja eren vetats a tan pecaminosa dèria) o la conversió d'un tema certament anodí en l'estrella invitada a presidir les tertúlies pàtries com una cortina de fum, i no per manca precisament d'altres debats més substanciosos. Mentre es parle del fum del tabac, certament, altres flames bastant més perilloses continuaran cremant i empudegant l'aire com si tal cosa. Es produeix així la inversió de la magistral metàfora ausiasmarquiana d'un fum transformat en casus belli que s'enlaira en absència d'ignició i d'un combustible digne d'aquest nom (“sens foc continuu fum”). Vam desistir en el seu moment de viatjar i fumar alhora, com si els plaers fossen mútuament incompatibles. En els aeroports vam estimar-nos més l'abstinència que l'oprobi d'aquelles peixeres tristes on ningú no parlava (i quantes vegades la cigarreta havia encès la conversa i havia estat l'inici d'una bella amistat!). Als restaurants i bars purificats per la nova asèpsia, fumàvem disciplinadament a la porta del local. Molt abans que ningú no prohibís res, quan es fumava com aquell qui diu fins al quiròfan, les regles de la cortesia ens feien demanar permís abans d'encendre la cigarreta. La dèria prohibitiva, que ha pres la forma de la cortina de fum per dissimular altres intoleràncies molt més amargues, s'estén com una taca d'oli en la societat de les restriccions. El que més emprenya és el dit inquisidor, la instigació a la delació dels viciosos, el paternalisme d'un estat omnímode que vetla per la salut amb una mà, amb una altra compta els euros i amb una tercera (en té moltes més: per això és omnímode) se l'agafa amb paper de fumar obviant el fet que amb cada xuclada s'embutxaca sis setenes parts d'impostos amb què els aficionats a la mala vida bé tenen pagat un llit d'hospital. El que més emprenya és veure's caminant per la corda fluixa amb l'abisme de la delinqüència esperant allà amb la boca oberta. I que ningú no toque un pèl dels abusos bancaris, de la malaltia del futbol, de la corrupció sistemàtica, del vici abúlic de la televisió, del menyspreu a la cultura, dels infinits perills del trànsit, de la indústria nuclear…

Publicat a Levante-EMV, dissabte 15 de gener de 2011.

1 comentari:

  1. L'arbitrarietat amb la que es decideix quals són els factors perillosos pels essers humans és desoladora. Mai millor dit que tot aquest enrenou del tabac no és sinó una cortina de fum per amagar problemes molt més preocupants. Per exemple la corrupció generalitzada que sempre hem patit, i una justícia que deixa fer perquè la democràcia i els controls que li pertoquen le molesta. Si ningú ho evita el pijo que dirigeix, amb els tics més feixistes que pugues imaginar, el cau on treballo, renovarà el seu càrrec de forma automàtica, i seran ja 18 anys sense interrupció. I açò em sembla molt més dolent per a la salut del que diem societat democràtica que tot el fum del món. Però, és clar, l'arquebisbe va vindre i ja ens ha beneït per si de cas.

    ResponElimina