divendres, 4 de juliol de 2014

Amb Ca Revolta

Sembla mentida que en una ciutat com València, reina dels decibels, la luminotècnia absurda, el desordre festiu amb comandament a distància i tota mena de balafiaments a major glòria de l'analfabetisme i la burrera, s'al·leguen raons tècniques i d'incompliment de la normativa municipal per impedir que a Ca Revolta continue programant-se teatre, poesia, música o cançó. Des de la seua creació l'any 2000 al cor del barri de Velluters, un dels més degradats de la capital, i a tocar del Carme, aquest espai-associació ubicat en un antic palauet rehabilitat per arquitectes com Just Ramírez i Carles Dolç ha estat i és un centre cultural de referència, la gran excepció que confirma la regla d'una ciutat embadalida, desdibuixada, atònita i indeferent al pàlpit cultural, creatiu i lliure. Costa d'entendre, dic, que el que hauria de ser protegit com un bé d'interès cultural, amanyagat pel poder de torn (que a València és sempre el mateix), estiga perpètuament en el punt de mira dels fusells municipals de l'arsenal de Rita Barberá. Com en el cas del Cabanyal o el Centre Octubre i altres honorables excepcions, cada vegada més nombroses i determinants, Ca Revolta ha representat com pocs un model d'autogestió i alternativa cultural arrelada al país i solidària amb totes les causes que empenyen per una societat nova alliberada de vells llastos. La seua transversalitat, la generositat amb què ha acollit tota mena d'iniciatives artístiques i culturals, la valentia a alçar la veu quan ha calgut i el fet d'haver-se ofert com un lloc de trobada per a tots els qui defensen una altra ciutat i un altre país, és una ofensa per als reietons que pretenen monopolitzar el poder i que fan mans i mànigues per ofegar qualsevol dissidència. És la forma com entenen la democràcia, amb el garrot o el fusell a la mà, i no te n'isques de la fila. Més enllà de l'enèsim formalisme tècnic que persegueix convertir-la en mera anècdota, tot el que Ca Revolta representa irrita Rita Barberá. És, i passeu-me l'oxímoron, una simple qüestió de collons. La nostra Dama de Ferro, que continua perdent sang per l'hemorroide del Cabanyal, n'ha fet un altre molt peculiar casus belli. Qüestió de collons, d'una visceralitat feixistoide ja llegendària en la comandanta municipal, és a dir, d'absència de contrabalança democràtica, del terrible pes d'una majoria absoluta que tendeix a eixamplar els testicles (i passeu-me la metàfora) que reposen sobre les poltrones del poder. I ara que la nau del PP s'enfonsa i que ja fins i tot s'especula amb la intervenció de la Generalitat Valenciana, cal apagar el foc esperançador de Ca Revolta i de totes les revoltes amb els dipòsits exhausts d'aigua encara en mans d'un poder espuri. Ara més que mai, doncs, amb Ca Revolta.  


[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 5 de juliol de 2014.]

1 comentari:

  1. Si Ca Revolta els molesta tant, no tenim l'obligació d'omplir els nostres pobles i ciutats de Ca Revoltes? No és la cultura de l'estil de Ca Revolta allò que pot desemperesir aquest país? Més que mai, amb Ca Revolta!

    ResponElimina