dissabte, 25 d’abril de 2015

Saquejar


Ho atribueixen a un lapsus linguae, un error involuntari del llenguatge pel qual on vols dir una paraula n'hi dius una altra. En la distància significativa entre la paraula no dita i ajustada a un context i una finalitat determinats i la que irromp de sobte sense avisar és on rau la força de l'impacte que pot produir la substitució. Posem per cas aquells lapsus, els més freqüents, provocats per la proximitat fònica de les paraules, quasi sempre innocus. Si em comptes de dir «Tens un bon cos» dius «Tens un bon mos», la cosa pren un altre aire però no té major importància en la majoria de casos (i cases) perquè la diferència entre ambdós mots no és insalvable. Però si ets, per exemple, Vicepresidenta d'un govern i el lapsus et sobrevé davant la concurrència de càmeres i periodistes, en ple exercici d'autobombo sobre els èxits de la teua gestió, i en lloc de dir «sanejar» (l'economia del país) dius «saquejar» (l'economia del país i tota la resta), llavors tenim un cas com un cabàs. Perquè el milímetre que separa la ena de la cu es converteix, en el pla semàntic, en una catapulta que t'envia a les antípodes del sentit, d'on ja no podràs tornar per molt que t'esforces amb rectificacions i disculpes. («No, si jo volia dir `sanejar´, però m'ha eixit això». «No cal que s'amoïne, senyora Cospedal, que l'hem entesa perfectament».) Per a bé i per a mal en els nostres dies les paraules ja no se les emporta el vent, perquè queden ben enregistrades per càmeres i hemeroteques i amplificades en el youtube. És massa fàcil pensar, en el terrible cas que ens ocupa, que a la dirigent en qüestió l'ha traïda el subconscient (o més aviat el conscient: la consciència d'estar mentint per enèsima vegada, com és públic i notori) i que gràcies a la pretesa suplantació verbal ha aconseguit una obra mestra de la història dels lapsus. També podríem entretenir-nos imaginant en qui podia estar pensant la Cospedal en el fatídic moment. En Zaplana? En Bárcenas? En Rajoy? En Aznar? En Matas? En Camps? En Cotino? En Rato o Rita Barberà? En ella mateixa sense anar més lluny? La infinitat de casos a l'abast i les múltiples combinacions que se'n deriven farien tediós el càlcul, a més d'inútil. Perquè, descartades genialitats verbals improbables en una dona de les seues característiques, estic segur que Cospedal va dir el que volia dir, aquest verb inesborrable de tres síl·labes, amb tots els ets i els uts, sa-que-jar. La proximitat de l'abisme a què s'aboca el PP com a peça imprescindible i el conjunt del sistema saquejador (els ciutadans saquejats ja hi som des de fa anys i panys però fins fa poc no ens n'havíem adonat), a penes insinuat a les enquestes, els està fent canviar d'estratègia. No és que no els agrade mentir sinó que ja no els queden mentides, i han decidit passar a la veritat, convençuts que el qui la diu mereix el benefici del perdó, en forma d'oblit, disculpa i fins de reincidència. Es tracta d'un recurs a la desesperada, l'última bala d'un partit i un sistema agònics. Potser fins i tot un dia entonen alguna cosa semblant al mea culpa, ells que són tan de missa i de saquejar. Però o molt m'equivoque o això no ho salva ni Déu amb la seua infinita misericòrdia. Per si no ho teníem clar, amb la Cospedal ha caigut l'última trinxera de la mentida. Ara només ens queda assaltar la veritat, tota la veritat i res més que la veritat. Amén.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 25 d'abril de 2015.]


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada