dissabte, 11 de novembre del 2017

Carta a Carme Forcadell


Estimada Carme, a l'hora que comence aquesta carta, gairebé les onze del matí, encara no hi ha notícies del teu alliberament, que han dit que es faria efectiu un colp dipositada la fiança de 150.000 euros. Haver seguit la teua lluita i escoltat les teues paraules tots aquests anys em dona dret a tutejar-te, no trobes? Perquè per a mi, com per a molta gent de dins i fora de Catalunya, ets com de casa, una més de la família. A banda el seguiment mediàtic, vaig ser molt a prop teu a l'Estació de França, escoltant el parlament que vas fer al final d'aquella manifestació multitudinària i abans de reunir-te amb el President Mas. Recorde el to ferm i suau alhora, tendre però enèrgic, de la teua veu, recorde el ritme ben pautat de les teues paraules, la destresa amb què transmeties l'autenticitat del teu ésser i la veritat objectiva de les teues proclames com a realitats indestriables. Sé que tots som d'alguna manera producte de la història. Alguns arrepleguen el llegat i el testimoni de la dignitat i la saviesa de tot un poble i hi afegeixen fruits de collita pròpia, l'exemplaritat dels seus actes; d'altres, en canvi, no poden ser més que el resultat d'un odi antic, fills espuris de la ignomínia. Mira la majoria dels polítics i governants d'aquest estat, la colla de corruptes que us ha enviat a presó, la rigidesa de qui colpeja sense parpellejar ni preguntar ni interrogar-se, els autòmats de l'imperi del garrot, els llepaculs sobrepassats per la brillantor opaca dels seus càrrecs. Tu, a les antípodes d'aquests fantotxes, no has hagut de posar-te cap careta ni penjar-te les medalles dels vanitosos per exercir amb solvència el teu càrrec de Presidenta. Continues sent la dona de poble, de Xerta, perquè ets molt més que el càrrec que tu engrandeixes. Saps que el poder es deu al poble, que el càrrec passa, que el que roman i es transmet és l'enteresa, la nuditat de la persona honesta. Per això deu ser que sempre t'he sentit tan propera. No és només el toc valencià del teu català, la limpidesa del dialecte compartit en la cruïlla del Maestrat i les Terres de l'Ebre, la fortalesa austera de la juntura del nostre país sotmesa pel mateix peatge. És que en tu veig tantes dones del meu poble, aquella dignitat que s'alça en els moments més difícils de la nit i la resistència, la força de la raó carregada de paciència, alimentant la prole, treballant a l'era, lluitant amb els preus a la plaça, al peu de la màquina, llegint i estudiant a la llum de l'espelma, la immensa tendresa de l'anar sempre per feina. Sabies el que feies quan vas acceptar el difícil repte de passar del carrer al despatx, intuïes tots els paranys del laberint, la força cega de la guerra bruta, l'odi ancestral del Minotaure. Però ser valenta no és no tenir por sinó rebel·lar-se contra ella, continuar vivint, enfortir-se en la insistència. T'han humiliat amb Alcalá-Meco perquè amb tu i els altres deu ostatges de la injustícia humilien el nostre poble per veure de doblegar l'anhel de llibertat i el clam de la raó democràtica. Els ha faltat temps, com sempre, per acusar-te de no sé quines renúncies, a tu que ets mare i coratge. Eixiràs, eixireu al carrer amb el cap ben alt i tan lliures i decidits com sempre. I més prompte que tard veurem florir els ametlers, tornarà el temps de les cireres, omplirem les places amb els nous càntics i les avingudes seran més àmplies. Fins a la llibertat sempre, gràcies per tot, Carme.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 11 de novembre de 2017.]

[Carme Forcadell i Muriel Casas en un acte públic.]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada