dissabte, 28 de juliol de 2018

Saials. Schopenhauer a la platja

La platja a l'estiu, amb la irrupció massiva de turistes i estiuejants, és l'escenari on millor s'escenifica el drama del desfici humà. Què fer, sense objectius, treballs ni reptes peremptoris, sinó abandonar-se en braços del tedi i l'avorriment mal dissimulats amb mil maniobres estúpides. / Agafe de la lleixa una vella edició d'Arthur Schopenhauer que porta per títol El amor, las mujeres y la muerte, nom merament aproximatiu i comercial ja que el llibre es complementa amb capítols dedicats als dolors del món, l'art, la moral, la religió, la política, l'home i la societat, el caràcter de diferents pobles i el capítol final, lacònicament intitulat "Algunos opúsculos". Sense pròleg, notes ni més explicacions, es tracta sens dubte d'una miscel·lània que arreplega textos de diverses obres i èpoques del filòsof alemany. Per a la meua sorpresa, i salvats alguns esculls de la visió excessivament esquemàtica, tòpica i fins reaccionària de la dona (i que hem de de situar en el seu context històric i lligar-la amb el cru realisme de l'autor), la seua prosa em sembla una delícia molt suggestiva. / Afegim a l'espectacle de la platja, que tinc davant els ulls mentre escric aquest saial, els diners que costa "gaudir" d'unes vacances en família a la Marina i comprendrem per què tant d'esforç per dissimular el desfici: passejar sense nord per la vora, cavar, homes fets i drets, inútils clots a l'arena, canviar de postura per enèsima vegada sota un sol de justícia, empassar-se arena amb l'entrepà, entretenir-se amb el mòbil com si fosses al tramvia... / Com més gran l'expectativa (en aquest cas induïda per la indústria turística) del plaer, com més intens i persistent el desig, majors l'angoixa, el desfici i l'avorriment. / M'arribava en la meua ignorància amb fama d'antipàtic. En el seu realisme sense concessions ni falses estratègies compensatòries, Schopenhauer em sembla en canvi d'una tendresa manifesta. Una de les seues idees claus, a propòsit de la condició humana, és la commiseració (ignore si el terme s'ajusta a l'original alemany), al costat de l'egoisme i la perversitat. La simpatia que em desperta aquest autor el lliga etimològicament (simpatia: patir alhora, conjuntament, sentir el mateix) amb la idea de commiseració. / Han bastat unes poques pàgines, llegides lentament, per agermanar Schopenhauer amb Nietzsche i Cioran, altres dos tendríssims antipàtics amb qui simpatitze. / Els únics que en aquest entorn semblen immunes al desfici són els infants. Ells encara poden lliurar-se al goig efímer i al plaer immediat i palpable sense la consciència de la finitud. Els adolescents, per contra, personifiquen el tedi en estat pur. Perduda la infància, encara no han après com els adults a dissimular l'angoixa. Les expectatives del plaer i la diversió constants s'acarnissen en ells punxant-los amb les espines d'una realitat molt prosaica que en va tracten d'endolcir amb les seues fantasies. A la platja, però, només hi ha xiquets o adolescents. / A la platja de Chesil de Ian McEwan és la novel·la que millor dibuixa aquest desfici humà. I en el cos i l'esperit de dos joves que s'acaben de casar i sense
massificacions turístiques. / Impagables, especialment, les reflexions sobre l'art i la música i les religions de l'ateu Schopenhauer, un filòsof que caldrà tenir sempre a mà, com certs analgèsics. És a més un escriptor que no cau mai en el trist pecat de la petulància (del llatí, per cert, 'petulans', insolent).

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 28 de juliol de 2018.]

4 comentaris: