L'anunciat indult als presos i preses polítics catalans, que just ara començaria a tramitar-se segons el ministre de Justícia, té unes implicacions que m'agradaria abordar avui. En primer lloc és evident que l'indult, gràcia o perdó, no reconeix ni repara la injustícia comesa, i per tant no és de cap manera un inici de solució a un conflicte de naturalesa política. Concedit l'indult, res no asseguraria no caure de nou en el mateix error sempre que convingués als interessos del que anomenem estat profund i a l'espessa teranyina de complicitats que el sustenta. L'aparell de justícia espanyol, com s'ha demostrat a bastament en els darrers anys, és una criatura antediluviana incompatible amb la democràcia i els drets civils que reclama canvis en profunditat, impossibles al capdavall fora del context d'un canvi de règim. L'indult, doncs, és un pegot, la mostra de dues febleses: la del govern de Sánchez necessitat dels vots sobiranistes i temorós d'enfrontar les dretes furibundes (que ja llancen el crit al cel, elles tan catòliques, tan partidàries del perdó i la clemència però exercits a colps de martell d'heretges) i la de l'independentisme, perdut en pandèmies de confusió i lluites fratricides, impotent avui d'arrancar una llei d'amnistia a través de la mobilització popular. Vol dir això que l'indult no servirà de res? Sí, servirà per posar fi al segrest en què presos i preses viuen des de fa tres anys, servirà perquè recuperen la llibertat que injustament els van sostraure. Amb aquest gest (que dona compliment, per altra banda, a un tràmit administratiu iniciat a petició de persones i entitats privades) el govern espanyol busca guanyar-se algunes simpaties del món independentista, però vistos els precedents dubte molt que hi busque de veritat cap entesa, possible només a través del diàleg i la negociació política. Cal encara veure'n l'abast (afectarà els exiliats i els altres perseguits?), però benvinguda llibertat dels presos, que tampoc no mossegaran aquest ham i que continuaran lluitant per l'autodeterminació del seu poble.
L'altre dilema és més pelut, almenys en aparença: la retirada de la Medalla d'Or de Barcelona a Heribert Barrera. El de la xenofòbia i el racisme, sobretot en el vessant declaratiu, és un dels terrenys més ben adobats per a la confusió, la demagògia i l'oportunisme. Començant pel fet que haja estat tot un Manuel Valls, famós precisament per les seues actuacions racistes –aquestes sí efectuades en l'àmbit més real de l'expulsió de gitanos ordenada en 2013 des del seu flamant despatx de Ministre de l'Interior i que va costar una condemna del TEDH al govern francès. No seré jo qui pretenga llevar ferro a les desafortunades declaracions supremacistes que Barrera va fer en el seu moment, ni la defensa indigna d'una llei espúria com la d'Estrangeria del PP. Si aquelles paraules, pronunciades en plena senectut, s'arrelaven en conviccions profundes o van ser eclipses momentanis, contradictòries al capdavall amb una trajectòria professional, política, civil i humana d'altíssim valor, és cosa que correspon dilucidar als historiadors. L'ombra d'aquests pecats, en tot cas, crec que no apaga la llum d'un home que brillà amb intensitat i que dedicà tota la vida a la causa de la llibertat i del seu poble. Espaordit pels efectes (constatables arreu i històricament) de la immigració, en negligí les causes, i aquest fou l'error –inexcusable tal vegada– que ara certs oportunistes professionals aprofiten per desacreditar de rebot una altra causa: la dels partidaris de la independència de Catalunya. I en la confusió, PSC i Comuns se sumen a la maniobra i retiren a Heribert Barrera una medalla merescuda amb escreix per moltes causes i raons.
[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 25 de setembre de 2020.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada