diumenge, 5 de setembre del 2021

Retalls d’estiu

Com que la meteorologia és una de les formes més persistents i subtils de la malenconia (la 'bilis negra' de l'etimologia grega), vet ací un final d'estiu com déu mana, amb pluges torrencials, la mar embravida i molt d'aparat elèctric. No sabem, però, si la repetició dels fenòmens cíclics n'incrementa la sensació o l'apaivaga. El pitjor, en tot cas, és l'excés de novetats en aquest terreny tan sensible del temps i de l'oratge, i més d'ençà que som conscients dels estralls que imposa el canvi climàtic provocat per l'avarícia i l'estupidesa humana. Contra la incertesa i la manca de respostes, però, sempre tindrem a mà un d'aquells tòpics amb què ens creiem combatre el mal de queixals de l'irremeiable: "El temps ja no és el que era". O l'eixuta saviesa del refranyer: "Per ploure, venint-hi bé tothom, no plouria mai". El parpelleig solar de l'estiu no ha deixat només aiguats i inundacions. En la llunyania de les televisions apagades, fulgurant de tant en tant en les planes dels periòdics (digitals), se'n van anar els jocs olímpics de Tòquio en bona hora i els déus de l'Olimp van tornar a la seua migdiada eterna d'ambrosia i núvols, els mateixos segurament que ens van privar de contemplar un any més les llàgrimes de Sant Llorenç. Messi va tocar el dos també per la porta falsa per alimentar malenconies futures: les misèries presents sempre xoquen amb les (certes i incertes) glòries passades, és llei de vida. Àmplies masses desil·lustrades van haver d'aprendre d'un colp que el futbol també es movia amb la lògica sinistra dels negocis, que era un simple negoci, vaja, com la sopa d'all és només sopa d'all. A l'astre argentí li costarà déu i ajuda celebrar els gols en francès, el pobre. L'aeroport de Kabul, amb les forces estatunidenques i aliades fugint amb la cua entre les cames, els talibans d'ahir i d'avui reprenent el poder i el botí deixat pels fugitius i la sort de milions de persones ballant en la corda fluixa a un pam de l'abisme, quedarà també en la pupil·la de la memòria. Europa, ai, Europa, s'apressa ja, després dels numerets de les llàgrimes i la solidaritat amb les víctimes de la barbàrie dels fanàtics de l'opi, el tràfec d'armes i Al·là, a blindar les seues fronteres davant la previsible allau d'exiliats. El burca torna com a símbol universal de la ignomínia. I Europa, de nou, amb el cul a l'aire, pintamones de la diplomàcia quan el que més necessitàvem eren artistes de veritat que sabessen inventar els colors d'una realitat que no comprenem i ens ofega. L'estiu deixa, afortunadament, més retalls per evocar o per alçar-hi les perpètues flames de la nostàlgia, que són l'oblit, com aquestes falles setembrals, al·lucinades, que desperten en l'estrany per primera vegada la tendresa d'una festa que sembla recuperar part de la seua dimensió popular i humana, massa humana, només que a força de pandèmia. Dec estar jo també al·lucinant a aquestes hores. L'ansiat alliberament, després de 52 anys de penós peatge, dels trams que quedaven de l'AP-7, que algú ha batejat encertadament com el carrer major dels Països Catalans, deu ser un avançament en efectiu de llibertats futures? Per la reciprocitat d'emissions en català ja empenyen a l'una Òmnium, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear després del gran treball impulsat des d'una base capitanejada per Decidim. L'estiu deixa així mateix els retalls de papers i moments memorables passats amb els poemes de Joseba Sarrionandia (Hilda dago poesia?/¿La poesía está muerta?), Attilio Bertolucci (Porta'm amb tu) i Francesc Garriga (Cosmonauta), els articles de combat d'Hannah Arendt (Participar del món), l'assaig de Mircea Eliades (Imágenes y simbolos), la novel·la de Rafa Lahuerta (Noruega) i els relats d'Isaak Babel (Caballería roja). Afortunadament sempre hi ha coses que desconeixem, i això també és una forma de melangia. Ens deixa per fi l'estiu tots els colors del verd (i n'hi ha un fum) que es despleguen entre Zarautz i Mutriku, amb epicentre a Deba i la vall de Lastur, a la vora dels penya-segats i platges que la geologia va anar escolpint durant milions d'anys sense ni miquiua de malenconia. Ens deixa Itziar i el miracle de la maternitat de Jorge Oteiza, i l'ermita de Santa Katalina, les fagedes de Pagoeta i la remor profunda de les paraules, cançons i poemes bascos.

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 3 de setembre de 2021.]

 

 
['Maternitat' de Jorge Oteiza a Itziar.]
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada