dilluns, 20 de febrer del 2023

Alerta solidària

No és nou, sinó més vell que la picor, com solem dir, l'espionatge com a mètode universal de control de la informació basat en la lògica de la guerra per al manteniment de l'ordre establert o estatu quo. El que ha fet al llarg del temps és sofisticar més i més les seues eines al ritme dels avanços tecnològics, que serveixen en primer lloc els poderosos que els paguen per desembocar més tard en el mercat i multiplicar exponencialment els beneficis que n'obtenen. I torna a començar. Els anys de la Guerra Freda del segle passat van suposar l'apogeu de l'espionatge, ja convertit en gènere literari (novel·lesc i cinematogràfic, sobretot, amb dignes ramificacions en els tebeos), de James Bond a Mortadel·lo i Filemó o Anacleto, de Le Carré a Graham Green, passant pel Superagent 86, el meu favorit amb diferència, que en feia l'alegre paròdia en la tele en blanc i negre dels anys 60 made in USA.

El cas de l'infiltrat en moviments socials de Benimaclet que s'ha fet públic aquests dies, però, se n'ix dels paràmetres clàssics més o menys legals, paralegals o descaradament il·legals d'espionatge a compte dels pressupostos generals de l'estat en partides enfosquides, per anar a raure de cap a la simple guerra bruta de vulneració de drets democràtics. Els anomenats fons reservats, que escapen al control democràtic, van finançar en el seu moment els GAL i després tota mena d'operacions contra l'independentisme català i altres dissidències. Amb la desaparició d'ETA i la neutralització del gruix del moviment independentista, que encara ha de suportar la repressió legal dels tribunals amb el beneplàcit de govern i oposició –tots units sota una mateixa bandera al crit de todo por la patria–, la guerra bruta continua per altres camins i contra altres subjectes capaços de bufar al clatell suspicaç del poder o de fer-li pam i pipa de tant en tant. Si hi ha fons reservats, bé cal fer-los servir i pagar els professionals de la intel·ligència (així en diuen irònicament, perquè sovint aquests serveis han estat dirigits per autèntics totxos, i no diré noms, que tot se sap), no fora cas que aquestes multimilionàries partides es redirigissen, què sé jo, a educació, cultura o sanitat, coses tan frugals. Què fa, doncs, un professional perfectament ensinistrat, a sou de l'estat, actor de luxe, finíssim fingidor capaç de mantenir el seu paper durant quasi dos anys sense alçar sospites, infiltrat en el moviment veïnal i popular de Benimaclet? Quins informes ha elaborat, contra qui, on han anat a parar i quines conseqüències legals poden tenir? Per què l'hi han col·locat si en teoria les infiltracions només són permeses en casos de terrorisme i tràfic de drogues? Pretén criminalitzar el dret democràtic a la protesta i la resistència pacífica, vol inocular la por en el cos social?

L'estat, l'espanyol en primer lloc, que és el que més ens afecta, ha entrat de ple i sense despentinar-se de moment ni haver de pagar-ne factures, en la fase postdemocràtica que denuncien politicòlegs, filòsofs, sociòlegs o mers transeünts. La guerra bruta ja es dirigeix, ni que siga per inèrcia del sistema o per rutina repressora, contra tot i contra tots els qui dissenteixen o protesten o pensen des de paràmetres aliens al poder. Posen i lleven presidents electes a l'empara de lleis dubtoses, encarreguen programes per fer caure sistemes operatius en processos democràtics com el de la consulta sobre la independència de Catalunya del 9 de novembre de 2014, paguen provocadors que encenen els carrers quan els convé, remenen tota la brossa informativa de què disposen per ensorrar polítics molestos (com Laura Borràs), revisen sentències i interpreten com volen els papers mullats d'algunes lleis, subornen, violen els drets a la intimitat i a l'expressió i l'acció lliures i democràtiques, escampen falses notícies, atorguen medalles, honors i places d'executius als servidors menys escrupolosos. I mai dels mai, excepte si es veuen amb l'aigua al coll i algú és més intel·ligent que ells i els traeix i va estirant de la manta (com el comissari Villarejo), no hi ha culpables en aquesta pel·lícula d'espies, vigilància, filtracions i menyspreu a la democràcia.

Que ningú no s'enganye. Orwell va fer curt si mirem el que hi ha i el que es pinta en l'horitzó, el pitjor somni de la tecnologia al servei de la persecució política, el menyspreu a drets que ens pensàvem assegurats. Tots portem l'ull de l'espia i l'infiltrat en la butxaca. Ens vigilen i espien. Cal més que mai estar alerta, denunciar els abusos, estendre la solidaritat, perseverar en les causes, transformar i multiplicar la força de la pressió democràtica sobre el poder i els seus súbdits. Cal més que mai una alerta solidària que ens protegesca contra el desànim, la por i l'aïllament.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 17 de febrer de 2023.]

 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada