Veronika Paulics i Joan Navarro, Líquens. Epíleg de Ricard Martínez Pinyol. Edicions del Buc núm. 28. La Pobla de Farnals, 2023.
· · ·
Les correspondències i diàlegs artístics són des de fa molta anys part consubstancial del treball poètic de Joan Navarro (Oliva, 1951). I s'han presentat fins ara principalment de tres formes: a través de la revista digital d'art i literatura sèrieAlfa que l'autor manté d'ençà de 1999 i que ja ha donat a llum 99 números amb excel·lents mostres de poesia contemporània d'arreu del món en la llengua original i en les traduccions multilingües que se'n fan; en la tasca de traductor (tota traducció és al capdavall una correspondència) per la qual ha vessat al català novel·les de Pasolini, l'obra poètica d'Orides Fontela, Ossos de sípia (amb Octavi Monsonís) d'Eugenio Montale i poetes brasileres com Elisa Andrade i, precisament, la poeta que ara ens ocupa, Veronika Paulics, entre d'altres; hi ha també els llibres fets conjuntament amb el pintor Pere Salinas (Barcelona, 1957-Vilanova del Vallès, 2023), una extraordinària correspondència entre imatges pictòriques i poemes, Atlas (2008), Grafies·Incisions (2010), O: Llibre d'hores (2014) i Llum cinabri / Calma tectònica (2015), amb la incorporació aquest darrer de la poeta argentina Lila Zemborain.
La poeta brasilera Veronika Paulics, l'altra veu d'aquest molt suggestiu Líquens, và nàixer a Saõ Paulo en 1967 i viu des de fa uns anys a Barcelona. A més d'haver traduït al portuguès entre d'altres Magrana/Romã de Joan Navarro, és autora dels poemaris Cães da memória (2002), a pé/a peu (2018) i Casa de mim (2019) i dels blogs ando a pé i vem e devora (col·lectiu).
Líquens, el treball que avui ressenyem, aplega 31 composicions dobles i enfrontades (tantes com el nombre màxim de dies d'un mes) o 62 poemes datats entre el 6 de setembre de 2019 i l'11 de gener de 2022 que es presenten en forma de poemes en prosa. Per bé que no van signats, algunes constants ens permeten distingir-ne nítidament l'autoria, les composicions de Veronika Paulics en les pàgines parelles, sempre en minúscula, datades a Barcelona amb el dia, el nom del mes i l'any, les de Joan Navarro a les imparelles, amb la data en xifres i una cita breu al final de cada poema. El títol mateix d'aquest magnífic poemari, el primer en què assistim a la correspondència purament textual entre dos poetes (en els llibres ja citats de Joan Navarro hi havia sempre presents les imatges de Pere Salinas), remet a la idea de col·laboració simbiòtica. De fet, fou l'estudi dels líquens el que provocà l'aparició del terme symbiotismus, encunyat en 1877 per Albert Bernhard Frank, per explicar "aquest organisme de natura doble, producte de la simbiosi entre un fong i una alga o una cianofícia, que presenta una morfologia i una fisiologia pròpies, sovint ben adaptat a ambients poc favorable per a les plantes vasculars". Dos éssers vius, doncs, treballen conjuntament i solidària i el procés de relació entre ells dona llum a una cosa nova que els encabeix i alhora els transcendeix, dues veus que harmonitzen, acoblant-lo, el seu cant, ecos de preguntes i respostes que s'entrecreuen i superposen, que atenyen el zenit del mateix silenci, la infinitud de paisatges de les paraules que s'atrauen i es repel·leixen, que naixen i s'extingeixen, una creació que només pot ser un acte d'amor, els fruits d'una passió, els viatges inspirats de la correspondència en múltiples sentits, endins i enfora, arrere i avant. La vida viscuda en carn pròpia i la vida en els altres. La vida transformant-se al ritme de les paraules. En la subtil interacció, en la tramesa mensual de cartes que incendien cada matí i obrin la fam on neix la llum, la veu que es regala a l'altre torna com un eco augmentada i corregida, plena de nous matisos, material verbal on tot s'aprofita, nivell de la recreació més alta, subtil ecologia poètica. Els pigments amb què els poetes pinten el món s'hi mesclen i il·luminen noves formes i colors. La veu, misteriosament, és la mateixa i és distinta a cada caiguda de fulla: és la saviesa del diàleg que s'allunya de les trampes i estratègies dels discursos del poder, que és només poesia que afirma el seu cant, que reinventa la vida, que reinterpreta els arcans de la memòria. Es gira més cap al passat en el cas de Veronika, es concreta més en passatges de records, en referents que s'identifiquen de respirar uns mots només (un incendi, el sacrifici d'un animal, moments de la infància, l'amarguesa de l'exili, la fosca de l'extermini, la quietud de les mans amoroses…), ordena més narrativament les seqüències, ompli l'aire dels verbs que mouen accions, poleix més el vers en què desemboca una mena d'història que és el riu de la vida. L'escriptura de Joan és més substantiva i entretallada –sintagmàtica n'hem dit en altres ocasions–, s'encadena en jocs infinits d'analogies i subtils correspondències internes, s'abstrau en el que es pot dir però a penes pensar ("Vèrtebra de l'impuls. Òxid d'òrbites"), cartografia el terreny inexpugnable de la poesia, creix al ritme d'una respiració, de la sístole i la diàstole amb què es diu el món, els processos invisibles de la natura, el silenci insondable de tot el que es viu, la fenomenologia del dir, escriptura fractal amb què la consciència es fa univers i sentit.
Si la veu de cada u no produís eco i efecte en l'altre, si no modifiqués el seu propi transcurs, no estaríem parlant de diàleg o correspondència poètica sinó de simple intercanvi de sords, tan freqüent en la vida quotidiana. Les dues veus ací s'entrellacen i transformen en el decurs creatiu de manera perceptible. S'impregna Joan de la potència de l'evocació del passat amb què Veronika feia les primeres passes per incorporar al seu torn, a través dels apòstrofes tan peculiars de la seua obra, el germà i el pare absents, la casa familiar, el paisatge de la infància, certes nits d'estiu. Va lliurant-se Veronika de mica en mica a l'èxtasi del dir, a la pura abstracció, al vol de la imaginació que s'endinsa en els fenòmens naturals, en la contemplació meravellada del món. Els ecos que ressonen a un costat i altre dels poemes-miralls van pautant la simfonia d'una altíssima densitat poètica. Multiplicació dels camins que es recorren en tots els sentits, tot de finestres obertes a l'infinit.
[Publicat a Saó núm. 496, novembre de 2023.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada