Però amb no massa plans. La famosa i dissortada turistificació, unida a les extremituds calitjoses de l'estació, obliguen a ser cautelosos amb les ànsies i propòsits de viatges. De manera que, llevat d'unes frugals escapades a la Serra d'Irta i per terres escoceses, la major part del temps hem seguit la prudent recomanació pascaliana: quedar-nos a casa llegint i en pau. Vam començar amb un parell de llibres de Francesc Parcerisas, l'últim recull poètic, emotiu, lluminós i memorable com sempre, Branquillons, editat per Edicions 96, i vam continuar recreant-nos en el fecund paisatge de Sense mans, l'assaig que el poeta va dedicar fa uns anys a tot de temes vinculats amb la traducció i publicat a Galàxia Gutemberg/Cercle de Lectors. Com que és costum amable i inveterat que els viatgers conten les seues peripècies quan arriben al casal que els acull (en el nostre cas a la casa comuna –i columnar– del Diari La Veu del País Valencià), i com que llegir és viatge infinit, com ho són les múltiples tasques domèstiques, el pedaleig i la suau dansa del taitxí, les activitats jardineres o les nadades en les hores matinals de l'Almadrava, entre el Segària i el Montgó, heus ací el que de més substanciós ens ha llegat l'estiu: Un cor furtiu, la gran biografia de Josep Pla amanida per un altre Pla, Xavier, font inesgotable de vida i literatura (passeu-me la redundància), completada per l'antologia Aigua de mar, un bon feix de textos seleccionats del mestre de Palafrugell que deixen en la boca el sabor perdurable del salnitre, la màgia mecànica dels vents i la navegació i l'experiència fonda d'una prosa que brilla en cada revolt del paisatge, en cada tombant d'una memòria prodigiosa. Potser el millor de la biografia de Pla, que s'estén per més de 1.500 planes sense mai defallir, siga que tot i apamat amb una documentació exhaustiva i un ús del material narratiu admirable, l'home polièdric i genial que va ser Josep Pla i la seua obra immensa no s'hi veuen mai constrets ni reduïts a la urgència de l'esquema o a la temptació de la caricatura. L'home furtiu, que no poques vegades detestes per simplista i carrincló, sentenciós i fatu, per histriònic i poruc, travessat tot ell per infidelitats tan espúries i constants com constant i efectiu es revela al remat una lleialtat al país, la literatura i la llengua catalana de pedra picada, sempre s'escapa pels viaranys incerts d'una biografia, com totes al capdavall, laberíntica i inaprehensible. El gran mèrit del llibre de Xavier Pla és mostrar-nos en carn crua les misèries i grandeses d'un home singular que no va reeixir (no podia fer-ho de cap de les maneres) potser en una sola cosa, malgrat el zel amb què va arxivar fins els detalls més banals de la seua vida privada: en aquella obsessió malaltissa de voler convertir l'home que era en personatge i plagi d'ell mateix i al final en una estàtua (en la lúcida predicció que Joan Brossa fa de tants egòlatres). Cau l'estàtua de Pla i hi queda l'home furtiu, hi queda el gran escriptor d'una obra monumental i inabastable. Els pecats i traïcions de joventut, que en va cometre, i molts –i no ens referim ací a la tirada indomable a la disbauxa, no arriba a tant el nostre moralisme–, entre els quals haver fet d'espia, sota l'estela de Cambó i la dreta catalanista, de Franco, troben el seu contrapès –i quin contrapès!– en els llibres que va escriure, potser la prosa memorialística més important del segle XX (i dubtem molt que en el XXI o en el XXII puga ser superada, per molt que la literatura és aliena al progrés, el rànquing i les curses). Si, mogut pel seu origen de classe i el seu conservadorisme polític, va ajudar el franquisme creient salvar la pell i la hisenda familiar, aviat es va adonar que en tant que català també ell era un vençut de la guerra. No ens pertoca a nosaltres fer de jutges ni la biografia de Xavier Pla hi dona peu. Prou que al final de la seua vida va pagar pel seu passat tèrbol, i prou que se'n va beneficiar també: l'important no és que es parle d'un bé o malament sinó que se'n parle, i com més millor. És aigua passada el bull d'incoherències, venjances inútils i enveges que li van impedir gaudir en vida dels reconeixements literaris i culturals, i al cap i a la fi de servei al país, de què Pla va ser sens dubte mereixedor. Potser el final de desesperació i solitud, aïllat al mas de Llofriu, quan no hi ha volta arrere ni per a un home acostumat a llaurar la memòria sense descans, malament el van compensar els 38 volums de l'obra completa que va veure editats en vida ni els 47 que van sumar al final. La feina feta no fa destorb, diuen, però no sempre deixa satisfet un insaciable de la vida, un assedegat de la incerta glòria de les dimensions de Josep Pla. Estic segur que aquest estiu de retrobaments i descobertes amb Pla serà inoblidable. Perquè a més, i per no naufragar després d'aquesta aventura, vam mamprendre tot seguit els quaranta Contes de William Faulkner traduïts per Esther Tallada per a 1984 en un miler de pàgines i ara els transitem bocabadats, encesos, febrils, mentre saludem les primeres pluges serioses i ens alegrem de tornar a l'ombra amena del casal. I sense que els incendis estivals, com vam arribar a témer, s'hagen acarnissat enguany amb aquest país nostre. Respirem: ja ve la tardor. I no ens acabarem la gran literatura, que no és poc, vistes tantíssimes coses.
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 6 de setembre de 2024.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada