Foc nou

Has encès la foguera però la fusta estava humida o potser encara era massa verda. "Padre, la leña no prende", s'exclamava el fill envejós i parricida del poema La tierra de Alvargonzález d'Antonio Machado. Debades hi afegeixes un tros de paper o cartró, debades ventes amb força l'exigua foguera per intentar reviscolar la flama. El foc no pren amb la deguda consistència i seguit seguit s'apaga. És el moment de fer-ne un de nou, de fer bé les coses des del principi: triar bons branquillons per col·locar-los a la base, posar-hi llenya ben seca distribuïda harmònicament perquè l'aire el mantinga viu. Ara per fi tira bé i escalfa i forma unes brases potents que oportunament nodrides faran que el foc dure hores.

Fa quinze dies que la DANA va arrasar vides, cases, vehicles, infraestructures i collites de pobles sencers, tot el que trobava al seu pas. Fou el 29 d'octubre, dia que quedarà indeleble en la memòria dels valencians com la desfeta tràgica d'una il·lusió, com el despertar traumàtic de dècades d'obediència cega als mites que ens volen espanyols de primera, felices criatures solars, fills que viuen en la fosca plenitud d'ofrenar ridícules glòries a uns déus estranys. Aquell vespre de mort, amb la furiosa llengua d'aigua i de fang emportant-s'ho tot, molts van caure en el compte que érem sols, que aquelles ombres que projectaven les televisions, aquelles veus omnipresents de les ràdios, aquella comèdia tan ben ordida per tots els mitjans protagonitzada per personatges anomenats Mazón, Sánchez, Feijóo, Abascal, Felip VI, Montes, Català, Camarero, Pradas, Rovira, Argüeso i companyia eren només espectres que vivien a anys llum de distància de la vida de cada dia, tan fràgil que en un tres i no res podia fugir de la mans per sempre. Però van aprendre una altra lliçó memorable: que l'abandonament i el silenci, el borum de la picabaralla partidista i els jocs de saló, la incompetència indiferent i classista, els al·lucinògens del poder, podien ser anul·lats per la força de la solidaritat i la mobilització populars.

Demà farà una setmana de les manifestacions a València, Castelló, Alzira, Elx i Alacant on, per una vegada, la gent va dir prou massivament i unànime exigint la dimissió de Mazón i la depuració de responsabilitats penals. El despertar de la ràbia d'un poble històricament submís que ara se sap maltractat, que ara sap que només el volen com a carn de treball i tribut, va desbordar València amb la seua força multicolor per clamar justícia. La comèdia, malgrat tot, continua a hores d'ara, i el titella Mazón, que penja d'un fil, eixirà avui al ple del Parlament Valencià a fer el numeret, però ni dimitirà ni el faran dimitir. A tot estirar caurà alguna peça menor. Per raons oposades però complementàries el PSOE-PSPV i el PP mantindran el cadàver de Mazón a la nevera de la morgue no sabem fins quan. Calculen, sens dubte, que la nostra ràbia anirà apagant-se com una foguera mal encesa, que de la indignació passarem a resignar-nos per tanta dissort. De fet, a la resposta solidària que ha encapçalat la joventut i ha vingut de tot el país i d'arreu i molt especialment de Catalunya, i la mobilització popular massiva i enèrgica, van començar molt prompte a oposar-hi la propaganda, la censura, la toxicitat desinformativa. Voluntaris i testimoniatges de vides trencades en directe prompte van sent substituïts per uniformats i els tractors heroics, pencaires i gratuïts dels nostres llauradors arraconats al fons de les pantalles. El rei mateix, que fa uns dies era rebut amb crits i fang a Paiporta, ara tornava al lloc del crim vestit de soldat, degudament blindat, per encoratjar la tropa. I el foc va apagant-se perquè no necessitem tan sols que facen dimitir Mazón i ens en posen un altre de més o menys idèntica burrera indiferent. No necessitem que amb la coartada de la incompetència autòctona a Madrid es pengen les medalles d'una reconstrucció que arribarà amb comptagotes i que servirà com a moneda de canvi i xantatge. El que necessitem és un foc nou que arranque des de la base: dimissió i convocatòria d'eleccions al País Valencià.

Encara que potser la massa crítica que comença a fer-se càrrec de la realitat que patim en carn pròpia no arribe a ser determinant per al tomb d'un nou cicle polític, necessitem fer foc nou. Malgrat que el PSPV amague el cap d'estruç sota l'ala de Sánchez, necessitem el foc nou per no caure en la resignació i la paràlisi col·lectives. Malgrat els dubtes de Compromís, que no s'acaben de dissipar amb l'honesta intervenció del senador Morera ni amb el discurs (en valencià, ja era hora!) d'Àgueda Micó al Congrés espanyol, tan carregat d'emoció i retòrica com mancat de propostes polítiques d'una certa substància i concreció, excepte per reclamar alguna molleta als pressupostos de l'estat, el País Valencià necessita foc nou. Malgrat que aquest partit esquive la seua responsabilitat de formació valencianista per liderar l'exigència popular de dimissió de Mazón i companyia, malgrat que no siga capaç ni de moure una simple moció de censura al que ja no pot ser ni un dia més president dels valencians, necessitem fer foc nou. El vell proverbi que només el poble salva el poble, que tant s'ha repetit aquests dies, parla de la justa desconfiança envers un poder que ens és aliè. Diu que a l'hora de la veritat només podem comptar amb les pròpies forces i que per revifar el foc necessitem tot el nostre alè. Fer foc nou des de la mobilització social, l'únic que ara com ara ens pot donar una oportunitat per reviscolar d'entre el fang i les runes.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 15 de novembre de 2024.]