Un oblit ple de memòria

Maria Josep Escrivà, L'alegria de l'oblit. Edicions 62, Poesia núm. 199, Barcelona, febrer de 2025.

· · ·

L'últim llibre de Maria Josep Escrivà (el Grau de Gandia, 1968), poeta que de 1993 ençà ha anat publicant una obra d'una molt considerable amplitud i qualitat, ve precedit de Sempre és tard (2020) i La casa sota la lluna. Antologia (2023). Excepte els set poemes de Sine die que apareixien en l'esmentada antologia i "Les abelles" i "Prunera després de la pluja", ens trobem ara amb uns treballs rigorosament organitzats en la forma unitària que és un llibre de poemes nou de trinca. L'autora mateixa, amb la precisió que caracteritza el seu quefer literari, té cura d'explicar en l'epíleg del present llibre, titulat I els amb que il·luminen la consciència, tant la procedència de les nombroses cites que l'ordenen i jalonen com la referència bibliogràfica d'alguns poemes ja publicats que reapareixen feliçment ara.

No és aquesta l'única prova que l'oblit poètic de Maria Josep Escrivà ve ple de memòria, pleníssim, d'una memòria que és l'expressió més evident de la gratitud de l'autora envers un ampli ventall d'amics companys d'ofici i les seues obres escrites i la pròpia i biològica família. Tots els poemes que integren L'alegria de l'oblit, fins quan parteixen de la desolació i la soledat més descarnades, són la manifestació, formalitzada en i per la tensió poètica, d'una gratitud a la vida i a la bellesa que (encara) ens envolta i acull, la de les flors i les plantes tan estimades i presents en la poesia de l'autora, la dels paisatges o els animals. Perquè al fons de tot hi ha l'impuls de crear, a través de l'escriptura poètica, una bellesa definida com la "lúcida / rèplica al / desconsol". O de cercar els camins on trobar allò que "desmenteix / la mesquinesa d'aquest món". No ens ha de sorprendre, doncs, que si de manera tan senzilla com explícita i agraïda la poeta abraça la poesia com a forma d'alliberament personal i modus vivendi, arribe a afirmar que "la por més gran és perdre // el nord: / el nord / de l'escriptura". Amb Maria Josep Escrivà, la dona poeta, ens trobem un cas paradigmàtic de dissolució de les naturals i subtils fronteres que hi ha entre ambdós elements del binomi identificats en una fusió completa. La confusió (passeu-me el mot) podria, pot, xerricar en d'altres casos i poetes. De fet hi grinyola sovint amb derives sentimentalistes i aparat retòric de molta tronada i poca llum. En el que ens ocupa, en canvi, és font de versemblança on vibra l'eco de la veritat que esperem trobar al fons de la música de les paraules. Només des del rigor expressiu i el despullament de qui no s'amaga en la baralla amb les ombres i el silenci, la imatge que el poeta projecta damunt les parets de la casa del poema no resultarà un autèntic fiasco. L'alegria de l'oblit ofereix aquest do estrany en l'espai recòndit de les seues paraules, lluny del focus mediàtic de les servituds i convencions de l'ofici, en la soledat fecunda i la voluntat poètica de reinventar-se.

Així, l'oblit invocat ací i que és motiu d'alegria, no és el de la mare presa de l'Alzheimer ("jo busque la paraula / precisa / mentre ma mare oblida la paraula / cullera") i a propòsit del qual, en una nota del dietari que clou el llibre, "La madeixa", l'autora defineix la poesia com una "eina per desembullar la meua madeixa de contradiccions, de sentiments oposats, de bloqueig emocional que es tradueix en bloqueig verbal". És l'oblit que supera l'enyor ferit i permet "tornar al temps d'abans del des / plaer", l'oblit que abandona "la casa. aquella / casa / on no / vaig ser // feliç", el que recolza en cites d'Anise Koltz ("toute mémoire / est un remords"), Josep Maria Sala-Valldaura ("La memòria és oblit curull de trampes / i la llengua, una mentida") o Wislawa Szymborska ("Heretem l'esperança: / el do d'oblidar"). Ni és tampoc l'oblit cernudià que s'arrela en Bécquer com a mort o final del desig i el patiment, sinó oblit nodrit de memòria que anhela més vida. En el poema que dona títol al conjunt, "L'alegria de l'oblit", llegim: "palpar el cos / fins a la cicatriu. // amb dits cecs, / reconèixer-hi el tacte / de la llum d'una estrella / morta. // fer-ne memòria, que ja / no dolga". El sortilegi de la poesia cicatritza les ferides amb versos d'oblit plens de memòria.

L'alegria de l'oblit s'estructura en quatre parts introduïdes per un poema que hi fa de pòrtic, "Açò no és soledat", al qual segueixen la secció En l'arbre del meu cor, 11 poemes autònoms, i el text en prosa La bassa. Ve després Lluny de qui sap què, que inclou al seu torn 5 sèries (Sine die, 12 poemes, Fotografiant orquídies, 2, Eruga lenta, 15, Cullen mores, 12, i una sèrie final amb 8 poemes de títol independent), i el ja citat dietari La madeixa. L'epíleg explica les circumstàncies en què s'ancoren els poemes i les proses del llibre i els homenatges que en forma de citacions incorporades al cos del poema i/o que l'encapçalen apareixen en la primera secció. És en aquests poemes, d'alè més discursiu i dates d'escriptura més recents en general que els de Lluny de qui sap què, on s'afina més l'art descriptiu de l'autora i la capacitat per fer-se càrrec del món físic en què viu i de les múltiples presències de la realitat. Acaba aquesta secció amb dos poemes corprenedors, "Eriçons porucs", sobre la mort de dos migrants adolescents quan eren a punt de desembarcar al port de València i "Guerra que som", inspirat en les tragèdies de Gaza i Ucraïna. La bassa és una prosa bellíssima en què Escrivà evoca aquella bassa de la seua infantesa ("El paradís dels humils") i on torna a subratllar la facultat salvífica de la poesia: "Avui em construesc aquesta bassa de paraules".

Més concentrats i distribuïts en l'espai, sense majúscules i amb la mínima presència dels signes de puntuació, amb significatius blancs de silenci i encavalcaments de versos que sovint es resolen en una sola paraula, aquesta part del llibre són com aquarel·les subtils, transparents, on vibra la filosofia minimalista del haikú sense el cosset del còmput sil·làbic i la sonsònia de les modes que se sol perdre en insignificances: "a l'obaga de l'ànima: / ikebana de mots". Comptat i debatut, L'alegria de l'oblit és un llibre que desplega bé les qualitats de la poesia de la seua autora i que farà les delícies sensuals i meditatives dels bons lectors.

[Publicat a la revista Saó núm. 514 de juny de 2025.]

 

 

 

Tu quoque

Ha tornat a passar, passa cada dia. Unes vegades ens n'assabentem i d'altres, la majoria, no. Algú administra el temps i les circumstàncies en què s'ha de destapar un nou escàndol, furgar amb una nova notícia l'ull de l'adversari, traficar amb dossiers secretíssims que de sobte es transformen en xerrameca de domini públic (fins a un cert punt). I torna a començar. Ja fa anys i dècades que alguna cosa fa olor de podrit en el Regne d'Espanya, amb el permís del pobre Hamlet. Instal·lats en un permanent tu quoque que els dos grans partits institucionals practiquen en una mena de tennis sinistre que fa venir torticoli als espectadors, per molt immunitzats que estiguem a aquestes alçades al frau i la malifeta, caiem sovint en la temptació o la ingenuïtat de pensar que no hi ha més vida que aquesta misèria quotidiana amb què ens bombardegen. Encara no havíem digerit la gasòfia d'Ábalos, Santos Cerdán i companyia que ens apareix la llebre de Montoro corrent esperitada pels erms de l'altiplà. La corrupció i el frau són el moll de l'os d'un estat en decadència que sobreviu amb una mala salut de ferro precisament gràcies a la violència i l'extorsió. La mateixa literatura castellana ens en forneix un fum d'exemples, en una pràctica de denúncia avui desacostumada, servida la majoria de les voltes amb l'amarga guarnició del sarcasme i la desesperació romàntica, des de la picaresca, passant per les genials dissidències de Cervantes, l'esmolada ploma de Larra o l'esperpent valleinclanesc. Però la furibunda i permanent indignació castellana s'esbrava en la intemperància verbal per acabar en fum de canyot. Això ho han heretat molt bé els argentins: de l'exabrupte demoníac poden passar en un tres i no res a l'aplaudiment més entusiasta. El conegut refrany "más vale malo conocido que bueno por conocer", que desafia tota lògica i fins la més frugal de les raons pràctiques, ho diu tot, del pessimisme, més que tràgic grotesc, d'un poble immobilitzat pel llast dels seus fantasmes històrics, condemnat a rodar la sénia dels seus fracassos i de tapar-los sota l'oripell de les banderes d'un patriotisme irascible i prepotent. Que lluny el proverbial consell que invita a no abandonar sendes velles per novelles, basat en l'ús contrastat de les coses que funcionen sempre obertes a la millora. Però què podem esperar d'un estat el cap coronat del qual va haver d'abdicar i exiliar-se a Abu Dhabi assenyalat pel frau i la corrupció per viure-hi literalment com un rei a costa de l'erari públic. Abans almenys aquests casos flagrants d'abús de poder conduïen a un canvi de règim, com quan el rebesavi de l'actual rei d'Espanya, aquell Alfons XIII de les velles cançons. Però el tu quoque que practiquen els dos grans partits de la monarquia, PSOE i PP, són focs d'artifici per no arribar al moll de l'os de la podridura. Perquè anar-hi fora tant com reconèixer els errors i les baixeses d'una transició encara exaltada com a modèlica que va amagar els crims del franquisme sota la catifa constitucional i va mantenir en l'essencial càrrecs i sous i privilegis. Però sobretot perquè proposar alguna solució efectiva a aquest estat insuportable de coses significaria renunciar a la part de la mamella que es reparteixen per torns de governança i que s'assenta sobre la injustícia, les desigualtats i la submissió als privilegis que reclama el gran capital que mou les figures del guinyol hispànic des de les ombres del BOE i de les lleis.

Doncs ha tornat a passar, com tantes altres voltes. Un cas menor de frau, sí, però paradigmàtic, que retrata el vici estès de tants professionals actuals de la política. I d'una ingenuïtat que ens parla de la frivolitat i la manca de substància amb què es prenen les coses del servei públic (convertit en oportunitat per al negoci, no cal dir-ho) i que revela la sensació d'immunitat amb què viuen aquests espavilats. Però dona, Noèlia (Núñez), diputada al Congrés i membre de la direcció del PP, jove, guapa i amb un sou de luxe assegurat, com se t'acut unflar el teu curriculum acadèmic amb títols fantasmes? I damunt presentaran el teu cas com un exemple d'honestedat i assumpció de responsabilitats per haver dimitit dels teus càrrecs. Continuarà alegrement la roda sinistra del tu quoque i tu seràs a penes una anècdota fugaç enmig del maremàgnum de frau i corrupció del sistema.

Però i nosaltres, els altres, els qui vivim o malvivim a peu pla en aquest país encara valencià? Hi ha vida lluny d'aquesta misèria o estem condemnats a entretenir-nos amb l'etern espectacle? I tant que n'hi ha! I la tenim a les mans, en la capacitat d'autocentrar-nos, de treballar pels propis interessos des de paradigmes completament oposats als que ara ens martellegen, cercant vies d'eixida (com les que il·lustra molt bé Ricard Chulià en el seu reconegut llibre) i alliberament col·lectiu. I ells, si ho volen, que continuen amb la comèdia de dessagnar-se mútuament mentre claven la mà en la caixa i escampen la merda per fer-nos creure que no hi ha remei, que vivim lligats a la sénia que gira i gira sense descans.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 25 de juliol de 2025.]

 

 

    

 [Imatge: Intersindical Valenciana]

 

Un home a la platja

Dia radiant, ideal per prendre el bany i viure la bellesa de la costa que s'estén tot al llarg de la Serra d'Irta. Fa uns anys que venim ací amb els nets aquests dies de juliol. Carregats amb un parell de cadires de platja, ombrel·la, llibres, material de busseig, aigua fresca i fruita, la imprescindible pilota de volei que també servirà per fer uns xuts si no hi ha massa gent i pales de platja (m'acabe d'assabentar que també es diu frescobol aquest esport que es va començar a practicar a les platges de Copacabana), prenem posicions disposats a gaudir d'un magnífic matí aquàtic. Fetes les primeres braçades i immersions submarines amb ulleres i aletes noves de trinqui, i com que l'aigua encara està una mica tèrbola després de les tempestes de la setmana passada, és el moment de seure a l'ombra i lliurar-se frugalment a la lectura de la novel·la que porte entre mans aquests dies, La casa tapiada, l'última de Julià de Jòdar, una autèntica festa literària. Les lectures a la platja, davant la immensitat del paisatge marí, solen ser desvagades, pautades al ritme de les ones, i l'atenció tendeix a dispersar-se i concentrar-se tot seguit en la contemplació del que ens envolta: l'ombra d'una gavina que passa, un veler que solca la llunyania, els diversos grups de banyistes que a poc a poc van fent-se el seu racó a la cala. El temps, llavors, té una densitat especial que el blau turquesa del mar i la força de la llum intensifiquen o pel contrari, fan suau i alat com la mateixa brisa i fraccionen en una successió d'instants surant en el no-res. Només arribar-hi i mentre estenia les tovalloles damunt l'arena grossa i blanca de la platja m'he fixat en un home amb densa i llarga barba i diversos tatuatges per tot el cos que anava acompanyat d'una xiqueta d'uns set o vuit anys que devia ser la seua filla. Anaven calçats amb escarpins i caminaven damunt les roques amb un poal i un petit salabre a la mà. L'estampa m'ha fet pensar en la funesta mania humana de tocar-ho tot, de furgar i clavar el nas allà on potser no se li ha perdut res, d'atrapar animalons només pel plaer atàvic d'una caça que no té com a finalitat ni la necessitat i plaer del menjar. Sovint mirar així, com qui no vol la cosa, estimula elucubracions impensades. Comences a estirar d'un fil que ja veurem per quins camins et porta. El cas és que afortunadament pare i filla han tornat ràpidament de la seua exploració amb el poal i el salabre buits. Llavors l'home, qui sap si per compensar amb un esforç físic que des d'ací i sota un sol implacable em semblava extenuant, la seua infructuosa cacera (no deu saber que estem en ple Parc Natural, on tota activitat cinegètica és en teoria prohibida; tampoc no ho deu saber un bussejador que anava armat amb un ganxo de fer polps i que també ha eixit de l'aigua amb les mans buides) ha començat a cavar a la vora del mar frenèticament. No un foradet d'aquells que s'hi fan com a part d'alguna construcció (una casa, un castell, un pont…) destinada a l'esplai i el joc, sinó un forat que anava adquirint proporcions considerables i que era una vegada i una altra envaït per la llengua de les ones. El ritme marcial amb què s'hi aplicava feia més esfereïdora una activitat que no encertàvem a endevinar què perseguia. Els moviments bruscos, d'una violència resolutiva, amb què manejava la pala, feien més absurda i misteriosa la seua tasca. La reflexió de Pascal sobre els mals que provoca la incapacitat de les persones per quedar-se a casa llegint tranquil·lament es podia fer extensiva a aquesta dèria de mamprendre una activitat absurda enmig d'una natura tan generosa, la incapacitat per estar-se quiet i contemplar el món, o de jeure amb els ulls tancats sentint la remor del mar. Què pretenia aquell home amb les seues palades insistents i sinistres? Potser aconseguir un forat d'aquells que es fan per colgar algú fins al coll? Una basseta per a la nena, que, més assenyada que el pare, ara jugava amb una petita taula de surf a mercè de les ones? No, cavar i cavar i cavar per finalment, a colps de peu, compactar el munt resultant del seu frenesí i seure en el gran clot estrepitosament, adaptant l'arena a les dimensions del cul i amb les cames estirades cap avant deixar que l'aigua li banye les parts baixes. Té collons la cosa!

Vista la facilitat amb què s'ha naturalitzat entre nosaltres l'estupidesa en nom de no se sap quina llibertat personal, podem explicar-nos moltes coses, la simplificació barroera i manipulada de tants comportaments, la canalització de la violència contra els més dèbils. Aquest moviment quasi animal (que un animal no faria mai) de qui és incapaç de mirar i sentir simplement el món sense molestar a ningú! La mirada atzarosa d'un episodi banal em porta als terribles successos de Torre Pacheco. Que el pacient lector o lectora lligue els fils que uneixen dos mons que aparentment es mouen a anys llum de distància.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 18 de juliol de 2025.] 

 

 

La vida i els objectes

Acabe de llegir la magnífica novel·la de Miquel Martínez Mi vida en los objetos en una segona edició del llibre feta sis mesos després d'haver estat publicada per la valenciana Ediciones Contrabando. Coneixia l'autor de la Vila Joiosa com a poeta gràcies a Llibre de família i Ravals de l'alegria, que van merèixer els premis Senyoriu d'Ausiàs March i Premi Ausiàs March de 1997 i 2005 respectivament, però no n'havia llegit cap de les sis novel·les que la solapa del llibre informa que té publicades, inclosa Nòmina de dubtes (2002), que fou Premi Ulisses i va publicar Tàndem. Mea culpa, com se sol dir. A banda alguna trobada escadussera, per exemple mentre em disposava a comprar uns prismàtics a El Corte Inglés allà per l'any 2006, escena i objecte que ell descriuria amb la solvència d'un bon narrador, ens coneixíem d'algun acte literari i perquè durant un curs vaig tenir un fill d'ell a classe. Ja feia molts anys, però, que no en sabia res quan l'altre dia va assistir a la presentació d'un llibre meu. En creuar unes paraules i interessar-me jo pel que feia m'informà que ara escrivia novel·la. "En castellà", va aclarir. I davant la cara d'estranyesa que segurament vaig fer, afegí: "És la meua primera llengua". No vam tenir temps de xarrar més però no cal dir que aquella raó sumàriament esgrimida no em va convèncer. Sé que les coses en aquest país nostre, i més pel que fa a la tria de llengua literària, no solen ser tan senzilles. És clar que ni jo li'n demanava explicacions ni Miquel pretenia justificar-se; es tractava tan sols de passar de puntetes, des del respecte i la cortesia deguts en el context d'una conversa amable entre coneguts, sobre un tema complex i crucial en les presents coordenades que ens hauria dut molt lluny. Espere que algun dia puguem estirar més d'eixe fil.

Del llibre en qüestió només reiteraré la frase inicial de la columna, és una novel·la estupenda, molt ben escrita, que conta en primera persona Dámaso Apollini, fill d'una nissaga d'industrials de l'Eixample de la ciutat de València (de Ciril Amorós per ser més exactes) i que conté tots els ingredients d'un gran relat: trama molt ben desenvolupada, personatges memorables, poesia i reflexions en justa dosificació i una estructura en forma d'inesperat thriller que manté l'interès per la lectura fins a la darrera línia. I els objectes? Els objectes tenen vida pròpia, incloses les cases on vivim (sobretot les cases on vivim) i determinen el nostre pas pel món: així una edició bilingüe de Hamlet, un floret d'esgrima, una factura antiga mig esborrada, una joia, un disc de vinil, una "clau italiana"… Un respecte als objectes concebuts per sobreviure'ns, portadors de secrets, testimonis no tan muts de vides i periples, forjadors de destins insospitats! Si com afirma l'autor a través del seu protagonista (i no pot ser altrament en aquest joc subtil d'ecos i veus que és una novel·la) el periodisme fa preguntes que només la literatura pot respondre –i en Miquel Martínez es donen la mà ambdues disciplines–, ací teniu una oportunitat d'or per endinsar-vos en el món d'aquesta novel·la i trobar-hi preguntes i respostes que engendren més pregutes i respostes per acarar bellament les calorades estivals.

En els primers compassos de la meua lectura no parava de formular-me la següent hipòtesi: i si l'autor hagués concebut la seua novel·la en català? M'ho preguntava mogut per la més sana de les enveges i convençut com estic que tota la literatura que l'obra atresora no només no se n'hauria ressentit gens sinó que potser aquesta tria lingüística hauria reforçat un món on la ciutat de València hi és molt més que un simple decorat i que l'autor tracta amb la delicadesa i l'estima que només un nadiu pot expressar. Per molt que per mantenir la versemblança la història hauria de superar l'escull que l'alta burgesia de la ciutat encara s'expressés en valencià, assumpte menor per a qui ha donat sobrades proves de perícia novel·lística.

I anem a la pregunta que no m'he deixat de fer des de la primera pàgina de Mi vida en los objetos. Quines raons, personals i col·lectives, poden dur un autor consolidat a canviar de llengua literària? Ampliar la seua esfera de lectors? Obtenir-ne més justos guanys? L'afirmació fusteriana que la primera obligació d'un escriptor és fer-se llegir obri, en el cas que ens ocupa, tot d'inquietants interrogants. Quin paper hi juguen la gasiveria, els grups de pressió, les poques o moltes misèries del nostre món literari, les precarietats de tota mena d'un país encara en mans de porcs i lladres? L'últim article de Ramon Ramon "Qui de casa se'n va" publicat aquesta setmana a eldiario.es sobre el cas de Toni Cucarella i l'ostracisme a què sovint som sotmesos els escriptors en català al nostre país pels de dins i pels de fora crec que pot estar íntimament relacionat amb el cas que avui m'ocupa i sobre el qual hauríem de reflexionar amb major insistència. Hem pogut perdre per a la nostra literatura un gran escriptor? L'enveja de què parlava no era, lògicament, de caràcter personal (d'això se'n diu admiració i reconeixement), sinó des d'una perspectiva de cultura, llengua i país. Deixem-ho de moment ací.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 11 de juliol de 2025.] 

 

 

El factor humà d'Esperança Camps

Aquest dimecres, amb la sala plena de gom a gom, es presentava a l'Octubre el llibre d'Esperança Camps Els morts de Mazón, segon número de la Col·lecció 2025 de VilaWeb Llibres. Amb la solvència que caracteritza el director de Vilaweb, Vicent Partal va presentar l'acte amb un seguit d'agraïments i una declaració de principis. Comencem per aquesta darrera, que té, com en tants altres aspectes de la teoria i la pràctica del periodista de Bétera, Albert Camus per nord i per bandera: el compromís amb la societat, l'honestedat i el rigor informatius. Citant Jürgen Habermas, Vicent Partal, que també signa el pròleg del llibre, concreta el sentit d'aquest compromís amb la veritat: "[…] una veritat no es troba solament en la literalitat dels fets, sinó també en la interpretació honesta i en la contextualització adequada d'aquests fets". La responsabilitat que el periodisme compromès té amb la veritat en tant que "resultat d'un consens racional assolit mitjançant el diàleg", segons Habermas, porta no sols a constatar les condicions meteorològiques que van precipitar la dana sinó també les circumstàncies polítiques que en van agreujar els efectes i a assenyalar-ne els culpables.

El capítol d'agraïments començà pels familiars de les víctimes que amb la seua presència pública i la seua lluita exemplar no es resignen a l'oblit i la impunitat, continuà per les entitats de la societat valenciana que des del primer moment –i davant els titubejos o la negativa inicial d'alguns partits de l'oposició– es decidiren a organitzar la protesta, i va fer-se extensiu als periodistes que van informar puntualment dels fets en circumstàncies ben difícils i d'haver-ho fet de manera solvent i compromesa. Mentre el govern valencià de Mazón maldava per amagar la realitat i desinformar, la majoria dels periodistes i mitjans es van conjurar per complir amb rigor el seu treball. Els índexs d'audiència dels informatius d'À punt d'aquelles setmanes van batre tots els rècords, cosa per la qual van ser sotmesos posteriorment a una censura que ens retrotreia als pitjors dies de Canal 9. Uns dirigents entossudits a desvirtuar la realitat amb l'únic objectiu de mantenir-se en el poder i esquivar tota responsabilitat no podien tolerar cap "consens racional mitjançant el diàleg" ni l'exercici seriós i democràtic de la pràctica periodística.

Esperança Camps és un exemple paradigmàtic d'aquest compromís i de l'excel·lència professional, i a ella va dirigir l'últim agraïment el director de Vilaweb. Enmig del caos dels primers compassos i la pluja de fang i mentides que el govern tractava d'escampar, la periodista i escriptora menorquina ho va tenir clar per definir la comesa i sentit últim del seu ofici: donar veu a les víctimes a través dels testimonis dels seus familiars i amics. Si la tragèdia havia segat 228 vides, més les dels dos obrers que moririen en les tasques de reconstrucció, el treball del periodisme consistia a assegurar la veritat contrastada del dolor, els testimonis que rescataven els noms i les vides concretes de l'oblit i la impunitat. Consistia a construir amb les paraules els documents que impugnaven el relat brut que centrifugava el poder i que pretenia una segona i definitiva mort de les víctimes: la de l'oblit. I això és el que Esperança Camps va posar en marxa des del primer dia, a través d'entrevistes memorables i testimoniatges de primera mà per al seu periòdic que ara el llibre recull: donar veu als morts, fixar la veritat a través del consens racional i el diàleg. És un esforç titànic que només es pot fer des del ple domini dels secrets de l'ofici, clar, però també des d'una fermesa ètica i unes conviccions ben arrelades en els principis de l'humanisme. Sovint sabem assenyalar molt bé les injustícies i els seus responsables però negligim el factor humà, l'empatia necessària, la compassió (passeu-me el mot: el patiment compartit) que han d'inspirar-nos totes les víctimes. I sense aquest factor humà, radical i fondo, allunyat dels vicis del fingiment i la postura, les denúncies, per molt justes que siguen, sempre pecaran de manca d'autenticitat, sempre pareixeran un simple exercici retòric. És això, crec, el que fa excepcional la lliçó d'Esperança Camps, la narradora que ha hagut d'acarar-se serenament i apassionada a uns fets que depassen de molt la més imaginativa de les ficcions, de traslladar a la prosa tot el dolor de les víctimes, posant el dit a la nafra per descobrir les vergonyes d'un president i un govern d'ineptes i irresponsables amb la seqüenciació exacta de les primeres hores, la denúncia de l'agenda oculta de Mazón i la crònica d'un desvetllament col·lectiu que faria trontollar les parets del Palau de la Generalitat i que s'ha convertit en l'eco del més del 80 % de valencians favorables a la dimissió del president indigne. Gràcies, Esperança.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 4 de juliol de 2025.]

 

  

Més això de l'OTAN

Més que un ex jugador de bàsquet Pedro Sánchez sembla un corredor de fons encara en actiu i en forma. Assetjat per terra, mar i aire per les dretes i els seus mitjans de formació de masses (la immensa majoria) i per l'enèsim cas de corrupció destapat a cal PSOE i protagonitzat per alguns dels seus més estrets col·laboradors, el president fa equilibris per mantenir els suports que fan possible, amb penes i treballs, la seua majoria parlamentària. Nacionalistes perifèrics de tots colors i Sumar, coalició de la qual ja s'ha despenjat Més Compromís mentre Més per Mallorca s'ho està pensant, aguanten la respiració perquè la taca de la corrupció no s'escampe més i force una dimissió i unes eleccions que ara com ara ningú no desitja excepte els presumptes beneficiaris de PP i Vox, a qui totes les enquestes els ponen. I ja sabem de què serveix insistir en pronòstics poc o molt fonamentats en la consecució de profecies autocomplides. Enmig d'aquesta voràgine ha tingut lloc la cimera de l'OTAN i les exigències de míster Trump perquè tots els seus membres aporten un 5% del PIB per a la compra d'armes… molt majoritàriament a empreses nord-americanes. I al costat de l'actitud submisa davant l'amo dels B-2 i les bombes GBU-57 rebentabúnquers, amb sinceres mostres d'afecte i agraïment per part del secretari general Mark Rutte (va dir-li daddy, papi, que entendridor!), Pedro Sánchez s'hi va plantar, no disposat a sobrepassar el 2,5% actual perquè, segons ell, això posaria en perill la continuïtat de l'estat del benestar. Aquesta fórmula, ja convertida en un mantra que no se sap exactament què significa, també ha d'incloure la multiplicació del treball precari i un preu de l'habitatge pels núvols, l'infrafinançament d'autonomies com la valenciana, la cultura i l'educació en estat d'inanició, entre més perles –la corrupció del sistema com a causa i efecte de no poques penúries a banda– d'un benestar del qual es pot afirmar el mateix que respecte de la igualtat: tots som iguals però uns més que d'altres. Siga com siga, el corredor de fons, per convenciment i compromís amb la victòria, per sentit de l'oportunitat o instint de supervivència, observa els contrincants exhausts que respiren amb dificultat mancats de la tensió necessària per superar la prova, i decideix avançar-los per l'esquerra i deixar l'omnipotent xèrif de l'OTAN amb un pam de nas. No ha tardat el malcriat Trump a amenaçar de fer trontollar l'economia espanyola amb aranzels estrictes si no s'acaten les seues ordres (o estratègies de negocis que no es discuteixen). Després del genocidi consentit (que vol dir estimulat) de Gaza pel gran amic americà i la impassible Europa, després de l'atac d'Israel a l'Iran que es va passar tot el dret internacional pel folre i la cirereta dels USA en la guerra fulgurant de dotze dies que tots afirmen haver guanyat (els qui sempre la perden són els palestins, sens dubte), l'OTAN i Trump al capdavant, en ple ardor guerrer, tractaven d'imposar el 5% del PIB de cada país en rearmament. I Sánchez s'hi ha negat i de rebot ha provocat el desconcert d'unes dretes (extremes i més extremes) que conscients de la impopularitat que arrossega a l'estat espanyol el cowboy i els seus deliris de domini, no ha gosat dur-li la contrària en aquest tema, si més no pel costat de l'honor patri mancillado pels exabruptes del ianqui. Ja veurem com es resol l'augment de ritme imprevist del corredor Sánchez i en què queden les amenaces comercials del fatxenda, però de moment el president espanyol ha fet un pas important per arribar amb bon peu a la meta: acabar la legislatura. Té per davant dos llarguíssims anys si els casos de corrupció i les difícils aliances trenades i l'incompliment dels compromisos adquirits li ho permeten. Més això de l'OTAN, un gest (per ara un gest només) que cal reconèixer-li en temps de turbulències en què tothom tira ràpidament de pistola. Perquè si de veritat es vol millorar la defensa dels pobles europeus s'hauran d'acabar les tuteles interessades de l'americà exercides a través de l'OTAN i caminar cap a un exèrcit paneuropeu i la consolidació d'una indústria pròpia. Potser és també l'hora de replantejar-se la pertinença a un organisme feta de trascantó i males maneres en aquell referèndum de Felipe González, el mateix que ara clama en sintonia amb la dreta, ben assentat el cul en consells d'administració d'algunes empreses, contra Sánchez.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 27 de juny de 2025.] 

 

Pujada general de les temperatures

L'estiu meteorològic fa dies que campa entre nosaltres malgrat que té la seua hora oficial d'arribada aquest dissabte a les 04.42 h., vespres de Sant Joan, festa del foc i del solstici, tret d'identitat comuna de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i pervivència d'un paganisme ancestral i màgic. A Alacant, de fet, ja celebren les fogueres, que inclouen enguany les populars escridassades a Mazón el Detestat. Ni al que ell creu el seu territori o vedat de caça troba refugi l'encara President contra la consciència que clama justícia en forma de consigna. Hi arribà més content que un gínjol a la primera mascletada, flanquejat per la guàrdia pretoriana de personatges, personatgets i aduladors no tan coneguts com ell però on sempre hi ha l'inevitable fill de Sant Vicent del Raspeig José Antonio Rovira, aquest sí ben conegut suspens en totes les assignatures del curs de Conseller. Al contrari que el topònim del seu poble, que és dels pocs que ha resistit la castellanització decretada dels Carcagente, Játiva, Castellón o Quarte (mare de déu, quanta ignomínia, quanta burrera!), Rovira és un renegat metòdic i funest, fill de l'odi i l'ambició. I Mazón es degué quedar a quadres en sentir el càntic de rigor també a sa casa, que res no fa tant mal com els insults de veïns i familiars. Ara ja sap que no hi ha lloc on amagar la incompetència i la mala fe per molt que els del PP hagen decidit aplaudir-lo per amagar les seues malifetes i que encara lluesca arreu un somriure molt proper al rictus, una cara de ciment armat i una verborrea que li estalvia l'esforç de dir alguna cosa de trellat. Però al que anàvem. Aquestes flamerades tèrmiques poden ser molestes, ho són de fet, i més com més exposem el cos a l'esforç del treball físic, com més esquives se'ns facen les ombres en pobles i ciutats poc arbrades i poc preparades per a un canvi climàtic que ja només neguen els qui de tot fan negoci, sobretot del foc i la destrucció, que aquests són independents dels cicles estacionals.

Puja la temperatura planetària i ens situa a les portes d'una deflagració mundial amb piròmans de la talla de Trump, Putin o Netanyahu, per no fer el llistat més llarg. Els casos que ara cremen a la política madrilenya, que inevitablement ens sufoquen a tots per contaminació mediàtica, tornen a posar un dels grans partits espanyols, el PSOE, contra les cordes, amb serioses conseqüències per a la mala salut de ferro de la democràcia espanyola. Els Ábalos, Santos i Koldos, la reiterada i vomitiva roda dels corruptes (i les empreses corruptores perpètuament movent-la a l'ombra), ens tornen a posar davant l'evidència del gran bunyol espanyol i l'esgotament irreversible del règim nascut en 1978 en forma d'opereta bufa, tediosa, malparlada i desesperant. Si la cridòria i la pujada general de temperatures de la política espanyola ja era insuportable i insostenible (així la qualifica encertadament Salvador Cardús en l'últim article) gràcies als mèrits d'una dreta de matriu franquista que no té més projecte que el domini autoritari, els negocis privats i la dissolució de llengües i nacions sota l'ègida imperial, els socialistes enfangats fins a les celles en el negoci de la corrupció han convertit la capital del regne en més infern encara. Ha d'haver-hi manera d'apagar aquest incendis amb l'aigua d'una democràcia vigilant, amb polítics honestos, amb lleis que limiten els abusos, la compra de voluntats i les actuacions partidistes d'una justícia que ha perdut en la defensa a ultrança dels privilegis de la minoria que controla el poder de l'estat tota credibilitat. La política mateixa està sota sospita quan comprovem una vegada més que els dos guardians principals del règim pixen pel mateix camal i naveguen en idèntica merda. I en el terreny de l'antipolítica ja sabem qui té les de guanyar sempre amb la seua retòrica tan inflamada com buida d'alternatives per a la immensa majoria de la població: les hosts feixistes es freguen les mans en cada incendi. La necessària regeneració, doncs, no vindrà de la mà dels mateixos que es munten els negocis a l'ombra dels despatxos i els escons, sinó a partir d'una sacsejada democràtica i republicana des de baix capaç de fer foc nou i escombrar tanta podridura. Mentrestant, no hi ha més remei que aguantar la xafogor i preparar-se per al que només és l'inici d'un cicle d'extremituds climàtiques demencial. La distància respecte dels focus més incandescents no pot oferir cap protecció atès que al País Valencià també patim els nostres propis incendis, sobretot a l'estiu, quan no són estranyes les calorades que cremen al ponent mediterrani. Enlaireu senyeres i ventalls!

 [Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 20 de juny de 2025.]  

 

 

 

 

Un altre desastre a Pego que cal impedir

Ignore com funciona això, com tramen en l'ombra els grans negocis especulatius, quines són les primeres passes dels megaprojectes que ja han destruït gran part del país i que en la seua voracitat insaciable amenacen d'acabar d'emmerdar-lo de dalt a baix. Sort tenim del periodisme que investiga i desentranya el que s'amaga darrere la promesa de xauxa turística, sort de les novel·les negres que indaguen en els aspectes més foscos d'una realitat que, pel que hem vist, sempre supera la ficció. No sé com aconsegueixen vendre allò que no sols s'ha demostrat innecessari sinó rematadament perniciós per a la terra i les persones que l'habiten. Però no costa gens d'imaginar-ho a poc que pensem quina és la lògica perversa del capital i com controla els fils que mouen la maquinària del poder, allà on s'elaboren les lleis, s'estableixen prioritats, s'aproven projectes i pressupostos, es compren voluntats. "L'elogi dels diners", el famós poema que el mallorquí Anselm Turmeda va escriure a finals del segle XIV, és d'una actualitat exultant: "Diners de tort fan veritat".

D'acord, sí, els diners tenen molt de poder, són el poder. Però després de dècades d'apostar per la massificació turística, després de comprovar amb números a la mà que la gallina dels ous turística ni era gallina ni ponia ous d'or i si en ponia eren destinats a omplir les butxaques dels qui ja tenien molts diners mentre els altres ens quedàvem amb un pam de nas, els camps desertitzats, el desarrelament fet massa inerme, la indústria desmantellada, la castellanització imparable, el treball precari, l'escassesa i els preus escandalosos de l'habitatge… Després del pas triomfal del PP de Zaplana, Camps, Fabra i companyia i les seues terres mítiques, els seus camps de golf i circuits de fórmula errònia… Després d'haver vist i comprovat que la majoria dels casos de corrupció eixits a la llum tenien a veure amb l'especulació urbanística… Després que els estudis demostrassen que el turisme de masses només produïa més misèria: fins a un 35,5 % dels habitants de la Marina Alta en risc de pobresa i un 26,2 % en el conjunt del País Valencià segons dades de maig de l'Institut Valencià d'Estadística… Després de tot això, doncs, ¿com encara es poden ni tan sols plantejar nous desastres urbanístics de les dimensions del que el PAI Pego Golf, juntament amb el PAI Penya Roja, aturat des de 2008 a mig construir per fallida de l'empresa constructora, pretén dur a cap amb l'aquiescència de l'Ajuntament socialista del poble? Perquè els números no canten, bramen: una macrourbanització de més de 2.500 xalets, hotels, camp de golf i una hípica que ocuparia 160 hectàrees de terra fèrtil i horts prop de la marjal. ¿Com poden ni plantejar-se encara aquestes barbaritats tenint davant dels ulls l'il·legal Monte (Monstre) Pego estès com un malson per la falda nord del Segària en un homenatge sinistre a la lletjor i la voracitat? El desastre anunciat suposaria una estesa d'urbanitzacions que enllaçarien amb les del Verger, un poble ja molt proper a la saturació, embotit entre autopista i carreteres i amb l'ànima segrestada. Com continuem acceptant aquests torts per veritats?

Primer, pels despropòsits de les lleis urbanístiques aprovades per la Generalitat Valenciana en 1995 i 2005 en plena bombolla immobiliària, que ja sabem com va petar, i que encara fan possibles i legals els diversos abusos i descontrols dels PAIs, que ara exploten el PP i Vox (la rabosa en el galliner i el piròman en el cos de bombers). Segon, per la falta d'una política valenciana pròpia capaç de mirar pels interessos col·lectius del país i de superar l'inveterat complex de subordinació que ens fa acceptar resignadament ser la platja de Madrid, sobretot de Madrid, i el geriàtric de mig Europa. En temps del bombo mediambiental i els discursets melosos fets per amagar una voracitat que no s'atura és fàcil caure en el mateix parany que ja està fent de la ciutat de València un lloc irrespirable. Recordeu aquella broma convertida en profecia d'un constructor dels temps gloriosos de la rajola: "Quan ja no quede terreny edificable, construirem dins de la mar". Recordeu també els deliris de Trump sobre un futur urbanístic per a la Gaza devastada després del genocidi. És ací on hi ha el problema: la voracitat d'un capital que veu un terreny on nosaltres vivim un país que volem més amable, conciliat amb el medi natural i cultural, arrelat en la seua història i obert al futur. Atents amb les profecies i els deliris que avui ens semblen bromes de mal gust perquè demà poden ser realitats sinistres i sense marxa arrere. Pego i tota la Marina, el País Valencià necessita redefinir el seu present i el seu futur, el seu model econòmic, cultural, polític i social. Ara més que mai, hem de ser amb la gent de Pego i contra tota barbàrie, per molt vestida d'urbanisme amb què ens la vulguen vendre. Recordem-los-ho: aquest país no està en venda!

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 13 de juny de 2025.]

 

[Imatge de la capçalera de la manifestació a Pego per la retirada del PAI Pego Golf el passat 14 de juny. Foto: Diari La Veu del País Valencià.]

 

 

La pilota basca

Llig en la premsa un interessant article sobre pilota basca, més exactament sobre l'enèsim escàndol que part de la premsa espanyola ha muntat a compte del partit que va enfrontar recentment les seleccions d'Espanya i… Euskadi. La cosa probablement hauria passat sense pena ni glòria si l'esmentat partit no hagués tingut un caràcter internacional, oficial i classificatori per al mundial d'aquesta modalitat esportiva i, per descomptat, amb uns altres protagonistes fent rebotar la pilota sobre la incommovible paret del frontó de Gernika. Els custodis de l'antiga i duríssima paret hispana es deuen pensar que el mínim reconeixement de les identitats nacionals altres que la pròpia, central, única i imperial obrirà uns badalls en el mur que provocaran la solsida inevitable de tota la fortalesa. El que ells consideren una simple part i el tot en què aquesta part s'encabeix per gust o a la força no poden competir entre ells per una simple raó de principis, tan simple com tots els principis, acceptats per la inèrcia del costum, la fatalitat, la mà inquisidora de déu o ves a saber, que s'han d'imposar a colps de martell: la d'un poder que no ha de retre comptes ni donar raons més que a ell i per a ell mateix. La muralla que sembla inexpugnable es revela com un castell de naips quan gestos com el de les seleccions nacionals són capaços d'alçar la tòxica i inveterada pols de la indignació castellanoespanyola. Però el fet és que la coexistència de seleccions esportives és només l'indicador de la coexistència nacional en termes de drets i igualtat al si d'un estat que brega amb totes les seues armes per negar-los. O més aviat de la impossibilitat de coexistència sota un mateix sostre, vista l'obsessiva persistència amb què l'estat combat les nacions i identitats que mai no ha reconegut ni assumirà com a pròpies. Si ha de cedir a la creació de seleccions com la basca o la catalana, que són les de més sòlida resistència a la reducció a l'absurd del tot espanyol, ho farà estimulant-ne la creació per a extremenys, riojans o andalusos, posem per cas, és a dir, fent servir la fórmula del cafè per a tots i aigualir l'abast simbòlic i el perill de la seua eficiència en termes de reconeixement identitari i impuls nacional. O imposant-los uns límits: no podran lluir les seues samarretes a nivell internacional i oficial de competicions, que és un sí però no, el coitus interruptus permanent (i passeu-me l'oxímoron) de la política espanyola. Hi preval, en aquest com en tants d'altres casos, el model polític obsolet de les autonomies: mantenir la unitat i la mateixa viabilitat com a estat sobre la base d'una política extractiva, espoliadora i fiscalment deficitària per als Països Catalans i fomentar alhora l'anticatalanisme més rabiós com a narcòtic i estimulant identitari del prietas las filas. Encara que aquesta vegada els haja tocat als bascos i al seu esport ancestral, no debades conegut com a pilota basca, i amb els quals podríem establir tot de sucoses comparacions amb la pilota valenciana en termes esportius i identitaris. A fi de comptes, i entrenats per adversitats i circumstàncies històriques a desenvolupar un agut sentit del pragmatisme, la gestió de l'especificitat i l'aprofitament de badalls i oportunitats diverses quan cauen les anous de l'anouer, els bascos disposen a través del concert amb l'estat de les claus de la pròpia caixa. A Catalunya li han fet promeses de tímida reforma de l'actual sistema de finançament per pal·liar un dèficit crònic amb una singularitat que de moment és fum de canyot que no s'albira en cap horitzó. Al País Valencià, sempre a la cua per la manca d'una política i d'uns polítics propis, ni jardins ni flors: massificació turística i menyspreu fins en la pitjor catàstrofe de què tenim memòria, la de la dana. Per esquivar aquests i d'altres urgents debats i amagar tanta roba bruta com s'acumula a la bugaderia monàrquica, el braç mediàtic de l'estat és molt hàbil encenent l'escàndol i la indignació de l'espanyolada amb anècdotes com la de la referida partida Euskadi-Espanya. A tal fi mou la brama de l'elecció imposada als pelotaris de la selecció basca. No importa que es tracte d'una simple mentida, que d'això viu en bona part aquesta, ehem, premsa, ni que al final s'imposés un conjunt espanyol femení integrat per Erika Mugartegi i Arai Lejardi sobre una selecció basca formada per Elaia Gogenola i Maia Goikoetxea per 15-5 i 15-7. Ni que tots dos equips, de verd el basc i de blau l'espanyol, lluïssen sengles samarretes amb la inscripció "Euskadi Bask Country". I no crec que fos per falta de pressupost. Alguns pensaran que al final tot queda en la casa espanyola. Les pistes escampades pel Jai Alai de Gernika, però, em fan veure-ho d'una altra manera.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 6 de juny de 2025.]